Un model fiscal imposat o desitjat? | Pau Vila

Aquests darrers dies s’ha viralitzat una infografia publicada pel diari econòmic Expansión que il·lustrava la pressió fiscal per Comunitats Autònomes. Catalunya no en sortia ben parada: es trobava a la darrera posició, amb la pressió més intensa. Aquestes dades han suscitat certa discussió perquè es basen en una metodologia poc habitual: la pressió fiscal normativa, un indicador sintètic que avalua el grau de competitivitat del sistema fiscal considerant també el nivell d’economia submergida. 

El cert és, però, que encara que ens basem en les dades possiblement més ortodoxes de la pressió fiscal – ingressos fiscals sobre el PIB – les conclusions a les quals arribem són molt similars. En aquest cas, Catalunya queda en segona posició en el rànquing de Comunitats Autònomes amb major pressió fiscal sobre el PIB en aquells impostos amb capacitat normativa, només superada per Balears. La posició relativa de Catalunya és també molt similar si fem el mateix càlcul emprant la renda primària al denominador. 

Un contribuent solter i sense fills, menor de 65 anys i amb un sou brut anual de 30.000 euros, pagaria 5.102 euros a Catalunya i 4.795 a Madrid. Comprar un immoble d’obra nova de 150.000 euros costaria 6.000 euros més a Catalunya que a Madrid per l’Impost sobre Transmissions Patrimonials (ITP) i Actes Jurídics Documentats (AJD). A més, la comunitat madrilenya bonifica al 100% l’Impost de Patrimoni i al 99% l’Impost de Successions i Donacions per als familiars directes. La migració de contribuents d’altres comunitats i, en part, l’efecte capitalitat, compensen la potencial pèrdua recaptatòria per aplicar tipus més baixos. 

Per expressar-ho d’una manera més gràfica, des de fa uns anys es celebra el “Dia de l’Alliberament fiscal”, una efemèride flexible que cada any cau en el mes i dia en el qual deixem de treballar per l’Estat. Correspon al dia en què acabaríem de pagar impostos si els acumuléssim des de l’1 de gener i hi dediquéssim la totalitat de les rendes percebudes. A Catalunya, el darrer any es va celebrar el 5 de Juliol: els catalans vam dedicar de mitjana més de la meitat de les nostres rendes anuals a satisfer obligacions tributàries. A Madrid, destinen una semana menys a l’Estat: el seu dia de l’alliberament fiscal és el 27 de Juny. Per tant, està fora de dubte que Catalunya és un territori on la càrrega impositiva sobre els ciutadans i empreses és elevada, però aquesta realitat té dues lectures completament contraposades. 

Una primera lectura és la que justifica aquesta qüestió com a conseqüència inevitable d’un model de finançament erràtic, que genera un dèficit fiscal elevat i que força a Catalunya a estar en la tessitura d’haver de desenvolupar una fiscalitat agressiva per permetre la subsistència de l’estat del benestar. Una segona lectura és la que accepta aquest fenomen com a elecció de model de país: hem escollit la via de la fiscalitat elevada perquè creiem que és un vehicle que garanteix una redistribució més eficient dels recursos. Aquestes visions són contraposades en tant en quant la realitat fiscal no pot ser alhora volguda i un accident forçat pel nostre context geopolític. I d’aquestes lectures en deriven conseqüències diferents.

Si assolim un consens en relació a la primera lectura, que la fiscalitat catalana és com és perquè patim un greuge en el finançament autonòmic, caldrà centrar els esforços en dues direccions. La primera, no deixar de denunciar que perdem competitivitat, que destruïm teixit econòmic i que foragitem oportunitats d’inversió com a conseqüència d’un sistema de finançament mal plantejat, que ni tan sols garanteix l’ordinalitat entre regions – i això, en última instància, ens empobreix. La segona, ser coherents amb la suposada voluntat d’esdevenir un país competitiu tot vertebrant els impostos autonòmics en base a aquest objectiu, una qüestió avui en dia totalment absent del debat polític.

En IRPF, Catalunya ingressa menys en percentatge del PIB que la mitjana de la UE. Això no es deu a uns tipus marginals més alts, sinó al fet que els salaris mitjans i mitjans baixos estan menys gravats en IRPF. Al contrari del que sovint s’esgrimeix, la progressivitat a casa nostra és molt més alta i la recaptació més baixa, ja que els grans números de declarants se situen on els tipus són més baixos. Cal afegir, a més, que des de l’1 de gener de 2021, el tipus marginal màxim de l’IRPF a Catalunya és del 51% per al nou tram a partir dels 300.000 euros. La gran diferència amb els països escandinaus, per exemple, són els impostos indirectes (sobre producció i consum). Així doncs, som el país amb el tipus efectiu d’IVA més baix de la UE, degut sobretot al gran nombre d’exempcions a les quals s’aplica un tipus reduït. 

Alhora, la constant creació de nous impostos amb una afectació important sobre les activitats gravades contribueix encara més a la inseguretat jurídica que posa en risc les oportunitats empresarials. És el cas, per exemple, de l’Impost a la generació i transport d’electricitat – introduït al projecte de pressupostos autonòmics del 2020 – i de l’estira-i-arronsa sobre l’Impost de Successions, que ha fluctuat les últimes dècades i encara no s’ha aconseguit eximir-ne per complet la transmissió de Pimes familiars de generació en generació. Fins i tot si acceptem que Catalunya es veu forçada a desenvolupar una fiscalitat expansiva, els models d’impost i sectors on es focalitzen no són els més òptims per evitar la destrucció de teixit productiu.

En canvi, si optem per la segona lectura, l’acceptació d’una fiscalitat directa sobre el treball i sobre l’estalvi anormalment intensa en relació amb els nostres veïns – som la regió de l’OCDE amb un Impost de Patrimoni més alt després d’Aragó – aleshores caldrà avaluar si aquest camí escollit realment ens porta a un decrement de les desigualtats. I, com ja comença a ser un patró a Catalunya, aquestes eleccions no aguanten un procés d’avaluació de polítiques públiques. Els països que tenen menor desigualtat són els que tenen una major proporció d’impostos indirectes (IVA) i menys reduccions i exempcions.

En resum, el proper govern hauria de decidir si vol navegar cap a una fiscalitat elevada, o intentar revertir aquesta posició, tot reivindicant la correcció dels agravis de finançament que pateix Catalunya i elaborant un codi tributari més atractiu. Un bon principi seria l’exempció total de la transmissió de Pimes familiars de l’Impost de Successions, la simplificació dels impostos sobre el consum o abandonar la temptació de crear nous impostos ad-hoc a cada nova entrega de pressupostos autonòmics, una tendència que lamina la seguretat jurídica i posa en risc la captació d’oportunitats.

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!