p39.2

9800€ de 25000€

9800€ de 25000€

Un carruatge de morts | Marina Porras

20 maig, 2021 |

Marina Porras | @mporrasmarti

 

[Una família. Toni Sala. L’Altra Editorial.]

Donar la família per descomptada és molt útil per a sobreviure. Ningú en surt indemne, de mirar-se-la de prop. Escriure sobre la família és reescriure’s, és fer grosses les esquerdes d’una terra que necessites sòlida i inamovible, perquè és el fonament que t’aguanta i sobre el que et construeixes. Escriure sobre la família és perillós perquè escurça la distància amb la que et mires el món, redueix un espai de marge que et protegeix. La família és l’amor sense motius, els vincles que no cal sotmetre a preguntes. També és allò que amagues perquè tot s’aguanti: “l’emotivitat s’estava arraulida a sota l’estora – escriu Sala – i ningú diu que no fos una bèstia furiosa si es decidia a sortir”. Toni Sala ha evitat fins ara una idea que el perseguia, escriure sobre casa seva. Li feia por, diu, que els seus braços no suportessin aquest cos. 

 

Sala ha abandonat la ficció en aquest llibre, i no ha disfressat el narrador ni els personatges. Escriu en primera persona, amb una veu honesta però controlada; que escriu per reescriure’s però que no vol prendre mal. Sala no ha escrit per a passar comptes, ho ha fet per salvar la seva idea de món. En aquest llibre ningú en surt condemnat, perquè aquest és un pes que els seus braços no suportarien. Sala ha fet un llibre per defensar una veu, per protegir amb la memòria el seu territori. Per això aquí s’hi veu tan bé el cor del seu univers, el que Sala no es podria vendre mai: llengua, família i país; segurament per aquest ordre. Sala és un dels pocs escriptors catalans vius que té un món propi blindat. La seva prosa sempre aguanta, no es deixa utilitzar per a discursos ni per a modes interessades, ni es deixa apropiar per escriptors que volen viure del mateix univers però s’ho vendrien tot per vanitat. 

 

Passa sempre als seus llibres, però aquí més que en cap altre: tot ressona i arrossega, tot forma part d’un imaginari que el sobrepassa. Hi ha la brutalitat de Guimerà, el món de la natura fantàstica de Ruyra, els lligams entre la terra i els homes que han descrit Bertrana o Català. El pes de la llengua es nota d’una manera física i concreta, inadulterable: “en els moments de més solitud les paraules s’estanquen, i ens consola remoure el llot que han acumulat al fons, la seva riquesa, la vida sedimentada que han arrossegat fins aquí”. Les paraules surten d’un lloc més fondo que nosaltres, i aquesta consciència de la llengua no és un descobriment individual. El deu a una família que “criats en una ciutat amb indústria, associaven les lletres al progrés personal i intuïen que a la base de la cultura hi ha la consciència de la llengua, conformadora d’existència, o sigui de llibertat, o sigui de riquesa”. Sala escriu amb aquesta herència. 

 

L’escriptor ve d’una família de fondistes. Ha crescut i viscut en llocs de pas, en terra de ningú: ha dormit en habitacions d’hotels i al sostre d’un estable. Ha passat la infantesa i l’adolescència lligat al paisatge, que se’ns explica amb els estius sensuals de la Costa Brava i el descobriment de l’erotisme lligat a les estrangeres. Ha vist els pares fundar un hotel, ha passejat hostes amb cavall, ha treballat al bar, construint un univers a partir de converses escoltades a peu de barra. Ha tingut una relació ambivalent amb els pares; potser buscant, sense saber-ho, la distància concreta per conviure-hi sense deixar-se arrossegar, empès per la intuïció que no s’hi podia lligar del tot. 

 

Sala ha crescut soterrat sota el pes asfixiant del negoci familiar. El negoci dóna sentit pràctic a l’existència i ajuda a fer avançar sense pensar gaire: “Hi ha una manera catalana i salvatge de desentendre’s dels fills. No té res a veure amb la fórmula nord-americana segons la qual un milionari troba que el seu fill ha d’aprendre a obrir-se camí sol i a buscar-se la vida tal com ell va fer quan era jove i no tenia res. El distanciament català entre pares i fills ve de la por al sentimentalisme i no té cap mena d’intenció didàctica”. El negoci fa de mur de contenció i protegeix contra la por a donar un sentit transcendent a la vida. Treballar t’endreça, et limita i et concreta. És una lluita contra el buit: “Per no quedar a la intempèrie, la família es tanca en si mateixa en un sistema autàrquic de pagesos que caven i caven el seu tros com funcionaris, sense aixecar al cap, mentre al seu voltant van sortint autopistes, McDonald’s i naus industrials”. 

“Escriure sobre la família és reescriure’s, és fer grosses les esquerdes d’una terra que necessites sòlida i inamovible, perquè és el fonament que t’aguanta i sobre el que et construeixes. Escriure sobre la família és perillós perquè escurça la distància amb la que et mires el món, redueix un espai de marge que et protegeix”

 

Sala vol, igual que molts catalans amb consciència de la seva generació, salvar el món dels avis i perdonar els pares. Uns van conèixer la Catalunya anterior a la guerra, els altres van néixer, sense saber-ho, amb el signe de la derrota. Amb els pares morts, té espai per descriure sense esbudellar les figures presents però distants que van ser per a ell. S’encara amb sinceritat i  pietat amb la relació difícil i tensa dels matrimoni, feta de silencis que pesen i de buits que no es podien omplir. Tot i l’aura de resignació que els envolta, els descriu com uns actors de Hollywood, com si l’aspecte físic en redimís la història. Al final, la imatge és el que la memòria convoca.

 

El pare és l’únic lligam fort que l’escriptor té amb la família Sala, eclipsada per la força i la influència dels Isern. L’avi triomfador contrasta amb el gendre perdedor. La seva mort als quaranta-set anys va reafirmar la condició de dèbil de la família: “la mort pot no ser res pels que marxen, però funciona sobre els que es queden com una vergonya, per reafirmar-los en la vida. Celebren que es queden, és un orgull la mort dels altres, una vergonya aliena”. La figura del pare està explicada des de molt endins del fill, perquè és el que està més lluny. El pare és el deslligat del nucli de la família. És un solitari, com l’autor del llibre, i com els protagonistes de les cançons de Sinatra que el pare cantava, en veu baixa, a la barra del seu bar.

 

La mare és una dona “distant, fiable i potser oracular”, i carrega el pes dels silencis. És la filla preferida del patriarca, i s’entenia amb el pare d’una manera amb que no es va entendre amb el marit ni els fills. És una d’aquelles dones que viu refugiada en un món interior que no comparteix amb ningú, perquè només estava fet d’enyor: “Potser la mare feia esforços per conservar el seu món de petita. S’havia fet gran, s’havia casat, havia tingut tres fills l’un darrere l’altre i potser no li agradava el que s’havia trobat. La insatisfacció també és genètica”. M’acompanyarà molt de temps la imatge d’aquesta mare que passava sola els hiverns en un hotel tancat, acompanyada dels seus gossos, com un fantasma protegint un món desaparegut, com una supervivent ferida del món: “Era com si hagués nascut prematurament desenganyada, i que no hagués calgut res perquè visqués com en un suïcidi sord”.

 

L’aire ancestral d’aquest llibre el convoca l’avi Isern, un home de llum i ombra, que Sala descriu amb l’aire jovial, intel·ligent i civilitzat dels guixolencs. El nen es va fascinar per la figura d’aquest patriarca, que tenia l’encant dels emperadors i el magnetisme de la victòria: “La generació del meu avi, els nascuts a l’entorn dels anys deu com Rodoreda o Calders, van ser vençuts com a catalans, però s’empenyien des del món modern de la preguera i no crec que es poguessin rendir ni volent”. Sala era el net preferit, i va créixer entre els seus cavalls com un vaquer mimat. L’avi convoca un món més violent que els dels pares, més despietat, però també més fort i carregat de sentit. Sala vol salvar la seva història perquè, com la seva mare, també està venjant la desaparició d’aquell món.

 

Com que és un llibre escrit per protegir i no per passar comptes, el narrador és dur però mai cruel. Hi ha un fons de pietat que embolcalla totes les figures, per tèrboles que siguin. Llegint Sala tinc la sensació, i en aquest llibre se m’ha fet molt forta, que hi ha un fons de mala llet que l’escriptor es guarda només per a ell mateix, i que no vol mirar gaire. Potser, com les coses que pesen massa, ha quedat arraulida sota l’estora, com una bèstia furiosa adormida. Per escriure sobre la família sense tornar-te boig hi ha d’haver un punt de resignació, d’acceptació i de pau amb la part de la història que va més enllà de tu mateix i que no has pogut dominar. Hi ha molts fantasmes en aquest llibre, i Sala els ha convocat amb honestedat i màgia blanca, perquè descansin millor. Potser per això, al final del llibre, l’escriptor acaba veient l’hotel de la seva família com un gran carruatge de morts que travessa la nit.

 

 

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

Comentaris

Encara no hi ha comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *