p39.2

9800€ de 25000€

9800€ de 25000€

¿Tenir cura dels lloros? | Miquel Colomer

26 abr., 2021 |

El conseller Bargalló, explicant les causes que faran que l’actual Batxillerat acabi modificat, parla d’adequar-ho, tot plegat, a la demanda del mercat laboral. M’ha estranyat de bon de veres, la veritat. Tenen 18 anys els estudiants quan acaben el Batxillerat, última etapa de formació abans de l’accés a la Universitat o a centres de Cicles formatius de grau superior que, aleshores sí, marcaran el camí cap a la dedicació professional més desitjada per cadascú. Però es veu que no van per aquí les coses a hores d’ara. El nou Batxillerat, sigui el que sigui, sembla que serà fet pensant ja en la futura feina i no pas en la formació i aprenentatge general que encara fa falta entre els 16 i 18 anys. Bé, i el cas és que pensant tot això m’ha arribat la notícia que al mercat laboral fan falta ara mateix, molta falta es veu, cuidadors de lloros. I cuidadores, és clar. Calla, dic, “COM TENIR CURA DELS LLOROS”, podria ser ben bé una especialitat destacada dins els graus de Formació Professional que tants mals de cap proporciona a la secta de pedagogs que representa que té cura de tot el sistema d’ensenyament, perdó, d’educació, que ens ha conduït fins on ara som. Com tenir cura dels lloros, com alimentar-los, com ensenyar-los nous mots, com procurar que es reprodueixin adequadament…D’aquesta manera, i és només un exemple, el conseller i la seva secta serien ja molt a prop d’abandonar la formació genèrica i generalista i avançar cap a un model lligat a les necessitats del territori (perquè en diuen territori, sí, i no pas país, és molt gros!) i a “les noves inquietuds dels alumnes”. 

 

En fi. Coses d’aquest present horrorós que ens toca viure. S’ha ben acabat la recerca del mèrit i de l’excel·lència a través de l’esforç. Tot ben flexible i fora també el vell estudi memorístic (¿de què serveix la memòria?) que tanta ansietat provoca als alumnes, pobrets. Ja no hi ha notes, ja no es pot suspendre ningú, ni fer repetir cursos. Tothom endavant cap enlloc, se sàpiguen coses o no se’n sàpiguen. ¿El saber, dius? ¿Quina importància té, el saber? Gamificació, que és una de les paraules i conceptes de moda, que tot esdevingui un joc. Com per exemple això de tenir cura dels lloros. 

 

Perquè s’ha ben acabat també per part de mestres i professors tot allò d’emocionar, de seduir, de commoure i de convèncer a través de les explicacions dels temes diversos de cada matèria o assignatura que, per cert, són coses que ja no existeixen -ara em sembla que se’n diuen àrees o competències o alguna cosa així. Te’ls feies teus, aleshores, els alumnes. Potser no tots, és clar, però satisfeia d’allò més contemplar aquelles mirades alçades i embadalides davant cada concepte nou que se’ls anava apareixent. I vinga prendre notes, i vinga exposar dubtes. La sensació d’ara és que el que de veritat es promou a les aules del país -si més no a les públiques- no és sinó la ignorància, la veritable misèria.

 

Recordo ara Fumaroli (acs) quan deia que li semblava que una de les debilitats del món en què vivim és el caràcter ambigu, equívoc, gairebé humiliat, de l’ensenyament. I que pràcticament no es pot ensenyar i, si es fa, es fa d’una manera silvestre (adjectiu que significa mancat de cultura), a través de la publicitat, els videojocs, la televisió i els aparells de la cosa digital. Mercantilització de l’ensenyament, ha de ser econòmicament rendible tot allò que s’estudiï i sempre segons la necessitat dels mercats i ben allunyat de qualsevol humanisme, com més millor. I és que és aquest el mal veritable en què som ara instal·lats.

“S’ha ben acabat la recerca del mèrit i de l’excel·lència a través de l’esforç. Tot ben flexible i fora també el vell estudi memorístic (¿de què serveix la memòria?) que tanta ansietat provoca als alumnes, pobrets. Ja no hi ha notes, ja no es pot suspendre ningú, ni fer repetir cursos. Tothom endavant cap enlloc, se sàpiguen coses o no se’n sàpiguen”

Canviaran el Batxillerat, doncs. Potser fins i tot el nom desapareixerà, vés a saber. Que tot sigui fàcil i no demani gaire esforç. El triomf de l’igualitarisme i del relativisme és ja del tot absolut. Recordo en aquest sentit aquell dia que vaig ser testimoni de com professors-tutors lliuraven butlletins amb els resultats finals de la feina de tot un curs, vestits amb calça curta i sandàlies si no amb xancletes. Professors, dic. Cap sorpresa, vaig pensar, d’altra banda. La devaluació de tot no és cosa que vingui d’avui. L’hem anat covant i ens l’hem guanyada a pols. Inexistència del més mínim sentit formal i aristocràtic de l’ofici. Ja et pots anar queixant de retallades, ja, que el primer de retallar ets tu amb tota la teva indigència del gust. Són resultats mancats de valor, o si més no de tot el que haurien de tenir, si te les lliura algú que va amb calça curta. Hi ha molta feina a fer, i cal molta neteja i endreça en aquest país nostre que no ha anat mai sobrat, és veritat, d’esperits aristòcrates. I no es tracta pas da cap aristocràcia de la reialesa. Es tracta de les formes, es tracta de l’obra i el pensament de persones tan enyorades com per exemple Prat de la Riba, o el mateix Cambó. Hem anat sempre mancats d’aquella seva tradició. I d’aquella incidència seva en la cultura, en les finances, en els plans educatius, en les obres públiques, en el foment de l’art. Som allò que l’ensenyament ha fet de nosaltres. L’estudi per l’estudi, ensenyar a estimar el saber i les seves formes. Ser decent. Però hem davallat fins aquí i tenim això, encara: tutors, no tots és clar, repartint el resultat de la feina de tot un curs amb calça curta. És que fa calor, vaig sentir que deien.

 

Ensenyar, d’altra banda, és cosa de les escoles, col·legis i instituts. Transmetre el saber i els coneixements. Educar, en canvi, és cosa de les famílies, siguin del tipus que siguin. I és evident que per educar de vegades, no sempre, cal reprimir (qui estalvia la vara odia el seu fill, llegim a Proverbis, 13:24. I Kant afirmava que l’ésser humà és l’única criatura que ha de ser educada). Perquè és ben veritat que és a casa on s’aprèn, o s’hauria d’aprendre, a saludar, a ser agraït i donar les gràcies, a ser net i endreçat, a ser honest, a ser puntual, a ser correcte, a parlar bé, a no dir grolleries, a respectar els semblants i els no tan semblants, a menjar amb la boca tancada i fent servir bé els coberts, a no robar, a no dir mentides, a tenir cura de la propietat, també de l’aliena. Totes aquestes coses que segur que un moment o altre fan que t’acostis a la repressió i dir que això no es fa així, que què t’has cregut, fes el favor de fer-ho bé que, si no, et castigaré. I que, en canvi, és a l’escola on s’ensenya i s’aprèn, o s’hi hauria d’aprendre, sempre és clar que l’aprenent vulgui aprendre, aritmètica i matemàtiques, la llengua i la literatura, la ciència diversa, la història i la geografia, l’anglès i tantes altres llengües com sigui possible, la geometria, les arts diverses. I, finalment, que també és a l’escola on s’haurien de reforçar, tan sols reforçar, els valors que les famílies, a casa, han inculcat, o haurien d’haver inculcat, als fills. I és que és aquest, segurament, l’ordre natural de les coses. O hauria de ser-ho si més no. I que no hi ha drets sense el compliment, primer, dels deures.

 

Estudi, lectura, reflexió, esforç. Aquests valors. I imposició d’ordre i disciplina. I tenir cura de les formes, molta cura amb les formes que hem tant desprestigiat aquests darrers temps. Igual que l’ortografia. Fer faltes d’ortografia és la primera mostra de mala educació. Es comença per fer faltes d’ortografia i s’acaba pensant que es pot anar a classe amb xancletes i que, a més, això no té perquè tenir cap importància. Però el fet és que anar a classe amb xancletes significa que no dónes cap importància a la classe. És que després vaig a la platja, i total! I aquest “total” vol dir que la platja passa per davant de la classe, oi? O, és que fa calor! Doncs ens aguantem. Perquè hem vingut a aguantar i no a deixar-nos anar. Ni a tenir cura dels lloros.

 

Perquè a més a més, és clar, no es pot educar el noi o la noia sense contrariar-los, és impossible, i per poder il·lustrar el seu esperit s’ha de formar primer la seva voluntat, i això fa mal, això és dolorós. Quan la família socialitzava i educava, és a dir, reprimia, aleshores l’escola podia encarregar-se d’ensenyar. ¿Socialitza, encara, la família? ¿Educa, encara, la família? No és exactament el mateix educació i ensenyament. Sensació que l’escola pública és avui el nostre titànic i el pensament únic que hi predomina representa el fet paradoxal que l’educació s’hagi convertit en un dels principals obstacles en el camí de la intel·ligència i de la llibertat de pensament. I així arriba el temps d’exàmens i el temps de correccions. I no cal parlar de cap antologia dels disbarats. A les escoles i instituts sempre n’hi ha hagut. Però potser ara han guanyat en èmfasi i qui hi incorre es queda tan ample, no passa cap vergonya i al damunt encara defensa el disbarat, o el minimitza. Gabriel Ferrater es llicencià en Filologia Romàntica. És clar, total per una té de més! No sé quina importància pot tenir una té de més! Ningú no està lliure de dir bajanades; l’únic que és greu és dir-les emfàticament (Montaigne). De vegades, més val callar. ¿Ensenyament o Educació? Totes dues coses a hores d’ara. Departament d’Ensenyament i Educació. Perquè és molt millor restar callat i que sospitin la teva niciesa que no pas parlar i aclarir-los el dubte, conseller.

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Comentaris

Encara no hi ha comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *