p39.2

9800€ de 25000€

9800€ de 25000€

Què he après llegint Lee Kuan Yew | Javier Borràs Arumí

27 jul., 2021 |

Javier Borràs Arumí | @jborrasarumi

Fa un parell de mesos, vaig entrar a Daunt Books de Marylebone, la millor i més bonica llibreria de Londres, per fer algunes compres a la seva secció asiàtica. La llibreria està dividida per països i els seus mobles estan fets d’aquella fusta marró fosc britànica que transmet tradició i calidesa. Quan ja tenia sota el braç un llibre sobre el Partit Comunista xinès i un altre sobre la història del maoisme, em vaig apropar a la secció del sud-est asiàtic. Entre llibres sobre Vietnam, Myanmar i Malàisia, hi destacava un volum negre i molt gruixut de títol From Third World to First. N’havia sentit a parlar: era la segona part de les memòries de Lee Kuan Yew, el líder de Singapur durant dècades i un dels personatges més famosos de l’Àsia del segle XX, al nivell d’un Mao o un Gandhi. Una corresponsal a la Xina me l’havia recomanat com “una de les poques memòries de polítics que val la pena”. La figura de Lee sempre m’havia interessat molt i vaig comprar el llibre sense donar-hi gaires voltes.

 

From Third World to First està dividit en dues parts. La primera tracta sobre construcció nacional. Lee va haver de liderar l’edificació d’un nou país des de zero. Al llibre explica per què va prendre certes decisions i quines lliçons n’ha extret. La segona part tracta sobre relacions internacionals. Cada capítol està dedicat a un país o unitat geogràfica, i Lee hi aboca la seva experiència tractant amb altres líders mundials i també la seva anàlisi. El llibre és valuós perquè poques vegades Lee queda encotillat per clixés o per la por a quedar malament davant del lector occidental. En la seva anàlisi hi ha una gran dosi de llibertat de pensament, encara que potser conjugada amb certa moderació de paraula per responsabilitat cap al seu propi país.

 

Del llibre se’n poden extreure moltes idees i “lliçons” interessants. Jo he seleccionat aquestes:

 

El primer deure d’un Estat és sobreviure. No és una lliçó gaire original en termes teòrics, ja que els clàssics de la filosofia política porten advertint d’això des de fa segles. Però sí que és una lliçó en termes pràctics: Lee no va haver de teoritzar sobre com construir un Estat, sinó que va haver de construir un Estat. Quan Malàisia va expulsar Singapur el 1965, Lee i els seus companys van haver d’edificar un país independent. Els dos primers passos que van fer van estar encaminats a garantir la sobirania nacional: crear un exèrcit i establir aliances internacionals. El petit Singapur estava rodejat de dos gegants demogràfics com Indonèsia i Malàisia, que la podien convertir en un estat vassall en qualsevol moment. La Xina estava exportant la revolució comunista finançant i recolzant moviments subversius per tot el sud-est asiàtic, especialment en països com Singapur amb una població xinesa ètnica considerable. Lee va decidir crear un exèrcit per defensar-se dels seus gegants veïns i aliar-se amb Occident per contrarestar el comunisme. A partir d’aquests fonaments, va poder construir un estat.

“Potser si Occident hagués escoltat més Lee que els columnistes del The New York Times, la situació internacional actual seria ben diferent”

Les quotes poden ser bones. Quan es va independitzar, Singapur era un país dividit ètnicament (encara ho és). La pluralitat ètnica d’un país aporta beneficis a llarg termini, per exemple en termes de creativitat i connexions internacionals. Però, quan un estat està feble i en plena construcció, la pluralitat ètnica pot remar en contra de la unitat necessària per a aquesta primera (i dura) etapa. Lee va entendre que mantenir la cohesió nacional i evitar conflictes ètnics era una prioritat. Els anys anteriors a la independència havien estat marcats per disturbis i violència entre comunitats. Lee va establir diversos mecanismes per evitar que cap ètnia de Singapur se sentís discriminada. Va imposar, per exemple, quotes ètniques en l’habitatge per evitar guetos: els pisos de Singapur han de tenir un percentatge mínim de xinesos, malais i indis ètnics. En termes de drets abstractes (imposar-te amb qui has de viure) o eficiència econòmica, potser no era la millor opció. Però ha funcionat i Singapur es va transformar en una societat molt més harmoniosa ètnicament que la majoria dels seus veïns. A la vegada que evitava discriminacions cap a una comunitat, Lee va crear mecanismes de cohesió  entre elles, com ara la imposició de l’anglès com a llengua oficial i compartida.

 

El pragmatisme és la millor economia. Singapur és conegut pels seus nivells extrems de llibertat econòmica. Però també és un país on la majoria de l’habitatge és públic. Durant la construcció nacional de Singapur, el govern de Lee va anar adoptant i provant polítiques econòmiques que veia exitoses a altres països. Alhora, tenia consciència que Singapur era un país petit i que havia de competir de manera original oferint el que els altres no podien. Lee no va tenir recels a intervenir estatalment si considerava que el mercat fallava en algun sector. Alhora, va rebutjar construir un estat del benestar a l’europea, perquè creia que feia els ciutadans mandrosos i veia els problemes que el Regne Unit estava patint als anys setanta. Aquesta heterodòxia econòmica no era cap originalitat de Singapur. És el que han fet el Japó, Corea del Sud o la Xina el passat segle. A Àsia, el fonamentalisme ideològic pro o anti mercat té pocs partidaris.

 

Les diferències culturals importen. Segons Lee, el desenvolupament de Singapur no ha estat només fruit de les seves institucions, sinó també de la seva cultura confuciana. És una de les afirmacions de Lee que, avui en dia, crea més recels. Lee creu que hi ha cultures que tenen una predisposició més forta cap a l’autoritat o el treball, o una visió més positiva de la riquesa personal o l’educació. Cap individu està collat per la seva cultura, però hi ha contextos culturals que faciliten estar més preparat davant del capitalisme o una societat moderna. Això no justifica discriminar cap grup ètnic o assenyalar-lo com a culpable de la seva situació (ja hem vist que per Lee era una prioritat que això no passés). Però la lliçó és que, si volem fer polítiques efectives, no podem obviar aquestes diferències culturals. El polític, per prudència, pot amagar aquestes diferències en el seu discurs públic, però seria perillós que també ho fes en el terreny de l’acció política.

 

Hi ha valors, com la llibertat de premsa, que no són universals. La figura de Lee, en general, ha estat elogiada a Occident, especialment en sectors afins al liberalisme econòmic. Se sol parlar menys de la seva posició respecte a la llibertat de premsa. A Singapur, la premsa està més restringida que a Occident. Lee no ho amaga i diu que això és bo. Quan un diari publicava una informació que el govern de Singapur considerava falsa, el demandava als tribunals demanant compensacions milionàries. Normalment ho feia quan sabia que els tribunals singapuresos, que són independents del poder polític, li donarien la raó. A vegades, les demandes eren contra corresponsals i diaris occidentals que havien publicat especulacions, per exemple, sobre corrupció de dirigents singapuresos. Si no hi havia proves d’aquestes acusacions, els diaris estrangers havien de pagar altes compensacions econòmiques o veien la seva tirada restringida a Singapur. En aquest sentit, es pot argumentar que les pressions als corresponsals estrangers són més fortes a Singapur que a la Xina. A Pequín moltes capçaleres internacionals estan censurades, però els corresponsals publiquen moltes informacions o especulacions de les quals no tenen proves fermes (tampoc és que sigui fàcil trobar-les) i no acaben als tribunals o collats econòmicament. L’argument de Lee: el corresponsal occidental que treballa des de Singapur s’ha de regir per les normes de Singapur, no les dels Estats Units o Europa Occidental.

 

La Xina no es democratitzarà. L’any 2000, quan Lee va publicar From Third World to First, va dir que la Xina no es transformaria en una democràcia liberal. Ho va fer vint anys abans que intel·lectuals americans o europeus s’estiressin els cabells per com havien estat de naïfs respecte de Pequín. Lee advertia que l’Àsia havia pres un camí diferent del d’Occident i que no necessàriament implicava copiar el model anglosaxó o europeu. Aquesta predicció de Lee estava basada en les seves converses amb líders xinesos com Deng Xiaoping, els seus viatges anuals a la Xina per observar el seu desenvolupament, i el seu coneixement de la història, pors i aspiracions del país. Potser si Occident hagués escoltat més Lee que els columnistes del The New York Times, la situació internacional actual seria ben diferent.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *