p39.2

9800€ de 25000€

9800€ de 25000€

L'aeroport que ens cal | Guillem València

11 ag., 2021 |

Guillem València | @valenciaguillem

Si hi ha res en comú entre la majoria dels debats que ocupen les gents (i els seus representants) a les democràcies occidentals és la seva naturalesa cíclica; els nostres veïns, a Europa i arreu, veuen com l’evolució (filla del progrés) de les seves economies i societats els porta a obrir els mateixos debats cada dècada – necessàriament, per poder seguir progressant.

 

A Catalunya, que té el dubtós honor d’haver-se incorporat al selecte club de fills atípics d’occident (també pel que fa a l’opinió pública), la tònica és diferent: tenim debats cíclics, però inacabats. La realitat política, institucional, econòmica i social del nostre país ens duu a tancar en fals els debats, per reobrir-los més endavant en el mateix punt i, de nou, xutar la pilota endavant in aeternum.

 

El futur de l’aeroport de Barcelona, el seu creixement i expansió, és exemple, símptoma i víctima, tot alhora, d’aquest fenomen. La notícia sobre l’acord entre l’Estat i la Generalitat perquè AENA inverteixi 1.700 milions d’euros a l’Aeroport de Barcelona per augmentar la seva capacitat ha revifat el mateix debat que ja es va tenir el 2007 (qui recorda aquell acte a IESE?), a finals dels noranta, i tantes altres vegades, i que sempre s’ha tancat (amb honroses excepcions) infructuosament.

 

En les últimes setmanes la discussió pública sobre aquest tema ha esdevingut una bacanal de foscor, ignorància i pensament antieconòmic on guanya qui la diu més grossa i perden tots els catalans. Causa directa de la brutor del debat sobre l’ampliació de l’Aeroport és que, amb el seu anunci, no s’ha donat cap detall sobre com s’efectuarà – justament el factor sobre el qual es fonamentaria un debat raonable sobre la qüestió. No sabem si l’ampliació comportarà l’expansió de la pista sud (comprometent La Ricarda) o si es potenciarà l’operativa de la pista nord desfent els acords amb Gavà per reduir l’impacte acústic. Malgrat això, vagi per endavant el titular: tota inversió que permeti el creixement de l’Aeroport de Barcelona és i serà positiva.

 

En contra de l’anterior, els qui s’hi oposen ignorantment (encara no s’ha vist un sol informe o treball rigorós que conclogui que ampliar l’Aeroport serà perjudicial per a Barcelona i el país) parlen de tot i de res. Parlen per exemple de la Cort d’Apel·lació britànica que va tombar l’expansió del principal aeroport de Londres per contradir els compromisos del govern anglès contra el canvi climàtic, sense mencionar que mesos després la Cort Suprema va anul·lar-la perquè -vistos tots els factors- l’ampliació sí que beneficiava l’interès general, inclús ponderant-hi factors mediambientals.

 

Els contraris a l’ampliació parlen -també- dels 1.700 milions d’euros que costarà l’ampliació i que podrien dedicar-se a, per exemple, millorar la xarxa de Rodalies, ignorant que aquests 1.700 milions els pagaran les aerolínies i els passatgers mitjançant les taxes que recapta AENA (que obté sobrers beneficis amb la recaptació generada per l’Aeroport del Prat), mentre que Rodalies requereix inversió estatal directa (com diuen en castellà, mezclando churras con merinas). Parlen, també, de les emissions de diòxid de carboni del transport aeri, com si la qüestió fos quan renunciarem de volar i no quan volarem sense contaminar.

Una ciutat que es vol capital no es pot permetre l’estancament de la infraestructura que contribueix al 7% del PIB de Catalunya i, segons Foment, augmentaria la seva contribució dos punts percentuals fins al 9% del PIB, creant 180.000 nous llocs de treball, si s’escomet l’ampliació.

L’estranya coalició contrària a l’ampliació de l’aeroport (des de NIMBY de centredreta fins a l’esquerra radical favorable al decreixement) al·lega -crida-, culminant l’error terrible, que l’ampliació de l’Aeroport és il·legal perquè danyarà La Ricarda, un espai de la Xarxa Natura protegit per sengles directives europees (la 92/43/CEE i la 2009/147/EC), que ho prohibeixen.

 

Res més lluny de la realitat, la Llei 42/2007 (que transposa ambdues directives) preveu el mecanisme per modificar la delimitació territorial dels espais protegits quan concorre l’interès general (v.gr. arts. 45.5 i 45.6 de la Llei, per si fos d’interès). No oblidem que la Xarxa Natura i la Directiva que la crea, la Directiva Hàbitat, persegueixen la preservació d’espècies i biodiversitat en risc, no l’espai natural per se, que pot adaptar-se o desplaçar-se mentre garanteixi la protecció de les espècies que contenia.

 

A la fi, la Llei 42/2007 replica els principis d’actuació en aquesta matèria dels països civilitzats: quan l’interès general (com l’ampliació de l’Aeroport) contradiu alguns interessos particulars, es compensa a qui en surt perjudicat -per expropiacions, pèrdues de valor, etc.- amb el que s’obtingui taxant -si escau- a qui se’n beneficia. Així doncs, la clau de volta del debat no és la legalitat o no de l’ampliació (és evident que no ho és, d’il·legal), sinó si respon a l’interès general.

 

En última instància serà la Comissió Europea, responsable de la protecció de La Ricarda, qui podrà autoritzar l’ampliació emparant-se en com argumentin l’interès general les dues administracions implicades (l’Estat, que pilota AENA, i la Generalitat, en tant que competent en matèria de medi ambient) – d’aquí la importància de l’acord entre elles.

 

Deixin-me avançar-li la feina a l’administració i afirmar que -efectivament- l’ampliació de l’Aeroport és de rabiós interès general. Una ciutat que es vol capital no es pot permetre l’estancament de la infraestructura que contribueix al 7% del PIB de Catalunya i, segons Foment, augmentaria la seva contribució dos punts percentuals fins al 9% del PIB, creant 180.000 nous llocs de treball, si s’escomet l’ampliació.

 

No ens podem permetre, a la fi, deixar passar més inversions de capital estranger per no tenir un aeroport competitiu, com ens recordava un informe d’ESADE; el mateix informe que senyala com una de les principals debilitats de Barcelona la mancança de connexions aèries internacionals amb Barcelona, que dificulta enormement la creació de centres d’operacions i el desplaçament de treballadors i empresaris d’alt valor afegit. Un país en crisi no es pot permetre tornar a llegir les crítiques velades a la poca connectivitat internacional del seu aeroport que apareixien a l’informe en què es va fonamentar ubicar la nova seu de l’Agència Europea de Medicaments a Amsterdam.

 

És oportú exigir als nostres governants que apostin pel creixement i la creació de riquesa, seguint l’esperit de la Barcelona comerciant, referent de la mediterrània però també d’Europa. Cap de les grans ciutats del segle XXI ha optat mai, encara menys en un moment clau com el que viu ara Barcelona, per tancar-se en si mateixa i adoptar les mesures que proposen els qui ens volen petits i mesells.

 

Es oportú, en definitiva, cloure aquest debat d’una vegada – però no per totes: que l’Aeroport creixi i es torni a quedar petit serà símptoma d’una Barcelona i d’una Catalunya més riques i plenes que mai.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *