p37.6

9400€ de 25000€

9400€ de 25000€

Europa s'ha d'enfrontar a la Xina? | Javier Borràs Arumí

29 març, 2021 |

Hi ha dos problemes amb la pregunta “Europa s’ha d’enfrontar a la Xina?”. El primer és el verb: la pregunta implica el que la Unió Europea hauria de fer, no el que té capacitat de fer ni el que està fent realment. Ens movem en el terreny inestable dels desitjos. El segon problema és que falta un adjectiu: parlem de enfrontament econòmic, polític o militar? Quin terreny ens importa? Els podem deslligar?

 

Com que no ens interessa el debat abstracte, baixem a observar tres fets recents que han implicat la Unió Europea i la Xina. El primer és el tractat d’inversions entre la UE i la Xina que ambdues potències van acordar el passat desembre. El segon són les sancions creuades que la UE i la Xina s’han imposat aquesta passada setmana. El tercer és el boicot per part dels consumidors xinesos a multinacionals tèxtils com la sueca H&M. Aquests tres temes ens ajudaran a discutir la nostra pregunta inicial.

 

En primer lloc, el tractat d’inversions entre la Xina i la UE (CAI, en anglès). Es tracta d’un acord que la Unió Europea porta anys negociant amb la Xina i que va fructificar aquest passat mes de desembre. La UE va anunciar l’acord com una gran victòria: a partir d’ara, les empreses europees tindrien moltes més facilitats per invertir a la Xina i un nou mercat s’obriria al capital europeu. En realitat, sembla que l’acord és més humil del que es vol vendre: el CAI no obrirà gaires sectors nous a la inversió europea, sinó que més aviat blindarà legalment els ja existents. Actualment hi ha multitud de sectors que la Xina ha liberalitzat i on hi permet inversió estrangera. El que farà l’acord serà blindar sota el dret internacional aquesta liberalització, per si a la Xina se li acudís fer marxa enrere en les seves reformes de lliure inversió. Tot això sembla un bon objectiu, però està clar que no és cap revolució ni victòria dràstica. De fet, podríem esperar veus crítiques amb la possible falta d’ambició de l’acord. Això no ha passat. Però, alhora, aquest acord econòmic ha estat el més criticat de la història de la UE des de fa temps. Per què?

 

Perquè l’actual discussió sobre el tractat d’inversions no és sobre economia. És sobre valors. Hi ha, principalment, dues postures contràries al tractat. La primera, la dels que consideren que firmar qualsevol tractat econòmic amb la Xina és legitimar-la i fomentar les seves violacions dels drets humans. La segona, la dels que creuen que el tractat d’inversions no és prou estricte en les seves clàusules sobre drets laborals. Aquests crítics argumenten, utilitzant informes que diuen que a la regió autònoma xinesa de Xinjiang es produeix “treball esclau”, que la UE hauria d’utilitzar el tractat d’inversions com a mecanisme per evitar aquests fets. El tractat ja preveu la creació d’un comitè d’investigació si es denuncien abusos laborals. Però els crítics ho consideren insuficient.

 

Qui són, aquests crítics? No són ni la Comissió Europea ni els governs dels estats membres de la UE. La Comissió va ser l’encarregada de negociar l’acord sota la supervisió dels diferents governs de la UE. No hi hauria hagut acord si els governs dels països de la UE no hi haguessin donat el seu vistiplau. És probable que tots ells considerin que és un tractat que val la pena des del punt de vista econòmic. 

“Tota acció té el seu cost. I els costos ara són més alts que mai. Un debat sincer sobre la Xina hauria de posar sobre la taula totes les conseqüències que estem disposats a assumir per defensar les nostres conviccions”

Les crítiques contra l’acord han vingut, principalment, des del Parlament Europeu. Recordem que aquest tractat s’ha acordat però no ratificat. Un dels organismes que l’ha de ratificar és, precisament, el Parlament Europeu. És aquí on es preveuen més obstacles: molts eurodiputats han posat el focus en el debat sobre els valors i no en el de l’economia. En altres acords recents de la UE amb varietat de països -democràtics i no democràtics- la seva ratificació s’ha realitzat sense gaire enrenou. Això ja sembla impossible amb la Xina. Ens trobem amb un conflicte fonamental: els objectius econòmics de la Comissió i dels estats membres de la UE xoquen amb el focus en els valors del Parlament Europeu. Separar les diferents àrees d’interacció amb la Xina -l’econòmica, la dels valors, la política- cada cop es complica més.

 

Això lliga amb el segon cas que volíem comentar: les sancions creuades entre la Xina i la UE. El Consell de la Unió Europea (òrgan de representació dels governs dels estats membres de la UE) va imposar sancions a funcionaris i empreses xineses a Xinjiang per les acusacions de violacions de drets humans a la regió. Els mateixos estats membres que donen suport al tractat d’inversions van votar aplicar sancions a la Xina. Ho van fer de manera coordinada amb els Estats Units, Canadà i el Regne Unit. La UE no aplicava sancions a la Xina des de la repressió de Tian’anmen de 1989.

 

Què s’esperava aconseguir amb aquestes sancions? No està clar. Sancions més dures sobre Rússia o Corea del Nord han estat ineficients a l’hora de fer canviar el comportament d’aquests governs. Possiblement, l’objectiu era enviar el missatge que la UE es “preocupa” i “fa alguna cosa” respecte a la situació a Xinjiang. El que va passar després, probablement, va sorprendre  molts representants de la UE. La Xina va respondre aplicant les seves pròpies sancions. Aquestes afecten diversos organismes de la UE i una varietat d’eurodiputats especialment crítics amb la Xina. Però també el think tank alemany MERICS, que no s’ha caracteritzat mai per una postura agressiva. Les sancions xineses, òbviament, encara han polititzat més el debat sobre l’acord d’inversions de què parlàvem abans. La UE esperava que la Xina, per estalviar-se problemes, no respondria a unes sancions en bona part simbòliques. En resum: creien que sancionar la Xina sortiria gratis.

 

I això ens porta a l’últim fet recent que volia comentar: el boicot de consumidors xinesos a empreses tèxtils occidentals, en primer lloc la sueca H&M, com a resposta al fet que hagin deixat de comprar cotó de Xinjiang. El més interessant d’aquest cas és que H&M ja fa mesos que va tallar les relacions comercials amb Xinjiang. Algunes empreses boicotejades ni tan sols han parlat mai de les violacions de drets laborals. Però totes elles formen part de Better Cotton Initiative (BCI), una organització que supervisa estàndards laborals en la recol·lecció de cotó arreu del món. Fa mesos, BCI va decidir -sense que hi hagués gaire enrenou- incloure Xinjiang com un dels llocs vetats a la seva llista de “compra ètica” de cotó. Empreses com Nike o Adidas havien decidit, segurament, formar part de Better Cotton Initiative per evitar queixes dels seus consumidors occidentals sensibilitzats en temes de drets dels treballadors. Ser part de BCI era una decisió empresarial ètica i també econòmica, pensada per evitar boicots imprevisibles que poguessin aparèixer a les xarxes socials. Però, com hem vist aquesta setmana, el boicot no ha vingut del consumidor occidental, sinó del xinès. Té la seva lògica: el comprador mitjà occidental no té com a gran tema de preocupació la situació a Xinjiang, però el consumidor nacionalista xinès sí que percep com un atac personal aquesta decisió empresarial. A les xarxes socials xineses hi ha hagut milions de missatges de denúncia contra aquestes marques. A molts centres comercials les botigues d’H&M estan buides. Desenes de famosos xinesos han decidit tallar els seus llaços comercials amb aquestes multinacionals per no ser esquitxats pel boicot.

 

Una cosa és òbvia: cap de les marques boicotejades esperava una reacció d’aquest tipus. Van interpretar la inclusió de Xinjiang a la llista negra del BCI amb la mateixa lleugeresa que si s’hi hagués inclòs Birmània o Bangladesh. És possible que cap multinacional hi prestés cap mena d’atenció. Un altre cop: pensaven que sortiria gratis.

 

Tornem a la pregunta inicial: “Europa s’ha d’enfrontar a la Xina?”. La resposta dependrà de les prioritats econòmiques, polítiques i ètiques de cadascú. Però el que demostren tots aquests fets que hem analitzat és que la resposta que donem a aquesta pregunta no pot tenir en compte només les nostres intencions, sinó també les possibles conseqüències. Tota acció té el seu cost. I els costos ara són més alts que mai. Un debat sincer sobre la Xina hauria de posar sobre la taula totes les conseqüències que estem disposats a assumir per defensar les nostres conviccions.

 

 

 

Si vols llegir més articles com aquest, ajuda’ns a fer possible ElTribú.

Fes-te tribunero fundador!

Comentaris

  1. […] (3) Article de Javier BORRÀS ARUMÍ a El tribú (29-03-21): Europa s’ha d’enfrontar a la Xina?  […]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *