p39.2

9800€ de 25000€

9800€ de 25000€

El locutori #9 | Gregorio Luri

31 jul., 2021 |

Gregorio Luri | @GregorioLuri

Argius

 

Plató narra al Fedó les últimes hores de vida de Sòcrates, dedicades a debatre amb els seus amics sobre la immortalitat de l’ànima, mentre el botxí preparava la cicuta. Després dels arguments dels uns i dels altres, el debat arriba a un moment crític i ningú sap ben bé què creure. En aquesta situació té lloc aquesta conversa entre Sòcrates i Fedó:

 

Sòcrates: Demà, Fedó, potser et tallaràs aquesta bella cabellera en senyal de dol.

 

Fedó: És probable.

 

Sòcrates: No, si creus en el que dic.

 

Fedó: I què dius?

 

Sòcrates: Que serà avui mateix quan tu i jo ens tallarem els cabells si el raonament se’ns mor i no el podem reviure. Al menys jo, si l’argument se m’escapés de les mans, m’obligaria per jurament, com els argius, a no portar els cabells llargs, fins a vèncer les al·legacions de Símmies i de Cebes.

 

Sòcrates parla com si disposés de tot el temps del món i potser aquesta és la manera que té el savi d’enfrontar-se a la mort.

 

Aturem-nos en aquesta referència als argius, que malgrat que els lectors filòsofs de Plató tendeixen a ignorar-la, guarda una important lliçó de vida. Però com Sòcrates només la suggereix, hem d’anar a trobar-la al llibre primer de la Història d’Heròdot.

 

Els lacedemonis i els argius es disputaven el territori de Thyrea. Com que no arribaven a cap acord, van disposar que lluitessin tres-cents homes de cada part i que els vencedors es quedessin amb la terra en litigi. Mentre tingués lloc la batalla, cada exèrcit es retiraria al seu campament, per evitar la temptació d’ajudar els seus. En caure la nit, es va interrompre el combat. Dels sis-cents combatents, només en quedaven amb vida tres, dos argius i un lacedemoni. Els dos argius, creient-se vencedors, van anar a comunicar la seva victòria als seus. El lacedemoni, en lloc de retirar-se, es va dedicar a despullar de les seves armes els argius morts, i després de portar-les al seu campament, va tornar al camp de batalla i s’hi va quedar guardant el seu lloc, que és el principal deure de l’heroi. A l’endemà es van presentar els dos exèrcits per decidir de qui era la victòria. Els argius deien que era seva, ja que havien quedat dos dels seus amb vida; però els lacedemonis sostenien que els argius havien fugit i que el seu guerrer havia despullat els enemics morts i havia romàs al seu lloc. Com que no es posaven d’acord, van arribar a les mans, i després d’una sagnant batalla els lacedemonis es van proclamar vencedors. Llavors els argius, que fins aquell dia es deixaven créixer els cabells, se’ls van tallar, i van establir una llei que prohibia als homes portar cabells llargs i a les dones lluir joies d’or fins recobrar Thyrea.

 

¿Aconsegueix, finalment, Sòcrates reconquerir Thyrea, és a dir, demostrar la immortalitat de l’ànima? Hi ha divisió d’opinions entre els estudiosos. Però sembla clar que va viure la seva vida fins al final de la manera que a ell li agradava viure-la, buscant la veritat. I per deixar clar que aquesta, exactament, és la seva herència, Plató aconsella al lector: “No facis cas de Sòcrates, sinó de la veritat”.

 

Argonautes

 

Hi havia una vegada, segons Apol·loni de Rodes, un príncep grec anomenat Jàson que va ser enviat a una missió impossible: buscar un velló màgic de moltó daurat. A reptes d’aquesta mena s’havien d’enfrontar els herois antics. Jàson va aconseguir una galera de 50 rems, l’Argos, i la va omplir amb els herois més nobles de l’època. Va aconseguir el velló i va tornar a casa.

 

Un vaixell d’herois té certa semblança amb una nau de bojos. Si a primera avista sembla una suma d’excel·lències, cada heroi es solament excel·lent en una parcialitat de si mateix i, llavors, és també una suma de deficiències. Jàson, per exemple, tret dels moments en que es troba sota la influència de la màgia de Medea, es comporta com un dandi una mica depressiu que passa moltes estones “obsessionat per les pors i l’ansietat intolerable”. Fins i tot es plany perquè no veu cap possibilitat de triomf. És molt bo actuant als passadissos ombrívols dels palaus, però com a guerrer és més aviat fluixet. Hi ha un moment que s’esfondra a la platja, lamentant: “Estem condemnats a envellir aquí, sense glòria”. Tot gran heroi antic ha estat a punt de ser un pretendent derrotat a la glòria.

 

Aristip

 

Cap el 361, el filòsof Aristip es va trobar amb Plató a la cort siracusana de Dionís, amb el qui mostrava una actitud tan submisa que quan li havia de parlar, s’agenollava, convençut que els tirans tenen les orelles a l’alçada dels peus. Plató, per contra, sempre va parlar de peu. Passat un temps, Aristip va abandonar Siracusa amb una bossa d’or, mentre que Plató va ser venut com esclau.

 

A l’Encyclopédie, quan es tracta de la “moral cortesana”, es diu: “Potser cal que hi hagi a la cort filòsofs, com cal que hi hagi a la república de les lletres professors d’àrab, per ensenyar una llengua que ningú estudia”.

 

Aristip cobrava quantitats enormes de diners per les seves lliçons, però ell es justificava amb tres arguments que potser hauríem de recuperar els professors del present. Són aquests:

 

1- Cal cobrar molt als deixebles bons perquè aprenen molt.

 

2- Cal cobrar molt als deixebles dolents perquè donen molta guerra.

 

3- Cal cobrar molt a tots perquè aprenguin a gastar en coses valuoses.

Per què, es pregunta Aron, certs intel·lectuals són “implacables amb els defectes de la democràcia però estan disposats a tolerar els pitjors crims sempre que siguin comesos en nom de les doctrines correctes?” Compartia amb Simone Weil la convicció que “el marxisme és indubtablement una religió, en el més baix sentit de la paraula.”

Aristòtil

 

Segons Al-Farabi, després d’Aristòtil la filosofia havia deixat de ser una investigació, per convertir-se en un ensenyament: “ja no hi ha necessitat d’investigar”, deia, “sinó de transmetre el saber”. Aquesta convicció era compartida per Averrois, que deia que a la filosofia del grec es trobava la veritat, tota la veritat i res més que la veritat.

 

Si bé és indubtable que Aristòtil va ser un decidit defensor del saber pel saber (la teoria), no va menystenir el saber pràctic. Això és el que vol representar un dels llibres més curiosos de la història de la filosofia, el conegut com Liber de pomo. Es un breu text d’origen àrab que presenta de manera molt resumida les idees del Fedó sobre la immortalitat de l’ànima i del Timeu sobre la creació del món. L’expositor de les idees és Aristòtil, que poc abans de morir ofereix ​​als seus deixebles una poma mentre els fa aquesta pregunta: “quina utilitat té la ciència sense fruit?”

 

Aristòtil i Filis

 

Existeixen diverses versions de la relació entre Aristòtil, Alexandre i Filis. Recullo aquí la del Libro de les Bienandanzas y Fortunas del biscaí Lope García de Salazar (n. 1399). El seu relat es titula “De com Aristòtil va ser enganyat per una donzella per consell d’Alexandre”.

 

“Alexandre, quan era encara un noi era sovint reprès pel seu mestre Aristòtil perquè prestava excessiva atenció a les dones, però va trobar la manera de burlar-se’n. Va acordar amb la seva donzella una estratagema. La noia es va acostar al filòsof per donar-li a entendre que l’estimava. Ho va fer amb tanta versemblança que el filòsof va caure enamorat ràpidament. Però ella, seguint els consells d’Alexandre, li anava donant llargues dolçament. Aristòtil li va oferir tot el que ella li demanés i li va assegurar, a més, que faria qualsevol cosa per ella. La noia li va respondre que també ella estava encesa de desig, però abans de lliurar-s’hi, desitjava una cosa. Ell li va respondre, ple de goig, que li demanés el que fos.

 

“Senyor”, li va dir, “permeteu-me que us cavalqui amb esperons com si vós fóssiu un cavall i que us posi frens i cadira de muntar, i que us faci cavalcar a la nit, a la llum de les espelmes, quan tots estiguin adormits, perquè no s’assabentin a palau”.

 

Aristòtil va protestar, tot al·legant que això li feia córrer un gran risc sense proporcionar-li cap guany, però la noia va insistir amb el següent argument: “Senyor, els homes acostumen a burlar-se de les dones després que han satisfet els seus desitjos; però si vós us volguéssiu burlar de mi, jo sempre podria comptar que us he cavalcat com un cavall”.

 

Aristòtil finalment va assentir-hi, i ella li va posar frens i el va ensellar i muntada sobre ell, el va fer córrer a quatre potes ferint-lo amb els seus esperons. Llavors Alexandre, que havia estat amagat, es va mostrar i li va dir a Aristòtil:

 

  • Què esteu fent, mestre honrat?

 

Aristòtil, amb gran pesar i major vergonya, li va dir:

 

Alexandre, fill! Has estat tu qui ha tramat tot això. Però ja he après la lliçó. Ja no et reprendré més per tractar amb dones, ja que no hi ha intel·ligència humana que no sigui ennuvolada per l’amor d’una dona.

 

Aron

 

Allan Bloom considerava que el seu admirat Raymond Aron era “l’últim dels liberals” i ofereix aquest argument confirmatori: “Va viure -i probablement haurà mort animat per ell- en aquest estrany ascetisme espiritual, un dels més ardus ascetismes, que consisteix a creure en el dret que els altres tenen de pensar com vulguin. Una cosa és morir pel nostre déu o el nostre país i una altra és morir per protegir les opinions alienes que no compartim. El mutu respecte dels drets, una curiosa classe secundària de respecte, és l’essència de la convicció liberal. I aquest respecte, com un valor absolut de la societat civil, és en realitat molt rar i es fa cada vegada més rar. Aron realment el sentia” (Gegants i nans).

 

Aron, però, no era cap ingenu. Segons Bloom, “tenia plena consciència que en les democràcies es donaven moments d’extremada demència, però mai va dubtar del dret de les democràcies a la demència”.

 

“Com que la universitat era una cosa que estimava entranyablement i com que sabia que és la institució central de la societat democràtica, va assumir una posició molt ferma contra l’onada destructiva que va passar per les universitats occidentals en la dècada dels seixanta. La universitat […] significava per a ell la presència substancial de la raó en què reposa la democràcia liberal. Si no es compta amb la universitat, el respecte per la raó desapassionada i pels drets racionals, que són la seva essència, la democràcia moderna desapareixerà. No li agradava que uns joves estrafolaris s’instal·lessin als vestíbuls de la universitat. La pèrdua de la tradició, que era una font de vitalitat, l’entristia. El gir demagògic de l’única institució dedicada a l’objectivitat l’aterria. Si la democràcia no pot tolerar la presència dels suprems criteris de l’ensenyament, la democràcia mateixa es fa qüestionable […]. El major signe de la decadència del liberalisme és l’aquiescència de molta gent que considerant-se liberals contribueixen al procés de degradació de la universitat.”

 

Per què -es pregunta Aron a L’opi dels intel·lectuals– certs intel·lectuals són “implacables amb els defectes de la democràcia però estan disposats a tolerar els pitjors crims sempre que siguin comesos en nom de les doctrines correctes?” Compartia amb Simone Weil la convicció que “el marxisme és indubtablement una religió, en el més baix sentit de la paraula.”

 

En les seves Memòries (1983), Aron va escriure que a L’opi dels Intel·lectuals havia tractat de “baixar la poesia de la ideologia al nivell de la prosa de la realitat.” Si el “mite de la revolució” resultava seductor era precisament pel seu atractiu “poètic”: permetia la il·lusió que tot és possible i que tot (les institucions, l’estructura de la societat, fins la mateixa naturalesa humana) podia ser completament transformat al gresol de l’activitat revolucionària.

 

Aron – Sartre

 

El juny de 1979 es van tornar a trobar, després de 30 anys sense veure’s, Aron i Sartre. Els havien separat moltes coses: el comunisme, de Gaulle, la defensa de la insurrecció per part de Sartre i de les institucions per part d’Aron, les querelles filosòfiques i polítiques… Però ara els unia una causa comuna: Intentaven salvar els milers de vietnamites que fugien desesperadament del comunisme en barques dramàticament fràgils i atapeïdes, la “boat people”.

 

Michel Foucault i André Glucksmann van convèncer Sartre per participar en una conferència de premsa a l’hotel Lutétia. “Même s’il y a Aron?”, li van preguntar. “Oui, même s’il y a Aron”, va respondre.

 

Sartre va arribar tard, cec, malalt, molt envellit, enmig d’una explosió de flaixos. L’acompanyava Glucksmann, que el va conduir directament a la taula. Allí estaven Simone Signoret, Yves Montand, Bernard Kouchner i Raymond Aron… Entre el públic, Michel Foucault i la filla d’Albert Camus.

 

Sartre es va aturar al costat d’Aron, dubitatiu. Glucksmann li va dir alguna cosa. Es van estrenyer la mà. Van somriure. Aron li va dir: “Bonjour, mon petit camarade.” Així és com es saludaven entre ells quan tenien 20 anys. Sartre no li va contestar. Glucksmann es va asseure entre tots dos.

 

Després de l’acte, Sartre se’n va anar sense dedicar-li un gest a Aron.

 

El 26 juny del 1979 Giscard va rebre Sartre, Aron, Glucksmann… Kouchner havia anat a la mar de la Xina. Giscard va saludar Sartre: “Bonjour, Maître”. Glucksmann va parlar d’un “Auschwitz líquid”. A la sortida de l’Elysée, Sartre caminava dolorosament entre periodistes i càmeres. Glucksmann el subjectava d’un braç. Aron li va subjectar l’altre. Sartre li va preguntar a Glucksmann “Qui d’autre m’accompagne?” “Aron”. Sartre es va desempallegar d’Aron.

 

Arquímedes

 

Segueixo el que diu Juan de Zabaleta al seus Errores celebrados (1653).

 

“Arquímedes, insigne geòmetra, estudiava amb tanta ànsia els moviments del cel per representar-los en un globus de metall buit, que sempre estava tirant línies i formant cercles. Tan gran era la seva aplicació que sovint s’oblidava d’ell mateix. Van entrar un dia els seus criats al seu estudi i li van dir que s’anés a banyar i ungir, perquè en aquella regió la netedat era molt estimada. Ell els va pregar que el deixessin en pau. Van tornar desprès d’una estona i li van dir el mateix, i ell no va fer ni alçar els ulls dels papers. Es veu que aquests homes l’estimaven molt, perquè sense treure’l de la seva cadira el van portar al bany que li tenien enllestit. El van despullar a la força i el van rentar. Després el van ungir amb olis aromàtics. Com que a Arquímedes li semblava que perdia el temps (tanta era la seva agonia per conèixer les esferes), dibuixava figures geomètriques amb el dit sobre els olis que havien estès pel seu cos.”

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *