p39.2

9800€ de 25000€

9800€ de 25000€

El locutori #7 | Gregorio Luri

3 jul., 2021 |

Gregorio Luri | @GregorioLuri

L’animal és un autòmat?

 

Tota ideologia té els seus herois i els seus malvats. El malvat número u de l’animalisme i de l’antiespecisme és René Descartes. Però potser fora convenient substituir-lo per un dels seus deixebles, el sacerdot i filòsof Malebranche.

 

No dic que el bo de René no acumuli mèrits per aquest títol tan poc honorable. Va gosar escriure que els animals es mouen com els autòmats, “amb una lleugera impulsió”, que posa en moviment els seus engranatges interns. Però, encara que sembla que va practicar la vivisecció amb algun gos, no va arribar als extrems de Malebranche.

 

Un dia de 1644, Malebranche es va aturar en una llibreria de la parisenca Rue Saint Jacques, interessat per fullejar una obra de Descartes que acabava d’aparèixer, L’Homme. No va trigar gens a comprar-lo. Va arribar corrent a casa i va obrir el llibre amb voracitat lectora. Portava llegides poques pàgines quan va sentir que les palpitacions del seu cor i el seu entusiasme eren tals que no podia respirar. Havia de interrompre la lectura i emergir al món quotidià per agafar aire.

 

Anem ara a les conseqüències pràctiques de la seva lectura.

 

Estava un dia passejant per la mateixa Rue Saint Jacques amb un grup d’amics, entre els quals es trobaven el fabulista la Fontaine, quan una gossa prenyada se’ls va acostar remenant la cua. Malebranche es va agenollar, la va acariciar i, immediatament després, per a sorpresa de tots els presents, es va aixecar i recollint-se la sotana, li va clavar un gran cop de peu a la pobra bèstia en tot el ventre. Mentre la gossa s’allunyava udolant amb la cua entre les cames, els seus companys van manifestar la seva més que comprensible estranyesa per aquesta conducta tan poc adient amb el que s’espera d’un capellà. Malebranche els va retreure la seva ignorància. Aquella gossa, els va dir, era solament una màquina. Ni més ni menys. Si se la toca en un lloc, es grata; si se la xiula, s’acosta i si li fots un cop de peu, fuig. I tot ho fa mecànicament. Farien millor en guardar la seva misericòrdia per a les ànimes humanes.

 

Hi va haver filòsofs tan sensibles que no podien suportar veure matar un pollastre, però després de ser persuadits per Descartes que les bèsties no tenen ni coneixement ni sentiment, pensaven en acabar amb els gossos de la ciutat on vivien per fer disseccions anatòmiques sense cap sentiment de compassió.

 

La tesi que les bèsties són pures màquines no és original de Descartes. Anteriorment ja l’havia sostingut i argumentat el metge espanyol de segle XVI Gómez Pereira a la seva Antoniana Margarita, ara bé, tal i com estan d’efervescents els greuges, millor mantenir-lo en un discret segon lloc.

 

Animalització de l’home

 

Plató era perfectament conscient que l’home és capaç del millor i del pitjor. És capaç d’aspirar a l’assimilació al diví, perquè en la seva ànima hi ha una tendència natural cap a la forma, i és capaç de caure en la degradació de la infrahumanitat (República 588 a ss), perquè en ell hi ha també una naturalesa salvatge que té la força d’un lleó i l’empeny cap el pitjor, fent d’ell una bèstia monstruosa i policefàlia. Per prevenir la seva degradació, l’home ha de conrear el que hi ha de millor a la seva naturalesa amb l’habilitat i energia d’un bon pagès. Ha d’esperonar el millor que hi ha en ell per controlar el pitjor que hi ha en ell (Lleis 654 a). Ara bé, així com per amansir un lleó cal l’energia d’un lleó, per fer de l’home un home cal una força suprahumana (República 589 d). Per això, sense el “lligam diví” d’una educació adient (Polític 310 a), proprorcionada per la llei col·lectiva de la ciutat (Lleis 645 a, 659d) l’home no només es degrada (Polític 309 e), sinó que esdevé la més salvatge de les criatures que produeix la terra (Lleis 766 a).

 

Plató disposa d’un abundant repertori d’imatges per mostrar en què pot degenerar l’home: lleó (República 590 b, 620 b), granota (República 590 b, 620 c), cigne, rossinyol (República 620 a), àguila (República 620 b), ase, llop, falcó, milà (Fedó 82 a), abella, vespa, formiga (Fedó 82 b)…

 

El Timeu es tanca amb una inquietant imatge que suggereix que de l’home degradat sorgeixen els diferents animals o, dit d’una altra manera, que, sense l’animalitat de l’home, el món no estaria complet. Dels homes teòrics però superficials sorgeixen els ocells; dels que no practiquen la filosofia, els quadrúpedes, i dels més maldestres d’aquests, els rèptils; dels completament mancats d’intel·ligència, els peixos i, finalment, el darrer esglaó en la degradació humana, els mol·luscs.

Ho diu Rousseau en el Discurs sobre l’Origen de la Desigualtat: “L’estat de reflexió és un estat contra natura i l’home que medita és un animal depravat”.

Animal depravat

 

Ho diu Rousseau en el Discurs sobre l’Origen de la Desigualtat: “L’estat de reflexió és un estat contra natura i l’home que medita és un animal depravat”.

 

Antífrasi

 

Un petit tribut a Maffesoli: “Les nostres elits intel·lectuals es refereixen a les coses pel seu contrari. Alguns defensors del conformisme més pla es diuen a si mateixos rebels. A l’igual que en 1984 i en Un món feliç, utilitzen el principi de l’antífrasi i estan disposats a anomenar el Ministeri de la guerra, “Ministeri de l’Amor”. Però saben que la seva causa està perduda: una ideologia s’afebleix quan no té paraules per descriure la realitat”.

 

Antígona

 

A Hegel li van preguntar en una ocasió si estava a favor d’Antígona o de Creont, i com era hegelià, va donar la síntesi com a resposta: “A favor de Sòfocles.” A nosaltres aquestes resposta ens sembla poc consoladora. Voldrien dissoldre la tragèdia en un acord dialogat fent intervenir en el drama un mediador tècnic en resolució de conflictes. No ens agrada gaire això de la dimensió tràgica de la vida… i per això ens obstinem en una recerca trista d’alegria.

 

Claudio Magris ens va advertir a Utopia i desencís que Creont no és només un tirà. Si ho fos, la seva figura s’enfonsaria davant la presència d’Antígona. Però, per la seva part, Antígona no és tampoc només una heroïna moral, per molt que la seva figura sigui sublim. Ella és també una rebel contra l’ordre que representa Creont, que és, en darrer terme, l’ordre el que permet que hi hagi Antígones a la ciutat. Només un ordre estatal que permeti i fomenti l’existència d’un culte als vincles de sang és capaç de fer respectable la figura tràgica d’Antígona. És possible que això sigui una mica difícil d’entendre en el present. Però qui no comprengui que l’Estat no pot desaparèixer davant la moral privada, no entén ni la moral de l’Estat ni la moral privada.

 

Dit això cal remarcar que hi ha un punt -un punt central- en què Antígona es mostra superior a Creont: ella coneix la seva culpa des del principi, mentre que Creont només descobrirà la seva culpa davant els fets consumats.

 

Aquesta tragèdia no es resumeix en un conflicte entre la llei i l’imperatiu moral, sinó entre una llei i un imperatiu moral que són, tots dos, culpables d’alguna manera. I no poden deixar de ser-ho. És aquest conflicte el que despertava en l’espectador grec -un espectador profundament religiós- una llum tràgica sobre la impossible harmonia del Tot degut a la singularitat de les coses humanes.

 

Aquesta és, també la tragèdia de Sòcrates que es veu davant el dilema d’obeir el mandat d’Apol·lo o el dels déus de la ciutat. En l’Apologia actua com a portaveu d’Apol·lo; en el Critó, com a portaveu de la ciutat. Ha començat com Antígona i acaba com Creont. La seva síntesi dramàtica és l’acceptació de la cicuta.

 

Antígona és també la tragèdia del nostre temps (però encara no ho sabem) perquè és la tragèdia d’un temps que creu possible conciliar les identitats personals amb la fe en l’universal. Encara no ens adonem fins a quin punt Sòfocles és el nostre contemporani perquè no ens hem despertat del somni amb un universal que ens iguali a tots en la nostra desigualtat. Convençuts que la rebel·lió contra la llei és més emocionant que la seva observança, esperem que la llei tingui pietat de nosaltres.

 

Antiguitat

 

Permeteu-me recordar el que és obvi: L’Antiguitat és el temps en què no hi érem. El present, però, és el temps en què perviu l’Antiguitat. Observem les ruïnes d’una ciutat antiga. Mai vam passejar pels seus carrers. No obstant això, la ciutat en ruïnes sobreviu en el present per recordar-nos que el present no es comprèn bé a si mateix si oblida el llocs en què no hi va ser.

 

Andíparos

 

Karl Marx recull a El Capital les paraules d’un poeta grec contemporani de Ciceró per il·lustrar-nos sobre les esperances que va despertar el primer maquinisme. “Andíparos saludava la invenció del molí d’aigua per moldre els grans, aquesta forma elemental de tot el maquinisme productiu, com l’aurora de l’emancipació de les dones esclaves i el retorn de l’edat d’or”.

 

La salutació d’Andíparos és recollida posteriorment pel gendre de Marx, Paul Lafargue a les pàginess del Dret a la peresa: Andíparos “cantava en els següents termes la invenció del molí d’aigua (per a la mòlta del blat), que venia a alliberar a les dones esclaves i portar l’edat de or: ‘Estalvieu el braç que fa girar la pedra, oh, molineres, i dormiu tranquil·lament! En va us adverteixi el gall que és de dia! Dànae ha imposat a les nimfes el treball de les esclaves; més aquí les teniu saltant alegrement sobre la roda del molí, que gira els seus raigs fent donar voltes a la pesada pedra. Gaudim contents en el lleure els dons que la deessa ens concedeix”.

 

Però tot seguit el mateix Lafargue es lamenta: “Però, ai! Els ocis que el poeta pagà anunciava no han arribat encara”.

 

Les raons de l’endarreriment del lleure sense treball ja les havia explicat Marx, en apuntar que els pagans no havien comprès “que la màquina és el mitjà més segur per allargar la jornada laboral”.

 

On Marx escriu “màquina” nosaltres podem llegir “noves tecnologies”.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *