p39.2

9800€ de 25000€

9800€ de 25000€

El locutori #5 | Gregorio Luri

5 juny, 2021 |

Gregorio Luri | @GregorioLuri

Amor

 

Quina cosa més sorprenent és l’amor que fins i tot fa suportables les tardes de diumenge! Encara que només fos per això, ja estarien justificades les tones de poesia amorosa que hem anat produint al llarg de la història. 

 

Cioran, a qui no es pot considerar un exemple de filòsof optimista, assegura en la seva Història de la decadència, que precisament aquesta és la seva única i transcendent missió: “L’única funció de l’amor és fer-nos suportables les tardes de diumenge, cruels i incommensurables, que ens deixen ferides que ens fan mal durant la resta de la setmana -i fins i tot durant l’eternitat”.

 

De l’amor sempre es parla o poc o massa, perquè la seva paraula més pròpia és el gemec. Quan es parla de l’amor, es teoritza; és a dir, se l’empobreix. L’amor no es diu. Possiblement tampoc es fa. Es pateix, fatalment. Per això Plató, a, Convit, una de les grans obres del cànon occidental, posa a gent molt culta a parlar de l’amor de forma educada, però tots callen quan es presenta abruptament, d’improvís, un jove borratxo per assenyalar el seu estimat. Qui parla de l’amor ha d’emmudir quan l’amor es fa present. La vivència de l’amor té alguna cosa d’inefable.

 

Quan Hölderlin es va enamorar de Sussette Gontard li va donar el nom de Diotima i pensant en ella va escriure aquests versos:

 

“A la gana li diem amor: i allà on nosaltres

 

ja no veiem res, creiem als nostres déus”.

 

Eros és el déu més antic. Sense la força de la seva passió tot seria caos: un munt desordenat de coses neutres indiferents entre si. Eros fa del caos un cosmos, és a dir, una obra cosmètica.

 

Veiem els efectes d’Eros, però no sabem atrapar la seva força a la presó de les paraules perquè, com ens va advertir Fernando Pessoa, “qui estima mai sap el que estima, ni per què estima, ni el que és estimar… estimar és l’eterna innocència, i l’única innocència és no pensar”. Kojève ens diu una cosa semblant: “L’amor es caracteritza precisament pel fet que atribueix sense raó un valor positiu a l’estimat o a l’ésser de l’estimat”.

 

L’amor i la raó no acostumen a caminar de la mà. Orfeu no planifica el seu descens a l’infern a la recerca d’Eurídice. No pensa en els perills que hi pot trobar. Però nosaltres intuïm que, potser, no s’hagués mogut per Helena i que, per Eurídice és molt probable que els grecs mai haguessin anat a combatre a Troia (Lev Shestov, A la balança de Job).

“L’única funció de l’amor és fer-nos suportables les tardes de diumenge, cruels i incommensurables, que ens deixen ferides que ens fan mal durant la resta de la setmana -i fins i tot durant l’eternitat”, Cioran.

El fet de descendir fins als inferns per amor es d’una temeritat admirable, extrema i, alhora, potencialment a l’abast de tothom. Ningú de nosaltres podria jurar que no farà cap excés per amor. L’amor descobreix en nosaltres possibilitats de ser que esperaven latents en el nostre interior una passió que les pogués posar de manifestar. Enamorats, descobrim possibilitats inèdites de nosaltres mateixos. Herman Melville manifesta la seva sorpresa envers la força de l’amor en aquesta fenomenal novel·la filosòfica que és Moby Dick: “Què en són d’elàstics els nostres rígids prejudicis quan ve l’amor a doblegar-los!” Plutarc, tan proper a Plató, ja sabia que Eros és un tirà: fa callar les altres passions, és el dictador davant el qual els altres poders desapareixen (De l’amor). L’amor ens proporciona la valentia o la temeritat imprescindible per creure que tots els límits són transitables.

 

“Què és el que busca l’amor?”, ens pregunta Sören Kierkegaard al Diari d’un seductor. “Busca infinitud”, ens respon. És a dir, alguna cosa més enllà del refugi, la certesa, la seguretat. Kierkegaard s’hagués espantat davant la utopia íntima de Gramsci, la de gaudir d’un amor segur i un treball alegre. Al parer del filòsof danès, el que més tem l’amor és el límit, l’estabilitat, el consol de la rutina garantida, una casa de protecció oficial. Per a ell, l’amor té més a veure amb el caçador que somia amb la presa que amb la presa caçada. “Eros és un caçador terrible”, diu Plató i recorda Ortega en aquell meravellós assaig que és el seu Pròleg a Vint anys de Caça Major del Comte de Yebes.

 

Aquesta relació problemàtica entre desig i aversió del límit, que ja està present en el mite del naixement d’Eros del Convit de Plató, és resumida així per Octavio Paz: “L’amor també és una resposta: per ser temps i estar fet de temps, l’amor és, simultàniament, consciència de la mort i temptativa per fer de l’instant una eternitat. Tots els amors són desgraciats perquè tots estan fets de temps, tots són el nus fràgil de dues criatures temporals i que saben que moriran; en tots els amors, fins i tot en els més tràgics, hi ha un instant de joia que no és exagerat dir sobrehumana: és una victòria contra el temps, un albirar l’altra banda, aquell enllà que és un aquí, a on res canvia i tot el que és realment és” (La flama doble).

 

Seria d’il·lusos pretendre esgotar en aquestes línies el fenomen amorós, que té dimensions antropològiques, certament, però, segons els antics, també còsmiques i, molt especialment, epistemològiques. Quan s’estima, allò que es coneix, assegurava Agustí d’Hipona, encara que sigui molt poc conegut, la mateixa capacitat d’amor el fa millor i més completament conegut. Pedro Malón de Chaide, tira d’aquest fil agustinià a La conversió de la Magdalena: “Les coses que tenim en més vàlua que nosaltres, millor és estimar-les que entendre-les, però les coses de menys vàlua, millor entendre-les que estimar-les”. Quan estimem, ens apropiem del valor de la cosa estimada. Si és gran, sortim guanyant, si és escàs, potser sortim perdent. Això és el que volia dir Agustí quan assegurava que “si terra estimes, terra ets; si cel estimes, cel ets; i si a Déu estimes, Déu ets”.

 

Spinoza, en aquesta mateixa línia, és contundent: “Tota la nostra felicitat i la nostra desgràcia depenen només de la qualitat de l’objecte al qual ens hem unit mitjançant l’amor” (Tractat de la reforma de l’enteniment).

 

¿I de l’amor propi, què en direm? Per dir alguna cosa amb sentit i brevetat, anem a la Summa de Sant Tomàs: “L’amor amb què un home s’estima a si mateix és forma i arrel de tota amistat, ja que tenim amistat amb els altres en tant que amb ells ens portem com amb nosaltres mateixos. Per això diu Aristòtil en el llibre IV de l’Ètica que tot allò que és amistós cap a un altre procedeix de l’amistat cap a un mateix”.

 

Erasme recull el testimoni tomista a Elogi de la follia per explicar-nos que la naturalesa ha donat a cada home i a cada país una certa “philautía”. La “philautía” és definida per Erasme com: “ipse sibi palpatur”, és a dir, com la capacitat de celebrar o festejar-se un mateix. Hi afegeix que, si l’adulació de l’altre pot semblar servil, la que ens dediquem a nosaltres mateixos “permet que cadascú resulti als seus propis ulls més satisfactori i estimable, el que suposa ja una part molt substancial de la felicitat”. Efectivament, el benestar anímic és indissociable del nostre reconeixement satisfet en el relat que fem de nosaltres mateixos. Però podem trobar valor en nosaltres si no el trobem, primer, en els ulls de qui ens reconeix com persones valuoses?

 

Em costa acceptar que hi ha amor on no hi ha cap manifestació del “caçador temible” de Plató. Per això tendeixo a pensar que Hegel i Kojève tenen raó en la seva dialèctica de l’amo i l’esclau: per estimar-nos ens cal trobar alguna estima en la mirada que ens dirigeixen les persones que estimem. Com en l’home tot és qüestió de graus, la perversió d’aquesta cacera porta a la patologia del “donjuanismo”, descrita així en un sonet d’un poeta anònim de segle XVII:

 

– El que tiene mujer moza y hermosa

¿qué busca en casa y con mujer ajena?

¿La suya es menos blanca y más morena

o floja, fría, flaca? – No hay tal cosa.

– ¿Es desgraciada? – No, sino amorosa.

– ¿Es mala? – No, por cierto, sino buena

Es una Venus, es una Sirena,

un blanco lirio, una purpúrea rosa.

– Pues ¿qué busca? ¿A dó va? ¿De dónde viene?

¿Mejor que la que tiene piensa hallarla?

Ha de ser su buscar en infinito.

– No busca éste mujer, que ya la tiene.

Busca el trabajo dulce de buscarla,

que es lo que enciende al hombre el apetito.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *