El locutori #4 | Gregorio Luri
22 maig, 2021 |
Amistat i la filosofia
Fustel de Coulanges va defensar a La ciutat antiga que la filosofia requereix, com a imprescindible brou de cultiu, un entorn en què s’hagi fet present l’amistat (philía) i una certa distància respecte aquells àmbits en què la família exerceix el seu domini hegemònic.
La filosofía s’enfronta a la ideologia familiar en defensar que hi ha més deures que els que es contrauen amb la pàtria i la família, i més virtuts que les patrimonials; en proclamar que hi ha una dignitat que s’origina en el fet primordial de ser home i ser capaç de conviure amb iguals. És des d’aquesta igualtat des d’on és possible preguntar-se per les possibilitats d’associació que permetin una existència feliç.
Segons Fustel, Plató va ser el filòsof que va descriure el relat d’aquesta oposició i va intentar resoldre-la amb la creació de l’Acadèmia, on per primera vegada una societat d’amics s’imposa com a tasca comuna la recerca del saber.
Amb la filosofia la consciència crítica ja no es deixa modelar pels valors ancestrals. Amb ella, en definitiva, la “res pública” hauria aparegut com a alternativa a la “pàtria”.
En el Convit de Plató (hi podem afegir el diàleg del mateix títol de Xenofont), trobem una nova forma de la sociabilitat masculina en la qual la paraula esdevé un lloc de trobada, tant de les pròpies metamorfosi del logos com de les personals dels amics que trien democràticament de què parlar i en quin ordre fer-ho.
Quan Aristófanes ridiculitza en una de les seves comèdies, Les aus, els utopistes que s’imaginen la vida com la prolongació indefinida d’un convit entre amics, ens estaria mostrant com van rebre els conservadors d’Atenes aquesta nova “moda”. Però ja no era possible la marxa enrere.
Sigui o no certa la tesi de Fustel de Coulanges, el que és evident és que l’amistat ha tingut grans defensors entre els filòsofs. En veuren uns exemples.
Ciceró
Això és el que ens diu Ciceró al De amicitia:
És propi d’amics veritables reprendre i ser represos, fent el primer amb franquesa, però sense acritud, i rebent la reprensió amb paciència i sense ressentiment.
La pesta de l’amistat és l’adulació, l’afalac i l’excessiva condescendència. “És difícil exagerar criticant aquest vici dels homes frívols i pèrfids, que sempre tracten d’agradar amb les seves paraules, però mai diuen la veritat.
“Tindrà amics qui millor sàpiga acaronar, encara que es tracti de la fera més abominable. No tinc amics perquè cap home és digne de la meva amistat”
Schopenhauer
Gracián
Llegim a El Criticón que “qui té amics bons i veritables” suma a les seves capacitats les de tots ells: sap el que ells saben, coneix i discorre amb la seva intel·ligència col·lectiva, veu pels seus ulls, escolta per les seves orelles, actua amb las seves mans i amb els seus peus es mou per on ells van… per contra, qui no té amics, no disposa ni de mans, viu manco i camina a cegues. Quan el solitari cau, no té qui l’ajudi a aixecar-se.
Oliva Sabuco
Segons la filòsofa espanyola Oliva Sabuco (1562-1620), “dos ambaixadors romans, grans enemics, van ser enviats pel Senat a realitzar conjuntament unes gestions en un país estranger. En sortir de Roma va dir l’un: “Ja que hem d’anar junts, deixem la nostra enemistat en aquestes mates i a la tornada la recollirem.” L’altre es va mostrar d’acord i van complir la seva missió com si fossin grans amics. En retornar a Roma, van arribar a les mates on era la seva enemistat. “Què en fem, la recollim?”, va preguntar un. “No, que es quedi aquí,” va respondre l’altre.
Etienne de Bourvon
Al Tractatus de diversis materiis predicabilibus Etienne de Bourvon ens vol demostrar amb aquesta història la lleialtat d’un amic:
“Un filòsof àrab moribund li va preguntar al seu fill quants amics tenia. ‘Molts’, li va contestar el fill. El pare li va comentar que ell, encara que vell, tot just en tenia un i li va recomanar que posés els seus suposats amics a prova. Va aconsellar-li de trossejar una vedella a trossos petits, ficar-los dins un sac, i demanar als amics que l’amaguessin, dient-los que havia comès un delicte i que anaven a registrar casa seva. Cap dels seus amics en va acceptar. El pare va fer la prova amb el seu amic i aquest va cavar immediatament un forat per amagar el sac”.
La meva conclusió és que si els meus amics i jo forméssim un grup mafiós, aquesta història ens seria de gran utilitat. Però no estic gens segur que sigui incondicionalment bona i, per això, m’escandalitza una mica la moralitat d’Etienne de Bourbon, que escriu aquest llibre com un repertori d’exemples per confeccionar sermons religiosos: “De la mateixa manera Crist no abandona els seus amics en perill”, conclou.
Heròdot
No és Heròdot exactament un filòsof, però les seves històries han tingut un ampli ressò filosòfic. És el cas de la seva relació de l’amistat entre el rei Amasis d’Egipte i Polícrates, el tirà de l’illa tràcia de Samos.
Polícrates era un home afortunat. La seva poderosa flota dominava les rutes comercials de l’Egeu, proporcionant-li quantiosos beneficis. Era tan afortunat que el seu bon amic Amasis va començar a preocupar-se seriosament per la desmesura de la seva bona fortuna, perquè els déus són envejosos i no solen suportar la bona sort continuada de cap humà. Polícrates era tan afortunat que la seva vida, tan impròpia d’un home, acabaria cridant l’atenció dels déus. Amasis, mogut per la seva sincera amistat, va aconsellar-li que s’ocasionés a si mateix alguna desgràcia per humanitzar la seva vida.
Commogut pel consell del seu amic, Polícrates va buscar un objecte la pèrdua del qual hagués de lamentar molt. Va triar un esplèndid anell d’or que estava adornat amb una refulgent maragda. Es va embarcar en una nau de cinquanta rems i quan va creure estar suficientment lluny de Samos, el va tirar a la mar, tornant al seu palau al mateix temps afligit i feliç. Se sentia estranyament preocupat perquè, en conèixer la recança, va gaudir d’una nova forma de felicitat.
Set dies després, un pobre pescador es va presentar davant Polícrates. Volia regalar-li un enorme peix que acabava de pescar a alta mar. Polícrates ho va acceptar agraït, però els seus cuiners van trobar en les seves entranyes, en l’obrir-lo per netejar-lo, l’anell que havia volgut perdre. Quan Amasis es va assabentar d’això, va decidir posar fi a la seva amistat amb Polícrates, per així, quan finalment li arribés la terrible desgràcia que els déus acabarien llançant sobre ell, no haver de compartir, per imperatius de l’amistat, l’inevitable dolor.
Schopenhauer, a contracorrent
Schopenhauer és la nota filosòficament discordant envers l’amistat. Ell, que va ser un bon lector de Gracián, sembla estar pensant a El Criticón quan es sincera d’aquesta manera: “No hi ha res que delati menys coneixement dels assumptes humans que argüir com a prova del mèrit i la vàlua d’un ésser humà el que tingui molts amics: com si els homes lliuressin l’amistat en funció del mèrit i la vàlua! Com si no es comportessin igual que els gossos, que estimen a qui els acarona i els dóna rosegons i ja no es preocupen de res més! Tindrà amics qui millor sàpiga acaronar, encara que es tracti de la fera més abominable. No tinc amics perquè cap home és digne de la meva amistat”.
Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.
Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!
Comentaris