p39.2

9800€ de 25000€

9800€ de 25000€

El locutori #2 | Gregorio Luri

24 abr., 2021 |

Gregorio Luri@GregorioLuri

Activitat negativa

 

Hegel va donar el nom d’”activitat negativa” al projecte fanàtic de substituir la realitat per l’abstracte… sense tenir cap pla pràctic per millorar la realitat.

 

Actor

 

Deia Hobbes que tot individu és ja un actor de si mateix. No podia imaginar-se fins a quin extrem és això cert.

 

Mahendranath era un actor de teatre de Bangla Desh, especialitzat en el paper de l’heroi mitològic Lakhinder. Brodava especialment l’escena en la qual l’heroi ressuscita després d’haver estat mossegat per una serp verinosa. Havia passat la seva vida entre cobres i coneixia perfectament com tractar-les per treure’n el verí, com moure’s davant d’elles per encantar-les, com provocar el seu atac i retirar-se a temps. Però un dia una cobra a la qual no se li havia extret el verí, el va atacar de veritat i Mahendranath va saber immediatament que li quedaven pocs minuts de vida. Així que va decidir utilitzar els espasmes de dolor per acomiadar-se del món amb la millor actuació de la seva existència. Va caure a l’escenari entre convulsions i ganyotes d’espantós patiment tan realistes que el públic es va quedar tota la nit immòbil esperant la seva resurrecció.

 

L’home, deia Ortega, és un animal metafòric.

 

Admiració

 

Les coses, vistes amb atenció, no ens deixen indiferents. Als esperits tràgics els fan plorar (el cas d’Heràclit) i als esperits irònics els fan riue (el cas de Demòcrit). 

 

Plató, que dominava les arts de la tragèdia i la comèdia, va voler situar la filosofia entre Heràclit i Demòcrit, però una mica més a prop del segon que del primer. Va donar forma així a una filosofia d’educació de la mirada en la qual es ressaltés la instantània força de convicció de la bellesa. Fins i tot va utilitzar sovint l’encanteri de la bellesa literària com aliat de la seva voluntat de persuasió. Com molt bé sabia Shakespeare (que també escrivia tragèdies i comèdies), davant la bellesa “el seny de l’home es dissol en el braser dels sentits”. 

 

Si la perplexitat és l’origen de la filosofia, no mereixen el nom de filòsofs els homes sempre raonables, assenyats, mesurats, coherents, lògics… que mai no ens donen un ensurt, mai ens treuen de polleguera ni ens porten a la vora de l l’abisme, ni ens provoquen un malestar, ni ens encomanen una perplexitat o un vertigen… 

 

Adam

 

Ho diu Erasme a l’Enquiridion: “En Adam tots naixem sense noblesa”.

 

Adolescència

 

Sòcrates anava a la cacera de joves filòsofs entre els adolescents atenesos perquè sabia que es trobaven a l’edat de l’admiració. 

 

Steven Pinker confessa a La tabula rasa que d’adolescent creia fermament en l’anarquisme i es burlava dels seus pares quan li deien que si el govern renunciés a l’ús de la força, s’obririen les portes de l’infern. Va descobrir que tenien raó el 17 d’octubre de 1969. Aquell dia la policia de Montreal es va posar en vaga. Cap a les 11 es va produir el primer robatori d’un banc. A les 12, la majoria de les botigues del centre de la ciutat havien tancat a causa del pillatge. Poc desprès, els taxistes van calar foc el garatge d’un servei de limusines que els havia estat fent la competència. Un franctirador apostat en una teulada va matar un policia. Els avalots van assaltar hotels i restaurants. Un veí va disparar contra un lladre que havia entrat a casa seva. Al capvespre, s’havien comès sis robatoris en bancs, s’havien saquejat cent botigues, s’havien produït 12 incendis i els danys a la propietat ascendien a tres milions de dólars. Aquesta experiència li va permetre a Pinker posar-se al costat dels seus pares.

“Les coses, vistes amb atenció, no ens deixen indiferents. Als esperits tràgics els fan plorar (el cas d’Heràclit) i als esperits irònics els fan riue (el cas de Demòcrit)”

Adoradors del nom

 

Hi ha un bon grapat de matemàtics místics i, al meu parer, no els hi falten raons. La matemàtica és capaç de descobrir veritats universals i eternes i, sobretot, transmissibles en aquesta raó comuna que és el mateix llenguatge matemàtic. A les equacions matemàtiques el racional és eternament real. Entre els matemàtics russos van ser famosos els místics coneguts com “adoradors del nom”, un dels quals va ser Dmitri Egorov.

 

Per no amagar el seu misticisme, Egorov va ser acusat de reaccionari. Va admetre que, efectivament, era creient, matemàtic i místic i va afegir que les autoritats polítiques no havien de ficar-se en les seves creences personals. Al Moscou de 1924 aquesta era una pèssima estratègia defensiva. Malgrat el seu prestigi científic, va ser expulsat del seu lloc de treball a l’Institut d’Enginyeria Civil.

 

Per substituir-ho va ser cridat Nikolai Chebotariov, un jove revolucionari, bon matemàtic i ateu, casat amb la doctora Maria Smirnitskaia. La feina li obria grans possibilitats professionals, però es va negar a ocupar el lloc d’algú que, com Egorov, estava molt millor qualificat que ell. El van enviar a un lloc irrellevant.

 

Egorov va ser detingut al setembre de 1939 i enviat a una presó remota, a Kazan. Com que li impedien practicar els seus rituals religiosos, es va declarar en vaga de fam. El seu estat es va agreujar tant que el van ingressar en un hospital. La metgessa que el va atendre va ser Maria Smirnitskaia, la dona de Chebotariov, qui, en adonar-se de la seva extrema gravetat, va redactar un certificat de defunció i va aconseguir portar  Egorov a casa seva cobrint-lo amb un llençol. Va morir l’endemà. Maria Smirnitskaia i Nikolai Chebotariov el van enterrar d’amagat en una tomba anònima.

 

Uns anys després, la policia estalinista va detenir un altre adorador del nom i bon amic de Egorov, Pável Florenski. “Nosaltres -el va advertir el seu interrogador- no podem comportar-nos com el govern tsarista i castigar la gent per un delicte ja comès. Nosaltres ens hem de anticipar”. Florenski va ser afusellat al gulag de les illes Solovetski, al mar Blanc.

 

Adorno

 

Adorno no feia cap altra cosa que ocupar-se per l’estat de la nostra consciència.

 

Va arribar a la conclusió que el temps d’oci capitalista és tòxic. En lloc de ser un temps conscienciador i alliberador que ens esperonés a canviar la vida col·lectiva, posava els treballadors indefensos en mans de la estandardització de “la industria cultural”. Per entendre’ns: la indústria cultural ocupa en el pensament d’Adorno el lloc de l’opi del poble que per a Marx havia ocupat la religió. El cine, els museus, la televisió, la ràdio, la premsa, la música pop, el jazz i, molt especialment, la llavor anomenada cançó-protesta… no eren més que opiacis, esquers enverinadors de consciències distretes. Al seu parer, l’home més perillós dels Estats Units era… Walt Disney, la nova cara del feixisme.

 

Deia Ciceró que no hi ha ximpleria, per gran que sigui, que no hagi estat postulada per algun filòsof. De Ciceró ençà el nombre de filòsofs no ha deixat de créixer. Doncs bé, algunes de les pàgines més estúpides que mai hagi escrit un filòsof es troben en la crítica d’Adorno a la “industria cultural”. A vegades sembla que la seva il·lusió més pregona fos la de bombardejar les consciències proletàries, segrestades pel consum massiu de productes estandarditzats, amb música d’Arnold Schoenberg. Això no té res a veure amb la voluntat de provocar la perplexitat o l’admiració en el lector. És, simplement, l’expressió d’un filòsof amb voluntat de predicador. Pura activitat negativa.

 

Aeropagita. Pseudo Dionís Areopagita

 

Pascal Quignard, La nit sexual: En dues ocasions Pseudo Dionís Areopagita va escriure en grec: “Mentre que el sol emet raigs de llum, Déu envia raigs de tenebra”.

 

Agustí

 

Quan els bàrbars, després d’arrasar l’imperi romà, van assetjar la ciutat d’Hipona, Agustí resava diàriament aquesta pregària: “Oh, Déu meu, lliureu el vostre poble de l’enemic, o doneu-li la necessària fortalesa per sotmetre’s a la vostra voluntat, o traieu-me a mi d’aquest món!” Déu li va concedir l’última petició.

 

El 24 d’agost de l’any 410 Alaric havia saquejar la ciutat de Roma durant tres dies per, posteriorment, incendiar-la. Els cristians es van enfrontar a un fet desolador: ni les tombes dels apòstols havien protegit la Ciutat Santa. Com es preguntava Jeroni, “Si Roma pot perir, què pot estar segur?”

 

Agustí va ser el primer en gosar donar una resposta consoladora als esdeveniments que estaven revoltant la història. És La ciutat de Déu. Els cristians són pelegrins d’aquest món, ens diu, i ciutadans d’una ciutat celestial. Inicialment va pensar en un altre títol: Les dues ciutats, considerant el que un teòleg cristià que havia exercit gran influència sobre ell, Ticoni, havia escrit: “Hi ha dos regnes i dos reis, Crist i el Diable. Un té com a capital Jerusalem, l’altre Babilònia”. Es va decidir finalment per un títol esperançador, el del nom de la ciutat a la qual pertany el futur del cristià.

 

La imatge antagònica de dues ciutats que expliquen la nostra situació al món ha conegut una llarga posteritat. Donarà peu, per exemple, a Lev Shestov a la formulació de la seva fèrtil antítesi entre Jerusalem i Atenes.

 

Agustí va morir a Hipona el 28 d’agost de l’any 430. Déu, com hem vist, va respondre a la darrera petició de la seva pregària i ens va deixar a nosaltres davant l’enorme enigma de la història.

 

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Comentaris

Encara no hi ha comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *