p39.2

9800€ de 25000€

9800€ de 25000€

El locutori #17 | Gregorio Luri

11 des., 2021 |

Gregorio Luri | @GregorioLuri

Berlín, Isaiah

 

L’estiu del 1945, mentre treballava a l’ambaixada britànica a Washington, Isaiah Berlin va rebre l’ordre de traslladar-se a Moscou, perquè l’ambaixada d’aquesta ciutat necessitava algú que sabés rus.

 

Un dia, en una llibreria de vell de Sant Petesburg, va conèixer casualment un crític literari que li va parlar d’una poeta que vivia a prop, anomenada Akhmàtova. 

 

Aquella mateixa tarda, Akhmàtova els va rebre a casa seva. A Berlin el va sorprendre la pobresa de la llar. Tot era precari i com de segona mà. Una taula, unes cadires, un sofà i, a la paret, un bellíssim dibuix d’Akhmàtova fet per Modigliani. Berlín encara no sabia que era a casa de la poeta russa més gran del segle XX, però aviat es va adonar que no era una dona vulgar. La descriu com “majestuosa”, una “reina tràgica” que es desplaçava lentament amb una immensa dignitat. Ressalta els seus moviments, bonics i tristos, la seva expressió severa i suau… 

 

Es van acomiadar aviat, perquè Berlín tenia feina urgent a l’ambaixada, però hi va tornar a les 9 del vespre.

 

Va trobar Akhmàtova acompanyada d’una amiga que es va retirar cap a la mitjanit. Van parlar d’Occident, de literatura, d’amors, del gran Mandelstam, que n’havia estat perdudament enamorat; de Modigliani; del seu primer marit, el poeta Gumiliev, executat el 1921, acusat d’atemptar contra Lenin; de la desaparició del seu fill… van parlar entre silencis i llàgrimes. Ella li va recitar de memòria fragments de Rèquiem, el poema prohibit. La seva possessió suposava una sentència de mort. Però onze persones havien memoritzat aquells versos que asseguraven que “només els morts somreien, alegres per haver trobat finalment repòs”. 

 

La memòria és a vegades una qüestió de dignitat moral. Encara que els pedagogs moderns no s’ho creguin.

 

A les 3 del matí ella va bullir unes patates. Era tot el que li podia oferir al filòsof, i van continuar parlant de Dostoievski, Tolstoi, Joyce, Eliot… Finalment, a les 11 del matí, Berlin va besar la mà de la poeta i va tornar exaltat a la feina.

 

Aquella trobada va ser per a Berlin el moment més intens de la seva vida. Per a Akhmàtova va ser la nit que va canviar la història. Pocs dies després, la policia va col·locar uns micròfons al sostre de la casa d’Akhmàtova, sense preocupar-se d’amagar-los, perquè no eren instruments d’espionatge, sinó d’intimidació. Van censurar les revistes que havien publicat els seus poemes i van intentar desprestigiar el seu testimoni presentant-la com una burgesa que voletejava entre el convent i el bordell. La seva poesia, deien els seus censors, no era més que una barreja aristocràtica de tristesa, nostàlgia, mort i maledicció…

 

Retrospectivament, Akhmàtova va veure aquella nit de la seva trobada amb Berlin com la nit en què s’havia desfermat la Guerra Freda.

Raymon Aron és contundent; “Mai, en cap sistema polític, ja sigui el de les ciutats gregues, el de la comunitat cristiana, o el del concert europeu, els valors i els interessos comuns han dirigit en circumstàncies importants la conducta dels actors”.

Bernat de Claravall

 

En una de les seves cartes, l’abat cistercenc Bernat de Claravall (1090-1153) descriu Pere Abelard -el d’Eloïsa- (1079-1142) com un home diferent de si mateix: “homo sibi dissimilis”. Perquè després vinguin els postmoderns a teoritzar sobre talls epistemològics i l’evanescència del subjecte!

 

Bierce, Ambrose

 

Ens relata Ambrose Bierce a “El Principi moral i l’interès material” la trobada d’un Principi Moral i un Interès Material en un pont pel qual només podia passar un dels dos.

 

– Ajup-te, immundícia -va cridar el Principi Moral-, i deixa que passi sobre tu!

 

L’Interès Material el va mirar fixament als ulls sense dir ni una paraula.

 

– Ah! -va dir dubtós el Principi Moral-. Fem-ho a sorts i així sabrem qui s’ha de retirar fins que l’altre hagi passat.

 

L’Interès Material va mantenir el seu silenci impertèrrit i la mirada fixa.

 

– Per evitar el conflicte -va prosseguir el Principi Moral, una mica inquiet-, m’ajupiré jo mateix i deixaré que passis sobre mi.

 

– No em sembles gaire bon suport –va dir l’Interès Material–. La meva manera de caminar és una mica especial. Millor serà que et llencis a l’aigua.

 

I això va ser el que va passar.

 

Bé Comú

 

Raymon Aron és contundent; “Mai, en cap sistema polític, ja sigui el de les ciutats gregues, el de la comunitat cristiana, o el del concert europeu, els valors i els interessos comuns han dirigit en circumstàncies importants la conducta dels actors”.

 

Benestar

 

Paraules contundents de Nietzsche a “L’ocàs dels ídols”: “L’home que s’ha alliberat, i molt més encara l’esperit que s’ha alliberat!, trepitja la menyspreable manera de benestar amb què somien botiguers, cristians, vaques, dones, anglesos i altres demòcrates. L´home lliure és guerrer”.

 

Què diria Nietzsche si veiés la nostra actual obsessió pel benestar? Què diria si veiés que, per a nosaltres, habitants de l’època de la biomoralitat, el benestar ha esdevingut una exigència moral? Qui no té cura de la salut és avui un fracàs moral. Sentir-se bé és més modern que no pas ser bo.

 

 

 

 

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a seguir publicant continguts com aquest.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.