p39.2

9800€ de 25000€

9800€ de 25000€

El locutori #13 | Gregorio Luri

9 oct., 2021 |

Gregorio Luri | @GregorioLuri

Autoritat

 

Els dos secrets de l’autoritat: no decebre mai i mai fer el ridícul. A diferència de l’autoritat, al poder no només no li importa ser decebedor, sinó que de vegades s’enorgulleix de ser-ho, perquè el poder no és poder si no té un punt d’arbitrarietat.

 

El gran aliat de l’autoritat és el gust estètic que molts hi descobreixen.

 

Autoritat i fe

 

De l’autoritat, com de la fe, no hi ha escapatòria. Ningú que observi amb atenció la moderna substitució de l’autoritat de l’església per la de la clínica n’ha de tenir dubtes.

 

Autoritat. Crisi d’autoritat

 

A tota crisi d’autoritat la precedeix una crisi de la raó, ja que en el mateix concepte de raó va implícita la idea de jerarquia.

 

El somni comú del director d’una empresa i del director d’una escola és que els empleats i els alumnes els obeeixin sense haver de donar ordres. Tots dos pensen que perdrien la seva autoritat si es notés que l’exerceixen.

 

Avarícia

 

Llegim a L’Escolàstic de Cristóbal de Villalón que “parlant el diví Plató en els llibres De República de l’avarícia, va dir que només era honesta i lícita l’avarícia que es té del temps. I tenia molta raó, perquè no hi ha cosa més digna de lloança que atresorar hores per a l’estudi, i no hi ha llàgrimes millor empleades que les que fan servir els qui ploren pel temps passat i no aprofitat.”

 

Ajuda de cambra

 

“En el món”, sosté Aleksandr Herzen en Passat i pensaments, “no hi ha res grandiós o poètic que pugui resistir una mirada que, sense ser estúpida, tampoc és intel·ligent: la mirada de la saviesa quotidiana. Aquest fet ha estat reflectit amb encert pels francesos en un proverbi que diu: ‘Per a l’ajudant de cambra no hi ha grans homes'”

 

La figura de l’ajudant de cambra i, sobretot, les seves metamorfosis modernes, s’ha de tenir molt en compte per qui pretengui entendre el que ens passa. El sagaç Karl Kraus va ser un dels primers a adonar-se’n i per això va escriure a La Torxa (Die Fackel) que “el que està passant a Alemanya és la rebel·lió dels ajudants de cambra.”

 

Seria políticament correcte afegir que la democràcia actual és el triomf de la rebel·lió dels ajudants de cambra?

 

Atzar. L’atzar i la pilota

 

Antonio Pérez, secretari de Felip II, sabia molt bé el que es deia quan va escriure, possiblement mirant-se en un mirall, que “la fortuna juga a la pilota amb els homes”.

 

No sé si Voltaire va llegir els aforismes d’Antonio Pérez, però coincidia amb ell quan va comentar que “som boles que es mouen a l’atzar i xoquen amb d’altres boles en la magna cadena dels esdeveniments “.

 

 Tampoc sé si Joan Larrea coneixia les cites anteriors quan va deixar anar, entrevistat a la televisió per Joaquín Soler Serrano, que “cadascú de nosaltres no és més que una pilota que rep cops de peu d’un costat i d’un altre fins que algú un dia crida gol”.

 

Tanquem aquest cercle no sé si de cites o d’interferències, amb Camus, que assegurava que havia après una lliçó ètica summament important de la seva afició al futbol: que mai se sap amb certesa per on ha d’arribar-te la pilota.

Ens creiem lliures, però difícilment arribem a conèixer què és exactament el que estem fent quan creiem fer alguna cosa lliurement. I potser aquesta ignorància sigui la clau de la nostra consciència de la llibertat.

Atzar. 3 vides atzaroses.

 

La primera. Diu Erich Arendt en Els papers d’Espanya que, veient-se atrapat un corneta per un foc creuat en un terreny de ningú de la Serra d’Alcubierre, no se li va ocórrer res de millor que tocar l’ordre d’alto. Immediatament va ser acatada pels combatents dels dos bàndols, de manera que el corneta va poder tornar tranquil·lament amb els seus.

 

La segona. En una ocasió el físic danès Niels Bohr va rebre a la cabana que tenia a la muntanya a un altre científic que, en veure una ferradura sobre la porta d’entrada, li va preguntar sorprès:

 

– ¿Vostè que és un científic creu en això?

 

– Per suposat que no! -li va etzibar Bohr- Però m’han assegurat que les ferradures funcionen encara que no creguis en elles.

 

La tercera. Segons explica Ricardo Piglia en els seus Diaris, un estudiant de filosofia, deixeble molt avantatjat de Simmel, per atzars de la vida es va convertir en un reeixit home de negocis. Repassant la seva pròpia vida en la vellesa, aquest home afortunat es va posar a escriure un tractat de moral que la mala sort va fer que, un cop acabat, el perdés en un tren. L’home, tenaç, va tornar a escriure-ho, però aquest cop va incorporar l’atzar com el fonament del seu sistema ètic. Piglia assegura que aquesta anècdota la solia explicar Bertold Brecht, que concloïa dient que fer de la pèrdua el principi de reestructuració de tot el sistema és una lliçó metodològica que només es pot aprendre en el món dels negocis.

 

Atzar. La creació poètica de l’atzar

 

Sören Kierkegaard, Diari d’un seductor: “Maleït atzar, t’estic esperant, d’acord amb el meu repte! No et vull vèncer amb principis, ni amb això que la gent insensata anomena caràcter. No, el que vull és crear-te poèticament. No desitjo ser un poeta com els altres poetes. Mostra’t com a fruit de la meva fantasia poètica i jo m’alimentaré amb el meu propi poema.”

 

Atzar, història i tristesa

 

Reflexió d’Henri-Frédéric Amiel a l’entrada del 19 de març de 1868 del seu Diari íntim: “A primera vista, la història no és sinó desordre i atzar; examinada després, sembla lògica i necessària, i a la tercera inspecció ens produeix l’efecte d’una barreja de necessitat i llibertat; al quart examen ja no sabem què pensar, perquè si la força és l’origen del dret i l’atzar l’origen de la força, tornem a la primera explicació, i aquesta vegada sense alegria.”

 

Atzar i necessitat

 

Molt abans que Jacques Monod escrivís L’atzar i la necessitat (1970), Giordano Bruno ens va llegar aquesta ironia a El sopar de les cendres: “Júpiter ha ordenat que Ambrosi despatxi i resolgui l’assumpte amb la seva dona a la cent dotzena envestida i que no la deixi embarassada aquest cop, sinó la propera vegada, amb el semen en què es convertirà el porro cuit que s’està menjant en aquest instant amb melmelada i pa de mill”.

 

L’atzar com a esdeveniment

 

Ens creiem lliures, però difícilment arribem a conèixer què és exactament el que estem fent quan creiem fer alguna cosa lliurement. I potser aquesta ignorància sigui la clau de la nostra consciència de la llibertat.

 

“Qui actua”, sosté Hannah Arendt a La condició humana, “mai arriba a saber prou què és el que està fent”.

 

D’aquí que no sigui de el tot inusual que als millors propòsits els succeeixin accions calamitoses i només llavors, davant el resultat de la nostra acció, comprenem què era el que estàvem fent. En aquest sentit l’error pot tenir una gran dimensió de veritat, en la mesura que, a l’il·luminar el seu propi passat, ens permet comprendre’l.

 

Atzar i fortuna

 

“Quin és el més gran de tots els béns?” li pregunta Clínias a Sòcrates (Eutidem 279 c). “La bona fortuna (eutykhía)”, contesta aquest, tot afegint una afirmació que pot semblar sorprenent: “La sophía és evidentment eutykhía” (279 d- 280 a).

 

Sòcrates no vol dir que la ciència equivalgui a la bona sort en un joc d’atzar, sinó que el saber proporciona “en tota circumstància bona fortuna als homes”. El seu argument és el següent: “cap ciència es pot equivocar, ja que necessàriament actua bé i aconsegueix els seus propòsits. Una ciència equivocada no seria ciència “(280 a). Llavors, òbviament, qui posseeixi ciència, no necessita bona fortuna (280b).

 

¿És aquest el cas dels homes? No.

 

Però afirmar que l’atzar sempre es reserva l’última paraula pot ser al mateix temps exagerat i desmobilitzador. És millor concedir que l’atzar i l’ocasió propícia poden ser controlats, si més no parcialment, per la tecnologia (la tekhné). No oblidem, ens diu Plató en Les lleis, que, enmig d’una tempesta és millor confiar en la perícia del pilot que en els seus daus (709 a-c).

 

Plató vol, sens dubte, ser més optimista que Sòfocles, que en les seves tragèdies insisteix que el fat és un poder terrible que no es pot esquivar. Certament, davant el fat el pitjor és la ignorància, però l’home no té altra manera d’anar fent-se savi que la d’assumir la seva feblesa. Per aquest motiu Sòfocles descriu les nostres vides com el combat d’un vençut (pónoi dísponoi).

 

L’atzar juga a la gallina cega

 

Baltasar Gracián, El Criticón: “Alguns asseguren que la Fortuna, com que és cega i fins i tot boja, ho regira tot cada dia, no deixant res al seu lloc i temps”.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Comentaris

  1. Avatar Minimusminimorum ha dit:

    És atzarós que el disc dur se’n vagi a perdre pel sac justament el dia en que no havies fet còpia de seguretat? Això té també a veure amb la reestructuració del sistema…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *