p39.2

9800€ de 25000€

9800€ de 25000€

El locutori #12 | Gregorio Luri

25 set., 2021 |

Gregorio Luri | @GregorioLuri

Autenticitat

 

Gran paraula, aquesta. El problema és que no està gens clar que entenguem el seu significat quan l’apliquem als éssers humans. Hi ha uns éssers humans que siguin més autèntics, més genuïns o més transparents que d’altres? És que un ésser humà poc transparent no transparenta fidelment alguna cosa genuïnament humana?

 

“No hem vist mai una vida autèntica”, es lamentava Henry Miller al Tròpic de Capricorn. I hi afegia: “I no la veurem.”

 

Jo sospito que el grau de la nostra autenticitat depèn del grau de la nostra simplicitat. “Només som autèntics”, deia Cioran, “quan cap talent ens destorba”.

 

Com que en aquest singular locutori el que ens mou és el caprici, anirem a buscar l’autenticitat entre els autòmats i les seves ferramentes, a veure què hi trobem.

 

Autòmats. Pròleg

 

La història dels autòmats té els seus antecedents, com en el cas dels homes, en la mitologia. El seu primer capítol està protagonitzat per Prometeu, Dèdal i Hefest. El segon es desenvolupa entre Egipte i Alexandria.

 

A Egipte es van construir figures mogudes per automatismes hidràulics i d’elles, possiblement, en van aprendre els tres grans enginyers de l’hel·lenisme: Ktesibi, Filó de Bizanci i Heró d’Alexandria, que van posar en marxa autòmats amb mecanismes hidràulics i pneumàtics.

 

Autòmats. Albert Magne

 

Hi ha unanimitat en considerar Albert Magne, el mestre de Tomàs d’Aquino, com l’home més savi del segle XIII. Era conegut com “Doctor universalis” i estava considerat com “magnus in magia, major in philosophia, maximus in theologia”. Una de les manifestacions més sorprenents del seu saber enciclopèdic va ser -segons diuen- l’autòmat que va construir després de trenta anys de subtils treballs. Sabia caminar i parlar amb tanta ciència que era capaç de respondre a tot tipus de preguntes. Algun maldient va deixar anar que Tomàs d’Aquino el va destruir per considerar-lo obra de diable.

 

Autòmats. Roger Bacon

 

El filòsof franciscà Roger Bacon va construir un cap parlant amb la intenció que l’ajudés a resoldre els grans misteris de la ciència. Però quan, finalment, va aconseguir que parlés, només va dir una frase: “El temps passa”. I a continuació es va autodestruir.

 

William Godwin, el pare de Mary Shelley, l’autora de Frankenstein o el Modern Prometeu, va estar fascinat per aquesta història i sobre ella va escriure Lives of the Necromances.

 

Autòmats. Descartes

 

Quan Descartes escrivia el Traité de l’homme, tenia en ment, sens dubte, els autòmats que havia vist a les grutes i jardins de Sant-Germain-en-Laye, dissenyats per un enginyer italià anomenat Thomas de Francine (o Francini).

 

En 1649 va acceptar anar a Estocolm per donar classes de filosofia a la reina Cristina de Suècia. En el transcurs del viatge en vaixell va passar una cosa que no sabem si forma part de la llegenda o de la realitat. Descartes havia declarat a la tripulació i als passatgers que viatjava amb la seva filla Francine. Però ningú no la hi va veure. Aprofitant una violenta tempesta els mariners van entrar en la cabina del filòsof i hi van trobar una nina articulada que semblava una nena.

 

Descartes va tenir, efectivament, una filla que es deia Francine. Va néixer a 1635 i va morir el 1640, deixant-li una ferida que no sanaria mai.

 

Autòmats. Vaucanson i Jaquet-Droz

 

El segle d’or dels autòmats és el XVIII, que és el de Jacques Vaucanson, el més genial dissenyador d’”anatomies mòbils” del seu temps. Va ser elogiat per La Mettrie, l’autor de L’home màquina, que el considerava un nou Prometeu. Però jo tinc debilitat per Pierre Jaquet-Droz, constructor de L’Escriptor, un autòmat que escrivia amb molt bona lletra la sentència cartesiana que és el fonament de la filosofia moderna: “Je pense donc je suis”.

 

Autòmats. Díaz Fernández

 

José Díaz Fernández (1898-1841) és l’autor de La Venus mecànica, una novel·la que va ser tan completament ignorada en el seu temps com ho és en el nostre. I no sense raó. Algun secret mecanisme de la meva autonomia m’ha empès a portar-lo fins aquí.

“No hem vist mai una vida autèntica”, es lamentava Henry Miller al Tròpic de Capricorn. I hi afegia: “I no la veurem.”

Autòmats. Rachel

 

La Rachel de Blade Runner és l’únic replicant que posseeix aquella propietat que, segons el Prometeu d’Èsquil, és el regal més preciós que hem rebut dels déus: l’esperança cega. Rachel és l’única que desconeix la seva data de caducitat.

 

Per arribar a ser una intel·ligència veritablement humana, la Intel·ligència artificial hauria de ser conscient del progrés del rovell en els seus circuits interns i inconscient de l’hora en què acabarà al desballestament.

 

Autòmats. Nathanael

 

Nathanael és el protagonista de L’home de sorra, d’E.T.A. Hoffmann. És un home perplex -valgui la redundància- perquè ha de decidir-se entre dues dones. Una és Clara, la seva promesa, una humana autèntica a la qual té per “un autòmat maleït i sense vida”; l’altra és, Olímpia, una genuïna autòmat, en qui ha descobert una ànima bessona. “Només en l’amor d’Olímpia -li diu a un amic- em retrobo a mi mateix”.

 

Autòmats. Villiers

 

Aquest gran lector de Hegel que va ser Jean Marie Villiers de l’Isle Adam va escriure L’Eva futura en 1885. Eva és una autòmat perfecta creada per un gran científic, Edison, per al seu amic, el jove milionari Lord Ewald.

 

– Sabrà ella qui és? -li pregunta Lord Ewald a Edison.

 

– Sabem nosaltres qui som i el que som? Exigiràs de la còpia el que Déu no ha volgut de l’original?

 

– Pregunto si aquesta criatura arribarà a tenir sentit de si mateixa.

 

– Sens dubte.

 

– Dieu …?

 

– He dit: “sens dubte”, perquè depèn de vostè, i només de vostè, el que es compleixi aquesta fase del miracle.

 

Eva Futura, la dona elèctrica, necessita ser reconeguda per un humà per esdevenir autènticament humana.

 

Autòmats. Rousseau

 

La Galatea del Pigmalió de Rousseau exclama quan el seu creador l’accepta com humana: “A la fi he nascut!”.

 

Autòmats. Kokoschka

 

Oskar Kokoschka va conèixer Alma Mahler en 1912. Van viure un apassionat romanç que va durar tres intensos anys, crucials en la vida de tots dos. Els detalls del seu distanciament estan recollits en les seves respectives biografies.

 

Van trencar el juliol de 1918 i quan Alma se’n va anar, Oskar va encarregar una nina de grandària natural a l’artesà Hermine Moos de Berlín. Havia de semblar-se a l’autèntica Alma en tot i per a això li va enviar fotografies i nombrosos dibuixos amb detalls precisos sobre les seves mides i anatomia íntima. Oskar va seguir de prop tot el procés de la seva elaboració. A més va comprar a París finíssima roba interior i sofisticats vestits. Pensava batejar-la amb el nom de “La Silenciosa”.

 

La va rebre a finals de febrer de 1919 i la seva decepció va ser enorme. Aquell objecte sense vida no podia competir amb Alma. No obstant això, va decidir conservar-la i la va fer servir de model en alguna de les seves obres.

 

Finalment un dia va convocar als seus amics a una festa nocturna de torxes i alcohol amenitzada per una orquestra de cambra. Enmig de la borratxera col·lectiva la Silenciosa va perdre el cap.

 

Al matí següent la policia va despertar Oskar interessant-se per un cos decapitat que es trobava al jardí de casa seva. Segons el pintor, “el servei de retirada d’escombraries es va emportar, al gris matí, el somni de la tornada d’Eurídice. Aquella nina era una efígie que cap Pigmalió hauria sabut despertar “.

 

Autonomia

 

Parlant d’autòmats, no podem prescindir de l’autonomia.

 

Podem començar dient que és autònom qui creu que ho és, és a dir, qui creu que disposa de raons raonables per pensar pel seu compte. ¿Però per pensar el què? Spinoza ens respon tangencialment amb una inquietant advertència: “Aquells qui res no temen ni res no esperen són autònoms, i, llavors, enemics de l’Estat. Se’ls pot detenir amb dret.”

 

Dos éssers que res no temen: el “puer robustus” (l’home fort i pueril) i l’home sense amo (el captaire, el vagabund, el marginal…).

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *