p39.2

9800€ de 25000€

9800€ de 25000€

El locutori #11 | Gregorio Luri

11 set., 2021 |

Gregorio Luri | @GregorioLuri

Ascensió i teoria. Amiel.

 

Per a les entrades relacionades amb l’ascensió hi ha una música de fons: Eine Alpensinfonie, de Richard Strauss.

 

El 20 de juliol de 1870 a l’estació alpina de Bellaspe, escriu Amiel: “El panorama és d’una grandiosa majestat. És la simfonia de les muntanyes, una cantata dels Alps al sol”. Es troba enlluernat i oprimit per la sobirana majestat del paisatge i, alhora, alegre per poder admirar-la, per sentir-se “contemplador”, per “poder sortir de mi mateix i lliurar-me a les coses”. Aquest estat de gratitud barrejada amb l’entusiasme és per a Amiel la salut. “He mirat, sentit, somiat i pensat”.

 

El dia següent, el 21, puja a l’Sparrenhorn. No ha estat fàcil conquerir el cim, a causa de l’esllavissament de pedres i la senda escarpada que voreja l’abisme, “però, quina magnífica recompensa!”.

 

El 22 ha gaudit de l’eclosió de l’alba des de dalt: “Isis aixeca la punta del seu vel, i el vertigen de la contemplació fereix com un llamp que albira un gran misteri.”

 

Ascensió i renúncia.

 

Llegim a la Metafísica dels costums de Schopenhauer: “de la mateixa manera que el nostre sender físic sobre la terra constitueix sempre una línia i mai una superfície, si volem capturar i posseir algun bé a la vida, hem de deixar innombrables coses a dreta i esquerra, renunciant a elles. Si som incapaços de decidir-nos d’aquesta manera i ens bolquem sobre tot el que provisionalment ens atrau, com fan els nens a la fira, llavors ens estem esforçant inútilment per convertir en una superfície la línia del nostre sender: correm d’aquesta manera en ziga-zaga, ens deixem enlluernar des de totes les direccions i no arribarem a cap lloc. El que vol ser-ho tot no pot arribar a ser res.” 

 

Per viure amb plenitud cal saber renunciar.

 

Ascensióetern retorn

 

Era encara un adolescent quan, el 3 de maig de 1803, Schopenhauer va agafar el Candide de Voltaire de la prestatgeria del seu pare i va iniciar la seva primera excursió muntanyenca.

 

L’ascens al Chapeau li va semblar difícil. L’estreta sendera serpentejava al costat d’una dilatada massa glacial solcada per profundes esquerdes. “Aquest espectacle, la visió de les descomunals masses de gel, les descàrregues eixordadores del gel en trencar-se, els cursos d’aigua estrepitosos, les roques que els envolten amb les seves cataractes, els cims flotants allà dalt i els pics nevats, tot porta el segell d’alguna cosa indescriptiblement meravellosa. Es percep el caràcter descomunal de la naturalesa, que aquí desborda tots els límits, perd la seva quotidianitat.” Un cop al cim, creu haver deixat enrere tot l’ordinari i trivial i se sent posseït per una solitud heroica. Ha descobert el seu lloc: el panorama de les altures, la perspectiva absoluta, la circumspecció del Tot.

 

El 3 de juliol de 1804 conquereix el Pilatus. “Vaig sentir vertigen en dirigir la primera mirada cap a l’espai de plenitud que tenia davant meu […]. Un panorama tal, vist des de dalt d’una muntanya, contribueix molt a l’ampliació dels conceptes […]. Tots els objectes petits s’esfumen; només el gran conserva la seva figura. Tot queda integrat: el que es veu no és una multitud de petites nicieses disperses, sinó un gran quadre, brillant i lluminós, sobre el qual l’ull s’atura amb plaer.”

 

El 30 de juliol de 1904, després de dos dies de marxa, arriba al capvespre a dalt del Schneekoppe. “El sol surava i ens llançava els seus primers raigs, reflectint-se en els nostres ulls meravellats; a sota, en tota Alemanya, era encara de nit; i vam veure com, a mesura que anava pujant, la nit s’arrossegava cap a zones cada vegada més profundes fins a dissoldre’s del tot.” Mentre a les fondalades domina la foscor d’un món sumit en el caos, al cim es descobreix l’inici de la llum.. Quan el sol arriba finalment a la vall, el que s’ofereix a la mirada és “l’etern retorn i l’eterna successió de muntanyes i valls, boscos i praderies, ciutats i pobles”.

 

Ascensió. La filosofia com ascens

 

No cal ser platònic. L’alpinista també coneix l’ascens a la llum.

 

1811. En el transcurs d’un viatge pel Harz, Arthur Schopenhauer anota al seu quadern: “La filosofia és un elevat port alpí: a ella només condueix un sender abrupte que discorre sobre còdols punxeguts i espines; és solitari i es torna cada vegada més desolat a mesura que s’arriba al cim. Qui fa camí no ha de témer l’espant, sinó que ha de deixar-ho tot al darrera i ha de fer camí amb perseverança en la freda neu. Sovint està a la vora de l’abisme i dirigeix ​​la mirada cap a la verda vall, allà a la fondalada: el sobta llavors una terrible sensació de vertigen però ha de sobreposar-se encara que hagi de fixar amb la pròpia sang la sola del calçat a les roques. A canvi, veurà aviat el món per sota de si, veurà com desapareixen les terres pantanoses i els deserts de sorra, com queden aplanades les seves irregularitats, com deixen d’arribar fins a dalt les disharmonies del món i es revela la seva rodonesa. El caminant roman sempre exposat a l’aire pur i fred de la muntanya i ja veu el sol quan a baix encara hi regna la foscor”.

“L’ateisme antic criticava la religió pel temor que era capaç de provocar entre els creients. L’ateisme modern la critica per dues raons oposades: o bé perquè no admet competidors en l’oferta de consol o perquè no admet competidors en la seva oferta d’angoixa”

Atapuerca

 

A l’entrar a Atapuerca podem seguir amb Richard Strauss, però és aconsellable substituir Eine Alpensinfonie per Also sprach Zarathustra.

 

Va morir Gustavo Bueno i la filosofia espanyola va perdre la seva fúria intempestiva. La cicuta sempre es reserva la darrera paraula. Si no és política, és biològica.

 

Sartre deia que és intel·lectual qui es fica on ningú l’ha cridat. Gustavo Bueno diria que el filòsof se sent cridat per tot perquè no hi ha res que no sigui susceptible d’una mirada filosòfica. Per exemple, els ossos d’Atapuerca. Es pot dir que ja són tractats rigorosament per la ciència, però en la mateixa meticulositat metodològica dels paleontòlegs descobreix el filòsof de la Rioja els límits d’una “ideologia del culte als ossos”.

 

Els científics, assegurava Bueno, no ens mostraran mai les claus de l’humà als ossos d’Atapuerca. El que sí ens mostren és l’hàbit gremial d’una comunitat que, mentre es veu a si mateixa perseguint la veritat, aplaudeix cada nova troballa perquè li garanteix un any addicional de feina.

 

Què s’ha trobat, de veritat, a Atapuerca? Els paleontòlegs responen, cofois, que l’”home antecessor”. Però, protestava Bueno, si és antecessor no és l’home.

 

La seva conclusió final es resumeix en una exclamació: “¡Al segle XVI sí que es va discutir amb serietat sobre aquestes coses!”.

 

Ateisme

 

Música suggerida: 4’33’’, de John Cage.

 

Devem aquesta aguda observació a Leo Strauss: “L’ateisme antic, el dels atomistes, que és el seu referent més seriós, criticava la religió pel temor que era capaç de provocar entre els creients. L’ateisme modern la critica per dues raons oposades: o bé perquè no admet competidors en l’oferta de consol (Marx i la religió com l’opi de poble) o perquè no admet competidors en la seva oferta d’angoixa (Heidegger i l’existencialisme)”.

 

Ateisme i aristocràcia

 

Robespierre, aquell home ebri de virtut republicana, sostenia que l’ateisme era un vici exclusiu de l’enemic, és a dir, de l’aristocràcia i dels seus filòsofs domèstics. “L’ateisme és aristocràtic”, escriure el novembre de 1793. Per contra, la idea d’un Ésser Suprem que vetlla per la innocència de l’oprimit i castiga el crim triomfant, és completament popular (això és el que escandalitzarà Marx). Poc abans de la seva execució va escriure contra els filòsofs que confonien la causa del culte amb la dels dèspotes.

 

És enemic del poble, conclou Robespierre, qui pretén forçar-ho a veure en la Revolució no el triomf de la virtut, sinó de l’ateisme, quan l’ateisme és un crim polític. “L’ateisme és l’antítesi de la virtut, i per tant és antirepublicà”. Aquesta és la raó per la qual va enviar a la guillotina a Anacarsis Cloots.

 

“Subjectem la moral a bases eternes i sagrades; inspirem en l’home aquest respecte religiós per l’home, aquest sentiment profund dels seus deures, que és l’única garantia de la felicitat social.”

 

Atenció

 

Amb el remor de la Música callada de Mompou.

 

Balmes va dir l’essencial que es pot dir sobre l’atenció:

 

  • És l’aplicació de la ment a un objecte.
  • Si es vol arribar a pensar bé, val aprendre a atendre.
  • Sense l’atenció el nostre esperit es troba en una altra part.
  • Un esperit atent multiplica les seves forces.
  • La distracció ens fa atabalats, dispersos i inexactes.

 

Auschwitz

 

Ara que calli la música.

 

Adorno va escriure en 1944: “Després del que va passar al camp d’Auschwitz cal ser un bàrbar per escriure un poema”. Va insistir en aquesta mateixa idea el 1961. Sospito que estava dient allò de Wittgenstein: “Del que no es pot parlar, millor callar”. Però per què callar? És que enfront de la pobresa de la paraula no es pot saltar, cridar, mossegar, escopir, acaronar, etc? No es pot udolar el que no es pot parlar?

 

Adorno contesta en part a aquesta pregunta en 1966: “El sofriment perenne té tant dret a l’expressió com el martiritzat a udolar”

 

¿Es pot udolar un poema sobre Auschwitz?

 

Paul Celan ho va intentar, buscant que la bellesa no s’interposés entre el poeta i el desastre i, finalment, es va llançar al riu Sena des del pont Mirabeau, el 1970, fent del seu suïcidi un crit del silenci absolut.

 

Celan va descobrir que la poesia necessitava el gest al mateix temps que Heidegger descobria que la filosofia necessita el llenguatge del poeta i, cercant la paraula poètica, va acabar en el silenci del clar de bosc.

 

Però sabem que a Auschwitz, enmig de la brutal tecnologia de la deshumanització, també hi va haver poesia. Entre tones de cadàvers, excrements, cendres humanes i odi, alguns d’aquells homes empesos metòdicament a l’odi de si mateixos, van escriure poesia. Llavors, renunciar a la poesia és renunciar a la veu d’aquets poetes que, davant la seva imminent mort, es negaven a donar-li una victòria pòstuma a Hitler.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *