p39.2

9800€ de 25000€

9800€ de 25000€

Egoistes | Marina Porras

22 juny, 2021 |

Marina Porras | @mporrasmarti

Quan escric no tinc consideració per ningú, diu Tove Ditlevsen a Trilogia de Copenhagen. Viure a l’alçada d’aquesta frase li causa molts problemes, com a tots els escriptors que s’ho apliquen, però explica per què la seva novel·la és bona. Baudelaire va dir que si algú escrivia un llibre titulat El meu cor despullat i aconseguia mantenir la promesa del seu títol ho revolucionaria tot. Viure en societat demana matisar o amagar les teves veritats per sobreviure. Escriure és fer el camí contrari, fer força perquè la pàgina no s’ompli, per inèrcia, de mentides. Escriure és una qüestió de distància entre la veritat i el text, i el llibre de Ditlevsen és un manual per entendre com es construeix la posició d’un escriptor. 

 

Com que no tenir consideració per ningú és bastant incompatible amb dur una vida normal, molts escriptors tenen tendència a l’excentricitat i la bogeria. Com més vides d’escriptors ressegueixes més te n’adones que aquesta radicalitat no és un caprici. És una necessitat fonda de tallar amb el món per poder-s’hi situar per damunt, que és des de l’únic lloc on s’aguanta una veu literària. Per arribar a aquest estat d’independència sovint cal fer un gest salvatge amb l’entorn. Com que la convenció és femenina, quan són dones les que fan aquest gest tot queda més histriònic, més arriscat; i per això sorprèn més trobar escriptores tarades que escriptors bojos, als qui estem més acostumats. 

“Quan escric no tinc consideració per ningú, diu Tove Ditlevsen a Trilogia de Copenhagen. Viure a l’alçada d’aquesta frase li causa molts problemes, com a tots els escriptors que s’ho apliquen, però explica per què la seva novel·la és bona”

Ditlevsen, que entra a la meva biblioteca mental al costat de Lucia Berlin i per sota de Carson McCullers, és un exemple perfecte d’aquesta vida d’artista. Totes tres tenen la mala llet de les senyores que han fet explotar la seva normalitat per escriure, i que han hagut de pagar un preu alt per fer-ho. Hi pensava llegint Montserrat Roig, que és una escriptora que de vegades es queda a mitges perquè als seus textos s’hi veu com calcula, com matisa, com escriu per crear un vincle amb els lectors i no sentir-se sola. És la diferència amb aquestes escriptores o amb Rodoreda, a qui resseguint-li l’obra podem veure el moment en què comença a escriure per a ella mateixa, tan allunyada i segura, que ha perdut el contacte amb el món.

 

La novel·la de Ditlevsen ensenya que l’única manera d’escriure és obsessionar-s’hi. Ditlevsen aprofita i trepitja tot el que té al voltant per escriure, i per això dirà que no pot estimar ningú, perquè es veu massa a ella mateixa en tothom. “És el que has de fer, tots els artistes són uns egoistes”, li diu una amiga quan aquesta es lamenta de les queixes del seu marit, que no volia sortir als llibres. Anys més tard reconeixerà que no és la mena de persona que s’ha de casar amb cap home – tot i que en va tenir quatre –.

 

Trilogia de Copenhagen és un llibre cru sobre la naturalesa d’escriure però per damunt de tot és, com es veu sovint als llibres d’aquestes dones que no són genis però són tremendament brillants, la crònica de la seva lluita per la llibertat contra la convenció i la construcció d’un món on només hi cap una persona. Quan el primer exmarit li pregunta si l’home per qui el deixa li podrà oferir una visió de la vida, Ditlevsen contesta: “No sé què vols dir amb això. Les visions de la vida no són coses que la gent es doni els uns als altres”.

 

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *