p39.2

9800€ de 25000€

9800€ de 25000€

D'ideals a clixés. Postil·les al dret a la propietat

15 març, 2021 |

@valenciaguillem

Dilluns passat el canal 3/24 publicava al seu web i a les xarxes una notícia amb el titular “Una parella amb 3 fills serà desnonada després de no poder negociar una reducció del lloguer de 50 euros”. Explicava la notícia que una família del barri de Vallcarca a Barcelona serà expulsada de casa seva per la immobiliària de La Caixa, que hauria iniciat el -costosíssim- llançament per impagament del lloguer després de negar-se a una rebaixa de 50 euros mensuals. Quan el lector arribava a les últimes línies, però, saltava la sorpresa: una brevíssima menció al deute de més de 20.000 euros que acumulava la família en mensualitats de lloguer impagades després d’haver rebutjat no una, sinó dues ofertes de lloguer social de la mateixa immobiliària (en rigorós compliment de la normativa vigent, de les més garantistes a Europa), una d’elles a escassos 10 minuts en metro de la seva llar actual.

 

Finalitzada la lectura, hom és pregunta: on és la notícia? Se situa en l’extrema normalitat democràtica que l’incompliment reiterat d’una obligació d’una part alliberi l’altra part (en aquest cas, que el propietari recuperi la possessió de la seva propietat per l’incompliment de l’arrendatari), més encara quan s’han complert totes les salvaguardes prèvies degudament establertes atenent a la naturalesa particular del contracte i del seu objecte (a causa de l’especial protecció constitucional que mereix l’habitatge). L’alternativa és l’expropiació forçosa de facto per incompareixença del governant de la propietat dels ciutadans, sense garanties ni tutela judicial.

 

Deia John Adams, pare fundador dels Estats Units d’Amèrica, que “en el moment en què s’admet a la societat la idea que la propietat no és tan sagrada com la llei de Déu, quan no es protegeix amb tota la força de la llei i de la justícia, comencen l’anarquia i la tirania”. A Catalunya, però, redactors i periodistes -capturats pels polítics i captius dels seus biaixos- semblen conjurats per fer-nos entendre a tots nosaltres, pobres ignorants, que la propietat és un invent malèfic fill del capital, objectiu a batre per aconseguir una societat millor. El que a finals del segle XVIII era un ideal en construcció i des del 1948 un dret humà (l’article 17 de la Convenció Universal de Drets Humans proclama el dret a la propietat individual i col·lectiva, del que ningú pot ser privat arbitràriament), avui a Catalunya és una de les qüestions més polèmiques i impopulars en el discurs i debat públic.

 

Com deia John Adams, pare fundador dels Estats Units d’Amèrica, “en el moment en què s’admet a la societat la idea que la propietat no és tan sagrada com la llei de Déu, quan no es protegeix amb tota la força de la llei i de la justícia, comencen l’anarquia i la tirania”.

 

Fa anys que la premsa a Catalunya ha abandonat qualsevol vestigi d’imparcialitat en els debats en què apareix el dret a la propietat en qualsevol forma: la llibertat d’empresa, l’habitatge o les polítiques públiques en general. És difícil distingir una peça “periodística” dels digitals catalans sobre l’accés a l’habitatge de qualsevol de les peces propagandístiques que elabora el Sindicat (sic.) de Llogaters pel seu web. Símptoma de tot plegat és que a les últimes eleccions al Parlament de Catalunya del 14 de febrer només un dels partits que finalment van obtenir representació parlamentària, el Partit Popular, portava en els seus programes electorals una referència explícita a la protecció i enfortiment del dret a la propietat.

 

No sorprèn ningú, doncs, que Catalunya sigui en els últims temps referent de les pitjors pràctiques legislatives i regulatòries en matèria de protecció del dret a la propietat: des de la infame Llei 11/2020 (inconstitucional i contraproduent) que imposa els controls més intensos de tota Europa en els preus dels lloguers, fins a l’ordenança municipal de l’Ajuntament de Barcelona que prohibeix la llar compartida (lluny de les bones pràctiques en matèria de lloguer turístic), passant pel Decret 19/2020 que permetia als okupes saltar-se la cua en l’assignació d’habitatge social avalant-ne l’ocupació, inclús delictiva. Tampoc sorprèn que tinguem el segon sistema tributari de la UE i de l’OCDE amb una major càrrega impositiva sobre la propietat.

 

Que la premsa i la classe política s’hagin instal·lat en el tòpic -perniciós- de què el dret a la propietat en la seva plenitud és incompatible amb una societat justa i pròspera no ens ha de confondre: la realitat se situa als antípodes. L’evidència i l’experiència demostren que un sistema respectuós amb el dret a la propietat és essencial pels drets fonamentals dels ciutadans, i a l’inrevés, els sistemes en què el dret a la propietat és més dèbil són especialment perjudicials per als més desafavorits. No és casualitat que les economies més desenvolupades, pròsperes i competitives a Europa, Amèrica o Àsia siguin també les que tenen un millor sistema de protecció del dret de propietat. Tampoc ho és que les repúbliques postsoviètiques que avui tenen pitjors condicions socials i econòmiques (Bielorússia o les repúbliques d’Àsia central) siguin les que van persistir en la concepció comunista de la propietat.

 

No cal anar a l’Europa de l’Est, però, per trobar exemples dels efectes negatius d’una protecció deficient del dret a la propietat: l’Institut Ostrom va estudiar fa pocs anys l’impacte que tenien les ocupacions (la violació del dret a la propietat més habitual i normalitzada) a Mataró, on els ocupes passaven (i passen) per davant de persones en risc d’exclusió social ocupant habitatges buits que l’Ajuntament estava en procés d’incorporar al parc de lloguer social. De fet, encara avui cap de les innovacions legislatives a què els nostres hiperactius parlaments ens tenen acostumats ha previst explícitament que es pugui desallotjar a qui ocupa il·legalment habitatge de titularitat pública destinat al lloguer social.

 

Cal entendre, com ens recorda Judith Shklar, el paper que juga i ha jugat la propietat en la tolerància i la protecció de la llibertat de les minories quan no han tingut més poder i influència que la que els donaven les seves propietats.

 

La reiterada manca d’atenció del legislador català i espanyol als efectes econòmics de les regles i normes, especialment quan afecten el dret a la propietat, és una irresponsabilitat amb conseqüències sagnants per a la societat catalana, més encara quan gairebé el 70% dels ciutadans de Catalunya són propietaris d’un habitatge. Sorprèn que hàgim de recordar tan sovint que legislar contra el dret a la propietat, més enllà de ser una mesura efectista per acontentar una minoria política molt mobilitzada que ha capturat el legislador, posa en risc el correcte curs de l’economia i operacions financeres legítimes, incentivant l’ús indegut de la propietat en perjudici de tothom.

 

Malgrat això, no hem de caure en una defensa utilitarista del dret a la propietat, assumint -erròniament- que el seu valor no és altre que el dels seus efectes positius a la societat. Ans el contrari, la importància del dret a la propietat no rau en qüestions econòmiques o d’eficiència, sinó en el seu paper com a garant d’harmonia i virtut cívica. Considerar només des de la perspectiva quantitativa els beneficis d’un ple dret a la propietat és incomplet i no respon a la realitat. Sense aquest aspecte no es pot entendre, com ens recorda Judith Shklar, el paper que juga i ha jugat la propietat com a institució al llarg de la història en la tolerància i la protecció de la llibertat de les minories, des dels Calvinistes fins als Hugonots, quan no han tingut més poder i influència que la que els donaven les seves propietats.

 

De fet, la defensa del dret a la propietat ha de ser per principi (i no per la seva utilitat) perquè només d’aquesta manera es pot defensar el seu valor social sense buidar-lo del contingut. Deia Aristòtil que el sistema ideal de propietat és aquell en què “posseïm béns privats, però els fem comuns per l’ús que en fem d’ells“. Aquesta màxima, als antípodes del fantasma totalitari i ignorant que recorre Catalunya on tot és de tothom i res és de ningú, adquireix en temps de crisi més sentit que mai: els ciutadans que -legítimament- defensen la seva propietat, són els que poden compartir-la amb amics, familiars i conciutadans a través d’actes virtuosos, voluntaris i de generositat.

 

 

Si t’ha agradat aquest article, ajuda’ns a fer possible ElTribúFes-te tribunero fundador!

Comentaris

Encara no hi ha comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *