p39.2

9800€ de 25000€

9800€ de 25000€

De riders, lleis i bones intencions | Guillem València

8 juny, 2021 |

Guillem València | @valenciaguillem

Diu la màxima aristotèlica que la llei és ordre, i la mala llei incita el mal ordre. Fa uns quants anys que la política espanyola i catalana segueixen fil per randa aital màxima, possiblement fruit de la incongruència de les majories parlamentàries que sustenten el govern a Espanya i Catalunya (malgrat que servidor és de l’opinió que també hi juga un paper que la política s’hagi reduït a un joc d’autoconsum per repartir, sempre enfora, el cost de la incompetència dels mateixos governants).

 

L’últim fruit del mal govern a Espanya és l’obsessió fatal de la Sra. Díaz, Ministra de Treball: la Llei Rider (malanomenada “nova”, malgrat incideix en els pitjors vicis que arrossega el marc laboral espanyol des del franquisme). La hiperactivitat efectista –motorització normativa, en llenguatge Schmittià- del Ministeri que dirigeix la Sra. Díaz (però també de la resta del seu Govern i del legislador) i que ens ha dut fins aquí, no per habitual és menys nociva. Ja ho deia Tacitus als seus Annals: corruptissima republica, plurimæ leges.

 

La Llei Rider, de fet, és un Reial Decret -el 9/2021- d’un sol article que amb prou feines ocupa mitja pàgina. En una mena d’expiació preventiva, però, el Ministeri de Treball ha vestit el Reial Decret amb un preàmbul de ni més ni menys cinc pàgines i mitja; una proporció realment extrema entre palla i contingut, m’atreviria a dir que de rècord.

 

Però encara que es vesteixi de seda, la mona, mona es queda. Les modificacions que aquesta Llei aplica a l’Estatut dels Treballadors són exemple de mala llei per principi, per la forma i pel fons. Per principi, perquè la Llei s’ha debatut i redactat d’esquena al sector que regula. Ni l’associació empresarial majoritària al sector, ni cap agrupació representativa de repartidors més enllà d’una minoria sorollosa i polititzada, han estat convidats a la taula de negociació.

 

És una mala llei, també, per la forma: quin sentit té que una reforma exprés de l’Estatut dels Treballadors tramitada per Reial Decret per ser “d’extrema i urgent necessitat” (amb tot el que això comporta), entri en vigor a l’agost, tres mesos després de la seva aprovació?

 

Sobretot, però, és una mala llei pel fons: el gran hit de la Llei Rider és la introducció a l’Estatut dels Treballadors d’una presumpció de laboralitat que, de fet, ja existia des de la Sentència del Tribunal Suprem de 25 de setembre de 2020. Dit en altres paraules: a l’Estatut dels Treballadors, abans de la reforma de la Llei Rider, ja s’hi deia -i no hi havia gaire espai per dubtes- que una prestació de serveis dins de l’àmbit d’una empresa es presumeix com a laboral.

 

La Llei Rider afegeix, més enllà d’aquesta presumpció de laboralitat general (per dir-li d’alguna manera), una altra d’específica: es considerarà que té una relació laboral qui faci de repartidor de productes de consum o mercaderies a través d’una plataforma digital. Aquesta presumpció específica requereix, però, bastants més requisits per presumir l’existència d’una relació laboral que no pas la presumpció general, de manera que al fals autònom que vulgui demostrar que és un treballador li serà més difícil fer-ho si s’empara en la nova presumpció de la Llei Rider. 

“Els riscos de les bones (i ignorants) intencions de la Sra. Díaz no els assumeix ella. No en va el 91% dels repartidors es mostren preocupats per l’impacte de la Llei Rider en els seus ingressos, i el 79% d’ells creuen que perdran la feina”

Recordem, tanmateix, que la Llei Rider no exclou la prova en contra que pugui aportar l’empresari que cregui que la relació no és laboral: si la plataforma digital insisteix que el repartidor és autònom, s’haurà d’anar a judici perquè sigui un jutge qui ho decideixi – com ja passava, de fet, abans de la Llei Rider.

 

La pregunta que hom es fa és, doncs, quin és el sentit d’una normativa que busca -assumim- reduir la conflictivitat judicial al sector però, per contra, fa encara més difícil pels repartidors demostrar que tenen una relació laboral, sense resoldre cap de les qüestions jurídiques de fons? La resposta, a parer meu, és clara: en cap moment hi ha hagut voluntat de resoldre cap d’aquestes qüestions.

 

Demostració d’això és que, malgrat que els experts en la matèria ja van avisar d’aquestes qüestions des de l’inici de les negociacions, la Ministra de Treball ha construït el debat al voltant de la Llei Rider no en la seva efectivitat, sinó en termes de la seva “bondat”. És una bona llei, diu la Sra. Díaz, perquè és una llei “empàtica”, amb bones intencions, que protegirà els ara indefensos repartidors. El -greu, gravíssim- problema rau en el fet que els riscos de les bones (i ignorants) intencions de la Sra. Díaz no els assumeix ella, sinó qui justament ni tan sols ha pogut participar en la redacció de la Llei; la Llei que ara, potser, els expulsa del mercat laboral. No en va el 91% dels repartidors es mostren preocupats per l’impacte de la Llei Rider en els seus ingressos, i el 79% d’ells creuen que perdran la feina per la seva acció de govern.

 

Mentre que els bons governants d’Europa busquen adaptar la legalitat a la realitat del sector (al Regne Unit han impulsat una nova categoria de worker adaptada als treballadors del sector digital, i França ha creat la figura d’autoentrepreneur pel treballador independent de les mateixes plataformes), el Govern d’Espanya insisteix a replicar les velles concepcions de les relacions laborals, expulsant de la legalitat qualsevol iniciativa empresarial que no s’ajusti al marc laboral del segle XIX en què cau la Llei Rider, o pitjor encara, que no s’ajustin a la concepció que tingui la Ministra de torn sobre què és un “bon” treball i el que no ho és.

 

A la fi, i més enllà d’una mala llei, ens trobem davant d’una oportunitat perduda: primer, perquè no ens podem permetre expulsar del mercat laboral milers de treballadors per insistir en una concepció purista d’un massa antiquat dret laboral. I segon, perquè només una vertadera Llei de Treballadors de Plataformes (i no el pegat que és la Llei Rider) donarà sortida a les necessitats de tots els agents del sector: afrontant la deguda salvaguarda que mereixen les condicions laborals dels repartidors, però també la necessària seguretat jurídica àmpliament reclamada per les plataformes i pel mateix col·lectiu de repartidors.

 

En l’aparent competició sense final entre els nostres governants per aprovar la pitjor llei i dur a terme la pitjor acció política, la Sra. Díaz apareix a la majoria de travesses com una de les preferides per guanyar – gràcies en part, no en tinguin cap dubte, a la Llei Rider, que s’estudiarà d’aquí a no molt temps a les Facultats de Dret del país per ensenyar als futurs juristes com no ha de ser una llei. No només per la seva evident mala qualitat i tècnica legislativa, sinó sobretot perquè poques pèrdues d’oportunitat seran tan sagnants per tanta gent tan vulnerable com aquesta Llei.

 

Sapiguem-la -i sapiguem-los- responsable d’insistir en normes laborals completament desfasades. Molt lluny de la pretesa bondat amb que s’ha justificat la seva aprovació, a partir d’aquest mes d’agost (quan entri en vigor), la Llei Rider serà l’argument amb que es decidirà enviar a l’atur a gent que, com dirà la Sra. Díaz, “mereixen un lloc de treball” – “qualsevol”, afegirà la Ministra, “menys el que ja tenen”.

 

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *