p39.2

9800€ de 25000€

9800€ de 25000€

Bezos i la cultura de la innovació | Martí Jiménez Mausbach

26 jul., 2021 |

Martí Jiménez | @MartiJim7

Dimarts passat el coet New Shepard s’enlairava des del desert de Texas per portar Jeff Bezos, propietari d’Amazon, i tres passatgers més, fins a la línia Karman, la frontera a 100 quilòmetres de la superfície terrestre on tècnicament s’acaba l’atmosfera i comença l’espai exterior. El coet empra un motor d’hidrogen líquid sense emissions de carboni i la seva tecnologia s’emmarca en un programa de recerca per reduir l’ús de combustibles fòssils en l’aviació comercial.

 

Bezos no és l’únic magnat que s’endinsa en l’exploració espacial. El vol suborbital de la seva empresa Blue Origin tenia lloc només nou dies després de la missió del multimilionari britànic Richard Branson amb la seva companyia Virgin Galactic. Per la seva banda, Elon Musk, fundador de PayPal i Tesla, és propietari de SpaceX, empresa que desenvolupa coets reutilitzables que poden entrar en òrbita i transportar passatgers a l’Estació Espacial Internacional. 

 

La cursa pel domini del turisme espacial, ja escenificada per Stanley Kubrick a Odissea a l’espai,   agafa embranzida. Bezos, Musk o Branson aposten perquè el proper gran destí turístic sigui extraplanetari, i treballen per fer-ho realitat en un futur no gaire llunyà.

 

Més enllà de la viabilitat tècnica de les ambicions dels tres emprenedors, m’ha sorprès (o no) llegir, aquesta darrera setmana, crítiques aferrissades als seus projectes espacials. Periodistes i ciutadans ja no parlen d’exploradors o innovadors. Bezos ha estat titllat d’elitista, megalòman i vanitós. 

 

Darrere d’aquesta difamació constant batega un odi visceral a l’empresari, que no és més que la versió contemporània del vici de l’enveja, ja criticat per Cervantes (“corc de les virtuts”) Unamuno (“l’íntima gangrena espanyola”) o Pla (“una distracció”). Fins i tot Stuart Mill es va adonar que sovint al nostre país “perseguim amb enveja a tots els nostres grans homes, els amarguem l’existència i, generalment, aconseguim aturar aviat els seus triomfs”.

 

Certament, a Madrid –i a Barcelona– abunden els negociants o contractistes –que no empresaris–, homes que triomfen a través de l’extracció de rendes, la captura política i el nepotisme. Una realitat força preocupant fruit d’un marc institucional que no delimita unes regles del joc simètriques per estimular la lliure competència sinó que assigna recursos i tria perdedors i guanyadors. Guanyadors que canvien segons el color polític –Castor pels blaus, Plus Ultra pels vermells. 

“El gran debat ideològic del moment és entre aquells qui creen o ajuden a crear i aquells qui impedeixen la creació, a través de barreres legals, fiscals o administratives, però també mentals. Necessitem una nova renaixença cultural on la innovació empresarial recobri el prestigi i l’estatus que es mereix”

Nepotisme i enveja es retroalimenten en un cercle viciós. Segons el Global Entrepreneurship Monitor, només un 34,6% dels nostres veïns creu que els empresaris que triomfen gaudeixen d’un estatus social elevat. La mateixa xifra és del 62,1% a Itàlia, del 62,9% a França, del 63,3% al Regne Unit i del 73,9% a Alemanya. Fins i tot arriba al 46,4% a Argentina –sí, el bressol del peronisme!

 

Així doncs, al nostre país tenim aversió a la competència i, més concretament, a la competència productiva, la que no empra el frau, el favor o l’engany, sinó la innovació, ja sia per enviar menjar a domicili o per enviar passatgers a Mart.

 

No és estrany, per tant, que fins i tot els polítics menys al·lèrgics a la creació de riquesa dediquin molts més minuts dels seus discursos electorals a parlar de la fiscalitat a les herències (Successions) o al consum (tipus reduïts en l’IVA), en comptes de criticar els esculls fiscals a estalviar, invertir i, en definitiva, competir.

 

Augmentar l’estatus i el prestigi social de creadors i innovadors fou crucial per al desplegament científic i econòmic de la Gran Bretanya durant la Revolució Industrial. Com explica Anton Howes al seu darrer llibre Arts and Minds, la invenció es va començar a veure com una trajectòria professional viable i atractiva, no només econòmicament sinó també en termes d’estatus i reconeixement social. Organitzacions com la Society for the Encouragement of Arts, Manufactures and Commerce (RSA) atorgaven medalles honorífiques i premis en metàl·lic a aquells individus que traspassaven les fronteres del coneixement i inventaven solucions tecnològiques a l’abast de la societat. L’aristocràcia anglesa honrava personalment els inventors i emprenedors i ho feia públicament, enfortint el seu prestigi. Durant el noucentisme, espais com l’Ateneu Barcelonès o l’Institut d’Estudis Catalans inspiraven moviments similars.

 

L’empresari assumeix el risc de diferir el seu consum present per finançar inversions, seleccionar projectes, concentrar patrimonialment riscos i sobretot, satisfer necessitats alienes. Cultivar el prestigi i l’estatus social de l’empresariat que crea valor i rendes –i no el que les captura–  és una de les característiques de les societats pròsperes i amb major mobilitat social.

 

Els darrers anys he tingut la sort de conèixer la cultura empresarial de Londres, Frankfurt, Copenhagen i San Diego. En cap d’aquestes ciutats es respira la visceralitat barcelonina envers els empresaris. Empresaris que estan portant al mercat tecnologies no invasives per a la detecció d’infeccions, formes d’alimentació més sostenible o aplicacions per trobar company de pis.

 

El gran debat ideològic del moment és entre aquells qui creen o ajuden a crear –solucions, productes, serveis, art, tecnologia, ciència– i aquells qui impedeixen la creació, a través de barreres legals, fiscals o administratives, però també mentals. Necessitem una nova renaixença cultural on la innovació empresarial –fins i tot aquella que albira traspassar les fronteres del planeta– recobri el prestigi i l’estatus que es mereix.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *