p39.2

9800€ de 25000€

9800€ de 25000€

A Déu el que és de Déu | Xavier Ortells

17 juny, 2021 |

@XavierOrtells

Entre d’altres mèrits, la-sèrie-de-què-tothom-parla, Mare of Easttown (HBO), ens confronta amb una elecció moral important. Què hauríem fet, de trobar-nos en la situació de la Mare Sheenan? Hauríem detingut el jove Ryan Ross, obeint el deure i fent així triomfar la veritat i la justícia, o hauríem acceptat i respectat la decisió d’uns pares (i de la nostra millor amiga) d’assumir ells la responsabilitat i protegir així el seu fill? La sèrie, a través de la seva protagonista i de la resolució dels diferents conflictes, pren partit per la veritat. Però les raons que justifiquen narrativament aquesta tria són religioses: la veritat ens farà lliures, podem ser perdonats i perdonar-nos i a través de la penitència ens retrobem amb la gràcia. A Mare of Easttown la Veritat esdevé l’instrument que permet la redempció de tots els personatges (fins i tot del capellà, que en ser exculpat del crim present és exculpat, implícitament, d’un abús anterior que no s’acaba d’esclarir).

 

Un final més modern (en el sentit literari del terme), més fosc, hauria fet potser que la Mare entengués i respectes les raons que porten uns pares a protegir el seu fill per damunt de tot. Com a conseqüència, la Mare hauria hagut de viure en la mentida i hauria traït el deure professional (cosa que ja ha provat de fer quan la interessada ha estat ella, col·locant heroïna al cotxe de la seva jove). No seria aquesta opció més realista, no estaria més d’acord amb la vida contemporània i la manera com maldem per no veure’ns arrossegats pels remolins de culpa i cinisme? Un altre guió possible (podem anomenar-la l’opció francesa) hauria pogut justificar la mateixa tria en base a una confiança laica en el sistema i la justícia. La meva parella, que treballa en la justícia de menors, apunta que la solució de la sèrie és, des d’un punt de vista pràctic, la més assumible: el menor sortirà del centre d’internament en 5-6 anys i la família podrà refer la seva vida, mentre que si s’ho hagués carregat el pare, la pena seria molt més llarga (sinó mortal: la pena capital és legal a Philadelphia, si bé no se n’ha executat cap des de 1999) i el menor potser acabaria rebentant en un moment o altre (un altre dels milers de ionquis dels EEUU).

“La sèrie, a través de la seva protagonista i de la resolució dels diferents conflictes, pren partit per la veritat. Però les raons que justifiquen narrativament aquesta tria són religioses”

Les tries de la sèrie i l’univers moral sobre el que es basteix la trama es fan evident en el capítol final que, titulat ‘Sagrament’, ens presenta un reguitzell de referències catòliques: des de l’explícit sermó del pare Mark, exhortant-nos a l’amor al proïsme, el perdó i el poder curatiu de la comunitat, passant per diferents confessions alliberadores i arribant a les icones creades per l’abraçada de Mare i Lor (una pietà) i l’ascens final de la Mare-Marianne per una escala (de Jacob) a un altell-cel purificat de dolor. El pecat (d’egoisme, d’ira, de gola; fins i tot l’original, el d’un nen) genera dolor i culpa però un cop encarem la veritat i demanem un perdó sincer, la redempció és possible.

 

En Manel Ollé em tuitava que la catarsi de la sèrie se’ns presenta amb un embolcall de teràpia psicològica que fa digerible aquesta narrativa de redempció a audiències contemporànies i descregudes (quan no obertament anti-clericals). Ja ens deia Foucault que el psicòleg és el nou confessor. No obstant, aquesta desviació podria no ser tan necessària als EEUU. Tot i que no és ni de bon tros el primer cop que la ficció nord-americana es basa en narratologia cristiana (de fet, quan no ho fa?), és interessant llegir la sèrie en el context actual: d’una banda, la presidència de Biden (com els personatges de la sèrie, un catòlic de Pennsilvània d’origen irlandès) i la seva croada per guarir ferides i cosir comunitats, i de l’altra, dels debats intel·lectuals en la dreta americana sobre el post-liberalisme i el paper de la religió, com en el cas de The Benedict Option de Rod Dreher (2017) i la seva crida a la formació de comunitats catòliques virtuoses.

 

És interessant de comprovar, al cap i a la fi, com una ficció essencialment religiosa és consumida sense gaire consciència de ser-ho. El cristianisme hauria esdevingut l’aire que respirem i en Tom Holland pot vendre milions d’un (horrorós) best-seller sobre How the Christian Revolution Remade the World, per explicar-nos els orígens cristians del nostre progressisme. Ens creiem menys, o gens, religiosos però acceptem lògiques narratives basades en un corpus doctrinal d’origen inequívoc. Segurament si una pel·lícula iraniana o egípcia presentés la tria de l’heroi basada en l’Alcorà detectaríem a seva religiositat, potser a més la criticaríem per retrògrada. Potser la consideraríem exòtica, com qui visita temples budistes a l’Àsia, tan relaxants, però no entén que una església és per molta gent lloc de pau i comunitat.

 

Que sigui una sèrie catòlica no li resta vàlua, necessàriament. Tota literatura es basa en un univers moral, o en la seva destrucció. Però una lectura de Mare of Easttown que no l’entengui com una obra essencialment cristiana ratllarà el frau. A Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *