p39.2

9800€ de 25000€

9800€ de 25000€

Què he après llegint Lee Kuan Yew | Javier Borràs Arumí

ElTribú

| 27 jul., 2021

Què he après llegint Lee Kuan Yew | Javier Borràs Arumí

27 jul., 2021 |

Javier Borràs Arumí | @jborrasarumi

Fa un parell de mesos, vaig entrar a Daunt Books de Marylebone, la millor i més bonica llibreria de Londres, per fer algunes compres a la seva secció asiàtica. La llibreria està dividida per països i els seus mobles estan fets d’aquella fusta marró fosc britànica que transmet tradició i calidesa. Quan ja tenia sota el braç un llibre sobre el Partit Comunista xinès i un altre sobre la història del maoisme, em vaig apropar a la secció del sud-est asiàtic. Entre llibres sobre Vietnam, Myanmar i Malàisia, hi destacava un volum negre i molt gruixut de títol From Third World to First. N’havia sentit a parlar: era la segona part de les memòries de Lee Kuan Yew, el líder de Singapur durant dècades i un dels personatges més famosos de l’Àsia del segle XX, al nivell d’un Mao o un Gandhi. Una corresponsal a la Xina me l’havia recomanat com “una de les poques memòries de polítics que val la pena”. La figura de Lee sempre m’havia interessat molt i vaig comprar el llibre sense donar-hi gaires voltes.

 

From Third World to First està dividit en dues parts. La primera tracta sobre construcció nacional. Lee va haver de liderar l’edificació d’un nou país des de zero. Al llibre explica per què va prendre certes decisions i quines lliçons n’ha extret. La segona part tracta sobre relacions internacionals. Cada capítol està dedicat a un país o unitat geogràfica, i Lee hi aboca la seva experiència tractant amb altres líders mundials i també la seva anàlisi. El llibre és valuós perquè poques vegades Lee queda encotillat per clixés o per la por a quedar malament davant del lector occidental. En la seva anàlisi hi ha una gran dosi de llibertat de pensament, encara que potser conjugada amb certa moderació de paraula per responsabilitat cap al seu propi país.

 

Del llibre se’n poden extreure moltes idees i “lliçons” interessants. Jo he seleccionat aquestes:

 

El primer deure d’un Estat és sobreviure. No és una lliçó gaire original en termes teòrics, ja que els clàssics de la filosofia política porten advertint d’això des de fa segles. Però sí que és una lliçó en termes pràctics: Lee no va haver de teoritzar sobre com construir un Estat, sinó que va haver de construir un Estat. Quan Malàisia va expulsar Singapur el 1965, Lee i els seus companys van haver d’edificar un país independent. Els dos primers passos que van fer van estar encaminats a garantir la sobirania nacional: crear un exèrcit i establir aliances internacionals. El petit Singapur estava rodejat de dos gegants demogràfics com Indonèsia i Malàisia, que la podien convertir en un estat vassall en qualsevol moment. La Xina estava exportant la revolució comunista finançant i recolzant moviments subversius per tot el sud-est asiàtic, especialment en països com Singapur amb una població xinesa ètnica considerable. Lee va decidir crear un exèrcit per defensar-se dels seus gegants veïns i aliar-se amb Occident per contrarestar el comunisme. A partir d’aquests fonaments, va poder construir un estat.

“Potser si Occident hagués escoltat més Lee que els columnistes del The New York Times, la situació internacional actual seria ben diferent”

Les quotes poden ser bones. Quan es va independitzar, Singapur era un país dividit ètnicament (encara ho és). La pluralitat ètnica d’un país aporta beneficis a llarg termini, per exemple en termes de creativitat i connexions internacionals. Però, quan un estat està feble i en plena construcció, la pluralitat ètnica pot remar en contra de la unitat necessària per a aquesta primera (i dura) etapa. Lee va entendre que mantenir la cohesió nacional i evitar conflictes ètnics era una prioritat. Els anys anteriors a la independència havien estat marcats per disturbis i violència entre comunitats. Lee va establir diversos mecanismes per evitar que cap ètnia de Singapur se sentís discriminada. Va imposar, per exemple, quotes ètniques en l’habitatge per evitar guetos: els pisos de Singapur han de tenir un percentatge mínim de xinesos, malais i indis ètnics. En termes de drets abstractes (imposar-te amb qui has de viure) o eficiència econòmica, potser no era la millor opció. Però ha funcionat i Singapur es va transformar en una societat molt més harmoniosa ètnicament que la majoria dels seus veïns. A la vegada que evitava discriminacions cap a una comunitat, Lee va crear mecanismes de cohesió  entre elles, com ara la imposició de l’anglès com a llengua oficial i compartida.

 

El pragmatisme és la millor economia. Singapur és conegut pels seus nivells extrems de llibertat econòmica. Però també és un país on la majoria de l’habitatge és públic. Durant la construcció nacional de Singapur, el govern de Lee va anar adoptant i provant polítiques econòmiques que veia exitoses a altres països. Alhora, tenia consciència que Singapur era un país petit i que havia de competir de manera original oferint el que els altres no podien. Lee no va tenir recels a intervenir estatalment si considerava que el mercat fallava en algun sector. Alhora, va rebutjar construir un estat del benestar a l’europea, perquè creia que feia els ciutadans mandrosos i veia els problemes que el Regne Unit estava patint als anys setanta. Aquesta heterodòxia econòmica no era cap originalitat de Singapur. És el que han fet el Japó, Corea del Sud o la Xina el passat segle. A Àsia, el fonamentalisme ideològic pro o anti mercat té pocs partidaris.

 

Les diferències culturals importen. Segons Lee, el desenvolupament de Singapur no ha estat només fruit de les seves institucions, sinó també de la seva cultura confuciana. És una de les afirmacions de Lee que, avui en dia, crea més recels. Lee creu que hi ha cultures que tenen una predisposició més forta cap a l’autoritat o el treball, o una visió més positiva de la riquesa personal o l’educació. Cap individu està collat per la seva cultura, però hi ha contextos culturals que faciliten estar més preparat davant del capitalisme o una societat moderna. Això no justifica discriminar cap grup ètnic o assenyalar-lo com a culpable de la seva situació (ja hem vist que per Lee era una prioritat que això no passés). Però la lliçó és que, si volem fer polítiques efectives, no podem obviar aquestes diferències culturals. El polític, per prudència, pot amagar aquestes diferències en el seu discurs públic, però seria perillós que també ho fes en el terreny de l’acció política.

 

Hi ha valors, com la llibertat de premsa, que no són universals. La figura de Lee, en general, ha estat elogiada a Occident, especialment en sectors afins al liberalisme econòmic. Se sol parlar menys de la seva posició respecte a la llibertat de premsa. A Singapur, la premsa està més restringida que a Occident. Lee no ho amaga i diu que això és bo. Quan un diari publicava una informació que el govern de Singapur considerava falsa, el demandava als tribunals demanant compensacions milionàries. Normalment ho feia quan sabia que els tribunals singapuresos, que són independents del poder polític, li donarien la raó. A vegades, les demandes eren contra corresponsals i diaris occidentals que havien publicat especulacions, per exemple, sobre corrupció de dirigents singapuresos. Si no hi havia proves d’aquestes acusacions, els diaris estrangers havien de pagar altes compensacions econòmiques o veien la seva tirada restringida a Singapur. En aquest sentit, es pot argumentar que les pressions als corresponsals estrangers són més fortes a Singapur que a la Xina. A Pequín moltes capçaleres internacionals estan censurades, però els corresponsals publiquen moltes informacions o especulacions de les quals no tenen proves fermes (tampoc és que sigui fàcil trobar-les) i no acaben als tribunals o collats econòmicament. L’argument de Lee: el corresponsal occidental que treballa des de Singapur s’ha de regir per les normes de Singapur, no les dels Estats Units o Europa Occidental.

 

La Xina no es democratitzarà. L’any 2000, quan Lee va publicar From Third World to First, va dir que la Xina no es transformaria en una democràcia liberal. Ho va fer vint anys abans que intel·lectuals americans o europeus s’estiressin els cabells per com havien estat de naïfs respecte de Pequín. Lee advertia que l’Àsia havia pres un camí diferent del d’Occident i que no necessàriament implicava copiar el model anglosaxó o europeu. Aquesta predicció de Lee estava basada en les seves converses amb líders xinesos com Deng Xiaoping, els seus viatges anuals a la Xina per observar el seu desenvolupament, i el seu coneixement de la història, pors i aspiracions del país. Potser si Occident hagués escoltat més Lee que els columnistes del The New York Times, la situació internacional actual seria ben diferent.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Bezos i la cultura de la innovació | Martí Jiménez Mausbach

ElTribú

| 26 jul., 2021

Bezos i la cultura de la innovació | Martí Jiménez Mausbach

26 jul., 2021 |

Martí Jiménez | @MartiJim7

Dimarts passat el coet New Shepard s’enlairava des del desert de Texas per portar Jeff Bezos, propietari d’Amazon, i tres passatgers més, fins a la línia Karman, la frontera a 100 quilòmetres de la superfície terrestre on tècnicament s’acaba l’atmosfera i comença l’espai exterior. El coet empra un motor d’hidrogen líquid sense emissions de carboni i la seva tecnologia s’emmarca en un programa de recerca per reduir l’ús de combustibles fòssils en l’aviació comercial.

 

Bezos no és l’únic magnat que s’endinsa en l’exploració espacial. El vol suborbital de la seva empresa Blue Origin tenia lloc només nou dies després de la missió del multimilionari britànic Richard Branson amb la seva companyia Virgin Galactic. Per la seva banda, Elon Musk, fundador de PayPal i Tesla, és propietari de SpaceX, empresa que desenvolupa coets reutilitzables que poden entrar en òrbita i transportar passatgers a l’Estació Espacial Internacional. 

 

La cursa pel domini del turisme espacial, ja escenificada per Stanley Kubrick a Odissea a l’espai,   agafa embranzida. Bezos, Musk o Branson aposten perquè el proper gran destí turístic sigui extraplanetari, i treballen per fer-ho realitat en un futur no gaire llunyà.

 

Més enllà de la viabilitat tècnica de les ambicions dels tres emprenedors, m’ha sorprès (o no) llegir, aquesta darrera setmana, crítiques aferrissades als seus projectes espacials. Periodistes i ciutadans ja no parlen d’exploradors o innovadors. Bezos ha estat titllat d’elitista, megalòman i vanitós. 

 

Darrere d’aquesta difamació constant batega un odi visceral a l’empresari, que no és més que la versió contemporània del vici de l’enveja, ja criticat per Cervantes (“corc de les virtuts”) Unamuno (“l’íntima gangrena espanyola”) o Pla (“una distracció”). Fins i tot Stuart Mill es va adonar que sovint al nostre país “perseguim amb enveja a tots els nostres grans homes, els amarguem l’existència i, generalment, aconseguim aturar aviat els seus triomfs”.

 

Certament, a Madrid –i a Barcelona– abunden els negociants o contractistes –que no empresaris–, homes que triomfen a través de l’extracció de rendes, la captura política i el nepotisme. Una realitat força preocupant fruit d’un marc institucional que no delimita unes regles del joc simètriques per estimular la lliure competència sinó que assigna recursos i tria perdedors i guanyadors. Guanyadors que canvien segons el color polític –Castor pels blaus, Plus Ultra pels vermells. 

“El gran debat ideològic del moment és entre aquells qui creen o ajuden a crear i aquells qui impedeixen la creació, a través de barreres legals, fiscals o administratives, però també mentals. Necessitem una nova renaixença cultural on la innovació empresarial recobri el prestigi i l’estatus que es mereix”

Nepotisme i enveja es retroalimenten en un cercle viciós. Segons el Global Entrepreneurship Monitor, només un 34,6% dels nostres veïns creu que els empresaris que triomfen gaudeixen d’un estatus social elevat. La mateixa xifra és del 62,1% a Itàlia, del 62,9% a França, del 63,3% al Regne Unit i del 73,9% a Alemanya. Fins i tot arriba al 46,4% a Argentina –sí, el bressol del peronisme!

 

Així doncs, al nostre país tenim aversió a la competència i, més concretament, a la competència productiva, la que no empra el frau, el favor o l’engany, sinó la innovació, ja sia per enviar menjar a domicili o per enviar passatgers a Mart.

 

No és estrany, per tant, que fins i tot els polítics menys al·lèrgics a la creació de riquesa dediquin molts més minuts dels seus discursos electorals a parlar de la fiscalitat a les herències (Successions) o al consum (tipus reduïts en l’IVA), en comptes de criticar els esculls fiscals a estalviar, invertir i, en definitiva, competir.

 

Augmentar l’estatus i el prestigi social de creadors i innovadors fou crucial per al desplegament científic i econòmic de la Gran Bretanya durant la Revolució Industrial. Com explica Anton Howes al seu darrer llibre Arts and Minds, la invenció es va començar a veure com una trajectòria professional viable i atractiva, no només econòmicament sinó també en termes d’estatus i reconeixement social. Organitzacions com la Society for the Encouragement of Arts, Manufactures and Commerce (RSA) atorgaven medalles honorífiques i premis en metàl·lic a aquells individus que traspassaven les fronteres del coneixement i inventaven solucions tecnològiques a l’abast de la societat. L’aristocràcia anglesa honrava personalment els inventors i emprenedors i ho feia públicament, enfortint el seu prestigi. Durant el noucentisme, espais com l’Ateneu Barcelonès o l’Institut d’Estudis Catalans inspiraven moviments similars.

 

L’empresari assumeix el risc de diferir el seu consum present per finançar inversions, seleccionar projectes, concentrar patrimonialment riscos i sobretot, satisfer necessitats alienes. Cultivar el prestigi i l’estatus social de l’empresariat que crea valor i rendes –i no el que les captura–  és una de les característiques de les societats pròsperes i amb major mobilitat social.

 

Els darrers anys he tingut la sort de conèixer la cultura empresarial de Londres, Frankfurt, Copenhagen i San Diego. En cap d’aquestes ciutats es respira la visceralitat barcelonina envers els empresaris. Empresaris que estan portant al mercat tecnologies no invasives per a la detecció d’infeccions, formes d’alimentació més sostenible o aplicacions per trobar company de pis.

 

El gran debat ideològic del moment és entre aquells qui creen o ajuden a crear –solucions, productes, serveis, art, tecnologia, ciència– i aquells qui impedeixen la creació, a través de barreres legals, fiscals o administratives, però també mentals. Necessitem una nova renaixença cultural on la innovació empresarial –fins i tot aquella que albira traspassar les fronteres del planeta– recobri el prestigi i l’estatus que es mereix.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Sense un gra de sal #18 | Claudio

ElTribú

| 25 jul., 2021

Sense un gra de sal #18 | Claudio

25 jul., 2021 |

@clorgu

“Se deleghiamo la nostra paura non faremo altro che rinunciare alla nostra libertà – fra le altre anche a quella di avere paura – in favore di una nuova paura, il terrore”. Marco Filoni, Il calcolo della paura.

 

 

‘There they are,’ said Carlyle, ‘cutting’ each other’s throats, because one half of them prefer hiring their servants for life, and the other by the hour.’ M. E. Grant Duff, Notes from a Diary.

 

“The Socratic model of life of constant enquiry is very nice, but it precludes from the possibility that the Truth is given. One knows Lessing’s parable in which the choice is between the Truth and the search for the Truth. The German playwright and philologist contended that we human beings should choose enquiry over the Truth, for the latter is God’s privilege. So far so good. But how could we know that we are really looking for truth and not for our own intellectual excitement. Furthermore, what if God had somehow wanted to present us with Truth?” Rémi Brague, pròleg a Socrates and Other Saints de Dariusz Karłowicz.

 

 

 

“Lucky is the mas who does not secretly believe that every possibility is open to him”. Walker Percy, The Last Gentleman.

 

“Renan is probably the first to have been aware of the remarkable fact that the fascination with decadence and the apparently contradictory fascination with origins and primitivism are actually two sides of one and the same phenomenon”. Matei Calinescu, Faces of Modernity.

“Not only do things tend to go to hell, but your own actions contribute inevitably to that process”, Michael Crawford.

Michael Crawford: portant l’ànima al taller (II)

 

Not only do things tend to go to hell, but your own actions contribute inevitably to that process. (SCS)

 

Per això, els qui posseeixen una major familiaritat amb els fets naturals resulten més capaços d’establir principis tals que permeten relacionar major quantitat de fenòmens. (Aristòtil, Sobre la Generació i la Corrupció, 316a, 5-8)

 

Sòcrates: Si hagués estat en la terra i simplement atalaiat les elevades regions des de baix, mai hauria pogut dur a terme els meus descobriments. Perquè la terra tira cap avall dels sucs del pensament, igual que ocorre amb els créixens. (Aristòfanes, Els Núvols, 232)

 

L’home que ha passat per un institut o una universitat es converteix amb facilitat en físicament inutilitzable per a les ocupacions manuals, sense adquirir necessàriament una ocupabilitat en les professions liberals. (J.A. Schumpeter, Capitalisme, Socialisme i Democràcia)

 

Aristotle begins his Metaphysics with the observation that “all human beings by nature desire to know.” I have argued that real knowledge arises through confrontations with real things. Work, then, offers a broadly available premonition of philosophy. (SCS)

 

Philosophy is, among other things, an attempt to understand one’s own experience. It therefore has some kinship with the idea of “common sense.” But common sense sometimes has to be defended by elaborate arguments directed against other arguments that cover over lived experience. (WBYH)

 

Genuine agency arises not in the context of mere choices freely made (as in shopping) but rather, somewhat paradoxically, in the context of submission to things that have their own intractable ways. (WBYH)

 

The philosophical project … is to reclaim the real, as against representations … not “freedom” but “agency.” For it is when we are engaged in a skilled practice that the world shows up for us as having a reality of its own, independent of the self. (WBYH)

 

The technological concept of virtual reality also expresses a moral ideal … an especially clear point of contrast to the concept of the situated self that I am offering. (WBYH)

 

A paradox in our experience of agency: to be master of your own stuff entails also being mastered by it. (SCS)

 

If, at some late date in the future, a highly coordinated system of autonomous cars were to achieve the level of efficiency that prevails today at an intersection in the old country, it would be counted a smashing success. (WWD)

 

This is a story about the progressive possibilities of tradition. (WBYH)

 

The truth is that creativity is a by-product of mastery of the sort that is cultivated through long practice. (SCS)

 

This is very different from the modern concept of creativity, which seems to be a crypto-theological concept: creation ex nihilo… the self plays the role of God. (WBYH)

 

The problem of technology is almost the opposite of how it is usually posed: the problem is not “instrumental rationality,” it is rather that we have come to live in a world that precisely does not elicit our instrumentality, the embodied kind that is original to us. We have too few occasions to do anything. (SCS)

 

A fully free relationship to technology would be one that neither shuns it as alienating magic nor accepts uncritically the agenda that is sealed inside the black box. (WWD)

 

Paradoxically, we are narcissistic but not proud enough. (SCS)

 

When the sovereignty of the self requires that the inheritance of the past be disqualified as a guide to action and meaning, we confine ourselves in an eternal present. (WBYH)

 

Futurism is a genre of mythmaking that seeks to generate a feeling of inevitability around some desired outcome, a picture that is offered as though it were a prediction … One must accept the future rather than “cling to the past” (which often means simply accepting the present—what presently exists—as perfectly adequate). (WWD)

 

SCS: Shop Class as Soulcraft
WBYH: The World Beyond Your Head
WWD: Why We Drive

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Befa violenta | Miquel Bonet

ElTribú

| 23 jul., 2021

Befa violenta | Miquel Bonet

23 jul., 2021 |

Miquel Bonet | @MiquelBonet_

Tinc mala memòria i només em queden gravades anècdotes, fets sense suc ni bruc. Això va molt bé per la pell i els cabells, perquè sense memòria no hi ha odi, i per tant no hi ha estrès. De la universitat, en recordo dues o tres coses, entre elles una classe de Josep Maria Pujol que va consistir en la projecció de La Batalla d’Alger de Pontecorvo i el seu interès especial en què ens fixéssim en com les accions, les responsabilitats i les penes no requeien en les persones, sinó en els col·lectius, en tots els blocs en conflicte.

 

L’insigne professor Pujol, naturalment, volia fer un paral·lelisme amb la literatura medieval, que era el seu negociat d’aleshores. Amb sorpresa, ens vam adonar que a la Chanson de Roland qui parlava no eren persones, sinó grups més o menys nombrosos d’individus amagats darrere de la veu d’un escollit, per no se sap quina raó. Aquí vaig començar a entendre que la individualitat, que és l’assoliment màxim de la democràcia liberal, es difumina més com més crua és la guerra. Malgrat que la sang i qui la plora, al final, sigui la cosa més personal del món.

 

Hi ha un interès creixent en entrar en guerra. Guerres incruentes —o menys cruentes— però que permeten al creixent autoritarisme instal·lar-se en aquest marc tan còmode. Contravenint el sentit comú que ens diu que ‘qui la fa la paga’ o els fonaments més elementals del Dret que l’enjudiciament és personal i intransferible, sembla que tothom, quan assoleix una posició de poder, s’aboni al clima prebèl·lic per imposar les seves consignes, doctrines i merdes variades.

“Sempre a l’avantguarda del papanatisme mundial, a Catalunya acabem de fer un pas més en el camp fertilitzat de les violències adjectivades: hem creat la violència d’opinió”

Si la primera víctima de la guerra és la veritat, i la veritat ens fa nosa, doncs la lògica psicòtica del governant actual s’inclina a propiciar el conflicte col·lectiu. Més quan la tècnica sociopolítica actual ha refinat tant l’alquímia de les guerres fredes i en sottovoce. Només així s’explica l’èxit aclaparador de conceptes com la ‘violència ambiental’ del Tribunal Suprem contra el processisme, ‘la violència institucional’ dels antisistema o la ‘violència heteropatriarcal’ el feminisme. Tot conceptes ideològicament dispersos i de vegades oposats que tenen en comú una cosa: mentre intenten donar explicacions estructurals a fenòmens concrets —extrem que no es pot ni cal negar: sempre hi ha un context que propicia un determinat succés— laminen un dels principals fonaments de l’estat de dret modern com és la responsabilitat individual.

 

Ja no cal que hi hagi sang. Tot és violència. Adjectivada. I si acadèmicament, per fer articles o entrevistes per la ràdio —fins i tot per canviar mentalitats obtuses, tampoc es pot negar— és molt efectista recórrer a aquest recurs de forçar el llenguatge i tensar la societat amb eines de propaganda de guerra, sembla que ningú no se n’adoni del perill de banalitzar la violència fins al punt de convertir una discussió, un insult o una befa en un fet violent.

 

L’últim exemple, que encara em té acollonit, és la campanya de la nova consellera de Feminismes de la Generalitat i d’ERC —la cosa està confosa i no se sap si va primer l’ou o la gallina— que, entre altres missatges molt enraonats (i estèrils) a la ciutadania ens deia que «Les persones no-binàries existim, i ho hem de poder reconèixer i visibilitzar. Fer-ne befa i negar l’existència de les persones no-binàries és violència». Com us quedeu, eh?

 

Sempre a l’avantguarda del papanatisme mundial, a Catalunya acabem de fer un pas més en el camp fertilitzat de les violències adjectivades: hem creat la violència d’opinió. Jo crec que sí que existeixen les persones no binàries. Però, i si pensés el contrari, emparant-me en arguments científics que ho suportarien perfectament? Seria una persona violenta? Si a sobre se m’acudís fer-ne una mica de conyeta seria una persona violenta amb agreujants?

 

Entenc que és un mètode de conscienciació i que sense eslògans forts la cosa no funciona, però en el clima prebèl·lic actual no podem deixar de veure, en aquestes campanyes públiques, greus irresponsabilitats. I més quan sabem que la justícia espanyola és un esbart de micos xalats amb metralladores i es deleixen per aplicar delictes d’odi, apologies del terrorisme i condemnes inquisitorials d’opinió en general. És jugar amb foc.

 

En el fons, aquesta obsessió d’ara de controlar el llenguatge només amaga la ineptitud i la impotència de poder fer res més.

 

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Llindars | Marina Porras

ElTribú

| 22 jul., 2021

Llindars | Marina Porras

22 jul., 2021 |

Marina Porras | @mporrasmarti

[Per què ser feliç quan podries ser normal?, Jeanette Winterson. Traducció de Dolors Udina. Edicions del Periscopi]

 

La primera nit que vaig dormir al meu pis, fora de casa els pares, vaig plorar. Em vaig sentir molt ridícula, perquè els plors no responien a res. Estava molt contenta, estrenàvem el nostre primer pis i ens ho estàvem passant molt bé. No he tingut cap experiència traumàtica a casa, i marxar-ne no era un drama sinó l’evolució completament natural de les coses. Per això em van fer vergonya les ganes de plorar. No tenia cap explicació raonable ni cap motiu per justificar-me.

 

Amb el pas dels anys i els pisos m’he adonat que marxar de casa és una de les poquíssimes decisions irreversibles que he pres a la vida. Triava una cosa i n’abandonava una altra. Guanyava un espai i en perdia un altre. Com que crec que li dec moltes coses a la meva habitació d’adolescent, de vegades em sap greu que ja no existeixi tal com la tenia muntada, amb els meus llibres i un espai que només era meu. És un dels tòpics fundacionals de la literatura occidental, però no per això és menys cert: la idea de casa nostra és un dels pesos més pesats que arrosseguem pel món.

 

A la seva autobiografia Per què ser feliç quan podries ser normal, l’escriptora anglesa Jeanette Winterson dedica un capítol a les cases on va viure. Explica que el que més li agrada d’una casa és l’espai que hi ha entre l’interior i l’exterior, el llindar: “M’encanta com als gats, tant als salvatges com als domèstics, els agrada estar mig a dins mig a fora, però només si la porta és oberta”. A Winterson l’havien maltractada molt, de petita. Vivia amb una mare tirànica que llegia la Bíblia compulsivament i que la castigava dormint a les escales del replà si feia alguna cosa que no li semblava bé. No va tenir mai clau de casa seva, depenia d’algú que l’obrís per a poder entrar.

“És veritat que hi ha alguns perills en aquests llindars que a Jeanette Winterson i a mi ens donen una certa tranquil·litat. Però està bé protegir-los, perquè són l’únic lloc que et deixa fingir que el món és tan obert com te’l puguis permetre”

Winterson va fugir d’allà als setze anys, i fins molt més tard no va tenir un lloc que fos només d’ella. Des que té casa pròpia, no tanca la porta gairebé mai. El primer que fa quan es lleva és obrir-la, i el llindar entre dins i fora està sempre disponible, sempre hi ha marge per a circular-hi. Ho fa perquè ha estat expulsada de molts llocs. La reacció natural contra això és deixar-ho tot obert.

 

Al contrari que Winterson, jo no he hagut de fer tries radicals, però sempre he evitat els gestos irreversibles. Si no noto l’ambivalència de l’entrar i sortir, la possibilitat d’obrir i tancar, m’ofego de seguida. Com que ho havia patit alguns anys, quan vaig marxar de casa el meu pare insistia perquè m’endugués les bosses que no havia agafat fent la mudança. No volia que hi hagués coses meves escampades per una habitació que ja no era la meva. Amb ma germana va fer igual, i les dues ens n’enfotíem sense mala llet, dient que semblava que tingués pressa per fer-nos fora de casa.

 

El meu pare ha hagut de fer tries més irreversibles que les meves, i per això té un sentit de la responsabilitat més agut que el meu. La seva impaciència per buidar l’habitació, potser de manera inconscient, era un instint per protegir el nostre espai, perquè quedés clar que jo havia fet alguna cosa més que un canvi de casa, i que això implicava el pes d’una tria. Era l’explicació que hi ha moments en què no podem mantenir el llindar.

 

És veritat que hi ha alguns perills en aquests llindars que a Jeanette Winterson i a mi ens donen una certa tranquil·litat. Però està bé protegir-los, perquè són l’únic lloc que et deixa fingir que el món és tan obert com te’l puguis permetre. Són l’espai que et protegeix de l’angoixa que provoquen les decisions irreversibles.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Una ciutat adormida | Elena García Dalmau

ElTribú

| 21 jul., 2021

Una ciutat adormida | Elena García Dalmau

21 jul., 2021 |

Elena García Dalmau | @__dalmau

El tinent de l’alcaldia de Barcelona Albert Batlle va afirmar dissabte passat al Via Lliure que, un cop acabada la pandèmia, els barcelonins hauríem de replantejar el nostre model d’oci nocturn. Sota el pretext de protegir «el dret al descans de la immensa majoria dels ciutadans», Batlle va proposar el tancament dels establiments nocturns a la una de la matinada, assegurant que permetre activitats fins passades les tres no té cap mena de sentit i que en els propers anys hauria de néixer un nou model vital que permetés «disfrutar de manera ordenada i cívica». 

 

Un dels pocs miracles que ha comportat la covid és l’evidència que tots ens vigilem entre nosaltres molt més del que ens pensàvem. També a les ciutats. L’Albert Batlle i tots els que, a crits o xiuxiuejant, han donat suport a la seva proposta post-pandèmica són els mateixos que ens increpaven des del balcó quan trigàvem més de tres minuts a baixar les escombraries i que ens assenyalaven quan ens baixàvem la mascareta caminant sols pels carrers. I són els mateixos que esperen les dotze i un minut per fer «sh» pel pati de veïns i que baixen ben d’hora a la platja els matins de Sant Joan per queixar-se de la brutícia i del desagraïment de les generacions més joves. 

“Com les accions, les inaccions tenen també les seves conseqüències. Ningú no va sortir al carrer la matinada de dissabte per rebutjar el nou toc de queda i ara ens farem els sorpresos que el tinent d’alcalde faci aquest tipus de propostes”

El problema del Batlle, com el problema dels qui proposen avançar els sopars i el tancament de les botigues a quarts de vuit del vespre, és que no han entès Barcelona com a espai, ni com a capital, ni tampoc el Mediterrani en general, ni tampoc com funcionen l’economia, l’esperit i el cos d’un país mediterrani. Les grans ciutats mai dormen i tremolen feroçment a les nits i voler tancar Barcelona a la una de la matinada vol dir convertir-la en la capital provinciana més desaprofitada de la història.

 

Com les accions, les inaccions tenen també les seves conseqüències. Ningú no va sortir al carrer la matinada de dissabte per rebutjar el nou toc de queda i ara ens farem els sorpresos que el tinent d’alcalde faci aquest tipus de propostes. Vam acceptar acríticament i sense reclamar cap evidència comprovable l’aplicació de mesures que retallaven la nostra llibertat i els nostres drets com a ciutadans. I sí, és una situació excepcional, i sí, tothom ha fet sacrificis aquests últims mesos. Però la passivitat ciutadana davant la instauració d’un toc de queda marca un antecedent, com a mínim, perillós.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

El Tribunal #12 | Cuba i els Estats Units | amb Mel Martínez

ElTribú

| 19 jul., 2021

El Tribunal #12 | Cuba i els Estats Units | amb Mel Martínez

19 jul., 2021 |

Parlem amb Mel Martínez, el primer senador cubanoamericà de la història dels EUA, sobre la situació de Cuba i el seu futur.

 

També disponible a iVooxSpotify i Apple Podcasts.

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Sense un gra de sal #17 | Claudio

ElTribú

| 18 jul., 2021

Sense un gra de sal #17 | Claudio

18 jul., 2021 |

@clorgu

“Liberty is not the power of doing what we like, but the right of being able to do what we ought”, Lord Acton.

 

Bonaparte: Hubiera sido mejor para la tranquilidad de Francia si este hombre no hubiera existido…

Stanislas de Girardin: ¿Y por qué, ciudadano Cónsul?

Bonaparte: Porque él preparó la revolución francesa.

Stanislas de Girardin: ¡Yo creía, ciudadano Cónsul, que no sería usted quien se quejaría de la Revolución!

Bonaparte: ¡Pues bien! El futuro sabrá si no hubiera sido mejor para la tranquilidad de la Tierra que ni Rousseau ni yo hubiésemos existido jamás.

 

 

(…)

Greek amphoras for wine or oil,

Hopi vases that held corn, are put in museums

but you know they were made to be used.

The pitcher cries for water to carry

and a person for work that is real.

To be of use, Marge Piercy

 

“It is to be feared that about a hundred detective stories have begun with the discovery that an American millionaire has been murdered; an event wich is, for some reason, treated as a sort of calamity”, GK Chesterton, The Arrow of Heaven, en The Incredulity of Father Brown.

 

“We make men without chests and expect of them virtue and enterprise. We laugh at honour and are shocked to find traitors in our midst. We castrate and bid the geldings be fruitful”, C.S. Lewis.

 

“In a fully developed bureaucracy there is nobody left with whom one can argue, to whom one can present grievances, on whom the pressures of power can be exerted. Bureaucracy is the form of government in which everybody is deprived of political freedom, of the power to act; for the rule by Nobody is not no-rule, and where all are equally powerless, we have a tyranny without a tyrant”, Hannah Arendt, On Violence.

“Self-driving cars must be understood as one more escalation in the war to claim and monetize every moment of life that might otherwise offer a bit of private head space”, M. Crawford.

Michael Crawford: portant l’ànima al taller (I)

 

Where there is real work being done, the order of things isn’t quite so fragile. Not surprisingly, it is the office rather than the job site that has seen the advent of speech codes, diversity workshops, and other forms of higher regulation. (SCS)

 

Equality is an aristocratic ideal. It is the ideal of friendship—of those who stand apart from the collective and recognize one another as peers… By contrast, the bourgeois principle is not equality but equivalence—a positing of interchangeability. (SCS)

 

This distinction between wanting to excel others and wanting to dominate others gets elided in egalitarian culture, and the thirst for distinction is thereby subject to all the suspicion that should be reserved for a would-be tyrant. (WWD)

 

The well-founded pride of the trade person is really quite different from the gratuitous self-esteem that educators are often told they have to impart to students as though one could impart that by magic rather than through accomplishments.

 

Acquiring the tastes of a serious person is what we call education. (WBYH)

 

To weaken the local authority of teachers and traditions that embody “personal knowledge” is a bad idea, on both epistemic and political grounds. (WBYH)

 

The best sort of democratic education is neither snobbish nor egalitarian. Rather, it accords a place of honor in our common life to whatever is best. (SCS)

 

College habituates young people to accept as the normal course of things a mismatch between form and content, official representations and reality. This cannot be called cynicism if it is indispensable to survival in the contemporary office, as it was in the old Soviet Union. (SCS)

 

We distrust authority in the hands of individuals. With its reverence for neutral process, liberalism is, by design, a politics of irresponsibility. (SCS)

 

The basic design intention guiding Mercedes in the last ten years seems to be that its cars should offer psychic blow jobs to the affluent. (WBYH)

 

Self-driving cars must be understood as one more escalation in the war to claim and monetize every moment of life that might otherwise offer a bit of private head space. (WWD)

 

Escape to the autistic zone, is precisely the remedy that is wanted if your life resembles that of the passive kitten on the carousel of modern life, who is nonetheless exhorted at each rotation to “seize the day!” (WBYH)

 

Managers needed to become… founders of cultures, like a Moses, Jesus, or Muhammad… charismatic world making. (SCS)

 

Management books are a subcategory of self-help books. (SCS)

 

With their visible performance of doing the right thing, bicyclists also get to wear very smart-looking outfits that show what kind of body comes with being virtuous. (WWD)

 

Le mâle blanc hétérosexuel. Sans lui et sa souillure morale, la logique selon laquelle les femmes, les personnes de couleur et les gays sont sacralisés ne pourrait pas perdurer. Nous, mâles blancs hétérosexuels, sommes donc devenus très importants! À titre personnel, j’aimerais être rémunéré pour ce travail symbolique parce qu’il est épuisant!

 

Administrative nudges are a thin attempt to get us to act as if we were virtuous, without any reference to character traits like self-control. (WBYH)

 

J’attaque l’idée que le remède pour tous nos maux est toujours plus de libération… Ce qui m’intéresse, ce sont les possibilités progressistes de la tradition.

 

Family bonds give way to social security, which in turn gives way to the individual retirement account. To fill the void that comes with isolation… we posit the ideal of the sovereign self… the consumer self that puts its stamp on the world by buying things. (SCS)

 

SCS: Shop Class as Soulcraft
WBYH: The World Beyond Your Head
WWD: Why We Drive

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

El locutori #8 | Gregorio Luri

ElTribú

| 17 jul., 2021

El locutori #8 | Gregorio Luri

17 jul., 2021 |

Gregorio Luri | @GregorioLuri

Antístenes

 

Antístenes, el primer filòsof cínic, feia broma dels atenesos perquè es tenien per autòctons (literalment: nascuts de la terra) i, llavors, compartien el seu orgull i el seu honor amb cargols i llagostes.

 

“L’home no és una planta”, deia Plutarc. No obstant això, en tota la filosofia hi ha un profund desig d’arrelament. 

 

Si no som cap planta, per què ens fa mal el desarrelament?

 

Antoni Abad

 

Antoni, considerat el pioner de l’eremitisme cristià, va sentir una dia un veu que venia del cel i li deia: “Si anheles descansar, Antoni, ves-te’n al mig del desert”. I Antoni res anhelava més que el decans.

 

Antropomorfisme

 

A la notable carta que Benet XVI va dirigir al matemàtic Odifreddi el 30 d’agost de l’any 2013, hi ha aquest paràgraf notabilíssim:

 

“Voldria recordar l’afirmació de l’anomenat Dionís Seudoareopagita, qui diu en un passatge que, certament, les ments filosòfiques senten una mena de rebuig davant dels antropomorfismes bíblics, que consideren inadequats. Però el risc que corren aquestes persones il·lustrades és el de jutjar després adequada la seva concepció filosòfica de Déu, oblidant que també les seves idees filosòfiques romanen infinitament allunyades de la realitat d’aquell que és «totalment Altre». Així les coses, aquests antropomorfismes es revelen necessaris per superar l’arrogància del pensament; més encara, cal dir que, sota algun aspecte, els antropomorfismes s’acosten més a la realitat de Déu que els mers conceptes. D’altra banda, segueix sent vàlid el que en 1215 va dir el Concili IV del Laterà, o sigui que tot concepte de Déu només pot ser analògic, i que la seva dissemblança respecte a l’autèntic Déu sempre és infinitament més gran que la seva semblança.

 

Apocalipsi

 

A Cool memories compta Baudrillard que “en el zenit d’una orgia, un home va xiuxiuejar a l’oïda d’una dona: Què faràs després de l’orgia?”

 

Inspirant-se en aquesta pregunta, el Musée d’ethnographie de Neuchâtel va organitzar una exposició titulada “Q’est-ce que vous faites après l’Apocalypse?”

 

Aporia

 

El verb “poreuô” (caminar, fer camí) va donar lloc en grec a una sèrie d’imatges de gran potència plàstica i dialèctica per expressar tant el procés intel·lectual com les facilitats o dificultats que es presenten en el seu transcurs. La “aporia” és la impossibilitat de seguir fent camí; “diaporeo” vol dir arribar a l’altre costat, assolir, travessar; “euporía” és la facilitat de trànsit, la via lliure. Plató utilitza assíduament aquestes imatges i fins i tot amplia les seves possibilitats. Per exemple en Timeu 49 b fa servir “proaporeo” (afrontar la dificultat preliminar) i en Lleis IX 861 b, “exeuporeo” ( “obrir-se un camí per sortir de l’embaràs”).

 

La “aporia” nomena bàsicament la desorientació d’un caminant que no sap quina direcció prendre i, llavors, és un índex de la seva ignorància, mentre que la “euporía” assenyala el camí franc, sense impediments. 

 

Molts atenesos tenien a Sòcrates per un creador  d'”apories”. Aquest és el retret que li dirigeix, per exemple, Menó (Menó 70 e-80 a): “Mira, Sòcrates, jo ja havia sentit abans de conèixer-te que tu no fas altra cosa més que confondre’t (aporeîs) tu i confondre (aporeîn ) als altres “.

 

Recordem que en la seva defensa davant el jurat que el condemnarà a mort, Sòcrates es presenta com un tàvec que no és, precisament, l’insecte més agradable. Així que no és estrany que alguns dels seus seguidors l’abandonessin i passessin a les files dels melodiosos sofistes.

“Tota cultura humana descansa sobre un fonament arbitrari, començant pel llenguatge i seguint per la proscripció del canibalisme. La cultura (i la política) consisteix a habitar arbitràriament la natura”

Aprendre

 

Segons Ammià Marcel·lí, quan Sòcrates va ser condemnat a mort i empresonat, va demanar a un músic, que estava interpretant hàbilment una cançó del poeta líric Estesícor, que li ensenyés a tocar-la mentre encara quedava temps. I quan el músic li va preguntar de què li serviria, ja que anava a morir a l’endemà, Sòcrates va respondre: “Per saber alguna cosa més abans de marxar de la vida”.

 

Elià especifica que quan algú li va preguntar a Sòcrates per què estava ansiós per aprendre’n, va respondre que “per morir sabent”.

 

En realitat, el protagonista d’aquesta anècdota no va ser Sòcrates, sinó Soló qui, sent molt ancià va escoltar al seu nebot cantar un meravellós poema de Safo i li va demanar que li ensenyés.

 

Però tant ens fa qui fos el protagonista, l’important és aquest cant al saber pel saber, al coneixement no utilitari i que, precisament per això, afirma la nostra essència com a humans.

 

Arbitrari

 

Gershon Legman, un folclorista nord-americà, se sorprenia en el seu llibre Love and Death: A Study in Censorship (1949) que “l’assassinat és un crim. Descriure un assassinat, no. El sexe no és un crim. Descriure conductes sexuals, sí”. Són molts els que s’escandalitzen amb aquestes coses i es porten les mans al cap perquè, com Javier Krahe cantava referint-se al sexe indiscret, “pagant està bé i molesta si és gratis”. A aquestes bones gents els agrada molt denunciar la hipocresia social. Però es tracta realment d’hipocresia? Sospito que més aviat es tracta d’arbitrarietat. Tota cultura humana descansa sobre un fonament arbitrari, començant pel llenguatge i seguint per la proscripció del canibalisme. La cultura (i la política) consisteix a habitar arbitràriament la natura. Aquesta és una rigorosa llei de la nostra naturalesa: no podem ser al mateix temps completament naturals i humans.

 

Seguin vostès en un banc d’un passeig transitat i dediquin una estona a contemplar com cada transeünt porta la seva personalitat. Descobriran que l’estil és l’art de portar de manera versemblant la nostra arbitrarietat.

 

Arbre invers

 

Si no som plantes, per què ens fa mal el desarrelament?

 

Perquè l’home -ens respon Antonio Pérez, secretari de Felipe II- és un “arbre invers”.

 

Juan de Zabaleta, cronista de Felip IV, explica aquestes paraules en els seus Errors celebrats: “L’home és un arbre celestial. Té les arrels cap al cel “.

 

Aquesta imatge ja es troba esbossada en Plató i a ella va dedicar Rémi Brague una conferència que va donar a Barcelona amb el títol de “Les ancres dans le ciel”.

 

Tot sembla indicar que, efectivament, també dirigim arrels cap a la part alta amb l’esperança de robar-li al cel la seva saba. I és més que probable que hi segueixi havent metafísica mentre mirem amb gana cap amunt.

 

Arendt

 

París, 1933. En un minúscul apartament del Quartier Latin un jove matrimoni d’exiliats alemanys passa gana. Res de l’altre món, d’altra banda. Gadamer, que va visitar a mitjans d’any a diversos compatriotes exiliats, va escriure que “passaven més gana que les rates”.

 

El nostre matrimoni està assegut a taula. Tenen davant una baguette i un manuscrit. El pa fa olor de pa i el manuscrit… encara conserva un remot aroma a embotit. Obren gairebé litúrgicament la barra de pa, com si fossin a fer-se un entrepà, i la farceixen amb els fulls del manuscrit, estrenyent-la bé. Quan consideren que s’ha produït la transsubstanciació, retiren els fulls i es mengen lentament el pa, intentant trobar al paladar la insinuació rememorativa d’una puntada d’un gust ja gairebé oblidat.

 

Ell és Günther Anders i ella Hannah Arendt. El manuscrit és l’òpera prima d’Anders, Les catacumbes de Molussia, una crítica ferotge del nazisme. Quan es va exiliar d’Alemanya no es va atrevir a passar amb ell la frontera i el va deixar a casa d’uns amics, que el van embolicar fent-ho passar per un tros de cansalada i el van penjar a la xemeneia com si s’estigués assecant, al costat del salami, el pernil i les salsitxes. Aquell olor és el que ara esperen que s’insinuï a les seves boques mentre masteguen lentament, en silenci, l’un davant de l’altre.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Imperialisme? Permetin! | Ferran Caballero

ElTribú

| 16 jul., 2021

Imperialisme? Permetin! | Ferran Caballero

16 jul., 2021 |

Ferran Caballero | @ferrancab

Ni dictadura ni comunisme. Perquè el comunisme real és sempre un mal comunisme i perquè els nostres comunistes són tan reals i, per tant, tan dolents, que en comptes de reivindicar la dictadura del proletariat s’avergonyeixen tant de la dictadura com del proletariat. D’aquí els eufemismes i les discussions absurdes i els subterfugis i els índex Gini per no haver de dir les coses pel seu nom. D’aquí que al seu injustificable compromís moral amb la dictadura cubana en diguin principi de no intervenció, respecte a la sobirania nacional, anti-imperialisme i parides similars. 

 

Els nostres tuitaires estan molt preocupats pel principi de no intervenció i el respecte a la sobirania cubana com si ja fossin tots ministres d’Exteriors de la República catalana. No els ha semblat mai tan respectable la sobirania espanyola, evidentment, i són capaços de reclamar la intervenció de la Unió Europea per alliberar Catalunya al mateix temps que censuren molt seriosos i preocupats per la frivolitat i la manca de seriositat en els debats d’aquest país qualsevol crítica als líders de la revolusión cubana. Perquè el principi de no-intervenció en els afers interns pot ser molt útil políticament però intel·lectualment o és cinisme o és hipocresia. 

 

Com aquesta insistència en culpar el bloqueig dels EUA de tots els mals cubans. Sembla una entusiasta defensa de les bondats del lliure comerç però és només l’intent de dissimular la por que els fa que amb els porcs i els pollastres americans els colin també els drets i llibertats i Cuba acabi perdent aquest encant tan propi i tan valorat pel turista sexual occidental. És una por raonable, però exagerada. La Xina ja els ha ensenyat que amb una mica de ganes és possible fer-se molt ric i seguir sent tan autoritari com el que més. És una de les meravelles de l’economia moderna que cap país estigui condemnat irremeiablement a la misèria.

“La lluita no és, com no ha estat mai, entre imperialistes i anti-imperialistes sinó entre els valors i els interessos que es defensen a través de la negociació, la propaganda i la persuasió i els que només poden fer-ho a través de l’amenaça, la repressió i el tret per l’esquena”

El bloqueig dels EUA és també l’excusa que alimenta la seva infantil creença que les coses anirien millor si els malvats ens deixessin en pau d’una vegada. Per això la ministra Jacinto va voler incloure Israel com a gran boicotejador de la revolució castrista, perquè els resulta simplement inconcebible que els jueus no estiguin darrera de totes les maldats del món. És l’aspiració a l’autocràcia dels qui, una mica com Homer Simpson amb l’alcohol, però amb menys raó, creuen que els Estats Units són la causa i a la vegada la solució de tots els problemes dels cubans. D’aquí que la insistent denuncia de l’imperialisme no sigui una defensa del lliure comerç o la lliure circulació de béns i persones, sinó de la lliure submissió al líder que és el partit que és el govern que és l’estat que és el poble que és la revolució sense que ningú hi digui ni hi faci res.

 

Del que no en poden dir comunisme ni dictadura, en diuen anti-imperialisme. Posant-se així com sempre en la posició del súbdit, injustament tractat i tirànicament sotmès pels poders fàctics. Com si no estiguessin tot el dia insistint en com d’urgent és fer arribar la seva agenda ecologista i LGTBI a tots els pobles del món, ho vulguin o no. Com si no fes quatre dies exigien al Barça i a no sé quantes empreses internacionals que possessin la bandera LGTBI als seus comptes en àrab per posar tots els Orban del planeta al seu lloc. Perquè hi ha coses que, simplement, són massa importants i no es poden discutir. Perquè no hi pot haver afores als nostres valors. Allò no és una dictadura i això tampoc és imperialisme.

 

Però és dictadura i és comunista. No hi ha cap revolució que duri 60 anys i amb aquest panorama no és estrany que els nostres revolucionaris s’hagin fet vells abans de fer-se adults. Abans d’arribar a entendre que és impossible que els grans et deixin en pau i a la vegada et paguin la festa. Que és per tant la primera obligació del governant el saber relacionar amb la realitat de la manera que millor protegeixi els interessos del seu poble. Que la fam i la por i la violència i la prostitució no són per tant culpa dels americans sinó dels tirans. I que la lluita no és, com no ha estat mai, entre imperialistes i anti-imperialistes sinó entre els valors i els interessos que es defensen a través de la negociació, la propaganda i la persuasió i els que només poden fer-ho a través l’amenaça, la repressió i el tret per l’esquena.

 

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Sempre a un vot de la victòria | Jordi de la Torre

ElTribú

| 15 jul., 2021

Sempre a un vot de la victòria | Jordi de la Torre

15 jul., 2021 |

Jordi de la Torre | @jorditor

Trump va prometre durant la campanya del 2016 que nomenaria jutges “originalistes” i “textualistes”. 

 

Originalisme (variant textualista) vol dir interpretar la llei d’acord amb el significat que tenia el text quan es va promulgar. La paraula originalisme es fa servir sobretot per parlar de la Constitució de 1789, però val per qualsevol text legal. Sembla una idea prou raonable, però fins als anys 80 era marginal als tribunals i a l’acadèmia legal americana. Els jutges més que el significat precís del text buscaven obertament coses com la “intenció” que tenia el legislador quan va aprovar la llei o una interpretació que els semblés raonable i pràctica o simplement la més ajustada als temps que corren perquè la Constitució és molt vella.  

 

Les coses van començar a canviar quan el jutge Antonin Scalia va arribar al Suprem l’any 1986 (nomenat pel president Reagan). Scalia era originalista-textualista i no callava amb el tema. Que la llei és el text i que el text s’ha d’entendre com l’entendria un parlant de l’anglès al moment de l’aprovació. 

 

No hi ha res necessàriament de dretes en la metodologia de Scalia. Ni d’esquerres en la idea d’aplicar la llei sense fer gaire cas del text. Però Scalia va arribar quan portàvem dècades de jurisprudència progressista poc lligada a cap text. És una jurisprudència que havia donat sentències favorables a l’avortament (el famós Roe v. Wade), a una interpretació expansiva de les garanties processals i els drets dels detinguts, i a les competències del govern federal. Els progressistes la volien protegir i molts conservadors la volien liquidar. 

 

El textualisme-originalisme de Scalia semblava una eina útil. Reagan i els Bush van seguir nomenant jutges amb aquesta idea. Al final del mandat de Bush pare semblava que havien aconseguit una majoria al Tribunal Suprem. Però no va funcionar perquè no van saber triar els jutges. Dels cinc que van nomenar Reagan i Bush pare, tres van resultar tenir poc interès en l’empresa textualista-originalista o en l’enderroc de la jurisprudència progressista prèvia.

“Els jutges parlen textualista com el millor Scalia, però als resultats conservadors que tothom deia esperar sempre els acaba faltant un vot. Han passat 40 anys. Els republicans han nomenat 10 jutges i els demòcrates només 4. Però sempre falta un vot”

Quan Scalia va morir l’any 2016 es parlava més del text, sí, però Roe v. Wade i la majoria de precedents constitucionals seguien vius i en alguns casos el Suprem havia anat encara més enllà (matrimoni homosexual, discriminació positiva) amb raonaments que no feien cap esforç per relacionar el resultat amb cap text. El jutge Anthony Kennedy (nomenat per Reagan el 1988), per exemple, va escopir a la cara del textualisme, de l’originalisme i de la mare d’Antonin Scalia quan va escriure que calia mantenir Roe perquè entre d’altres coses:

 

“At the heart of liberty is the right to define one’s own concept of existence, of meaning, of the universe, and of the mystery of human life.”

 

Scalia no va parar d’enfotre’s de la frase (que va batejar com el “sweet-mystery-of-life passage”) fins que el cor li va rebentar l’any 2016 a Cibolo Creek, Texas. Però il·lustra molt bé el seu fracàs.

 

Trump va tenir una segona oportunitat d’acabar la feina. Alguna vegada havia dit que nomenar jutges del Tribunal Suprem era la seva funció més important com a president. Va guanyar i va nomenar tres jutges del Suprem (dels nou que hi ha), que tots diuen ser textualistes-originalistes. I sembla que aquesta vegada se’ls havien mirat una mica millor. Les seves credencials textualistes prèvies a la nominació eren molt més clares que les dels jutges de Reagan i Bush. Els demòcrates i altres opinadors van anunciar el final de la república amb cada nou jutge. Deien que aquesta vegada sí que perillava de veritat l’edifici jurisprudencial progressista. Però ara fa pocs dies s’ha acabat el primer curs judicial amb tots tres al Suprem i no, poca cosa. El nou Suprem va negar-se a intervenir en els recomptes electorals quan Trump ho va demanar, va rebutjar un nou atac al pla sanitari d’Obama, ha ampliat la protecció contra la discriminació per orientació sexual, i de moment no ha canviat res en coses com l’avortament, el matrimoni homosexual, la discriminació positiva o el dret a portar armes.

 

Els jutges parlen textualista com el millor Scalia, però als resultats conservadors que tothom deia esperar sempre els acaba faltant un vot. Han passat 40 anys. Els republicans han nomenat 10 jutges i els demòcrates només 4. Però sempre falta un vot. Anem descobrint tots plegats que per camins textualistes s’arriba al mateix lloc. Sospito que no tothom va acabar d’entendre què volia dir la jutgessa Elena Kagan, nomenada per Barack Obama i progressista de pedra picada, quan va proclamar en una conferència a la universitat de Harvard l’any 2015 que “We’re all textualists now”.

 

 

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Cuba, Israel i nosaltres | Marc Arza

ElTribú

| 14 jul., 2021

Cuba, Israel i nosaltres | Marc Arza

14 jul., 2021 |

Marc Arza | @marcarza

Fa dos mesos era Israel i ara torna a ser Cuba. Dos petits països que aixequen passions i se situen sovint al centre del nostre debat polític. Per què? D’on surt aquesta empatia? Una resposta possible seria la familiaritat. De la catequesi a les havaneres. Thomas Friedman, avui columnista del New York Times, va ser corresponsal d’aquest diari al Líban i Israel durant els anys vuitanta i ho explicava al seu From Beirut to Jerusalem. Ressonem amb les notícies que parlen del que ens és conegut. A Occident el pòsit cristià fa que la realitat d’Israel ens resulti propera. Amb l’antiga colònia espanyola de Cuba passa una cosa similar. La independència de l’illa del Carib va deixar a l’imaginari una cicatriu que encara resulta visible. Però hi ha alguna cosa més, Cuba i Israel apareixen sovint al nostre debat polític, però no com a realitats conflictives, complexes i difícils. Cuba i Israel són metàfores, titelles del teatre polític amb un guió perfectament fixat.

 

Per algú d’esquerres defensar el règim castrista és gairebé una obligació. Fa trenta o quaranta anys es podia pensar que era un pur sentimentalisme generacional. Als anys vuitanta i noranta els joves que s’havien entusiasmat amb la revolució castrista podien estimar-se la Cuba dels Castro com un enyor de la seva joventut. Que els joves esquerranosos d’ara mateix continuïn defensant una dictadura amb tots els ets i uts ja es fa més estrany. Les detencions arbitràries dels activistes anticastristes i la manca d’algunes llibertats fonamentals no aconsegueixen matisar el suport de l’esquerra espanyola, i catalana, a l’autoritarisme comunista cubà. 

“Cuba i Israel s’han convertit en una partida de tennis ideològica sense matisos. Els mateixos que neguen que Cuba sigui una dictadura són capaços d’afirmar que Israel és la Sud-àfrica de l’apartheid”

A l’altre cantó passa poc o molt el mateix. És gairebé impossible trobar un liberal o un conservador, a banda i banda de l’Ebre, que no defensi Israel dels atacs de l’esquerra propalestina. Des que el laborisme israelià va passar el relleu a Menahem Begin i els palestins es van alinear amb els socialistes durant la guerra freda que la passió per Israel és cosa de dretes. Cuba i Israel s’han convertit en una partida de tennis ideològica sense matisos. Els mateixos que neguen que Cuba sigui una dictadura són capaços d’afirmar que Israel és la Sud-àfrica de l’apartheid. Alhora, els que defensen que Israel és una democràcia que mira de fer-se respectar en un barri hostil, fan com si el Carib fos el Bàltic i ignoren que Cuba supera molts dels seus veïns en l’índex de desenvolupament humà. De Nicaragua a El Salvador, passant per Haití, Jamaica i la República Dominicana, Cuba està voltada de règims polítics més aviat imperfectes.

 

Cuba i Israel són equips de futbol, els arguments i les realitats no importen, importen els sentiments, les filies i les fòbies. Els meus i els altres. Els dos països serveixen per aquest joc perquè sota la simplicitat aparent hi ha un mar de complexitat. Cuba és una dictadura, clar, i voler que s’hi acabi l’autoritarisme perquè hi regni la democràcia sembla lògic i normal. Israel té un conflicte obert amb els palestins dels territoris ocupats des de fa dècades i respon al terror de Hamàs amb una superioritat armada extraordinària. No pot perdre, però tampoc pot guanyar i qualsevol persona sensible voldria un final negociat de la violència.  Però no està escrit enlloc que la caiguda del castrisme porti a la democràcia i molts cubans volen ser lliures i rics, però també seguir sent sobirans respecte als Estats Units. I si a Gaza no hi ha pau és en bona part perquè els palestins i els seus socis iranians no volen una palestina lliure sinó la destrucció de l’Estat jueu. I és clar, costa negociar quan l’altre et vol mort.

 

Sobre Cuba i Israel es podrien descabdellar arguments contradictoris, tots certs, durant molta estona, però no caldrà. N’hi ha prou adonant-se del debat pobríssim i maniqueu que articulem al voltant d’aquests països i els seus conflictes. Un debat que és reflexe del nostre pobríssim i maniqueu debat polític general. Prendre’n consciència ja seria alguna cosa.

 

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Un poble deplorable | Salvador Sostres

ElTribú

| 13 jul., 2021

Un poble deplorable | Salvador Sostres

13 jul., 2021 |

Salvador Sostres | @sostresarticulo

Els cubans mereixen, com qualsevol altre poble, el govern que tenen. És una llei immutable, que il·lumina els segles. L’única excepció va ser Mariano Rajoy, perquè ni Espanya ni cap altre país al món han fet prou mèrits per merèixer un president amb un sentit de l’humor, del ritme i de la condició humana tan apoteòsic com ell.

 

Back to the cubans, són un poble deplorable. Han aguantat durant dècades la tirania d’una família de sonats, i ara aquesta mena de llastimós hereu. El poble cubà porta dècades triant gana, misèria i mort. Encara els passa poc. Que ara surtin a protestar és un escarni a la pila d’anys que s’han deixat saquejar com un poble d’esclaus. El 1994 sortiren una mica però de seguida van callar. Ara aquestes demostracions no sé quines conseqüències tindran, però un poble que s’ha empassat la farsa revolucionària no mereix la Història. No em fan cap pena, els cubans. I el que és pitjor, no em fan cap il·lusió. Som el que defensem. Dit a l’inrevés, som el que ens deixem fer.

“D’aquestes manifestacions cubanes m’agradaria poder escriure un encès article èpic sobre la llibertat, però em recorden els independentistes quan diuen que porten 300 anys lluitant per la independència. No hi ha ningú que trigui 300 anys a aconseguir el que vol”

El que els cubans s’han deixat fer és incompatible amb qualsevol idea de dignitat, tot el contrari del franquisme, que va aguantar perquè va funcionar, i va tenir el suport d’una àmplia majoria d’espanyols -i de catalans- perquè malgrat tot vivíem molt bé. Jo no hi era, esclar, però ja m’entenen.

 

D’aquestes manifestacions cubanes m’agradaria poder escriure un encès article èpic sobre la llibertat, però em recorden els independentistes quan diuen que porten 300 anys lluitant per la independència. Quina colla d’imbècils! Com a mínim que dissimulin i que diguin que s’hi acaben de posar. No hi ha ningú que trigui 300 anys a aconseguir el que vol. Senyal que no ho vol. Els cubans són vergonya castrista i si ara protesten no és perquè volen llibertat sinó perquè la pandèmia els ha empobrit encara més.

 

No he anat mai a Cuba i m’hi han convidat moltes vegades. Sento una profunda aversió pels pobles que es deixen arrasar. Encara em fa més fàstic la fascinació internacional per Cuba, amb especial menció pels que diuen que cal visitar-la mentre encara sigui comunista, perquè quan hi entrin els americans, la destruiran.

 

Si els cubans volen alguna cosa diferent de la que tenen, que ho dubto, que la lluitin i que la guanyin. Serà el seu primer instant de decència en dècades i dècades. Potser aquell dia deixen de fer-me aquest profund fàstic. I si jo algun dia hi entro, serà amb els americans. I like Ike.

 

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

El que és bo per al governador... | Gregorio Luri

ElTribú

| 12 jul., 2021

El que és bo per al governador... | Gregorio Luri

12 jul., 2021 |

Gregorio Luri | @GregorioLuri

Jim Doley, governadora de l’estat de Wisconsin de 2003 a 2011, portava al seu fill a un selecte col·legi privat. En assabentar-se’n un pare de família negre de Milwaukee, va exclamar: «Si triar escola és bo per a la família del governador, jo també hauria de tenir-ne la possibilitat». Quan Jim Doyle va sentir aquest pare per televisió, va decidir implantar el xec escolar a Milwaukee. L’anècdota es troba, per a qui vulgui constatar-ho, al llibre d’Angela MaGlowan titulat Bamboozled. How americans are being exploited by the lies of the liberal agenda (2007).

 

L’important aquí no es la reacció del governador (sóc més aviat escèptic sobre la possibilitat de generalitzar el xec escolar), sinó el raonament elemental d’aquest ciutadà,  ple de sentit comú. Si el governador a qui ha votat, confiant en el seu bon criteri i intel·ligència, porta el seu fill a una escola privada, la decisió del governador ha d’estar regida pel bon criteri i la intel·ligència. Per tant, per què no voler per al seu fill el que el governador vol per al seu?

“Un pare de família negre de Milwaukee, va exclamar: «Si triar escola és bo per a la família del governador, jo també hauria de tenir-ne la possibilitat»”

La implantació del xec escolar va ser àmpliament aplaudida per la comunitat negra de Milwaukee, amb arguments que no es pot dir que sovintegin a casa nostra. La llibertat d’elecció de centre permetia triar a molts pares exactament el que volien: una escola tradicional. No els passava desapercebut que els alumnes amb més èxit escolar pertanyien a famílies tradicionals, és a dir, encapçalades per una parella casada i estable, que eren també les de majors ingressos. És a dir, era visible una relació entre educació, ingressos i estructura familiar. Hi ha estudis, que no tenen, per cert, una gran publicitat, que asseguren que als Estat Units la veritable bretxa no és racial, sinó familiar. M’imagino que si avui defenses això pots ser acusat de “whiteness”, però a principis de segle les mares negres volien portar els fills a centres la cultura educativa dels quals estigués definida per valors tradicionals (que no era el cas de les escoles públiques) amb l’esperança que, d’aquesta manera, poguessin alliberar-se de la condemna de les famílies fracturades. Veien en l’escola tradicional la possibilitat de trencar la fatalitat que empeny els nens de famílies pobres i desintegrades a crear d’adults famílies pobres i desintegrades. En aquest sentit Star Parker, president de CURE, Coalition on Urban Renewal and Education (www.urbancure.org) ha defensat reiteradament que cap elector negre hauria de votar a cap candidat que no sigui ferm partidari de l’elecció escolar.

 

No crec que calgui concloure amb cap moralitat explícita referida a cap de les nostres ministres d’educació.

 

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Sense un gra de sal #16 | Claudio

ElTribú

| 10 jul., 2021

Sense un gra de sal #16 | Claudio

10 jul., 2021 |

@clorgu

“The aim of totalitarian education has never been to instill convictions but to destroy the capacity to form any”, Hannah Arendt.

 

Perquè el “potser” ja no és legal:

 

 

 

“Serendipity, a mentor once told me, is a secular way of speaking of grace; it’s unearned favor. Seen theologically, then, walking is an act of faith. Walking is, after all, interrupted falling”, Garnette Cadogan, The Fire This Time.

 

“We have all either begged, borrowed or stolen. We have reaped where others have sown, and that which others have strown, we have gathered. It must in truth be said that no possible native force of character, and no depth of wealth and originality, can lift a man into absolute independence of his fellowmen, and no generation of men can be independent of the preceding generation”. Frederick Douglass, antic esclau, autor i orador. Self-Made Men.

 

 

“Is the upper class’s social liberalism the lone case, the rare exception, where our self-segregated, self-interested elites really do have the greater good at heart?”, Ross Douthat.

“Il n’y a pas de politique eupoéenne. L’Europe c’est une administration qui fait de la moral”.

Chantal Delsol.

EL TRIDENT FRANCÉS.

 

3. Chantal Delsol (i IV)

 

“La transformation de l’humanisme en humanitarisme, traduit une forme de subversion de la religion originelle…: les préceptes de l’Évangile sont des idéaux qui n’ont de sens que par leur rattachement à un monde transcendant – ils n’attendent pas une application totale dans ce monde-ci, ils sont inspirateurs. Les sociétés occidentales contemporaines, qui n’ont plus aucune idée de la transcendance mais voudraient appliquer la morale inscrite dans notre héritage, celle chrétienne, en viennent à aspirer à une pureté qui n’existe pas sur cette terre”, Le Crépuscule de l’Universel.

 

“Toute époque est aimée de Dieu (…) Si nous cessons de créer du vide, nous n’aurons plus peur (…) Une societé a pour vocation être immortelle et, par conséquent, elle n’a pas le droit de vouloir mourir pour la vertu (…) L’Europe telle qu’elle a été faite, hélas, par les français, si elle avait été faite par les allemands elle aurait été fédérale. Elle a été faite par les français, elle est centralisatrice et jacobine et elle ne peut pas marcher. Il faut que l’Europe se détruise telle qu’elle est, pour récommencer dans cinquante ou dans cent ans“.

 

“La culture commune européenne est établie sur trois piliers: le concept de vérité, l’humanisme de distance et le temps. De ces trois piliers découlent en effet les sciences, la démocratie, le progrès“.

 

“L’Europe institutionnelle voudrait nous voir réunis seulement par le destin : les discours des responsables européens parlent de «communauté de destin», pendant que le passé est biffé”, Le Crèpuscule de l’Universel.

 

“Il n’y a pas de politique eupoéenne. L’Europe c’est une administration qui fait de la moral“.

 

“Le progrès est comme le bonheur : il n’est pas un du – en l’occurrence il n’est pas une dette du temps qui viendrait tout seul, mais il faut le mériter”, Le Crépuscule de l’Universel.

 

“In China, the paper known as Document no. 9 describes dissidents who, influenced by the West, promote the “rule of law” in China. These dissidents are described as a Trojan horse, a kind of fifth column of the West, determined to erase Chinese identity … promoting ‘universal values’ … These values are dangerous not only due to their open opposition to Chinese principles, but also because they are not adversaries like any others, but rather principles that claim to be universal, and as such arrogate to themselves a kind of privilege“.

 

“La postmodernité … enracine donc sa morale dans ses traditions, celles des Lumières: le Bien consiste en l’émancipation et la protection de l’individu – sa libération de plus en plus grande par rapport aux corps intermédiaires et aux institutions, et sa santé biologique”, Le Crépuscule de l’Universel.

 

“C’est cela, le nihilisme: le retour à la nature (…) La Modernité se caractérise par la transformation du statut de la nature. Celle-ci est désormais dégriffée: elle n’offre pas en elle-même de signification ; elle ne reçoit que les significations que nous lui prêtons”, La Haine du Monde.

 

“Esos pobres humanos tan protegidos, a los que se les ha prometido el mejor de los mundos, de repente vuelven a caer brutalmente en el mundo del destino, de la fatalidad, de la enfermedad mortal que golpea a la vuelta de la esquina. Crueldad“.

 

“De cette seule manière existe ce qu’on nomme le progrès. Chaque génération refait le monde à sa façon et répond autrement aux vieilles questions. Nous ne transmettons que les questions et des réponses ouvertes”, La Haine du Monde.

 

El Trident a Le Charivari (i III)

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

El Tribunal #11 | amb Xavier Ortells

ElTribú

| 9 jul., 2021

El Tribunal #11 | amb Xavier Ortells

9 jul., 2021 |

I a Déu el que és de Déu. Parlem amb Xavier Ortells sobre “Mare of Easttown”, política, religió, càstig i salvació.

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Protegir-se de la inflació | Pau Labró

ElTribú

| 9 jul., 2021

Protegir-se de la inflació | Pau Labró

9 jul., 2021 |

Pau Labró | @LabroPau

Després d’anys amb nivells d’inflació baixos, actualment s’està produint un repunt inflacionista derivat de la recuperació econòmica post-pandèmia, de les disrupcions en la cadena de producció mundial i dels estímuls fiscals i monetaris per part dels bancs centrals i dels governs, que s’han intensificat encara més en aquest darrer any. La inflació a finals d’any podria arribar a ser del 4% a Estats Units i se situaria lleugerament per sobre del 2% en el cas de la zona de l’euro, una regió amb menys pressions inflacionistes. Aquest repunt és presumiblement temporal i les principals autoritats econòmiques esperen una reducció dels nivells d’inflació a partir del 2022. Tant la Reserva Federal nord-americana com, més recentment, el Banc Central Europeu (BCE) han flexibilitzat l’objectiu del 2% d’inflació, que és el què es considera raonable en un entorn d’estabilitat de preus, i permetran nivells temporals d’inflació superiors abans d’endurir les condicions monetàries.  

 

L’economia espanyola ha tingut una inflació precisament del 2% de mitjana des de la implantació de la moneda única el gener del 1999, fet que ha suposat una pèrdua acumulada del poder adquisitiu de l’euro del voltant del 36%. L’estimació estadística de la inflació no és perfecta i pot estar obviant canvis importants en el poder adquisitiu del diner. Per exemple, les noves innovacions empresarials i tecnològiques permeten comprar millors productes a un mateix preu. D’altra banda, però, les estadístiques oficials no reflecteixen l’increment dels preus dels actius financers o immobiliaris, que també repercuteixen en la capacitat de les famílies a l’hora d’estalviar. La taxa d’inflació oficial va ser només del 3% de mitjana a Espanya durant els anys 2000-2007 en comparació amb un increment mitjà anual dels preus dels béns immobles del 12%. Una de les decisions de la última revisió estratègica feta pel BCE aquest mes de juliol serà incorporar els preus de l’habitatge en propietat en els índexs de preus del consum. 

 

El fenomen inflacionista afecta especialment aquelles famílies que no tenen a l’abast els medis ni el coneixement per protegir-se’n. L’actualització contractual de les rendes anuals, com els salaris o els lloguers, és la primera línia de defensa per protegir-nos dels increments inflacionistes. Una deficient actualització ens fa perdre poder adquisitiu, com hem vist en la congelació dels lloguers, que acaba perjudicant la inversió i deteriorant els actius immobiliaris. 

 

Això sí, l’actualització de les nostres rendes comporta una major càrrega fiscal si l’estat no ajusta els trams impositius d’acord amb la inflació. Aquest impacte també es pot veure reflectit en l’impost sobre rendes de capital o en les plusvàlues municipals. Més enllà de que són impostos que no tenen en compte els riscos assumits a l’hora de calcular el guany, poden estar gravant una revalorització que no és completament real ja que, almenys parcialment, reflecteix el fenomen inflacionista. 

“Invertir en una cartera diversificada d’accions o invertir en béns immobles solen ser les formes més efectives per protegir el patrimoni financer dels inversors minoristes”

Invertir en una cartera diversificada d’accions o invertir en béns immobles solen ser les formes més efectives per protegir el patrimoni financer dels inversors minoristes. Pel què fa a les criptomonedes, encara hi ha grans incerteses, tot i que les seves característiques financeres es podrien acabar assimilant a la dels metalls preciosos, un tipus d’actiu que han de tenir un pes reduït en la cartera dels estalviadors minoristes. Les criptomonedes poden ser útils en economies amb hiperinflació i amb restriccions per aconseguir divises estrangeres. En situacions de fallida institucional, també es demostra desgraciadament la importància de l’educació o les competències professionals (el capital humà) a l’hora de poder trobar oportunitats en altres països. El capital humà és potser l’únic actiu que queda lliure dels estralls de la inflació.

 

Les famílies espanyoles aposten més per la inversió immobiliària en comparació amb les llars d’altres economies occidentals a l’hora d’estalviar, tot i que no està del tot clar que sigui la millor estratègia. D’una banda, invertir en una cartera diversificada d’accions i amb comissions baixes acostuma a tenir el major rendiment financer a llarg termini (superior al 6% o 7%, incloent els dividends) i té una liquiditat major. A més, les empreses cotitzades tenen la capacitat d’ajustar els preus dels seus serveis que ofereixen davant pressions inflacionistes inesperades, fet que també protegeix parcialment el preu de l’acció del fenomen inflacionista.

 

A priori, invertir en béns immobles és una opció inferior considerant el menor rendiment i liquiditat i, sobretot, els riscos de concentració en un o pocs actius. Ara bé, aquesta és l’única estratègia que permet endeutar-se fàcilment i finançar una inversió molt per sobre dels estalvis, multiplicant el rendiment per un factor de tres o quatre. Un altre dels beneficis de l’endeutament, que gaudeixen particularment els estats, és que la posició patrimonial es beneficia de la inflació ja que el deute es manté estable (especialment si està lligat a tipus d’interès fixos) mentre la renda nominal s’actualitza a l’alça.

 

No cal dir que la inversió en actius financers o immobiliaris no està lliure de riscos a la baixa, tot i que aquests són menors quan més gran és l’horitzó temporal dels inversors. En el context actual, per exemple, unes majors pressions inflacionistes portarien als bancs centrals a endurir les condicions monetàries precipitadament i podrien pressionar el preu de les borses i dels actius immobiliaris, que s’han beneficiat d’un entorn de tipus d’interès molt baixos en els darrers anys. Per això, i per evitar comprar actius financers a màxims, és recomanable construir la posició financera de forma gradual. També és raonable reduir l’exposició a la borsa a mesura que envellim perquè cada cop tenim menys marge per recuperar-nos de les sotragades.

 

Més enllà de la inflació, caldrà veure també com evoluciona la protecció institucional i la pressió fiscal per part dels estats a l’hora d’afrontar el deute o el pagament de les pensions públiques. La possibilitat que augmenti la fiscalitat o la incertesa sobre la protecció de la propietat afectaria considerablement el rendiment patrimonial futur i redueix els incentius a estalviar avui.

 

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Comentaris a la Llei Trans | Guillem València

ElTribú

| 8 jul., 2021

Comentaris a la Llei Trans | Guillem València

8 jul., 2021 |

Guillem València | @valenciaguillem

La bona voluntat, si és ignorant, pot ser tan perniciosa com la malevolència. Si, a més, aquesta benevolència matussera s’erigeix en un sistema de normes creades i aplicades per a regular el comportament (això és, en llei) s’obre el camí pel “fàcil descens a l’Avern”, que com recorda Virgili a l’Eneida “té les portes obertes dia i nit”.

 

L’avantprojecte de llei per a la igualtat real i efectiva de les persones trans i per la garantia dels drets de les persones LGTBI, la Llei Trans pels afeccionats i aficionats, és l’últim esgraó d’aquest fàcil i ronser descens. L’avantprojecte neix amb la millor -i autoproclamada- de les intencions: protegir les persones transsexuals, que molts estudis coincideixen a identificar com un grup social especialment vulnerable, mitjançant la codificació en llei de l’anomenada “autodeterminació de gènere”, és a dir, que la nua voluntat sigui suficient per canviar el sexe legal i registrat, desacoblant la llei de la realitat biològica i la naturalesa sexuada dels humans. 

 

A tall de resum, la Llei reconeix (emparant-se en la referida autodeterminació de gènere) el dret a què qualsevol persona pugui canviar el seu sexe inscrit al Registre Civil sense cap consulta o diagnòstic mèdic o psicològic, eliminant la necessitat de seguir ni prèviament ni posterior cap tractament hormonal o quirúrgic per esmenar la disfòria sexual. La simple expressió per escrit de la voluntat, adreçada al Registre Civil i ratificada en els tres mesos posteriors, és suficient per culminar el canvi. 

 

Dissortadament, ni la bona intenció ni la bona voluntat són garantia de res, molt menys per a l’èxit d’una llei. Que l’objectiu de la Llei sigui la promoció i garantia de la igualtat “real i efectiva” de les persones transsexuals no implica que també en sigui la seva conseqüència, com tampoc seria suficient per canviar el valor de la gravetat estàndard que una llei proclamés que el seu valor passés a ser de 13,8 metres per segon.

 

Cal reconèixer-li a la Llei Trans, malgrat les crítiques que dedico en aquestes línies, algun gran avenç: ja no es considerarà les persones transsexuals com “persones malaltes”, incidint en la despatologització de la transsexualitat i emmarcant-la com un fenomen social i no només mèdic. A més, es prohibeixen explícitament les inhumanes teràpies de conversió, que no per ser fenòmens aïllats, almenys al nostre entorn, mereixen una menor condemna i proscripció.

 

Malgrat l’autoposicionament de la Llei com a garant del respecte a la vida privada de les persones transsexuals, el dret a l’autodeterminació de gènere (que curiosament no es menciona ni una sola vegada en tot el text malgrat que n’és el concepte fundacional) no és en absolut el mecanisme idoni a tal efecte. No ho és per perquè la conceptualització (teòrica, a les universitats, i pràctica, en aquesta Llei) d’aquesta autodeterminació ignora volgudament el paper que juga un dels seus elements claus: el consentiment; de fet, l’autodeterminació de gènere provocarà nous conflictes, i és antitètica a l’estudi científic i la reflexió que la matèria mereix.

“La Llei Trans persegueix una finalitat legítima amb mitjans, en el millor dels casos, mediocres; en el pitjor, profundament perillosos. És exigible que la defensa del dret a la intimitat i la vida privada de les persones transsexuals sigui compatible amb la protecció i garantia dels drets dels qui decideix iniciar el procés de reassignació sexual, i l’avantprojecte de Llei no ho assoleix”

És habitual i saludable que, prèviament a l’exercici de qualsevol dret dels que estiguin reconeguts, existeixi un control de capacitat del subjecte que en reclama l’ús: els menors d’edat o les persones que pateixen malalties psiquiàtriques tenen restringit l’exercici d’alguns dels drets ciutadans essencials, perquè només d’aquesta manera podem protegir-los de tercers que els influeixin indegudament, i també d’ells mateixos (o algú nega que un menor no pugui ser víctima de la seva pròpia immaduresa?). La llei, emparant-se en la despatologització absoluta de la transsexualitat i eliminant qualsevol control de capacitat i maduresa del sol·licitant, cau en un error fatal: confon el control amb el càstig als menors, com si el control s’establís per impedir l’exercici dels seus drets i no, en canvi, per garantir que l’exercici del seu dret sigui veritablement lliure.

 

El nostre ordenament jurídic parteix de la premissa que el consentiment no és digne d’aital nom si no és informat, i per això és del tot incomprensible que la Llei reconegui el dret als menors d’edat però majors de 16 anys a sol·licitar el canvi de sexe sense haver-ho consultat abans amb els seus pares, un metge o un psicòleg. De fet, aquest gran buit a la Llei desprotegeix els més vulnerables: els qui amb més urgència necessiten l’acompanyament dels seus estimats, però també dels professionals sanitaris que el guiaran en la transformació del seu cos.

 

Els qui critiquem la Llei Trans pel tractament descuidat que fa del consentiment ho fem, a la fi, perquè els tractaments associats al canvi de sexe que precedeixen o segueixen la petició al Registre Civil per canviar el sexe registrat són irreversibles; si ja s’ha començat el tractament hormonal, paralitzar la transició pot provocar esterilitat i limitar seriosament el desenvolupament ple de la vida sexual de la persona. De fet, que els països més precoços en la flexibilització del canvi de sexe hagin començat a corregir aquestes qüestions hauria de ser, per a nosaltres, premonitori: fa pocs mesos la High Court de Londres va condemnar el Servei Nacional de Salut del Regne Unit, l’NHS, per no haver informat adequadament a un menor de les conseqüències del procés mèdic de reassignació de sexe.

 

La mala qualitat del consentiment associada a l’autodeterminació de gènere i que al seu torn preveu la Llei Trans és un risc gravíssim per als qui, justament, la Llei hauria de protegir amb més intensitat. L’extrema urgència amb què s’ha tractat aquesta qüestió ha impedit que la deguda discussió al voltant d’aquestes qüestions tan importants s’hagi pogut dur a terme amb el rigor exigible a tal efecte. Que qualsevol crítica o valoració negativa de la llei es titlli de transfòbia no ajuda, tampoc, a millorar i perfeccionar el contingut de les lleis que indefectiblement modelen la nostra societat.

 

La urgència que ha marcat el debat sobre la Llei Trans ha sigut, a més de perniciosa, inexplicable. La Llei fins ara en vigor i que regulava la transició de sexe, la 3/2007, establia un procediment garantista per canviar el sexe, exigint tan sols acreditar la disfòria de gènere mitjançant un informe mèdic o d’un psicòleg, alhora que permetia un control efectiu de la vertadera llibertat en el consentiment prestat per aquells que poguessin ser més vulnerables (menors d’edat, però també persones que patissin trastorns de personalitat). La Llei 3/2007 en cap cas exigia cap tractament hormonal o quirúrgic previ o posterior al canvi de sexe, sinó tan sols l’avaluació mèdica prèvia.

 

Hom es podria preguntar, en aquest punt, si eliminar tots els requisits mèdics o d’avaluació psicològica del sol·licitant incrementa els canvis de sexe al Registre Civil, deduint-se una millora en el tractament legal de la transsexualitat. Res més lluny de la realitat: segons un informe encarregat per la Comissió Europa, el percentatge de persones transsexuals que canvien el seu sexe al Registre a països amb requeriments mèdics (com un tractament hormonal previ al canvi registral, o una avaluació mèdica o psicològica) és superior al 17%, mentre que als països sense cap mena de requisit (com el que proposa la Llei Trans) amb prou feines arriba al 20%, una diferència del 3%, insignificant en tant que se situa dins del marge d’error de l’enquesta.

 

A la fi, la Llei Trans persegueix una finalitat legítima amb mitjans, en el millor dels casos, mediocres; en el pitjor, profundament perillosos. És exigible que la defensa del dret a la intimitat i la vida privada de les persones transsexuals sigui compatible amb la protecció i garantia dels drets dels qui decideix iniciar el procés de reassignació sexual, i l’avantprojecte de Llei no ho assoleix. Lluny dels maximalismes ignorants de l’autodeterminació de gènere, que nega l’estabilitat de la naturalesa sexada de l’home tothora despullant un procés irreversible de qualsevol mínima garantia, s’erigeix una tasca aparentment hercúlia: el rigor en el tractament jurídic de les matèries més sensibles, però també el respecte a la ciència quan es legisla als seus límits – el que, tornant a l’Eneida, constitueix la poderosa tasca: recorregut el descens a l’Avern, “tornar i veure els alegres cels”.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Don Quixot, la CUP i els molins de vent | Alexander Golovin

ElTribú

| 7 jul., 2021

Don Quixot, la CUP i els molins de vent | Alexander Golovin

7 jul., 2021 |

Alexander Golovin | @andersivera

Uns mesos abans de les eleccions catalanes del 14 de febrer, la CUP va celebrar la seva primera Assemblea Nacional Ecologista amb l’objectiu d’incorporar l’eix ecologista en les propostes de la formació. Pocs haguéssim pensat que aquest noble objectiu de posar l’emergència climàtica al centre derivaria en una oposició als projectes eòlics i fotovoltaics del país.

 

És comprensible que després d’un dèficit històric del partit amb la lluita ecologista, tal i com va afirmar Pau Juvillà, els anticapitalistes no tinguin del tot clar què significa viure una emergència climàtica. És més, fins i tot puc entendre que una formació que sempre ha defugit governar i exercir el poder real no tingui la capacitat de transformació que requereix el país. Ho podem entendre tot, però el que llavors no podem tolerar és la hipocresia de la seves feixugues lliçons morals. 

“A la pràctica, la CUP i Madrid comparteixen el mateix model energètic: una Catalunya dependent del subministrament energètic espanyol”

 

És difícil defensar que vivim una emergència climàtica, i a la vegada suspendre el 99,8% dels macroprojectes eòlics i fotovoltaics; però encara requereix un grau de cinisme més elevat abanderar la causa de la sobirania energètica, i a l’hora haver instal·lat un sol molí eòlic en els últims 12 anys. Catalunya és un dels territoris que va més a la cua en transformació energètica, i d’aquí poc dependrem del subministrament d’Espanya. A la pràctica, la CUP i Madrid comparteixen el mateix model energètic: una Catalunya dependent del subministrament energètic espanyol.

 

La CUP sempre planteja qualsevol de les seves batalles en termes quixotescos: grans lluites fantasioses, inspirades per nobles sentiments, però fonamentades en desastrosos resultats. En aquesta ocasió no és diferent i és difícil no veure el símil amb el capítol dels molins de vent del llibre de Cervantes. En la seva obsessió per trobar noves lluites revolucionaries i populars -com les que han llegit milers de vegades en els llibres d’història- la CUP opta per enfrontar-se als molins eòlics perquè veuen en ells el malvat capitalisme salvatge. Tot i les crides a la prudència del nostre Sancho particular, Europa, el valent cavaller cupaire no s’atura i s’abraona  a galop contra els molins.

 

No voldria fer un spoiler als nostres amics anticapitalistes, però finalment l’empresa del nostre cavaller acaba amb la llança feta trossets. Com que ells encara són a temps de veure molins, on ara veuen gegants, els animo a fregar-se els ulls i a observar que amb la seva oposició a aquests projectes l’únic que aconsegueixen és condemnar Catalunya a la insuficiència i a la dependència energètica.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

El cor humà és el camp de batalla | Marina Porras

ElTribú

| 6 jul., 2021

El cor humà és el camp de batalla | Marina Porras

6 jul., 2021 |

Marina Porras | @mporrasmarti

[Confessions d’una màscara. Yukio Mishima. Adesiara. Traducció del japonès d’Albert Nolla]

 

L’esperit humà és massa ample, jo l’encongiria

Dostoievski, Els germans Karamàzov

 

Tal com els passa a tots els nens imaginatius, el protagonista de Confessions d’una màscara creia que el món era com l’explicaven els contes de fades. Quan va descobrir que els límits eren molt més estrets del que preveia, el desengany va ser difícil de remuntar. Aquest nen de salut fràgil i sensibilitat rara va veure que el món no era una fantasia, sinó més aviat un teatre poc sofisticat. Li semblava que la gent portava unes màscares de poca qualitat per a un show tan exigent, “d’aquelles que només de fregar-les et deixen les puntes dels dits plenes de purpurina”. Veient el panorama, va decidir construir-se un escenari més ben fet.

 

Confessions d’una màscara Mishima hi fa una reconstrucció del seu imaginari, començant per l’educació sentimental de la seva infantesa, marcada per imatges icòniques. L’atreien els cossos musculosos i suats, li feien fàstic les dones de posat masculí i l’excitaven els prínceps, sobretot els que morien assassinats o els que tenien un destí lligat a la mort. Les visions dels monarques sanguinolents el perseguien, i amb ells va entendre que havia de transformar en art la relació estreta que la violència i el sexe tenien al seu cap. La idea es va concretar amb la seva primera experiència onanista davant el Sant Sebastià de Guido Reni. La homosexualitat per a Mishima és un esteticisme, que es modela i s’entrena d’una manera física, amb el cos.

“Tot en la vida de Mishima és gest artístic, des del naixement fins al moviment de katana amb que es perfora l’estómac. Confessions d’una màscara ensenya, amb una disciplina estoica, que un artista no es fa per casualitat”

Al llibre, el caos de la sexualitat es barreja amb l’experiència de la guerra, que el protagonista viu als vint anys. Per la velocitat nihilista, Confessions d’una màscara s’assembla a les obres de joventut de Fitzgerald. Els dos escriptors estaven convençuts que moririen joves a la batalla. L’americà se’n volia escapar, Mishima hi estava entregat. Per al japonès i la seva generació, la guerra era una excusa perfecta per no fer plans de futur. El protagonista viu en un present volàtil, envoltat de bombes que van caient, convençut que morirà l’endemà i que no sobreviurà cap membre de la seva família: “jo volia morir entre desconeguts, en un ambient net i clar (…) el que jo desitjava era un suïcidi natural i espontani”.

 

Amb el final de la guerra ve el buit. La derrota de Japó inaugura una època funesta, on Mishima s’ha d’enfrontar al seu terror: la vida quotidiana. L’obsessió tradicionalista i antiamericana que culmina amb el seu suïcidi teatral comença amb la decepció del final de la guerra. A partir d’aquell moment, com diu la cita de Dostoievski que obre el llibre, “el cor humà és el camp de batalla”. La resta de la novel·la no té tant d’interès, perquè el forat atòmic que volia cavar amb ella ja està fet. Mishima s’està llegint a si mateix, conscient que escriure’s és l’única manera de conèixer-se i construir-se. L’estil del llibre és sec, dur i afilat perquè va en sintonia amb la filosofia de vida del seu autor. Tot en la vida de Mishima és gest artístic, des del naixement fins al moviment de katana amb que es perfora l’estómac. Confessions d’una màscara ensenya, amb una disciplina estoica, que un artista no es fa per casualitat.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

 XX, XY | Elena García Dalmau

ElTribú

| 5 jul., 2021

 XX, XY | Elena García Dalmau

5 jul., 2021 |

Elena García Dalmau | @__dalmau

El menys important és que un professor de biologia hagi estat presumptament apartat d’un institut d’Alcalá de Henares per haver afirmat que només hi ha dos sexes i que la resta són històries. La història mai no es repeteix de la mateixa manera i el que podria cridar més l’atenció de la notícia és que sigui una associació com Abogados Cristianos qui s’oposi a l’expulsió d’un docent «per defensar uns fets que estan científicament provats». Que els sectors més tradicionalistes de la societat s’oposessin a l’ensenyament de determinades disciplines científiques sembla un tòpic que torna de tant en tant als discursos polítics de l’esquerra i als articles dels diumenges sense esdeveniments interessants. Però ara és el discurs més suposadament progressista el que encapçala aquesta oposició. 

 

La distinció essencial entre el boicot de l’esquerra i de la dreta a determinades investigacions científiques té relació amb la influència que cada bloc ideològic pot exercir no només sobre la població, sinó sobre l’Acadèmia. En Colin Wright ho demostra clarament en recordar que els pensadors postestructuralistes, a diferència dels evangelistes que rebutjaven l’evolució, sí que exerceixen un poder al món de la investigació. Si deconstruir el cànon sembla l’única funció dels humanistes contemporanis, els científics actuals han d’enfrontar-se a un context cultural que els demana que demostrin que qualsevol diferència humana té un origen cultural i que les evidents dissimilituds biològiques no tenen, al cap i a la fi, cap tipus de transcendència. L’acadèmia científica semblava impermeable a l’onada moralitzadora woke però cada vegada coneixem més casos i més investigadors que expliquen aquesta situació. Tot comença amb la petició que un investigador faci servir el terme «gènere» per referir-se al sexe dels ratolins de laboratori i acaba amb investigadors que no publiquen les seves investigacions per por a les conseqüències socials que en poden derivar i que no poden exposar les seves idees perquè els alumnes i activistes sabotegen les seves intervencions. 

“Si la ciència no mirés més enllà de la moral potser encara ens miraríem el sol com si fes voltes al voltant nostre i no a l’inrevés, i els micos com si fossin uns estranys”

El gener passat, la sexòloga Debra W. Soh va veure com l’Oxford University Student Union intentava boicotejar l’esdeveniment a què havia estat convidada, acusant-la d’haver fet unes investigacions i de tenir unes conviccions «inequívocament transfòbiques» i acusant els responsables del fet que, en convidar-la, evidenciaven el caràcter «profundament anti-trans» de la universitat. A The End of Gender: Debunking the Myths about Sex and Identity in Our Society (2020), Soh investiga els fonaments hormonals de la transsexualitat, exposa les evidències que neguen l’existència de gèneres no-binaris i es posiciona en contra que els nens transgèneres facin la transició abans de la pubertat, citant estudis que demostren que la majoria de nens (del 60-90%) que pateixen disfòria de gènere durant la infància no acaben identificant-se com el gènere contrari en la seva vida adulta. Si bé la seva posició és completament oposada a aquella defensada pels activistes, l’autora no va menysprear els qui van intentar boicotejar la seva intervenció, sinó que va convidar-los a dialogar amb ella, a deslegitimar aquells que feien un mal ús polític de la recerca científica i a entendre la universitat com l’espai de les llibertats d’expressió i de discussió.

 

La biologia i la psicologia han sigut les disciplines científiques que han patit més l’arribada d’aquestes idees a la universitat. Però fins i tot aquelles disciplines que poden semblar més emmurallades contra els discursos polítics s’hi han vist afectades. En Richard Dawkins explicava ja el 1998 com la filòsofa Luce Irigaray havia intentat demostrat la patriarcalitat de la fórmula einsteiniana E=mc2 sota l’acusació que «privilegia la velocitat de la llum per sobre d’altres velocitats que són vitalment necessàries per nosaltres». Risible, tot plegat, i també parodiable. Però no podem obviar que sota el riure hi ha unes paraules que han estat pronunciades, editades, publicades i defensades; i un pensament que ha entès com a possible acusar una equació d’ésser «sexada».

 

El problema d’aquests discursos és que no parteixen de cap fonamentació empíricament demostrable ni de cap coherència en el seu raonament. Els micos serveixen per explicar la naturalitat de l’homosexualitat però no per explicar que els primats mascles i femelles es comporten de maneres diferents ja a les poques setmanes. No hi ha cap evidència científica que demostri que el cervell humà és una tabula rasa. El problema d’aquests discursos és que no han entès que si la ciència no mirés més enllà de la moral potser encara ens miraríem el sol com si fes voltes al voltant nostre i no a l’inrevés, i els micos com si fossin uns estranys.

 

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Sense un gra de sal #15 | Claudio

ElTribú

| 4 jul., 2021

Sense un gra de sal #15 | Claudio

4 jul., 2021 |

@clorgu

Aquest episodi de Sesame Street, dels anys 70, es comercialitza avui en dia amb una advertència: ‘This show is historical, intended for adults, and may not be suitable for viewing by today’s children”.

 

 

““Celery?! That’s not a fruit!” The blue monster takes the boy seriously enough to treat his response as a statement about the world, which can be wrong, not simply as a report about his feelings, which must be protected.”, Matthew Crawford, The World Beyond Your Head.

 

Dupont-White: “La continuité est un droit de l’homme”:

 

 

 

“No theory, no promises, no morality, no amount of good will, no religion will restrain power. . . Only power restrains power” James Burnham, The Machiavellians (1943).

 

“Action is the refuge of people who have nothing whatsoever to do”, Oscar Wilde.

 

“What’s happening on many US and European university campuses — the consolidation in power of aggressive leftism — is one version of the postliberal future; what’s happening here in Hungary an alternative version of the postliberal future“.

 

“As I have said, it may be difficult to define civilisation, but it isn’t so difficult to recognise barbarism”, Kenneth Clark.

“The Christians took up these myths and made them truths… Today, we are witnessing the opposite movement”

Chantal Delsol

EL TRIDENT FRANCÉS.

 

3. Chantal Delsol (III)

 

“Ne nous croyons pas pour autant, nous autres Chrétiens, pures victimes de la machination moderne qui évacue la transcendance. Nous avons été, aussi, les artisans zélés de notre propre perte. Depuis deux siècles, nombre de Chrétiens ont réduit la foi à une forme d’utilité. C’est ce que l’on trouvait anciennement chez Machiavel, c’est ce que l’on trouvait dans la première moitié du XIX° siècle chez Tocqueville, hé bien c’est ce que nous rencontrons encore dans nos familles au cours du XX° siècle“.

 

“On pourrait dire que le christianisme dépose un germe, mais quand celui-ci se développe au point de se pervertir, il peut écraser le christianisme”.

 

“Dans l’état actuel des choses, il nous faut plutôt considérer que nous autres Chrétiens allons devenir des minorités, et n’aurons plus la haute main sur le pouvoir et les lois. Ce n’est pas un désavantage. Le christianisme devenu minoritaire pourra être plus vivace et plus intelligent“.

 

“The Christians took up these myths and made them truths… Today, we are witnessing the opposite movement“.

 

“Les verités sont pour ainsi dire conservées, mais desarmées, rendues inoffensives, et se comportent, à travers les récits qui les remplacent, comme des dynamites désamorcées. (…) L’apparition d’une religion ou en tout cas d’un sacré, composé des principes orphelins de la religion effacée, transformés en mythes, et resacralisés à la place des vérités déchues : telle est notre histoire. Une nouvelle histoire sacrée, postchrétienne”, Le Crépuscule de l’Universel.

 

“On parle beaucoup de nihilisme. Je crois plutôt que nous sommes en train de devenir païens“.

 

“L’eugénisme hitlérien est diabolisé, non pour ce qu’il est, mais parce que dirigé par une instance d’État”, La Haine du Monde.

 

“Je crois profondément qu on n’arrivera jamais à banaliser la mort. C’est trop difficile pour l’individu que nous sommes de cesser d’exister. On peut dire en revanche qu’il y a, avec le suicide assisté, une sorte d’idéologisation: les gens se mettent en scène et on met en scène le suicide, ce qui prouve qu’il y a une volonté d’idéologiser cet acte et de le légitimer devant tout le monde, pour mieux donner la preuve que c’est une bonne chose“.

 

“Il ne s’agit pas de fabriquer un humain immortel, mais d’en éloigner considérablement la pensée et l’inquiétude puisque le terme de la vie ne serait plus alors présumable comme aujourd’hui”. La Haine du Monde

 

“Nous avons affaire essentiellement à des individus confrontés à des drames, dont ils se tirent par le courage ou par l’humour. Mais chercher à tâtons un équilibre entre deux valeurs affamées, c’est trop humiliant pour l’homme moderne. Cela signifierait que la question le dépasse (c’est en effet le cas), et qu’il lui faut biaiser, pour ainsi dire tromper le destin: il s’y refuse”, Le Crépuscule de l’Universel.

 

“Le grand malheur des Européens, c’est que vivant la tragédie humaine propre à toute l’humanité depuis le commencement du monde, ils la vivent à présent sous un ciel vide – sous un ciel qu’ils ont préalablement vidé de ses significations”, Le Crépuscule de l’Universel.

 

“Ce que réclament les «racisés», ce n’est pas la prise en compte de leurs identités, c’est l’habeas corpus appliqué à la perfection: cet habeas corpus qui est typiquement occidental. Autrement dit, ils brisent ce qu’ils convoitent. Mécanisme bien connu du ressentiment

 

“Des sociétés dans lesquelles rien ne donne plus sens à la vie – on ne risquait sa vie que pour ce qui lui donnait sens. Puisque la vie n’est plus risquée pour autre chose qu’elle-même, il ne lui reste plus qu’elle-même : la valeur la plus haute est l’individu dans sa liberté et son intégrité corporelle”, Le Crépuscule de l’Universel.

 

“Il est bien possible que notre vision du monde soit tôt ou tard atténuée, subvertie, remplacée par d’autres manières de voir issues d’autres centres civilisateurs. On ne peut plus dire, comme Edmund Husserl en son temps, que, si beaucoup de peuples se demandent s’ils doivent ou non s’européaniser, nous autres Européens ne nous «indianiserons» jamais“.

 

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

El locutori #7 | Gregorio Luri

ElTribú

| 3 jul., 2021

El locutori #7 | Gregorio Luri

3 jul., 2021 |

Gregorio Luri | @GregorioLuri

L’animal és un autòmat?

 

Tota ideologia té els seus herois i els seus malvats. El malvat número u de l’animalisme i de l’antiespecisme és René Descartes. Però potser fora convenient substituir-lo per un dels seus deixebles, el sacerdot i filòsof Malebranche.

 

No dic que el bo de René no acumuli mèrits per aquest títol tan poc honorable. Va gosar escriure que els animals es mouen com els autòmats, “amb una lleugera impulsió”, que posa en moviment els seus engranatges interns. Però, encara que sembla que va practicar la vivisecció amb algun gos, no va arribar als extrems de Malebranche.

 

Un dia de 1644, Malebranche es va aturar en una llibreria de la parisenca Rue Saint Jacques, interessat per fullejar una obra de Descartes que acabava d’aparèixer, L’Homme. No va trigar gens a comprar-lo. Va arribar corrent a casa i va obrir el llibre amb voracitat lectora. Portava llegides poques pàgines quan va sentir que les palpitacions del seu cor i el seu entusiasme eren tals que no podia respirar. Havia de interrompre la lectura i emergir al món quotidià per agafar aire.

 

Anem ara a les conseqüències pràctiques de la seva lectura.

 

Estava un dia passejant per la mateixa Rue Saint Jacques amb un grup d’amics, entre els quals es trobaven el fabulista la Fontaine, quan una gossa prenyada se’ls va acostar remenant la cua. Malebranche es va agenollar, la va acariciar i, immediatament després, per a sorpresa de tots els presents, es va aixecar i recollint-se la sotana, li va clavar un gran cop de peu a la pobra bèstia en tot el ventre. Mentre la gossa s’allunyava udolant amb la cua entre les cames, els seus companys van manifestar la seva més que comprensible estranyesa per aquesta conducta tan poc adient amb el que s’espera d’un capellà. Malebranche els va retreure la seva ignorància. Aquella gossa, els va dir, era solament una màquina. Ni més ni menys. Si se la toca en un lloc, es grata; si se la xiula, s’acosta i si li fots un cop de peu, fuig. I tot ho fa mecànicament. Farien millor en guardar la seva misericòrdia per a les ànimes humanes.

 

Hi va haver filòsofs tan sensibles que no podien suportar veure matar un pollastre, però després de ser persuadits per Descartes que les bèsties no tenen ni coneixement ni sentiment, pensaven en acabar amb els gossos de la ciutat on vivien per fer disseccions anatòmiques sense cap sentiment de compassió.

 

La tesi que les bèsties són pures màquines no és original de Descartes. Anteriorment ja l’havia sostingut i argumentat el metge espanyol de segle XVI Gómez Pereira a la seva Antoniana Margarita, ara bé, tal i com estan d’efervescents els greuges, millor mantenir-lo en un discret segon lloc.

 

Animalització de l’home

 

Plató era perfectament conscient que l’home és capaç del millor i del pitjor. És capaç d’aspirar a l’assimilació al diví, perquè en la seva ànima hi ha una tendència natural cap a la forma, i és capaç de caure en la degradació de la infrahumanitat (República 588 a ss), perquè en ell hi ha també una naturalesa salvatge que té la força d’un lleó i l’empeny cap el pitjor, fent d’ell una bèstia monstruosa i policefàlia. Per prevenir la seva degradació, l’home ha de conrear el que hi ha de millor a la seva naturalesa amb l’habilitat i energia d’un bon pagès. Ha d’esperonar el millor que hi ha en ell per controlar el pitjor que hi ha en ell (Lleis 654 a). Ara bé, així com per amansir un lleó cal l’energia d’un lleó, per fer de l’home un home cal una força suprahumana (República 589 d). Per això, sense el “lligam diví” d’una educació adient (Polític 310 a), proprorcionada per la llei col·lectiva de la ciutat (Lleis 645 a, 659d) l’home no només es degrada (Polític 309 e), sinó que esdevé la més salvatge de les criatures que produeix la terra (Lleis 766 a).

 

Plató disposa d’un abundant repertori d’imatges per mostrar en què pot degenerar l’home: lleó (República 590 b, 620 b), granota (República 590 b, 620 c), cigne, rossinyol (República 620 a), àguila (República 620 b), ase, llop, falcó, milà (Fedó 82 a), abella, vespa, formiga (Fedó 82 b)…

 

El Timeu es tanca amb una inquietant imatge que suggereix que de l’home degradat sorgeixen els diferents animals o, dit d’una altra manera, que, sense l’animalitat de l’home, el món no estaria complet. Dels homes teòrics però superficials sorgeixen els ocells; dels que no practiquen la filosofia, els quadrúpedes, i dels més maldestres d’aquests, els rèptils; dels completament mancats d’intel·ligència, els peixos i, finalment, el darrer esglaó en la degradació humana, els mol·luscs.

Ho diu Rousseau en el Discurs sobre l’Origen de la Desigualtat: “L’estat de reflexió és un estat contra natura i l’home que medita és un animal depravat”.

Animal depravat

 

Ho diu Rousseau en el Discurs sobre l’Origen de la Desigualtat: “L’estat de reflexió és un estat contra natura i l’home que medita és un animal depravat”.

 

Antífrasi

 

Un petit tribut a Maffesoli: “Les nostres elits intel·lectuals es refereixen a les coses pel seu contrari. Alguns defensors del conformisme més pla es diuen a si mateixos rebels. A l’igual que en 1984 i en Un món feliç, utilitzen el principi de l’antífrasi i estan disposats a anomenar el Ministeri de la guerra, “Ministeri de l’Amor”. Però saben que la seva causa està perduda: una ideologia s’afebleix quan no té paraules per descriure la realitat”.

 

Antígona

 

A Hegel li van preguntar en una ocasió si estava a favor d’Antígona o de Creont, i com era hegelià, va donar la síntesi com a resposta: “A favor de Sòfocles.” A nosaltres aquestes resposta ens sembla poc consoladora. Voldrien dissoldre la tragèdia en un acord dialogat fent intervenir en el drama un mediador tècnic en resolució de conflictes. No ens agrada gaire això de la dimensió tràgica de la vida… i per això ens obstinem en una recerca trista d’alegria.

 

Claudio Magris ens va advertir a Utopia i desencís que Creont no és només un tirà. Si ho fos, la seva figura s’enfonsaria davant la presència d’Antígona. Però, per la seva part, Antígona no és tampoc només una heroïna moral, per molt que la seva figura sigui sublim. Ella és també una rebel contra l’ordre que representa Creont, que és, en darrer terme, l’ordre el que permet que hi hagi Antígones a la ciutat. Només un ordre estatal que permeti i fomenti l’existència d’un culte als vincles de sang és capaç de fer respectable la figura tràgica d’Antígona. És possible que això sigui una mica difícil d’entendre en el present. Però qui no comprengui que l’Estat no pot desaparèixer davant la moral privada, no entén ni la moral de l’Estat ni la moral privada.

 

Dit això cal remarcar que hi ha un punt -un punt central- en què Antígona es mostra superior a Creont: ella coneix la seva culpa des del principi, mentre que Creont només descobrirà la seva culpa davant els fets consumats.

 

Aquesta tragèdia no es resumeix en un conflicte entre la llei i l’imperatiu moral, sinó entre una llei i un imperatiu moral que són, tots dos, culpables d’alguna manera. I no poden deixar de ser-ho. És aquest conflicte el que despertava en l’espectador grec -un espectador profundament religiós- una llum tràgica sobre la impossible harmonia del Tot degut a la singularitat de les coses humanes.

 

Aquesta és, també la tragèdia de Sòcrates que es veu davant el dilema d’obeir el mandat d’Apol·lo o el dels déus de la ciutat. En l’Apologia actua com a portaveu d’Apol·lo; en el Critó, com a portaveu de la ciutat. Ha començat com Antígona i acaba com Creont. La seva síntesi dramàtica és l’acceptació de la cicuta.

 

Antígona és també la tragèdia del nostre temps (però encara no ho sabem) perquè és la tragèdia d’un temps que creu possible conciliar les identitats personals amb la fe en l’universal. Encara no ens adonem fins a quin punt Sòfocles és el nostre contemporani perquè no ens hem despertat del somni amb un universal que ens iguali a tots en la nostra desigualtat. Convençuts que la rebel·lió contra la llei és més emocionant que la seva observança, esperem que la llei tingui pietat de nosaltres.

 

Antiguitat

 

Permeteu-me recordar el que és obvi: L’Antiguitat és el temps en què no hi érem. El present, però, és el temps en què perviu l’Antiguitat. Observem les ruïnes d’una ciutat antiga. Mai vam passejar pels seus carrers. No obstant això, la ciutat en ruïnes sobreviu en el present per recordar-nos que el present no es comprèn bé a si mateix si oblida el llocs en què no hi va ser.

 

Andíparos

 

Karl Marx recull a El Capital les paraules d’un poeta grec contemporani de Ciceró per il·lustrar-nos sobre les esperances que va despertar el primer maquinisme. “Andíparos saludava la invenció del molí d’aigua per moldre els grans, aquesta forma elemental de tot el maquinisme productiu, com l’aurora de l’emancipació de les dones esclaves i el retorn de l’edat d’or”.

 

La salutació d’Andíparos és recollida posteriorment pel gendre de Marx, Paul Lafargue a les pàginess del Dret a la peresa: Andíparos “cantava en els següents termes la invenció del molí d’aigua (per a la mòlta del blat), que venia a alliberar a les dones esclaves i portar l’edat de or: ‘Estalvieu el braç que fa girar la pedra, oh, molineres, i dormiu tranquil·lament! En va us adverteixi el gall que és de dia! Dànae ha imposat a les nimfes el treball de les esclaves; més aquí les teniu saltant alegrement sobre la roda del molí, que gira els seus raigs fent donar voltes a la pesada pedra. Gaudim contents en el lleure els dons que la deessa ens concedeix”.

 

Però tot seguit el mateix Lafargue es lamenta: “Però, ai! Els ocis que el poeta pagà anunciava no han arribat encara”.

 

Les raons de l’endarreriment del lleure sense treball ja les havia explicat Marx, en apuntar que els pagans no havien comprès “que la màquina és el mitjà més segur per allargar la jornada laboral”.

 

On Marx escriu “màquina” nosaltres podem llegir “noves tecnologies”.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Els futbolistes no són exemple de res | Andreu Juanola

ElTribú

| 2 jul., 2021

Els futbolistes no són exemple de res | Andreu Juanola

2 jul., 2021 |

@andreuginola

Ara fa uns dies Cristiano Ronaldo va protagonitzar (fora del terreny de joc, que és on ara acostuma a protagonitzar les coses) una escena que al meu entendre és una tonteria. Davant de totes les càmeres de l’Eurocopa, i sabent que l’estava veient mig món, el portugués va apartar unes ampolles de Coca-Cola que l’acompanyaven a la roda de premsa i va alçar una ampolla d’aigua com si es tractés d’un trofeu. L’endemà, o uns dies després, ara tampoc cal posar-nos precisos, el francés Paul Pogba va fer el mateix però apartant una ampolla de cervesa sense alcohol. 

 

La gent va aplaudir moltíssim aquests gestos i a mi em van entristir bastant. Per començar, em sembla d’una hipocresia bestial que Cristiano Ronaldo aparti dues ampolles de Coca-Cola mentre és el protagonista d’un anunci de l’empresa de menjar poc saludable Kentucky Fried Chicken. Em molesta que no hi hagi coherència en els seus actes. En cap cas estic dient que em sembli malament que anunciï menjar porqueria, el que em sembla malament és que es forci a ser exemple per a la societat i sobretot per als nens i nenes del món. 

“No em sembla malament que un futbolista anunciï menjar porqueria, el que em sembla malament és que es forci a ser exemple per a la societat i sobretot per als nens i nenes del món.”

Els futbolistes no han de ser cap exemple per als nens, com tampoc ho han de ser els actors, ni les actrius, ni els cantants, ni els youtubers. Però centrem-nos en els futbolistes, que és on em sento còmode. Sovint es jutja el comportament dels futbolistes fora del terreny de joc; si surten de festa, si juguen al poker, si es pentinen d’una manera, si es fan tatuatges, si pugen una foto a les xarxes socials… Jo no us diré com heu d’educar als vostres fills i filles (una mica sí) perquè no en tinc ni idea però sí que us vull dir com no ho heu de fer. No heu d’esperar que als vostres fills els eduquin els futbolistes, uns joves milionaris que no representen ni un 1% de la societat. Deixeu que gaudeixin d’aquest privilegi, deixeu que en les seves hores lliures s’emborratxin, es pentinin com vulguin, es tatuïn uns dibuixos horribles a la pell, insultin a qui vulguin o anuncïn menjar porqueria i begudes ensucrades.

 

En el món en el que vivim falta criteri i aquí és on vosaltres heu d’ensenyar els vostres fills què s’ha de fer i què no. No deixeu en mans de famosos forrats de diners i ganes de gastar-se’ls l’educació dels vostres fills, que és responsabilitat vostra i de ningú més. Obviament, el nen o la nena voldrà imitar Neymar o Messi abans que un home cansat de treballar, amb molta panxa i que es queixa tot el dia, però heu de fer l’esforç o si més no intentar que el vostre successor sàpiga escollir en cada moment la millor opció, educar-lo per tenir les eines i la capacitat de no voler imitar els seus ídols i fer el ridícul pel carrer. Perquè aquesta és una altra. Sovint us penseu que teniu un fill o filla especial, que fa coses molt avançades per la seva edat, que tot li queda bé, que té un do que aneu explicant a cada trobada amb amics. Els vostres fills són normals i no passa res.

 

Avui només us volia dir això, no us queixeu quan els futbolistes facin coses que no us agrada que vegin els vostres fills, ensenyeu-los que poden idolatrar qui vulguin però amb moderació, que no han de ser la còpia de ningú, que han de ser ells mateixos a cada moment.

 

 

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

La via índia | Javier Borràs Arumí

ElTribú

| 1 jul., 2021

La via índia | Javier Borràs Arumí

1 jul., 2021 |

Javier Borràs Arumí | @jborrasarumi

Fa dos mesos vaig tornar a Londres, després d’haver fugit a Barcelona quan la pandèmia es va descontrolar a la capital anglesa. Ha estat un any estrany: l’estiu passat em van becar per estudiar un màster a una universitat anglesa del top 10 mundial, però en tots aquests mesos no he trepitjat una aula física. No és cap queixa: aquest últim any ha estat, probablement, un dels que més he après de tota la meva vida. Hi ha gent que diu que estudiar un màster només val la pena pels contactes que fas. No és el meu cas. Si hagués d’escollir les dues coses més valuoses que m’ha aportat aquest darrer any universitari, la primera seria una nova manera d’entendre el món -l’economia- i la segona, l’oportunitat de submergir-me en un “curset” pràctic (i intensiu) sobre l’Índia, que m’ha donat una visió molt més profunda del país. Aquesta columna tracta sobre aquest segon aprenentatge.

 

Aquest últim parell de mesos, la majoria de les meves amistats a Londres han estat indis becats pel govern britànic. No ho vaig planejar. Quan vaig tornar de Barcelona, ja havia estat parlant amb diversos d’ells. Vam començar a quedar i em van presentar altres amics seus, també indis. El pis on la majoria d’ells viuen estava a 15 minuts del meu. A mesura que hi anava, les invitacions augmentaven exponencialment: “Hem fet te, vine.”, “Vine a sopar i avui provaràs un nou plat”, “Avui toca barbacoa índia”. Vaig acabar passant per aquell pis diversos cops per setmana. Les converses i els temes es van anar multiplicant. El meu curs immersiu en la cultura índia estava començant.

 

Jo ja tenia algunes nocions bàsiques del país. Havia viatjat allà el 2019 i havia llegit diversos llibres sobre política, religió i història índia. Tenir aquests coneixements em va ajudar a establir la relació inicial: que un europeu conegués personatges històrics o déus indis els va sorprendre positivament; tenir algunes nocions bàsiques em permetia seguir els debats, al contrari que si m’haguessin hagut d’explicar certes coses des de zero. Però, sobretot, tenir coneixements sobre l’Índia demostrava el meu respecte al seu país i la seva cultura. Crec que això ho apreciaven especialment.

 

La meva integració dintre de la seva petita comunitat es va fonamentar mitjançant el menjar. A cada trobada anava tastant nous plats de la cuina índia i coneixent els seus ingredients i tècniques culinàries. La gastronomia índia és, probablement, la més complexa que he provat mai. La combinació d’espècies (sempre més de cinc o sis diferents), làctics, verdures i llegums té un aire alquímic on els sabors es contrasten entre ells i alhora s’equilibren. Per exemple, menjant un arròs pots notar alhora el picant d’una espècie i el sabor refrescant i dolç del iogurt amb el qual es mescla, però alhora sense que cap dels dos sabors aclapari totalment l’altre. A taula solen haver-hi diversos plats, que hom pot barrejar entre ells i alhora amb salses diverses. Aquest procés de combinació és totalment heterodox: no hi ha cap norma sobre què combinar i què no. L’àpat se sol menjar utilitzant les mans, cosa que fa que al sentit del gust, de l’olfacte i de la vista se li afegeixi el del tacte. Crec que aquesta dimensió comunal del menjar, la seva pluralitat d’estímuls i la seva aproximació heterodoxa és un reflex de l’Índia com a civilització.

 

És fàcil observar una connexió entre les característiques de l’àpat material amb les de la dimensió espiritual. En comparació amb el monoteisme, l’hinduisme és molt permissiu amb les desviacions, incorporacions i combinacions religioses. En general, per ells és difícil posar-se inquisitorials amb els camins espirituals que la gent decideix prendre. A Europa, avui en dia, es repeteix constantment que el relativisme porta a la decadència espiritual. L’Índia, el país on trobaràs la religió a cada cantonada, és prova del contrari.

“L’Índia es presenta, geopolíticament, com una anti-Unió Europea: té l’anhel de ser una gran potència, però, ara mateix, no té les capacitats per ser-ho (la situació de Brussel·les ha estat, fins fa poc, la contrària)”

Aquesta omnipresència espiritual a l’Índia contrasta amb la del seu gran rival a l’Àsia, la Xina. Des de fa setmanes, he anat donant voltes a la mateixa pregunta: qui s’assembla més a Occident, l’Índia o la Xina? Fa uns mesos probablement hauria respòs que l’Índia: l’anglès és un idioma estès entre la població, el sistema polític és la democràcia liberal i hi ha una herència institucional del model britànic. Després de múltiples converses amb els meus amics indis, no ho tinc tant clar. Crec que la diferència fonamental entre l’Índia i la Xina és que Pequín ha abraçat completament la dimensió materialista d’Occident. Si un camina per una ciutat xinesa, observa el vestuari de la gent, les interaccions entre els sexes o la divisió sociològica (bàsicament econòmica), crec que trobarà moltes més similituds pràctiques que si passeja per una ciutat índia. Potser en un pla ideal l’Índia i Occident són més semblants, però en el pla material Occident ho és més amb la Xina.

 

El materialisme tecnològic xinès contrasta amb la reserva espiritual que l’Índia representa a Àsia. La dimensió religiosa-plural índia pot afegir capes de pensament i imaginació desaparegudes a les societats que han abraçat el materialisme. Això pot generar nivells de creativitat econòmica i influència externa superiors a altres societats. D’altra banda, aquesta continuïtat de valors també comporta problemes. Les castes segueixen tenint importància a l’Índia -més del que molta gent pensa- i la dona índia, en contrast amb la xinesa, segueix estant molt exclosa del mercat laboral. El trencament materialista xinès va deixar enrere pràctiques tradicionals de lògica antieconòmica, que a l’Índia encara es troben a desenes.

 

Com explica l’intel·lectual indi C. Raja Mohan, la gran divergència sino-índia ja es palpava als anys 20, quan Tagore va viatjar a la Universitat de Pequín i la seva proposta de construir una “Àsia espiritual” va ser rebuda amb escepticisme pels nacionalistes i comunistes xinesos, que havien abraçat la modernització occidental -americana o soviètica- com a mètode per recuperar una Xina debilitada per les potències europees. Mohan també diu que el Partit Comunista xinès va ser molt més pragmàtic que els governs de l’Índia postcolonial, abraçant una política nacionalista en contrast amb les idees internacionalistes que han poblat Nova Delhi durant dècades.

 

El contrast entre la Xina i l’Índia no és cosa del passat. Els meus amics indis de Londres treien aquesta comparació de tant en tant. Alguns d’ells han treballat pel govern i em diuen que a Nova Delhi s’observa de manera molt atenta les polítiques públiques que es fan a la Xina. Tots tenen molt clar que, malgrat que el conflicte amb Pakistan és el que els crea més mal de caps, la competició fonamental és amb la Xina. Superar Pequín és un pensament constant entre les futures elits que dirigiran el país.

 

Aquest orgull i aspiració com a civilització contrasta amb la seva consciència total que l’Índia és encara un país pobre. Les bromes iròniques sobre els baixos nivells de desenvolupament o els problemes de la burocràcia índia són habituals. Aquesta dicotomia, però, no els porta a fer una esmena a la totalitat de la tradició índia. Sospito que això és una de les grans herències de Gandhi, una figura intel·lectual molt més interessant que l’estereotip que ens sol arribar a Occident. Al contrari que a la Xina, el materialisme històric no permea la idea índia de modernització. Això permet graus més alts de llibertat i també d’errors.

 

En els temps geopolítics actuals, en els que els Estats Units vol formar una entesa antixinesa a l’Indo-pacífic, Nova Delhi es presenta com la peça clau. Pel que fa a capacitats materials, és l’únic país asiàtic que podria competir amb la Xina. Pel que fa a la batalla d’idees, és l’única gran potència d’Àsia que podria oferir un model de civilització alternatiu fora de l’òrbita confuciana. Pel que he llegit i parlat amb els meus amics, el país voldria abraçar aquesta vocació de potència mundial. No defuig del repte. Una altra cosa és si tindrà els recursos materials i tàctics per aconseguir-ho. En aquest sentit, l’Índia es presenta, geopolíticament, com una anti-Unió Europea: té l’anhel de ser una gran potència, però, ara mateix, no té les capacitats per ser-ho (la situació de Brussel·les ha estat, fins fa poc, la contrària). La pluralitat intrínseca en la seva civilització la podria ajudar a trobar camins per aconseguir-ho.

(Nota: el meu agraïment a la Ritika, el Rahul, el Bharath i la Tarika, amics i gurus en la meva immersió índia.)

 

 

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

La llei d'Hongria | Marcel Gascón

ElTribú

| 29 juny, 2021

La llei d'Hongria | Marcel Gascón

29 juny, 2021 |

@GasconMarcel

Després d’uns quants dies a fosques, sense més llum que la de les fogueres on es cremen a Brussel.les les noves bruixes, que vénen de l’Est, han començat a arribar traduccions de la famosa llei contra els gais d’Hongria.

 

Només per la matraca hipòcrita dels que manen a la UE, he llegit la llei amb ganes de que m’agradara. Però no m’agrada. Amb aquestes coses de la identitat i el sexe sóc, per naturalesa, partidari de la neutralitat. De qué cadascú faci el que vulgui, i es senti com vulgui, sense que l’Estat faci excepcions o ens anime a res.

 

Una vegada a l’institut, un d’aquests professors activistes que Orban vol mantenir a ratlla a les aules volia ensenyar-li a ma mare com interessar-se per la vida sentimental dels alumnes sense ferir als gais. ‘A mi no cal que m’ensenyen res,’ va contestar ella, ‘perquè jo no tinc perquè preguntar-li a ningú si té nòvia’.

 

La contestació de ma mare val perfectament per resumir el que penso del tema. La llei hongaresa no és precisament neutral. Un dels articles diu que l’Estat protegirà la família i la relació entre pares (s’especifica que el pare és un home i la mare una dona) i fills, a qui se’ls reconeix el “dret a la identitat pròpia segons el gènere el sexe] de naixement”.

 

Un altre punt punt que ens interessa prohibeix “posar a disposició” dels menors continguts pornogràfics, sexuals “o què promoguin la desviació de la identitat de gènere, la reassignació del gènere i la homosexualitat”.

 

Ara fa deu anys, la majoria dels europeus haguérem considerat aquesta llei una sobreactuació estúpida. Per què l’Estat ha d’implicar-se en defensar obvietats?

 

Però a Occident les coses estan canviant molt de pressa. A Espanya mateix el govern vol deixar de parlar de pares i mares. Els canvis de sexe podran fer-se sense més justificació que el sentiment del moment de l’afectat, encara que siga menor. I a les minories sexuals se’ls tracta com a una rabera d’ovelles, obligades a quadrar en la caricatura colorida i frívola del mes de l’Orgull i les seves desfilades.

“Les vertaderes zones lliures d’LGBT no són a Hongria ni Polònia, sinó a Bèlgica, Alemanya i França”

Han prohibit les teràpies de conversió amb què els altres enemics de la naturalesa volien curar els gais, però promouen, als col·legis, les universitats, les multinacionals, els mitjans i l’administració pública, les de reeducació sexual de les masculinitats tòxiques.

 

La llei hongaresa de la infància vol protegir els nens d’aquest projecte d’enginyeria social que, com totes les aspiracions revolucionàries, no busca acabar amb la discriminació, sinó canviar les tornes; allò d'”els últims seran els primers” de l’Evangeli.

 

La meva solució ideal seria deixar que la biol.logia i les preferències de la gent s’imposin cap on s’hagin d’imposar, i limitar el paper de l’Estat a garantir que tots puguen exercir-les mentre no xoquin amb la llibertad dels altres.

 

¿Per què, si penso així, no sóc més crític amb un govern com el d’Orban, que aposta clarament per la tradicional com a model de família desitjable?

 

Perquè em sembla que les coses han deixat de ser tan simples.

 

¿De què val que l’Estat sigui neutral, si les ONGs (ultrasubvencionades per magnats obsessionats amb deixar marca com el propi Soros), les multinacionals, els mitjans de dins i fora i papà Europa amb els seus braços judicials, financers i polítics li passen per damunt, per imposar el despotisme il·lustrat woke?

 

Quan la doctrina oficial té tots els mitjans al seu abast, la neutralitat deixa de ser suficient per combatre despropòsits com la febre trans, que farà malbé moltes vides i deixarà ratlles fetes a sectors tan diversos com l’esport amateur i les presons, o el llenguatge inclusiu que ja degrada diaris, textos jurídics i llibres de text.

 

Orban té raó en quasi tot pel què se’l critica, però és un cap de turc molt convenient per a l’enyorança d’aventures revolucionàries d’Europa.

 

A diferència de l’Iran, no té hezbolàs que et posen una bomba a l’estadi si els fas la puta amb les banderetes. Ni una diàspora incòmoda com la de les banlieues o Molenbeek. Les vertaderes zones lliures d’LGTB no són a Hongria ni Polònia, sinó a Bèlgica, Alemanya i França.

 

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

"La veritat no necessita màrtirs" | Guillem Cerdà

ElTribú

| 28 juny, 2021

"La veritat no necessita màrtirs" | Guillem Cerdà

28 juny, 2021 |

Ho sap tothom i és profecia, que un govern d’esquerres bé es mereix les notes dels rapsodes amb més perícia del Regne. El Liceu era el millor dels escenaris. Si un govern d’esquerres ve a fer un regal a Catalunya, Catalunya ha de prestar-li allò més bo que ha sabut engendrar. Si quan la causa justa s’executa no t’hi pots comprometre amb el teu talent, val més no ser d’esquerres o no tenir talent.

 

Costa molt entendre que la societat civil catalana no lliurés a Pedro Sánchez els acords de Ginestà, el grup en català més pur després de Sau. L’asimetria facial de Pau Serrasolsas (1994, Barcelona) il·lumina molt bé l’asimetria moral de l’independentisme tendríssim que escriu el guió dels pastorets i encabat llença els tomàquets. Digues, Pau, entre tanta nòmina distinta, ja sabràs com omplir l’urna? Entre el Pere i la Dolors, qui triaries dels dos? Entre el Brauli i el Marcel, qui reprimiries amb més anhel?

“El problema a Catalunya és que ningú no diu la veritat”

El Pau és el típic activista que canta a favor de l’absolució del Marcel Vivet poques setmanes després d’actuar a Palau en motiu de la presa de possessió d’Aragonès. Tan evident és la dificultat de rebutjar la presència a un acte d’aquesta envergadura com que no es pot ser a tot arreu. Tan evident és la grata acceptació del Pau a la invitació del flamant president com és evident que l’hagués acceptada de qualsevol altre. És una llàstima, insisteixo, no haver-se personat a l’escenari del Liceu per exhibir ostentosament les nostres millors ofrenes. Que què tenim?

 

És sobre el cas Marcel que ara vull parlar. Això em costa més perquè lamento sincerament la seva situació. Militant de l’organització juvenil La Forja (CUP), el Marcel ha estat finalment condemnat amb l’acusació inicial de la Generalitat -que li demanava quatre anys de presó per haver fet un cop a un mosso amb un pal de bandera- i amb el seu posterior xantatge emocional. Al Marcel, dit això, li hem de suposar certa afinitat política amb la CUP (apareixia a les llistes de les últimes eleccions), el primer partit antisistema de la història que ha investit efusivament els darrers presidents designats del sistema amb l’única finalitat de protegir-se. Els desajustos argumentals provocats per aquesta sèrie de contradiccions generen sovint una situació tan ridícula que és molt difícil de prendre’s seriosament.

 

El problema és que els arguments de l’entorn del Marcel i la seva defensa s’assemblen massa als arguments dels polítics del Procés quan han necessitat justificar-se (en el fons mai no ha calgut) de cara als seus votants. El problema és sostenir que lluites per aconseguir la independència del teu país i, al seu torn, defensar-te dient que només participaves a un festival lamentable de pintura. El problema a Catalunya és que ningú no diu la veritat.

 

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Sense un gra de sal #14 | Claudio

ElTribú

| 27 juny, 2021

Sense un gra de sal #14 | Claudio

27 juny, 2021 |

@clorgu

“Man is a creature who makes pictures of himself and then comes to resemble the picture”. Iris Murdoch, Existentialists and Mystics.

 

“We all want progress. But progress means getting nearer to the place where you want to be. […] If you are on the wrong road, progress means doing an about-turn […] and in that case the man who turns back soonest is the most progressive man.” C.S. Lewis (1941)

 

 

“Remember the 90s-00s when we were all fascinated with Japan, with its tiny apartments full of sexless salarymen playing pachinko and watching incomprehensible fetish porn & sado-masochistic game shows? That’s pretty much us now

 

“‘The surest way to work up a crusade in favor of some good cause is to promise people they will have a chance of maltreating someone. To be able to destroy with good conscience — this is the height of psychological luxury, the most delicious of moral treats”. Aldous Huxley

 

“Mine is a most peaceable disposition. My wishes are: a humble dwelling with a thatched roof, but a good bed, good food, milk and butter of the freshest, flowers at my window, and a few fine tall trees before my door; and if God wants to make my happiness complete, he will grant me the joy of seeing some six or seven of my enemies hanging from those trees. Before death I shall, moved in my heart, forgive them all the wrong they did to me in their lifetimes. One must, it is true, forgive one’s enemies—but not before they have been hanged.”

“La question est de savoir si dans une démocratie, on attend du gouvernant la vérité et la justice, ou plutôt la compassion”, Chantal Delsol.

EL TRIDENT FRANCÉS.

 

3. Chantal Delsol (II)

 

“Es muy difícil para ciertas élites pensar que, en el fondo, el pueblo nunca fue universalista ni cosmopolita

 

“Déception inattendue et cruelle : alors que l’on croyait le peuple naturellement attaché à l’émancipation (étant l’opprimé et la victime dans l’histoire, il ne pouvait être que complice de cette idéologie qui le délivrait), voilà qu’en masse il s’avise de jouer le traître et de prendre la défense de l’enracinement. Même déception que celle qui advint à Lénine en son temps”, Populisme. Les demeurés de l’Histoire

 

“Si l’homme n’est pas ontologiquement le roi de la création, si les animaux peuvent se voir conférer une dignité proche ou semblable, alors les droits de l’homme n’ont plus de légitimité, et c’est l’homme qui pourra être traité comme un animal”, Le Crépuscule de l’Universel

 

“Un courant de pensée est apparu récemment en Occident, qu’on pourrait nommer conservateur, car il s’indigne de ce qu’il appelle l’incapacité occidentale à poser des limites

 

“Toute vertu, trouve sa propre limite dans la situation même qui la promeut”. Le Crépuscule de l’Universel

 

“Ce n’est plus «l’Occident kidnappé» (Kundera) mais l’Occident infidèle et décevant

 

“Quand il n’y a pas de pères dans les maisons, il faut poster des policiers dans les lycées – ainsi commence l’État autoritaire. Il n’y a ni homme ni femme”, La Nouvel Âge des Pères.

 

“La tolérance signifiait la cohabitation des opinions dans un régime de vérité, c’est-à-dire le régime des certitudes incertaines et de la dignité de la conscience. L’intolérance postmoderne signifie la raideur et la prétention des certitudes idéologiques, sous couvert de relativisme général”, Le Crépuscule de l’Universel.

 

“Ce qui m’étonne, ce n’est pas l’humiliation permanente infligée aux femmes depuis toujours et sur tous les continents. Car il y a là une forme de destin dans toute société qui suit sa pente. On est toujours barbares avec les faibles. L’étonnant est bien plutôt de voir qu’une culture, la nôtre, a pour la première fois brisée cette malédiction. Il n’y a ni homme ni femme”, La Nouvel Âge des Pères.

 

“Au fond, on en revient au débat crucial de la gauche, déjà présent à l’époque de Lénine : la gauche doit-elle servir les revendications du peuple, ou servir le bien du peuple décrit par elle-même, s’il le faut contre le peuple? Lénine avait opté pour la deuxième réponse, et engendré ainsi le totalitarisme. Aujourd’hui la prise en charge par la gauche des questions sociétales équivaut encore à une volonté de faire le bien du peuple contre son gré

 

“On est dans un système d’égalité des situations qui consiste à dire qu’il n y a pas de raisons pour que certains enfants soient meilleurs que d’autres, plus méritants que d’autres, moins paresseux que d’autres, aient de meilleures notes parce qu’ils ont mieux travaillé

 

“Les règlements qui interdisent les devoirs à la maison ont pour seul but de réduire cette inégalité produite par le mérite des parents qui prennent le temps de s’occuper de leurs enfants. La Haine du Monde Que tous les humains quels que soient leur rang ou leurs capacités soient également dignes et égaux en valeur, c’est pour nous une certitude profonde, enracinée dans nos origines culturelles. De cette dignité substantielle égale on déduit, dans un raccourci saisissant, que tous les comportements sont égaux en valeur

 

“C’est pour n’avoir pas renoncé au patriarcat quand il le fallait, que nos sociétés se trouvent aujourd’hui aux prises avec les délires du gender. Il n’y a ni homme ni femme”, La Nouvel Âge des Pères.

 

“Ce choc de la rencontre avec une mentalité post-moderne rendue obligatoire (en tout cas donnée comme condition du retour dans la maison commune), a été la raison des dits populismes. Ce choc n’a été possible que parce que derrière le rideau de fer, le temps ne passait pas. Les populismes seraient une affaire de ce qu’Ortega y Gasset appelait avec ironie «la hauteur des temps»“.

 

“La igualdad no puede convertirse en la decisiva y última finalidad a la que toda acción social se debería someter: sería reduccionista, superficial e incluso infantil“.

 

“La question est de savoir si dans une démocratie, on attend du gouvernant la vérité et la justice, ou plutôt la compassion”, Le Crépuscule de l’Universel.

 

“Il y a bien des manières de conserver un groupe entier dans l’enfance, les femmes de la bourgeoisie au XIXe siècle et jusqu’à la Deuxième Guerre mondiale par exemple, ou bien aujourd’hui, en France, les assistés de l’État-providence. Il n’y a ni homme ni femme”, La Nouvel Âge des Pères.

 

“Le caractère illibéral du pouvoir signifie : il y a des limites à la liberté, qui ne proviennent pas seulement de la liberté de l’autre… qui proviennent de mes appartenances dans la mesure où je ne me crée pas moi-même”, Le Crépuscule de l’Universel.

 

“Ici nous avons un groupe social pour lequel cette distorsion entre le discours et l’acte apparaît comme une sorte de vocation et de profession“.

 

“Au moment où chacun se sent coupable pour ses ancêtres, chacun en même temps se sent innocent pour sa propre vie”. Le Crépuscule de l’Universel.

 

“Je préfère largement cette société dans laquelle un couple sur deux divorce, plutôt que de voir mes filles dans l’état d’humiliation où j’ai toujours vu ma mère (…) Lorsque le lien est destructeur pour la personne, il faut préférer la personne au groupe. Il n’y a ni homme ni femme”, La Nouvel Âge des Pères.

 

“La sostituzione della lotta fra convinzioni diverse con rivendicazioni identitarie segna l’inversione dello sguardo, che cessa di radicarsi nel passato e di rivolgersi al futuro, e si rivolge all’interno di sé. Le promesse non sono state mantenute. Ed esse non lo sono state perché erano insostenibili“. 

 

“Nous trouvons dans l’ordre du démiurge à partir du moment où l’élan vers l’émancipation … ne cherche plus les limites. (…) Vouloir «sauver la planète» est une prétention démiurgique”, La Haine du Monde.

 

“La progression espérée du temps humain vers une perfection, n’est pas l’établissement d’un programme rationnel d’égalité ou de solidarité ou de paix, mais le grandissement des coeurs”. Le Crépuscule de l’Universel.

 

“Entre vendre et prier, il y a un abîme ; entre éduquer et prier, il n’y a qu’un pas. Il n’y a ni homme ni femme”, La Nouvel Âge des Pères.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Dues debilitats | Ferran Caballero

ElTribú

| 25 juny, 2021

Dues debilitats | Ferran Caballero

25 juny, 2021 |

Ferran Caballero | @ferrancab

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita.

 

Junqueras té raó. Els indults demostren la debilitat de l’Estat. Demostren que Espanya és incapaç de “governar-se”, que diuen els cupaires, sense comptar amb els que se suposa que la volen destruir. És incapaç de defensar-se sense fotre’s en problemes amb els tribunals i els polítics i les institucions europees. I sembla incapaç de tenir una crisi, ja sigui política, econòmica o d’això que en diuen social sense que se li torni sistèmica i existencial.

 

Però Junqueras menteix quan diu que els indults són una victòria de l’independentisme, perquè els indults també evidencien la seva debilitat. Per començar, perquè els treu de la presó per obra i gràcia del govern i del rei d’Espanya. Després, perquè si els treu de la presó és perquè hi eren. I si hi eren és perquè van fracassar en l’intent de fer la independència o de fer el paperot. I aquest fracàs va ser un fracàs tàctic, va ser un fracàs estratègic i va ser un fracàs inevitable perquè no tenien ni la voluntat ni la força ni els suports suficients, ni dins ni fora de Catalunya. La unilateralitat, que és l’únic camí i l’única arma que té l’independentisme, ja ni es planteja. I per això els indults són possibles i per això mostren la debilitat de l’independentisme.

“Els indults demostren la debilitat de l’independentisme perquè demostren que els catalans en general i els independentistes en particular segueixen esperant que Espanya els salvi d’ells mateixos. I això és tan útil per mantenir els partits independentistes al poder com per assegurar-se que no facin mai la independència”

Per això el propi Junqueras demanava que sortissin de la presó amb cares llargues, perquè no semblés que se’n fotien dels que quedaven enrere. I feia bé de recordar-los i han fet bé de filtrar-ho. Necessiten fer veure que han guanyat per fer-se perdonar davant dels seus i necessiten fer veure que han perdut perquè no els demanin explicacions ni els exigeixin que ho tornin a fer. I això, que semblaria impossible, ho estan fent bé. Perquè Catalunya i ells són així. Perquè tots aquells que estaven esperant que sortissin de la presó per cantar-los finalment les quaranta ja han trobat un tribunal de comptes, un geni català de prestigi internacional, 300 represaliats mig anònims i els que encara han de venir, que els serveixen per seguir posposant la crítica i la construcció d’alternatives. A Catalunya sempre hi trobarem una maldat espanyola que mereixi una condemna més urgent i més unànime i molt més punyent que els petits errors sens dubte benintencionats dels nostres líders, pobrets ells i les seves famílies, que de tan bons que són semblen tontos i mira com han acabat.

 

Els indults demostren la debilitat de l’independentisme perquè demostren que els catalans en general i els independentistes en particular segueixen esperant que Espanya els salvi d’ells mateixos. I això és tan útil per mantenir els partits independentistes al poder com per assegurar-se que no facin mai la independència.

 

El que tenim amb els indults no és cap victòria de l’independentisme sinó un xoc de debilitats. Sabem que en política quan una força i una debilitat xoquen hi ha un conflicte. Per allò que la nostra política, tan femenina o tan feminista, sembla que no entén: que no hi ha res més perillós que un home dèbil. Sabem també que quan dues forces topen hi pot haver un equilibri encara que sigui precari, com els equilibris internacionals o com els equilibris de poders que fonamenten les democràcies liberals. El que em temo que estem descobrint és que si el xoc de dos poders pot fer un equilibri, el de dues debilitats només pot fer una decadència.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Ells no fallaran | Maria Vila

ElTribú

| 24 juny, 2021

Ells no fallaran | Maria Vila

24 juny, 2021 |

Maria Vila | @mvilaredon

L’estat engarjola i l’estat indulta, perquè no hi ha clemència sense càstig ni càstig sense asimetria de poder. Una de les parts està per damunt de l’altre i té el poder per reprimir-la, i per això la famosa concòrdia se serveix de l’amenaça. Si Pedro Sánchez pot dir que no demana que els partidaris de la independència renunciïn als seus ideals és perquè creu que depèn d’ell que aquests ideals es puguin realitzar o no, etcètera. 

 

Tot això ja ho hem dit moltes vegades i els presos i els seus partits ho saben i no han volgut o no han pogut sobreposar-s’hi, i han anat renunciant a la seva força sempre que l’han tinguda o han estat en posició de fer-la valdre. L’última posició de força que ells deien tenir -deien ells, no jo- era la presó. Deien que era un orgull i que això els feia més forts. I és evident que els feia més forts, almenys des del punt de vista electoral i pel que fa als seus partits respectius. Però això no té res a veure amb la independència, com s’ha vist. Ni això ni aquest flamant govern anodí que han pogut formar ara que la cosa està força més degradada que fa 4 anys. No calia fer gran cosa: només arrossegar-ho tot al fang amb una dosi de xantatge emocional suficient per presentar-te com l’única alternativa viable. De moment els ha sortit bé, perquè -malgrat que han perdut uns quants vots- la gent els ha seguit votant. Els indults són una boníssima notícia per als presos i les seves famílies, i jo me n’alegro per ells, però no tenen res a veure amb la independència. 

“Els indults són una boníssima notícia per als presos i les seves famílies, i jo me n’alegro per ells, però no tenen res a veure amb la independència”

El mes de març d’aquest any, quan es va revocar el tercer grau a tots els presos, Oriol Junqueras va dir que si els tancaven era “perquè no els podien guanyar a les urnes”. Seguint aquest raonament, és evident que si els indulten és perquè no és necessari guanyar-los a les urnes per tenir-los vençuts. Pedro Sánchez pot permetre’s aquesta falsa magnanimitat perquè la llibertat d’aquestes persones no implica cap perill per a la unitat d’Espanya. I se l’ha de permetre si vol que Espanya no quedi del tot malparada. Els indults s’han aprovat perquè Pedro Sánchez no pot fer altra cosa. Acceptant-los, els presos fan un favor a l’estat, i no a l’inrevés: li permeten projectar una imatge millor d’Espanya i arraconar la dreta espanyola en un moment en què -molt probablement- haurien sortit al carrer d’aquí a molt poc, amb la concessió del tercer grau que Pedro Sánchez hauria pogut tenir a bé de no recórrer a través de la Fiscalia. Fiscalía de quién depende? Pues ya está. 

 

D’aquí ve el canvi d’opinió de Junqueras, que ha passat de bramar que els indults se’ls poden fotre per on els càpiga a afirmar que són una victòria de l’independentisme. O les declaracions de Jordi Sànchez, que va dir que “Si Pedro Sánchez és valent, nosaltres no fallarem”. Per “no fallar” s’entén portar-se bé, tenir controlat el galliner, i anar minant qualsevol opció que creixi un nou espai. Que l’opinió pública s’adormi i accepti jugar aquest joc cínic mentre els independentistes “durs” són arraconats al folklore i la gesticulació grotesca. Els indults són una concessió dels presos al govern espanyol a canvi de tot això, que és el que els permet mantenir-se en el poder. Feia mesos que ho negociaven. Si -segons ells- la victòria eren instàncies judicials internacionals pintant la cara d’Espanya, els indults no fan més que allunyar-la.

 

Si no fos perquè aquesta història ja l’hem vista -es repeteix insistentment des del 2017, però el món cada vegada és més dur i les ambicions cada vegada més petites-, pensaria que tot això acabarà definitivament amb el procés i el capital polític dels presos. Però no serà així, de moment, perquè ja han après a jugar les seves cartes: per una banda negocien els indults amb la Moncloa, i per l’altra boicotegen l’acte de Pedro Sánchez al Liceu per poder seguir fent veure que no s’han rendit. És la història del procés, que al final haurà servit per a recompondre un autonomisme que va deixant-se perdre la nació. Ara només veurem la versió dolenta de tot el que ja hi havia abans del farol processista.

 

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Egoistes | Marina Porras

ElTribú

| 22 juny, 2021

Egoistes | Marina Porras

22 juny, 2021 |

Marina Porras | @mporrasmarti

Quan escric no tinc consideració per ningú, diu Tove Ditlevsen a Trilogia de Copenhagen. Viure a l’alçada d’aquesta frase li causa molts problemes, com a tots els escriptors que s’ho apliquen, però explica per què la seva novel·la és bona. Baudelaire va dir que si algú escrivia un llibre titulat El meu cor despullat i aconseguia mantenir la promesa del seu títol ho revolucionaria tot. Viure en societat demana matisar o amagar les teves veritats per sobreviure. Escriure és fer el camí contrari, fer força perquè la pàgina no s’ompli, per inèrcia, de mentides. Escriure és una qüestió de distància entre la veritat i el text, i el llibre de Ditlevsen és un manual per entendre com es construeix la posició d’un escriptor. 

 

Com que no tenir consideració per ningú és bastant incompatible amb dur una vida normal, molts escriptors tenen tendència a l’excentricitat i la bogeria. Com més vides d’escriptors ressegueixes més te n’adones que aquesta radicalitat no és un caprici. És una necessitat fonda de tallar amb el món per poder-s’hi situar per damunt, que és des de l’únic lloc on s’aguanta una veu literària. Per arribar a aquest estat d’independència sovint cal fer un gest salvatge amb l’entorn. Com que la convenció és femenina, quan són dones les que fan aquest gest tot queda més histriònic, més arriscat; i per això sorprèn més trobar escriptores tarades que escriptors bojos, als qui estem més acostumats. 

“Quan escric no tinc consideració per ningú, diu Tove Ditlevsen a Trilogia de Copenhagen. Viure a l’alçada d’aquesta frase li causa molts problemes, com a tots els escriptors que s’ho apliquen, però explica per què la seva novel·la és bona”

Ditlevsen, que entra a la meva biblioteca mental al costat de Lucia Berlin i per sota de Carson McCullers, és un exemple perfecte d’aquesta vida d’artista. Totes tres tenen la mala llet de les senyores que han fet explotar la seva normalitat per escriure, i que han hagut de pagar un preu alt per fer-ho. Hi pensava llegint Montserrat Roig, que és una escriptora que de vegades es queda a mitges perquè als seus textos s’hi veu com calcula, com matisa, com escriu per crear un vincle amb els lectors i no sentir-se sola. És la diferència amb aquestes escriptores o amb Rodoreda, a qui resseguint-li l’obra podem veure el moment en què comença a escriure per a ella mateixa, tan allunyada i segura, que ha perdut el contacte amb el món.

 

La novel·la de Ditlevsen ensenya que l’única manera d’escriure és obsessionar-s’hi. Ditlevsen aprofita i trepitja tot el que té al voltant per escriure, i per això dirà que no pot estimar ningú, perquè es veu massa a ella mateixa en tothom. “És el que has de fer, tots els artistes són uns egoistes”, li diu una amiga quan aquesta es lamenta de les queixes del seu marit, que no volia sortir als llibres. Anys més tard reconeixerà que no és la mena de persona que s’ha de casar amb cap home – tot i que en va tenir quatre –.

 

Trilogia de Copenhagen és un llibre cru sobre la naturalesa d’escriure però per damunt de tot és, com es veu sovint als llibres d’aquestes dones que no són genis però són tremendament brillants, la crònica de la seva lluita per la llibertat contra la convenció i la construcció d’un món on només hi cap una persona. Quan el primer exmarit li pregunta si l’home per qui el deixa li podrà oferir una visió de la vida, Ditlevsen contesta: “No sé què vols dir amb això. Les visions de la vida no són coses que la gent es doni els uns als altres”.

 

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Mutilats | Miquel Bonet

ElTribú

| 21 juny, 2021

Mutilats | Miquel Bonet

21 juny, 2021 |

Miquel Bonet | @MiquelBonet_

Aviso: aquest és un altre article sobre el meu penis que, comptat i debatut, és el meu tema literari i periodístic preferit. Recordaré sempre la final de Champions de 2011 perquè m’acabava de circumcidar —no per motius, en principi, religiosos— i tenia els punts tendres. Era jove i encara era prou subnormal perquè m’apassionés una cosa tan imbècil com el futbol. Hi havia tensió a l’ambient i també al meu entrecuix. Rooney, del Manchester United, havia igualat el gol inicial de Pedro.

 

Però al començament de la segona part, Messi va alliberar tot el neguit acumulat amb un xut des de fora de l’àrea que encaminava el quart títol europeu del Barça. Vaig saltar del sofà amb tota la força ingènua i absurda dels trenta anys, i amb mi van saltar alguns punts de la polla. No sé quants. Però va ser una sentida considerable. Un dolor horrorós que va anar a més quan la tita em va començar a sagnar i, les hores posteriors, es va inflar com un tomàquet cor de bou.

 

La moral d’aquesta anècdota sagnant no és que la passió justifiqui el dolor. De fet, és exactament el contrari: res no justifica el dolor, ni la violència. Ni tan sols la violència més o menys autoinfligida. Aquest és el posicionament racional i oficial. I amb oficial vull dir una cosa molt concreta, vull dir l’administració pública, la justícia, els representants democràtics.

 

Em direu que on vull anar a parar, i és que encara estic una mica esgarrifat pel cas de fa dues setmanes de la mutilació d’una cigala catalana a Abrera, a mans d’una senyora trastornada i armada amb un ganivet de cuina. Haver sentit i llegit gent amb altaveus públics, amb milers de seguidors a les xarxes socials, fins i tot alguna persona amb responsabilitats públiques justificant —enfotent-se’n, en moltes ocasions— la mutilació genital adduint una justícia immediata contra la violència de gènere, fa que les meves conviccions ja de per si limitades sobre el seny de la humanitat espanyola —l’única que m’interessa— trontollin una mica més.

“No me’n sabia avenir de la falta d’empatia general, dels riures de conill, de les frases de cunyat, del revengisme fanàtic d’algunes posicions dites feministes. Com hem arribat fins aquí?”

No vull fer trampes: és evident que si m’agredissin sexualment o agredissin algun amic o familiar meu, seria el primer a empunyar el ganivet. Esclar que sí. Amb fermesa i determinació, qualsevol que escrivís el que he escrit als paràgrafs anteriors el titllaria de pusil·lànime i de titafluixa. El primer bàrbar seria jo.

 

Però la cosa és que aquest conflicte —que és una mica de pel·lícula de Clint Eastwood dels anys noranta i que la gent que carreguem més aviat a la dreta anarcollibertària sentim molt punyent dins del cor— el creia francament superat. Superat en el sentit de radicalitat democràtica i experiència secular que ens diu que acollir-se a la justícia privada no surt mai bé i no ens acosta pas a les subtilitats argumentals d’Eastwood sinó a una merda de sèrie Z de Chuck Norris. La conclusió és clara: si desitgem continuar convivint amb certa civilitat i t’agredeixen, t’has de fer fotre i confiar en els mecanismes ordinaris de justícia. Al carrer et diré una altra cosa, però trobo completament inconcebible que ningú amb responsabilitats pugui dir una altra cosa. On aniríem a parar.

 

Mentre veia com el país sencer celebrava la trinxamenta de penis, jo em tocava la pampa i recordava aquell dolor intens d’un parell de punts extraviats en un moment de descontrol, i intentava imaginar-me que es deu sentir en cas de castració sobtada i sense anestèsia. No me’n sabia avenir de la falta d’empatia general, dels riures de conill, de les frases de cunyat, del revengisme fanàtic d’algunes posicions dites feministes. Com hem arribat fins aquí?

 

Tot això, sense tenir en compte una informació clau: al cap de poques hores de la mutilació, la policia va fer públic que l’agressió sexual no s’havia produït i que la dona havia declarat en fals. Si abans de saber-ho ja era un cas preocupant, que continués el linxament després d’això ens converteix una mica a tots els que vam pensar ‘ja li està bé’ en una mena de monstres que faríem bé de tancar a pany i forrellat. Una mena de gent mutilada del cap.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Sense un gra de sal #13 | Claudio

ElTribú

| 20 juny, 2021

Sense un gra de sal #13 | Claudio

20 juny, 2021 |

@clorgu

“La visión prudencial de la política no piensa en la política como un ejercicio teleológico. La tarea del estadista no es lograr un cierto telos independientemente de las circunstancias particulares, sino debe abordar los desafíos y mantener el barco en la superficie de las aguas”, Ferenc Hörcher.

 

“The European project tends to replace representative governments in a national frame by a governance of rules in a post-national frame. Political governments are said to rest on risky processes and dangerous affects”, Pierre Manent.

 

 

“Depression began its ascent when the disciplinary model for behaviors,the rules of authority and observance of taboos that gave social classes and both sexes a specific destiny, broke against norms that invited us to undertake personal initiative by enjoining us to be ourselves. Depression presents itself as an illness of responsibility in which the dominant feeling is that of failure. The depressed individual is unable to measure up; he is tired of having to become himself”, Alain Ehrenberg, The Weariness of the Self.

 

“Así, la elección se establece entre un Mesías que acaudilla una lucha, que promete libertad y su propio reino, y este misterioso Jesús que anuncia la negación de sí mismo como camino a la vida. ¿Cabe sorprenderse de que las masas prefirieran a Barrabás?” J.Ratzinger, Jesús d Nazaret.

 

“Le courage ne caractérise pas généralement les intellectuels, qui ne possèdent comme patrimoine que leur réputation, et le regard porté sur eux par leurs concitoyens”, Chantal Delsol.

EL TRIDENT FRANCÉS.

 

3. Chantal Delsol (I)

“Ce que je recherche, c’est l’inconnu. Je n’ai que faire de rapporter des classifications zoologiques, géologiques, botaniques, ou dans tous les domaines. Tout ce que nous connaissons dans cet ordre de chose ne nous apporte rien (qui soit un remède).
Si nous ne trouvons rien d’inconnu, rentrer au port signifiera pour nous mourir, avec plus de certitude que dans un naufrage”, Jean Giono, Fragments d’un Paradis.

 

“La philosophie, ça peut être aussi apprendre à vivre sans se fermant dans une espèce de forteresse pour ne pas soufrir” 

 

“La personne se construit comme sujet en reconnaissant par elle-même la dure loi de la réalité”, Il n’y a ni homme ni femme (La Nouvel Âge des Pères)

 

“Le courage ne caractérise pas généralement les intellectuels, qui ne possèdent comme patrimoine que leur réputation, et le regard porté sur eux par leurs concitoyens”, Populisme. Les demeurés de l’Histoire.

 

“Aujourd’hui nous savons qu’il n’y a pas des bonnes dictatures. Nous savons qu’une mauvaise démocratie est toujours meilleure qu’une ‘bonne’ dictature. Donc, nous n’avons plus, pour ainsi dire, des recours, et c’est ainsi que la démocratie perd son aura. Et nous sommes là

 

“La démocratie moderne repose sur trois principes: la politique est une chose humaine, incertaine, la définition du bien commun est elle-même aléatoire; une philosophie de la personne: tout adulte est adulte, capable de prendre des décisions; on croit à l’amélioration possible du monde grâce à nous

 

“La démocratie exige, non seulement le respect des lois, mais un certain type de comportement qui sous-tend les lois”, Le Crépuscule de l’Universel.

 

“Les Lumières n’étaient pas seulement une récusation du monde chrétien, mais une mise à l’épreuve en général de la cohérence du monde chrétien”, Il n’y a ni homme ni femme (La Nouvel Âge des Pères).

 

“Jamais un peuple ne se soulève au nom d’un concept. Il est trop lié à la vie et ne comprend que la vie. Il ne peut défendre des idées que si celles-ci répondent aux exigences de la quotidienneté. Les concepts ne l’intéressent pas, ni les grands récits, et c’est seulement par tromperie qu’on peut les lui faire adopter”, Populisme. Les demeurés de l’Histoire.

 

“Mais l’équilibre! Nul ne sait où il se trouve. Il dépend de facteurs multiples, qu’il s’agit de mesurer subjectivement. Aucune nation ne peut se donner un ministère de l’équilibre”, Le Crépuscule de l’Universel.

 

“On a remplacé l’attente du salut spirituel par le progrès temporel, et aujourd’hui on ne croit même plus au progrès temporel. On revient à une conception d’éternel retour, on n’a plus de temps fléché, et l’idée de salut est remplacée par l’idée de destin. On y perd une part de notre liberté; et c’est tout un pan de la démocratie qui s’effondre avec

 

“La gouvernance, type de gouvernement sans gouvernement, voudrait remplacer le débat entre les visions du monde par la négociation des intérêts … la querelle entre les finalités (ou guerre des dieux) est censée être remplacée par un compromis entre les intérêts matériels (on peut négocier les intérêts, mais on ne peut négocier les croyances)

 

“Normalement la politique ne lutte pas contre le mal, mais contre l’adversité – quelle différence ! L’adversité est le pays de l’ennemi sur lequel on ne porte pas de jugement de valeur, mais dont on sait qu’il souhaite vous anéantir”, La Haine du Monde.

 

“Finalement on aperçoit combien la raison elle-même se trouve saisie et capturée par le mythe. Croire que le monde humain pourrait s’ériger à l’abri de la seule raison, après avoir éliminé les mythes, c’est déjà un mythe“.

 

“Il ne faudrait pas prendre cette défense de la particularité pour du relativisme. Il ne s’agit pas de prétendre que l’esclavage était légitime du temps des Athéniens, pendant qu’il ne l’est pas aujourd’hui. Il s’agit plutôt d’affirmer que la réalité du monde dépasse toute théorie, que nul monde culturel ne frise la perfection, et que les mondes culturels sont aimés en dépit de leur imperfection. Il devient alors tout à fait absurde de refuser le statut de démocratie au régime de Périclès, en raison de l’esclavage. C’est du provincialisme, relatif au temps et non à l’espace, que de croire sa propre époque la seule valable et bonne historiquement”, Le Crépuscule de l’Universel.

 

“La démocratie n’est pas quelque chose de technique, ce n’est pas une science… Je crois que le bon sens de l’homme ordinaire est aussi capable que la science de celui qui est champion dans la métaphysique des sphères: jusqu’à 1989, les intellectuels français étaient en grand majorité marxistes… Mais le bon peuple votait Pompidou-Poher, lui!

 

“Ce qui distingue la droite de la gauche, c’est la manière de décrire cet homme dont tout le monde veut le bien… D’où vient le mal qui se décline en misère, injustice, oppression? Que doivent faire les gouvernants pour que les humains soient plus heureux?

 

“Un homme seul mourant au nom de ses valeurs, c’est un seigneur. Un peuple qui se suicide au nom de ses institutions, c’est un peuple d’idéologues”, Chantal Delsol, La Republique, une question française.

 

“Le combat des dissidents pour la vérité est un combat contre le rationalisme vu comme un nihilisme (la rationalité pure ne décrit que le vide). Au totalitarisme comme rationalité s’oppose la vie vécue comme témoignage. Au totalitarisme comme tout politique s’oppose le geste individuel, qui à lui seul porte le monde, parce qu’il le construit et parce qu’il le nomme

 

“Salvo votar a Le Pen. No puede hacer mucho porque no tiene pensadores. Pueden revolverse, usar la fuerza. Cuando no tienes la palabra, usas la fuerza hasta el momento en el que haya pensadores que les defiendan o al menos les entiendan“.

 

“Marine Le Pen et son père avant elle s’inscrivent et s’inscrivaient dans cette défense de la civilisation occidentale qui était collée à la chrétienté en tant que civilisation chrétienne… finalement c’est ce mouvement défenseur de la civilisation occidentale qui a provoqué les fascismes corporatistes du 20ème siècle

 

“La pensée antimoderne, quand elle a voulu se concrétiser, a agi comme une utopie : il lui fallait terroriser, sans réussir pour autant à s’imposer”, Le Crépuscule de l’Universel.

 

“Se fabriquer un diable est trés mauvais pour la démocratie… Si un parti est le diable il faut l’interdire

 

“L’humanisme, stricto sensu, désigne une croyance qui situe l’homme au centre, d’un point de vue métaphysique et par là, moral – quant à sa dignité et à sa responsabilité. La pensée classique occidentale d’origine judéo-chrétienne, et la pensée des Lumières qui la suit et la radicalise est à cet égard typiquement un humanisme – même si les Lumières commencent
à opérer ce décentrement qui détrône l’homme de sa place solaire. Ce décentrement est aujourd’hui accompli … Ce qui nous anime dorénavant, c’est plutôt quelque chose comme la philanthropie, qui consiste à aimer les humains et à nourrir pour eux de la compassion”, Le Crépuscule de l’Universel.

 

“Le mot populisme est une injure aujourd’hui. Il n’y a pas de gens qui se disent populiste“.

 

“Dès qu’un leader politique est traité de populiste par la presse, le voilà perdu. Car le populiste est un traître à la cause de l’émancipation, donc à la seule cause qui vaille d’être défendue… Ils sont devenus les ennemis majuscules d’un régime qui prétend n’en pas avoir”

 

“L’horreur contemporaine des «populismes» provient de cette crainte de voir resurgir les passions chaudes (la peur, la vanité, l’héroïsme) qu’on avait crues définitivement remplacées par les passions froides (l’intérêt, le calcul, le commerce)”, Le Crépuscule de l’Universel.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

El locutori #6 | Gregorio Luri

ElTribú

| 19 juny, 2021

El locutori #6 | Gregorio Luri

19 juny, 2021 |

Gregorio Luri | @GregorioLuri

Anacharsis Cloots

 

Jean-Baptiste Cloots, baró du Val-de-Grâce, milionari, ateu i càndid, va ser un jacobí prussià nacionalitzat francès el 1792. Pel seu extremisme va ser qualificat per Wieland de “dimoni sans-culotte”. Cloot, però, es presentava orgullós com “la veu de la raó”. I per això, i no per ser un dimoni o un sans-culotte, va acabar -i jo crecc que en lògica conseqüència- guillotinat. 

 

Malgrat les seves evidents espurnes de genialitat i ser, alhora, l’inventor del terme “nihilisme” i el seu protomàrtir, no ha merescut ni una humil nota a peu en la història de la filosofia, flagrant injustícia a la que aquest humil Locutori vol posar remei. 

 

Va acudir entusiasmat a París a viure la revolució en primera fila i el primer que va fer va ser canviar-se el nom. Va triar el sonor d’Anacarsis i amb ell exercia “d’enemic personal de Jesucrist”, “d’orador del gènere humà” i de portaveu de “les armes de la raó contra les armes de la demència”. Mai va dubtar ni de que la raó estava de la seva part, ni de que ell estava de part del gènere humà.

 

Considerava evident que per ser un republicà cabal havia de ser un nihilista cabal, ja que només una república d’ateus pot fundar una “república dels drets de l’home”. El nihilisme no necessita invocar cap principi abstracte per fonamentar la llei. Però Robespierre, que tenia el poder, estava convençut que era necessari postular l’existència d’un Ésser Suprem per fer intel·ligible el cosmos i legítima la llei. Anacharsis li va contestar: “Jo em conformo amb un cosmos incomprensible i tu dobles la dificultat postulant un Theos incomprensible”.

 

Aquest home tan pur que va ser Robespierre, ssempre disposat a santificar el crim,  dictava que “no s’ha d’atacar un culte establert més que amb prudència i una certa delicadesa, per por que un canvi sobtat i violent es presenti com un atemptat a la moral i una dispensa de la mateixa probitat”. El conflicte entre tots dos es va resoldre de la manera pròpia de l’època. Cloots va ser arrestat el 2 de desembre de 1793 i lliurat a la dialèctica inapel·lable de la laguillotina el 24 de març de 1794, sota l’acusació d’ateisme.

 

Herman Melville, que no deixa d’interferir en aquest locutori amb la seva balena blanca, descriu així la tripulació del Pequod: “Una diputació d’Anacarsis Cloot de totes les illes de la mar, i de tots els racons de la terra, acompanyant el vell Acab per portar totes les queixes del món davant les barres d’un tribunal del què no molts d’ells tornaran”.

 

Anarquista

 

Confessió d’Steven Pinker a La taula rasa: “Com a jove adolescent al Canadà que s’enorgullia del seu pacifisme durant els romàntics anys seixanta, jo creia fermament en l’anarquisme de Bakunin. Em burlava de les tesis dels meus pares que si el govern en algun moment deposés les armes s’obririen les portes de l’infern. Les nostres previsions enfrontades es van sotmetre a prova a les 8 del matí del 17 d’octubre de 1969, quan la policia de Mont-real es va posar en vaga. Cap a les 11.20 es va produir el primer robatori en un banc. Al migdia, la majoria de les botigues de centre de les ciutats havien tancat a causa del pillatge. En unes hores més, els taxistes van cremar el garatge d’un servei de limusines que els havia estat fent la competència amb els clients de l’aeroport, un franctirador apostat en una teulada havia matat un policia provincial, els esvalotadors van assaltar diversos hotels i restaurants, i un metge va matar un lladre que havia entrat a casa seva en un barri residencial. Al final del dia, s’havien comès sis robatoris en bancs, s’havien saquejat cent botigues, s’havien produït 12 incendis, s’havia trencat una quantitat ingent de vidres i els danys a la propietat ascendien a tres milions de dòlars, abans que les autoritats de la ciutat haguessin de recórrer a l’exèrcit i, naturalment, a la Policia Muntada per restaurar l’ordre. Aquesta prova empírica decisiva va deixar la meva política esquinçada (i va ser la bestreta de la meva vida com a científic) “.

“L’home no és ni àngel ni bèstia, i qui vol ser àngel, fa el bèstia”, Pascal.

Àngel

 

Sobre els àngels, tres cites:

 

Georg Christoph Lichtenberg: “Com es riuen de nosaltres els nostres cosins, l’àngel i el mico”.

 

Pascal: “L’home no és ni àngel ni bèstia, i qui vol ser àngel, fa el bèstia”.

 

Sant Tomàs: “Els àngels són els anunciadors del silenci de Déu”.

 

Animal metafísic

 

Schopenhauer tenia a l’home per “un animal metafísic”. Trobem aquesta expressió en un capítol de El món com a voluntat i representació, titulat “Sobre la necessitat metafísica de l’home”, suggerint que la metafísica és una aspiració tan elemental com el menjar o la beguda.

 

Nietzsche afegirà que l’home no pot deixar de ser metafísica per una raó molt elemental: no pot deixar de parlar: “Molt em temo que no ens lliurarem de Déu, ja que encara creiem en la gramàtica” (El crepuscle dels ídols).

 

Rémi Brague puntualitza a Les Ancres dans le ciel que no n’hi ha prou amb dir que l’home fa metafísica. Cal afegir que existeix de manera metafísica. L’antropologia implica en ella mateixa una crida a la metafísica. Heidegger ho mostra en el nom que ell li dóna a l’home: “Dasein”, “ser-aquí”. L’home, vol dir-nos, no és un ens i, per tant, no el podem definir per una característica determinada: apareix més aviat com una manera de ser”.

 

Anaxàgores

 

Plutarc, Vida de Pèricles: “Diuen del mateix Anaxàgores que desatès per les moltes ocupacions de Pèricles, jeia amb el cap cobert, ja vell, disposat a deixar-se morir; quan va arribar a Pèricles aquesta notícia, va córrer espantat a la recerca del seu amic i li pregava amb tota classe de súpliques, plorant no per aquell, sinó per si mateix, davant la por de perdre aital conseller de la república. Anaxàgores es va descobrir i li va dir: “Pèricles, també els que necessiten la llum la nodreixen amb oli”.

 

Animal racional

 

Jonathan Swift: “He reunit material per escriure un tractat que prova la falsedat de la definició de l’home com animal rationale; i demostrar que només és rationis capax. Sobre aquest gran fonament de misantropia he erigit els meus Viatges de Gulliver”.

 

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

El Tribunal #10 | amb Roger Medina

ElTribú

| 18 juny, 2021

El Tribunal #10 | amb Roger Medina

18 juny, 2021 |

Parlem amb Roger Medina sobre els “sorprenents” efectes que han tingut la regulació del lloguer i la pujada del Salari Mínim Interprofessional (SMI).

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Però tu on has nascut? | Jordi de la Torre

ElTribú

| 18 juny, 2021

Però tu on has nascut? | Jordi de la Torre

18 juny, 2021 |

Jordi de la Torre | @jorditor

Kamala Harris va dir fa uns dies a Guatemala que si algú es planteja creuar Mèxic i arribar fins a la frontera dels Estats Units que no ho faci. Que els Estats Units continuaran fent complir les seves lleis i defensant la seva frontera. I que si arribes a la frontera et faran tornar*. Va aprofitar per recomanar una mica de boca-orella, dir a amics i familiars que no facin el viatge, que no val la pena. També va parlar d’ajudar a crear oportunitats a Guatemala perquè la gent no se’n vagi als Estats Units. Em sembla que no falta res. El missatge s’entén bé. Trump ja no és president i els nord-americans potser han escollit una vicepresidenta femella i que no sabem ben bé què però que blanca no és, d’acord. Però que ningú no es pensi que per això deixaran ara de discriminar i de negar drets a la gent en funció del lloc on han nascut o de qui són els seus pares. Suposo que l’administració va pensar que podia haver-hi confusió i que calia sortir a aclarir-ho. Aclarit.

 

Els nord-americans no són els únics que pensen majoritàriament que si has nascut al costat equivocat de certes línies imaginàries, que et bombin, haver-ho pensat millor quan vas omplir el formulari on tries el lloc de naixement. A veure si n’aprens. Probablement ho pensen pràcticament tots els països del món. A Espanya mateix vam tenir fa poc l’episodi de Ceuta i el govern d’esquerres va enviar-hi l’exèrcit i Europa unida es va indignar perquè el rei del Marroc permetia, fomentava, que vingués gent a molestar-nos. Fa dècades i molts governs socialistes que tenim filferro espinós a Ceuta i Melilla.

 

Tota restricció migratòria passa necessàriament per acceptar que podem negar drets a persones perquè han nascut allà i no aquí o perquè els seus pares són qui són, tenen la nacionalitat que tenen. Crida una mica l’atenció que ho acceptem amb tanta naturalitat. Que se’n parli tan poc a dreta i esquerra. Estic d’acord amb Vox que l’esquerra no parla prou d’immigració. No ens ha acabat d’explicar mai per què li sembla acceptable discriminar de manera radical en funció del lloc de naixement o de la nacionalitat dels pares. És a dir, no ha explicat mai per què està fonamentalment d’acord amb Vox. I suposo que s’entén que Vox i jo demanem més explicacions. 

“Trump ja no és president i els nord-americans potser han escollit una vicepresidenta femella i que no sabem ben bé què però que blanca no és, d’acord. Però que ningú no es pensi que per això deixaran ara de discriminar i de negar drets a la gent en funció del lloc on han nascut o de qui són els seus pares”

No crec que, amb la tecnologia actual, abans de néixer puguis triar més fàcilment el lloc de naixement o la nacionalitat dels pares que per exemple la raça. Però sembla que pràcticament tothom accepta que podem limitar drets en funció del lloc de naixement o de la nacionalitat dels pares però no de la raça. Per què?

 

La resposta no sé quina és però segur que no pot venir d’arguments sobre els efectes econòmics de la immigració ni els canvis culturals, religiosos, etc. sobre la població diguem-ne autòctona. Acceptar que els efectes econòmics o culturals de la immigració sobre la població autòctona justifiquen limitar l’entrada d’estrangers assumeix la rellevància de la distinció autòcton/estranger a l’hora de reconèixer i negar drets. Parteix de la base que el criteri rector és el que convé als autòctons per sobre dels estrangers, i per tant no respon a la meva pregunta. Vindria a ser com intentar justificar la legitimitat de la discriminació racial perquè hem d’evitar que els negres els prenguin la feina als blancs.

 

Ho dic també per qui parla de la necessitat de regular la immigració, d’ordenar-la, que l’important és lluitar contra les “màfies”, immigració sí, però legal, que si fomentar la immigració qualificada i no sé què. Molt bé, però primer ens haurien d’explicar exactament per què creuen que algú mereix menys drets per haver nascut aquí o allà. I s’entén que haver de demanar permís per venir a treballar, fins i tot si el permís fos relativament fàcil d’aconseguir, ja és tenir menys drets que algú a qui no li calen permisos.

 

Hi ha qui posa el crit al cel pel filferro de Melilla, per les devolucions en calent o pels CIEs. Però són només símptomes, no són el problema. Tancar els CIEs o aturar les devolucions en calent estaria bé, però al final són petites causes que no han de distreure’ns de l’enemic de veritat, que són les lleis sobre immigració.

 

Després hi ha la qüestió dels efectes econòmics que deia. Els llocs de treball dels autòctons, que és un clàssic d’aquests debats. Ja he dit abans que cap d’aquests arguments no s’aguanta si no acceptem primer que per algun motiu els autòctons, pel fet de ser autòctons, van primer, tenen més drets i ens n’hem de preocupar més. Però és que a més la idea que l’arribada d’immigrants té un efecte econòmic negatiu sobre els treballadors autòctons no té suport empíric. I l’economista Michael Clemens explicava fa uns anys que el preu que paguem cada any (en forma de menor productivitat global) per mantenir els estrangers lluny dels nostres barris i les nostres empreses pot rondar entre el 50 i el 150% del producte interior brut mundial.

 

Ens ha de fer molt de fàstic veure estrangers feinejant a prop nostre, perquè ni per no saturar les UCIs dels hospitals en temps del Covid hem arribat a pagar un preu tan alt.

 

* Ho va dir un parell de cops, que no hi anés ningú. Feia que no amb el cap i semblava molt seriosa. És raonable pensar que aquesta vegada ho deia de veritat. No com quan als debats electorals deia, després vam saber que de broma, que ella es creia a totes les dones que acusaven a Joe Biden de tocar-les més del compte. De totes maneres no tota la seva intervenció a Guatemala va ser seriosa. La vicepresidenta va parlar també dels “camins legals” per emigrar de Guatemala als Estats Units. Com els bons humoristes, sense somriure.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

A Déu el que és de Déu | Xavier Ortells

ElTribú

| 17 juny, 2021

A Déu el que és de Déu | Xavier Ortells

17 juny, 2021 |

@XavierOrtells

Entre d’altres mèrits, la-sèrie-de-què-tothom-parla, Mare of Easttown (HBO), ens confronta amb una elecció moral important. Què hauríem fet, de trobar-nos en la situació de la Mare Sheenan? Hauríem detingut el jove Ryan Ross, obeint el deure i fent així triomfar la veritat i la justícia, o hauríem acceptat i respectat la decisió d’uns pares (i de la nostra millor amiga) d’assumir ells la responsabilitat i protegir així el seu fill? La sèrie, a través de la seva protagonista i de la resolució dels diferents conflictes, pren partit per la veritat. Però les raons que justifiquen narrativament aquesta tria són religioses: la veritat ens farà lliures, podem ser perdonats i perdonar-nos i a través de la penitència ens retrobem amb la gràcia. A Mare of Easttown la Veritat esdevé l’instrument que permet la redempció de tots els personatges (fins i tot del capellà, que en ser exculpat del crim present és exculpat, implícitament, d’un abús anterior que no s’acaba d’esclarir).

 

Un final més modern (en el sentit literari del terme), més fosc, hauria fet potser que la Mare entengués i respectes les raons que porten uns pares a protegir el seu fill per damunt de tot. Com a conseqüència, la Mare hauria hagut de viure en la mentida i hauria traït el deure professional (cosa que ja ha provat de fer quan la interessada ha estat ella, col·locant heroïna al cotxe de la seva jove). No seria aquesta opció més realista, no estaria més d’acord amb la vida contemporània i la manera com maldem per no veure’ns arrossegats pels remolins de culpa i cinisme? Un altre guió possible (podem anomenar-la l’opció francesa) hauria pogut justificar la mateixa tria en base a una confiança laica en el sistema i la justícia. La meva parella, que treballa en la justícia de menors, apunta que la solució de la sèrie és, des d’un punt de vista pràctic, la més assumible: el menor sortirà del centre d’internament en 5-6 anys i la família podrà refer la seva vida, mentre que si s’ho hagués carregat el pare, la pena seria molt més llarga (sinó mortal: la pena capital és legal a Philadelphia, si bé no se n’ha executat cap des de 1999) i el menor potser acabaria rebentant en un moment o altre (un altre dels milers de ionquis dels EEUU).

“La sèrie, a través de la seva protagonista i de la resolució dels diferents conflictes, pren partit per la veritat. Però les raons que justifiquen narrativament aquesta tria són religioses”

Les tries de la sèrie i l’univers moral sobre el que es basteix la trama es fan evident en el capítol final que, titulat ‘Sagrament’, ens presenta un reguitzell de referències catòliques: des de l’explícit sermó del pare Mark, exhortant-nos a l’amor al proïsme, el perdó i el poder curatiu de la comunitat, passant per diferents confessions alliberadores i arribant a les icones creades per l’abraçada de Mare i Lor (una pietà) i l’ascens final de la Mare-Marianne per una escala (de Jacob) a un altell-cel purificat de dolor. El pecat (d’egoisme, d’ira, de gola; fins i tot l’original, el d’un nen) genera dolor i culpa però un cop encarem la veritat i demanem un perdó sincer, la redempció és possible.

 

En Manel Ollé em tuitava que la catarsi de la sèrie se’ns presenta amb un embolcall de teràpia psicològica que fa digerible aquesta narrativa de redempció a audiències contemporànies i descregudes (quan no obertament anti-clericals). Ja ens deia Foucault que el psicòleg és el nou confessor. No obstant, aquesta desviació podria no ser tan necessària als EEUU. Tot i que no és ni de bon tros el primer cop que la ficció nord-americana es basa en narratologia cristiana (de fet, quan no ho fa?), és interessant llegir la sèrie en el context actual: d’una banda, la presidència de Biden (com els personatges de la sèrie, un catòlic de Pennsilvània d’origen irlandès) i la seva croada per guarir ferides i cosir comunitats, i de l’altra, dels debats intel·lectuals en la dreta americana sobre el post-liberalisme i el paper de la religió, com en el cas de The Benedict Option de Rod Dreher (2017) i la seva crida a la formació de comunitats catòliques virtuoses.

 

És interessant de comprovar, al cap i a la fi, com una ficció essencialment religiosa és consumida sense gaire consciència de ser-ho. El cristianisme hauria esdevingut l’aire que respirem i en Tom Holland pot vendre milions d’un (horrorós) best-seller sobre How the Christian Revolution Remade the World, per explicar-nos els orígens cristians del nostre progressisme. Ens creiem menys, o gens, religiosos però acceptem lògiques narratives basades en un corpus doctrinal d’origen inequívoc. Segurament si una pel·lícula iraniana o egípcia presentés la tria de l’heroi basada en l’Alcorà detectaríem a seva religiositat, potser a més la criticaríem per retrògrada. Potser la consideraríem exòtica, com qui visita temples budistes a l’Àsia, tan relaxants, però no entén que una església és per molta gent lloc de pau i comunitat.

 

Que sigui una sèrie catòlica no li resta vàlua, necessàriament. Tota literatura es basa en un univers moral, o en la seva destrucció. Però una lectura de Mare of Easttown que no l’entengui com una obra essencialment cristiana ratllarà el frau. A Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Capitalisme, la màquina de fer | Marc Arza

ElTribú

| 16 juny, 2021

Capitalisme, la màquina de fer | Marc Arza

16 juny, 2021 |

Marc Arza@marcarza

L’esquerra Mr. Wonderful fa temps que va canviar els arguments per les consignes. “El capitalisme mata”. “No odies els dilluns, odies el capitalisme”. “El capitalisme no funciona, la vida és una altra cosa”. Això diuen. Les samarretes van imposar el pensament de 140 caràcters molt abans que Twitter fes acte de presència. El capitalisme, com el patriarcat o el neoliberalisme, és l’ase dels cops. Tot el que no agrada és culpa del capitalisme: la violència, la pobresa, el racisme, la desigualtat o la pandèmia. Com si aquestes xacres no fossin una constant de la humanitat que ja precedia el món d’Adam Smith. Com si no fos justament ara, al món del capitalisme global, que aquests mals són menys presents que mai. 

 

Al cap i a la fi, si juguem a la generalització grollera i convertim el capitalisme en responsable de tots els mals, també li haurem d’atribuir tots els béns de la modernitat.  La penicil·lina, la píndola anticonceptiva, l’aire condicionat o l’alfabetització universal. Res, poca cosa, ja es veu. En diem capitalisme, economia de mercat, lliure mercat o lliure empresa, l’eina té molts noms, però ha demostrat una capacitat productiva gairebé infinita. Per bé i per mal. Dels primers telers a la digitalització passant pel colonialisme. Què és el capitalisme? Res massa concret, un instrument extremadament útil i versàtil. La navalla suïssa dels sistemes econòmics.

“Tot el que no agrada és culpa del capitalisme: la violència, la pobresa, el racisme, la desigualtat o la pandèmia. Com si no fos justament ara, al món del capitalisme global, que aquests mals són menys presents que mai”

El capitalisme és, senzillament, una màquina de fer. Una màquina de fer tremendament efectiva. Capaç de multiplicar per 100 la riquesa de la Xina en poc més de quatre dècades. De país pobre a potència econòmica consolidada en menys temps del que dura una vida laboral. El capitalisme, la màquina de fer, ha industrialitzat el món, l’ha omplert d’infraestructures, alimenta nou mil milions de persones i, avui mateix, fabrica vacunes massivament per aturar un virus que fa un any i mig ni tan sols coneixíem. I a partir d’ara, què n’hem de fer d’aquest instrument poderós que ha fet progressar el món durant tres segles llargs? Orientar-lo a resoldre els reptes i les necessitats d’un món canviant.

 

Si la transició energètica és indispensable. Si la revolució sostenible és necessària. Si ens cal portar cap a la circularitat la forma com produïm, consumim i reciclem. Si tot això és veritat i urgent, la màquina per fer-ho, per fer-ho bé i fer-ho de pressa, es diu capitalisme. L’evolució de les lleis, els incentius i els valors que mouen els actors econòmics han canviat de forma substancial els mercats d’arreu del món. El nou capitalisme és el vell capitalisme amb un rumb ajustat als reptes d’avui. La mateixa energia que va servir per explotar el petroli, fabricar massivament automòbils de combustió i destruir ecosistemes, serveix per estendre les renovables, desenvolupar la mobilitat sostenible i explorar el creixement immaterial a través de la digitalització. La vella màquina de fer aplicada als reptes nous.

 

Capitalisme o sostenibilitat? Sostenibilitat? Doncs capitalisme sostenible!

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Sense un gra de sal #12 | Claudio

ElTribú

| 13 juny, 2021

Sense un gra de sal #12 | Claudio

13 juny, 2021 |

Claudio

“The problem with youth is that there is a place where it cannot go, but which its parents and grandparents have experienced in all its vividness: the past. The young have never seen the past and therefore have no intimate realization of it”, Solzhenitsyn & the engine of history, by Robert D. Kaplan.

 

“When you depend for your basic freedoms on convention, rather than law, once the convention is broken, the spell is broken. Once you get to a position where it is unthinkable to lock people up, nationally, except when somebody thinks it’s a good idea, then frankly there is no longer any barrier at all. We have crossed that threshold. And governments do not forget these things”, How science has been corrupted, by Matthew Crawford.

 

 

“As Philip Rieff once commented, in past times people did not go to church to be made happy; they went to have their misery explained to them”, Deaths delayed, by Carl R. Trueman

 

“The Poles associated with Solidarnosc thought they were fighting for truth, moral nobility, classical metaphysics, respect for religion, and the family. They were insufficiently appreciative of the nihilist turn taken in the West, which began in the 1960s”, Beyond the “Fanaticism of the Center”: Giving Poland and Hungary Their (Qualified) Dueby Daniel J. Mahoney.

 

 

 

“The stigma of being a bourgeois oppressor was not irremediable,” he recalls. “You could join the Communist party, a trade union, or a guerrilla commando in Mozambique. But white privilege? Where do you go to get over that? The dermatologist?”. Régis Debray, Radical Conservative, by Christopher Caldwell

 

“Biden is even more tedious than Voltaire.” Houellebecq’s yawn of boredom when contemplating the self-annihilation of modernity…

“Depuis 30 ans, les Européens se sont interdit de s’aimer tels qu’ils sont…Ils s’aiment comme le commencement d’une humanité nouvelle”, Pierre Manent.

EL TRIDENT FRANCÉS.

 

2. Pierre Manent (III)

 

“La condition de l’être humain se détermine comme liberté sous la loi. Or c’est précisément cette possibilité que la philosophie des droits de l’homme entend par-dessus tout écarter”, La Loi Naturelle et les Drois de l’Homme.

 

“Modern man refuses even to consider that posterity will be no more interested in him than he was interested in the generation which preceded him”, Charles Péguy, The Neglected IV.

 

“The last attack against natural law happened through an aspect that we seemed not to be able to put aside, as it is connected to a natural fact, that is, the difference between sexes”, Natural Law and the Imperative of Timeless Principles.

 

“L’important, ce n’est pas le territoire, ce n’est pas l’intégrité de la population, ce ne sont pas les origines. L’important, c’est cet instrument commun par lequel nous nous gouvernons ensemble…c’est le régime, c’est la politeia”, Démocratie et nation: Entretien avec Pierre Manent.

 

“Merely human compassion—fellow-feeling—is a passion or a sentiment that, as such, is not capable of being morally qualified. Left to itself, compassion for the victim easily changes into compassion for the torturer”, Who Is the Good Samaritan?.

 

La compassion seule ne permet pas de fonder un ordre juste“.

 

“La caridad es algo muy diferente al sentimiento del prójimo o la compasión. No se basa en el sentimiento ni en la imaginación … Aquí tenemos que confesar la verdad: los hombres no tenemos tendencia al amor y la amabilidad … la caridad no ve la apariencia conmovedora de nuestro prójimo, sino que apunta a la presencia invisible de Dios, del que nuestro prójimo es el rostro. ¡Perdón por este resumen de teología católica!“.

 

“Nous nous sommes enfermés dans cette alternative mortifère parce que nous nous sommes installés dans l’immanence come dans le vrai lieu de l’humanité”, Situation de la France.

 

“L’universalisme est l’âme même de l’Europe. Mais nos principes universels sont liés à des expériences intellectuelles, morales, religieuses, politiques particulières. Ils ne sont pas dans les formules qui les proclament“.

 

“La situación de “Europa” no es menos incómoda que la de la nación política: al igual que esta última, Europa se encuentra atenazada entre la región nativa y el género humano. El único marco conveniente a esta “sociedad civil” que es tan popular, es el mundo, o el globo. Su única lógica es la mundialización, o la globalización … El único principio viviente en nombre del cual hoy “se está construyendo Europa” –la “sociedad civil”– excluye la construcción de Europa, dado que, al quedar reducido a sí mismo, excluye toda construcción política”, Los problemas actuales de la democracia.

 

Depuis 30 ans, les Européens se sont interdit de s’aimer tels qu’ils sont…Ils s’aiment comme le commencement d’une humanité nouvelle“.

 

“La perversité de notre situation, se concentre dans la relation entre les migrations et la religion de l’humanité … La rencontre à laquelle nous sommes conviés est celle d’un présumé innocent et d’un présumé coupable ; elle est ordonnée par une inégalité morale de principe. C’est que la religion de l’humanité n’a pas été produite par l’humanité réunie mais par la vieille chrétienté fatiguée d’elle-même ou révoltée contre elle-même”,  Christianisme et immigration : le christianisme face à la religion de l’humanité.

 

“Il est urgent, je crois, de mesurer la nocivité pour nous désormais du mode de pensée hérité de l’expérience des guerres de Religion et de la construction subséquente de l’État neutre. Cet État a triomphé bien au-delà de ce qui était nécessaire ou utile; : à force de protéger notre liberté et nos droits, il a jeté un soupçon paralysant sur tous les objets de notre réflexion morale et sociale … Il s’agit de reconnaître qu’on peut débattre du bien humain sans déclencher la « guerre des dieux », c’est-à-dire des hommes”, Retrouver la raison.

 

“Aussi exalté soit-il, le sentiment de soi des Européens, ou de la classe dirigeante européenne, ne suffit pas à produire une légitimité politique. La conviction de la supériorité européenne se nourrissait jadis du sentiment que la nation européenne, la république démocratique dans le cadre national, représentait le stade ultime de la civilisation humaine. Aujourd’hui, ce même orgueil d’être parvenu au sommet de la civilisation, se nourrit du rejet de la nation : les Européens n’admettent plus qu’un seul point de vue sur le monde, le point de vue de l’humanité sans frontières, le point de vue de l’homme en général

 

Chesterton i els dogmes. Conversa amb Rémi Brague. 

 

El Trident a Le Charivari (II)

Funambulisme institucional | Guillem Espaulella

ElTribú

| 11 juny, 2021

Funambulisme institucional | Guillem Espaulella

11 juny, 2021 |

@gespaulella

Què defineix una democràcia sana? Sobre quins postulats ha de fonamentar-se per poder erigir-se com a tal? Existeix un prisma de valors objectiu per articular-la? Com a estudiant de Ciències Polítiques, no és estrany esdevenir un receptor habitual d’aquest tipus de qüestions. Vinguin formulades per part d’un conegut encuriosit, d’un professor soporífer que pretén -sense èxit- subvertir la passivitat dels seus alumnes o d’un d’aquells familiars que viu sota la impressió que “estudies per President”, el cert és que és excessivament habitual trobar-se reflexionant -o si més no filosofant- sobre què és exactament allò que se suposa ens diferencia de tots aquells Estats pels quals la “democràcia” significa poc més que un component semàntic per completar un nom oficial poc fidel a la seva realitat.

 

Les possibles respostes són tan variades com vàlides. N’hi ha que parlen de la sobirania de la voluntat popular (alguns en diuen avui mandat). D’altres -masses- se centren en elements purament majoritaris, mentre que un grup en manifest retrocés treu pit de la preponderància constitucional. Si bé és cert que totes aquestes aproximacions contenen un punt de raó (al cap i a la fi, què són els règims actuals sinó un constant equilibri d’aquests elements), jo sempre em presento com a advocat d’un component que, englobant part del ja expressat, es troba molt més en desús en aquest tipus de debats del que hom podria pensar: la figura institucional.

 

Les institucions són la garantia última de les nostres llibertats. L’expressió física dels postulats mínims sobre els quals s’articula la teoria de la democràcia liberal. Els espais tangibles on es desenvolupa la vida democràtica, on allò de la separació de poders, la independència judicial i la fiscalització entre estaments deixa de ser negre sobre blanc per esdevenir realitats materials. Representen la dignitat i els drets fonamentals, la defensa de la igualtat davant de la llei i la salvaguarda de quelcom tan essencial com és la propietat. És en la seva forma, en els seus processos, costums i imatge on verdaderament resideix allò que avui dia tot occidental entén per democràcia, i és respectant-les inequívocament com aquesta es mantenén en el temps.

“Resulta escandalosa la facilitat amb què els nostres diputats erosionen i carreguen contra la solemnitat d’allò que ens fa lliures i que sustenta el règim democràtic tractant les assemblees com si fossin un pati d’escola”

És per tot això que sobta -i indigna- la frivolitat i l’arrogància amb què una part gens negligible de la classe política actual es dedica a denigrar i menystenir l’institucionalisme legislatiu i governamental. Resulta escandalosa la facilitat amb què els nostres diputats erosionen i carreguen contra la solemnitat d’allò que ens fa lliures i que sustenta el règim democràtic tractant les assemblees com si fossin un pati d’escola. Que la indignitat i la mediocritat han estat les bases de la política de masses dels darrers anys és cosa ben sabuda. La deslleialtat electoral i la baixesa dialèctica són instruments inevitables quan el cinisme pren el control, però hi ha una diferència que mai pot ser transgredida entre allò que és polític i allò que és institucional. Les formes d’un àmbit mai poden ser extrapolades a l’altre; la banalització del discurs, el reduccionisme retòric i la fal·làcia conceptual tan pròpies de la campanya electoral actual prenen una nova dimensió destructiva quan són exportades a les cambres legislatives: un parlament convertit en un escenari de cabaret pseudointel·lectual és l’inici de la decadència institucional i l’empetitiment de la legitimitat efectiva dels governants. Cap àmbit és secundari quan parlem del manteniment de la supremacia institucional. L’estètica i les formes són tant o més cabdals que qualsevol altre element, i els qui no ho entenen no mereixen ser-hi.

 

Aquesta tendència ha anat sovint de la mà d’allò del que en deien la “nova política”; una mena de regeneracionisme descafeïnat que a mitjans de dècada trepitjava amb força sobre totes les sensibilitats del tauler ideològic. Uns venien de Catalunya, on el seu experiment de demagògia simplista feia temps que els conreava rèdit electoral. Els altres, capitalitzadors partidistes de la més que comprensible indignació col·lectiva, han sabut també mamar d’aquesta performance institucional, però és clar, tampoc és que s’hagin dedicat a fer res més. El seu llegat? Un circ parlamentari.

 

En definitiva, un acaba pensant que si efectivament aquests eren la nova política, quasi que preferíem quedar-nos amb el que hi havia abans. Com a mínim sabien estar.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

L’Hermitage i el conservadorisme d’esquerres | Alexander Golovin

ElTribú

| 10 juny, 2021

L’Hermitage i el conservadorisme d’esquerres | Alexander Golovin

10 juny, 2021 |

Alexander Golovin | @andersivera

Un grup d’inversors privat vol obrir un nou equipament cultural, relacionat amb el famós museu de l’Hermitage, a la nostra ciutat. A priori sembla complicat veure on és el problema però, com ja és tradició a Barcelona, el conservadorisme d’esquerres s’hi ha oposat com s’oposa a tot projecte que l’allunyi de l’objectiu final dels qui ara mateix la governen: ser una ciutat de províncies més. 

 

Ada Colau i els seus “comuns” no haurien trigat ni dos minuts a acceptar, a ulls clucs, el mateix projecte si en comptes del museu rus fos el Museo del Prado. Sota el seu discurs de subordinació de la ciutat a Madrid, la seva capital, el projecte hauria estat aclamat com a símbol de fraternitat entre pobles ibèrics i celebrat per la patuleia socialista. 

 

Si bé no hi ha cap mena de dubte en què una seu del museu madrileny també seria una excel·lent notícia, la qüestió principal no és aquesta. El més depriment d’aquests dies han estat tots els aspirants a gestors culturals públics que han afirmat que a Barcelona no li cal una institució com la de l’Hermitage, o que les obres que s’hi exposarien no serien de qualitat ni d’interès per al públic barceloní. 

“El que realment necessita Barcelona no és més derrotisme o més dirigisme, sinó més inversions, més oferta cultural i més llibertat”

Els dirigistes culturals no entenen que l’administració no és qui ha de decidir quin és el contingut cultural de cap institució privada, sinó afavorir la creació de nous espais i facilitar l’existència dels actuals. Seria fantàstic que tots els visitants de la ciutat volguessin visitar la Fundació Tàpies o la col·lecció romànica del MNAC, però el museu més visitat de la ciutat és el de Futbol Club Barcelona. Semblaria absurd, doncs, demanar tancar el museu el de Barça per afavorir l’afluència a d’altres espais culturals més clàssics.

 

A diferència del que s’ha afirmat, a les pàgines d’art russes s’hi explica com la seu barcelonina comptarà amb objectes de l’amplíssima col·lecció del museu rus i que, amb el temps, crearà la seva pròpia col·lecció enfocada en la història de la ciutat. Els crítics, però, també obliden l’impacte econòmic que tindria l’establiment de l’Hermitage. Per començar el turisme cultural té una despesa diària un 35% superior al no cultural i, segons l’avaluació de l’Ajuntament, l’Hermitage generaria 377 llocs de treballs (directes i indirectes). Si tenim en compte que el cost pressupostari és zero, perquè el sòl del Port és d’explotació econòmica, encara es fa més difícil oposar-s’hi.

 

Malauradament, l’única manera que hi hauria de convèncer aquests sectors del món cultural -amb aspiracions públiques- seria que ells en fossin els directors. Per sort, els inversors són gent amb cert criteri pels diners i per tant no els confiaran als mateixos que continuen degradant la ciutat. El que realment necessita Barcelona no és més derrotisme o més dirigisme, sinó més inversions, més oferta cultural i més llibertat.

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Dalí i Proust, sardines d’or | Marina Porras

ElTribú

| 9 juny, 2021

Dalí i Proust, sardines d’or | Marina Porras

9 juny, 2021 |

Marina Porras | @mporrasmarti

La bellesa serà comestible o no serà

Salvador Dalí

 

A casa tinc un llibre sobre Marcel Proust amb una fotografia seva enorme a la coberta. Exposat sobre uns prestatges, fa de retrat. A la foto hi surt amb el cap tort i es posa la mà a la barbeta amb un gest tremendament efeminat. Té el bigoti espès molt ben pentinat i mira a càmera amb aquella mirada fosca i inquietant que tenia. Una nit, en alguna festa absurda, m’havien donat un d’aquests collarets hawaians amb flors de plàstic de colors. Abans d’anar a dormir, em va fer gràcia posar les floretes al cap del Marcel, i des d’aleshores el collaret ha quedat penjat del retrat. El gest de posar-li les flors va ser inconscient, però sempre havia pensat que no era la primera vegada que veia Proust envoltat de garlandes de colors. 

 

La memòria, diu Faulkner, creu abans que l’enteniment recordi; i l’altre dia vaig tenir la reminiscència que explicava el meu gest. Un amic em va passar la foto d’una festa a casa de Salvador Dalí a Port Lligat. La piscina del jardí està plena de models, i dues d’elles aguanten un retrat enorme de Marcel Proust, envoltat per una garlanda de colors. A sota del retrat hi ha Dalí agenollat, amb una barretina, acompanyat de senyores boniques. Amb la foto va venir el record. El 2016, en unes jornades proustianes a la Universitat de Girona, el professor Vicent Santamaria havia fet una conferència sobre Proust i Dalí, i havia ensenyat fotos de la festa. En aquell moment em van impressionar però no devia estar pel tema i, aparentment, proustianament, tot havia quedat oblidat. 

 

 

Diu Santamaria a Proust a Catalunya que Dalí es va aficionar a Proust després d’abandonar els surrealistes francesos. Llegint-lo, l’empordanès va trobar-hi afinitats compartides. El va fascinar la seva sensibilitat per la pintura, sobretot per Vermeer de Delft i Gustave Moreau. També els unia Wagner – eren devots de Tristany i Isolda, l’òpera d’amor absolut –.  “Amb la seva introspecció masoquista i el seu esbocinament anal i sàdic de la societat – escriu Dalí – Proust ha aconseguit de crear una espècie de prodigiosa sopa de crancs, impressionista, supersensible i gairebé musical”.

 

Un dels punts àlgids de la seva devoció és 1971, centenari del naixement de Proust, quan França es revoluciona amb la seva obra. A París s’inaugura una exposició sobre ell, i Dalí la visita  – o almenys, sabem que en va guardar el catàleg a la biblioteca –. Quan aquell estiu la revista Vogue li demana de fer un número especial, Dalí accepta a condició de tenir llibertat total. El resultat és un número ple de les seves fixacions: Ramon Llull, Francesc Pujols, els hologrames, la informàtica o la immortalitat. En una de les pàgines hi ha la foto de la festa a Port Lligat; amb els retrats de Proust, Raymond Roussel i Mao Zedong engalanats. 

 

 

Al número de la revista, Dalí dedica una pàgina sencera a Proust. És una mena de fotomuntatge surrealista on resumeix la seva mitomania. Hi veiem una reproducció de Les Énerves de Jumièges, un quadre espantós d’Évariste-Vital Luminais, on l’empordanès hi troba una quantitat de misteri i angoixa viscerals. Proust el cita a Contra Sainte Beuve i a la Recerca hi ha una abadia amb el nom de “Jumièges”. El quadre representa dos joves moribunds en una mena de sarcòfag flotant, entre la vida i la mort, entre el somni i la vigília; i l’aigua té reflexos daurats. També hi ha una foto del retrat de Proust, flanquejat per Dalí en barretina i el torero francès Jacques Brunet. El seu traje de luces també té reflexos daurats, com l’aigua del quadre. 

“Dalí, artista alquímic, va veure els trucs i la brillantor de Proust, i per això el seu homenatge és una conversa magnífica entre dos genis”

Al mig de la pàgina, Dalí hi posa una llauna de sardines amb una pàtina d’or – més reflexos daurats – amb pedres precioses i un retrat d’Amanda Lear, la seva nova musa. “En literatura – escriu Dalí  – Proust ens tranquil·litza oferint-nos un univers propi i limitat a una llauna de sardines, preferiblement de Nantes. Tenir un univers propi està molt millor que ser propietari d’un cotxe, i si, a més, pel mateix preu es posseeix una antimatèria, molt millor!”. El motiu pel que Dalí substitueix la famosa magdalena per una llauna de sardines l’hem d’anar a buscar a la seva lectura de la Recerca.

 

 

Es veu que, mentre pintava, Dalí tenia algú al costat que li llegia en veu alta. Com que Gala no hi era aquell estiu, se’n va encarregar l’Amanda. Li llegia el volum de la Recerca A l’ombra de les noies en flor. Al final del llibre, Marcel està trist i tot l’estiu li sembla apagat, desencisat, moribund. Es lleva sempre al migdia, i no veu entrar el sol fins que la seva criada enretira la pila de cortines que tapen la llum de la finestra de l’habitació. Proust tanca així el volum:

 

I mentre la Françoise retirava les pinces dels muntants del finestral, deslligava les teles, corria les cortines, el dia d’estiu que descobria semblava tan mort, tan immemorial com una sumptuosa i mil·lenària mòmia que la nostra vella criada no hagués fet altra cosa que desembolicar amb tota precaució de totes les seves benes, abans de fer-la aparèixer, embalsamada en el seu vestit d’or.

 

Quan la Françoise enretira les cortines per fer entrar el sol és com si desemboliqués el sarcòfag d’una mòmia vestida d’or. Dalí queda – no m’estranya – fascinat per aquesta imatge, i marca el fragment del llibre amb una ratlla i una creu i escriu ¡BRAVO!, amb exclamacions i majúscules. Dalí transcriu la frase i la posa a la pàgina de Vogue per tancar el fotomuntatge. El text de Proust és la base de la pàgina, i lliga l’or de la memòria amb l’or de les sardines, l’or del traje de luces del torero i l’or de l’aigua del quadre dels moribunds.

 

L’or és un element suprem per a Dalí, i barrejat amb el menjar és l’ideal fet comestible, abastable. “Dalí ha dit sardina a propòsit de Proust, perquè, si bé és molt probable que aquest no veiés mai una mòmia egípcia embenada amb or (…) en canvi és probable que hagués vist apujar una persiana com s’obre una llauna de sardines de Nantes al sol i, fins i tot, d’haver-ne menjat”. I continua explicant-se, amb mala llet, dient que si Proust podia disfressar el seu xofer Albert i transformar-lo en Albertine a La Recerca  – l’home amant de Proust a la vida real, la senyoreta amant de Marcel a la novel·la – també pot disfressar una sardina de Faraó, “i amagar el rot que provoca una sardina cèltica de Nantes amb el gust insípid de la famosa magdalena”.

 

Dalí, artista alquímic, va veure els trucs i la brillantor de Proust, i per això el seu homenatge és una conversa magnífica entre dos genis. Dalí veu en Proust  un visionari capaç de crear un món propi i superior a partir de la realitat material més banal i prosaica – per això, per emfatitzar-ho en llenguatge dalinià, la magdalena es transforma en sardina –. Dalí es va fascinar per Proust perquè era, com ell, un místic materialista i idealista. Tots dos barregen la matèria més basta i la més elevada: el menjar i l’or, la banalitat i l’espiritualitat. El gest és afí, i per això en els dos hi veiem la intuïció dels genis, aprofitant un món que mor; arreplegant i sublimant el que tenien a l’abast, des d’una magdalena o una sardina fins als lingots d’or que uneixen la bellesa i la mort.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

De riders, lleis i bones intencions | Guillem València

ElTribú

| 8 juny, 2021

De riders, lleis i bones intencions | Guillem València

8 juny, 2021 |

Guillem València | @valenciaguillem

Diu la màxima aristotèlica que la llei és ordre, i la mala llei incita el mal ordre. Fa uns quants anys que la política espanyola i catalana segueixen fil per randa aital màxima, possiblement fruit de la incongruència de les majories parlamentàries que sustenten el govern a Espanya i Catalunya (malgrat que servidor és de l’opinió que també hi juga un paper que la política s’hagi reduït a un joc d’autoconsum per repartir, sempre enfora, el cost de la incompetència dels mateixos governants).

 

L’últim fruit del mal govern a Espanya és l’obsessió fatal de la Sra. Díaz, Ministra de Treball: la Llei Rider (malanomenada “nova”, malgrat incideix en els pitjors vicis que arrossega el marc laboral espanyol des del franquisme). La hiperactivitat efectista –motorització normativa, en llenguatge Schmittià- del Ministeri que dirigeix la Sra. Díaz (però també de la resta del seu Govern i del legislador) i que ens ha dut fins aquí, no per habitual és menys nociva. Ja ho deia Tacitus als seus Annals: corruptissima republica, plurimæ leges.

 

La Llei Rider, de fet, és un Reial Decret -el 9/2021- d’un sol article que amb prou feines ocupa mitja pàgina. En una mena d’expiació preventiva, però, el Ministeri de Treball ha vestit el Reial Decret amb un preàmbul de ni més ni menys cinc pàgines i mitja; una proporció realment extrema entre palla i contingut, m’atreviria a dir que de rècord.

 

Però encara que es vesteixi de seda, la mona, mona es queda. Les modificacions que aquesta Llei aplica a l’Estatut dels Treballadors són exemple de mala llei per principi, per la forma i pel fons. Per principi, perquè la Llei s’ha debatut i redactat d’esquena al sector que regula. Ni l’associació empresarial majoritària al sector, ni cap agrupació representativa de repartidors més enllà d’una minoria sorollosa i polititzada, han estat convidats a la taula de negociació.

 

És una mala llei, també, per la forma: quin sentit té que una reforma exprés de l’Estatut dels Treballadors tramitada per Reial Decret per ser “d’extrema i urgent necessitat” (amb tot el que això comporta), entri en vigor a l’agost, tres mesos després de la seva aprovació?

 

Sobretot, però, és una mala llei pel fons: el gran hit de la Llei Rider és la introducció a l’Estatut dels Treballadors d’una presumpció de laboralitat que, de fet, ja existia des de la Sentència del Tribunal Suprem de 25 de setembre de 2020. Dit en altres paraules: a l’Estatut dels Treballadors, abans de la reforma de la Llei Rider, ja s’hi deia -i no hi havia gaire espai per dubtes- que una prestació de serveis dins de l’àmbit d’una empresa es presumeix com a laboral.

 

La Llei Rider afegeix, més enllà d’aquesta presumpció de laboralitat general (per dir-li d’alguna manera), una altra d’específica: es considerarà que té una relació laboral qui faci de repartidor de productes de consum o mercaderies a través d’una plataforma digital. Aquesta presumpció específica requereix, però, bastants més requisits per presumir l’existència d’una relació laboral que no pas la presumpció general, de manera que al fals autònom que vulgui demostrar que és un treballador li serà més difícil fer-ho si s’empara en la nova presumpció de la Llei Rider. 

“Els riscos de les bones (i ignorants) intencions de la Sra. Díaz no els assumeix ella. No en va el 91% dels repartidors es mostren preocupats per l’impacte de la Llei Rider en els seus ingressos, i el 79% d’ells creuen que perdran la feina”

Recordem, tanmateix, que la Llei Rider no exclou la prova en contra que pugui aportar l’empresari que cregui que la relació no és laboral: si la plataforma digital insisteix que el repartidor és autònom, s’haurà d’anar a judici perquè sigui un jutge qui ho decideixi – com ja passava, de fet, abans de la Llei Rider.

 

La pregunta que hom es fa és, doncs, quin és el sentit d’una normativa que busca -assumim- reduir la conflictivitat judicial al sector però, per contra, fa encara més difícil pels repartidors demostrar que tenen una relació laboral, sense resoldre cap de les qüestions jurídiques de fons? La resposta, a parer meu, és clara: en cap moment hi ha hagut voluntat de resoldre cap d’aquestes qüestions.

 

Demostració d’això és que, malgrat que els experts en la matèria ja van avisar d’aquestes qüestions des de l’inici de les negociacions, la Ministra de Treball ha construït el debat al voltant de la Llei Rider no en la seva efectivitat, sinó en termes de la seva “bondat”. És una bona llei, diu la Sra. Díaz, perquè és una llei “empàtica”, amb bones intencions, que protegirà els ara indefensos repartidors. El -greu, gravíssim- problema rau en el fet que els riscos de les bones (i ignorants) intencions de la Sra. Díaz no els assumeix ella, sinó qui justament ni tan sols ha pogut participar en la redacció de la Llei; la Llei que ara, potser, els expulsa del mercat laboral. No en va el 91% dels repartidors es mostren preocupats per l’impacte de la Llei Rider en els seus ingressos, i el 79% d’ells creuen que perdran la feina per la seva acció de govern.

 

Mentre que els bons governants d’Europa busquen adaptar la legalitat a la realitat del sector (al Regne Unit han impulsat una nova categoria de worker adaptada als treballadors del sector digital, i França ha creat la figura d’autoentrepreneur pel treballador independent de les mateixes plataformes), el Govern d’Espanya insisteix a replicar les velles concepcions de les relacions laborals, expulsant de la legalitat qualsevol iniciativa empresarial que no s’ajusti al marc laboral del segle XIX en què cau la Llei Rider, o pitjor encara, que no s’ajustin a la concepció que tingui la Ministra de torn sobre què és un “bon” treball i el que no ho és.

 

A la fi, i més enllà d’una mala llei, ens trobem davant d’una oportunitat perduda: primer, perquè no ens podem permetre expulsar del mercat laboral milers de treballadors per insistir en una concepció purista d’un massa antiquat dret laboral. I segon, perquè només una vertadera Llei de Treballadors de Plataformes (i no el pegat que és la Llei Rider) donarà sortida a les necessitats de tots els agents del sector: afrontant la deguda salvaguarda que mereixen les condicions laborals dels repartidors, però també la necessària seguretat jurídica àmpliament reclamada per les plataformes i pel mateix col·lectiu de repartidors.

 

En l’aparent competició sense final entre els nostres governants per aprovar la pitjor llei i dur a terme la pitjor acció política, la Sra. Díaz apareix a la majoria de travesses com una de les preferides per guanyar – gràcies en part, no en tinguin cap dubte, a la Llei Rider, que s’estudiarà d’aquí a no molt temps a les Facultats de Dret del país per ensenyar als futurs juristes com no ha de ser una llei. No només per la seva evident mala qualitat i tècnica legislativa, sinó sobretot perquè poques pèrdues d’oportunitat seran tan sagnants per tanta gent tan vulnerable com aquesta Llei.

 

Sapiguem-la -i sapiguem-los- responsable d’insistir en normes laborals completament desfasades. Molt lluny de la pretesa bondat amb que s’ha justificat la seva aprovació, a partir d’aquest mes d’agost (quan entri en vigor), la Llei Rider serà l’argument amb que es decidirà enviar a l’atur a gent que, com dirà la Sra. Díaz, “mereixen un lloc de treball” – “qualsevol”, afegirà la Ministra, “menys el que ja tenen”.

 

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

És el moment | Xavi Salvatella

ElTribú

| 7 juny, 2021

És el moment | Xavi Salvatella

7 juny, 2021 |

Xavier Salvatella | @xavisalvatella

És el moment de dir prou i alhora som-hi. El procés s’escola. I no per la metadona feta indults necessaris sinó perquè en queden només quatre que se’l creguin. S’obre definitivament un nou temps que ens interpel·la amb tota contundència. Cada català, pensi el que pensi, ja sap a hores d’ara que tot això no dona més de sí. Cal vehicular intel·ligentment aquest bany de realisme, guiar aquestes aigües que aniran cobrint ambdues trinxeres fins a deixar-hi, només i ben enfangats, els soldats més extremistes. Els uns ja saben que no és plausible la independència a curt termini i els altres, que el problema catalán serà el que marcarà els designis de l’estat de les autonomies postpandèmic.

 

És el moment d’aplegar-nos, decisió gens còmoda -ho sé- per a tots els que hem conformat els nostres ideals civils i polítics des del lliure pensament. I cal fer-ho perquè la representació ideològica a les institucions catalanes no correspon a la pluralitat real del país. Hi faltem nosaltres i hi faltem únicament i exclusiva per culpa nostra. No hem estat capaços de bastir una alternativa a la moneda de dues cares del processisme. I no ho hem fet només per l’evident context advers o la covardia dels que havien de fer el gest. No ho hem fet perquè hem preferit preservar el nostre hortet a sortir a combatre plegats el foc que amenaça tota la vil·la. Que malament tot, però que els piròmans facin que ja els hi plantem cara amb quatre tuits i a veure si els socialistes ens donen també el número 36 de la seva llista.

“Els fracassos electorals del PDeCAT, del PNC i de la resta de partits del catalanisme de centre que no es van ni presentar el 14F són la nostra derrota. Potser ja és hora d’aprendre la lliçó”

És el moment de reconèixer que tots els nostres think tanks, múltiples partits ínfims i fins i tot aquest diari d’opinió on em llegeixen no són suficients. Diguin el que diguin els enderiats, per sort vivim en una democràcia i les idees es defensen, sobretot, a les institucions. I per fer-ho, en el món del màrqueting emocional i les coses simples, es necessiten candidatures amb el punt just de transversalitat però les idees-força ben clares. Ho podem veure en els debats recurrents: des de l’ampliació de l’aeroport fins al rol global de la nostra capital; qui defensa una idea certa de llibertat, de catalanitat universal, de lliure mercat, de progrés real? La pregunta queda sense resposta perquè ens hem acostumat a perdre. La victòria de Ciutadans el 2017 és la nostra derrota. Els darrers governs i l’actual que només comparteixen una Ítaca cada cop més difusa són la nostra derrota. Els fracassos electorals del PDeCAT, del PNC i de la resta de partits del catalanisme de centre que no es van ni presentar el 14F són la nostra derrota. Potser ja és hora d’aprendre la lliçó.

 

És el moment de deixar de dir-nos que teníem raó en afirmar que el procés no portaria la independència sinó només a que, a efectes pràctics, la CUP i l’alcaldessa Colau tutelin el nostre dia a dia i el nostre esdevenir com a societat. Cal urgentment treballar per, en primer terme, salvar Barcelona i, a continuació, rellançar el país. És el moment perquè un nou cicle és a punt de començar i no ens perdonaríem mai no haver sabut evitar que ens segueixin complicant la vida.

Sense un gra de sal #11 | Claudio

ElTribú

| 6 juny, 2021

Sense un gra de sal #11 | Claudio

6 juny, 2021 |

Claudio

“À l’acharnement contre les nobles et les prêtres on voit succéder l’irritation contre les propriétaires, puis contre les talens, puis contre la beauté même; enfin, contre tout ce qui pouvait rester de grand et de généreux à la nature humaine” G. de Staël, Consodiérations sur la Révolution Française.

 

“Yet it is a grave problem, how far an irreligious civilization can subsist at all, or how soon it is bound to degenerate into a state of barbarism: whether humanitarianism is essentially capable of maintaining itself in actual reality or is fated to defeat its own ends”, A. Kolnai

 

 

“If you’re ugly, old or badly-dressed, don’t expect crying to work; if you’re male, it’s a gamble; and if you’re not in the in-group, you can forget it. But if your face fits (and you don’t ugly-cry) then you can do what you like. And as long as you sob in public now and then, you’ll be considered a paragon of compassion“.

 

“Es funktioniert alles. Das ist gerade das Unheimlich (Tot funciona. Això és justament el que fa por).”, M. Heidegger, entrevista a Der Spiegel, 31 de maig de 1976.

 

 

“Rarement sans doute le citoyen, l’homme social, a-t-il eu autant de difficulté à être sincère qu’aujourd’hui”, Pierre Manent.

EL TRIDENT FRANCÉS.

 

2. Pierre Manent (II)

 

“Il est difficile d’être l’ami de la démocratie ; il est nécessaire d’être l’ami de la démocratie. (…) Pour bien aimer la démocratie, il faut l’aimer modérément”,  Tocqueville et la nature de la démocratie.

 

“Nietzsche discerne que le principe de la supériorité scientifique de l’homme moderne, à savoir, encore une fois, le ‘point de vue historique’, produit la disposition de l’âme la plus plate, celle du touriste. La vérité effective de la religion moderne de l’humanité, c’est le tourisme”, Cours Familier de Philosophie Politique. 

 

“La pregunta por la democracia y la pregunta por el hombre son inseparables … La promesa democrática es equívoca. Ella lleva a esperar una suerte de fin de la historia, un estado de la humanidad en donde las necesidades materiales y morales de los hombres estarían, en lo esencial, satisfechas. Pero una condición tal significaría el despliegue final y el cumplimiento de la humanidad del hombre o, al contrario, su degradación última … ¿qué será de nuestra humanidad? Nos convertimos en turistas de nuestra propia historia“.

 

“The advantage of the non-representative republic, especially the Roman Republic, is that it makes available to us the spirit and motives of republican government, which are more visible because they are not veiled or distorted by the enormous artifice of representation“.

 

“Quelque chose manque, qui est de pouvoir regarder le paysage naturel et humain, en habitant son prope regard … Les Grecs d’ailleurs considéraient  que c’etait la possibilité la plus haute, liée a une sorte de posture aristocratique qu’on peut trouver intenable aujourd’hui. C’est au contraire la seule aristocratie compatible avec notre démocratie”, Le Pouvoir du Roman.

 

“Rarement sans doute le citoyen, l’homme social, a-t-il eu autant de difficulté à être sincère qu’aujourd’hui”, Situation de la France, Avant-Propos.

 

“Science is never allowed to come back to illuminate reality and life. Democracy is predicated on the basic intelligence of the common man, which in turn is predicated on the inherent intelligibility of life, at least of the current occurrences of life. As a result, democracy is the regime that has the least tolerance for nihilism. (And nihilism breeds contempt for democracy.)

 

“Le communisme en tant qu’idée appartient au monde démocratique; vues sous un certain angle même, l’idée communiste et l’idée démocratique semblent se confondre. Telle est la raison simple de l’étonnante indulgence dont le communisme n’a cessé de bénéficier dans les sociétés démocratiques, et dont il béneficie encore”, Cours Familier de Philosophie Politique.

 

“This strange exchange by which the subject deprives himself of the sure law that resided in his being, in his conscience, in order to go off in search of an indeterminate and unstable rule in the encounter with similarly disarmed subjects, this search for the self through the effacement of what gives the self its integrity, would merit a long examination, at once historical and systematic. Here we will limit ourselves to the consequences of this transformation of the agent into the subject“.

 

“Inmobiles dans la jouissance … nos nations réinterprètent toutes choses humaines d’une manière qui justifie leur paresse politique et leur inertie spirituelle. Ainsi peuvent elles a la fois … s’irriter de leur paralysie et se féliciter de leur vertues. (…) Un État qui entend garantir le plus complètement possible les ‘droits humains’ des sociétaires. Un État? Avons-nous besoin d’un État pour cela?”, La Raison des Nations.

 

“Dans la pénombre morale de l”Etat, le citoyen désapprend à obéir et plus encore à commander”, La Loi Naturelle et les Droits de l’Homme.

 

“The doctrine now triumphant, congealed into a pedantic and arrogant orthodoxy, can be summarized as follows: Peoples or classes—indeed, human communities or associations in general—do not have any sovereignty or intrinsic legitimacy. They cannot make up the framework of human action. The only humanly significant realities, the only ones which are entitled to incontestable rights, are the individual on the one hand and humanity on the other; between these two, strictly speaking, there is nothing of worth“.

 

“Et ce que le multiculturalisme nous prépare, c’est un monde ou cette construction, cette élaboration d’enjeux communs, non seulement n’est pas faite, mais est même inconcevable, parce que’elle est exclue dès l’abord par la manière même dont on pose le problème. L’ideal humain, c’est maitenant la simple yuxtaposition”, La Démocratie de notre Temps (amb Marcel gauchet i Alain Finkielkraut)

 

“L’idée de l’autonomie n’a pour ainsi dire rien à voir avec celle de maîtrise de soi”, La Loi Naturelle et les Droits de l’Homme.

 

“La liberté que nous revendiquons le plus volontiers, c’est une liberté sans raison … pusiqu’elle a toujours à sa disposition un ‘droit’ ou une ‘valeur’, instances merveilleuses puisqu’il suffit de les déclarer pour qu’elles soient. (…) Les gouvernements qui ont depuis longtemps renoncé a l’ambition de conduire nos actions, sont pleins de zèle pour organiser nos perceptions”, Situation de la France.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

El locutori #5 | Gregorio Luri

ElTribú

| 5 juny, 2021

El locutori #5 | Gregorio Luri

5 juny, 2021 |

Gregorio Luri | @GregorioLuri

Amor

 

Quina cosa més sorprenent és l’amor que fins i tot fa suportables les tardes de diumenge! Encara que només fos per això, ja estarien justificades les tones de poesia amorosa que hem anat produint al llarg de la història. 

 

Cioran, a qui no es pot considerar un exemple de filòsof optimista, assegura en la seva Història de la decadència, que precisament aquesta és la seva única i transcendent missió: “L’única funció de l’amor és fer-nos suportables les tardes de diumenge, cruels i incommensurables, que ens deixen ferides que ens fan mal durant la resta de la setmana -i fins i tot durant l’eternitat”.

 

De l’amor sempre es parla o poc o massa, perquè la seva paraula més pròpia és el gemec. Quan es parla de l’amor, es teoritza; és a dir, se l’empobreix. L’amor no es diu. Possiblement tampoc es fa. Es pateix, fatalment. Per això Plató, a, Convit, una de les grans obres del cànon occidental, posa a gent molt culta a parlar de l’amor de forma educada, però tots callen quan es presenta abruptament, d’improvís, un jove borratxo per assenyalar el seu estimat. Qui parla de l’amor ha d’emmudir quan l’amor es fa present. La vivència de l’amor té alguna cosa d’inefable.

 

Quan Hölderlin es va enamorar de Sussette Gontard li va donar el nom de Diotima i pensant en ella va escriure aquests versos:

 

“A la gana li diem amor: i allà on nosaltres

 

ja no veiem res, creiem als nostres déus”.

 

Eros és el déu més antic. Sense la força de la seva passió tot seria caos: un munt desordenat de coses neutres indiferents entre si. Eros fa del caos un cosmos, és a dir, una obra cosmètica.

 

Veiem els efectes d’Eros, però no sabem atrapar la seva força a la presó de les paraules perquè, com ens va advertir Fernando Pessoa, “qui estima mai sap el que estima, ni per què estima, ni el que és estimar… estimar és l’eterna innocència, i l’única innocència és no pensar”. Kojève ens diu una cosa semblant: “L’amor es caracteritza precisament pel fet que atribueix sense raó un valor positiu a l’estimat o a l’ésser de l’estimat”.

 

L’amor i la raó no acostumen a caminar de la mà. Orfeu no planifica el seu descens a l’infern a la recerca d’Eurídice. No pensa en els perills que hi pot trobar. Però nosaltres intuïm que, potser, no s’hagués mogut per Helena i que, per Eurídice és molt probable que els grecs mai haguessin anat a combatre a Troia (Lev Shestov, A la balança de Job).

“L’única funció de l’amor és fer-nos suportables les tardes de diumenge, cruels i incommensurables, que ens deixen ferides que ens fan mal durant la resta de la setmana -i fins i tot durant l’eternitat”, Cioran.

El fet de descendir fins als inferns per amor es d’una temeritat admirable, extrema i, alhora, potencialment a l’abast de tothom. Ningú de nosaltres podria jurar que no farà cap excés per amor. L’amor descobreix en nosaltres possibilitats de ser que esperaven latents en el nostre interior una passió que les pogués posar de manifestar. Enamorats, descobrim possibilitats inèdites de nosaltres mateixos. Herman Melville manifesta la seva sorpresa envers la força de l’amor en aquesta fenomenal novel·la filosòfica que és Moby Dick: “Què en són d’elàstics els nostres rígids prejudicis quan ve l’amor a doblegar-los!” Plutarc, tan proper a Plató, ja sabia que Eros és un tirà: fa callar les altres passions, és el dictador davant el qual els altres poders desapareixen (De l’amor). L’amor ens proporciona la valentia o la temeritat imprescindible per creure que tots els límits són transitables.

 

“Què és el que busca l’amor?”, ens pregunta Sören Kierkegaard al Diari d’un seductor. “Busca infinitud”, ens respon. És a dir, alguna cosa més enllà del refugi, la certesa, la seguretat. Kierkegaard s’hagués espantat davant la utopia íntima de Gramsci, la de gaudir d’un amor segur i un treball alegre. Al parer del filòsof danès, el que més tem l’amor és el límit, l’estabilitat, el consol de la rutina garantida, una casa de protecció oficial. Per a ell, l’amor té més a veure amb el caçador que somia amb la presa que amb la presa caçada. “Eros és un caçador terrible”, diu Plató i recorda Ortega en aquell meravellós assaig que és el seu Pròleg a Vint anys de Caça Major del Comte de Yebes.

 

Aquesta relació problemàtica entre desig i aversió del límit, que ja està present en el mite del naixement d’Eros del Convit de Plató, és resumida així per Octavio Paz: “L’amor també és una resposta: per ser temps i estar fet de temps, l’amor és, simultàniament, consciència de la mort i temptativa per fer de l’instant una eternitat. Tots els amors són desgraciats perquè tots estan fets de temps, tots són el nus fràgil de dues criatures temporals i que saben que moriran; en tots els amors, fins i tot en els més tràgics, hi ha un instant de joia que no és exagerat dir sobrehumana: és una victòria contra el temps, un albirar l’altra banda, aquell enllà que és un aquí, a on res canvia i tot el que és realment és” (La flama doble).

 

Seria d’il·lusos pretendre esgotar en aquestes línies el fenomen amorós, que té dimensions antropològiques, certament, però, segons els antics, també còsmiques i, molt especialment, epistemològiques. Quan s’estima, allò que es coneix, assegurava Agustí d’Hipona, encara que sigui molt poc conegut, la mateixa capacitat d’amor el fa millor i més completament conegut. Pedro Malón de Chaide, tira d’aquest fil agustinià a La conversió de la Magdalena: “Les coses que tenim en més vàlua que nosaltres, millor és estimar-les que entendre-les, però les coses de menys vàlua, millor entendre-les que estimar-les”. Quan estimem, ens apropiem del valor de la cosa estimada. Si és gran, sortim guanyant, si és escàs, potser sortim perdent. Això és el que volia dir Agustí quan assegurava que “si terra estimes, terra ets; si cel estimes, cel ets; i si a Déu estimes, Déu ets”.

 

Spinoza, en aquesta mateixa línia, és contundent: “Tota la nostra felicitat i la nostra desgràcia depenen només de la qualitat de l’objecte al qual ens hem unit mitjançant l’amor” (Tractat de la reforma de l’enteniment).

 

¿I de l’amor propi, què en direm? Per dir alguna cosa amb sentit i brevetat, anem a la Summa de Sant Tomàs: “L’amor amb què un home s’estima a si mateix és forma i arrel de tota amistat, ja que tenim amistat amb els altres en tant que amb ells ens portem com amb nosaltres mateixos. Per això diu Aristòtil en el llibre IV de l’Ètica que tot allò que és amistós cap a un altre procedeix de l’amistat cap a un mateix”.

 

Erasme recull el testimoni tomista a Elogi de la follia per explicar-nos que la naturalesa ha donat a cada home i a cada país una certa “philautía”. La “philautía” és definida per Erasme com: “ipse sibi palpatur”, és a dir, com la capacitat de celebrar o festejar-se un mateix. Hi afegeix que, si l’adulació de l’altre pot semblar servil, la que ens dediquem a nosaltres mateixos “permet que cadascú resulti als seus propis ulls més satisfactori i estimable, el que suposa ja una part molt substancial de la felicitat”. Efectivament, el benestar anímic és indissociable del nostre reconeixement satisfet en el relat que fem de nosaltres mateixos. Però podem trobar valor en nosaltres si no el trobem, primer, en els ulls de qui ens reconeix com persones valuoses?

 

Em costa acceptar que hi ha amor on no hi ha cap manifestació del “caçador temible” de Plató. Per això tendeixo a pensar que Hegel i Kojève tenen raó en la seva dialèctica de l’amo i l’esclau: per estimar-nos ens cal trobar alguna estima en la mirada que ens dirigeixen les persones que estimem. Com en l’home tot és qüestió de graus, la perversió d’aquesta cacera porta a la patologia del “donjuanismo”, descrita així en un sonet d’un poeta anònim de segle XVII:

 

– El que tiene mujer moza y hermosa

¿qué busca en casa y con mujer ajena?

¿La suya es menos blanca y más morena

o floja, fría, flaca? – No hay tal cosa.

– ¿Es desgraciada? – No, sino amorosa.

– ¿Es mala? – No, por cierto, sino buena

Es una Venus, es una Sirena,

un blanco lirio, una purpúrea rosa.

– Pues ¿qué busca? ¿A dó va? ¿De dónde viene?

¿Mejor que la que tiene piensa hallarla?

Ha de ser su buscar en infinito.

– No busca éste mujer, que ya la tiene.

Busca el trabajo dulce de buscarla,

que es lo que enciende al hombre el apetito.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

El debat #2 | Investidura, indults i independència

ElTribú

| 4 juny, 2021

El debat #2 | Investidura, indults i independència

4 juny, 2021 |

Parlem amb Marc Arza, Roger Montañola i Victor Puig sobre la nova legislatura, els indults i el procés d’independència.

 

També disponible a iVoox, Spotify i Apple Podcasts.

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Acomiadament gratuït? | Roger Medina

ElTribú

| 4 juny, 2021

Acomiadament gratuït? | Roger Medina

4 juny, 2021 |

@RogerMedina_

En els darrers dies s’ha constituït una nova organització empresarial encapçalada pels qui van perdre les eleccions de Pimec. Sota el nom de Patronal Catalana’ aquesta institució de nova creació ha arrancat amb una gran polèmica per algunes de les seves reivindicacions. Així, en paraules del seu impulsor Pere Barrios, l’entitat busca “recuperar la vertadera funció patronal” i “sense por de travessar línies vermelles”. Proposen, entre d’altres, modernitzar les plantilles de les empreses, implementar una nova tarifa d’autònoms o impulsar la contractació gratuïta de personal a les empreses de nova creació. Però sens dubte la proposta que ha generat més controvèrsia ha estat la de reduir els costos d’acomiadament per acabar amb la “rigidesa laboral”.

 

El funcionament del mercat laboral fa dècades que és un dels principals problemes de l’economia espanyola, i un llarg nombre de reformes han intentat modificar aquesta situació, totes amb escàs èxit. Des dels anys 80, Espanya ha estat 56 trimestres amb una taxa d’atur per sobre del 20%. En altres paraules, en els darrers 41 anys Espanya ha estat l’equivalent a 14 anys amb una taxa d’atur per sobre del 20% i només ha aconseguit durant un sol trimestre mantenir-la per sota del 8%, a mitjans del 2007.

 

La majoria d’anàlisis assenyalen la dualitat o segmentació laboral com una de les causes més destacades a l’hora d’explicar el seu mal funcionament. L’existència, a grans trets, de dos tipus de treballadors amb contractes de condicions enormement divergents, uns de temporals i d’altres d’indefinits, genera un greuge comparatiu amb importats conseqüències econòmiques. Els contractes indefinits acostumen a portar associats majors salaris, majors possibilitats de promoció i majors dosis de seguretat i estabilitat, mentre que els temporals estan associats a feines de menor qualificació, salaris més baixos o una manca de formació i promoció. Algunes estimacions suggereixen que la baixa taxa de conversió de contractes temporals a indefinits podria explicar fins a un 13% de la caiguda de la productivitat, un altre dels problemes persistents de l’economia espanyola. A més, la temporalitat afecta de manera més intensa a joves, dones i immigrants.

 

Aquesta forta dualitat provoca, entre d’altres conseqüències, una anomalia en el comportament dels salaris i l’ocupació. Així, l’ocupació està molt fortament lligada al cicle econòmic, i caigudes o increments del PIB provoquen també caigudes o increments de l’ocupació pràcticament de la mateixa magnitud, mentre que el salari real en alguns casos mostra un patró anticíclic, experimentant creixements davant de caigudes de l’ocupació i el PIB, i trigant molt més a ajustar-se. Això en part s’explica pel fet que els primers llocs de treball que es destrueixen són els temporals, associats a menors retribucions, i això fa créixer el salari mitjà. Una prova més que, en gran part, els ajustaments laborals a curt termini a Espanya es produeixen més en les quantitats (en forma d’acomiadaments) que no pas en els preus (reducció de salaris). 

 

L’alta protecció laboral espanyola d’un segment dels treballadors contrasta amb models laborals amb una major flexibilitat, però no necessàriament menys seguretat i benestar pel treballador. Un exemple habitual de flexibilitat laboral en el debat públic són els països nòrdics. Aquests estats compten amb un filosofia de les relacions laborals anomenada flexiseguretat, ja que combina altes dosis de flexibilitat laboral en forma de reduïts costos de contractació i acomiadament amb una xarxa de seguretat en situacions d’atur, com un sistema de polítiques actives d’ocupació eficaç que facilita la ràpida reinserció laboral i generoses polítiques passives d’ocupació (prestacions d’atur).

“Les ocupacions canviaran i dificultar el reajustament tot mantenint rigideses en els fluxos d’ocupació per protegir llocs de treball (que en molts casos poden esdevenir obsolets) en comptes de protegir els treballadors només dificultarà quelcom inevitable i prolongarà la problemàtica històrica de l’economia espanyola”

L’informe Doing Business del Banc Mundial compara, entre d’altres, les indemnitzacions per acomiadament entre països. Si ens fixem en les dades relatives a les indemnitzacions per acomiadaments procedents (severance pay for redundancy dismissal) per perfils d’antiguitat d’1, 5 i 10 anys, observem com la xifra per Espanya és de 2.9, 14.3 i 28.6 setmanes de salari, respectivament. En el cas de Dinamarca, Finlàndia, Noruega i Suècia aquesta xifra és de 0 setmanes de salari per tots els perfils d’antiguitat. Altres països que tampoc compten amb cap tipus d’indemnització en cas d’acomiadament procedent són Àustria o Suïssa. En el cas dels acomiadaments improcedents (compensation following unfair dismissal) també veiem diferències notables, tot i que en algun cas concret observem xifres més properes a les d’Espanya. Així, a Espanya, per una antiguitat de 20 anys, el nombre de mensualitats a percebre era de fins a 42 amb la normativa laboral vigent abans de la reforma laboral de 2012, mentre que amb l’actual és de 24 mensualitats. A Suècia aquesta xifra ascendeix a fins a 32 mensualitats, i es configura com l’excepció nòrdica, ja que a Finlàndia són 14 mensualitats, a Noruega 12 i a Dinamarca 5.3. Els casos d’Àustria i Suïssa esmentats prèviament van en la mateixa línia, i ambdós compten amb 6 mensualitats en cas d’indemnització per acomiadament improcedent.

 

El model laboral anteriorment descrit sembla fer-ho millor en termes de temporalitat que el dual, rígid i escleròtic mercat laboral espanyol. Així, segons les darreres dades disponibles, Espanya és el país de la Unió Europea amb una major taxa de temporalitat, amb un 24.7% de treballadors (aquesta xifra va arribar a superar el 34% el 2006). Més de deu punts per sota trobem Suècia, on la taxa de temporalitat ascendeix al 14.5%, seguida per Finlàndia amb un 13.7%, Dinamarca amb un 10.5% i Noruega amb un 7.8%, mentre que Suïssa i Àustria tenen una taxa de temporalitat del 13.1% i el 8.1%, respectivament.

 

La despesa en polítiques actives d’aquests països es troba entre l’1% i el 2% del PIB, essent Dinamarca el cas més elevat, amb un 2.3%. A Dinamarca, als beneficiaris d’un subsidi d’atur menors de 30 anys se’ls hi ha d’oferir (i ells han d’acceptar) algun tipus de política activa d’ocupació en els tres mesos següents al cobrament del primer subsidi. A més, també disposaran de mesures d’activació (a través de formació i assessorament) més o menys continuada fins que trobin una nova ocupació. Pels majors de 30 anys aquest període s’amplia a 12 mesos després del cobrament del primer subsidi. A Espanya aquest tipus de polítiques rep el 0.9%. Un altre cosa destacada és la composició d’aquesta despesa; mentre que la majoria de països focalitzen aquesta despesa en la intermediació laboral i la inserció de grups amb dificultats o la formació, a Espanya es focalitza majoritàriament en els incentius a l’ocupació privada.

 

Aquests mateixos països tampoc tenen un salari mínim interprofessional en els termes en els que l’entenem aquí. Així, a data d’avui, ni Àustria, ni Dinamarca, ni Finlàndia, ni Suècia, ni Noruega, ni Suïssa, ni tampoc Itàlia (i Alemanya abans del 2015) compten amb un salari mínim interprofessional fixat per una normativa governamental centralitzada. Això no vol dir que no tinguin unes retribucions mínimes, però estan fixades a nivell sectorial mitjançant convenis establerts per mecanismes de negociació col·lectiva entre sindicats i empreses.

 

Un altra de les propostes que apareix de manera recurrent al debat públic i que contribuiria a introduir certa flexibilitat laboral és l’anomenada motxilla austríaca. Aquest instrument consistiria en la introducció d’un fons de capitalització per cada assalariat que finançaria una part de la indemnització en cas d’acomiadament. El fons estaria dotat d’una quantitat equivalent a un determinat nombre de dies per any treballat, i l’import seria deduït de la indemnització en cas d’acomiadament. El treballador recuperaria l’import acumulat en un fons no només en cas d’acomiadament sinó també en cas que decidís canviar de lloc de treball, cosa que pot afavorir la mobilitat laboral i dotar de més sobirania el treballador. Al final de la vida laboral podria decidir destinar l’import acumulat en l’esmentat fons a complementar la jubilació. La gran virtut d’aquest mecanisme és que millora l’alineament entre les decisions d’acomiadament de l’empresa i la productivitat de cada treballador, ja que les diferències en la quantitat d’indemnització a la qual l’empresa ha de fer front es redueixen, i el tipus de contracte o l’antiguitat del treballador ja no serien factors tan rellevants a l’hora de prendre decisions de gestió de personal.

 

La introducció d’elements de flexibilitat com els anteriorment esmentats molt probablement toparia amb enormes resistències socials si no es duen a terme reformes per potenciar l’altra cara del model, això és, la seguretat. És per això que propostes com les de la recent fundada ‘Patronal Catalana’ han estat rebudes amb tanta bel·ligerància, perquè només posen el focus en l’àmbit de la flexibilitat, sense reclamar una millora de les polítiques actives d’ocupació i un mecanisme per avaluar-ne la seva efectivitat.

 

El que és evident és que el canvi tecnològic i les innovacions disruptives ens han de fer replantejar el marc de relacions laborals existent i fer una progressiva transició cap a models on, en paraules de l’economista francès Jean Tirole, guardonat amb el Premi Nobel d’Economia l’any 2014, es protegeixi el treballador i no el lloc de treball. Per això és important compatibilitzar la flexibilització laboral amb mesures de suport i de transició. Les ocupacions canviaran i dificultar el reajustament tot mantenint rigideses en els fluxos d’ocupació per protegir llocs de treball (que en molts casos poden esdevenir obsolets) en comptes de protegir els treballadors només dificultarà quelcom inevitable i prolongarà la problemàtica històrica de l’economia espanyola.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més articles com aquest.

Temps de prosa a can Barça | Xavi Noriguis

ElTribú

| 3 juny, 2021

Temps de prosa a can Barça | Xavi Noriguis

3 juny, 2021 |

Xavi Noriguis | @xavinoriguis

Venen temps de prosa a Can Barça. Mentre la premsa va fent el seu petit agost particular amb portades de sona X i últimes hores, jo volia creure que la cosa estava més preparada del que es projectava i, tot i que era inevitable no contemplar el plausible escenari de la continuïtat de Koeman, sempre vaig creure en un gir de guió en forma del Rijkaard de torn a la banqueta. Sembla que s’han confirmat els pitjors auguris. No sembla que el continuisme sigui el millor dels negocis a risc de perdre un altre any que havia de ser una reconstrucció des de la base. És veritat que el mercat era el que era, que els dies passaven i es corria el risc d’anar al supermercat a comprar amb l’estómac buit i acabar comprant allò que tots sabem i que no ens agrada gens. Si a aquest còctel hi afegim les condicions que posaria qualsevol entrenador de nivell, i que ara mateix serien difícilment assumibles, doncs ja ho tindríem.

 

El discurs de Joan Laporta durant la campanya electoral va ser molt clar: cruyffisme i més cruyffisme. El mandat –hehehe- del President és diàfan. I bàsicament seria fer tot el contrari del que ha fet la directiva anterior i no tinc cap dubte que en un moment o altre ho veurem. Això era (i és) buscar un entrenador que posi la pilota com a primer pilar de la construcció del joc, que jugui amb extrems oberts, que fabriqui els espais on realment s’han de crear: entre la defensa i el porter rivals, que prioritzi el talent per sobre del físic a l’hora de confeccionar la plantilla, que pressioni en camp rival i que enterri –si us plau demano- la puta merda del doble pivot en un ritual nocturn de sacrifici a la Masia. No és un exercici de retòrica ni d’estètica – per bé que no ens desagrada-, ans el contrari, és pur resultadisme si tenim en compte quan i de quina manera hem guanyant i quan hem sigut uns “aixecaRecopes”. Tots sabem qui és l’home i també sabem que –ara per ara- sembla impossible. I cal afegir el drama que ara no hi ha el Johan per dir-li al Jan “Oye, pon a este a entrenar”.

 

Des d’aquesta perspectiva, la notícia de la continuïtat de Ronald Koeman és del tot decebedora. Jo era a Wembley el dia D d’aquell enfeinadíssim 1992 i creieu-me germans si us dic que mantinc un vincle sentimental amb Ronald Koeman que difícilment tindré amb altres jugadors. Com a entrenador va agafar l’equip en una conjuntura molt complicada i ha fet algunes coses que cal destacar, com la motivació de Messi, la valentia amb alguns joves i el seu discurs en algunes rodes de premsa. Però no cal allargar-se en el tema dels enfrontaments amb rivals directes ni repetir que –tret de comptades excepcions amb rivals menors- la majoria de partits han estat una castanya important i molt lluny del que volem els culers que ens podem cordar les sabates tot sols. En temps de maniqueisme s’haurien de fer les coses amb naturalitat i sense estridències absurdes. Hola Ronald, ets un dels nostres i t’estimem, però busquem una altra cosa.

 

No ho cremem tot ara, més que res perquè ja no queda res per cremar. Però és l’hora dels bons, dels petits, dels descarats i dels valents.

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més articles com aquest.

Comprendre l'horror | Elena García Dalmau

ElTribú

| 2 juny, 2021

Comprendre l'horror | Elena García Dalmau

2 juny, 2021 |

Elena García Dalmau | @__dalmau

Durant l’audiència general de dimecres passat, el Papa Francesc va fer un gest bastant inhabitual i va besar-li el braç esquerre a una de les fidels. La dona va aixecar la màniga de la seva camisa i va deixar veure, sota la tela, les marques desdibuixades però encara presents de l’horror, en forma d’un nombre de cinc xifres que són l’empremta més visible de l’experiència concentracionària. 

 

Imre Kertész va escriure el 1997 que totes les situacions modernes rimen amb Auschwitz i els gairebé 25 anys que han passat des d’aleshores ens demostren que la filosofia, la història i l’art no han pogut pensar des de cap altra perspectiva. Cada any es publiquen centenars de tesis doctorals, novel·les i pel·lícules que tenen al seu centre el paisatge europeu tacat per l’ombra de l’extermini. Però la popularització d’un tema només demostra les obsessions –pors i desitjos, però també fílies– d’un període històric concret, i no implica necessàriament una explicació més clara o una aproximació més fidel als fets exposats. Juan Mayorga ho explica clarament als seus Elipses quan afirma que la memòria no serveix com a homenatge per si mateixa sinó que també pot ser instrumentalitzada i repetir els mateixos tòpics conceptuals del passat. 

 

Què succeirà quan els testimonis directes de les tragèdies del segle passat desapareguin i què n’hem de fer amb les lliçons històriques de què som dipositaris és una de les qüestions de més pes que desenvolupa Mayorga a la seva obra, dramàtica i assagística. Per contra al que trobem a pel·lícules com El fotògraf de Mauthausen, l’autor rebutjarà un ús excessiu i gratuït de la violència i l’aspiració mimètica de la representació dels camps, i defensarà, profundament influït per Benjamin, que la funció de la cultura moderna és la de raspallar la història a contrapèl i fer evident tot allò que, fins aleshores, havia restat ocult: davant el relat històric i el llenguatge dels vencedors, el silenci dels vençuts; davant la mimesi artística que només provoca un shock infèrtil i incomunicable als espectadors, la producció d’una experiència de la història verbalitzable, creadora, crítica. 

“La funció de la cultura moderna és la de raspallar la història a contrapèl i fer evident tot allò que, fins aleshores, havia restat ocult”

Simplificar les idees és, tot sovint, la manera més senzilla que trobem per explicar-les als altres, i també a nosaltres mateixos, però és, en el fons, una excusa. El fotògraf de Mauthausen és una escapatòria, com ho és El violí d’Auschwitz de la Maria Àngels Anglada. La recreació en la violència i en el sentimentalisme són un únic gest de fugida cap endavant. Les tortures al ritme de la Mondscheinsonate de Beethoven i la salvació de les víctimes a través de la música són la mateixa anècdota que, de tantes vegades repetida, perd la seva significació. Lliçó memoritzada, com la del meu alumne que cada vegada que sent parlar del nazisme només sap dir que «eren dolents, molt i molt dolents».

 

Hi ha una distància evident en els plantejaments de les obres fetes pels testimonis i aquelles composades per les generacions posteriors. La dificultat d’engendrar pel·lícules sobre la Xoà no es troba tan sols en la construcció d’un relat fefaent històricament parlant, sinó en una mena d’impossibilitat conceptual en la construcció dels personatges i del caràcter de les obres, que tot sovint no es correspon a la realitat dels camps que van exposar els supervivents. Als escrits testimonials no hi trobem narradors que es pensen a si mateixos com a herois, com a éssers que han aconseguit derrotar el seu propi destí perquè són més forts, o més valents, o millors. Tot el contrari: hi veiem la culpabilitat envers la possibilitat de la vida, la incomprensió cap a supervivència, el no saber per què ells, precisament ells, han sobreviscut i els altres –de vegades més forts, i més valents, i millors– no.

 

Som els hereus de Grècia i només entenem el món a través de la tragèdia. És igual que coneguem o no l’obra completa de Sòfocles, perquè quan ens plantem davant la pantalla del cinema esperem sense saber-ho la lluita activa, heroica, d’un personatge contra el seu destí inexorable. El fotògraf Boix sobreviurà a la pel·lícula, com el Daniel d’El violí d’Auschwitz, gràcies al seu enginy i als canvis de la sort. Res més allunyat de les paraules de Levi quan afirmava que el Lager és l’espai on a l’home li és presa la seva humanitat. Sense humanitat no hi ha individu, sense individu no hi ha consciència, sense consciència no hi ha enginy, sense enginy no hi ha heroi, i sense heroi no hi ha tragèdia. Però setanta-cinc anys de voluntat de restauració i homenatge a la memòria no poden esborrar vint-i-cinc segles de tragèdia, i al suïcidi de Levi hi veiem amagat, de forma inevitable, el mateix destí que tremola a les conques dels ulls arrencats d’Èdip.

 

El que remou més en contemplar el gest del Papa és saber que poques vegades podrà repetir-se. Maksymowicz té 81 anys i només en tenia 3 quan va ser deportada a Auschwitz. El que remou més en contemplar aquestes imatges és saber que el proper papa, quan vulgui retre homenatge a les víctimes de la Xoà, ho haurà de fer davant d’un espai buit. El temps passa i el nombre de supervivents que poden donar testimoni de l’experiència dels camps de concentració disminueix cada any que deixem enrere. D’aquí dues dècades no quedaran testimonis vius que puguin aixecar la màniga de la camisa i fer-nos veure en cinc nombres la barbàrie en què pot caure la Humanitat si es deixa caure. Ens apropem a l’inici d’un camí on haurem d’enfrontar-nos sols a la consciència de la nostra història i en què serà només nostra la responsabilitat que els testimonis no es perdin en l’oblit.

A veure què en feu | Ferran Caballero

ElTribú

| 1 juny, 2021

A veure què en feu | Ferran Caballero

1 juny, 2021 |

Ferran Caballero | @ferrancab

Tothom que viu i treballa a Catalunya i que vol, a més, ser català, sembla estar d’acord en que els indults són imprescindible. Però ningú acaba d’explicar ben bé ni per què ni per a què. Se suposa que no cal, perquè és una qüestió d’humanitat. Però qui parla en nom de la humanitat menteix, deia Schmitt. És una humanitat que no es reconeix als altres presos que també tenen família i també porten quatre anys o més a la presó i que també deuen tenir ganes de recuperar la seva vida i tot quant etc. Evidentment, el “free tothom” no s’ha hagut de prendre mai al peu de la lletra i tothom sap que sempre ha volgut dir “free tots els qui el moment i la situació aconselli que siguin els nostres”.

 

L’independentisme sap que no necessita explicar-se i que faltaria més quan no han fet res del que tornaran a fer i per això fa veure que somia que del perdó en sabrà fer permís. Res. Tot és “a cambio de nada”, com piula aquell rufià després de cada servei. Tot és intentar fer passar per capitulació de l’Estat el que és càlcul electoralista del govern. I per herois els qui no arriben ni a amnistiats.

 

Tot és com aquell gest heroic o botifler de Cuixart amb Iceta o d’Iceta amb Cuixart, aquell contacte ambigu que ja no sé si era abraçada, estel o carícia. Tot és com la cosa aquella de feminitzar l’himne però només una estrofeta. Però en aquestes obres de ficció, si toques una coma ho toques tot i si et pretens autor del que canvies també et fas autor de tot el que deixes. Si hi ha segadores, per qué hi ha enemics? Si hi ha enemics, per què se’ls abraça? Són coses que mereixen ser explicades però que aquí no s’expliquen mai. Perquè els únics que podrien són els únics que no poden.

“L’independentisme sap que no necessita explicar-se i que faltaria més quan no han fet res del que tornaran a fer i per això fa veure que somia que del perdó en sabrà fer permís. Res. Tot és “a cambio de nada”, com piula aquell rufià després de cada servei”

Per això els únics que diuen alguna cosa són els eterns nostàlgics de la tercera via, que asseguren que els indults són una condició indispensable per normalitzar la situació i per avançar i el diàleg i tot això. Però ningú sap de quina normalitat parlem quan parlem de normalitat. I suposo que tothom sap que el relat de com de necessaris són els indults i com n’és de valent Sánchez no són més que propaganda socialista. Que està molt bé i és tan digne o més que tantes altres coses que es fan i es desfan en la nostra política, però que és això i no és gaire més. Propaganda i una mica de xantatge moral per aconseguir acabar la legislatura més o menys en pau i per anar donant temps a que els fons europeus i la suposadament exemplar capacitat espanyola per l’oblit els facin la feina bruta abans de les properes eleccions. No m’estranya que Ivan Redondo es cregui Aaron Sorkin.

 

Si els presumptes indultats i els presumptes analistes callen és perquè ja no sabrien dir la veritat. Sent molt generosos, que tampoc és un defecte, podem dir que com a mínim des de finals del ‘17 la política catalana està posada al servei dels interessos dels líders independentistes. Contradient l’esperit i la lletra d’allò d’Espriu i l’home que mor pel poble o el poble que mor per l’home però aquest cop com a farsa. Perquè a la resta només ens queda fer-nos els tontos i creure que allò de “ho tornarem a fer” o el discurs d’Aragonès el jove i gris gestor prometent culminar la independència i fer inevitable l’autodeterminació és heroicitat o bullshit segons ens escolti Catalunya o els jutges Suprem. No costa gaire d’entendre, o com a mínim de comprendre, que no tothom tingui les mateixes ganes ni els mateixos incentius en passar per idiota. Catalunya és plena de pepiños que no voldrien de cap manera influir en les eleccions americanes i que callen, doncs, perquè no sabrien ni per on començar a explicar a què ve tanta generositat del govern enemic o com hi pensen (co)rrespondre. És a dir, explicar quin projecte tenen per a nosaltres, ara que ja s’han salvat ells. Callen i deuen fer bé, perquè no crec que tinguin res millor que el silenci per oferir-nos.

 

Tenim una oportunitat! van cantant aquells. Doncs a veure què en feu.

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

Biden, el virus i la Xina | Javier Borràs Arumí

ElTribú

| 31 maig, 2021

Biden, el virus i la Xina | Javier Borràs Arumí

31 maig, 2021 |

Javier Borràs Arumí | @jborrasarumi

Les declaracions de Biden donant a entendre que la covid-19 podria haver-se escapat d’un laboratori xinès s’han rebut de dues maneres. Per una banda, amb credulitat: malgrat que no hi ha noves proves contrastables que sostinguin aquesta hipòtesi, la premsa s’ha fet eco de la notícia i li ha donat espai mediàtic pel fet de sortir de la boca de Biden. Com a reacció, ha aparegut la previsible reacció indignada: això Trump ja ho va dir, hipòcrites! El debat s’ha centrat en la dicotomia Biden-Trump. L’important de les paraules de Biden, però, no és la diferència entre ambdós presidents, sinó la continuïtat d’un mateix discurs. Un pot cridar més i l’altre pot cridar menys, un pot parlar del perill groc i l’altre de drets humans. No importa. Sigui quina sigui la retòrica, Biden i Trump són dos soldats d’un mateix exèrcit quan es tracta de la Xina.

 

Malgrat el discurs multilateralista amb el que Biden va arribar al poder, la seva acció respecte de Pequín no ha fet sinó reforçar el que ja havia fet Trump. Els aranzels, les sancions i les llistes negres contra tecnològiques xineses s’han mantingut, i Biden fins i tot ha ampliat el nombre d’individus i empreses afectades per elles. Les escasses trobades amb la Xina han continuat sent tenses i de retòrica agressiva. Alguns han analitzat aquesta postura de Biden des del punt de vista de l’electorat americà: el nou president no vol semblar més tou que Trump. Potser en això hi ha part de veritat, però no copsa l’element fonamental de la continuïtat entre ambdós presidents. Si Biden i Trump actuen de manera similar respecte la Xina és perquè comparteixen un mateix i fonamental objectiu: contrarestar l’ascens de la Xina com a potència, amb els mitjans que siguin necessaris. L’impuls principal que els mou és el poder, no la ideologia, i per això no hi ha quasi diferències en política exterior xinesa entre el president recolzat pels woke i el president recolzat pels supremacistes blancs.

 

El que ha fet Trump i està fent Biden no és estrany: la història de la humanitat s’ha basat a contrarestar el poder de les potències que poden rivalitzar amb la pròpia. Tots els grans estats busquen l’equilibri de poder, independentment que els seus dirigents tinguin motivacions més elevades o abjectes. Que Biden cregui que amb la seva proposta d’una Aliança de les Democràcies està lluitant per la llibertat i els drets humans mundials és indiferent: el resultat d’aquesta estratègia és la creació d’un teixit d’estats que facin de contrapès a la Xina. Amb això no vull negar que la trajectòria humana i personalitat de Biden tinguin certa empremta en la seva acció internacional. Segurament la té, però és secundària i no altera el fet fonamental: que la direcció de la seva política exterior ja ve condicionada per l’equilibri de forces internacionals. Si la Xina fos un país de PIB mitjà i amb un exèrcit reduït, els mateixos valors de Biden es traduirien en un altre tipus d’acció exterior. L’estratègia de Biden no és una estratègia contra la Xina, sinó una estratègia contra una potència rival en ascens.

“Malgrat el discurs multilateralista amb el que Biden va arribar al poder, la seva acció respecte de Pequín no ha fet sinó reforçar el que ja havia fet Trump. Els aranzels, les sancions i les llistes negres contra tecnològiques xineses s’han mantingut, i Biden fins i tot ha ampliat el nombre d’individus i empreses afectades per elles”

Les últimes declaracions sobre la hipòtesi del virus s’han d’entendre dins d’aquest context de lluites de poder internacionals. És possible que Biden cregui en aquesta teoria, però l’important és analitzar per què ha decidit posar-la com a focus d’atenció mundial. La hipòtesi del virus forma part d’una sèrie de moviments en política exterior que Biden ha dut a terme en els últims mesos, que busquen reforçar aquesta xarxa d’estats oposats a l’ascens xinès. La crisi pandèmica actual no ho fa fàcil: la Xina n’ha sortit reforçada. Al país, ara mateix, es fa vida normal. La Xina va ser la primera gran economia a recuperar-se del terrabastall econòmic de l’epidèmia i ha realitzat moviments de política interior -collar encara més Hong Kong- que no podria haver realitzat si estigués en una posició de debilitat. La pandèmia ha empitjorat la seva imatge a Occident i als països desenvolupats d’Àsia Oriental, però al món en desenvolupament l’atractiu de les inversions xineses es manté estable. En termes relatius respecte de les altres grans potències, la Xina és ara més poderosa que abans de la pandèmia.

 

Entre els moviments que Biden està tirant endavant per limitar la Xina hi ha la ja esmentada Aliança de les Democràcies, que pot ser efectiva per atreure els socis occidentals dels Estats Units (Austràlia, Canadà, Regne Unit, en part la UE) després d’anys de retòrica bruta de Trump -molts d’aquests països ja recelaven de l’ascens de la Xina abans de Biden-. Però en el cas dels aliats asiàtics, que opten per posicions més neutralistes, el president nord-americà ha hagut de canviar la pastanaga pel pal i pressionar a Corea del Sud i el Japó perquè adoptessin postures més explícitament anti-xineses. Que Biden anunciés fa dies que es reuniria amb Putin, ara mateix la potència més propera a Pequín, és part del mateix joc. El problema principal que s’està trobant el president dels Estats Units és que la baula fonamental d’aquesta xarxa anti-xinesa, l’Índia, està immersa en una crisi sanitària com no se n’havia vist a cap altre país durant la pandèmia. L’Índia té la massa geogràfica i poblacional per competir amb la Xina i és l’única potència asiàtica que la podria mirar de tu a tu, però la pandèmia no ha fet més que eixamplar la distància econòmica i de desenvolupament que ja existia entre ambdós països.

 

Malgrat que les paraules de Biden sobre el virus ens semblin un capítol més de la telenovel·la que és la política americana, amaguen un conflicte de fons que afectarà els presidents nord-americans durant generacions. Darrere de l’anècdota s’amaga el poder i la història.

 

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

Sense un gra de sal #10 | Claudio

ElTribú

| 30 maig, 2021

Sense un gra de sal #10 | Claudio

30 maig, 2021 |

@clorgu

Friends world was a soft-focus picture of the adult life the baby boomers hoped they’d created for their offspring: maximally connected, but also maximally free… 22% of millennials reported having no friends

 

 

 

“Depuis près de deux siècles, exactement depuis la Révolution française, la politique s’exerce au nom d’une conception qui, prétendue plus humaine, dénature l’inimitié et la rend plus cruelle, occupée qu’elle est à découvrir des coupables”, Julien Freund, La négation de l’ennemi.

 

“A limitation of view, wich appears so clear and practical, but wich amounts to little more than a mental fog, is inseparable from political activity”, Michael Oakeshott, The claims of politics.

 

“One of the drawbacks to life is that it contains moments when one is compelled to tell the truth.” P.G. Wodehouse, Hot Water.

 

The Foucault realignment tells us something significant about the balance of power in the West,where the cultural left increasingly understands itself as a new establishment of “power-knowledge,”requiring piety and loyalty more than accusation and critique”

 

“Maybe one of the values for us of studying Shakespeare is that he was a pre-modern thinker and thus can offer alternatives to our modern, democratic ways of thought. (…) Shakespeare appears to take aristocracy seriously. In accordance with the classic principle of decorum, all his tragic heroes are of noble birth, the fate of a whole community rests upon what they do. To be sure, Shakespeare repeatedly distinguishes nobility by nature from nobility by convention. Many of his nobly born characters turn out to be quite ignoble in their actions. But still, Shakespeare’s aim seems to be precisely to distinguish true nobility from false”, Paul Cantor, Can Shakespeare Survive Woke?.

“Qui ne sait parler que le langage des droits individuels ne traitera jamais de manière pertinente un problème social ou politique”, Pierre Manent, Situation de la France.

EL TRIDENT FRANCÉS.

 

2. Pierre Manent (I)

 

“Mientras haya pensadores con voluntad de estilo, como Pierre Manent o Rémi Brague -por citar sólo dos nombres-, yo no me siento intelectualmente huérfano”, Gregorio Luri

 

“Parmi les penseurs de la politique, il préfère les Anciens. D’abord parce que les Modernes ont construit leurs systèmes en réaction contre eux… Ensuite, parce que la forme politique dans laquelle ils vivaient et qui était l’objet de leurs réflexions, à savoir la cité (polis), possède deux privilèges objectifs”, Rémi Brague sobre Pierre Manent.

 

“L’homme, un certain type d´homme de moins, est capable de prendre ses distances avec les intérêts urgents de la vie humaine, de les suspendre pour poser des questions auxquelles in ne trouvera pas de réponse certaine, ultimement de suspendre et pour ainsi dire de congédier la peur de la mort pour s’interroger sur les articulations de l’être”, Le Regard Politique.

 

“Être homme est un fait à constater, et même à célébrer, plus qu’une tâche à accomplir” Cours Familier de Philosophie Politique

 

“- ¿Qué pensadores considera que deben ser leídos en el momento actual?

– Aristóteles, por un motivo muy preciso: es quien mejor explica por qué organizar la vida política consiste en poner cosas en común, y cómo se hace. Es la pregunta que debemos formular hoy. La ideología dominante supone que podemos ordenar la vida colectiva sólo con reglas del juego. Éstas son útiles, pero no permiten poner nada en común.”

“Rome a laissé un héritage inmense… La radicalité de l’entreprise moderne fut pour une part le prix à payer pour se dégager enfin de ce testament aliénant.

(…)

… une interprétation de notre histoire politique qui soit vraiment indépendante de la conceptualisation moderne que je critique ou rejette. Je ne parviendrai à résoudre cette difficulté que lorsque je serai en mesure de proposer ine interprétation du développement de l’Europe qui ne soit pas centrée sur le projet moderne”, Le Regard Politique.

 

“Qui ne sait parler que le langage des droits individuels ne traitera jamais de manière pertinente un problème social ou politique”, Situation de la France.

 

“Michael Oakeshott once remarked that great political philosophies are generally answers to specific political predicaments. It is easy to document this proposition from Plato and Aristotle, through Machiavelli and Hobbes, to Rousseau and Hegel. As I observed at the outset, the twentieth century did not elicit such comprehensive answers from political reflection, and this despite the fact that its predicament was of the most extreme sort: devastating world wars, murderous revolutions, beastly tyrannies. If there ever was a time for writing a new Leviathan, that was it. But our most impressive documents are novels: which political treatise on communism is a match for 1984 or Animal Farm or One Day in the Life of Ivan Denisovich or The Yawning Heights?”, The return of political philosophy.

“L’espoir mis par Tocqueville dans la grand synthèse americaine entre l’abstraction démocratique et la nature humaine s’effondre aux yeux de James et de Henry Adams … L’arret sur la nature permis par la dynamique démocratique, ne dure pas. La démocratie est emportée au-delà de la nature, et cette dernière articulation naturelle, où l’homme et la femme, quioque egaux, ont des regards différents qui ne se superposent pas, est emportée par l’abstraction démocratique.”, Le Pouvoir du Roman (amb Mona Ozouf i Alain Finkielkraut).

 

“Strauss’ understanding leaves us uncertain of the relationship between the practical and theoretical parts of Jerusalem, between the law and the mystery of being. In our sorry situation, we could do worse than inquire into the understanding that the most authoritative and influential Christian theologians developed on these questions”, Between Athens and Jerusalem.

“Mais si la séparation de l’Église et de l’État est précieuse comme règle de nos actions, elle deviendrait ruineuse si nous en faisions la règle de notre pensée”, La Raison des Nations.

 

“Human beings have always acted in some way, but they have not always known that they were capable of acting. There is something terrible in human action: what makes us human is also what exposes us, takes us out of ourselves, and sometimes causes us to lose ourselves”, City, Empire, Church, Nation.

“La loi et la nature sont rarement d’accord. Par conséquent, pour fonder une doctrine sur la loi naturelle, on est bien obligé, quand même, de préparer, si j’ose dire, le matériau”, Le Regard Politique.

 

“La construction politique moderne n’aurait jamais pu s’enclencher sans prendre appui sur notre nature, plus précisément sur la passivité de notre nature, telle qu’elle s’impose à nous spécialement dans l’affect de la peur”, La Loi Naturelle et les Drois de l’Homme.

 

“L’État souverain et le gouvernement représentatif sont les deux grands artifices qui nous ont permis d’accomoder dans la civilisation et la liberté d’incroyables masses d’hommes”, La Raison des Nations.

 

“La plus sûre manière de ne pas voir ce que l’on a sous les yeux et de commettre les erreus de jugement politique et moral les plus graves, c’est de regarder le monde humain selon la polarité du réel et de l’idéal, de l’être et du devoir-être”, La Loi Naturelle et les Drots de l’Homme.

 

“Il s’agit de l’entreprise de Machiavel, qui vise à supprimer, en tout cas à reduire le trop gran ‘écart’ que la religion chrétienne a installé entre les paroles des hommes et leurs actions. Les hommes parlent d’une certaine façon et agissent d’une autre … leurs actions sont différentes de ce qu’elles seraient s’ils ne parlaient pas ainsi”, Montaigne, La Vie sans Loi.

 

“Ce n’est pas tant que les hommes ne parviennent pas a la faire ce qu’ils devraient faire, le point décisif est qu’íls ne parviennent pas à la clarté sur ce qu’ils font. Ils ne savent pas ce quí’ls font, et Machiavel ne leur pardonne pas”, La Loi Naturelle et les droits de l’Homme.

 

“Enseigner aux hommes à se conduire comme, de toute façon, ils se conduisent c’est ce que j’appele “l’mpératif machiavélien”.”, Le Regard Politique.

 

“Dévalorisant radicalement les prétentions des grands à la ‘vertu’, et faissant du peuple le support de la seule ‘honnêteté’ que l’on puisse trouver dans la cité, Machiavel est le premier penseur démocratique.” Histoire Intelectuelle du Libéralisme.

 

“I appreciated the difficulty of this path, which was oriented by the idea of the best that we can do in this situation. In other words, I offered a proposal that in my opinion is the opposite of Machiavelli.”, Taking Religion Seriously (amb Rémi Brague)

“Il y a une tension entre les deux versions de la démocratie. Personnellement, j’ai plus de sympathie pour la version prosaïque que pour la version mystique qui expose à beaucoup de dangers. Mais le fait que la démocratie présente cette dualité de faces lui donne une force irrésistible parce que ceux mêmes qui seront, comme moi, sceptiques ou inquiets ou anxieux à l’égard des ambitions mystiques de la démocratie devront admettre que sa définition prosaïque est difficile à réfuter.”, Démocratie et nation: Entretien avec Pierre Manent.

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

Alejandro Fernández: "Aquest govern és el pitjor que li pot passar a Catalunya"

ElTribú

| 29 maig, 2021

Alejandro Fernández: "Aquest govern és el pitjor que li pot passar a Catalunya"

29 maig, 2021 |

Alexander Golovin i Ferran Caballero

 

Entrevista a Alejandro Fernández, President del PP Català.

Finalment tenim nou govern a Catalunya. Què n’espereu, d’aquest govern i dels propers anys?

 

Des de la perspectiva de la llibertat, de l’estabilitat i del progrés de Catalunya és una autèntic desastre. És un govern que encara depèn políticament de Waterloo, i això significa inestabilitat i baralles constants, i que depèn en els seus valors de la CUP, que significa deslegitimació dels mossos d’esquadra, del concepte de seguretat ciutadana, del concepte de la propietat privada, del concepte dels impostos moderats… Dintre de l’àmbit democràtic, crec que aquest tipus de govern que tindrà és el pitjor que li pot passar ara mateix a Catalunya.

 

Per què creu que s’ha produit aquest gir dels últims anys cap a posicions més populistes i extremistes?

 

Jo crec que el procés separatista es basa precisament en la idea de la dissolució de l’eix esquerra-dreta. Això té un inici que és el pacte de Junts Pel Sí, que el que fa és ajuntar Esquerra i l’antiga Convergència dient bàsicament que l’objectiu és la indepenedència i que un cop la tinguem ja cadascú es podrà permetre el luxe de ser de dretes o d’esquerres però que de moment l’objectiu de la independència és l’únic que ha de guiar l’acció política. I això passa a miges. Hi ha uns que sí que renuncien a fer la batalla ideològica, renuncien a les seves antigues idees de centre-dreta, que és l’antic catalanisme liberal-conservador, però en canvi els altres no només renuncien sinó que troben l’oportunitat de fer-les hegemòniques. 

 

Després hi ha una altra part que és difícilment mesurable demoscòpicament o en termes d’anàlisi polític, que és això que diu l’Albert Soler al seu llibre de que ens havíem cansat de viure bé. En una societat rica com és la societat catalana arriba un moment en el que pràcticament tothom adopta postures de gauche divine, de fill mal criat que té la casa de luxe a l’Empordà, que viu a la zona alta de Barcelona, però que es permet la llicència d’anar a manifestacions i llençar pedres contra les botigues de luxe. Aquest tipus de conductes infantiloides que s’han instal·lat a Catalunya i que el més sorprenent és que moltes vegades les apliquen els fills amb l’aplaudiment dels pares. És símptoma també d’una decadència d’una comunitat com és Catalunya.

 

I aquesta decadència com es reverteix? Aquest govern ofereix com a mínim l’oportunitat de plantejar una batalla ideològica?

 

És veritat que les darreres eleccions han tingut altres condicionants, com la pandèmia i la baixíssima participació, però alguns teníem l’esperança que fossin les primeres, no del post-procés, però on determinats temes poguessin entrar a l’agenda política. Nosaltres ho vam intentar, amb la nostra oposició en solitari a les lleis en favor de l’okupació ilegal, de la limitació del lloguer, que és una barbaritat, de la limitació de la llibertat d’elecció de centre i el model educatiu per part dels pares, de l’estigmatització de l’escola diferenciada… Però tot aquests tipus de debat a l’hora de la veritat no ha tingut cap tipus de rellevància en el votant. Per tant, a partir d’ara serem molt prudents a l’hora de pensar en establir algun tipus d’oportunitat per canviar això. Al final arribarà, però la història de Catalunya ens demostra que a Catalunya li va bé quan el debat identitari polític desapareix de l’agenda. I que, de fet, a Catalunya li va molt malament quan passen uns anys d’autogovern, perquè sempre s’acaba deteriorant en un debat que és irresoluble.

 

Creu que en aquesta legislatura o en un futur proper hi ha alguna possibilitat que el PP arribi a enteses sobre qüestions ideològiques amb independentistes o nacionalistes com veiem que fan les esquerres en alguns dels temes que ara comentava?

 

Aquest problema el tenen els de Junts. Els de Junts ens demanaven siusplau, en privat, que portessim al Constitucional allò que ells mateixos havien votat. Sabien perfectament que el que estaven votant en polítiques d’habitatge o ensenyament és inconstitucional i a més un atac a la llibertat individual, però ho votaven igualment. Semblava que aquest tipus d’enteses seria més fàcil amb el PDeCAT, però a l’hora de la veritat, i fins que no van sortir del govern, no ho van fer ni en una sola votació. 

 

I quin ha de ser el paper del PP dins aquest debat? Perquè la campanya li va fer guanyar moltes simpaties entre gent nacionalista o fins i tot independentista que dubtava entre votar el PDeCat i votar-lo a vostè. 

 

Aquests dies repeteixo molt allò d’Adolfo Suárez de “queredme menos y votadme más”. Però és cert que més enllà de la conjuntura política i del resultat crec que s’ha de tenir serenitat i mirar a mig termini i, de fet, si les eleccions s’haguessin repetit tot indica que el resultat hagués estat radicalment diferent per nosaltres i això indica que tenim marge per créixer. Tinc molt clar que no canviaré per un mal resultat. No em convertiré en una cosa que no sóc. 

 

Però a les últimes eleccions Vox ha aconseguit entrar i amb força i a llocs on el PP no havia aconseguit penetrar. Què creu que Vox ha donat a aquest tipus de votant que el PP no li havia donat pogut donar fins ara?

 

Nosaltres sí que vam tenir un moment on vam ser capaços de penetrar en aquest tipus d’electorat, que és l’època que vam tenir de la majoria absoluta de Rajoy, que va coincidir amb uns resultats molt bons a Catalunya, en molts municipis importants on vam aconseguir alcaldía o vam ser segona o tercera força. I Vox ha aconseguit una trasnferència de vot directe del PP, en part per les agressions que van patir a Vic i que provoquen un efecte de solidaritat que abans rebíem nosaltres. 

 

Però aquí hi ha un procés que ja va passar a França, on el FN va ser capaç de penetrar en els votants de barris degradats comunistes. I aquí ha passat una mica el mateix. El PP ha tingut uns resultats millors que fa tres anys a molts barris de Barcelona però, en canvi, a les parts de rendes més baixes i entre votants que probablement en el passat havien votat per formacions d’esquerres, els resultats de Vox han estat molt notables. Això té molt a veure amb la manera d’abordar el discurs de la seguretat ciutadana, de la immigració, etc.

 

Sembla que són bons temps pel populisme…

 

És veritat. Són bons temps pels populistes de totes les tendències. El problema que hi ha és que en aquest sistema hi ha molts incentius perquè tothom es converteixi en populista, perquè sembla que és el que dona redits electorals. Pedro Sánchez hi ha caigut, convertint el partit en una mena de moviment de culte al líder i destruint l’herència socialdemòcrata europea de la que havia estat depositari el PSOE. Però crec sincerament que el PP ha evitat aquesta temptació i que ha sigut capaç de definir clarament què és en relació a VOX. Nosaltres som una altra història.

 

I quina història son? Perquè la victòria d’Ayuso…

 

Això és com quan es deia que Cayetana Álvarez de Toledo s’assemblava a Vox, quan no he sentit crítiques més elavorades al pensament de Vox que les de Cayetana. I passa el mateix amb Ayuso. Nosaltres som el PP europeu, el partit de Merkel i dels pares fundadors d’Europa, no el d’Umberto Bossi o Le Pen. Ayuso no té res a veure amb tot allò. Sí que és veritat que dintre la familia del PP Europeu seria la més neoliberal, però això no té res a veure amb Vox. No és proteccionsime, sinó tot el contrari, no són teories de la conspiració, sinó tot el contrari, no és trencament de la convivència sinó tot el contrari. Mentre la campanya dels altres s’ha basat en el guerracivilisme, la campanya d’Ayuso s’ha basat en l’optimisme, en l’alegria, en l’obertura i en la llibertat econòmica. El seu és un to més popular, com el que ja feia servir Esperanza Aguirre, perquè això depèn del perfil personal de cada polític, però no és populista. 

 

Però és cert que Ayuso ha fet un discurs identitari i molt desacomplexat, molt clar i directe, que ha servit per frenar Vox. 

 

Això també depèn de com sigui cada comunitat. El discurs de Feijóo també va frenar Vox, els va deixar a 0, i és un discurs més regionalista i més conservador. El discurs d’Ayuso no funcionaria a Galicia i el de Feijóo a Madrid probablement tampoc.

 

I és cert que Ayuso guanya també la batalla de la identitat, però és una identitat inclusiva, que no es basa en dir que la meitat de madrilenys no son madrilenys, o que són enemics de Madrid. És tot el contrari. És una identitat molt optimista i molt integradora. I fins i tot convida la resta de la gent a sentir-se madrilenya i anar a Madrid i “viure a la madrilenya”. La identitat catalana, ara mateix, i tal i com la defineix la gent que té el monopoli ideològic a Catalunya, és tot el contrari. Es basa en el conflicte, en la creació d’un enemic extern i intern… és profundament excloent. I no només per la qüestió lingüística sinó per l’origen de les persones. A Junts no se n’amaguen i han convertit aquest discurs en la seva base i a ERC fan veure que ho han modulat una mica però van ser els inventors de la cosa. 

 

És veritat que durant un temps va funcionar molt bé la idea que la identitat catalana era la d’una societat integradora, acollidora, de la feina ben feta, però ara ningú ens percep així i dins de la pròpia societat catalana aquesta, evidentment, tampoc és la visió majoritària.  

 

I creu que es pot recuperar, aquesta imatge? Hi ha polítiques concretes que portin a aquests canvis culturals o és un altre tipus de batalla?

 

Jo crec que això només ho pot acabar curant el temps. No és la primera vegada que ens passa això a Catalunya. Abans ho deia, a Catalunya l’autogovern no sempre li ha anat massa bé, les coses com siguin. Una de les característiques històriques de com s’havia vist la identitat catalana era l’especial capacitat per les arts, la cultura i el geni creador. I és curiós que ara mateix no surt ningú. La producció literaria mai no havia estat tan cutre, la producció artística mai havia estat tan cutre… bàsicament perquè la ideologia penetra a tot arreu i acaba liquidant fins i tot el talent. 

 

Arcadi Espada diu que la gent a Siberia viu a -40º i s’hi acostuma. No pot ser que aquí també ens acostumem a viure amb aquest conflicte d’indentitats nacionals que hi ha a Catalunya?

 

Hi ha els veterans que volen tornar a la Catalunya convergent, tots aquests del catalanisme… però ja se’n poden oblidar. Entenc que van viure molt bé en aquella època, però allò no tornarà. I després hi ha els processistes, que no volen que res canvïi perquè viuen d’això. Quan es parla de conflicte a Catalunya es parla de resoldre’l o bé fent un referèndum o bé tornant al peix al cove. Però es necessita alguna cosa nova, i ha de sorgir de la gent jove d’aquí. 

 

A mi no em convenç quan em diuen que la joventut catalana serà més indepe i processista. Ara mateix el procés separatista és el modus vivendi d’una generació de polítics catalans de la mateixa manera que el pujolisme va ser una manera de viure d’una generació molt concreta de polítics catalans. I arribaran noves fornades de gent que diran que això ens porta a la decadència i que s’ha acabat. Jo no sóc pessismista a llarg termini. Crec que les coses canvien i que no hi ha cap tipus de maledicció bíblica que ens condemni a estar eternament així. I, de fet, ja en tenim alguns petits símptomes entre els joves, que poden agafar si volen el catalanisme com a bagatge cultural, però que han de fer coses noves. 

 

Però és molt difícil separar aquest catalanisme cultural de la política. Dins de l’unionisme hi havia una certa preocupació, que crec que ha desaparegut una mica, de dir que com que les escoles estan en mans del nacionalisme surten tots independentistes d’esquerres. Vostè vol dir que això no passa o que es resol d’una altra manera? 

 

Jo tinc una visió una mica diferent del que es contempla com el discurs hegemònic en el món no indepe. A mi em preocupa el sistema educatiu en la mesura en que afecta els continguts i la llibertat dels alumnes i de les seves families. Però no tinc una visió catastrofista del futur perquè ara mateix els continguts siguin dolents o es produeix manipulació ideològica, que es produeix. Per una raó. La fornada més radicalment independentista va sorgir a ERC quan ningú era independentista a Catalunya. Parlo de la generació de Carod-Rovira, que havien estudiat tots amb la “formación del espíritu nacional” i amb el braç alçat. I no sembla que els calés gaire.

 

La llibertat troba les seves escletxes. La gent canvia. Em preocupa més que la gent rebi una bona educació, que no sigui manipulada, que sigui competitiva, meritocràtica… que sigui, en definitiva, de qualitat. 

“Jo crec que el sistema d’immersió, pels objectius que els mateixos impulsors es van marcar, és un fracàs. Sempre diuen que cada vegada es parla menys el català. I resulta que portem 30 anys d’immersió. Alguna cosa hi deu tenir a veure”

I com es pot millorar l’educació catalana?

 

Pujol va cometre un greu error, que és el d’assumir tots els prejudicis col·lectivistes d’esquerres en educació. En el seu primer programa electoral, Pujol no defensava la immersió lingüística sinó les dues xarxes educatives com el PNB. I va ser Marta Mata qui el va convèncer. La pedagogia comprensiva i la immersió lingüística, de fet, són dues cares de la mateixa moneda, perquè són visions col·lectivistes de l’aprenentatge on no es pensa tant com un sistema educatiu que fa que un individu adquireixi uns coneixements que després li puguin servir per guanyar-se la vida, sinó com un sistema de socialització.

 

Després s’hi van anar a afegint varies coses, que són més puntuals però que són importants. A més de l’atac a la l’escola público-concertada, la zonificació escolar. La público-concertada i el districte lliure, únic, dóna una oportunitat a les families que són humils però que donen molta importància a l’educació dels seus fills perquè puguin escollir centre educatiu en unes condicions econòmiques raonables. Si no, estàs condemnat d’origen en funció de la teva classe social, que és el que pretén l’esquerra amb la zonificació. L’esquerra vol que mai tinguis la temptació de voler ser una altra cosa de la que ets per naixement, perquè l’esquerra es nodreix dels pobres.

 

A Catalunya s’han convinat totes aquestes visions col·lectivistes; les reformes educatives de la LOGSE, la zonificació, l’atac a l’escola público-concertada… I, per tant, s’ha de canviar tot. El sistema educatiu català és un desastre per a la igualtat d’oportunitat dels alumnes.

 

I com pot ser que hi hagi tantes families que porten els fills a la concertada però que, en canvi, no protestin davant d’aquests atacs?

 

Perquè les coses encara no estan tan destruides com perquè hi hagi una alarma generalitzada sobre si la podran pagar-la o no i, per tant, encara es poden permetre el luxe de pensar en termes d’independència sí o independència no. És el que té el populisme independentista, que diu a la gent que tot això és un sacrifici d’un cert temps, perquè després quan arribi la independència serem tan feliços i tan rics que aquests 8 o 10 anys de sacrifici hauran pagat la pena. I molta gent això s’ho empassa. Però el que passarà és que Catalunya no serà independent i que al final no podràs pagar l’escola dels teus fills. Hi ha gent que sí que se n’adona, però encara són minoria i això no es nota electoralment.

 

Però en l’educació hi ha a més el problema bàsic del nacionalisme, que és la qüestió de la llengua. La immersió lingüística respon a la idea que els poders públics han de fer alguna cosa per preservar la llengua.

 

El problema no és només la valoració de l’èxit o no de la immersió, és la negació de la possibilitat del debat. Al País Basc no es fa immersió lingüística, però algú creu que el PNB és enemic de l’Euskera? Aquí la defensa de la immersió és obligatòria. I si no la defenses ets un enemic del català. Però la immersió no és un sistema majoritari a les comunitats que són bilingües o trilingües. La immersió obligatòria no és l’única manera de protegir una llengua. I després s’han de veure els resultats. Algú s’ha preguntat per què després de la immersió les dades, ja no només de catalanoparlants, sinó de producció cultural en català, són les pitjors de la història? Potser és que la immersió no és tan bona i que aquest sistema té d’altres objectius que tenen més a veure amb la col·lectivització dels esperits que no pas amb la protecció de la llengua catalana. Jo crec que el sistema d’immersió, pels objectius que els mateixos impulsors es van marcar, és un fracàs. Sempre diuen que cada vegada es parla menys el català. I resulta que portem 30 anys d’immersió. Alguna cosa hi deu tenir a veure.

 

Però el de la llengua sembla ser el gran camp de batalla, que amb l’aparició de Ciutadans es va portar al Parlament i que afecta al debat de la immersió i també a TV3.

 

El problema de TV3 no és que s’hi parli en català, sinó que és un instrument propagandístic de la Independència i això es pot fer en català, castellà o anglès. I té un altre problema, que proporcionalment és la televisió pública més cara d’Europa. Tornem a la pregunta d’abans: s’ha de fer promoció del català des de les institucions públiques? Doncs de la mateixa manera que de la llengua castellana. No hi ha un Instituto Cervantes? A mi em sembla bé que es faci promoció pública, però el problema és que de vegades això s’identifica amb un projecte polític concret que és el de la independència.

 

Voldria tornar a la qüestió del populisme. A l’ultima campanya, per exemple, hi havia una batalla per seduir aquest tipus de votant convergent mític que podria representar el centredreta, però després també de lluita contra el populisme de VOX. Vostè mateix va acusar VOX en diverses ocasions, durant els debats electorals, de tenir posicions populistes. Creu que va ser una estratègia fracassada?

 

És evident que els populismes es retroalimenten i si, per exemple, fas una política d’immigració irresponsable el que acabes provocant és que el populisme de l’altre costat es nodreixi de raons. Això provoca que qui intenta abordar aquestes qüestions d’una manera racional queda desmarcat del debat públic. Ho hem vist amb els MENA. La Macarena Olona, diputada de VOX, deia que era una vergonya que des de determinades posicions d’esquerres es parlés de tots el homes com a potencials violadors. Els violadors són els violadors, no els homes en general. Doncs de la mateixa manera no tots els joves MENA són delinqüents. Segons les dades dels mossos són un 18%, i per tant no es pot parlar de tots ells com a delinqüents. En canvi és molt més fàcil dir que tots són delinqüents i entrar en aquest joc de baixes passions. Jo bàsicament vaig fer referència a dos punts. Primer, al fet de parlar d’islamització de Catalunya com a estratègia política, que em sembla que és una hipèrbole i que no estem a les croades, i després que no em semblava gaire coherent presentar-te a un parlament autonòmic dient que vols tancar-los.

 

Però la relació del PP amb VOX és també un reflex de  la situació crítica en la qual es troben els partits liberal-conservadors arreu.

 

Absolutament. De fet a Espanya és un dels pocs llocs on s’ha aguantat més el model bipartidista. A altres països, els equivalents al Partit Socialista o al Partit Popular ha desaparegut. Aquí de moment tenim una mala salut de ferro i aguantem, però veiem que la gent que vota altres tipus de partits populistes no és que ells siguin populistes o votants d’extrema dreta, sinó que senten indignació i aquesta es trasllada a les urnes d’aquesta manera. S’ha d’intentar fer pedagogia, però a vegades la pedagogia no serveix.

 

Perquè aquí es barregen dues coses que són estil i ideologia. El seu estil em sembla molt optimista en un moment on sembla que creix el discurs catastrofista sobre el paper de les xarxes socials, per exemple, o de les emocions negatives en política… que porten a un discurs i una forma de fer política molt més agressiva.

 

Recordo que quan tenia 14 anys, quan anaves a posar-te el desodorant, et deien: “No te’n posis més d’una vegada, sinó la capa d’ozó s’acabarà i morirem tots!”. Sembla que només podies aplicar-te’n a una aixella per dia, era una bogeria. Sempre hi ha hagut aquestes teories mil·lenaristes que diuen que el món s’acaba. És veritat que les xarxes socials ajuden a crear un clima negatiu, sobretot perquè et porta a llegir només les opinions semblants a les teves, i això trenca el pluralisme polític i converteix en enemic irreconciliable el que pensa diferent. Només t’arriben fake news de l’adversari i idealització dels teus. Això li va bé a Podemos, a Vox i als separatistes.

 

Però segur que hi haurà alguna millora. Fa uns anys la gent tenia autèntic pànic a agafar l’avió a causa dels terribles atemptats islamistes i ara això ja no passa. De la mateixa manera, la situació al món i a Catalunya també és reversible.

 

Ideològicament com es tradueix això?  Perquè el problema del populisme és tant de formes com d’ideologia.

 

Són antiliberals! I antidemocràtics, en el fons. Utilitzen la democràcia com un mitjà per després aconseguir l’hegemonia. En el fons ens està passant una cosa molt semblant, amb instruments diferents, al que ens va passar al període d’entre guerres: una crisi greu de la legitimitat de la democràcia representativa i liberal. I això com s’aconsegueix combatre? Doncs hi ha ocasions, com va ser el cas, en què no tens més remei que anar a la guerra, però el sistema va corregir alguna de les seves deficiències i va donar pas a mig segle de creixement, de reducció de la pobresa… Ara tornem a estar en una etapa de greu crisi, però encara no he trobat un sistema millor que el de la democràcia liberal.

 

Veig que en les seves respostes sempre em surt per la banda liberal…

 

Sóc un liberal convençut, tot i que amb tocs conservadors. Els meus punts conservadors no són tant en qüestions morals o de conducta, sinó més el respecte al llegat de les generacions pretèrites. Una posició que els populistes sempre menystenen. Es creuen que han vingut a redimir el món i a fer-ne un del nou. Doncs no, un conservador és una persona que té la humilitat per reconèixer que la seva capacitat per transformar el món és limitada, i és una persona conscient de les dificultats que han passat els nostres avantpassats i que per tant cal respectar el llegat que ens han deixat. És allò que diu Roger Scruton que és molt fàcil destruir les coses bones i molt difícil de crear-ne.

 

Precisament una de les traduccions del pessimisme que sembla que s’ha instal·lat entre nosaltres és la baixa natalitat.

 

Jo tinc tres filles i per tant ja he fet la meva feina. Ara us toca a vosaltres! Més enllà de la broma, hi estic totalment d’acord. Una de les pitjors conseqüències de tot el que està passant és la societat hedonista, on no existeix cap sentiment de sacrifici ni de responsabilitat envers la comunitat. És evident que és una decisió personal, però si algú es pensa que els meus pares, que provenien de les muntanyes asturianes, que el meu pare era camioner i va tenir tres fills gairebé a la vegada, ho va tenir fàcil i còmode… No podia anar a dinar al restaurant els diumenges, clar. Però ara ens costa fer aquests sacrificis, perquè és veritat que et dona molt però que és un sacrifici. També és veritat que els poders públics hi han d’intervenir de manera decidida i ajudar, per exemple, a la conciliació familiar.

 

Perquè en aquesta qüestió hi ha una conjunció de problemes liberals i conservadors, per exemple en qüestions com la gestió subrogada, amb l’avortament…

 

Tinc dubtes. Jo sóc provida convençut, però que assumeix com és el món i crec que la prohibició no té cap sentit. En època de Franco ja anaven a Londres, ara qualsevol pot anar a una França sense fronteres. Tot i així hi ha d’haver un punt de responsabilitat personal, l’avortament no es pot convertir en un mètode conceptiu com està passant ara. Hi ha més de 80.000 avortaments l’any i és una barbaritat. La meva posició és més de pedagogia a favor de la vida que no pas de prohibició. En aquests temes és difícil posicionar-se, però en general sóc més aviat contrari a la gestació subrogada.

 

A les passades eleccions madrilenyes hem vist com Ayuso es va imposar a Chueca, tot i no fer tants anys de l’oposició del PP al matrimoni igualitari. Persones com Cayetana Álvarez de Toledo han estat molt contundents amb determinats discursos feministes. Quin camí ha de seguir el PP en aquest sentit?

 

El PP no ha de tenir cap mena de complexe en aquests temes. Fa temps que el PP guanya a Chueca, l’afiliació d’homosexuals al PP és com a qualsevol altre partit… Aquests no és el tema. I sobre el feminisme el mateix. Només cal mirar les dirigents històriques que ha tingut el PP, com per exemple Rita Barberà, Esperanza Aguirre, Teofila Martínez o Soraya Saénz de Santamaria… No hi ha color si les compares amb les de l’esquerra. Nosaltres hem de fer un discurs d’igualtat real i s’ha acabat. És que a més és el discurs liberal, un discurs antiidentitari que no divideixi la societat en compartiments.

 

Han de fer batalla cultural, com els retreu sovint Vox?

 

Sí, però la batalla cultural no és només combatre el feminisme radical, és també la defensa de la propietat privada o la llibertat educativa. És igual d’important i a vegades sembla que només ho sigui el feminisme. Qui ha presentat els recursos contra les lleis catalanes que ataquen la propietat privada o la llibertat educativa els ha fet el PP, no VOX. I aquest és un problema, pensar que la batalla cultural és només combatre el feminisme radical o defensar els toros.

 

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

Les serps només parlen a Harry Potter | Paris Grau

ElTribú

| 28 maig, 2021

Les serps només parlen a Harry Potter | Paris Grau

28 maig, 2021 |

Paris Grau | @ParisGrau

Gabriel Rufián, diputat dERC al Congrés dels Diputats, va afirmar fa pocs dies que els catòlics creiem en serps que parlen, coloms que embarassen, que les dones provenen de la costella de lhome i que si ens portem malament, arribarà una pluja de foc i ens cremarà a tots”. La seva intervenció pretenia deslegimitar al grup parlamentari de VOX davant la seva negativa en la votació de la tramitació de la llei trans al Congrés dels Diputats. 

 

El diputat dERC ja ens té acostumats a les seves intervencions-performance, al seu to macarra o al seu intent de fer-se el graciós; per tant, no ha de sorprendre a ningú la seva enèsima sortida de to. El que sí que ha sorprès, a propis i estranys, és la seva poca cultura religiosa. Millor dit, el seu nul coneixement sobre la religió catòlica.

 

Potser és important fer-li arribar al senyor Rufián algunes nocions sobre catolicisme. Per exposar algunes daquestes nocions, la pregunta més fàcil a fer-se és: en què creiem els catòlics? La resposta és ben senzilla: en el Credo. En les seves dues fórmules: la configurada en el segle IV d.C. als Concilis de Nicea (325) i Constantinoble (381), i que rep el nom de Credo Nicea – Constantinoble, i una segona fórmula que la tradició marca que fou escrit pels Apòstols el dia de Pentecosta (50 dies després del diumenge de Resurrecció).

 

A més del Credo, els catòlics també creiem en els dogmes, que són veritats de fe que lEsglésia Catòlica ensenya com a revelades per Déu i que s’han configurat gràcies a la tradició, a les Sagrades Escriptures i a lEsperit Sant. Els principals sorgeixen del Credo, i en són vint-i-un, tot i que posteriorment, al llarg de la història, se n’han incorporat daltres.

 

Alguns dels dogmes més famosos” són, per exemple, els que fan referència a la Mare de Déu: Immaculada Concepció de Maria, proclamat el 8 de desembre de 1854, o Maria Mare de Déu, proclamat al Concili dEfes de lany 431; els que fan referència al Papa, com per exemple el del Primat del Papa i el de la Infal·libilitat Papal, tots dos proclamats el 18 de juliol de 1870 durant el Concili Vaticà I; o els que fan referència als Sagraments, que segons lEsglésia Catòlica són set: Baptisme, Confirmació, Eucaristia, Reconciliació, Unció dels malalts, Ordenació sacerdotal i Matrimoni. 

 

En el seu discurs, Gabriel Rufián feia referència a quatre qüestions que es troben recollides, dalguna forma semblant a la que ell expressava, a la Bíblia. Dues d’elles a l’Antic Testament, una al Nou Testament i una altra que es troba tant en l’Antic com en el Nou Testament. La primera delles, la serp que parla, es troba en l’Antic Testament. Aquest passatge el trobem al llibre del Gènesi, en el moment en el qual Adam i Eva es troben davant de l’arbre del fruit prohibit, i la serp i la dona estableixen un breu diàleg.

“Rufián deu pensar que els cristians creiem que la Bíblia va ser dictada paraula per paraula i que s’ha de creure, per tant, de forma literal tot el que hi apareix escrit. Deu pensar que Adam i Eva parlaven pàrsel, com si de personatges de Harry Potter es tractessin. Però res fa pensar que fossin membres de la casa Slytherin”

La segona afirmació del diputat feia referència a la creació de lhome i de la dona per Déu, també recollida en el Gènesi (Gn 1, 26-27 i Gn 2, 7-24):

 

Déu digué: Fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s’hi arrosseguen.” Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona. (Gn 1, 26-27)

 

Llavors el Senyor-Déu va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de vida, i l’home es convertí en un ésser viu. […] Llavors el Senyor-Déu es digué: No és bo que l’home estigui sol. Li faré una ajuda que li faci costat.” […] Llavors el Senyor-Déu va fer caure l’home en un son profund. Quan quedà adormit, prengué una de les seves costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat. De la costella que havia pres a l’home, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l’home.L’home exclamà: – Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn! El seu nom serà “dona”, perquè ha estat presa de l’home. Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des d’aquest moment formen una sola carn. (Gn 2, 7-24)

 

La tercera referència a lAntic Testament i que també apareix en el Nou, en alguns fragments de l’Apocalipsi, és la de la pluja foc. El Déu dIsrael no només envia foc com a forma de càstig, sinó també en ocasions en les quals vol mostrar la seva presència, com per exemple sobre les ofrenes tal i com es narra al Levític. En el cas de l’Apocalipsi, s’explica que el foc caurà sobre Satanàs (Ap 20, 9), no sobre els humans.

 

La referència més explícita al Nou Testament és la de creure que els coloms embarassen. En aquest cas feia referència a lanunci que larcàngel Gabriel fa a Maria: L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l’anomenaran Fill de Déu (Lc 1, 35).

 

A la Bíblia apareix, en alguns passatges, la presència de Déu a través dun colom; però seran la tradició i la pintura les que presentaran a lEsperit Sant com un colom, tot i que a les Escriptures trobarem que l’Esperit Sant també té forma de llengües de foc o de vent, entre d’altres. En el text de Lluc queda clar que en cap cas es fa referència a un colom.

 

Rufián deu pensar que els cristians, i concretament els catòlics, creiem que la Bíblia va ser dictada paraula per paraula i que s’ha de creure, per tant, de forma literal tot el que hi apareix escrit. Deu pensar que Adam i Eva parlaven pàrsel, com si de personatges de Harry Potter es tractessin. Però res fa pensar que fossin membres de la casa Slytherin.

 

A diferència de l’Islam, que considera que l’Alcorà va ser dictat per Déu, paraula per paraula, al profeta Mahoma, el cristianisme considera que les Escriptures van ser inspirades per Déu, no dictades. És cert que algun grupuscle cristià sí que interpreta de forma literal la Bíblia, però no és el cas del catolicisme. LEsglésia Catòlica, al llarg de la història, ha estudiat les Sagrades Escriptures, les ha interpretat i les ha predicat; ha estat capaç de criticar-les, com també han fet les diferents branques protestants o lEsglésia Ortodoxa. És més, el cristianisme ha potenciat lestudi dallò que forma part de la divinitat: la Teologia. Universitats, manuals, tractats, discussions, Concilis, que al llarg dels temps han tractat la divinitat. Un exemple: la Summa Teològica de Sant Tomàs dAquino.

 

El diputat Gabriel Rufián ha demostrat que els seus coneixements sobre la religió catòlica són nuls. Com també són nuls els seus coneixements sobre Sagrada Escriptura i exegesi sobre la mateixa. A més de recomanar-li estudiar una mica, voldríem recordar-li que, com va dir Josep Tarradellas, “en política es pot fer tot, menys el ridícul”.

 

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

La burla del senyor diputat | Jordi Feixas

ElTribú

| 26 maig, 2021

La burla del senyor diputat | Jordi Feixas

26 maig, 2021 |

Jordi Feixas | @jordifeixas

Els dies s’allarguen i, en determinats moments, l’ambient sembla recuperar el to agradable i el color esperançat d’aquella primavera que ja té ganes de convertir-se en estiu. Amb una alegria tímida, encara esclava de tot el que hem patit, l’anhelada benvinguda a la vida d’exterior coincideix amb la recuperació de les nostres imperfectes llibertats. D’aquelles llibertats que, durant massa temps, foren segrestades sense l’accés a les proves i a les justificacions inherents al govern d’un poble lliure. Així, el retrobament amb la millor cara de la vida mediterrània, que no és altra que la bona conversa vespertina al voltant d’una taula ben servida, té el regust d’una falsa conquesta. D’una autonomia que més aviat fa patent el precedent perillós perpetrat per uns governants que, per molt democràtics que siguin, sempre aspiren a un nou eixamplament del seu poder.

 

Disposat a passar pàgina, hom es fa acompanyar de les millors amistats i del millor vi de la nostra terra, gaudint de la terrassa d’aquell establiment del poble que amb tantes dificultats ha aguantat el cop d’una economia alentida. I quan les bones converses i la suavitat del clima permeten intuir una certa recuperació de l’ànim, sentim un diputat a Corts alertant-nos dels qui creuen en “serps que parlen, coloms que embarassen i pluges de foc que castiguen”, en el que probablement fou un intent de burla contra els catòlics d’un partit rival. 

“Al capdavall, la vida democràtica sempre ha sigut un terreny més fèrtil per les burles que desacrediten, o per la retòrica sentimental que sedueix, que no pas pels arguments que susciten l’acord del rival”

Aquest és el to habitual del debat polític actual. Certament, criticar la seva vulgaritat potser té part d’aquella auto-indulgència pròpia del ciutadà d’una democràcia-liberal. D’aquell sentir-se millor per comparació amb uns polítics que, en el fons, són com nosaltres tot i tenir un poder del qual nosaltres no gaudim. Al capdavall, la vida democràtica sempre ha sigut un terreny més fèrtil per les burles que desacrediten, o per la retòrica sentimental que sedueix, que no pas pels arguments que susciten l’acord del rival.

 

Tot i així, convé recordar que som quelcom més que demòcrates. Som moderats perquè sabem que la igualtat i la llibertat adquireixen tot el seu sentit quan es fan servir per dirigir la mirada cap a la nostra millor versió. La història ens ha ensenyat que el preu de democratitzar qualsevol cosa és obrir camins a la mediocritat i, precisament per això, recordem que els pares de les nostres formes de vida política volien llibertat i igualtat per donar una oportunitat a l’excel·lència. Perquè els millors d’entre els propis poguessin adquirir i demostrar aquelles virtuts que els farien dignes de posseir les claus del seu govern. Aquesta és la manera republicana d’evitar caure en les baixeses dels règims populars i dels seus irresponsables seductors sentimentals de multituds, que tants cops en la història han posat el destí dels pobles al servei de causes ben poc relacionades amb el bé comú. Aquest és el republicanisme d’aquells fundadors que, unint l’esperança moderna amb la serenor clàssica, enaltien la felicitat pública d’un govern sempre vigilat i en mans d’una aristocràcia, no del diner o del poder heretat, sinó del talent natural i de la virtut adquirida amb esforç. Perquè, certament, cal estar preparats per la pitjor cara de la nostra humanitat, però sense que la consciència de les nostres foscors ens legitimi a oblidar l’aspiració al que és bo i al que és millor.

 

Així, les limitacions recents de les nostres llibertats i les baixeses dialèctiques dels nostres representants ens recorden dues lliçons, una de moderna i una de clàssica. La primera, que no hi ha poder provinent del poble que pugui desfer-se de la vigilància dels qui en són l’origen. La segona, que estimar la democràcia passa per frenar amb exigència elitista les tendències igualitàries i mediocres que constitueixen el preu a pagar per una vida en llibertat. Ara bé, que aquestes siguin lliçons encertades no les converteix en receptes fàcils. Totes dues pressuposen l’educació en el cultiu de l’esperit, i en les distincions morals entre persones més i menys dignes d’elogi i d’honors públics, que només s’obté en la lectura de les millors obres del passat. I, si alguna cosa és pròpia del nostre temps, és el rebuig planificat d’aquesta educació. Potser perquè ella seria, precisament, la que permetria a les noves generacions criticar el caràcter i intencions dels qui, des del poder, volen condemnar-la a l’oblit.

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

Que miris el partit, et diuen | Jordi de la Torre

ElTribú

| 25 maig, 2021

Que miris el partit, et diuen | Jordi de la Torre

25 maig, 2021 |

Jordi de la Torre | @jorditor

Els números del futbol femení no surten per enlloc. No interessa a gairebé ningú. És de poca qualitat. Canviarà poc. I les nenes tenen coses millors a fer. 

 

La Champions femenina va costar-li a la UEFA 14,6 milions d’euros i va generar amb prou feines un milió d’euros (temporada 2019-2020, aquest any encara no ho sabem). Si els preocupa l’efecte Covid no pateixin perquè les xifres de la temporada 2018-2019 són molt semblants. Segurament totes plegades hi hauríem sortit guanyant si l’agost del 2019 la UEFA hagués repartit 10 milions d’euros entre les jugadores i ens haguéssim estalviat els partits aquests que ara és de mala educació no mirar perquè les nenes, els somnis.

 

El Barça femení preveia ingressar aquesta temporada cap a cinc milions d’euros (un milió per drets televisius i gairebé quatre milions per publicitat i merchandising). El Real Oviedo va quedar quinzè a la segona divisió masculina la temporada passada i va generar 13 milions d’euros (set milions per drets televisius, una mica més de tres milions per publicitat i merchandising i la resta altres coses). Crida l’atenció que un equip mediocre tirant a dolent de segona divisió generi set vegades els ingressos televisius del Barça femení però menys ingressos per publicitat i merchandising que el Barça femení. Una hipòtesi és que les noies del Barça els quatre xavos que generen (gairebé tot per publicitat i merchandising) és perquè poden fer servir la marca Barça que ha desenvolupat gairebé exclusivament l’equip masculí durant dècades. No perquè ningú tingui cap interès en els partits que juguen les noies. L’altra hipòtesi deu existir, sempre existeix una altra hipòtesi. Si se’ls acut em sembla que a baix es poden deixar comentaris.

“Els números del futbol femení no surten per enlloc. No interessa a gairebé ningú. És de poca qualitat. Canviarà poc. I les nenes tenen coses millors a fer”

Suposo que els ingressos per retransmissions són un bon indicador de l’interès entre el públic i que l’interès entre el públic és un bon indicador de la qualitat dels partits. (El que no faré és posar-me a mirar partits per comprovar-ho, el meu empirisme a vegades m’ha jugat males passades però té límits.) Una possibilitat alternativa és que qui compra els drets de retransmissió sigui un sonat que es vol arruïnar subsidiant el futbol masculí i silenciant el futbol femení, però és una possibilitat remota i el meu consell és que no hi apostin gaires diners. També podria ser que, tot i el poc interès que generen, la qualitat futbolística dels partits de dones de primer nivell sigui en realitat molt superior a la de partits masculins de categories inferiors que generen un interès similar. Però seria una mica misteriós que sempre hagin generat tan poc interès entre el públic. Una possibilitat és que sigui culpa de les coses del masclisme (si no què?), que per motius que no tenen res a veure amb la qualitat futbolística decideix ignorar un futbol femení de gran qualitat. Però a mi no em consta que el masclisme sigui precisament hostil a la idea de mirar-se noies de vint-i-pocs corrent amunt i avall d’un camp de gespa si juguen igual de bé a futbol que els homes.

 

La hipòtesi més probable (jo proposo que l’acceptem) és que la qualitat dels partits femenins que es juguen avui és baixa, molt lluny del màxim nivell del futbol masculí. Queda saber per què. Hi ha les diferències físiques entre homes i dones, que és sabut que són de dretes. Hi ha també la possibilitat (jo diria que complementaria) que les dones avui juguin pitjor que els homes perquè la falta de tradició, estereotips culturals, etc. fa que des de petites juguin menys a futbol que els homes. S’hauria de veure quina part d’aquesta tradició s’explica també per les pròpies diferències biològiques, però ara no és moment. Accepto que un factor cultural independent del factor biològic pot explicar algunes coses. La prova són les diferències substancials al màxim nivell del futbol masculí entre països grans sense tradició com la Xina, el Canadà i els Estats Units i països petits amb tradició com Portugal i Holanda.

 

El problema, com saben molt bé els promotors de la Superlliga, és que fins i tot al futbol masculí hi ha una desigualtat enorme. La immensa majoria de futbol masculí genera molt poc interès i molt pocs ingressos. Hi ha només un grup petitíssim a dalt de tot que és capaç de generar bona part de l’interès futbolístic mundial. La resta interessa a quatre fanàtics com el director d’aquest diari, però cada vegada són menys i més vells, i no mou gaires diners i menys que en mourà aviat.

 

Ser dels pocs escollits que molta gent vol veure jugar repetidament és molt difícil, i si no pots posar tota la carn a la graella (perquè et falta el factor biològic) és pràcticament impossible. Si acceptem (també proposo que sí) que les diferències biològiques expliquen com a mínim una part de la diferència de qualitat entre el futbol masculí i el femení, el futbol femení està condemnat a no passar mai de l’anècdota. Exactament igual que la immensa majoria del futbol masculí. No dic que algun partit esporàdic com una final de Champions o del Mundial femení no pugui generar un cert interès a base de publicitat desmesurada i virtue signalling, però poca cosa més.

 

A més queda pendent que algú m’expliqui per què és important que les nenes juguin més a futbol. Què se suposa que han de deixar de fer per dedicar més temps al futbol? D’algun lloc han de treure el temps i no acabo d’entendre per què seria millor que el dediquessin a jugar a futbol. No hem de descartar que les nenes tinguin coses molt millors a fer que somiar que un dia seran un Messi femella.

 

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

Sense un gra de sal #9 | Claudio

ElTribú

| 23 maig, 2021

Sense un gra de sal #9 | Claudio

23 maig, 2021 |

@clorgu

“From the moment I picked it up until I put it down, I was convulsed with laughter. Some day I intend reading it.”, Groucho Marx,

 

“En marge de l’idéologie dominante, celle du progrès, une autre philosophie de l’histoire survit dans l’ombre, chargée d’opprobre, parfois maudite, celle qui dénonce les idoles modernes, annonciatrices de la décadence. Je ne songe pas à ceux qui, tels Spengler haïssent les civilisations des villes, l’égalité des individus, la démocratie, je songe à ceux qui, tels Pareto, aiment la liberté de l’esprit des personnes, mais jugent qu’au-delà d’un certain seuil, la liberté dissout les préjugés et les croyances, précipite l’effondrement de l’ordre existant et, du même coup, rend inévitable la montée d’une autre minorité dirigeante, moins sceptique et plus brutale”. Raymond Aron, Plaidoyer pour l’Europe décadente.

 

 

“Perché un principe che può fare ciò ch’ei vuole, è pazzo; un popolo che può fare cio che vuole, non è savio”. Machiavelli, Discorsi.

 

“We laughed at some things because we had grown so much older; we were serious about others because we were still so young.” Beryl Markham, West with the Night.

 

“[Mary] Beard clearly feels that she has nothing to learn from Thucydides or Cicero, apart from all the ways in which they were her moral inferiors.”. “I’m certainly not the first to notice that 19th century Victorian “white supremacists” wrote with more earnest curiosity and a more open mind about India than our contemporary academics write about our own ancestors.”

 

La formule du mélodrame serait en somme : «Un seul est juste et justifiable» et la formule tragique par excellence «Tout sont justifiables, personne n’est juste». Albert Camus, Sur l’avenir de la tragédie.

 

“There’s a rule, I think. You get what you want in life, but not your second choice too.” Alison Lurie, Real People.

 

Per seguir el diumenge com Déu mana:

 

 

“Dire aujourd’hui : je n’écoute que ma conscience, signifie autrement : je ferai comme je l’entends, selon mon caprice et personne ne saurait me retenir

R. Brague

EL TRIDENT FRANCÉS.

 

1. Rémi Brague (II)

 

“Ainsi, il n’y a pas deux cultures. Il y en a une seule. Mais elle est bien petite, et elle n’est ni littéraire ni scientifique. Elle n’est tout simplement pas de l’ordre du savoir. Nous autres modernes sommes en effet placés devant des savoirs qui ne peuvent plus nous humaniser. Devant ce problème, nous sommes, que nous soyons ‘littéraires’ ou ‘scientifiques’, spécialistes de savoirs adamantins ou gélatineux, tous logés à la même enseigne”,  Modérément Moderne.

 

The concept of value is my favorite enemy

 

“Les ‘valeurs’ sont impuissantes à faire vivre ; elles supposent elles-mêmes la Vie”, Modérément Moderne.

 

“Dire aujourd’hui : je n’écoute que ma conscience, signifie autrement : je ferai comme je l’entends, selon mon caprice et personne ne saurait me retenir

 

“L’époque que nous vivons est ainsi, plutôt que celle de la puissance de la parole, celle de son impuissance radicale. Puissance et parole s’excluent l’une l’autre. En effet, là où il y a puissance, dans la maîtrise technique qui dicte et ordonne, et qui le peut parce qu’elle a d’abord calculé ce sur quoi elle peut compter, l’instance qui exerce ses pouvoirs n’est plus une parole. Et à l’inverse, là où il y a parole, dans le dialogue démocratique, la puissance est exclue d’entrée de jeu. Un argument donné devra recevoir sa valeur de la façon dont il sera accepté, et jamais de la façon dont il sera énoncé. Une parole qui se prétendrait puissante de par son origine serait aussitôt suspecte, et du coup disqualifiée. De la sorte, la parole divine, en tant que divine, n’a plus de place dans le monde moderne.”, Du Dieu des Chrétiens et d’un ou deux autres.

 

“Lorsque saint Paul écrit “tout pouvoir vient de Dieu”, l’empereur était Néron.”

 

“C’est un argument à la Petain. La societé va dans un sens, donc suivons la. Nous sommes tous des malades d’un reste mal digéré, et surtout mal compris, de foi en la providence. Nous sommes sûrs que ça va finir par s’arranger.

 

“Dans la vie de tous les jours, pour un piéton comme pour un automobiliste, revenir en arrière est la conduite la plus raisonnable lorsque l’on constate qu’on s’est engagé dans un cul-de-sac.”, Le Propre de l’Homme. Sur une légitimité menacée.

 

“Le point capital est sans doute que la représentation que l’on se fait de l’adversaire n’est plus la même que dans l’Antiquité  … Pour l’Antiquité, l’homme superstitieux était ridicule. On pouvait le plaindre, on pouvait s’en moquer, mais on ne pouvait guère le craindre. Les Temps modernes répètent l’histoire, mais ici, elle commence par la comédie et finit par la tragédie. Le superstitieux devient dangereux. Nous assistons à la naissance du concept qui devait fournir aux Lumières leur cauchemar préféré : le ‘fanatisme’.”, Modérément Moderne.

 

“L’athéisme peut même être ce qu’il y a de mieux dans le marxisme-léninisme, parce qu’il est à tout le moins ce qu’il a de plus sincère, le seul point sur lequel il ne mente pas.”, Sur la Religion.

 

“Así, la famosa ‘ideología de género’ supone, en sus manifestaciones más radicales, una especie de dualismo que prevalece sobre aquel del que a menudo acusamos a Platón o Descartes. Parece como si una libertad suspendida en el aire decidiese, con autoridad soberana, encarnarse en un cuerpo.”, ¿A dónde va la Historia?.

 

“On observe en tout cas une inflation de formules devenues lancinantes et tendant à diluer la vérité, comme ‘chacun sa vérité’, ‘ma part de vérité’. Est également en plein essor le culte de la ‘tolérance’, notre dernière vertu, celle dont personne ne rit, que dis-je ? celle dont il est interdit de rire.”, Modérément Moderne.

 

“Le passé, notre passé, a peut-être bien des aspects sombres. Il a été le lieu de bien des crimes et de bien des sottises. Mais il a, à tout le moins, un double mérite: d’une part, il a existé, alors que nul ne sait si le futur existera; d’autre part, ce qui est plus important: il nous a produits, nous qui nous plaçons à son égard en position de juges”. Ne pas trahir (:) la tradition.

 

“Well, who wants to keep the human race going?”. PG Wodehouse, Jeeves in the Offing (citat per R. Brague).

 

“Per tant, Dostojevskij, com Camus, no arriba al fons de la questió. I és per això que hom pot fer dues objeccions de sentit comú: d’una banda, la gran majoria de la humanitat, incloent persones indubtablement intel.ligents, continuen vivint i moren al llit, cosa que representa una mena de plebiscit quitidià a favor de la bondat de la vida; d’altra banda, moltes persones suporten bé la idea que amb la mort tot s’haurà acabat, i, per tant, la pèrdua de la fe en la immortalitat de l’ànima no és tan greu com ens voldrien fer creure … Dostojevskij implícitament i Camus rere d’ell d’una manera particularment explícita es pregunten només si la vida val la pena de ser viscuda. Ara bé, jo crec que l’autèntica qüestió és saber si la vida val la pena de ser donada.”,  La Infraestructura Metafísica.

 

“La cultura europea es por entero un esfuerzo por remontarse a un pasado que no ha sido nunca el suyo, pero en relación con el cual ha habido una caída irrecuperable, un ‘extrañamiento’ dolorosamente sentido. No es necesario detenerse aquí en lo que esta visión del pasado tiene de ficticio … Pero sólo es para mí decisiva la conciencia de que somos gente que ha llegado tarde y el tener que remontarnos a una fuente que no somos ‘nosotros’ y que nunca hemos sido ‘nosotros’. Esta conciencia tiene como consecuencia un desplazamiento de la identidad cultural de Europa de tal índole que ésta no tiene otra identidad que una identidad excéntrica.” Europa, La Vía Romana.

 

“Subrayaría simplemente que la cultura que los conquistadores europeos introdujeron no fue europea sino grecolatina, y que la religión que predicaron tampoco es europea sino proveniente de Oriente Medio.”

 

“La società europea in cui viviamo ha dimenticato l’importanza del perdono ed è avvelenata da un pesante senso di colpa; per quello che di drammatico troviamo nella nostra storia, per quello che come occidente abbiamo fatto. Direi che la malattia dell’occidente contemporaneo è la confessione senza assoluzione, senza perdono. Ma senza perdono, non c’è neppure nuovo inizio.“.

 

“Em pregunto en canvi si no hauríem justament de desitjar una mica menys d’aquesta Europa. Certament, constitueix un bé. Però la bona manera de tenir relació amb aquest bé és de desitjar-lo? Europa pot ser quelcom que es desitja, un objecte de voluntat?”, Una certa idea de tradició.

 

“Or, je me demande parfois, non sans angoisse, si ‘croire à l’Europe’, plutôt qu’une restriction, ne serait pas au contraire l’expression la plus achevée d’une absolue incroyance, et si l’Europe ne serait pas le lieu même du nihilisme.”, Modérément Moderne.

 

Fuck autonomy!

 

El Trident a Le Charivari (I)

 

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

El locutori #4 | Gregorio Luri

ElTribú

| 22 maig, 2021

El locutori #4 | Gregorio Luri

22 maig, 2021 |

Gregorio Luri | @GregorioLuri

Amistat i la filosofia

 

Fustel de Coulanges va defensar a La ciutat antiga que la filosofia requereix, com a imprescindible brou de cultiu, un entorn en què s’hagi fet present l’amistat (philía) i una certa distància respecte aquells àmbits en què la família exerceix el seu domini hegemònic.

 

La filosofía s’enfronta a la ideologia familiar en defensar que hi ha més deures que els que es contrauen amb la pàtria i la família, i més virtuts que les patrimonials; en proclamar que hi ha una dignitat que s’origina en el fet primordial de ser home i ser capaç de conviure amb iguals. És des d’aquesta igualtat des d’on és possible preguntar-se per les possibilitats d’associació que permetin una existència feliç.

 

Segons Fustel, Plató va ser el filòsof que va descriure el relat d’aquesta oposició i va intentar resoldre-la amb la creació de l’Acadèmia, on per primera vegada una societat d’amics s’imposa com a tasca comuna la recerca del saber.

 

Amb la filosofia la consciència crítica ja no es deixa modelar pels valors ancestrals. Amb ella, en definitiva, la “res pública” hauria aparegut com a alternativa a la “pàtria”.

 

En el Convit de Plató (hi podem afegir el diàleg del mateix títol de Xenofont), trobem una nova forma de la sociabilitat masculina en la qual la paraula esdevé un lloc de trobada, tant de les pròpies metamorfosi del logos com de les personals dels amics que trien democràticament de què parlar i en quin ordre fer-ho.

 

Quan Aristófanes ridiculitza en una de les seves comèdies, Les aus, els utopistes que s’imaginen la vida com la prolongació indefinida d’un convit entre amics, ens estaria mostrant com van rebre els conservadors d’Atenes aquesta nova “moda”. Però ja no era possible la marxa enrere.

 

Sigui o no certa la tesi de Fustel de Coulanges, el que és evident és que l’amistat ha tingut grans defensors entre els filòsofs. En veuren uns exemples.

 

Ciceró

 

Això és el que ens diu Ciceró al De amicitia:

 

És propi d’amics veritables reprendre i ser represos, fent el primer amb franquesa, però sense acritud, i rebent la reprensió amb paciència i sense ressentiment.

 

La pesta de l’amistat és l’adulació, l’afalac i l’excessiva condescendència. “És difícil exagerar criticant aquest vici dels homes frívols i pèrfids, que sempre tracten d’agradar amb les seves paraules, però mai diuen la veritat.

“Tindrà amics qui millor sàpiga acaronar, encara que es tracti de la fera més abominable. No tinc amics perquè cap home és digne de la meva amistat”

Schopenhauer

 

Gracián

 

Llegim a El Criticón que “qui té amics bons i veritables” suma a les seves capacitats les de tots ells: sap el que ells saben, coneix i discorre amb la seva intel·ligència col·lectiva, veu pels seus ulls, escolta per les seves orelles, actua amb las seves mans i amb els seus peus es mou per on ells van… per contra, qui no té amics, no disposa ni de mans, viu manco i camina a cegues. Quan el solitari cau, no té qui l’ajudi a aixecar-se.

 

Oliva Sabuco

 

Segons la filòsofa espanyola Oliva Sabuco (1562-1620), “dos ambaixadors romans, grans enemics, van ser enviats pel Senat a realitzar conjuntament unes gestions en un país estranger. En sortir de Roma va dir l’un: “Ja que hem d’anar junts, deixem la nostra enemistat en aquestes mates i a la tornada la recollirem.” L’altre es va mostrar d’acord i van complir la seva missió com si fossin grans amics. En retornar a Roma, van arribar a les mates on era la seva enemistat. “Què en fem, la recollim?”, va preguntar un. “No, que es quedi aquí,” va respondre l’altre.

 

Etienne de Bourvon

 

Al Tractatus de diversis materiis predicabilibus Etienne de Bourvon ens vol demostrar amb aquesta història la lleialtat d’un amic:

 

“Un filòsof àrab moribund li va preguntar al seu fill quants amics tenia. ‘Molts’, li va contestar el fill. El pare li va comentar que ell, encara que vell, tot just en tenia un i li va recomanar que posés els seus suposats amics a prova. Va aconsellar-li de trossejar una vedella a trossos petits, ficar-los dins un sac, i demanar als amics que l’amaguessin, dient-los que havia comès un delicte i que anaven a registrar casa seva. Cap dels seus amics en va acceptar. El pare va fer la prova amb el seu amic i aquest va cavar immediatament un forat per amagar el sac”.

 

La meva conclusió és que si els meus amics i jo forméssim un grup mafiós, aquesta història ens seria de gran utilitat. Però no estic gens segur que sigui incondicionalment bona i, per això, m’escandalitza una mica la moralitat d’Etienne de Bourbon, que escriu aquest llibre com un repertori d’exemples per confeccionar sermons religiosos: “De la mateixa manera Crist no abandona els seus amics en perill”, conclou.

 

Heròdot

 

No és Heròdot exactament un filòsof, però les seves històries han tingut un ampli ressò filosòfic. És el cas de la seva relació de l’amistat entre el rei Amasis d’Egipte i Polícrates, el tirà de l’illa tràcia de Samos.

 

Polícrates era un home afortunat. La seva poderosa flota dominava les rutes comercials de l’Egeu, proporcionant-li quantiosos beneficis. Era tan afortunat que el seu bon amic Amasis va començar a preocupar-se seriosament per la desmesura de la seva bona fortuna, perquè els déus són envejosos i no solen suportar la bona sort continuada de cap humà. Polícrates era tan afortunat que la seva vida, tan impròpia d’un home, acabaria cridant l’atenció dels déus. Amasis, mogut per la seva sincera amistat, va aconsellar-li que s’ocasionés a si mateix alguna desgràcia per humanitzar la seva vida.

 

Commogut pel consell del seu amic, Polícrates va buscar un objecte la pèrdua del qual hagués de lamentar molt. Va triar un esplèndid anell d’or que estava adornat amb una refulgent maragda. Es va embarcar en una nau de cinquanta rems i quan va creure estar suficientment lluny de Samos, el va tirar a la mar, tornant al seu palau al mateix temps afligit i feliç. Se sentia estranyament preocupat perquè, en conèixer la recança, va gaudir d’una nova forma de felicitat.

 

Set dies després, un pobre pescador es va presentar davant Polícrates. Volia regalar-li un enorme peix que acabava de pescar a alta mar. Polícrates ho va acceptar agraït, però els seus cuiners van trobar en les seves entranyes, en l’obrir-lo per netejar-lo, l’anell que havia volgut perdre. Quan Amasis es va assabentar d’això, va decidir posar fi a la seva amistat amb Polícrates, per així, quan finalment li arribés la terrible desgràcia que els déus acabarien llançant sobre ell, no haver de compartir, per imperatius de l’amistat, l’inevitable dolor.

 

Schopenhauer, a contracorrent

 

Schopenhauer és la nota filosòficament discordant envers l’amistat. Ell, que va ser un bon lector de Gracián, sembla estar pensant a El Criticón quan es sincera d’aquesta manera: “No hi ha res que delati menys coneixement dels assumptes humans que argüir com a prova del mèrit i la vàlua d’un ésser humà el que tingui molts amics: com si els homes lliuressin l’amistat en funció del mèrit i la vàlua! Com si no es comportessin igual que els gossos, que estimen a qui els acarona i els dóna rosegons i ja no es preocupen de res més! Tindrà amics qui millor sàpiga acaronar, encara que es tracti de la fera més abominable. No tinc amics perquè cap home és digne de la meva amistat”.

 

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

El debat | Israel i Palestina

ElTribú

| 21 maig, 2021

El debat | Israel i Palestina

21 maig, 2021 |

Parlem amb Maria Vila, Toni Florido i Paul Sánchez Keighley sobre la situació actual i el conflicte d’Israel i Palestina.

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

Un carruatge de morts | Marina Porras

ElTribú

| 20 maig, 2021

Un carruatge de morts | Marina Porras

20 maig, 2021 |

Marina Porras | @mporrasmarti

 

[Una família. Toni Sala. L’Altra Editorial.]

Donar la família per descomptada és molt útil per a sobreviure. Ningú en surt indemne, de mirar-se-la de prop. Escriure sobre la família és reescriure’s, és fer grosses les esquerdes d’una terra que necessites sòlida i inamovible, perquè és el fonament que t’aguanta i sobre el que et construeixes. Escriure sobre la família és perillós perquè escurça la distància amb la que et mires el món, redueix un espai de marge que et protegeix. La família és l’amor sense motius, els vincles que no cal sotmetre a preguntes. També és allò que amagues perquè tot s’aguanti: “l’emotivitat s’estava arraulida a sota l’estora – escriu Sala – i ningú diu que no fos una bèstia furiosa si es decidia a sortir”. Toni Sala ha evitat fins ara una idea que el perseguia, escriure sobre casa seva. Li feia por, diu, que els seus braços no suportessin aquest cos. 

 

Sala ha abandonat la ficció en aquest llibre, i no ha disfressat el narrador ni els personatges. Escriu en primera persona, amb una veu honesta però controlada; que escriu per reescriure’s però que no vol prendre mal. Sala no ha escrit per a passar comptes, ho ha fet per salvar la seva idea de món. En aquest llibre ningú en surt condemnat, perquè aquest és un pes que els seus braços no suportarien. Sala ha fet un llibre per defensar una veu, per protegir amb la memòria el seu territori. Per això aquí s’hi veu tan bé el cor del seu univers, el que Sala no es podria vendre mai: llengua, família i país; segurament per aquest ordre. Sala és un dels pocs escriptors catalans vius que té un món propi blindat. La seva prosa sempre aguanta, no es deixa utilitzar per a discursos ni per a modes interessades, ni es deixa apropiar per escriptors que volen viure del mateix univers però s’ho vendrien tot per vanitat. 

 

Passa sempre als seus llibres, però aquí més que en cap altre: tot ressona i arrossega, tot forma part d’un imaginari que el sobrepassa. Hi ha la brutalitat de Guimerà, el món de la natura fantàstica de Ruyra, els lligams entre la terra i els homes que han descrit Bertrana o Català. El pes de la llengua es nota d’una manera física i concreta, inadulterable: “en els moments de més solitud les paraules s’estanquen, i ens consola remoure el llot que han acumulat al fons, la seva riquesa, la vida sedimentada que han arrossegat fins aquí”. Les paraules surten d’un lloc més fondo que nosaltres, i aquesta consciència de la llengua no és un descobriment individual. El deu a una família que “criats en una ciutat amb indústria, associaven les lletres al progrés personal i intuïen que a la base de la cultura hi ha la consciència de la llengua, conformadora d’existència, o sigui de llibertat, o sigui de riquesa”. Sala escriu amb aquesta herència. 

 

L’escriptor ve d’una família de fondistes. Ha crescut i viscut en llocs de pas, en terra de ningú: ha dormit en habitacions d’hotels i al sostre d’un estable. Ha passat la infantesa i l’adolescència lligat al paisatge, que se’ns explica amb els estius sensuals de la Costa Brava i el descobriment de l’erotisme lligat a les estrangeres. Ha vist els pares fundar un hotel, ha passejat hostes amb cavall, ha treballat al bar, construint un univers a partir de converses escoltades a peu de barra. Ha tingut una relació ambivalent amb els pares; potser buscant, sense saber-ho, la distància concreta per conviure-hi sense deixar-se arrossegar, empès per la intuïció que no s’hi podia lligar del tot. 

 

Sala ha crescut soterrat sota el pes asfixiant del negoci familiar. El negoci dóna sentit pràctic a l’existència i ajuda a fer avançar sense pensar gaire: “Hi ha una manera catalana i salvatge de desentendre’s dels fills. No té res a veure amb la fórmula nord-americana segons la qual un milionari troba que el seu fill ha d’aprendre a obrir-se camí sol i a buscar-se la vida tal com ell va fer quan era jove i no tenia res. El distanciament català entre pares i fills ve de la por al sentimentalisme i no té cap mena d’intenció didàctica”. El negoci fa de mur de contenció i protegeix contra la por a donar un sentit transcendent a la vida. Treballar t’endreça, et limita i et concreta. És una lluita contra el buit: “Per no quedar a la intempèrie, la família es tanca en si mateixa en un sistema autàrquic de pagesos que caven i caven el seu tros com funcionaris, sense aixecar al cap, mentre al seu voltant van sortint autopistes, McDonald’s i naus industrials”. 

“Escriure sobre la família és reescriure’s, és fer grosses les esquerdes d’una terra que necessites sòlida i inamovible, perquè és el fonament que t’aguanta i sobre el que et construeixes. Escriure sobre la família és perillós perquè escurça la distància amb la que et mires el món, redueix un espai de marge que et protegeix”

 

Sala vol, igual que molts catalans amb consciència de la seva generació, salvar el món dels avis i perdonar els pares. Uns van conèixer la Catalunya anterior a la guerra, els altres van néixer, sense saber-ho, amb el signe de la derrota. Amb els pares morts, té espai per descriure sense esbudellar les figures presents però distants que van ser per a ell. S’encara amb sinceritat i  pietat amb la relació difícil i tensa dels matrimoni, feta de silencis que pesen i de buits que no es podien omplir. Tot i l’aura de resignació que els envolta, els descriu com uns actors de Hollywood, com si l’aspecte físic en redimís la història. Al final, la imatge és el que la memòria convoca.

 

El pare és l’únic lligam fort que l’escriptor té amb la família Sala, eclipsada per la força i la influència dels Isern. L’avi triomfador contrasta amb el gendre perdedor. La seva mort als quaranta-set anys va reafirmar la condició de dèbil de la família: “la mort pot no ser res pels que marxen, però funciona sobre els que es queden com una vergonya, per reafirmar-los en la vida. Celebren que es queden, és un orgull la mort dels altres, una vergonya aliena”. La figura del pare està explicada des de molt endins del fill, perquè és el que està més lluny. El pare és el deslligat del nucli de la família. És un solitari, com l’autor del llibre, i com els protagonistes de les cançons de Sinatra que el pare cantava, en veu baixa, a la barra del seu bar.

 

La mare és una dona “distant, fiable i potser oracular”, i carrega el pes dels silencis. És la filla preferida del patriarca, i s’entenia amb el pare d’una manera amb que no es va entendre amb el marit ni els fills. És una d’aquelles dones que viu refugiada en un món interior que no comparteix amb ningú, perquè només estava fet d’enyor: “Potser la mare feia esforços per conservar el seu món de petita. S’havia fet gran, s’havia casat, havia tingut tres fills l’un darrere l’altre i potser no li agradava el que s’havia trobat. La insatisfacció també és genètica”. M’acompanyarà molt de temps la imatge d’aquesta mare que passava sola els hiverns en un hotel tancat, acompanyada dels seus gossos, com un fantasma protegint un món desaparegut, com una supervivent ferida del món: “Era com si hagués nascut prematurament desenganyada, i que no hagués calgut res perquè visqués com en un suïcidi sord”.

 

L’aire ancestral d’aquest llibre el convoca l’avi Isern, un home de llum i ombra, que Sala descriu amb l’aire jovial, intel·ligent i civilitzat dels guixolencs. El nen es va fascinar per la figura d’aquest patriarca, que tenia l’encant dels emperadors i el magnetisme de la victòria: “La generació del meu avi, els nascuts a l’entorn dels anys deu com Rodoreda o Calders, van ser vençuts com a catalans, però s’empenyien des del món modern de la preguera i no crec que es poguessin rendir ni volent”. Sala era el net preferit, i va créixer entre els seus cavalls com un vaquer mimat. L’avi convoca un món més violent que els dels pares, més despietat, però també més fort i carregat de sentit. Sala vol salvar la seva història perquè, com la seva mare, també està venjant la desaparició d’aquell món.

 

Com que és un llibre escrit per protegir i no per passar comptes, el narrador és dur però mai cruel. Hi ha un fons de pietat que embolcalla totes les figures, per tèrboles que siguin. Llegint Sala tinc la sensació, i en aquest llibre se m’ha fet molt forta, que hi ha un fons de mala llet que l’escriptor es guarda només per a ell mateix, i que no vol mirar gaire. Potser, com les coses que pesen massa, ha quedat arraulida sota l’estora, com una bèstia furiosa adormida. Per escriure sobre la família sense tornar-te boig hi ha d’haver un punt de resignació, d’acceptació i de pau amb la part de la història que va més enllà de tu mateix i que no has pogut dominar. Hi ha molts fantasmes en aquest llibre, i Sala els ha convocat amb honestedat i màgia blanca, perquè descansin millor. Potser per això, al final del llibre, l’escriptor acaba veient l’hotel de la seva família com un gran carruatge de morts que travessa la nit.

 

 

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

L'odi al jueu | Martí Ausàs

ElTribú

| 19 maig, 2021

L'odi al jueu | Martí Ausàs

19 maig, 2021 |

@MartiHatikva

L’any 1933, Adolf Hitler guanyava les eleccions a Alemanya després d’una campanya d’estigmatització i culpabilització del poble jueu. La seva propaganda va fer circular, entre d’altres mentides, que la comunitat jueva era la culpable de la decadència del país i que malgrat representar només el 0.77% de la població posseïa el 20% de la riquesa. El seu mandat va resultar en l’extermini industrialitzat en camps de concentració i forns crematoris de dues terceres parts de la població jueva europea. L’Holocaust. 

 

Tanmateix, l’odi als jueus no el va inventar el nazisme. Els mites antisemites que caracteritzen el jueu com algú que controla tots els espais de poder des de l’ombra; que és àvar i usurer; que té una doble lleialtat en favor de la seva pròpia comunitat i en detriment del país on viu; que mata infants… s’arrosseguen des dels temps bíblics, amb el mite del poble Deïcida, i s’han anat reinventant en funció del moment i el lloc. Així, a la Europa medieval s’afirmava que els jueus assassinaven nens cristians com a ritual religiós per recrear la mort de Crist i al segle XIV se’ls va acusar d’haver enverinat els pous per espargir la pesta bubònica. Al segle XV, els Reis Catòlics els van expulsar de la península Ibèrica amb l’excusa que havien conspirat per convertir al judaïsme a tots els catòlics i principis del segle XX, a la Rússia Tzarista, es va difondre la teoria d’un suposat pla jueu per controlar els moviments comunistes i aconseguir el poder mundial. 

 

De la mateixa manera que l’antisemitisme no el va inventar Hitler, tampoc no es va acabar amb la victòria dels Aliats a la segona guerra mundial. Adaptant els mateixos mites als nous temps, la judeofòbia continua incessant la seva batalla per marcar un relat que culpabilitzi els jueus de tots els mals que ens afecten. Ho hem vist recentment quan grups de manifestants conspiranoics arreu del món culpaven als jueus d’haver-se inventat l’actual pandèmia per satisfer una suposada agenda de dominació mundial, pintant parets amb estrelles de David al costat de la paraula ‘Plandemia’ -com va passar al barri del Born de Barcelona-. I ho estem veient aquests dies durant l’escalada de violència entre l’organització terrorista que governa la franja de Gaza i Israel. 

“La crítica a Israel és el paraigües sota el qual, avui, s’amaga l’antisemitisme més ferotge. Per l’antisemita, Israel encarna tots els prejudicis que històricament s’han atribuït als jueus i troba en això que anomenen ‘antisionisme’ una manera de seguir perpetuant els mites judeòfobs sense aixecar cap sospita. Avui el jueu ja no és àvar perquè roba diners amb la usura dels seus préstecs, és àvar perquè roba terra als Palestins per ambicions imperialistes”

La crítica a Israel és el paraigües sota el qual, avui, s’amaga l’antisemitisme més ferotge. Per l’antisemita, Israel encarna tots els prejudicis que històricament s’han atribuït als jueus i troba en això que anomenen ‘antisionisme’ una manera de seguir perpetuant els mites judeòfobs sense aixecar cap sospita. Avui el jueu ja no és àvar perquè roba diners amb la usura dels seus préstecs, és àvar perquè roba terra als Palestins per ambicions imperialistes. Ja no mata nens cristians per fer rituals macabres, mata nens Palestins per recrear-se en la seva maldat. Ja no conspira per instigar a la revolució comunista, conspira per desestabilitzar l’Orient Mitjà com a poder a l’ombra dels Estats Units. Ja no manipula catòlics per convertir-los al judaïsme, manipula els mitjans de comunicació per alinear-los amb els seus interessos.

 

L’Aliança Internacional pel record de l’Holocaust, formada per 41 Estats, ha redactat una definició d’antisemitisme que ha estat adoptada per totes les democràcies del món, inclosos Canadà, Estats Units, Argentina o la Unió Europea. Segons aquesta definició, és un acte d’antisemitisme negar als jueus el seu dret a l’autodeterminació, per exemple, al·legant que l’existència de l’Estat d’Israel és una obstinació racista. De la mateixa manera, considera antisemita establir comparacions entre les actuals polítiques de l’Estat d’Israel i les dels nazis. També, acusar als ciutadans jueus de ser més lleials a Israel que als interessos dels seus propis països; considerar als jueus com a grup de ser responsables de les accions de l’Estat d’Israel; o aplicar un doble raser demanant a Israel un comportament no esperat ni exigit a cap altre país democràtic.

 

Malgrat la claredat d’aquesta definició, les protestes que han tingut lloc aquesta passada setmana a diverses ciutats europees sota el pretext de la defensa de Palestina, han donat via lliure a una desfilada de consignes i representacions antisemites sense que cap activista antiracista, cap organització de drets humans, cap moviment progressista, n’hagi fet una denúncia pública. Hem assistit a cants de ‘mort als jueus. Violeu les seves filles’ i a la representació de la figura d’un jueu a través d’un ninot inflable amb el nas gros i punxegut i banyes de dimoni a Londres, que ja ha rebut la condemna del seu primer ministre Boris Johnson. A Alemanya, Angela Merkel ha condemnat els clams instigant a la violència contra els jueus i demanant l’extermini de l’Estat d’Israel i el seu portaveu ha afirmat que se sent avergonyit de que els jueus no puguin moure’s lliurement i amb seguretat dins del país. Actes semblants a Brussel·les, a París, a Madrid o a Amsterdam amb banderes d’Israel amb l’estrella de David substituïda per l’esvàstica nazi, banderes de l’organització terrorista Hamas, proclames per una Palestina lliure des del Jordà fins al mediterrani -és a dir per l’eliminació d’Israel- i, entretant, sinagogues i escoles jueves protegides per policia amb armes llargues per evitar que fossin vandalitzades.

 

La sobredimensió del conflicte Israel-Palestina i la passió que desperta entre persones que no es preocupen per absolutament cap altre conflicte internacional. La desproporció en els minuts de Televisió que ocupa en comparació a altres guerres malgrat no tractar-se, ni de lluny, del conflicte en actiu amb el major número de víctimes. La denegació a Israel del seu dret a defensa després d’haver rebut més de 3000 míssils dirigits a matar la seva població civil, sabent que qualsevol altre Estat sota un atac similar hauria respost, com a mínim, amb la mateixa contundència. L’afirmació que Israel és un estat il·legítim i temporal. Tot això són actes d’antisemitisme, no de crítica legítima a un govern.

 

Fa 80 anys aquí, a casa nostra, es va aconseguir crear una maquinaria d’extermini institucionalitzada per acabar amb tota la població jueva del continent. Un odi d’unes dimensions tan monstruoses no desapareix d’un dia per l’altre.

 

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

El refugi de la tecnocràcia | Pau Labró Vila

ElTribú

| 18 maig, 2021

El refugi de la tecnocràcia | Pau Labró Vila

18 maig, 2021 |

Pau Labró@LabroPau

Fa uns dies rememoràvem el desè aniversari del 15M, un moviment heterogeni però amb alguns trets comuns. Defensa de la democràcia directa i assembleària, indignació amb les institucions existents i una concepció de la vida política i social com una lluita de suma zero. Era també un moviment crític amb l’economia de mercat i amb les polítiques de reducció del deute públic. Després que Rajoy obtingués la majoria absoluta el novembre d’aquell mateix any, el 15M serviria com una de les bases per reconstruir l’oposició política, que finalment ens ha acabat governant els darrers anys.  

 

Més enllà del bullici a les places, aquella època també ens va deixar una altra imatge simbòlica. El 26 de juliol del 2012, Mario Draghi, el llavors governador del banc central europeu (BCE), va declarar que “complint els límits del seu mandat, faria tot el què calgués per preservar l’euro”. En aquell moment, els estats del sud d’Europa es trobaven en una crisi de múltiples dimensions, tant a nivell econòmic i bancari com fiscal. De fet, sis dies abans del primer aniversari del 15M, el govern espanyol va nacionalitzar la matriu financera de Bankia. Hi havia dubtes sobre la continuïtat de la moneda única europea.

 

Aquestes dues imatges posen de manifest dos corrents antagònics, però que es retroalimenten i que han incidit darrerament en les nostres institucions. D’una banda, els defensors d’una democràcia directa i deslligada de restriccions, que s’exerceix a les places i als carrers. I, de l’altra, aquells qui creuen que els problemes polítics es poden adreçar científicament a través dels experts i sense necessitat de recórrer a una opinió pública, que es considera generalment ignorant en un entorn de creixent especialització i complexitat. El referèndum grec, alguns defensors del brexit, els intents de Trump d’influir en la política monetària o la distribució dels fons d’ajuda europeus són exemples d’aquestes tensions.

 

Sense voler obviar les crítiques que es poden fer als primers, vull reconèixer que la gestió de la crisi econòmica va suposar un deteriorament de la participació democràtica en el si de la Unió Europea, que ja de per si sola és un embolic institucional complex. Un fet, el deteriorament institucional, que també ressona actualment amb la gestió d’una altra emergència, la sanitària. 

“La mala actuació dels nostres governants, responsabilitat també dels ciutadans que els votem i els vigilem, ens castiga doblement. Ens fa més dependents econòmicament i ens obliga a mercadejar els nostres drets individuals democràtics a favor de la tecnocràcia”

En aquest context, un cas paradigmàtic ha estat el rol del BCE, que s’ha convertit en el guardià de l’euro i ha ampliat a bastament les seves atribucions, escapant en alguns casos de límits borrosos i guanyant poder també en organismes multilaterals. La seva política de compra d’actius financers per controlar les condicions financeres, per exemple, condiciona d’una manera decisiva les polítiques fiscals, bancàries i empresarials dels països europeus. I, fins i tot, pot afectar aspectes tan allunyats de la política monetària com el medi ambient o la redistribució de recursos. Aquest poder, en principi temporal, s’ha enfortit encara més a partir de l’esclat de la pandèmia de principis del 2020 i ha estat generalment inqüestionable, més enllà de certa oposició per part dels tribunals alemanys.

 

Paul Tucker, antic banquer i regulador del Banc d’Anglaterra, analitza els riscos de les agències no democràtiques, particularment dels bancs centrals, en les societats liberals en el llibre Unelected Power. Reconeix la necessitat d’aquestes agències per qüestions d’eficiència i per mantenir compromisos de credibilitat, fet que no sempre poden garantir les institucions democràtiques. Tanmateix, el seu rol i principis d’actuació han de ser únics i estar clarament predeterminats, si és possible també en situacions d’emergència, evitant donar-los la iniciativa en qüestions redistributives, ideològiques o que impliquen judicis de valor en nom de la societat.

 

Tampoc cal oblidar que polítiques irresponsables a nivell nacional, moltes vegades impulsades per aquests defensors de la democràcia directa, han fet augmentar la nostra dependència d’aquestes institucions no democràtiques. La incapacitat o la poca voluntat dels nostres governants d’implementar reformes que reverteixin la debilitat i la decadència econòmica dels països ens deixa sempre amb molt poc marge a l’hora d’afrontar crisis sobrevingudes. El tímid govern de Rajoy va desaprofitar el 2012 la possibilitat de reformar l’administració pública i d’impulsar reformes econòmiques, deixant escapar una oportunitat que poques vegades es repeteix. Que el govern català hagi incrementat els impostos de successió durant la pandèmia és potser una immoralitat que neix d’aquell pecat original.

 

La unitat monetària europea requereix d’una gestió pública eficient i previsora, molt més que en altres dissenys institucionals. La debilitat econòmica implica la pèrdua de sobirania i, en últim terme, de legitimitat democràtica de la Unió Europea. La mala actuació dels nostres governants, responsabilitat també dels ciutadans que els votem i els vigilem, ens castiga doblement. Ens fa més dependents econòmicament i ens obliga a mercadejar els nostres drets individuals democràtics a favor de la tecnocràcia. Una tecnocràcia que, com un cant de sirena, sembla que ens pugui resoldre els nostres problemes econòmics, socials, mediambientals o de política exterior d’una forma definitiva i sense que nosaltres ens haguem de preocupar per res.

 

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

Censurar subnormals | Alexander Golovin

ElTribú

| 17 maig, 2021

Censurar subnormals | Alexander Golovin

17 maig, 2021 |

Alexander Golovin | @andersivera

Arran del debat públic que s’ha produït aquests dies entorn el conflicte israelià, no han trigat a aparèixer veus provinents de l’extremisme d’esquerra i dreta que han defensat la necessitat de censurar –als mitjans públics catalans- les opinions sionistes. 

 

A crits de “subnormal”, “miserable” i alguna que altra amenaça, alguns famosos garants de les llibertats personals -com Pau Llonch- han decidit fer una crida pública perquè es porti al CAC qualsevol opinió sionista que pugui transmetre Pilar Rahola. Alguns altres, fins i tot, han arribat més lluny i han demanat cessar “l’escurçó sionista” que segons ells és la periodista. 

 

Si pretenen censurar el sionisme per ignorància és preocupant, i si ho fan per distància ideològica és perillós, però en qualsevol escenari un acte tan trist com el que comentem no és un bolet sorgit perquè sí, sinó que és producte d’una mentalitat que s’ha anat fent hegemònica a casa nostra: la legitimació -com a eines polítiques vàlides- del xantatge, l’escarni públic i el corporativisme de gallet fàcil en detriment dels arguments racionals.

“A Catalunya hem cedit el discurs sobre el que està bé i el que està malament a grups minoritaris que imposen un clima asfixiant i que persegueixen l’eix vital d’una societat liberal i democràtica: el lliure intercanvi d’idees”

Si és possible acabar un debat complex amb un insult o amb una mofa cap a la persona que planteja una opinió contrària, és perquè han creat un clima en el qual per sortir victoriós d’una discussió ja no cal demostrar tenir raó, sinó senzillament pertànyer al grup correcte. Com explicava molt bé Ferran Sáez, ja al final dels anys 90, el sistema entraria en declivi quan els nous moviments socials esdevinguessin pseudopartits polítics als quals no els caldria passar per les urnes perquè ja tindrien la raó per definició. Malauradament, aquest mal auguri s’ha fet realitat.

 

A Catalunya hem cedit el discurs sobre el que està bé i el que està malament a grups minoritaris que imposen un clima asfixiant i que persegueixen l’eix vital d’una societat liberal i democràtica: el lliure intercanvi d’idees. Fins a cert punt és comprensible que aquest sigui el seu objectiu, perquè sense aquesta cotilla els seria difícil participar en segons quins debats sense implosionar, però no és acceptable per aquells que seguim creient en la funció social del debat lliure.

 

Fins ara no ens havíem plantejat de debò el problema que suposen aquestes autoritats de la puresa moral per pur conformisme: no era un amenaça real a les nostres llibertats més elementals. En el moment en el qual han evolucionat fins a la policia discursiva que són actualment, hem vist que oposar-s’hi ha de ser una responsabilitat col·lectiva.

 

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

Sense un gra de sal #8 | Claudio

ElTribú

| 16 maig, 2021

Sense un gra de sal #8 | Claudio

16 maig, 2021 |

@clorgu

To that conflict of four hundred years we owe the rise of civil liberty. If the Church had continued to buttress the thrones of the king whom it anointed, or if the struggle had terminated speedily in an undivided victory, all Europe would have sunk down under a Byzantine or Muscovite despotism. For the aim of both contending parties was absolute authority. But although liberty was not the end for which they strove, it was the means by which the temporal and the spiritual power called the nations to their aid.

 

Acton, The History of Freedom in Christianity

 

 

Only the learned read old books and we have now so dealt with the learned that they are of all men the least likely to acquire wisdom by doing so. We have done this by inculcating the Historical Point of View. The Historical Point of View, put briefly, means that when a learned man is presented with any statement in an ancient author, the one question he never asks is whether it is true. (…) To regard the ancient writer as a possible source of knowledge … this would be rejected as unutterably simple-minded.

 

CS Lewis, The Screwtape Letters

 

L’últim concert de Leonard Bernstein a Europa, tres mesos abans de morir:

 

 

 

“L’égalité produit, en effet, deux tendances : l’une mène directement les hommes à l’indépendance, et peut les pousser tout à coup jusqu’à l’anarchie ; l’autre les conduit par un chemin plus long, plus secret, mais plus sûr, vers la servitude”

 

Alexis de Tocqueville, De la Démocratie en Amérique

“Le fait que la réduction du peché a la sexualité tende a devenir plus nette à mesure que les années passent est un des signes de l’effrayant manque d’imagination qui caractérise l’homme moderne”

EL TRIDENT FRANCÉS.

 

“C’est ainsi qu’il faut distinguer la pensée conservatrice, fortement imprégnée des penseurs catholiques (Pierre Manent, Chantal Delsol et Rémi Brague en constituant les figures de proue), qui connaît un renouveau, de la pensée populiste-identitaire, portée par exemple par des figures comme Alain de Benoist, Éric Zemmour ou Michel Onfray, qui affichent une radicalité révolutionnaire et une volonté de larguer les amarres d’avec les précautions d’une conversation civique qu’ils estiment minée”

 

Eugénie Bastié, La Guerre des Idées

 

1. Rémi Brague (I)

 

“On croit d’habitude que l’art (technè) vient aprés la nature (phusis); il faudra comprendre que l’âme est anterieure à tout ce qui est corps, et qu’en conséquence la prétendue nature n’est autre qu’un art divin”, La Loi de Dieu.

 

“C’est en tout cas ce que suggère une étonnante incise de Platon : “Le choeur unanime des sages affirme en effet que l’Intellect est pour nous roi du ciel et de la terre, et, ce faisant, c’est en réalité d’eux-mêmes qu’ils font un objet de vénération (heautous ontôs semnunontes)” [Platon, Philèbe, 28c6-8 ; le verbe signifie le plus souvent “se prendre au sérieux”; je traduis en faisant ressortir l’étymologie]. Ces mots sont suivis par un “peut-être ont-ils raison” que je comprends comme ironique. Traduisons l’idée centrale en clair, et brutalement: les sages se donnent un modèle du monde qui leur assure une domination, au moins symbolique. La souveraineté de l’Intellect est la légitimation des “intellectuels”.”, La Sagesse du Monde.

 

“La histoire de la philosophie nous délivre du réve naïf d’assister à une renaissnace ‘socratique’ de la philosophie comme dialogue. Elle nous rapelle que le Socrate des dialogues de Platon est une pure fiction.”, Introduction au Monde Grec.

 

“Que faire, si l´humanisme dont on y cherche la racine est, dans le meilleur des cas, l’avènement d’un type humain qui ne peut subsister sans des conditions qui le sapent, si, en d’autres termes, l’homme athénien ne peut se développer qu’à condition que la cité soit impérialiste?”, Introduction au Monde Grec.

 

“Desconfío instintivamente de las construcciones que ven por doquier señales de la decadencia de una verdad que habría sido dada anteriormente mediante una especie de milagro”, ¿A dónde va la Historia?

 

“La raison constitue un cas particulier d’une règle génerale d’après laquelle il convient d’accueillir le donné tel qu’il se donne”, Sur la Religion

 

“La trascendance n’est pas quelque chose qui serait “au-dessus” de nous. C’est quelque chose qui est “en dessous” de nous.”

 

“What if the Good is a condition of life rather than one of its modes?”, The necessity of the good

 

“Mais ‘croire en soi’, c’est le critère même de la folie. Seul Dieu peut ‘croire en l’homme’.” Du Dieu des Chrétiens et d’un ou deux autres.

 

“Se prétendre capable de déterminer soi-même ses propes limites n’a rien de humble, cést en realité le comble de l’orgueil”, Modérément moderne: Les Temps Modernes ou l’invention d’une supercherie.

 

“Le vrai problème n’est pas celui du monothéisme exclusif dans son opposition au culte d’autres dieux rabaissés au rang d’idoles. Il est celui du rapport idolâtrique au divin, tel qu’il fait de celui-ci le miroir du désir humain et, le cas échéant, de ses perversions”, Sur la Religion.

 

“Au fond, y a-t-il jamais eu un véritable polythéisme? … Ce qu’apportent les révélations, c’est plutôt la fin du ‘cosmothéisme’, selon le quel le divin ne se distingue pas du physique”, Entretien, Au Moyen du Moyen Âge.

 

“La physique compense l’impossibilité d’une théologie affirmative. Ou, à l’inverse, la théologie négative ouvre la voie a la physique. Peut-être même faut-il aller jusqu’à dire que la physique est la seule théologie affirmative que nous puissons avoir”, La Physique est-elle intéressante?, Au Moyen du Moyen Âge.

 

“L’homme moderne se sent n’être qu’une partie de la nature, mais ne pas recevoir du dehors des caractéristiques qui le feraient celui qu’il est. En un mot, il prétend être nature, sans pour autant avoir de nature”, Modérément Moderne.

 

“Il paradosso della scienza moderna, post-galileana, è che noi impariamo sempre più cose oggettive, ma che ci interessano poco. Un amico di Galileo diceva che la Bibbia insegnava come andare in cielo ma non com’è fatto il cielo. Possiamo seguire quest’idea e fare notare che mentre a tutti interessa come andare in cielo, il modo in cui il cielo è costruito non è poi così interessante per tutti. Sono interessi teorici, ma nulla ci dicono in più su come ci dobbiamo comportare. Le ha cambiato la vita sapere com’è fatto l’atomo?

 

“Pero ningún conocimiento nos puede decir qué debemos hacer. En último término, cualquier conocimiento nos abandona ante la acción moral.”, ¿A dónde va la Historia?

 

“I don’t like “the sacred” very much. One can sacralize just about anything. Cows, of course, but also things far more dangerous: the nation, race, the proletariat, property, history, etc. And these new idols demand human sacrifices: “The gods will have blood!” Instead, what pushes us to lowliness is holiness. But holiness is itself humble“.

 

“Dieu ne cherche pas notre bonheur. Il ne cherche pas non plus notre malheur, d’ailleurs. Il cherche notre bien, c’est-à-dire notre sanctification”, Du Dieu des Chrétiens et d’un ou deux autres.

 

“Si l’on veut une définition de la sainteté, je dirais que c’est la sacralité de ce qui ne peut pas être sacré comme tel, à savoir la volonté. Et ce qui est saint n’est pas à mes yeux ce pour quoi on peut et doit mourir, mais avant tout ce qui rend la vie possible et bonne”, Sur la Religion.

 

“Les Occidentaux d’aujourd’hui s’intéressent à toutes sortes de spiritualités, pourvu qu’elles ne demandent pas un engagement, qu’elles restent facultatives, en un mot, que cela ne mange pas de pain. Si la religiosité se réduit à ce qui nous permet de nous sentir bien, elle ne se distingue pas du wellness, voire de la magie, puisque celle-ci vise à capter l’énergie du sacré pour la mettre au service de nos désirs. La religion, elle, exige une conversion. Non pas au sens d’adhésion à un système ou d’affiliation à un groupe, mais une révolution dans la pensée et la vie“.

 

“Les démons refusent de se repentir précisément parce qu’ils savent que Dieu leur pardonnerait”, Le pape, l’enfer et Rémi Brague.

 

“Le fait que la réduction du peché a la sexualité tende a devenir plus nette à mesure que les années passent est un des signes de l’effrayant manque d’imagination qui caractérise l’homme moderne”, Du Dieu des Chrétiens et d’un ou deux autres.

 

“Hay una palabra para significar la ligereza de una bailarina y el indulto de un juez: gracia

 

“Per svegliarci, il prima passo è smettere di sognare. Il sogno è il custode del sonno“.

 

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

Alfons López Tena: “Junqueras és el personatge més sinistre del Procés"

ElTribú

| 15 maig, 2021

Alfons López Tena: “Junqueras és el personatge més sinistre del Procés"

15 maig, 2021 |

Guillem Laporta@bcnguillem

 

Entrevista a Alfons López Tena.

Molta gent es pregunta a què es dedica a l’actualitat. Com és un dia normal per a vostè?

 

Doncs molta gent es quedarà amb la idea de saber-ho perquè no ho penso dir. Jo ja no estic en la vida pública. Si estàs en una activitat pública has de retre comptes més enllà de la pròpia activitat, però no és el meu cas.

 

Els seus tweets ja no parlen gairebé mai de Catalunya. Per què?

 

Perquè vaig desconnectar a partir del moment en què vaig arribar a la conclusió que a Catalunya no hi havia cap solució possible. He canviat de llengua [a l’anglès] i he canviat de mentalitat, no estic pendent de les qüestions catalanes.

 

Vostè es considera català?

 

Sí. Però això ha deixat de tenir importància. En cada persona sempre hi ha tota una sèrie d’elements identitaris, com és la llengua, la nacionalitat, la religió, el gènere, l’orientació sexual o la ideologia. En segons quins moments de la seva vida, alguns d’aquests elements tenen una major o menor preeminència. Ara mateix, el fet de ser català, per a mi, no en té. 

 

Ser català és…

 

És com tenir els ulls marrons, una característica personal sense rellevància. 

 

I quins temes l’interessen actualment?

 

Últimament he estat escrivint sobre el populisme autoritari i sobre les manifestacions dels últims anys. Tot i així, des del moment de la derrota de Trump, aquest és un tema que ja està superat, encara que sempre hi haurà països més o menys desgraciats que cauen en mans de dictadors, governants autoritaris o tril·lers, com és el cas de Catalunya, l’Índia, Turquia o Polònia. 

 

Quin nexe hi ha entre el procés i l’autoritarisme populista global dels últims 6 anys?

 

És la mateixa cosa. Quan es diu que “la voluntat del poble està per sobre de la llei”, això significa que els governants no han de retre comptes perquè estan sotmesos a unes malèvoles forces de l’exterior que ens volen destruir. Vaig començar a percebre aquest paral·lelisme amb l’ascens de Modi al poder a l’Índia el 2014: els mateixos discursos, el mateix plantejament ideològic, la mateixa exclusió dels que són pròpiament catalans o pròpiament indis d’aquells que no ho són. 

 

L’inici del Procés els anys 2010-2012 coincideix amb l’entrada del seu ex-partit, de Solidaritat, al Parlament. Vostè es considera un iniciador del Procés?

 

No. Solidaritat va ser el producte d’una fase anterior, del descrèdit de Convergència i d’Esquerra al no reconèixer que el nou Estatut havia estat un fracàs. Davant de la manca d’alternatives, van sorgir varies iniciatives cíviques, ideològiques i polítiques, com ara les consultes per a la independència, les quals jo vaig promoure. Quan els dos partits van veure que allò els podia posar en qüestió, llavors van llençar el Procés. Cal recordar que el 2010 Esquerra anava a continuar un govern tripartit amb Montilla i l’aspiració de Convergència era aconseguir el “sisè pacte fiscal millor de la història”. En realitat, el Procés comença el 2012, que és quan es va produir la manifestació de l’ANC, la convocatòria electoral de Mas i la federació de candidatures. 

 

Com s’explica que després de tot el que ha passat no hi hagi cada dia al menys 10.000 independentistes assaltant les seus d’Esquerra i de JxCat?

 

Perquè la gent no volia la independència, volia estar entretinguda. D’aquí les seves referències a Ítaca, concretament la versió casolana de Lluís Llach, que diu que no importa el resultat, sinó el camí. I això és el que la gent va votar i continua votant. 

 

En els últims anys han sorgit moviments com Primàries que intenten recuperar l’esperit independentista més enllà dels partits tradicionals. Què en pensa d’aquests moviments?

 

Que fan tard, ja està tot el peix venut. Alguns d’ells em van demanar suport i presència, però els hi vaig negar per dos motius. El primer és que, com he dit, considero que no hi ha res a fer. En segon lloc, perquè aquests moviments es basen en l’engany de dir que l’1 d’octubre era un referèndum d’independència i que el poble es va manifestar desbordant la classe política. La “gran fita” de l’1 d’octubre es deu a Puigdemont i Junqueras. Com poden dir, d’una banda, que la gran fita és l’1 d’octubre i, per l’altra, dir que no s’ha de votar els seus promotors, sinó a ells? Electoralment és letal, que és el que ha passat, a banda de ser deshonest. 

 

A les eleccions catalanes de 2012 Solidaritat ja no va entrar al Parlament. Aquella nit electoral vostè va dir: “Catalunya no ha votat per la independència, ha votat per l’extinció”. Els temps li ha donat la raó?

 

Jo crec que sí. De què està més a prop ara Catalunya respecte el 2012? de la independència o de l’extinció? 

 

No sembla que hi hagi indicis que estigui més a prop de la independència…

 

Em fa l’efecte que deu ser de l’extinció, no? Perquè de la independència és evident que no ho està. Fins i tot aquells propagandistes que en el seu moment deien que estàvem “a un pam de la independència”, com ara Vicent Partal, o que feien llibres com “Per què hem guanyat?”, de Francesc-Marc Álvaro, ho admeten. Doncs continuem estant “a un pam”. El que hem guanyat no es veu per enlloc, a banda del que hagi pogut guanyar personalment el senyor Marc Álvaro. La meitat del catalans van optar per opcions fake i l’altra meitat pel no a la independència. I això, en una situació de subordinació econòmica i política, com és el cas català dins d’Espanya, porta a l’extinció. 

 

 

En quant temps?

 

Depèn. L’extinció és l’assimilació i provincialització. Fa deu anys Barcelona aspirava a ser la seu de l’Agència Europea del Medicament i això ara no és ni plantejable. Barcelona ha quedat reduïda a una ciutat de tercer ordre. La competició amb Madrid fa temps que la va perdre, i a nivell internacional no compta per a res. Una ciutat que ha perdut la seu d’empreses i que a més no té un Estat al darrera està abocada a ser un destí purament turístic.

 

Juntament amb els periodistes que mencionava, molts d’altres es van posicionar a favor del Procés, però a partir del 2017 van començar a desdir-se’n i a contradir-se amb el que abans havien afirmat.  Per què?

 

Perquè han perdut. La seva maniobra i la dels polítics que adulaven era aconseguir un millor tracte del poder i de decisió dintre de l’estat espanyol amb l’amenaça de la independència com a alternativa. Com va dir Clara Ponsatí entre rialles, jugar de farol. Quan les coses es fan així, el resultat és perdre, i la derrota no té pares.

“El règim clientelar i semi-mafiós de Convergència i Esquerra s’ha consolidat. Han estat capaços de transformar-se per mantenir allò que realment els importa, els pressupostos i els càrrecs. A més, s’ha infantilitzat la societat catalana i s’ha creat una divisió profunda. Aquesta infantilització s’expressa en un victimisme basat en el fracàs”

Com definiria el periodisme a Catalunya?

 

N’hi ha? Jo el definiria com un aparell d’agitació i propaganda al servei del poder. D’un poder, en aquest cas, autonòmic, que és el més trist. Perquè si un vol donar suport al poder, com a mínim que sigui un poder de debò, no un poder de tercera regional.

 

Si haguéssim de fotografiar la Catalunya abans del Procés i la Catalunya de 2021, quines coses han canviat per bé i per mal?

 

Per bé, cap. Per mal, que el règim clientelar i semi-mafiós de Convergència i Esquerra s’ha consolidat. Han estat capaços de transformar-se per mantenir allò que realment els importa, els pressupostos i els càrrecs. A més, s’ha infantilitzat la societat catalana i s’ha creat una divisió profunda. Aquesta infantilització s’expressa en un victimisme basat en el fracàs. Fracassar et legitima perquè et fa víctima. La infantilització també s’expressa en la improvisació intel·lectual de conceptes que han existit des de sempre i que ells descobreixen com si fossin el Mar Mediterrani. Conceptes que entenen i apliquen malament i arriben a rebregar-los fins que ja no serveixen per a res.

 

Per exemple?

 

Últimament, el nou concepte que han descobert és el de Causa Justa.

 

En què es basa aquest innovador concepte?

 

Ells no ho saben, perquè, com aquell qui diu, senten campanes i no saben d’on. Estem parlant d’una gent que s’ha dedicat a la política des d’un punt de vista purament pràctic. És a dir, xarxes clientelars, territori, pasta i ja està. En conseqüència, el món de les idees no és el seu. En l’àmbit internacional, la Causa Justa és una de les teories amb més recorregut pel que fa a la independència com a remei. És a dir, en aquelles situacions en les quals l’opressió és insostenible, l’únic remei és la independència per evitar mals majors. Aquesta teorització va tenir un moment àlgid amb la independència de Kosovo. A això s’estan agafant ara, a la història que la nostra és una Causa Justa perquè, com que els tribunals espanyols no són justos, això justifica la independència. Els passa com a les famílies contemporànies respecte a les de fa segles: abans tenien quinze fills i se’n morien set, però ara en tenen un o dos, el que suposa que els fills són la gran inversió vital dels pares. Aquí igual: inverteixen en una idea, encara que no l’entenguin, perquè és l’única que tenen.

 

Què legitima per  a vostè la independència de Catalunya?

 

Doncs que existeix un poble que considera que estarà més ben governat per ell mateix que no governat des d’un govern que no és el seu . Molts ciutadans a Catalunya consideren que el govern espanyol és un govern aliè i en discuteixen la seva pròpia existència i legitimitat. Aquesta és la justificació.

 

 

Vostè al principi deia que el Procés ha dut a l’exclusió dels catalans considerats “no propis”.  Però aquesta justificació que està descrivint comporta considerar legítimes unes institucions respecte unes altres i deixar de banda una part del poble.

 

Són coses diferents. Quan hi ha un nucli de població, posem, el cas de Salou que es va segregar de Vilaseca, que considera que no el tenen en compte, que no el governen bé o que és una minoria, llavors decideix tenir el seu propi Ajuntament. És la discussió del marc mateix, ja que és impossible aconseguir el control d’aquest govern per raons estructurals, perquè son una minoria perpètua. Això no es planteja a Catalunya respecte a les institucions catalanes, però sí respecte al govern espanyol.

 

Quin és el personatge més sinistre del procés?

 

Oriol Junqueras. És el més cínic de tots. Junqueras té el mateix objectiu que tots els altres,  però al seu cas s’hi sumen una sèrie de mancances personals que el fan especialment, diguem-ne, ansiós. I deixem-ho en ansiós. A partir d’aquí, tot ho fa en funció de col·locar-se ell. I així com alguns altres personatges del Procés actuen amb una certa elegància, Junqueras ho fa com un Latin King. És mala persona, traïdor, mentider i apunyala per l’esquena, com et poden dir tots els que han tractat amb ell. El més sinistre és Junqueras, però és una dura competició.

 

El que ens espera a Catalunya després del procés és pitjor del que hem vist fins ara?

 

Sí. Quan un poble ja no té una ambició col·lectiva degenera i perd pistonada. Ara ja no se’n, parla del desequilibri de les balances fiscals, que en el seu dia va generar grans adhesions. Ara es dediquen a defensar que la pobresa està molt bé. És a dir, no aconseguim els recursos per la via del pacte fiscal ni per la via de la independència? Val, llavors diem que els recursos no tenen importància perquè ser pobre està molt bé; d’aquí conceptes com “pobresa energètica” i “pobresa menstrual”. Criden als quatre vents que som un país pobre, enlloc d’optar per un discurs d’anar endavant i d’aconseguir objectius. Un país que té una mentalitat col·lectiva com aquesta esdevé pobre. Fer-se ric és molt difícil, però per ser pobre n’hi ha prou amb deixar-se endur pel corrent.

 

A què atribueix aquesta esquerranització de la societat catalana?

 

A la impotència. També al fet que molts dels seus sectors han abdicat alhora de defensar propostes, iniciatives, i fer batalla ideològica. És allò que va dir Manuel Valls en un famós sopar: una burgesia que no és classe dominant no és més que una colla de rics petulants. Què ha creat la burgesia catalana els últims 40 anys? Quina empresa ha fet gran que ja no hi fos? L’única cosa a la que es poden agafar els propagandistes de la cosa barcelonina és la restauració, però ja està.  Quines empreses, quins creadors, quins intel·lectuals, quines obres, quins edificis…? Poc o res.

 

Per què a Catalunya no podem tenir una Ayuso?

 

Sí que en teniu, d’Ayusos catalanes: Dolors Sabater, Carme Forcadell, Laura Borràs, són absolutament Ayusos catalanes!

 

Ja els agradaria… Ayuso mai defensaria la llei dels lloguers que han aprovat al Parlament ni un augment dels impostos.

 

Això no té res a veure. A Catalunya fan una sèrie de lleis declaratives que no s’aplicaran mai. I amb això ja ens quedem contents. Són mesures fetes per a ser anul·lades pel malèfic TC i poder dir que ens oprimeixen.

 

Comunisme o llibertat?

 

Aquesta opció no existeix. Aquest podria ser l’eslògan de la campanya electoral de Keiko Fujimori al Perú, on efectivament hi ha un candidat alternatiu que és d’extrema esquerra comunista i ella, que és l’extrema dreta autoritària i corrupta. A Madrid, l’alternativa al PP no és el comunisme, ni el PP és la llibertat. El PP espanyol sempre ha estat al costat dels règims autoritaris de Polònia i Hongria. És un partit autoritari.

 

És més autoritari el PP o Podemos?

 

Ho és més Podemos, perquè Podemos té una teoria al darrera, i el PP no. El PP, en aquest sentit, és com Convergència o com ERC. És simplement “a pillar”, i ja està. Però Podemos, que podria haver estat una amenaça comunista a Europa fa 10 anys, ha quedat desactivat i liquidat. El fracàs de Podemos s’explica perquè el seu  plantejament era el d’una pistola d’una sola bala: prendre el cel per assalt, com deia Pablo Iglesias. Això és el que van fer els bolxevics a les eleccions russes que van perdre, i com sabien que era l’última oportunitat que tenien, llavors van fer la revolució amb el cop d’Estat. El problema és que Podemos no va tenir la força suficient per tenir el control de l’Estat. A més, Podemos tenia un problema de miscasting; la cultura comunista és absolutament centralista i autoritària i es basa en què la legitimitat surt del Secretari General, no de la base proletària, és a dir, dels “Círculos”, com en deien ells. Aquestes són dues cultures que es prenen de bufetades. A partir que Iglesias va aplicar la cultura pròpia d’”aquí mano jo”, llavors tots els que s’havien apuntat als processos participatius de la formació van anar despenjant-se.

 

Qui l’ha vist i qui el veu ara, Pablo Iglesias…

 

Un professor universitari de la universitat Complutense de Madrid no és un coronel. Només cal posar de costat a Chávez i a Pablo Iglesias. Veient-los un entén per què un guanya, encara que sigui per a destruir el país, i l’altre perd.

 

Ja sé que no vol explicar el seu dia a dia, però com li va això de ser un espia del CNI?

 

La veritat és que és una pèrdua de categoria. A Madrid corrien rumors que jo era un agent de la CIA i del Mossad, però a Barcelona em diuen que soc un agent del CNI. Francament, entre ser un agent del CNI o ser-ho de la CIA i el Mossad, com a geni del mal m’estimo més les dues darreres. Com que aquests processistes són uns provincians, l’única cosa que se’ls acut és el CNI. En tot cas, jo ni confirmo ni desmenteixo.

 

 

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

El Tribunal #9 | amb Juan Milián

ElTribú

| 14 maig, 2021

El Tribunal #9 | amb Juan Milián

14 maig, 2021 |

Juan Milián | @JuanMilian

A la recerca d’una Ayuso catalana.

 

Parlem sobre Madrid i Barcelona, Catalunya i Espanya, el coronavirus, l’esquerra, el populisme, el paper del PP i el futur de la dreta catalana.

 

 

També disponible a

 

Apple Podcasts

 

Ivoox

 

i Spotify

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

Crònica d'una revolta | Elena García Dalmau

ElTribú

| 13 maig, 2021

Crònica d'una revolta | Elena García Dalmau

13 maig, 2021 |

Elena García Dalmau | @__dalmau

Són quarts de vuit i encara no hi ha moviment a la facultat. En Walter Benjamin dirà que és perquè les revolucions trenquen el contínuum del temps i que per això va haver-hi una hecatombe de rellotges el 1830 a França i que per això els meus companys de generació no deuen tenir gaire pressa per començar a moure els contenidors. Però quan trobem els primers encaputxats tots duen rellotges, i l’únic contínuum que porten als ulls és l’ombra de la son, i al cos, la nostàlgia dels llençols acabats d’estendre. 

 

Són dies de reivindicacions estudiantils. Ahir i avui són els dies de la «VAGA [així, en majúscules] 12 i 13M» i, contra tot pronòstic, els qui volem fer classe podem entrar fàcilment a la facultat. Creuem passadissos, baixem escales, i malgrat les taules superposades i les taquilles recol·locades no hi veiem cap dels conflictes que acostumen a aflorar aquests dies: cap crit, cap música, cap alumne indignat, cap professor canós i impacient envestint els joves amb la seva mala hòstia aragonesa. L’estranyesa de la situació es multiplica quan unes noies del sindicat obren una de les taquilles i ens diuen amb molta amabilitat que si volem accedir a les aules podem fer-ho per la porta lateral de la facultat, que està oberta. Ens mirem entre nosaltres i no entenem res. Cadascun pensa i defensa una teoria conspiratòria més esperpèntica. De sobte, algun treu el mòbil i ens llegeix que a quarts de vuit el deganat ha cancel·lat les classes presencials de tot el dia perquè hi ha hagut una «pernoctació d’estudiants NO autoritzada», que aquesta pernoctació NO autoritzada ha impossibilitat la neteja de les aules i que la NO-neteja de les aules es contradiu amb el pla sanitari de la universitat contra la Covid. A mi no m’agrada perdre i encara menys assumir la derrota, però no puc no lloar qui ha sabut fer servir el cap, entendre l’estratègia i guanyar el joc. «Han guanyat abans i tot de començar la partida», li dic al meu amic. «Va, tira», diu. 

“Se’ns apropen dos nois encaputxats i ens increpen i quan ens diuen «polititzeu-vos, eh?» sento tanta condescendència que ni tan sols faig l’esforç d’explicar-los que precisament si hem assistit avui a classe és perquè estem extremadament polititzats”

Quan sortim de nou ens trobem la meitat de sindicals corrents amunt i avall en grupets de sis sense que ningú els persegueixi i l’altra meitat estirats a la gespa. S’esvaeix la sensació de derrota. Se’ns apropen dos nois encaputxats i ens increpen i quan ens diuen «polititzeu-vos, eh?» sento tanta condescendència que ni tan sols faig l’esforç d’explicar-los que precisament si hem assistit avui a classe és perquè estem extremadament polititzats.

 

Els joves del sindicat es comporten com els nanos de la CUP de famílies benestants i terceres residències, la culpabilitat dels Lorca, Gil de Biedma i dels Ferlosio de torn, versió moderna de la caritat cristiana, però mil cops més barata (i hipòcrita) (i bruta), perquè afiliar-se al SEPC o a les seves versions de partit no els suposa cap renúncia ni cap contribució econòmica. Abans deixàvem monedes als plats dels homes cecs que esperen a les portes de les esglésies, i ara tan sols porten les taules de la facultat de viatge turístic –de la porta principal a la porta de les aules, de les aules al passadís mig buit–. I mentrestant, les dones de la neteja han perdut dues hores de treball perquè les aules que netegen normalment de set a vuit del matí avui eren plenes del jovent revolucionari dels Països Catalans i del món, i a la cafeteria hi ha només una quarta part dels qui normalment hi som a aquesta hora, i el meu amic i jo no podem beure prou cafès per compensar les despeses dels qui no s’han apropat a la facultat avui, i sols contemplem la derrota de la història que no pren la forma d’una muntanya infinita de cendra sinó que se’ns concreta clarament en els gots de cartró que s’acumulen, les màquines de cafè que s’aturen, les pastes meloses que es descomponen i els entrepans calents que es fan malbé.

 

 

 

Aquestes són les ÚLTIMES HORES de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

Contra la renda bàsica universal | Marc Arza

ElTribú

| 12 maig, 2021

Contra la renda bàsica universal | Marc Arza

12 maig, 2021 |

Marc Arza | @marcarza

L’atur i la redundància del treball humà han estat una angoixa constant des que els luddites calaven foc als telers a l’inici de la industrialització. La por que ara provoquen la intel·ligència artificial o la robotització és la darrera febrada d’una grip que ve de lluny. Potser mai no havíem viscut un canvi tecnològic tan radical i accelerat com el d’ara però fins avui, i ja fa 250 anys dels luddites, l’amenaça d’un atur estructural generalitzat i persistent no s’ha fet realitat. Les persones han seguit sent necessàries i han pogut guanyar-se la vida en condicions progressivament més confortables, treballant en noves feines i activitats que el canvi ha anat fent aparèixer. Destrucció creativa. 

 

Però l’amenaça hi és i podria passar que en algun moment el ritme entre la destrucció i la creació es descompassi generant nivells de desocupació més gruixuts i persistents del que les societats desenvolupades consideren tolerable. Les esquerres del món acostumen a respondre a cada nova pregunta amb la mateixa resposta i en aquest cas tampoc no han fallat. La seva proposta davant d’un hipotètic creixement de l’atur provocat per la nova automatització és un subsidi per a tothom a càrrec del pressupost públic i alimentat per nous impostos. Cal suposar que l’han batejat com a Renda Bàsica Universal (RBU) perquè Somni Humit del Peronisme (SHP) resultava un nom poc comercial. 

Voltaire ho va explicar de forma impecable en una frase que fa dir al protagonista al seu Càndid o l’optimisme: “el treball ens allibera de tres grans mals: l’avorriment, el vici i la pobresa”.

Hi ha força raons per explicar que la renda mínima és una mala idea: el forat que provocaria als comptes públics, la distorsió que generarien els nous impostos que s’activarien per fer-hi front o el seu efecte desincentivador del treball i l’esforç. Hi ha motius variats i diversos per oposar-s’hi però un dels millors té a veure amb la incapacitat de les esquerres per entendre la importància del treball més enllà del sou. El treball no és una ni una forma d’esclavatge ni un mal necessari. La feina és molt més que una activitat forçada que es fa a canvi d’un salari i un subsidi universal només cobriria una part petita de les carències que provocaria la falta de treball. Voltaire ho va explicar de forma impecable en una frase que fa dir al protagonista al seu Càndid o l’optimisme: “el treball ens allibera de tres grans mals: l’avorriment, el vici i la pobresa”.

 

La feina aporta ordre, comunitat i sentit a les persones. Totes les feines amb molt poques excepcions. No cal ser cirurgià cardiovascular o advocat especialista en drets humans perquè el treball sigui una font d’estructura, relacions socials, autonomia  individual i contribució social que cap subsidi universal podria igualar. Treballar, contribuir al món amb el propi esforç, d’una o altra manera, és una font de dignitat, una paraula gruixuda que sovint es fa servir massa frívolament. Si un dia l’automatització provoca un creixement fort i persistent de l’atur el que caldria, en primer lloc, és centrar els esforços en alliberar el treball de les càrregues fiscals que avui el tenallen. Estimular la creació de més i millor feina enlloc de jugar a repartir xecs com un aprenent de bruixot.

 

 

 

Aquestes són les ÚLTIMES HORES de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

Les imatges de la vergonya | Ferran Caballero

ElTribú

| 11 maig, 2021

Les imatges de la vergonya | Ferran Caballero

11 maig, 2021 |

Ferran Caballero | @ferrancab

Si dissabte estàveu tant contents és perquè fins aleshores havíeu obeït massa. Dissabte no era el dia per celebrar el que ens deixen fer sinó per avergonyir-nos de tot el que ens hem deixat fer. Però en aquest país semblem tots com aquest noi tan seriós i conscienciat que surt dient que tota aquesta festa és una gran irresponsabilitat i que entén que no està bé i que ja veurem la incidència que tindran aquestes celebracions. Però tu ets aquí, li pregunten. I respon que sí, que “estoy aquí ahora mismo, es verdad que estoy aquí ahora mismo, pero porque se me permite”. Com volent dir que a qui se li acut donar-li llibertat si ja saben què en farà. Com volent dir que la llei ha protegir-nos de nosaltres mateixos més que no pas dels altres.

 

És l’únic que va parlar, però no és l’únic que ho hagués dit així. És una curiosíssima concepció de la llibertat la de qui portava mascareta fins les 10 i se la treia a les 12 per celebrar el final del toc de queda bevent i ballant i abraçant-se i qui sap què amb qui sap qui. És una lamentable concepció de la responsabilitat la de qui espera que la llei el protegeixi d’ell mateix i de les seves febleses i incoherències. Semblem ionquis demanant siusplau que s’enduguin d’aquí aquesta merda perquè ja veieu que no ens en sabem estar.

 

Les imatges de dissabte són una vergonya perquè són les d’una societat infantilitzada i submisa que només es creu lliure quan li diuen que és lliure i que fins i tot per emborratxar-se amb els amics necessita el permís de les autoritats. L’autèntica irresponsabilitat no era sortir a les 12, sinó haver-se tancat a les 10. Ningú que acceptés el mandat inútil, caduc, ja manifestament arbitrari d’aquelles dues hores; les dues hores més vergonyoses de l’any, pot considerar-se un ciutadà lliure.

“Si dissabte estàveu tant contents és perquè fins aleshores havíeu obeït massa. Dissabte no era el dia per celebrar el que ens deixen fer sinó per avergonyir-nos de tot el que ens hem deixat fer”

Qui només surt de casa quan li donen permís pot sortir a celebrar la vida i l’amistat i l’amor i l’alcohol i pot celebrar que és jove i que ve l’estiu i que encara hi ha Lliga. Pot celebrar totes aquestes coses i moltes més i cadascú les que vulgui perquè això és un país lliure, però no pot celebrar la llibertat. La llibertat és una altra cosa. I és una cosa que, com deien no fa tant els independentistes, no es demana sinó que es pren. És una de les poques veritats que ha dit l’independentisme els últims anys i no és casualitat que s’hagi oblidat i s’hagi buidat de contingut justament quan la conversa s’ha posat seriosa i quan invocar la llibertat obligava a alguna cosa. Quan la llibertat era desobeir el govern català i els mossos i la urbana de Colau com es deia que calia desobeir Espanya i totes les lleis injustes com Rosa Parks i totes aquelles collonades.

 

Els que sortien a les 12 a emborratxar-se són Rufián fent-se el gallet amb Vox, perquè Vox li serveix a la vegada per insultar Espanya i per seguir-ne vivint. Perquè Vox li permet dir que España és un estat feixista sense haver de fer res del que caldria fer si ho fos de veritat.

 

La societat catalana porta tants anys entenent i esperant la llibertat com una mena de concessió dels governants que no sembla capaç d’entendre-la d’una altra manera. D’entendre-la, precisament, com a protecció contra l’arbitrarietat del poder polític. Si després de tots aquests anys de procés i després d’aquest any de pandèmia encara sortim a celebrar els permisos carcelaris remenant la cua com els gossets quan els deixen sortir a fer el pipí del dia és que tenim exactament el que ens mereixem.

 

S’ha fet molta conya amb la Libertaz d’Ayuso i el madriles way of life i la canyeta de després de la feina. S’ha dit, ho ha dit fins i tot Otegi l’home de pau i expert en la matèria, que això no és autèntica llibertat perquè amb Franco també hi havia cervesa i també hi havia bars i jo diria que fins i tot hi havia amistats. Que totes aquestes llibertats tan concretes, tan enyorades, tan limitades durant tot aquest any no són l’autèntica llibertat. Que tot això de poder obrir el teu petit negoci una estona cada dia, de poder circular pel carrer sense que t’aturi la policia quan li vingui de gust per demanar-te on vas, d’on vens i què pretens, de poder sopar a casa teva amb els teus amics; que tot això podria no ser llibertat sinó més aviat llibertinatge. Que l’autèntica llibertat és una altra cosa molt més elevada, molt més autèntica, que ja no és el nostre dret sinó la concessió del govern de torn i que consisteix, bàsicament, a fer el que ens diguin que hem de fer quan ens diguin que ho podem fer. A toc de pito, a punta de pistola.

 

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

Alliberar patents? | Martí Jiménez Mausbach

ElTribú

| 10 maig, 2021

Alliberar patents? | Martí Jiménez Mausbach

10 maig, 2021 |

Martí Jiménez Mausbach | @MartiJim7

Més d’un any després de l’esclat de la pandèmia i transcorreguts ja cinc mesos des que es va administrar la primera vacuna, el ritme de vacunació avança a un ritme molt desigual entre els diferents països del món. 

 

Aquest endarreriment té implicacions no només pels països de menor renda, amb menor accés a les vacunes i per tant majors taxes de transmissió i mortalitat, sinó per a països com el nostre: com més retardem la immunitat de la població mundial enfront del virus, major serà la probabilitat que aquest acabi mutant i desenvolupant variants resistents a les vacunes. A tall d’exemple, les vacunes d’Astrazeneca i Novavax presenten nivells d’eficàcia significativament inferiors contra la variant sud-africana B.1.351. 

 

Davant d’aquesta disjuntiva, l’octubre de 2020 l’Índia i Sud-àfrica van presentar una sol·licitud davant l’Organització Mundial del Comerç (OMC) demanant la renúncia a la propietat industrial de les vacunes. La moció, que compta amb el suport de prop de seixanta països, sol·licita que s’eximeixi als països membres de l’OMC d’aplicar i vigilar el compliment de l’Acord sobre els Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual relacionats amb el Comerç (ADPIC) mentre duri la crisi sanitària. 

 

A aquesta reclamació s’hi afegeix el recent anunci del president nord-americà Joe Biden sobre un possible alliberament temporal de les patents de les multinacionals Pfizer-BioNTech, Moderna i Janssen.

 

El període d’exclusivitat de vint anys que atorga la patent a la pràctica entre vuit i deu anys reals de comercialització, és el termini previst perquè les empreses que desenvolupen fàrmacs, vacunes i altres innovacions biomèdiques puguin amortitzar la inversió i obtenir els beneficis corresponents a la seva activitat. 

 

L’alternativa a les patents en altres sectors és el secret industrial. L’empresa pot optar per seguir explotant la seva innovació sense obtenir un monopoli legal sobre la mateixa, sempre i quan oculti la informació de la seva invenció a la llum pública. Aquest mecanisme, però, és problemàtic en el sector biofarmacèutic, on l’ètica i qualitat científica requereixen la màxima transparència en la publicació de la metodologia i els resultats dels assajos clínics en registres habilitats per aquesta funció.

“L’expropiació de patents trencaria la seguretat jurídica en el mercat, desincentivant la recerca i el desenvolupament de noves vacunes en una futura pandèmia. El principal problema de la proposta d’alliberar temporalment les patents de les vacunes és que és una proposta fútil, que no tindrà cap impacte en escalar la manufactura de vacunes”

En canvi, quan l’empresa sol·licita una patent i en contra del que molta gent creu es veu obligat a divulgar la invenció de manera completa perquè professionals capacitats puguin reproduir-la. La informació divulgada amb la sol·licitud d’una patent dona seguretat jurídica al seu titular, perquè encara que la informació ja sigui pública, ningú podrà utilitzar-la sense la seva autorització, però també a la resta d’actors, que podran comprovar possibles errors en el procés de desenvolupament i posar-los de manifest. Això últim el control difús per part de la comunitat científica és especialment rellevant en productes com ara les vacunes.

 

Transcorreguts els vint anys, la patent ingressa en el domini públic i, llavors sí, qualsevol pot utilitzar-la lliurement. Des del meu punt de vista, sembla raonable qüestionar si aquest període és sempre adequat per a totes les innovacions i si mecanismes alternatius, com ara els premis, els compromisos de compra anticipada (AMC) o fins i tot la compra de patents pel sector públic, podrien suposar una alternativa viable. Tanmateix, l’expropiació de patents trencaria la seguretat jurídica en el mercat, desincentivant la recerca i el desenvolupament de noves vacunes en una futura pandèmia.

 

Dit això, el principal problema de la proposta d’alliberar temporalment les patents de les vacunes és que és una proposta fútil, que no tindrà cap impacte en escalar la manufactura de vacunes per tres motius:

 

En primer lloc, que una farmacèutica posseeixi una patent sobre un determinat producte no implica que altres farmacèutiques no puguin produir-lo a través d’acords de llicències d’ús. A finals de març s’havien signat 263 acords de llicència entre fabricants amb l’objectiu d’augmentar la producció. L’empresa Reig Jofre, per exemple, produirà 250 milions de dosis de la vacuna de Janssen a la seva planta de Barcelona. Empreses que van fracassar en els seus esforços en desenvolupar vacunes –la inversió en I+D biofarmacèutica és un esport de risc – com ara GSK, Merck o Sanofi, estan avui fabricant diverses de les vacunes aprovades pels reguladors.

 

En segon lloc, la suspensió dels drets de propietat intel·lectual no permetrà que màgicament, de la nit al dia, els potencials competidors puguin fabricar les vacunes. Els acords de llicència inclouen un procés de transferència de tecnologia, no només de la fórmula explícita de la vacuna sinó de coneixement tàcit, no articulat i difícilment transmissible, adquirit a través d’un procés de prova i error. Sovint l’empresa cedent (per exemple Janssen) visita les instal·lacions de l’empresa llicenciatària (per exemple Reig Jofre) i supervisa la producció dels primers lots. Alliberar les patents sense que les empreses propietàries col·laborin activament en instruir els nous productors en cadascun dels passos a seguir servirà de ben poc. Recentment coneixíem que a la planta de l’empresa Emergent Biosolutions es van arruïnar quinze milions de dosis, ja que per error es van barrejar components de les fórmules de les vacunes de Janssen i AstraZeneca.

 

En tercer lloc, el principal coll d’ampolla per escalar la producció mundial de vacunes no és l’existència de patents –de fet les de Moderna i AstraZeneca ja són públiques– sinó la capacitat de producció instal·lada per a fabricar-les. Actualment no hi ha capacitat latent o ociosa disponible per a fabricar les vacunes que empren la nova tecnologia d’ARNm –Pfizer-BioNTech i Moderna–, requerint complexes instal·lacions de microfluídica, a més de matèries primeres escasses com alguns enzims o lípids, congeladors de neu carbònica i personal entrenat i altament qualificat. Fins i tot la fabricació de vacunes tècnicament més senzilles com les d’adenovirus (AstraZeneca, Janssen, Gamaleya), virus inactivats (Sinovac, Sinopharm) o les de naturalesa proteica (Novavax) tenen limitacions importants com el nombre de bioreactors disponibles o quelcom tan trivial com la falta de bosses de plàstic!

 

Si els nostres polítics tenen interès en escalar massivament la producció de vacunes el que han de fer és incentivar l’augment de la capacitat instal·lada del sector privat −pagant més per dosi i incloent en el contracte disposicions per instal·lar nova capacitat dedicada− o invertint directament des del sector públic en l’increment dels factors productius necessaris –com ara bioreactors, enzims, lípids, nucleòtids, o fins i tot, bosses de plàstic.

 

Malauradament, el seu interès sovint no rau en buscar les millors solucions disponibles, sinó només posicionar-se com a lluitadors d’una causa justa, mobilitzant els sectors socials més crèduls i defugint de les seves pròpies responsabilitats.

 

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

Sense un gra de sal #7 | Claudio

ElTribú

| 9 maig, 2021

Sense un gra de sal #7 | Claudio

9 maig, 2021 |

@clorgu

“I read Shakespeare and the Bible, and I can shoot dice. That’s what I call a liberal education”

 

Tallulah Bankhead, My Autobiography

 

“If everything seems under control, you’re just not going fast enough”

 

Mario Andretti

 

“Browning, like every one else, had to discover first the universe, and then humanity, and at last himself. With him, as with all others, the great paradox and the great definition of life was this, that the ambition narrows as the mind expands”

 

G. K. Chesterton

 

“La sabiduría no consiste en moderarse por horror al exceso, sino por amor al límite”.

 

Nicolás Gómez Dávila

 

After Goliath, by Kingsley Amis

 

What shall he done to the man
that killeth this Philistine?

i Sam. 17: 27.

 

The first shot out of that sling
Was enough to finish the thing:

The champion laid out cold
Before half the programmes were sold.
And then, what howls of dismay
From his fans in their dense array:

From aldermen, adjutants, aunts,
Administrators of grants,

Assurance-men, auctioneers,

Advisers about careers,

And advertisers, of course,

Plus the obvious b-s in force:

The whole reprehensible throng
Ten times an alphabet strong.

But such an auspicious debut
Was a little too good to be true,

Our victor sensed; the applause
From those who supported his cause
Sounded shrill and excessive now,

And who were they, anyhow?

Academics, actors who lecture,

Apostles of architecture,
Ancient-gods-of-the-abdomen men,
Angst-pushers, adherents of Zen,
Alastors, Austenites, A-test
Abolishers—even the straightest
Of issues looks pretty oblique
When a movement turns into a clique,
The conqueror mused, as he stopped
By the sword his opponent had dropped:
Trophy, or means of attack
On the rapturous crowd at his back?

He shrugged and left it, resigned
To a new battle, fought in the mind,

For faith that his quarrel was just,

That the right man lay in the dust.

“I read Shakespeare and the Bible, and I can shoot dice. That’s what I call a liberal education”

Tallulah Bankhead, My Autobiography

Conservadorisme (II)

 

“These facts and reflections offer what seems an ironical, bitter, and belated confirmation of the famous arguments with which Edmund Burke opposed the French Revolution’s Declaration of the Rights of Man. They appear to buttress his assertion that human rights were an “abstraction”, that it was much wiser to rely on an “entailed inheritance” of rights which one transmits to one’s children like life itself, and to claim one’s rights to be the “rights of an Englishman” rather than the inalienable rights of man. According to Burke, the rights which we enjoy spring “from within the nation,” so that neither natural law, nor divine command, nor any concept of mankind such as Robespierre’s “human race,” “the sovereign of the earth,” are needed as a source of law.

The pragmatic soundness of Burke’s concept seems to be beyond doubt in the light of our manifold experiences”

 

Hannah Arendt, Imperialism, The Origins of Totalitarianism

 

“What does Aristotle say in the Tenth Book when he speaks of the political science of the sophists? … He says they think that it is perfectly sufficient in order to be a good teacher of legislators to make collections of the most renowned laws, and let them read that, and not have a theory.

To which Aristotle in his wisdom says: How can they detect the best laws if they don’t know in the first place what is a good law? But you can easily see that from the somewhat narrower horizon of the practitioner, it makes perfect sense to say: I don’t want to discuss things which never were. The defect of this is, among other things, that it is conceivable that the best thing possible for man was never actualized. All modern belief in progress, all modern political idealism, is surely based on this.”

 

Leo Strauss, seminari Ciceró, 1959

 

“If it is boring to have to listen to the dreams of others being recounted, it is insufferable to be forced to re-enact them”

 

Michael Oakeshott, On Being Conservative

 

“Entre los valores del mundo de la vida que el conservador intenta preservar, quizás el principal sea la confianza de la gente en el lenguaje y en las normas cotidianas que nos ofrecen cierta confianza en la previsibilidad, porque son capaces de producir un orden espontáneo que sin duda es frágil e imperfecto, pero es capaz de dar respuesta a no pocas necesidades del ser anfibio que es el animal político”

 

Gregorio Luri, La Imaginación Conservadora

 

“Le conservateur c’est quelqu’un qui pense que tout a des limites. Mais tout. Même les plus belles choses. La liberté a des limites. Montaigne disait: même la vertu a des limites” 

 

Chantal Delsol

 

Pero nosotros, que nos creemos más listos que Aristóteles, no vemos el límite como lo que conforma, sino como lo que obliga y por ello nos empeñamos en poner en cuestión el ser del límite.

 

Gregorio Luri, Carvallo, el filósofo carabinero

 

“I am a member of no political party. I vote, if I have to vote, for the party wich is likely to do the least harm. To that extent, I am a Tory”

 

Michael Oakeshott, citat en el seu obituari Daily Telegraph, 21/12/1990

 

“Conservatism is a respectable outlook, and its adherents usually have to have some firmness of character to stick by what is so unpopular in universities. I just do not happen to be that animal. Any superficial reading of my book will show that I differ from both theoretical and practical conservative positions. My teachers—Socrates, Machiavelli, Rousseau, and Nietzsche—could hardly be called conservatives. All foundings are radical, and conservatism always has to be judged by the radical thought or events it intends to conserve”

 

Allan Bloom

 

“Les sentinelles de l’antifascisme sont la maladie de l’Europe décadente. Ils me font penser à cette phrase de Rousseau persiflant les cosmopolites, ces amoureux du genre humain qui ignorent ou détestent leurs voisins de palier. La passion trépidante de l’humanité et le mépris des gens sont le terreau des persécutions à venir. Votre ami Alain de Benoist a commencé d’écrire de bonnes choses là-dessus. Dites-le-lui, il faut aller dans ce sens : la contrition pathologique de nos élites brouille ce qui fut la clé du génie européen ; cette capacité à se mettre toujours en question, à décentrer le jugement. Ceux qui nous fabriquent une mémoire d’oppresseurs sont en fait des narcissiques. Ils n’ont qu’un souci : fortifier leur image de pénitents sublimes et de justiciers infaillibles en badigeonnant l’histoire de l’Europe aux couleurs de l’abjection. Regardez ce qu’écrit Bernard-Henri Lévy sur Emmanuel Mounier… C’est un analphabète malfaisant. En 1942, j’étais avec Mounier à Lyon… en prison ! En épousant l’universel, ils s’exhaussent du lot commun ; ils se constituent en aristocratie du Bien… L’universel devient la nouvelle légitimité de l’oligarchie!”

 

Lucien Freund

 

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

El locutori #3 | Gregorio Luri

ElTribú

| 8 maig, 2021

El locutori #3 | Gregorio Luri

8 maig, 2021 |

Gregorio Luri | @GregorioLuri

Alain

 

“La societat -escriu Alain al seu Propos sur le bonheur– és una meravellosa màquina que permet a les bones gents ser cruels sense saber-ho”. I dues pàgines més endavant, com si volgués deixar del tot clar el seu pensament sobre aquesta qüestió, passa a tractar d’aquelles famílies tan estretament unides que cada membre s’erigeix en vigilant fidel de la salut dels altres. A la família, diu, ningú s’emmascara, per això el mal humor es transmet amb tanta naturalitat i ingenuïtat d’un a un altre. “Els novel·listes han assenyalat freqüentment que el primer senyal de la infidelitat d’una dona és l’increment de l’amabilitat i la cortesia”. Les famílies poden morir, conclou, per excés d’espontaneïtat. Dues pàgines més endavant, remata la seva tesi d’aquesta manera: “Hegel diu que l’ànima immediata, o natural, està sempre malenconiosa i com aclaparada”.

 

Baltasar Álamos de Barrientos

 

Dues frases dels Aforismes al Tàcit espanyol:

 

“Els qui escriuen de monarques que no tracten d’eixamplar el seu imperi, no poden escriure coses grans”.

 

“El Príncep miri molt, i consideri primer què es resolgui en els casaments de les dones de la casa Reial, perquè solen ser causes d’extraordinàries mudances a l’Estat”.

 

Álamos de Barrientos va escriure aquest llibre a la presó en 1594. Hi ha qui diu que Carl Schmitt va aprendre en les seves pàgines que la política consisteix, en la seva essència, en la distinció entre amics i enemics.

 

Albert el Gran

 

Sant Albert Magne, dominic, sacerdot, bisbe i doctor de l’Església. Destacat teòleg, geògraf, filòsof, alquimista … un autèntic polímata de la ciència medieval que ofereix un meravellós consell a qui vulgui guanyar-se la vida amb l’ofici de endeví: “Si vols conjecturar el futur, pren la pedra que es diu quelonita. És de color violeta, i de diversos altres colors, i es troba al cap del cargol. Si algú portés aquesta pedra sota la seva llengua, profetitzarà el futur. Ara bé, el seu poder només és efectiu quan la lluna comença a créixer o a minvar.

 

Alcibíades

 

Segons Kierkegaard, en l’elogi que Alcibíades dedica a Sòcrates en el Convit de Plató hi apareix per primera vegada en la història la representació de l’individu, és a dir, de la personalitat única i inclassificable. Hi ha, diu Alcibíades, diferents categories en què es poden agrupar els diferents tipus de persones, però Sòcrates és impossible de classificar. No se’l pot comparar amb cap altre home. Com a molt es pot dir que s’assembla a un silè. És “átopo”, inclassificable, la seva vida no hi cap en cap definició. Això és cert, però també ho és que en un altre diàleg de Plató, el Teetet, Sòcrates diu de si mateix: “Sóc totalment desconcertant (átopos) i no produeixo més que perplexitat (aporia)”.

 

Els antics, però, em sembla que consideraven Xantipa, la dona de Sòcrates, encara més singular que el seu home. Elià assegura a les seves Històries curioses que Alcibíades va enviar a Sòcrates un gran pastís cuinat amb molta cura. Xantipa el va considerar un regal destinat a inflamar la passió amorosa del seu marit, i, en una arrencada de còlera, com era propi del seu caràcter, el va tirar a terra i el va trepitjar. El que no sé molt bé és com cal interpretar la reacció de Sòcrates, que va dir-li: “Doncs bé, tu tampoc en gaudiràs”.

Donoso Cortés escriu a l’Assaig sobre el catolicisme, el liberalisme i el socialisme: “Per perfecte que sigui l’ordre en la societat, no ho és mai tant que bandegi del tot l’amargor i el tedi”.

Alegria

 

Gustav Janouch li va resumir al seu amic Kafka d’aquesta manera un conte xinès: “El cor és una casa amb dues alcoves. En una resideix la pena i en una altra l’alegria. Mai s’ha de riure massa, ja que es pot despertar a la pena que viu a la cambra del costat.

 

– ¿I l’alegria? -va preguntar Kafka- ¿La pot despertar una pena sorollosa?

 

– No -va contestar Janouch-. L’alegria és dura d’oïda. No pot sentir la pena de la cambra contigua.

 

Kafka va assentir.

 

Al Farabi

 

A Leo Strauss li agradava explicar en les seves classes aquesta història d’el filòsof musulmà Al Farabi:

 

En una ciutat governada per un cruel dèspota vivia un home honest, piadós i asceta que, sentint-se objecte de la ira del tirà, va decidir exiliar-se’n.

 

Com en aquella ciutat la por havia convertit els ciutadans en delators, aviat van arribar a l’orella del tirà les intencions de l’home honest. Immediatament va ordenar als seus guàrdies que de cap manera li permetessin sortir de la ciutat.

 

L’home honest va decidir llavors disfressar-se de rodamón, i tocant un tambor es va presentar en una de les portes de la muralla, cantant com si estigués borratxo. Quan el guàrdia li va preguntar qui era, va dir que era l’home honest i piadós asceta que volia fugir del poder del tirà.

 

El guàrdia el va deixar passar sense creure el que deia.

 

Abu Bakr Muhammad ibn Zakariyya. O sigui, Al Razi:

 

El metge i filòsof Al Razi (mort cap al 930) comença la seva Medicina espiritual amb aquestes paraules: “Déu, exalçat sigui el seu nom, ens ha donat la raó per obtenir gràcies a ella, tant del present com del futur, els millors beneficis que puguem aconseguir; és el millor do que Déu ens ha donat. Hem de recolzar-nos en la raó per poder jutjar totes les coses. Hem d’actuar segons el que ens mana fer”. Aplicant aquest criteri, en una altra obra, La conducta virtuosa del filòsof, arriba a la conclusió que “de vegades es fa necessari beure per dissipar les penes”. És a dir, gràcies a que som racionals podem, de tant en tant, deixar de banda la religió i donar-nos una alegria.

 

Una frase d’Al Razi sobre la medicina: “La veritat en medicina és una meta inabastable, i allò que és descriu als llibres val molt menys que el coneixement d’un metge savi i experimentat”.

Amargor

 

Donoso Cortés escriu a l’Assaig sobre el catolicisme, el liberalisme i el socialisme: “Per perfecte que sigui l’ordre en la societat, no ho és mai tant que bandegi del tot l’amargor i el tedi”.

 

Sant Ambròs

 

Quan, cap a l’any 300 de la nostra era, Sant Agustí va observar al seu mestre Sant Ambròs llegint per si mateix, en silenci, sense moure els llavis, sense murmurar, va considerar el fet tan extraordinari que el va registrar a les seves Confessions. Fins llavors la lectura era un exercici sonor. Es llegia en veu alta. O sigui, que llegim els autors anteriors a Sant Ambròs com ells no van imaginar mai que poguessin ser llegits.

L'inici de la reconquesta? | Irune Ariño

ElTribú

| 7 maig, 2021

L'inici de la reconquesta? | Irune Ariño

7 maig, 2021 |

Irune Ariño | @irunearino

S’han fet moltes anàlisis de les últimes eleccions madrilenyes. Els guanyadors estan eufòrics i intenten fer una lectura dels resultats poc realista i molt grandiloqüent. Des del meu punt de vista, és important esclarir alguns aspectes. 

 

En primer lloc, aquestes eleccions han servit per trencar dos mites àmpliament difosos per alguns sectors de l’esquerra. El primer, que votar en dia laborable fa que la participació disminueixi. I el segon, que un augment de la participació beneficia les forces d’esquerres. Els resultats del 4 de maig són la prova que en Ciències Polítiques hi ha poques lleis universals i que el món del comportament polític és molt més contraintuïtiu del que ens pensem. En aquest cas, el nivell de participació ha estat el més elevat de la història democràtica de la Comunitat de Madrid. Però és que si ens fixem en altres eleccions que s’han celebrat en dia laborable, també hi trobem dades de participació molt elevades. Per exemple, a les eleccions generals del 82, les autonòmiques de Cantabria del 87, de la Rioja de 2007 o de Catalunya el gran. Pel que fa a la relació entre augment de participació i vot d’esquerres, no cal afegir-hi gaire cosa.

 

La victòria d’Ayuso ha tingut una lectura massa triomfalista per part d’alguns sectors del Partit Popular, que auguren l’inici de la reconquesta del govern de la Nació. Però hi ha molts aspectes que apunten a la necessitat de desvincular-la de les sigles del PP, de la figura de Pablo Casado, o dels resultats d’unes potencials eleccions generals. Això és degut a l’important transvasament de vots que hi ha hagut entre blocs. Però no només això, el context en que el s’han produït aquestes eleccions ha estat molt important. La pandèmia, el creixement de la polarització ideològica i afectiva i el fet que partits com Ciutadans o Podem estiguessin tan desgastats i tinguessin tan poc marge de maniobra, posava les coses molt fàcils a la candidata de Casado per articular un discurs mobilitzador lligat al seu paper en la gestió de la segona i tercera onades del virus. 

 

En el cas de Podem, aquest poc marge de maniobra, lligat amb la falta de lideratge d’una cap de llista que no s’havia sabut fer veure a l’Assemblea de Madrid més que per les qüestions relacionades amb la seva possible inhabilitació, va quedar pal·lès amb el moviment d’Iglesias per encapçalar la candidatura. L’ex-vicepresident ha aconseguit salvar els mobles d’un partit totalment fagocitat per l’escissió malasañera d’Errejón, però al preu del seu propi sacrifici. 

“La victòria d’Ayuso ha tingut una lectura massa triomfalista per part d’alguns sectors del Partit Popular, que auguren l’inici de la reconquesta del govern de la Nació. Però hi ha molts aspectes que apunten a la necessitat de desvincular-la de les sigles del PP, de la figura de Pablo Casado, o dels resultats d’unes potencials eleccions generals”

Ciutadans no ha tingut la mateixa sort. És clar que el seu daltabaix no és culpa d’Edmundo Bal, sinó que obeeix a diverses raons. La primera, la falta de lideratge del partit i la sèrie de decisions equivocades que han anat prenent en l’últim any i mig. Els resultats de la formació que havia liderat Albert Rivera són tan culpa de la presidenta, i de la seva executiva que, a diferència de les passades eleccions catalanes, quan va acompanyar Carlos Carrizosa durant la valoració dels resultats, en aquest cas ha volgut desmarcar-se’n. Com si a aquestes alçades algú pogués creure que el partit a Madrid és mínimament responsable de la davallada. Però, per ser justos, també hi ha qüestions que van més enllà dels seus errors i que tenen més a veure amb el context i les especificitats dels seus votant. El votant de Ciutadans és un votant amb poca fidelitat de partit i molt procliu a abstenir-se i que en aquest cas i a diferència de Catalunya, ha optat pel vot útil que representava el PP d’Ayuso. A més, no podem perdre de vista que les dues grans victòries que el partit ha aconseguit en els últims anys (les autonòmiques de 2017 a Catalunya i les generals de l’abril de 2019), han estat molt vinculades al context polític, el lideratge i l’estratègia. Una majoria dels vots obtinguts eren vots “cedits” que, previsiblement, quan la situació canviés tornarien als seus partits o marxarien a l’abstenció.

 

Aquesta estratègia de desvinculació entre la direcció nacional del partit i la candidatura madrilenya ha estat també la del PSOE. Mentre que Gabilondo i el seu equip seguien la nit electoral des d’un hotel, sense representació (visible) de la direcció nacional del partit, Ábalos feia les declaracions des de Ferraz, com si el resultat que valorava fos d’un altre partit del que governa a la Moncloa.

 

El PP de Díaz Ayuso no estat l’únic partit guanyador. L’escissió malasañera que representa Más Madrid es va erigir com el gran líder del bloc d’esquerres i com la gran i veritable oposició al govern autonòmic. Un cop més, però, hem de ser curosos amb la lectura dels seus resultats, que també estan en gran part circumscrits al context. En primer lloc, la pandèmia ha permès posar en valor la candidatura de la metgessa (i mare) Mónica García que, davant la falta d’oposició de l’absent PSOE de Gabilondo, s’havia alçat com a única i veritable oposició a Ayuso. Pensar que això suposa la consolidació del seu projecte és massa aventurat. No sabem  si el partit d’Errejon serà capaç d’augmentar la seva rellevància a nivell nacional.

 

El que si que sabem del cert és que l’aclaparadora victòria d’Ayuso i el modest resultat de VOX li donen la força suficient per no veure condicionada la formació del govern, i probablement tampoc les decisions que prengui, pel partit d’Abascal. Ara bé, els qui han votat Díaz Ayuso en comptes de Monasterio no ho tindran tan clar quan els toqui escollir entre Casado i Abascal.

 

En tot cas, el temps ho dirà.

 

Aquesta és l’última setmana de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudiu de tots els avantatges associats a aquesta modalitat!

Un bon ús de la llibertat | Maria Vila

ElTribú

| 6 maig, 2021

Un bon ús de la llibertat | Maria Vila

6 maig, 2021 |

Maria Vila | @mvilaredon

Des que va començar tot això, sempre he tingut el dubte de si les nostres autoritats són una colla de ganduls o si, simplement, fan bandera del fet de no tenir cap sensibilitat pels principis més bàsics de l’estat de dret. Per aplicar mesures de prevenció que tinguin sentit és necessari dur a terme un judici de proporcionalitat consistent a mirar d’assolir la màxima efectivitat amb el mínim d’afectació als drets fonamentals. Això, evidentment, és una feinada que bona part dels polítics i alts càrrecs no volen o no saben fer.

 

Jo, que semblo molt desconfiada però sempre tendeixo a pensar que no cal veure mala fe on només hi ha incompetència, porto més d’un any pensant que la gesticulació al voltant de les restriccions és fruit d’un autoritarisme inconscient que només neix de la ignorància i la ganduleria. 

“És el que jo entenc per un bon ús de la llibertat: l’exercici dels drets fonamentals per protegir-nos del comportament arbitrari de l’administració i la mirada crítica contra els seus sopars de duro. I desobeir quan calgui” 

 

Hi pensava aquesta setmana, arran de la notícia que el toc de queda desapareixerà -almenys de moment- la nit de dissabte a diumenge a les 12 i que, per tant, el darrer toc de queda serà dissabte de 10 a 12 de la nit. Pensava que aquestes absurdes dues hores serien eliminades pel govern, que per altra banda sempre ha tingut la possibilitat d’eliminar el toc de queda malgrat la vigència de l’estat d’alarma. Pensava que, si no ho feien, era simplement perquè són uns ganduls. Però aleshores vaig entrar a twitter, i vaig topar amb unes declaracions del conseller Miquel Sàmper on, parlant de la nit de dissabte, deia que esperava que la gent no fes un mal ús de la llibertat i que el desplegament policial per a evitar-ho seria fort. Novament, i malgrat la meva predisposició a pensar el contrari, vaig veure que no: són tan autoritaris com sovint semblen. 

 

En aquest sentit, doncs, la desaparació del toc de queda no té res a veure ni amb una preocupació sobtada pels drets fonamentals ni amb una millora de les dades que, ves quina casualitat, coincideix exactament amb el final de l’estat d’alarma. El toc de queda desapareix perquè el govern no es veu amb cor de defensar davant del Tribunal Superior de Justícia que és una mesura necessària i proporcionada. I no és que no s’hi vegin amb cor perquè són uns ganduls, sinó que són conscients que la mesura és impossible de justificar des d’un punt de vista científic, i sempre ho ha estat. La conclusió natural, per tant, és que el toc de queda s’ha mantingut durant tots aquests mesos perquè han considerat que el control social que implica era desitjable i políticament rendible davant d’una societat que, segurament empesa per la por, ha reclamat mesures contundents pel simple fet de tenir la tranquil·litat que les autoritats “feien alguna cosa”, encara que aquesta cosa no tingués cap sentit. 

 

Malgrat que hi ha certa discussió sobre si, prèviament, s’hauria de reformar la llei de salut pública per preveure potencials mesures concretes -sobretot per sancionar-ne l’incompliment de manera ajustada a dret-, d’ara endavant el Govern haurà de tenir cura d’acompanyar d’informes totes les seves intencions de limitar drets fonamentals. La seva validació per part del TSJC no equivaldrà a la seva homologació total, perquè la intervenció del Tribunal es limitarà a aprovar-la o desaprovar-la només des de la perspectiva dels drets fonamentals afectats. Caldrà estar atents a les resolucions que es publiquin i no deixar-ne passar ni una o, en el cas que el TSJC les tombi, anticipar-nos a la cantarella de “els jutges contra els experts” (experts que no sabem qui són), que ja vam veure en relació a la desconvocatòria de les eleccions al Parlament. És el que jo entenc per un bon ús de la llibertat, fent servir les paraules de Sàmper: l’exercici dels drets fonamentals per protegir-nos del comportament arbitrari de l’administració i la mirada crítica contra els seus sopars de duro. I desobeir quan calgui. 

 

 

Aquesta és l’última setmana de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudiu de tots els avantatges associats a aquesta modalitat!

Un problema mental | Salvador Sostres

ElTribú

| 4 maig, 2021

Un problema mental | Salvador Sostres

4 maig, 2021 |

Salvador Sostres | @sostresarticulo

Guanyar és això i el que fem nosaltres és perdre. La llibertat és votar la dreta i l’inframon independentista, escorat a l’extrema esquerra, no entén la llibertat que tant reclama i per això no l’obté. Els madrilenys són avui més intel·ligents que els catalans. La política és només l’efecte i la causa és el nivell intel·lectual. El problema de l’independentisme no és Espanya sinó que parla d’uns temes i en uns termes equivocats. Absurds, però sobretot equivocats. I la mena de gent tarada que sosté el debat públic, dels més altisonants als més pragmàtics, son una derrota vital prèvia, una desfeta moral, vides sense criteri ni importància. Això és important entendre-ho. Catalunya, en els darrers anys, Catalunya i una determinada idea de Catalunya, ha deformat els catalans, els ha contrafet, els ha eixugat la dignitat, el sentit del ridícul.

 

Ayuso ha guanyat perquè els madrilenys han volgut guanyar, perquè s’han volgut sobreposar a la queixa, a la mentida i al cinisme que a Catalunya representa l’independentisme i a Madrid l’esquerra. Madrid és la ciutat més lliure d’Espanya perquè els madrilenys enten millor la llibertat i per tant la realitat. També entenen millor la democràcia.

 

El problema de Catalunya no s’arreglarà fins que no millori el nivell mental dels catalans. Fins que no millori el que s’escriu, el que es llegeix; fins que no s’erradiqui el victimisme, fins que no s’accepti la realitat que no servim per a l’articulació política del xoc frontal, fins que no acceptem que Espanya és una gran història d’èxit i que si els catalans no tenim la independència és perquè no la volem, perquè ningú no triga 300 anys a aconseguir el que vol si realment ho vol. Els catalans no millorarem fins que no acceptem que tenim més a perdre que a guanyar, i que fa temps que ens comportem com uns autèntics retardats mentals.

 

Els madrilenys n’han après ràpid. Tenen uns interessos molt concrets i són capaços de defensar-los. Saben fer servir la seva llibertat. El nivell de la conversa és un altre. Han entès el negoci de les coses i han guanyat.

Aquesta és l’última setmana de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudiu de tots els avantatges associats a aquesta modalitat!

Violència a classe | Andreu Navarra

ElTribú

| 3 maig, 2021

Violència a classe | Andreu Navarra

3 maig, 2021 |

@AndreuNavarra

L’agressió contra una professora de Vidreres amb un ganivet ha tornat a posar sobre la taula el problema de la violència a les classes, un problema que resulta impopular de plantejar. El primer impuls dels que no tenen ganes de pensar-hi és el pur i simple negacionisme. Com passava fins fa poc amb la violència masclista, la culpa la té la víctima. Però algun dia caldrà dir prou. De la mateixa manera que defensem, amb raó, la tolerància zero amb el bullying o amb les agressions sexuals, en algun moment ens haurem de plantejar per què el sistema culpabilitza els docents agredits d’haver estat insultats o colpejats, o haurem de preguntar-nos què passaria si activéssim protocols reals contra la violència a les aules, ja que segurament millorarien automàticament tots els indicadors acadèmics.

 

Perquè això passés, el primer seria tornar a considerar l’aprenentatge com la nostra prioritat. Tancant els ulls a la violència a les aules, mirant a un costat, li neguem a una bona part de la nostra joventut el seu dret a rebre una formació pública de qualitat. És terrible veure a l’alumnat més interessat en formar-se avergonyit o aterrit davant pràctiques i dinàmiques que no només li impedeixen aprendre sinó que li provoquen una ansietat evident.

 

Després hi ha aquelles persones que justifiquen aquesta violència afirmant que els professors resulten avorrits. Estranya manera de justificar vexacions, insults, cops, assetjaments… Poso en dubte que els docents siguin avorrits: el que passa és que estan intentant fer la seva feina en un context social particularment hostil i antiintelectualista, i aquest és el seu pecat, la seva heretgia: buscar i posar en pràctica la dignitat democràtica, en un temps que premia el cinisme i fomenta la grolleria més primitiva.

 

És veritat que la violència a classe no és un fenomen general, però si hom examina notícies que li van arribant des de la premsa local no és normal que un professor se suïcidi a Astúries perquè uns malvats l’assetjaven al poble (desembre de 2020), així com tampoc no és normal que un alumne apunyali a la seva professora perquè no li agradava la seva nota (València, juny de 2019). O que caigui un professor d’història sota les fletxes d’una ballesta, o que tants docents hagin rebut amenaces de mort o comentaris sexistes alguna vegada. Sembla mentida el que hem arribat a normalitzar. A vegades el ressentiment social contra el professorat és tan visceral que a alguns adults se’ls escapa un “que es fotin”, com en els casos d’aporofòbia o pur i dur classisme.

 

A més, no és il·legal ser avorrit. No és molt encoratjador haver de reconèixer-ho, però fins i tot un docent avorrit té dret a treballar sense ser violentat. Segons aquesta lògica, tindríem permís o legitimitat per a colpejar pastissers avorrits, o insultar lampistes no molt carismàtics. Docents n’hi ha de tota mena: bons professionals, mals professionals, eficients o negligents. No obstant això, entre els centenars que he conegut el perfil que més abunda és el de la professora conscienciada i vocacional, inquieta i empàtica, molt atenta a les necessitats de l’alumnat real. I és realment trist que se les insulti diàriament dient que és un col·lectiu “obsolet”, “reaccionari”, “decimonònic” o “franquista”. L’únic que és realment franquista és desconèixer, calumniar i obstaculitzar el funcionament normal i pacífic de les institucions docents.

 

No és il·legal ser avorrit o seriós, però sí que és pecat en aquesta societat nostra visceral i ploranera, on es va a l’escola per “ser” no se sap què, però no a adquirir coneixements sobre el món. Si alguna cosa no és espectacular o banal, concita l’odi de la persona visceralitzada. En el fons, els adults que creuen que el professorat mereix una lliçó amenaçadora veuen la cultura o la ciència com una imposició incòmoda. Els violents són percebuts com bandolers romàntics, amb tota la seva aura de rebel·lia i disconformitat ideològica. Com que no hi ha accés a la violència política, la drecera és atacar el professorat.

 

Avui en dia els polítics saben explotar amb molta habilitat aquest argumentari populista, que acaba plasmat en les successives lleis d’educació. Que vivim en una edat romàntica no hi ha dubte, com tampoc no hi ha dubte que sense un guiatge racional i científic la nostra democràcia té molt pocs números per a sobreviure molt de temps més. Des de sempre la nostra esquerra tradicional va tenir la batalla per la cultura com un dels seus principals objectius. Socialistes, republicans, llibertaris, fundaven biblioteques populars, escoles diverses, i pressionaven per a democratitzar l’accés a la universitat. Avui s’apunten al populisme ultradretà més ranci, i fan seus els eslògans antiintel·lectualistes que s’estenen pels mitjans amb molt poca vergonya i encara menys coneixement del que passa a les aules reals.

 

I és que entre una democràcia avançada i la mera llei de la selva, que és el que venim desitjant i implantant a casa nostra, només hi ha el sistema educatiu, que es debilita expressament per a consolidar la nostra societat puritana, sectària, anticientífica, classista, desigual, violenta i dogmàtica.

“L’escola no té clars els seus objectius acadèmics i de convivència. Hi ha persones que no saben què hi van a fer, a l’escola o a l’institut, i en aquest context sense brúixola pot passar qualsevol cosa, com per desgràcia ha acabat passant”

Ahir mateix vaig llegir, al mur d’un sindicat de docents, el següent post, que transcric sencer: “Bona nit. Us exposo el meu cas a veure si algú em pot aconsellar. L’altre dia, una alumna de segon de batxillerat va amenaçar a una altra a la meva classe i després de posar-li la sanció corresponent ha manifestat públicament que boicotejarà les meves classes. No és la primera vegada que amenaça a una companya i fins i tot ha arribat a seguir-les fins a casa. Es tracta d’una alumna molt conflictiva amb una situació personal peculiar i complicada. Voldria saber si hi ha algun protocol que l’institut s’hagi d’aplicar, tant per protegir als altres alumnes com a professorat. Gràcies.”

 

Qui pensa en els companys que necessiten esgarrapar dècimes per estudiar el que volen, en aquella classe? És que no tenen dret aquesta docent i aquest alumnat de segon de batxillerat a gaudir d’un ambient de treball tranquil i pacífic? Fins quan haurà de passar un docent espanyol dedicant la meitat del seu temps a controlar situacions hostils, tenses, amenaçadores, o fins quan serà culpabilitzat de rebre tota mena d’assetjaments, amb l’única protecció de demanar una baixa mèdica quan el cos o el cervell li diuen prou? Fins quan romantitzarem el caos, el desordre, els crits i la manca de sentit de convivència?  Tampoc no s’està pensant en aquesta alumna conflictiva, ja que no arriba molt lluny qui no té límits, qui confon els seus capricis o impulsos amb una veritat legítima, qui no sent la més bàsica empatia entre persones. Actuem amb negligència amb els drets de tots.

 

Busquem crear una societat de clients i no de ciutadans. L’escola no té clars els seus objectius acadèmics i de convivència. Hi ha persones que no saben què hi van a fer, a l’escola o a l’institut, i en aquest context sense brúixola pot passar qualsevol cosa, com per desgràcia ha acabat passant.

 

Reconeguem-ho: fa dècades que hem normalitzat l’existència d’actes violents a les aules. Ens neguem a reconèixer el problema i estem molt lluny de plantejar el problema en la seva dimensió real. Un problema que, segons les estimacions d’una enquesta del sindicat USTEC de l’any 2016, afecta al 70% del professorat actiu. Fa massa temps que no sabem a què acudim a classe, si a tallar capricis i crisis, a implantar alienacions i sistemes de domini, o a forjar una ciutadania informada.

 

Jo mateix, un dia, vaig veure els vídeos que havia gravat un professor de matemàtiques on es veia un grup d’adolescents donant cops a la porta de casa seva i cridant-li amenaces. Jo mateix he patit que em segueixin fins casa de forma amenaçadora, i coses que no explico aquí per no fer demagògia ni sensacionalisme. No pot ser que el sistema no faci absolutament res, que es permeti a l’interior dels nostres instituts del que fora d’ells seria un delicte.

 

Se m’acut que potser es concentra contra el professorat l’odi social perquè és la baula més feble de la cadena estatal. Arrasar una comissaria, cremar un contenidor, atacar un policia, pot sortir molt car. Però humiliar un docent, llançar-li objectes, posar en dubte sistemàticament la seva idoneïtat, surt completament gratis. És més, pot ser que fins i tot sigui un trofeu, a tenor del que publiquen diàriament alguns mitjans.

 

El que passa és molt inquietant: la violència contra el professorat es percep com una cosa “normal”, de la mateixa manera que eren normals en el passat el dret de cuixa, els càstigs físics o les potestats dels cacics. Estem davant d’un tabú vergonyant. Amb una fredor irresponsable, s’admeten diversos graus de violència a les aules, culpabilitzant-ne el docent, i negant-se a admetre la seva existència.

 

Però ja he vist a massa companyes de baixa, massa docents víctimes de la hostilitat ambiental i de l’ansietat. El primer pas perquè això deixi de passar és que es faci visible tot aquest patiment pel qual han de passar alumnes i docents, any rere any, en tram obligatori, sense que ningú sembli inquietar-se massa.

 

De tota manera, tot aquest article potser era sobrer. La prioritat ara mateix és mostrar la solidaritat total amb la professora agredida, i tot el suport a la comunitat educativa de l’Institut de Vidreres. I expressar la convicció que la dignitat d’un docent prové del seu compromís amb l’exercici de la seva funció, a pesar de la hostilitat ambiental i a pesar de tots els obstacles, misèries i banalitats que s’oposen al desenvolupament normal de la docència al nostre país.

 

Com deia, ara cal que recolzem la persona agredida i ens comencem a posar d’acord en com evitem que això torni a passar.

 

 

 

El Tribú és possible gràcies als seus “tribuneros fundadors”.

Si voleu llegir més articles com aquest, doneu-nos suport fent-vos tribuneros.

Sense un gra de sal #6 | Claudio

ElTribú

| 2 maig, 2021

Sense un gra de sal #6 | Claudio

2 maig, 2021 |

@clorgu

“I don’t believe that people would ever fall in love or want to be married if they hadn’t been told about it. It’s like abroad: no one would want to go there if they hadn’t been told it existed”.

 

Evelyn Waugh, Decline and Fall

 

Christa Ludwig. In memoriam. (via @danicapoblog)

 

 

 

“You know what I am? I’m a nationalist. OK? I’m a nationalist”.

 

Donald Trump

 

“Celui qui n’a pas le droit de dire «America first» à moins d’être ridiculisé par le choeur des grands, ne deviendra pas un citoyen du monde, car cela n’existe pas : il deviendra nationaliste”.

 

Chantal Delsol, Le Crépuscule de l’Universel

 

Hi havia una vegada… la volea

 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by TJ (@thetennisjunk)

“Oposar-se al mal no és possible. Sí que ho és oposar-se al bé”.

Anton Chekhov, Quaderns

Conservadorisme (I)

 

“Hillos.- Aixequeu-lo, companys, i a mi poseu-me una gran indulgència, però constatant la gran insensibilitat que demostra en els deus el que està succeint. Engendren un fill, s’en diuen pares i es miren uns sofriments com aquests! Si l’esdevenidor, ningú no el veu, el present en tot cas és una llàstima per a vosaltres i una vergonya per a ells; sobretot, és cruel; cruel per a l’home qu’endura aquesta desgràcia.

El Corifeu.- Tu tampoc, joveneta, no et quedis aquí, lluny de casa teva. Has vist unes morts terribles, unes estranyes morts, i une sofrences múltiples, tot just ara patides; i res de tot això que no sigui Zeus”. 

 

Sófocles, Les Dones de Traquis, 1265-75 (trad. C. Riba)

 

“Oposar-se al mal no és possible. Sí que ho és oposar-se al bé”.

 

Anton Chekhov, Quaderns

 

“Conservative, n. A statesman who is enamored of existing evils, as distinguished from the Liberal, who wishes to replace them with others”.

 

Ambrose Bierce, Devil’s Dictionary

 

“It is impossible to be just a conservative, and nothing more, or to be a conservative simpliciter, if only because, in any society, there are always legitimate motives for radical reforms. The conservative thinker has this superiority over the revolutionary one nevertheless; he understands his adversary better than his adversary understands him; his frame of reference is larger and deeper, it tends to merge with “the world,” that is, those articulations of human life and the human condition which do not change. While the revolutionary  stresses, even proclaims, the sovereignty of the Subject individual and collective—the conservative acknowledges “the sovereignty of the Object””.

 

Pierre Manent, Prefaci a Privilege and Liberty and Other Essays in Political Philosophy, d’Aurel Kolnai

 

“The quarrel between liberals and conservatives is essentially a quarrel over the nature of human beings and their relation to society. The quarrel between revolutionaries and reactionaries, on the other hand, has little to do with nature. It is a quarrel over history”.

 

Mark Lilla, Republicans for Revolution

 

“I am a Tory Anarchist. I should like every one to go about doing just as he pleased—short of altering any of the things to which I have grown accustomed”.

 

Max Beerbohm, Servants, And Even Now

 

“Valentine: Then what is your Toryism?  

Christopher: Duty. Duty and service to above and below. Frugality. Keeping your word. Honouring the past. Looking after your people. And beggaring yourself if need be before letting duty go hang”.

 

Ford Madox Ford, Parade’s End

 

“Motto: “Please step forward to the rear!” This is an approximate translation of a request I once heard on a tram-car in Warsaw. I propose it as a slogan for the mighty International that will never exist”.

 

Leszek Kolakowski, How to be a Conservative-Liberal-Socialist

 

“Burke’s main argument against the “abstract principles” of the French Revolution is contained in the following sentence: “It has been the uniform policy of our constitution to claim and assert our liberties, as an entailed inheritance derived to us from our forefathers, and to be transmitted to our posterity; as an estate specially belonging to the people of this kingdom, without any reference whatever to any other more general or prior right.” The concept of inheritance, applied to the very nature of liberty, has been the ideological basis from which English nationalism received its curious touch of race-feeling ever since the French Revolution. Formulated by a middle-class writer, it signified the direct acceptance of the feudal concept of liberty as the sum total of privileges inherited together with title and land. Without encroaching upon the rights of the privileged class within the English nation, Burke enlarged the principle of these privileges to include the whole English people, establishing them as a kind of nobility among nations”.

 

Hannah Arendt, Imperialism, The Origins of Totalitarianism

 

“Il n’y a point d’homme dans le monde. J’ai vu dans ma vie des Français, des Italiens, des Russes; je sais même, grâce à Montesquieu, qu’on peut être Persan; mais quant à l’homme je déclare ne l’avoir rencontré de ma vie; s’il existe c’est bien à mon insu”.

 

Joseph de Maistre, Considérations sur la France (1796)

Tirsa's Last Shake | Santi Trullenque

ElTribú

| 30 abr., 2021

Tirsa's Last Shake | Santi Trullenque

30 abr., 2021 |

Santi Trullenque

 

Tirsa’s Last Shake és un un curtmetratge documental, inèdit fins ara, rodat durant els darrers dies del que fóra el millor còctel-bar d’Europa. El Tirsa abaixà les persianes per sempre el 27 de desembre de 2014. El documental intenta capturar l’ambient i el savoir faire d’aquest establiment emblemàtic i ara ja mític; així com oferir un bocí de la saviesa del seu propietari, en Manel Tirvió, que ens parla de l’ofici i del què ha de tenir un còctel per esdevenir perfecte.

El Tribú és possible gràcies als seus “tribuneros fundadors”.

Si voleu veure més contingut com aquest, doneu-nos suport fent-vos tribuneros.

El Tribunal #8 | amb Marc Aragonès

ElTribú

| 30 abr., 2021

El Tribunal #8 | amb Marc Aragonès

30 abr., 2021 |

. Bitcoin.

 

Especulació o estalvi? Milionaris o arruïnats?

 

El Tribú és possible gràcies als seus “tribuneros fundadors”.

Si voleu veure més contingut com aquest, doneu-nos suport fent-vos tribuneros.

El nom fa la cosa | Josep Adolf Martí i Bouis

ElTribú

| 29 abr., 2021

El nom fa la cosa | Josep Adolf Martí i Bouis

29 abr., 2021 |

@Jamartib

El nom, sovint, fa la cosa. Per això gran part de l’èxit polític ve donada per la dominació del relat i la nomenclatura. A la història del Gènesis, el primer home exerceix la seva nova condició d’administrador del món posant nom a totes les criatures al seu voltant, demostrant així la seva diferència i superioritat. No ens falten exemples més propers. Quan França es va negar a donar suport a la guerra d’Iraq de 2003, el republicà Bob Ney va decidir que les patates fregides (french fries) s’anomenarien “patates de la llibertat”, freedom fries. Quan Pedro Sánchez va anunciar, ara fa ja mig any, el toc de queda, va decidir batejar-lo amb un nom diferent, com exercint de nou el poder d’Adam. “Esto es una restricción de movilidad nocturna, no un toque de queda”, deia el president de l’Estat sense ni aguantar-se el riure. No massa diferent al cap i a la fi de la distinció imaginativa que feia Pinochet entre la seva dictablanda i la dictadura dels altres. 

 

Per molta gimnàstica conceptual que requereixi fer-ho, guanyar el relat és tenir la partida mig acabada. Establir els termes obliga els oponents a jugar fora de casa, en un entorn hostil i donat als maximalismes. És per això que trobo incomprensible la capitulació lingüística dels qui defensen encara avui que això del gènere té més de blanc o negre que d’arc de Sant Martí. Fa ja un lustre que, progressivament, desapareix del vocabulari públic la paraula transsexual i guanya adeptes el mot transgènere. Els més innocents podrien pensar que no hi ha cap diferència entre les dues. Al cap i a la fi, el DIEC encara les lliga semànticament, i el canvi de la primera a la segona pot ser vist com res més que un senyal de respecte a aquelles persones que se senten atrapades a un cos sexualment diferent del de la seva ment. Hi ha batalles més importants que no pas el nom amb què ens referim a aquest col·lectiu, i als individus que el formen.

 

Però el cert és que esdevé una missió veritablement difícil argumentar contra les peticions del col·lectiu transgènere – que es reconegui la multiplicitat de gèneres, l’ús mixt d’espais privats com lavabos o vestuaris, o l’obligatorietat de referir-se a qualsevol persona amb pronoms arbitràriament decidits – un cop hom accepta els seus conceptes i terminologia. Els fons de la qüestió està implícitament present en el nom que decidim utilitzar: què canvia realment quan una persona decideix prendre certes hormones i passar per la sala d’operacions a treure o afegir massa genital? O, fins i tot, què canvia quan una persona decideix no fer res d’això i igualment dir que ha canviat d’equip? Aquells per qui la simple pregunta és un signe d’heterodòxia potser tindran ja les mans al cap. Però, per a la resta de nosaltres, val la pena pensar quines són les conseqüències d’una paraula o altra. Són els testicles necessàriament masculins? És la menstruació necessàriament femenina? Una persona amb pèls al muixó, pot decidir anar al bany de les senyores? Per barroeres que siguin les preguntes, resulta fonamental que la societat se les faci. Rere la ridícula però inofensiva tonteria del “niños, niñas, niñes” de la ministra Montero s’amaga una revolució conceptual que nega qualsevol relació entre allò que amaguem entre les cames i el que som des d’un punt de vista de gènere.

“Fins i tot els moviments feministes contemporanis que defensen canvis radicals en com vivim i ens organitzem es basen en aquesta dicotomia sexual humana: la “bretxa salarial”, per exemple, només té significat si hi ha dos gèneres a comparar, i la defensa de la seva fi es pot veure perjudicada si els mateixos activistes no saben ben bé què és ser dona”

Posem que la persona, operada o no, que així s’hi considera és realment transgènere i no transsexual. El primer element que cal remarcar és que la paraula admet una varietat de fenòmens diversíssima. Ja que l’element definitori és la consideració personal, el físic deixa de ser un element d’importància a l’hora de definir els conceptes d’home i dona. Se’ls hi treu qualsevol definició rígida, sigui aquesta cromosomàtica, genital, o més àmpliament anímica, i esdevenen simplement punts en un ventall de possibilitats. Dit d’una altra manera, el fenomen transgènere implica la dissolució del gènere i de la condició sexuada de l’ésser humà, base fonamental de la familia i la nostra societat. Fins i tot els moviments feministes contemporanis que defensen canvis radicals en com vivim i ens organitzem es basen en aquesta dicotomia sexual humana: la “bretxa salarial”, per exemple, només té significat si hi ha dos gèneres a comparar, i la defensa de la seva fi es pot veure perjudicada si els mateixos activistes no saben ben bé què és ser dona. D’igual manera, l’existència d’espais exclusivament femenins, com poden ser vestuaris, lavabos, o fins i tot sales d’actes (me’n vaig trobar una fa poc a un local autogestionat del centre ciutat) no té sentit si cadascú és un gènere sui generis. En el cas extrem del gènere fluid, la última importació del món anglosaxó, un individu podria entrar un dia i un dia no, depenent de si la seva “identitat de gènere” és una o altra en aquell moment en particular. Aquesta oscil·litat líquida no serà problemàtica per a molts dels nostres conciutadans, i no és aquest el lloc per fer-los canviar d’idea. Són aquells qui, per una raó o altra, no combreguen amb la nova ortodòxia neixent els qui han de ser especialment curosos amb la llengua. Mentre que la paraula transsexual manté la distinció binària que la majoria de persones al món encara entén com a òbvia, el terme transgènere neix en rebel·lió contra ella.

 

El segon element és que, des d’un punt de vista legal, el canvi de transsexual a transgènere sembla dur a la llarga a una progressiva desaparició d’aquelles barreres medico-socials establertes per protegir persones vulnerables abans de fer canvis fonamentals a la seva fisiologia. Denegar un canvi de sexe a una criatura és fàcil de defensar; denegar-li un canvi de gènere, quan aquest ha estat separat de qualsevol condició genital, no tant. En efecte, la Cort Suprema del Regne Unit va dictaminar fa poc que no s’haurien de prescriure aquests tractaments a menors de 16 anys, ja que no estaven preparats per consentir a tan magna decisió. Els jutges consideraren que el canvi sexual, la substracció i addició quirúrgica o hormonal, ténen un caràcter definitiu, i per tant han de ser fortament regulats en menors d’edat. Per molt que el pre-adolescent senti una forta identificació amb el gènere contrari, no ha de poder actuar de manera permanent fins que no hagi pogut reflexionar-ho bé. Ara bé, la sentència es refereix només al canvi sexual i hormonal. El que bloqueja, en última instància, és el tractament físic, la transsexualitat juvenil. Si, com a societat, acceptem que el gènere no necessita ésser acompanyat per un canvi visible, obrim la porta a fer irrellevant sentències com la britànica. Els jutges, com la majoria de nosaltres, encara treballen amb la idea que ha d’haver-hi una mínima correlació entre el que es veu i el que és. El fenomen transgènere, no. El que no val és oposar-se a lo primer, especialment en criatures i adolescents, utilitzant el llenguatge del segon: és donar-li una legitimitat que, simplement, no té.

 

La imminent aprovació d’una “Llei Trans” a Espanya fa que el debat públic sobre el concepte d’identitat sexual sigui més rellevant ara que mai. La resistència atípica d’algunes socialistes dins del Gobierno i del grup parlamentari del PSC mostren que aquesta no és, necessàriament, una trinxera ideològica. A l’equip contrari a l’autodefinició de gènere i la seva dissolució hi caben diversos grups, que en altres circumstàncies no compartirien ni el pa. Feministes contràries a l’aparició de dones fàl·liques; activistes històriques que veuen perillar la igualtat entre sexes si aquests desapareixen; pares que no volen que els seus fills s’alterin el cos irremeiablement; catòlics que veiem perillar encara més l’estabilitat social de la familia. Una aliança precària que queda encara més debilitada si es veu forçada a utilitzar els conceptes de l’altre bàndol.

 

Si es vol tenir qualsevol possibilitat de guanyar el debat cultural, no es poden simplement utilitzar els termes que els activistes de l’altre costat han preparat anticipadament. És més fàcil dir-ho que fer-ho, per descomptat, ja que tots els mitjans de comunicació, amb l’excepció d’aquells més propers a la dreta castellana, compren periòdicament la nova edició de la nomenclatura aprovada pel comissariat ideològic de torn. Però no per això és menys important. No es pot defensar l’existència i necessitat de la dicotomia home/dona i, a la vegada, utilitzar la terminologia transgènere, ja que parteixen de pressuposicions emfàticament diferents i fan referència a realitats paral·leles. L’oposició política al moviment transgènere, doncs, ha d’anar lligada a una terminologia alternativa que defineixi els mateixos fenòmens sense comprar la cosmovisió oferta per l’activisme. Mentre no aparegui una millor alternativa, pot ser que anem traient la pols a la transsexualitat.

 

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Per sort, el món no es vol assemblar a Occident | Javier Borràs Arumí

ElTribú

| 28 abr., 2021

Per sort, el món no es vol assemblar a Occident | Javier Borràs Arumí

28 abr., 2021 |

Javier Borràs Arumí | @jborrasarumi

Els liberals occidentals miren la resta del món i els hi agafa una crisi de confiança. Per què països com l’Índia, Turquia, Iran o la Xina ja no es volen assemblar a Occident? Per què apareixen models polítics democràtics i autoritaris diferents del liberalisme europeu o americà? Per què hi ha generacions de joves asiàtics o africans que ja no veuen Occident com allò al que volen aspirar? Per què, fins i tot, hi ha joves que no volen vestir com els americans o europeus, volen continuar sent religiosos i rebutgen les llibertats socials i sexuals que Occident els ofereix?

 

En resum: el model occidental està en crisi?

 

La resposta és afirmativa si entenem el projecte liberal occidental com un procés d’homogeneïtzació progressiu de les expectatives i aspiracions vitals de l’ésser humà. En canvi, si entenem el liberalisme com una defensa de la pluralitat davant els processos totalitzadors, podem dir-ho de manera ben clara: el món actual és una victòria per a Occident.

 

És cert que si mirem, per exemple, els països asiàtics, veurem poques còpies de les societats occidentals. Hi ha casos que es podrien apropar: Japó, Taiwan, Corea del Sud. Si observem de més a prop, comencem a veure les diferències: el conservadorisme social està molt més estès i la idea de “perseguir els teus somnis” molt més supedita als desitjos familiars. Si mirem els casos d’Iran o l’Índia, la presència i poder de la religió marca diferències fonamentals amb els països occidentals. En països autoritaris com la Xina o el Vietnam, la diferència ja comença des del model d’Estat.

 

Cap d’aquests països és una còpia d’Occident. Però a tots aquests països hi ha penetrat Occident. El Japó i l’Índia són democràcies. A la Xina i al Pakistan cada dia hi apareixen nous emprenedors que aspiren a complir el somni capitalista. A Nigèria o Indonèsia més dones arriben a llocs de poder polític o empresarial. A escala mundial, la idea d’Occident és ara mateix una disgregació de valors que s’han implantat de manera heterogènia a diferents societats. El món és més variat i alhora més semblant a Occident.

“A escala mundial, la idea d’Occident és ara mateix una disgregació de valors que s’han implantat de manera heterogènia a diferents societats. El món és més variat i alhora més semblant a Occident”

El món, en definitiva, és plural. Un món on existeixen models i aspiracions diverses és una victòria contra els totalitarismes homogeneïtzadors del segle XX. Un sistema internacional on tots ens assembléssim cada vegada més seria una victòria per al liberalisme? L’argument és que si tots compartim els mateixos valors i seguim els mateixos camins, eliminarem el conflicte, és a dir, la política. El liberalisme, així entès, és un camí que, a costa de voler ser més sòlid, cada cop es va fent més estret. Per contra, el liberalisme pluralista amplia les possibilitats de modes de vida, incrementant la incoherència i heterogeneïtat humana.

 

Es pot argumentar que, a canvi de defensar la pluralitat, Occident es fa més dèbil. Però si apliquem la lògica capitalista a escala mundial, el resultat podria ser el contrari. La pluralitat de models porta a la competició i la competició porta al moviment. Un món on Occident no competeix és un món on Occident està estancat. Les forces del “mercat” de models mundial poden sacsejar aquesta mescla de complaença i inseguretat tan característiques de moltes societats occidentals actuals. La competició comporta conflictes però també noves idees -d’Occident cap a la resta del món, de la resta del món cap a Occident-.

 

El pluralisme mundial també es pot defensar des del conservadorisme occidental. L’homogeneïtzació liberal allunya les societats de les seves pròpies arrels i arracona segles d’acumulació d’intel·ligència pràctica (la tradició). La transformació de la polis, sota l’homogeneïtzació liberal, es produeix a partir de la importació de la novetat tangencial i no de la reforma feta en harmonia amb la música que ha ballat la comunitat des de fa generacions. El passat és plural i també la seva herència. Destruir els pares i substituir-los per la importació ens fa intel·lectualment més pobres i ens deixa indefensos.

 

La pluralitat internacional actual ofereix alternatives vitals que amplien les fronteres del liberalisme, competició d’idees que sacsegen l’estancament de les societats i canvi i construcció sense desarrelament. Tenim sort que el món no es vulgui assemblar a Occident.

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

I també intel·ligent, Majestat | Elena García Dalmau

ElTribú

| 27 abr., 2021

I també intel·ligent, Majestat | Elena García Dalmau

27 abr., 2021 |

Elena García Dalmau | @__dalmau

Nevenka ha estat, per mi, un retorn als que van ser, possiblement, els anys més feliços de la meva vida. Ponferrada, i els paisatges del Bierzo, i el caràcter tribalment protector de la seva gent, i la dolçor del seu accent són alguns dels records que atresoro amb més força de la meva infantesa. I d’entre les imatges dels carrers tantes vegades recorreguts sorgeixen les imatges de la visita dels monarques a la ciutat i com es mouen pels carrers i com respira la ciutat amb la seva presència. I d’entre les històries tantes vegades escoltades sorgeix de cop la veu orgullosa de la Nevenka Fernández explicant com, durant la seva visita, el rei va dir-li que era una dona molt bella, i com ella s’hi va dirigir per contestar-li: «i també intel·ligent, Majestat».

 

Com els episodis d’Allen v. Farrow, Nevenka és, sobretot, un insult a la intel·ligència dels espectadors, pel seu maniqueisme i, especialment, pel maquillatge barat que hi posen per dissimular el seu clar posicionament. No cal ser un geni per entendre determinades coses, i si sents un mínim de respecte cap als teus espectadors no poses música tètrica cada vegada que apareix el condemnat, ni jugues a les llums i les ombres com si per confirmar la veracitat del que defenses et calguessin el cop de destral i la mirada del Nicholson pel forat de la porta trencada. Si sents un mínim de respecte cap als teus espectadors, i cap al teu ofici, entens que la negació de l’Ismael Álvarez a participar al documental no es pot fer servir com a pretext per amagar la seva perspectiva de la història, sinó que, com explica l’Arcadi Espada, la seva absència hauria d’assegurar una exposició encara més minuciosa dels seus arguments.

 

Titllar de neutralitat, de ‘newtral’, aquest tipus de creacions i d’organitzacions intrínsecament tendencioses és convertir l’objectivitat en un element parcial per definició, destruint-la com a idea, i recorda massa els acadèmics que en nom de la igualtat introdueixen dones sense geni al cànon occidental, destruint-lo com a concepte, o els estudiants negres que increpaven el seu professor quan intentava defensar-se en nom de la veritat i que rebia com a única resposta que la-Veritat-era-en-realitat-un- concepte-eurocèntric-i-il·lustrat-que-havia-servit-i-serveix-per-perpetuar-el-sistema-i- el-seu-racisme-estructural, destruint-la com a valor. I això, Ana Pastor, sí que supura una pudor molt concreta.

“La intel·ligència té relació amb el que fem i amb el que deixem de fer, però també amb el que deixem que facin o no amb la nostra persona, i amb la nostra imatge, i amb la nostra història”

El que ens hauríem de plantejar és fins on arribarà i quins límits té la flexibilització moral que s’està proposant amb aquest tipus de documentals i també la imatge que intenten vendre de determinats grups socials. Si acceptem la superioritat testimonial de la dona i la seva predisposició natural a la Veritat Eterna i Immutable, què n’hem de fer, amb els altres col·lectius? També haurem de creure els nens i adolescents i no qüestionar mai el seu testimoni als judicis? Hi ha un forat molt profund que s’obre en els valors que ens conformen si acceptem aquestes idees, i abandonar la presumpció d’innocència i partir de la base que tothom és culpable fins que es demostra el contrari, més que facilitar que aquells que es troben en un context d’abús de qualsevol tipus denunciïn la seva situació, ens convida al retorn del Leviatan i al món del revengisme i la destrucció del Yahvé més sanguinari.

 

Aquest documental serveix també per explicar un fenomen més inquietant que perilla de normalitzar-se al món contemporani. Va haver-hi un judici i l’alcalde de Ponferrada va ser condemnat i no entraré a analitzar els detalls perquè sóc filòloga i no jurista. Però va haver-hi una condemna i una retribució i unes conseqüències als actes comesos i, tot i que pugui molestar més o menys com de trencades van quedar la vida i la carrera de la Nevenka, no sé fins a quin punt és legítim desenterrar cadàvers vint anys més tard i en un context guerracivilista entre els sexes i tornar a explicar uns fets que, repeteixo, ja van ser condemnats, quan ha passat tant de temps entre l’explicació i l’experiència. No es tracta del judici a una agressió que no ha estat denunciada fins el dia d’avui, ni d’un cas d’abús que hagi proscrit per culpa dels tempos que marca el sistema judicial, sinó d’uns fets que van tenir cas, judici i resposta legal, i que per voluntat d’una iniciativa privada tornen a l’espai –i a l’escarni– públic. Vivim en una societat que creu en la reinserció fins que deixa de creure-hi, i que entén que un drogoaddicte, un esquizofrènic o un assassí poden començar de nou i que cal invertir diners perquè puguin tornar al carrer, però que alhora defensa que un agressor sexual és un agressor sexual i ho serà sempre i encara més si tenia poder i encara més si pot tornar –que no pot– a accedir-hi. Ho diu la pròpia Nevenka al final del documental: «Una persona així no pot ser diferent de com és». Bé.

 

La intel·ligència que la Nevenka va voler reivindicar davant el rei trontolla quan explica que va voler reivindicar la seva intel·ligència davant el rei, i cau definitivament quan deixa que el Millás la compari amb un peixet de colorins perseguit per malvats peixos negres i depravats. La intel·ligència té relació amb el que fem i amb el que deixem de fer, però també amb el que deixem que facin o no amb la nostra persona, i amb la nostra imatge, i amb la nostra història. La resta, peixets taronges que els compres als nens a la fira del barri perquè deixin de plorar i que acaben dins una bossa de plàstic flotant panxa enlaire.

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

¿Tenir cura dels lloros? | Miquel Colomer

ElTribú

| 26 abr., 2021

¿Tenir cura dels lloros? | Miquel Colomer

26 abr., 2021 |

El conseller Bargalló, explicant les causes que faran que l’actual Batxillerat acabi modificat, parla d’adequar-ho, tot plegat, a la demanda del mercat laboral. M’ha estranyat de bon de veres, la veritat. Tenen 18 anys els estudiants quan acaben el Batxillerat, última etapa de formació abans de l’accés a la Universitat o a centres de Cicles formatius de grau superior que, aleshores sí, marcaran el camí cap a la dedicació professional més desitjada per cadascú. Però es veu que no van per aquí les coses a hores d’ara. El nou Batxillerat, sigui el que sigui, sembla que serà fet pensant ja en la futura feina i no pas en la formació i aprenentatge general que encara fa falta entre els 16 i 18 anys. Bé, i el cas és que pensant tot això m’ha arribat la notícia que al mercat laboral fan falta ara mateix, molta falta es veu, cuidadors de lloros. I cuidadores, és clar. Calla, dic, “COM TENIR CURA DELS LLOROS”, podria ser ben bé una especialitat destacada dins els graus de Formació Professional que tants mals de cap proporciona a la secta de pedagogs que representa que té cura de tot el sistema d’ensenyament, perdó, d’educació, que ens ha conduït fins on ara som. Com tenir cura dels lloros, com alimentar-los, com ensenyar-los nous mots, com procurar que es reprodueixin adequadament…D’aquesta manera, i és només un exemple, el conseller i la seva secta serien ja molt a prop d’abandonar la formació genèrica i generalista i avançar cap a un model lligat a les necessitats del territori (perquè en diuen territori, sí, i no pas país, és molt gros!) i a “les noves inquietuds dels alumnes”. 

 

En fi. Coses d’aquest present horrorós que ens toca viure. S’ha ben acabat la recerca del mèrit i de l’excel·lència a través de l’esforç. Tot ben flexible i fora també el vell estudi memorístic (¿de què serveix la memòria?) que tanta ansietat provoca als alumnes, pobrets. Ja no hi ha notes, ja no es pot suspendre ningú, ni fer repetir cursos. Tothom endavant cap enlloc, se sàpiguen coses o no se’n sàpiguen. ¿El saber, dius? ¿Quina importància té, el saber? Gamificació, que és una de les paraules i conceptes de moda, que tot esdevingui un joc. Com per exemple això de tenir cura dels lloros. 

 

Perquè s’ha ben acabat també per part de mestres i professors tot allò d’emocionar, de seduir, de commoure i de convèncer a través de les explicacions dels temes diversos de cada matèria o assignatura que, per cert, són coses que ja no existeixen -ara em sembla que se’n diuen àrees o competències o alguna cosa així. Te’ls feies teus, aleshores, els alumnes. Potser no tots, és clar, però satisfeia d’allò més contemplar aquelles mirades alçades i embadalides davant cada concepte nou que se’ls anava apareixent. I vinga prendre notes, i vinga exposar dubtes. La sensació d’ara és que el que de veritat es promou a les aules del país -si més no a les públiques- no és sinó la ignorància, la veritable misèria.

 

Recordo ara Fumaroli (acs) quan deia que li semblava que una de les debilitats del món en què vivim és el caràcter ambigu, equívoc, gairebé humiliat, de l’ensenyament. I que pràcticament no es pot ensenyar i, si es fa, es fa d’una manera silvestre (adjectiu que significa mancat de cultura), a través de la publicitat, els videojocs, la televisió i els aparells de la cosa digital. Mercantilització de l’ensenyament, ha de ser econòmicament rendible tot allò que s’estudiï i sempre segons la necessitat dels mercats i ben allunyat de qualsevol humanisme, com més millor. I és que és aquest el mal veritable en què som ara instal·lats.

“S’ha ben acabat la recerca del mèrit i de l’excel·lència a través de l’esforç. Tot ben flexible i fora també el vell estudi memorístic (¿de què serveix la memòria?) que tanta ansietat provoca als alumnes, pobrets. Ja no hi ha notes, ja no es pot suspendre ningú, ni fer repetir cursos. Tothom endavant cap enlloc, se sàpiguen coses o no se’n sàpiguen”

Canviaran el Batxillerat, doncs. Potser fins i tot el nom desapareixerà, vés a saber. Que tot sigui fàcil i no demani gaire esforç. El triomf de l’igualitarisme i del relativisme és ja del tot absolut. Recordo en aquest sentit aquell dia que vaig ser testimoni de com professors-tutors lliuraven butlletins amb els resultats finals de la feina de tot un curs, vestits amb calça curta i sandàlies si no amb xancletes. Professors, dic. Cap sorpresa, vaig pensar, d’altra banda. La devaluació de tot no és cosa que vingui d’avui. L’hem anat covant i ens l’hem guanyada a pols. Inexistència del més mínim sentit formal i aristocràtic de l’ofici. Ja et pots anar queixant de retallades, ja, que el primer de retallar ets tu amb tota la teva indigència del gust. Són resultats mancats de valor, o si més no de tot el que haurien de tenir, si te les lliura algú que va amb calça curta. Hi ha molta feina a fer, i cal molta neteja i endreça en aquest país nostre que no ha anat mai sobrat, és veritat, d’esperits aristòcrates. I no es tracta pas da cap aristocràcia de la reialesa. Es tracta de les formes, es tracta de l’obra i el pensament de persones tan enyorades com per exemple Prat de la Riba, o el mateix Cambó. Hem anat sempre mancats d’aquella seva tradició. I d’aquella incidència seva en la cultura, en les finances, en els plans educatius, en les obres públiques, en el foment de l’art. Som allò que l’ensenyament ha fet de nosaltres. L’estudi per l’estudi, ensenyar a estimar el saber i les seves formes. Ser decent. Però hem davallat fins aquí i tenim això, encara: tutors, no tots és clar, repartint el resultat de la feina de tot un curs amb calça curta. És que fa calor, vaig sentir que deien.

 

Ensenyar, d’altra banda, és cosa de les escoles, col·legis i instituts. Transmetre el saber i els coneixements. Educar, en canvi, és cosa de les famílies, siguin del tipus que siguin. I és evident que per educar de vegades, no sempre, cal reprimir (qui estalvia la vara odia el seu fill, llegim a Proverbis, 13:24. I Kant afirmava que l’ésser humà és l’única criatura que ha de ser educada). Perquè és ben veritat que és a casa on s’aprèn, o s’hauria d’aprendre, a saludar, a ser agraït i donar les gràcies, a ser net i endreçat, a ser honest, a ser puntual, a ser correcte, a parlar bé, a no dir grolleries, a respectar els semblants i els no tan semblants, a menjar amb la boca tancada i fent servir bé els coberts, a no robar, a no dir mentides, a tenir cura de la propietat, també de l’aliena. Totes aquestes coses que segur que un moment o altre fan que t’acostis a la repressió i dir que això no es fa així, que què t’has cregut, fes el favor de fer-ho bé que, si no, et castigaré. I que, en canvi, és a l’escola on s’ensenya i s’aprèn, o s’hi hauria d’aprendre, sempre és clar que l’aprenent vulgui aprendre, aritmètica i matemàtiques, la llengua i la literatura, la ciència diversa, la història i la geografia, l’anglès i tantes altres llengües com sigui possible, la geometria, les arts diverses. I, finalment, que també és a l’escola on s’haurien de reforçar, tan sols reforçar, els valors que les famílies, a casa, han inculcat, o haurien d’haver inculcat, als fills. I és que és aquest, segurament, l’ordre natural de les coses. O hauria de ser-ho si més no. I que no hi ha drets sense el compliment, primer, dels deures.

 

Estudi, lectura, reflexió, esforç. Aquests valors. I imposició d’ordre i disciplina. I tenir cura de les formes, molta cura amb les formes que hem tant desprestigiat aquests darrers temps. Igual que l’ortografia. Fer faltes d’ortografia és la primera mostra de mala educació. Es comença per fer faltes d’ortografia i s’acaba pensant que es pot anar a classe amb xancletes i que, a més, això no té perquè tenir cap importància. Però el fet és que anar a classe amb xancletes significa que no dónes cap importància a la classe. És que després vaig a la platja, i total! I aquest “total” vol dir que la platja passa per davant de la classe, oi? O, és que fa calor! Doncs ens aguantem. Perquè hem vingut a aguantar i no a deixar-nos anar. Ni a tenir cura dels lloros.

 

Perquè a més a més, és clar, no es pot educar el noi o la noia sense contrariar-los, és impossible, i per poder il·lustrar el seu esperit s’ha de formar primer la seva voluntat, i això fa mal, això és dolorós. Quan la família socialitzava i educava, és a dir, reprimia, aleshores l’escola podia encarregar-se d’ensenyar. ¿Socialitza, encara, la família? ¿Educa, encara, la família? No és exactament el mateix educació i ensenyament. Sensació que l’escola pública és avui el nostre titànic i el pensament únic que hi predomina representa el fet paradoxal que l’educació s’hagi convertit en un dels principals obstacles en el camí de la intel·ligència i de la llibertat de pensament. I així arriba el temps d’exàmens i el temps de correccions. I no cal parlar de cap antologia dels disbarats. A les escoles i instituts sempre n’hi ha hagut. Però potser ara han guanyat en èmfasi i qui hi incorre es queda tan ample, no passa cap vergonya i al damunt encara defensa el disbarat, o el minimitza. Gabriel Ferrater es llicencià en Filologia Romàntica. És clar, total per una té de més! No sé quina importància pot tenir una té de més! Ningú no està lliure de dir bajanades; l’únic que és greu és dir-les emfàticament (Montaigne). De vegades, més val callar. ¿Ensenyament o Educació? Totes dues coses a hores d’ara. Departament d’Ensenyament i Educació. Perquè és molt millor restar callat i que sospitin la teva niciesa que no pas parlar i aclarir-los el dubte, conseller.

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Sant Jordi | Les recomanacions dels tribuns #3

ElTribú

| 25 abr., 2021

Sant Jordi | Les recomanacions dels tribuns #3

25 abr., 2021 |

Gregorio Luri

 

La Educación Superior en América, de Robert Hutchins (ed. Àngel Pascual)

 

Eric Herrera

 

La Resposta Liberal, de l’Institut Ostrom (ed.)

Essencial per evitar manipulacions i visions esbiaixades sobre la qüestió.

 

Immigration and freedom, de Chandran Kukathas. 

Una bona defensa de com les retriccions a la immigració són una amenaça per la democràcia liberal.

 

Irune Ariño

 

Desde las ruinas del futuro, de Manuel Arias Maldonado.

Un dels millors llibres que he llegit en l’últim any i mig. Una deliciosa anàlisi de les implicacions de la pandèmia en la que ens trobem inmersos desde la filosofia política. Davant malastrucs que auguren la caiguda de les democràcies liberals i els oportunistes que la desitgen, el llibre és un cant a la defensa de les bondats de la modernitat. Una modernitat que ens ha dut l’etapa de major pau i prosperitat de la història de la humanitat. És una lectura àgil que proposa reptes constants.

 

Desmontando el feminismo hegemónico, de Irune Ariño (Coord.), Santiago Calvo, Cuca Casado, Francisco Capella i Marina de la Torre.

Un llibre col·lectiu publicat a inicis de 2021, que he tingut el plaer de coordinar. El llibre intenta, de la forma més exhaustiva possible, analitzar la posició del feminisme hegemònic a l’actualitat en temes com les diferències sexuals entre homes i dones, la bretxa salarial i el sostre de vidre, la mercantilizació i la violència de génere. Vol ser una denúncia del caràcter anticientífic de molts dels raonaments d’aquest feminisme i proposar una manera més respectuosa amb l’evidència, d’entendre els reptes que el feminisme del segle XXI té sobre la taula.

Sortegem dos lots de llibres. Entreu al nostre Twitter per veure com hi podeu participar!

Pau Labró

 

Revolta, de Josep Pous i Pagès.

El relat d’una persecució brutal de l’estat contra el negoci i les aspiracions vitals d’un venedor de mistos tenaç.

 

Treure una marededéu a ballar, de Perejaume.

El retorn físic i poètic de les marededéus trobades a la terra on van néixer i pertanyen.

 

Claudio

 

Cuore, d’Edmondo De Amicis.

Llibre que ja només recordaràn els que ja són avis, però no és tard perquè el llegeixin els pares i el passin a la prole, com a contrapès a tanta educació melmelada.

 

Antologia de Alvaro de Campos, de Fernando Pessoa.

Per als que no estiguin familiaritzats amb la llengua lusitana, n’hi ha una magnífica edició bilingüe en castellà de José Antonio Llardent. Sé que n’hi ha una en català de Joaquim Sala Sanahuja, a Edicions 62, que no he llegit. Un dels més grans del segle passat.

 

Toni Florido

 

La Rebelión. Historia del Irgun, de Menachem Begin.

Una obra que ens permet entendre què significa el compromís en majúscules.

 

La Segona Guerra Mundial, de Winston S. Churchill.

Una obra que ens permet entendre el poder de la voluntat i les conviccions.

 

Israel 1957, de Josep Pla.

Una obra que ens permet conèixer el Pla i l’Israel menys coneguts, però no menys fascinants.

 

El Talmud dels Jueus. Antologia de saviesa rabínica, de Manuel Forcano.

Una obra que ens permet retrobar-nos amb la saviesa del judaisme, saviesa que és part de la nostra cultura.

 

 

Participeu al nostre concurs i guanyeu un dels lots de llibres que hem elaborat amb les recomanacions dels nostres tribuns!

Sense un gra de sal #5 | Claudio

ElTribú

| 25 abr., 2021

Sense un gra de sal #5 | Claudio

25 abr., 2021 |

@clorgu

“The old tyrants invoked the past; the new tyrants will invoke the future”.

 

GK Chesterton

 

“Que des esprits sérieux puissent aujourd’hui parler des ‘droits des animaux’ montre bien que nous avons perdu tout sens de ce que sont les ‘droits de l’homme’. Nous avons réduit leur exigence à celle d’une simple philantropie”.

 

Chantal Delsol, Le Crépuscule de l’Universel.

 

“Natural right largely reflects the absence of nature as a source of guiding norms. Being so thinly natural, such rights readily transformed into human rights, grounded not in our shared nature but in our radical individuation.

Natural rights were meant to replace natural law in guiding our practical judgments. But law guides or commands; right, in contrast, is permissive—a kind of claim to freedom to do…whatever”.

 

Michael P. Zuckert

 

“You are more likely to irritate readers than to impress them”.

 

The Economist Style Guide

 

“A middle-class liberal society leads to communism. The children of the middle class—Marx, Wells, Lenin & Greene—agree only too well with their fathers that non-coerced exchange i