p39.2

9800€ de 25000€

9800€ de 25000€

Tribulacions | Artadi a les primàries d'Esquerra

ElTribú

| 20 oct., 2021

Tribulacions | Artadi a les primàries d'Esquerra

20 oct., 2021 |

Diu Artadi que el feminisme de dretes no existeix. I potser té raó. És evident que hi ha un discurs de dretes, sigui conservador, sigui liberal, sobre la llibertat i la dignitat i la igualtat de les dones. I hi ha, evidentment, un munt d’exemples de dones lliures, valentes, poderoses i fins i tot empoderades de dretes. Però també és evident que el feminisme no va d’això. Aquests discursos no són considerats feministes i aquestes sovint no són ni dones. No serveixen pel feminisme i no serveixen per feminitzar la política perquè, simplement, no són d’esquerres.

 

El feminisme és una marca registrada de l’esquerra i serveix, fonamentalment, per reforçar la seva hegemonia ideològica. Es ven com aquella idea tan radical que les dones són persones i al cobrar-lo s’hi afegeix sempre un impost revolucionari que pot incloure des de la regulació del preu del lloguer o la rebaixa de l’IVA cultural fins l’abolició del capitalisme i l’Estat de dret i l’adopció dels costums sexuals soviètics. 

 

Però tot això Artadi o ja ho sap o no li importa. Perquè la seva preocupació principal és fer-se perdonar els abrics de pija i el doctorat a Harvard i la convergent liberal que tothom recorda que podria haver estat si les coses haguéssin anat, diguem, d’una altra manera. Se suposa que si els seus adversaris polítics i mediàtics la perdonen, Colau segueix fent-ho tot tan bé i Esquerra presenta algú encara pitjor que Ernest Maragall… potser encara podria aspirar a qui sap què. 

 

Els complexes de l’”entorn convergent” fan que de moment l’única diferència entre Junts i Esquerra  sigui un fals unilateralisme que a Barcelona és encara menys rellevant que al conjunt del país. Això ha convertit tots els moviments polítics i electorals a Catalunya en una mena de primàries d’Esquerra. Que, evidentment, per activa o per passiva, només pot guanyar Esquerra. 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Tribulacions | Egun off

ElTribú

| 20 oct., 2021

Tribulacions | Egun off

20 oct., 2021 |

Otegi no ha demanat perdó. Otegi ha fet el mateix que fa sempre que és fer veure que el terrorisme d’Eta era una guerra i que la guerra era una fatalitat històrica en la que ell i els seus no hi tenen cap responsabilitat i encara menys culpa. I això és el han anat repetint i celebrant els nostres loctuors de referència mentre presentaven el PSOE i Bildu, el Gal i Eta, com els partits de la reconciliació i els partits de dreta com els fanàtics que es neguen a acceptar aquests temps de pau i esperança sota la magnífica normalitat que gràcies a l’esquerra abertzale gaudeixen ara al País Basc. Dels homenatges que aquests homes de pau celebren cada cop que un terrorista surt de la presó no se’n diu gaire res, clar. Es parla més, i cada cop més, de la dreta extrema, perquè així van normalitzant que l’extremisme és congènit a la dreta i s’evita que Vox serveixi per blanquejar el PP, C’s i les dretes perifèriques. Perquè d’això es tracta: de convertir la madriditis de Rufián en ideologia nacional.

 

El que seria graciós si no fos tan obscè és que, evidentment, si aquest pobre tribú sortís demà a dir que lamenta molt el dolor de les víctimes i que mai hauria d’haver passar i que quin dolor i que quina pena, ni seria notícia, ni seria interessant, ni seria, evidentment, digne de ser considerat com a gest històric i exemple de generositat i valentia. I la diferència rau, evidentment, en que l’elogi que reben avui Otegi i l’esquerra abertzale no s’entendria si no se suposés, si no se sabés, de fet, allò que es neguen a reconèixer: la seva responsabilitat. La seva culpa. 

 

Si no fos per això, no farien veure que Otegi demana perdó sinó que explicarien que no ho fa perquè no ho ha de fer i que faltaria més i que quina indecència que es pretengui relacionar un home com ell amb un accident històric com aquell. Però, sobretot, i el que és encara pitjor, tampoc ho faria veure Otegi. Otegi no podria sortir a fer veure que demana perdó sense demanar-lo perquè ningú l’entendria, ningú l’elogiaria i, sobre tot, perquè no li serviria de res. Si no pressuposés tothom que Otegi és responsable del dolor que lamenta, Otegi no podria seguir utilitzant la violència terrorista en benefici de la seva carrera política. 

 

Otegi no demana perdó perquè no pot assumir la culpa, però diu exactament i just el que ha de dir perquè el PSOE tingui pressupostos a Madrid i perquè Bildu pugui comptar amb el seu suport en l’assalt a la Lehendakaritza. El PSOE està intentant fer el País Basc el mateix que a Catalunya. Es tracta de legitimar i potenciar Bildu per arraconar el PNB de la mateixa manera que es potencia Esquerra per acabar amb “l’espai convergent” de tota la vida. Els partits d’esquerres estan condemnats a donar-li suport i així s’asseguren la dependència i l’obediència de Catalunya i el País Basc al PSOE i, en lògica conseqüència, el seu suport, etern, segur i per tant barat, a Madrid. 

 

Per molt obscè i lamentable que sigui, no és estrany que des dels mitjans catalans, processites i progressistes, tot plegat sigui motiu de joia i de celebració. 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

El món segons Dan Shiftan | Marcel Gascón

ElTribú

| 19 oct., 2021

El món segons Dan Shiftan | Marcel Gascón

19 oct., 2021 |

@MarcelGascon

He triat el títol per a aquest article pensant en The World According to Ion B. (2009), un documental d’HBO que contava la història de Ion Barladeanu. Fill d’un apparatchik comunista de la Romania rural, Barladeanu es va rebel·lar des de molt jove contra la vida de virtud socialista que d’ell s’esperava. Això el va portar a encadenar feines de poca monta (fosser a un cementiri, i escriptor de làpides) fins a arribar a fer de burra de càrrega al port, per on va voler fugir, en vaixell, de l’opressió roja.

Va fracassar, i nea Ion, com el coneixien els companys de fumar i beure pels parcs, va acabar dormint al ras i als soterranis dels blocs de pisos, on els romanesos posen les calderes i el fem fins que arriba el camió de la brossa. La sort va voler que sobre un dels sellers on va viure visquera també algun privilegiat amb accés a revistes estrangeres. I entre la brossa Barladeanu trobava revistes de cine occidentals, amb les que va començar a fer collages que s’hagueren venut com pa tou a la Nova York d’Andy Warhol.

Fa ja més d’una dècada vaig entrevistar a Barladeanu per a fer-li un perfil aprofitant la pel·lícula. Al voltant de nea Ion es lliurava una guerra més que freda entre el seu agent i el director del documental, que acusava l’agent de quedar-se el que produïa i aprofitar-se’n. Barladeanu vivia al soterrani del bloc de l’agent, a qui tampoc ajudava el llinatge. Dan Popescu, que així li deien al Minguella de Barladeanu, és fill d’un exsecretari d’Estat que a més s’asseia al consell d’administració d’un banc.

La premsa ja tenia titular: fill de ministre es fa encara més ric a costa d’un sense sostre a qui paga amb alcohol. Perquè a Barladeanu li agradava beure, i fumar i parlar d’ell i de com a París, a una presentació de la pel·lícula, va deixar prendada la seva amiga Angelina. La realitat era prou més complicada del que es deia als diaris. Fascinats per la seva història, els amics vam començar a convidar a les nostres festes a nea Ion, que bebia fins que no podia parlar i l’havíem de tornar a pols al soterrani de Popescu.

Això ens va ajudar a comprendre Popescu, que ja l’hi havia pagat més d’un lloguer a pisos on l’artista convidava els amics del parc fins que els veïns trucaven la policia i els amos el feien fora. Popescu el tenia dormint a un seller, sí, però li racionava els diners perquè no se’ls beguera tots i era l’únic que l’aguantava més enllà de les festes i els minuts de fotos amb la premsa d’alguna gala. En altres paraules: sense el seller de Popescu, Barladeanu haguera dormit a un banc.

La història de Barladeanu no em serveix només per a titular aquest article. Val també per introduïr el protagonista d’avui, que no és Ion B. sinó Dan S. Dan Schueftan, pronunciat i de vegades escrit Shiftan, és director del Centre Nacional d’Estudis de Seguretat de la Universitat de Haifa, a Israel, i la seua manera de vore el món ens pot ensenyar quatre coses a gent abonada al mite del bon salvatge.

Shiftan té, en primer lloc, explicacions per al que passa a l’Orient Mitjà. Encara que Europa i els europeus i els Estats Units s’entestin en vore el conflicte com una disputa pel territori, i posin tot l’èmfasi en les aspiracions frustrades d’autorealització col·lectiva dels palestines, la guerra eterna que es viu a la zona no pot entendre’s sense la perspectiva que dóna la comparació.

A un costat hi ha Israel, una societat oberta, democràtica i desenvolupada centrada, amb les seves pertinents excepcions, en prosperar i viure en pau segons les preferències, ben variades, de cadascú. I a l’altre costat una societat autoritaria, dominada pels maximalistes, on fer que les escoles funciones i l’aigua còrrega és l’última prioritat dels que manen i on defensar l’honor ferit és el principal motor de l’acció, no solament política.

“Quan a Israel no sabem què fer, diu l’expert, escoltem el què ens diu Europa, i fem el contrari”

Per això és una bobada tractar i voler resoldre el conflicte israelo-palestí com si fóra una disputa legal entre països de la UE o un desacord sobre la fiscalitat entre Mònaco i França. Tractar els radicals de Hamás i els encara més corruptes i igual de sectaris de Fatah com a actors raonables amb qui tot es pot negociar és garantia d’una desfeta. Nosaltres estem a milers de kilòmetres i potser ens la podem permetre, però Israel no, perquè aquests errors li han suposat sempre atacs violents, en forma de míssils o atentats suicides, que només cessen quan l’Exèrcit imposa la força.

Una altra de les coses que diu Shiftan és que Israel és una excusa, més que la causa, de la violència a la societat palestina. L’acadèmic fonamenta l’afirmació en una mirada a la resta del món àrab. No cal perdre molt de temps per vore que a Síria, Irak, el Líban, Sudan o el Iemen no els ha calgut Israel per anar a la guerra i matar-se.

Açò és el que no entenen les èlits occidentals, sobretot a Europa, que insisteix, en paraules de Shiftan, en vore en cada assassí un humanista amb una infantesa difícil. El malentès porta camí de ser letal per al continent, que segueix important comunitats acostumades a la violència i la intolerància amb la idea completament errada que els fanàtics ho són només pels règims totalitaris sota els que viuen. Com es va poder comprovar amb el desenllaç de les primaveres àrabs, algunes societats són encara pitjors que els seus dictadors, i l’alliberament porta sovint un ordre encara més brutal que ja es manifesta també a barris sencers de capitals europees.

Per entendre aquesta propensió a l’agressivitat de les comunitats àrabs, Shiftan apunta a la psicologia. Els àrabs es veuen a ells mateixos como una gran civil·lització a la que se li ha negat el lloc protagonista que li pertoca, i d’aquesta frustració neix un ressentiment que és terreny fèrtil per a l’autoritarisme i la violència.

Tot açò, aclareix el nostre expert, no vol dir que els àrabs no tinguen solució. Les societats canvien, però en dècades i segles, no en anys ni perquè ho imposin els politòlegs i els polítics occidentals des d’hotels amb moqueta blava.

Shiftan pot parèixer un pesimista, però també té coses bones a dir. Com reflexen els Acords d’Abraham que devem a l’audàcia de Donald Trump, la situació d’Orient Mitjà ha canviat radicalment en els últims anys. Cada vegada més països àrabs estan reconeixent a Israel com la força benèfica i constructiva que haguera pogut ser sempre per a la regió. Aquest canvi d’ànim al món àrab no ve de la bona voluntat sinó de la necessitat de fer front al perill d’un Iran més radical i ambiciós que aspira a controlar tota la zona sacsejant els vespers d’altres països.

Amb els Estats Units sempre temptats de contemporitzar amb Iran, Israel és l’aliat més capaç i més ferm, perquè no pot permetre’s no fer res, per a contenir i debilitar a Iran. Els governs àrabs ho saben, i això està canviant la història de les relacions entre l’Estat jueu i el món àrab.

Shiftan també trau una cosa positiva de l’obstinació bonista de l’UE. Quan a Israel no sabem què fer, diu l’expert, escoltem el què ens diu Europa, i fem el contrari. La recepta no falla mai, i hi ha molts exemples que Shiftan desgrana a les conferències que té penjades a youtube. Un d’ells n’és la construcció de la muralla que separa Israel de Cisjordània, que va suscitar els deeply concerned de Brussel·les i ha aconseguit acabar amb els atacs suicides de terroristes palestins a Israel.

A més de positiu, Shiftan pot ser divertit. Un dels acudits que conta explica moltes coses, més enllà de l’Orient Mitjà i de la nostra època. Potser després de llegir el tuit de La Vanguàrdia sobre l’assassinat del diputat Amess, Déu se’n farta dels homes i decideix tornar a enviar un diluvi que arrasarà per complet la Terra. Dos setmanes abans d’enviar-lo convoca als líders de les tres grans religions monoteistes perquè vagen avisant els seus.

“Ens queden dues setmanes per penedir-nos dels nostres pecats i resar, i així potser tenim sort i se’ns obren les portes del cel”, els diu el seu líder als cristians. “Ho hem fet sempre tot perfecte i no hi haurà cap problema perquè seguirem sent perfectes dues setmanes més”, transmet el cap dels mahometans. Per últim, és el torn del representant dels jueus, que els diu al seu poble: “tenim dues setmanes per aprendre a viure sota l’aigua”.

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Tribulacions | Petits i mitjans

ElTribú

| 18 oct., 2021

Tribulacions | Petits i mitjans

18 oct., 2021 |

Una societat lliure estaria celebrant la tornada a la normalitat gràcies a la vacuna però nosaltres seguim buscant excuses per allargar l’excepcionalitat. 

 

Podríem celebrar que aquesta tendència tan nostra a la obediència i la manca de crítica ens hagi portat a creure en la vacunació tant com en les mascaretes o en els líders del procés, però preferim centrar-nos en perseguir els pocs que quedin sense vacunar. Pimec, per exemple, una mica perquè sí i una mica perquè suposo que a aquestes alçades qui no la diu ben grossa ja no surt enlloc, proposa suspendre de sou i de feina els 3 o 4 que quedin sense vacunar.

 

Allargar l’excepcionalitat, fer veure que encara som en plena pandèmia i que hem de seguir molt atents i “extremant la prudència” (que, per cert, és un oxímoron), evita fer el recompte final de danys i morts i fer, per tant, evident que vivim al lloc d’Europa que pitjor ho ha fet tot, tant en la salut com en l’economia. I ara, ara que tenim les taxes de vacunació més altes, ara que ja ens hem de preocupar de beure molt suc de taronja que té molta vitamina C, ara és quan decideixen posar-se exigents i estupendus i demanar, sobretot, que siguem tots molt rigurosos per evitar-nos un bon refredat.

 

Es podria celebrar la normalitat però es tracta de seguir buscant el boc expiatori perquè així és com es manté la societat unida i obedient. Es tracta d’insistir, com feia Trudeau, el mestre del newspeak, en la idea que qualsevol llibertat és un premi que concedeix el bon govern als ciutadans obedients. Que tota llibertat és una llibertat condicionada, que les condicions les posen els que manen i que tot el que s’espera de nosaltres és obediència cega i acrítica a qualsevol mesura per absurda i lliberticida que sigui. 

 

Les petites i mitjanes empreses havien de ser, se suposava ingènuament, el dic de contenció del nepotisme i el capitalisme d’amiguets i tot aquest blabla de l’Ibex i demés. Però, com deia Andreotti, el poder corromp sobretot qui no el té i potser és per això que no hi ha gairebé ningú lluitant contra l’arbitrarietat dels poders públics i el menyspreu més indecent als drets dels ciutadans.   

 

Mentre, això sí, no es cansen d’advertir-nos sobre els perills de l’autocràcia que ve si finalment, i com apunten les enquestes, la dreta arriba al poder.

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Un món sense Bond | Jordi Feixas

ElTribú

| 18 oct., 2021

Un món sense Bond | Jordi Feixas

18 oct., 2021 |

Jordi Feixas | @jordifeixas

No Time to Die comença en un poblet idíl·lic italià, té una història d’amor creïble, acció digna de la gran pantalla actual i un final que et fa sentir alguna cosa més que el fred de l’aire condicionat de la sala de cinema. És una bona pel·lícula, però no és una pel·lícula de James Bond. És un film que ha rendit el més gran dels agents de Sa Majestat a les exigències de la censura puritana del nostre temps. A les demandes d’un món tan humà, tan poc original i tan poc progressiu, que prefereix sacrificar personatges a la tònica emotiva general, abans de confiar en la nostra capacitat de mantenir un diàleg racional amb el que representen.

 

El seu títol ja insinua decepcions. Ens recorda la pressa indecorosa d’una època que ha oblidat que l’elegància té a veure amb la lentitud tranquil·la de qui domina l’escena. Si alguna cosa caracteritzava el comandant Bond, era que feia volar soviètics pels aires, que es llançava en picat per entrar en avions en marxa, que conduïa sobre quatre rodes a alta velocitat, disparant amb precisió una PPK, sempre ben acompanyat i amb l’ampolla de xampany apunt en algun compartiment de l’Aston Martin. Tot, sense despentinar-se. Amb el tempo de qui fa coses extraordinàries amb una calma impròpia de la resta de mortals. Amb el ritme de qui es pot permetre la lentitud de presentar-se en dos temps –“Bond, James Bond”. Amb aquell compàs pausat i segur que, precisament, generava la seducció que els altres personatges –i potser també algun censor– envejaven i envegen.

“És una bona pel·lícula, però no és una pel·lícula de James Bond. És un film que ha rendit el més gran dels agents de Sa Majestat a les exigències de la censura puritana del nostre temps”

Lluny de tot això, l’últim episodi d’en 007 conté tanta pressa que el relat amb prou feines deixa temps per una festa com les de sempre. D’aquelles d’etiqueta, normes i rols que ens recorden que no hi ha civilització, ni estètica refinada, que no impliquin una certa disciplina del cos i del caràcter. La precipitació és tal que l’heroi ni tan sols té temps d’acabar-se el còctel abans que comencin els trets. Malauradament, la pressa de l’últim Bond només és una mostra més de tot el que estem perdent a mans d’aquest futur que alguns volen imposar-nos. A mans d’un món que ho converteix tot –també un 007– en dèbil, tou, relatiu i contingent perquè creu haver entès que tot són relacions de poder que, paradoxalment, es vol que deixin de ser-ho.

 

És el mateix món que aparta de la docència un professor, fruit de les reticències d’un alumnat ofès pel visionat d’una versió d’Otel·lo sospitosa de racisme. Perquè, –qui ens ho havia de dir!–, en una universitat això és preferible a la possibilitat de discutir raonadament sobre la discriminació cultural, la distància religiosa o la capacitat de síntesi que pot tenir un règim polític, i fer-ho a l’ombra d’un dels textos i personatges de la història de la humanitat que millor ho permeten. És el món que prefereix matar un personatge com en Bond i substituir-lo, grollerament i sense cap mena de profunditat narrativa, per la representació d’un cànon alternatiu, en comptes de deixar-lo perviure sent fidel a si mateix, al costat de noves propostes que competeixin per les nostres lleialtats. Una època que opta per refugiar-se en el color, gènere o orientació sexual de l’heroi, abans que fer-nos pensar sobre la grandesa o les limitacions humanes a través d’allò que realment dóna visibilitat a algú: les virtuts i vicis d’un personatge complex. El món on els dolents ho són perquè són víctimes d’una mala història social i mai per pròpia responsabilitat. L’època que es limita a parlar del que ja som i del valor que ja tenim, abans de fer-ho sobre la riquesa moral que es guanya amb l’esforç per conquerir el que podem arribar a ser.

 

Al capdavall, un món i una època als quals podríem demanar que, a més de la raonable aspiració a ser reconeguts per allò que volem ser o estimar, també es fixin en aquelles condicions que ens fan humanament millors. Condicions que sempre tenen a veure amb allò que fem i pensem, a més de amb el com ens sentim. Entre elles, la possibilitat de debatre interiorment amb certs personatges i el que representen, sense que ningú traeixi aquesta nostrada capacitat censurant-ne les qualitats que els fan ser allò que són. Sense descafeïnar-nos en Bond per facilitar-nos l’adoctrinament. Perquè convé recordar allò que el purità del progrés no sembla concebre: que, també en el cas de l’agent 007, podíem gaudir de les seves aventures i seduccions, essent plenament conscients de la distància que ens separava d’ell. Com aquell personatge que, en els compassos finals de Notting Hill, es queixava amb ironia britànica al volant del seu utilitari, mentre la colla li discutia la millor ruta pels carrers de Londres a la caça de l’amor: “James Bond never has to put up with this sort of shit.”

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Sense un gra de sal #28 | Claudio

ElTribú

| 17 oct., 2021

Sense un gra de sal #28 | Claudio

17 oct., 2021 |

@clorgu

“As it now stands, students have powerful images of what a perfect body is and pursue it incessantly. But deprived of literary guidance, they no longer have any image of a perfect soul, and hence do not long to have one. They do not even imagine that there is such a thing”, Allan Bloom.

 

“La pensée réactionnaire n’est pas crédible en politique. C’est de la poésie”, Chantal Delsol.

 

 

“En simplifiant beaucoup, on pourrait dire que l’homme moderne dit “de droite” a tendance à défendre la Prémisse (l’économie de concurrence absolue) mais a encore beaucoup de mal à admettre la Conséquence (le Pacs, la délinquance, la Fête de la musique et Paris Plages), tandis que l’homme moderne, officiellement de gauche, a tendance à opérer les choix contraires”. Jean-Claude Michéa, Impasse Adam Smith

 

Nobody better illustrated the debate over Columbus Day better than the Sopranos. This pretty much sums it all up:

 

 

“Deep Blue isn’t playing chess anymore because nobody cares. It doesn’t matter. When it comes to art, we need to see a woman or a man struggling with the universal mediocrity. (…) When it comes to the significant things in life—love, loss, lust, yearning, rage, confusion, God, our abject awe at the spectacle of the cosmos, and so on—artificial intelligence is incompetent and in some ways meaningless.”

“Delle rivoluzioni, ce ne sono state; dei regimi democratici, no”, Richard Michels

Al voltant de les elits: la democràcia com a mite (i II). Michels.

 

“Delle rivoluzioni, ce ne sono state; dei regimi democratici, no”, Richard Michels, La democrazia e la legge ferrea dell’oligarchia (LFO)

 

“Tots els moviments precedents han estat moviments de minories o en interès de minories. El moviment proletari és el moviment independent de la immensa majoria en interès de la majoria immensa”, Karl Marx i Frederic Engels, Manifest del partit Comunista.

 

“Tutte le giovani classi che stan per sorgere o per affermarsi, fanno, prima di mettersi in marcia per la conquista del potere, la solenne dichiarazione di voler liberare non tanto se stesse, quanto l’umanità intera dal giogo d’una tirannica minoranza”, RM, LFO.

 

“You must not forget that under the indirect influence of Nietzsche such people like Michels developed their doctrine of the elite, which would have been absolute[ly] taboo in democratic theories of the nineteenth century. Today, it is the daily bread of political science that you have elites. Well, we don’t have to investigate what has become of the elites in this migration from Nietzsche to the daily bread of political science; at any rate, leadership was a requirement in democracy before Hitler, of course, and Nietzsche only states this with his usual radicalism and force”, Leo Strauss, Nietzsche (1967)

 

“Assertions about motivation are not open to the same rigors of proof as is the case of an inferred meaning constructed by juxtaposing word against fact. Broadly speaking, the hypotheses of, say, Michels are scientific … when subject to observation and experiment they fulfill the conditions of true statements”, Irving Kristol, The Neoconservative Persuasion

 

“Chi dice organizzazione dice tendenza all’oligarchia. È insito nella natura stessa dell’organizzazione un elemento profondamente aristocratico. Il meccanismo dell’organizzazione, mentre crea una solida struttura, provoca nella massa organizzata mutamenti notevoli, quali il totale capovolgimento del rapporto del dirigente con la massa e la divisione di ogni partito o sindacato in due parti: una minoranza che ha il compito di dirigere ed una maggioranza diretta dalla prima”, RM, La sociologia del partito politico nella democrazia moderna.

 

“L’aristocratico si vede quindi costretto a farsi eleggere in base ad un princìpio di cui non riconosce i cardini e a cui anzi non può serbare che perenne rancore e indomabile sprezzo”, RM, LFO.

 

“L’organizzazione è l’arma naturale concessa ai deboli nella lotte contro i forti”, RM, LFO.

 

“Chi dice organizzazione, dice tendenza all’oligarchia”, RM, LFO.

 

“Rousseau ed i socialisti francesi della prima metà del secolo xix hanno enunciato una profonda verità quando sostenevano che una massa che deleghi la propria sovranità, ossia la conferisca ad un esiguo numero di individui, abdica alla sovranità. Egli è che la volontà di un popolo non è conferibile, e nemmeno quella d’un singolo individuo”, RM, LFO.

 

“Now what is the meaning of this criticism of the romantic conception of democracy? A very well-known fact, that people cannot govern themselves but must have leaders. It is added, there are always actual or potential leaders around, elites, and, negatively stated, the phenomenon of electoral apathy shows how little you can count on self-government of the people in a strict sense. A very well-known representative of this view, Robert Michels, has spoken of the “iron law of oligarchy,” which means there is never a democracy. So always an oligarchy rules: if you have absolute monarchy there is a clique around the king because very few things can be done by the king himself, and in democracy there is also an oligarchy, or rather a number of oligarchies competing with each other”, Leo Strauss, Introduction to Political Philosophy (1965)

 

“Il più forte diritto dei duci consiste nel fatto che essi sono indispensabili”, RM, LFO.

 

“Il sistema democratico nel partito si riduce, in fondo, senza alcun dubbio, al diritto delle masse di scegliersi da sé, in determinati momenti, quei padroni, aiquali esse nel frattempo debbono assoluta obbedienza; al sistema, cioè, che nella storia degli Stati abbiamo imparato a conoscere sotto il nome del sistema plebiscitario o bonapartistico”, RM, LFO.

 

“Il partito politico rivoluzionario è uno Stato nello Stato, formatosi con la mira manifesta di minare e poi seppellire lo Stato in vigore, onde sostituirlo finalmente con uno Stato di forma sostanzialmente diversa”, RM, LFO.

 

“Il partito democratico oligarchicamente guidato potrà certo in fluire sullo Stato in senso democratico, sebbene l’adempimento di questo compito si arresti nel punto stesso, in cui le classi dominanti sono riuscite ad attirare a sé l’opposizione dell’estrema sinistra per far la collaborare col Governo”, RM, LFO.

 

“Anche Pareto fa notare che le masse attuali presentano nei confronti dei loro dirigenti il medesimo bisogno di subordinazione delle classi basse nei confronti delle più alte che si verificava ai tempi dell’Ancien Régime.

L’immaturità obbiettiva della massa non è […] un fenomeno transitorio, eliminabile col progresso della democratizzazione au lendemain du socialisme. Essa è invece insita nella natura stessa della massa in quanto tale, che è amorfa e bisognosa di una divisione del lavoro, di specializzazione e di direzione e che, anche se organizzata, è incapace di risolvere tutti i problemi che la affliggono”, RM, SPPDM.

 

“But a truly universal law—there was the famous case of Michels, the Iron Law of Oligarchy. You can say that but then you read about, for example, about absolute monarchy, and how things work there and you see it isn’t true. If the monarch was not a lazy and stupid fellow he really . . . . And the oligarchy consisting of his mistress or mistresses and other courtiers did not . . . so you know it was truly monarchy. And there are also truly democracies, if the people really are not lazy, which is more difficult, I believe, than a non-lazy monarch . . . Michels’ argument there is a certain plausibility that because of the structure of administration . . . there will be then a narrowing above, and you can call the fairly high stages— you can call that your oligarchy. But this doesn’t settle the question where the true power, legal power, resides. This is, you know, in other words, one of these sociological interpretations of political things which are politically so misleading, although they may have a certain value for the non-political parts of public administration, perhaps” Leo Strauss, Vico (1963)

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Sohrab Ahmari: "La pèrdua de la tradició ens ha fet menys lliures i més infeliços"

ElTribú

| 16 oct., 2021

Sohrab Ahmari: "La pèrdua de la tradició ens ha fet menys lliures i més infeliços"

16 oct., 2021 |

Miquel Vila

 

Entrevista a Sohrab Ahmari

 

Tradició no és una paraula que la gent acostumi a associar a Nova York. Però és el lloc on he coincidit amb Sohrab Ahmari, un defensor del que podríem ubicar dins lintegralisme catòlic. Com a conservador, una veu jove de la Nova Dreta nord-americana que advoca per un paper més important del pensament tradicional en les societats modernes. A propòsit de la ressenya que vaig escriure del seu llibre The Unbroken Thread, quedem per entrevistar-lo. Esmorzem a un diner del Midtown de Manhantan, daquests on et van reomplint el cafè cada dos per tres. A un parell de carrers es celebra lAssemblea General de Nacions Unides, i el pas de policies i personal diplomàtic és constant. Les respostes de Sohrab no són les típiques que s’esperen aquests dies.

La teva no és pas la història típica dalgú que acabaria adoptant posicionaments dun catolicisme militant. Comencem pel principi, com vas arribar a adoptar la fe catòlica? 

 

Per què em vaig convertir? Perquè és la fe vertadera, és clar! 

 

Com ja sabràs, jo vaig créixer a lIran i vaig emigrar als Estats Units quan tenia uns tretze o catorze anys. I jo era bàsicament ateu, no de cap forma extrema, sinó a la manera que ho és qualsevol fill de la classe mitjana daquests temps. I no em vaig convertir fins als trenta anys, després de fer un recorregut per la història intel·lectual dOccident. 

 

A linstitut vaig llegir Nietzsche: Déu ha mort”. Aquesta màxima em va impactar molt. A la universitat em vaig fer marxista. Però gradualment vaig convertir-me en un conservador”, com en diem aquí, amb c” minúscula. Durant tot aquest temps el que em va moure és la recerca de la veritat. Sóc conscient de la meva consciència, de les meves febleses, i al llarg de la meva vintenta em preguntava per què els humans tenim una consciència que sembla que ens dirigeix cap a una mena de llei moral universal. Si existeix aquesta llei moral universal, i la meva consciència em diu que existeix, mhe de preguntar quin és el seu origen. Per què els éssers humans som conscients dun ordre moral que sembla inscrit en els nostres cors? 

 

Tot i que en aquell moment no ho hagués posat en aquestes paraules, ja que són les paraules de lEsglésia, era conscient daquest problema. Vaig llegir moltes coses, entre elles la Bíblia, el Nou Testament. La vaig llegir amb molt descepticisme, però em va commoure molt, també com a narrativa. La dun Déu molt diferent daltres déus”. La idea que ens envia el seu fill, i deixa que els seus altres fills” el maltractin i el crucifixin. Això, emocionalment és molt colpidor, però intel·lectualment encara no ho podia comprar.

 

I com vas fer el salt a comprar-ho”?  

 

Vaig tenir una sèrie dexperiències, vaig anar a missa en diferents moments on necessitava consol espiritual. Però també vaig llegir la trilogia del Papa Benet XVI Jesús de Nazaret, que em va impactar molt. Amb el temps vaig aprendre sobre la gràcia del sacrifici diví i la compassió. Però també en el cas concret de lEsglésia Catòlica, el que em va fer decidir-me va ser el seu ordre i la seva continuïtat històrica, la fortalesa de la seva tradició. 

 

Estem parlant duna institució mil·lenària, potser la més antiga que ha mantingut la seva continuïtat al món! LEsglésia ha sobreviscut el món antic, ledat mitjana i el món modern més o menys amb la mateixa estructura. Hi ha alguna cosa miraculosa en això, i per aquestes raons em vaig fer catòlic. 

 

Segurament una de les coses que més et caracteritza, i que et diferencia de molts intel·lectuals que també són creients, és la teva posició pública. Per què vas decidir donar visibilitat al teu catolicisme? 

 

Va ser una tragèdia horrible, la que em va dur a fer pública la meva fe. En aquell moment jo vivia a Londres, anava a catequesi i no tenia cap mena dintenció de fer públic que estava batejat. Però quan hi va haver latac dels gihadistes a Normandia, on van decapitar el pare Jacques Hamel, vaig sentir que havia de respondre dalguna manera i vaig tuitejar  per expressar el meu suport. Molta gent, al llegir la meva biografia i veure que era de l’Iran, van assumir que era musulmà, i al dir que era catòlic molts es pensaven que mhavia convertit per aquesta horrible tragèdia. Hagués estat una bona història, però no és cert. Per això vaig escriure un article sobre per què em vaig convertir al catolicisme, que posteriorment vaig convertir en el llibre From Fire by Water. 

 

No va ser fins temps més recents on com a periodista mhe centrat en qüestions públiques on he intentat parlar des del punt de vista dun catòlic. I no veig com podria fer-ho daltre manera. Com pots ser catòlic i mantenir-ho totalment aïllat del teu rol com a figura pública? Al final, estem tractat amb una Església que te una tradició social i pública, una Església que és un dels pilars de la civilització occidental, i és una Església que fa demandes públiques, que rebutja activament esdevenir una religió privada”, a diferència de certs grups protestants. Jo crec que és impossible ser un catòlic seriós sense que això afecti les teves posicions polítiques.

 

Una part important del teu pensament és el reconeixement de lEsglésia com un actor polític? 

 

Sí, dalguna manera. LEsglésia te una posició política. No ens dirà si aquest o aquell altre règim és bo o dolent, però arreu insisteix en una llei moral, en la llibertat de lEsglésia, i algunes daquestes qüestions avui en dia estan amenaçades. Per a ser un catòlic necessites des-compartimentalitzar, no mirar de separar la política de la fe. De fet, intentar fer-ho ja és una declaració metafísica; una declaració sobre lhome i sobre el seu destí últim. En aquest sentit, ni tan sols el secularisme és del tot secular”. 

 

Això es veu molt en el teu llibre, on planteges una recuperació de les ensenyances  del pensament tradicional per a fer front als malestars de les societats occidentals. Quin és el fil conductor que agrupa aquests malestars? 

 

Parlant des del punt de vista individual, jo crec que bàsicament som profundament infeliços. No estem satisfent les nostres necessitats naturals. No entrem ara en les nostres necessitats sobrenaturals”, la Bíblia i la revelació, etc. En la nostra natura humana, som animals profundament polítics, socials i racionals. I aquestes necessitats naturals estan totalment insatisfetes avui dia. 

 

I això és fruit de la societat liberal. La seva ideologia – i aquí no faig referència a lesquerra en termes americans – sinó la ideologia del liberalisme clàssic, està basada en una ficció sobre la realitat del que som éssers humans. La narrativa que ens diu que vam néixer sols, lhome contra de lhome, el malson hobbesià. I després per a superar aquests malsons ens agrupem i construïm societats en base a un contracte. Jo crec que aquesta és una visió antropològica molt empobrida. Si anem als clàssics, a Aristòtil, per exemple, veiem una visió molt diferent del món. Que no deixa de ser la visió que lEsglésia incorpora en el seu pensament polític. 

 

 

Per tant, un dels problemes seria latomisme i la ruptura dels llaços socials dins el món liberal? 

 

Sí, aquesta ficció que diu que vivim atomitzats, que som egoistes per naturalesa, que no ens importa gens el bé comú o les obligacions heretades, ja siguin la família, la comunitat o la tradició. Fins i tot les obligacions del propi cos, que neix en un estat de vulnerabilitat i mor en un estat de vulnerabilitat i que té un sexe, home i dona, amb les seves diferències inherents. 

 

La ideologia liberal veu tot això com una sèrie de limitacions al jo real”. Segons el liberalisme aquest jo real” només pot ser lliure dominant i conquerint el món al seu voltant. No honorant la tradició, sinó subjugant-la. El resultat són els éssers humans en guerra amb si mateixos, en guerra amb els seus propis cossos i amb qualsevol mena dautoritat moral i tradicional. Sens diu que així podrem maximitzar la nostra felicitat, però el resultat de tot això és una societat en general molt més infeliç. 

 

Segons tu llavors el liberalisme presenta una falsa promesa que fins a cert punt pel que dius sembla incompatible amb la idea duna societat funcional… 

 

La promesa del liberalisme és que amb tot això seriem més lliures. Que si ens alliberàvem de la natura, si la conqueríem, i si ens alliberàvem de la tradició, tindríem un subjecte humà més lliure. 

 

I jo crec que en el nostre interior – especialment avui dia, en lera dels confinaments – ens nadonem que aquesta és una falsa promesa. Aquesta és la tesis del meu llibre The Unbroken Thread. Però també en certa manera la tesis de la meva vida: que la pèrdua de la tradició, dels seus camins i dels seus límits, que guiaven altres persones en altres temps, que el fet de no veurens com a part de la natura i considerar-nos en canvi els seus dominadors… tot això, paradoxalment, ens ha fet menys lliures. Que, a la pràctica, el producte de tots aquests alliberaments” ha sigut la pèrdua de la llibertat real. 

 

La pèrdua de tradicions com el Sabath i el Diumenge, no és bona per a la llibertat dels individus i de les famílies, sinó per a les grans empreses, que ara et poden obligar a treballar set dies a la setmana. La pèrdua de la natura humana com la d’un animal que té dos sexes, mascle i femella, i la idea de que això es pot dominar, al final et porta a afirmar coses absurdes o la creació de nous pronoms. La llengua mateixa ha de ser forçada i deformada per a encabir-se en les demandes de la ideologia liberal. El que semblava una promesa dalliberament, a la pràctica ha significat una manca de llibertat més profunda. 

 

En aquest sentit, un dels temes que apuntes és que fer lindividu la mesura de totes les coses dalguna manera limita els horitzons de les societats modernes. 

 

Evidentment, la pèrdua dun horitzó transcendental, de la idea que hi ha vida més enllà de lindividu, ens empobreix. Per començar, com hem après amb el COVID19, a la pràctica significa viure totalment atemorits davant qualsevol perill o malaltia. Hem estat disposats a perdre qualsevol tipus de llibertat, com per exemple la de tenir cura dels pares o els avis, amb lobjectiu dallunyar aquests perills. 

 

Amb larquitectura ho veiem molt clar. Fixat en les construccions del passat, on sense enginyeria moderna es van construir meravelles com la Catedral de Notre-Dame. Avui dia tenim molts més mitjans, però els nostres edificis no tenen ni punt de comparació en la seva bellesa. I no estan pensats per a sobreviure generació rere generació. Per què les societats tradicionals eren capaces de fer aquest exercici civilitzatori per a construir coses que els seus dissenyadors sabien que mai veurien acabada, com les grans mesquites i catedrals? Perquè tenien un horitzó transcendental. Pensaven: estaré treballant per una cosa tota la vida que només podran gaudir els meus fills i nets”. 

 

Si només vius en el present, si no creus en leternitat, mai faràs grans sacrificis. I això no només afecta els nostres horitzons sobrenaturals, els nostres horitzons naturals també shan vist empetitits. 

 

 

Entroncant amb això, els teus plantejaments xocarien amb la concepció actual de llibertat. De fet tu parles de la distinció entre la idea de la llibertat per a fer el bé” i la llibertat per a fer el mal”. Podries explicar això una mica? 

 

És un concepte molt antic. Jo utilitzo el discurs que Solzhenitsyn va fer a Harvard on, per a sorpresa de la seva audiència, la va fer una dura critica a la societat occidental. Però Solzhenitsyn simplement recuperava algunes nocions que ja es troben en la tradició greco-romana i en la tradició cristiana. La idea de que la llibertat real és aquella que ens permet complir amb el nostre deure, la que ens permet fer allò que hauríem de fer”. La llibertat dels pares per a tenir cura de les seves famílies. La llibertat del periodista per a explicar la veritat sobre el que està passant a la societat. 

 

Però la llibertat per a fer coses perjudicials, és una idea aliena a la tradició occidental, i diria que de totes les tradicions. Això és el que sanomenaria llicència, que és diferent que llibertat. La idea que sóc lliure al degradar-me a mi mateix, mirant pornografia, amb la drogoaddicció, o aprofitant-me dels meus veïns, hauria sigut impensable, perquè significaria que estàs violant la teva pròpia natura i per tant estàs atemptant contra la mateixa racionalitat que et fa humà en primera instància. 

 

I òbviament un dels pilars de la modernitat liberal, com va posar de manifest Solzhenitsyn, és lerosió daquesta distinció entre la llibertat per a fer el bé i la mera llicència per a fer el mal. 

 

El problema és que avui en dia seria molt difícil trobar un acord sobre què és el bé i què és el mal i, sobretot, en qui té autoritat per a definir-los. En el teu plantejament és una cosa que hauria de fer el govern? 

 

Amb això cal ser clars amb una cosa, no existeix cap govern al món que no faci lleis amb la visió ultima de fer el bé. Ni tant sols els governs liberals actuals. En les societats liberals moltes de les lleis estan basades en màximes de llei natural o divina. No volem que la gent faci trampa o que mati altres persones. Hi ha assumpcions morals clares en aquestes lleis. 

 

Per tant és clar que lestat ha de legislar sobre què és la moral. De fet, sempre ho fa. Duna manera o una altra, lestat sempre està legislant sobre la moralitat. Que sigui una moralitat” vertadera o una moralitat” falsa i perversa, ja és una altra qüestió.

“A la post-guerra hi ha hagut un projecte de des-regularització econòmica i cultural. Econòmica per la dreta mainstream i cultural per l’esquerra mainstream. El resultat final és llibertinatge i poder corporatiu sense límits. I aquest doble moviment ha perjudicat els treballadors”

No és lopinió que un esperaria trobar-se als Estats Units!

 

Sí, sovint tinc discussions amb una tendència que crec que a Europa és força petita, els anomenats llibertaris.

 

La seva idea és que més enllà de posar límits a la possibilitat de perjudicar el teu veí de forma física, la gent hauria de poder fer el que volgués. No shauria de legislar sobre expressió pública, vestimenta, drogues, moralitat, res de tot això. Als EUA normalment miren de fer veure que la seva ideologia prové dels Pares Fundadors, cosa que és falsa. Perquè fins i tot els primers liberals i els homes destat que van posar en pràctica aquestes idees en el règim polític dels Estats Units donaven per entès que el govern podia legislar que els diumenges no shavia de treballar o que lobscenitat pública hauria de ser il·legal. Hi havia legislació sobre això des del moment immediat de la fundació de la República.

 

Aquesta és una tendència que es fa forta després de la Segona Guerra Mundial, quan es crea una mistificació del que va ser el passat. Hi ha gent que et vol fer creure que fins que no van liberalitzar lapertura els diumenges vivíem en un règim totalitari!

 

Però com arribem a punts acceptables sobre què és el bé i i el mal, i quina autoritat hauria de guiar-nos?

 

Bé, sobre quines autoritats ens haurien de guiar, la meva resposta és per suposat la llei natural, que només és discernible per la raó humana. Sense els preceptes morals de la Biblia i els Deu Manaments, dalguna manera els tenim en el software del cor humà. Tothom reconeix que la injustícia és dolenta. També tenim tabús sexuals compartits, com el rebuig de la pedofília o saber que enganyar la parella està malament. Igual que no ens agrada que la gent faci trampes, que robi o que mati. Segurament no ens posarem dacord en els casos concrets i tindrem visions diferents sobre què vol dir injustícia, però en general tothom comparteix aquest sentit moral que la injustícia és una cosa que sha devitar.

 

I òbviament, com ja saps, a mi sem considera un dels integralistes i crec que lEsglésia Catòlica té molt a dir en tot això. Les autoritats civils no tenen autoritat sobre la vida espiritual de la gent, és a dir no tenen res a dir sobre com acabarem a laltra vida, i per tant les autoritats civils han de mirar cap a lEsglésia en qualitat dautoritat moral.

 

I ja sé que sembla que parli duna teocràcia. Però no parlo del govern del clergat sinó del que Occident ha tingut des de la conversió de Constantí, on tens lEsglésia i la civilització lligada d’alguna manera que va fer més fàcils als creients practicar la seva fe. Quan Roma primer reconeix el cristianisme com a religió legal i posteriorment l’adopta com a religió oficial.

 

En aquest sentit, jo crec que ladopció del cristianisme per part de lImperi Romà i la seva conversió duna secta marginal a una religió de masses va ser molt positiva per a la gent del carrer. El cristianisme va donar un ordre de la vida sacramental i va establir una sèrie de barreres morals a algunes de les pràctiques més brutals del món antic. I aquesta guia moral pot ser útil avui justament pel mateix motiu, per aturar la voracitat de les elits.

 

Vol dir que aquesta podria ser una societat sense coerció?

 

Ho són les societats liberals? Intenta dir que un home no hauria de mirar convertir-se en dona a Twitter. Seràs instantàniament coaccionat. La gran diferència potser és que en les societats liberals la coerció prové dactors privats. I els liberals argumentaran que com és una empresa privada no hi ha problema, però a la pràctica no hi ha cap diferència si la coerció bé de lestat o dactors privats.

 

La coerció és inevitable, i la pregunta hauria de ser la coerció per a quins fins. I òbviament, i molt important, la coerció amb quins mitjans. No idealitzem el passat tampoc. Aquí és on podem criticar la història de la cristiandat i la pràctica de lEsglésia perquè part daquesta coerció en altres èpoques havia significat posar la gent al poltre” i altres formes de tortura. I òbviament això ni és bo ni és el camí. Però lEsglésia ja va fer autocrítica i ho va reconèixer fa molt de temps. La idea de que la coerció és inevitable en qualsevol societat, incloses les liberals, per a mi és evident, i si no ho creies al 2019, és impossible que algú no ho cregui al 2021.

 

Però potser en una època de la cancel culture, no es faria més fort el cas per una llibertat dexpressió més robusta i amb menys limitacions?

 

Jo mai diré que estic en contra de la cancel culture, perquè és inevitable. Tota societat té la seva cancel culture. Els éssers humans sempre hem tingut lleis i costums que van encarades cap al bé comú, i per al que considerem que és bo en la vida humana. I sempre hi haurà certs límits contra els que reaccionarem. De nou aquí la pregunta important és qui és cancel·lat i per què? Jo vull cancel·lar la pornografia! No crec que hi hagi dhaver llibertat dexpressió per això! És això cancel culture? I tant. Està la societat liberal lliure daquest pecat? Mira al teu voltant.

 

Abans has fet esment a les elits, i la necessitat de contenir-les per a protegir la gent del carrer. Aquest és un tema recurrent tant en els teus escrits com en el debat contemporani, curiosament en el camp conservador. Quin és el problema amb les elits?

 

Primer, com deia, no hauríem de romanitzar el passat. Sempre hi ha hagut i hi haurà jerarquies. Els éssers humans som iguals en dignitat, però diferents en habilitat. I també, siguem honestos, no tothom te la mateixa sort! Sempre hi haurà elits. Però el que distingeix les nostres elits actuals és la seva de rapacitat, on no tenen cap mena de sentit de quins són els seus límits. No tenen límits morals, que els diguin quanta riquesa poden acumular i què poden fer per acumular-la. Tot això, a més, combinat amb una creença de superioritat moral que no dubten en disseminar amb les seves idees destructives. I el preu que paguem per aquestes idees normalment recau sobre la gent del carrer. El problema no és que tinguem elits, sinó que no tenim elits amb vocació de servei.

 

Et donaré un exemple daquí a Nova York. La idea dabolir la policia és només una cosa que la classe mitjana-alta es pot permetre, perquè vivim en aquesta part de Manhatan on cada edifici té un porter, o en àrees residencials a les afores amb la seva pròpia policia privada. És la gent pobre, la de color, la que pagarà el preu de privatitzar la policia.

 

En termes laborals i econòmics, ho veiem quan ens parlen doblidar-nos de les fronteres, és perfecte per a aquestes elits. El poder dels treballadors queda totalment desfet per la via de la importació de mà dobra barata immigrant i per la deslocalització dempreses. I és sorprenent com fan servir situacions dures per al seu propi benefici. Per exemple, a Nova York, la classe mitjana liberal se naprofiten de la mà dobra dimmigrants il·legals per a contractar mainaderes per quatre rals. Sen beneficien directament, i després ho emmarquen com a tolerància”.

 

De fet, si no recordo malament, vas estar cobrint la crisi dels refugiats que van anar cap a Europa des de lOrient Mitjà, i també vas posar això sobre la taula.

 

Sí, com a reporter vaig cobrir extensament aquesta crisi. Vaig viure a Istanbul, vaig formar part dun projecte de reporters que vivien amb els refugiats, els vam acompanyar per Turquia, després les illes gregues, i dels Balcans cap a Europa. I definitivament, hi havia molta gent que estava escapant dun perill imminent per a les seves vides. Això és així. Però també hi havia molta gent que van aprofitar que les portes dEuropa estaven obertes, per migrar per motius econòmics.

 

Tenen una vida fàcil els sirians i iraquians, que no qualifiquen com a refugiats, però que volen migrar per motius econòmics? És clar que no, la vida és molt dura allà! Però si aquest és el criteri, llavors tota la població de lOrient Mitjà i el Nord d’Àfrica hauria de tenir dret ciutadania europea, perquè allà la vida és més dura que a Europa. Però això és insostenible, i això ho saben els que defensen propostes absurdes com les fronteres obertes. Es juga amb una realitat dura i complexa, amb objectius que no són tan nobles com ens volen fer creure.

 

(Institute for Human Ecology)

 

Com encaixen les teves idees dins els debats del conservadorisme nord-americà? Què està passant amb el consens de post-guerra, especialment al si del partit republicà?

 

Per començar, cal situar aquest consens de després de la Segona Guerra Mundial. A la post-guerra hi ha hagut un projecte de des-regularització econòmica i cultural. Econòmica per la dreta mainstream i cultural per l’esquerra mainstream. El resultat final és llibertinatge i poder corporatiu sense límits. I aquest doble moviment ha perjudicat els treballadors.

 

Per això emergeix una Nova Dreta als EUA, de la que dalguna manera sembla que mhe convertit en portaveu, que cerca aturar aquest procés en els seus dos extrems. Per la banda de l’economia, limitar el poder de les grans corporacions, sobretot la seva capacitat de censura i els seus monopolis. I, per la banda cultural, tot el que hem parlat abans.

 

Això ha xocat amb la resistència de certs intel·lectuals conservadors que estan encara lligats al consens de la post-Guerra. Per ells, si les Big Tech censuren ciutadans ordinaris o fins i tot mitjans com en el que jo treballo, el New York Post, no hi ha problema. Per a ells el problema és si es tracta d’una autoritat pública o d’una privada, i si és una autoritat privada llavors no shauria de fer res.

 

Però fer-hi alguna cosa no entraria en contradicció amb el que comentàvem anteriorment?

 

No ens equivoquem. Hi ha una llibertat legítima dels diaris a exposar les males pràctiques de polítics, empreses i persones públiques. No hi fa cap diferència que sigui una companyia privada qui practiqui la censura, perquè a la pràctica hi ha un abús de poder que és totalment injust. Les companyies privades no poden escapar de ser polititzades. La política és arquitectònica respecte a tot el que fem, i el poder de les corporacions ha de ser portat de nou al regne de la política.

 

Aquesta és la crítica al liberalisme que presenta, per exemple Carl Schmitt, que crec que és molt poderosa. Schmitt diu que el liberalisme sempre cerca despolititzar, transferir el que són fonamentalment antagonismes polítics i convertir-los en qüestions tècniques, econòmiques, mèdiques.

 

Amb el COVID19 hem vist com el que són qüestions evidents de guerra de classes, es converteix en una qüestió mèdica. Depenent d’on treballes en el sector econòmic thas vist afectat de diferents maneres als confinaments, la mascareta, etc. Però es presenta com una qüestió medica, tècnica, sobliden del rerefons de classe. És la gran màgia del liberalisme, transmografiar oposicions polítiques en el camp de la tècnica. El que la Nova Dreta està intentant fer és reclamar el polític en un sentit últim, entès duna manera correcta, no limitat al que passa a les urnes. Recuperar la naturalesa política de la vida econòmica i social.

 

Al parlar daquesta Nova Dreta, el primer que a molta gent li vindrà al cap és Trump i lAlt Right. Formen part daixò?

 

Jo crec que Trump va servir simplement per aplanar el terreny. Va obrir la porta a lentrada de noves idees i debats acabant amb els consensos de la post-guerra mundial i afeblint lestablishment del Partit Republicà. Va obrir pas a lemergència daquesta nova corrent del conservadorisme, molt més proper a la classe treballadora, molt escèptic respecte els consensos de post-guerra i la desindustrialització.

 

Ara bé, no sé què ha aconseguit en aquests quatre anys. Jo li vaig donar suport la segona vegada, però no sé quin llegat deixarà el seu govern que perduri en el futur. Potser una mica de decoupling amb la Xina, que sembla que ha continuat amb Biden… Però siguem clars, a la pràctica la seva major acció legislativa va ser la retallada dimpostos a les grans empresses…

 

Qui creus que pot recuperar el seu llegat?

 

El meu cantó més optiminista em diu que hi ha daltres polítics que poden combinar aquests instints trumpiants però essent menys erràtics, i estant disposats a anar més lluny en la utilització del poder de lestat per aconseguir els seus objectius. Els meu cantó més pessimista em fa dubtar que el sistema permeti que mai surtin elegits.

 

I no em refereixo a frau electoral, jo crec que Trump va perdre a les urnes. Però sí que va haver-hi una important censura per part de les corporacions tecnològiques. A nosaltres, al New York Post, ens van censurar una història que van retirar de totes les xarxes socials. Fa uns dies ha sortit un llibre dun periodista que ningú acusarà de ser amic meu on ens diu que realment teníem raó. I si un percentatge, encara que sigui marginal, dels electors nord-americans no poden rebre una informació això afecta al resultat, perquè les eleccions americanes sempre es guanyen als marges.

 

Llavors planteges que dalguna manera aquesta Nova Dreta hauria de trencar el poder de les grans companyies tecnològiques? Com hauria de fer-ho?

 

No tinc una resposta clara, la veritat. L’ús de lleis anti-monopoli contra les tecnològiques. Però també hi ha la força dels treballadors. Jo crec que el Partit Republicà sha de convertir de forma sincera en un partit dels treballadors.

 

El moment en que el poder de les grans corporacions va estar més limitat va ser del 1945 al 1965 perquè era quan el moviment obrer va ser més poderós. I jo encara crec en el poder dels treballadors. Crec que hem de redefinir què vol dir classe obrera, perquè ja no parlem de gent que treballa en fàbriques fumejants, sinó de gent que potser treballa de cara al públic, els riders, els treballadors de coll blau, etc. Bàsicament, tota la gent que encara no viu de manipular informació en una pantalla. I això inclou també moltes petites empreses.

 

A més hi ha el factor educatiu, que és una manera de parlar de la divisió de classe. El 60% dels nord-americans encara no tenen un graduat universitari. I el nostre règim està totalment orientat cap als que tenen estudis universitaris i és totalment indiferent a les necessitats daquests altres grans sectors.

 

Si el Partit Republicà pot mobilitzar aquests sectors desemparats, pot ser molt poderós. I el factor de sinceritat aquí és important. El que em preocupa és que sovint als republicans els agrada utilitzar aquest discurs, parlar molt de la classe treballadora, però a la pràctica, si tu mires les polítiques que impulsen, és el mateix neoliberalisme i fonamentalisme de mercat de sempre. I això hauria de canviar.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Paraules, no fets | Alexander Golovin

ElTribú

| 14 oct., 2021

Paraules, no fets | Alexander Golovin

14 oct., 2021 |

Alexander Golovin | @andersivera

Hi ha un conte de l’excel·lent David McKee titulat Two Monsters. Els seus protagonistes són, com s’ha promès, dos monstres. El blau viu al costat oest d’una muntanya i el vermell al costat est de la muntanya. Es comuniquen verbalment però no es veuen mai.

 

Tot arrenca quan un vespre el monstre blau crida: “Veus que bonic és? El dia marxa”. El monstre vermell li respon: “El dia se’n va? Voldràs dir que arriba la nit!”. Els dos s’intercanvien insults abans d’anar a dormir i passen una mala nit. L’endemà al matí, el blau crida: “Desperta’t, insensat, que la nit se’n va”. El vermell respon: “No siguis estúpid, cervell de pèsol! És el dia que arriba”.

 

No sé si David McKee va ser conscient quan el va escriure que esbossava una al·legoria per a les files més amargues que arribarien a ocupar la classe política actual. Cada cop més discutim no sobre coses, sinó sobre les definicions de les paraules. Qui podria haver sabut que la definició de “dona”, per exemple, es convertiria en una qüestió de debat a les tertúlies del diumenge al matí?

 

Aquesta setmana un professor de sociologia de la Universitat de Bristol va perdre la feina. Segons els informes, va demanar “la fi del sionisme” i va dir que és “fonamental per al sionisme fomentar la islamofòbia i el racisme antiàrab”. Tots nosaltres podem formar-nos les nostres pròpies opinions sobre allò que el professor té en el fons del seu cor, però el “sionisme” és una primera instància d’una paraula que és utilitzada completament diferent pels que estan en els diferents costats d’una línia política.

“Els contraris a les restriccions COVID o els oponents al control d’armes als Estats Units no dubten en invocar la seva “llibertat” com la seva raó de ser; mentre que els seus oponents podrien utilitzar també la mateixa paraula ja sigui per evitar morir de coronavirus o ser assassinats en una escola”

 

Aquells que ens identifiquem com a “sionistes” tendirem a significar que donem suport a l’existència d’una pàtria nacional jueva; aquells que fan servir “sionista” com a terme d’abús i deprecació (deixant de banda aquells per als quals simplement és codi per a “jueu malvat”) tendeixen a pensar que vol dir algú que troba alegria de veure arrasades les cases palestines, de matar nens àrabs i d’assentaments il·legals.

 

Definir abstraccions per adaptar-les a les nostres dèries, i després fer-ne una causa per oposar-nos-hi, és inclinar-se cap als molins de vent en lloc de fer política pràctica.

 

Especialment agres són les polèmiques que sorgeixen entorn a paraules que tots coincidim en què representen un bé indiscutible (llibertat o democràcia, per exemple), o un mal indiscutible (racista o feixista), però que s’utilitzen lliurement  i a la lleugera sense una definició mútua prèvia. El concepte de llibertat segurament és un dels més grapejats. Isaiah Berlin ja ens va advertir fa dècades que aquesta era complicada; que la llibertat positiva i negativa no només no són el mateix, sinó que sovint estan en conflicte.

 

Tot i això, els contraris a les restriccions COVID o els oponents al control d’armes als Estats Units no dubten en invocar la seva “llibertat” com la seva raó de ser; mentre que els seus oponents podrien utilitzar també la mateixa paraula ja sigui per evitar morir de coronavirus o ser assassinats en una escola.

 

La meva paraula controvertida preferida, però, és sense cap mena de dubte “democràcia”. Independentistes i espanyolistes, leavers i remainers, comunistes i liberals… Tothom afirma tenir la “democràcia” de la seva banda, però la democràcia té més sabors que un de gelat de cassata. Democràcia representativa, democràcia directa, representació proporcional, vot popular, sistema de col·legis electorals, etc. Hi ha arguments respectables a favor de totes les postures, però en lloc de desgranar-ne els seus pros i contres complexos, preferim decidir que allò que ens agrada és “democràcia” i que la resta se’n poden anar a l’infern.

 

Per últim, sobre aquells monstres del llibre de contes. El vermell i el blau acaben llançant-se tantes roques que enderroquen la muntanya que els separava i acaben veient-se l’un a l’altre, a través de la plana esquitxada de runa, just quan es pon el sol. “Increïble”, diu el primer monstre. “Arriba la nit. Tenies raó”. El segon monstre contesta: “Increïble. Tens raó, ja és de dia”.

 

Havent-se adonat que tota la causa de la seva enemistat era que descrivien el mateix fenomen amb paraules diferents, els dos s’asseuen a gaudir de la vista junts. Alguns esperem que els nostres propis monstres vermells i blaus facin el mateix.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Tribulacions | Els comptes del Barça

ElTribú

| 14 oct., 2021

Tribulacions | Els comptes del Barça

14 oct., 2021 |

La pròxima assemblea de socis del Barça analitzarà la difícil situació econòmica del club. Les finances del Barça ja s’havien debilitat abans de la pandèmia fruit d’una política salarial i de fitxatges que va ser almenys irresponsable per part de Bartomeu i la seva junta. El club va evitar per poc haver de registrar pèrdues durant l’exercici 2018-2019 gràcies a un intercanvi qüestionable de jugadors d’última hora (Cillessen per Neto). 

 

Ferran Reverter, nou director general, va presentar fa uns dies les principals conclusions de la due diligence, l’anàlisi de la situació econòmica del club. De la seva intervenció, que va ser professional i rigorosa, destaca el fet que el deute net de l’entitat ha augmentat significativament sense l’autorització dels socis i que l’entitat ha estat incapaç de generar beneficis recurrents –és a dir, excloent impactes extraordinaris i de la pandèmia– en els darrers cinc anys. 

 

La proposta del tancament de l’exercici econòmic 2020-2021 reflecteix un patrimoni net de 451 milions d’euros negatius, una situació preocupant però que val la pena matisar. En primer lloc, la nova junta directiva ha reconegut unes pèrdues de 262 milions d’euros bruts en relació al deteriorament del valor d’alguns jugadors i el reconeixement de potencials litigis. Uns ajustos de valoració que solen ser habituals quan es produeix un canvi en l’equip directiu i que permeten millorar els resultats comptables futurs. 

 

En segon lloc i més important, els estats comptables del Barça i dels grans equips de futbol no reflecteixen bé el valor de la marca ni la capacitat de generar ingressos futurs. Aquest fet explica que el Barça hagi pogut realitzar recentment una emissió de deute de 595 milions d’euros amb unes condicions financeres acceptables tot i tenir un patrimoni net negatiu. Aquesta emissió ha permès reduir els problemes de liquiditat, refinançant part dels compromisos de pagament a curt termini amb un deute a deu anys.   

En termes comptables, surt molt més barat deixar un jugador del planter a la banqueta. La venda de Carles Pérez al mercat d’hivern 2019-20 i la posterior compra de Martin Braithwaite n’és un bon exemple.

Els estats comptables tampoc reflecteixen la capacitat d’un club de formar jugadors del planter ni el seu valor econòmic, fet que suposa un greuge comparatiu pels jugadors de la Masia en relació amb els fitxatges, que sí que es poden comptabilitzar com a actius en el balanç financer. La venda de Carles Pérez al mercat d’hivern 2019-20 i la posterior compra de Martin Braithwaite és un bon exemple d’aquest tractament comptable desigual. En termes comptables, surt molt més barat deixar un jugador del planter a la banqueta.

 

Evidentment, recuperar els nivell d’ingressos una vegada passats els efectes de la pandèmia i la sortida de Messi així com reequilibrar les despeses operatives i costos financers és un dels principals reptes del mandat de Laporta. Per mantenir la sostenibilitat financera, el club haurà d’aconseguir que els fluxos de caixa generats de forma anual siguin almenys un 25% del deute net en els propers anys. Dit en altres paraules, que el club tingui la capacitat de repagar el deute en menys de quatre anys. Aquests mateixos criteris es poden aplicar al finançament de l’Espai Barça –que es gestionarà com un projecte independent– tot i que de forma més esplaiada en el temps perquè l’execució de les obres i la generació d’ingressos tardarà més de cinc anys en completar-se.

 

El Barça, com a institució democràtica, requereix un control freqüent dels socis, que no haurien de confiar exclusivament en automatismes estatutaris que han estat fàcils de manipular, com la generació de beneficis comptables o els compromisos reals de deute. No és una tasca fàcil però el soci comptarà amb més ajuda externa a partir d’ara. L’accés del Barça als mercats financers amb l’emissió del bo i –si s’aprova– el finançament de l’Espai Barça generarà més interès i opinió per part d’inversors i agències de ràting. El fair play financer per part de la Lliga i de la UEFA també hauria de facilitar poder valorar i comparar la situació informació financera dels diferents clubs d’una forma homogènia.

 

Finalment, un reforç del govern corporatiu en línia amb les millors pràctiques internacionals per part de les entitats esportives o institucions sense ànim de lucre, com associacions o fundacions, milloraria també la qualitat i mecanismes de control tant de la informació com de la gestió financera del club. No podem oblidar com les mancances en el govern corporatiu i la falta de control dels assemblearis d’algues caixes d’estalvi catalanes, que compartien certes similituds amb el model del Barça, es van acabar traduint en problemes crítics per la seva sostenibilitat financera.

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

La societat decadent | Josep Asensio

ElTribú

| 13 oct., 2021

La societat decadent | Josep Asensio

13 oct., 2021 |

@josep_aa

[The decadent society, de Ross Douthat | Trad. al castellà: La sociedad decadente, Ed. Ariel]

 

Puc comprendre que a un vell com el Clint Eastwood de Gran Torino la transformació del seu barri i la mort de la seva dona li accentuïn cap avall les arrugues al voltant de la boca. Puc comprendre que a un Jordi Amat, mandarí d’un poder lil·liputenc, veure la brutícia de Barcelona li faci venir esgarrifances. La crisi existencial d’alguns adolescents tardans, ofegada en alcohol, em resulta familiar. Però trobo massa fàcil dibuixar una línia de continuïtat entre els dimonis interiors i el declivi general del nostre entorn. La decadència potser és real, però cal filar molt prim per a no rebolcar-s’hi.

 

El punt de vista d’un articulista del New York Times, des del cor de l’imperi, ajuda a descomprimir el debat sufocant que tenim al Principat sobre la decadència de Catalunya. A la introducció de The Decadent Society, Ross Douthat apunta el final de l’era espacial com l’inici d’aquesta sensació d’ansietat que sobrevola totes les societats occidentals. Si la modernitat es basava en conquerir nous territoris, la impossibilitat de viatjar i d’establir-se més enllà de la Terra seria el punt i final del progrés. Estaria bé que algun editor traduís el llibre al català —ni que sigui per acompanyar a les lleixes els tractats per salvar la llengua.

 

El punt de partida de Douthat és que una societat decadent pot mantenir-se estable sense haver de patir cap col·lapse. Això m’ha fet pensar en l’estratègia espanyola amb Catalunya al segle XX i també en els intents de revolta dels catalans contra aquesta estratègia —1906, 1909, 1917, 1926, 1931, 1934, 1936… i fins a 2017. D’altra banda, la idea d’una decadència sostenible em recorda les paraules del vicepresident Puigneró parlant de l’aeroport més verd d’Europa.

 

Els quatre genets de la decadència, com els anomena Douthat, són l’estancament, l’esterilitat, l’esclerosi i la repetició. Per estancament, es refereix a una economia que desaccelera i s’estanca en un creixement global mínim. Malgrat les diferències regionals, l’esclat econòmic dels Estats Units a la postguerra es pot trenar amb els trenta anys gloriosos francesos i fins i tot amb el Bienvenido Mister Marshall espanyol. Entre 1945 i mitjan dels anys 70 els gossos es lliguen amb llonganisses. A partir d’aquí, el gir neoliberal posa el focus en el rendiment financer i la riquesa es bifurca en dues curves pronunciades. La que baixa correspon als ingressos de la classe treballadora i la que puja, als ingressos dels rendistes. 

 

L’esterilitat és un tret definitori dels països occidentals de principis del segle XXI, exceptuant Israel. Douthat valora dues ficcions escrites per dones, El conte de la serventa de Margaret Atwood i Els fills dels homes (Children of Men) de P. D. James, com les distopies literàries occidentals més potents de la nostra època. En les dues obres, la crisi de fertilitat condueix a una dictadura. Recentment, hem vist com arran de la polèmica dels botellots una comunitat envellida i socialment destartalada exigeix solucions autoritàries. El còctel es completa amb l’arribada d’immigrants que supleixen la baixa fertilitat del país. El periodista novaiorquès explica que les elits globalistes utilitzen la immigració com a drenatge de cervells de les economies empobrides i alhora com a carn de canó per mantenir els sous baixos als països occidentals. Win-win.

Pensar en el futur com un lloc excitant seria una manera de començar a diferenciar-se. Ja sé que la imaginació no baixarà el preu de l’electricitat, però sempre he sentit que els soldats que guanyen les batalles són els que protegeixen alguna cosa més que la seva família.

Pel que fa a l’esclerosi, en un engranatge polític intricat i captiu de diferents grups d’interès, els vots perden influència. Si la democràcia no és útil per canviar res, el mode de governança per defecte cada cop s’assemblarà més a la crisi constant de la Unió Europea, un règim que, tal i com diu Douthat, imita els pitjors defectes de Washington amb una menor rendició de comptes i cap legitimitat històrica. Una tecnocràcia cega, un algoritme que mentre resol un problema causa el següent.

 

Per últim, la repetició assenyala una tendència que es pot rastrejar en tota mena de manifestacions culturals. Repassant un seguit de sèries que es consideren cims audiovisuals —The Sopranos, The Wire, Deadwood o Mad Men—, Douthat comenta que, per molt bones que siguin, no deixen de ser un mirall de la frustració, de la futilitat, de la corrupció, en resum, de la decadència. Tony Soprano és un mafiós deprimit, The Wire retrata l’infern de les ciutats americanes, Don Draper beu whisky i fuma al despatx, etcètera. El mateix es pot dir d’altres produccions com Breaking Bad o True Detective.

 

Al llarg del llibre hi ha una tensió entre el declivi i el renaixement. Douthat és un patriota de conviccions religioses i es nota que vol salvar el seu país. Per això dedica la última secció a imaginar escenaris en què, al contrari del plantejament inicial d’una decadència sostinguda, el declivi s’atura en algun punt. El contacte amb extraterrestres, un renaixement ideològic o religiós, una catastrofe ecològica o l’auge d’Àfrica com a exportadora de dinamisme a Europa podrien alterar la dinàmica actual. Tampoc descompta la possibilitat que l’aplicació d’algun descobriment conegut o futur transformi radicalment la concepció de la humanitat.

 

Comparada amb l’anàlisi anterior, plena de dades i de reflexions brillants, aquesta part de prospecció és més fluixa. Però si no hi fos, Douthat només afegiria una volta més a l’espiral decadentista. En l’àmbit del debat públic català, la reiteració d’arguments és tan ensopida que ha segrestat fins i tot la idea d’independència. Es discuteix sobre el “model de país” o sobre el futur de la llengua en els mateixos termes que fa vint, trenta, quaranta anys. L’enyorança del pujolisme apareix pertot. No cal dir que aquesta estretor forma part d’una cadena de comandament destinada a allargar la decadència del país en el temps. Anar bullint la granota.

 

Quan arribi el proper intent de revolta contra aquest estat de coses, la part final del llibre de Douthat ens pot servir de palanca. Atrevir-se a pensar l’Estat català no com una forma solitària de navegar la decadència sinó com un projecte vital que irriga de saba nova el planeta. Pensar en el futur com un lloc excitant seria una manera de començar a diferenciar-se. Ja sé que la imaginació no baixarà el preu de l’electricitat, però sempre he sentit que els soldats que guanyen les batalles són els que protegeixen alguna cosa més que la seva família.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Sense un gra de sal #27 | Claudio

ElTribú

| 10 oct., 2021

Sense un gra de sal #27 | Claudio

10 oct., 2021 |

@clorgu

“One dumb thing about the class politics of James Cameron’s mega-hit 1997 movie Titanic is that you’re supposed to be outraged by the rigidly hierarchical separation of classes but it’s amazing now to think they all rode on the same ship. These days the rich hardly see normal people

 

“We expect elections to reveal the “will” or the preferences of a majority on a set of issues. This is one thing elections rarely do, except in an almost trivial fashion”, Robert A. Dahl, A Preface to Democratic Theory.

 

 

“Ils savent tout, mais rien d’autre”, El Mariscal Foch, en referència als graduats de l’escola militar de Saint-Cyr.

 

“In a country where, for centuries, strong opinions have had to be coated in supercilious obfuscation, Zemmour is largely seen as an unscary shock jock, not a threatening fascist — except among the chattering classes, whom he enrages. This serves him

 

 

“When you reach my age, you learn to avoid these reunions. The last man I met who was at school with me, though some years my junior, had a long white beard & no teeth. It blurred the picture I’d formed of myself as a sprightly young fellow on the threshold of life”, PG Wodehouse.

 

“Premisas de la época de la máquina.—La prensa, la máquina, el ferrocarril y el telégrafo son premisas de las que nadie se ha atrevido aún a sacar las conclusiones que las seguirán dentro de mil años”, F. Nietzsche, El Paseante y su Sombra.

“Que no rebin un sou ni es triïn per sorteig ha de ser considerat aristocràtic”, Aristòtil

Al voltant de les elits: la democràcia com a mite (I). Pareto i Mosca

 

“Que no rebin un sou ni es triïn per sorteig ha de ser considerat aristocràtic”, Aristòtil, Política, 1273, a7

 

“He combined the way of Socrates with the way of Thrasymachus. While the intransigent way of Socrates, is appropriate in the philosopher’s dealings with the political etite only, the less exacting way of Thrasymachus is appropriate in his dealings with the vulgar and the young. By combining the two ways, Plato avoided the conflict with the vulgar and thus the fate of Socrates”, Leo Strauss, Farabi’s Plato, 1945

 

“I think the people of this country have had enough of experts with organisations with acronyms saying that they know what is best and getting it consistently wrong”, Michael Gove, quan era Lord Chancellor.

 

“Le aristocrazie non durano. Qualunque ne siano le ragioni, è incontrastabile che dopo un certo tempo spariscono. La storia è un cimitero di aristocrazie”, VP, TSS.

 

“Da ogni parte i fatti ci riconducono a questa osservazione, che gli storici spesso vedono questi avvenimenti attraverso il velo delle loro passioni e dei loro pregiudizi, descrivendoci come una lotta per la conquista della libertà una semplice lotta di due élite concorrenti”, VP, ISS.

 

“Illusione è il credere che di fronte alla classe dominante stia, al presente, il popolo; sta, ed è cosa ben diversa, una nuova e futura aristocrazia, che si appoggia sul popolo”, VP, ATS.

 

“Nulla si può comprendere di questi avvenimenti, se non si separa la sostanza dalla forma. La sostanza è il movimento di circolazione delle élite, la forma è quella che domina nella società dove il movimento ha luogo”, VP, ISS.

 

“La classe governante viene restaurata non solo in numero, ma, ed è ciò che preme, in qualità dalle famiglie che vengono dalle classi inferiori, che recano in essa l’energia e le proporzioni di residui necessari per mantenersi al potere”, VP, TSG.

 

“Se le aristocrazie umane fossero come le razze scelte di animali che si riproducono per lungo tempo, all’incirca cogli stessi caratteri, la storia della razza umana sarebbe interamente diversa da quella che conosciamo”, VP, TSG.

 

“Oggi, sicuro indizio della potenza della fede democratica è il vedere quanti la fingono; della decadenza della fede aristocratica, il fatto che non le rimane un solo ipocrita”, VP, TD.

 

“Un grandissimo numero di azioni umane non sono la conseguenza di un ragionamento”, VP, ISS.

 

“Ciò che filosofi e teologi chiamano il libero arbitrio, cioè la spontanea opzione degli individui, ha avuto finora, e forse avrà sempre, pochissima o quasi nessuna influenza nell’affrettare la fine od il princìpio di uno dei periodi storici accennati”, GM, ESP.

 

“I shall not attempt to decide in this chapter whether or not Mosca’s objection is valid. The important point is that Mosca’s objection raises a host of empirical questions for wich the theory of populistic democracy provides no answer”, Robert A. Dahl, A Preface to Democratic Theory.

 

“Quando si dice che gli elettori scelgono il loro deputato, si usa una locuzione molto impropria; la verità è che il deputato si fa scegliere dagli elettori”, GM, ESP.

 

“Da Polibio a Montesquieu molti autori hanno perfezionato la classificazione aristotelica sviluppandola nella teoria dei Governi misti. Ma la corrente democratica moderna, che ebbe il suo inizio con Rousseau, ammette che la maggioranza dei cittadini di uno Stato possa, anzi debba, partecipare alla vita politica; e la dottrina della sovranità popolare, malgrado che la scienza moderna renda sempre più manifesta la coesistenza in ogni organismo politico del princìpio democratico, del monarchico dell’aristocratico, e s’impone ancora a moltissime menti”, GM, ESP.

 

“La vera conseguenza pratica del regime rappresentativo è perciò non già il governo della maggioranza, ma la partecipazione di nuovi elementi al reggimento dello Stato, la influenza e l’organizzazione di altre forze politiche, che in uno Stato assoluto, cioè retto dalla sola burocrazia, sarebbero rimaste inerti ed escluse”, GM, ESP.

 

“Cento, che agiscono sempre di concerto e d’intesa gli uni cogli altri, trionferanno su mille presi ad uno ad uno e che non avranno alcun accordo fra loro … Da questo fatto si ricava facilmente la conseguenza che, quanto più è grande una comunità politica, altrettanto minore può essere la proporzione della minoranza governante rispetto alla maggioranza governata”, GM, ESP.

 

“Un tempo la potenza della nostra famiglia veniva dal Re; ora viene dal popolo (…)  La differenza è più di nome che di fatto (…) il mutamento è più apparente che reale (…)  La storia è una monotona ripetizione”, F. De Roberto, I Vicerè.

 

VP: Vifredo Pareto

ATS: Una applicazione di Teorie Sociologiche

ISS: I Sistemi Socialisti

TSS: Trattato di Sociologia Generale

TD: Transformazione della democrazia

GM: Gaetano Mosca

ESP: Elementi di Scienza Politica

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

El locutori #13 | Gregorio Luri

ElTribú

| 9 oct., 2021

El locutori #13 | Gregorio Luri

9 oct., 2021 |

Gregorio Luri | @GregorioLuri

Autoritat

 

Els dos secrets de l’autoritat: no decebre mai i mai fer el ridícul. A diferència de l’autoritat, al poder no només no li importa ser decebedor, sinó que de vegades s’enorgulleix de ser-ho, perquè el poder no és poder si no té un punt d’arbitrarietat.

 

El gran aliat de l’autoritat és el gust estètic que molts hi descobreixen.

 

Autoritat i fe

 

De l’autoritat, com de la fe, no hi ha escapatòria. Ningú que observi amb atenció la moderna substitució de l’autoritat de l’església per la de la clínica n’ha de tenir dubtes.

 

Autoritat. Crisi d’autoritat

 

A tota crisi d’autoritat la precedeix una crisi de la raó, ja que en el mateix concepte de raó va implícita la idea de jerarquia.

 

El somni comú del director d’una empresa i del director d’una escola és que els empleats i els alumnes els obeeixin sense haver de donar ordres. Tots dos pensen que perdrien la seva autoritat si es notés que l’exerceixen.

 

Avarícia

 

Llegim a L’Escolàstic de Cristóbal de Villalón que “parlant el diví Plató en els llibres De República de l’avarícia, va dir que només era honesta i lícita l’avarícia que es té del temps. I tenia molta raó, perquè no hi ha cosa més digna de lloança que atresorar hores per a l’estudi, i no hi ha llàgrimes millor empleades que les que fan servir els qui ploren pel temps passat i no aprofitat.”

 

Ajuda de cambra

 

“En el món”, sosté Aleksandr Herzen en Passat i pensaments, “no hi ha res grandiós o poètic que pugui resistir una mirada que, sense ser estúpida, tampoc és intel·ligent: la mirada de la saviesa quotidiana. Aquest fet ha estat reflectit amb encert pels francesos en un proverbi que diu: ‘Per a l’ajudant de cambra no hi ha grans homes'”

 

La figura de l’ajudant de cambra i, sobretot, les seves metamorfosis modernes, s’ha de tenir molt en compte per qui pretengui entendre el que ens passa. El sagaç Karl Kraus va ser un dels primers a adonar-se’n i per això va escriure a La Torxa (Die Fackel) que “el que està passant a Alemanya és la rebel·lió dels ajudants de cambra.”

 

Seria políticament correcte afegir que la democràcia actual és el triomf de la rebel·lió dels ajudants de cambra?

 

Atzar. L’atzar i la pilota

 

Antonio Pérez, secretari de Felip II, sabia molt bé el que es deia quan va escriure, possiblement mirant-se en un mirall, que “la fortuna juga a la pilota amb els homes”.

 

No sé si Voltaire va llegir els aforismes d’Antonio Pérez, però coincidia amb ell quan va comentar que “som boles que es mouen a l’atzar i xoquen amb d’altres boles en la magna cadena dels esdeveniments “.

 

 Tampoc sé si Joan Larrea coneixia les cites anteriors quan va deixar anar, entrevistat a la televisió per Joaquín Soler Serrano, que “cadascú de nosaltres no és més que una pilota que rep cops de peu d’un costat i d’un altre fins que algú un dia crida gol”.

 

Tanquem aquest cercle no sé si de cites o d’interferències, amb Camus, que assegurava que havia après una lliçó ètica summament important de la seva afició al futbol: que mai se sap amb certesa per on ha d’arribar-te la pilota.

Ens creiem lliures, però difícilment arribem a conèixer què és exactament el que estem fent quan creiem fer alguna cosa lliurement. I potser aquesta ignorància sigui la clau de la nostra consciència de la llibertat.

Atzar. 3 vides atzaroses.

 

La primera. Diu Erich Arendt en Els papers d’Espanya que, veient-se atrapat un corneta per un foc creuat en un terreny de ningú de la Serra d’Alcubierre, no se li va ocórrer res de millor que tocar l’ordre d’alto. Immediatament va ser acatada pels combatents dels dos bàndols, de manera que el corneta va poder tornar tranquil·lament amb els seus.

 

La segona. En una ocasió el físic danès Niels Bohr va rebre a la cabana que tenia a la muntanya a un altre científic que, en veure una ferradura sobre la porta d’entrada, li va preguntar sorprès:

 

– ¿Vostè que és un científic creu en això?

 

– Per suposat que no! -li va etzibar Bohr- Però m’han assegurat que les ferradures funcionen encara que no creguis en elles.

 

La tercera. Segons explica Ricardo Piglia en els seus Diaris, un estudiant de filosofia, deixeble molt avantatjat de Simmel, per atzars de la vida es va convertir en un reeixit home de negocis. Repassant la seva pròpia vida en la vellesa, aquest home afortunat es va posar a escriure un tractat de moral que la mala sort va fer que, un cop acabat, el perdés en un tren. L’home, tenaç, va tornar a escriure-ho, però aquest cop va incorporar l’atzar com el fonament del seu sistema ètic. Piglia assegura que aquesta anècdota la solia explicar Bertold Brecht, que concloïa dient que fer de la pèrdua el principi de reestructuració de tot el sistema és una lliçó metodològica que només es pot aprendre en el món dels negocis.

 

Atzar. La creació poètica de l’atzar

 

Sören Kierkegaard, Diari d’un seductor: “Maleït atzar, t’estic esperant, d’acord amb el meu repte! No et vull vèncer amb principis, ni amb això que la gent insensata anomena caràcter. No, el que vull és crear-te poèticament. No desitjo ser un poeta com els altres poetes. Mostra’t com a fruit de la meva fantasia poètica i jo m’alimentaré amb el meu propi poema.”

 

Atzar, història i tristesa

 

Reflexió d’Henri-Frédéric Amiel a l’entrada del 19 de març de 1868 del seu Diari íntim: “A primera vista, la història no és sinó desordre i atzar; examinada després, sembla lògica i necessària, i a la tercera inspecció ens produeix l’efecte d’una barreja de necessitat i llibertat; al quart examen ja no sabem què pensar, perquè si la força és l’origen del dret i l’atzar l’origen de la força, tornem a la primera explicació, i aquesta vegada sense alegria.”

 

Atzar i necessitat

 

Molt abans que Jacques Monod escrivís L’atzar i la necessitat (1970), Giordano Bruno ens va llegar aquesta ironia a El sopar de les cendres: “Júpiter ha ordenat que Ambrosi despatxi i resolgui l’assumpte amb la seva dona a la cent dotzena envestida i que no la deixi embarassada aquest cop, sinó la propera vegada, amb el semen en què es convertirà el porro cuit que s’està menjant en aquest instant amb melmelada i pa de mill”.

 

L’atzar com a esdeveniment

 

Ens creiem lliures, però difícilment arribem a conèixer què és exactament el que estem fent quan creiem fer alguna cosa lliurement. I potser aquesta ignorància sigui la clau de la nostra consciència de la llibertat.

 

“Qui actua”, sosté Hannah Arendt a La condició humana, “mai arriba a saber prou què és el que està fent”.

 

D’aquí que no sigui de el tot inusual que als millors propòsits els succeeixin accions calamitoses i només llavors, davant el resultat de la nostra acció, comprenem què era el que estàvem fent. En aquest sentit l’error pot tenir una gran dimensió de veritat, en la mesura que, a l’il·luminar el seu propi passat, ens permet comprendre’l.

 

Atzar i fortuna

 

“Quin és el més gran de tots els béns?” li pregunta Clínias a Sòcrates (Eutidem 279 c). “La bona fortuna (eutykhía)”, contesta aquest, tot afegint una afirmació que pot semblar sorprenent: “La sophía és evidentment eutykhía” (279 d- 280 a).

 

Sòcrates no vol dir que la ciència equivalgui a la bona sort en un joc d’atzar, sinó que el saber proporciona “en tota circumstància bona fortuna als homes”. El seu argument és el següent: “cap ciència es pot equivocar, ja que necessàriament actua bé i aconsegueix els seus propòsits. Una ciència equivocada no seria ciència “(280 a). Llavors, òbviament, qui posseeixi ciència, no necessita bona fortuna (280b).

 

¿És aquest el cas dels homes? No.

 

Però afirmar que l’atzar sempre es reserva l’última paraula pot ser al mateix temps exagerat i desmobilitzador. És millor concedir que l’atzar i l’ocasió propícia poden ser controlats, si més no parcialment, per la tecnologia (la tekhné). No oblidem, ens diu Plató en Les lleis, que, enmig d’una tempesta és millor confiar en la perícia del pilot que en els seus daus (709 a-c).

 

Plató vol, sens dubte, ser més optimista que Sòfocles, que en les seves tragèdies insisteix que el fat és un poder terrible que no es pot esquivar. Certament, davant el fat el pitjor és la ignorància, però l’home no té altra manera d’anar fent-se savi que la d’assumir la seva feblesa. Per aquest motiu Sòfocles descriu les nostres vides com el combat d’un vençut (pónoi dísponoi).

 

L’atzar juga a la gallina cega

 

Baltasar Gracián, El Criticón: “Alguns asseguren que la Fortuna, com que és cega i fins i tot boja, ho regira tot cada dia, no deixant res al seu lloc i temps”.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Retorn al pessimisme dels setanta | Marc Arza

ElTribú

| 7 oct., 2021

Retorn al pessimisme dels setanta | Marc Arza

7 oct., 2021 |

Marc Arza | @marcarza

El món canvia cada cop més de pressa, però mirar enrere i buscar paral·lels amb la història més o menys recent continua sent un recurs fàcil per entrellucar el futur. Després de la gran recessió es patia perquè els anys deu no fossin un retorn als trenta, amb els populismes jugant el paper del feixisme. Passada la sotragada del coronavirus, si aconseguim superar-la del tot, alguns anunciaven una repetició de l’alegria i la disbauxa dels anys vint del segle passat. Podria ser que no calgués anar tan enrere per entendre el nostre moment i apuntar futurs possibles, potser n’hi ha prou anant als anys setanta.

 

Després de tres dècades d’optimisme i creixement, els Trenta Gloriosos, la dècada dels setanta portava vents de canvi, inestabilitat i crisi. L’economia japonesa creixia imparable a ritme d’exportació i els Estats Units miraven angoixats com es disparaven el seu dèficit comercial i el seu deute extern. Els americans van haver de renunciar al patró or i van trasbalsar les finances globals. La derrota al Vietnam havia provocat un forat al pressupost federal que costava d’amagar.

 

Els països productors de petroli van tancar l’aixeta i el món va caure en una crisi profunda. La inflació es va disparar, l’atur creixia i ningú acabava de trobar la recepta d’un nou model econòmic. La majoria dels economistes només estava d’acord en una cosa, el socialisme, democràtic o dictatorial, era imparable. Un futur trist, però inevitable. A les ciutats la criminalitat, la brutícia i els embussos s’assumien resignadament perquè les grans urbs, deien, eren ingovernables. No és estrany que fos als anys setanta quan el fantasma del decreixement va començar a fer camí amb el famós informe del Club de Roma. El punk era l’expressió perfecta del moment. No future.

El pessimisme i la resignació són aquí, de nou. L’amenaça del decreixement torna a aparèixer. La despesa pública desfermada fa temps que ens acompanya.

Han passat cinquanta anys. La Xina fa el paper del Japó; l’Afganistan és el nou Vietnam; la crisi del coronavirus coincideix amb un fort augment del preu de les matèries primeres i la inflació torna a treure el cap. Els paral·lels poden ser una pura coincidència recreativa, però hi ha alguna cosa més. El pessimisme i la resignació són aquí, de nou. L’amenaça del decreixement torna a aparèixer. La despesa pública desfermada fa temps que ens acompanya.

 

Si la dècada dels vuitanta va superar les grans crisis dels setanta per obrir-se a l’optimisme, potser excessiu, dels noranta, va ser gràcies a la fermesa i el coratge d’un grapat de lideratges. Dos relleus polítics van marcar el pas. Reagan i Thatcher eren, per bé i per mal, l’antítesi d’allò que els havia precedit. Van confiar en la capacitat de les democràcies occidentals per superar unes dificultats que molts consideraven insuperables. I ho van aconseguir.

 

Dels robots al canvi climàtic, els reptes d’ara no són petits i justifiquen un cert vertigen. La por i el pessimisme tenen arguments de sobra però la mirada als setanta apunta un camí. La recepta de Reagan i Thatcher és, en cert sentit, la de Gramsci: “el pessimisme és un afer de la intel·ligència; l’optimisme, de la voluntat”.

Tribulacions | Delictes i odis

ElTribú

| 6 oct., 2021

Tribulacions | Delictes i odis

6 oct., 2021 |

Es veu que el mag Lari va dir a la nostra que parlava en castellà perquè així semblava més dolent. Ho va dir davant d’uns nens i a TV3, que són dues coses que sempre poden donar problemes, però és una broma que els adults catalans poden entendre perfectament i que jo crec que els altres també. És per allò que els dolents de les pelis parlen castellà perquè a les pelis normalment tothom parla en castellà i perquè quan un dolent amenaça en català més que el pinxo fa el ridícul. Per això és una broma que ell podia fer sense pensar-la i sense preveure que voldrien fer passar per delicte allò que podria haver obert un debat interessant.

 

Hi ha un debat interessant que és com a mínim tan xenòfob i classista com la realitat però que alguna relació deu tenir amb el fet que a Barcelona mateix, de totes les vegades que m’havien atracat o que ho havien intentat, cap fos en català. 

 

No és delicte d’odi, clar, que un mag faci una broma com aquesta o que jo presenti una estadística tan poc elaborada com aquesta. Però és que delictes d’odi de debò n’hi hauria d’haver molt pocs o més aviat cap. En la majoria dels casos només serveixen com a mesura de pressió per evitar que la gent digui certes coses que puguin ofendre els qui tenen més poder o més visibilitat per mostrar-se com a profundament dolguts i ofesos. Que són, precisament, a qui menys hauria de protegir aquesta llei. I no cal dir que, lamentablement, funciona molt bé.

 

El que demostra aquest debat, a més, és que quan hi ha un delicte o una violència real ja no cal buscar-hi l’odi. Ahir mateix a la UAB, per exemple, on uns quants dels habituals van destrossar la paradeta dels de S’ha acabat mentre cridaven “pim, pam, pum, que no en quedi ni un” perquè sembla ser que no els agrada el que diuen ni com ho diuen ni on ho diuen. Això podria ser delicte d’odi, clar. Però potser no cal ni buscar-hi l’odi per entendre que ja és prou sancionable i que ja està prou malament com està. 

 

Una llei de delictes d’odi és d’aquestes lleis que té tots els números per fer més mal que bé. I, a més, li passa com allò que deia Chesterton de la violència: el pitjor de la mala llei és que impedeix un bon debat.

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

A voltes amb el cànnabis | Guillem València

ElTribú

| 6 oct., 2021

A voltes amb el cànnabis | Guillem València

6 oct., 2021 |

Guillem València | @valenciaguillem

L’inici del curs polític al Congrés dels Diputats el passat 13 de setembre ha vingut acompanyat del retorn d’alguns dels temes fétiche -i fins ara irresolts- de la política moderna. Aquest cop, l’or a la major i més abasta captació d’atenció dels nostres representants se l’endú la legalització del cànnabis. Esquerra Republicana de Catalunya i Más País han portat a la cambra sengles proposicions de lleis per legalitzar, en major o menor mesura, la producció, distribució i consum del cànnabis.

 

El debat sobre quin tractament legal ha de rebre la producció, distribució i consum del cànnabis és doblement interessant. Primer, perquè se situa a la frontera de la norma general que impera -o hauria d’imperar- a les democràcies liberals, en què el principi és la llibertat, i qualsevol restricció ha de ser justificada; segon, perquè el debat cost-benefici, sia ja de la legalització com de la despenalització, és complex i llunyà de variables estrictament quantitatives.

 

La majoria d’ordenaments jurídics al nostre entorn opten per la restricció motivada de l’autonomia dels ciutadans, penalitzant de iure la producció i distribució del cànnabis, i en menor mesura el seu consum – si bé sovint la realitat és més propera a la despenalització. La lògica darrere de la prohibició (més o menys intensa) no és arbitrària: segons dades públiques, un de cada nou usuaris puntuals de cànnabis esdevenen addictes (la xifra es dispara fins a un de cada cinc en menors de 30 anys), el seu consum pot propiciar o agreujar problemes d’índole mental i està vinculat a danys a la funció cerebral a llarg termini, i l’efectivitat de la legalització per combatre la criminalitat associada al tràfic de drogues no ha quedat ni molt menys demostrada.

 

Cap de les dues propostes que han arribat al Congrés, d’Esquerra i Más País, afronta els elements bàsics que han motivat, fins ara, la prohibició de la producció, distribució i consum del cànnabis al nostre entorn. A trets generals, ambdues proposicions de llei proposen la legalització del consum de marihuana per als majors d’edat, per qualsevol finalitat, a qualsevol espai (també la via pública), i en el cas de la proposició de Más País, inclús conduint un vehicle o en espais on ni tan sols es permet fumar.

 

Les dues proposicions coincideixen, tanmateix, a legalitzar el cultiu de marihuana per l’autoconsum, pel consum compartit (el cas dels clubs de consumidors de cànnabis) i per l’activitat professional (subjecte a un règim d’autorització prèvia via llicència), que podrà realitzar-se en establiments oberts al públic major d’edat.

 

La degradada qualitat de la producció legislativa dels nostres parlaments feia previsible la sonora absència en ambdues proposicions d’una reflexió específicament vinculada als elements exposats en les línies precedents i que han guiat fins ara el debat sobre la legalització del cànnabis. El que és més sorprenent -si no kafkià-, és que les forces polítiques que abanderen l’atenció a la salut mental (un altre fétiche de la política dels últims temps) siguin les mateixes que impulsen la legalització del consum del cànnabis sense mencionar el conjunt contundent de proves correlatives que relacionen el consum de cànnabis i l’aparició de trastorns com la psicosi o la disminució de la funció cognitiva.

El que és més sorprenent és que les forces polítiques que abanderen l’atenció a la salut mental siguin les mateixes que impulsen la legalització del consum del cànnabis sense mencionar el conjunt contundent de proves correlatives que relacionen el consum de cànnabis i l’aparició de trastorns com la psicosi o la disminució de la funció cognitiva.

Per a més inri, els mateixos que alaven la capacitat recaptatòria d’un potencial impost a la compravenda de cànnabis, ignoren dolosament que tal col·lecta haurà de destinar-se a finançar l’assistència sanitària als usuaris del cànnabis, per la seva major predisposició a desenvolupar malalties mentals i de patir accidents, especialment de trànsit i domèstics. És aquest punt el que demostra que la legalització per se del consum de cànnabis és incompatible amb el principi pel que hom és -i ha de fer-se- responsable de les seves decisions: els costos (econòmics i socials) de l’addicció i abús del cànnabis no els afronta l’addicte, sinó la societat en el seu conjunt. No és gens clar que una simple taxa resolgui aquesta qüestió.

 

De fet, l’experiència de l’estat de Colorado, als Estats Units, mostra com per cada dòlar recaptat amb tributs sobre la compravenda de cànnabis, se’n van haver de destinar quatre i mig per sufragar els costos sanitaris, d’atenció psicològica i psiquiàtrica dels consumidors, d’emergències (per la superior taxa d’accidents de trànsit dels usuaris de cànnabis sobre la població general) i, indirectament, pel cost de l’abandonament escolar superior a la mitjana observat entre els joves que consumeixen marihuana i els seus derivats.

 

Malgrat el legítim interès dels poders públics per prohibir el consum del cànnabis, hi ha casos concrets on els beneficis de legalitzar-lo superen els inconvenients (i els costos) de mantenir-ne la prohibició: l’ús medicinal o compassiu (àmpliament recolzat, aquest si, pels seus beneficis per pacients que pateixen dolor crònic o malalties sense un tractament tradicional clar), o solucions vinculades a centres de desintoxicació que faciliten l’abandonament de l’ús i redueixen els efectes perniciosos del síndrome d’abstinència.

 

De nou, però, cap de les dues proposicions afronta aquestes qüestions amb la profunditat que es mereixen. En el cas de la proposició d’Esquerra Republicana, ni tan sols es desenvolupa la legalització de l’ús medicinal, sinó que s’emplaça (un verb carregat pel diable) al Gobierno que ho faci (i erra el tir, emplaçant també l’Agència Espanyola de Medicaments a reconèixer productes medicinals que portin cànnabis, com si fos una qüestió política i no mèdica, i quan ja existeixen productes aprovats que en contenen). Tampoc es regula el famós impost que haurà de gravar la compravenda de cànnabis i regar de nous ingressos les arques de l’estat – tampoc se n’aporta cap previsió sobre la capacitat de recaptació, ni si serà suficient per afrontar les previsibles despeses en campanyes de sensibilització o l’increment del cost de l’assistència sanitària.

 

Si un dels arguments més interessants per la despenalització del consum de cànnabis és la reducció de les ingerències desproporcionades dels cossos de l’ordre en la intimitat dels ciutadans per les actuacions contra el tràfic i consum de drogues, ambdues proposicions de llei no resolen aquesta qüestió. Ans el contrari, desvien el focus d’atenció mantenint el problema de fons intacte: si fins ara la policia podia registrar casa nostra per comprovar que no teníem plantacions il·legals de cànnabis, ara podran fer-ho per assegurar-se de que els ciutadans que en cultiven no superin els topalls legals (aquests sí, arbitraris).

 

En aquesta qüestió (com en totes, si se’m permet) no hauríem de conformar-nos amb optar per la millor de les males propostes. Dir no a la legalització del cànnabis d’aquesta manera (com ho proposen les dues forces ara protagonistes del debat), ni exhaureix el debat ni tanca la porta a un tractament menys punitiu del consum de cànnabis, en els casos en que això sigui oportú.

 

En definitiva, les proposicions sobre la taula queden molt lluny d’una proposta proporcionada i valenta, que compatibilitzi els usos legítims del cànnabis (que n’hi ha) amb una política proactiva i decidida a favor la preservació de la salut pública (especialment entre els més joves), que reconegui els perjudicis econòmics, socials i per la salut derivats del consum de cànnabis, i els afronti no només des d’una perspectiva d’ordre públic (no ens cal una “guerra contra les drogues” à la catalana), sinó també sanitària. Aital és la magnitud del repte – qui l’assumirà?

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Tribulacions | Gent jove, pa tou

ElTribú

| 5 oct., 2021

Tribulacions | Gent jove, pa tou

5 oct., 2021 |

El problema de la salut mental, el fet que estiguin posant la salut mental al centre, és que, com sempre, els polítics fugen dels problemes per elevació. Poden culpar el capitalisme o poden culpar una crisi metafísica o civilitzacional, perquè és una crisi que no han causat. Poden viure, per tant, de la il·lusió de ser, com a mínim, part de la solució i no del problema. I poden confiar en fer-la desaparèixer quan els pesi massa. Perquè ni ells (ni els metafísics) la poden solucionar.

 

Però si ara parlem de salut mental no és pel capitalisme ni per la mort de Déu. Ni pel Covid. És pel confinament. És per les mesures draconianes que ells mateixos van implementar. I que no estaven obligats a implementar. I que no haurien d’haver implementat. Només calia conèixer un adolescent. Ni tan sols calia haver fet de professor en una escola en dia de pluja, quan no es pot sortir al pati. Amb un pati n’hi havia prou. Amb un dia de pluja tancats a casa amb nen petit n’hi havia prou per intuir com afecta a la salut mental un arrest domiciliari.

 

I no només això.

 

En tot aquest debat hi pesa també el discurs catastrofista que han anat acceptant i promovent i segons el qual els joves no tenen futur. Van repetint i prometent que viurem pitjor que els nostres pares i que ens hem d’acostumar a viure amb menys, a aspirar a menys, a gastar menys i consumir menys i cobrar menys i sortir menys i gaudir menys. És un discurs que els exculpa de la seva responsabilitat, que és la de resoldre els problemes que sí que poden resoldre. I que saben resoldre però que, com deia aquell, el que no saben és com tornar a guanyar les eleccions després de resoldre’ls. La prioritat suposo que està clara.

 

L’atur juvenil, per exemple. Un país que és líder en atur juvenil és un país que no hauria d’anar tant sobrat de temps per debats metafísics. L’atur és un d’aquests greus problemes que tenen una relació directa i ben coneguda amb la depressió i la sensació de manca de sentit i propòsit i esperança en el jovent. Ho sabien durant la crisi anterior, on cada suïcidi era culpa de Goldman Sachs, però per algun motiu ho han oblidat ara, quan cada jove amb problemes de salut mental podria ser culpa de, qui sap, la seva gestió de la pandèmia? La seva caòtica política amb la FP? Les seves lamentables reformes educatives? La rigidesa del mercat laboral? Els efectes indesitjats però previsibles de la regulació del preu del lloguer?

 

Però si els nostres dirigents se centressin en resoldre els problemes que sí que poden resoldre, aleshores haurien de respondre pels efectes de les seves polítiques i no només de les seves bones intencions. I potser no tornarien a governar mai més. 

Tribulacions | Com ho fareu?

ElTribú

| 4 oct., 2021

Tribulacions | Com ho fareu?

4 oct., 2021 |

A la convenció del PP, Pablo Casado va cridar que portaran Puigdemont davant la justícia espanyola encara que hagin de viatjar a l’últim país d’Europa. Ja ho havia dit fa uns dies, després de la detenció a Sardenya, i ja aleshores el President Puigdemont li va preguntar si pensava segrestar-lo. Era una broma prou bona i és normal que, si Casado es repeteix, també repeteixi els juntaires tornant a preguntar-li que com ho pensa fer.

 

És una pregunta que sembla que només poden fer en broma. Perquè és una broma graciosa i justa, però ho seria molt més si no fos perquè aquesta és justament la única pregunta que ni s’han fet ni s’han deixat fer en tot el procés. Si no fos perquè, de fet, el procés no es pot entendre sense el silenci còmplice que s’ha imposat i que regna encara mentre s’aprofitaven de la il·lusió independentista per evitar la crítica, lògica i justa, d’un procés que va néixer condemnat al fracàs i que, oh sorpresa, va fracassar. 

 

Seria una pregunta molt més graciosa i encara molt més justa si no fos perquè aquest mateix silenci explica que per exemple Dolors Bassa pugui dir tan tranquilament i per excusar-se que ells van fer tot el que podien. Perquè si van fer tot el que podien, si realment no hi podien fer més, aleshores havien de fer menys.

 

Seria molt més graciós preguntar a Casado com ho pensa fer si no fos perquè tota la seva política es basa, encara ara!, quatre anys després, en mantenir les mateixes promeses buides i el mateix pacte de silenci còmplice que tan bons resultats sembla que els està donant.

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

El preu de tot plegat | Jordi Feixas

ElTribú

| 4 oct., 2021

El preu de tot plegat | Jordi Feixas

4 oct., 2021 |

Jordi Feixas | @jordifeixas

Arribo als últims compassos d’una setmana complicada assegut al balconet de l’amfiteatre de l’auditori local, gaudint de l’experiència sublim que és assistir a un concert de Manel. En el moment clau, el grup ens obsequia amb aquella cançó que, almenys per alguns, ja s’ha convertit en un himne, en un càntic sobre l’amor sempre més o menys traït que és l’intent humà de conquerir somnis i il·lusions. I “entregareu al vostre triomf tot el que us reclami?”, pregunta un dels versos. Tot i haver-ho sentit tantes vegades, la interpel·lació m’acompanyarà tota la nit, mentre el divendres es consumeix en un bar elegant, de llum tènue i jazz de fons. 

 

M’enduc cap a casa preguntes que haurien d’estar prohibides en cap de setmana. Què sacrifiquem en la conquesta de les nostres voluntats? Quins camins endeguem i quines rutes deixem de recórrer per sempre? Quins grans errors cometem i, sobretot, quins discursos construïm per perdonar-nos? En què ens arribem a transformar per satisfer les esperances d’una antiga versió de nosaltres mateixos que, paradoxalment, ja no es reconeixeria a si mateixa en el que som avui? 

 

Fer-se gran potser vol dir aprendre a conviure amb les pròpies renúncies, o amb les mitges traïcions als ideals que van donar impuls als nostres primers passos. I si, com deia el mercader venecià, el món és un teatre, potser el preu del trànsit per la vida sempre serà la renúncia a la coherència del propi personatge. Aquest món veloç i sobresaturat d’activitat, que ha fet del futur una cosa tan efímera que ha quedat engolida en el present, no hi ajuda. En la vida postmoderna dedicada als afers mundans, les decisions que forgen el caràcter són preses constantment sota la pressió d’una immediatesa excessivament variada. Hi ha poc espai per aquella saviesa pràctica, lligada a la lentitud en el judici sobre les coses més importants, enaltida pels clàssics. Ves a saber si l’harmonia del tempo lent, la fidelitat vers un mateix i la pau d’esperit que els acompanya, que són condicions de la virtut i de la felicitat més perfectes, estan destinades a ser privilegi d’uns pocs. Dels qui poden prendre distància suficient de la gestió de les coses humanes, dels seus ritmes i de la corrosió que imposen sobre el caràcter. 

Aquella cançó que ja s’ha convertit en un himne, en un càntic sobre l’amor sempre més o menys traït que és l’intent humà de conquerir somnis i il·lusions. I “entregareu al vostre triomf tot el que us reclami?”

Per això, Plini el Jove sabia bé del què parlava quan, en un llunyà segle I, escrivia una carta a un amic i conciutadà romà. En ella, lamentava la quantitat de coses banals a les quals dedicaven els seus dies els ciutadans de Roma. L’orador llatí confessava que prenia consciència de la trivialitat de tots aquells assumptes urbans, precisament, quan es retirava a la seva vila de Laurentum, al sud de Roma i prop del mar. Envoltat de naturalesa, passava els seus dies llegint, escrivint i exercitant el cos –suport d’una ment que s’alimenta de lectures i pensaments. Era allà on s’adonava de la quantitat de temps que havia consumit en tasques fútils, sotmès a l’enrenou i a les trifulgues de la capital.

 

Plini celebrava amb passió les coses que descobria en l’oci agradable a tocar dels llibres i del mar. En aquelles hores laurentines, no sentia res que fos desagradable, ni es veia obligat a escoltar discursos de ciutadans acusant o denigrant altres ciutadans. No hi havia expectativa o recel que el turmentés, i les jornades s’enriquien amb els consells que la naturalesa i els llibres guardaven per a ell. Per tot això, convidava el seu amic a deixar de banda les ocupacions absurdes de la vida urbana i de la carrera romana, recomanant-li que s’entregués a l’oci i a l’estudi. Aquells dies de repòs i reflexió tenien un valor incalculablement superior al dels dies malgastats en els negocis i en el xafardeig de la capital.

 

Tot i el pas dels segles, el valor dels dies de Plini segueix sent el mateix que ha estat sempre. És el valor d’un luxe, l’oci que és llibertat de la necessitat, que té a veure amb la possibilitat de deixar enrere el preu i el càstig que van lligats a les ambicions i a les misèries humanes, presents fins i tot en el més ínfim dels projectes mundans. És el valor i el privilegi de poder acostar-se a aquelles coses que, com la contemplació de la naturalesa i el diàleg amb els grans llibres, són bones i belles perquè transcendeixen el nostre pas efímer per aquest món.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Sense un gra de sal #26 | Claudio

ElTribú

| 3 oct., 2021

Sense un gra de sal #26 | Claudio

3 oct., 2021 |

@clorgu

“Si se tiene la ocasión de observar de cerca una reunión nihilista, y no hay que pensar en un grupo de ‘dinamiteros’ ni en un escuadrón de la SS, sino más bien en una asamblea de médicos, técnicos o funcionarios economistas discutiendo problemas de su competencia…”, Ernst Jünger.

 

Most nihilists are not contrarians. It’s easier to go with the flow rather than put yourself at risk of ostracisation because you believe something to be true… the sacred centre is simply the place where the greatest number of lies are told.

 

“On parle beaucoup de nihilisme. Je crois plutôt que nous sommes en train de devenir païens.” Chantal Delsol.

 

 

Donde juntos puso Dios/ El trabajo y el amor / Desde el mar al Tibidabo.

 

 

Modern therapeutic culture … because it set itself in opposition to everything that had traditionally given human lives meaning, was inherently unstable. It could not reproduce itself indefinitely, and would be succeeded by barbarism and chaos.

 

 

“L’homme moderne, qui s’applique à évoluer avec son temps et poursuit le pouvoir sans la grâce, fait peser une plus lourde menace sur les valeurs humanistes que ne le pourraient faire des hordes de cannibales tatoués”, Simon Leys.

 

“Pioneers of gender equality, the Aztecs sacrificed women as well as men.”

“The revolutionary has succeeded in giving her private problem the air of a public problem and thus solving her private problem”, Leo Strauss.

A classe amb Strauss (II)

 

As long as political philosophy was regarded as necessary there did not exist a history of political philosophy.
Plató, Gòrgias (1963)

 

Classical political philosophy denies, whereas modern political philosophy asserts the possibility of a rational society, or of an unqualifiedly just society to be established and preserved by men’s own powers alone.
Plató, Apología (1966)

 

What is society? What is meant by it? Doesn’t the term owe its reputation to the fact that it is unbelievibly vague? For example, are we a society? Are all men living on earth a sociey? No. Are we in this room a society? No. When we say “our society” what does it mean? We mean American society, drawn by our political boundaries. Polis is precise, society is not.
Plató, Aristófanes (1960)

 

I borrow a phrase from Marx, meaning of course Groucho, that not to read Talcott Parsons and similar people is to have a liberal education.
Plató, Les lleis (1970)

 

Yet philosophizing is not possible for all men. So there must be another kind of happiness, and there must be another kind of virtue. And this other kind seems to consist at least of two parts, that of the good statesman and that of the good average citizen. And therefothe the question is (…) is this latter kind of virtue teachable or can it only be transmitted by tradition?
Plató, Menó (1966)

 

What you can have without moral virtue is cleverness, smartness, but this is precisely not moral virtue, but the opposite.
Groci (1964)

 

Laws are meant to be, or [in former times] were meant to be, valid for a very long time. Because even if a change of a law might be wise, because circumstances have changed, change of law as such was regarded as an unsettling thing. And therefore the burden of proof rested with him who suggested change, not with him who suggested preservation of the law. But the more important and broader consideration is this: In order to handle situations wisely, you must have taken precautions, or you must have made provision that people will be around who can handle the situation wisely and that they will be in control—that is to say, the constitution as a whole.
Ciceró, 1959

 

Those angry at a slave do not despise the slave? That cannot go together—those angry at the slave do not despise the slave, they take him seriously.
Aristòtil, Retòrica (1964)

 

The Clouds see that it is necessary for anyone, sooner or later, to appeal to justice. Perhaps God knows why, but that is a fact. And therefore, think. Don’t believe so easily in those who say justice is a mere word.
Plató, Aristófanes (1960)

 

(…) love of injustice leads of love of the Athenian demos. That is not quite clear. We must… there is some link missing. Love of injustice leads to love of some particular, some particular being, like the demos. Well, the link is very simple. Right or wrong, my country.
Plató, Protàgoras (1965)

 

The problem is not whether he is a patriot or not. The problem is whether he is loyal to the regime or not.
Aristòtil, Política (1960)

 

The revolutionary has succeeded in giving her private problem the air of a public problem and thus solving her private problem.
Plató, República (1957)

 

And why do people use alleged causes? That it is perhaps a bit more subtle than the word propaganda is because they also have to convince themselves of the rightness of the cause.
Tucídides (1962)

 

Then we come into the sphere of what would have to be called gossip, but is now called biography.
Xenofont (1962)

 

Why should one be decent? Well, a decent man never raises this question. In other words, there is no possibility of deducing decency from non-decency.
Aristòtil, Ètica (1963)

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

L'esperit del pol·len | Guillem Cerdà

ElTribú

| 1 oct., 2021

L'esperit del pol·len | Guillem Cerdà

1 oct., 2021 |

ERC ha presentat una proposició de llei per legalitzar el consum de marihuana als espais on es pot consumir tabac. Segons les declaracions de la diputada benjamina Marta Rosique —pels seus mèrits la coneixereu— la proposta té la finalitat de reduir i regular el consum de cànnabis i acabar amb les màfies i el mercat il·legal. Una tria de verbs excel·lent. Reduir, diu Rosique, com si l’Acampada Jove no hagués estat sempre un submarí enorme i pudent on el consum es promovia a cor què vols; com si l’esquerra independentista no hagués fulminat feliçment milers de milions de neurones, cosa d’altra banda plenament respectable, lloable, i que en aquest diari fins i tot agraïm. Reduir i regular, diu Rosique, molt encertadament, perquè com sol fer l’esquerra, sempre assassina de la imaginació i la llibertat, la seva manera d’obrar és agafar un trosset de llibertat que ja funciona i malbaratar-la miserablement.

 

L’estratègia és boníssima, en qualsevol cas. Perquè t’ho pots creure o no, però la marihuana és de totes les lluites la més compartida. Legalitzar-la podria ser l’estratègia definitiva per assolir la vocació republicana més profunda, que sempre ha estat la d’eixamplar la base. A ERC se li ha retret molt durament d’haver reculat posicions independentistes per arribar a una mena de centralitat i captar uns vots que de cap altra manera no hauria aconseguit. En certa mesura, els números ho avalen. A les últimes eleccions al Parlament, van aconseguir un resultat històric que els va permetre d’obtenir la Presidència de la Generalitat per primera vegada en quaranta anys. I abans encara van guanyar a Barcelona, que no l’alcaldia, i quatre eleccions generals seguides. Jo no sé si aquestes xifres atorguen justament la raó als seus detractors, però ningú no podrà negar que els alts dirigents republicans bé saben el que es fan.

El president Aragonès, que és un home de paraula, va dir que el país necessitava una sacsejada, i aquí la tenim. Després d’anys borratxos de la pornografia sentimental del procés, ara toca narcotitzar-nos d’una altra manera.

A ERC se l’ha acusat de mirar més pel partit que pel país. Injustament. I prova d’aquesta injustícia és que hagin trobat ara en els porros la mesura estrella de la seva realpolitik; una política, aquesta, basada i pensada per interpel·lar el major segment de població possible, perquè no distingeix ni edat ni ideologia ni gènere. També s’ha acusat ERC de no complir les promeses, però el president Aragonès ja va proclamar que la seva transformació seria social, democràtica, feminista i verda. Amb “verda” havia quedat la incògnita de què volia dir, perquè la seva consellera climàtica, l’alevina Teresa Jordà, denega sistemàticament tots els projectes d’energia verda que li duen al despatx, però ara ja sabem que parlava de l’esperit del pol·len.

 

El president Aragonès, que és un home de paraula, va dir que el país necessitava una sacsejada, i aquí la tenim. Després d’anys borratxos de la pornografia sentimental del procés, ara és l’hora de narcotitzar-nos d’una altra manera. Els porros sacsegen, i si a mi amb quatre calades ja em tens estès, imaginint-se la pipa de la pau passant de boca en boca a la pròxima manifestació de l’ANC. La fumerada deixaria tal caminet de samarretes llampants que l’independentisme potser reprendria el nord. Que la gent va molt esverada i el putiferi de les últimes setmanes ens l’hauríem d’estalviar, si pot ser.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Eric Zemmour i els daddy issues de Marine Le Pen | Alexander Golovin

ElTribú

| 30 set., 2021

Eric Zemmour i els daddy issues de Marine Le Pen | Alexander Golovin

30 set., 2021 |

Alexander Golovin | @andersivera

Reagrupament Nacional, el partit que ha liderat durant l’última dècada Marine Le Pen, portant-lo dels marges fins a la possibilitat real de guanyar la presidència, va obtenir uns resultats pèssims a les últimes eleccions regionals. El seu pare, Jean-Marie, de 93 anys, encara rancorós per ser expulsat el 2015 del moviment que ell mateix va fundar fa mig segle, ara declara que les polítiques de “normalització” de la seva filla estan fent-la “avorrida” i això li fa perdre vots crucials. La seva neboda de 31 anys, Marion Maréchal, exdiputada i oficialment fora de la política nacional, ha guardat silenci, però ha deixat que el seu seguici treballi en la desconcertant campanya presidencial d’Eric Zemmour, un polemista televisiu i autor best-seller, que té previst recuperar el vot de dretes. 

 

No hi ha cap moviment polític a França on allò personal sigui més polític que a l’antic Front Nacional. Quan Marine Le Pen va canviar el nom a “Reagrupament Nacional” el 2018, acabava d’aconseguir el seu millor resultat (i el del partit) a la segona volta de les eleccions presidencials, l’any anterior, amb un 34% dels vots contra Emmanuel Macron. Estava segura que el demà li pertanyia. Creia que el camí cap a l’èxit contra l’home que havia aconseguit trencar els partits tradicionals d’esquerra i dreta era oferir una alternativa respectable a la revolució de Macron. La clau d’això va ser – simbòlicament – matar d’una vegada per totes el seu pare. El problema, com sempre ha estat, és que Le Pen pare, com si d’un Freddy Kruger bretó es tractés, no mor mai del tot.

 

El Front Nacional sempre ha estat una qüestió familiar. Les dues esposes de Jean-Marie Le Pen, les seves tres filles, la majoria dels seus marits o nuvis, o la seva neboda, han ocupat càrrecs en un moment o altre dins del moviment. Els membres de la família que no són Le Pen, per molt talentosos que siguin, sempre poden ser expulsats (i gairebé sempre hi acaben). El talent és en realitat un inconvenient. Hi ha totes les probabilitats que si comenceu a tenir una bona cobertura mediàtica o intenteu dirigir una facció ideològica, com ara fa només sis mesos, el llicenciat a l’ENA de 50 anys, nascut al Caire, Jean Messiha, quedeu fora del fred. No és així amb la família i els éssers estimats. La mare de Marine, la primera esposa de Jean-Marie Le Pen, Pierrette, caiguda en moments difícils després d’un divorci extraordinàriament amarg, viu ara de nou en una petita casa de la finca del seu exmarit a l’oest de París. Fa poc temps, Le Pen va donar una feina de partit a un antic xicot de Marine que, en un moment donat treballava contra ell i havia escrit crítiques al partit.

 

La mateixa Marine diu que la seva consciència política va néixer “quan tenia vuit anys, amb l’ajut de 20 kg de plàstic”. El 1976, una bomba va destruir l’edifici on els Le Pen llogaven dos pisos, un per als pares, l’altre per a les seves tres noies, de 16, 12 i 8 anys. La policia mai no va saber qui l’havia posat ni per què. El que també recorden les filles de Le Pen va ser la manca total de suport: ni una sola declaració de cap polític que condemnés el seu intent d’assassinat. La seva mentalitat de clan també s’origina amb aquesta experiència.

 

Durant molts anys Jean-Marie Le Pen va gaudir molt; les seves filles, menys. Sense esperar mai arribar al poder, es va convertir en “le monstre”, el provocador nacional, l’home que deia coses escandaloses: sobre la immigració, sobre Europa, sobre el “capitalisme a l’estil americà” que tota una franja dels francesos de dretes sempre han odiat. La França catòlica sempre ha tingut una visió gairebé marxista del mal dels diners i les finances. Quan semblava que es tornava menys erràtic, va llençar declaracions antisemites i va definir en una tristament famosa entrevista radiofònica del 1987 l’ús de les cambres de gas com “un simple detall” de la història de la Segona Guerra Mundial. Va repetir la frase de manera puntual el 1997, el 2008, el 2009 i finalment el 2015, moment en què la seva filla va aprofitar per expulsar-lo definitivament del partit.

 

En aquell moment ja havia estat presidenta del Front Nacional durant quatre anys. El seu pare havia impulsat la seva candidatura el 2011 per lluitar contra una candidatura rival de Bruno Gollnisch, professor universitari i eurodiputat, una figura destacada del Front amb una mirada posada a la candidatura presidencial del 2012. Marine Le Pen tenia legitimitat: com a consellera regional del Front des del 1998 al Rust Belt, al nord de França; com a gestora de la campanya de candidatures presidencials del seu pare el 2007; i, cada vegada més, com la nova cara acceptable del Front. Però, sobretot, les velles glòries del Front ho tenen clar: era la filla del cap. El Front és realment una monarquia i cal ser de la sang.

L’autèntica preocupació de Le Pen és Eric Zemmour, un polemista insultat però amb talent per la dialèctica. Jueu, però defensor de la idea que el cor de França és catòlic, té l’agilitat pel debat de Jean-Marie Le Pen i les idees de Marion Maréchal.

No és estrany que el vell patriarca se senti traït. Marine vol guanyar i creu que pot. Ha après de la resta d’Europa, l’ascens i la caiguda de Donald Trump, les divisions i l’escàs èxit dels intents de la dreta post-Sarkozy. Nascuda el 1968, realment no té cap interès a suscitar velles disputes ideològiques franceses que es remunten a l’ocupació i l’afer Dreyfus. Ella creu, sobretot des del 2015, que la majoria dels francesos rebutja la immigració massiva i té les urnes per demostrar el seu punt de vista. Prefereix ser Ivanka Kushner que The Donald. No li preocupa massa la seva neboda Marion Maréchal, el catolicisme tradicional del qual obtindrà els seus vots entre la dreta conservadora francesa, però no dins de les grans circumscripcions de Rust Belt de la Marine, els francesos del nord que fa 25 anys encara votaven pel Partit Comunista.

 

La seva autèntica preocupació és Eric Zemmour, de 62 anys, un polemista insultat però amb talent per la dialèctica. Zemmour, que és jueu però defensa la idea que el cor de França és catòlic, té l’agilitat pel debat de Jean-Marie Le Pen i les idees que coincideixen amb les de Marion Maréchal.

 

Si Zemmour divideix el vot de la dreta, pot obrir el camí perquè el moderat republicà Xavier Bertrand arribi segon a la primera volta de les eleccions presidencials de l’any vinent, cosa que probablement divertiria el vell Jean-Marie Le Pen. Però la cosa podria acabar molt diferent: un altre escenari, confirmat per les primeres enquestes, mostra com Zemmour roba més vots a Bertrand que a Marine Le Pen. Els seus votants potencials són més urbans, majors d’edat, més ben educats: una bona part d’ells volen que els republicans comencin a presentar el que ells anomenen “candidats de dretes reals” en lloc de “centristes”.

 

El mateix Zemmour ha evolucionat considerablement en els darrers deu anys. Periodista de Le Figaro des del 1996, ha escrit biografies clàssiques d’Edouard Balladur i Jacques Chirac que es van enfonsar sense deixar rastre, abans d’especialitzar-se en assaigs amb una inclinació provocativa. Un d’ells anomenat Le Premier Sexe com a riff del clàssic feminista de Simone de Beauvoir Le Deuxième Sexe, en el qual lamenta la desaparició de l’home viril a la nostra civilització. El seu estil és semblant al de Jordan Peterson però més bel·ligerant. Creu que la nació francesa, inspirada en la generació del maig del 68, va camí del suïcidi: el seu llibre Le Suicide Français del 2014 va vendre mig milió d’exemplars.

 

Exitós tertulià de ràdio i televisió, Zemmour ha estat acomiadat de diversos programes, principalment per comentaris que van des de dir que les presons franceses contenen sobretot criminals musulmans, fins a una estranya defensa de Philippe Pétain, el líder de col·laboracionista de Vichy. Una vegada i una altra, ha estat expulsat dels programes on havia multiplicat els índex d’audiència. Quan fa dos anys, el multimilionari dels mitjans de comunicació Vincent Bolloré va decidir convertir el seu canal de notícies CNEWS en la Fox francesa, Zemmour es va convertir en un dels principals actius del canal.

 

Es manté discret sobre la seva possible candidatura; però quan grups vinculats a l’alcalde de Reagrupament Nacional d’Orange, Jacques Bompard, paga desenes de milers de cartells de “Zemmour Président”, és obvi que ha trobat un suport concret, especialment entre els votants de dretes que han perdut l’esperança en la capacitat gunyadora de Marine Le Pen. Intel·lectuals catòlics com Jacques de Guillebon, assessor de Marion Maréchal, i la seva revista L’Incorrect, ara li estan elaborant documents de programa electoral. Un grup de prop d’un miler d’estudiants i joves professionals han creat comitès per impulsar “Le Z”, com l’anomenen a tota França. Zemmour també treballa amb l’alcalde de dretes més reeixit de França, el popular Robert Ménard de Béziers, antic president de Reporters sense Fronteres, i la seva esposa i parlamentària Emmanuelle.

 

“Zemmour no té la capacitat per tirar-ho endavant”, va respondre recentment Jean-Marie Le Pen a Elisabeth Lévy, la carismàtica editora de la revista Causeur, que havia anat a entrevistar-lo a la seva finca de Saint Cloud. És possible que el vell patriarca estigués menystenint Zemmour en una inusual defensa de la seva pròpia filla, o que, amb la mateixa probabilitat, es fongués d’enveja per un home que s’acosta a allò que tot el seu clan no ha aconseguit en mig segle.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Què he après als Balcans | Javier Borràs Arumí

ElTribú

| 29 set., 2021

Què he après als Balcans | Javier Borràs Arumí

29 set., 2021 |

Javier Borràs Arumí | @jborrasarumi

Els últims tres mesos els he passat vivint a Sofia, la capital de Bulgària. El meu coneixement previ sobre el país i sobre els Balcans era baix, per tant el marge d’aprenentatge i d’absorció d’informació ha estat molt ampli. A Sofia hi conviuen el nacionalisme búlgar, les herències otomanes i el passat comunista. Al centre de la ciutat pots trobar-te una església ortodoxa del XIX construïda per exaltar la nació búlgara alliberada del jou otomà i, poques passes més enllà, creuar-te amb una mesquita, una sinagoga o uns antics banys d’estètica turca. Al costat, clar, d’edificis brutalistes on resideix el poder polític i on abans hi havia la falç i el martell i una gran estrella roja.

 

Bulgària m’ha servit d’entrada als Balcans, una regió que la gent coneix pel seu violent passat recent, però que, encara que no se’n parli gaire, té una importància fonamental pel futur de la Unió Europea. Aquestes són algunes de les conclusions a les quals he arribat rumiant sobre el tema:

 

La unitat comença al plat. Una de les primeres i senzilles proves que els Balcans conformen una unitat geopolítica a tenir en compte és la gastronomia. Els tomàquets, iogurt o formatges búlgars poden ser una mica diferents al grecs, però, intuïtivament, la ment ja s’adona que hi ha una connexió originària. La famosa salsa de pebrots vermells, la lyutenitsa, és present als plats de Bulgària, Sèrbia i Macedònia del Nord, amb només petites variacions entre elles. La rakia, el licor “nacional”, el pots trobar a les tavernes búlgares, albaneses o sèrbies. Més enllà del menjar, a tots aquests països hi perviuen tradicions paganes com lligar-se un braçalet blanc i vermell per l’inici de la primavera, alhora que a la majoria de zones hi és present el cristianisme ortodox, que comporta una herència espiritual comuna.

 

Aquesta unitat heterogènia s’ha balancejat entre moments d’integració i de separació. El moment més famós d’integració ha estat Iugoslàvia, a la que Bulgària es va plantejar la possibilitat d’integrar-se durant el mandat comunista de Georgi Dimitrov, que va morir d’un sospitós atac de cor el 1949 mentre visitava la Unió Soviètica. Però també hi ha una història, que va des del segle XIX fins a l’actualitat, de conflictes entre països balcànics per la demarcació de fronteres i reclamació de territoris veïns. A banda, ara existeix la divisió entre països dels Balcans que pertanyen a la Unió Europea, com Bulgària, Romania o Croàcia, i els que no. La integració de més d’aquests països al projecte comú europeu comporta preguntes radicals sobre els fonaments de l’Europa actual.

“Als Balcans, i especialment als Balcans Occidentals que no pertanyen a la UE, s’hi està jugant una batalla d’influències de la que sentim poc a parlar, però que representa a petita escala els conflictes eurasiàtics que ens presenta el segle XXI”

Els Balcans i la nostra història. Si creiem en una identitat europea i per tant en la possibilitat d’una història multinacional comuna, la incorporació dels Balcans com a part del nostre passat ens porta a repensar termes que han quedat tradicionalment definits segons la història d’Europa Occidental. Un exemple és el colonialisme: per la cosmovisió europea actual, la història d’Europa és una història de llegat imperialista i dominador. Però si afegim el factor balcànic, les coses es compliquen. Fins a finals del XIX i del XX, bona part dels Balcans eren colònies de l’imperi otomà. Per tant, això convertiria el nostre passat europeu en una història de colonitzadors i alhora de colonitzats. Més encara: en diferents moments de la història, els països d’Europa Occidental van semi-colonitzar estats balcànics acabats d’alliberar de l’imperi otomà. La qüestió colonial a Europa, per tant, es converteix d’una dominació que exercíem en continents llunyans, a una dominació que també hem patit i hem exercit sobre nosaltres mateixos.

 

La qüestió musulmana. Als Balcans es pot resoldre l’interrogant sobre els límits del pluralisme del projecte europeu respecte l’Islam. Si la polèmica sobre la creixent minoria musulmana a Europa ha crescut a països com França o Bèlgica, arran de processos migratoris als quals alguns han respost a la defensiva, als Balcans, en canvi, la qüestió que l’Islam planteja és diferent. Aquí no estem parlant de la resposta política davant un flux migratori o l’existència d’una nova minoria nacional. Estem parlant de l’aprovació i estimulació activa per part de la UE i dels seus estats membres que països de majoria musulmana (Albània o Bòsnia i Hercegovina), per primer cop, entrin a formar part del nostre projecte europeu. És la prova que pot demostrar si les reticències a què Turquia entrés a la UE eren més pel seu autoritarisme o per la seva religió majoritària.

 

La competició geopolítica. Als Balcans, i especialment als Balcans Occidentals que no pertanyen a la UE, s’hi està jugant una batalla d’influències de la que sentim poc a parlar, però que representa a petita escala els conflictes eurasiàtics que ens presenta el segle XXI. Als Balcans Occidentals les influències de la Unió Europea, Estats Units, la Xina, Rússia i Turquia batallen per apropar als petits estats de la regió cap a la seva esfera d’influència, en molts casos per contrarestar altres poders rivals. El cas que més crida l’atenció és el de Sèrbia, l’estat més poderós dels Balcans Occidentals, que ara mateix té una molt millor relació amb Moscou o Pequín que amb Brussel·les. Encara que la Unió Europea és qui ha establert relacions més fortes amb els països dels Balcans Occidentals, mitjançant la promesa de la integració futura, les altres potències han trobat maneres de fer contrapès cadascuna a la seva manera. Estats Units juga amb les pors dels països d’Europa Oriental a l’acció russa, per pressionar així indirectament a la UE i que aquesta s’alineï amb els interessos de Washington. La Xina utilitza el seu poder econòmic i la Nova Ruta de la Seda per obrir-se pas. Moscou utilitza l’argumentari pan-eslàvic i de la tradició cristiana ortodoxa com a embolcall tou del poder que exerceix a través de l’exportació de gas i energia. Turquia flirteja amb els països de majoria musulmana balcànica, entre records del passat otomà i el ressentiment que pot crear un creixement de veus antiislàmiques a la UE. Els estats dels Balcans ara tenen una forta sobirania, però la presència d’aquests grans poders recorda al taulell geopolític d’abans de les guerres mundials, on influir als Balcans era sinònim d’influir a Europa.

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Tribulacions | Avortament lliure (d'objeccions)

ElTribú

| 28 set., 2021

Tribulacions | Avortament lliure (d'objeccions)

28 set., 2021 |

Fa pocs dies va ser la llibertat d’expressió. En parlava en Marc Arza en aquesta mateixa pàgina. Es tractava de limitar la llibertat d’expressió dels qui consideren que l’avortament hauria d’estar prohibit o, el que és més habitual, una mica més limitat. I es justificava perquè les dones que anaven a avortar es podrien sentir incomodades, ferides, fins i tot agredides, si se’ls recorda que la seva és una decisió ètica important i que hi ha gent que no hi està d’acord.

 

Sabem que la salut mental és l’enemic de moda de les nostres llibertats més bàsiques. Però el dret a ser ofès, a ser ferit, diuen ara, exagerant, banalitzant, però ho diuen, és fonamental per poder parlar de llibertat d’expressió. Qualsevol opinió discrepant pot denunciar-se com a feridora, com a ofensiva, i això vol dir que només s’acaben admetent com a lícites les idees o declaracions que ofenen a la minoria, a qui no té el poder o la força per imposar les seves opinions com a mereixedores d’una protecció especial. No calen grans esforços d’imaginació per saber com acaba.

 

Avui era el dia per un avortament lliure i segur i tocava reivindicar. Com que sembla que la llei ja està bé, com que sembla que ja només s’hi oposen quatre frikis (i mentre els deixin), la llluita ja no és contra la llei sinó contra el dret a la discrepància. Avui tocava seguir aprofundint en la batalla contra la llibertat i contra l’objecció de conciència d’alguns professionals mèdics. Pocs, clar. Però per pocs que siguin, sempre seran massa pels qui creuen que per a ells tot són drets i per als altres tot són deures. Pels qui creuen que el seu dret a l’avortament implica la obligació de qualsevol metge a practicar qualsevol avortament en qualsevol lloc i en qualsevol moment. No és el cas, clar. Com tampoc el dret a la llibertat d’expressió implica, ni pot implicar, l’obligació de ningú a escoltar el que dius ni a convidar-te a parlar a casa seva o a publicar les teves opinions al seu diari. 

 

Veient els problemes que té amb la llibertat d’expressió i de conciència, la nostra esquerra hauria d’aclarir si té algun projecte o reivindicació a part de limitar els drets dels qui no pensen com ells. 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Tribulacions | Tranquil, mandril

ElTribú

| 27 set., 2021

Tribulacions | Tranquil, mandril

27 set., 2021 |

Diu La Vanguardia que el 66% dels barcelonins volen ampliar l’aeroport “amb el menor impacte medioambiental possible”. És una mica com dir que ho volen tot. Que volen ser més rics i més bones persones alhora i això, malgrat diguin, és possible però no és noticia. La pregunta interessant és una altra i és la que no es fa. La pregunta és: “està a favor de l’aeroport, hi està en contra o és dels que prefereix fer veure que La Ricarda és l’Amazones?”

 

És la pregunta que no es fa perquè en sabem la resposta i perquè temem, per sobre de totes les coses, descobrir la quantitat de gent que, encara avui en dia!, està més disposat a sacrificar el benestar dels ànecs que el seu. Aquí, l’ecologisme és la nova excusa que han trobat els nostres líders per tapar la seva pròpia incompetència. No cal ara recuperar el debat sobre l’aeroport (o l’absència de debat). N’hi ha prou en veure aquesta indigna(nt) campanya de l’Ajuntament de Colau per entendre la quantitat de merda que pretenen fer-nos empassar en nom del planeta. I perquè és molt més fàcil semblar bo que ser-ho.

 

 

Contra tot pronòstic, resulta que la política d’eliminar carrils de trànsit pintant-los de coloraines i plantant-hi blocs de formigó no ha servit per millorar la circulació a la ciutat. Han empitjorat allò que se suposava que havien de solucionar i ara és més car i més lent i més desagradable circular per Barcelona que abans del seu govern. I com que tot això ho han fet en nom de l’ecologisme, i com que amb l’ecologisme ni es fan bromes ni es fan passes enrera, aleshores la solució és que ens ho prenguem tots amb una mica més de calma, que se’ns veu molt tensos i estressats i és qüestió d’abaixar el ritme i cuidar-nos. Sobre tot això, cuidar-nos molt.

 

Això no és una campanya de publicitat institucional. És una campanya de reeducació moral. I ho és, a sobre, des del poder i amb els nostres diners.

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Aquestes tombes tan inquietes | Miquel Colomer

ElTribú

| 27 set., 2021

Aquestes tombes tan inquietes | Miquel Colomer

27 set., 2021 |

Miquel Colomer | @miquelcolomert

Visc del tot desocupat i sense gairebé cap obligació. Ho dic perquè aquest deu ser, segurament, el motiu que explicaria que m’agradi tant llegir coses con aquestes:

 

-Els escriptors dedicats a qualsevol activitat literària que no sigui l’intent de crear una obra mestra són víctimes del seu propi engany i, si no és que aquests auto-aduladors potser es consolen en la consideració que les activitats que practiquen -periodisme, ràdio, tertúlies, propaganda i fins i tot guions cinematogràfics- són la seva aportació a la campanya bèl·lica (1944-45), seria exactament igual que estiguessin pelant patates.

 

-¿Que què és una obra mestra? Esmentem-ne unes quantes: Les Odes i les Epístoles d’Horaci, les Èglogues i les Geòrgiques de Virgili, La Divina Comèdia del Dant, els Assaigs de Montaigne, El Quixot, tot Shakespeare, les Faules de La Fontaine, les Màximes de La Rochefoucauld i La Bruyère, Les Flors del Mal i el Diari Íntim de Baudelaire, els poemes de Leopardi, La Cartoixa de Parma de Stendhal,  Madame Bovary de Flaubert, les Il·luminacions de Rimbaud…

 

-Paguem el vici sabent que som dolents; paguem el plaer quan descobrim massa tard que no som res.

 

-Sota la màscara de tranquil·litat egoista no hi ha res que no sigui el tedi i l’amargura.

 

-Quan contemplo la quantitat de culpa i de remordiments que arrossego per la vida com un cubell d’escombraries… sento que l’Home és de tots els éssers vius el més incompetent i el més biològicament mal organitzat.

 

-Sé que n’hi ha milers com jo: liberals que no creuen en el progrés, demòcrates que menyspreen els seus semblants, pagans que segueixen encara la moral cristiana, intel·lectuals que no en tenen prou amb l’intel·lecte; materialistes insatisfets, som tan comuns com el fang.

 

-A la meva religió no hi hauria cap doctrina exclusiva: tot seria amor, poesia i dubte.

 

-Allí on regna Apol·lo, sempre hi acut Dionís.

 

-Les meves anteriors encarnacions: un meló, una llagosta, un lèmur (fantasma d’un mort), una ampolla de vi, Aristip de Cirene.

 

-”Evincet ulmos platanus coelebs”. És a dir: El plàtan solter desplaçarà els oms.

 

-Els éssers humans haurien de ser lliures, i ser lliure és saber estar-se sol.

 

-Palinur: “Tan sols evitant el començament de les coses podem escapolir-nos del seu final”. 

 

-Un home amb set de poder no pot tenir amics.

 

-No hi ha cap manera segura de preservar la castedat contra la voluntat del cos.

 

-Qui vulgui escriure un llibre per a l’eternitat ha d’aprendre a fer servir tinta invisible.

 

-La irreflexió és l’arma del mascle; la venjança, la de la femella.

 

-Les dones que no fingeixin submissió no podran mai fer feliços els homes i, per tant, no podran tampoc ser felices elles mateixes.

 

-Per molt que un cristià pensi i digui que el nucli de la doctrina de l’Església és la reencarnació i res més que la reencarnació, això el duu inevitablement a la salvació excloent, al Cel i a l’Infern, a la censura i a la persecució de l’heretgia, fins que ell mateix se sorprèn entre els jesuïtes propietaris de bordells i els bisbes que beneeixen canons a la guerra civil espanyola.

 

-Només hi ha dues maneres de ser un bon escriptor (l’única mena d’escriptor que val la pena ser): l’una és, com Homer, Shakespeare o Goethe, acceptant la vida per complet i tal com és; i l’altra (la de Pascal, Proust, Leopardi o Baudelaire) consisteix a no perdre mai de vista tots els seus horrors.

 

-Matrimoni: ¿”Una experiència que tothom hauria de tenir per tal de, després, viure la pròpia vida” o “Viure la vida, una experiència per la qual tothom hauria de passar, per tal de, després i només després, casar-se”?

 

-La felicitat consisteix en la satisfacció de l’esperit a través del cos.

 

-Els qui saben no parlen; / els qui parlen no saben.

“Sé que n’hi ha milers com jo: liberals que no creuen en el progrés, demòcrates que menyspreen els seus semblants, pagans que segueixen encara la moral cristiana, intel·lectuals que no en tenen prou amb l’intel·lecte; materialistes insatisfets, som tan comuns com el fang”

I així podríem continuar i continuar. Però la mostra és ja, potser, prou extensa. Diré, això sí, que es tracta de petites mostres del llibre La Tomba Inquieta (1944-45), de Cyril Connolly, que forma part de l’Obra Selecta del mateix autor publicada per DeBolsillo el 2005 amb edició i introducció d’Andreu Jaume i amb traducció al castellà de Miguel Aguilar, Mauricio Bach i Jordi Fibla.

 

I sí, ja ho he dit, desocupat i sense obligacions. I arribat ja en aquell punt de l’existència de considerar-me aproximadament lliure, és a dir, amb la capacitat de dir no a tot allò que no tingui ganes de fer, que és el que explica  per això mateix que no em mogui gairebé mai de casa, només ho faig per anar a fer el bany de mar més o menys diari i també per comprar les quatre coses que necessito per viure, whisky i cigarretes inclosos. I és també veritat que sóc d’aquells que no poden viure sense la literatura tot i que sí sense cap de les vanitats que comporta. I fou d’aquesta manera que em caigué a les mans, el novembre de l’any passat, el llibre José Carlos Llop: una conversación que Daniel Capó i Nadal Suau acabaven de publicar a l’editorial Elba. Llop m’encanta, sobretot llibres com La Escafandra, En la ciudad sumergida, Reyes de Alejandría, Oriente, El Mensajero de Argel, Cuando acaba septiembre…I mira que llegeixo molt poca cosa en castellà, eh! Però, tot i no ser la meva llengua, sí que no em costa gens de reconèixer que hi ha uns quants escriptors vius que hi escriuen i que em semblen imprescindibles i em tenen del tot seduït (seduir, commoure i convèncer, que al capdavall em semblen les bases de tot ensenyament): Vila-Matas, Javier Marías, Muñoz Molina, el mallorquí José Carlos Llop, com dic, i finalment no em puc estar d’esmentar el darrer dels que m’ho han fet passar d’allò més bé: Ignacio Peyró. Els seus Pompa y Circunstancia, La vista desde aquí (una conversa amb un altre dels que ja fa temps em vaig fer dels meus,Valentí Puig), Comimos y bebimos, i l’últim, Ya sentarás cabeza, fan que el consideri segurament el més precís i il·lustrat i també el de més bon viure de tots plegats.

 

Però bé, anem a la conversa de Capó i Nadal Suau amb Llop. En arribar a la pàgina 74, vaig trobar-me això: “…Mireu Cyril Connolly: el més bon lector, el més bon crític, qui més bé va entendre i classificar els escriptors: ho sabia tot sobre l’art de la novel·la i els novel·listes, i fou incapaç d’escriure’n cap, ja no dic de bona, sinó simplement correcta o impecable…” I és clar que hi ha moltes coses que no sé. De fet, no sé gairebé res. De manera que no és gens estrany que el nom de Cyril Connolly (Coventry, 1903-Londres, 1974) fos per a mi, fins aleshores, totalment desconegut. I, naturalment, l’endemà ja tenia a casa aquesta Obra Selecta que he dit, i em va faltar temps per començar a llegir-la. El més bon lector, el més bon crític. Quines definicions!

 

Una cosa que ha de quedar clara, però, és que La Tomba Inquieta no és pas un llibre d’aforismes, eh! Ho dic perquè llegint les cites de l’inici d’aquest text podria ser que  algú ho hagi pogut pensar. Però no. De cap manera. És un llibre de reflexions, de reflexions de tota mena. I tot plegat, i després que el 1938 publiqués Enemics de la Promesa -barreja d’assaig i autobiografia-, prové de l’elaboració d’un dietari que començà entre 1942 i 43, un cop separat ja de la seva primera dona, Jean, -després es casà dues vegades més-, un dietari destinat a l’exorcisme d’aquesta ruptura i inspirat també pels batibulls de la guerra. Literatura, amor, religió, exhibició de les ruïnes de la seva educació sentimental i intel·lectual, posseïdor d’un grandiós sentit del ridícul i d’un culte immens a la peresa, Connolly no tenia cap apreci envers el gènere humà i, sempre que intentava narrar qualsevol cosa seriosa, no podia evitar que se li escapés el riure. Bé, el fet és que aquest dietari adquirí forma de llibre el 1944 i aparegué signat amb el pseudònim de Palinur, el timoner d’Enees a L’Eneida de Virgili. Sí, Palinur, la màscara perfecta per a aquell Connolly que divagava i recollia derelictes verbals a les pàgines de La Tomba Inquieta, un llibre la lectura del qual, deixeu-m’ho dir, inspira la mateixa sensació que una catedral gòtica en ruïnes: una suggestió de violenta i fúnebre bellesa. I també d’un desesperat humanisme. Una descoberta del tot impressionant. Si més no per a qui escriu aquestes quatre ratlles, des d’ara un Palinur més que és explicat amb màscara inclosa i del tot precisament al llarg de les 17 pàgines que componen l’Epíleg d’aquesta Tomba tan Inquieta i que deixo del tot recomanada.

 

PS. Aquest mes de setembre on som fa 700 anys de la mort de Dante Alighieri, el Dant, l’autor de la Comèdia que acabà essent Divina a causa de la seva gloriosa grandesa.  Per sort, tenim en la nostra llengua una magnífica traducció en vers rimat, d’una fidelitat sorprenent, que va fer Josep Maria de Sagarra. Una traducció que inclou, a més, uns magnífics comentaris al final de cada cant. Ben segur que es tracta de la més alta poesia que ha donat això que en diem Occident (civilitzat o no, tant se val, a hores d’ara) i naturalment amb el permís de Shakespeare, només faltaria. I tot encabit en aquest artefacte perfecte de les tres Parts, amb els trenta-tres Cants de cadascuna, que sumats, amb els trenta-quatre que en té la primera, considerat el sobrer com un pròleg, s’arriba al número perfecte, el cent. I si considerem que cada Cant està construït amb tercets encadenats i que cada Part acaba amb la paraula estrelles, veurem com tot plegat Dante ho decidí i mesurà amb una antelació total. La Trinitat. Ell morí a l’exili, a Ravenna, i no hi ha hagut mai manera que els florentins aconseguissin que la tomba tornés a la ciutat d’on ell era i d’on, per cert, el van fer fora.

 

Petits recordatoris: Cant V de l’Infern: Amor, que a cap amat d’amar perdona (V.103);…no hi ha més greu dolor / que recordar-se del bon temps en l’hora / miserable. (V.121-122-123). La boca em va besar tot tremolant (V.136).

 

Cant XXXIII del Paradís: i fes la meva llengua prou potent / perquè una espurna de la teva glòria / deixar jo pugui a la futura gent; (V.70-71-72). Ara, el poc que el record em descabdella, / em torna curt de parla, com infant / que banya encar la llengua a la mamella (V.106-107-108). Marcà la fantasia en tal moment; / però a desig i a voluntat, novelles / rutes marcà, fent-los rodar igualment,

 

l’amor che move il sole e l’altre stelle (V.142, 143, 144, 145).

 

Desocupat i sense obligacions. Ves, però, que tot plegat no es tracti sinó d’un truc!

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Tribulacions | No hi ha alternativa

ElTribú

| 26 set., 2021

Tribulacions | No hi ha alternativa

26 set., 2021 |

La detenció de Puigdemont va ser curta però intensa. Va servir perquè TV3 celebrés el retorn de la unitat independentista i perquè tots els demés poguéssim veure en què consisteix, què se’n pot esperar i fins quan.

 

Va servir perquè ERC deixi ben clar que no es pensa aixecar de la taula de diàleg. Perquè no té on anar. “No hi ha alternativa”, han anat repetint aquests dies els més republicans. I tenen raó. Junts ha demostrat que tota l’alternativa que pot proposar a la taula de diàleg és treure Rahola a passejar, que és una mica la seva solució per a tot, i que necessitarà molt més temps i molta més propaganda per convèncer algú, i fins i tot a ells mateixos, que la unilateralitat és possible i convenient. 

 

Així que sí, que quan els més republicans repeteixen que no hi ha alternativa a la taula de diàleg tenen raó. Però només en part. Perquè la taula de diàleg no és una opció sinó una excusa. És una taula pensada per fer-la fracassar i per acusar els altres de fer-la fracassar. És a dir, per seguir jugant al joc de tots aquests anys però ara també amb el PSOE-PSC. I està pensada fins i tot per fracassar una mica abans de les espanyoles i poder-s’hi presentar nets i purs i tan indepes com fa 18 mesos.

 

L’amenaça d’un govern de VOX i el PP justificaria tornar a donar suport a Sánchez i una hipotètica victòria de la dreta a Espanya justificaria fins i tot un tripartit a la Generalitat en nom del progrés i l’entesa de les forces democràtiques contra la pinça extremista de Junts i PPVOX que ens condemna a l’etern enfrontament de sempre. Perquè, per molt que diguin a Junts, a veure qui és el guapo que fa un govern unilateralista contra Vox podent seguir jugant a ser els bons i en llibertat. Però vaja, per a tot això encara falta molt i més val no avançar cinismes i misèries.

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Sense un gra de sal #25 | Claudio

ElTribú

| 26 set., 2021

Sense un gra de sal #25 | Claudio

26 set., 2021 |

@clorgu

“I believe in God and the whole business but I love women best, music and science next, whiskey next, God fourth, and my fellowman hardly at all” Walker Percy, Love in the Ruins

 

 

 

“La nostra cultura attuale è intrappolata in una specie di sacramento perverso della penitenza: di confessioni ne abbiamo in abbondanza… Ma non c’è assoluzione, non c’è perdono, quindi né speranza di una vita nuova né volontà di condurla”, Rémi Brague.

 

 

“If Darwin had seen in life what Dostoevsky saw, he would not have talked of the law of the preservation of species, but of its destruction.”, Lev Shestov.

 

“Pour moi, seul le conservatisme, voire la réaction, sont aujourd’hui révolutionnaires”,

Éric Zemmour

Zemmour, una certa idea de França (i III).

 

Je suis un juif d’Algérie grandi en banlieue parisienne que l’héritage familial et les lectures ont transformé en Français de la terre et des morts.

 

Mon discours eût été banal jusqu’au années 1960.

 

Pour moi, seul le conservatisme, voire la réaction, sont aujourd’hui révolutionnaires.

 

Ils me voyaient comme l’idiot du village progressiste.

 

J’étais devenu ce «polémiste d’extrême droite multicondamné», dont on ne veut plus prononcer le nom, mais dont on agite le fantôme pour menacer les enfants qui ne veulent pas bien penser.

 

Une extrême droite imaginaire qui n’est en vérité qu’une droite patriotique en quête d’ordre et d’un légitime conservatisme, où je me sens bien.

 

Les historiens du passé sont diabolisés en raison même de leur ignorance des codes du présent.

 

Et puis, tu crois vraiment que de Gaulle les aimait, les gens? Il aimait la France oui, pas les Français.

 

«Nos ancêtres les Gaulois», le slogan le plus antiraciste qui soit, est devenu proscrit, pire: méprisé.

 

Trump, c’était Huntington pour les nuls!

 

Le «c’est plus compliqué» des faux savants qui n’osent pas dire ce qu’ils voient, et surtout, selon le mot célèbre de Péguy, n’osent pas voir ce qu’ils voient.

 

Jadis, les utopistes élisaient des îles désertes ou des pays imaginaires pour incarner leurs prophéties. Désormais, la prison est le lieu idéal de la fable moraliste.

 

Les élites ont alors compris que leur survie passerait par la radicalisation idéologique et l’accélération du processus de destruction: peuple, famille, jusqu’à l’existence des sexes. Elles ont accentué la dissolution des nations.

 

Giscard a compris avant tout le monde que nous étions passés de la République des citoyens à une société des individus.

 

On a placé au coeur de l’État un relais des revendications des associations ethniques et sexuelles. Le symbole que l’État a changé de nature: ce n’est plus la quête de l’intérêt général qui l’anime, mais la satisfaction des désirs individuels.

 

Pour avoir le marché, la droite va bientôt abandonner la nation pour l’Europe, comme la gauche avait, pour avoir l’Europe, accepté le marché. L’électorat populaire, issu du PCF et du RPR, écoeuré migre en masse au FN.

 

Quand ils étaient jeunes, toutes les sociétés occidentales tournaient autour de leurs « justes révoltes » et de leurs besoins: école, université, emploi, liberté sexuelle. Désormais, tout tourne autour de leur retraite, de leur épargne à protéger et de leur santé à préserver. Jamais une génération n’avait autant dominé un siècle entier. Jamais une génération n’avait été aussi nombreuse dans l’histoire de France. Jamais une génération n’avait connu une aussi longue période de paix. Jamais une génération n’avait été aussi riche.

 

Les deux finissent au même endroit, au centre, et endossent le même costume de bourgeois libéral, mais le bourgeois de gauche a la conscience légère tandis que son homologue de droite ne cesse jamais de battre sa coulpe.

 

Les fameuses valeurs de la République qui ne sont en vérité que l’habillage de l’idéologie dominante, qui a justement déconstruit, avant de les détruire.

 

La démolition de l’identité française a commencé par le saccage de la beauté.

 

Régis Debray a brillamment analysé dans ses livres le rêve français et européen de devenir des citoyens de l’Empire américain comme on l’était jadis de l’Empire romain.

 

L’assimilation est un mode d’intégration qui réclame le contrôle cérébral de ses réflexes les plus archaïques.

 

Alors, quelques femmes voilées ou même quelques décapitations au cri de Allah Akbar ne leur semblent pas un prix trop exorbitant à payer pour un tel confort…

 

Les seuls jeunes hommes autorisés par les ligues de vertus féministes à s’approprier et conserver les codes honnis de la psyché virile d’antan, étaient les jeunes Noirs et Arabes.

 

Aucun parti, même ceux qui prétendent canaliser cette colère, ceux que les élites et les médias disent populistes, ne parvient à incarner la juste colère et angoisse du peuple français.

 

(La France n’a pas dit son dernier mot)

 

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

El locutori #12 | Gregorio Luri

ElTribú

| 25 set., 2021

El locutori #12 | Gregorio Luri

25 set., 2021 |

Gregorio Luri | @GregorioLuri

Autenticitat

 

Gran paraula, aquesta. El problema és que no està gens clar que entenguem el seu significat quan l’apliquem als éssers humans. Hi ha uns éssers humans que siguin més autèntics, més genuïns o més transparents que d’altres? És que un ésser humà poc transparent no transparenta fidelment alguna cosa genuïnament humana?

 

“No hem vist mai una vida autèntica”, es lamentava Henry Miller al Tròpic de Capricorn. I hi afegia: “I no la veurem.”

 

Jo sospito que el grau de la nostra autenticitat depèn del grau de la nostra simplicitat. “Només som autèntics”, deia Cioran, “quan cap talent ens destorba”.

 

Com que en aquest singular locutori el que ens mou és el caprici, anirem a buscar l’autenticitat entre els autòmats i les seves ferramentes, a veure què hi trobem.

 

Autòmats. Pròleg

 

La història dels autòmats té els seus antecedents, com en el cas dels homes, en la mitologia. El seu primer capítol està protagonitzat per Prometeu, Dèdal i Hefest. El segon es desenvolupa entre Egipte i Alexandria.

 

A Egipte es van construir figures mogudes per automatismes hidràulics i d’elles, possiblement, en van aprendre els tres grans enginyers de l’hel·lenisme: Ktesibi, Filó de Bizanci i Heró d’Alexandria, que van posar en marxa autòmats amb mecanismes hidràulics i pneumàtics.

 

Autòmats. Albert Magne

 

Hi ha unanimitat en considerar Albert Magne, el mestre de Tomàs d’Aquino, com l’home més savi del segle XIII. Era conegut com “Doctor universalis” i estava considerat com “magnus in magia, major in philosophia, maximus in theologia”. Una de les manifestacions més sorprenents del seu saber enciclopèdic va ser -segons diuen- l’autòmat que va construir després de trenta anys de subtils treballs. Sabia caminar i parlar amb tanta ciència que era capaç de respondre a tot tipus de preguntes. Algun maldient va deixar anar que Tomàs d’Aquino el va destruir per considerar-lo obra de diable.

 

Autòmats. Roger Bacon

 

El filòsof franciscà Roger Bacon va construir un cap parlant amb la intenció que l’ajudés a resoldre els grans misteris de la ciència. Però quan, finalment, va aconseguir que parlés, només va dir una frase: “El temps passa”. I a continuació es va autodestruir.

 

William Godwin, el pare de Mary Shelley, l’autora de Frankenstein o el Modern Prometeu, va estar fascinat per aquesta història i sobre ella va escriure Lives of the Necromances.

 

Autòmats. Descartes

 

Quan Descartes escrivia el Traité de l’homme, tenia en ment, sens dubte, els autòmats que havia vist a les grutes i jardins de Sant-Germain-en-Laye, dissenyats per un enginyer italià anomenat Thomas de Francine (o Francini).

 

En 1649 va acceptar anar a Estocolm per donar classes de filosofia a la reina Cristina de Suècia. En el transcurs del viatge en vaixell va passar una cosa que no sabem si forma part de la llegenda o de la realitat. Descartes havia declarat a la tripulació i als passatgers que viatjava amb la seva filla Francine. Però ningú no la hi va veure. Aprofitant una violenta tempesta els mariners van entrar en la cabina del filòsof i hi van trobar una nina articulada que semblava una nena.

 

Descartes va tenir, efectivament, una filla que es deia Francine. Va néixer a 1635 i va morir el 1640, deixant-li una ferida que no sanaria mai.

 

Autòmats. Vaucanson i Jaquet-Droz

 

El segle d’or dels autòmats és el XVIII, que és el de Jacques Vaucanson, el més genial dissenyador d’”anatomies mòbils” del seu temps. Va ser elogiat per La Mettrie, l’autor de L’home màquina, que el considerava un nou Prometeu. Però jo tinc debilitat per Pierre Jaquet-Droz, constructor de L’Escriptor, un autòmat que escrivia amb molt bona lletra la sentència cartesiana que és el fonament de la filosofia moderna: “Je pense donc je suis”.

 

Autòmats. Díaz Fernández

 

José Díaz Fernández (1898-1841) és l’autor de La Venus mecànica, una novel·la que va ser tan completament ignorada en el seu temps com ho és en el nostre. I no sense raó. Algun secret mecanisme de la meva autonomia m’ha empès a portar-lo fins aquí.

“No hem vist mai una vida autèntica”, es lamentava Henry Miller al Tròpic de Capricorn. I hi afegia: “I no la veurem.”

Autòmats. Rachel

 

La Rachel de Blade Runner és l’únic replicant que posseeix aquella propietat que, segons el Prometeu d’Èsquil, és el regal més preciós que hem rebut dels déus: l’esperança cega. Rachel és l’única que desconeix la seva data de caducitat.

 

Per arribar a ser una intel·ligència veritablement humana, la Intel·ligència artificial hauria de ser conscient del progrés del rovell en els seus circuits interns i inconscient de l’hora en què acabarà al desballestament.

 

Autòmats. Nathanael

 

Nathanael és el protagonista de L’home de sorra, d’E.T.A. Hoffmann. És un home perplex -valgui la redundància- perquè ha de decidir-se entre dues dones. Una és Clara, la seva promesa, una humana autèntica a la qual té per “un autòmat maleït i sense vida”; l’altra és, Olímpia, una genuïna autòmat, en qui ha descobert una ànima bessona. “Només en l’amor d’Olímpia -li diu a un amic- em retrobo a mi mateix”.

 

Autòmats. Villiers

 

Aquest gran lector de Hegel que va ser Jean Marie Villiers de l’Isle Adam va escriure L’Eva futura en 1885. Eva és una autòmat perfecta creada per un gran científic, Edison, per al seu amic, el jove milionari Lord Ewald.

 

– Sabrà ella qui és? -li pregunta Lord Ewald a Edison.

 

– Sabem nosaltres qui som i el que som? Exigiràs de la còpia el que Déu no ha volgut de l’original?

 

– Pregunto si aquesta criatura arribarà a tenir sentit de si mateixa.

 

– Sens dubte.

 

– Dieu …?

 

– He dit: “sens dubte”, perquè depèn de vostè, i només de vostè, el que es compleixi aquesta fase del miracle.

 

Eva Futura, la dona elèctrica, necessita ser reconeguda per un humà per esdevenir autènticament humana.

 

Autòmats. Rousseau

 

La Galatea del Pigmalió de Rousseau exclama quan el seu creador l’accepta com humana: “A la fi he nascut!”.

 

Autòmats. Kokoschka

 

Oskar Kokoschka va conèixer Alma Mahler en 1912. Van viure un apassionat romanç que va durar tres intensos anys, crucials en la vida de tots dos. Els detalls del seu distanciament estan recollits en les seves respectives biografies.

 

Van trencar el juliol de 1918 i quan Alma se’n va anar, Oskar va encarregar una nina de grandària natural a l’artesà Hermine Moos de Berlín. Havia de semblar-se a l’autèntica Alma en tot i per a això li va enviar fotografies i nombrosos dibuixos amb detalls precisos sobre les seves mides i anatomia íntima. Oskar va seguir de prop tot el procés de la seva elaboració. A més va comprar a París finíssima roba interior i sofisticats vestits. Pensava batejar-la amb el nom de “La Silenciosa”.

 

La va rebre a finals de febrer de 1919 i la seva decepció va ser enorme. Aquell objecte sense vida no podia competir amb Alma. No obstant això, va decidir conservar-la i la va fer servir de model en alguna de les seves obres.

 

Finalment un dia va convocar als seus amics a una festa nocturna de torxes i alcohol amenitzada per una orquestra de cambra. Enmig de la borratxera col·lectiva la Silenciosa va perdre el cap.

 

Al matí següent la policia va despertar Oskar interessant-se per un cos decapitat que es trobava al jardí de casa seva. Segons el pintor, “el servei de retirada d’escombraries es va emportar, al gris matí, el somni de la tornada d’Eurídice. Aquella nina era una efígie que cap Pigmalió hauria sabut despertar “.

 

Autonomia

 

Parlant d’autòmats, no podem prescindir de l’autonomia.

 

Podem començar dient que és autònom qui creu que ho és, és a dir, qui creu que disposa de raons raonables per pensar pel seu compte. ¿Però per pensar el què? Spinoza ens respon tangencialment amb una inquietant advertència: “Aquells qui res no temen ni res no esperen són autònoms, i, llavors, enemics de l’Estat. Se’ls pot detenir amb dret.”

 

Dos éssers que res no temen: el “puer robustus” (l’home fort i pueril) i l’home sense amo (el captaire, el vagabund, el marginal…).

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Representacions | Elena García Dalmau

ElTribú

| 24 set., 2021

Representacions | Elena García Dalmau

24 set., 2021 |

Elena García Dalmau | @__dalmau

 Fa uns dies vaig recordar les pel·lícules que ens posaven a l’escola sobre Kirikou, un nen negre i molt petitó que destacava per córrer molt i per ser capaç de trobar solucions a uns problemes que la resta de la seva tribu –fonamentalment idiota– ni tan sols pensava de solucionar. Com passa amb The Life of Brian, Kirikou va néixer el 1998 però no podria haver nascut el 2018. Perquè és una pel·lícula sobre negres dirigida per un blanc, perquè és una pel·lícula sobre les maldats d’una dona-bruixa dirigida per un home, perquè és una pel·lícula sobre la vida d’una societat africana dirigida per un home blanc de l’eximperi francès, perquè no fa una aproximació veritable a una cultura molt diferent a la pròpia. 

 

La nostra concepció de l’art ha fet, els últims anys, un gir cap a la representació de la diversitat. Li exigim a l’art que visibilitzi realitats invisibilitzades, que parli dels oprimits i que siguin els oprimits qui parlin, que no reprodueixi estereotips, ni estructures de poder, ni les normes imposades per la societat que limiten la llibertat de ser i fer dels individus que hi viuen. No cal mirar gaire lluny per entendre-ho. Només cal mirar la programació del TNC per veure fins a quin punt la diversitat és el centre del nostre imaginari. I May Destroy You i We Are Who We Are (HBO, 2020) només són còctels de personatges discriminats que pateixen situacions discriminatòries a qui les sèries tracten de representar i de donar un feliç final per compensar les seves situacions vitals sempre tan complexes. Les lloances i els retrets que ha rebut Sally Rooney per part de la crítica van sovint en aquesta direcció, segons si acompleix o no les expectatives de representació: si Rooney és bona autora és perquè narra fidelment la realitat millenial i fa visible el seu imaginari i els seus desitjos i frustracions; si Rooney és mala autora és perquè és una escriptora blanca que escriu sobre els problemes dels blancs, que no tenen cap mena d’interès per explicar les realitats alienes. 

“Sota la noble pretensió de no voler ofendre ni fer una representació equivocada de cap col·lectiu s’acaba reduint la complexitat històrica i artística a un relat immaculat i profundament infantilitzador”

Que els creadors i els crítics de la nostra generació aspirin a construir obres que tenen un discurs tan políticament impecable que no serveixen per dir res més és una opció que pot no satisfer tots els gustos, però que no és reprovable. El problema apareix, sobretot, quan li exigim a l’art que queda fora de la nostra estricta contemporaneïtat que es comporti de la mateixa manera. La recent desaparició de la paraula «nègres» del títol de la versió francesa dels Deu negrets de l’Agatha Christie obeeix a aquest gest. La crema de còmics com Tintin i Astèrix i Obèlix a una escola canadenca obeeix a aquest gest. Sota la noble pretensió de no voler ofendre ni fer una representació equivocada de cap col·lectiu s’acaba reduint la complexitat històrica i artística a un relat immaculat i profundament infantilitzador. Si el besnet d’Agatha Christie afirma que «no hem de fer servir mai més termes que puguin fer mal», si en Tintin i l’Obèlix són reduïts a cendres que fan d’adob a un arbre per un futur millor, i si el meu professor de literatura hispanoamericana ha de dedicar hores de classe a explicar que la representació dels indígenes que feien els espanyols no ha d’estar necessàriament relacionada amb la realitat, és perquè entenem que l’art configura en gran mesura les idees que ens fem de la realitat que ens envolta.

 

L’anomenada «reconciliació històrica» entre les cultures s’està jugant també al camp artístic. Com, i quan, i amb quanta freqüència hem representat i representem què és una idea que ens acompanyarà durant bastant de temps. El cànon serà allò que pervisqui a les embranzides de la Postmodernitat.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Tribulacions | El run run

ElTribú

| 23 set., 2021

Tribulacions | El run run

23 set., 2021 |

La pandèmia ha donat a Colau l’excusa i l’oportunitat perfectes per encastellar-se a Sant Jaume i estalviar-se una xiulada com la de les festes de Gràcia i com totes les que ha patit després. Ella, l’alcaldessa del poble, protegida pels mossos i tancada a l’Ajuntament per no haver de sentir el que el seu estimat poble pensa d’ella. És una imatge que ho diu gairebé tot. 

 

Sembla que no ha pogut ser i que ha hagut de patir una xiulada monumental. Bé. Però cal recordar que Colau ja va arribar a l’alcaldia amb un suport popular ridícul i sense precedents. I, com diem, va arribar a l’alcaldia. Amb els vots d’aquell turista francès que passava per Barcelona per anar a una boda, d’acord. Però va arribar a l’alcaldia i encara hi és. I no consta que en aquests anys hagi sortit des de l’oposició cap nou lideratge ni cap nou projecte de ciutat prou sòlid i engrescador. I fins i tot diria que els pocs lideratges que hi havia, o han emigrat, o s’han jubilat (que ja era hora) o s’han anat difuminant.

 

Si pensen tornar a sortir a empatar, els partits de l’oposició han de tenir en compte que el context actual per si sol no els afavoreix. Que en una situació política més allunyada de la discussió nacional i més centrada en la ideologia i decantada clarament cap a l’esquerra, el populisme, el victimisme, el cinisme i l’infantilisme de Colau encara tenen molt mal a fer.

 

Si volen recuperar l’alcaldia i, encara més, si volen recuperar Barcelona, els partits de l’oposició faran molt bé en posar-se les piles i presentar nous líders i nous projectes per anar acostumant els barcelonins a imaginar que una ciutat una mica diferent i una mica millor és possible. Comença a ser hora. 

La bruixa o l’avortament com a mal menor | Marc Arza

ElTribú

| 23 set., 2021

La bruixa o l’avortament com a mal menor | Marc Arza

23 set., 2021 |

Marc Arza | @marcarza

L’avortament és un espantall, un esquer que la dreta espanyola mossega cada vegada que l’esquerra va justa de vots i surt a fer pesca amb mosca. Fa pocs dies una diputada del PSOE llençava l’ham defensant que es prohibís protestar contra els avortaments davant les clíniques on se’n practiquen. Com si la llibertat d’expressió fos un caprici prescindible. L’extrema dreta, que justet té la intel·ligència d’una truita de riu, va picar a la primera. Un diputat carpetovetònic va cridar “bruixa” des del seu escó. I ja hi som. Que si el dret de les dones al propi cos i el fantasma de l’heteropatriarcat amunt i avall. Punt per la bancada socialista.

 

La despenalització de l’avortament i la seva inclusió a la cobertura sanitària pública és indiscutible i genera un gran consens social. Per l’esquerra és una benedicció que la qüestió ocupi el debat públic de tant en tant perquè és un joc que només poden guanyar per golejada.

 

Quan una dona vol avortar i té raons per fer-ho ha de poder avortar. Decidir si les raons són o no prou fonamentades és tan difícil que la solució actual és la menys dolenta de totes. L’avortament pràcticament lliure fins a la setmana vint-i-dos de l’embaràs. Limitar-lo i perseguir-lo genera mals que massa sovint superen el bé que es vol protegir. Gestants sense recursos que acaben avortant en condicions insalubres i perilloses, processos penals absurds, penes inaplicables i molt de patiment.

“Nosaltres parim, nosaltres decidim” és un bon crit, però com a argumentari és més aviat limitat. La contradicció flagrant amb les raons contra la gestació subrogada ho fan prou evident.

L’avortament és un dret, però és alguna cosa més, una necessitat tràgica i un mal menor. Aquest és el camí per impugnar la frivolitat amb què l’esquerra tracta la qüestió. “Nosaltres parim, nosaltres decidim” és un bon crit, però com a argumentari és més aviat limitat. La contradicció flagrant amb les raons contra la gestació subrogada ho fan prou evident.

 

Entre el dret i el mal menor, una societat més madura i menys abocada al partidisme de vol rasant encararia el dilema amb un punt més de maduresa. L’avortament és, de vegades, una necessitat tràgica i un recurs necessari, però, contra el que passa amb altres drets, seria bo que s’exercís poc. Fer-lo menys necessari buscant alternatives menys traumàtiques i irreversibles.

 

Les mares que reivindiquen el dol perinatal deixen prou clar que un avortament, voluntari o involuntari, és alguna cosa més que una intervenció sense importància. A Espanya hi ha gairebé cent mil avortaments cada any. Més d’un 40% d’aquests són el segon, tercer o quart avortament de la mateixa dona. Un fracàs col·lectiu. Costa de creure que aquesta xifra no es pugui reduir. Fer-ho sense perjudicar ningú. Evitant un tràngol que ningú no deu passar per gust. Insistint en la importància dels anticonceptius, explicant que l’avortament no és un mètode de control de la natalitat, donant un major suport social a les mares, acompanyant les gestants i buscant alternatives com l’adopció. Garantir el dret a l’avortament sense promoure’l de forma impúdica i imprudent.

 

Menys bruixes, menys victimisme i més bé comú. Més intel·ligència, en definitiva.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Tribulacions | Nazis i volcanòlegs

ElTribú

| 22 set., 2021

Tribulacions | Nazis i volcanòlegs

22 set., 2021 |

El Secretari General de l’ONU, Antonio Gutérres, començava el seu discurs renyant els líders mundials i demanant que es posin les piles i li facin més cas perquè mai el món havia estat tan dividit i mai havia estat tan urgent ni necessària la unitat. Ho diu quan aquí mateix, a casa nostra, els líders d’opinió fa dies que estan molt preocupats per la manifestació neonazi de Madrid i per l’estranyíssim fenomen dels volcanòlegs a twitter, que pengen vídeos de volcans que no són el de La Palma i que diuen coses estranyes que no he aconseguit trobar més que en comptes paròdia però que segur que són molt perilloses i que ens hem de posar seriosos d’una vegada per totes amb això de les fake news.

 

Ja és gairebé impossible veure un nazi per la televisió sense creure que és una paròdia de nazi, i la seva passejadeta de diumenge podria haver servit per recordar a urgentistes de la catàstrofe com el senyor Gutérres que el món sí que ha estat més dividit que avui en dia i que ho ha estat per motius molt més greus i que gràcies a això, per exemple, Europa és una Unió d’Estats democràtics i el senyor Gutérres té la feina i el sou que té. 

 

Només ha servit, en canvi, per veure que fins i tot hi ha independentistes exigint una democràcia més militant i penes més dures pels qui atempten contra els seus valors fonamentals. I perquè els periodistes més conscienciats ens tornin a explicar com d’important és perseguir encara amb més força i contundència els delictes d’odi per acabar amb l’extrema dreta. Aquesta és una agenda que coincideix, per una d’aquelles casualitats o per una d’aquelles covardies que consisteix en remar sempre a favor del vent, amb l’agenda de l’alcaldessa de Barcelona, del govern català, del govern espanyol i del president no electe del món mundial el sr. Gutérres. Una agenda ecologista, una agenda aparentment globalista però amb polítiques de control creixent del moviment de persones i capitals. És una agenda en la que coincideixen des dels Estats Units fins a la Xina passant per la pràctica totalitat dels països del món. I això només evidencia que la necessitat de buscar constantment un boc expiatori per reforçar la unitat és una excusa més per limitar la pluralitat i la llibertat al món (i no només a Catalunya).

 

Per pocs que siguin, o fins i tot si no hi són, els nazis i els volcanòlegs de twitter (com els negacionistes del covid o els antivacunes d’ara) tenen una funció molt important per reforçar aquesta tendència tan del nostre temps a considerar que els ciutadans occidentals som malvats i ignorants i que més val que ens vigilin i ens controlin una mica més i una mica millor perquè sinó no ens en sortirem (qui sap d’on o de què). 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a seguir creixent.

Nenes, Sally Rooney diu que us caseu | Marina Porras

ElTribú

| 22 set., 2021

Nenes, Sally Rooney diu que us caseu | Marina Porras

22 set., 2021 |

Marina Porras | @mporrasmarti

[On ets, món bonic. Sally Rooney. Edicions del Periscopi. Traducció d’Octavi Gil Pujol]

 

És ridícul fingir que es pot escriure sobre Sally Rooney sense tenir en compte que és l’espectacle literari i mediàtic més sonat d’últimament. S’ha d’escriure sobre ella precisament perquè ha venut tres milions d’exemplars, perquè l’han traduïda a 46 llengües i perquè s’ha convertit en una icona de la seva generació. El seu triomf, com tots els èxits exagerats, diu més sobre la nostra època que sobre els seus llibres. Rooney és, i ha estat des del principi de la seva carrera, més interessant com a fenomen que com a escriptora. 

 

La seva prosa és de quiròfan; plana i funcional, neutra fins a l’extenuació. Els personatges són clixés i les històries banals, però les seves novel·les arriben a tot arreu, des d’adolescents ansioses fins als professors de literatura de les millors facultats occidentals. Rooney busca el gran públic i busca la validació literària. El primer ja el té, i lo segon només ho perdrà si es desinfla la bombolla, perquè a l’acadèmia no hi ha cap jerarquia més enllà de les modes que toquen a cada moment. 

 

A mi em cau bé perquè ha aconseguit que la progressia mundial es rendeixi a la que és la més conservadora de les novel·listes mil·lenials. Els llibres de Rooney ens diuen que les últimes dècades, pel que fa a la sofisticació de les relacions entre humans, no ens ha servit per a res: al seu univers no hi ha alternativa a la convenció. Els seus personatges femenins són noies que volen ser salvades i dominades, i per això el seu públic és essencialment femení i la llegeix amb addicció, buscant respostes als seus buits. 

 

A On ets, món bonic llegim la història de dues noies que s’han passat la dècada dels vint als trenta pensant que havien d’arreglar el món, destruir el capitalisme i reciclar molt mentre es convertien en senyores independents i radicals. És el que els havien ensenyat a l’escola, a la premsa i a la facultat, bevent dels postulats teòrics de l’últim segle. Quan les noies fan trenta anys veuen que aquest constructe és un somni d’adolescents que han crescut en un ambient massa woke per la pressió que estan disposades a aguantar. Als trenta, aquestes noies només volen que se les estimin i que se les follin, per aquest ordre, tot i que de vegades facin veure que és al revés. Han tornat als somnis de princesa de quan eren petites, que havien rebutjat mentre feien carreres i màsters i intentaven provar alguna cosa diferent.

 

La novel·la comença quan una de les protagonistes se’n va a viure a una rectoria d’un poble a la costa irlandesa. És milionària gràcies a la seva feina i no depèn de ningú, però només arribar busca un noi per Tinder, perquè necessita companyia. La noia no surt gaire de casa. Llegeix, fa tasques domèstiques amb cura i s’escriu correus llarguíssims amb la seva millor amiga, que viu a Dublín. De fet, mitja novel·la és epistolar, un fenomen que ha marcat la tradició clàssica anglesa. 

L’amiga a qui escriu, l’altra protagonista, està embolicada amb un noi molt catòlic que gairebé es fa mossèn i a qui coneix des de petita perquè treballava als estius a la granja del seu poble. Sembla broma però no ho és. Amb aquest noi es van conèixer fa una dècada però la moral de l’època no permetia que estiguessin junts: ella només tenia vint anys, i havia de gaudir d’un temps d’experimentació sexual i relacions precàries abans d’emprendre una vida convencional. Com Persuasió de Jane Austen però al revés i en paròdia. A la novel·la també hi ha un viatge iniciàtic a Roma que posa a prova una relació, com a Retrat d’una dama de Henry James. Per últim, i com no pot faltar en cap novel·la victoriana, també hi ha alguna festa i un gran casament.

“Rooney té una manera molt perversa i molt comercial d’explicar-nos que tot el que té al voltant li sembla una merda i alhora l’única sortida que té a l’abast”

Rooney passeja pel llibre totes les convencions de la novel·la decimonònica per dir-nos que aquí no ha canviat res en dos segles. A més, hagués pogut deixar el llibre en un final obert, amb marge per a interpretacions. Però Rooney no s’hi posa per poc i l’acaba amb un final cursi, redundant, ensucrat: l’única solució per als seus protagonistes, maniquins de la nostra època tova i desfeta.

 

L’irlandesa ha anat afinant la veu a cada llibre. La seva primera novel·la, Conversations with friends, em va semblar un llibre de campus pedant, d’universitària que descobreix el món. Amb Gent normal, la segona i la que li ha donat l’èxit mundial, m’ho vaig passar bé i em vaig enfadar. Em molestava que els seus personatges insofribles i la seva trama absurda se m’haguessin enganxat al cap i no em deixessin tranquil·la. Potser em feia ràbia veure la rapidesa amb què hem passat d’adorar el petardisme de Sex and the City o el nervi de Girls a venerar nens reprimits amb problemes induïts.

 

He llegit On ets, món bonic amb una ànsia pròpia dels fenòmens però sense sorprendre’m. Els personatges insuportables de Rooney cada dia em cauen millor. M’agrada la fredor de la prosa i la manera com Rooney veu les relacions com a estructures de poder. La seva mirada sobre el món és molt sexual, però reprimida, com si el sexe només fos una eina per endreçar-nos els uns als altres.

 

Al llibre, un dels nois es posa calent quan la noia li demana que la cuidi dient: “Té gràcia, crec que m’agrada que em manis. Una part de mi fa com sí, sisplau, digue’m què he de fer amb la meva vida (…) Com quan te m’estic queixant de qualsevol cosa i em dius princesa: em posa una mica”. Les noies del llibre són l’antimodel de l’alliberament que ens venen cada dia. Només volen un home que les cuidi i a qui puguin controlar: “per ella, estar entre els seus braços i sentir-lo moure’s dins seu, aquell home que mantenia la distància amb tothom, sentir-lo cedint, obrint-se amb ella, allò era la seva idea de sexualitat més absoluta, mai havia anat més enllà, encara”.

 

Rooney explica que l’alternativa a la convenció no és tan fàcil com ens l’han pintada. Ser una dona alliberada és aguantar molta pressió i molta solitud. Això no està a l’abast de qualsevol, i menys encara d’unes nenes que només volen descansar i deixar d’analitzar-se. Alguns personatges han patit crisis d’angoixa perquè no sabien què fer amb la seva vida. Un altre s’ha salvat per la religió catòlica, que dóna estructura i sentit al seu univers. Fins i tot hi ha una defensa del matrimoni tradicional, que segons un dels personatges gairebé sempre acaba en fracàs “però com a mínim era un intent d’aconseguir alguna cosa, i no només un embargament trist i estèril de la possibilitat de la vida”.

 

On ets, món bonic està ple de referències a la nostàlgia i a la idea del passat com una cosa millor. S’explica en frases tan retorçadament banals com “mirant per internet, no veig gaires idees per les quals valgui la pena morir”. Aquestes noies s’han trobat amb un present buit, i es giren contra un món que només els ha ensenyat coses inútils que no els serveixen per viure: “si abans solies estar en sintonia amb el discurs cultural, ara ja no ho estàs, i et sents lluny del món de les idees, alienada, sense una llar intel·lectual”.

 

L’emoció més forta del llibre és quan una de les noies diu que ha acabat de llegir La copa daurada de Henry James i l’ha trobat tan bo que l’ha llançat contra la paret de l’habitació. El sentiment més intens de la novel·la està dedicat a uns personatges de ficció; a uns senyors de fa un segle que, ells sí, es van atrevir a transgredir les normes de la seva societat. És un gest d’impotència de Rooney, que veu que no pot aprofitar res del seu temps, però tampoc pot arribar on arriben aquests escriptors.

 

En aquest llibre, Rooney se salta tots els referents que, per moda i per norma, li haurien de ser propis. A la novel·la no hi ha Sontag, no hi ha Gornick ni Zadie Smith, no hi ha Beauvoir, ni tan sols Woolf. Els citats al llibre són Proust, James i Tolstoi. L’escenari és el dels grans, i Rooney no ho fa de manera gratuïta, encara que alguns la vulguin menysprear com a simple producte.

 

Rooney sap que hi ha alguna cosa en els bons que no hi és enlloc més. El problema, i n’és conscient, és que ella no és una escriptora amb la força per fer un discurs a l’alçada dels seus ídols. Sap que ningú llançarà On ets, món bonic contra la paret de l’habitació. I si no té la força de la radicalitat, s’ha d’acollir a la convenció, com fa tothom. Rooney té una manera molt perversa i molt comercial d’explicar-nos que tot el que té al voltant li sembla una merda i alhora l’única sortida que té a l’abast.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a seguir creixent.

Tribulacions | Botellades, teranyines i aranyes

ElTribú

| 21 set., 2021

Tribulacions | Botellades, teranyines i aranyes

21 set., 2021 |

La “relaxació de les mesures” en l’oci nocturn arriba tard i malament. Perquè tot el que s’ha vist aquestes últimes setmanes, des dels botellots o botellades fins els borratxos perseguint la policia, només ha fet que reforçar la imatge d’impotència de l’autoritat per fer complir la llei i, per tant, i en justa correspondència, el creixement de l’arbitrarietat, la repressió i l’autoritarisme. Ens hem fet un fart de sentir alcaldes presumir de ser autèntics demòcrates i no com altres demanar que s’implementés el toc de queda per controlar millor l’ordre públic. I hem vist com la policia, fent complir la llei segons pogués o volgués, feia certa aquella terrible profecia que veu la llei com una teranyina, ideal per atrapar les petites mosques però inútil per aturar els elefants. 

 

És precisament per això que un govern no pot imposar lleis que no pot defensar i que no pot fer-ho, sobre tot, quan això només perjudica els qui les compleixen. Això és el que ha passat amb tots aquests locals que han hagut de tancar mentre la festa seguia al carrer i això és el que ha passat amb tots aquests bars i restaurants que han hagut de fer tot d’equilibris per seguir oberts mantenint distàncies i pagant sous mentre a la plaça del davant (la del Macba, per exemple) s’hi acomulaven els botellots i les festes amb música, alcohol, drogues i bàndals. O en els bars que cada nit han de fer fora els clients a corre-cuita per por que passi un cotxe de la policia que, sense aturar-se ni baixar ni donar cap explicació, els posi una multa que, ara més que mai, fa de molt mal pagar.

 

El que s’ha vist amb aquestes mesures és com s’ha penalitzat el feble i s’ha deixat fer el fort i com tot això s’ha justificat amb uns criteris sanitaris molt sovint incoherents. Això només ha fet créixer l’arbitrarietat, l’autoritarisme i la desconfiança envers la llei, l’autoritat i el proïsme. La lliçó és clara i la nostra única esperança és que no l’haguem de recordar massa sovint.

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a seguir creixent.

Mirarem la tele | Miquel Bonet

ElTribú

| 21 set., 2021

Mirarem la tele | Miquel Bonet

21 set., 2021 |

Miquel Bonet | @MiquelBonet_

Gràcies al progrés i a la tecnologia, concretament a Google TV, aquest final d’estiu he redescobert la televisió. Vull dir la televisió normal, la que té canals, no s’atura quan prems un botó i té molta publicitat de la que no queda en un racó de la pantalla i pots ometre apartant la mirada. Tot això encara existeix. És increïble.

 

Després de gairebé dues dècades d’haver desviat el flux de l’oci i la informació que ens arriba al cervell de l’abans coneguda com a ‘caixa tonta’ a internet, sobta que encara pervisqui amb tanta vitalitat. Del meu experiment d’immersió televisiva de les dues últimes setmanes en destacaria que en aquests —posem— deu últims anys ha canviat algun aspecte de format i d’estètica, però que la televisió continua sent en essència el mateix: un mitjà destinat a bombardejar missatges potents, subliminars i opiacis a audiències molt ben segmentades. Una eina de control, vaja.

 

La Primera continua sent una televisió destinada a ofrenar majors glòries a Espanya, i ara a més ho té molt més fàcil gràcies a un pressupost infinit i el dúmping infame que representa l’absència de publicitat a l’hora de competir amb altres televisions públiques. Tele 5 encara és un instrument eficientíssim per embrutir-se com a persona i tornar-te culturalment espanyol, si és que encara no ho ets. Mirant la Sexta pots fer veure que ets tope progre i enrotllat però sempre respectant els marges de la Constitució que ens vam donar entre tots, que és el límit sagrat de tota interacció pública.

 

I, segurament, el cas de la televisió espanyola de més èxit és TV3, una maquinària de propaganda impressionant que té un mercat tan captiu que inclús es pot permetre enviar els seus missatges sense maquillar-los gaire. Fa dos o tres dies, vaig veure un reportatge sobre l’arribada d’Oriol Junqueras i Marta rovira al lideratge d’ERC. Aquests ulls que us parlen, avesadíssims al porno hard, van haver de desviar la mirada cap a una taca d’humitat que tinc al sostre. No sé ben bé d’on ve la gotera.

“Mirarem la tele. Perquè és el mitjà de masses que més bons resultats de control ha donat i perquè, després d’aquest Maig del 68 de l’alliberament mediàtic que ha representat aquest inici de segle, les coses han de tornar al seu lloc natural, que és que ells parlin i nosaltres escoltem”

És un sistema molt ben greixat, ara encara més refinat per les facilitats tecnològiques, i que a més funciona. És bastant discutible que se’l pugui qualificar de ‘tonto’, si més no de part de l’emissor. De la banda del receptor l’únic que es pot constatar és que les audiències segueixen sent milionàries. No només no va de baixa sinó que en pronostico un auge, del mirar la tele. I més ara que el control sobre les plataformes digitals s’incrementarà amb la nova llei de l’audiovisual. Aquesta llei que, per cert, des de Catalunya es critica amb tot el cinisme per no protegir el català, quan la nostra Corpo no ha tingut collons d’imposar les seves pròpies quotes lingüístiques i ha permès la normalització del castellà als mitjans que emeten a la comunitat autònoma.

 

Ja se sap que el liberalisme espanyol és selectiu i no té cap problema en acatar les restriccions i quotes europees quan l’afavoreixen i desoir-les quan no li convenen. No hi veuen cap contradicció ni, el que és més important, rebran cap represàlia comunitària per actuar d’aquesta forma. El que és clar és que el català es deixarà sempre a la mercè de les dinàmiques de mercat, fins que s’extingeixi i l’espanyol es beneficiarà de la nova socialdictatova —democràcia liberal sobre el paper— de tall xinès que està de moda i s’imposarà.

 

Mirarem la tele. Perquè és el mitjà de masses que més bons resultats de control ha donat i perquè, després d’aquest Maig del 68 de l’alliberament mediàtic que ha representat aquest inici de segle, les coses han de tornar al seu lloc natural, que és que ells parlin i nosaltres escoltem. Ara bé, la tele és també una cel·la càlida, un lloc on recloure’ns i limitar el lliure albir. Un reducte per amagar-nos de nosaltres mateixos i deixar de pensar. Una presó on ser esclaus unes hores, allò que tant ens agrada. Cal valorar-ho.

 

Mirarem la tele, perquè és el signe dels temps. I perquè, com diu ma mare, no hi ha res com les pel·lícules dolentes d’Antena 3 per fer la becaineta encabat de dinar. Són un servei públic. L’altre dia, abans d’adormir-me, en vaig enganxar una que començava amb una frase lapidària: «El món no és mogut pels diners, sinó per la confiança». Deu ser la cosa més intel·ligent que he sentit en tot l’any.

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a seguir creixent.

Tribulacions | Tothom a l'aeroport

ElTribú

| 20 set., 2021

Tribulacions | Tothom a l'aeroport

20 set., 2021 |

És cert que es manifestaven contra un projecte ja inexistent i fracassat, però tampoc és que fos la primera vegada. La de diumenge era una manifestació celebrada per celebrar-se. Per celebrar una petita victòria en una ridícula batalla que en realitat ningú ha lliurat en el context d’una guerra que és la guerra final i definitiva de la humanitat contra la destrucció del planeta. La Ricarda i els seus ànecs poden semblar poca cosa, però el simbolisme que té la manifestació d’ahir és enorme, perquè era una manifestació a favor de tot i en contra del no-res on se celebraven la bona fe i la bona sort dels bons catalans i la covarda incompetència dels seus governants.

 

Aquí el debat sobre l’ampliació o no de l’aeroport és secundari per no dir inexistent, perquè del que es tractava, a la manifestació com als despatxos, era de l’exhibicionisme moral. De la lliure voluntat d’un poble per autodeterminar-se com a pur i net i absolutament irresponsable dels efectes dels seus actes. Se celebrava la incapacitat dels dos partits que governen la Generalitat per plantejar públicament el seu model de país, per definir una posició concreta sobre un tema concret i defensar-la davant la societat a la que asseguren voler servir. I se celebrava que ho fessin o no fessin en nom d’una unitat que, com a mínim des de l’1 d’octubre, però evidentment des de molt abans, només es busca com a coartada per limitar la crítica, per culpar l’altre del trencament que vindrà i per postposar-lo tant com sigui possible mantenint sous, càrrecs i poder.

 

Celebrem-nos!, per tant. I celebrem que el que Madrid promet Madrid ho negui perquè així, i només així, podem seguir caminant tots, junts i republicans, cap al no-res de la República promesa.

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a seguir creixent.

L’educació de les persones lliures | Jordi Feixas

ElTribú

| 20 set., 2021

L’educació de les persones lliures | Jordi Feixas

20 set., 2021 |

Jordi Feixas | @jordifeixas

Fa uns dies, celebrava el meu ritual de preparació mental per la tornada a la feina, tot gaudint de l’últim Tom Collins del descans laboral assegut en una terrassa davant del mar. Manifestant el meu creixent distanciament respecte el món que m’envolta, m’havia instal·lat provocativament amb el Red Tory de Phillip Blond sobre la taula. Una provocació que, certament, només pot generar indiferència en un racó de món on pocs saben què és un tory i molts menys estan interessats en la seva varietat cromàtica. Sigui com sigui, gaudint de la sensació de llarg diumenge a la tarda que susciten les hores finals de vacances, pensava en The Chair, una nova sèrie de Netflix sobre els professors d’un departament universitari de literatura que intenten adaptar-se als compassos d’una nova època. 

 

El seu relat televisiu conté un tast de bona part del que sacseja l’educació superior en humanitats des de fa anys. Per exemple, la dificultat per atraure estudiants en un món que ha fet del futur el símbol del bé i de la utilitat material l’únic criteri de progrés vital. O els debats pedagògics entre la classe magistral, centrada en l’escolta i debat sobre allò que l’estudi permet considerar important, o la classe sotmesa al que vol avui l’alumnat, i no orientada per allò que li permetrà arribar millor a l’endemà. O la pressió i censura sobre el professorat que fa comentaris que ofenen el clima d’opinió imperant. O les misèries, ambicions i jocs de poder personals… Dit en poques paraules, la vida acadèmica occidental del primer terç del nostre segle.

 

Amb la calma que dóna la brisa que ve de mar, hom accepta que ells han guanyat i nosaltres hem perdut. Els bàrbars no són a les portes: fa temps que viuen entre nosaltres i, si el món no en percep la barbàrie, és perquè el primer símptoma de la pèrdua de riquesa cultural és la incapacitat per reconèixer-la. Així doncs, alguns estem abocats a la resistència, però a una resistència que el coneixement de les coses humanes no només ajuda a fer més tolerable, sinó que convida a practicar amb bon humor. I ja se sap que el bon humor demana, més que l’acte de criticar, el de recordar allò que creiem que val la pena conservar. 

“Només el contacte amb la història de les grans idees, arguments i exemples sobre la condició humana ens pot donar alternatives a allò que se’ns presenta com a únic i necessari. Només el coneixement ens farà lliures”

Val la pena conservar la consciència del fet que els humans som, com deia Michael Oakeshott, allò que aprenem a esdevenir i que, per tant, no podem escapar-nos de la responsabilitat sobre les creences que defineixen el que som i que sempre són creences apreses. Que, com ja sabia Sòcrates, la vida humana conté un conjunt de preguntes especialment importants sobre les quals no tenim resposta, i que la consciència d’aquesta ignorància ens mostra que el més important és, precisament, intentar superar-la. Que, com ens va fer veure Leo Strauss, el millor camí per intentar trobar respostes a aquestes preguntes fonamentals és llegir i debatre amb els grans llibres, escrits per aquells que van pensar bé la nostra humanitat abans que nosaltres. I que, conseqüentment, l’educació genuïna segueix sent l’educació en la cultura, és a dir, en el cultiu de la ment per donar-li allò que millor l’alimenta: coneixements.

 

Val la pena recordar que els continguts que hem interioritzat són el gran filtre amb el qual jutgem el món que ens envolta, i sense els quals estem a mercè de les seduccions simplistes que pretenen la conquesta de les nostres voluntats. Val la pena recordar que conèixer és definir i delimitar, però que definir i delimitar no té res a veure amb limitar-se. Perquè només distingint bé una cosa d’una altra, coneixent bé allò que fa que sigui allò que és, podem comprendre el seu valor i l’efecte que té en nosaltres. I, si s’escau, prendre’n distància. Així, la cultura d’una persona també es mesura en la destresa que té en l’art de fer distincions. Val la pena recordar que l’educació és un camí que implica admetre que som éssers sempre incomplets, aspirants a una millor versió de nosaltres mateixos. I que la ruta més directa per assolir-la passa per escoltar i fer confiança a aquells que han recorregut aquest camí abans que nosaltres, professors la responsabilitat dels quals és acollir-nos en la nostra condició present, seduir-nos perquè la deixem enrere i exigir el nostre esforç per superar-la.

 

Recordar coses com aquestes és apreciar que només el contacte amb la història de les grans idees, arguments i exemples sobre la condició humana ens pot donar alternatives a allò que se’ns presenta com a únic i necessari. Que participar en el gran diàleg entre els millors llibres és la manera més òptima d’obrir els nostres horitzons. I que, per tant, segueix sent tan cert com ho ha estat sempre que només el coneixement ens farà lliures.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a seguir creixent.

Sense un gra de sal #24 | Claudio

ElTribú

| 19 set., 2021

Sense un gra de sal #24 | Claudio

19 set., 2021 |

@clorgu

“No li desitjo molta felicitat. S’avorriria”, Fiódor M. Dostoievski.

 

“La universidad educa en cuanto enseña al joven a apasionarse por todo lo que le será inútil más tarde”, Nicolás Gómez Dávila.

 

 

“Perhaps the chief reason why the welfare state went astray was that the governing elite imposed a bureaucratic and centralised vision of the caring state upon a working class that wished for something far more radical, more mutual and more empowering. The welfare state I believe, began the destruction of the independent life of the British working class”, Phillip Blond, Red Tory.

 

 

“Cocktails,” drawing by F. Marshall from London West, 1944

 

Mass firings because people are of the wrong race. This is “social justice” – the reimposition of formal race discrimination”.

 

“Subsidy is for Art. It is for Culture. It is not to be given to what people want, it is for what people don’t want but ought to have. If they really want something they will pay for it themselves.” Sir Humphrey Appleby.

“L’idéologie de la mondialisation, antiraciste et multiculturaliste, sera au XXIe siècle ce que le nationalisme fut au XIXe siècle et le totalitarisme au XXe siècle, un progressisme messianique fauteur de guerres ; on aura transféré la guerre entre nations à la guerre à l’intérieur des nations”

Éric Zemmour

Zemmour, una certa idea de França (II).

 

L’organisation centralisée de la France, la concentration extrême des intelligences dans quelques rues de Paris coupent systématiquement les élites françaises du peuple et leur donnent l’impression à tout moment qu’elles peuvent et doivent se passer de celui-ci, suscitant en retour désaffections, révoltes, rébellions, haines. (DF)

 

Y’a des gens qui sont là depuis 1000 ans et qui ont envie d’être là encore 1000 ans, et qui n’ont pas envie d’être métissés, monsieur Attali, excussez-les! Ils ont pas envie d’être submergés. Ils ont pas envie d’être remplacés. C’est coin, hein, je reconnais, c’est bas. C’est bas et c’est pas tellement altruiste, mais c’est leur vies, vous comprenez. 

 

Une nouvelle génération cosmopolite… mariait mépris du peuple français, haine d’une France collaborationniste, colonisatrice, raciste, et la quête parmi les immigrés arabo-africains d’un nouveau peuple mythique révolutionnaire. (MF)

 

Les maoïstes ne le savent pas encore, mais derrière un décor de lutte des classes, ils préparent à leur profit la succession des élites… On passe par la lutte des classes pour une efficace sélection des élites; on passe par Marx pour arriver à Pareto. (SF)

 

Les élites françaises s’étaient abritées derrière l’Europe pour abandonner un modèle national qu’elles rejetaient, jugeaient injuste et inadapté aux temps nouveaux, tandis que les classes populaires s’y accrochaient au fond de leur coeur sans oser ni pouvoir le défendre dans l’espace démocratique. (MF)

 

Lorsque les industriels français délocalisent, ils s’en défendent au nom des coûts salariaux ; ils parlent bêtement d’argent. Nos grandes consciences de gauche… délocalisent au contraire par humanisme. Universalisme. (SF)

 

Commissaire européen à la concurrence, Joaquin Almunia a décidé qu’il ne verrait qu’une seule fois les patrons des entreprises concernés par son auguste jugement. Louis XIV à Versailles était plus complaisant. (SF)

 

La gauche est cohérente dans son hypocrisie : cet électorat populaire de «petits blancs» est perdu pour elle, alors que leurs remplaçants (bobos et enfants de l’immigration) assurent sa domination politique sur la ville [Paris]. (SF)

 

Devenue ville-monde, Paris s’éloigne de la France. Le cosmopolitisme des Lumières, sans cesse revendiqué, répandait les idées françaises dans le monde; le cosmopolitisme du bobo traduit le phénomène inverse. (SF)

 

L’idéologie de la mondialisation, antiraciste et multiculturaliste, sera au XXIe siècle ce que le nationalisme fut au XIXe siècle et le totalitarisme au XXe siècle, un progressisme messianique fauteur de guerres ; on aura transféré la guerre entre nations à la guerre à l’intérieur des nations. (SF)

 

Les élites juives, communautaires et intellectuelles, pour la plupart de gauche, ont enfermé leurs coreligionnaires dans un double piège, identitaire et mondialiste, tribal et cosmopolite, qui les a séparés de leurs concitoyens français, et a fait d’eux les victimes privilégiées des vagues migratoires islamiques qui ont déferlé, toujours plus hautes et cinglantes. (DF)

 

Le «sans-papiérisme» – mouvement idéologico-mondain. (SF)

 

Le «plébiscite de tous les jours» sert la démolition de «la volonté de continuer à faire valoir l’héritage qu’on a reçu indivis». L’exaltation obsessionnelle du «vivre-ensemble» est le paravent à l’abri duquel on enterre le «principe spirituel unique de la nation». (DF)

 

Dans un système où l’assimilation demeure le sur-moi populaire, et la diversité multiculturaliste la réalité non assumée mais vantée par les «faiseurs d’opinion», on comprend mieux l’incompréhension, voire l’hostilité croissante entre autochtones et jeunesse d’origine immigrée qui se réfèrent à deux modèles de coexistence différents, en utilisant le même concept-valise d’intégration vidé de sa substance. (MF)

 

L’intégration n’est pas le préalable de l’assimilation, mais son exact opposé; son adversaire irréductible même; les progrès de l’intégration détruiront toute possibilité d’assimilation jusqu’à l’extinction de celle-ci au bénéfice de celle-là. (SF)

 

La violence de la polémique sur le voile en France repose sur ces incompatibilités entre deux modèles anthropologiques bien davantage que sur la question plaquée du féminisme moderne, qui agit en l’occurrence tel un coucou idéologique. (MF)

 

Ce n’est pas à l’islam de s’adapter à la nation française, mais à la France de s’adapter à l’islam. L’islam est à la fois le révélateur et le détonateur de la désintégration de l’État-nation. (SF)

 

Le Français pense que tout étranger, quelles que soient son origine, sa race, sa religion, peut accéder au nirvana de la civilisation française. Attitude un brin arrogante, xénophobe même, mais aucunement raciste. (MF)

 

L’«apartheid» est une séparation imposée par les élites politiques au nom de principes racistes. En France, aujourd’hui, les politiques sont les derniers à tenter d’imposer un «mélange», une «mixité sociale» au nom de principes humanistes à des populations qui, majoritairement, «votent avec leurs pieds» en faveur d’un divorce en bonne et due forme. (MF)

 

J’avais, dans le ‘Suicide’, montré comment l’état du pays s’était détérioré, et je pensais que l’on s’arrêterait là. Mais avec ‘La France n’a pas dit son dernier mot’, j’explique que la situation de l’État s’est aggravée.

 

MF: Mélancolie Française

SF: Suicide Français

DF: Destin Français

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a seguir creixent.

Socialdemocràcia a la xinesa? | Javier Borràs Arumí

ElTribú

| 15 set., 2021

Socialdemocràcia a la xinesa? | Javier Borràs Arumí

15 set., 2021 |

Javier Borràs Arumí | @jborrasarumi

Aquest estiu, els empresaris xinesos han passat més hores enganxats amb angoixa a la pantalla dels seus mòbils que estirats prenent un còctel a una platja de Hainan. El govern xinès ha tret noves regulacions que limiten i fins i tot debiliten sectors com el comerç digital, les immobiliàries, l’educació privada, els videojocs, els clubs de fans de famosets xinesos, les criptomonedes o els productes de bellesa. Des d’Occident, això s’ha interpretat com una batalla contra el sector privat, o, fins i tot, com un retorn al maoisme -recurs habitual quan un periodista no entén què està passant a la Xina-.

 

El fil real que connecta totes aquestes noves regulacions, però, és el que el Partit Comunista anomena “prosperitat comuna” (共同富裕), el nou eslògan de moda a Pequín. Una de les expressions més importants d’aquesta “prosperitat comuna” és el gir en polítiques públiques que està realitzant el govern xinès ara mateix, i que consisteix en allunyar-se de la priorització de Deng Xiaoping pel creixement econòmic i l’eficiència, i donar més pes a l’equitat i a la protecció dels ciutadans respecte les externalitats negatives del mercat. Per això el titular d’aquest article porta la paraula “socialdemocràcia”: no per la part democràtica del terme, sinó pel gir social que entenem que un país fa quan intenta posar límits forts al mercat -però sense destruir-lo-. Si fins ara el motor de la legitimitat del Partit Comunista era l’enriquiment absolut del país (l’important és que la riquesa creixi en general, independentment de com es distribueixi), ara que la Xina és una gran potència econòmica amb una enorme classe mitjana, el Partit veu que la satisfacció dels ciutadans no només vindrà de l’enriquiment generalitzat. Quan una persona ja ha arribat a un nivell adquisitiu decent, potser prioritza una millor protecció com a consumidor, més seguretat social o un millor medi ambient, que un petit increment marginal en la seva riquesa. No és una idea massa diferent a la promesa de la socialdemocràcia.

 

Utilitzar la categoria de “socialdemocràcia”, però, té uns límits. Alguns dels moviments recents de Pequín per promoure la “prosperitat comuna” tenen un flaire socialdemòcrata clàssic, però d’altres tenen un toc més singapurès o político-tecnològic. Crec que és útil agrupar els moviments reguladors de la Xina d’aquest estiu en tres categories: les mesures igualitàries, les mesures tecnològiques i les mesures singapureses.

 

Les mesures igualitàries del govern xinès tenen a veure amb la redistribució de la riquesa i una protecció del consumidor respecte poders econòmics tradicionals. La redistribució la veiem, per exemple, en la campanya que el govern està fent per a que les grans empreses nacionals facin “donacions voluntàries” que contribueixin al bé comú. En una economia occidental de mercat, això no tindria gaire importància, però en una com la xinesa on quasi tota gran empresa té relació i es vol portar bé amb el Partit Comunista, quedar com l’empresa “no solidària” que no retorna part de la seva riquesa a la societat, pot crear problemes de mala premsa de cara als consumidors o perjudicar la relació amb el Partit. Per si de cas, pensen moltes empreses xineses, millor fer una donació anual. Aquesta versió de “que paguin els rics” també es veu en les desenes de famosos i milionaris xinesos que han aparegut recentment a les notícies, investigats per evasió fiscal.

“La idea del sistema de crèdit social és crear una sèrie de petits càstigs i incentius que vagin dirigint el individu en una certa direcció moral (no estafar, pagar els deutes i impostos, mantenir una vida sana, desconnectar del món virtual…). És un paternalisme acompanyat del poder tecnològic del segle XXI”

Aquestes mesures igualitàries també tenen com a objectiu reduir el desequilibri de poder entre el consumidor xinès i diversos sectors econòmics. Un dels que ha sorprès més és el de l’educació privada, concretament les empreses de classes particulars. Qui conegui la Xina sap que l’educació dels fills és una prioritat total per a les famílies del país, que estan disposades a renunciar a diners, feines, comoditat social o llaços familiars a canvi de que els fills vagin a una bona escola. Els nens, alhora, viuen en una situació d’alta competitivitat respecte dels seus companys de classe. La manera per destacar, fa uns anys, era assistir a classes particulars extra, a les tardes i caps de setmana, per tenir un petit avantatge respecte la resta de companys. Actualment, això ja quasi no suposa una diferència: la immensa majoria de nens fan classes particulars quan surten de l’escola. S’ha creat un sistema privat i paral·lel d’educació on qui té més diners aconsegueix més avantatges (sistema oposat a l’educació obligatòria xinesa, on les escoles de millor qualitat són les públiques). No són estranys, a més, els casos de professors de l’educació pública que alhora treballen en aquestes acadèmies extraescolars, creant de facto una corrupció estructural en la qual els alumnes que no paguin per les seves classes extres probablement estaran en desavantatge. Les noves regulacions del govern xinès van en la direcció de reduir aquestes externalitats negatives del sistema d’educació paral·lel, en especial les que afecten als estudiants més pobres. Aquesta acció de Pequín no ha estat ben rebuda per molts pares, que creuen que acabarà perjudicant les oportunitats dels seus fills en la carrera per ser admesos a una bona universitat.

 

Els segon tipus de moviments reguladors que ha iniciat el govern xinès són els relacionats amb el sector tecnològic. En aquest cas, el patró és similar a processos ja en marxa a la UE, els Estats Units o l’Índia, que busquen limitar el poder de les grans empreses tecnològiques. L’aparició de companyies com Amazon o Facebook ha generat debats molt importants sobre si les eines tradicionals per lluitar contra els oligopolis són útils davant d’aquestes empreses, que incideixen de manera diferent en el mercat a com ho faria una empresa no-digital, com ara una energètica o una cadena de supermercats. La clau està en l’ús de les dades massives i els algoritmes que poden fer aquestes grans tecnològiques, l’avantatge comparatiu que els hi suposa i les distorsions anti-competitives que això pot generar. La pregunta fonamental és: hi ha quelcom en la naturalesa econòmica d’aquestes empreses que fa que tendeixen al monopoli i a la creació de barreres a la competència?

 

Molts països creuen que sí, inclosa la Xina. Ho hem vist amb les restriccions i noves regulacions que Pequín ha imposat sobre els seus potents sectors de finances digitals, comerç online o gig economy (per exemple, els repartidors de menjar). Pequín considera que aquestes regulacions són necessàries per evitar situacions de monopoli i per poder mantenir un clima d’innovació. La regulació de les fintech, a banda, també està relacionada amb el sector poc desenvolupat de préstecs que té la Xina. El govern vol regular aquest sector per evitar inestabilitat en el món de les finances, cosa que també cerca amb les seves noves restriccions a les criptomonedes o a la sortida a borsa a l’estranger de grans empreses xineses. El Partit Comunista mai ha volgut fomentar la creació d’un sector financer massa autònom, i així vol continuar.

 

Finalment, el govern xinès també ha implantat noves regulacions en sectors com els videojocs o clubs de fans, que jo etiquetaria com a “singapureses”. Malgrat que coneguem Singapur com un paradís del lliure mercat enmig del Sud-est asiàtic, una característica d’aquesta nació ha estat la seva activitat reguladora per condicionar la moral social. Per Lee Kuan Yew, l’Estat té dret a imposar límits morals en àmbits que, per un occidental liberal, haurien de quedar només determinats per l’individu. L’Estat pot fomentar l’enginyeria social a través de la regulació. A través d’aquesta perspectiva, de la que Pequín ha tret gran inspiració, hauríem de entendre les noves limitacions xineses al nombre d’hores que els nens poden jugar a videojocs (regulades a través de mecanismes de control digital) o la censura a grups de fans de famosos xinesos, que el govern considera com a “rols masculins” poc adients per a les noves generacions. El sistema de crèdit social xinès, que tan rebombori va aixecar fa uns anys, també parteix d’aquesta perspectiva singapuresa. Més que un sistema orwellià de puntuació dels ciutadans, la idea del sistema de crèdit social és crear una sèrie de petits càstigs i incentius que vagin dirigint el individu en una certa direcció moral (no estafar, pagar els deutes i impostos, mantenir una vida sana, desconnectar del món virtual…). És un paternalisme acompanyat del poder tecnològic del segle XXI.

Catalunya i la realitat | Tian Baena

ElTribú

| 14 set., 2021

Catalunya i la realitat | Tian Baena

14 set., 2021 |

Una de les notícies que han trasbalsat de forma inadvertida el clima polític d’aquest mes de setembre, ha estat la difusió d’una sèrie d’informacions que vinculaven l’independentisme català i el poder polític del Kremlin, amb la vista posada a obtenir suport internacional a la causa, sota la premissa que el gegant rus hi té interès per desestabilitzar la Unió Europea. Un episodi, amb clares reminiscències a altres ingerències al·legades durant el procés electoral dels Estats Units el 2016 o el suport a formacions populistes a Itàlia. Poca cosa més n’ha pogut transcendir, enmig d’un negació categòrica de la veracitat de la informació, per part de totes dues parts afectades.

 

No obstant això, i al marge de les típiques batalletes periodístiques, ens hem trobat amb un reguitzell de manifestacions públiques per part de representants polítics de partits independentistes, així com de mitjans de comunicacions, contraris a aquestes tàctiques o apropaments a segons-quins-països, reivindicant sempre la simpatia internacional que el cas català, sota l’axioma del pacifisme i el volem votar (idea plebiscitària de democràcia), va aixecar la tardor del 2017. No tant per mèrits propis, sinó per la reacció de l’Estat, amb les càrregues policials durant el referèndum de l’1 d’octubre i l’empresonament preventiu del Govern i alguns líders socials.

 

És ben cert que el tema independentista va tenir un gran rebombori durant aquesta època, degut a l’intent més intens de la nostra història recent – que no exitós-, de separar Catalunya de la resta d’Espanya, que al capdavall, continua sent la quarta economia de la zona euro amb un model constitucional formalment homologable al de la resta de l’Europa continental. Aquesta crisi constitucional, va derivar en hores de notícies, entrevistes i reportatges a mitjans de comunicació estrangers i per tant, en una posada en safata d’una quantitat ingent d’informació pels ciutadans d’aquests països, que van observar amb certa simpatia la reivindicació catalana, probablement, contraposant-la amb el que s’havia viscut a Escòcia el 2014 i com s’havia gestionat de forma molt diferent en el cas espanyol.

“L’independentisme durant els fets del 2017, que era quan apostava per una estratègia unilateral a diferència del que passa a hores d’ara, hauria d’haver sabut mirar el món tal com és i tal com funciona”

Fins aquest punt, podem estar-hi tots d’acord. El problema és que respon a un marc polític totalment naïf si es creu que n’hi havia prou amb col·lapsar les edicions dels telenotícies de mitja Europa o els principals diaris del continent per aconseguir la secessió unilateral d’Espanya. Moure la consciència d’allò que moltes vegades es coneix com la societat civil internacional ha servit de ben poc tradicionalment i la història està plena de causes perdudes que així ho demostren. Sense reconeixement internacional, és a dir, sense la manifestació que la resta d’Estats de la comunitat internacional et volen tractar de “tu a tu”, sota les mateixes regles i normes que regeixen el món, és impossible el naixement exitós d’un país, o com a mínim, el seu funcionament estable a llarg termini. Posem per cas, l’exemple de Kosovo, país que va néixer el 2008 escindint-se de Sèrbia amb greus mancances, la més important de les quals és el fet de no poder pertànyer a l’Organització de les Nacions Unides, que té com a pas necessari l’aprovació de la sol·licitud d’ingrés sense el veto de cap dels membres permanents del Consell de Seguretat, la qual cosa, ni Rússia ni la Xina tenen interès de fer.

 

Un altre exemple d’aquesta realitat prou recent, és la que hem vist aquests dies amb la qüestió afganesa i com tots els països occidentals estan reconeixement el règim talibà instal·lat al país, de facto. Per molt escandalós, aberrant o moralment condemnable que ens pugui semblar, la gravetat cau pel seu propi pes i els talibans compten amb el control total del territori i l’exercici de la força dins les seves fronteres – la qual, evidentment, no coneix ni els límits ni les lleis que regeixen a una bona part del món-. I la llista de casos així, evidentment, podria ser encara més llarga.

 

Per tant, l’independentisme durant els fets del 2017, que era quan apostava per una estratègia unilateral a diferència del que passa a hores d’ara, hauria d’haver sabut mirar el món tal i com és, i tal com funciona. La Història està plena de causes moralment bondadoses que han fracassat i d’altres monstruoses que han reeixit. En aquest sentit, no hi ha “Estats bons” i “Estats dolents”. La democràcia, tal i com l’entenem nosaltres, basada en l’elecció de parlaments representatius, constitucions escrites o consuetudinàries, la subjecció dels individus i el poder polític a l’imperi de la llei, conjugat amb una economia de mercat que proveeix una xarxa de protecció social, no és un cultiu que hagi florit de la mateixa forma arreu del món, perquè els contextos i les circumstàncies històriques, no condueixen les societats als mateixos punts. De fet, Occident ja hauria d’haver après les lliçons del que passa quan s’intenta estendre els nostres sistemes de govern a determinades regions del planeta. Per tant, no té cap mena de sentit plantejar aquestes dicotomies sobre el que és correcte o incorrecte, barrejant els sentiments, la política i el funcionament real de les relacions internacionals. Sempre tenint present que la secessió de Catalunya no és un tema d’interès per Europa i més si aquesta comporta un desafiament legal o un desbordament del marc constitucional com va passar l’any 2017. Només reeixirà, o bé amb un molt hipotètic acord amb l’Estat que permeti transitar entre la rigidesa constitucional espanyola i les demandes d’autodeterminació de Catalunya– el camí escocès o canadenc-, o amb un altra via unilateral, que tingui una estratègia totalment repensada respecte el fracàs del 2017 en relació a aquestes elements de realitat i, indubtablement, comptant amb un major suport intern de la societat catalana.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a seguir creixent.

Purpurina, ploma i foc | Elena García Dalmau

ElTribú

| 13 set., 2021

Purpurina, ploma i foc | Elena García Dalmau

13 set., 2021 |

Elena García Dalmau | @__dalmau

 «Trenquen», «agredeixen», «marquen a cop de navalla». Salinas s’equivocava: no s’ha de viure als pronoms sinó als verbs d’un titular de diari. Quina alegria més alta: viure als titulars! Cap «presumpta», cap «presumptament». Cap subjuntiu, cap interrogant, cap dubte. Però com els vuitanta mil morts de la revolta romanesa i la xarxa internacional pederasta del cas Raval, el cas del noi de vint anys que presumptament havia estat agredit brutalment i insultat satànicament a Malasaña només ha servit per demostrar les carències d’un sistema informatiu i polític basat en la precocitat. Els líders polítics dels principals partits van rebutjar ràpidament i unànime la suposada agressió, van mostrar-se empàtics amb la pretesa víctima i van buscar culpables segons els convingués i ara que l’emperador passeja nu davant els nostres ulls i que ha admès que les seves són ferides desitjades els toca reconstruir les paraules i solapar els errors. 

 

El perill de la rapidesa és que, fora de les ments extraordinàries, acaba recaient en l’emoció i l’emotivitat gairebé mai no serveix per dir res d’intel·ligent. Només cal escoltar el portaveu del Movimiento Marika Madrid −organitzadors de la manifestació de dimecres a Sol− cridant a una revolta purpurina, ploma i foc. Només cal veure la mitjana d’edat dels qui assisteixen a la manifestació i diuen que «ara» les coses són pitjors. 

 

El perill de no estudiar història i de no escoltar els grans quan parlen és que qualsevol imperfecció sembla un abisme i que tot allò que s’ha aconseguit fins ara sembla insuficient. El presentisme distorsiona el paisatge i embruta la perspectiva i no ens permet entendre que haver nascut al segle XXI a Espanya assegura un conjunt de drets socials inconcebible en altres temps o en altres països. Que l’augment de denúncies evidencia que l’Estat empara el col·lectiu malgrat la insistència de la població a parlar d’invisibilitzacions i de cisheteronormes. Que l’augment de denúncies demostra que els cossos policials protegeixen els ciutadans, perquè fa trenta anys el policia que ara et signa la denúncia perquè t’han dit maricón t’hauria dit maricón amb més intensitat quan haguessis anat a denunciar. Que l’augment de denúncies implica únicament un augment de denúncies, i no un augment de les agressions, ni de la violència als carrers, ni de la dificultat de les condicions vitals. Que l’Estat s’ha d’encarregar de la resposta legislativa, policial i judicial a les agressions però no pot manegar el comportament dels individus, de la mateixa manera que no pot controlar les reaccions de les famílies a les sortides dels armaris dels seus fills, ni obligar els pares, els tiets i els avis a celebrar-les com si fossin els seus aniversaris i sants. I que malgrat que hi hagi encara coses a millorar vivim en els millors temps i espai que s’han donat en la història de la humanitat per poder ser homosexuals, bisexuals, transsexuals i fins i tot noiets a qui els excita marcar i que els marquin amb ganivets a les natges. 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a seguir creixent.

Sense un gra de sal #23 | Claudio

ElTribú

| 12 set., 2021

Sense un gra de sal #23 | Claudio

12 set., 2021 |

@clorgu

“Rien de plus mystérieux qu’une âme simple”, Abbé Bremond, citat a Orwell ou l’Horreur de la Politique, de Simon Leys.

 

 

 

“Adolf Eichmann, mentre esperava la seva execució, va demanar en préstec un exemplar de Lolita a la biblioteca de la presó. Després de llegir-ne unes pàgines (explica un biògraf de Nabokov), va llençar el llibre indignat: “Això és repugnant!”.”, Simon Leys, En La felicidad de los pececillos.

 

“One should, for example, be able to see that things are hopeless and yet be determined to make them otherwise”, F. Scott Fitzgerald.

 

zoobizarre

 

“J’attends toujours le romancier qui montrera un personnage d’aujourd’hui désarmant la haine de ses ennemis en agitant la Déclaration des Droits de l’Homme, sa carte grise, une facture de redevance télé. On a bien vu, en février dernier, dans le désert du Koweit, des soldats irakiens qui se rendaient, drapeau blanc dans une main, Coran dans l’autre. Un soldat occidental, il se serait rendu avec quoi?” Philippe Muray, Cherchez l’Idole, Essais.

 

“It is always said that a man grows more conservative as he grows older; but for my part, I feel myself in many ways growing more and more revolutionary”, G.K. Chesterton.

 

 

“To be redpilled is to violate the social code of a world in which we are permitted to point out the emperor has no clothes as long as we take this fact as a source of ironic amusement

«Tout est moral chez les individus, tout est physique dans les masses.» Un individu est libre parce qu’il n’a en face de lui que d’autres individus de même force. Dès qu’il entre dans une masse, il n’est plus libre.

Zemmour, una certa idea de França.

 

“Undoubtedly we ought to look at ancient transactions, by the light of modern knowledge”, T. B. Macaulay, Sir James Mackintosh.

 

La presse ne dit pas «les opinions de Dieudonné, ou d’Éric Zemmour», mais «les dérapages de Dieudonné, ou d’Éric Zemmour», Chantal Delsol, La Haine du Monde.

 

“L’opposition doit être absolue ou ne pas être”, François-René de Chateaubriand.

 

L’histoire de France coulait dans mes veines, emplissait l’air que je respirais, forgeait mes rêves d’enfant; je n’imaginais pas être la dernière génération à grandir ainsi. (DF)

 

Comment raconter une Histoire de France qui serait une Histoire de France sans contrevenir à tous nos totems et tabous? (DF)

 

On dit à la France que ses ancêtres sont imaginaires pour mieux lui en inventer d’autres. (DF)

 

Cette nation, qui n’est ni une race, ni une ethnie, ni même une géographie, est une construction tout artificielle, toute politique, qui doit tout aux hommes et rien aux éléments. (DF)

 

Le vrai clivage politique qui éclaire l’histoire de la France du XXe siècle n’est pas entre la droite et la gauche, mais entre la guerre et la paix, entre la nation et l’empire. (MF)

 

L’Europe des Six… c’est l’Hexagone… C’est l’Europe riche… La France idéale. (MF)

 

Quel que soit le maître choisi, tous ses servants français tirent les mêmes conclusions de la défaite française de Waterloo, de son incapacité à dominer et unifier l’Europe continentale. (MF)

 

Contrairement à ce qu’écrivait Montesquieu, et ce que prétendent tous nos théoriciens libéraux (ricardiens) depuis lors, ce n’est pas le doux commerce qui a fait la fortune du Royaume Uni, mais l’implacable défense militaire du commerce. (MF)

 

Ce pays programmé depuis mille ans pour donner la «paix romaine» à l’Europe devait rentrer dans le rang. Cette blessure saigne encore, même si on fait mine de ne pas voir le sang couler. (MF)

 

L’avenir de notre cher Hexagone se situe entre un vaste parc d’attractions touristiques et des forteresses islamiques, entre Disneyland et le Kosovo. (SF)

 

(…) leur valeur suprême n’est plus la puissance de notre pays, mais la paix et l’Europe. (MF)

 

L’Europe n’est alors plus un but en soi, mais une première étape sur le chemin grandiose de l’unité mondiale. (MF)

 

Une Europe réellement européenne ne pourrait naître qu’en dehors et contre l’Union européenne. (MF)

 

Depuis lors, de Voltaire à Mine, en passant par Talleyrand, Guizot, nos élites libérales (ancienne et nouvelle aristocratie mêlées) nous donnent les institutions anglaises en modèle. (MF)

 

L’universalisme droit-de-l’hommiste nous empêche de nous défendre au nom d’un individualisme borné qui ne voit pas que ce ne sont pas des individus qui sont en cause mais des grandes masses, que ce sont des civilisations qui s’affrontent sur notre sol dans un combat millénaire et non pas des individus qui se côtoient dans le court laps de leur vie sur terre. Ces soi-disant libéraux ont oublié la leçon d’un de leurs maîtres les plus réputés Benjamin Constant qui disait : «Tout est moral chez les individus, tout est physique dans les masses.» Un individu est libre parce qu’il n’a en face de lui que d’autres individus de même force. Dès qu’il entre dans une masse, il n’est plus libre.

 

C’est l’un des grands paradoxes français : la Révolution était destinée à renverser l’aristocratie plus que le roi; elle a abattu le roi et rétabli une nouvelle aristocratie encore plus arrogante que la précédente; encore plus méprisante, encore plus imbue de son sentiment de supériorité. (DF)

 

Napoléon veut conquérir le monde; Madame de Staël, le libérer. (DF)

 

Mme de Staël… ouvrait le bal de ces intellectuels français libéraux et progressistes qui ne cessèrent depuis lors de se chercher un maître étranger, qu’il soit anglais, allemand, russe, américain. Et demain, chinois, indien, arabe ? (MF)

 

L’Allemagne est, pour les élites françaises, une sorte de sur-moi. (MF)

 

On ne cesse de nous répéter depuis quarante ans que Mai 68 fut une révolution manquée, alors qu’elle a vaincu… Mai 68 n’a pas réussi à renverser le régime, mais a conquis la Société au détriment du Peuple. (SF)

 

De Gaulle était un émule de Machiavel et Richelieu: il ne connaissait que les rapports entre États, les souverainetés nationales et la Realpolitik. Il ignorait les régimes, et appelait l’URSS la Russie… Il ne faisait pas la morale au nom des droits de l’homme. (SF)

 

Mai 68 tua de Gaulle parce qu’il dévoila le mystère de sa gloire, en révéla les aspects ridicules. (MF)

 

La destruction de l’ordre gaullien d’après-guerre et de ses piliers: nation, croissance, famille, instruction, qu’ils abattront successivement – chacun avec sa grenade: gauchisme, européisme, technocratie, démagogie. (SF)

 

Cette désintégration familiale traduit la volonté de la génération soixante-huitarde de ne pas transmettre l’héritage qu’elle avait reçu, de faire de Mai 68 non une révolution introuvable, mais un héritage impossible, qui en a fait la révolution nihiliste parfaite. (SF)

 

MF: Mélancolie Française

SF: Suicide Français

DF: Destin Français

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a seguir creixent.

El locutori #11 | Gregorio Luri

ElTribú

| 11 set., 2021

El locutori #11 | Gregorio Luri

11 set., 2021 |

Gregorio Luri | @GregorioLuri

Ascensió i teoria. Amiel.

 

Per a les entrades relacionades amb l’ascensió hi ha una música de fons: Eine Alpensinfonie, de Richard Strauss.

 

El 20 de juliol de 1870 a l’estació alpina de Bellaspe, escriu Amiel: “El panorama és d’una grandiosa majestat. És la simfonia de les muntanyes, una cantata dels Alps al sol”. Es troba enlluernat i oprimit per la sobirana majestat del paisatge i, alhora, alegre per poder admirar-la, per sentir-se “contemplador”, per “poder sortir de mi mateix i lliurar-me a les coses”. Aquest estat de gratitud barrejada amb l’entusiasme és per a Amiel la salut. “He mirat, sentit, somiat i pensat”.

 

El dia següent, el 21, puja a l’Sparrenhorn. No ha estat fàcil conquerir el cim, a causa de l’esllavissament de pedres i la senda escarpada que voreja l’abisme, “però, quina magnífica recompensa!”.

 

El 22 ha gaudit de l’eclosió de l’alba des de dalt: “Isis aixeca la punta del seu vel, i el vertigen de la contemplació fereix com un llamp que albira un gran misteri.”

 

Ascensió i renúncia.

 

Llegim a la Metafísica dels costums de Schopenhauer: “de la mateixa manera que el nostre sender físic sobre la terra constitueix sempre una línia i mai una superfície, si volem capturar i posseir algun bé a la vida, hem de deixar innombrables coses a dreta i esquerra, renunciant a elles. Si som incapaços de decidir-nos d’aquesta manera i ens bolquem sobre tot el que provisionalment ens atrau, com fan els nens a la fira, llavors ens estem esforçant inútilment per convertir en una superfície la línia del nostre sender: correm d’aquesta manera en ziga-zaga, ens deixem enlluernar des de totes les direccions i no arribarem a cap lloc. El que vol ser-ho tot no pot arribar a ser res.” 

 

Per viure amb plenitud cal saber renunciar.

 

Ascensióetern retorn

 

Era encara un adolescent quan, el 3 de maig de 1803, Schopenhauer va agafar el Candide de Voltaire de la prestatgeria del seu pare i va iniciar la seva primera excursió muntanyenca.

 

L’ascens al Chapeau li va semblar difícil. L’estreta sendera serpentejava al costat d’una dilatada massa glacial solcada per profundes esquerdes. “Aquest espectacle, la visió de les descomunals masses de gel, les descàrregues eixordadores del gel en trencar-se, els cursos d’aigua estrepitosos, les roques que els envolten amb les seves cataractes, els cims flotants allà dalt i els pics nevats, tot porta el segell d’alguna cosa indescriptiblement meravellosa. Es percep el caràcter descomunal de la naturalesa, que aquí desborda tots els límits, perd la seva quotidianitat.” Un cop al cim, creu haver deixat enrere tot l’ordinari i trivial i se sent posseït per una solitud heroica. Ha descobert el seu lloc: el panorama de les altures, la perspectiva absoluta, la circumspecció del Tot.

 

El 3 de juliol de 1804 conquereix el Pilatus. “Vaig sentir vertigen en dirigir la primera mirada cap a l’espai de plenitud que tenia davant meu […]. Un panorama tal, vist des de dalt d’una muntanya, contribueix molt a l’ampliació dels conceptes […]. Tots els objectes petits s’esfumen; només el gran conserva la seva figura. Tot queda integrat: el que es veu no és una multitud de petites nicieses disperses, sinó un gran quadre, brillant i lluminós, sobre el qual l’ull s’atura amb plaer.”

 

El 30 de juliol de 1904, després de dos dies de marxa, arriba al capvespre a dalt del Schneekoppe. “El sol surava i ens llançava els seus primers raigs, reflectint-se en els nostres ulls meravellats; a sota, en tota Alemanya, era encara de nit; i vam veure com, a mesura que anava pujant, la nit s’arrossegava cap a zones cada vegada més profundes fins a dissoldre’s del tot.” Mentre a les fondalades domina la foscor d’un món sumit en el caos, al cim es descobreix l’inici de la llum.. Quan el sol arriba finalment a la vall, el que s’ofereix a la mirada és “l’etern retorn i l’eterna successió de muntanyes i valls, boscos i praderies, ciutats i pobles”.

 

Ascensió. La filosofia com ascens

 

No cal ser platònic. L’alpinista també coneix l’ascens a la llum.

 

1811. En el transcurs d’un viatge pel Harz, Arthur Schopenhauer anota al seu quadern: “La filosofia és un elevat port alpí: a ella només condueix un sender abrupte que discorre sobre còdols punxeguts i espines; és solitari i es torna cada vegada més desolat a mesura que s’arriba al cim. Qui fa camí no ha de témer l’espant, sinó que ha de deixar-ho tot al darrera i ha de fer camí amb perseverança en la freda neu. Sovint està a la vora de l’abisme i dirigeix ​​la mirada cap a la verda vall, allà a la fondalada: el sobta llavors una terrible sensació de vertigen però ha de sobreposar-se encara que hagi de fixar amb la pròpia sang la sola del calçat a les roques. A canvi, veurà aviat el món per sota de si, veurà com desapareixen les terres pantanoses i els deserts de sorra, com queden aplanades les seves irregularitats, com deixen d’arribar fins a dalt les disharmonies del món i es revela la seva rodonesa. El caminant roman sempre exposat a l’aire pur i fred de la muntanya i ja veu el sol quan a baix encara hi regna la foscor”.

“L’ateisme antic criticava la religió pel temor que era capaç de provocar entre els creients. L’ateisme modern la critica per dues raons oposades: o bé perquè no admet competidors en l’oferta de consol o perquè no admet competidors en la seva oferta d’angoixa”

Atapuerca

 

A l’entrar a Atapuerca podem seguir amb Richard Strauss, però és aconsellable substituir Eine Alpensinfonie per Also sprach Zarathustra.

 

Va morir Gustavo Bueno i la filosofia espanyola va perdre la seva fúria intempestiva. La cicuta sempre es reserva la darrera paraula. Si no és política, és biològica.

 

Sartre deia que és intel·lectual qui es fica on ningú l’ha cridat. Gustavo Bueno diria que el filòsof se sent cridat per tot perquè no hi ha res que no sigui susceptible d’una mirada filosòfica. Per exemple, els ossos d’Atapuerca. Es pot dir que ja són tractats rigorosament per la ciència, però en la mateixa meticulositat metodològica dels paleontòlegs descobreix el filòsof de la Rioja els límits d’una “ideologia del culte als ossos”.

 

Els científics, assegurava Bueno, no ens mostraran mai les claus de l’humà als ossos d’Atapuerca. El que sí ens mostren és l’hàbit gremial d’una comunitat que, mentre es veu a si mateixa perseguint la veritat, aplaudeix cada nova troballa perquè li garanteix un any addicional de feina.

 

Què s’ha trobat, de veritat, a Atapuerca? Els paleontòlegs responen, cofois, que l’”home antecessor”. Però, protestava Bueno, si és antecessor no és l’home.

 

La seva conclusió final es resumeix en una exclamació: “¡Al segle XVI sí que es va discutir amb serietat sobre aquestes coses!”.

 

Ateisme

 

Música suggerida: 4’33’’, de John Cage.

 

Devem aquesta aguda observació a Leo Strauss: “L’ateisme antic, el dels atomistes, que és el seu referent més seriós, criticava la religió pel temor que era capaç de provocar entre els creients. L’ateisme modern la critica per dues raons oposades: o bé perquè no admet competidors en l’oferta de consol (Marx i la religió com l’opi de poble) o perquè no admet competidors en la seva oferta d’angoixa (Heidegger i l’existencialisme)”.

 

Ateisme i aristocràcia

 

Robespierre, aquell home ebri de virtut republicana, sostenia que l’ateisme era un vici exclusiu de l’enemic, és a dir, de l’aristocràcia i dels seus filòsofs domèstics. “L’ateisme és aristocràtic”, escriure el novembre de 1793. Per contra, la idea d’un Ésser Suprem que vetlla per la innocència de l’oprimit i castiga el crim triomfant, és completament popular (això és el que escandalitzarà Marx). Poc abans de la seva execució va escriure contra els filòsofs que confonien la causa del culte amb la dels dèspotes.

 

És enemic del poble, conclou Robespierre, qui pretén forçar-ho a veure en la Revolució no el triomf de la virtut, sinó de l’ateisme, quan l’ateisme és un crim polític. “L’ateisme és l’antítesi de la virtut, i per tant és antirepublicà”. Aquesta és la raó per la qual va enviar a la guillotina a Anacarsis Cloots.

 

“Subjectem la moral a bases eternes i sagrades; inspirem en l’home aquest respecte religiós per l’home, aquest sentiment profund dels seus deures, que és l’única garantia de la felicitat social.”

 

Atenció

 

Amb el remor de la Música callada de Mompou.

 

Balmes va dir l’essencial que es pot dir sobre l’atenció:

 

  • És l’aplicació de la ment a un objecte.
  • Si es vol arribar a pensar bé, val aprendre a atendre.
  • Sense l’atenció el nostre esperit es troba en una altra part.
  • Un esperit atent multiplica les seves forces.
  • La distracció ens fa atabalats, dispersos i inexactes.

 

Auschwitz

 

Ara que calli la música.

 

Adorno va escriure en 1944: “Després del que va passar al camp d’Auschwitz cal ser un bàrbar per escriure un poema”. Va insistir en aquesta mateixa idea el 1961. Sospito que estava dient allò de Wittgenstein: “Del que no es pot parlar, millor callar”. Però per què callar? És que enfront de la pobresa de la paraula no es pot saltar, cridar, mossegar, escopir, acaronar, etc? No es pot udolar el que no es pot parlar?

 

Adorno contesta en part a aquesta pregunta en 1966: “El sofriment perenne té tant dret a l’expressió com el martiritzat a udolar”

 

¿Es pot udolar un poema sobre Auschwitz?

 

Paul Celan ho va intentar, buscant que la bellesa no s’interposés entre el poeta i el desastre i, finalment, es va llançar al riu Sena des del pont Mirabeau, el 1970, fent del seu suïcidi un crit del silenci absolut.

 

Celan va descobrir que la poesia necessitava el gest al mateix temps que Heidegger descobria que la filosofia necessita el llenguatge del poeta i, cercant la paraula poètica, va acabar en el silenci del clar de bosc.

 

Però sabem que a Auschwitz, enmig de la brutal tecnologia de la deshumanització, també hi va haver poesia. Entre tones de cadàvers, excrements, cendres humanes i odi, alguns d’aquells homes empesos metòdicament a l’odi de si mateixos, van escriure poesia. Llavors, renunciar a la poesia és renunciar a la veu d’aquets poetes que, davant la seva imminent mort, es negaven a donar-li una victòria pòstuma a Hitler.

El Tribunal #14 | L'Afganistan, 20 anys després de l'11-S | Amb Javier Borràs Arumí

ElTribú

| 10 set., 2021

El Tribunal #14 | L'Afganistan, 20 anys després de l'11-S | Amb Javier Borràs Arumí

10 set., 2021 |

Javier Borràs Arumí | @jborrasarumi

Parlem amb Javier Borràs Arumí sobre l’Afganistan, les causes a la invasió, les conseqüències de la vergonyosa retirada, el poder dels taliban, el paper de la Xina, el nou ordre mundial…

 

 

També disponible a iVooxSpotify i Apple Podcasts.

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a seguir creixent.

Venècia fora del temps | Marina Porras

ElTribú

| 9 set., 2021

Venècia fora del temps | Marina Porras

9 set., 2021 |

Marina Porras | @mporrasmarti

Té molt sentit que Venècia sigui una de les ciutats més importants i citades per Marcel Proust, perquè deu ser la ciutat d’Europa que queda més fora del temps. Venècia és un escenari fixe, d’estructura intocable, que s’ha conservat durant segles com una mòmia daurada. Hem d’agrair que els canals siguin difícils de moure i que enderrocar i refer palaus aquàtics sigui una operació de risc. Venècia només es pot esguerrar massificant-la, i en això el virus ha jugat a favor nostre. Si hi hem estat bé a l’agost, no em puc imaginar com deu ser la resta de l’any.

 

Per mitomania, que és la manera pedant amb la que justifico tantes coses, feia temps que volia tornar a aquesta tomba mítica. Com totes les ciutats boniques, Venècia és un termòmetre de la pròpia curiositat. Et sents més segur de tu mateix quan comproves que no has perdut la il·lusió que fa veure els palaus fer-se nítids quan arribes a la ciutat per mar, o quan confirmes la força hipnòtica, gairebé violenta, de la façana de la basílica de Sant Marc. Com que deu ser la ciutat amb més cròniques de viatge del món, em limitaré a fer algunes recomanacions per a lectors amb una sensibilitat còmplice en matèria de museus i bars, que han estat el centre de la nostra escapada.

 

Una de les sorpreses més boniques ha estat la fundació Querini Stampalia, un palauet del segle XVI, propietat d’una família d’aristòcrates. Al segle XIX un dels senyors de la família, que només volia llegir i que el deixessin en pau, va decidir que en lloc de fer vida social construiria un museu a casa seva. Volia explicar com vivien els nobles a Venècia al llarg dels segles, i el resultat és una col·lecció molt interessant i estranya sobre la vida de les elits a la ciutat aquàtica. L’edifici té un afegit arquitectònic del segle XX, la intervenció del mític arquitecte – segons els meus amics entesos – Carlo Scarpa, que ha redissenyat la planta baixa i l’embarcador d’una manera impressionant.

 

Un altre museu que s’ha de visitar és el palau Grimani. En aquest cas un dels senyors propietaris tenia fal·lera pel món grecollatí, i va fer traslladar les escultures gregues i romanes de la col·lecció familiar al palau. L’home va muntar a casa unes sales d’exposicions carregadíssimes que devien ser molt celebrades entre els veïns. Al museu també hi ha art contemporani, per aquesta mania de creure que som europeus del nostre temps, i que entenem la tradició com una línia de continuïtat que justifica equiparar el virtuosisme clàssic amb la primera idea de qualsevol il·luminat.

 

La llista de museus amb col·leccions privades seria llarguíssima, perquè Venècia està infestada d’aquests palauets. Deu ser una experiència molt bonica passar uns dies recorrent-los. Com que estan construïts sobre l’aigua, tots tenen el terra com una muntanya russa i provoquen un lleuger mareig continu i permanent molt curiós. Suposo que si hi vius t’acostumes, però com a turista recomano vivament l’experiència.

 

Una altra recomanació arquitectònica és la punta della dogana. L’edifici és l’antiga duana per on els vaixells entraven a la ciutat. Està al costat de Santa Maria della Salute, una església que els venecians van construir en agraïment per haver sobreviscut una de les violentes epidèmies de pesta. L’edifici de la duana està restaurat per Tadao Ando, que segons els meus amics és un arquitecte de renom. Per veure la reforma s’ha d’entrar a l’edifici, que és un museu d’art contemporani. Nosaltres hi vam trobar l’exposició del performer Bruce Nauman, i no sé quina sort tindreu vosaltres perquè les exposicions són temporals.

“M’hagués agradat quedar-me moltes hores en aquella barra claustrofòbica per veure què passava, i això només diu coses bones d’un bar.”

Hi ha tres parades tòpiques que són obligatòries. S’ha d’anar a la fundació de la Peggy Guggenheim, que és el palauet on la senyora va viure. La col·lecció és petita, abastable, molt ben triada. Un dels espais més macos és el jardí, on hi ha el tron de pedra que es va fer construir per seure-hi com una reina. També hi ha la seva tomba, on descansa acompanya dels seus gossets i flanquejada per mòbils de Calder i escultures de Giacometti. Una altra visita obligada és l’Acadèmia de Venècia. Encara que no tingui l’esplendor de les Uffizi – cap altra el té – és una pinacoteca important, que confirma que també en matèria de museus hi ha coses que no haurien de canviar mai. Per últim, s’ha d’anar al Palau Ducal, perquè no s’entén què ha representat la ciutat al llarg dels segles sense el context que dóna aquesta institució de govern.

 

En matèria de bars també vam fer alguns encerts. La terrassa de l’hotel Bauer és un escenari idíl·lic flotant sobre el Gran Canal, envoltada d’estàtues magnificents. Si hi aneu de nit, només se senten góndoles i taxis lliscant per l’aigua, i la sensació d’irrealitat i atemporalitat recorda la pel·lícula veneciana de Visconti.

 

També s’ha de visitar la barra petita, estreta i sorollosa del Harry’s bar, la meva preferida. És un lloc on saben com es fa una copa, i s’ho cobren. El Harry’s és famós perquè gent com Hemingway i Welles hi van passar moltes hores i el van fer mític. Allà s’hi va inventar el carpaccio i el bellini, que a mi em sembla un còctel espantós però cadascú se sap lo seu. Com sempre que vull un negroni però no estic segura de si estic massa cansada per aguantar-lo, vaig prendre americanos. M’hagués agradat quedar-me moltes hores en aquella barra claustrofòbica per veure què passava, i això només diu coses bones d’un bar.

 

Un altre lloc mític és l’hotel Danieli, un palau del segle XIV que devia ser el colmo del luxe fa unes dècades però ara és un garatge d’avis decrèpits i senyoretes russes que aplaudien un senyor que assassinava un piano tocant versions de pel·lícules. La copa era terrible però el bar és imponent, amb unes columnes de marbre increïbles i un estil gòtic bizantí que no deu existir enlloc més que en aquesta ciutat.

 

El que deu estar molt bé, si hi vas ben recomanat, és prendre’s seriosament el barri de Canareggio, que té un munt de bars i restaurants on sembla que saben el que es fan. Hi vam anar en góndola, fent un passeig al vespre que valia els diners que vam pagar. Em sap greu treure el tòpic de la llum a Venècia, però és cert. Proust diu que enlloc el daurat brilla com en aquesta ciutat, pel joc de reflexos entre l’aigua, el sol i l’or de les façanes. Té raó, i el millor lloc per veure-ho és des de l’aigua. A Canareggio hi ha el primer ghetto d’Europa, i paga la pena passejar una estona pel barri jueu. Des d’allà es pot tornar al centre caminant, que és una cosa que hauríem gaudit més si no haguéssim estat al que semblaven quaranta graus a la una de la matinada.

 

També vam cometre alguns errors, naturalment. No vam menjar bé cap dia perquè no vam reservar amb temps. Vam aguantar la pedanteria de la col·lecció d’art de la fundació Prada, un lloc on diuen que promocionen l’art contemporani però més aviat evidencien que fan una obra de caritat. També ens vam equivocar anant a la biennal d’arquitectura, però l’error no és nostre sinó de tot occident. Volíem visitar la zona de la biennal, que és fora del centre, en uns jardins enormes, i de pas visitar els pavellons. Va ser la cosa més buida i pretensiosa que hem vist en molt temps. La pregunta bonista i populista que emmarca l’edició d’aquest any és “how we will live together”, que ja anuncia tots els terribles presagis que es van confirmar.

 

A la Recerca, Proust es fa un fart de dir que l’art és el seu context i les seves intencions. Parlant d’un quadre de Carles I pintat per Van Dyck, escriu que ja és bonic per si mateix, però “adquireix encara més bellesa pel fet d’haver entrat en les col·leccions nacionals per la voluntat de Madame du Barry d’impressionar el rei”. A Venècia hi passa el mateix. Tot s’hi fa més bonic i més intens, tot significa més perquè recull la força del conjunt. És el que passa amb els mites, que no només s’han de sostenir per ells mateixos, també han de carregar el pes de tot un imaginari.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a seguir creixent.

Pecats de bisbe, virtuts d’Església | Marc Arza

ElTribú

| 8 set., 2021

Pecats de bisbe, virtuts d’Església | Marc Arza

8 set., 2021 |

Marc Arza | @marcarza

El bisbe Novell -exbisbe Novell- és l’home del moment. La seva renúncia a la mitra per motius sentimentals, això diuen, ha estat la notícia més comentada dels darrers dies. I no és estrany, té tots els ingredients d’una bona història. Un bisbe que s’havia fet sentir amb un discurs estricte i moralista, decideix plegar perquè s’enamora d’una dona força més jove. Una psicòloga experta en sexualitat i escriptora de novel·les eròtiques amb arguments vinculats al satanisme. La realitat, com passa sovint, supera la ficció més ambiciosa. L’exbisbe ha estat l’ase dels cops durant uns dies. Res a dir, és lògic que a qui predicava de forma pública se li exigeixin els mateixos estàndards que un dia demanava. El moralitzador ha de saber que si rellisca serà jutjat amb una duresa que pot arribar a l’escarni.

 

Pel camí hi ha algunes preguntes a fer-se. Una part de l’huracà contra Xavier Novell passa de mida. S’hi intueix alguna cosa amb arrels profundes i carregada de bilis. Al diari El País Manuel Jabois l’acusava de pronunciar “discursos d’odi” i a elDiario.es Neus Bonet ho reblava dient que el bisbe “sembrava odi”. Per què? El bisbe tenia fins fa poc una mirada sobre assumptes vinculats amb la sexualitat que seguia fil per randa la doctrina de l’Església. El sexe vist, fonamentalment, com a eina de reproducció. No al preservatiu, no a l’homosexualitat, no al divorci. Triple no. Són opinions extremes, extemporànies fins i tot, però costa veure-hi odi per molt que se’n pugui discrepar.

“L’Església té ara aquesta funció afegida. Potser no ens farà creure en Déu, però pot evitar que acabem creient en qualsevol cosa. I això molesta.”

A Catalunya, potser més que en cap altre racó d’Europa, qualsevol idea, per absurda que sigui, és abraçada amb entusiasme si porta el nihil obstat del progressisme. Tothom ho sap, totis ho saben. Pobre de qui gosi plantar cara a la darrera ocurrència de l’esquerra “transformadora” perquè la inquisició roig-verd-violeta és tan simpàtica com l’altra. Hi ha preguntes i es comença a intuir una resposta. Si Novell hagués estat un escriptor o un periodista, amb el mateix discurs i les mateixes incoherències personals, no s’hauria vist als peus dels cavalls d’aquesta manera. L’Església continua sent un papu que genera rancúnia. Com si encara fos el poder extraordinari que un dia va ser. Atacar l’Església, criticar-la, menysprear els creients i fer-ne mofa, és gratuït. Per què? Potser perquè l’Església és avui una de les poques, poquíssimes, institucions públiques capaç de sostenir un discurs conservador amb una mínima legitimitat.

 

En una societat enamorada del canvi i sempre oberta, sense massa filtres, a la darrera novetat, la funció de l’Església catòlica és fonamental. Una institució amb dos mil·lennis d’història que s’adapta al present amb un ritme lent i reposat. Amb els altaveus i la legitimitat indispensables per reivindicar uns punts de vista tan anacrònics com necessaris. No cal estar d’acord amb l’Església, jo en discrepo, per valorar aquest rol. Un debat públic sa demana una mínima dialèctica entre els diversos pols. I sense l’Església una bona colla d’arguments no trobarien ningú que els defensés. El seu discurs, minoritari, però sòlid, predica avui contra el materialisme, l’hedonisme i la hipersexualització, defensa una mirada transcendent de la vida i ajuda a moderar un món que canvia massa ràpidament. Encara més, la veu de l’Església és d’una enorme exigència moral. Tan alta que ni tan sols els seus bisbes són capaços d’estar a l’altura d’allò que prediquen. Potser és excessiu, però aquesta és la seva virtut.

 

Chesterton escrivia que quan es deixa de creure en Déu de seguida es comença a creure en qualsevol cosa. L’Església té ara aquesta funció afegida. Potser no ens farà creure en Déu, però pot evitar que acabem creient en qualsevol cosa. I això molesta.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a seguir creixent.

Enriure’s dels 'bullies'

ElTribú

| 7 set., 2021

Enriure’s dels 'bullies'

7 set., 2021 |

@GasconMarcel

Diu la premsa internacional que els taliban han executat en Nazar Mohammad, un còmic afganès que es permitia fer broma per TikTok d’aquests salvatges amb barba. A un vídeo gravat poc després de la seua captura se’l veu emmanillat dins d’un cotxe, rodejat de mujahidins amb escopetes. Nazar, que s’assembla a Gadafi i està un poc més prim que el Jesús Quintero, segueix burlant-se dels seus captors, que el castiguen pegant-li galtades mentre s’aguanten el riure. Al pobre Nazar l’han trobat mort amb la gola tallada.

 

El cas d’aquest heroi afganès que no va perdre el somriure ni quan els botxins l’amenaçaven amb els rifles m’ha fet pensar en altres victòries efímeres sobre els bullies. Una d’elles me la va contar el Janusz Walus, el xòfer de camió polonés que al 1993 va matar a trets el segon de Mandela, el líder del Partit Comunista de Sud-àfrica Chris Hani. Amb el seu acte de terrorisme (o de guerra, segons es miri), Walus volia aturar la transició a una Sud-àfrica governada pels negres que, com ja va predir la dreta anticomunista que pensava com ell, només podia acabar en desastre.

 

A Walus no li van eixir bé les coses. Una veïna afrikàner de Hani el va vore fugir després de l’atemptat i va trucar a la policia, que el va enxampar, i fins avui no ha tornat a sortir del presidi. Walus no és un psicòpata i s’ha portat bé. Amb la llei a la mà hauria d’estar solt, com ho estan els molts violadors i assassins en sèrie que hi ha a Sud-àfrica. Però, després de prop de trenta anys de desfetes, el govern Congrés Nacional Africà no pot traure pit més que amb les velles promeses de venjança, i farà tot el possible l’assassí de Hani perquè acabe els seus dies en una cel·la.

“El cas d’aquest heroi afganès que no va perdre el somriure ni quan els botxins l’amenaçaven amb els rifles m’ha fet pensar en altres victòries efímeres sobre els bullies”

 Jo vaig conèixer Walus a la presó. Volia fer-li una entrevista però ens vam fer amics, i mai vaig publicar l’entrevista. Encara parlem per telèfon els diumenges, quan pot trucar-me des d’una cabina de la presó de Pretòria. Malgrat tenir fama de fanàtic, Walus és una persona equilibrada i amb molt d’humor. Quan, per enèssima vegada, el treien del calabós per a un curs de ‘gestió de l’ira’ li va dir al guàrdia que l’escortava: ‘un altre cop? Després de vint anys vivint ací l’hauria d’impartir jo’. Al funcionari li va fer gràcia.

 

Walus és un gran contador d’històries, i té molta afició a les anècdotes històriques. Un dia me’n va contar una d’un revolucionari rus. Els botxins del tsar anaven a penjar-lo, però se’ls va trencar la corda. Els que manaven hi van vore un signe diví: el revolucionari havia de viure, i estaven disposats a tornar-lo viu a la cel·la. Però la temptació de fer la gràcia va ser massa forta per al presoner, que no va poder evitar dir-los: ni les cordes funcionen, sota aquest règim de merda. Els botxins s’ho van pensar millor i el revolucionari va acabar amb els peus penjant, encara que fós amb una corda importada. Walus ho tenia clar: haver-los fet la puta als enemics justificava morir-se.

 

Una cosa pareguda, però menys tràgica, li va passar a la nigeriana Isioma Daniel. La noia, que tenia vint anys i treballava a un diari de Lagos, va escriure un article sobre la indignació dels musulmans de Nigèria perquè el Miss Univers de 2002 se celebrara a Abuja. Isioma hagués pogut despatxar l’encàrrec amb un article gris que avui no recordaria ningú, però va escriure a la crònica aquesta frase màgica: “Els musulmans pensen que és inmoral portar 92 dones a Nigèria i demanar-los que s’exhibeixin. Què en pensaria Mahoma? Amb tota la franquesa, és possible que en triara una d’esposa”.

 

Doscentes persones van morir en les protestes islamistes contra la burla al profeta de Isioma. El govern d’un estat nigerià de majoria islàmica va dictar una fatwa contra la periodista, que va a haver d’eixir de Nigèria i es va refugiar a Europa. Vaig conèixer la història fa uns mesos, llegint les memòries d’Ayaan Hirsi Ali. Isioma va canviar d’identitat, però no em va ser difícil trobar-la a google. Té una agència de publicitat a un país del nord d’Europa i li vaig escriure per preguntar-li si va valer la pena, però no em va contestar. 

 

Jo pense que sí, i ací li reto homenatge per aquella espurna d’enginy inoblidable.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a seguir creixent.

Sense un gra de sal #22 | Claudio

ElTribú

| 5 set., 2021

Sense un gra de sal #22 | Claudio

5 set., 2021 |

@clorgu

“Medical science is making such remarkable progress that soon none of us will be well”, Aldous Huxley.

 

“Il y a un retour de la nation au niveau des discours. Nous nous rendons compte qu’il n’y aura pas de saut dans l’Europe, mais, cela ne signifie pas que nous avons retrouvé les moyens d’effectivement nous gouverner nous-mêmes.”

 

Mikis Theodorakis, 29 de juliol de 1925 – 2 de setembre de 2021:

 

 

“L’universalisme est une promesse, c’est pas un programme”, Chantal Delsol.

 

“That’s what it comes down to, isn’t it? Normal human life involves unchosen obligations—to family, to nation, to others. Progressivism is fundamentally the belief that unchosen obligations are intrinsically oppressive. Normal people call this belief sociopathy”, @pegobry.

 

“Utopia is not under the slightest obligation to produce results: its sole function is to allow its devotees to condemn what exists in the name of what does not”, Jean-Francois Revel.

 

“Hobbles point is exactly this, that the right to self-preservation, taken by itself, necessarily leads to the right to everything, and what else is injustice but to claim the right to everything?”, Leo Strauss.

A classe amb Leo Strauss.

 

If you call a thinker a moderate thinker you couldn’t say anything worse about him. (Aristòtil, Ètica, 1963)

 

In other words, if you have on the simple moral level the extreme possibilities of the gentleman and the crook, the fact that the philosopher is not a gentleman, doesn’t mean that he is a crook. Although he might in some respects deviate from a gentleman in a way in which a crook would better understand than a gentleman. But for different reasons. (Aristòtil, Ètica, 1968)

 

Resignation is implied in the notion of philosophy. The philosopher is the man who has resigned the greatest hopes which all other men have, and to that extent he is already on the other side, and therefore after he has made this act of resignation, philosophy is simply for him to be happy. At one time in his life he had to make this terrible sacrifice of the greatest hopes.(Aristòtil, Ètica, 1968)

 

Aristotle follows here simple, ordinary, popular notions of happiness. That this is not happiness in the highest sense, that goes without saying. But then you have to sacrifice many more things in order to be happy in that highest sense—the theoretical life, as it turns out. (Ciceró, 1959)

 

For crude purposes I have always called myself a conservative, if not a reactionary, because I am not afraid of words, but anyway I think the liberals are much more powerful in the universities. It requires a bit more of moral courage to say that you are not a liberal than [that] you are [a] liberal. This is a purely rhetorical but not altogether insignificant consideration… I think we would all agree that there are honest people in both camps. The question is only: Which is the wiser? (Groci, 1964)

 

And there are very few political philosophers who stand out not only because of their teaching, but also because of their way of life. (Xenofó, 1962)

 

Now the point wich Heidegger made in his first, and, in a way, greatest book was possibility is higher than actuality. Now this requires obviously a a very different understanding of being (…) And this is connected with the fact that action -practice- has always to do with things to be done, not with things available (…) The traditional distinction between theory and practice, wich is canonic surely since Aristotle, and to some extent of course since Plato, is ultimately non tenable. The will, the decisions, the commitment, is as important and ultimately more important for the truth than what is merely theoretically known. Well, you [Buttenworth] must have heard this a million of times when you were in France. (Menó, 1966)

 

When you say “the best regime,” you imply that the best regime may not always be obtainable, and you know how great an importance this plays today. That is one of the dividing lines between the so-called liberals and the conservatives, that the conservatives are not too sure that this same regime fits everything. You can also say that there is a kind of overlapping between the two camps. (Groci, 1964)

 

The impression which many modern people have is that the ancients, in particular Plato, were in a way naive, because they did not have, or use, or show that psychology, for which modern novelists in particular are so famous. I don’t believe that is true. I think they knew that very well, but they distinguished between what is proper to discuss, useful to discuss, and what is not. (Plató, Lleis, 1970)

 

(…) there is one rule of the old fashioned pragmatism wich I think is a very sensitive rule. If we don’t understand a doctrine lets look at its consequences. (Plató, La República, 1961)

 

One point can be stated generally, if not clearly, but that must be said. The best way of life is surely a life that is actually lived. If it is merely prescribed and demanded — it is not actually lived, there is something beyond idle prescription, beyond the logos which is, in a way, the most important thing. (Plató-Aristófanes, 1960)

 

Pity or compassion is in itself a passion, an affect, which is as much in need of control and, rational control, as anger or any other affect. (Aristòtil, Política, 1960)

 

You know when you dip into these general political histories the obligatory chapter on the intellectual life of the time, which novelists wrote that and other things, they are generally below the level of the true political narrative, because these things cannot be narrated. (Tucídides, 1962)

 

Socrates does not teach injustice. Please note this. He only exposes these young men to these logoi, to these arguments themselves. If the Unjust argument is stronger, it is not Socrates’ fault. That is so. (Plató-Aristófanes, 1960)

 

The truth, as we also can say, does have an immense power. It is not omnipotent, that’s the trouble, but it has an immense power. Well if I may again use contemporary jargon: Truth has to do with reality. And reality has an immense power. Confused, weakened by speech, by bad speech, by rhetorical speech. Surely, but still in spite of that it has immense power, and therefore wisdom. The human awareness of reality, as it is, has this power. (Gòrgias, 1963)

 

Hobbles point is exactly this, that the right to self-preservation, taken by itself, necessarily leads to the right to everything, and what else is injustice but to claim the right to everything? (Plató, Protàgoras, 1965)

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a seguir creixent.

Podem trobar saviesa a la tradició? | Miquel Vila

ElTribú

| 4 set., 2021

Podem trobar saviesa a la tradició? | Miquel Vila

4 set., 2021 |

[The Unbroken Thread, de Sohrab Ahmari]

 

“Podem trobar saviesa a la tradició?”. Durant generacions la resposta òbvia a aquesta pregunta hagués estat “on si no?”. Aquesta no és la resposta que rebríem avui. Un escèptic “què hi esperes trobar, allà?” seria la versió més educada a la que un pot aspirar. En molts casos, qüestionar-se si la tradició por aportar valor per enfrontar-nos als problemes de la nostra societat pot conduir-nos per camins perillosos. Una resposta rotundament afirmativa esfondrarà el miratge de llibertat infinita que suposadament domina les nostres societats liberals. Tanmateix, aquesta és precisament la qüestió que Sohrab Ahmari ens convida a reflexionar al seu llibre The Unbroken Thread: Discovering the Wisdom of Tradition in an Age of Chaos. 

 

Sohrab Ahmari és una de les veus destacades de la nova corrent del conservadorisme americà, més preocupada pel tractament de qüestions socials i la reconstrucció de llaços comunitaris i morals que per la defensa de l’austeritat fiscal i la sanitat privada. Com a bon polemista contemporani, també és força assidu de les escalades de l’era de la identity politics a través de les xarxes socials i que s’extenen per diferents publicacions de tot l’espectre polític nord-americà. 

 

Ahmari és un personatge arquetípic del món al que s’enfronta. Prové d’una família de classe mitjana iraniana que va marxar de la teocràcia dels Aitolàs per gaudir de les llibertats que ofereixen els Estats Units quan ell tenia tretze anys. Malgrat que Ahmari ja havia acceptat el materialisme i l’utilitarisme del capitalisme liberal mentre vivia sota un règim que els condemnava, anys després va començar a veure els problemes d’una societat en descomposició, guiada per un modus vivendi marcat per la manca de transcendència i la dissolució dels llaços comunitaris. Aquesta inquietud el va dur a convertir-se al catolicisme – experiència que narra amb més detall a From Fire, by Water.  

 

A The Unbroken Thread no deixa de ser assaig que cerca qüestionar la forma dominant d’entendre la vida a Occident. L’autor tria un format força comú, un llibre adreçat al seu fill Maximillian – anomenat així en honor a Sant Maximillian Kolbe. Però amb una apertura provocadora. Sohrab imagina el futur del seu fill. En Max s’haurà graduat a una universitat d’elit i arribarà a ser executiu d’alguna gran empresa multinacional. Serà un home sense traves personals, econòmiques o morals que limitin els seus impulsos o desitjos. No espera que el seu fill caigui en la frivolitat més absoluta, però provablement l’únic barem amb el que podrà mesurar la qualitat de la seva vida siguin els ceros en els xecs que li arribin a final de mes. 

 

Tal i com reconeix Ahmari, la majoria de pares signarien sense pensar-s’ho un futur com aquest per als seus fills. Aquesta és, al cap i a la fi, una història que avui consideraríem d’èxit. Tampoc creu que seu fill fos una persona infeliç. És la mena de felicitat que trobarà en aquesta vida el que l’entristeix. Ahmari es pregunta, és això tot el que la societat occidental pot oferir? Quines idees sòlides i valors substantius tindrà un home com aquest? Com tot pare preocupat pel futur del seu fill, es veu amb el deure de mirar d’oferir-li una alternativa. Així és com Ahmari mira de donar respostes a algunes de les preguntes més transcendtals.

“Les magnituds amb les que opera la tradició no es poden reduir a un més dels molts estils de vida que se suposa que podem escollir avui. La força i perseverança de la tradició rau justament en la llibertat que dona la submissió a allò que no hem triat”

Malgrat la seva coneguda, i bel·ligerant, fe catòlica, Ahmari fa un exercici d’eclecticisme, i ens presenta les visions d’una varietat de veus de diferents contextos històrics, culturals i ideològics. Ahmari s’enfronta amb preguntes com el paper de Déu a la societat, la sexualitat i la vida pública; la importància del ritual en un món descregut; la raonabilitat de Déu; o la relació entre llibertat i religió, entre d’altres. Per a totes elles Ahmari confrontarà el mainstream contemporani amb els arguments que trobem a la tradició.

 

I això es pot fer perquè el que preocupa  a les societats actuals no és tant diferent del que ha preocupat sempre als éssers humans. De fet, una de les coses més interessants del llibre és que, al presentar-nos els debats que han atret als intel·lectuals al llarg dels segles i les civilitzacions, una de les conclusions que un s’endú és que moltes de les idees que pensem que són rabiosament contemporànies no ho són tant. Molts dels debats que avui divideixen de forma irreconciliable les societats occidentals han sigut igual de divisoris en altres societats molt abans de nosaltres. Cop dur per a una societat amb tendència a l’adamisme on la el valor d’una idea sovint es mesura per la seva novetat.

 

No totes les respostes que ofereix el llibre són igual de robustes i les que ho són, no tenen per què ser igual de satisfactòries per a tothom. Al cap i a la fi, moltes de les preguntes a les que s’enfronta Ahmari han sigut debutades generació rere generació, i difícilment mai ningú aconseguirà resoldre-les. Segurament és això el que les fa rellevants i on la virtut de la tradició, que sovint recomana ser prou madurs per acceptar algunes de les nostres limitacions, brilla davant de les suposades solucions contemporànies.

 

Sabem que les diferents tradicions de vegades donen respostes diferents als mateixos problemes. Però The Unbroken Threat és l’esforç per a destil·lar el que totes elles comparteixen. Del llibre es pot deduir que el que posa en conflicte el pensament tradicional amb l’ethos liberal no són les representacions folklòriques – feu un cop d’ull als productes que ofereixen les grans marques per Nadal, Hanukkah, o l’Any nou xinès –  sinó l’oposició a la idea de l’experiència individual com a mesura de totes les coses. La tradició va més enllà d’una vida mancada de transcendència on la realitat i els conceptes que la defineixen es poden construir a mida.

 

La tradició ens ensenya que passat i futur són quelcom més que punts de referència per a situar el present. Que l’individu ha de ser conscient de com les seves accions es relacionen amb els que ens han precedit i ens seguiran. I això no s’ha de confondre amb una aposta pel comunitarisme liberal basat en el consentiment i la tria racional d’aquests llaços i relacions.

 

Les magnituds amb les que opera la tradició no es poden reduir a un més dels molts estils de vida que se suposa que podem escollir avui. La força i perseverança de la tradició rau justament en la llibertat que dona la submissió a allò que no hem triat. Valors com la lleialtat a la família i als amics, l’amor a la comunitat o el respecte a costums ancestrals, demanden un sacrifici que es dona per suposat. Parlem d’una llibertat que rau en l’acceptació d’autoritats que mai ens han demanat ni ens poden demanar la nostra opinió, però que forgen un conjunt de llaços entre els individus i les diferents comunitats que conformen el conjunt de la humanitat, donant així significat i plenitud a la vida mateixa.

 

Aquest és el torpede que Ahmari envia a la línia de flotació a les idees dominants de les societats liberals a ambdues bandes de l’Atlàntic, i que fa que un llibre que justament defuig de cap pretensió innovadora sigui una lectura interessant, que convida a la reflexió més enllà del grau d’acord amb les receptes concretes que ofereix.

 

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a seguir creixent.

Una elèctrica pública? | Roger Medina

ElTribú

| 2 set., 2021

Una elèctrica pública? | Roger Medina

2 set., 2021 |

@RogerMedina_

Al llarg d’aquest mes d’agost el preu mitjà diari de l’electricitat al mercat majorista a Espanya ha batut fins a vuit rècords històrics. El darrer, el 31 d’agost, quan el preu es va enfilar fins els 130,53€/MWh. El preu mitjà durant l’agost ha estat superior als 100€/MWh, i la mitjana en el que portem d’any 2021 és de gairebé 70€/MWh. Una xifra mai vista. És previsible que el preu mitjà anual s’enfili fins a xifres mitjanes encara més elevades, ja que els futurs del mercat ibèric preveuen que en el que queda d’any hi hagi preus en la línia dels observats fins ara. 

 

El creixement de l’escalada dels preus de l’electricitat ha estat, malgrat algunes particularitats, generalitzat a tots els països europeus. Els motius han estat exposats de manera reiterada durant les darreres setmanes a la premsa generalista: l’escalada dels preus del gas als mercats internacionals i l’explosió dels preus dels drets d’emissió de CO2 fins a màxims històrics han fet que aquelles tecnologies que depenen d’aquests dos recursos per generar electricitat hagin vist encarits de manera molt substancial els seus costos de producció. Així, després de l’escalada de preus durant la borrasca Filomena del mes de gener, els preus del gas  han augmentat de manera progressiva des dels 17€/MWh del mes de febrer fins a més de 50€/MWh a finals d’aquest mes d’agost, i també es preveu que es mantinguin en aquests nivells durant l’hivern. En la mateixa línia, els drets d’emissió de CO2, que des de 2005 és necessari adquirir al mercat si es vol superar un llindar de tones de CO2 emeses prèviament assignades, han experimentat un creixement també molt pronunciat, quan des de finals de l’any 2020 han passat de menys de 30€/ton a xifres properes a 60€/ton (el 2017 es trobaven per sota dels 6€/ton). L’increment d’aquests dos factors explica el 70% de l’increment del preu de l’electricitat.

 

El mecanisme de formació de preus del mercat majorista d’electricitat també ha estat objecte de discussió en els darrers mesos. Sota aquest sistema, les empreses de generació elèctrica realitzen les seves ofertes per cada hora del dia següent, i s’ordenen de menor a major preu. En base a les previsions de demanda horària, les empreses comercialitzadores d’electricitat demanden una quantitat d’energia a un preu concret. El punt d’equilibri entre les corbes d’oferta i demanda determina el preu marginal del mercat, i totes les tecnologies que estan per sota d’aquest preu són les que produiran l’electricitat demandada i seran retribuïdes totes al preu d’equilibri, marcat per la darrera tecnologia que ha entrat a la subhasta. És el que es coneix com a sistema marginalista. D’aquesta manera, si el cicle combinat és la tecnologia que marca el preu, la resta de tecnologies de generació percebran la retribució del cicle combinat. Per tant, una escalada de preus del gas i dels drets d’emissió de CO2 provoca un increment generalitzat del preu del mercat majorista. 

 

Més enllà de la discussió tècnica sobre la pertinença d’aquest sistema de formació de preus (se n’han proposat d’altres, com el que retribueix a cada tecnologia per l’oferta que ha dut a terme, el que en anglès es coneix com a pay-as-bid) el cert és que la decisió sobre el mecanisme de formació de preus del mercat d’electricitat és indisponible pel legislador espanyol. Aquest mecanisme ve directament establert per una normativa europea, i és únic per a tots els països de la Unió. Així, l’article 38 del Reglament (UE) 2015/1222 disposa que l’algoritme encarregat de formar els preus del mercat estarà basat en el principi de preus marginals, segons el qual totes les ofertes acceptades tindran el mateix preu per zona d’oferta i unitat de temps del mercat. Brussel·les ha mostrat una ferma oposició a revisar aquest sistema de formació de preus, ja que opina que atorga les senyals de preus adequades per contribuir a la descarbonització.

 

Per tal de solucionar el problema de l’escalada dels preus s’han proposat i dut a terme diverses mesures. Així, el Govern espanyol va aprovar el mes de juny reduir de manera temporal l’IVA de l’electricitat del 21% al 10%, així com la suspensió de l’impost a la generació elèctrica. Tanmateix, el preu de l’electricitat ha seguit augmentant i ja ha absorbit l’efecte de les mesures fiscals adoptades. D’altra banda, el Govern català ha proposat la creació d’una empresa pública d’electricitat. Fins ara no ha transcendit quina és l’activitat que es vol que dugui a terme. Tot i així, podem analitzar l’estructura del mercat elèctric per veure si la creació d’una empresa pública podria tenir incidència sobre l’escalada de preus actuals. 

 

El mercat elèctric és un mercat amb certes especificitats tècniques, econòmiques i legals. En primer lloc, l’electricitat no es pot emmagatzemar en grans quantitats, i en tot moment hi ha d’haver igualtat constant entre la demanda i la producció. Es produeix la quantitat necessària per cada instant de temps. En segon lloc, hi ha segments del mercat on és més fàcil que hi hagi competència, mentre que en d’altres la presència de més d’un operador és econòmicament complicada. El mercat el conformen quatre segments diferenciats, tots ells necessaris per garantir el subministrament elèctric: generació, transport, distribució i comercialització. La generació i la comercialització són segments liberalitzats, mentre que el transport i la distribució són segments regulats. 

 

El transport  d’electricitat l’ostenta Red Eléctrica en règim de monopoli legal, mentre que el segment de la distribució compta amb centenars de distribuïdores, tot i que  n’hi ha cinc que són les que abasteixen a la majoria de clients. La retribució dels segments regulats és administrativament fixada per les diverses institucions encarregades de regular el mercat elèctric, com el Ministeri per la Transició Ecològica (o el competent en cada moment en matèria d’energia) i la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC), atenent als costos d’inversió, operació i manteniment de gestió de les xarxes, i formen part de la factura del consumidor en forma de peatges. En aquest sentit, una empresa de propietat pública que fos distribuïdora no modificaria en res l’estructura de mercat, ja que percebria preus regulats, i aquests no són els que estan experimentant fluctuacions durant aquests darrers mesos. El marc legal estableix una separació jurídica i comptable entre les empreses que realitzen serveis liberalitzats i serveis regulats per tal d’evitar possibles subvencions creuades.

 

La comercialització és una activitat que es presta en règim de lliure competència. Segons dades de la CNMC, actualment existeixen més de 300 empreses comercialitzadores d’electricitat pel segment domèstic. Aquestes empreses compren l’electricitat al mercat majorista i la venen als consumidors finals. Un increment dels preus al mercat majorista ha de ser suportat per aquestes empreses, que poden traslladar els increments sostinguts als clients finals. Recordem que a Espanya està vigent un model tarifari dual sota el qual hi ha una tarifa regulada (anomenada Preu Voluntari del Petit Consumidor, PVPC) i les tarifes que lliurement es poden contractar al mercat. El 40% dels consumidors forma part de la tarifa regulada, mentre que el 60% està subministrat per comercialitzadores del mercat lliure. Els qui formen part de la tarifa regulada són els qui pateixen de manera directa les fluctuacions del preu del mercat majorista, mentre que els del mercat lliure acostumen a pagar una quota fixa pactada amb la comercialitzadora, i que generalment acostuma a ser superior perquè s’hi inclou una prima per la menor volatilitat del preu. La creació de comercialitzadores públiques a nivell municipal, com Barcelona Energia o Eléctrica de Cádiz, ha tingut, fins ara, escàs èxit, i en alguns casos amb preus superiors als dels seus competidors del sector privat. Aquestes empreses, igual que els operadors privats, han de comprar l’electricitat al mercat majorista, i per tant han de suportar els preus que se’n derivin.

 

Abans d’analitzar el segment de la generació cal tenir en compte que les empreses públiques de generació són una cosa habitual en països del nostre entorn. Fins a 18 dels 30 països que són part del sistema europeu dels drets d’emissió de CO2 (EU-ETS) tenen una empresa pública. Això es deu al fet que, antigament, sectors com les telecomunicacions i l’energia estaven en molts casos monopolitzats per un sol operador públic. La qüestió no és si hi ha o no empreses de generació elèctrica. La qüestió rellevant és si la mera presència d’aquestes té incidència directa sobre el preu de l’electricitat al mercat majorista.

“A molt curt termini no hi ha gaires instruments jurídics i econòmics a l’abast dels legisladors nacional i autonòmic per frenar l’escalada de preus, ja que com s’ha esmentat anteriorment l’increment té origen en l’augment del preu de matèries primeres que Espanya ha d’importar. Un canvi en l’estructura de la propietat de les empreses generadores no podria fer gaire diferència respecte el que està succeint aquests darrers mesos.”

La generació elèctrica és una activitat que també es presta en règim de lliure competència. Els diversos operadors del mercat compten amb diverses plantes de generació basades en diferents tecnologies de producció que aprofiten l’energia provinent d’una pluralitat de fonts. Hi ha tecnologies que, per la seva naturalesa, no poden triar quan produeixen. És el cas de les energies renovables com l’eòlica o la solar, que depenen d’un recurs que és indisponible pel productor, ja que depèn de les condicions meteorològiques. L’energia nuclear tampoc pot modular la seva producció, ja que l’aturada i posada en funcionament d’un reactor nuclear necessita de molt de temps. Per tant, aquestes tecnologies són les que sempre ofereixen el preu més baix, i si amb aquestes n’hi ha prou per satisfer la demanda el preu serà baix. Hi ha tecnologies, com el cicle combinat o les centrals tèrmiques, que necessiten de matèries primeres per produir, com el gas i el carbó, a més dels drets d’emissió de CO2. Els costos i la competitivitat d’aquestes tecnologies depenen de l’evolució d’aquestes matèries als mercats internacionals, en molts casos provinents de països amb un elevat risc geopolític. Una generadora pública no podria influir de cap manera en els preus d’aquestes matèries primeres ni dels drets d’emissió de CO2, i hauria de suportar els costos en els mateixos termes que un operador privat.

 

La tecnologia hidràulica, tot i ser considerada renovable, té una particularitat tècnica que permet modular els moments on produeix. Així, aquelles centrals hidroelèctriques regulables que poden emmagatzemar aigua als seus embassaments tenen una quantitat d’aigua limitada, i en moments on el preu del mercat és baix decidiran no produir, ja que el cost d’oportunitat (allò al que renuncien) de produir amb el preu baix és no poder fer servir l’aigua per produir quan el preu és alt. És per això que aquests dies estem veient com la tecnologia que fixa el preu d’equilibri és, en molts casos, la hidràulica, ja que les empreses són titulars d’aquestes plantes i de les de cicle combinat prioritzen la producció amb la potència hidràulica replicant l’estructura de costos del cicle combinat perquè això els atorga un major marge de benefici. Durant el mes d’agost la tecnologia hidràulica ha fixat el preu del mercat majorista durant més del 50% de les hores. Per tant, el cicle combinat fixa el preu marginal del mercat de manera directa, però també ho fa, en la majoria dels casos, de manera indirecta.

 

És només en el cas de la tecnologia hidràulica on hi podria haver cert espai per modular la política d’oferta en una empresa de titularitat pública, ja que podria decidir produir en moments amb preus baixos seguint els seus costos variables en comptes del cost d’oportunitat, però l’empresa pública catalana hauria d’instal·lar molta potència per tal de poder tenir una mínima incidència en el mercat que, recordem, és únic a tot l’Estat. Tanmateix, si la generació hidràulica no fos suficient per cobrir la demanda caldria que els cicles combinats entressin a produir, amb el resultat prèviament exposat.

 

Sembla que hi ha la creença que una empresa pública generadora d’electricitat podria no actuar com un operador sotmès a les regles del mercat convencional, i en moments de preus creixents absorbir els increments mantenint preus baixos (en generació o comercialització) i cobrir la diferència amb càrrec al pressupost públic. La normativa de competència europea i la relativa a les ajudes d’Estat proscriuen de manera taxativa aquesta pràctica. Quan un operador públic actua com a proveïdor de serveis al mercat en competència amb els operadors privats ha de seguir el principi de neutralitat competitiva, és a dir, que s’han de separar de manera clara les funcions públiques de regulació i les de provisió dels serveis. L’autoritat pública no podria, en aquest sentit, privilegiar l’operador públic atorgant-li finançament extraordinari per cobrir preus baixos de manera indefinida, ja que això podria ser susceptible de ser declarat com una ajuda d’Estat incompatible amb el mercat interior per part de la Comissió Europea. El dret de la competència no exigeix que un operador (públic o privat) hagi de maximitzar beneficis, però allunyar-se d’una conducta raonablement propera a la d’un operador privat com l’anteriorment descrita podria anar contra la normativa comunitària de competència.

 

Hi ha dos països del nostre entorn que es caracteritzen per tenir empreses públiques generadores d’electricitat. El Ministeri d’Economia i Finances d’Itàlia és propietari del 23.6% d’Enel, empresa de generació. Al seu torn, el Govern francès és propietari del 83.77% d’EDF. Doncs bé, durant el mes d’agost el preu mitjà diari d’Itàlia ha estat superior al d’Espanya (106€/MWh), i ha ascendit als 112€/MWh. El preu a França ha estat dels més baixos de la Unió Europea, amb 77€/MWh al llarg del mes d’agost. El 82% de les hores del mes d’agost Itàlia ha tingut un preu majorista d’electricitat superior a 100€/MWh, mentre que aquesta xifra ha estat del 24% en el cas de França (a Espanya ha estat el 72%). No és la propietat pública, són el mix energètic i la regulació. Itàlia té un mix energètic enormement intensiu en gas, que representa el 45% de la generació total. D’altra banda, EDF opera els 56 reactors nuclears actualment operatius a França i, sota el programa d’Accés Regulat a l’Energia Nuclear Històrica (ARENH), ven cada any 100TWh de producció nuclear a un preu fix de 42€/MWh (el 25% de la producció total). Aquest sistema de retribució a un preu fix té un dubtós encaix legal, ja que l’article 10 del Reglament (UE) 2019/943, relatiu al mercat interior de l’electricitat, prohibeix l’establiment de preus majoristes d’electricitat mínims i màxims. Aquest mateix reglament disposa en el seu article tercer que els preus del mercat elèctric es formaran en funció de l’oferta i la demanda, i les normes del mercat encoratjaran la lliure formació de preus i evitaran les accions que impedeixin la formació de preus sobre la base de l’oferta i la demanda (art. 3).

 

El cas francès és bastant específic i concret, ja que EDF és titular de la pràctica totalitat dels reactors nuclears del país i és un operador amb un enorme poder de mercat que a la vegada comercialitza la seva electricitat a nivell minorista, i es vol garantir que la resta de comercialitzadores tinguin accés a la producció nuclear en els mateixos termes que la comercialitzadora d’EDF. Generalment, la Comissió Europea és contrària a la fixació dels preus majoristes tant en operadors públics com privats. El cas francès va tenir disputes obertes amb la pròpia Comissió i es van dur a terme anàlisis sobre la compatibilitat del mecanisme retributiu amb el règim d’ajudes d’Estat. També sembla que aquest preu fix no estaria garantint els ingressos suficients per mantenir els nivells d’inversió adequats per garantir l’operativitat i l’allargament de la vida útil dels reactors nuclears d’EDF. Aquest sistema retributiu fix caduca el 2025 i caldrà repensar-ne alguns elements.

 

Les nuclears espanyoles també volen assegurar-se una retribució fixa, que xifren en 60€/MWh. Si ens fixem en els preus que veiem actualment al mercat majorista podrien semblar preus raonables, però el que volen assegurar-se les empreses titulars de centrals nuclears és una retribució fixa abans que una major instal·lació de potència renovable redueixi el preu a mig termini, sobretot tenint en compte que entre el 2027 i el 2035  està previst el tancament dels set reactors nuclears actualment actius a Espanya (tres a Catalunya). Menys retribució a curt termini per assegurar-se una retribució per sobre dels preus de mercat futurs. Durant l’any 2021 hem tingut moments d’elevada producció renovable que han fet que el mateix sistema marginalista que ara dona preus molt superiors a 100€/MWh donés preus propers a 0, com a finals de gener o alguns dies de finals de febrer, quan l’energia eòlica superava amb escreix el 40% de la generació total (durant els darrers dies ha suposat al voltant del 10%). Òbviament, l’establiment d’un preu fix per nuclears i hidroelèctriques no es podria fer d’un dia per l’altre mitjançant un Reial Decret-llei, com va proposar Unidas Podemos, ja que caldria dur a terme un estudi detallat dels costos a través d’una auditoria regulatòria per assegurar un preu que garanteixi la cobertura dels costos operatius i un marge raonable de rendibilitat.

 

Vol dir tot això que a no hi ha alternatives per mitigar l’increment del preu de l’electricitat? Doncs la realitat és que, a molt curt termini, no hi ha gaires instruments jurídics i econòmics a l’abast dels legisladors nacional i autonòmic per frenar l’escalada de preus, ja que com s’ha esmentat anteriorment l’increment té origen en l’augment del preu de matèries primeres que Espanya ha d’importar (per cert, amb una possible dependència creixent del gas rus, que durant el més de juny ja va suposar el 20% del gas importat, només per darrera d’Argèlia i superant els Estats Units com a segon proveïdor d’aquest recurs). Un canvi en l’estructura de la propietat de les empreses generadores no podria fer gaire diferència respecte el que està succeint aquests darrers mesos.

 

A llarg termini cal seguir incrementant la participació de les energies renovables al mix de generació i fomentar les subhastes de potència renovable per períodes llargs de temps, com la que es va dur a terme a principis d’any, on es van subhastar 3.000 MW amb un preu mitjà de 25€/MWh durant 12 anys, un preu molt inferior al que estem observant aquests dies, però també inferior a la mitjana del preu habitual al mercat majorista. Aquestes subhastes son plenament ajustades al dret comunitari i ja s’estan duent a terme a d’altres països amb resultats similars als observats a Espanya. En aquest mateix sentit, el progrés tecnològic i els avenços en matèria de bateries que permetin l’emmagatzematge d’electricitat d’origen renovable també seran fonamentals per una transició energètica lliure d’emissions (el creixement de la implementació d’aquesta tecnologia sembla haver-se alentit).

 

Un altra de les propostes que ha plantejat el Govern espanyol és un mecanisme de compensació per tal de minorar de la retribució elèctrica el CO2 no emès. Així, si aquesta mesura tira endavant, es detrauria el cost dels drets d’emissió de CO2 que els productors traslladen directament al preu majorista. Això es duria a terme per aquelles centrals que ja estaven en funcionament abans del 2005, moment de l’entrada en vigor del sistema de drets d’emissió de CO2, i que no emeten diòxid de carboni, ja que estan sent beneficiàries directes d’una renda derivada d’una decisió regulatòria posterior a l’entrada en funcionament de la instal·lació. Les rendes de les instal·lacions inframarginals (per sota del preu marginal) es destinarien a finançar els càrrecs del sistema elèctric o a compensar consumidors en situació de vulnerabilitat. Una mesura semblant de detracció de la retribució dels drets d’emissió va estar en vigor entre 2007 i 2009, i el 2013 va ser avalada pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea en resposta a una qüestió prejudicial plantejada pel Tribunal Suprem en un contenciós obert entre les elèctriques i el Govern espanyol.

 

La conclusió de tot plegat és que mercat elèctric és un sistema enormement complex pel qual no acostuma a haver-hi solucions senzilles i amb implementació immediata. Cal tenir en compte la realitat tècnica, econòmica i jurídica en el qual es desenvolupen els diferents operadors encarregats del subministrament elèctric per tal de trobar solucions factibles que contribueixin a millorar la qualitat i l’assequibilitat pels consumidors.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a seguir creixent.

Un davantal a Jordi Basté | Guillem Cerdà

ElTribú

| 1 set., 2021

Un davantal a Jordi Basté | Guillem Cerdà

1 set., 2021 |

Jordi Basté ha fet la pitjor tria amb Mònica Terribas com a contrincant de Pablo Iglesias a la tertúlia dels dilluns. Primer de tot: en què discrepen? I després hi ha una cosa, que és la que compta, i és que en lloc de buscar un perfil culte i valent, Basté ha optat per una dona que tot el dia plora, victimista com Iglesias però molt menys intel·ligent i que a més a més sempre s’enamora dels projectes equivocats. No hi haurà cap electricitat en aquesta tertúlia, ni cap debat interessant, sinó les ganes patètiques d’abellir d’una Terribas acabada, que ha fracassat en tot el que ha intentat fora de la mamella pública i que no sap fer ràdio, tal com demostra la seva experiència a l’emissora pública de la Generalitat.

 

Una cosa és que Basté futbolitizi i infantilitizi la política catalana amb un programa d’idees simples, plegat de persones més conegudes que interessants i de plantejaments superficials i reduccionistes per arribar a una audiència massiva que, d’entre altres coses, és el motiu pel que li paguen l’elevat sou que cobra. I una altra cosa és que des del seu propi codi es faci trampes a ell mateix, amb bijuteria aparent com Terribas, sabent que no li donarà cap resultat en els termes que ell busca. Emulant el llenguatge de tertúlia, això és fer-se trampes al solitari. Fitxant Terribas, Basté devalua el seu programa i es posa en una situació d’irellevància que acabarà degradant la seva feina i que, tard o d’hora, acabarà tacant la projecció de la seva imatge.

 

Basté hauria d’haver estat més agosarat, però ha triat el camí del mig. Per no buscar-se problemes i per assegurar-se l’impacte en lloc d’intentar la qualitat. Aquestes estratègies son bones a curt termini per tal de sumar audiència, però a la llarga només provoquen decadència. És impossible explicar la decadència de Catalunya sense el protagonisme mediàtic que han tingut personatges com Mònica Terribas o Pilar Rahola. Més dramàtica la primera i més histèrica la segona, les dues son exponents del pensament acrític procesista, que ha conduït inevitablement a la derrota i l’ensopiment total d’aquest país.

 

Basté és molt hàbil. El més hàbil de tots. Però si es refia més de la seva habilitat del que l’exercita, se li acabarà rovellant l’eina. Encara que sembli una crítica, jo aquesta columna no la podria escriure si no fos des de l’admiració per un programa i per un líder que ja duu molts anys en antena i que s’ha consolidat com a referent indiscutible.

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a seguir creixent.

Atribucions d'estiu | Marina Porras

ElTribú

| 1 set., 2021

Atribucions d'estiu | Marina Porras

1 set., 2021 |

Marina Porras | @mporrasmarti

 

Llibre: La vida secreta de Salvador Dalí.

 

Una de les millors autobiografies que he llegit mai. “Instead of taking a step backward, as good sense commanded us to do, I would take five steps forward in the intransigence of my opinions and of my works”.

 

Sèrie: Curb your enthusiasm.

 

Deu temporades que es fan curtes.

 

 

Disc: Blonde on blonde, Bon Dylan.

 

Cada cançó és un desamor i un enamorament, tot alhora:

 

“But, sooner or later, one of us must know
That you just did what you’re supposed to do
Sooner or later, one of us must know
That I really did try to get close to you”

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a seguir creixent.

Atribucions d'estiu | Ferran Caballero

ElTribú

| 31 ag., 2021

Atribucions d'estiu | Ferran Caballero

31 ag., 2021 |

Ferran Caballero | @ferrancab

Llibre: Open, d’Andre Agassi.

 

“Jaden asks is today is the day.

Yes

You’re playing?

Yes.

And then after today you retire?

A new word he and his younger sister have learned. Retired. When they say it, they always leave off the last letter. For them is retir, forever ongoing, permanently in the present tense. Maybe they know something I don’t.

Not if I win, son. If I win tonight, I keep playing.

But if you lose – we can have a dog?”

 

Pel·lícula: The seven year itch, de Billy Wilder.

 

 

Sèrie: Jeeves & Wooster.

 

 

Disc: Ora pro nobis, de Tarta Relena.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a seguir creixent.

Atribucions d'estiu | Toni Florido

ElTribú

| 30 ag., 2021

Atribucions d'estiu | Toni Florido

30 ag., 2021 |

Toni Florido | @toni_florido

Llibre: Israel 1957, de Josep Pla.

 

“… que, transportant la meva maleta, m’acompanyà fins la cabina-. Si em necessita per a alguna cosa pregunti per Jacob i em trobarà sempre.

Al cap de poca estona el vaig cridar perquè s’havia descuidat de donar-me la clau de la porta de la cabina.

– Aquesta cabina no té clau! – em digué Jacob lleugerament enravenat-. És el que els passatgers diuen sempre. En tot cas, en aquest vaixell no hi ha clau en cap cabina.

– Per què no tenen clau?

– No és pas necessari que en tinguin…

– Home!

– El que li dic.

– De tota manera, les claus poden ser útils.

– Pel que veig, aquest és el primer viatge que vostè fa a Israel.

– En efecte.

– Quan torni, vostè s’haurà fet càrrec d’una cosa. S’haurà fet càrrec que Israel és una germandat… – digué, en anglès, literalment: Israel is a brotherhood.

El cambrer pronuncià aquesta darrera frase amb tanta gravetat i tanta convicció, que no hauria tingut sentit parlar-ne més. Així em vaig quedar sense clau de la cabina. Ara hem de suspendre el judici. Al meu retorn tractaré d’explicar si les afirmacions del cambrer tingueren o no tingueren fonament, amb la màxima objectivitat possible.”

 

Pel·lícula: Shichinin no Samurai, d’Akira Kurosawa (1954).

El codi del Bushido fet art universal.

 

 

Sèrie: Fauda (Netflix, 2015-2020)

Realisme pur i dur.

 

 

Disc: L’Etern Retorn, d’Els Soviets (2019)

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a seguir creixent.

Atribucions d'estiu | Xavier Salvatella

ElTribú

| 29 ag., 2021

Atribucions d'estiu | Xavier Salvatella

29 ag., 2021 |

Xavier Salvatella | @xavisalvatella

Llibre: Entre el dolor i l’esperança, de Jordi Pujol.

 

“Al Parlament se’m va dir algun cop que jo tenia més pinta d’alcalde de poble que de president de la Generalitat. En el debat polític de vegades es diuen poca-soltades. Recordi una de les meves frases més freqüents: ‘El nostre món és el món’”.

 

Pel·lícula: Cinema Paradiso (Res com l’estiu per als clàssics…!)

 

 

Sèrie: Sunderland ‘Til I Die.

 

 

Disc: Currency of Man, de Melody Gardot.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a seguir creixent.

Atribucions d'estiu | Claudio

ElTribú

| 28 ag., 2021

Atribucions d'estiu | Claudio

28 ag., 2021 |

@clorgu

Peli: The Four Feathers (1939).

 

“Ethne Burroughs: Some people are born free. They can do as they like without concern for consequences. But you were not born free, Harry, and nor was I. We were born into a tradition, a code which we must obey even if we do not believe. And we must obey it, Harry, because the pride and happiness of everyone surrounding us depends upon our obedience”

 

 

Llibre: Les Silences du Coronel Bramble, d’André Maurois.

 

– Soit, dit Aurelle, mais voyez pourtant, major, comme vous êtes des êtres imprévus. Vous méprisez les forts en thème et vous citez Hérodote. Bien mieux, je vous ai pris l’autre jour en flagrant délit, lisant dans votre abri une traduction de Xénophon. Bien peu de Français, je vous assure…

– C’est tout différent, dit le major. Les Grecs et les Romains nous intéressent, non comme objet d’études, mais comme ancêtres et comme sportsmen. Nous sommes les héritiers directs du mode de vie des Grecs et de l’empire des Romains. Xénophon m’amuse parce que c’est le type parfait du gentleman britannique : grand diseur d’histoires de chasse à courre, de pêche et de guerre. Quand je lis dans Cicéron : « Un scandale dans la haute administration coloniale. Graves accusations contre sir Marcus Varron, gouverneur général de Sicile », vous comprenez bien que cela sonne à mes oreilles comme une vieille histoire de famille ; et qu’était-ce que votre Alcibiade, je vous prie, sinon un Winston Churchill, moins les chapeaux?»

 

Sèrie: Dekalog.

 

 

Cançó:

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a seguir creixent.

Atribucions d'estiu | Montserrat Dameson

ElTribú

| 27 ag., 2021

Atribucions d'estiu | Montserrat Dameson

27 ag., 2021 |

Un llibre: Pride and Prejudice, de Jane Austen. Heheh.

 

“It is a truth universally acknowledged, that a single man in possession of a good fortune, must be in want of a wife”

 

Una pel·lícula: En el nom del pare (In the Name of the Father), de Jim Sheridan.

 

 

Una sèrie: Downton Abbey i Mad Men. No em feu escollir, si us plau.

 

 

 

Un disc: Definitely Maybe, d’Oasis.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a seguir creixent.

Atribucions d'estiu | Xavier Ortells

ElTribú

| 25 ag., 2021

Atribucions d'estiu | Xavier Ortells

25 ag., 2021 |

@XavierOrtells

Recomanacions denses, contràries a l’esperit (se suposa) d’estiu.

 

Disc: Passion: Music for The Last Temptation of Christ, Peter Gabriel. Real World Records, 1988

 

La banda sonora de la polèmica versió de La passió de Crist d’Scorsese. Un producte rigorós i seriós del world music que tantes tristeses hauria de generar després. Ritmes africans, instruments del Càucas, sintetitzadors i veus en llengües diferents per a il.lustrar el Crist més humà. Imperdible la passió cantada en qawwali per Nusrat Fateh Ali Khan.

 

 

Llibre: Savis, bojos i difunts. Antologia del conte decadentista català. Selecció i pròleg de Ramon Mas. Males Herbes, 2018.

 

Sota l’aparença d’un recull de rareses, s’amaga una cop de puny dels companys de Males Herbes per intervenir en el cànon de la literatura catalana. Històries truculentes i mòrbides, que llegiríem amb normalitat en els simbolistes francesos o el gòtic anglès, i que trenquen amb els tòpics amb què sovint ens hem explicat el noucentisme i el modernisme nostrat.

 

“És que ella estimava massa la seva bellesa per sacrificar-la!
I abaixa els ulls murmurant ‘faci’s, Senyor, la vostra voluntat… ‘.
Al matí, la monja s’horroritzà de veure-la.
Coralina tenia les galtes mutilades, violentament, sagnants i negres, d’una cauteritzada negror: per la cambra vagava una espiral de martiri.” (Miquel de Palol Felip, “Sacrifici”, 1909)

 

Pel·lícula: El ángel exterminador, Luís Buñuel. 1962

L’argument més senzill i més difícil del món (un grup de gent entra a una casa i no en pot sortir) per una història de desig, bogeria i absurd.

 

 

Sèrie: Wolf Hall, BBC 2, 2015 (Filmin)

 

Adaptació de les dues primeres novel.les de  la saga històrica de Hilary Mantel sobre l’Anglaterra d’Enric VIII,  centrada en l’advocat i home d’estat Thomas Cromwell (no el revolucionari) interpretat per un magnífic Mark Rylance. I és que fins i tot per a trencar la unitat d’Occident calen advocats.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a seguir creixent.

Atribucions d'estiu | Pau Labró

ElTribú

| 24 ag., 2021

Atribucions d'estiu | Pau Labró

24 ag., 2021 |

Pau Labró | @LabroPau

Llibre: La maleta, de Serguei Dovlàtov. L’autor rememora experiències de la Unió Soviètica des d’una mirada irònica, però amb un pòsit amarg, a través de la única maleta que va fer servir per emigrar als Estats Units. 

 

Pel·lícula: Per qualche dollaro in più (1965), de Sergio Leone i amb música d’Ennio Morricone. El segon spaghetti western de la Trilogia del dòlar, amb un duel final brillant.

 

 

Sèrie: El día menos pensado. Documental entranyable que segueix l’equip de ciclisme professional Movistar durant les grans voltes. Les bicicletes són per a l’estiu. 

 

 

Àlbum: La mateixa sort, de La Ludwig Band, 2021. Nou disc del segon millor grup d’Espolla. Joves però bons.  

 

[…] Sempre va dir que un poble sense nens 

és un poble que ha claudicat és un poble que s’ha perdut”.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a seguir creixent.

Atribucions d'estiu | Marcel Gascón

ElTribú

| 23 ag., 2021

Atribucions d'estiu | Marcel Gascón

23 ag., 2021 |

@GasconMarcel

El llibre. Journey to my father, de l’Israel Zamir. Després de vint anys separat del seu pare, l’escriptor en idish estadounidenc Isaac Bashevis Singer, el seu fill israelià va anar a visitar-lo a Nova York. Zamir fa una crònica implacable però plena d’humanitat i matisos d’aquesta retrobada difícil entre un israelià que encara justificava a Stalin i un jueu de la diàspora individualista i de temperament conservador. El rigor amb que jutja al pare absent i egocèntric no comproneten la compassió i l’empatia amb que està escrit el llibre, però tampoc a l’inrevés. La prosa de Zamir, plena de tocs d’humor suau, és d’una claredat meridiana, i mai sembla forçada. Amb l’arrogància il·lustrada, el fill li pregunta al pare si de veritat creu en les criatures fantàstiques que juguen amb la vida dels jueus dels seus contes. Només per com contesta el pare valdria la pena llegir-lo. Journey to my father no està traduït al català o a l’espanyol. Pot llegir-se aquí gratis (et donen catorze dies) en anglés.

 

La pel·lícula. Boi, d’en Jorge M. Fontana. Boi és un jove barcelonés amb vocació d’escriptor i la pel.lícula que li porta el nom ens fa partíceps de les aventures que viurà amb els seus dos primers clients a la seva feina de xòfer de luxe: dos xinesos misteriosos per als que acabarà sent imprescindible. Boi està construida sobre el misteri d’aquests xinesos, però està tan ben feta que el misteri acaba sent el de menys. Boi és una pel.lícula de la millor originalitat de Barcelona, que es reflexa a través de la fotografia, dels personatges (com els companys taxistes del Boi o el ‘botones’ Felipe) i la música, una banda sonora magnífica per a la ciutat. És a Netflix.

 

La sèrie. Hit & Run, estrenada recentment a Netflix, és una decepció. Una trama enrevessadíssima al servei d’una amanida de personatges arquetípics, macho i woke. Però és obra dels israelians Avi Issacharoff i Lior Raz, que ja van escriure un altre èxit de Netflix, una història d’agents antiterroristes del seu país que es titula Fauda. Al desembre de l’any passat, la branca israeliana de la Creu Roja li va dedicar uns tweets criticant Fauda per “una sèrie de violacions de la Llei Humanitària Internacional” que apareixien a la sèrie. Issacharoff va respondre amb un tweet: “Les tindrem en compte per a la quarta temporada i prometem que intentarem incloure’n de noves i originals”.

 

El disc. Emociones, de Julio Iglesias. Per un estiu sentimental, hedonista i conservador.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a seguir creixent.

Atribucions d'estiu | Martí Jiménez Mausbach

ElTribú

| 22 ag., 2021

Atribucions d'estiu | Martí Jiménez Mausbach

22 ag., 2021 |

Martí Jiménez | @MartiJim7

Llibre: A Culture of Growth: The Origins of the Modern Economy, de Joel Mokyr.

 

“Would it have been possible for a totally different set of institutions to have created a modern economy? Instead of a decentralized community of competitive scientists and inventors, imagine a New Atlantis run by a central administration in which technological progress is brought about by civil servants supported and sustained by a benign and progress-minded bureaucracy. Could such an organization have brought about the modern world without anything resembling the European Enlightenment? The economist’s logic would probably judge such a scenario as unlikely. It is one thing for such a political situation to be brought about in a single period; the likelihood that it could be sustained and avoid being corrupted and disrupted by greedy and ignorant outside invaders or inside rent-seekers in the long run seems dim”

 

Serie: Line of Duty (BBC)

 

 

Disc: Abattoir Blues/The Lyre of Orpheus, de Nick Cave & The Bad Seeds.

 

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a seguir creixent.

Atribucions d'estiu | Javier Borràs

ElTribú

| 21 ag., 2021

Atribucions d'estiu | Javier Borràs

21 ag., 2021 |

Javier Borràs Arumí | @jborrasarumi

Llibre: Mort de dama, de Llorenç Villalonga.

 

“Obdúlia Montcada acaba de morir. La baronessa de Bearn està arruïnada. Les filles de dona Maria Gradolí, esquelètiques, agres i sense dot, no es casaran. Albió i Nord-Amèrica van introduint llurs perversos costums. Ja costa esforços, a les platges encantades de Pollença o de Santa Ponça, tancar els ulls a la depravació que suposen unes blondes nueses femenines… «Els fills de Déu», es llegeix a la Bíblia, «veieren que les filles dels homes eren belles i les estimaren». Nord-Amèrica i Albió no volen conquerir violentament Mallorca: Satanàs es val avui de mitjans capciosos. Venus és el gran dissolvent dels costums. Alguns fills de bona família, bruns i ingenus com nins grans, aprenen l’anglès i ballen i neden amb les blondes exòtiques. Res no podem intentar contra això: fatalment s’acomplirà el destí. Però, abans que tot s’enruni, Dhey desitjaria fixar algunes de les escenes exemplars que s’han desenrotllat durant la seva infància.”

 

Pel·lícula: Aparajito, de Satyajit Ray.

 

 

Sèrie: The Durrells

 

 

Disc: Bridge over Troubled Water, de Simon & Garfunkel.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a seguir creixent.

Atribucions d'estiu | Guillem València

ElTribú

| 20 ag., 2021

Atribucions d'estiu | Guillem València

20 ag., 2021 |

Guillem València | @valenciaguillem

Llibre: Les Fables de La Fontaine illustrées par Chagall (2019, Ed. Hazan), revisió de les faules de Jean de La Fontaine il·lustrades amb obres de Marc Chagall. Què més es pot demanar?

 

 

Pel·lícula: The Father (2020), de Florian Zeller, incideix magistralment en un pensament intrusiu i recurrent: l’experiència -interna- racional i coherent darrere el caos -extern- de la demència.

 

Sèrie: 1983, de Joshua Long (la primera producció polonesa de Netflix), segueix un univers paral·lel en què la República Popular de Polònia i el teló d’acer mai van caure, i la Guerra Freda s’allarga fins al segle XXI.

 

 

Cançó: La versió per cambra de la 10a de Mahler a càrrec d’Ensemble Mini seguint l’arranjament de la maltesa Michelle Castelletti. La 10a Simfonia, escrita per Mahler després de saber de l’affair de la seva estimada Alma amb Walter Gropius, mai havia sonat tan íntima com fins ara.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a seguir creixent.

Atribucions d'estiu | Guillem Cerdà

ElTribú

| 19 ag., 2021

Atribucions d'estiu | Guillem Cerdà

19 ag., 2021 |

Llibre: Retrato del artista en 1956, de Jaime Gil de Biedma.

 

“En el fondo del fondo la nostalgia del orden, el deseo de simetría”.

 

Pel·lícula: Once upon a time in… Hollywood, de Quentin Tarantino.

 

 

Disc: One more car, on more rider, d’Eric Clapton. “Bell bottom blues”

 

Sèrie: Ara que se’n parla: El crac, de Joel Joan i Hèctor Claramunt. La segona temporada és encara millor que la primera.

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Atribucions d'estiu | Paris Grau

ElTribú

| 18 ag., 2021

Atribucions d'estiu | Paris Grau

18 ag., 2021 |

Paris Grau | @ParisGrau

Llibre: ‘Benet XVI. Una vida’ de Peter Seewald.

 

“Ratzinger veu la història com una lluita permanent entre la fe i la increença, una lluita entre l’amor a Déu fins a la negació de si i l’amor a si mateix fins a la negació de Déu. En darrer terme entre el bé i el mal. Tot el terreny és imperfecte, sosté en el seu realisme escatològic, proveït en últim terme d’una perspectiva apocalíptica. Tot intent humà de elevar-se a la perfecció per les pròpies forces està abocat a acabar en desastre. ‘Quan no hi ha la mesura de el Déu veritable’, no es cansarà d’advertir també com a summe pontífex de l’Església, ‘l’ésser humà s’autodestrueix’.”

 

Pel·lícula: ‘Especiales’

 

 

Sèrie: Baron Noir

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Atribucions d'estiu | Miquel Colomer

ElTribú

| 17 ag., 2021

Atribucions d'estiu | Miquel Colomer

17 ag., 2021 |

Miquel Colomer | @miquelcolomert

Pel·licula: “Eyes Wide Shut”, d’Stanley Kubrick (1999), pòstuma de fet i testamentària.

 

“Que què podem fer per retrobar-nos, dius? – Doncs cardar, tan sols això!”

 

 

Llibre: La Tomba Inquieta. Cyril Connolly. (Dins de “Obra Selecta”- De Bolsillo)
Matrimoni: “¿Una experiència per la qual tothom hauria de passar per tal de viure, després, la pròpia vida” o “Viure la vida, una experiència per la qual tothom hauria de passar per tal de, després, casar-se?”
¿O ni una cosa ni l’altra?, afegeixo.

 

Serials: No en segueixo cap. Els dos últims que recordo i he vist i revist sencers són: House of Cards, la britànica, amb Ian Richardson…(1996) i aquell tan angoixant: Daddyyyyy…!

 

I The Wire, una de les obres mestres de David Simon, amb Dominic West…(2002-2008, seixanta capítols!)

 

 

I aquest disc: Love Songs, Elton John.
Em sembla magnífic i molt difícil de triar-ne una única cançó. Però vaja: Daniel, potser!

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Atribucions d'estiu | Jordi Feixas

ElTribú

| 16 ag., 2021

Atribucions d'estiu | Jordi Feixas

16 ag., 2021 |

Jordi Feixas | @jordifeixas

Llibre: Aigua de mar, Obra Completa II,  de Josep Pla. Hi ha poques coses més gratament estiuenques que recórrer els millors racons de costa acompanyat de la mirada del més gran dels nostres genis literaris.

 

“Al vespre teniu son; el cervell rebutja qualsevol obsessió, us entra el defalliment deliciós de la felicitat. No es pot pas demanar una evasió més útil que la que produeix un vaixell.”, Contraban.

 

Pel·lícula: A Good Year, de Ridley Scott, 2006. Una vida ben viscuda és aquella compartida, prop del mediterrani, amb la gent que importa i al voltant d’una taula ben servida. I si pot ser en un château de la Provença, millor.

 

 

Sèrie: Leonardo, de Frank Spotnitz i Steve Thompsone, 2021. L’estiu no és el mateix sense la bellesa italiana. I qui diu la bellesa italiana diu el seu art, els seus genis i els seus grans mites. Tot, en aquesta producció europea sobre la Itàlia del Renaixement.

 

 

Àlbum: Jo Competeixo, de Manel, 2016. Energia, moviment, viatges i trobades familiars… disc ideal per passar la canícula. A l’estiu també competim. 

 

“[…] deien respecteu cada batec que us quedi al cor.”

 

M’hi vaig llançar.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a seguir creixent.

Sense un gra de sal #21 | Claudio

ElTribú

| 15 ag., 2021

Sense un gra de sal #21 | Claudio

15 ag., 2021 |

@clorgu

“Il y a une répartition des rôles. La gauche nous surveille de près, comme il convient pour un peuple qu’elle estime dangereusement porté au racisme et à la xénophobie. La droite nous menace sans cesse des réformes décisives qui nous mettront enfin au travail, puisque apparemment nous sommes de grands paresseux. Finalement, droite ou gauche, ils sont moins nos représentants et gouvernants que les gardiens de notre vertu”, Pierre Manent, Le Figaro, 18/1/2014

 

Robert Conquest’s Three laws of politics:

 

1. Everyone is conservative about what he knows best.

 

2. Any organization not explicitly right-wing sooner or later becomes left-wing.

 

3. The simplest way to explain the behavior of any bureaucratic organization is to assume that it is controlled by a cabal of its enemies.

 

“Like all secular saints, she canonizes herself”, Walker Percy, The Last Gentleman.

 

 

“Défiez-vous de ces cosmopolites qui vont chercher loin dans leurs livres des devoirs qu’ils dédaignent de remplir autour d’eux. Tel philosophe aime les Tartares pour être dispensé d’aimer ses voisins”, JJ Rousseau, Émile.

 

Je ne dis pas : “Le peuple est perdu. ” Je dis : “Nous avons connu un peuple que l’on ne reverra jamais.”, Charles Péguy.

 

Donald Kagan, 1 de maig de 1932 – 6 d’agost de 2021:

Si no tenen res millor a fer aquest estiu (i gairebé segur que no ho tenen).

 

“Le progrés n’est plus un arrachement à la tradition, il est notre tradition même”, Alain Finkielkraut. Nous autres, modernes.

 

“Every human being and every society is what it is by virtue of the highest to which it looks up”, Leo Strauss, The City and Man.

“The function of NGOs is to convert the priorities of various oligarchs into political currency, through the alchemy of expertise, plus high moral posturing, wich in combination is sort of the catnip of cosmopolitan opinion…”

Michael Crawford: portant l’ànima al taller (i V)

 

“Politicised science” is the only kind there is (or rather, the only kind you are likely to hear about). But it is precisely the apolitical image of science that makes it such a powerful instrument of politics. Appeals to Science have become the basic idiom for the exercise of authority

 

“The function of NGOs is to convert the priorities of various oligarchs into political currency, through the alchemy of expertise, plus high moral posturing, wich in combination is sort of the catnip of cosmopolitan opinion… If you want to preserve the integrity of science, you have to delimit this reflex of invoking it in a sort of demagogic way for the sake of manipulating the population. Politicians have to maybe state the trade offs and try to lay out for the public the actual logic of different courses of action. Once you do so, it becomes political.

 

“The political anger of populist movements at their word, it is a reaction to the imperiousness of political elites and corporate forces in pressing agendas of progress that seek to delegitimize the concerns of those deemed regressive”, (WWD).

 

“For the past several years it has been common to hear establishmentarian intellectuals lament “populism” as a rejection of Enlightenment ideals. But we could just as well say that populism is a reassertion of democracy, and of the Enlightenment principles that underlie it, against priestly authority.”, (WWD).

 

“One of the most important functions of the (actual, elected) government, now, is precisely to restrain and regulate the explosion of unaccountable governmentality in our dealings with outsized commercial enterprises”, (WBYH).

 

“I have zero faith in the wise benevolence of those who staff the permanent bureaucracy. But we now have enough accumulated experience to say also that the business model driving Silicon Valley’s efforts to monetize every bit of private headspace has had some serious ill effects.

 

Matthew Crawford al Senat:
“Conservative legal scholars have long criticized a shift of power from Congress to the administrative state, which seeks to bypass legislation and rule by executive fiat, through administrative rulings… All of this applies as well to this new thing, call it algorithmic governance, that operates through artificial intelligence developed in the private sector. It too is a form of power that is not required to give an account of itself, and is therefore insulated from democratic pressures”.

 

“Qualities once prized, such as spiritedness and a capacity for independent judgment, are starting to appear dysfunctional. If they are to operate optimally, our machines require deference”.

 

“Perhaps what is required is an adaptation of the human spirit, to make it more smoothly compatible with a world that is to be run by a bureaucracy of machines. Or maybe we need to burn that house down”, (WWD).

 

SCS: Shop Class as Soulcraft
WBYH: The World Beyond Your Head
WWD: Why We Drive

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a seguir creixent.

El locutori #10 | Gregorio Luri

ElTribú

| 14 ag., 2021

El locutori #10 | Gregorio Luri

14 ag., 2021 |

Gregorio Luri | @GregorioLuri

Art

 

La missió de l’art hauria de ser oferir-nos la dosi de realitat que ens escatima la vida. James Baldwin ho deia així: “El paper de l’artista és exactament el mateix que el de l’amant. Si t’estimo, he de fer-te conscient de les coses que no veus”.


A l’actualitat
postmoderna, però, l’art sembla haver-se convertit en una qüestió de fe. Si vols passar per una persona culta i sofisticada i no creus en Déu, ni en la família, si dubtes de la democràcia i del seny dels polítics, si la veritat és per a tu una construcció, llavors has de creure en l’art.

 

Art de la mentida política​ ​

 

L’any 1712 es va anunciar a Anglaterra l’aparició d’un llibre en dos volums titulat Art de la mentida política o Pseudología politiké.

 

En aquells anys no era infreqüent que algú anunciés l’aparició d’un llibre i per temptejar l’interès dels seus potencials compradors, anticipés un resum del seu contingut, que es coneixia com “oferta de subscripció”. En aquest cas, l’oferta anunciava que l’autor es proposava analitzar “l’art de fer creure al poble falsedats saludables”. Hi afegia que “l’abundància de mentides polítiques és un tret distintiu de la veritable llibertat anglesa. Però si els ministres en fan un us freqüent per afirmar la seva autoritat, és raonable que el poble faci servir les mateixes armes per criticar-los i defensar-se.”


Inicialment es va sospitar que
l’autor n’era Jonathan Swift però, en realitat, va sortir de la ploma de l’escocès John Arbuthnot, bon amic de Swift. El llibre finalment mai va veure la llum. Però Swift va publicar una petita ressenya d’aquest llibre inexistent a The Examiner on assegurava que “se’ns diu aquí que el Diable és el pare de les mentides, i que va ser un mentider des del principi; de manera que, sense cap dubte, la mentida és antiga i, és més, va sorgir per primera vegada com a mentida política.

 

Ars nesciendi

 

Aristòtil va escriure a la seva Retòrica que “sabem alguna cosa sobre el desconegut. Doncs sobre el desconegut sabem que és desconegut”. Sens dubte aquí l’estagirita va pecar d’optimisme filantròpic, ja que no és infreqüent que creguem saber el que no sabem. Per això Daniel J. Boorstin sostenia que “el major enemic del coneixement no és la ignorància, sinó la il·lusió del coneixement”, és a dir, creure que se sap el que s’ignora. I això és el que ens passa sovint a tots.

 

Hi ha una ignorància que es desconeix a si mateixa i no només no ens desorienta, sinó que ens proporciona una confiança exagerada en nosaltres mateixos. D’aquí que el gran Vives, un raríssim exemplar de savi modest, conreés amb tanta cura la meditació silenciosa (tacita cognitio) i el dificilíssim ars nesciendi, l’art de no saber, que és per si mateix tot un programa científic. L’ars nescendi és la ignorància clarivident de l’home prudent.

 

De Vives escriu Menéndez Pelayo que “passats els bulls de la seva joventut, l’edat que podem anomenar de la irrupció i de l’assalt, no perdia el temps a disputar amb els seus contradictors, i esperava serè, encara que fos per un molt llunyà futur, el triomf de la raó i de la justícia”. Però en llegir aquestes paraules tenim la sensació de trobar-nos amb una confessió biogràfica del propi Menéndez Pelayo.

 

Probablement no hi ha una figura en la història cultural d’Espanya més necessitada de revisió que la de Menéndez Pelayo. El franquisme se’n va apropiar com si fos una mena de Joan Baptista del nacionalcatolicisme quan en realitat va ser un conservador liberal bondadós, amant de l’aiguardent, maldestre amb les dones i obert (especialment a partir de la seva amistat amb Valera) a la simpatia d’idees diferents a les seves. Allà on veia una aportació cultural rellevant, se sentia a casa. Ell mateix es va reconèixer de tendència més aviat escèptica i assegurava que va adquirir aquesta disposició d’ànim a la Universitat de Barcelona, ​​sota la influència del seu gran mestre, Milà i Fontanals. El 27 d’agost de 1884 escriu a Valera: “El nostre Milà i Fontanals ha mort. Per a mi ha estat una pèrdua dolorosíssima, perquè Milà havia estat el més docte i afectuós dels mestres que en la meva carrera vaig tenir i, per dir-ho així, el meu pare intel·lectual.

 

“Gràcies a Milà, diu en un altre lloc,” vaig contemplar un exercici del pensament històric, relatiu i condicionat, que em va portar no al positivisme (tan temerari com l’idealisme absolut), sinó a la prudent cautela de l’ars nesciendi“.

 

“El culte de la veritat”, escriu als Assaigs de crítica filosòfica, “exigeix ​​de nosaltres demostracions i no dicteris. Si algun dia, en els bulls de la primera joventut, vaig traspassar encara que fos una mica els límits de la moderació en les controvèrsies, avui em penedeixo, i no vull contribuir ni en poc ni en molt a la propagació dels perversos hàbits literaris que van fent incompatible l’ofici d’escriptor amb el d’una persona culta i ben criada.”

 

Un bell exemple de l’”ars nesciendi per tancar aquesta entrada: el que ens ofereix el reusenc Joaquim Bartrina en aquests versos:

 

Sé que el rubor que enciende las facciones es sangre arterial.

Que las lágrimas son las secreciones del saco lagrimal.

Que la virtud que al Hombre al bien inclina y el vicio sólo son

partículas de albúmina y fibrina en corta proporción.

Que el genio no es de Dios sagrado emblema: no, señores, no tal.

El genio es un producto del sistema nervioso cerebral.

¿Hay nada, vive Dios, bello como la fórmula algebraica C=π r 2?

Mas, ¡ay!, que cuando clamo, satisfecho, ¡Todo lo sé!

Siento aquí, en mi interior, dentro mi pecho, un Algo… ¡un no sé qué!

“L’expressió “assaltar el cel” només té un sentit precís en teologia, en referència a l’àngel caigut. I aquesta sempre latent admiració per Llucifer em sembla inquietant”

Art soviètic

 

L’aperturista Nikita Khrushchev va anar a visitar una exposició d’art contemporani soviètic a Moscou i el que va veure el va impulsar a dirigir aquestes paraules als artistes presents: “Sou pederastes o persones normals? Seré completament franc amb vosaltres: no gastarem un cèntim més en el vostre art. Les vostres perspectives en aquest país són nul·les. Els quadres que s’exposen aquí són senzillament antisoviètics. Són amorals. L‘art ha de ennoblir l’home i inclinar a l’acció. I què és el que heu posat aquí? Qui va pintar aquest quadre? Vull parlar amb ell. Per a què serveix una pintura com aquesta? Per cobrir un orinal? [dirigint-se a l’autor] Tenim dret a enviar-lo a tallar arbres fins que hagi tornat amb el seu treball els diners que l’Estat ha gastat en vostè. A jutjar per aquests experiments tinc motius per dir que són vostès pederastes, i per això poden vostès merèixer deu anys. Senyors, els declarem la guerra”.

 

Olga Glondys, La Guerra Fría cultural y el exilio republicano español.

 

Artefi

 

D’aquest eximi exponent de la filosofia hermètica que va ser l’alquimista Artefi (Artefius o Artephius), diuen alguns que va néixer a la primera part de segle XII, però, segons el testimoni unànime dels seus molts deixebles, va néixer pocs anys abans de Crist. En realitat -deien- no era sinó Apol·loni de Tiana, que havia romàs ocult uns segles dedicat als seus estudis. En resum, Artefi va ser contemporani de Crist i del feudalisme, ja que va morir cap a mitjan del segle XII.

 

Va escriure diversos tractes sobre alquímia dels quals els dos més famosos es dedicaven a la pedra filosofal i l’art de perllongar la vida humana, qüestió en la qual es declarava expert. A De vita propaganda, és a dir, De l’art de la propagació de la vida, confessa que va escriure aquesta obra quan tenia 1025 anys d’edat.

 

Restoro d’Arezzo assegura a la seva Composizione del Mondo (1282) que Artefi no era en realitat Apol·loni, sinó la reencarnació dOrfeu i que per aquesta raó entenia el llenguatge dels ocells. En canvi, el meu admirat i excèntric Girolamo Cardano, amb qui m’agermanen uns acúfens esvalotats (que tots dos tenim pel nostre propi daimon socràtic), declara rotundament que els llibres d’Artefi van ser escrits per un burleta sense escrúpols que es volia divertir a costa de la ingenuïtat dels seus lectors.

 

Hi ha també historiadors que suggereixen que el nom real d’Artefi va ser el de Ibn al-Hafiz, i que va nèixer a Còrdova cap el 1126.

 

Artista

 

El 1961, Robert Rauschenberg va ser convidat a participar en una exposició a París en la qual els artistes havien d’exhibir un retrat de la galerista Iris Clert. Rauschenberg va enviar aquest telegrama: “AIXÒ ÉS UN RETRAT D’IRIS CLERT SI JO HO DIC”.

 

Tres anys després, l’artista parisenc Ben Vautier es va asseure en un carrer de Niça amb un cartell que deia: “Regardez moi. Cela suffit je suis art”.

 

Assaltar el cel


Marx va batejar com “
assaltants de el cel” els insurrectes parisencs de la Comuna (1871), aixecant a la categoria d’epopeia el que va ser una sagnant derrota que havia tingut tots els trets d’una aventura suïcida.  A mi em fa l’efecte que l’expressió “assaltar el cel” només té un sentit precís en teologia, en referència a l’àngel caigut. I aquesta sempre latent admiració per Llucifer, que la cultura occidental arrossega si més no des de Milton, em sembla inquietant.

 

A Paris va morir molta gent tant a les barricades com als afusellament posteriors perquè l’entusiasme dels revoltats no tenia cap direcció concreta. Va ser un desastre de la inconsciència entusiasta. “On són les ordres?”, preguntaven els que morien a les barricades. Ningú els podia respondre. No n’hi havia.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a seguir creixent.

Benvolgut Messi | Andreu Juanola

ElTribú

| 13 ag., 2021

Benvolgut Messi | Andreu Juanola

13 ag., 2021 |

@andreuginola

Benvolgut Messi,

 

Ara ja han passat uns dies i em veig amb cor d’escriure’t aquesta carta que no llegiràs. L’escric més per a mi que per a tu, és un exercici que he de fer perquè no m’exploti la tristesa a dins i el meu cos reaccioni amb una malaltia estranya.

 

Tinc 32 anys i has jugat 16 anys al primer equip del Barça, és mitja vida pendent de tu cada tres dies; buscant-te a dins del camp quan el partit no pintava bé i aplaudint-te a cada jugada i a cada gol que ens vas regalar. Aquesta relació de tants anys només l’he tingut amb els meus pares i l’Ignasi, un amic des que vaig néixer i qui m’ha acompanyat al llarg de la meva vida amb fases que érem inseparables i amb altres que no ens veiem tant. Ells tres són l’excepció, ni tan sols amb el meu germà, que va marxar a Barcelona a estudiar quan jo tenia 13 anys, ni cap parella, ni cap altre amic, ni amb cap altre familiar he tingut aquesta relació tan pròxima que jo tenia amb tu i, evidentment, tu no tenies amb mi. La nostra relació no exigia res, no et demanava roses per Sant Jordi, tampoc em calia anar a sopar amb tu a restaurants caríssims, no t’exigia que em despertessis abraçant-me i tampoc m’havies d’escoltar quan tenia un mal dia. Tu només, i dic només no sé per què, havies de fer-me feliç fent el que et feia més feliç a tu, jugar a futbol. Era la relació ideal, però ara tot s’ha acabat.

 

Ni tu ni jo tenim la culpa d’aquesta ruptura, tots dos sabem el nom i cognoms del principal culpable i és important que no ho amaguem, que ho expliquem a tothom i que no deixem que la gent especuli. Josep Maria Bartomeu i Floreta n’és el responsable. L’any passat ja em volies deixar, ja n’estaves fart, ja no eres feliç però et vas quedar obligat, que és el pitjor remei de tots. Entre molts vam fer fora de les nostres vides el culpable però ja havia canviat tot.

“M’agradaria que un dia ens visitessis jugant a futbol i que llavors sí et poguéssim donar l’adéu que et mereixes. Tu no saps qui sóc però jo et recordaré sempre”

Molta gent entén que marxis però es pregunta per què has hagut d’ajuntar-te amb la colla d’amics insuportables que robava els entrepans a l’hora del pati, que ens insultava quan ens veia passar i que quan s’avorrien, que era sovint, buscaven problemes per no afrontar els seus. No has tingut gaire elecció, ja ho sé, però veure’t tan ràpid somriure defensant un altre escut m’ha fet un mal del que no et culpo. Vam quedar que si tu eres feliç jo també ho era i no pot ser que totes les paraules boniques que et vaig regalar ara se les emporti el vent. Eren paraules sinceres i espero que no les oblidis mai.

 

Has marxat per un problema de diners però tu, tot i cobrar uns diners que jo ara no entraré en si són molts o són pocs, ens has regalat moments que no es poden comprar ni amb tot el petroli del món. Et recordo debutar amb una cara de nen que col·lecciona imans per a la nevera dels llocs on viatja i que mica en mica, com el teu futbol, vas polir. Ho vas polir tant, que la teva sola presència, veure el teu nom a la samarreta del Barça, imposava un temor a l’equip contrari com no s’havia vist mai. Eres més que un jugador. Els entrenadors dels altres equips dedicaven hores per mirar d’anul·lar-te, els jugadors rivals esperaven que agaféssis un refredat i no juguéssis i els aficionats de tot el món es rendien a tu i sabien, com jo, que no tornarien a veure res igual. A mesura que van anar passant els anys vas anar guanyant molts títols col·lectius i individuals, trencaves tots els records i només una catàstrofe podia fer que la nostra relació no fos perfecta. Però aquesta catàstrofe va arribar al 2010 de la mà de Sandro Rosell i sí que és veritat que al principi passàvem bons moments però tot era inèrcia dels anys anteriors. A partir d’aquí va marxar el nostre gurú, la renovació de l’equip es va fer tan malament com es va poder i la relació va quedar sentenciada l’any 2015 amb la pujada al poder del gran culpable. Tu sol vas fer que una gestió horrorosa semblés un projecte i que jo pogués celebrar victòries del club que tan tu com jo estimem. Tu sol et vas posar l’equip a l’esquena i a ningú li va molestar que t’obliguéssin a estar per sobre del club. Però sembla que les coses han canviat i que l’edat i els diners t’han allunyat de mi.

 

L’últim dia que ens vam veure no vam saber que seria l’últim, no em vaig poder acomiadar de tu on tants anys m’havies fet feliç. Jo sabia que un dia la nostra relació s’havia d’acabar i m’ho havia imaginat de mil maneres però cap com la que ha sigut. M’havia imaginat coses absurdes que costaven molts diners i tenia dies que simplement pensava que amb un aplaudiment de 30 minuts ja era suficient. Quan vaig veure que feies una roda de premsa per acomiadar-te en una sala que semblava el magatzem d’una botiga de plantes, amb cadires de plàstic, persones mal vestides i aplaudiments freds, vaig pensar que una altra vegada no érem dignes de tu i que potser sí, series més feliç a un lloc on no havies estat mai però on et cuidarien com jo t’hagués cuidat.

 

No tinc cap mala paraula per a tu. Passa dos anys, que espero que passin ràpid, magnífics a una ciutat preciosa. M’agradaria que un dia ens visitessis jugant a futbol i que llavors sí et poguéssim donar l’adéu que et mereixes. No saps qui sóc però jo et recordaré sempre.

 

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a seguir creixent.

L'aeroport que ens cal | Guillem València

ElTribú

| 11 ag., 2021

L'aeroport que ens cal | Guillem València

11 ag., 2021 |

Guillem València | @valenciaguillem

Si hi ha res en comú entre la majoria dels debats que ocupen les gents (i els seus representants) a les democràcies occidentals és la seva naturalesa cíclica; els nostres veïns, a Europa i arreu, veuen com l’evolució (filla del progrés) de les seves economies i societats els porta a obrir els mateixos debats cada dècada – necessàriament, per poder seguir progressant.

 

A Catalunya, que té el dubtós honor d’haver-se incorporat al selecte club de fills atípics d’occident (també pel que fa a l’opinió pública), la tònica és diferent: tenim debats cíclics, però inacabats. La realitat política, institucional, econòmica i social del nostre país ens duu a tancar en fals els debats, per reobrir-los més endavant en el mateix punt i, de nou, xutar la pilota endavant in aeternum.

 

El futur de l’aeroport de Barcelona, el seu creixement i expansió, és exemple, símptoma i víctima, tot alhora, d’aquest fenomen. La notícia sobre l’acord entre l’Estat i la Generalitat perquè AENA inverteixi 1.700 milions d’euros a l’Aeroport de Barcelona per augmentar la seva capacitat ha revifat el mateix debat que ja es va tenir el 2007 (qui recorda aquell acte a IESE?), a finals dels noranta, i tantes altres vegades, i que sempre s’ha tancat (amb honroses excepcions) infructuosament.

 

En les últimes setmanes la discussió pública sobre aquest tema ha esdevingut una bacanal de foscor, ignorància i pensament antieconòmic on guanya qui la diu més grossa i perden tots els catalans. Causa directa de la brutor del debat sobre l’ampliació de l’Aeroport és que, amb el seu anunci, no s’ha donat cap detall sobre com s’efectuarà – justament el factor sobre el qual es fonamentaria un debat raonable sobre la qüestió. No sabem si l’ampliació comportarà l’expansió de la pista sud (comprometent La Ricarda) o si es potenciarà l’operativa de la pista nord desfent els acords amb Gavà per reduir l’impacte acústic. Malgrat això, vagi per endavant el titular: tota inversió que permeti el creixement de l’Aeroport de Barcelona és i serà positiva.

 

En contra de l’anterior, els qui s’hi oposen ignorantment (encara no s’ha vist un sol informe o treball rigorós que conclogui que ampliar l’Aeroport serà perjudicial per a Barcelona i el país) parlen de tot i de res. Parlen per exemple de la Cort d’Apel·lació britànica que va tombar l’expansió del principal aeroport de Londres per contradir els compromisos del govern anglès contra el canvi climàtic, sense mencionar que mesos després la Cort Suprema va anul·lar-la perquè -vistos tots els factors- l’ampliació sí que beneficiava l’interès general, inclús ponderant-hi factors mediambientals.

 

Els contraris a l’ampliació parlen -també- dels 1.700 milions d’euros que costarà l’ampliació i que podrien dedicar-se a, per exemple, millorar la xarxa de Rodalies, ignorant que aquests 1.700 milions els pagaran les aerolínies i els passatgers mitjançant les taxes que recapta AENA (que obté sobrers beneficis amb la recaptació generada per l’Aeroport del Prat), mentre que Rodalies requereix inversió estatal directa (com diuen en castellà, mezclando churras con merinas). Parlen, també, de les emissions de diòxid de carboni del transport aeri, com si la qüestió fos quan renunciarem de volar i no quan volarem sense contaminar.

Una ciutat que es vol capital no es pot permetre l’estancament de la infraestructura que contribueix al 7% del PIB de Catalunya i, segons Foment, augmentaria la seva contribució dos punts percentuals fins al 9% del PIB, creant 180.000 nous llocs de treball, si s’escomet l’ampliació.

L’estranya coalició contrària a l’ampliació de l’aeroport (des de NIMBY de centredreta fins a l’esquerra radical favorable al decreixement) al·lega -crida-, culminant l’error terrible, que l’ampliació de l’Aeroport és il·legal perquè danyarà La Ricarda, un espai de la Xarxa Natura protegit per sengles directives europees (la 92/43/CEE i la 2009/147/EC), que ho prohibeixen.

 

Res més lluny de la realitat, la Llei 42/2007 (que transposa ambdues directives) preveu el mecanisme per modificar la delimitació territorial dels espais protegits quan concorre l’interès general (v.gr. arts. 45.5 i 45.6 de la Llei, per si fos d’interès). No oblidem que la Xarxa Natura i la Directiva que la crea, la Directiva Hàbitat, persegueixen la preservació d’espècies i biodiversitat en risc, no l’espai natural per se, que pot adaptar-se o desplaçar-se mentre garanteixi la protecció de les espècies que contenia.

 

A la fi, la Llei 42/2007 replica els principis d’actuació en aquesta matèria dels països civilitzats: quan l’interès general (com l’ampliació de l’Aeroport) contradiu alguns interessos particulars, es compensa a qui en surt perjudicat -per expropiacions, pèrdues de valor, etc.- amb el que s’obtingui taxant -si escau- a qui se’n beneficia. Així doncs, la clau de volta del debat no és la legalitat o no de l’ampliació (és evident que no ho és, d’il·legal), sinó si respon a l’interès general.

 

En última instància serà la Comissió Europea, responsable de la protecció de La Ricarda, qui podrà autoritzar l’ampliació emparant-se en com argumentin l’interès general les dues administracions implicades (l’Estat, que pilota AENA, i la Generalitat, en tant que competent en matèria de medi ambient) – d’aquí la importància de l’acord entre elles.

 

Deixin-me avançar-li la feina a l’administració i afirmar que -efectivament- l’ampliació de l’Aeroport és de rabiós interès general. Una ciutat que es vol capital no es pot permetre l’estancament de la infraestructura que contribueix al 7% del PIB de Catalunya i, segons Foment, augmentaria la seva contribució dos punts percentuals fins al 9% del PIB, creant 180.000 nous llocs de treball, si s’escomet l’ampliació.

 

No ens podem permetre, a la fi, deixar passar més inversions de capital estranger per no tenir un aeroport competitiu, com ens recordava un informe d’ESADE; el mateix informe que senyala com una de les principals debilitats de Barcelona la mancança de connexions aèries internacionals amb Barcelona, que dificulta enormement la creació de centres d’operacions i el desplaçament de treballadors i empresaris d’alt valor afegit. Un país en crisi no es pot permetre tornar a llegir les crítiques velades a la poca connectivitat internacional del seu aeroport que apareixien a l’informe en què es va fonamentar ubicar la nova seu de l’Agència Europea de Medicaments a Amsterdam.

 

És oportú exigir als nostres governants que apostin pel creixement i la creació de riquesa, seguint l’esperit de la Barcelona comerciant, referent de la mediterrània però també d’Europa. Cap de les grans ciutats del segle XXI ha optat mai, encara menys en un moment clau com el que viu ara Barcelona, per tancar-se en si mateixa i adoptar les mesures que proposen els qui ens volen petits i mesells.

 

Es oportú, en definitiva, cloure aquest debat d’una vegada – però no per totes: que l’Aeroport creixi i es torni a quedar petit serà símptoma d’una Barcelona i d’una Catalunya més riques i plenes que mai.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Fes-te funcionari! | Paris Grau

ElTribú

| 9 ag., 2021

Fes-te funcionari! | Paris Grau

9 ag., 2021 |

Paris Grau | @ParisGrau

Fa pocs dies vaig fer una piulada que m’ha generat bastantes crítiques, insults i ànims perquè marxés d’Espanya per part de l’esquerra. Queda clar que Twitter, en ocasions, és un femer; però també que l’esquerra està nerviosa perquè perd l’hegemonia a la xarxa social. 

 

Què és el que els va fer que s’encenguessin i em dediquessin aquestes paraules d’amor? El següent missatge:

 

 

La imatge adjuntada fa referència a un reportatge publicat a El País: “Una generación en busca de futuro”, en concret de l’Epíleg que porta per títol “El 80% de los jóvenes se siente desasistido por el Estado”. En aquest article es poden trobar diferents dades, extretes d’un estudi fet per Metroscopia, que provenen de diferents preguntes realitzades a joves espanyols de 18 a 34 anys. Se’ls pregunta sobre vivenda, maternitat, satisfacció amb la vida que porten, sobre el seu estat d’ànim i sobre la feina. La imatge publicada a Twitter fa referència a aquest últim apartat. Les dades de l’enquesta mostren que el joves prefereixen una feina interessant amb un sou raonable (86%) abans que una feina poc interessant però amb un sou elevat (14%), a la vegada que s’indica que un 46% voldrien treballar al sector públic com a funcionaris, mentre que un 26% voldrien ser assalariats en el sector privat i un altre 26% autònom o empresari. El 2% restant, no sap què vol.

“L’esquerra va repetint el mantra: “fes-te funcionari!”. Perquè vol una societat sotmesa, depenent i controlada des de les adminsitracions públiques. I aquest mantra va calant i va guanyant adeptes. És necessari combatre’l”

Em sap greu pel 46% de joves que volen ser funcionaris, però no tots ho podran ser. Han d’assumir que molts acabaran essent assalariats en el sector privat i d’altres autònoms i empresaris. Aquesta és la realitat.

 

La situació a Espanya, i en concret a Catalunya, és la següent: a Espanya hi ha més de 19 milions de persones actives, de les quals més d’un 15% són funcionaris de les diferents administracions. Les administracions que més número de funcionaris tenen són les autonòmiques. Dels 2.710.405 funcionaris que tenim a Espanya, el 60%, és a dir, 1.616.211, formen part de les Comunitats Autònomes. A la Generalitat de Catalunya són 211.000, el que suposa un 6% de la població activa de Catalunya. A aquest 6% s’ha de sumar el quasi 3% de població activa de Catalunya que forma part de les administracions locals, gairebé 90.000 funcionaris. Sense oblidar els de l’administració central que també es troben a Catalunya: 26.000. Per tant, a Catalunya hi ha un total de gairebé 330.000 funcionaris, el que representa gairebé un 10% de la població activa de Catalunya.

 

Però la pregunta que de veritat sorgeix amb les dades a la mà és la següent: per què un nombre tan elevat de joves vol ser funcionari? Els comentaris rebuts per Twitter poden donar una resposta: per l’estabilitat laboral, un bon sou fixe i aversió al risc. Però crec que també li hem de sumar la demonització de l’empresa privada per part de l’esquerra. Al meu entendre, aquesta última seria la causa principal. El que a la piulada vaig anomenar “el mantra de l’esquerra”. Un mantra que pregona, en primer lloc, que el capital privat és nociu, explotador i contraproduent. En segon lloc, que l’Estat (les administracions públiques) resoldrà tots els problemes presents i futurs, siguin del tipus que siguin. I en tercer lloc, i en conseqüència, que formar part d’aquest Estat et lliura d’estar sota el jou del sector privat i a la vegada et resol tots els problemes, presents i futurs.

 

L’existència d’una estructura funcionarial és necessària, sobretot en aquells sectors que hem considerat més rellevants: educació, sanitat, justícia i seguretat; ara bé, sense menystenir que el sector privat pugui formar part d’aquests sectors, aportar coneixement i millores, així com competir per oferir un servei millor que els que pugui oferir el sector públic. Llibertat de creació de negocis i d’oferta de serveis. Uns conceptes que sembla que des de l’esquerra no s’entenen. I sinó que li preguntin a l’Escola Concertada.

 

L’esquerra va repetint el matra: “fes-te funcionari!”. Perquè vol una societat sotmesa, depenent i controlada des de les adminsitracions públiques. I aquest mantra va calant i va guanyant adeptes. Davant d’això, és necessari seguir mostrant tot allò de positiu que aporta i genera el sector privat, a la vegada que es desenmascara a aquesta esquerra que ens vol resoldre els problemes en un obrir i tancar d’ulls. És necessari combatre’l.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Sense un gra de sal #20 | Claudio

ElTribú

| 8 ag., 2021

Sense un gra de sal #20 | Claudio

8 ag., 2021 |

@clorgu

“I should say the last country on earth to have a Dictator would be England. It is not sufficiently democratic”, G.K.Chesterton.

 

“To retain his power, [the Tyrant of the Global State] must forbid every teaching, every suggestion, that there are politically relevant natural differences among men which cannot be abolished or neutralized by progressing scientific technology”, Leo Strauss, On Tyranny.

 

“En devenant «antifas», ils ont la possibilité d’affirmer une virilité qui serait, sinon, inacceptable”, Matthew Crawford.

 

“Par le chant, la danse, la peinture, c’est une ode permanente à une banlieue africanisée, à la fois meurtrie et glorifiée, entre victimisation et défi, misère exagérée et économie de la prédation, banalisée et excusée, à destination d’une jeunesse bourgeoise blanche à la fois fascinée et effrayée par cette culture ostensiblement virile, la seule autorisée par le fémininement correct”, Éric Zemmour, Mélancolie Française.

 

Perquè… bé.

 

 

“And worse I may be yet; the worst is not So long as we can say “This is the worst”.”, William Shakespeare, King Lear.

 

After serving as president, Teddy Roosevelt visited Vienna and met Emperor Franz Joseph. Roosevelt asked the emperor what he thought his role was now, and the elderly Franz Joseph answered, “protecting my people from their politicians.”

 

“Le but des modernes est la sécurité dans les jouissances privées ; et ils nomment liberté les garanties accordées par les institutions à ces jouissances” Benjamin Constant, De la liberté des Anciens comparée à celle des Modernes (1819).

“We cannot look to custom or established authority, so we look around to see what everyone else thinks. The demand to be an individual makes us feel anxious, and the remedy for this, ironically enough, is conformity”, Michael Crawford.

Michael Crawford: portant l’ànima al taller (IV)

 

The denizens of Silicon Valley are famously libertarian, according to their own self-understanding. But the “person” whose liberty they feel must be asserted against the state is that of the corporation. (WWD)

 

The freedom of the liberal self is the freedom of newness and isolation… The liberal self is not situated. (WBYH)

 

Their organizing posture against authority compelled the enlighteners to theorize the human person in isolation, abstracted from any pragmatic setting in which he might rely on the testimony of others, or, indeed, on his own common sense as someone who has learned how to handle things.

 

We cannot look to custom or established authority, so we look around to see what everyone else thinks. The demand to be an individual makes us feel anxious, and the remedy for this, ironically enough, is conformity. (WBYH)

 

Automation may become attractive as a response to declining social cohesion: it is an attempt to replace trust and cooperation with machine-generated certainty … Ultimately, it is we who are being automated. (WWD)

 

The language of freedom has become the language of marketing. We need a different concept.

 

The image of human excellence I would like to offer as a counterweight to freedom thus understood is that of a powerful, independent mind working at full song. (WBYH)

 

We need to sharpen the conceptually murky right to privacy by supplementing it with a right not to be addressed. (WBYH)

 

It is impossible to make sense of the office without noticing that it has become a place of moral education, where souls are formed and a particular ideal of what it means to be a good person is urged upon us. (SCS)

 

We see the sly logic by which democratic nonjudgmentalness gets turned to advantage in unregulated capitalism, with the aid of an expansionary psychiatric establishment. To capital, our moral squeamishness about being “judgmental” smells like opportunity. (WBYH)

 

In our current historical circumstances, his liberal purity amounts to a lack of public-spiritedness. (WBYH)

 

Cultural Revolutions aren’t imposed only by totalitarian regimes. We call ours “the creative destruction of capitalism”. (WBYH)

 

Our overdependence on cars was engineered by the state, energized by the same faith in central planning and sincere (if shortsighted) devotion to public felicity that has always been the pride of progressive governance … initiatives of central planning now often come, not from the state, but from tech companies that aspire to quasi-governmental “platform” status. (WWD)

 

Behind the wheel we are all Callicles. (WWD)

 

One problem with our big disparities of wealth is that (as Aristotle said in the Politics) plutocrats always think that superiority in this one dimension (wealth) is an indication of superiority in every dimension, and therefore a title to rule. In our time, we call this assumption “meritocracy”. Because this pretense is so patently false, I think it makes us suspicious of all kinds of hierarchy as having some kind of bad faith at its origin. (WBYH)

 

People find themselves dispossessed of a way of life by others who carry more authority, whether by virtue of money, political clout, or occupation of the moral high ground. (These tend to coincide.) What such citizens lose is a form of intergenerational wealth that is both material and sentimental. (WWD)

 

To make every place available to all is not to erase privilege… Rather it is to erase an earned ability to know and to use diverse and localized pockets of the world according to different levels of personal investment and responsibility… the end of ownership, conceived not simply as private property, but as title to inhabit some place on the earth as one’s own. (WWD)

 

SCS: Shop Class as Soulcraft
WBYH: The World Beyond Your Head
WWD: Why We Drive

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Per què no plora | Ferran Caballero

ElTribú

| 7 ag., 2021

Per què no plora | Ferran Caballero

7 ag., 2021 |

Ferran Caballero | @ferrancab

Jo esperava plors. Fa anys que ens prometem que el dia que marxés Messi ploraríem i res. Era el dia de plorar tots junts, crying apart together, i comptar amb l’acompanyament i fins i tot la comprensió de tots aquelles que diuen que els homes plorem poc i malament. Però res. Algú havia d’obrir la veda, però Messi encara no ha sortit a dir-nos adéu amb llàgrimes als ulls i Laporta ha fet la roda de premsa més sòbria i formal que li recordo. I era ell, per motius que fan de mal explicar però que es resumeixen en allò que diu la Bíblia que a qui té se li donarà i a qui no té se li traurà el poc que tingui, era ell el mascle alfa que ens podia donar als altres permís per somicar una miqueta. Perquè els homes no plorem per tonteries. I perquè, en el fons, Laporta va ser triat per acompanyar-nos en aquest dol que ara passem.

 

I és cert que potser és pel bótox, però Laporta fa cara de venir plorat de casa. I això, sigui com sigui, ja és una gran noticia. Una notícia, com diria aquell, contracultural. A Catalunya fa molts anys que no es veu una cosa així (jo crec que des del Mas de les retallades, però això ja és un altre tema). Fa molt que no surt algú en un moment crític a dir que la realitat és que la que és i que és dura, que somiar és gratis i bonic però viure surt molt car i que liderar vol dir prendre decisions i que ell en seguirà prenent. Algú amb voluntat de poder, per dir-ho així. I potser per això jo dijous somiava (i de fet somio encara) que tot això fos un farol. Que encara hi ha esperança i que tot serà, per fi i aquest cop sí, una gran jugada mestra. I recordava aquell matí que Puigdemont no sabia com convocar eleccions perquè no sabia mentir quan calia després d’haver mentit tant quan ni feia cap falta ni feia cap bé. Ho somiava, deia, però la jugada mestra de Laporta ha estat la de tractar-nos com adults. La de dir-nos que està bé somiar i que hem de somiar i que ningú és més de somiar que ell però que la realitat (diu que per desgràcia però en fi) s’imposa.

“Aquí no ens podem permetre el luxe de seguir vivint del paternalisme dels inútils i la il·lusió dels nens. Necessitem començar a tractar-nos com adults i a dir la veritat si és que pretenem, algun dia, tornar a guanyar alguna cosa”

 

Tot això després de janoséquants anys de procés i de sandrisme i de sentimentalisme i d’engany i d’infantilització i d’aquesta profunda perversió del llenguatge que fa que en aquest país ningú digui mai la veritat si no és per accident i que a la vegada ningú vulgui quedar com un ingenu que no ha entès que tot era una farsa per no haver d’aguantar, a sobre, que li perdonin la vida amb aquell somriure de conill que se’ls ha quedat als que suren plàcidament i amb un sou públic sobre la merda que han anat “generat” durant tots aquests anys. Aquest somriure irònic que fa que “qualsevol que tingui els collons herètics de preguntar a un ironista què defensa exactament acabarà semblant un histèric o un beat”. Ho deia Foster Wallace. I “aquesta ironia ens tiranitza”. I aquí ens tiranitzen els impotents i ens fan, per tant, homes decadents sense aquella gràcia hedonista que se suposava que tenien les grans decadències.

 

I no és només a Catalunya. Arreu de l’Occident pròsper i civilitzat s’anima els joves a concebre’s com a persones profundament ferides i necessitades de cures i tota reflexió i tot discurs es van reduint a una cada cop més vulgar i protocolària d’acompanyar-nos en el sentiment. Aquests dies hem vist com també al món de l’esport el pathos de la igualtat en el patiment substitueix progressivament l’aristocràcia que li dóna sentit i com tota competició televisada es va convertint en una mera ocasió per agenollar-se i exhibir públicament la nostra feblesa i la nostra bondat. Que això porti a la derrota ja és igual perquè la idea és, precisament, que la victòria o és sospitosa o no és important. Per això el cas de Simone Biles és tan significatiu i podem aplaudir la seva retirada amb la mateixa tranquilitat amb la que la felicitem per un trist bronze mentre els xinos s’emporten l’or i la plata (quina terrible metàfora), perquè en realitat a ningú li havia importat mai gaire la seva especialitat olímpica, sigui la que sigui.

 

Perquè, per molt que diguin, Biles no és la Messi de res, el futbol és una altra cosa i Catalunya no és Amèrica. Aquí els que queden tercers no es retiren a passar una jubilació daurada de 60 anys en una mansió amb piscina i marjordom patrocinada per Nike. Aquí els tercers tornen amb medalla i dues mudes de recanvi. Aquí ens falten uns quants milers de soldats i un parell o tres d’Universitats de referència per poder permetre’ns el luxe de passar els dies llepant-nos les ferides mentre el nostre món s’enfonsa. Aquí no ens podem permetre el luxe de seguir vivint del paternalisme dels inútils i la il·lusió dels nens. Aquí necessitem començar a tractar-nos com adults i a dir la veritat si és que pretenem, algun dia, tornar a guanyar alguna cosa.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

La moneda és la moral | Marc Arza

ElTribú

| 5 ag., 2021

La moneda és la moral | Marc Arza

5 ag., 2021 |

Marc Arza | @marcarza

La memòria és curta. Fa vint-i-cinc anys que la inflació de les principals monedes del món, la nostra inclosa, es comporta com un animal domesticat. Des de 1992 ha estat baixa i estable, sempre per sota el 5% i la gran majoria d’exercicis inferior al 3%. Els economistes es refereixen a aquestes darreres dècades de la macroeconomia global com la Gran Moderació, una època d’estabilitat excepcional. No està escrit enlloc que hagi de durar per sempre. Durant els anys setanta i primers vuitanta la inflació espanyola se situava de forma recurrent per sobre el 15% i l’any 1977 fa arribar al 26.40%. Com un lladre amagat, els estalvis perdien una quarta part del seu valor en dotze mesos i uns tipus d’interés altíssims complicaven qualsevol inversió productiva o de consum.

 

Ara l’estabilitat d’una economia amb la inflació sota control sembla normal, però té un valor enorme. Quan la inflació creix alimenta ella mateixa el seu propi creixement, com un espiral sense fi. Pugen els preus de l’energia i les matèries primeres, les empreses incrementen preus per adaptar-s’hi, els salaris i les pensions pressionen per no perdre poder adquisitiu, i tot puja i el cicle torna a començar. El risc de la inflació és que sempre és a dues passes d’una inflació més alta i a poca distància d’una hiperinflació fora de mida. Només la independència dels bancs centrals i una política monetària estricta, fonamentalment orientada a combatre la inflació, van aconseguir domar la fera i convertir-la en el moix inofensiu dels últims vint-i-cinc anys. 

Pla havia vist què passa quan el valor monetari s’esfuma i esdevé incert, els valors morals també trontollen. “Crec que el preu de la moneda, a cada moment, és potser l’esdeveniment més considerable de l’aventura humana en aquest món”

Josep Pla va viure la hiperinflació alemanya dels anys vint. Aquell episodi dramàtic que va condemnar la República de Weimar el va marcar profundament. Ho explica al seu Notes disperses, el volum 12 de l’obra completa que va publicar amb Destino. “El marc havia començat a caure d’una manera vertiginosa. Si el primer dia d’arribar el marc es cotitzava -amb el dòlar- a mil, al cap d’una setmana s’havia posat a cinc mil”. “Primer arribaren els qui volien comprar bastons o cuines econòmiques, o llibres, o pianos, o catifes. Després vingué un personal més distingit, per comprar cases. Després tractaren de comprar negocis, industries, fàbriques. (…) Arribà un moment que tot era a l’encant”. “El procés de la inflació quedà col·lapsat quan per a comprar un dòlar foren necessaris quatre bilions dos-cents mil milions de marcs”.

 

Només la introducció d’un nou marc garantit formalment per la riquesa del país va aconseguir frenar el desprestigi total d’una moneda que era, literalment, paper mullat. “Fou creat el renten-marc. Per assegurar la seva viabilitat, un decret establí una hipoteca sobre totes les riqueses del país: territorials, industrials, comercials i urbanes. Així, per a comprar un dòlar, foren necessaris quatre marcs vint pfennings. El director del Reichsbank, naturalment, se suicidà”. “La conseqüència de la inflació és, històricament, igualment clara: el triomf de Hitler i del nacionalsocialisme”. La República de Weimar va malviure encara durant deu anys però mai no es va recuperar del desprestigi i els alemanys, encara avui, tenen present aquell daltabaix de fa gairebé un segle.

 

El que Pla va viure durant aquells mesos de 1923, des de l’ocupació francesa de la conca del Ruhr durant el mes de gener fins a la introducció del renten-marc aquell novembre, el va marcar per sempre. Es va convertir en un conservador recalcitrant que valorava l’ordre i l’estabilitat gairebé per sobre de tot. Josep Pla havia vist què passa quan el valor monetari s’esfuma i esdevé incert, els valors morals també trontollen. “Crec que el preu de la moneda, a cada moment, és potser l’esdeveniment més considerable de l’aventura humana en aquest món. Crec que el preu de la moneda és l’única cosa important del que s’anomena l’economia política o general i que aquest fet és inseparable del que se’n diu la moral individual”. Hi insistirà encara amb més claredat al llibre Retrats de passaport: “El preu de la moneda és el fonament de la moral practica, que és I’unica que existeix. Quan una moneda es deteriora amb més rapidesa que el funcionament de les defenses humanes, la bandarreria es projecta d’una manera basta, ineluctable i terrible”.

 

Ara que la inflació torna a aparèixer, convé recordar les lliçons monetàries del segle XX. Un tigre no es un gat, per molta llet que begui.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Què hi ha en un nom | Marina Porras

ElTribú

| 4 ag., 2021

Què hi ha en un nom | Marina Porras

4 ag., 2021 |

Marina Porras | @mporrasmarti

[Albertine desapareguda II. Marcel Proust. Editorial Viena. Traducció de Josep Maria Pinto]

 

A Romeu i Julieta, Shakespeare pregunta: “¿Què hi ha en un nom? El que anomenem rosa faria la mateixa olor si tingués qualsevol altre nom”. Proust dedica milers de pàgines A la recerca del temps perdut a intentar contestar la mateixa pregunta. La base de la societat de Proust són els noms, i per això la seva obra està plena de topònims i de títols nobiliaris, de llinatges i sobrenoms. Proust sap que l’única manera de fer que les coses siguin importants és el que seu nom pesi, signifiqui. No és casualitat que la Recerca comenci amb un nom de lloc, Combray; ni que segueixi amb un cognom, Swann. 

 

El narrador de la novel·la passa la infantesa i la joventut construint una educació sentimental a partir dels noms que l’envolten. Proust neix en un món de castes on els cognoms i els títols de les famílies marquen el destí dels seus membres, i on el pes d’aquests noms carreguen alguna cosa molt més gran que ells. Quan és petit, l’univers del narrador es construeix a patir de les targetes de visita dels qui venen a casa els pares. Quan és adolescent, s’obsessiona amb la manera d’entrar als cercles de la societat mundana parisenca, on els equilibris de noms són una alquímica delicada. 

“La Recerca és una obra fonamental i fundacional perquè quan el seu protagonista posa en dubte els seus valors, la conseqüència és la desfeta de França”

La base del pensament proustià és que la vida d’una persona està lligada a la seva família, la seva societat i la seva nació. Proust sap que si els noms perden sentit – si els cognoms ja no importen, si els títols perden valors, si les enamorades són intercanviables – no només cauen els individus, cau una nació sencera. Als últims volums de la Recerca comencem a veure com es dibuixa aquesta decadència, i Proust té una manera molt bonica d’ensenyar com es trenca el decorat.

 

El narrador descobreix, quan ja és un adult experimentat, que a la seva societat tothom es casa per un simple tràmit, per traficar amb títols i propietats. El final de la novel·la és ple d’aliances interessades, de senyores mentideres i d’homosexuals que dissimulen. Els noms ja no arrosseguen significats ancestrals que van més enllà d’ells mateixos. Proust vol explicar-nos el perill d’aquesta frivolitat, vol explicar-nos què passa quan et deixa d’importar que les coses ressonin:

 

“Tot el que ens sembla imperible tendeix a la destrucció; una situació mundana, com tota altra cosa, no es crea d’una vegada per totes sinó que, tant com la potència d’un imperi, es reconstrueix a cada instant per una mena de creació perpètuament contínua, cosa que explica les anomalies aparents de la història mundana o política en el decurs de mig segle. La creació del món no es va produir al principi, es produeix cada dia.

 

Perquè el món funcioni, diu Proust, cal crear-lo cada dia. Ni es pot abaixar la guàrdia ni es pot deixar de fer força. Si ens rendim, diu Proust, cau l’individu però també la societat i en últim terme l’imperi. Una de les virtuts de la Recerca és que ens ensenya contínuament el lligam entre les coses: l’amor, com la vida mundana i com la història, depenen de la voluntat dels individus, en un efecte papallona universal. La Recerca és una obra fonamental i fundacional perquè quan el seu protagonista posa en dubte els seus valors, la conseqüència és la desfeta de França.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Els diners que vindran | Marc Aragonès

ElTribú

| 2 ag., 2021

Els diners que vindran | Marc Aragonès

2 ag., 2021 |

Tot i que utilitzem els diners constantment per comprar béns i serveis, donem poca importància a les seves propietats tècniques. Estem vivint en una dècada en què els diners que utilitzem poden canviar completament. I és que fa uns dies, el Banc Central Europeu (BCE) feia públic l’inici de la fase d’investigació del projecte de l’euro digital.

 

Tot i que encara no hi ha detalls de la seva implementació, l’euro digital serà el que es coneix com a moneda digital de banc central o central bank digital currency (CBDC). Si això és bo o dolent pel ciutadà, dependrà del disseny i la implementació que s’escullin. I com tot en aquesta vida, hi haurà guanyadors i perdedors. Per això, és important aprendre els detalls bàsics dels diners d’ara i estudiar les possibilitats de l’euro digital perquè no ens agafin desprevinguts.

 

Actualment, utilitzem diners digitals que no són del banc central i diners físics que sí que ho són. Quan fem transferències amb el mòbil o una targeta de dèbit, estem utilitzant uns diners creats pels bancs comercials. Mentre que quan retirem efectiu i fem una compra, estem utilitzant uns diners del banc central. De fet, als bitllets actuals hi podeu veure la signatura de Christine Lagarde, la presidenta del BCE. El seu valor és el mateix: 100 € en efectiu equivalen a 100 € en un dipòsit bancari. Però no sempre és així. Dins la mateixa zona euro i ara fa uns anys, a Grècia i Xipre, els bancs van deixar de permetre la retirada d’efectiu i les transferències durant uns dies. En aquells moments, els euros en efectiu valien més que diners els guardats en dipòsits bancaris.

 

Per tal d’evitar les situacions de ‘corralito’, el més probable és que els ciutadans acabem tenint un compte al mateix Banc Central Europeu. Avui en dia, ja existeixen comptes dins el BCE, però estan reservats a governs, bancs i altres entitats financeres. Doncs bé, el contingut que tinguem en aquells dipòsits seran euros digitals. Al final, tal com passa amb la banca comercial, els dipòsits no són res més que apunts comptables a un ordinador. Un número i un nom en una base dades. Pel que fa a l’usuari final, no sembla que hi hagi molts canvis a l’hora de fer nous pagaments, potser hem de descarregar una aplicació nova al mòbil o demanar una nova targeta de dèbit i poc més.

 

I on queda l’efectiu en tot això? En els últims anys, gran part dels pagaments s’han digitalitzat i cada vegada s’utilitza menys l’efectiu per anar de compres. A Alemanya i als països mediterranis, l’efectiu continua sent el mitjà de pagament preferit, però als països nòrdics comença a ser estrany. En qualsevol cas, les transaccions directes només representen el 20% de l’ús de l’efectiu. La resta es fa servir principalment com a reserva de valor. Tant els europeus com ciutadans de països que no fan servir l’euro guarden part dels seus estalvis sota el matalàs.

“Si la competència és bona pel sector tecnològic o el de l’alimentació, també ho és per la banca i l’emissió de moneda. Per sort, sempre ens quedarà l’opció de comprar francs suïssos, bitcoins o lingots d’or”

Sembla difícil que desaparegui l’efectiu en el curt termini, però alguns dels defensors de les CBDC són partidaris que això acabi succeint. El seu argument principal és el control i la privacitat. Quan comprem qualsevol cosa i entreguem un bitllet, aquella transacció és anònima. Només les dues parts implicades saben que s’ha produït. Agustín Carstens, director general del Banc de Pagaments Internacionals ho explica perfectament en una xerrada del Fons Monetari Internacional:

 

“Avui, no sabem qui està utilitzant un bitllet de 100 dòlars. La gran diferència de les CBDC és que el banc central tindrà el poder absolut sobre les normes i regulacions que determinaran l’ús d’aquest passiu del banc central, i també tindran la tecnologia per fer-ho complir”.

 

Sota el pretext de combatre el frau fiscal o el finançament del terrorisme, és possible que ens quedem sense aquella petita llibertat de ser anònims. Si totes les transaccions queden enregistrades en un únic punt central, s’està atorgant un poder immens que s’ha de fer servir amb compte i responsabilitat. Allò que avui s’utilitza per fer la vida més difícil als delinqüents, pot esdevenir una arma per a estats autoritaris. A més, l’efectiu és l’aliat d’aquell estalviador que veu venir el tipus d’interès negatiu.

 

Des de fa uns anys, els grans inversors presten diners als estats a un tipus d’interès negatiu. T’ho expliquen i no t’ho acabes de creure: donen milions d’euros i, al cap d’uns anys, recuperen menys del que havien invertit. Davant les inseguretats, no inverteixen en empreses i prefereixen productes més segurs. Guardar milions en efectiu és car i arriscat. Tenir-los al banc també és perillós perquè sempre pot acabar tancant. Per tant, l’opció que queda és comprar deute públic i perdre un petit percentatge.

 

Segons la literatura vigent, les CBDC tenen molts números de tenir un tipus d’interès. Aquesta serà l’eina més potent per fer política monetària. El funcionament del sistema de pagaments i l’estabilitat de preus, són els objectius de qualsevol banc central i l’euro digital amb el seu tipus d’interès, la manera d’intentar assolir-los. Quan hi hagi períodes inflacionaris, el BCE pujarà el tipus perquè els ciutadans vulguin més euros digitals per tal de guanyar una petita rendibilitat. A conseqüència d’això, la demanda de diners augmentarà, els preus baixaran i continuarà l’estabilitat. D’altra banda, en èpoques deflacionàries com les que s’han viscut en els últims anys, el tipus d’interès serà negatiu. Tenir els diners quiets tindrà un cost. Si cada cert temps es cobra una comissió per tenir euros digitals, l’incentiu serà el de consumir i els preus no cauran. Per aquest motiu l’efectiu no ajuda a tenir tipus d’interès negatius per als ciutadans: arribat el moment, un podria retirar els seus estalvis en forma de bitllets.

 

Per a molts, els beneficis de l’euro digital són més que suficients. Però quins costos estem disposats a assumir? Europa fa més d’una dècada que augmenta la pilota del deute, el sector públic té cada vegada més pes i ara, a sobre, es vol que totes les transaccions electròniques passin per les seves mans. A principis de segle, cada comarca tenia caixes i bancs per triar i remenar, ara en queden pocs i, d’aquí a uns anys, ves a saber si existeixen. La centralització no sembla una gran idea per una cosa tan important com els diners. Si la competència és bona pel sector tecnològic o el de l’alimentació, també ho és per la banca i l’emissió de moneda. Per sort, sempre ens quedarà l’opció de comprar francs suïssos, bitcoins o lingots d’or.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Sense un gra de sal #19 | Claudio

ElTribú

| 1 ag., 2021

Sense un gra de sal #19 | Claudio

1 ag., 2021 |

@clorgu

Roberto Calasso, 30 de maig de 1941 – 29 de juliol de 2021:

 

“Con La Fayette viene siglato il patto di alleanza fra le Buone Cause e la Stupidità. Da allora chi vuole il bene dell’Uomo avrà dell’uomo un’immagine grossolanamente imprecisa, bonaria, ottusa, enfatica. Perché il Bene riconquisti il fascino dell’avventura bisognerà aspettare sino a Simone Weil. E così sarà soltanto perché la Weil guardava con attenzione il Bene di Platone”. La Rovina di Kash

 

“Drink because you are happy, but never because you are miserable”, G. K. Chesterton.

 

“À force d’écrire des choses horribles, elles finissent par arriver”, Drôle de Drame, 1937.

 

“Jamais déçu, non par faute de déception, mais la déception étant toujours insufisante”, Maurice Blanchot, L’écriture du désastre.

 

Enric Granados. 27 de juliol de 1867 – 24 de març de 1916.

 

 

“Politicians come out with all sorts of edifying sentiments, but they are whats known as declarations of intent. If I had to say which was telling the truth… a speech by a Minister of Housing or the buildings put up in his time, I should believe the buildings”, Kenneth Clark.

 

“You have to give this much to the Luftwaffe: when it knocked down our buildings, it didn’t replace them with anything more offensive than rubble. We did that.”

 

“Sans cesse les hommes se lancent avec ferveur et espoir dans denouveaux mouvements promettant d’affaiblir l’autorité, mais sans cesse aussi ils font l’expérience de la pérennité de la politique” Julien Freund, L’Essence du Politique.

 

“Aujourd’hui, la question est moins de savoir comment nous protéger du Covid que de comprendre par quelle panique sournoise, par quelle contagion de l’épouvante nos gouvernants prétendent prolonger – et renforcer – les mesures de la situation exceptionnelle. (…) Ce qui est contestable ici, ce n’est pas la «dictature sanitaire», car il est cohérent que les citoyens supportent des mesures draconiennes en cas de péril commun. Ce qui est contestable, c’est l’idéologie hygiéniste qui élève le sanitaire au rang de valeur suprême et absolue.”

“Most of us rage against the machine, and then we submit. Cumulatively, this pattern accomplishes a kind of education. The upshot of the education is that pride is maladaptive”, Michael Crawford.

Michael Crawford: portant l’ànima al taller (III)

 

Acquiring practical wisdom entails overcoming the self-absorption of the idiot, but also the tunnel vision of the curious man whose attention is indeed directed outside of himself, but who sees only his own goal. (SCS)

 

I would like to make the case for giving due deference to ordinary human experience as the proper guide for understanding human beings.

 

In activities that we take seriously, such as music and sports and going fast, we strive for excellence… we are erotic: we are drawn out of our present selves toward some more skilled future self that we emulate. (WBYH)

 

But the automobile is nonetheless a tool that admits of flexibility, judgment, and individual initiative in its use. Indeed, that is its defect, according to our utopians! (WWD)

 

Individuality is something that needs to be achieved, and in this endeavor other people are indispensable to our efforts… The problem of self-knowledge is in large part the problem of how we can make ourselves intelligible to others through our actions. (WBYH)

 

And conversely, genuine community is possible only among people who are willing to put themselves at risk in this way and present themselves. (WBYH)

 

Even if we don’t converse with other people, our mutual reticence is experienced as reticence, if our attention is not otherwise bound up.

 

Driving is a way of interacting with others while having shared, concrete interests at stake. (WWD)

 

Work, then, is a mode of acting in the world that carries the possibility of justification through pay. (WBYH)

 

What sort of personality does one need to have, as a twenty-first-century mechanic, to tolerate the layers of electronic bullshit that get piled on top of machines? (SCS)

 

Their ornery passion for driving cars … equips them to see just how bizarre and tyrannical a vision of progress may become when it seeks to remove the human element from every human activity. (WWD)

 

Craftsmanship entails learning to do one thing really well, while the ideal of the new economy is to be able to learn new things, celebrating potential rather than achievement. (SCS)

 

A car that interposes layers of electronic mediation between the driver and the road demands an effort of interpretation by the driver, because each of those layers is based on a representation that has no inherent, necessary relationship to the states being represented. (WBYH)

 

Most of us rage against the machine, and then we submit. Cumulatively, this pattern accomplishes a kind of education. The upshot of the education is that pride is maladaptive. (WWD)

 

Sometime in the late 1980s the neurotic was replaced, as a cultural type, by the depressive, who understands his unhappiness not in terms of conflict but rather in terms of mood… a function of neurotransmitters. (WBYH)

 

The left’s project of liberation led us to dismantle inherited cultural jigs that once imposed a certain coherence (for better and worse) on individual lives. This created a vacuum of cultural authority that has been filled, opportunistically, with attentional landscapes that get installed by whatever “choice architect” brings the most energy to the task. (WBYH)

 

The experience of attending to something isn’t easily made sense of within the prevailing Western anthropology that takes autonomy as the central human good. (WBYH)

 

In a culture predicated on this autonomy-heteronomy distinction, it is difficult to think clearly about attention —the faculty that joins us to the world—because everything located outside your head is regarded as a potential source of unfreedom, and therefore a threat to the self. This makes education a tricky matter. (WBYH)

 

Too often, the defenders of free markets forget that what we really want is free men. (SCS)

Libertarians are confused because, unlike King James I, Verizon doesn’t make a straightforward assertion of sovereignty. (WBYH)

 

SCS: Shop Class as Soulcraft
WBYH: The World Beyond Your Head
WWD: Why We Drive

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

El locutori #9 | Gregorio Luri

ElTribú

| 31 jul., 2021

El locutori #9 | Gregorio Luri

31 jul., 2021 |

Gregorio Luri | @GregorioLuri

Argius

 

Plató narra al Fedó les últimes hores de vida de Sòcrates, dedicades a debatre amb els seus amics sobre la immortalitat de l’ànima, mentre el botxí preparava la cicuta. Després dels arguments dels uns i dels altres, el debat arriba a un moment crític i ningú sap ben bé què creure. En aquesta situació té lloc aquesta conversa entre Sòcrates i Fedó:

 

Sòcrates: Demà, Fedó, potser et tallaràs aquesta bella cabellera en senyal de dol.

 

Fedó: És probable.

 

Sòcrates: No, si creus en el que dic.

 

Fedó: I què dius?

 

Sòcrates: Que serà avui mateix quan tu i jo ens tallarem els cabells si el raonament se’ns mor i no el podem reviure. Al menys jo, si l’argument se m’escapés de les mans, m’obligaria per jurament, com els argius, a no portar els cabells llargs, fins a vèncer les al·legacions de Símmies i de Cebes.

 

Sòcrates parla com si disposés de tot el temps del món i potser aquesta és la manera que té el savi d’enfrontar-se a la mort.

 

Aturem-nos en aquesta referència als argius, que malgrat que els lectors filòsofs de Plató tendeixen a ignorar-la, guarda una important lliçó de vida. Però com Sòcrates només la suggereix, hem d’anar a trobar-la al llibre primer de la Història d’Heròdot.

 

Els lacedemonis i els argius es disputaven el territori de Thyrea. Com que no arribaven a cap acord, van disposar que lluitessin tres-cents homes de cada part i que els vencedors es quedessin amb la terra en litigi. Mentre tingués lloc la batalla, cada exèrcit es retiraria al seu campament, per evitar la temptació d’ajudar els seus. En caure la nit, es va interrompre el combat. Dels sis-cents combatents, només en quedaven amb vida tres, dos argius i un lacedemoni. Els dos argius, creient-se vencedors, van anar a comunicar la seva victòria als seus. El lacedemoni, en lloc de retirar-se, es va dedicar a despullar de les seves armes els argius morts, i després de portar-les al seu campament, va tornar al camp de batalla i s’hi va quedar guardant el seu lloc, que és el principal deure de l’heroi. A l’endemà es van presentar els dos exèrcits per decidir de qui era la victòria. Els argius deien que era seva, ja que havien quedat dos dels seus amb vida; però els lacedemonis sostenien que els argius havien fugit i que el seu guerrer havia despullat els enemics morts i havia romàs al seu lloc. Com que no es posaven d’acord, van arribar a les mans, i després d’una sagnant batalla els lacedemonis es van proclamar vencedors. Llavors els argius, que fins aquell dia es deixaven créixer els cabells, se’ls van tallar, i van establir una llei que prohibia als homes portar cabells llargs i a les dones lluir joies d’or fins recobrar Thyrea.

 

¿Aconsegueix, finalment, Sòcrates reconquerir Thyrea, és a dir, demostrar la immortalitat de l’ànima? Hi ha divisió d’opinions entre els estudiosos. Però sembla clar que va viure la seva vida fins al final de la manera que a ell li agradava viure-la, buscant la veritat. I per deixar clar que aquesta, exactament, és la seva herència, Plató aconsella al lector: “No facis cas de Sòcrates, sinó de la veritat”.

 

Argonautes

 

Hi havia una vegada, segons Apol·loni de Rodes, un príncep grec anomenat Jàson que va ser enviat a una missió impossible: buscar un velló màgic de moltó daurat. A reptes d’aquesta mena s’havien d’enfrontar els herois antics. Jàson va aconseguir una galera de 50 rems, l’Argos, i la va omplir amb els herois més nobles de l’època. Va aconseguir el velló i va tornar a casa.

 

Un vaixell d’herois té certa semblança amb una nau de bojos. Si a primera avista sembla una suma d’excel·lències, cada heroi es solament excel·lent en una parcialitat de si mateix i, llavors, és també una suma de deficiències. Jàson, per exemple, tret dels moments en que es troba sota la influència de la màgia de Medea, es comporta com un dandi una mica depressiu que passa moltes estones “obsessionat per les pors i l’ansietat intolerable”. Fins i tot es plany perquè no veu cap possibilitat de triomf. És molt bo actuant als passadissos ombrívols dels palaus, però com a guerrer és més aviat fluixet. Hi ha un moment que s’esfondra a la platja, lamentant: “Estem condemnats a envellir aquí, sense glòria”. Tot gran heroi antic ha estat a punt de ser un pretendent derrotat a la glòria.

 

Aristip

 

Cap el 361, el filòsof Aristip es va trobar amb Plató a la cort siracusana de Dionís, amb el qui mostrava una actitud tan submisa que quan li havia de parlar, s’agenollava, convençut que els tirans tenen les orelles a l’alçada dels peus. Plató, per contra, sempre va parlar de peu. Passat un temps, Aristip va abandonar Siracusa amb una bossa d’or, mentre que Plató va ser venut com esclau.

 

A l’Encyclopédie, quan es tracta de la “moral cortesana”, es diu: “Potser cal que hi hagi a la cort filòsofs, com cal que hi hagi a la república de les lletres professors d’àrab, per ensenyar una llengua que ningú estudia”.

 

Aristip cobrava quantitats enormes de diners per les seves lliçons, però ell es justificava amb tres arguments que potser hauríem de recuperar els professors del present. Són aquests:

 

1- Cal cobrar molt als deixebles bons perquè aprenen molt.

 

2- Cal cobrar molt als deixebles dolents perquè donen molta guerra.

 

3- Cal cobrar molt a tots perquè aprenguin a gastar en coses valuoses.

Per què, es pregunta Aron, certs intel·lectuals són “implacables amb els defectes de la democràcia però estan disposats a tolerar els pitjors crims sempre que siguin comesos en nom de les doctrines correctes?” Compartia amb Simone Weil la convicció que “el marxisme és indubtablement una religió, en el més baix sentit de la paraula.”

Aristòtil

 

Segons Al-Farabi, després d’Aristòtil la filosofia havia deixat de ser una investigació, per convertir-se en un ensenyament: “ja no hi ha necessitat d’investigar”, deia, “sinó de transmetre el saber”. Aquesta convicció era compartida per Averrois, que deia que a la filosofia del grec es trobava la veritat, tota la veritat i res més que la veritat.

 

Si bé és indubtable que Aristòtil va ser un decidit defensor del saber pel saber (la teoria), no va menystenir el saber pràctic. Això és el que vol representar un dels llibres més curiosos de la història de la filosofia, el conegut com Liber de pomo. Es un breu text d’origen àrab que presenta de manera molt resumida les idees del Fedó sobre la immortalitat de l’ànima i del Timeu sobre la creació del món. L’expositor de les idees és Aristòtil, que poc abans de morir ofereix ​​als seus deixebles una poma mentre els fa aquesta pregunta: “quina utilitat té la ciència sense fruit?”

 

Aristòtil i Filis

 

Existeixen diverses versions de la relació entre Aristòtil, Alexandre i Filis. Recullo aquí la del Libro de les Bienandanzas y Fortunas del biscaí Lope García de Salazar (n. 1399). El seu relat es titula “De com Aristòtil va ser enganyat per una donzella per consell d’Alexandre”.

 

“Alexandre, quan era encara un noi era sovint reprès pel seu mestre Aristòtil perquè prestava excessiva atenció a les dones, però va trobar la manera de burlar-se’n. Va acordar amb la seva donzella una estratagema. La noia es va acostar al filòsof per donar-li a entendre que l’estimava. Ho va fer amb tanta versemblança que el filòsof va caure enamorat ràpidament. Però ella, seguint els consells d’Alexandre, li anava donant llargues dolçament. Aristòtil li va oferir tot el que ella li demanés i li va assegurar, a més, que faria qualsevol cosa per ella. La noia li va respondre que també ella estava encesa de desig, però abans de lliurar-s’hi, desitjava una cosa. Ell li va respondre, ple de goig, que li demanés el que fos.

 

“Senyor”, li va dir, “permeteu-me que us cavalqui amb esperons com si vós fóssiu un cavall i que us posi frens i cadira de muntar, i que us faci cavalcar a la nit, a la llum de les espelmes, quan tots estiguin adormits, perquè no s’assabentin a palau”.

 

Aristòtil va protestar, tot al·legant que això li feia córrer un gran risc sense proporcionar-li cap guany, però la noia va insistir amb el següent argument: “Senyor, els homes acostumen a burlar-se de les dones després que han satisfet els seus desitjos; però si vós us volguéssiu burlar de mi, jo sempre podria comptar que us he cavalcat com un cavall”.

 

Aristòtil finalment va assentir-hi, i ella li va posar frens i el va ensellar i muntada sobre ell, el va fer córrer a quatre potes ferint-lo amb els seus esperons. Llavors Alexandre, que havia estat amagat, es va mostrar i li va dir a Aristòtil:

 

  • Què esteu fent, mestre honrat?

 

Aristòtil, amb gran pesar i major vergonya, li va dir:

 

Alexandre, fill! Has estat tu qui ha tramat tot això. Però ja he après la lliçó. Ja no et reprendré més per tractar amb dones, ja que no hi ha intel·ligència humana que no sigui ennuvolada per l’amor d’una dona.

 

Aron

 

Allan Bloom considerava que el seu admirat Raymond Aron era “l’últim dels liberals” i ofereix aquest argument confirmatori: “Va viure -i probablement haurà mort animat per ell- en aquest estrany ascetisme espiritual, un dels més ardus ascetismes, que consisteix a creure en el dret que els altres tenen de pensar com vulguin. Una cosa és morir pel nostre déu o el nostre país i una altra és morir per protegir les opinions alienes que no compartim. El mutu respecte dels drets, una curiosa classe secundària de respecte, és l’essència de la convicció liberal. I aquest respecte, com un valor absolut de la societat civil, és en realitat molt rar i es fa cada vegada més rar. Aron realment el sentia” (Gegants i nans).

 

Aron, però, no era cap ingenu. Segons Bloom, “tenia plena consciència que en les democràcies es donaven moments d’extremada demència, però mai va dubtar del dret de les democràcies a la demència”.

 

“Com que la universitat era una cosa que estimava entranyablement i com que sabia que és la institució central de la societat democràtica, va assumir una posició molt ferma contra l’onada destructiva que va passar per les universitats occidentals en la dècada dels seixanta. La universitat […] significava per a ell la presència substancial de la raó en què reposa la democràcia liberal. Si no es compta amb la universitat, el respecte per la raó desapassionada i pels drets racionals, que són la seva essència, la democràcia moderna desapareixerà. No li agradava que uns joves estrafolaris s’instal·lessin als vestíbuls de la universitat. La pèrdua de la tradició, que era una font de vitalitat, l’entristia. El gir demagògic de l’única institució dedicada a l’objectivitat l’aterria. Si la democràcia no pot tolerar la presència dels suprems criteris de l’ensenyament, la democràcia mateixa es fa qüestionable […]. El major signe de la decadència del liberalisme és l’aquiescència de molta gent que considerant-se liberals contribueixen al procés de degradació de la universitat.”

 

Per què -es pregunta Aron a L’opi dels intel·lectuals– certs intel·lectuals són “implacables amb els defectes de la democràcia però estan disposats a tolerar els pitjors crims sempre que siguin comesos en nom de les doctrines correctes?” Compartia amb Simone Weil la convicció que “el marxisme és indubtablement una religió, en el més baix sentit de la paraula.”

 

En les seves Memòries (1983), Aron va escriure que a L’opi dels Intel·lectuals havia tractat de “baixar la poesia de la ideologia al nivell de la prosa de la realitat.” Si el “mite de la revolució” resultava seductor era precisament pel seu atractiu “poètic”: permetia la il·lusió que tot és possible i que tot (les institucions, l’estructura de la societat, fins la mateixa naturalesa humana) podia ser completament transformat al gresol de l’activitat revolucionària.

 

Aron – Sartre

 

El juny de 1979 es van tornar a trobar, després de 30 anys sense veure’s, Aron i Sartre. Els havien separat moltes coses: el comunisme, de Gaulle, la defensa de la insurrecció per part de Sartre i de les institucions per part d’Aron, les querelles filosòfiques i polítiques… Però ara els unia una causa comuna: Intentaven salvar els milers de vietnamites que fugien desesperadament del comunisme en barques dramàticament fràgils i atapeïdes, la “boat people”.

 

Michel Foucault i André Glucksmann van convèncer Sartre per participar en una conferència de premsa a l’hotel Lutétia. “Même s’il y a Aron?”, li van preguntar. “Oui, même s’il y a Aron”, va respondre.

 

Sartre va arribar tard, cec, malalt, molt envellit, enmig d’una explosió de flaixos. L’acompanyava Glucksmann, que el va conduir directament a la taula. Allí estaven Simone Signoret, Yves Montand, Bernard Kouchner i Raymond Aron… Entre el públic, Michel Foucault i la filla d’Albert Camus.

 

Sartre es va aturar al costat d’Aron, dubitatiu. Glucksmann li va dir alguna cosa. Es van estrenyer la mà. Van somriure. Aron li va dir: “Bonjour, mon petit camarade.” Així és com es saludaven entre ells quan tenien 20 anys. Sartre no li va contestar. Glucksmann es va asseure entre tots dos.

 

Després de l’acte, Sartre se’n va anar sense dedicar-li un gest a Aron.

 

El 26 juny del 1979 Giscard va rebre Sartre, Aron, Glucksmann… Kouchner havia anat a la mar de la Xina. Giscard va saludar Sartre: “Bonjour, Maître”. Glucksmann va parlar d’un “Auschwitz líquid”. A la sortida de l’Elysée, Sartre caminava dolorosament entre periodistes i càmeres. Glucksmann el subjectava d’un braç. Aron li va subjectar l’altre. Sartre li va preguntar a Glucksmann “Qui d’autre m’accompagne?” “Aron”. Sartre es va desempallegar d’Aron.

 

Arquímedes

 

Segueixo el que diu Juan de Zabaleta al seus Errores celebrados (1653).

 

“Arquímedes, insigne geòmetra, estudiava amb tanta ànsia els moviments del cel per representar-los en un globus de metall buit, que sempre estava tirant línies i formant cercles. Tan gran era la seva aplicació que sovint s’oblidava d’ell mateix. Van entrar un dia els seus criats al seu estudi i li van dir que s’anés a banyar i ungir, perquè en aquella regió la netedat era molt estimada. Ell els va pregar que el deixessin en pau. Van tornar desprès d’una estona i li van dir el mateix, i ell no va fer ni alçar els ulls dels papers. Es veu que aquests homes l’estimaven molt, perquè sense treure’l de la seva cadira el van portar al bany que li tenien enllestit. El van despullar a la força i el van rentar. Després el van ungir amb olis aromàtics. Com que a Arquímedes li semblava que perdia el temps (tanta era la seva agonia per conèixer les esferes), dibuixava figures geomètriques amb el dit sobre els olis que havien estès pel seu cos.”

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

El Tribunal #13 | Celebrem el dia de l'alliberament fiscal | amb Pau Vila

ElTribú

| 30 jul., 2021

El Tribunal #13 | Celebrem el dia de l'alliberament fiscal | amb Pau Vila

30 jul., 2021 |

@pauvilagarcia

Parlem amb Pau Vila sobre el dia de l’alliberament fiscal, l’infern fiscal català, els impostos que paga Amancio Ortega…

 

 

També disponible a iVooxSpotify i Apple Podcasts.

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Boys just want to have fun | Xavier Ortells

ElTribú

| 29 jul., 2021

Boys just want to have fun | Xavier Ortells

29 jul., 2021 |

@XavierOrtells

Si jutgem per la programació de televisions generalistes, on el western ha desaparegut de les mandroses tardes de dissabte, i la de la romana i apostòlica 13TV, que fa bandera d’emetre’n a dojo, semblaria que ens trobem davant d’un (altre) aspecte cultural que està quedant captiu de la dreta més rància. El cinema de l’oest es vincula ara a Espanya amb valors familiars, amb masculinitats desacomplexadament virils, i amb tradicionalisme cultural i audiovisual. El tractament dels nadius, la conquesta i colonització, els homes rudes i violents i les dones que esperen i pateixen: a primer cop d’ull, el western té molts números per ser bandejat a la paperera, cada cop més plena, de les produccions culturals anatematitzades pel progressisme més bonista. I pels mateixos motius, la dreta se’l fa seu, com a arma llançívola en guerres culturals on la cultura és la primera víctima.

 

De manera semblant als debats sobre els clàssics o sobre Homer, sobre la conveniència de llegir o ensenyar l’èpica, el cinema americà de frontera, pioners i guerres de colonització es llegeix des d’una òptica contemporània i reduccionista, amb un ahistoricisme que desaté les seves circumstàncies històriques i de producció i, pitjor encara, la seva narrativa, sovint molt més complexa i rica que el que els dos bàndols semblen o poden apreciar. I és que no cal buscar el terreny higienitzat del western revisionista o anti-western per destacar com el context històric i humà de l’expansió i la conquesta europea cap a l’oest americà ha produït algunes de les obres més importants de la cultura del segle XX. Importants pels recursos narratius que va activar (el microcosmos que viatja en la Diligència de John Ford; la lluita shakesperiana amb lautoritas del pare a Red River) o per la mitologia que va establir, que trobem actualitzada sense friccions en un context de crisi ambiental a Interstellar.

“En l’enfrontament amb forces que ens superen i ens enfronten amb la violència sense pietat de l’univers, el western desvetlla un homoerotisme latent en les activitats reservades als homes”

La dreta religiosa i tradicionalista s’identifica amb el western a través d’una miopia essencial que ignora aspectes claus del gènere. Un dels principals és l’evident corrent homoeròtic que traspuen molts d’aquests films. Recollint un element fundacional de la narrativa nord-americana des del “Rip van Winkle” de Washington Irving, els homes sempre es troben millor entre homes, sempre prefereixen la llibertat que els ofereix l’estreta camaraderia entre companys (ja siguin vaquers, mariners, soldats) a les obligacions socials, morals i sexuals de la vida amb les dones. Tornant a Red River, en un exemple que recorda les estratègies d’ocultació / insinuació que s’expliciten al documental The Celluloid Closet (Rob Epstein, Jeffrey Friedman, 1996), l’escena en que Cherry Valance i Matt Garth comparen els seus revòlvers no té preu: “Hi ha només dues coses més boniques que un revòlver: un rellotge suís i una dona de qualsevol banda. Has tingut mai un rellotge suís?”, pregunta en Cherry amb un somriure còmplice just abans que comencin a provar les seves respectives habilitats amb l’arma de l’altre, com nens que competeixen a qui pixa més lluny.

 

Tampoc és nou, d’altra banda, que la masculinitat més homofòbica no sigui conscient de l’homoerotisme latent en les activitats reservades als homes (a l’exèrcit, la marina, l’esport) i que el western desvetlla en l’enfrontament amb forces que ens superen i ens enfronten amb la violència sense pietat de l’univers. En el gran western marí i metafísic que és Moby Dick, l’Ishmael té un èxtasi de fusió còsmica mentre desfà els grumolls de l’oli d’esperma de catxalot i va acaronant les mans dels seus companys de viatge: “Come; let us squeeze hands all round; nay, let us all squeeze ourselves into each other; let us squeeze ourselves universally into the very milk and sperm of kindness”. Però aquests afectes entre homes no semblen interessar tampoc els crítics dels gèneres i l’heteronormativitat, cecs a la productivitat narrativa i psicològica d’una fragilitat que malda per expressar-se entre Colts i selles de muntar.

 

Dos exemples recents semblen pertinents: Bone Tomahawk (S. Craig Zahler, 2015) i Hostiles (Scott Cooper, 2017). La primera perquè en voler fer una cosa nova, el que acaba fent és un arxi-western, amb unes divisions binaries (civilització-barbàrie; homes-dones; humans-animals) molt més sòlides que les que el western clàssic havia gosat (o pogut) plantejar. Per la seva banda, Hostiles va més enllà de girar l’atenció cap als nadius, de comprendre les seves raons i canviar qui són els bons i qui són els dolents. El que ens trobem amb el personatge de Christian Bale no és un procés de coneixement racional, sinó una identificació empàtica que té com a resultat (com un dels posters promocionals fa evident) la comprensió íntima que l’enemic i tu sou la mateixa cosa, que en el fons sempre lluites contra el teu propi dimoni. Potser ni la dreta rància ni els wokes volen enfrontar aquesta veritat, que desmunta certeses i ens deixa sense objectius dels nostres dards allà fora, cap a l’altre.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Pagar més del 50% d’impostos és immoral | Alexander Golovin

ElTribú

| 28 jul., 2021

Pagar més del 50% d’impostos és immoral | Alexander Golovin

28 jul., 2021 |

Alexander Golovin | @andersivera

El passat 21 de juliol alguns catalans vam celebrar el Dia de l’Alliberament Fiscal, el dia en què deixem de treballar per pagar les nostres obligacions amb Hisenda. És motiu de celebració perquè els catalans hem de treballar 201 dies -gairebé 7 mesos- per assolir els objectius impositius, que com bé diu la paraula, ens imposa l’estat. A Catalunya hauríem d’arribar a aquest dia especialment joiosos perquè som la comunitat autònoma amb major pressió fiscal. 

 

De fet, la situació és extremadament preocupant. Un català amb el salari mitjà, després d’aplicar-li els impostos sobre les rendes del treball al cost salarial, només disposa del 50% restant per a l’estalvi o el consum personal. 

 

No cal ni mencionar que una reducció de la pressió fiscal estimularia la inversió a Catalunya, això és El Tribú al cap i a la fi, però sí considero important destacar l’absència d’un discurs públic potent que vulgui posar fi a l’abús fiscal que patim els catalans.  

“Si no marquem la línia, si no som capaços de posar un límit a l’avarícia dels polítics, el dia de l’Alliberament Fiscal serà cada cop més llunyà. Treballem perquè l’any que ve qui s’hagi aprimat sigui l’administració i no la ciutadania”

En aquest sentit, és curiosa la situació paradoxal que es dona en l’independentisme. Alguns dels que, amb raó, denuncien el dèficit fiscal i entenen que la solidaritat entre territoris té un límit, són incapaços d’aplicar el mateix patró lògic als individus. Un bon exemple d’aquesta realitat, és el recent vot en contra de l’independentisme a la proposta de rebaixar l’IRPF. Són els mateixos que prefereixen perdre autogovern si és a canvi d’apujar els impostos, és a dir: de l’harmonització fiscal.

 

En la majoria d’ocasions l’argument que s’utilitza per defensar la pujada de qualsevol impost en general és la necessitat que els rics paguin més impostos. Poca gent pot estar en contra que aquells qui més tenen siguin els qui més paguin, però el cert és que aquesta ja és la realitat. Actualment els rics ja són els qui més paguen. Per tant, la pregunta és evident: quant més han de pagar? Hi ha alguna mena de límit? Què justifica no posar impostos del 80 o el 90%? En quin punt un impost passa de ser just a ser confiscatori?  Són preguntes que no incomoden aquells qui només volen satisfer la seva pantagruèlica fam fiscal perquè ningú els ha plantat mai cara. Necessitem articular un discurs que digui alt i clar, sense complexes, que pagar més del 50% en impostos és immoral.

 

Entendré que alguns liberals m’acusin d’aspirar a molt poc per voler pagar simplement menys del 50%, i en certa mesura és cert, però que els teus diners siguin majoritàriament de l’estat i no teus, és el millor indicador d’una societat paternalista i malalta. És el precís instant en el qual ja no treballes per a tu i després col·labores, sinó que treballes per l’estat i si després queda alguna cosa ja la podràs administrar tu com un nen gran.

 

Si no marquem la línia, si no som capaços de posar un límit a l’avarícia dels polítics, el dia de l’Alliberament Fiscal serà cada cop més llunyà. Treballem perquè l’any que ve qui s’hagi aprimat sigui l’administració i no la ciutadania.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Què he après llegint Lee Kuan Yew | Javier Borràs Arumí

ElTribú

| 27 jul., 2021

Què he après llegint Lee Kuan Yew | Javier Borràs Arumí

27 jul., 2021 |

Javier Borràs Arumí | @jborrasarumi

Fa un parell de mesos, vaig entrar a Daunt Books de Marylebone, la millor i més bonica llibreria de Londres, per fer algunes compres a la seva secció asiàtica. La llibreria està dividida per països i els seus mobles estan fets d’aquella fusta marró fosc britànica que transmet tradició i calidesa. Quan ja tenia sota el braç un llibre sobre el Partit Comunista xinès i un altre sobre la història del maoisme, em vaig apropar a la secció del sud-est asiàtic. Entre llibres sobre Vietnam, Myanmar i Malàisia, hi destacava un volum negre i molt gruixut de títol From Third World to First. N’havia sentit a parlar: era la segona part de les memòries de Lee Kuan Yew, el líder de Singapur durant dècades i un dels personatges més famosos de l’Àsia del segle XX, al nivell d’un Mao o un Gandhi. Una corresponsal a la Xina me l’havia recomanat com “una de les poques memòries de polítics que val la pena”. La figura de Lee sempre m’havia interessat molt i vaig comprar el llibre sense donar-hi gaires voltes.

 

From Third World to First està dividit en dues parts. La primera tracta sobre construcció nacional. Lee va haver de liderar l’edificació d’un nou país des de zero. Al llibre explica per què va prendre certes decisions i quines lliçons n’ha extret. La segona part tracta sobre relacions internacionals. Cada capítol està dedicat a un país o unitat geogràfica, i Lee hi aboca la seva experiència tractant amb altres líders mundials i també la seva anàlisi. El llibre és valuós perquè poques vegades Lee queda encotillat per clixés o per la por a quedar malament davant del lector occidental. En la seva anàlisi hi ha una gran dosi de llibertat de pensament, encara que potser conjugada amb certa moderació de paraula per responsabilitat cap al seu propi país.

 

Del llibre se’n poden extreure moltes idees i “lliçons” interessants. Jo he seleccionat aquestes:

 

El primer deure d’un Estat és sobreviure. No és una lliçó gaire original en termes teòrics, ja que els clàssics de la filosofia política porten advertint d’això des de fa segles. Però sí que és una lliçó en termes pràctics: Lee no va haver de teoritzar sobre com construir un Estat, sinó que va haver de construir un Estat. Quan Malàisia va expulsar Singapur el 1965, Lee i els seus companys van haver d’edificar un país independent. Els dos primers passos que van fer van estar encaminats a garantir la sobirania nacional: crear un exèrcit i establir aliances internacionals. El petit Singapur estava rodejat de dos gegants demogràfics com Indonèsia i Malàisia, que la podien convertir en un estat vassall en qualsevol moment. La Xina estava exportant la revolució comunista finançant i recolzant moviments subversius per tot el sud-est asiàtic, especialment en països com Singapur amb una població xinesa ètnica considerable. Lee va decidir crear un exèrcit per defensar-se dels seus gegants veïns i aliar-se amb Occident per contrarestar el comunisme. A partir d’aquests fonaments, va poder construir un estat.

“Potser si Occident hagués escoltat més Lee que els columnistes del The New York Times, la situació internacional actual seria ben diferent”

Les quotes poden ser bones. Quan es va independitzar, Singapur era un país dividit ètnicament (encara ho és). La pluralitat ètnica d’un país aporta beneficis a llarg termini, per exemple en termes de creativitat i connexions internacionals. Però, quan un estat està feble i en plena construcció, la pluralitat ètnica pot remar en contra de la unitat necessària per a aquesta primera (i dura) etapa. Lee va entendre que mantenir la cohesió nacional i evitar conflictes ètnics era una prioritat. Els anys anteriors a la independència havien estat marcats per disturbis i violència entre comunitats. Lee va establir diversos mecanismes per evitar que cap ètnia de Singapur se sentís discriminada. Va imposar, per exemple, quotes ètniques en l’habitatge per evitar guetos: els pisos de Singapur han de tenir un percentatge mínim de xinesos, malais i indis ètnics. En termes de drets abstractes (imposar-te amb qui has de viure) o eficiència econòmica, potser no era la millor opció. Però ha funcionat i Singapur es va transformar en una societat molt més harmoniosa ètnicament que la majoria dels seus veïns. A la vegada que evitava discriminacions cap a una comunitat, Lee va crear mecanismes de cohesió  entre elles, com ara la imposició de l’anglès com a llengua oficial i compartida.

 

El pragmatisme és la millor economia. Singapur és conegut pels seus nivells extrems de llibertat econòmica. Però també és un país on la majoria de l’habitatge és públic. Durant la construcció nacional de Singapur, el govern de Lee va anar adoptant i provant polítiques econòmiques que veia exitoses a altres països. Alhora, tenia consciència que Singapur era un país petit i que havia de competir de manera original oferint el que els altres no podien. Lee no va tenir recels a intervenir estatalment si considerava que el mercat fallava en algun sector. Alhora, va rebutjar construir un estat del benestar a l’europea, perquè creia que feia els ciutadans mandrosos i veia els problemes que el Regne Unit estava patint als anys setanta. Aquesta heterodòxia econòmica no era cap originalitat de Singapur. És el que han fet el Japó, Corea del Sud o la Xina el passat segle. A Àsia, el fonamentalisme ideològic pro o anti mercat té pocs partidaris.

 

Les diferències culturals importen. Segons Lee, el desenvolupament de Singapur no ha estat només fruit de les seves institucions, sinó també de la seva cultura confuciana. És una de les afirmacions de Lee que, avui en dia, crea més recels. Lee creu que hi ha cultures que tenen una predisposició més forta cap a l’autoritat o el treball, o una visió més positiva de la riquesa personal o l’educació. Cap individu està collat per la seva cultura, però hi ha contextos culturals que faciliten estar més preparat davant del capitalisme o una societat moderna. Això no justifica discriminar cap grup ètnic o assenyalar-lo com a culpable de la seva situació (ja hem vist que per Lee era una prioritat que això no passés). Però la lliçó és que, si volem fer polítiques efectives, no podem obviar aquestes diferències culturals. El polític, per prudència, pot amagar aquestes diferències en el seu discurs públic, però seria perillós que també ho fes en el terreny de l’acció política.

 

Hi ha valors, com la llibertat de premsa, que no són universals. La figura de Lee, en general, ha estat elogiada a Occident, especialment en sectors afins al liberalisme econòmic. Se sol parlar menys de la seva posició respecte a la llibertat de premsa. A Singapur, la premsa està més restringida que a Occident. Lee no ho amaga i diu que això és bo. Quan un diari publicava una informació que el govern de Singapur considerava falsa, el demandava als tribunals demanant compensacions milionàries. Normalment ho feia quan sabia que els tribunals singapuresos, que són independents del poder polític, li donarien la raó. A vegades, les demandes eren contra corresponsals i diaris occidentals que havien publicat especulacions, per exemple, sobre corrupció de dirigents singapuresos. Si no hi havia proves d’aquestes acusacions, els diaris estrangers havien de pagar altes compensacions econòmiques o veien la seva tirada restringida a Singapur. En aquest sentit, es pot argumentar que les pressions als corresponsals estrangers són més fortes a Singapur que a la Xina. A Pequín moltes capçaleres internacionals estan censurades, però els corresponsals publiquen moltes informacions o especulacions de les quals no tenen proves fermes (tampoc és que sigui fàcil trobar-les) i no acaben als tribunals o collats econòmicament. L’argument de Lee: el corresponsal occidental que treballa des de Singapur s’ha de regir per les normes de Singapur, no les dels Estats Units o Europa Occidental.

 

La Xina no es democratitzarà. L’any 2000, quan Lee va publicar From Third World to First, va dir que la Xina no es transformaria en una democràcia liberal. Ho va fer vint anys abans que intel·lectuals americans o europeus s’estiressin els cabells per com havien estat de naïfs respecte de Pequín. Lee advertia que l’Àsia havia pres un camí diferent del d’Occident i que no necessàriament implicava copiar el model anglosaxó o europeu. Aquesta predicció de Lee estava basada en les seves converses amb líders xinesos com Deng Xiaoping, els seus viatges anuals a la Xina per observar el seu desenvolupament, i el seu coneixement de la història, pors i aspiracions del país. Potser si Occident hagués escoltat més Lee que els columnistes del The New York Times, la situació internacional actual seria ben diferent.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Bezos i la cultura de la innovació | Martí Jiménez Mausbach

ElTribú

| 26 jul., 2021

Bezos i la cultura de la innovació | Martí Jiménez Mausbach

26 jul., 2021 |

Martí Jiménez | @MartiJim7

Dimarts passat el coet New Shepard s’enlairava des del desert de Texas per portar Jeff Bezos, propietari d’Amazon, i tres passatgers més, fins a la línia Karman, la frontera a 100 quilòmetres de la superfície terrestre on tècnicament s’acaba l’atmosfera i comença l’espai exterior. El coet empra un motor d’hidrogen líquid sense emissions de carboni i la seva tecnologia s’emmarca en un programa de recerca per reduir l’ús de combustibles fòssils en l’aviació comercial.

 

Bezos no és l’únic magnat que s’endinsa en l’exploració espacial. El vol suborbital de la seva empresa Blue Origin tenia lloc només nou dies després de la missió del multimilionari britànic Richard Branson amb la seva companyia Virgin Galactic. Per la seva banda, Elon Musk, fundador de PayPal i Tesla, és propietari de SpaceX, empresa que desenvolupa coets reutilitzables que poden entrar en òrbita i transportar passatgers a l’Estació Espacial Internacional. 

 

La cursa pel domini del turisme espacial, ja escenificada per Stanley Kubrick a Odissea a l’espai,   agafa embranzida. Bezos, Musk o Branson aposten perquè el proper gran destí turístic sigui extraplanetari, i treballen per fer-ho realitat en un futur no gaire llunyà.

 

Més enllà de la viabilitat tècnica de les ambicions dels tres emprenedors, m’ha sorprès (o no) llegir, aquesta darrera setmana, crítiques aferrissades als seus projectes espacials. Periodistes i ciutadans ja no parlen d’exploradors o innovadors. Bezos ha estat titllat d’elitista, megalòman i vanitós. 

 

Darrere d’aquesta difamació constant batega un odi visceral a l’empresari, que no és més que la versió contemporània del vici de l’enveja, ja criticat per Cervantes (“corc de les virtuts”) Unamuno (“l’íntima gangrena espanyola”) o Pla (“una distracció”). Fins i tot Stuart Mill es va adonar que sovint al nostre país “perseguim amb enveja a tots els nostres grans homes, els amarguem l’existència i, generalment, aconseguim aturar aviat els seus triomfs”.

 

Certament, a Madrid –i a Barcelona– abunden els negociants o contractistes –que no empresaris–, homes que triomfen a través de l’extracció de rendes, la captura política i el nepotisme. Una realitat força preocupant fruit d’un marc institucional que no delimita unes regles del joc simètriques per estimular la lliure competència sinó que assigna recursos i tria perdedors i guanyadors. Guanyadors que canvien segons el color polític –Castor pels blaus, Plus Ultra pels vermells. 

“El gran debat ideològic del moment és entre aquells qui creen o ajuden a crear i aquells qui impedeixen la creació, a través de barreres legals, fiscals o administratives, però també mentals. Necessitem una nova renaixença cultural on la innovació empresarial recobri el prestigi i l’estatus que es mereix”

Nepotisme i enveja es retroalimenten en un cercle viciós. Segons el Global Entrepreneurship Monitor, només un 34,6% dels nostres veïns creu que els empresaris que triomfen gaudeixen d’un estatus social elevat. La mateixa xifra és del 62,1% a Itàlia, del 62,9% a França, del 63,3% al Regne Unit i del 73,9% a Alemanya. Fins i tot arriba al 46,4% a Argentina –sí, el bressol del peronisme!

 

Així doncs, al nostre país tenim aversió a la competència i, més concretament, a la competència productiva, la que no empra el frau, el favor o l’engany, sinó la innovació, ja sia per enviar menjar a domicili o per enviar passatgers a Mart.

 

No és estrany, per tant, que fins i tot els polítics menys al·lèrgics a la creació de riquesa dediquin molts més minuts dels seus discursos electorals a parlar de la fiscalitat a les herències (Successions) o al consum (tipus reduïts en l’IVA), en comptes de criticar els esculls fiscals a estalviar, invertir i, en definitiva, competir.

 

Augmentar l’estatus i el prestigi social de creadors i innovadors fou crucial per al desplegament científic i econòmic de la Gran Bretanya durant la Revolució Industrial. Com explica Anton Howes al seu darrer llibre Arts and Minds, la invenció es va començar a veure com una trajectòria professional viable i atractiva, no només econòmicament sinó també en termes d’estatus i reconeixement social. Organitzacions com la Society for the Encouragement of Arts, Manufactures and Commerce (RSA) atorgaven medalles honorífiques i premis en metàl·lic a aquells individus que traspassaven les fronteres del coneixement i inventaven solucions tecnològiques a l’abast de la societat. L’aristocràcia anglesa honrava personalment els inventors i emprenedors i ho feia públicament, enfortint el seu prestigi. Durant el noucentisme, espais com l’Ateneu Barcelonès o l’Institut d’Estudis Catalans inspiraven moviments similars.

 

L’empresari assumeix el risc de diferir el seu consum present per finançar inversions, seleccionar projectes, concentrar patrimonialment riscos i sobretot, satisfer necessitats alienes. Cultivar el prestigi i l’estatus social de l’empresariat que crea valor i rendes –i no el que les captura–  és una de les característiques de les societats pròsperes i amb major mobilitat social.

 

Els darrers anys he tingut la sort de conèixer la cultura empresarial de Londres, Frankfurt, Copenhagen i San Diego. En cap d’aquestes ciutats es respira la visceralitat barcelonina envers els empresaris. Empresaris que estan portant al mercat tecnologies no invasives per a la detecció d’infeccions, formes d’alimentació més sostenible o aplicacions per trobar company de pis.

 

El gran debat ideològic del moment és entre aquells qui creen o ajuden a crear –solucions, productes, serveis, art, tecnologia, ciència– i aquells qui impedeixen la creació, a través de barreres legals, fiscals o administratives, però també mentals. Necessitem una nova renaixença cultural on la innovació empresarial –fins i tot aquella que albira traspassar les fronteres del planeta– recobri el prestigi i l’estatus que es mereix.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Sense un gra de sal #18 | Claudio

ElTribú

| 25 jul., 2021

Sense un gra de sal #18 | Claudio

25 jul., 2021 |

@clorgu

“Se deleghiamo la nostra paura non faremo altro che rinunciare alla nostra libertà – fra le altre anche a quella di avere paura – in favore di una nuova paura, il terrore”. Marco Filoni, Il calcolo della paura.

 

 

‘There they are,’ said Carlyle, ‘cutting’ each other’s throats, because one half of them prefer hiring their servants for life, and the other by the hour.’ M. E. Grant Duff, Notes from a Diary.

 

“The Socratic model of life of constant enquiry is very nice, but it precludes from the possibility that the Truth is given. One knows Lessing’s parable in which the choice is between the Truth and the search for the Truth. The German playwright and philologist contended that we human beings should choose enquiry over the Truth, for the latter is God’s privilege. So far so good. But how could we know that we are really looking for truth and not for our own intellectual excitement. Furthermore, what if God had somehow wanted to present us with Truth?” Rémi Brague, pròleg a Socrates and Other Saints de Dariusz Karłowicz.

 

 

 

“Lucky is the mas who does not secretly believe that every possibility is open to him”. Walker Percy, The Last Gentleman.

 

“Renan is probably the first to have been aware of the remarkable fact that the fascination with decadence and the apparently contradictory fascination with origins and primitivism are actually two sides of one and the same phenomenon”. Matei Calinescu, Faces of Modernity.

“Not only do things tend to go to hell, but your own actions contribute inevitably to that process”, Michael Crawford.

Michael Crawford: portant l’ànima al taller (II)

 

Not only do things tend to go to hell, but your own actions contribute inevitably to that process. (SCS)

 

Per això, els qui posseeixen una major familiaritat amb els fets naturals resulten més capaços d’establir principis tals que permeten relacionar major quantitat de fenòmens. (Aristòtil, Sobre la Generació i la Corrupció, 316a, 5-8)

 

Sòcrates: Si hagués estat en la terra i simplement atalaiat les elevades regions des de baix, mai hauria pogut dur a terme els meus descobriments. Perquè la terra tira cap avall dels sucs del pensament, igual que ocorre amb els créixens. (Aristòfanes, Els Núvols, 232)

 

L’home que ha passat per un institut o una universitat es converteix amb facilitat en físicament inutilitzable per a les ocupacions manuals, sense adquirir necessàriament una ocupabilitat en les professions liberals. (J.A. Schumpeter, Capitalisme, Socialisme i Democràcia)

 

Aristotle begins his Metaphysics with the observation that “all human beings by nature desire to know.” I have argued that real knowledge arises through confrontations with real things. Work, then, offers a broadly available premonition of philosophy. (SCS)

 

Philosophy is, among other things, an attempt to understand one’s own experience. It therefore has some kinship with the idea of “common sense.” But common sense sometimes has to be defended by elaborate arguments directed against other arguments that cover over lived experience. (WBYH)

 

Genuine agency arises not in the context of mere choices freely made (as in shopping) but rather, somewhat paradoxically, in the context of submission to things that have their own intractable ways. (WBYH)

 

The philosophical project … is to reclaim the real, as against representations … not “freedom” but “agency.” For it is when we are engaged in a skilled practice that the world shows up for us as having a reality of its own, independent of the self. (WBYH)

 

The technological concept of virtual reality also expresses a moral ideal … an especially clear point of contrast to the concept of the situated self that I am offering. (WBYH)

 

A paradox in our experience of agency: to be master of your own stuff entails also being mastered by it. (SCS)

 

If, at some late date in the future, a highly coordinated system of autonomous cars were to achieve the level of efficiency that prevails today at an intersection in the old country, it would be counted a smashing success. (WWD)

 

This is a story about the progressive possibilities of tradition. (WBYH)

 

The truth is that creativity is a by-product of mastery of the sort that is cultivated through long practice. (SCS)

 

This is very different from the modern concept of creativity, which seems to be a crypto-theological concept: creation ex nihilo… the self plays the role of God. (WBYH)

 

The problem of technology is almost the opposite of how it is usually posed: the problem is not “instrumental rationality,” it is rather that we have come to live in a world that precisely does not elicit our instrumentality, the embodied kind that is original to us. We have too few occasions to do anything. (SCS)

 

A fully free relationship to technology would be one that neither shuns it as alienating magic nor accepts uncritically the agenda that is sealed inside the black box. (WWD)

 

Paradoxically, we are narcissistic but not proud enough. (SCS)

 

When the sovereignty of the self requires that the inheritance of the past be disqualified as a guide to action and meaning, we confine ourselves in an eternal present. (WBYH)

 

Futurism is a genre of mythmaking that seeks to generate a feeling of inevitability around some desired outcome, a picture that is offered as though it were a prediction … One must accept the future rather than “cling to the past” (which often means simply accepting the present—what presently exists—as perfectly adequate). (WWD)

 

SCS: Shop Class as Soulcraft
WBYH: The World Beyond Your Head
WWD: Why We Drive

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Befa violenta | Miquel Bonet

ElTribú

| 23 jul., 2021

Befa violenta | Miquel Bonet

23 jul., 2021 |

Miquel Bonet | @MiquelBonet_

Tinc mala memòria i només em queden gravades anècdotes, fets sense suc ni bruc. Això va molt bé per la pell i els cabells, perquè sense memòria no hi ha odi, i per tant no hi ha estrès. De la universitat, en recordo dues o tres coses, entre elles una classe de Josep Maria Pujol que va consistir en la projecció de La Batalla d’Alger de Pontecorvo i el seu interès especial en què ens fixéssim en com les accions, les responsabilitats i les penes no requeien en les persones, sinó en els col·lectius, en tots els blocs en conflicte.

 

L’insigne professor Pujol, naturalment, volia fer un paral·lelisme amb la literatura medieval, que era el seu negociat d’aleshores. Amb sorpresa, ens vam adonar que a la Chanson de Roland qui parlava no eren persones, sinó grups més o menys nombrosos d’individus amagats darrere de la veu d’un escollit, per no se sap quina raó. Aquí vaig començar a entendre que la individualitat, que és l’assoliment màxim de la democràcia liberal, es difumina més com més crua és la guerra. Malgrat que la sang i qui la plora, al final, sigui la cosa més personal del món.

 

Hi ha un interès creixent en entrar en guerra. Guerres incruentes —o menys cruentes— però que permeten al creixent autoritarisme instal·lar-se en aquest marc tan còmode. Contravenint el sentit comú que ens diu que ‘qui la fa la paga’ o els fonaments més elementals del Dret que l’enjudiciament és personal i intransferible, sembla que tothom, quan assoleix una posició de poder, s’aboni al clima prebèl·lic per imposar les seves consignes, doctrines i merdes variades.

“Sempre a l’avantguarda del papanatisme mundial, a Catalunya acabem de fer un pas més en el camp fertilitzat de les violències adjectivades: hem creat la violència d’opinió”

Si la primera víctima de la guerra és la veritat, i la veritat ens fa nosa, doncs la lògica psicòtica del governant actual s’inclina a propiciar el conflicte col·lectiu. Més quan la tècnica sociopolítica actual ha refinat tant l’alquímia de les guerres fredes i en sottovoce. Només així s’explica l’èxit aclaparador de conceptes com la ‘violència ambiental’ del Tribunal Suprem contra el processisme, ‘la violència institucional’ dels antisistema o la ‘violència heteropatriarcal’ el feminisme. Tot conceptes ideològicament dispersos i de vegades oposats que tenen en comú una cosa: mentre intenten donar explicacions estructurals a fenòmens concrets —extrem que no es pot ni cal negar: sempre hi ha un context que propicia un determinat succés— laminen un dels principals fonaments de l’estat de dret modern com és la responsabilitat individual.

 

Ja no cal que hi hagi sang. Tot és violència. Adjectivada. I si acadèmicament, per fer articles o entrevistes per la ràdio —fins i tot per canviar mentalitats obtuses, tampoc es pot negar— és molt efectista recórrer a aquest recurs de forçar el llenguatge i tensar la societat amb eines de propaganda de guerra, sembla que ningú no se n’adoni del perill de banalitzar la violència fins al punt de convertir una discussió, un insult o una befa en un fet violent.

 

L’últim exemple, que encara em té acollonit, és la campanya de la nova consellera de Feminismes de la Generalitat i d’ERC —la cosa està confosa i no se sap si va primer l’ou o la gallina— que, entre altres missatges molt enraonats (i estèrils) a la ciutadania ens deia que «Les persones no-binàries existim, i ho hem de poder reconèixer i visibilitzar. Fer-ne befa i negar l’existència de les persones no-binàries és violència». Com us quedeu, eh?

 

Sempre a l’avantguarda del papanatisme mundial, a Catalunya acabem de fer un pas més en el camp fertilitzat de les violències adjectivades: hem creat la violència d’opinió. Jo crec que sí que existeixen les persones no binàries. Però, i si pensés el contrari, emparant-me en arguments científics que ho suportarien perfectament? Seria una persona violenta? Si a sobre se m’acudís fer-ne una mica de conyeta seria una persona violenta amb agreujants?

 

Entenc que és un mètode de conscienciació i que sense eslògans forts la cosa no funciona, però en el clima prebèl·lic actual no podem deixar de veure, en aquestes campanyes públiques, greus irresponsabilitats. I més quan sabem que la justícia espanyola és un esbart de micos xalats amb metralladores i es deleixen per aplicar delictes d’odi, apologies del terrorisme i condemnes inquisitorials d’opinió en general. És jugar amb foc.

 

En el fons, aquesta obsessió d’ara de controlar el llenguatge només amaga la ineptitud i la impotència de poder fer res més.

 

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Llindars | Marina Porras

ElTribú

| 22 jul., 2021

Llindars | Marina Porras

22 jul., 2021 |

Marina Porras | @mporrasmarti

[Per què ser feliç quan podries ser normal?, Jeanette Winterson. Traducció de Dolors Udina. Edicions del Periscopi]

 

La primera nit que vaig dormir al meu pis, fora de casa els pares, vaig plorar. Em vaig sentir molt ridícula, perquè els plors no responien a res. Estava molt contenta, estrenàvem el nostre primer pis i ens ho estàvem passant molt bé. No he tingut cap experiència traumàtica a casa, i marxar-ne no era un drama sinó l’evolució completament natural de les coses. Per això em van fer vergonya les ganes de plorar. No tenia cap explicació raonable ni cap motiu per justificar-me.

 

Amb el pas dels anys i els pisos m’he adonat que marxar de casa és una de les poquíssimes decisions irreversibles que he pres a la vida. Triava una cosa i n’abandonava una altra. Guanyava un espai i en perdia un altre. Com que crec que li dec moltes coses a la meva habitació d’adolescent, de vegades em sap greu que ja no existeixi tal com la tenia muntada, amb els meus llibres i un espai que només era meu. És un dels tòpics fundacionals de la literatura occidental, però no per això és menys cert: la idea de casa nostra és un dels pesos més pesats que arrosseguem pel món.

 

A la seva autobiografia Per què ser feliç quan podries ser normal, l’escriptora anglesa Jeanette Winterson dedica un capítol a les cases on va viure. Explica que el que més li agrada d’una casa és l’espai que hi ha entre l’interior i l’exterior, el llindar: “M’encanta com als gats, tant als salvatges com als domèstics, els agrada estar mig a dins mig a fora, però només si la porta és oberta”. A Winterson l’havien maltractada molt, de petita. Vivia amb una mare tirànica que llegia la Bíblia compulsivament i que la castigava dormint a les escales del replà si feia alguna cosa que no li semblava bé. No va tenir mai clau de casa seva, depenia d’algú que l’obrís per a poder entrar.

“És veritat que hi ha alguns perills en aquests llindars que a Jeanette Winterson i a mi ens donen una certa tranquil·litat. Però està bé protegir-los, perquè són l’únic lloc que et deixa fingir que el món és tan obert com te’l puguis permetre”

Winterson va fugir d’allà als setze anys, i fins molt més tard no va tenir un lloc que fos només d’ella. Des que té casa pròpia, no tanca la porta gairebé mai. El primer que fa quan es lleva és obrir-la, i el llindar entre dins i fora està sempre disponible, sempre hi ha marge per a circular-hi. Ho fa perquè ha estat expulsada de molts llocs. La reacció natural contra això és deixar-ho tot obert.

 

Al contrari que Winterson, jo no he hagut de fer tries radicals, però sempre he evitat els gestos irreversibles. Si no noto l’ambivalència de l’entrar i sortir, la possibilitat d’obrir i tancar, m’ofego de seguida. Com que ho havia patit alguns anys, quan vaig marxar de casa el meu pare insistia perquè m’endugués les bosses que no havia agafat fent la mudança. No volia que hi hagués coses meves escampades per una habitació que ja no era la meva. Amb ma germana va fer igual, i les dues ens n’enfotíem sense mala llet, dient que semblava que tingués pressa per fer-nos fora de casa.

 

El meu pare ha hagut de fer tries més irreversibles que les meves, i per això té un sentit de la responsabilitat més agut que el meu. La seva impaciència per buidar l’habitació, potser de manera inconscient, era un instint per protegir el nostre espai, perquè quedés clar que jo havia fet alguna cosa més que un canvi de casa, i que això implicava el pes d’una tria. Era l’explicació que hi ha moments en què no podem mantenir el llindar.

 

És veritat que hi ha alguns perills en aquests llindars que a Jeanette Winterson i a mi ens donen una certa tranquil·litat. Però està bé protegir-los, perquè són l’únic lloc que et deixa fingir que el món és tan obert com te’l puguis permetre. Són l’espai que et protegeix de l’angoixa que provoquen les decisions irreversibles.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Una ciutat adormida | Elena García Dalmau

ElTribú

| 21 jul., 2021

Una ciutat adormida | Elena García Dalmau

21 jul., 2021 |

Elena García Dalmau | @__dalmau

El tinent de l’alcaldia de Barcelona Albert Batlle va afirmar dissabte passat al Via Lliure que, un cop acabada la pandèmia, els barcelonins hauríem de replantejar el nostre model d’oci nocturn. Sota el pretext de protegir «el dret al descans de la immensa majoria dels ciutadans», Batlle va proposar el tancament dels establiments nocturns a la una de la matinada, assegurant que permetre activitats fins passades les tres no té cap mena de sentit i que en els propers anys hauria de néixer un nou model vital que permetés «disfrutar de manera ordenada i cívica». 

 

Un dels pocs miracles que ha comportat la covid és l’evidència que tots ens vigilem entre nosaltres molt més del que ens pensàvem. També a les ciutats. L’Albert Batlle i tots els que, a crits o xiuxiuejant, han donat suport a la seva proposta post-pandèmica són els mateixos que ens increpaven des del balcó quan trigàvem més de tres minuts a baixar les escombraries i que ens assenyalaven quan ens baixàvem la mascareta caminant sols pels carrers. I són els mateixos que esperen les dotze i un minut per fer «sh» pel pati de veïns i que baixen ben d’hora a la platja els matins de Sant Joan per queixar-se de la brutícia i del desagraïment de les generacions més joves. 

“Com les accions, les inaccions tenen també les seves conseqüències. Ningú no va sortir al carrer la matinada de dissabte per rebutjar el nou toc de queda i ara ens farem els sorpresos que el tinent d’alcalde faci aquest tipus de propostes”

El problema del Batlle, com el problema dels qui proposen avançar els sopars i el tancament de les botigues a quarts de vuit del vespre, és que no han entès Barcelona com a espai, ni com a capital, ni tampoc el Mediterrani en general, ni tampoc com funcionen l’economia, l’esperit i el cos d’un país mediterrani. Les grans ciutats mai dormen i tremolen feroçment a les nits i voler tancar Barcelona a la una de la matinada vol dir convertir-la en la capital provinciana més desaprofitada de la història.

 

Com les accions, les inaccions tenen també les seves conseqüències. Ningú no va sortir al carrer la matinada de dissabte per rebutjar el nou toc de queda i ara ens farem els sorpresos que el tinent d’alcalde faci aquest tipus de propostes. Vam acceptar acríticament i sense reclamar cap evidència comprovable l’aplicació de mesures que retallaven la nostra llibertat i els nostres drets com a ciutadans. I sí, és una situació excepcional, i sí, tothom ha fet sacrificis aquests últims mesos. Però la passivitat ciutadana davant la instauració d’un toc de queda marca un antecedent, com a mínim, perillós.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

El Tribunal #12 | Cuba i els Estats Units | amb Mel Martínez

ElTribú

| 19 jul., 2021

El Tribunal #12 | Cuba i els Estats Units | amb Mel Martínez

19 jul., 2021 |

Parlem amb Mel Martínez, el primer senador cubanoamericà de la història dels EUA, sobre la situació de Cuba i el seu futur.

 

També disponible a iVooxSpotify i Apple Podcasts.

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Sense un gra de sal #17 | Claudio

ElTribú

| 18 jul., 2021

Sense un gra de sal #17 | Claudio

18 jul., 2021 |

@clorgu

“Liberty is not the power of doing what we like, but the right of being able to do what we ought”, Lord Acton.

 

Bonaparte: Hubiera sido mejor para la tranquilidad de Francia si este hombre no hubiera existido…

Stanislas de Girardin: ¿Y por qué, ciudadano Cónsul?

Bonaparte: Porque él preparó la revolución francesa.

Stanislas de Girardin: ¡Yo creía, ciudadano Cónsul, que no sería usted quien se quejaría de la Revolución!

Bonaparte: ¡Pues bien! El futuro sabrá si no hubiera sido mejor para la tranquilidad de la Tierra que ni Rousseau ni yo hubiésemos existido jamás.

 

 

(…)

Greek amphoras for wine or oil,

Hopi vases that held corn, are put in museums

but you know they were made to be used.

The pitcher cries for water to carry

and a person for work that is real.

To be of use, Marge Piercy

 

“It is to be feared that about a hundred detective stories have begun with the discovery that an American millionaire has been murdered; an event wich is, for some reason, treated as a sort of calamity”, GK Chesterton, The Arrow of Heaven, en The Incredulity of Father Brown.

 

“We make men without chests and expect of them virtue and enterprise. We laugh at honour and are shocked to find traitors in our midst. We castrate and bid the geldings be fruitful”, C.S. Lewis.

 

“In a fully developed bureaucracy there is nobody left with whom one can argue, to whom one can present grievances, on whom the pressures of power can be exerted. Bureaucracy is the form of government in which everybody is deprived of political freedom, of the power to act; for the rule by Nobody is not no-rule, and where all are equally powerless, we have a tyranny without a tyrant”, Hannah Arendt, On Violence.

“Self-driving cars must be understood as one more escalation in the war to claim and monetize every moment of life that might otherwise offer a bit of private head space”, M. Crawford.

Michael Crawford: portant l’ànima al taller (I)

 

Where there is real work being done, the order of things isn’t quite so fragile. Not surprisingly, it is the office rather than the job site that has seen the advent of speech codes, diversity workshops, and other forms of higher regulation. (SCS)

 

Equality is an aristocratic ideal. It is the ideal of friendship—of those who stand apart from the collective and recognize one another as peers… By contrast, the bourgeois principle is not equality but equivalence—a positing of interchangeability. (SCS)

 

This distinction between wanting to excel others and wanting to dominate others gets elided in egalitarian culture, and the thirst for distinction is thereby subject to all the suspicion that should be reserved for a would-be tyrant. (WWD)

 

The well-founded pride of the trade person is really quite different from the gratuitous self-esteem that educators are often told they have to impart to students as though one could impart that by magic rather than through accomplishments.

 

Acquiring the tastes of a serious person is what we call education. (WBYH)

 

To weaken the local authority of teachers and traditions that embody “personal knowledge” is a bad idea, on both epistemic and political grounds. (WBYH)

 

The best sort of democratic education is neither snobbish nor egalitarian. Rather, it accords a place of honor in our common life to whatever is best. (SCS)

 

College habituates young people to accept as the normal course of things a mismatch between form and content, official representations and reality. This cannot be called cynicism if it is indispensable to survival in the contemporary office, as it was in the old Soviet Union. (SCS)

 

We distrust authority in the hands of individuals. With its reverence for neutral process, liberalism is, by design, a politics of irresponsibility. (SCS)

 

The basic design intention guiding Mercedes in the last ten years seems to be that its cars should offer psychic blow jobs to the affluent. (WBYH)

 

Self-driving cars must be understood as one more escalation in the war to claim and monetize every moment of life that might otherwise offer a bit of private head space. (WWD)

 

Escape to the autistic zone, is precisely the remedy that is wanted if your life resembles that of the passive kitten on the carousel of modern life, who is nonetheless exhorted at each rotation to “seize the day!” (WBYH)

 

Managers needed to become… founders of cultures, like a Moses, Jesus, or Muhammad… charismatic world making. (SCS)

 

Management books are a subcategory of self-help books. (SCS)

 

With their visible performance of doing the right thing, bicyclists also get to wear very smart-looking outfits that show what kind of body comes with being virtuous. (WWD)

 

Le mâle blanc hétérosexuel. Sans lui et sa souillure morale, la logique selon laquelle les femmes, les personnes de couleur et les gays sont sacralisés ne pourrait pas perdurer. Nous, mâles blancs hétérosexuels, sommes donc devenus très importants! À titre personnel, j’aimerais être rémunéré pour ce travail symbolique parce qu’il est épuisant!

 

Administrative nudges are a thin attempt to get us to act as if we were virtuous, without any reference to character traits like self-control. (WBYH)

 

J’attaque l’idée que le remède pour tous nos maux est toujours plus de libération… Ce qui m’intéresse, ce sont les possibilités progressistes de la tradition.

 

Family bonds give way to social security, which in turn gives way to the individual retirement account. To fill the void that comes with isolation… we posit the ideal of the sovereign self… the consumer self that puts its stamp on the world by buying things. (SCS)

 

SCS: Shop Class as Soulcraft
WBYH: The World Beyond Your Head
WWD: Why We Drive

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

El locutori #8 | Gregorio Luri

ElTribú

| 17 jul., 2021

El locutori #8 | Gregorio Luri

17 jul., 2021 |

Gregorio Luri | @GregorioLuri

Antístenes

 

Antístenes, el primer filòsof cínic, feia broma dels atenesos perquè es tenien per autòctons (literalment: nascuts de la terra) i, llavors, compartien el seu orgull i el seu honor amb cargols i llagostes.

 

“L’home no és una planta”, deia Plutarc. No obstant això, en tota la filosofia hi ha un profund desig d’arrelament. 

 

Si no som cap planta, per què ens fa mal el desarrelament?

 

Antoni Abad

 

Antoni, considerat el pioner de l’eremitisme cristià, va sentir una dia un veu que venia del cel i li deia: “Si anheles descansar, Antoni, ves-te’n al mig del desert”. I Antoni res anhelava més que el decans.

 

Antropomorfisme

 

A la notable carta que Benet XVI va dirigir al matemàtic Odifreddi el 30 d’agost de l’any 2013, hi ha aquest paràgraf notabilíssim:

 

“Voldria recordar l’afirmació de l’anomenat Dionís Seudoareopagita, qui diu en un passatge que, certament, les ments filosòfiques senten una mena de rebuig davant dels antropomorfismes bíblics, que consideren inadequats. Però el risc que corren aquestes persones il·lustrades és el de jutjar després adequada la seva concepció filosòfica de Déu, oblidant que també les seves idees filosòfiques romanen infinitament allunyades de la realitat d’aquell que és «totalment Altre». Així les coses, aquests antropomorfismes es revelen necessaris per superar l’arrogància del pensament; més encara, cal dir que, sota algun aspecte, els antropomorfismes s’acosten més a la realitat de Déu que els mers conceptes. D’altra banda, segueix sent vàlid el que en 1215 va dir el Concili IV del Laterà, o sigui que tot concepte de Déu només pot ser analògic, i que la seva dissemblança respecte a l’autèntic Déu sempre és infinitament més gran que la seva semblança.

 

Apocalipsi

 

A Cool memories compta Baudrillard que “en el zenit d’una orgia, un home va xiuxiuejar a l’oïda d’una dona: Què faràs després de l’orgia?”

 

Inspirant-se en aquesta pregunta, el Musée d’ethnographie de Neuchâtel va organitzar una exposició titulada “Q’est-ce que vous faites après l’Apocalypse?”

 

Aporia

 

El verb “poreuô” (caminar, fer camí) va donar lloc en grec a una sèrie d’imatges de gran potència plàstica i dialèctica per expressar tant el procés intel·lectual com les facilitats o dificultats que es presenten en el seu transcurs. La “aporia” és la impossibilitat de seguir fent camí; “diaporeo” vol dir arribar a l’altre costat, assolir, travessar; “euporía” és la facilitat de trànsit, la via lliure. Plató utilitza assíduament aquestes imatges i fins i tot amplia les seves possibilitats. Per exemple en Timeu 49 b fa servir “proaporeo” (afrontar la dificultat preliminar) i en Lleis IX 861 b, “exeuporeo” ( “obrir-se un camí per sortir de l’embaràs”).

 

La “aporia” nomena bàsicament la desorientació d’un caminant que no sap quina direcció prendre i, llavors, és un índex de la seva ignorància, mentre que la “euporía” assenyala el camí franc, sense impediments. 

 

Molts atenesos tenien a Sòcrates per un creador  d'”apories”. Aquest és el retret que li dirigeix, per exemple, Menó (Menó 70 e-80 a): “Mira, Sòcrates, jo ja havia sentit abans de conèixer-te que tu no fas altra cosa més que confondre’t (aporeîs) tu i confondre (aporeîn ) als altres “.

 

Recordem que en la seva defensa davant el jurat que el condemnarà a mort, Sòcrates es presenta com un tàvec que no és, precisament, l’insecte més agradable. Així que no és estrany que alguns dels seus seguidors l’abandonessin i passessin a les files dels melodiosos sofistes.

“Tota cultura humana descansa sobre un fonament arbitrari, començant pel llenguatge i seguint per la proscripció del canibalisme. La cultura (i la política) consisteix a habitar arbitràriament la natura”

Aprendre

 

Segons Ammià Marcel·lí, quan Sòcrates va ser condemnat a mort i empresonat, va demanar a un músic, que estava interpretant hàbilment una cançó del poeta líric Estesícor, que li ensenyés a tocar-la mentre encara quedava temps. I quan el músic li va preguntar de què li serviria, ja que anava a morir a l’endemà, Sòcrates va respondre: “Per saber alguna cosa més abans de marxar de la vida”.

 

Elià especifica que quan algú li va preguntar a Sòcrates per què estava ansiós per aprendre’n, va respondre que “per morir sabent”.

 

En realitat, el protagonista d’aquesta anècdota no va ser Sòcrates, sinó Soló qui, sent molt ancià va escoltar al seu nebot cantar un meravellós poema de Safo i li va demanar que li ensenyés.

 

Però tant ens fa qui fos el protagonista, l’important és aquest cant al saber pel saber, al coneixement no utilitari i que, precisament per això, afirma la nostra essència com a humans.

 

Arbitrari

 

Gershon Legman, un folclorista nord-americà, se sorprenia en el seu llibre Love and Death: A Study in Censorship (1949) que “l’assassinat és un crim. Descriure un assassinat, no. El sexe no és un crim. Descriure conductes sexuals, sí”. Són molts els que s’escandalitzen amb aquestes coses i es porten les mans al cap perquè, com Javier Krahe cantava referint-se al sexe indiscret, “pagant està bé i molesta si és gratis”. A aquestes bones gents els agrada molt denunciar la hipocresia social. Però es tracta realment d’hipocresia? Sospito que més aviat es tracta d’arbitrarietat. Tota cultura humana descansa sobre un fonament arbitrari, començant pel llenguatge i seguint per la proscripció del canibalisme. La cultura (i la política) consisteix a habitar arbitràriament la natura. Aquesta és una rigorosa llei de la nostra naturalesa: no podem ser al mateix temps completament naturals i humans.

 

Seguin vostès en un banc d’un passeig transitat i dediquin una estona a contemplar com cada transeünt porta la seva personalitat. Descobriran que l’estil és l’art de portar de manera versemblant la nostra arbitrarietat.

 

Arbre invers

 

Si no som plantes, per què ens fa mal el desarrelament?

 

Perquè l’home -ens respon Antonio Pérez, secretari de Felipe II- és un “arbre invers”.

 

Juan de Zabaleta, cronista de Felip IV, explica aquestes paraule