p39.2

9800€ de 25000€

9800€ de 25000€

Alfons López Tena: “Junqueras és el personatge més sinistre del Procés"

ElTribú

| 15 maig, 2021

Alfons López Tena: “Junqueras és el personatge més sinistre del Procés"

15 maig, 2021 |

Guillem Laporta@bcnguillem

 

Entrevista a Alfons López Tena.

Molta gent es pregunta a què es dedica a l’actualitat. Com és un dia normal per a vostè?

 

Doncs molta gent es quedarà amb la idea de saber-ho perquè no ho penso dir. Jo ja no estic en la vida pública. Si estàs en una activitat pública has de retre comptes més enllà de la pròpia activitat, però no és el meu cas.

 

Els seus tweets ja no parlen gairebé mai de Catalunya. Per què?

 

Perquè vaig desconnectar a partir del moment en què vaig arribar a la conclusió que a Catalunya no hi havia cap solució possible. He canviat de llengua [a l’anglès] i he canviat de mentalitat, no estic pendent de les qüestions catalanes.

 

Vostè es considera català?

 

Sí. Però això ha deixat de tenir importància. En cada persona sempre hi ha tota una sèrie d’elements identitaris, com és la llengua, la nacionalitat, la religió, el gènere, l’orientació sexual o la ideologia. En segons quins moments de la seva vida, alguns d’aquests elements tenen una major o menor preeminència. Ara mateix, el fet de ser català, per a mi, no en té. 

 

Ser català és…

 

És com tenir els ulls marrons, una característica personal sense rellevància. 

 

I quins temes l’interessen actualment?

 

Últimament he estat escrivint sobre el populisme autoritari i sobre les manifestacions dels últims anys. Tot i així, des del moment de la derrota de Trump, aquest és un tema que ja està superat, encara que sempre hi haurà països més o menys desgraciats que cauen en mans de dictadors, governants autoritaris o tril·lers, com és el cas de Catalunya, l’Índia, Turquia o Polònia. 

 

Quin nexe hi ha entre el procés i l’autoritarisme populista global dels últims 6 anys?

 

És la mateixa cosa. Quan es diu que “la voluntat del poble està per sobre de la llei”, això significa que els governants no han de retre comptes perquè estan sotmesos a unes malèvoles forces de l’exterior que ens volen destruir. Vaig començar a percebre aquest paral·lelisme amb l’ascens de Modi al poder a l’Índia el 2014: els mateixos discursos, el mateix plantejament ideològic, la mateixa exclusió dels que són pròpiament catalans o pròpiament indis d’aquells que no ho són. 

 

L’inici del Procés els anys 2010-2012 coincideix amb l’entrada del seu ex-partit, de Solidaritat, al Parlament. Vostè es considera un iniciador del Procés?

 

No. Solidaritat va ser el producte d’una fase anterior, del descrèdit de Convergència i d’Esquerra al no reconèixer que el nou Estatut havia estat un fracàs. Davant de la manca d’alternatives, van sorgir varies iniciatives cíviques, ideològiques i polítiques, com ara les consultes per a la independència, les quals jo vaig promoure. Quan els dos partits van veure que allò els podia posar en qüestió, llavors van llençar el Procés. Cal recordar que el 2010 Esquerra anava a continuar un govern tripartit amb Montilla i l’aspiració de Convergència era aconseguir el “sisè pacte fiscal millor de la història”. En realitat, el Procés comença el 2012, que és quan es va produir la manifestació de l’ANC, la convocatòria electoral de Mas i la federació de candidatures. 

 

Com s’explica que després de tot el que ha passat no hi hagi cada dia al menys 10.000 independentistes assaltant les seus d’Esquerra i de JxCat?

 

Perquè la gent no volia la independència, volia estar entretinguda. D’aquí les seves referències a Ítaca, concretament la versió casolana de Lluís Llach, que diu que no importa el resultat, sinó el camí. I això és el que la gent va votar i continua votant. 

 

En els últims anys han sorgit moviments com Primàries que intenten recuperar l’esperit independentista més enllà dels partits tradicionals. Què en pensa d’aquests moviments?

 

Que fan tard, ja està tot el peix venut. Alguns d’ells em van demanar suport i presència, però els hi vaig negar per dos motius. El primer és que, com he dit, considero que no hi ha res a fer. En segon lloc, perquè aquests moviments es basen en l’engany de dir que l’1 d’octubre era un referèndum d’independència i que el poble es va manifestar desbordant la classe política. La “gran fita” de l’1 d’octubre es deu a Puigdemont i Junqueras. Com poden dir, d’una banda, que la gran fita és l’1 d’octubre i, per l’altra, dir que no s’ha de votar els seus promotors, sinó a ells? Electoralment és letal, que és el que ha passat, a banda de ser deshonest. 

 

A les eleccions catalanes de 2012 Solidaritat ja no va entrar al Parlament. Aquella nit electoral vostè va dir: “Catalunya no ha votat per la independència, ha votat per l’extinció”. Els temps li ha donat la raó?

 

Jo crec que sí. De què està més a prop ara Catalunya respecte el 2012? de la independència o de l’extinció? 

 

No sembla que hi hagi indicis que estigui més a prop de la independència…

 

Em fa l’efecte que deu ser de l’extinció, no? Perquè de la independència és evident que no ho està. Fins i tot aquells propagandistes que en el seu moment deien que estàvem “a un pam de la independència”, com ara Vicent Partal, o que feien llibres com “Per què hem guanyat?”, de Francesc-Marc Álvaro, ho admeten. Doncs continuem estant “a un pam”. El que hem guanyat no es veu per enlloc, a banda del que hagi pogut guanyar personalment el senyor Marc Álvaro. La meitat del catalans van optar per opcions fake i l’altra meitat pel no a la independència. I això, en una situació de subordinació econòmica i política, com és el cas català dins d’Espanya, porta a l’extinció. 

 

 

En quant temps?

 

Depèn. L’extinció és l’assimilació i provincialització. Fa deu anys Barcelona aspirava a ser la seu de l’Agència Europea del Medicament i això ara no és ni plantejable. Barcelona ha quedat reduïda a una ciutat de tercer ordre. La competició amb Madrid fa temps que la va perdre, i a nivell internacional no compta per a res. Una ciutat que ha perdut la seu d’empreses i que a més no té un Estat al darrera està abocada a ser un destí purament turístic.

 

Juntament amb els periodistes que mencionava, molts d’altres es van posicionar a favor del Procés, però a partir del 2017 van començar a desdir-se’n i a contradir-se amb el que abans havien afirmat.  Per què?

 

Perquè han perdut. La seva maniobra i la dels polítics que adulaven era aconseguir un millor tracte del poder i de decisió dintre de l’estat espanyol amb l’amenaça de la independència com a alternativa. Com va dir Clara Ponsatí entre rialles, jugar de farol. Quan les coses es fan així, el resultat és perdre, i la derrota no té pares.

“El règim clientelar i semi-mafiós de Convergència i Esquerra s’ha consolidat. Han estat capaços de transformar-se per mantenir allò que realment els importa, els pressupostos i els càrrecs. A més, s’ha infantilitzat la societat catalana i s’ha creat una divisió profunda. Aquesta infantilització s’expressa en un victimisme basat en el fracàs”

Com definiria el periodisme a Catalunya?

 

N’hi ha? Jo el definiria com un aparell d’agitació i propaganda al servei del poder. D’un poder, en aquest cas, autonòmic, que és el més trist. Perquè si un vol donar suport al poder, com a mínim que sigui un poder de debò, no un poder de tercera regional.

 

Si haguéssim de fotografiar la Catalunya abans del Procés i la Catalunya de 2021, quines coses han canviat per bé i per mal?

 

Per bé, cap. Per mal, que el règim clientelar i semi-mafiós de Convergència i Esquerra s’ha consolidat. Han estat capaços de transformar-se per mantenir allò que realment els importa, els pressupostos i els càrrecs. A més, s’ha infantilitzat la societat catalana i s’ha creat una divisió profunda. Aquesta infantilització s’expressa en un victimisme basat en el fracàs. Fracassar et legitima perquè et fa víctima. La infantilització també s’expressa en la improvisació intel·lectual de conceptes que han existit des de sempre i que ells descobreixen com si fossin el Mar Mediterrani. Conceptes que entenen i apliquen malament i arriben a rebregar-los fins que ja no serveixen per a res.

 

Per exemple?

 

Últimament, el nou concepte que han descobert és el de Causa Justa.

 

En què es basa aquest innovador concepte?

 

Ells no ho saben, perquè, com aquell qui diu, senten campanes i no saben d’on. Estem parlant d’una gent que s’ha dedicat a la política des d’un punt de vista purament pràctic. És a dir, xarxes clientelars, territori, pasta i ja està. En conseqüència, el món de les idees no és el seu. En l’àmbit internacional, la Causa Justa és una de les teories amb més recorregut pel que fa a la independència com a remei. És a dir, en aquelles situacions en les quals l’opressió és insostenible, l’únic remei és la independència per evitar mals majors. Aquesta teorització va tenir un moment àlgid amb la independència de Kosovo. A això s’estan agafant ara, a la història que la nostra és una Causa Justa perquè, com que els tribunals espanyols no són justos, això justifica la independència. Els passa com a les famílies contemporànies respecte a les de fa segles: abans tenien quinze fills i se’n morien set, però ara en tenen un o dos, el que suposa que els fills són la gran inversió vital dels pares. Aquí igual: inverteixen en una idea, encara que no la entenguin, perquè és la única que tenen.

 

Què legitima per  a vostè la independència de Catalunya?

 

Doncs que existeix un poble que considera que estarà més ben governat per ell mateix que no governat des d’un govern que no és el seu . Molts ciutadans a Catalunya consideren que el govern espanyol és un govern aliè i en discuteixen la seva pròpia existència i legitimitat. Aquesta és la justificació.

 

 

Vostè al principi deia que el Procés ha dut a l’exclusió dels catalans considerats “no propis”.  Però aquesta justificació que està descrivint comporta considerar legítimes unes institucions respecte unes altres i deixar de banda una part del poble.

 

Són coses diferents. Quan hi ha un nucli de població, posem, el cas de Salou que es va segregar de Vilaseca, que considera que no el tenen en compte, que no el governen bé o que és una minoria, llavors decideix tenir el seu propi Ajuntament. És la discussió del marc mateix, ja que és impossible aconseguir el control d’aquest govern per raons estructurals, perquè son una minoria perpètua. Això no es planteja a Catalunya respecte a les institucions catalanes, però sí respecte al govern espanyol.

 

Quin és el personatge més sinistre del procés?

 

Oriol Junqueras. És el més cínic de tots. Junqueras té el mateix objectiu que tots els altres,  però al seu cas s’hi sumen una sèrie de mancances personals que el fan especialment, diguem-ne, ansiós. I deixem-ho en ansiós. A partir d’aquí, tot ho fa en funció de col·locar-se ell. I així com alguns altres personatges del Procés actuen amb una certa elegància, Junqueras ho fa com un Latin King. És mala persona, traïdor, mentider i apunyala per l’esquena, com et poden dir tots els que han tractat amb ell. El més sinistre és Junqueras, però és una dura competició.

 

El que ens espera a Catalunya després del procés és pitjor del que hem vist fins ara?

 

Sí. Quan un poble ja no té una ambició col·lectiva degenera i perd pistonada. Ara ja no se’n, parla del desequilibri de les balances fiscals, que en el seu dia va generar grans adhesions. Ara es dediquen a defensar que la pobresa està molt bé. És a dir, no aconseguim els recursos per la via del pacte fiscal ni per la via de la independència? Val, llavors diem que els recursos no tenen importància perquè ser pobre està molt bé; d’aquí conceptes com “pobresa energètica” i “pobresa menstrual”. Criden als quatre vents que som un país pobre, enlloc d’optar per un discurs d’anar endavant i d’aconseguir objectius. Un país que té una mentalitat col·lectiva com aquesta esdevé pobre. Fer-se ric és molt difícil, però per ser pobre n’hi ha prou amb deixar-se endur per la corrent.

 

A què atribueix aquesta esquerranització de la societat catalana?

 

A la impotència. També al fet que molts dels seus sectors han abdicat alhora de defensar propostes, iniciatives, i fer batalla ideològica. És allò que va dir Manuel Valls en un famós sopar: una burgesia que no és classe dominant no és més que una colla de rics petulants. Què a creat la burgesia catalana els últims 40 anys? Quina empresa ha fet gran que ja no hi fos? L’única cosa a la que es poden agafar els propagandistes de la cosa barcelonina és la restauració, però ja està.  Quines empreses, quins creadors, quins intel·lectuals, quines obres, quins edificis…? Poc o res.

 

Per què a Catalunya no podem tenir una Ayuso?

 

Sí que en teniu, d’Ayusos catalanes: Dolors Sabater, Carme Forcadell, Laura Borràs, són absolutament Ayusos catalanes!

 

Ja els agradaria… Ayuso mai defensaria la llei dels lloguers que han aprovat al Parlament ni un augment dels impostos.

 

Això no té res a veure. A Catalunya fan una sèrie de lleis declaratives que no s’aplicaran mai. I amb això ja ens quedem contents. Són mesures fetes per a ser anul·lades pel malèfic TC i poder dir que ens oprimeixen.

 

Comunisme o llibertat?

 

Aquesta opció no existeix. Aquest podria ser l’eslògan de la campanya electoral de Keiko Fujimori al Perú, on efectivament hi ha un candidat alternatiu que és d’extrema esquerra comunista i ella, que és l’extrema dreta autoritària i corrupta. A Madrid, l’alternativa al PP no és el comunisme, ni el PP és la llibertat. El PP espanyol sempre ha estat al costat dels règims autoritaris de Polònia i Hungria. És un partit autoritari.

 

És més autoritari el PP o Podemos?

 

Ho és més Podemos, perquè Podemos té una teoria al darrera, i el PP no. El PP, en aquest sentit, és com Convergència o com ERC. És simplement “a pillar”, i ja està. Però Podemos, que podria haver estat una amenaça comunista a Europa fa 10 anys, ha quedat desactivat i liquidat. El fracàs de Podemos s’explica perquè el seu  plantejament era el d’una pistola d’una sola bala: prendre el cel per assalt, com deia Pablo Iglesias. Això és el que van fer els bolxevics a les eleccions russes que van perdre, i com sabien que era l’última oportunitat que tenien, llavors van fer la revolució amb el cop d’Estat. El problema és que Podemos no va tenir la força suficient per tenir el control de l’Estat. A més, Podemos tenia un problema de mixed casting; la cultura comunista és absolutament centralista i autoritària i es basa en què la legitimitat surt del Secretari General, no de la base proletària, és a dir, dels “Círculos”, com en deien ells. Aquestes són dues cultures que es prenen de bufetades. A partir que Iglesias va aplicar la cultura pròpia d’”aquí mano jo”, llavors tots els que s’havien apuntat als processos participatius de la formació van anar despenjant-se.

 

Qui l’ha vist i qui el veu ara, Pablo Iglesias…

 

Un professor universitari de la universitat Complutense de Madrid no és un coronel. Només cal posar de costat a Chávez i a Pablo Iglesias. Veient-los un entén per què un guanya, encara que sigui per a destruir el país, i l’altre perd.

 

Ja sé que no vol explicar el seu dia a dia, però com li va això de ser un espia del CNI?

 

La veritat és que és una pèrdua de categoria. A Madrid corrien rumors que jo era un agent de la CIA i del Mossad, però a Barcelona em diuen que soc un agent del CNI. Francament, entre ser un agent del CNI o ser-ho de la CIA i el Mossad, com a geni del mal m’estimo més les dues darreres. Com que aquests processistes són uns provincians, l’única cosa que se’ls acut és el CNI. En tot cas, jo ni confirmo ni desmenteixo.

 

 

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

El Tribunal #9 | amb Juan Milián

ElTribú

| 14 maig, 2021

El Tribunal #9 | amb Juan Milián

14 maig, 2021 |

Juan Milián | @JuanMilian

A la recerca d’una Ayuso catalana.

 

Parlem sobre Madrid i Barcelona, Catalunya i Espanya, el coronavirus, l’esquerra, el populisme, el paper del PP i el futur de la dreta catalana.

 

 

També disponible a

 

Apple Podcasts

 

Ivoox

 

i Spotify

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

Crònica d'una revolta | Elena García Dalmau

ElTribú

| 13 maig, 2021

Crònica d'una revolta | Elena García Dalmau

13 maig, 2021 |

Elena García Dalmau | @__dalmau

Són quarts de vuit i encara no hi ha moviment a la facultat. En Walter Benjamin dirà que és perquè les revolucions trenquen el contínuum del temps i que per això va haver-hi una hecatombe de rellotges el 1830 a França i que per això els meus companys de generació no deuen tenir gaire pressa per començar a moure els contenidors. Però quan trobem els primers encaputxats tots duen rellotges, i l’únic contínuum que porten als ulls és l’ombra de la son, i al cos, la nostàlgia dels llençols acabats d’estendre. 

 

Són dies de reivindicacions estudiantils. Ahir i avui són els dies de la «VAGA [així, en majúscules] 12 i 13M» i, contra tot pronòstic, els qui volem fer classe podem entrar fàcilment a la facultat. Creuem passadissos, baixem escales, i malgrat les taules superposades i les taquilles recol·locades no hi veiem cap dels conflictes que acostumen a aflorar aquests dies: cap crit, cap música, cap alumne indignat, cap professor canós i impacient envestint els joves amb la seva mala hòstia aragonesa. L’estranyesa de la situació es multiplica quan unes noies del sindicat obren una de les taquilles i ens diuen amb molta amabilitat que si volem accedir a les aules podem fer-ho per la porta lateral de la facultat, que està oberta. Ens mirem entre nosaltres i no entenem res. Cadascun pensa i defensa una teoria conspiratòria més esperpèntica. De sobte, algun treu el mòbil i ens llegeix que a quarts de vuit el deganat ha cancel·lat les classes presencials de tot el dia perquè hi ha hagut una «pernoctació d’estudiants NO autoritzada», que aquesta pernoctació NO autoritzada ha impossibilitat la neteja de les aules i que la NO-neteja de les aules es contradiu amb el pla sanitari de la universitat contra la Covid. A mi no m’agrada perdre i encara menys assumir la derrota, però no puc no lloar qui ha sabut fer servir el cap, entendre l’estratègia i guanyar el joc. «Han guanyat abans i tot de començar la partida», li dic al meu amic. «Va, tira», diu. 

“Se’ns apropen dos nois encaputxats i ens increpen i quan ens diuen «polititzeu-vos, eh?» sento tanta condescendència que ni tan sols faig l’esforç d’explicar-los que precisament si hem assistit avui a classe és perquè estem extremadament polititzats”

Quan sortim de nou ens trobem la meitat de sindicals corrents amunt i avall en grupets de sis sense que ningú els persegueixi i l’altra meitat estirats a la gespa. S’esvaeix la sensació de derrota. Se’ns apropen dos nois encaputxats i ens increpen i quan ens diuen «polititzeu-vos, eh?» sento tanta condescendència que ni tan sols faig l’esforç d’explicar-los que precisament si hem assistit avui a classe és perquè estem extremadament polititzats.

 

Els joves del sindicat es comporten com els nanos de la CUP de famílies benestants i terceres residències, la culpabilitat dels Lorca, Gil de Biedma i dels Ferlosio de torn, versió moderna de la caritat cristiana, però mil cops més barata (i hipòcrita) (i bruta), perquè afiliar-se al SEPC o a les seves versions de partit no els suposa cap renúncia ni cap contribució econòmica. Abans deixàvem monedes als plats dels homes cecs que esperen a les portes de les esglésies, i ara tan sols porten les taules de la facultat de viatge turístic –de la porta principal a la porta de les aules, de les aules al passadís mig buit–. I mentrestant, les dones de la neteja han perdut dues hores de treball perquè les aules que netegen normalment de set a vuit del matí avui eren plenes del jovent revolucionari dels Països Catalans i del món, i a la cafeteria hi ha només una quarta part dels qui normalment hi som a aquesta hora, i el meu amic i jo no podem beure prou cafès per compensar les despeses dels qui no s’han apropat a la facultat avui, i sols contemplem la derrota de la història que no pren la forma d’una muntanya infinita de cendra sinó que se’ns concreta clarament en els gots de cartró que s’acumulen, les màquines de cafè que s’aturen, les pastes meloses que es descomponen i els entrepans calents que es fan malbé.

 

 

 

Aquestes són les ÚLTIMES HORES de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

Contra la renda bàsica universal | Marc Arza

ElTribú

| 12 maig, 2021

Contra la renda bàsica universal | Marc Arza

12 maig, 2021 |

Marc Arza | @marcarza

L’atur i la redundància del treball humà han estat una angoixa constant des que els luddites calaven foc als telers a l’inici de la industrialització. La por que ara provoquen la intel·ligència artificial o la robotització és la darrera febrada d’una grip que ve de lluny. Potser mai no havíem viscut un canvi tecnològic tan radical i accelerat com el d’ara però fins avui, i ja fa 250 anys dels luddites, l’amenaça d’un atur estructural generalitzat i persistent no s’ha fet realitat. Les persones han seguit sent necessàries i han pogut guanyar-se la vida en condicions progressivament més confortables, treballant en noves feines i activitats que el canvi ha anat fent aparèixer. Destrucció creativa. 

 

Però l’amenaça hi és i podria passar que en algun moment el ritme entre la destrucció i la creació es descompassi generant nivells de desocupació més gruixuts i persistents del que les societats desenvolupades consideren tolerable. Les esquerres del món acostumen a respondre a cada nova pregunta amb la mateixa resposta i en aquest cas tampoc no han fallat. La seva proposta davant d’un hipotètic creixement de l’atur provocat per la nova automatització és un subsidi per a tothom a càrrec del pressupost públic i alimentat per nous impostos. Cal suposar que l’han batejat com a Renda Bàsica Universal (RBU) perquè Somni Humit del Peronisme (SHP) resultava un nom poc comercial. 

Voltaire ho va explicar de forma impecable en una frase que fa dir al protagonista al seu Càndid o l’optimisme: “el treball ens allibera de tres grans mals: l’avorriment, el vici i la pobresa”.

Hi ha força raons per explicar que la renda mínima és una mala idea: el forat que provocaria als comptes públics, la distorsió que generarien els nous impostos que s’activarien per fer-hi front o el seu efecte desincentivador del treball i l’esforç. Hi ha motius variats i diversos per oposar-s’hi però un dels millors té a veure amb la incapacitat de les esquerres per entendre la importància del treball més enllà del sou. El treball no és una ni una forma d’esclavatge ni un mal necessari. La feina és molt més que una activitat forçada que es fa a canvi d’un salari i un subsidi universal només cobriria una part petita de les carències que provocaria la falta de treball. Voltaire ho va explicar de forma impecable en una frase que fa dir al protagonista al seu Càndid o l’optimisme: “el treball ens allibera de tres grans mals: l’avorriment, el vici i la pobresa”.

 

La feina aporta ordre, comunitat i sentit a les persones. Totes les feines amb molt poques excepcions. No cal ser cirurgià cardiovascular o advocat especialista en drets humans perquè el treball sigui una font d’estructura, relacions socials, autonomia  individual i contribució social que cap subsidi universal podria igualar. Treballar, contribuir al món amb el propi esforç, d’una o altra manera, és una font de dignitat, una paraula gruixuda que sovint es fa servir massa frívolament. Si un dia l’automatització provoca un creixement fort i persistent de l’atur el que caldria, en primer lloc, és centrar els esforços en alliberar el treball de les càrregues fiscals que avui el tenallen. Estimular la creació de més i millor feina enlloc de jugar a repartir xecs com un aprenent de bruixot.

 

 

 

Aquestes són les ÚLTIMES HORES de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

Les imatges de la vergonya | Ferran Caballero

ElTribú

| 11 maig, 2021

Les imatges de la vergonya | Ferran Caballero

11 maig, 2021 |

Ferran Caballero | @ferrancab

Si dissabte estàveu tant contents és perquè fins aleshores havíeu obeït massa. Dissabte no era el dia per celebrar el que ens deixen fer sinó per avergonyir-nos de tot el que ens hem deixat fer. Però en aquest país semblem tots com aquest noi tan seriós i conscienciat que surt dient que tota aquesta festa és una gran irresponsabilitat i que entén que no està bé i que ja veurem la incidència que tindran aquestes celebracions. Però tu ets aquí, li pregunten. I respon que sí, que “estoy aquí ahora mismo, es verdad que estoy aquí ahora mismo, pero porque se me permite”. Com volent dir que a qui se li acut donar-li llibertat si ja saben què en farà. Com volent dir que la llei ha protegir-nos de nosaltres mateixos més que no pas dels altres.

 

És l’únic que va parlar, però no és l’únic que ho hagués dit així. És una curiosíssima concepció de la llibertat la de qui portava mascareta fins les 10 i se la treia a les 12 per celebrar el final del toc de queda bevent i ballant i abraçant-se i qui sap què amb qui sap qui. És una lamentable concepció de la responsabilitat la de qui espera que la llei el protegeixi d’ell mateix i de les seves febleses i incoherències. Semblem ionquis demanant siusplau que s’enduguin d’aquí aquesta merda perquè ja veieu que no ens en sabem estar.

 

Les imatges de dissabte són una vergonya perquè són les d’una societat infantilitzada i submisa que només es creu lliure quan li diuen que és lliure i que fins i tot per emborratxar-se amb els amics necessita el permís de les autoritats. L’autèntica irresponsabilitat no era sortir a les 12, sinó haver-se tancat a les 10. Ningú que acceptés el mandat inútil, caduc, ja manifestament arbitrari d’aquelles dues hores; les dues hores més vergonyoses de l’any, pot considerar-se un ciutadà lliure.

“Si dissabte estàveu tant contents és perquè fins aleshores havíeu obeït massa. Dissabte no era el dia per celebrar el que ens deixen fer sinó per avergonyir-nos de tot el que ens hem deixat fer”

Qui només surt de casa quan li donen permís pot sortir a celebrar la vida i l’amistat i l’amor i l’alcohol i pot celebrar que és jove i que ve l’estiu i que encara hi ha Lliga. Pot celebrar totes aquestes coses i moltes més i cadascú les que vulgui perquè això és un país lliure, però no pot celebrar la llibertat. La llibertat és una altra cosa. I és una cosa que, com deien no fa tant els independentistes, no es demana sinó que es pren. És una de les poques veritats que ha dit l’independentisme els últims anys i no és casualitat que s’hagi oblidat i s’hagi buidat de contingut justament quan la conversa s’ha posat seriosa i quan invocar la llibertat obligava a alguna cosa. Quan la llibertat era desobeir el govern català i els mossos i la urbana de Colau com es deia que calia desobeir Espanya i totes les lleis injustes com Rosa Parks i totes aquelles collonades.

 

Els que sortien a les 12 a emborratxar-se són Rufián fent-se el gallet amb Vox, perquè Vox li serveix a la vegada per insultar Espanya i per seguir-ne vivint. Perquè Vox li permet dir que España és un estat feixista sense haver de fer res del que caldria fer si ho fos de veritat.

 

La societat catalana porta tants anys entenent i esperant la llibertat com una mena de concessió dels governants que no sembla capaç d’entendre-la d’una altra manera. D’entendre-la, precisament, com a protecció contra l’arbitrarietat del poder polític. Si després de tots aquests anys de procés i després d’aquest any de pandèmia encara sortim a celebrar els permisos carcelaris remenant la cua com els gossets quan els deixen sortir a fer el pipí del dia és que tenim exactament el que ens mereixem.

 

S’ha fet molta conya amb la Libertaz d’Ayuso i el madriles way of life i la canyeta de després de la feina. S’ha dit, ho ha dit fins i tot Otegi l’home de pau i expert en la matèria, que això no és autèntica llibertat perquè amb Franco també hi havia cervesa i també hi havia bars i jo diria que fins i tot hi havia amistats. Que totes aquestes llibertats tan concretes, tan enyorades, tan limitades durant tot aquest any no són l’autèntica llibertat. Que tot això de poder obrir el teu petit negoci una estona cada dia, de poder circular pel carrer sense que t’aturi la policia quan li vingui de gust per demanar-te on vas, d’on vens i què pretens, de poder sopar a casa teva amb els teus amics; que tot això podria no ser llibertat sinó més aviat llibertinatge. Que l’autèntica llibertat és una altra cosa molt més elevada, molt més autèntica, que ja no és el nostre dret sinó la concessió del govern de torn i que consisteix, bàsicament, a fer el que ens diguin que hem de fer quan ens diguin que ho podem fer. A toc de pito, a punta de pistola.

 

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

Alliberar patents? | Martí Jiménez Mausbach

ElTribú

| 10 maig, 2021

Alliberar patents? | Martí Jiménez Mausbach

10 maig, 2021 |

Martí Jiménez Mausbach | @MartiJim7

Més d’un any després de l’esclat de la pandèmia i transcorreguts ja cinc mesos des que es va administrar la primera vacuna, el ritme de vacunació avança a un ritme molt desigual entre els diferents països del món. 

 

Aquest endarreriment té implicacions no només pels països de menor renda, amb menor accés a les vacunes i per tant majors taxes de transmissió i mortalitat, sinó per a països com el nostre: com més retardem la immunitat de la població mundial enfront del virus, major serà la probabilitat que aquest acabi mutant i desenvolupant variants resistents a les vacunes. A tall d’exemple, les vacunes d’Astrazeneca i Novavax presenten nivells d’eficàcia significativament inferiors contra la variant sud-africana B.1.351. 

 

Davant d’aquesta disjuntiva, l’octubre de 2020 l’Índia i Sud-àfrica van presentar una sol·licitud davant l’Organització Mundial del Comerç (OMC) demanant la renúncia a la propietat industrial de les vacunes. La moció, que compta amb el suport de prop de seixanta països, sol·licita que s’eximeixi als països membres de l’OMC d’aplicar i vigilar el compliment de l’Acord sobre els Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual relacionats amb el Comerç (ADPIC) mentre duri la crisi sanitària. 

 

A aquesta reclamació s’hi afegeix el recent anunci del president nord-americà Joe Biden sobre un possible alliberament temporal de les patents de les multinacionals Pfizer-BioNTech, Moderna i Janssen.

 

El període d’exclusivitat de vint anys que atorga la patent a la pràctica entre vuit i deu anys reals de comercialització, és el termini previst perquè les empreses que desenvolupen fàrmacs, vacunes i altres innovacions biomèdiques puguin amortitzar la inversió i obtenir els beneficis corresponents a la seva activitat. 

 

L’alternativa a les patents en altres sectors és el secret industrial. L’empresa pot optar per seguir explotant la seva innovació sense obtenir un monopoli legal sobre la mateixa, sempre i quan oculti la informació de la seva invenció a la llum pública. Aquest mecanisme, però, és problemàtic en el sector biofarmacèutic, on l’ètica i qualitat científica requereixen la màxima transparència en la publicació de la metodologia i els resultats dels assajos clínics en registres habilitats per aquesta funció.

“L’expropiació de patents trencaria la seguretat jurídica en el mercat, desincentivant la recerca i el desenvolupament de noves vacunes en una futura pandèmia. El principal problema de la proposta d’alliberar temporalment les patents de les vacunes és que és una proposta fútil, que no tindrà cap impacte en escalar la manufactura de vacunes”

En canvi, quan l’empresa sol·licita una patent i en contra del que molta gent creu es veu obligat a divulgar la invenció de manera completa perquè professionals capacitats puguin reproduir-la. La informació divulgada amb la sol·licitud d’una patent dona seguretat jurídica al seu titular, perquè encara que la informació ja sigui pública, ningú podrà utilitzar-la sense la seva autorització, però també a la resta d’actors, que podran comprovar possibles errors en el procés de desenvolupament i posar-los de manifest. Això últim el control difús per part de la comunitat científica és especialment rellevant en productes com ara les vacunes.

 

Transcorreguts els vint anys, la patent ingressa en el domini públic i, llavors sí, qualsevol pot utilitzar-la lliurement. Des del meu punt de vista, sembla raonable qüestionar si aquest període és sempre adequat per a totes les innovacions i si mecanismes alternatius, com ara els premis, els compromisos de compra anticipada (AMC) o fins i tot la compra de patents pel sector públic, podrien suposar una alternativa viable. Tanmateix, l’expropiació de patents trencaria la seguretat jurídica en el mercat, desincentivant la recerca i el desenvolupament de noves vacunes en una futura pandèmia.

 

Dit això, el principal problema de la proposta d’alliberar temporalment les patents de les vacunes és que és una proposta fútil, que no tindrà cap impacte en escalar la manufactura de vacunes per tres motius:

 

En primer lloc, que una farmacèutica posseeixi una patent sobre un determinat producte no implica que altres farmacèutiques no puguin produir-lo a través d’acords de llicències d’ús. A finals de març s’havien signat 263 acords de llicència entre fabricants amb l’objectiu d’augmentar la producció. L’empresa Reig Jofre, per exemple, produirà 250 milions de dosis de la vacuna de Janssen a la seva planta de Barcelona. Empreses que van fracassar en els seus esforços en desenvolupar vacunes –la inversió en I+D biofarmacèutica és un esport de risc – com ara GSK, Merck o Sanofi, estan avui fabricant diverses de les vacunes aprovades pels reguladors.

 

En segon lloc, la suspensió dels drets de propietat intel·lectual no permetrà que màgicament, de la nit al dia, els potencials competidors puguin fabricar les vacunes. Els acords de llicència inclouen un procés de transferència de tecnologia, no només de la fórmula explícita de la vacuna sinó de coneixement tàcit, no articulat i difícilment transmissible, adquirit a través d’un procés de prova i error. Sovint l’empresa cedent (per exemple Janssen) visita les instal·lacions de l’empresa llicenciatària (per exemple Reig Jofre) i supervisa la producció dels primers lots. Alliberar les patents sense que les empreses propietàries col·laborin activament en instruir els nous productors en cadascun dels passos a seguir servirà de ben poc. Recentment coneixíem que a la planta de l’empresa Emergent Biosolutions es van arruïnar quinze milions de dosis, ja que per error es van barrejar components de les fórmules de les vacunes de Janssen i AstraZeneca.

 

En tercer lloc, el principal coll d’ampolla per escalar la producció mundial de vacunes no és l’existència de patents –de fet les de Moderna i AstraZeneca ja són públiques– sinó la capacitat de producció instal·lada per a fabricar-les. Actualment no hi ha capacitat latent o ociosa disponible per a fabricar les vacunes que empren la nova tecnologia d’ARNm –Pfizer-BioNTech i Moderna–, requerint complexes instal·lacions de microfluídica, a més de matèries primeres escasses com alguns enzims o lípids, congeladors de neu carbònica i personal entrenat i altament qualificat. Fins i tot la fabricació de vacunes tècnicament més senzilles com les d’adenovirus (AstraZeneca, Janssen, Gamaleya), virus inactivats (Sinovac, Sinopharm) o les de naturalesa proteica (Novavax) tenen limitacions importants com el nombre de bioreactors disponibles o quelcom tan trivial com la falta de bosses de plàstic!

 

Si els nostres polítics tenen interès en escalar massivament la producció de vacunes el que han de fer és incentivar l’augment de la capacitat instal·lada del sector privat −pagant més per dosi i incloent en el contracte disposicions per instal·lar nova capacitat dedicada− o invertint directament des del sector públic en l’increment dels factors productius necessaris –com ara bioreactors, enzims, lípids, nucleòtids, o fins i tot, bosses de plàstic.

 

Malauradament, el seu interès sovint no rau en buscar les millors solucions disponibles, sinó només posicionar-se com a lluitadors d’una causa justa, mobilitzant els sectors socials més crèduls i defugint de les seves pròpies responsabilitats.

 

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

Sense un gra de sal #7 | Claudio

ElTribú

| 9 maig, 2021

Sense un gra de sal #7 | Claudio

9 maig, 2021 |

@clorgu

“I read Shakespeare and the Bible, and I can shoot dice. That’s what I call a liberal education”

 

Tallulah Bankhead, My Autobiography

 

“If everything seems under control, you’re just not going fast enough”

 

Mario Andretti

 

“Browning, like every one else, had to discover first the universe, and then humanity, and at last himself. With him, as with all others, the great paradox and the great definition of life was this, that the ambition narrows as the mind expands”

 

G. K. Chesterton

 

“La sabiduría no consiste en moderarse por horror al exceso, sino por amor al límite”.

 

Nicolás Gómez Dávila

 

After Goliath, by Kingsley Amis

 

What shall he done to the man
that killeth this Philistine?

i Sam. 17: 27.

 

The first shot out of that sling
Was enough to finish the thing:

The champion laid out cold
Before half the programmes were sold.
And then, what howls of dismay
From his fans in their dense array:

From aldermen, adjutants, aunts,
Administrators of grants,

Assurance-men, auctioneers,

Advisers about careers,

And advertisers, of course,

Plus the obvious b-s in force:

The whole reprehensible throng
Ten times an alphabet strong.

But such an auspicious debut
Was a little too good to be true,

Our victor sensed; the applause
From those who supported his cause
Sounded shrill and excessive now,

And who were they, anyhow?

Academics, actors who lecture,

Apostles of architecture,
Ancient-gods-of-the-abdomen men,
Angst-pushers, adherents of Zen,
Alastors, Austenites, A-test
Abolishers—even the straightest
Of issues looks pretty oblique
When a movement turns into a clique,
The conqueror mused, as he stopped
By the sword his opponent had dropped:
Trophy, or means of attack
On the rapturous crowd at his back?

He shrugged and left it, resigned
To a new battle, fought in the mind,

For faith that his quarrel was just,

That the right man lay in the dust.

“I read Shakespeare and the Bible, and I can shoot dice. That’s what I call a liberal education”

Tallulah Bankhead, My Autobiography

Conservadorisme (II)

 

“These facts and reflections offer what seems an ironical, bitter, and belated confirmation of the famous arguments with which Edmund Burke opposed the French Revolution’s Declaration of the Rights of Man. They appear to buttress his assertion that human rights were an “abstraction”, that it was much wiser to rely on an “entailed inheritance” of rights which one transmits to one’s children like life itself, and to claim one’s rights to be the “rights of an Englishman” rather than the inalienable rights of man. According to Burke, the rights which we enjoy spring “from within the nation,” so that neither natural law, nor divine command, nor any concept of mankind such as Robespierre’s “human race,” “the sovereign of the earth,” are needed as a source of law.

The pragmatic soundness of Burke’s concept seems to be beyond doubt in the light of our manifold experiences”

 

Hannah Arendt, Imperialism, The Origins of Totalitarianism

 

“What does Aristotle say in the Tenth Book when he speaks of the political science of the sophists? … He says they think that it is perfectly sufficient in order to be a good teacher of legislators to make collections of the most renowned laws, and let them read that, and not have a theory.

To which Aristotle in his wisdom says: How can they detect the best laws if they don’t know in the first place what is a good law? But you can easily see that from the somewhat narrower horizon of the practitioner, it makes perfect sense to say: I don’t want to discuss things which never were. The defect of this is, among other things, that it is conceivable that the best thing possible for man was never actualized. All modern belief in progress, all modern political idealism, is surely based on this.”

 

Leo Strauss, seminari Ciceró, 1959

 

“If it is boring to have to listen to the dreams of others being recounted, it is insufferable to be forced to re-enact them”

 

Michael Oakeshott, On Being Conservative

 

“Entre los valores del mundo de la vida que el conservador intenta preservar, quizás el principal sea la confianza de la gente en el lenguaje y en las normas cotidianas que nos ofrecen cierta confianza en la previsibilidad, porque son capaces de producir un orden espontáneo que sin duda es frágil e imperfecto, pero es capaz de dar respuesta a no pocas necesidades del ser anfibio que es el animal político”

 

Gregorio Luri, La Imaginación Conservadora

 

“Le conservateur c’est quelqu’un qui pense que tout a des limites. Mais tout. Même les plus belles choses. La liberté a des limites. Montaigne disait: même la vertu a des limites” 

 

Chantal Delsol

 

Pero nosotros, que nos creemos más listos que Aristóteles, no vemos el límite como lo que conforma, sino como lo que obliga y por ello nos empeñamos en poner en cuestión el ser del límite.

 

Gregorio Luri, Carvallo, el filósofo carabinero

 

“I am a member of no political party. I vote, if I have to vote, for the party wich is likely to do the least harm. To that extent, I am a Tory”

 

Michael Oakeshott, citat en el seu obituari Daily Telegraph, 21/12/1990

 

“Conservatism is a respectable outlook, and its adherents usually have to have some firmness of character to stick by what is so unpopular in universities. I just do not happen to be that animal. Any superficial reading of my book will show that I differ from both theoretical and practical conservative positions. My teachers—Socrates, Machiavelli, Rousseau, and Nietzsche—could hardly be called conservatives. All foundings are radical, and conservatism always has to be judged by the radical thought or events it intends to conserve”

 

Allan Bloom

 

“Les sentinelles de l’antifascisme sont la maladie de l’Europe décadente. Ils me font penser à cette phrase de Rousseau persiflant les cosmopolites, ces amoureux du genre humain qui ignorent ou détestent leurs voisins de palier. La passion trépidante de l’humanité et le mépris des gens sont le terreau des persécutions à venir. Votre ami Alain de Benoist a commencé d’écrire de bonnes choses là-dessus. Dites-le-lui, il faut aller dans ce sens : la contrition pathologique de nos élites brouille ce qui fut la clé du génie européen ; cette capacité à se mettre toujours en question, à décentrer le jugement. Ceux qui nous fabriquent une mémoire d’oppresseurs sont en fait des narcissiques. Ils n’ont qu’un souci : fortifier leur image de pénitents sublimes et de justiciers infaillibles en badigeonnant l’histoire de l’Europe aux couleurs de l’abjection. Regardez ce qu’écrit Bernard-Henri Lévy sur Emmanuel Mounier… C’est un analphabète malfaisant. En 1942, j’étais avec Mounier à Lyon… en prison ! En épousant l’universel, ils s’exhaussent du lot commun ; ils se constituent en aristocratie du Bien… L’universel devient la nouvelle légitimité de l’oligarchie!”

 

Lucien Freund

 

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

El locutori #3 | Gregorio Luri

ElTribú

| 8 maig, 2021

El locutori #3 | Gregorio Luri

8 maig, 2021 |

Gregorio Luri | @GregorioLuri

Alain

 

“La societat -escriu Alain al seu Propos sur le bonheur– és una meravellosa màquina que permet a les bones gents ser cruels sense saber-ho”. I dues pàgines més endavant, com si volgués deixar del tot clar el seu pensament sobre aquesta qüestió, passa a tractar d’aquelles famílies tan estretament unides que cada membre s’erigeix en vigilant fidel de la salut dels altres. A la família, diu, ningú s’emmascara, per això el mal humor es transmet amb tanta naturalitat i ingenuïtat d’un a un altre. “Els novel·listes han assenyalat freqüentment que el primer senyal de la infidelitat d’una dona és l’increment de l’amabilitat i la cortesia”. Les famílies poden morir, conclou, per excés d’espontaneïtat. Dues pàgines més endavant, remata la seva tesi d’aquesta manera: “Hegel diu que l’ànima immediata, o natural, està sempre malenconiosa i com aclaparada”.

 

Baltasar Álamos de Barrientos

 

Dues frases dels Aforismes al Tàcit espanyol:

 

“Els qui escriuen de monarques que no tracten d’eixamplar el seu imperi, no poden escriure coses grans”.

 

“El Príncep miri molt, i consideri primer què es resolgui en els casaments de les dones de la casa Reial, perquè solen ser causes d’extraordinàries mudances a l’Estat”.

 

Álamos de Barrientos va escriure aquest llibre a la presó en 1594. Hi ha qui diu que Carl Schmitt va aprendre en les seves pàgines que la política consisteix, en la seva essència, en la distinció entre amics i enemics.

 

Albert el Gran

 

Sant Albert Magne, dominic, sacerdot, bisbe i doctor de l’Església. Destacat teòleg, geògraf, filòsof, alquimista … un autèntic polímata de la ciència medieval que ofereix un meravellós consell a qui vulgui guanyar-se la vida amb l’ofici de endeví: “Si vols conjecturar el futur, pren la pedra que es diu quelonita. És de color violeta, i de diversos altres colors, i es troba al cap del cargol. Si algú portés aquesta pedra sota la seva llengua, profetitzarà el futur. Ara bé, el seu poder només és efectiu quan la lluna comença a créixer o a minvar.

 

Alcibíades

 

Segons Kierkegaard, en l’elogi que Alcibíades dedica a Sòcrates en el Convit de Plató hi apareix per primera vegada en la història la representació de l’individu, és a dir, de la personalitat única i inclassificable. Hi ha, diu Alcibíades, diferents categories en què es poden agrupar els diferents tipus de persones, però Sòcrates és impossible de classificar. No se’l pot comparar amb cap altre home. Com a molt es pot dir que s’assembla a un silè. És “átopo”, inclassificable, la seva vida no hi cap en cap definició. Això és cert, però també ho és que en un altre diàleg de Plató, el Teetet, Sòcrates diu de si mateix: “Sóc totalment desconcertant (átopos) i no produeixo més que perplexitat (aporia)”.

 

Els antics, però, em sembla que consideraven Xantipa, la dona de Sòcrates, encara més singular que el seu home. Elià assegura a les seves Històries curioses que Alcibíades va enviar a Sòcrates un gran pastís cuinat amb molta cura. Xantipa el va considerar un regal destinat a inflamar la passió amorosa del seu marit, i, en una arrencada de còlera, com era propi del seu caràcter, el va tirar a terra i el va trepitjar. El que no sé molt bé és com cal interpretar la reacció de Sòcrates, que va dir-li: “Doncs bé, tu tampoc en gaudiràs”.

Donoso Cortés escriu a l’Assaig sobre el catolicisme, el liberalisme i el socialisme: “Per perfecte que sigui l’ordre en la societat, no ho és mai tant que bandegi del tot l’amargor i el tedi”.

Alegria

 

Gustav Janouch li va resumir al seu amic Kafka d’aquesta manera un conte xinès: “El cor és una casa amb dues alcoves. En una resideix la pena i en una altra l’alegria. Mai s’ha de riure massa, ja que es pot despertar a la pena que viu a la cambra del costat.

 

– ¿I l’alegria? -va preguntar Kafka- ¿La pot despertar una pena sorollosa?

 

– No -va contestar Janouch-. L’alegria és dura d’oïda. No pot sentir la pena de la cambra contigua.

 

Kafka va assentir.

 

Al Farabi

 

A Leo Strauss li agradava explicar en les seves classes aquesta història d’el filòsof musulmà Al Farabi:

 

En una ciutat governada per un cruel dèspota vivia un home honest, piadós i asceta que, sentint-se objecte de la ira del tirà, va decidir exiliar-se’n.

 

Com en aquella ciutat la por havia convertit els ciutadans en delators, aviat van arribar a l’orella del tirà les intencions de l’home honest. Immediatament va ordenar als seus guàrdies que de cap manera li permetessin sortir de la ciutat.

 

L’home honest va decidir llavors disfressar-se de rodamón, i tocant un tambor es va presentar en una de les portes de la muralla, cantant com si estigués borratxo. Quan el guàrdia li va preguntar qui era, va dir que era l’home honest i piadós asceta que volia fugir del poder del tirà.

 

El guàrdia el va deixar passar sense creure el que deia.

 

Abu Bakr Muhammad ibn Zakariyya. O sigui, Al Razi:

 

El metge i filòsof Al Razi (mort cap al 930) comença la seva Medicina espiritual amb aquestes paraules: “Déu, exalçat sigui el seu nom, ens ha donat la raó per obtenir gràcies a ella, tant del present com del futur, els millors beneficis que puguem aconseguir; és el millor do que Déu ens ha donat. Hem de recolzar-nos en la raó per poder jutjar totes les coses. Hem d’actuar segons el que ens mana fer”. Aplicant aquest criteri, en una altra obra, La conducta virtuosa del filòsof, arriba a la conclusió que “de vegades es fa necessari beure per dissipar les penes”. És a dir, gràcies a que som racionals podem, de tant en tant, deixar de banda la religió i donar-nos una alegria.

 

Una frase d’Al Razi sobre la medicina: “La veritat en medicina és una meta inabastable, i allò que és descriu als llibres val molt menys que el coneixement d’un metge savi i experimentat”.

Amargor

 

Donoso Cortés escriu a l’Assaig sobre el catolicisme, el liberalisme i el socialisme: “Per perfecte que sigui l’ordre en la societat, no ho és mai tant que bandegi del tot l’amargor i el tedi”.

 

Sant Ambròs

 

Quan, cap a l’any 300 de la nostra era, Sant Agustí va observar al seu mestre Sant Ambròs llegint per si mateix, en silenci, sense moure els llavis, sense murmurar, va considerar el fet tan extraordinari que el va registrar a les seves Confessions. Fins llavors la lectura era un exercici sonor. Es llegia en veu alta. O sigui, que llegim els autors anteriors a Sant Ambròs com ells no van imaginar mai que poguessin ser llegits.

L'inici de la reconquesta? | Irune Ariño

ElTribú

| 7 maig, 2021

L'inici de la reconquesta? | Irune Ariño

7 maig, 2021 |

Irune Ariño | @irunearino

S’han fet moltes anàlisis de les últimes eleccions madrilenyes. Els guanyadors estan eufòrics i intenten fer una lectura dels resultats poc realista i molt grandiloqüent. Des del meu punt de vista, és important esclarir alguns aspectes. 

 

En primer lloc, aquestes eleccions han servit per trencar dos mites àmpliament difosos per alguns sectors de l’esquerra. El primer, que votar en dia laborable fa que la participació disminueixi. I el segon, que un augment de la participació beneficia les forces d’esquerres. Els resultats del 4 de maig són la prova que en Ciències Polítiques hi ha poques lleis universals i que el món del comportament polític és molt més contraintuïtiu del que ens pensem. En aquest cas, el nivell de participació ha estat el més elevat de la història democràtica de la Comunitat de Madrid. Però és que si ens fixem en altres eleccions que s’han celebrat en dia laborable, també hi trobem dades de participació molt elevades. Per exemple, a les eleccions generals del 82, les autonòmiques de Cantabria del 87, de la Rioja de 2007 o de Catalunya el gran. Pel que fa a la relació entre augment de participació i vot d’esquerres, no cal afegir-hi gaire cosa.

 

La victòria d’Ayuso ha tingut una lectura massa triomfalista per part d’alguns sectors del Partit Popular, que auguren l’inici de la reconquesta del govern de la Nació. Però hi ha molts aspectes que apunten a la necessitat de desvincular-la de les sigles del PP, de la figura de Pablo Casado, o dels resultats d’unes potencials eleccions generals. Això és degut a l’important transvasament de vots que hi ha hagut entre blocs. Però no només això, el context en que el s’han produït aquestes eleccions ha estat molt important. La pandèmia, el creixement de la polarització ideològica i afectiva i el fet que partits com Ciutadans o Podem estiguessin tan desgastats i tinguessin tan poc marge de maniobra, posava les coses molt fàcils a la candidata de Casado per articular un discurs mobilitzador lligat al seu paper en la gestió de la segona i tercera onades del virus. 

 

En el cas de Podem, aquest poc marge de maniobra, lligat amb la falta de lideratge d’una cap de llista que no s’havia sabut fer veure a l’Assemblea de Madrid més que per les qüestions relacionades amb la seva possible inhabilitació, va quedar pal·lès amb el moviment d’Iglesias per encapçalar la candidatura. L’ex-vicepresident ha aconseguit salvar els mobles d’un partit totalment fagocitat per l’escissió malasañera d’Errejón, però al preu del seu propi sacrifici. 

“La victòria d’Ayuso ha tingut una lectura massa triomfalista per part d’alguns sectors del Partit Popular, que auguren l’inici de la reconquesta del govern de la Nació. Però hi ha molts aspectes que apunten a la necessitat de desvincular-la de les sigles del PP, de la figura de Pablo Casado, o dels resultats d’unes potencials eleccions generals”

Ciutadans no ha tingut la mateixa sort. És clar que el seu daltabaix no és culpa d’Edmundo Bal, sinó que obeeix a diverses raons. La primera, la falta de lideratge del partit i la sèrie de decisions equivocades que han anat prenent en l’últim any i mig. Els resultats de la formació que havia liderat Albert Rivera són tan culpa de la presidenta, i de la seva executiva que, a diferència de les passades eleccions catalanes, quan va acompanyar Carlos Carrizosa durant la valoració dels resultats, en aquest cas ha volgut desmarcar-se’n. Com si a aquestes alçades algú pogués creure que el partit a Madrid és mínimament responsable de la davallada. Però, per ser justos, també hi ha qüestions que van més enllà dels seus errors i que tenen més a veure amb el context i les especificitats dels seus votant. El votant de Ciutadans és un votant amb poca fidelitat de partit i molt procliu a abstenir-se i que en aquest cas i a diferència de Catalunya, ha optat pel vot útil que representava el PP d’Ayuso. A més, no podem perdre de vista que les dues grans victòries que el partit ha aconseguit en els últims anys (les autonòmiques de 2017 a Catalunya i les generals de l’abril de 2019), han estat molt vinculades al context polític, el lideratge i l’estratègia. Una majoria dels vots obtinguts eren vots “cedits” que, previsiblement, quan la situació canviés tornarien als seus partits o marxarien a l’abstenció.

 

Aquesta estratègia de desvinculació entre la direcció nacional del partit i la candidatura madrilenya ha estat també la del PSOE. Mentre que Gabilondo i el seu equip seguien la nit electoral des d’un hotel, sense representació (visible) de la direcció nacional del partit, Ábalos feia les declaracions des de Ferraz, com si el resultat que valorava fos d’un altre partit del que governa a la Moncloa.

 

El PP de Díaz Ayuso no estat l’únic partit guanyador. L’escissió malasañera que representa Más Madrid es va erigir com el gran líder del bloc d’esquerres i com la gran i veritable oposició al govern autonòmic. Un cop més, però, hem de ser curosos amb la lectura dels seus resultats, que també estan en gran part circumscrits al context. En primer lloc, la pandèmia ha permès posar en valor la candidatura de la metgessa (i mare) Mónica García que, davant la falta d’oposició de l’absent PSOE de Gabilondo, s’havia alçat com a única i veritable oposició a Ayuso. Pensar que això suposa la consolidació del seu projecte és massa aventurat. No sabem  si el partit d’Errejon serà capaç d’augmentar la seva rellevància a nivell nacional.

 

El que si que sabem del cert és que l’aclaparadora victòria d’Ayuso i el modest resultat de VOX li donen la força suficient per no veure condicionada la formació del govern, i probablement tampoc les decisions que prengui, pel partit d’Abascal. Ara bé, els qui han votat Díaz Ayuso en comptes de Monasterio no ho tindran tan clar quan els toqui escollir entre Casado i Abascal.

 

En tot cas, el temps ho dirà.

 

Aquesta és l’última setmana de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudiu de tots els avantatges associats a aquesta modalitat!

Un bon ús de la llibertat | Maria Vila

ElTribú

| 6 maig, 2021

Un bon ús de la llibertat | Maria Vila

6 maig, 2021 |

Maria Vila | @mvilaredon

Des que va començar tot això, sempre he tingut el dubte de si les nostres autoritats són una colla de ganduls o si, simplement, fan bandera del fet de no tenir cap sensibilitat pels principis més bàsics de l’estat de dret. Per aplicar mesures de prevenció que tinguin sentit és necessari dur a terme un judici de proporcionalitat consistent a mirar d’assolir la màxima efectivitat amb el mínim d’afectació als drets fonamentals. Això, evidentment, és una feinada que bona part dels polítics i alts càrrecs no volen o no saben fer.

 

Jo, que semblo molt desconfiada però sempre tendeixo a pensar que no cal veure mala fe on només hi ha incompetència, porto més d’un any pensant que la gesticulació al voltant de les restriccions és fruit d’un autoritarisme inconscient que només neix de la ignorància i la ganduleria. 

“És el que jo entenc per un bon ús de la llibertat: l’exercici dels drets fonamentals per protegir-nos del comportament arbitrari de l’administració i la mirada crítica contra els seus sopars de duro. I desobeir quan calgui” 

 

Hi pensava aquesta setmana, arran de la notícia que el toc de queda desapareixerà -almenys de moment- la nit de dissabte a diumenge a les 12 i que, per tant, el darrer toc de queda serà dissabte de 10 a 12 de la nit. Pensava que aquestes absurdes dues hores serien eliminades pel govern, que per altra banda sempre ha tingut la possibilitat d’eliminar el toc de queda malgrat la vigència de l’estat d’alarma. Pensava que, si no ho feien, era simplement perquè són uns ganduls. Però aleshores vaig entrar a twitter, i vaig topar amb unes declaracions del conseller Miquel Sàmper on, parlant de la nit de dissabte, deia que esperava que la gent no fes un mal ús de la llibertat i que el desplegament policial per a evitar-ho seria fort. Novament, i malgrat la meva predisposició a pensar el contrari, vaig veure que no: són tan autoritaris com sovint semblen. 

 

En aquest sentit, doncs, la desaparació del toc de queda no té res a veure ni amb una preocupació sobtada pels drets fonamentals ni amb una millora de les dades que, ves quina casualitat, coincideix exactament amb el final de l’estat d’alarma. El toc de queda desapareix perquè el govern no es veu amb cor de defensar davant del Tribunal Superior de Justícia que és una mesura necessària i proporcionada. I no és que no s’hi vegin amb cor perquè són uns ganduls, sinó que són conscients que la mesura és impossible de justificar des d’un punt de vista científic, i sempre ho ha estat. La conclusió natural, per tant, és que el toc de queda s’ha mantingut durant tots aquests mesos perquè han considerat que el control social que implica era desitjable i políticament rendible davant d’una societat que, segurament empesa per la por, ha reclamat mesures contundents pel simple fet de tenir la tranquil·litat que les autoritats “feien alguna cosa”, encara que aquesta cosa no tingués cap sentit. 

 

Malgrat que hi ha certa discussió sobre si, prèviament, s’hauria de reformar la llei de salut pública per preveure potencials mesures concretes -sobretot per sancionar-ne l’incompliment de manera ajustada a dret-, d’ara endavant el Govern haurà de tenir cura d’acompanyar d’informes totes les seves intencions de limitar drets fonamentals. La seva validació per part del TSJC no equivaldrà a la seva homologació total, perquè la intervenció del Tribunal es limitarà a aprovar-la o desaprovar-la només des de la perspectiva dels drets fonamentals afectats. Caldrà estar atents a les resolucions que es publiquin i no deixar-ne passar ni una o, en el cas que el TSJC les tombi, anticipar-nos a la cantarella de “els jutges contra els experts” (experts que no sabem qui són), que ja vam veure en relació a la desconvocatòria de les eleccions al Parlament. És el que jo entenc per un bon ús de la llibertat, fent servir les paraules de Sàmper: l’exercici dels drets fonamentals per protegir-nos del comportament arbitrari de l’administració i la mirada crítica contra els seus sopars de duro. I desobeir quan calgui. 

 

 

Aquesta és l’última setmana de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudiu de tots els avantatges associats a aquesta modalitat!

Un problema mental | Salvador Sostres

ElTribú

| 4 maig, 2021

Un problema mental | Salvador Sostres

4 maig, 2021 |

Salvador Sostres | @sostresarticulo

Guanyar és això i el que fem nosaltres és perdre. La llibertat és votar la dreta i l’inframon independentista, escorat a l’extrema esquerra, no entén la llibertat que tant reclama i per això no l’obté. Els madrilenys són avui més intel·ligents que els catalans. La política és només l’efecte i la causa és el nivell intel·lectual. El problema de l’independentisme no és Espanya sinó que parla d’uns temes i en uns termes equivocats. Absurds, però sobretot equivocats. I la mena de gent tarada que sosté el debat públic, dels més altisonants als més pragmàtics, son una derrota vital prèvia, una desfeta moral, vides sense criteri ni importància. Això és important entendre-ho. Catalunya, en els darrers anys, Catalunya i una determinada idea de Catalunya, ha deformat els catalans, els ha contrafet, els ha eixugat la dignitat, el sentit del ridícul.

 

Ayuso ha guanyat perquè els madrilenys han volgut guanyar, perquè s’han volgut sobreposar a la queixa, a la mentida i al cinisme que a Catalunya representa l’independentisme i a Madrid l’esquerra. Madrid és la ciutat més lliure d’Espanya perquè els madrilenys enten millor la llibertat i per tant la realitat. També entenen millor la democràcia.

 

El problema de Catalunya no s’arreglarà fins que no millori el nivell mental dels catalans. Fins que no millori el que s’escriu, el que es llegeix; fins que no s’erradiqui el victimisme, fins que no s’accepti la realitat que no servim per a l’articulació política del xoc frontal, fins que no acceptem que Espanya és una gran història d’èxit i que si els catalans no tenim la independència és perquè no la volem, perquè ningú no triga 300 anys a aconseguir el que vol si realment ho vol. Els catalans no millorarem fins que no acceptem que tenim més a perdre que a guanyar, i que fa temps que ens comportem com uns autèntics retardats mentals.

 

Els madrilenys n’han après ràpid. Tenen uns interessos molt concrets i són capaços de defensar-los. Saben fer servir la seva llibertat. El nivell de la conversa és un altre. Han entès el negoci de les coses i han guanyat.

Aquesta és l’última setmana de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudiu de tots els avantatges associats a aquesta modalitat!

Violència a classe | Andreu Navarra

ElTribú

| 3 maig, 2021

Violència a classe | Andreu Navarra

3 maig, 2021 |

@AndreuNavarra

L’agressió contra una professora de Vidreres amb un ganivet ha tornat a posar sobre la taula el problema de la violència a les classes, un problema que resulta impopular de plantejar. El primer impuls dels que no tenen ganes de pensar-hi és el pur i simple negacionisme. Com passava fins fa poc amb la violència masclista, la culpa la té la víctima. Però algun dia caldrà dir prou. De la mateixa manera que defensem, amb raó, la tolerància zero amb el bullying o amb les agressions sexuals, en algun moment ens haurem de plantejar per què el sistema culpabilitza els docents agredits d’haver estat insultats o colpejats, o haurem de preguntar-nos què passaria si activéssim protocols reals contra la violència a les aules, ja que segurament millorarien automàticament tots els indicadors acadèmics.

 

Perquè això passés, el primer seria tornar a considerar l’aprenentatge com la nostra prioritat. Tancant els ulls a la violència a les aules, mirant a un costat, li neguem a una bona part de la nostra joventut el seu dret a rebre una formació pública de qualitat. És terrible veure a l’alumnat més interessat en formar-se avergonyit o aterrit davant pràctiques i dinàmiques que no només li impedeixen aprendre sinó que li provoquen una ansietat evident.

 

Després hi ha aquelles persones que justifiquen aquesta violència afirmant que els professors resulten avorrits. Estranya manera de justificar vexacions, insults, cops, assetjaments… Poso en dubte que els docents siguin avorrits: el que passa és que estan intentant fer la seva feina en un context social particularment hostil i antiintelectualista, i aquest és el seu pecat, la seva heretgia: buscar i posar en pràctica la dignitat democràtica, en un temps que premia el cinisme i fomenta la grolleria més primitiva.

 

És veritat que la violència a classe no és un fenomen general, però si hom examina notícies que li van arribant des de la premsa local no és normal que un professor se suïcidi a Astúries perquè uns malvats l’assetjaven al poble (desembre de 2020), així com tampoc no és normal que un alumne apunyali a la seva professora perquè no li agradava la seva nota (València, juny de 2019). O que caigui un professor d’història sota les fletxes d’una ballesta, o que tants docents hagin rebut amenaces de mort o comentaris sexistes alguna vegada. Sembla mentida el que hem arribat a normalitzar. A vegades el ressentiment social contra el professorat és tan visceral que a alguns adults se’ls escapa un “que es fotin”, com en els casos d’aporofòbia o pur i dur classisme.

 

A més, no és il·legal ser avorrit. No és molt encoratjador haver de reconèixer-ho, però fins i tot un docent avorrit té dret a treballar sense ser violentat. Segons aquesta lògica, tindríem permís o legitimitat per a colpejar pastissers avorrits, o insultar lampistes no molt carismàtics. Docents n’hi ha de tota mena: bons professionals, mals professionals, eficients o negligents. No obstant això, entre els centenars que he conegut el perfil que més abunda és el de la professora conscienciada i vocacional, inquieta i empàtica, molt atenta a les necessitats de l’alumnat real. I és realment trist que se les insulti diàriament dient que és un col·lectiu “obsolet”, “reaccionari”, “decimonònic” o “franquista”. L’únic que és realment franquista és desconèixer, calumniar i obstaculitzar el funcionament normal i pacífic de les institucions docents.

 

No és il·legal ser avorrit o seriós, però sí que és pecat en aquesta societat nostra visceral i ploranera, on es va a l’escola per “ser” no se sap què, però no a adquirir coneixements sobre el món. Si alguna cosa no és espectacular o banal, concita l’odi de la persona visceralitzada. En el fons, els adults que creuen que el professorat mereix una lliçó amenaçadora veuen la cultura o la ciència com una imposició incòmoda. Els violents són percebuts com bandolers romàntics, amb tota la seva aura de rebel·lia i disconformitat ideològica. Com que no hi ha accés a la violència política, la drecera és atacar el professorat.

 

Avui en dia els polítics saben explotar amb molta habilitat aquest argumentari populista, que acaba plasmat en les successives lleis d’educació. Que vivim en una edat romàntica no hi ha dubte, com tampoc no hi ha dubte que sense un guiatge racional i científic la nostra democràcia té molt pocs números per a sobreviure molt de temps més. Des de sempre la nostra esquerra tradicional va tenir la batalla per la cultura com un dels seus principals objectius. Socialistes, republicans, llibertaris, fundaven biblioteques populars, escoles diverses, i pressionaven per a democratitzar l’accés a la universitat. Avui s’apunten al populisme ultradretà més ranci, i fan seus els eslògans antiintel·lectualistes que s’estenen pels mitjans amb molt poca vergonya i encara menys coneixement del que passa a les aules reals.

 

I és que entre una democràcia avançada i la mera llei de la selva, que és el que venim desitjant i implantant a casa nostra, només hi ha el sistema educatiu, que es debilita expressament per a consolidar la nostra societat puritana, sectària, anticientífica, classista, desigual, violenta i dogmàtica.

“L’escola no té clars els seus objectius acadèmics i de convivència. Hi ha persones que no saben què hi van a fer, a l’escola o a l’institut, i en aquest context sense brúixola pot passar qualsevol cosa, com per desgràcia ha acabat passant”

Ahir mateix vaig llegir, al mur d’un sindicat de docents, el següent post, que transcric sencer: “Bona nit. Us exposo el meu cas a veure si algú em pot aconsellar. L’altre dia, una alumna de segon de batxillerat va amenaçar a una altra a la meva classe i després de posar-li la sanció corresponent ha manifestat públicament que boicotejarà les meves classes. No és la primera vegada que amenaça a una companya i fins i tot ha arribat a seguir-les fins a casa. Es tracta d’una alumna molt conflictiva amb una situació personal peculiar i complicada. Voldria saber si hi ha algun protocol que l’institut s’hagi d’aplicar, tant per protegir als altres alumnes com a professorat. Gràcies.”

 

Qui pensa en els companys que necessiten esgarrapar dècimes per estudiar el que volen, en aquella classe? És que no tenen dret aquesta docent i aquest alumnat de segon de batxillerat a gaudir d’un ambient de treball tranquil i pacífic? Fins quan haurà de passar un docent espanyol dedicant la meitat del seu temps a controlar situacions hostils, tenses, amenaçadores, o fins quan serà culpabilitzat de rebre tota mena d’assetjaments, amb l’única protecció de demanar una baixa mèdica quan el cos o el cervell li diuen prou? Fins quan romantitzarem el caos, el desordre, els crits i la manca de sentit de convivència?  Tampoc no s’està pensant en aquesta alumna conflictiva, ja que no arriba molt lluny qui no té límits, qui confon els seus capricis o impulsos amb una veritat legítima, qui no sent la més bàsica empatia entre persones. Actuem amb negligència amb els drets de tots.

 

Busquem crear una societat de clients i no de ciutadans. L’escola no té clars els seus objectius acadèmics i de convivència. Hi ha persones que no saben què hi van a fer, a l’escola o a l’institut, i en aquest context sense brúixola pot passar qualsevol cosa, com per desgràcia ha acabat passant.

 

Reconeguem-ho: fa dècades que hem normalitzat l’existència d’actes violents a les aules. Ens neguem a reconèixer el problema i estem molt lluny de plantejar el problema en la seva dimensió real. Un problema que, segons les estimacions d’una enquesta del sindicat USTEC de l’any 2016, afecta al 70% del professorat actiu. Fa massa temps que no sabem a què acudim a classe, si a tallar capricis i crisis, a implantar alienacions i sistemes de domini, o a forjar una ciutadania informada.

 

Jo mateix, un dia, vaig veure els vídeos que havia gravat un professor de matemàtiques on es veia un grup d’adolescents donant cops a la porta de casa seva i cridant-li amenaces. Jo mateix he patit que em segueixin fins casa de forma amenaçadora, i coses que no explico aquí per no fer demagògia ni sensacionalisme. No pot ser que el sistema no faci absolutament res, que es permeti a l’interior dels nostres instituts del que fora d’ells seria un delicte.

 

Se m’acut que potser es concentra contra el professorat l’odi social perquè és la baula més feble de la cadena estatal. Arrasar una comissaria, cremar un contenidor, atacar un policia, pot sortir molt car. Però humiliar un docent, llançar-li objectes, posar en dubte sistemàticament la seva idoneïtat, surt completament gratis. És més, pot ser que fins i tot sigui un trofeu, a tenor del que publiquen diàriament alguns mitjans.

 

El que passa és molt inquietant: la violència contra el professorat es percep com una cosa “normal”, de la mateixa manera que eren normals en el passat el dret de cuixa, els càstigs físics o les potestats dels cacics. Estem davant d’un tabú vergonyant. Amb una fredor irresponsable, s’admeten diversos graus de violència a les aules, culpabilitzant-ne el docent, i negant-se a admetre la seva existència.

 

Però ja he vist a massa companyes de baixa, massa docents víctimes de la hostilitat ambiental i de l’ansietat. El primer pas perquè això deixi de passar és que es faci visible tot aquest patiment pel qual han de passar alumnes i docents, any rere any, en tram obligatori, sense que ningú sembli inquietar-se massa.

 

De tota manera, tot aquest article potser era sobrer. La prioritat ara mateix és mostrar la solidaritat total amb la professora agredida, i tot el suport a la comunitat educativa de l’Institut de Vidreres. I expressar la convicció que la dignitat d’un docent prové del seu compromís amb l’exercici de la seva funció, a pesar de la hostilitat ambiental i a pesar de tots els obstacles, misèries i banalitats que s’oposen al desenvolupament normal de la docència al nostre país.

 

Com deia, ara cal que recolzem la persona agredida i ens comencem a posar d’acord en com evitem que això torni a passar.

 

 

 

El Tribú és possible gràcies als seus “tribuneros fundadors”.

Si voleu llegir més articles com aquest, doneu-nos suport fent-vos tribuneros.

Sense un gra de sal #6 | Claudio

ElTribú

| 2 maig, 2021

Sense un gra de sal #6 | Claudio

2 maig, 2021 |

@clorgu

“I don’t believe that people would ever fall in love or want to be married if they hadn’t been told about it. It’s like abroad: no one would want to go there if they hadn’t been told it existed”.

 

Evelyn Waugh, Decline and Fall

 

Christa Ludwig. In memoriam. (via @danicapoblog)

 

 

 

“You know what I am? I’m a nationalist. OK? I’m a nationalist”.

 

Donald Trump

 

“Celui qui n’a pas le droit de dire «America first» à moins d’être ridiculisé par le choeur des grands, ne deviendra pas un citoyen du monde, car cela n’existe pas : il deviendra nationaliste”.

 

Chantal Delsol, Le Crépuscule de l’Universel

 

Hi havia una vegada… la volea

 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by TJ (@thetennisjunk)

“Oposar-se al mal no és possible. Sí que ho és oposar-se al bé”.

Anton Chekhov, Quaderns

Conservadorisme (I)

 

“Hillos.- Aixequeu-lo, companys, i a mi poseu-me una gran indulgència, però constatant la gran insensibilitat que demostra en els deus el que està succeint. Engendren un fill, s’en diuen pares i es miren uns sofriments com aquests! Si l’esdevenidor, ningú no el veu, el present en tot cas és una llàstima per a vosaltres i una vergonya per a ells; sobretot, és cruel; cruel per a l’home qu’endura aquesta desgràcia.

El Corifeu.- Tu tampoc, joveneta, no et quedis aquí, lluny de casa teva. Has vist unes morts terribles, unes estranyes morts, i une sofrences múltiples, tot just ara patides; i res de tot això que no sigui Zeus”. 

 

Sófocles, Les Dones de Traquis, 1265-75 (trad. C. Riba)

 

“Oposar-se al mal no és possible. Sí que ho és oposar-se al bé”.

 

Anton Chekhov, Quaderns

 

“Conservative, n. A statesman who is enamored of existing evils, as distinguished from the Liberal, who wishes to replace them with others”.

 

Ambrose Bierce, Devil’s Dictionary

 

“It is impossible to be just a conservative, and nothing more, or to be a conservative simpliciter, if only because, in any society, there are always legitimate motives for radical reforms. The conservative thinker has this superiority over the revolutionary one nevertheless; he understands his adversary better than his adversary understands him; his frame of reference is larger and deeper, it tends to merge with “the world,” that is, those articulations of human life and the human condition which do not change. While the revolutionary  stresses, even proclaims, the sovereignty of the Subject individual and collective—the conservative acknowledges “the sovereignty of the Object””.

 

Pierre Manent, Prefaci a Privilege and Liberty and Other Essays in Political Philosophy, d’Aurel Kolnai

 

“The quarrel between liberals and conservatives is essentially a quarrel over the nature of human beings and their relation to society. The quarrel between revolutionaries and reactionaries, on the other hand, has little to do with nature. It is a quarrel over history”.

 

Mark Lilla, Republicans for Revolution

 

“I am a Tory Anarchist. I should like every one to go about doing just as he pleased—short of altering any of the things to which I have grown accustomed”.

 

Max Beerbohm, Servants, And Even Now

 

“Valentine: Then what is your Toryism?  

Christopher: Duty. Duty and service to above and below. Frugality. Keeping your word. Honouring the past. Looking after your people. And beggaring yourself if need be before letting duty go hang”.

 

Ford Madox Ford, Parade’s End

 

“Motto: “Please step forward to the rear!” This is an approximate translation of a request I once heard on a tram-car in Warsaw. I propose it as a slogan for the mighty International that will never exist”.

 

Leszek Kolakowski, How to be a Conservative-Liberal-Socialist

 

“Burke’s main argument against the “abstract principles” of the French Revolution is contained in the following sentence: “It has been the uniform policy of our constitution to claim and assert our liberties, as an entailed inheritance derived to us from our forefathers, and to be transmitted to our posterity; as an estate specially belonging to the people of this kingdom, without any reference whatever to any other more general or prior right.” The concept of inheritance, applied to the very nature of liberty, has been the ideological basis from which English nationalism received its curious touch of race-feeling ever since the French Revolution. Formulated by a middle-class writer, it signified the direct acceptance of the feudal concept of liberty as the sum total of privileges inherited together with title and land. Without encroaching upon the rights of the privileged class within the English nation, Burke enlarged the principle of these privileges to include the whole English people, establishing them as a kind of nobility among nations”.

 

Hannah Arendt, Imperialism, The Origins of Totalitarianism

 

“Il n’y a point d’homme dans le monde. J’ai vu dans ma vie des Français, des Italiens, des Russes; je sais même, grâce à Montesquieu, qu’on peut être Persan; mais quant à l’homme je déclare ne l’avoir rencontré de ma vie; s’il existe c’est bien à mon insu”.

 

Joseph de Maistre, Considérations sur la France (1796)

Tirsa's Last Shake | Santi Trullenque

ElTribú

| 30 abr., 2021

Tirsa's Last Shake | Santi Trullenque

30 abr., 2021 |

Santi Trullenque

 

Tirsa’s Last Shake és un un curtmetratge documental, inèdit fins ara, rodat durant els darrers dies del que fóra el millor còctel-bar d’Europa. El Tirsa abaixà les persianes per sempre el 27 de desembre de 2014. El documental intenta capturar l’ambient i el savoir faire d’aquest establiment emblemàtic i ara ja mític; així com oferir un bocí de la saviesa del seu propietari, en Manel Tirvió, que ens parla de l’ofici i del què ha de tenir un còctel per esdevenir perfecte.

El Tribú és possible gràcies als seus “tribuneros fundadors”.

Si voleu veure més contingut com aquest, doneu-nos suport fent-vos tribuneros.

El Tribunal #8 | amb Marc Aragonès

ElTribú

| 30 abr., 2021

El Tribunal #8 | amb Marc Aragonès

30 abr., 2021 |

. Bitcoin.

 

Especulació o estalvi? Milionaris o arruïnats?

 

El Tribú és possible gràcies als seus “tribuneros fundadors”.

Si voleu veure més contingut com aquest, doneu-nos suport fent-vos tribuneros.

El nom fa la cosa | Josep Adolf Martí i Bouis

ElTribú

| 29 abr., 2021

El nom fa la cosa | Josep Adolf Martí i Bouis

29 abr., 2021 |

@Jamartib

El nom, sovint, fa la cosa. Per això gran part de l’èxit polític ve donada per la dominació del relat i la nomenclatura. A la història del Gènesis, el primer home exerceix la seva nova condició d’administrador del món posant nom a totes les criatures al seu voltant, demostrant així la seva diferència i superioritat. No ens falten exemples més propers. Quan França es va negar a donar suport a la guerra d’Iraq de 2003, el republicà Bob Ney va decidir que les patates fregides (french fries) s’anomenarien “patates de la llibertat”, freedom fries. Quan Pedro Sánchez va anunciar, ara fa ja mig any, el toc de queda, va decidir batejar-lo amb un nom diferent, com exercint de nou el poder d’Adam. “Esto es una restricción de movilidad nocturna, no un toque de queda”, deia el president de l’Estat sense ni aguantar-se el riure. No massa diferent al cap i a la fi de la distinció imaginativa que feia Pinochet entre la seva dictablanda i la dictadura dels altres. 

 

Per molta gimnàstica conceptual que requereixi fer-ho, guanyar el relat és tenir la partida mig acabada. Establir els termes obliga els oponents a jugar fora de casa, en un entorn hostil i donat als maximalismes. És per això que trobo incomprensible la capitulació lingüística dels qui defensen encara avui que això del gènere té més de blanc o negre que d’arc de Sant Martí. Fa ja un lustre que, progressivament, desapareix del vocabulari públic la paraula transsexual i guanya adeptes el mot transgènere. Els més innocents podrien pensar que no hi ha cap diferència entre les dues. Al cap i a la fi, el DIEC encara les lliga semànticament, i el canvi de la primera a la segona pot ser vist com res més que un senyal de respecte a aquelles persones que se senten atrapades a un cos sexualment diferent del de la seva ment. Hi ha batalles més importants que no pas el nom amb què ens referim a aquest col·lectiu, i als individus que el formen.

 

Però el cert és que esdevé una missió veritablement difícil argumentar contra les peticions del col·lectiu transgènere – que es reconegui la multiplicitat de gèneres, l’ús mixt d’espais privats com lavabos o vestuaris, o l’obligatorietat de referir-se a qualsevol persona amb pronoms arbitràriament decidits – un cop hom accepta els seus conceptes i terminologia. Els fons de la qüestió està implícitament present en el nom que decidim utilitzar: què canvia realment quan una persona decideix prendre certes hormones i passar per la sala d’operacions a treure o afegir massa genital? O, fins i tot, què canvia quan una persona decideix no fer res d’això i igualment dir que ha canviat d’equip? Aquells per qui la simple pregunta és un signe d’heterodòxia potser tindran ja les mans al cap. Però, per a la resta de nosaltres, val la pena pensar quines són les conseqüències d’una paraula o altra. Són els testicles necessàriament masculins? És la menstruació necessàriament femenina? Una persona amb pèls al muixó, pot decidir anar al bany de les senyores? Per barroeres que siguin les preguntes, resulta fonamental que la societat se les faci. Rere la ridícula però inofensiva tonteria del “niños, niñas, niñes” de la ministra Montero s’amaga una revolució conceptual que nega qualsevol relació entre allò que amaguem entre les cames i el que som des d’un punt de vista de gènere.

“Fins i tot els moviments feministes contemporanis que defensen canvis radicals en com vivim i ens organitzem es basen en aquesta dicotomia sexual humana: la “bretxa salarial”, per exemple, només té significat si hi ha dos gèneres a comparar, i la defensa de la seva fi es pot veure perjudicada si els mateixos activistes no saben ben bé què és ser dona”

Posem que la persona, operada o no, que així s’hi considera és realment transgènere i no transsexual. El primer element que cal remarcar és que la paraula admet una varietat de fenòmens diversíssima. Ja que l’element definitori és la consideració personal, el físic deixa de ser un element d’importància a l’hora de definir els conceptes d’home i dona. Se’ls hi treu qualsevol definició rígida, sigui aquesta cromosomàtica, genital, o més àmpliament anímica, i esdevenen simplement punts en un ventall de possibilitats. Dit d’una altra manera, el fenomen transgènere implica la dissolució del gènere i de la condició sexuada de l’ésser humà, base fonamental de la familia i la nostra societat. Fins i tot els moviments feministes contemporanis que defensen canvis radicals en com vivim i ens organitzem es basen en aquesta dicotomia sexual humana: la “bretxa salarial”, per exemple, només té significat si hi ha dos gèneres a comparar, i la defensa de la seva fi es pot veure perjudicada si els mateixos activistes no saben ben bé què és ser dona. D’igual manera, l’existència d’espais exclusivament femenins, com poden ser vestuaris, lavabos, o fins i tot sales d’actes (me’n vaig trobar una fa poc a un local autogestionat del centre ciutat) no té sentit si cadascú és un gènere sui generis. En el cas extrem del gènere fluid, la última importació del món anglosaxó, un individu podria entrar un dia i un dia no, depenent de si la seva “identitat de gènere” és una o altra en aquell moment en particular. Aquesta oscil·litat líquida no serà problemàtica per a molts dels nostres conciutadans, i no és aquest el lloc per fer-los canviar d’idea. Són aquells qui, per una raó o altra, no combreguen amb la nova ortodòxia neixent els qui han de ser especialment curosos amb la llengua. Mentre que la paraula transsexual manté la distinció binària que la majoria de persones al món encara entén com a òbvia, el terme transgènere neix en rebel·lió contra ella.

 

El segon element és que, des d’un punt de vista legal, el canvi de transsexual a transgènere sembla dur a la llarga a una progressiva desaparició d’aquelles barreres medico-socials establertes per protegir persones vulnerables abans de fer canvis fonamentals a la seva fisiologia. Denegar un canvi de sexe a una criatura és fàcil de defensar; denegar-li un canvi de gènere, quan aquest ha estat separat de qualsevol condició genital, no tant. En efecte, la Cort Suprema del Regne Unit va dictaminar fa poc que no s’haurien de prescriure aquests tractaments a menors de 16 anys, ja que no estaven preparats per consentir a tan magna decisió. Els jutges consideraren que el canvi sexual, la substracció i addició quirúrgica o hormonal, ténen un caràcter definitiu, i per tant han de ser fortament regulats en menors d’edat. Per molt que el pre-adolescent senti una forta identificació amb el gènere contrari, no ha de poder actuar de manera permanent fins que no hagi pogut reflexionar-ho bé. Ara bé, la sentència es refereix només al canvi sexual i hormonal. El que bloqueja, en última instància, és el tractament físic, la transsexualitat juvenil. Si, com a societat, acceptem que el gènere no necessita ésser acompanyat per un canvi visible, obrim la porta a fer irrellevant sentències com la britànica. Els jutges, com la majoria de nosaltres, encara treballen amb la idea que ha d’haver-hi una mínima correlació entre el que es veu i el que és. El fenomen transgènere, no. El que no val és oposar-se a lo primer, especialment en criatures i adolescents, utilitzant el llenguatge del segon: és donar-li una legitimitat que, simplement, no té.

 

La imminent aprovació d’una “Llei Trans” a Espanya fa que el debat públic sobre el concepte d’identitat sexual sigui més rellevant ara que mai. La resistència atípica d’algunes socialistes dins del Gobierno i del grup parlamentari del PSC mostren que aquesta no és, necessàriament, una trinxera ideològica. A l’equip contrari a l’autodefinició de gènere i la seva dissolució hi caben diversos grups, que en altres circumstàncies no compartirien ni el pa. Feministes contràries a l’aparició de dones fàl·liques; activistes històriques que veuen perillar la igualtat entre sexes si aquests desapareixen; pares que no volen que els seus fills s’alterin el cos irremeiablement; catòlics que veiem perillar encara més l’estabilitat social de la familia. Una aliança precària que queda encara més debilitada si es veu forçada a utilitzar els conceptes de l’altre bàndol.

 

Si es vol tenir qualsevol possibilitat de guanyar el debat cultural, no es poden simplement utilitzar els termes que els activistes de l’altre costat han preparat anticipadament. És més fàcil dir-ho que fer-ho, per descomptat, ja que tots els mitjans de comunicació, amb l’excepció d’aquells més propers a la dreta castellana, compren periòdicament la nova edició de la nomenclatura aprovada pel comissariat ideològic de torn. Però no per això és menys important. No es pot defensar l’existència i necessitat de la dicotomia home/dona i, a la vegada, utilitzar la terminologia transgènere, ja que parteixen de pressuposicions emfàticament diferents i fan referència a realitats paral·leles. L’oposició política al moviment transgènere, doncs, ha d’anar lligada a una terminologia alternativa que defineixi els mateixos fenòmens sense comprar la cosmovisió oferta per l’activisme. Mentre no aparegui una millor alternativa, pot ser que anem traient la pols a la transsexualitat.

 

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Per sort, el món no es vol assemblar a Occident | Javier Borràs Arumí

ElTribú

| 28 abr., 2021

Per sort, el món no es vol assemblar a Occident | Javier Borràs Arumí

28 abr., 2021 |

Javier Borràs Arumí | @jborrasarumi

Els liberals occidentals miren la resta del món i els hi agafa una crisi de confiança. Per què països com l’Índia, Turquia, Iran o la Xina ja no es volen assemblar a Occident? Per què apareixen models polítics democràtics i autoritaris diferents del liberalisme europeu o americà? Per què hi ha generacions de joves asiàtics o africans que ja no veuen Occident com allò al que volen aspirar? Per què, fins i tot, hi ha joves que no volen vestir com els americans o europeus, volen continuar sent religiosos i rebutgen les llibertats socials i sexuals que Occident els ofereix?

 

En resum: el model occidental està en crisi?

 

La resposta és afirmativa si entenem el projecte liberal occidental com un procés d’homogeneïtzació progressiu de les expectatives i aspiracions vitals de l’ésser humà. En canvi, si entenem el liberalisme com una defensa de la pluralitat davant els processos totalitzadors, podem dir-ho de manera ben clara: el món actual és una victòria per a Occident.

 

És cert que si mirem, per exemple, els països asiàtics, veurem poques còpies de les societats occidentals. Hi ha casos que es podrien apropar: Japó, Taiwan, Corea del Sud. Si observem de més a prop, comencem a veure les diferències: el conservadorisme social està molt més estès i la idea de “perseguir els teus somnis” molt més supedita als desitjos familiars. Si mirem els casos d’Iran o l’Índia, la presència i poder de la religió marca diferències fonamentals amb els països occidentals. En països autoritaris com la Xina o el Vietnam, la diferència ja comença des del model d’Estat.

 

Cap d’aquests països és una còpia d’Occident. Però a tots aquests països hi ha penetrat Occident. El Japó i l’Índia són democràcies. A la Xina i al Pakistan cada dia hi apareixen nous emprenedors que aspiren a complir el somni capitalista. A Nigèria o Indonèsia més dones arriben a llocs de poder polític o empresarial. A escala mundial, la idea d’Occident és ara mateix una disgregació de valors que s’han implantat de manera heterogènia a diferents societats. El món és més variat i alhora més semblant a Occident.

“A escala mundial, la idea d’Occident és ara mateix una disgregació de valors que s’han implantat de manera heterogènia a diferents societats. El món és més variat i alhora més semblant a Occident”

El món, en definitiva, és plural. Un món on existeixen models i aspiracions diverses és una victòria contra els totalitarismes homogeneïtzadors del segle XX. Un sistema internacional on tots ens assembléssim cada vegada més seria una victòria per al liberalisme? L’argument és que si tots compartim els mateixos valors i seguim els mateixos camins, eliminarem el conflicte, és a dir, la política. El liberalisme, així entès, és un camí que, a costa de voler ser més sòlid, cada cop es va fent més estret. Per contra, el liberalisme pluralista amplia les possibilitats de modes de vida, incrementant la incoherència i heterogeneïtat humana.

 

Es pot argumentar que, a canvi de defensar la pluralitat, Occident es fa més dèbil. Però si apliquem la lògica capitalista a escala mundial, el resultat podria ser el contrari. La pluralitat de models porta a la competició i la competició porta al moviment. Un món on Occident no competeix és un món on Occident està estancat. Les forces del “mercat” de models mundial poden sacsejar aquesta mescla de complaença i inseguretat tan característiques de moltes societats occidentals actuals. La competició comporta conflictes però també noves idees -d’Occident cap a la resta del món, de la resta del món cap a Occident-.

 

El pluralisme mundial també es pot defensar des del conservadorisme occidental. L’homogeneïtzació liberal allunya les societats de les seves pròpies arrels i arracona segles d’acumulació d’intel·ligència pràctica (la tradició). La transformació de la polis, sota l’homogeneïtzació liberal, es produeix a partir de la importació de la novetat tangencial i no de la reforma feta en harmonia amb la música que ha ballat la comunitat des de fa generacions. El passat és plural i també la seva herència. Destruir els pares i substituir-los per la importació ens fa intel·lectualment més pobres i ens deixa indefensos.

 

La pluralitat internacional actual ofereix alternatives vitals que amplien les fronteres del liberalisme, competició d’idees que sacsegen l’estancament de les societats i canvi i construcció sense desarrelament. Tenim sort que el món no es vulgui assemblar a Occident.

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

I també intel·ligent, Majestat | Elena García Dalmau

ElTribú

| 27 abr., 2021

I també intel·ligent, Majestat | Elena García Dalmau

27 abr., 2021 |

Elena García Dalmau | @__dalmau

Nevenka ha estat, per mi, un retorn als que van ser, possiblement, els anys més feliços de la meva vida. Ponferrada, i els paisatges del Bierzo, i el caràcter tribalment protector de la seva gent, i la dolçor del seu accent són alguns dels records que atresoro amb més força de la meva infantesa. I d’entre les imatges dels carrers tantes vegades recorreguts sorgeixen les imatges de la visita dels monarques a la ciutat i com es mouen pels carrers i com respira la ciutat amb la seva presència. I d’entre les històries tantes vegades escoltades sorgeix de cop la veu orgullosa de la Nevenka Fernández explicant com, durant la seva visita, el rei va dir-li que era una dona molt bella, i com ella s’hi va dirigir per contestar-li: «i també intel·ligent, Majestat».

 

Com els episodis d’Allen v. Farrow, Nevenka és, sobretot, un insult a la intel·ligència dels espectadors, pel seu maniqueisme i, especialment, pel maquillatge barat que hi posen per dissimular el seu clar posicionament. No cal ser un geni per entendre determinades coses, i si sents un mínim de respecte cap als teus espectadors no poses música tètrica cada vegada que apareix el condemnat, ni jugues a les llums i les ombres com si per confirmar la veracitat del que defenses et calguessin el cop de destral i la mirada del Nicholson pel forat de la porta trencada. Si sents un mínim de respecte cap als teus espectadors, i cap al teu ofici, entens que la negació de l’Ismael Álvarez a participar al documental no es pot fer servir com a pretext per amagar la seva perspectiva de la història, sinó que, com explica l’Arcadi Espada, la seva absència hauria d’assegurar una exposició encara més minuciosa dels seus arguments.

 

Titllar de neutralitat, de ‘newtral’, aquest tipus de creacions i d’organitzacions intrínsecament tendencioses és convertir l’objectivitat en un element parcial per definició, destruint-la com a idea, i recorda massa els acadèmics que en nom de la igualtat introdueixen dones sense geni al cànon occidental, destruint-lo com a concepte, o els estudiants negres que increpaven el seu professor quan intentava defensar-se en nom de la veritat i que rebia com a única resposta que la-Veritat-era-en-realitat-un- concepte-eurocèntric-i-il·lustrat-que-havia-servit-i-serveix-per-perpetuar-el-sistema-i- el-seu-racisme-estructural, destruint-la com a valor. I això, Ana Pastor, sí que supura una pudor molt concreta.

“La intel·ligència té relació amb el que fem i amb el que deixem de fer, però també amb el que deixem que facin o no amb la nostra persona, i amb la nostra imatge, i amb la nostra història”

El que ens hauríem de plantejar és fins on arribarà i quins límits té la flexibilització moral que s’està proposant amb aquest tipus de documentals i també la imatge que intenten vendre de determinats grups socials. Si acceptem la superioritat testimonial de la dona i la seva predisposició natural a la Veritat Eterna i Immutable, què n’hem de fer, amb els altres col·lectius? També haurem de creure els nens i adolescents i no qüestionar mai el seu testimoni als judicis? Hi ha un forat molt profund que s’obre en els valors que ens conformen si acceptem aquestes idees, i abandonar la presumpció d’innocència i partir de la base que tothom és culpable fins que es demostra el contrari, més que facilitar que aquells que es troben en un context d’abús de qualsevol tipus denunciïn la seva situació, ens convida al retorn del Leviatan i al món del revengisme i la destrucció del Yahvé més sanguinari.

 

Aquest documental serveix també per explicar un fenomen més inquietant que perilla de normalitzar-se al món contemporani. Va haver-hi un judici i l’alcalde de Ponferrada va ser condemnat i no entraré a analitzar els detalls perquè sóc filòloga i no jurista. Però va haver-hi una condemna i una retribució i unes conseqüències als actes comesos i, tot i que pugui molestar més o menys com de trencades van quedar la vida i la carrera de la Nevenka, no sé fins a quin punt és legítim desenterrar cadàvers vint anys més tard i en un context guerracivilista entre els sexes i tornar a explicar uns fets que, repeteixo, ja van ser condemnats, quan ha passat tant de temps entre l’explicació i l’experiència. No es tracta del judici a una agressió que no ha estat denunciada fins el dia d’avui, ni d’un cas d’abús que hagi proscrit per culpa dels tempos que marca el sistema judicial, sinó d’uns fets que van tenir cas, judici i resposta legal, i que per voluntat d’una iniciativa privada tornen a l’espai –i a l’escarni– públic. Vivim en una societat que creu en la reinserció fins que deixa de creure-hi, i que entén que un drogoaddicte, un esquizofrènic o un assassí poden començar de nou i que cal invertir diners perquè puguin tornar al carrer, però que alhora defensa que un agressor sexual és un agressor sexual i ho serà sempre i encara més si tenia poder i encara més si pot tornar –que no pot– a accedir-hi. Ho diu la pròpia Nevenka al final del documental: «Una persona així no pot ser diferent de com és». Bé.

 

La intel·ligència que la Nevenka va voler reivindicar davant el rei trontolla quan explica que va voler reivindicar la seva intel·ligència davant el rei, i cau definitivament quan deixa que el Millás la compari amb un peixet de colorins perseguit per malvats peixos negres i depravats. La intel·ligència té relació amb el que fem i amb el que deixem de fer, però també amb el que deixem que facin o no amb la nostra persona, i amb la nostra imatge, i amb la nostra història. La resta, peixets taronges que els compres als nens a la fira del barri perquè deixin de plorar i que acaben dins una bossa de plàstic flotant panxa enlaire.

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

¿Tenir cura dels lloros? | Miquel Colomer

ElTribú

| 26 abr., 2021

¿Tenir cura dels lloros? | Miquel Colomer

26 abr., 2021 |

El conseller Bargalló, explicant les causes que faran que l’actual Batxillerat acabi modificat, parla d’adequar-ho, tot plegat, a la demanda del mercat laboral. M’ha estranyat de bon de veres, la veritat. Tenen 18 anys els estudiants quan acaben el Batxillerat, última etapa de formació abans de l’accés a la Universitat o a centres de Cicles formatius de grau superior que, aleshores sí, marcaran el camí cap a la dedicació professional més desitjada per cadascú. Però es veu que no van per aquí les coses a hores d’ara. El nou Batxillerat, sigui el que sigui, sembla que serà fet pensant ja en la futura feina i no pas en la formació i aprenentatge general que encara fa falta entre els 16 i 18 anys. Bé, i el cas és que pensant tot això m’ha arribat la notícia que al mercat laboral fan falta ara mateix, molta falta es veu, cuidadors de lloros. I cuidadores, és clar. Calla, dic, “COM TENIR CURA DELS LLOROS”, podria ser ben bé una especialitat destacada dins els graus de Formació Professional que tants mals de cap proporciona a la secta de pedagogs que representa que té cura de tot el sistema d’ensenyament, perdó, d’educació, que ens ha conduït fins on ara som. Com tenir cura dels lloros, com alimentar-los, com ensenyar-los nous mots, com procurar que es reprodueixin adequadament…D’aquesta manera, i és només un exemple, el conseller i la seva secta serien ja molt a prop d’abandonar la formació genèrica i generalista i avançar cap a un model lligat a les necessitats del territori (perquè en diuen territori, sí, i no pas país, és molt gros!) i a “les noves inquietuds dels alumnes”. 

 

En fi. Coses d’aquest present horrorós que ens toca viure. S’ha ben acabat la recerca del mèrit i de l’excel·lència a través de l’esforç. Tot ben flexible i fora també el vell estudi memorístic (¿de què serveix la memòria?) que tanta ansietat provoca als alumnes, pobrets. Ja no hi ha notes, ja no es pot suspendre ningú, ni fer repetir cursos. Tothom endavant cap enlloc, se sàpiguen coses o no se’n sàpiguen. ¿El saber, dius? ¿Quina importància té, el saber? Gamificació, que és una de les paraules i conceptes de moda, que tot esdevingui un joc. Com per exemple això de tenir cura dels lloros. 

 

Perquè s’ha ben acabat també per part de mestres i professors tot allò d’emocionar, de seduir, de commoure i de convèncer a través de les explicacions dels temes diversos de cada matèria o assignatura que, per cert, són coses que ja no existeixen -ara em sembla que se’n diuen àrees o competències o alguna cosa així. Te’ls feies teus, aleshores, els alumnes. Potser no tots, és clar, però satisfeia d’allò més contemplar aquelles mirades alçades i embadalides davant cada concepte nou que se’ls anava apareixent. I vinga prendre notes, i vinga exposar dubtes. La sensació d’ara és que el que de veritat es promou a les aules del país -si més no a les públiques- no és sinó la ignorància, la veritable misèria.

 

Recordo ara Fumaroli (acs) quan deia que li semblava que una de les debilitats del món en què vivim és el caràcter ambigu, equívoc, gairebé humiliat, de l’ensenyament. I que pràcticament no es pot ensenyar i, si es fa, es fa d’una manera silvestre (adjectiu que significa mancat de cultura), a través de la publicitat, els videojocs, la televisió i els aparells de la cosa digital. Mercantilització de l’ensenyament, ha de ser econòmicament rendible tot allò que s’estudiï i sempre segons la necessitat dels mercats i ben allunyat de qualsevol humanisme, com més millor. I és que és aquest el mal veritable en què som ara instal·lats.

“S’ha ben acabat la recerca del mèrit i de l’excel·lència a través de l’esforç. Tot ben flexible i fora també el vell estudi memorístic (¿de què serveix la memòria?) que tanta ansietat provoca als alumnes, pobrets. Ja no hi ha notes, ja no es pot suspendre ningú, ni fer repetir cursos. Tothom endavant cap enlloc, se sàpiguen coses o no se’n sàpiguen”

Canviaran el Batxillerat, doncs. Potser fins i tot el nom desapareixerà, vés a saber. Que tot sigui fàcil i no demani gaire esforç. El triomf de l’igualitarisme i del relativisme és ja del tot absolut. Recordo en aquest sentit aquell dia que vaig ser testimoni de com professors-tutors lliuraven butlletins amb els resultats finals de la feina de tot un curs, vestits amb calça curta i sandàlies si no amb xancletes. Professors, dic. Cap sorpresa, vaig pensar, d’altra banda. La devaluació de tot no és cosa que vingui d’avui. L’hem anat covant i ens l’hem guanyada a pols. Inexistència del més mínim sentit formal i aristocràtic de l’ofici. Ja et pots anar queixant de retallades, ja, que el primer de retallar ets tu amb tota la teva indigència del gust. Són resultats mancats de valor, o si més no de tot el que haurien de tenir, si te les lliura algú que va amb calça curta. Hi ha molta feina a fer, i cal molta neteja i endreça en aquest país nostre que no ha anat mai sobrat, és veritat, d’esperits aristòcrates. I no es tracta pas da cap aristocràcia de la reialesa. Es tracta de les formes, es tracta de l’obra i el pensament de persones tan enyorades com per exemple Prat de la Riba, o el mateix Cambó. Hem anat sempre mancats d’aquella seva tradició. I d’aquella incidència seva en la cultura, en les finances, en els plans educatius, en les obres públiques, en el foment de l’art. Som allò que l’ensenyament ha fet de nosaltres. L’estudi per l’estudi, ensenyar a estimar el saber i les seves formes. Ser decent. Però hem davallat fins aquí i tenim això, encara: tutors, no tots és clar, repartint el resultat de la feina de tot un curs amb calça curta. És que fa calor, vaig sentir que deien.

 

Ensenyar, d’altra banda, és cosa de les escoles, col·legis i instituts. Transmetre el saber i els coneixements. Educar, en canvi, és cosa de les famílies, siguin del tipus que siguin. I és evident que per educar de vegades, no sempre, cal reprimir (qui estalvia la vara odia el seu fill, llegim a Proverbis, 13:24. I Kant afirmava que l’ésser humà és l’única criatura que ha de ser educada). Perquè és ben veritat que és a casa on s’aprèn, o s’hauria d’aprendre, a saludar, a ser agraït i donar les gràcies, a ser net i endreçat, a ser honest, a ser puntual, a ser correcte, a parlar bé, a no dir grolleries, a respectar els semblants i els no tan semblants, a menjar amb la boca tancada i fent servir bé els coberts, a no robar, a no dir mentides, a tenir cura de la propietat, també de l’aliena. Totes aquestes coses que segur que un moment o altre fan que t’acostis a la repressió i dir que això no es fa així, que què t’has cregut, fes el favor de fer-ho bé que, si no, et castigaré. I que, en canvi, és a l’escola on s’ensenya i s’aprèn, o s’hi hauria d’aprendre, sempre és clar que l’aprenent vulgui aprendre, aritmètica i matemàtiques, la llengua i la literatura, la ciència diversa, la història i la geografia, l’anglès i tantes altres llengües com sigui possible, la geometria, les arts diverses. I, finalment, que també és a l’escola on s’haurien de reforçar, tan sols reforçar, els valors que les famílies, a casa, han inculcat, o haurien d’haver inculcat, als fills. I és que és aquest, segurament, l’ordre natural de les coses. O hauria de ser-ho si més no. I que no hi ha drets sense el compliment, primer, dels deures.

 

Estudi, lectura, reflexió, esforç. Aquests valors. I imposició d’ordre i disciplina. I tenir cura de les formes, molta cura amb les formes que hem tant desprestigiat aquests darrers temps. Igual que l’ortografia. Fer faltes d’ortografia és la primera mostra de mala educació. Es comença per fer faltes d’ortografia i s’acaba pensant que es pot anar a classe amb xancletes i que, a més, això no té perquè tenir cap importància. Però el fet és que anar a classe amb xancletes significa que no dónes cap importància a la classe. És que després vaig a la platja, i total! I aquest “total” vol dir que la platja passa per davant de la classe, oi? O, és que fa calor! Doncs ens aguantem. Perquè hem vingut a aguantar i no a deixar-nos anar. Ni a tenir cura dels lloros.

 

Perquè a més a més, és clar, no es pot educar el noi o la noia sense contrariar-los, és impossible, i per poder il·lustrar el seu esperit s’ha de formar primer la seva voluntat, i això fa mal, això és dolorós. Quan la família socialitzava i educava, és a dir, reprimia, aleshores l’escola podia encarregar-se d’ensenyar. ¿Socialitza, encara, la família? ¿Educa, encara, la família? No és exactament el mateix educació i ensenyament. Sensació que l’escola pública és avui el nostre titànic i el pensament únic que hi predomina representa el fet paradoxal que l’educació s’hagi convertit en un dels principals obstacles en el camí de la intel·ligència i de la llibertat de pensament. I així arriba el temps d’exàmens i el temps de correccions. I no cal parlar de cap antologia dels disbarats. A les escoles i instituts sempre n’hi ha hagut. Però potser ara han guanyat en èmfasi i qui hi incorre es queda tan ample, no passa cap vergonya i al damunt encara defensa el disbarat, o el minimitza. Gabriel Ferrater es llicencià en Filologia Romàntica. És clar, total per una té de més! No sé quina importància pot tenir una té de més! Ningú no està lliure de dir bajanades; l’únic que és greu és dir-les emfàticament (Montaigne). De vegades, més val callar. ¿Ensenyament o Educació? Totes dues coses a hores d’ara. Departament d’Ensenyament i Educació. Perquè és molt millor restar callat i que sospitin la teva niciesa que no pas parlar i aclarir-los el dubte, conseller.

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Sant Jordi | Les recomanacions dels tribuns #3

ElTribú

| 25 abr., 2021

Sant Jordi | Les recomanacions dels tribuns #3

25 abr., 2021 |

Gregorio Luri

 

La Educación Superior en América, de Robert Hutchins (ed. Àngel Pascual)

 

Eric Herrera

 

La Resposta Liberal, de l’Institut Ostrom (ed.)

Essencial per evitar manipulacions i visions esbiaixades sobre la qüestió.

 

Immigration and freedom, de Chandran Kukathas. 

Una bona defensa de com les retriccions a la immigració són una amenaça per la democràcia liberal.

 

Irune Ariño

 

Desde las ruinas del futuro, de Manuel Arias Maldonado.

Un dels millors llibres que he llegit en l’últim any i mig. Una deliciosa anàlisi de les implicacions de la pandèmia en la que ens trobem inmersos desde la filosofia política. Davant malastrucs que auguren la caiguda de les democràcies liberals i els oportunistes que la desitgen, el llibre és un cant a la defensa de les bondats de la modernitat. Una modernitat que ens ha dut l’etapa de major pau i prosperitat de la història de la humanitat. És una lectura àgil que proposa reptes constants.

 

Desmontando el feminismo hegemónico, de Irune Ariño (Coord.), Santiago Calvo, Cuca Casado, Francisco Capella i Marina de la Torre.

Un llibre col·lectiu publicat a inicis de 2021, que he tingut el plaer de coordinar. El llibre intenta, de la forma més exhaustiva possible, analitzar la posició del feminisme hegemònic a l’actualitat en temes com les diferències sexuals entre homes i dones, la bretxa salarial i el sostre de vidre, la mercantilizació i la violència de génere. Vol ser una denúncia del caràcter anticientífic de molts dels raonaments d’aquest feminisme i proposar una manera més respectuosa amb l’evidència, d’entendre els reptes que el feminisme del segle XXI té sobre la taula.

Sortegem dos lots de llibres. Entreu al nostre Twitter per veure com hi podeu participar!

Pau Labró

 

Revolta, de Josep Pous i Pagès.

El relat d’una persecució brutal de l’estat contra el negoci i les aspiracions vitals d’un venedor de mistos tenaç.

 

Treure una marededéu a ballar, de Perejaume.

El retorn físic i poètic de les marededéus trobades a la terra on van néixer i pertanyen.

 

Claudio

 

Cuore, d’Edmondo De Amicis.

Llibre que ja només recordaràn els que ja són avis, però no és tard perquè el llegeixin els pares i el passin a la prole, com a contrapès a tanta educació melmelada.

 

Antologia de Alvaro de Campos, de Fernando Pessoa.

Per als que no estiguin familiaritzats amb la llengua lusitana, n’hi ha una magnífica edició bilingüe en castellà de José Antonio Llardent. Sé que n’hi ha una en català de Joaquim Sala Sanahuja, a Edicions 62, que no he llegit. Un dels més grans del segle passat.

 

Toni Florido

 

La Rebelión. Historia del Irgun, de Menachem Begin.

Una obra que ens permet entendre què significa el compromís en majúscules.

 

La Segona Guerra Mundial, de Winston S. Churchill.

Una obra que ens permet entendre el poder de la voluntat i les conviccions.

 

Israel 1957, de Josep Pla.

Una obra que ens permet conèixer el Pla i l’Israel menys coneguts, però no menys fascinants.

 

El Talmud dels Jueus. Antologia de saviesa rabínica, de Manuel Forcano.

Una obra que ens permet retrobar-nos amb la saviesa del judaisme, saviesa que és part de la nostra cultura.

 

 

Participeu al nostre concurs i guanyeu un dels lots de llibres que hem elaborat amb les recomanacions dels nostres tribuns!

Sense un gra de sal #5 | Claudio

ElTribú

| 25 abr., 2021

Sense un gra de sal #5 | Claudio

25 abr., 2021 |

@clorgu

“The old tyrants invoked the past; the new tyrants will invoke the future”.

 

GK Chesterton

 

“Que des esprits sérieux puissent aujourd’hui parler des ‘droits des animaux’ montre bien que nous avons perdu tout sens de ce que sont les ‘droits de l’homme’. Nous avons réduit leur exigence à celle d’une simple philantropie”.

 

Chantal Delsol, Le Crépuscule de l’Universel.

 

“Natural right largely reflects the absence of nature as a source of guiding norms. Being so thinly natural, such rights readily transformed into human rights, grounded not in our shared nature but in our radical individuation.

Natural rights were meant to replace natural law in guiding our practical judgments. But law guides or commands; right, in contrast, is permissive—a kind of claim to freedom to do…whatever”.

 

Michael P. Zuckert

 

“You are more likely to irritate readers than to impress them”.

 

The Economist Style Guide

 

“A middle-class liberal society leads to communism. The children of the middle class—Marx, Wells, Lenin & Greene—agree only too well with their fathers that non-coerced exchange is a capital idea. For the middle-class intellectual, non-coerced exchange has not gone far enough.

The middle-class man becomes a socialist or leftist; and this is because Marx was very wrong, our social opinions are not derived from the property we hold”.

 

Liberalism, communism, and the middle class.

 

“L’autorité ne va pas sans prestige, ni le prestige sans éloignement”.

 

Charles de Gaulle.

“Estar sol com en la infantesa, quan els adults basquejaven al voltant, ocupats en coses que semblaven grans i importants”.

Rilke

Amb el que acabem de dir, queda clar que la saviesa és ciència i intel.lecció de les realitats més eminents per llur natura. Pero això hom diu d’Anaxàgoras, de Tales i dels qui se’ls assemblen que són savis, i no pas assenyats. Car hom s’adona que ignoren allò que els convé, alhora que hom reconeix que allò que saben és extraordinari, admirable, difícil, diví i, tanmateix, inútil, per tal com no cerquen pas els béns humans.

 

Aristòtil, Ètica Nicomaquea, VI, 1141b (trad. Josep Batalla)

 

EL SOTAESCALA

 

Disset anys més tard va tornar a Roma. Va anar a casa de son pare a demanar almoina, però ningú no el conegué. Acollit com a mendicant, hi visqué durant disset anys més a casa seva, sense ésser reconegut, pregant i ensenyant el catecisme als nens. Hi dormia sota l’escala de l’entrada. Sabent que anava a morir, va escriure la seva història en un paper, explicant perquè va renunciar al casament, el viatge a Edessa i la seva vida posterior. Va morir i, segons la llegenda, només son pare va poder obrir-li la mà per a prendre el paper i llegir-lo, deixant-lo sorprès en adonar-se que era el seu fill.

 

Aleix de Roma, Viquipèdia

 

Així, el poeta és aquí, on sembla no ser, i sempre és en un altre lloc d’on creu ser. Viu estrany a la casa del temps, sota les escales, per on tots passen i ningú repara en ell (…) S’imposa el no donar-se a conèixer (…) Aquest viure desconegut en la pròpia casa, sota l’escala, en la foscor, al costat dels gossos, un estrany i alhora a casa, com un mort, un fantasma en boca de tots (…) i sense tasca domèstica, sense ofici, sense dret ni deure, excepte el de (…) nit i dia sospesar-ho tot i viure-ho tot, amb terrible dolor i tremenda alegria (…) Però ell, l’espectre que jeu en la foscor, ho posseeix tot, ja que cada part d’això és una ferida oberta en la seva ànima i brilla alhora com un carboncle en el seu hàbit diví.

 

Hugo von Hofmannsthal, El Poeta i aquest Temps.

 

L’enfant a beaucoup de vertus que nous n’avons plus parce que nous sommes construction, nous les adultes, nous sommes, nous essayons d’être, ce que nous voulons être et je pense que l’enfant est un philosophe, parce quand il pose tout le temps la question pourquoi, c’est bien le debut de la philosophie, et puis, oui, l’enfant est un poète, et je racontais pour ça l’histoire de saint Alexis, la légende de saint Alexis, qui était parti de chez lui pendant une vingtaine d’années, qui est rentré méconnaissable, qui a demandé asile dans la maison et le palais de son père, et son père, ne le reconnaissant pas, l’a logé dans la soupente de son escalier, où il est resté des années. Et le poète Hoffmannsthal racontait comment saint Alexis, c’est toujours une légende mais c’est très intéressant, étant sous la soupente d’une maison qu’il connaissait, écoutait tout et il entendait les soupirs, il entendait les pleurs, il entendait les déclarations d’amour, mais il ne pouvait pas en parler, et ça, Hoffmannsthal disait, c’est ça le poète, et je pense que l’enfant c’est ça, il est là, on fait pas attention à lui, il n’a pas droit à la parole, il a rien à dire, et au fond, il sait tout.

 

Chantal Delsol: une philosophe devant l’enfance (des de min. 20 aprox.) Transcrit par Claudette C. Merci vivement.

 

Il n’y a pas de jour où, rêvant à ce que j’ai été, je ne revoie en pensée le rocher sur lequel je suis né, la chambre où ma mère m’inflingea la vie…

 

François-René de Chateaubriand, Mémoires de outre-tombe, Cap. III.

 

(…) ‘You look as though you wished the place in Hell,’ My friend said, ‘judging from your face.’ ‘Oh well, I suppose it’s not the place’s fault,’ I said. ‘Nothing, like something, happens anywhere.’

 

Philip Larkin, I Remember, I Remember.

 

“He stood regarding this dismal object for some minut and a half, then he stepped towards it, lifted the lid and put his head inside. Dust and other discolouring matter shook upwards as he did so; but Father Brown never observed his own appearance, whatever else he observed. He remained thus for a measurable period, as if engaged in some mysterious prayers. Then he came out again, with some ashes on his hair, and walked unconcernedly away”.

 

G.K. Chesterton, The Salad of Colonel Cray.

 

(…) Alors, ô ma beauté! dites à la vermine Qui vous mangera de baisers, Que j’ai gardé la forme et l’essence divine De mes amours décomposés!

 

Charles Baudelaire, Une Charogne.

 

“Estar sol com en la infantesa, quan els adults basquejaven al voltant, ocupats en coses que semblaven grans i importants”.

 

R.M. Rilke, Roma, 23 de desembre de 1903, Cartas a un jove poeta.

 

“He pregat per tornar a la infantesa, i ha tornat a mi; i sento que continua essent tan dura com llavors i que no ha servit de res fer-se gran”.

 

R.M. Rilke, Els Quaderns de Malte (trad. J. Llovet).

 

“Mira, jo visc. De què? Ni infantesa ni futur minven. En el cor, m’hi floreix a vessar l’existència”.

 

R.M. Rilke, Novena Elegia (trad. Manuel Balasch).

 

“Hom se n’adona, també, i cada vegada una mica millor, com de necessari era anar encara més lluny que aquest amor; naturalment, s’estima a cadascuna d’aquestes coses quan es van fent, però, si es demostra, el que es fa és pitjor; se les jutja en lloc de dir-les. Es deixa de ser imparcial; i el millor, l’amor, roman fora de l’obra, no entra en ella, queda al seu costat sense formar-ne part. Així és com va néixer la pintura de sensació (que en res ha millorat a la de la forma). Es pinta: això d’aquí ho estimo, en comptes de: aquí està. Amb la qual cosa, cadascun pot ben bé veure si ho he estimat. D’aquesta manera, no es mostra, i fins i tot molts afirmaran que no hi havia cap amor allí. De tal manera s’esgota, sense deixar cap resta, en l’acte de crear. Aquest esgotament de l’amor en un treball anònim, del qual sorgeixen coses tan pures, potser no ha estat realitzat per ningú tan completament com pel vell: la seva naturalesa interna, mudada en desconfiada i isarda, li ha estat un suport”.

 

R. M. Rilke, carta a Clara Rilke, 13 d’octubre de 1907 (trad. ET)

 

“Van Gogh y Cézanne consiguieron morirse en vida. Así lo reconocieron sus contemporáneos: cuando Cézanne se dirigía a su taller, diariamente, ‘los chiquillos corrían detrás de él, arrojándole piedras como a un perro’. Y Rilke, que en 1907, fecha de las cartas, todavía no ha logrado prescindir de princesas, casitas con jardín, corbatines, distracción, fatuidad, arribismo, sarcasmo, peluquería, balnearios, en fin, miserias, ve pasar a los perros por la calle con una expresión de desesperada envidia. Años más tarde, entre 1912 y 1922, tras la desolación de Duino, lo conseguirá: comenzará entonces a llevar una vida de perro y a escribir poemas que todavía hoy pueden leerse durante toda una vida”.

 

Félix de Azúa, El Aprendizaje de la Decepción.

 

“… mirant amb tal devota objectivitat, amb la fe i l’imparcial i interessada absorció d’un gos que es veu en un mirall i pensa: un altre gos”.

 

R.M. Rilke, carta a Clara Rilke 23 d’octubre de 1907.

 

Feu-vos tribuneros fundadors!

Sant Jordi | Les recomanacions dels tribuns #2

ElTribú

| 24 abr., 2021

Sant Jordi | Les recomanacions dels tribuns #2

24 abr., 2021 |

Marc Arza

 

Com ordenar una biblioteca, de Roberto Calasso.

Un petit assaig dedicat als llibres i les biblioteques. L’ordre o el desordre de les col.leccions de llibres com a porta d’accés al coneixement analògic. El criteri del bibliòfil i la serendípia com a eines de cerca 1.0.

 

Història de la Segona República Espanyola, de Josep Pla.

L’original català d’un text que fins fa poc es pensava que havia escrit en castellà. Encarregat  a Pla per Francesc Cambó com una història contra la Segona República. Més moderat i equànime que alguns historiadors antirepublicans actuals però àcid i dur en la crítica contra el desordre polític dels primers anys trenta.

 

Montserrat Nebrera

 

En no ficció: Qualsevol de Roger Scruton, perquè en tots ells es fa palès que liberalconservadorisme no és un terme contradictori. I les Memòries d’Albert Speer, per contextualitzar les nostres dèries actuals.

 

En ficció: cap que surti per a la fira. El Quixot, perquè sempre és contemporani i Laura a la ciutat dels Sants, de Miquel Llor, perquè ens ajuda a saber que la intimitat és un dret que ha tingut una vida breu.

 

Alexander Golovin

 

Lénine, l’Inventeur du Totalitarisme, de Stéphane Courtois.

El retrat més exacte i just d’un personatge que gaudeix d’un inmerescut vel de santedat. Ara també el podeu trobar en castellà.

 

¡Vete a la mierda!, de Henry Louis Mencken.

És la recopilació dels millors articles del que va ser el periodista més divertit, intel·ligent i mordaç del segle XX.

Sortegem dos lots de llibres. Entreu al nostre Twitter per veure com hi podeu participar!

Paris Grau

 

El fill del xofer, de Jordi Amat.

Un llibre per entendre com es conforma la Catalunya post-Franco i la pretesa nacionalització per part de Jordi Pujol, des de Banca Catalana fins a TV3.

 

El pueblo soy yo, d’Enrique Krauze.

Com diu el propi autor en el pròleg: “Éste es un libro contra la entrega del poder absoluto a una sola persona”. Un anàlisi del populisme, sobretot del llatinoamericà.

 

Miquel Colomer

 

El Casalot (Bleak House), de Charles Dickens.

Ed Destino amb traducció immensa de Xavier Pàmies. Llicò de narració i també de llengua. Amb la recomanació que en féu, a més, l’enyorat professor Joan Solà.

 

Obra Selecta de Cyril Connolly.

Sobretot la part que té com a títol La Tomba Inquieta. El llibre és de traducció castellana a càrrec Miguel Aguilar, Mauricio Bach i Jordi Fibla. Edució i introducció de Jaume Andreu. Ed DeBolsillo. “Aquells que saben no parlen; / aquells que parlen no saben”. (Those who know don’t speak; / Thouse who speak don’t know). El vaig descobrir a través de la lectura de la conversa de Nadal Suau i Daniel Capó amb José Carlos Llop: Una conversación. Una meravella!

 

Martí Jiménez

 

Open Borders: The Science and Ethics of Immigration, de Bryan Caplan.

Una de les millors contribucions al debat sobre la immigració. Evidència científica i reflexió ètica en forma de còmic il·lustrat.

 

Stubborn Attachments: A Vision for a Society of Free, Prosperous, and Responsible Individuals, de Tyler Cowen.

Una reivindicació provocadora i estimulant del creixement econòmic i la seva importància pel progrés moral i el futur de les properes generacions.

 

Ferran Caballero

 

Seny i sentiment, de Jane Austen.

Perquè, com deia el mestre, els joves poden creure que Dostoievski és el millor novel·lista, però els adults haurien de concedir aquest reconeixement a Jane Austen.

 

The decadent society, de Ross Douthat.

Pessimisme lúcid, intel·ligent i virtuós, que ens ajuda a entendre i encarar la nostra situació.

 

 

 

Participeu al nostre concurs i guanyeu un dels lots de llibres que hem elaborat amb les recomanacions dels nostres tribuns!

El locutori #2 | Gregorio Luri

ElTribú

| 24 abr., 2021

El locutori #2 | Gregorio Luri

24 abr., 2021 |

Gregorio Luri@GregorioLuri

Activitat negativa

 

Hegel va donar el nom d’”activitat negativa” al projecte fanàtic de substituir la realitat per l’abstracte… sense tenir cap pla pràctic per millorar la realitat.

 

Actor

 

Deia Hobbes que tot individu és ja un actor de si mateix. No podia imaginar-se fins a quin extrem és això cert.

 

Mahendranath era un actor de teatre de Bangla Desh, especialitzat en el paper de l’heroi mitològic Lakhinder. Brodava especialment l’escena en la qual l’heroi ressuscita després d’haver estat mossegat per una serp verinosa. Havia passat la seva vida entre cobres i coneixia perfectament com tractar-les per treure’n el verí, com moure’s davant d’elles per encantar-les, com provocar el seu atac i retirar-se a temps. Però un dia una cobra a la qual no se li havia extret el verí, el va atacar de veritat i Mahendranath va saber immediatament que li quedaven pocs minuts de vida. Així que va decidir utilitzar els espasmes de dolor per acomiadar-se del món amb la millor actuació de la seva existència. Va caure a l’escenari entre convulsions i ganyotes d’espantós patiment tan realistes que el públic es va quedar tota la nit immòbil esperant la seva resurrecció.

 

L’home, deia Ortega, és un animal metafòric.

 

Admiració

 

Les coses, vistes amb atenció, no ens deixen indiferents. Als esperits tràgics els fan plorar (el cas d’Heràclit) i als esperits irònics els fan riue (el cas de Demòcrit). 

 

Plató, que dominava les arts de la tragèdia i la comèdia, va voler situar la filosofia entre Heràclit i Demòcrit, però una mica més a prop del segon que del primer. Va donar forma així a una filosofia d’educació de la mirada en la qual es ressaltés la instantània força de convicció de la bellesa. Fins i tot va utilitzar sovint l’encanteri de la bellesa literària com aliat de la seva voluntat de persuasió. Com molt bé sabia Shakespeare (que també escrivia tragèdies i comèdies), davant la bellesa “el seny de l’home es dissol en el braser dels sentits”. 

 

Si la perplexitat és l’origen de la filosofia, no mereixen el nom de filòsofs els homes sempre raonables, assenyats, mesurats, coherents, lògics… que mai no ens donen un ensurt, mai ens treuen de polleguera ni ens porten a la vora de l l’abisme, ni ens provoquen un malestar, ni ens encomanen una perplexitat o un vertigen… 

 

Adam

 

Ho diu Erasme a l’Enquiridion: “En Adam tots naixem sense noblesa”.

 

Adolescència

 

Sòcrates anava a la cacera de joves filòsofs entre els adolescents atenesos perquè sabia que es trobaven a l’edat de l’admiració. 

 

Steven Pinker confessa a La tabula rasa que d’adolescent creia fermament en l’anarquisme i es burlava dels seus pares quan li deien que si el govern renunciés a l’ús de la força, s’obririen les portes de l’infern. Va descobrir que tenien raó el 17 d’octubre de 1969. Aquell dia la policia de Montreal es va posar en vaga. Cap a les 11 es va produir el primer robatori d’un banc. A les 12, la majoria de les botigues del centre de la ciutat havien tancat a causa del pillatge. Poc desprès, els taxistes van calar foc el garatge d’un servei de limusines que els havia estat fent la competència. Un franctirador apostat en una teulada va matar un policia. Els avalots van assaltar hotels i restaurants. Un veí va disparar contra un lladre que havia entrat a casa seva. Al capvespre, s’havien comès sis robatoris en bancs, s’havien saquejat cent botigues, s’havien produït 12 incendis i els danys a la propietat ascendien a tres milions de dólars. Aquesta experiència li va permetre a Pinker posar-se al costat dels seus pares.

“Les coses, vistes amb atenció, no ens deixen indiferents. Als esperits tràgics els fan plorar (el cas d’Heràclit) i als esperits irònics els fan riue (el cas de Demòcrit)”

Adoradors del nom

 

Hi ha un bon grapat de matemàtics místics i, al meu parer, no els hi falten raons. La matemàtica és capaç de descobrir veritats universals i eternes i, sobretot, transmissibles en aquesta raó comuna que és el mateix llenguatge matemàtic. A les equacions matemàtiques el racional és eternament real. Entre els matemàtics russos van ser famosos els místics coneguts com “adoradors del nom”, un dels quals va ser Dmitri Egorov.

 

Per no amagar el seu misticisme, Egorov va ser acusat de reaccionari. Va admetre que, efectivament, era creient, matemàtic i místic i va afegir que les autoritats polítiques no havien de ficar-se en les seves creences personals. Al Moscou de 1924 aquesta era una pèssima estratègia defensiva. Malgrat el seu prestigi científic, va ser expulsat del seu lloc de treball a l’Institut d’Enginyeria Civil.

 

Per substituir-ho va ser cridat Nikolai Chebotariov, un jove revolucionari, bon matemàtic i ateu, casat amb la doctora Maria Smirnitskaia. La feina li obria grans possibilitats professionals, però es va negar a ocupar el lloc d’algú que, com Egorov, estava molt millor qualificat que ell. El van enviar a un lloc irrellevant.

 

Egorov va ser detingut al setembre de 1939 i enviat a una presó remota, a Kazan. Com que li impedien practicar els seus rituals religiosos, es va declarar en vaga de fam. El seu estat es va agreujar tant que el van ingressar en un hospital. La metgessa que el va atendre va ser Maria Smirnitskaia, la dona de Chebotariov, qui, en adonar-se de la seva extrema gravetat, va redactar un certificat de defunció i va aconseguir portar  Egorov a casa seva cobrint-lo amb un llençol. Va morir l’endemà. Maria Smirnitskaia i Nikolai Chebotariov el van enterrar d’amagat en una tomba anònima.

 

Uns anys després, la policia estalinista va detenir un altre adorador del nom i bon amic de Egorov, Pável Florenski. “Nosaltres -el va advertir el seu interrogador- no podem comportar-nos com el govern tsarista i castigar la gent per un delicte ja comès. Nosaltres ens hem de anticipar”. Florenski va ser afusellat al gulag de les illes Solovetski, al mar Blanc.

 

Adorno

 

Adorno no feia cap altra cosa que ocupar-se per l’estat de la nostra consciència.

 

Va arribar a la conclusió que el temps d’oci capitalista és tòxic. En lloc de ser un temps conscienciador i alliberador que ens esperonés a canviar la vida col·lectiva, posava els treballadors indefensos en mans de la estandardització de “la industria cultural”. Per entendre’ns: la indústria cultural ocupa en el pensament d’Adorno el lloc de l’opi del poble que per a Marx havia ocupat la religió. El cine, els museus, la televisió, la ràdio, la premsa, la música pop, el jazz i, molt especialment, la llavor anomenada cançó-protesta… no eren més que opiacis, esquers enverinadors de consciències distretes. Al seu parer, l’home més perillós dels Estats Units era… Walt Disney, la nova cara del feixisme.

 

Deia Ciceró que no hi ha ximpleria, per gran que sigui, que no hagi estat postulada per algun filòsof. De Ciceró ençà el nombre de filòsofs no ha deixat de créixer. Doncs bé, algunes de les pàgines més estúpides que mai hagi escrit un filòsof es troben en la crítica d’Adorno a la “industria cultural”. A vegades sembla que la seva il·lusió més pregona fos la de bombardejar les consciències proletàries, segrestades pel consum massiu de productes estandarditzats, amb música d’Arnold Schoenberg. Això no té res a veure amb la voluntat de provocar la perplexitat o l’admiració en el lector. És, simplement, l’expressió d’un filòsof amb voluntat de predicador. Pura activitat negativa.

 

Aeropagita. Pseudo Dionís Areopagita

 

Pascal Quignard, La nit sexual: En dues ocasions Pseudo Dionís Areopagita va escriure en grec: “Mentre que el sol emet raigs de llum, Déu envia raigs de tenebra”.

 

Agustí

 

Quan els bàrbars, després d’arrasar l’imperi romà, van assetjar la ciutat d’Hipona, Agustí resava diàriament aquesta pregària: “Oh, Déu meu, lliureu el vostre poble de l’enemic, o doneu-li la necessària fortalesa per sotmetre’s a la vostra voluntat, o traieu-me a mi d’aquest món!” Déu li va concedir l’última petició.

 

El 24 d’agost de l’any 410 Alaric havia saquejar la ciutat de Roma durant tres dies per, posteriorment, incendiar-la. Els cristians es van enfrontar a un fet desolador: ni les tombes dels apòstols havien protegit la Ciutat Santa. Com es preguntava Jeroni, “Si Roma pot perir, què pot estar segur?”

 

Agustí va ser el primer en gosar donar una resposta consoladora als esdeveniments que estaven revoltant la història. És La ciutat de Déu. Els cristians són pelegrins d’aquest món, ens diu, i ciutadans d’una ciutat celestial. Inicialment va pensar en un altre títol: Les dues ciutats, considerant el que un teòleg cristià que havia exercit gran influència sobre ell, Ticoni, havia escrit: “Hi ha dos regnes i dos reis, Crist i el Diable. Un té com a capital Jerusalem, l’altre Babilònia”. Es va decidir finalment per un títol esperançador, el del nom de la ciutat a la qual pertany el futur del cristià.

 

La imatge antagònica de dues ciutats que expliquen la nostra situació al món ha conegut una llarga posteritat. Donarà peu, per exemple, a Lev Shestov a la formulació de la seva fèrtil antítesi entre Jerusalem i Atenes.

 

Agustí va morir a Hipona el 28 d’agost de l’any 430. Déu, com hem vist, va respondre a la darrera petició de la seva pregària i ens va deixar a nosaltres davant l’enorme enigma de la història.

 

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Sant Jordi | Les recomanacions dels tribuns #1

ElTribú

| 22 abr., 2021

Sant Jordi | Les recomanacions dels tribuns #1

22 abr., 2021 |

Marcel Gascón

 

The Uses of Pessimism: And the Danger of False Hope, de Roger Scruton.

Scruton (que troba raons per estar d’acord amb… Mohamed Atta!) desemmascara una a una les trampes de l’utopisme adolescent que volen fer passar per progrés. I ens explica per què el projecte de la Unió Europea n’és el seu primer exponent.

 

La meva vida, la meva llibertat, d’Ayaan Hirsi Ali.

Creus que ho saps tot de l’Ayaan Hirsi Ali? Jo també m’ho pensava. Fins que vaig llegir aquest llibre que diu molt sobre els problemes d’Occident i, sobretot, de la importància de la llibertat per algú que no l’ha tinguda. Això sí, si el lliges no podràs evitar enamorar-te de l’Ayaan.

 

Josep Adolf Martí i Bouis

 

Crim i Càstig, de Fiódor Dostoievski.

Comparteixo amb molts altres lectors la il·lusió per endinsar-me dins la nova traducció de Crim i Càstig, a càrrec de Miquel Cabal Guarro. La traducció d’un llibre de tanta envergadura, sobre tot quan es fa amb el suport editorial de La Casa dels Clàssics, representa en si mateixa una fita important. En aquest cas en particular, a la importància del llibre se li suma la rellevància perenne de Dostoievski. Cap altre autor ha arribat a diagnosticar de la mateixa manera els efectes de la mort de Déu dins la persona. Tant Crim i Càstig com Els Germans Karamàzov, traduït de manera brillant (tot i que amb controvèrsia) per Joan Sales al segle passat, poden espiritualitzar el nostre Sant Jordi i dur-nos cara a cara amb la problemàtica de la fenomenologia humana. Un problema del qual mai no podrem escapar.

 

La Sociedad Paliativa, de Byung-Chul Han.

No em fa particularment feliç recomanar un llibret de Byung-Chul Han. Ja deuen ser uns vint els títols que Herder li ha publicat a Espanya, gairebé tots brevíssims i fets a mida per persones amb poca capacitat de concentració, com un servidor. Sempre acabo trobant que la meitat del nou llibre està treta, si no paraula per paraula al menys pensament per pensament, del llibre anterior. Així i tot, sempre els acabo llegint igualment. El filòsof metal·lúrgic i el seu pensament personalíssim desemmascaren la nostra societat i les seves contradiccions. Les seves lectures d’altres grans filòsofs no passarien el test del peer review, però aquest no és el lloc per fer-ne crítica. Davant de l’evident mestratge de Han, només ens queda seure còmodament i veure què ens diu sobre la obsessió contemporània amb eliminar el dolor i curar-nos de tots els mals. Si la lectura ens resulta profitosa, sempre la podem acompanyar amb qualsevol dels seus altres llibres: cap d’ells ens costarà més que un menú de barri. Potser aquesta és la gràcia, tant per l’autor com pel lector, de publicar com ho fa Han.

 

Maria Vila

 

No diguis res, de Patrik Radden Keefe.

Perquè és capaç de retratar la violència des de totes les perspectives i sense lliçonetes moralitzants, cosa que sempre s’agraeix.

 

Gods, wasps and stranglers, the secret history and redemptive future of fig trees, de Mike Shanahan.

Perquè les religions no es poden deslligar de la biologia i les figueres són el centre de tots els móns.

Les recomanacions dels nostres tribuns

 

Guillem València

 

10% Less Democracy: Why You Should Trust Elites a Little More and the Masses a Little Less, de Garett Jones.

Perquè donar-li voltes al tòpic churchillià que “la democràcia és la pitjor forma de govern, excepte totes les altres” sempre paga la pena.

 

Lo cant dels mesos, de Víctor Català (de la mà de l’Enric Cassases).

És una reedició essencial d’una part de la primera obra de Víctor Català, i reivindica un dels fruits amb menys circulació del modernisme català.

 

Miquel Bonet

 

Curset. Mètode de català per a tothom, d’Olga Capdevila, Joan Ferrús i Míriam Martín Lloret.

Publicat per Blackie Books, que són uns progres barcelonins que volen caure simpàtics a la tribu catalana. M’agrada perquè és un manual de català complet i actualitzat, amb un humor blanc i barretinaire a l’abast de tothom però amb un punt de sàtira nacional prou divertit. Té dibuixets monos, colors, una composició atractiva de qualitat i més de tres-centes pàgines. A pes, surt a compte.

 

De sobte pensa en mi, de Jordi Dausà Mascor.

Una gran novel·la que descriu amb cruesa al·lucinada el rerepaís hillbillie del Baix Empordà. Narració tensa, molta acció, grans personatges, un treball literari d’alt nivell amb les veus narratives i un estil depurat que tant pot recordar a Víctor Català com a David Lynch. Un Canto jo i la muntanya balla però ben fet, sense sublimar la ruralitat, sense mariconades i sense que faci adormir. Un llibre per xalar (amb un final i una coberta discutibles, això sí).

 

Javier Borràs

 

The Uninhabitable Earth, de David Wallace-Wells.

El millor i més seriós llibre de divulgació sobre el canvi climàtic. El seu millor punt és explicar com el canvi climàtic afecta àrees de la vida que mai relacionaries amb aquest problema.

 

Solitud, de Víctor Català. És un clàssic i el vaig gaudir molt.

 

The Varieties of Religious Experience, de William James. La millor manera de fer entendre la intensitat, el caliu i la transformació del sentiment religiós a un ateu.

 

Jordi Feixas

 

El mercader de Venècia, de William Shakespeare.

Amb el Mercader, el filòsof-poeta anglès ens situa magistralment davant d’alternatives fonamentals sobre l’amor, la justícia i el fonament que pot unir –o no– una comunitat. Per coses com aquestes, llegir Shakespeare sempre equival a gaudir descobrint la pròpia humanitat.

 

Natural Right and History, de Leo Strauss.

Llegida atentament i amb segones intencions, l’obra il·lumina respectuosament la relació que hi ha entre les nostres necessitats polítiques i les nostres aventures intel·lectuals. I això ja és aprendre molt sobre nosaltres mateixos, la filosofia genuïna i la condició comunitària que sempre ens acompanya.

A favor i en contra de la Superlliga | Andreu Juanola

ElTribú

| 22 abr., 2021

A favor i en contra de la Superlliga | Andreu Juanola

22 abr., 2021 |

Mentre escric aquestes ratlles sobre la SUPERLLIGA m’arriba un avís al mòbil que els equips anglesos s’han fet enrere i no hi participaran, cosa que fa que perdi bastanta forma i que el més segur sigui que, a curt termini, no es faci realitat. Jo us deixo els pensaments que he tingut des que es va anunciar que molts dels equips importants europeus s’adherien a aquesta competició.

 

A la majoria de gent que ens agrada el futbol i utilitzem aquest esport per defugir dels nostres problemes del primer món no ens agraden els grisos, perquè busquem que ens distreguin sense que haguem de pensar.  Ens agrada ser categòrics; aquest jugador és dolent, aquest equip ha jugat molt bé, l’entrenador és un desastre, el nou fitxatge no l’he vist jugar però no pinta gens bé. Amb l’arribada de la SUPERLLIGA ens ha explotat el cap a tots i quan dic tots vull dir a tots els aficionats d’un equip poderós, d’un equip que jugaria aquesta competició tan controvertida.

 

No tenim tota la informació però em disposo a donar la meva opinió amb les quatre coses que ens han explicat, potser aquest article ha quedat obsolet però guardeu-vos-el perquè en un futur pot ser de vital importància. És molt fàcil opinar essent seguidor del Barça però corres el risc de ser un flipat, de ser una d’aquelles persones que et diu, tocant-te el braç i amb una halitosi que tombaria d’esquenes un elefant, que l’essència del futbol es veu amenaçada. No es pot dir això quan ja has acceptat que alguns equips cobrin més diners de les televisions i distorsionin totes les competicions, quan tampoc t’has enfadat molt perquè alguns clubs hagin venut els seus equips a persones molt riques que, avorrits de tants diners, s’han comprat aquest passatemps. No t’he vist protestar cada vegada que el Barça fitxa jugadors joves d’arreu del món prometent-los coses que el seu club d’origen mai els podrà donar. Per tant, deixa estar l’essència del futbol perquè no vius als anys quaranta. 

“President de tot això seria Florentino Pérez i, si ara ja mana sense tenir cap càrrec oficial en cap institució que organitzi cap competició, podria ser que directament es vestís d’àrbitre i xiulés tots els partits del Madrid”

Jo en principi estic a favor de la SUPERLLIGA o si més no estic molt més a prop del sí que del no. Per una banda desenganxes els equips d’unes institucions fosquíssimes, corruptes i de senyors amb vicis que comporten penes de presó elevades. Els hi fots el negoci enlaire i jo sempre estaré a favor de desmontar qualsevol festa major de la corrupció. Des del punt de vista de l’espectador és molt atractiu poder gaudir de més partits entre equips amb jugadors boníssims. Amb el sistema actual de la Champions visita el teu estadi un màxim de 2 o 3 bons equips europeus per temporada. I això és poc. T’has de menjar molts menús del dia per poder gaudir, poc sovint, d’un menú degustació d’estrella Michellin. Pel que fa als diners, que ningú en vol parlar però que decideixen un tant per cent elevat de les nostres decisions, també hi surten guanyant els equips participants. No us marejaré amb xifres econòmiques perquè, com vosaltres, tampoc ho he entés del tot, però creieu-me que econòmicament és un caramel pels clubs. Un últim argument per estar a favor i com a catalanet acomplexat, la SUPERLLIGA beneficiarà el Barça perquè, al meu entendre, perjudicarà el Reial Madrid. El Madrid té a les seves vitrines 13 Champions. Si la Champions s’elimina, aquests títol tindran molt menys valor, seran com una Copa de Fires, començarem a comptar una altra vegada de zero i per fi tindrem l’oportunitat de superar-los a Europa.

 

Les competicions domèstiques no es veurien gens afectades, com molts pensen. La SUPERLLIGA només vol canviar el format europeu per fer-lo més atractiu de cara a l’espectador i és per això que l’essència del futbol, que l’equip petit guanyi al gran, que surtin jugadors bons de canteres modestes… seguirà existint. No crec que als equips que participin en aquesta nova competició els deixi d’interessar guanyar les lligues nacionals. Els aficionats d’aquests grans clubs estan acostumats a guanyar algun títol o a lluitar-los fins el mes de maig, i si ho aposten tot a Europa potser al mes de gener ja no tindran cap opció de guanyar-ne cap.

 

Ara que us tinc del tot convençuts que aquesta competició és el millor que li ha passat al futbol des del debut de Messi al camp de l’Oporto, us vull dir que trobo molt injusta la manera d’entrar en aquesta Lliga. En casi tots els aspectes de la nostra vida, els diners ja han superat els mèrits. En el futbol també una mica, però els bitllets encara no s’ho han pogut menjar tot. Els clubs actuals més poderosos han comprat un bitllet vitalici per jugar cada any aquesta competició i només uns pocs equips es veurien afectats pels seus mals resultats en benefici d’uns altres. I és aquí on jo mateix xoco, on veig claríssima la diversió però a un preu que jo no vull ni puc comprar. Si aquesta competició s’hagués montat fa uns anys, el Manchester City no hi seria, l’Atlético de Madrid tampoc i segurament l’Ajax o l’Olimpique de Lion la podrien jugar. Perquè una cosa és inventar-se una lliga l’any 2021, però el futbol fa més de 100 anys que es practica i la història s’ha de respectar. La única solució que jo veig és una barreja del que es proposa amb aquesta SUPERLLIGA i l’actual Champions. Que cada any hagis de fer mèrits per ser-hi però un cop hi siguis puguis jugar contra els millors equips d’Europa cada setmana. Tot equip europeu tindria opcions d’entrar-hi però alguns tindrien més possibilitats ja que juguen a països on el nivell del futbol és molt més alt, tot i que sé que són uns mèrits comprats amb diners, perquè com més diners tens més fàcil és aconseguir els teus objectius. Un últim argument per no veure-ho amb bons ulls és que el president de tot això seria Florentino Pérez i, si ara ja mana sense tenir cap càrrec oficial en cap institució que organitzi cap competició, podria ser que directament es vestís d’àrbitre i xiulés tots els partits del Madrid.

 

En definitiva, segurament la SUPERLLIGA no veurà la llum en els pròxims anys però sí que és un toc d’atenció a la FIFA i a la UEFA avisant-los que s’han d’actualitzar, que han d’escoltar més els clubs que arrosseguen les masses. Només demano que el Barça, sigui quina sigui la competició europea que disputi, no faci el ridícul com els últims anys.

 

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Un model fiscal imposat o desitjat? | Pau Vila

ElTribú

| 21 abr., 2021

Un model fiscal imposat o desitjat? | Pau Vila

21 abr., 2021 |

Aquests darrers dies sha viralitzat una infografia publicada pel diari econòmic Expansión que il·lustrava la pressió fiscal per Comunitats Autònomes. Catalunya no en sortia ben parada: es trobava a la darrera posició, amb la pressió més intensa. Aquestes dades han suscitat certa discussió perquè es basen en una metodologia poc habitual: la pressió fiscal normativa, un indicador sintètic que avalua el grau de competitivitat del sistema fiscal considerant també el nivell deconomia submergida. 

 

El cert és, però, que encara que ens basem en les dades possiblement més ortodoxes de la pressió fiscal – ingressos fiscals sobre el PIB – les conclusions a les quals arribem són molt similars. En aquest cas, Catalunya queda en segona posició en el rànquing de Comunitats Autònomes amb major pressió fiscal sobre el PIB en aquells impostos amb capacitat normativa, només superada per Balears. La posició relativa de Catalunya és també molt similar si fem el mateix càlcul emprant la renda primària al denominador. 

 

Un contribuent solter i sense fills, menor de 65 anys i amb un sou brut anual de 30.000 euros, pagaria 5.102 euros a Catalunya i 4.795 a Madrid. Comprar un immoble dobra nova de 150.000 euros costaria 6.000 euros més a Catalunya que a Madrid per lImpost sobre Transmissions Patrimonials (ITP) i Actes Jurídics Documentats (AJD). A més, la comunitat madrilenya bonifica al 100% l’Impost de Patrimoni i al 99% l’Impost de Successions i Donacions per als familiars directes. La migració de contribuents daltres comunitats i, en part, lefecte capitalitat, compensen la potencial pèrdua recaptatòria per aplicar tipus més baixos. 

 

Per expressar-ho duna manera més gràfica, des de fa uns anys es celebra el Dia de lAlliberament fiscal”, una efemèride flexible que cada any cau en el mes i dia en el qual deixem de treballar per lEstat. Correspon al dia en què acabaríem de pagar impostos si els acumuléssim des de l1 de gener i hi dediquéssim la totalitat de les rendes percebudes. A Catalunya, el darrer any es va celebrar el 5 de Juliol: els catalans vam dedicar de mitjana més de la meitat de les nostres rendes anuals a satisfer obligacions tributàries. A Madrid, destinen una semana menys a l’Estat: el seu dia de l’alliberament fiscal és el 27 de Juny. Per tant, està fora de dubte que Catalunya és un territori on la càrrega impositiva sobre els ciutadans i empreses és elevada, però aquesta realitat té dues lectures completament contraposades. 

 

Una primera lectura és la que justifica aquesta qüestió com a conseqüència inevitable dun model de finançament erràtic, que genera un dèficit fiscal elevat i que força a Catalunya a estar en la tessitura dhaver de desenvolupar una fiscalitat agressiva per permetre la subsistència de lestat del benestar. Una segona lectura és la que accepta aquest fenomen com a elecció de model de país: hem escollit la via de la fiscalitat elevada perquè creiem que és un vehicle que garanteix una redistribució més eficient dels recursos. Aquestes visions són contraposades en tant en quant la realitat fiscal no pot ser alhora volguda i un accident forçat pel nostre context geopolític. I daquestes lectures en deriven conseqüències diferents.

“Fins i tot si acceptem que Catalunya es veu forçada a desenvolupar una fiscalitat expansiva, els models dimpost i sectors on es focalitzen no són els més òptims per evitar la destrucció de teixit productiu”

Si assolim un consens en relació a la primera lectura, que la fiscalitat catalana és com és perquè patim un greuge en el finançament autonòmic, caldrà centrar els esforços en dues direccions. La primera, no deixar de denunciar que perdem competitivitat, que destruïm teixit econòmic i que foragitem oportunitats dinversió com a conseqüència dun sistema de finançament mal plantejat, que ni tan sols garanteix lordinalitat entre regions – i això, en última instància, ens empobreix. La segona, ser coherents amb la suposada voluntat desdevenir un país competitiu tot vertebrant els impostos autonòmics en base a aquest objectiu, una qüestió avui en dia totalment absent del debat polític.

 

En IRPF, Catalunya ingressa menys en percentatge del PIB que la mitjana de la UE. Això no es deu a uns tipus marginals més alts, sinó al fet que els salaris mitjans i mitjans baixos estan menys gravats en IRPF. Al contrari del que sovint s’esgrimeix, la progressivitat a casa nostra és molt més alta i la recaptació més baixa, ja que els grans números de declarants se situen on els tipus són més baixos. Cal afegir, a més, que des de l’1 de gener de 2021, el tipus marginal màxim de l’IRPF a Catalunya és del 51% per al nou tram a partir dels 300.000 euros. La gran diferència amb els països escandinaus, per exemple, són els impostos indirectes (sobre producció i consum). Així doncs, som el país amb el tipus efectiu dIVA més baix de la UE, degut sobretot al gran nombre d’exempcions a les quals s’aplica un tipus reduït. 

 

Alhora, la constant creació de nous impostos amb una afectació important sobre les activitats gravades contribueix encara més a la inseguretat jurídica que posa en risc les oportunitats empresarials. És el cas, per exemple, de lImpost a la generació i transport delectricitat – introduït al projecte de pressupostos autonòmics del 2020 – i de lestira-i-arronsa sobre lImpost de Successions, que ha fluctuat les últimes dècades i encara no sha aconseguit eximir-ne per complet la transmissió de Pimes familiars de generació en generació. Fins i tot si acceptem que Catalunya es veu forçada a desenvolupar una fiscalitat expansiva, els models dimpost i sectors on es focalitzen no són els més òptims per evitar la destrucció de teixit productiu.

 

En canvi, si optem per la segona lectura, lacceptació duna fiscalitat directa sobre el treball i sobre lestalvi anormalment intensa en relació amb els nostres veïns – som la regió de lOCDE amb un Impost de Patrimoni més alt després dAragó – aleshores caldrà avaluar si aquest camí escollit realment ens porta a un decrement de les desigualtats. I, com ja comença a ser un patró a Catalunya, aquestes eleccions no aguanten un procés davaluació de polítiques públiques. Els països que tenen menor desigualtat són els que tenen una major proporció dimpostos indirectes (IVA) i menys reduccions i exempcions.

 

En resum, el proper govern hauria de decidir si vol navegar cap a una fiscalitat elevada, o intentar revertir aquesta posició, tot reivindicant la correcció dels agravis de finançament que pateix Catalunya i elaborant un codi tributari més atractiu. Un bon principi seria l’exempció total de la transmissió de Pimes familiars de l’Impost de Successions, la simplificació dels impostos sobre el consum o abandonar la temptació de crear nous impostos ad-hoc a cada nova entrega de pressupostos autonòmics, una tendència que lamina la seguretat jurídica i posa en risc la captació d’oportunitats.

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Moralitats | Marina Porras

ElTribú

| 20 abr., 2021

Moralitats | Marina Porras

20 abr., 2021 |

Marina Porras | @mporrasmarti

Tot i que fa temps que volto per la literatura barcelonina dels anys cinquanta, no havia trobat una bona excusa per llegir a fons El pie de la letra, els assaigs de Gil de Biedma. Ho posposava pel prejudici estúpid de creure, tal com diu la llegenda, que els textos assagístics importants d’aquesta generació són els de Carlos Barral i els de Josep Maria Castellet, i que Gil de Biedma – com fins fa poc tothom s’atrevia a dir de Gabriel Ferrater – ho fiava tot a la poesia. Als dos se’ls explica com a genis que van a la seva, però que s’inclouen en un discurs cultural que ja estava creat. Llegint-los ens adonem que això és una d’aquelles mentides que es van imposant per manca de rèplica.   

 

El pie de la letra ensenya que són els germans Ferrater – el Joan per la banda de la teoria pura, i el Gabriel per la banda de la diguem-ne crítica aplicada – els que articulen un discurs que Gil de Biedma interioritza i aplica perfectament als seus assaigs. Això costa de veure perquè els llibres de teoria de Joan Ferraté són impossibles de trobar, i amb els de Ferrater passa a mitges. En canvi, els assaigs de Gil de Biedma s’han anat editant i reeditant sense problemes. 

 

Un dels textos més divertits que hi he trobat és el que em confirma una sospita que havia hagut de mantenir callada per culpa d’aquestes confusions de l’època. És un text que recull unes declaracions estúpides de Barral que van molt bé per veure la diferència entre el que van fer Gil de Biedma i Ferrater i el que l’editor no va fer. També ajuda a entendre el to de burla amb el que els germans Ferrater parlaven d’ell a les seves cartes. 

“No t’has de deixar embrutar pels discursos de l’entorn. Has d’evitar que fer-se vell vulgui dir podrir-se. Per això Gil de Biedma troba un aliat en Ferrater, un senyor que defensa que anar cap al passat és el mitjà més subtil i més eficaç per innovar. Aliar-se amb els avis, contra els pares”

Es tracta d’un col·loqui on Gil de Biedma discuteix amb Carlos Barral, Beatriz de Moura i Juan Marsé. La conversa es titula, amb la pedanteria habitual, “Sobre el hábito de la literatura como vicio de la mente y otras ociosidades”. Parlen sobre poesia medieval, que va ser importantíssima per al poeta. Barral diu això, i no cal ni explicar l’embolic mental per constatar que no entenia el gest poètic de Ferrater, ni tan sols el de Gil de Biedma:

 

tú crees, por ejemplo, que, en todos nosotros, de cuando en cuando, ¿hay una nostalgia de la literatura anterior, meramente objetiva y descriptiva? Por ejemplo, los regresos de Gabriel Ferrater a la poesía medieval, simplemente porque esa poesía debía ser infinitamente más cómoda, porque te excluía del público (…) esos regresos de Gabriel Ferrater estaban llenos de trampas. Por ese camino, vas a parar a una poesía más que modesta, a una poesía generalmente mediocre.

 

Barral no comprenia que Gil de Biedma i Ferrater havien hagut de buscar els poetes medievals precisament per evitar arribar a dir una cosa com aquesta. El que buscaven a la poesia medieval era una manera de fugir d’aquests discursos, de quedar-se tancats en el seu temps. El pie de la letra explica per què Gil de Biedma és un artista que es pot llegir sense necessitat d’encasellar-lo en cap escola, mentre que Barral i Castellet perden molt quan els llegeixes sense conèixer el seu context.

 

Tant Ferrater com Gil de Biedma van entendre que per a fer alguna cosa de valor necessitaven tornar a aprendre a llegir, i que això només es pot fer escapant de la pròpia tradició. Per fer alguna cosa que tingui valor, un escriptor s’ha de desempallegar de tot i tothom – per reenganxar-s’hi després –.

 

Enlloc es veu tan bé com en les obsessions compartides per Ferrater i Gil de Biedma: els medievals, Eliot, Auden, i Baudelaire. A aquest últim Biedma li dedica un assaig molt bonic, a partir d’un dels seus aforismes enlluernadors: “el geni és la infantesa retrobada voluntàriament”. És una altra manera de dir que no t’has de deixar embrutar pels discursos de l’entorn. Has d’evitar que fer-se vell vulgui dir podrir-se. Per això Gil de Biedma troba un aliat en Ferrater, un senyor que defensa que anar cap al passat és el mitjà més subtil i més eficaç per innovar. Aliar-se amb els avis, contra els pares.

 

El pie de la letra ajuda a veure el contrast entre els gestos pensats en llibertat i el pensament boví i de cara a la galeria com el de Barral al col·loqui, creient que la poesia medieval serveix per justificar-te si no triomfes amb el públic. Diu Gil de Biedma que una de les coses que l’atreien de Baudelaire és la seva ànsia insatisfeta per fugir “anywhere out of the world”. Tot i el posat de vedette ostentosa del que de vegades s’embafava Gil de Biedma, al fons d’alguns dels seus textos hi ha aquesta necessitat de fugida i alliberament que diferencia els artistes dels buròcrates de la cultura.

 

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

El PROCICAT o la democràcia | Alexander Golovin

ElTribú

| 18 abr., 2021

El PROCICAT o la democràcia | Alexander Golovin

18 abr., 2021 |

Alexander Golovin | @andersivera

Des dels seus inicis, la democràcia ha conviscut amb centenars de discursos i propostes per a reformar-la. Contra el que ha pogut semblar sempre, per canviar el sistema, no calia cap revolta, revolució, ni cap flamant moviment polític acompanyat d’innovadores concepcions del món. Només una sopa de 8 lletres: PROCICAT. 

 

EL PROCICAT s’ha convertit, en qüestió de mesos, en el comitè central de poder a Catalunya. El PROCICAT pot decidir fins on i amb qui et pots moure, quan pots obrir el teu negoci, fins quina hora pots sortir al carrer i qui pot entrar o no a casa teva. En canvi, nosaltres, els que patim les conseqüències d’aquestes decisions, no tenim dret a saber qui en forma part, què hi diuen i en base a què decideixen les mesures que ens apliquen.  No és sobrer recordar als periodistes d’investigació del país que hem trigat gairebé un any a saber d’aquest funcionament que, a més de gens transparent, és poc democràtic.  

“Els nostres representants han d’abandonar el paternalisme, el vici de tot polític, i entendre que “posar la vida al centre” no ho és tot. En canvi, la llibertat i la democràcia sí”

A Harry Potter utilitzen alohomora per obrir portes i wingardium leviosa per fer levitar objectes. A Catalunya, amb PROCICAT, talment com si d’un encanteri més es tractés, pots suspendre llibertats fonamentals sense justificació prèvia. Sense dubte un embruixament de màgia negra només apte per alumnes avançats de Hogwarts.

 

La vacunació avança, i cada cop afloraran més dubtes entorn de mesures de dubtosa eficàcia però inequívocament restrictives i arbitràries. En tots aquests mesos, no han sabut ensenyar-nos un sol estudi que demostri l’efectivitat del toc de queda. Tampoc la raó per la qual van triar les deu de la nit per tancar-nos a casa, i no dos quarts d’onze o les dotze. De la mateixa manera que tampoc han sabut dir-nos quin és el sentit de portar una mascareta a l’aire lliure, quan no hi ha cap aglomeració o estem sols. Malauradament, aquestes restriccions busquen dotar-nos d’una falsa sensació de seguretat i recordar-nos en tot moment el pes col·lectiu que duem a sobre. Segurament un llaç al dit, un gomet al front o canviar-nos l’anell de dit tindrien una incidència molt semblant.

 

No podem canviar les decisions passades, però podem aprendre’n i exigir-ne de diferents, més transparents, més eficients i més respectuoses amb la democràcia, ara que s’acosta la recta final d’aquest malson pandèmic. Els nostres representants han d’abandonar el paternalisme, el vici de tot polític, i entendre que “posar la vida al centre” no ho és tot. En canvi, la llibertat i la democràcia sí.

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Sense un gra de sal #4 | Claudio

ElTribú

| 18 abr., 2021

Sense un gra de sal #4 | Claudio

18 abr., 2021 |

@clorgu

“Le combat est contre les intellectuels, contre ceux qui méprisent également les héros et les saints, contre ceux qui haïssent la grandeur même, qui se sont faits les tenants officiels de la petitesse, de la bassesse, et de la vilenie.”

 

Charles Péguy, Nôtre jeunesse

 

 

“The common good is not better merely as a sum of the private goods of many individuals. Nor is it the good of their community considered as a quasi-individual; rather a true common good is good for each of the persons who partake of it—a good to which they are ordered. This cannot be emphasized enough: the common good is a personal good. The subordination of persons to this good is thus not enslaving. They are not being ordered to someone else’s good (the good of ‘the nation’ or ‘humanity,’ considered abstractly), rather they are ordered to their own good, but this is a good that they can only have together in a community.”

 

The Good, the Highest Good, and the Common Good

 

“Man does not need the undetermined freedom of nothingness – the assurance that no one willed him, no one made him – but rather the determined freedom of knowing that he is willed, that he, he specifically, is needed and unconditionally necessary.”

 

Joseph Ratzinger

 

The troubles of our proud and angry dust
Are from eternity, and shall not fail.
Bear them we can, and if we can we must.
Shoulder the sky, my lad, and drink your ale.

 

A.E. Housman, Last Poems, IX

 

“No perquè t’emboliquis et desembolicaràs”

“… perquè entre tumults i disturbis el malvat té més força; la pau i l’ordre públic exigeixen de la virtut”

 

Tàcit, Histories, IV, 1.

 

“Leli: Molt bé, t’ho diré! I potser em menysprees, ja que has preguntat a Escipió sobre aquestes coses celestes, i jo penso que han d’estudiar-se preferentment les que tenim a la vista. Per què, com el nét de Lucio Paulo, del qual Escipió és oncle matern, nascut en una família tan noble i en aquesta tan il·lustre república, em pregunta com s’han vist dos sols i no em pregunta per què no hi ha en una mateixa república dos senats o fins i tot dos pobles?”

 

Ciceró, República, I, 19, 32.

 

“Laelius puts the question very simply as follows. What is the question of the two suns? It is of no concern. The question of the two Roman peoples is the problem. Referring to the approaching civil war. That was the age of the Gracchi and all this kind of things. The Roman people split. This duality of Rome is much more important for a Roman than the duality of the suns.”

 

Leo Strauss, seminari sobre Ciceró, 1959.

 

“My surprise reached a climax, however, when I found incidentally that he was ignorant of the Copernican Theory and of the composition of the Solar System. That any civilized human being in this nineteenth century should not be aware that the earth travelled round the sun appeared to be to me such an extraordinary fact that I could hardly realize it. “You appear to be astonished,” he said, smiling at my expression of surprise. “Now that I do know it I shall do my best to forget it.” “To forget it!” “You see,” he explained, “I consider that a man’s brain originally is like a little empty attic, and you have to stock it with such furniture as you choose. A fool takes in all the lumber of every sort that he comes across, so that the knowledge which might be useful to him gets crowded out, or at best is jumbled up with a lot of other things so that he has a difficulty in laying his hands upon it. Now the skillful workman is very careful indeed as to what he takes into his brain-attic. He will have nothing but the tools which may help him in doing his work, but of these he has a large assortment, and all in the most perfect order. It is a mistake to think that that little room has elastic walls and can distend to any extent. Depend upon it there comes a time when for every addition of knowledge you forget something that you knew before. It is of the highest importance, therefore, not to have useless facts elbowing out the useful ones.” “But the Solar System!” I protested. “What the deuce is it to me?” he interrupted impatiently; “you say that we go round the sun. If we went round the moon it would not make a pennyworth of difference to me or to my work.”

 

Arthur Conan Doyle, Study in Scarlet

 

“Of course, there is the section on Solon, the Athenian legislator, and Aristotle defends him, defends Solon, against the charge that he originated, God forbid, democracy. What he did was a perfectly decent thing, Aristotle says, in which the people had that share in power without which they cannot possibly be in sympathy with the regime: the right to elect and the right to audit the magistrates after their term of office. And he gives one of those historical explanations which are so eminently sound and which, of course, doesn’t stem from him: that it was the Persian War and the crucial role which the navy acquired there, of course an accident, and not Solon’s planning, wich accounted for the emergence of denocracy in Athens (…) In this other book, this much more popular work, The Constitution of Athens, Aristotle gives a definition of the good citizen wich strikingly differs from the definition of the good citizen given here [Politics]. The definition of the good citizen given here is that the good citizen is relative to the regime, so that a man who is a good citizen under a democracy is a bad citizen under an oligarchy and vice versa and so on and so on In the Constitution, this more popular writing, he takes a much more common sensical view and says the good citizen is a man who is public spirited or just regardless of the difference of regimes. Here you see the issue.”

 

Leo Strauss, seminari sobre la Política d’Aristòtil, 1960

 

“Consent -meaning that voluntary membership must be assumed for every citizen in the community- is obviously (except in the case of naturalization) at least as open to the reproach of being a fiction as the aboriginal contract. The argument is correct legally and historically but not existentially and theoretically. Every man is born a member of a particular community and can survive only if he is welcomed and made at home within it. A kind of consent is implied in every newborn’s factual situation; namely, a kind of conformity to the rules under which the great game of the world is played in the particular group to which he belongs by birth. We all live and survive by a kind of tacit consent, which, however, it would be difficult to call voluntary. How can we will that is there anyhow? We might call it voluntary, though, when the child happens to be born into a community in which dissent is also a legal and de-facto possibility once he has grown into a man. Dissent implies consent, and is the hallmark of free government; one who knows that he may dissent knows also that he somehow consents when he does not dissent.”

 

Hannah Arendt. Civil Disobedience

 

“(…) a wise man as such cannot compel. One against many. So we must have something else, and this is called consent. And one can generally say that in classical political thought, the articulation of the political problem starts from the angle of wisdom, whereas in modern political thought the articulation starts from the angle of consent.”

 

Leo Strauss, seminari sobre el Gorgias de Plató, 1963

 

“Ell va reconèixer la guerra popular i els partisans —Parteigänger segons diu Clausewitz— com un factor essencial de les «forces que fan explosió en la guerra», i els va introduir en el seu sistema de teoria de la guerra (…) Però en general continua sent l’oficial de carrera d’un exèrcit regular de la seva època, encara que de tendències reformistes. Ell mateix no podia desenvolupar fins a l’última conseqüència els gèrmens que comencen a brollar. Com veurem, això va ocórrer molt més tard, i feia falta un actiu revolucionari professional (…) Lenin podia aprendre molt de Clausewitz, i ho va aprofitar a fons. No solament la cèlebre fórmula de la guerra com a continuació de la política, sinó també el saber que la distinció d’amic i enemic és el primari en una època de revolució, i decisiu tant per a la guerra com per a la política. Només la guerra revolucionària és guerra autèntica per a Lenin, perquè té el seu origen en una enemistat absoluta.”

 

Carl Scmitt, Teoria del Partisà

 

“Només existeix un odi; és a dir que no hi ha diferència entre l’odi individual o col.lectiu: el que odia a l’individu, és molt possible que sucumbeixi a l’odi d’un grup o que el propagui per ell. Probablement fins i tot l’odi tribal – religiós, ideològic doctrinal, social, nacional o qualsevol altre – representa un embut que, en la seva última instància succiona a tots els que estan predisposats per a l’odi individual. En altres paraules el nucli més característic i el potencial humà de tots els odis tribals el constitueix el conjunt de persones capaces de sentir un odi individualitzat.”

 

Vaclav Havel, Sobre l’Odi, Conferència. Oslo, 29-8-1990

 

Non ideo, quia involvis, evolveris.

No perquè t’emboliquis et desembolicaràs.

 

Sant Agustí de Hipona, Contra els Acadèmics, III, 3, 6

La paradoxa de la intolerància | Marc Arza

ElTribú

| 15 abr., 2021

La paradoxa de la intolerància | Marc Arza

15 abr., 2021 |

Marc Arza | @marcarza

El botó d’arrencada pot ser l’extrema dreta convocant un acte públic en algun lloc sensible. Un barri de tradició esquerranosa o un poble clarament independentista. Els autoanomenats antifeixistes, (caldria parlar-ne amb calma d’aquesta etiqueta, però avui no toca) s’organitzen per fer tota la resta. De seguida un grup més o menys nombrós es mobilitza per boicotejar la convocatòria que les forces de seguretat hauran d’acabar protegint. Les imatges estan servides. Crits, empentes, alguna pedrada, potser algun cop de puny i una càrrega dels antidisturbis per acabar la jornada. Tothom se’n va cap a casa amb l’orgull de la feina feta, però el més interessant de tot és el que ve a continuació. 

 

El debat sobre la tensió viscuda es traslladarà a les xarxes socials. Algú gosarà defensar des de la discrepància més absoluta el dret de l’extrema dreta a expressar-se i fer-se sentir. I ja serem al cap del camí. No passarà gaire temps abans que la paradoxa de la tolerància faci acte de presència en una versió infantil, simplista, desfigurada i perillosa. El resum: s’ha de ser intolerant amb els intolerants per evitar que s’aprofitin de la llibertat per acabar-la destruint.

“En un context en que titllar els rivals polítics de feixistes és el pa de cada dia la paradoxa de la tolerància, mal entesa, es pot convertir en una eina més perillosa que l’amenaça que pretén combatre”

Sir Karl Popper va escriure La societat oberta i els seus enemics quan les cendres de la Segona Guerra mundial encara fumejaven. Són dos volums gruixuts que defensen a peu i a cavall la llibertat i la societat oberta però ara resulta que cal parar atenció a unes poques ratlles que obren una escletxa a la intolerància. Popper planteja la paradoxa de la tolerància en una nota a peu de pàgina al primer volum de l’obra. Una nota a peu de pàgina. Però afortunadament aquell austrohongarès refugiat a Londres posava atenció a les paraules que feia servir, també a les notes a peu de pàgina.

 

Quan Popper avisa que cal vigilar i lligar curt els intolerants per evitar que acabin amb la societat oberta fent servir uns drets que voldran destruir, ajusta força el perfil de l’amenaça. Afirma que cal defensar la societat tolerant de la massacre a mans dels intolerants (“against the onslaught of the intolerant”) i dels que voldrien respondre al diàleg i la raó amb l’ús dels punys i les pistoles (“by the use of their fists or pistols”). La paradoxa de la tolerància s’orienta fonamentalment a protegir la llibertat de la violència política, no a reprimir les opinions extremes per repugnants i incòmodes que puguin arribar a ser.

 

Qui són els intolerants a qui caldria limitar els drets d’expressió política? Qui decideix qui són? Segons quin criteri? Amb quines garanties? Si tots som tan lliures com ho és el menys lliure de nosaltres, la pregunta és qualsevol cosa menys retòrica. Els límits a la tolerància amb els intolerants acabaran sent els nostres. En un context en que titllar els rivals polítics de feixistes és el pa de cada dia la paradoxa de la tolerància, mal entesa, es pot convertir en una eina més perillosa que l’amenaça que pretén combatre. La tolerància només té sentit quan s’aplica a les idees i els moviments polítics que ens repugnen. Per qualsevol altra cosa no ens cal la tolerància, en tenim prou amb la indiferència. Com la llibertat d’expressió, que només és autèntica quan és llibertat d’ofendre, la tolerància només és de debò quan exercir-la provoca mal de panxa.

 

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

El Tribunal #7 | amb Melcior Comes

ElTribú

| 15 abr., 2021

El Tribunal #7 | amb Melcior Comes

15 abr., 2021 |

Melcior Comes | @MelciorComes

Xarxes i violència. Colau deixa Twitter i nosaltres mereixem una pallissa.

 

 

Si voleu veure més continguts com aquests, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

A genollons | Marcel Gascón Barberà

ElTribú

| 13 abr., 2021

A genollons | Marcel Gascón Barberà

13 abr., 2021 |

@GasconMarcel

Primer van ser els jugadors de la selecció nacional de Polònia, que es van quedar drets al començament del seu partit de classificació per al Mundial contra Anglaterra (31 de marc) mentre els rivals s’agenollaven contra el racisme. La setmana passada l’escena es va repetir a l’Europa League quan els onze titulars de l’Slàvia de Praga es quedaven drets mentre els de l’Arsenal de Londres (i els àrbitres!) feien penitència sobre la gespa amb el genoll enterra.

 

La resistència a aquesta assumpció sobreactuada de culpabilitat col·lectiva no s’ha vist només, ni ha començat, a l’Europa postcomunista. Al desembre de l’any passat, els seguidors del Millwall van escridassar els seus propis jugadors per agenollar-se en solidaritat amb els marxistes antisistema del Black Lives Matter. 

 

L’actitud de l’afició d’aquest equip londinenc centenari de tradició obrera que ara milita a la segona divisió va ser criticada a la premsa majoritària d’esquerres i condemnada pels amos del club i la Federació Anglesa. 

 

Amb paraules més suaus, als aficionats dissidents se’ls va desqualificar com una espècie de white trash insensible, ignorant i racista, i l’agenollar-se, el taking the knee als camp de futbol anglesos, ha continuat sent una etiqueta de civilitat amb la què és recomanable complir si no es volen tindre problemes.

 

Els dos refusos a sometre’s a l’imperatiu ideològic del moment tenen, segurament, motivacions paregudes. La diferència està en els actors. En els dos primers exemples, els dissidents són futbolistes d’èlit, professionals, que tenen el suport dels seus clubs i de parts importants de l’establishment dels seus països. 

 

En el cas anglès, els rebels són gent anònima sense un prestigi o una posició social que defensar, que sovint és l’única que es pot permetre dir el que pensa sense els filtres que, en nom de la sofisticació i la complexitat, imposen els acadèmics i els periodistes.

 

La comparació dels dos casos, i moltes altres coses que passen a una banda i a l’altra de la línia avui imaginària amb que els comunistes separaren Europa, suggereix que l’ambient és més respirable a la meitat oriental del continent per als que ens passa amb lo woke com a les feministes espanyoles amb la talla treinta y ocho.

 

Jo visc a Bucarest i ho puc confirmar. Encara que Romania no sigui part de l’aliança conservadora de Visegrad (seran il·liberals, però ja voldríem a Espanya els seus resultats en economia, vacunació i gestió del virus), aquestes societats han patit més fa menys temps, i no estan tan malcriades com per creure’s tots els romanços dels pijos de les dues costes que s’avorreixen a Amèrica.

“A genollons a genollons s’esgarren els pantalons. Per què he de demanar perdó agenollat pel racisme, si mai he tractat malament un negre?”

Aquest escepticisme cap a les teories dissolvents amb què ara es disfressa el totalitarisme de sempre s’explica també, és clar, per haver conegut el comunisme. Jo sóc un gran partidari de l’anècdota per explicar les coses. Fa poc vaig conèixer a Pavel Susara, un escriptor romanès que ha obert el seu museu privat per no haver d’embrutar-se de política progre cada vegada que s’apropa a l’art. 

 

Només d’asseure’m amb ell i servir-me el primer got de tsuica (l’aiguardent de prunes romanès) em va deixar clar que es declarava un enemic jurat d’un neo-marxisme que, amb la complicitat d’una dreta acomplexada davant d’Europa, ja domina bona part de les professions liberals també a Romania.

 

Susara va patir l’any passat un intent de cancel·lació per part de grups feministes que demanaven que se li retirara un premi per un article ple d’exabruptes en el què criticava la passivitat de les feministes davant la viol·lació d’una xica.

 

“On són aquestes conys espatllats … que es passen el dia buscant misògins, seixstes i altres infractors de la correcció política?”, es preguntava Susara, que anomenava aquestes feministes “filles de Hillary [Clinton] i nebodes de Stalin”.

 

Un dels motius de la prevenció de Susara cap als cancel·ladors són les seues experiències de l’era comunista. Al desembre de 1985, quan era museògraf a la ciutat de Calarasi, a la vora del Danubi, Susara va estar present amb el seu amic escriptor Ion Anghel Manastirea al procés públic que el règim havia muntat contra Anghel per una novela realista sobre la fam que passaven els llauradors amb Ceausescu. 

 

En presència del cap de propaganda del Partit, un grup de camperols denunciaren a Anghel per “denigrar els èxits” del socialisme atribuint-los un llenguatge vulgar que, segons els feien dir els apparatchiks, no havien fet servir mai. (Una de les faltes d’Anghel, per cert, era fer dir als personatges masculins la paraula ‘muiere’, un terme per a dona que els comunistes consideraven intolerablement masclista.)

 

Anghel es va negar a inculpar-se, i ho va pagar amb la degradació a policia ras a la seua feina a la policia de tràfic. Però haver estat present a un d’aquells juís populars on l’acusat havia de seguir el guió i assumir una culpa imaginària ha de ser per força un bon antídot per no doblar el cap davant de la nova policia de la virtut i la moral.

 

Tornant, per acabar, a aquest taking the knee amb el què no traga Visegrad. Els menys catòlics del meu poble (Atzeneta del Maestrat, a la província de Castelló) solien dir de l’anar a missa: a genollons a genollons s’esgarren els pantalons. Per què he de demanar perdó agenollat pel racisme, si mai he tractat malament un negre?

 

 

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Fins quan durarà la festa? | Jordi de la Torre

ElTribú

| 12 abr., 2021

Fins quan durarà la festa? | Jordi de la Torre

12 abr., 2021 |

Jordi de la Torre | @jorditor

Fa uns dies que la policia va esbotzar la porta d’un pis a Madrid perquè sospitava que a dins hi celebraven una festa estant les UCIs com estan. Fa sis mesos que passem les nits sota arrest domiciliari, i nou que ens hem de tapar la cara per sortir al carrer. L’Arcadi Espada s’ha hagut de sentir de tot per qüestionar la història d’assetjament sexual de la regidora Nevenka. Un fiscal del cas de la “manada” de Sabadell també s’ha hagut de sentir coses lletges per haver-li preguntat a la Víctima en persona si estava “segura” d’algunes de les coses que deia i per haver intentat aclarir alguns detalls fàctics de la violació grupal que denunciava. Rociíto ha denunciat uns abusos que la justícia havia desestimat i ha rebut mostres de suport d’altes autoritats. Algú comentava, sobre el cas Rociíto, la distància que a vegades separa la “veritat judicial” de la “veritat real”. No deien el mateix del cas Nevenka. Bé, l’Arcadi sí, suposo. A Minnesota continua el judici contra l’agent de policia Derek Chauvin per la mort de George Floyd. Un dels bufets més prestigiosos i progressistes dels Estats Units treballa amb la fiscalia, sense cobrar, per mirar d’aconseguir la pena més dura possible contra Chauvin. Algú es preguntava a Twitter si calia perdre el temps amb un judici havent-t’hi com hi ha un vídeo dels fets.

“No és fàcil, no encaixa gaire amb la lògica evolutiva que governa el nostre cervell, desenvolupar una adhesió genuïna a valors liberals de naturalesa més aviat procedimental. De fet és una mica misteriós que haguem arribat tan lluny, coneixent-nos.”

La presumpció d’innocència, les garanties processals, els límits a les actuacions policials, la llibertat d’expressió, l’abolicionisme penal, potser servien quan no acabàvem de confiar en els que manaven. Però ara que manem nosaltres i hem fet lleis bones, que protegeixen la Dona i les UCIs dels hospitals, vols dir que hem d’acceptar totes aquestes traves profilàctiques?  Hem de deixar que continuï la festa al pis de Madrid, estant les UCIs com estan, només perquè la policia no porta no sé quin paper del jutge? I que la noia de Sabadell hagi de tornar a explicar tots els detalls de la violació que diu que va patir i respondre preguntes impertinents? I d’acord que a vegades hem dit que la presó és un instrument obsolet, però ara que hi podem tancar els dolents de veritat (principalment homes condemnats per delictes sexuals, polítics i empresaris corruptes i policies que maten negres), ens hem de seguir prenent seriosament la idea que la presó és una eina d’opressió i que hem d’explorar alternatives?

 

La resposta no és gens òbvia. Bé, per mi sí que ho és perquè sóc un liberal fanàtic des de petit, però amb els anys i l’exposició (generalment involuntària) a altres formes de vida he anat aprenent que el meu cas no és representatiu. No és fàcil, no encaixa gaire amb la lògica evolutiva que governa el nostre cervell, desenvolupar una adhesió genuïna a valors liberals de naturalesa més aviat procedimental. De fet és una mica misteriós que haguem arribat tan lluny, coneixent-nos. Però no sabem fins quan durarà la festa, com il·lustra molt gràficament la porta que la policia va rebentar a Madrid.

 

Amb la pandèmia, però també amb altres coses com el descobriment de la Dona com a font de veritat absoluta, anem veient que el consens liberal és fràgil, de fet suposo que sempre ha estat més aviat de cartró pedra. Va funcionant mentre no interfereix en autèntics consensos substantius sobre com fer el bé. Però pateix quan topa amb coses serioses i que no admeten dubte moral com una festa en temps del Covid, una dona que diu que l’han violada, Vox, Trump, o un vídeo d’un policia amb el genoll al coll d’un negre.

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Sense un gra de sal #3 | Claudio

ElTribú

| 11 abr., 2021

Sense un gra de sal #3 | Claudio

11 abr., 2021 |

@clorgu

“Dandysme. Qu’est-ce que l’homme supérieur ? Ce n’est pas le spécialiste. C’est l’homme de loisir et d’éducation générale. Etre riche et aimer le travail”. Baudelaire, Mon cœur mis à nu, 1864.

 

 

In a democracy in decline, “the old come down to the level of the young; imitating the young, they are overflowing with facility and charm, and that’s so that they won’t seem to be unpleasant or despotic.” Plato, Republic 563a–b.

 

“We are now no longer faced with foreign cultures that wish to imitate us and to become like us, but rather by cultures that are proud of their differences and ready to mock and discredit the principles and values that we tended to offer them as gifts”. Chantal Delsol, The waning of universalism.

 

“Se le donne sono frivole è perché sono intelligenti a oltranza”, Alda Merini.

 

“My friends & I had long joked, “Gender is a social construct!” every time one of us needed shoring up after a messy encounter with the expectations of the gender-conforming heterosexual world. But without that world, we now added a rueful punchline: “Too bad there’s no more ‘social’!””. Schrödinger’s Trans?

 

In a democracy in decline, “the old come down to the level of the young; imitating the young, they are overflowing with facility and charm, and that’s so that they won’t seem to be unpleasant or despotic.”

Democràcia i modèstia.

 

“A magnanimous man is a man who demands for himself high honors while deserving them. Say a man like Churchill, if he had demanded high honors for himself. But if a man has high honors for himself without deserving them, that is a deplorable case. But there is another case where a man does not demand high honors for himself and he doesn’t deserve high honors. That is not a vicious man. Aristotle says he’s sophron, which in this context we couldn’t translate by a modest man. A magnanimous man is not modest, according to conventional notions of modesty. But if someone has no merits and knows it and acts on it, then he is a modest man. So we see a relativity to the acting human being”.

 

Leo Strauss, seminari sobre la Ètica d’Aristòtil, 1968.

 

“I am not usually accused, even by my friends, of being of a modest or retiring disposition”, Winston Churchill, 1908.

 

“La démocratie, c’est l’exercice social et politique de la modestie”, Albert Camus, Réflexions sur une démocratie sans catéchisme.

 

“En un diàleg es pot guanyar o perdre. El que guanya sap que les seves posicions han sigut reforçades o, almenys, que no han sigut refutades. El que perd sap que les seves posicions són insostenibles i que ha de refer el seu pensament. Però si això és així, qui guanya realment dels dos? Epicur insistia que en un diàleg sempre guanya el derrotat, perquè aprèn més. Cinquena virtut del diàleg: guanya qui perd”.

 

Gregorio Luri, Les virtuts del diàleg.

 

“I am a democrat because I believe in the Fall of Man. I think most people are democrats for the opposite reason. A great deal of democratic enthusiasm descends from the ideas of people like Rousseau, who believed in democracy because they thought mankind so wise and good that everyone deserved a share in the government. The danger of defending democracy on those grounds is that they’re not true. And whenever their weakness is exposed, the people who prefer tyranny make capital out of the exposure. I find that they’re not true without looking further than myself. I don’t deserve a share in governing a hen-roost, much less a nation. Nor do most people — all the people who believe advertisements, and think in catchwords and spread rumours. The real reason for democracy is just the reverse. Mankind is so fallen that no man can be trusted with unchecked power over his fellows. Aristotle said that some people were only fit to be slaves. I do not contradict him. But I reject slavery because I see no men fit to be masters”.

 

C.S. Lewis, Equality, Present Concerns.

 

“If you are a lover of Mankind in the abstract like Walt Whitman, who wished the best for Mankind, you will probably do no harm and might even write good poetry and give pleasure, right?

“Right.”

“If you are a theorist of Mankind like Rousseau or Skinner, who believes he understands man’s brain and in the solitariness of his study or laboratory writes books on the subject, you are also probably harmless and might even contribute to human knowledge, right?”

“Right.”

“But if you put the two together, a lover of Mankind and a theorist of Mankind, what you’ve got now is Robespierre or Stalin or Hitler and the Terror, and millions dead for the good of Mankind. Right?”

“Right,” I say indifferently.

 

Walker Percy, The Thanatos Syndrome, p. 121

 

“But I believe that the new self-determination of man can be saved from destroying itself only by recognizing its own limits in an authoritative traditional framework which upholds it. Tom Paine could proclaim the right of each generation to determine its institutions anew, since the range of his demands was in fact very modest. He unquestioningly accepted the continuity of culture and of the order of prívate property as the framework of self-determination. Today the ideas of Tom Paine can be saved from self-destruction only by a conscious reaffirmation of traditional continuity. Paine’s ideal of unlimited gradual progress can be saved from destruction by revolution only by the kind of traditionalism taught by Paine’s opponent, Edmund Burke”.

 

Michael Polanyi, The Tacit Dimension, 1966.

 

 

 

Si voleu veure més seccions com aquesta, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

El locutori | Gregorio Luri

ElTribú

| 10 abr., 2021

El locutori | Gregorio Luri

10 abr., 2021 |

Gregorio Luri | @GregorioLuri

Diccionari capciós, esbiaixat i capritxós de la meva filosofia.

 

Abelard i Eloïsa

 

Començar aquest diccionari amb un filòsof emasculat bé podria semblar un atemptat a l’eros filosòfic. Però també pot interpretar aquest començament com un suport a la vella tesi dels mitòlegs grecs: “Al principi era Eros”. El que va posar en marxa Eros amb la relació amorosa d’Abelard i Eloïsa va ser, a curt terme, una història humana complexa que es recull a la Historia Calamitatum mearum, que Abelard va començar a redactar l’endemà de la seva castració, que es troba disponible per a qui vulgui llegir-la. A llarg terme, Eros va esperonar Rousseau per escriure Julie ou la Nouvelle Héloïse, una de les fonts d’inspiració del romanticisme, perquè l’Esperit bufa com vol i crea relats unint com li ve de gust els fils solts de les més diverses històries.

 

A la Historia Calamitatum mearum trobem també una confessió filosòfica rellevant d’Abelard: “Vaig començar explicant a les meves classes el fonament mateix de la nostra fe amb arguments trets de la raó humana. Per a això vaig compondre un tractat de teologia destinat als estudiants amb el títol De la Unitat i de la Trinitat divina. El vaig compondre a requeriment dels alumnes mateixos que em demanaven raons humanes i filosòfiques. “Raons i no paraules”, em deien. “És superflu proferir paraules”, continuaven dient, “si no es comprenen. Ni es pot creure res si abans no s’entén. I és ridícul que algú prediqui el que ni ell mateix entén i que els mateixos als que ensenya no puguin entendre-ho”. El llibre va acabar a la foguera, suposant, de fet, la segona emasculació d’Abelard.

 

Però a mi el que veritablement m’interessa d’Abelard -sense menystenir cap dels seus patiments-, no és res del que ell va dir o fer, sinó la breu descripció psicològica que li fa Bernat de Claravall en una de les seves cartes: “homo sibi dissimilis”. És a dir: era un home diferent de si mateix. I en aquestes parques paraules trobo jo el primer pas de l’antropologia filosòfica. Jo -psicològicament- m’hi reconec.

“Començar aquest diccionari amb un filòsof emasculat bé podria semblar un atemptat a l’eros filosòfic. Però també pot interpretar aquest començament com un suport a la vella tesi dels mitòlegs grecs: ‘Al principi era Eros’.”

Absolut

 

Si es vol entendre alguna cosa d’això tan gran que es coneix amb el nom de “absolut” cal acudir a Hegel i a Melville. Jo aconsellaria anar primer a Hegel per preparar-se com cal la lectura de Moby Dick i trobar-se així en condicions de percebre l’absolut com el que sempre hi és, aguaitant, proper, terrible, misteriós i ineludible.

 

Acadèmia

 

Si els filòsofs professionals no s’haguessin precipitat a elevar Sòcrates als altars, convertint-lo en el sant patró del gremi, estarien en millors condicions per comprendre per què va ser acusat de pervertir els joves d’Atenes i, especialment, per nodrir la sospita que Plató es va veure a si mateix com un d’aquests joves pervertits. Potser va ser per amagar la seva perversió pel que Plató va retirar la filosofia de l’àgora i la va recloure a l’Acadèmia. L’Acadèmia és la filosofia en retirada.

 

Alguna cosa així ens suggereix Joan de Salisbury al seu Policraticus. Plató, diu, va voler fundar l’Acadèmia en un lloc molt allunyat d’Atenes en el qual hi havia freqüents sacsejades de terra, perquè els filòsofs tinguessin sempre por i així ser modestos i, per tant, aptes per a la saviesa. Possiblement Joan de Salisbury es basa a l’Adversus Iovinianum de Jerònim, on llegim que Plató va triar per a la seva escola un lloc pestilent, perquè així, els seus deixebles, ocupats en protegir-se de la malaltia, controlarien els ardors de la carn i es dedicarien exclusivament als de l’intel·lecte. Aquesta versió es troba també a la Historia Calamitatum mearum d’Abelard (que no sé jo si en aquest cas es el més fiable dels testimonis). Els mites tenen l’avantatge que ens permeten triar, als qui anem fluixos de fe, d’entre diverses versions, la que més ens interessa. Em quedo amb la del Policraticus.

 

Sento defraudar alguns, però l’Acadèmia de Plató no tenia res a veure amb una sauna gai i no nego, amb això, que una sauna no pugui ser un bon lloc per a filosofar. Per començar, l’Acadèmia era una institució oberta també a les dones. Coneixem el nom de dues d’elles: Lastenia de Mantinea i Asiotea de Fliunte. I, pel que sembla, van provocar més d’un ardor eròtic.

 

Per Epícrates, un autor de la comèdia mitjana, sabem que l’Acadèmia era bàsicament un parc en el qual Plató, Espeusip i Menedem exercien de professors ensenyant els joves a practicar la “diairesis”, és a dir, la classificació natural de les coses, preferentment animals i plantes, segons el seu gènere i la seva espècie. La classificació culminava amb una definició. Un cop plantejada la qüestió “què és una carabassa?” (és l’exemple que posa Epícrates), els joves meditaven en silenci fins que un d’ells s’alçava per proposar una resposta que era debatuda entre tots.

 

Això de meditar en silenci abans de contestar és una cosa que avui està molt oblidada als centres educatius. Als nostres dies sembla molt més innovador esperonar el que Hegel anomenava “la impaciència de l’opinió”. La recerca de definicions tampoc sembla gaire moderna. És més motivador desconstruir-ne.

 

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

El Tribunal #6 | amb Javier Borràs Arumí

ElTribú

| 9 abr., 2021

El Tribunal #6 | amb Javier Borràs Arumí

9 abr., 2021 |

Javier Borràs Arumí | @jborrasarumi

Tractats, boicots i democràcia. La Xina existeix, i això té uns riscos.

 

 

Si voleu veure més continguts com aquests, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Junts, l'oposició artròpode | Oriol Vidal-Barraquer

ElTribú

| 9 abr., 2021

Junts, l'oposició artròpode | Oriol Vidal-Barraquer

9 abr., 2021 |

Oriol Vidal-Barraquer | @oriolvbc

Els partits independentistes estan negociant la configuració del proper govern de la Generalitat i diuen que el principal escull entre ERC i Junts és el paper que ha de tenir el Consell per la República en el lideratge del procés independentista (sic). Enmig d’aquesta situació, el Consell per la República ha decidit treure a la llum la seva identitat digital. Una espècie de carnet de soci -amb un cost de 12 €- que a hores d’ara permet fer-se subscriptor de Vilaweb i poca cosa més. Suposo que en veure la iniciativa, els negociadors d’Esquerra s’hauran prostrat als peus dels de Junts davant d’aquesta evidència de la utilitat de l’associació amb seu social al domicili del president a l’exili i que l’acord és imminent. 

 

(Per cert, a Google Street View la casa de la República surt difuminada, com si es tractés d’uns impúdics mugrons femenins a Instagram. No en sé el motiu…)

 

Les negociacions entre els neo-convergents i els de Puigdemont -no, no m’he equivocat- deuen ser entretingudes. Com si es tractés d’un acudit ens podríem preguntar què passa si poses un exmilitant d’Iniciativa, una doctora en economia per Harvard, un buròcrata convergent, un activista indepe-de-tota-la-vida i una exdiputada al Congrés en una habitació? Doncs que tens l’equip negociador de Junts: Jordi Sánchez, Elsa Artadi, Josep Rius, Francesc de Dalmases i Míriam Nogueras son qui negocia la investidura en nom del partit de Borràs i Puigdemont. Els planyo.  

 

Els planyo perquè segueixo sense entendre què tenen en comú més enllà de no ser d’Esquerra Republicana i d’haver de respondre davant una munió de persones amb sou públic que deuen estar nervioses per saber què serà d’elles en els propers quatre anys. 

 

Enmig d’aquest sidral negociador comencen a sonar uns cants de sirena respecte la possibilitat que Junts investeixi Aragonès i es quedi a l’oposició. La proposta, si és que arriba a tal, sembla que és ben vista per un seguit de gent que -com jo- comparteixen la necessitat que Catalunya i el Sobiranisme disposin d’una força política de centre-dreta. Una força que sigui capaç de defensar posicionaments ideològics propis més enllà d’immolar-se penjant pancartes i assenyalar les tebiors indepes dels altres. Al cap i a la fi, si Junts quedés a l’oposició d’un govern investit amb els vots de la ultra-esquerra cupaire, part dels elements de xoc haurien de ser ideològics, oi?

“Com si es tractés d’un acudit ens podríem preguntar què passa si poses un exmilitant d’Iniciativa, una doctora en economia per Harvard, un buròcrata convergent, un activista indepe-de-tota-la-vida i una exdiputada al Congrés en una habitació?”

Em sembla una esperança profundament il·lusa. En primer lloc per la seva poca possibilitat d’esdevenir real. Potser m’equivoco, però em sorprendria que un partit que supera les seves profundes inconsistències internes com un artròpode -amb un exoesquelet de càrrecs i nòmines- renunciés a allò que el manté dempeus. 

 

Perquè com sinó s’aguanta un partit on hi conviuen liberals à la Canadell, gent profundament d’esquerres (i anti-convergent) com Aurora Madaula, neo-pragmàtics com Alonso-Cuevillas, rapsodes de la turbo-independència i la dignitat com la presidenta Borràs i una munió d’ex-convergents desorientats? Doncs via nòmina. En la nostra política, els bitllets són la millor mordassa per silenciar divergències i la millor massilla per tapar esquerdes. 

 

I és precisament aquesta inconsistència interna de Junts la que em fa pensar que encara que estigués a l’oposició seria incapaç de qüestionar les polítiques esquerranoses del nou govern. En seria incapaç més enllà d’algun twit de l’ala més convergent i el silenci còmplice dels que dins de Junts tenen somnis humits amb les propostes de l’acord amb la CUP. 

 

Estic convençut que en la intimitat part de l’equip negociador es posa les mans al cap amb la Renda Bàsica Universal, literalment impagable; amb l’atac gratuït i dogmàtic a l’escola concertada; amb la voluntat d’hiper-regulació de la vida econòmica; amb les propostes de fiscalitat expansiva; o amb el silenci en relació a la necessitat de tenir una administració professionalitzada més àgil i flexible. El problema és que en entrevistes, platós, declaracions i comunicats, les divergències no són aquestes sinó l’orgull ferit per l’acord amb la CUP i les vies de “confrontació amb l’Estat”. 

 

Mirin, jo ja he assumit que els propers 4 anys Catalunya seguirà tenint un govern d’esquerres que no ajudarà a generar les condicions necessàries per abordar els reptes globals als que ens enfrontem. El que realment em preocupa és que en el debat polític a casa nostra no hi hagi algú que defensi, en català i des de la catalanitat, que collar la llibertat i pujar els impostos no és la resposta a tots els mals. Les persones de bona voluntat poden esperar que aquest paper el faci Junts, però si m’ho permeten, l’esperança els durarà menys que la República. 

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Colombià | Salvador Sostres

ElTribú

| 8 abr., 2021

Colombià | Salvador Sostres

8 abr., 2021 |

Salvador Sostres | @sostresarticulo

L’accent colombià és el que més m’agrada perquè és el que millor expressa indignació pel que ja tothom sabia que no podia sortir bé. Els colombians tenen les paraules més extraordinàries per acompanyar el desastre i la cort de sentiments que el desastre comporta. Hi ha un caràcter, hi ha una entonació, hi ha un deix i unes paraules que estan perfectament pensades per al cop, l’atracament, la trama delictiva elaborada, l’assassinat, de manera que ho diuen tan bé i el so del que et diuen et sembla tant la teva mascarada, que en l’acció, els malfactors et semblen els bons i el agents de la llei que intenten aturar-los et fan nosa.

 

Jo, a partir d’ara, les coses que vulgui dir i que em creguin, les diré en colombià. No en l’accent, que no és el meu, ni en les paraules folklòriques, que no m’han agradat mai, sinó en el to i en els girs, en la contundència, en una manera de mirar l’abisme que et fa resultar molt creïble i els que et creuen no saben que podries ser a cinc minuts de l’estimball. Hi ha una fatalitat que es transmet millor que de qualsevol manera en colombià, un colombià incisiu, letal, malcarat i alhora amb un humor sobre ell mateix que no fa riure exactament, però que posa del bon humor que ens posem les persones intel·ligents quan una demostració de talent ens impressiona.

 

Jo de fet les coses ja he començat a dir-les en colombià en privat, i veig que la meva filla em mira estrany i alguns cambrers de confiança, però fan el que dic, i ho fan ràpid, i ho fan bé, i no se senten exactament insultats però sí posats davant d’un repte que no poden eludir, i és ben bé que l’atenen i no em fan esperar.

 

Tots els colombians que històricament han parlat com jo ara he començat a parlar han acabat abatuts per la Policia o extraditats als Estats Units. Vull dir que suposo que jo no trigaré gaire, tampoc, a conèixer un d’aquests dos destins. La vida és breu d’altra banda, i s’ha d’aprofitar. Parlar colombià és aprofitar tant la vida que de fet no passa res si mors alguns anys abans.

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

El valor de mil paraules | Ferran Caballero

ElTribú

| 7 abr., 2021

El valor de mil paraules | Ferran Caballero

7 abr., 2021 |

Ferran Caballero | @ferrancab

En una democràcia representativa tothom està obligat a fer teatre, però només alguns estan condemnats a no poder dissimular-ho. No perquè no en siguin capaços, sinó perquè no s’ho poden permetre. Perquè han portat la ficció tan lluny que el pes de la realitat i de les responsabilitats que comporta se’ls faria insuportable. Per això han de deixar clar que lo seu és ficció, perquè han après que només així poden evitar que se’ls exigeixi que responguin dels seus actes i discursos. Per això encallen les negociacions per fer govern, perquè van del que fan i no poden dir-nos i del que poden dir-nos però no poden fer. Perquè van de diners, i els polítics no parlen dels diners que no ens poden prometre, i perquè van de les coses del procés, de les que parlen molt precisament perquè no hi ha res a fer. 

 

També per això han apartat Cuevillas. Admetent, de forma sorprenentment explícita, que ells sí que volen fer teatre i declaracions simbòliques i que no pensen tolerar que ningú posi en dubte ni la seriositat de la seva ficció ni que això és el que toca fer perquè no queda res més. Aquest havia de ser el to de la legislatura i aquest és el to que tindrà. I serà així fins i tot si a Junts al final no li surt bé el farol, o fins i tot si al final no era un farol i comencen a flirtejar amb la idea d’allargar la seva oposició a la realitat fent d’oposició al Parlament. Aquest és l’únic to que de moment poden oferir a la legislatura i a la política catalana.

 

Per això sembla que les negociacions només posin nerviosos els qui esperen començar a cobrar o els qui ja cobren per fingir interès. Tota la resta sembla passar-s’ho la mar de bé lluitant contra el feixisme, perquè comprometre’s amb les grans causes de la humanitat, ho deuen haver après d’Ada Colau, eximeig de qualsevol compromís amb les petites i miserables causes de Catalunya i dels catalans. I per això fan veure que lluiten contra el feixisme com feien veure que lluitaven per la independència de Catalunya. De la mateixa manera i amb el mateix discurs, perquè aquests són, de fet, dos moments de la mateixa farsa. Així ho feia aquella jove diputada d’Esquerra, tres voltes ridícula, asseguda tota sola i tossudament alçant un paperet per plantar cara el feixisme. I així ho feia Junts pocs dies després, perquè en això tampoc poden ser menys, fent el paperina amb el logo d’Acció antifeixista dels Països Catalans. Convergents d’extrema esquerra que criden no passaran! per fer-nos creure que ja han passat. Tots els paperets que calgui per dissimular el paperot. Perquè l’única manera que una imatge valgui més de mil paraules és que les paraules ja no valguin res. Les úniques que encara volen dir alguna cosa, perquè prometen i comprometen, paraules com DUI o Referèndum, aquestes ja no s’atreveixen a pronunciar-les. I les que més diuen són les que menys volen dir. 

“Convergents d’extrema esquerra que criden no passaran! per fer-nos creure que ja han passat. Tots els paperets que calgui per dissimular el paperot. Perquè l’única manera que una imatge valgui més de mil paraules és que les paraules ja no valguin res.”

La lliuta contra el masclime, que és central, i contra tots els mals en general, que es resumeix en la lluita contra el feixisme i l’extrema dreta, per exemple. Això ja només vol dir fer el numeret cada cop que es creuin amb un diputat de Vox. I això demostra, una vegada més, els efectes perversos de la seva hipocresia. Els partits d’esquerres i els partits d’aquest govern fantasma (passat, present i futur) estan encaparrats en convertir Vox en l’únic tema de la legislatura. I ells mateixos, els que deien que el millor era ignorar-lo, segueixen fent, com van fer durant tota la campanya, just el contrari del que prometen. Mentre declaren que lluitaran contra el feixisme no donant-li cap poder ni protagonisme, es passen el dia insultant-lo i convulsionant com orangutans epilèptics cada cop que veuen algú de Vox.

 

Mentre ens adverteixen dels perills del feixisme que ve, són ells mateixos els qui imposen, per activa i per passiva, el toc de queda, les mascaretes al carrer, a la platja i si no us porteu bé fins i tot a casa i sota la dutxa. S’han carregat la llibertat de moviment, de reunió i la inviolabilitat del domicili. I segueixen dedicant tot el temps i tota la força que els deixa lliures la lluita contra el feixisme a fomentar la por al virus i a la policia i la obediència cega a les seves capricioses i arbitràries mesures. És a dir, l’autoritarisme. Un autoritarisme que no neix de la pretensió de substituir la democràcia liberal per una dictadura militar sinó del fet d’anar-se acostumant, amb gran naturalitat i un punt d’ingenuitat, a fer servir el xantatge moral, la por als veïns i a l’autoritat, la criminialització de la dissidència i la promesa de protecció i de cura, física i mental, per silenciar la crítica al poder precisament quan aquest s’exerceix de forma més arbitraria i ineficaç.

 

Els nostres polítics juguen a ser antifeixistes de la mateixa manera com diu Bruno Maçaes que els millennials juguen a ser socialistes, com si la història fos una lluita pel control de la producció de mems. I amb la mateixa il·lusió que res del que facin tindrà cap impacte sobre una realitat de la que ja s’encarreguen els virus xinesos i els fons de rescat europeus. Els antics revolucionaris podien ser escarmentats per la realitat perquè estaven disposats a enfrontar-s’hi, per canviar-la o per morir en l’intent. Però en la nostra teatrocràcia, en canvi, vivim com si el fet de passar-se el dia lluitant contra el franquisme i fent retuits de cites de Lenin no tingués cap efecte sobre la realitat. I això, que tant lamenten els suposats revolucionaris, és a la vegada un trist consol pels liberals i els conservadors. Si comparem les tonteries que fan amb les barbaritats que prometen, per força ens ha de semblar que no n’hi ha per tant. Perquè si aquest autoritarisme no ha d’acabar en una dictadura militar, tampoc ens ha de costar tant resignar-nos a una llarga i lenta decadència que ens faci cada dia una mica més pobres i una mica menys lliures.

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Bomberes i doctores | Elena García Dalmau

ElTribú

| 5 abr., 2021

Bomberes i doctores | Elena García Dalmau

5 abr., 2021 |

Elena García Dalmau | @__dalmau

Des que alguns sectors socials van començar a reivindicar l’ús de formes de llenguatge «no discriminatòries» hem vist com la llengua ha començat a ocupar un lloc central als debats públics. Durant aquesta última dècada, i especialment durant els últims anys, hem pogut observar com el rebuig del masculí genèric i l’ús de formes alternatives per expressar la neutralitat de gènere, com el desdoblament o l’ús de la «x», han passat de ser un fenomen aïllat i amb poca repercussió a ser pràcticament un requisit formal en l’àmbit públic. Que les llengües canvien amb el temps i que no hi ha res de més natural que les modificacions històriques que experimenten és innegable. Però hem de ser conscients que el que estem presenciant no és un procés de transformació natural de la llengua, sinó les conseqüències d’una politització excessiva i injustificada del llenguatge.

 

Una de les proves que tot sovint ha fet servir un determinat feminisme per assenyalar la suposada opressió sistemàtica que produeix el llenguatge consisteix a demanar un grup de nens que dibuixin un conjunt de professions que han estat històricament masculines. Els diuen: «dibuixeu bombers i doctors». I els nens dibuixen. I dibuixen homes, és clar. Aleshores, els diuen «dibuixeu bombers i bomberes, doctors i doctores» i tot esdevé la culminació de la diversitat sexual i de gènere i tothom està content perquè han identificat que la solució als rols de gènere es troba en un simplíssim procés de modificació lingüística.

 

Però a la vida les coses mai no són tan fàcils com ho semblen i si creuem el canal de la Mànega i visitem les escoles dels nostres veïns i fem exactament el mateix experiment els resultats no canvien. L’anglès és una llengua que no té flexió de gènere (fora de casos molt concrets, com els pronoms personals) i per dir «bomberes» i «doctores» fa servir el mateix terme que per «bombers» i «doctors» i no hi ha cap matís a la llengua que pugui portar els nens a relacionar el gènere de la paraula amb el gènere de la figura que dibuixen i ells segueixen dibuixant homes.

“El llenguatge no és l’origen de cap discriminació, ni el mitjà que ha fet servir cap sistema d’opressió per imposar uns individus per sobre els altres. El llenguatge s’ha conformat com l’únic instrument a través de tots els temps i els espais que hem pogut fer servir per expressar la nostra llibertat”

El que demostra aquest experiment és que determinats aspectes de la llengua no incideixen tant com ens pensem en la nostra concepció del món. A les llengües hi ha uns nivells que considerem més influenciats pel món que ens envolta i d’altres que són encara per a nosaltres d’un origen incert, que els qui es dediquen a la recerca científica del llenguatge intenten desvetllar. Que les societats que no coneixien l’Amazones no tinguessin cap paraula per referir-se a les milers d’espècies d’aus que hi viuen reflecteix una realitat social concreta. Que hi ha paraules que en femení tenen una connotació negativa que no tenen en masculí reflecteix una realitat social concreta. Que la forma neutra i masculina coincideixin o no en una llengua, en canvi, no configura que la naturalesa del sistema sigui o no discriminatòria, de la mateixa manera que la presència o absència de determinats sons o la posició en què trobem els verbs a les oracions no són símptoma de cap exclusió social. Si fos cert que la terminació de les paraules configura la nostra visió del món, quan penséssim en «les autoritats» o en «les forces armades» tots imaginaríem en primer lloc i sense forçar-ho dones fent discursos o vestides amb uniformes, pilotant avionetes i conduint tancs. Si fos cert que la terminació de les paraules configura la nostra visió del món, la societat anglesa viuria a anys llum de la nostra i ningú no és tan mesquí ni ignorant com per afirmar que la situació de la dona allà hagi estat gaire més favorable al llarg de la història que no pas aquí.

 

És un altre símptoma de la nostra època i del nostre estimat país que dediquem temps, espais i diners a debats estèrils en comptes d’invertir-los en polítiques reals i veritablement influents. Si a Catalunya la solució la busquem al llenguatge, a Anglaterra prenen la iniciativa i, en comptes d’ensenyar-los lliçons de morfologia, porten als nens bomberes i doctores per tal que els expliquin que poden fer tot allò que vulguin.

 

Potser, com a ciutadans crítics que som, hauríem de plantejar-nos també qui emet els enunciats contra el llenguatge i –sense pecar d’una idealització absurda del món acadèmic– adonar-nos-en que la majoria d’especialistes aporten arguments empírics que s’oposen a aquesta transformació artificiosa de la llengua. Si bé és cert que el nostre coneixement inconscient del llenguatge com a parlants natius és d’una profunditat fascinant, un discurs revolucionari no pot fonamentar-se en els paranys pseudocientífics de quatre periodistis, escriptoris i activistis. Hi ha un abisme entre el saber pràctic que ens permet comunicar-nos sense pensar-hi gaire i assumir que es pot fer una crítica a la llengua que tot i ser instintivament comprensible s’ha demostrat empíricament falsa.

 

Com explica la Maria Carme Junyent, assumir que el patriarcat és qui té el domini del llenguatge implica entendre que els homes posseeixen «un poder que no tenen». El llenguatge no és l’origen de cap discriminació, ni el mitjà que ha fet servir cap sistema d’opressió per imposar uns individus per sobre els altres. El llenguatge s’ha conformat com l’únic instrument a través de tots els temps i els espais que hem pogut fer servir per expressar la nostra llibertat.

 

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Sense un gra de sal #2 | Claudio

ElTribú

| 4 abr., 2021

Sense un gra de sal #2 | Claudio

4 abr., 2021 |

“I’ve seen the next generation- perhaps it’s just as well if the whole thing ends right here.”, Groucho Marx

 

“Le conservateur c’est quelqu’un qui pense que tout a des limites. Même la liberté.”

“Le populisme c’est du conservatisme qui n’ose pas à se dire.”, Chantal Delsol

 

“You found it offensive? I found it funny. That’s why I’m happier than you”, Ricky Gervais

 

“Three articles of Civil Service: it takes longer to do things quickly; it is more expensive to do them cheaply; it is more democratic to do them in secret.”, Sir Humphrey Appleby

 

“Les pays de l’Union européenne ne veulent plus de cette liberté ni de cette responsabilité. Ils chérissent leur impuissance car elle garantit leur innocence.”, Pierre Manent, Le Figaro Magazine

 

“A los artistas hay que cerrarles y prohibirles por completo las puertas que quieran atravesar. No se les debe dar nada, sino ponerlos en la calle.”, Thomas Bernhardt

 

“I’ve seen the next generation- perhaps it’s just as well if the whole thing ends right here.”

 

Sobre la traició:

 

 

England begging Poland for forgiveness for selling them to Stalin in Yalta in 1945:

 

“La trahison est une question de dates”, André Thérive, Essai sur les trahisons.

 

“In the 20th Century, treason became a vocation whose modern form was specifically the treason of ideas.”, Whittaker Chambers.

 

“Je songe à la réplique du général Malet – inspirateur en 1812 de la Conjuration contre Napoléon – aux juges qui l’intorregeaient sur ses complices: ‘Vous et toute la France si j’avais reussi.'”,  Gustave Thibon, Au soir de ma vie.

 

“Alcibiades had to balance, and he owed his power to the fact that there were these opponents — Tisssphernes and Athens. Tissaphernes had to remain anti-Athenian to some extent, otherwise it would have led to a simple Athenian victory and. then no longer need for Alcibiades. .And that I think is the general character of Tissaphernes’ policy just as in intra-Athenians affairs the same. The Oligarchs can’t use him, and the democrats can’t use him, but as long as the oligarchs and the democrats are in a conflict Alcibiades is necessary. One could say he thrives en discord. But this has also its other side. Because he thrives on discord, he is a mediator — a man who brings about mediate, moderate solutions. We see here the connection between very selfish motives and very sensible political solutions.” Leo Strauss, seminari sobre Tucídides, 1962

 

“Una vegada, per exemple, en un exercici de lluita, sentint-se premut, per tal de no caure acostà a la seva boca els braons del que l’estrenyia, i els mossegà com si volgués menjar-se’ls. L’altre, deixant anar la presa, exclamà: ‘Alcibíades, mossegues com les dones!’. ‘No, replicà ell, com els lleons!'”, Plutarc, Vides Paral·leles, Alcibíades, II, 2 (trad. Carles Riba)

 

 

 

Si voleu veure més seccions com aquesta, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Algoritmes, matemàtiques i societat | Sílvia Casacuberta

ElTribú

| 3 abr., 2021

Algoritmes, matemàtiques i societat | Sílvia Casacuberta

3 abr., 2021 |

Sílvia Casacuberta | @SiCaPu

El premi Abel d’aquest any —considerat el més prestigiós en l’àmbit de les matemàtiques, ja que no n’existeix un premi Nobel— ha estat concedit als investigadors László Lovász i Avi Wigderson. La sorpresa d’enguany és, però, que la seva recerca no s’emmarca dins de la matemàtica “clàssica”, sinó que és pionera en el camp de la informàtica teòrica.

 

Què és la informàtica teòrica?

 

La informàtica teòrica té un gran impacte en el nostre dia a dia: des de la criptografia que ens permet comunicar-nos i fer pagaments online de manera segura, passant pels algoritmes que troben les rutes més ràpides a Google maps, fins a la intel·ligència artificial que ens recomana anuncis personalitzats a les xarxes.

 

En poques paraules, la informàtica teòrica consisteix en el tractament matemàtic de la informàtica. Quan pensem en informàtica, segur que el primer que ens imaginem és un ordinador. Però, què en té, de matemàtic, un objecte tan pràctic com un ordinador? Precisament el que ens interessa és definir rigorosament el que pot fer aquesta màquina sense haver de considerar les seves característiques físiques. Imaginem-nos el següent problema: volem ordenar de petit a gran els n nombres d’una llista. Un possible algoritme (pensem-lo com una recepta de cuina) per a solucionar aquest problema consisteix en col·locar-nos al principi de la llista, mirar el primer parell de nombres, i intercanviar-los si no estan ordenats. A continuació mirem la següent parella, intercanviem els dos nombres si no estan ordenats, i repetim aquest procés fins arribar al final de la llista. Aleshores tornem al principi de la llista, i repetim els passos anteriors successivament fins que la llista estigui ordenada.

 

Quant tarda aquest algoritme? En el millor cas, la llista ja està ordenada, i per tant només hem de fer una passada a la llista. Aleshores això costaria n operacions. En el pitjor cas, la llista està ordenada a l’inrevés (de gran a petit), i per tant haurem de fer n passades per la llista de llargària n. Per tant, el total és de n2 operacions. El que és rellevant, com hem dit, és que ara podem parlar de la complexitat d’aquest algoritme (de fet, anomenat bubble sort) sense haver de pensar en ordinadors.

 

Aquest seria un exemple senzill per entrar en el món de la complexitat dels algoritmes, però a partir d’aquesta formalització matemàtica podem obtenir resultats gairebé màgics. Per exemple, considerem el problema següent: donat un programa d’ordinador, volem decidir si el programa finalitzarà en algun moment o si continuarà executant-se per sempre. Ja va ser Alan Turing el 1936 qui va demostrar que un algoritme que solucioni aquest problema no pot existir. La màgia, precisament, és que podem demostrar que tal algoritme no existirà mai, independentment del progrés del hardware dels ordinadors.

“La informàtica teòrica té un gran impacte en el nostre dia a dia: des de la criptografia que ens permet comunicar-nos i fer pagaments online de manera segura, passant pels algoritmes que troben les rutes més ràpides a Google maps, fins a la intel·ligència artificial que ens recomana anuncis personalitzats a les xarxes”

P vs NP i la criptografia

 

El problema probablement més famós de la informàtica teòrica és el de P vs NP. De fet, és un dels 7 problemes del mil·lenni, i per tant qui el solucioni s’endurà un milió de dòlars per part del Clay Mathematics Institute. Direm que un problema pertany a P si existeix un algoritme que el solucioni “ràpidament”. D’altra banda, un problema pertany a NP si, donada una possible solució del problema, podem verificar “ràpidament” que la solució és correcta. Per exemple, actualment no coneixem cap algoritme per factoritzar nombres ràpidament (per tant, no sabem si “factoritzar” pertany a P o no). Tanmateix, si algú diu “els factors primers de X són A, B, i C”, simplement podem multiplicar A per B per C i mirar si dona X, i això sí que ho podem fer ràpidament (per tant, “factoritzar” pertany a NP). La gran pregunta de la informàtica teòrica és si P és igual a NP; és a dir, si les dues classes contenen els mateixos problemes.

 

Precisament gran part de la criptografia moderna (un altre camp molt important de la informàtica teòrica, i en la qual tant Lovász com Wigderson han contribuït) es basa en el fet que no coneixem cap algoritme per a factoritzar nombres ràpidament, i podem basar la seguretat de la nostra comunicació diària, des de WhatsApp fins a correus electrònics, en claus que depenen de nombres primers.

 

Intel·ligència artificial

 

El poder no només matemàtic sinó també social dels algoritmes és cada vegada més palpable a causa de l’explosió actual de la intel·ligència artificial. En aquest cas, en comptes de donar la recepta de cuina a l’ordinador, volem que l’ordinador l’aprengui ell mateix a partir d’un “entrenament” amb dades. Per exemple, voldríem trobar un algoritme per al problema següent: donem una imatge a l’ordinador, que pot ser o d’un gos o d’un gat, i l’ordinador ens ha de saber dir si la imatge és un gos o un gat. Com podem definir una successió de passos lògics per arribar a tal conclusió? Sembla molt complicat de fer. En comptes d’això, li donarem a l’ordinador moltes imatges de gossos i de gats, li demanarem què creu que és cada imatge, i el recompensarem o el castigarem en funció de si ho encerta o no. Increïblement, després de l’entrenament, l’ordinador serà capaç (en la majoria dels casos) de saber classificar imatges que no ha vist. La importància de la intel·ligència artificial rau en què aquest mètode el podem aplicar a molts camps diferents, i molt més importants que classificar gats i gossos: des de reconèixer malalties en imatges mèdiques fins a predir pagaments d’hipoteques.

 

El problema, tanmateix, és que actualment els investigadors encara entenen poc per què aquests algoritmes d’intel·ligència artificial funcionen tan bé i quines son exactament les característiques que aprenen durant l’entrenament. En canvi, estem deixant que cada vegada més preguin decisions d’alta importància social. Per aquest motiu, molts informàtics teòrics estan treballant en establir un fonament matemàtic i sòlid per a aquests tipus d’algoritmes. Un cop més, tal com ja van saber veure László Lovász i Avi Wigderson fa 50 anys, les matemàtiques ens ajuden a entendre el món que ens envolta des del poder de l’abstracció.

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Casa meva és casa vostra (o no) | Guillem València

ElTribú

| 2 abr., 2021

Casa meva és casa vostra (o no) | Guillem València

2 abr., 2021 |

Guillem València | @valenciaguillem

L’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona calcula que l’any 2020 més de 130.000 persones van passar a estar en risc de pobresa i la renda mitjana de les llars de l’Àrea Metropolitana de Barcelona es va reduir un 7%. La reducció més intensa de renda, però, l’han patit les famílies del primer decil, les més desafavorides, que han perdut fins a un 18% dels seus ingressos. En aquest context, i vist que res indica que aquest any 2021 l’activitat econòmica remunti als nivells anteriors a la pandèmia, és més important que mai establir els mecanismes necessaris per ajudar les famílies més afectades per la crisi econòmica causada per la resposta a la Covid-19.

 

La capacitat protectora de les administracions, sia via els ERTE, els ajuts als autònoms o la posada en marxa de l’Ingrés Mínim Vital, s’ha demostrat insuficient i erràtica a tal efecte – qui en depèn s’ha hagut d’acostumar (forçosament) als retards i errors en el pagament de les prestacions i a l’estat calamitós de l’administració electrònica amb qui els ciutadans han de bregar per qualsevol sol·licitud. Hem de donar gràcies, però, que la Generalitat hagi abandonat l’infaust sistema en què les ajudes públiques s’assignaven per ordre de sol·licitud, una mena de jocs de la fam a la catalana. 

 

Per principi, servidor és de l’opinió que, quan l’administració es veu desbordada per una crisi inesperada i no pot remeiar tots els efectes de l’empobriment general de la ciutadania, és més important que mai potenciar la capacitat de ciutadans i famílies per complementar els seus ingressos (o compensar la seva reducció o pèrdua). Aquest estiu, de fet, qui tinguin una habitació buida a casa seva podrà llogar-la i gaudir d’aquest nou ingrés. Tarragonins, empordanesos i ebrencs tindran la possibilitat de beneficiar-se del nou Decret de Turisme, aprovat pel Parlament de Catalunya l’estiu passat i que permet compartir -a canvi d’un preu- el domicili habitual com a servei d’allotjament per a terceres persones, fins a trenta-un dies l’any. No és, però, una llar d’ús turístic: l’habitatge no pot dedicar-se únicament al turisme, sinó que l’activitat turística complementa l’ús habitual de residència.

 

Malgrat això, qui tingui la dissort de viure a la ciutat comtal no podrà fer-ho. La Comissió de Govern de l’Ajuntament de Barcelona, encapçalada per l’Excel·lentíssima Senyora Alcaldessa, va acordar aquest gener suspendre totes les llicències i declaracions responsables d’inici d’activitat de llars compartides, prohibint que els barcelonins que ho vulguin o ho necessitin puguin complementar la seva renda llogant aquells espais de la seva llar que no facin servir. En comptes de posar una de les innovacions més interessants de la nova economia digital -rendibilitzar fàcilment recursos ociosos, com una habitació buida- al servei de la ciutadania, l’Ajuntament de Barcelona ha decidit expulsar de la legalitat als barcelonins que vulguin seguir practicant amb deler l’hospedatge de viatgers (Romans 12:13).

“Quan l’administració es veu desbordada per una crisi inesperada i no pot remeiar tots els efectes de l’empobriment general de la ciutadania, és més important que mai potenciar la capacitat de ciutadans i famílies per complementar els seus ingressos (o compensar la seva reducció o pèrdua)”

Janet Sanz, tinent d’alcalde d’Ecologia, Urbanisme, Infraestructures i Mobilitat, que fins fa pocs anys afirmava que –cito literalment– “qui té una casa i lloga una habitació ha de poder fer-ho legalment“, va justificar la prohibició de la llar compartida a Barcelona afirmant que “670.000 cases podrien acollir turistes“, confonent l’oferta potencial amb la demanda i la realitat del mercat. No entraré a valorar en aquestes línies els motius d’aquest canvi d’opinió (vessaran rius de tinta d’aquí a uns anys sobre l’efecte nociu de Casp 43 i l’Observatori DESC a la política catalana) ni l’evident il·legalitat i inconstitucionalitat d’una afectació d’aquesta magnitud al dret a la propietat i a la llibertat d’empresa per via d’un reglament municipal. És més senzill: la decisió del consistori barceloní imposa una restricció absurda que perjudicarà directament als barcelonins, més encara en mig d’una crisi com la que vivim.

 

L’Ajuntament justifica la il·legalització de la llar compartida (mesura sense equivalent entre les capitals europees: totes permeten d’una manera o altra aquesta activitat econòmica) al·legant beneficis que no ho són per a ningú, i perjudicis inexistents. Beneficis que no ho són per ningú perquè quan la meitat de les famílies han perdut ingressos, la resposta de l’administració no pot ser excloure una de les millors opcions per complementar-los. Perjudicis inexistents, també, perquè volen prohibir la llar compartida per protegir “la funció social de l’habitatge i el comerç de barri”, però ignoren que els visitants que fins ara s’hi ha allotjat destinen més del 40% del seu pressupost al comerç local i no desplacen el lloguer residencial (perquè s’aprofita la infraestructura ja existent de la que no se’n fa ús).

 

És incomprensible que, malgrat que una de les reivindicacions fundacionals dels Comuns fos la transformació del model turístic de Barcelona, la política de l’Ajuntament encapçalat per Ada Colau sembli feta, lletra a lletra, per protegir el sector hoteler i expulsar els operadors no professionals del sector turístic – a costa, si cal, dels barcelonins més vulnerables en el moment en què més mal els podia fer.

 

L’acord del Consell de Govern que prohibeix la llar compartida encara s’ha d’aprovar al plenari del Consell Municipal – alguns grups municipals ja s’hi han mostrat en contra, però la suma de Comuns, Socialistes i Esquerra Republicana (que estant al Govern va aprovar el Decret de Turisme que regularitzava la llar compartida) és suficient per tirar endavant una mesura que, si es ratifica, incidirà molt negativament en la seguretat jurídica del règim d’ús de la propietat i perjudicarà els ciutadans i la seva relació amb l’administració.

 

Tot i això, les tres principals forces, juntament amb la resta de grups municipals, tenen una oportunitat d’or per replantejar els termes del debat abans de la votació -ben aviat- al Consell Municipal. Davant d’un fenomen que ja existeix i seguirà existint, la resposta de l’administració ha de ser regular-lo incloent i legitimant totes les parts, tot repartint equitativament drets i obligacions. Lluny dels tòpics que ceguen el debat polític a Catalunya i Barcelona, el moment exigeix adaptar la regulació local per transformar el model turístic de la ciutat i repartir els seus beneficis entre tots els barcelonins. El Decret de Turisme ofereix a l’Ajuntament una molt bona eina per fer-ho: les llars compartides. La desaprofitaran?

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Laura d'Aràbia | Miquel Bonet

ElTribú

| 31 març, 2021

Laura d'Aràbia | Miquel Bonet

31 març, 2021 |

Miquel Bonet | @MiquelBonet_

Hi ha una conversa que em té fascinat. La mantenen el príncep àrab Faisal i l’arqueòleg militar T.E. Lawrence, conegut com a Lawrence d’Aràbia, a la pel·lícula que duu aquest mateix nom per títol. Estic bastant content perquè aquests dies de política catalana opiàcia, he aconseguit veure-la—ja té més de cinquanta anys— per primer cop sense adormir-me. El cas és que, en una tenda enmig del desert, el dirigent saudita, estranyat perquè Lawrence li dóna consells contraris als interessos britànics que hauria de defensar, li pregunta: «Vostè és anglès. ¿És que no és fidel a Anglaterra?». Lawrence li hauria pogut contestar que en realitat era gal·lès, però prefereix dir-li que sí que és fidel a Anglaterra, però «entre altres coses».

 

Faisal interpreta aquestes «altres coses» com un cinisme europeu poc avingut amb l’honor i el patriotisme i s’irrita amb el colonialisme romàntic de l’heroi, més preocupat per la seva glòria individual que per la revolució àrab o l’expansionisme britànic: «Cap àrab estima el desert. Ens agrada l’aigua i els arbres verds. No hi ha res al desert i no hi ha cap home que necessiti el no-res». Cal recordar, posats a fer, que les monarquies saudites van acabar abraçant amb fervor el cinisme occidental, sobretot quan van començar a participar en l’explotació dels pous de petroli o del canal de Suez —llavors funcionava i no s’hi varaven vaixells. De fet, aquest cinisme esfèric, aquest regal que Lawrence va portar al Pròxim Orient i que ell expressava de manera artística com a una individualitat nietzscheana arrecerada sota d’interessos geopolítics és en realitat la mateixa naturalesa de la política moderna. La gestió de les «altres coses» és el nucli de la democràcia i té un component personal que no s’ha de perdre de vista.

 

El teatret que hem viscut en els dos intents fracassats de Pere Aragonès per esdevenir president de la Generalitat s’ha de llegir en aquestes coordenades arabesques: les declaracions programàtiques en pro de la llibertat dels pobles i els valors republicans i els moviments de les diverses faccions s’han d’analitzar en funció de l’accés al petroli, que a Catalunya es troben en determinades conselleries amb grans pressupostos, com ara Salut, o en la CCMA, que és un pou sense fons que a més d’una estructura inflada i atrofiada encara permet controlar el pensament de la tribu.

“Les declaracions programàtiques en pro de la llibertat dels pobles i els valors republicans i els moviments de les diverses faccions s’han d’analitzar en funció de l’accés al petroli, que a Catalunya es troben en determinades conselleries amb grans pressupostos, com ara Salut, o en la CCMA, que és un pou sense fons que a més d’una estructura inflada i atrofiada encara permet controlar el pensament de la tribu”

I, entre «les altres coses», també hi ha hagut un component no menyspreable de gestió d’egos. Com en el cas de Lawrence, l’empenta de Laura d’Aràbia ha servit a Junts per superar la posició perdedora del 14-F i conquerir Aqaba travessant el desert. La consecució de la presidència del Parlament és, en termes de poder real, poca cosa. Però en el camp del domini del timing i la possessió de pilota és clau: la situació actual permet a l’actual govern provisional perpetuar-se, si ho fan bé, fins a l’estiu. Mentrestant tots els càrrecs electes, direccions generals i canongies diverses continuen cobrant. Perquè no ho havia dit abans, però les «altres coses», es paguen.

 

No cal ni esmentar el paper galdós d’ERC, que s’ha deixat guanyar tot l’avantatge i la iniciativa per Junts. Negant-se a explorar —ni que fos una escenificació— cap entesa amb els socialistes com la que tenen al Congrés dels Diputats, han quedat indefensos i a mercè de les guerrilles juntaires, que faran el que voldran d’ells i podran forçar el pacte en les condicions que més els interessin —màxim accés a la repartidora, mínim desgast polític—, tal com la seva premsa afí ja s’ha encarregat de difondre.

 

El nou paper institucional de la Laura d’Aràbia, a més a més, té la virtut d’apartar-la d’aquesta política real i deixar-la arraconada en el poder simbòlic del paper d’arbitressa. Com en el cas de l’espia del Foreign Office, un cop el van haver fet servir per desgastar l’exèrcit turc, tant el general britànic Allenby com el príncep Faisal es van quedar ben descansats quan se’n va tornar a casa i va deixar de donar pel sac. La gran pregunta ara —a banda de si tindran la barra de forçar una repetició d’eleccions per allargar la comèdia uns mesos més— és si Carles Puigdemont podrà evitar ser escombrat pels mateixos mecanismes que regeixen la gestió de «les altres coses», o podrà mantenir aquest pols romàntic pel control d’un desert sota del qual no hi ha aigua ni arbres verds ni tan sols aquell oasi de palmeres trufades de dàtils on vam créixer.

 

 

Si voleu veure més continguts com aquests, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

El Tribunal #5 | amb Pol Borrellas

ElTribú

| 30 març, 2021

El Tribunal #5 | amb Pol Borrellas

30 març, 2021 |

Mercat i habitatge.

Parlem amb Pol Borrellas sobre mercat i habitatge. Lloguer, successions i gratacels a BCN.

 

Si voleu veure més continguts com aquests, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Hotel per hores | Guillem Cerdà

ElTribú

| 30 març, 2021

Hotel per hores | Guillem Cerdà

30 març, 2021 |

Abans tot era molt més fàcil. Un dels calvaris de la nova normalitat ha estat per a mi el fet de viure encara a casa dels pares. Si bé històricament havia aconseguit convèncer-los per passar els caps de setmana fora de la ciutat (i així aprofiteu per desconnectar una mica, deia jo), el confinament municipal i comarcal va optar per sancionar exemplarment aquestes meves actituds. Em va semblar just. Però si un de tant en tant té una mica de noia i viu a casa dels pares, llavors què.

 

Degut a la meva poca afició a la cosa hotelera, una bona colla d’amics es va afanyar a recomanar-me una sèrie de llocs on, quan hi arribo, no he de moure gairebé ni un dit. Me’ls trien. Hi ha hagut molts dies en què tenia la impressió que ells en tenien més ganes que no pas jo, ja que la meva il·lusió no anava molts cops més enllà de la purament simbòlica. Com quan una nit que, a falta de deu minuts pel toc de queda, jo sense saber-ho ja tenia una habitació reservada al meu nom.

“Abans tot era molt més fàcil”

A mi follar ja m’agrada, però no sé si tant com per haver de demanar un crèdit a cada caprici passavolant. De vegades, en ple atac d’angoixa, no he tingut més remei que acollir-me a l’opció dels hotels per hores. No es pot ser més tronat. Deu ser una estampa realment curiosa veure sortir una parella d’un hotel del luxe a quarts de set del matí i a corre-cuita perquè ell “no portava prou suelto”. Naturalment, amb aquesta noia en qüestió no hem tornat a coincidir.

 

Barcelona no és una ciutat que hagi destacat precisament pels seus grans hotels, i l’esquerra que governa no hi ha parat ni hi pararà mai especial esment. Cal reactivar el sector hoteler—que és una cosa molt de dretes tinc entès, i un ram diguem-ne que ho està passant malament; i cal fer-ho, principalment, per portar la contrària a l’esquerra. Lògicament l’esquerra no pot entendre el nostre gust i l’alegria nostra de viure, ni encara menys la necessitat que la meva llei de l’oferta i la demanda implica.

 

Per tal d’acontentar la sensibilitat editorial d’aquest diari jo estic disposat a qualsevol cosa. Però aquests dies de Setmana Santa, aprofitant l’aixecament del confinament comarcal, estaré uns quants dies sense visitar-ne cap. Mentrestant em quedaré a casa, que diuen els meus pares que passen uns dies a la Cerdanya. Hauré de treballar: ara entenc que el sector hoteler només podrà sobreviure a costa de nosaltres. I si algú ha aconseguit que jo treballi, no en tingueu cap dubte, és que la dreta a Catalunya comença a caminar.

 

 

Si vols llegir més articles com aquest, ajuda’ns a fer possible ElTribú.

Fes-te tribunero fundador!

Europa s'ha d'enfrontar a la Xina? | Javier Borràs Arumí

ElTribú

| 29 març, 2021

Europa s'ha d'enfrontar a la Xina? | Javier Borràs Arumí

29 març, 2021 |

Hi ha dos problemes amb la pregunta “Europa s’ha d’enfrontar a la Xina?”. El primer és el verb: la pregunta implica el que la Unió Europea hauria de fer, no el que té capacitat de fer ni el que està fent realment. Ens movem en el terreny inestable dels desitjos. El segon problema és que falta un adjectiu: parlem de enfrontament econòmic, polític o militar? Quin terreny ens importa? Els podem deslligar?

 

Com que no ens interessa el debat abstracte, baixem a observar tres fets recents que han implicat la Unió Europea i la Xina. El primer és el tractat d’inversions entre la UE i la Xina que ambdues potències van acordar el passat desembre. El segon són les sancions creuades que la UE i la Xina s’han imposat aquesta passada setmana. El tercer és el boicot per part dels consumidors xinesos a multinacionals tèxtils com la sueca H&M. Aquests tres temes ens ajudaran a discutir la nostra pregunta inicial.

 

En primer lloc, el tractat d’inversions entre la Xina i la UE (CAI, en anglès). Es tracta d’un acord que la Unió Europea porta anys negociant amb la Xina i que va fructificar aquest passat mes de desembre. La UE va anunciar l’acord com una gran victòria: a partir d’ara, les empreses europees tindrien moltes més facilitats per invertir a la Xina i un nou mercat s’obriria al capital europeu. En realitat, sembla que l’acord és més humil del que es vol vendre: el CAI no obrirà gaires sectors nous a la inversió europea, sinó que més aviat blindarà legalment els ja existents. Actualment hi ha multitud de sectors que la Xina ha liberalitzat i on hi permet inversió estrangera. El que farà l’acord serà blindar sota el dret internacional aquesta liberalització, per si a la Xina se li acudís fer marxa enrere en les seves reformes de lliure inversió. Tot això sembla un bon objectiu, però està clar que no és cap revolució ni victòria dràstica. De fet, podríem esperar veus crítiques amb la possible falta d’ambició de l’acord. Això no ha passat. Però, alhora, aquest acord econòmic ha estat el més criticat de la història de la UE des de fa temps. Per què?

 

Perquè l’actual discussió sobre el tractat d’inversions no és sobre economia. És sobre valors. Hi ha, principalment, dues postures contràries al tractat. La primera, la dels que consideren que firmar qualsevol tractat econòmic amb la Xina és legitimar-la i fomentar les seves violacions dels drets humans. La segona, la dels que creuen que el tractat d’inversions no és prou estricte en les seves clàusules sobre drets laborals. Aquests crítics argumenten, utilitzant informes que diuen que a la regió autònoma xinesa de Xinjiang es produeix “treball esclau”, que la UE hauria d’utilitzar el tractat d’inversions com a mecanisme per evitar aquests fets. El tractat ja preveu la creació d’un comitè d’investigació si es denuncien abusos laborals. Però els crítics ho consideren insuficient.

 

Qui són, aquests crítics? No són ni la Comissió Europea ni els governs dels estats membres de la UE. La Comissió va ser l’encarregada de negociar l’acord sota la supervisió dels diferents governs de la UE. No hi hauria hagut acord si els governs dels països de la UE no hi haguessin donat el seu vistiplau. És probable que tots ells considerin que és un tractat que val la pena des del punt de vista econòmic. 

“Tota acció té el seu cost. I els costos ara són més alts que mai. Un debat sincer sobre la Xina hauria de posar sobre la taula totes les conseqüències que estem disposats a assumir per defensar les nostres conviccions”

Les crítiques contra l’acord han vingut, principalment, des del Parlament Europeu. Recordem que aquest tractat s’ha acordat però no ratificat. Un dels organismes que l’ha de ratificar és, precisament, el Parlament Europeu. És aquí on es preveuen més obstacles: molts eurodiputats han posat el focus en el debat sobre els valors i no en el de l’economia. En altres acords recents de la UE amb varietat de països -democràtics i no democràtics- la seva ratificació s’ha realitzat sense gaire enrenou. Això ja sembla impossible amb la Xina. Ens trobem amb un conflicte fonamental: els objectius econòmics de la Comissió i dels estats membres de la UE xoquen amb el focus en els valors del Parlament Europeu. Separar les diferents àrees d’interacció amb la Xina -l’econòmica, la dels valors, la política- cada cop es complica més.

 

Això lliga amb el segon cas que volíem comentar: les sancions creuades entre la Xina i la UE. El Consell de la Unió Europea (òrgan de representació dels governs dels estats membres de la UE) va imposar sancions a funcionaris i empreses xineses a Xinjiang per les acusacions de violacions de drets humans a la regió. Els mateixos estats membres que donen suport al tractat d’inversions van votar aplicar sancions a la Xina. Ho van fer de manera coordinada amb els Estats Units, Canadà i el Regne Unit. La UE no aplicava sancions a la Xina des de la repressió de Tian’anmen de 1989.

 

Què s’esperava aconseguir amb aquestes sancions? No està clar. Sancions més dures sobre Rússia o Corea del Nord han estat ineficients a l’hora de fer canviar el comportament d’aquests governs. Possiblement, l’objectiu era enviar el missatge que la UE es “preocupa” i “fa alguna cosa” respecte a la situació a Xinjiang. El que va passar després, probablement, va sorprendre  molts representants de la UE. La Xina va respondre aplicant les seves pròpies sancions. Aquestes afecten diversos organismes de la UE i una varietat d’eurodiputats especialment crítics amb la Xina. Però també el think tank alemany MERICS, que no s’ha caracteritzat mai per una postura agressiva. Les sancions xineses, òbviament, encara han polititzat més el debat sobre l’acord d’inversions de què parlàvem abans. La UE esperava que la Xina, per estalviar-se problemes, no respondria a unes sancions en bona part simbòliques. En resum: creien que sancionar la Xina sortiria gratis.

 

I això ens porta a l’últim fet recent que volia comentar: el boicot de consumidors xinesos a empreses tèxtils occidentals, en primer lloc la sueca H&M, com a resposta al fet que hagin deixat de comprar cotó de Xinjiang. El més interessant d’aquest cas és que H&M ja fa mesos que va tallar les relacions comercials amb Xinjiang. Algunes empreses boicotejades ni tan sols han parlat mai de les violacions de drets laborals. Però totes elles formen part de Better Cotton Initiative (BCI), una organització que supervisa estàndards laborals en la recol·lecció de cotó arreu del món. Fa mesos, BCI va decidir -sense que hi hagués gaire enrenou- incloure Xinjiang com un dels llocs vetats a la seva llista de “compra ètica” de cotó. Empreses com Nike o Adidas havien decidit, segurament, formar part de Better Cotton Initiative per evitar queixes dels seus consumidors occidentals sensibilitzats en temes de drets dels treballadors. Ser part de BCI era una decisió empresarial ètica i també econòmica, pensada per evitar boicots imprevisibles que poguessin aparèixer a les xarxes socials. Però, com hem vist aquesta setmana, el boicot no ha vingut del consumidor occidental, sinó del xinès. Té la seva lògica: el comprador mitjà occidental no té com a gran tema de preocupació la situació a Xinjiang, però el consumidor nacionalista xinès sí que percep com un atac personal aquesta decisió empresarial. A les xarxes socials xineses hi ha hagut milions de missatges de denúncia contra aquestes marques. A molts centres comercials les botigues d’H&M estan buides. Desenes de famosos xinesos han decidit tallar els seus llaços comercials amb aquestes multinacionals per no ser esquitxats pel boicot.

 

Una cosa és òbvia: cap de les marques boicotejades esperava una reacció d’aquest tipus. Van interpretar la inclusió de Xinjiang a la llista negra del BCI amb la mateixa lleugeresa que si s’hi hagués inclòs Birmània o Bangladesh. És possible que cap multinacional hi prestés cap mena d’atenció. Un altre cop: pensaven que sortiria gratis.

 

Tornem a la pregunta inicial: “Europa s’ha d’enfrontar a la Xina?”. La resposta dependrà de les prioritats econòmiques, polítiques i ètiques de cadascú. Però el que demostren tots aquests fets que hem analitzat és que la resposta que donem a aquesta pregunta no pot tenir en compte només les nostres intencions, sinó també les possibles conseqüències. Tota acció té el seu cost. I els costos ara són més alts que mai. Un debat sincer sobre la Xina hauria de posar sobre la taula totes les conseqüències que estem disposats a assumir per defensar les nostres conviccions.

 

 

 

Si vols llegir més articles com aquest, ajuda’ns a fer possible ElTribú.

Fes-te tribunero fundador!

Sense un gra de sal | Claudio

ElTribú

| 28 març, 2021

Sense un gra de sal | Claudio

28 març, 2021 |

@clorgu

Especial diumenge de Rams:

 

“Aquesta llei es manté: tot esperit finit, o bé creu en Déu, o bé creu en ídols”.

 

Max Scheller, L’etern en l’home

 

“Quand nous ne parlons pas à Dieu ou pour Dieu, c’est au diable que nous parlons et il nous écoute… dans un formidable silence”.

 

Leon Bloy, Le Révélateur du Globe

 

“La formule «Dieu est mort»: elle implique que la mort a été plus forte que la vie et que le Dieu Vivant, et donc que le seul dieu qui nous reste désormais, c’est la Mort. On peut identifier dans notre «culture» actuelle pas mal de signes qui le montrent”.

 

R.Brague, entrevista 2013

 

“‘I don’t deny that there should be priests to remind men that they will one day die. I only say that at certain strange epochs it is necessary to have another kind of priests, called poets, actually to remind men that they are not dead yet”.

 

G.K. Chesterton, Manalive

 

 

“Aquesta llei es manté: tot esperit finit, o bé creu en Déu, o bé creu en ídols”

“Il s’agit donc de préciser comment le discours s’y prend pour obtenir le même résultat que les armes, et quels aspects culturels il mobilise pour désarmer l’adversaire, le mettre dans son camp, le dominer.

Il me semble que ce discours peut prendre deux aspects :

donner envie,

jeter la honte.

(…)

On peut dire ensuite qu’un premier moment de l’histoire moderne de l’Occident a consisté à donner envie. Parce qu’il est devenu à présent de plus en plus difficile pour l’Occident de donner envie, alors il s’efforce de jeter la honte (on a davantage peur du mal qu’envie du bien). Ce qui fonctionne de moins en moins. Bien sûr, certains dirigeants particulièrement cyniques ont toujours été insensibles à ce genre de discours (Mao). Mais surtout, on constate plusieurs cultures ont décidé depuis peu de ne plus se laisser désarmer par les discours occidentaux.

On doit se poser la question : l’Occident, parce qu’il est enviable, est-il seul à utiliser la culture comme moyen de puissance?”

 

Chantal Delsol, Culture et puissance

 

“Trump didn’t win on a platform of capitalism and liberty and whatever. He won on a platform of being anti-establishment. But which establishment? Not rich people. Trump is rich. Powerful people? Getting warmer. Smart people? Now you’re burning hot”.

 

A Modest Proposal For Republicans: Use The Word “Class”

 

“Lorsque toute la vie est pénétrée de rapports juridiques, il se crée une atmosphère de médiocrité morale qui asphyxie les meilleurs élans de l’homme”.

 

Aleksandr Soljenitsin

 

“Mais il faut entendre le mépris complet, le mépris des autres, le mépris de soi-même, enfin et surtout le mépris du mépris qui rend libre.”

 

Léon Bloy, Quatre ans de captivité à Cochons-sur-Marne

 

Presentació del llibre Manicomio de verdades, de Rémi Brague.

 

 

En memòria d’Adam Zagajewski:

 

Éramos nosotros los bárbaros.
Era ante nosotros que temblabais en los palacios.
Nos esperabais con el corazón estremecido.
Era sobre nuestras lenguas que decíais:
quizá se formen sólo de consonantes,
de susurros, murmullos y hojas secas.
En los negros bosques vivíamos nosotros.
Era a nosotros que nos temía Ovidio en Tomos,
éramos nosotros los que veneraban a dioses
cuyos nombres no sabíais pronunciar.
Pero también nosotros conocimos la soledad
y el temor, y deseamos la poesía.

 

Si vols llegir més articles com aquest, ajuda’ns a fer possible ElTribú.

Fes-te tribunero fundador!

No siguis pretensiós | Roger Montañola

ElTribú

| 26 març, 2021

No siguis pretensiós | Roger Montañola

26 març, 2021 |

Roger Montañola@roger_mont

Matilda Bergadà i Alba, nascuda a Vilassar de Dalt el 1904, fou la meva besàvia. No hi ha massa res a destacar de la seva vida -que jo en tingui record- excepte dues qüestions:

 

1-      sempre tenia Lacasitos (botons en deia ella) a la butxaca de la bata i sempre me’ls oferia amb una mica de borrissol -aquell que queda al fons del teixits, ja m’entenen-  que quedava enganxat als caramels.

 

2-      M’aconsellava limitar les meves ambicions, per petites que aquestes foren, sota la premisa: “no siguis pretensiós”.

Na Matilda inculcava una idea majoritaria de la catalanor. “No facis massa soroll; no vulguis progressar en excés; que no se’t noti massa; com més decepercebut passis, millor”. Podria ser una anècdota, però no ho és quan es converteix en el mainstream de la nostra societat.

 

Durant els darrers anys, amb l’expansió del procés, aquesta tesi ha anat consolidant-se. És cert que costa cercar una explicació però, probablement, podem trobar exemples que mostrin com el guiatge de la Matilda no era res més que una peça més en l’engranatge social d’empetitir-nos com a individus.

“Na Matilda inculcava una idea majoritaria de la catalanor. “No facis massa soroll; no vulguis progressar en excés; que no se’t noti massa; com més decepercebut passis, millor”. Podria ser una anècdota, però no ho és quan es converteix en el mainstream de la nostra societat”

Posem alguns exemples. L’ambició econòmica, la més flagrant. Pocs empresaris són admirats a Catalunya i, si ho són per alguns, sempre hi ha qui fa circular una ombra de dubte “hmmm, clar, aquest té calers perquè… qualsevol cosa negativa, completin vostès la frase”.

 

La joventut catalana coneix i, en massa casos admira, a Pablo Hasél. Pocs, però, coneixen a Oscar Pierre (fundador de l’unicorn Glovo). A Hasél tot se li permet, però a Pierre se li posarà en dubte des de la seva posició familiar fins la relació laboral dels milers de riders que gràcies a la seva genial idea tenen l’oportunitat de portar un plat a taula cada dia.

 

Què passaria si en Pierre Hagués nascut a USA? Doncs que seria molt més ric i molt més admirat. I a Madrid? Doncs quelcom similar. A Catalunya, però, el ressentiment cap a l’èxit aliè esdevé una barrera mental i psicològica que no només ens perjudica, sinó que ens empetiteix com a societat.

 

Aspirar a canviar aquesta dinàmica no és un desig sinó un deure. Cal deixar clar, però, que confiar en l’ambició personal i en la necessitat del progrés o l’èxit és una batalla en les essències, no en les aparences. Per constatar-ho cal veure com en l’excés de pintura i la manca de fonaments també erren molts individus. L’exemple es troba en alguns carrers de Madrid on joves estudiants o becaris, adornats de tratjos ben planxats i gomina, creuen ésser Rockefeller per l’aparença sense tenir idea de com es guanyen les garrofes.

 

La Catalunya d’avui sembla abocada a ser el regne de la autocomplaença. Va tot tant bé que les nostres prioritats, una vegada anul·lada la nostra ambició personal, s’han focalitzat en promoure gent d’estètica abertzale que anuncia a “bombo i plateret” que el que cal és assenyalar, sí, sí, assenyalar, tots els qui ells consideren “feixistes”.

 

Som aquí, a la Catalunya dels Hasél i els Andiñacs, a la que renunciar als Oscar Pierre. Serem molt bona gent, i ens ho direm, però cada dia serem més pobres econòmicament i el que és pitjor, serem més pobres d’esperit.

 

No siguis pretensiós!

 

 

 

Si vols llegir més articles com aquest, ajuda’ns a fer possible ElTribú.

Fes-te tribunero fundador!

Vigilància moral | Melcior Comes

ElTribú

| 25 març, 2021

Vigilància moral | Melcior Comes

25 març, 2021 |

Melcior Comes@MelciorComes

És ben cert que les problemàtiques socials són variades. Continuar al dia de totes elles no és una tasca fàcil; cal estar molt despert per saber quina és l’última lluita, allà on toca ara mostrar-se plenament conscient dels desastres i injustícies que no podem fer més que denunciar.

 

S’ha d’estar al dia dels propis privilegis, i no deixar d’assenyalar-los, de fustigar-se per a fer-li veure a tothom que és l’hora de posar-se les piles de l’autocrítica. Com deia Hamlet: si donem a cadascú el que mereix, qui no mereix una pallissa? Però uns més que d’altres, clar. I ara es tracta precisament d’això: d’apallissar-nos i d’apallissar, sobretot a través de les xarxes socials, tots aquells que semblin no estar gaire al dia de les Noves Causes.

 

S’ha d’estar al corrent de les diferents formes en què el classisme, el masclisme, el racisme s’esmunyen pertot, en les nostres accions, és cert, però també en la nostra manera de parlar. Si algú no sap què és una persona no binària, mereix tot el nostre menyspreu, perquè el feixisme s’ha de combatre sempre, des de l’arrel, només de treure una mica la punta de la llengua. S’ha d’anar a la cacera del prejudici. S’ha de ser un perdiguer de la moralitat. Perquè si no et consideres víctima de res és que segurament formes part de l’opressió carnissera.

 

Així, s’ha d’aconseguir que la paraula ‘nazi’ defineixi qualsevol cosa, des d’un senyor amb corbata que tal vegada paga pocs impostos a un partidari de les restriccions en política migratòria, o qualsevol que no entengui que tota masculinitat és tòxica, que per alguna cosa és masculina, i heteronormativa, sí, i per tant patriarcal i supremacista ominosament blanca. No adonar-se és no estar al dia de les capacitats esmunyedisses, perversament hàbils, del discurs dominant. Un simple ‘nosaltres’ pot detonar una guerra; un simple ‘nosaltres’ pot ser —és— ja una heretgia.

 

Perquè no adonar-se que qualsevol ‘nosaltres’ és blanc, masculí i òbviament sexista és no estar disposat a admetre que poden ser injustes les matemàtiques o la mateixa llei de la gravetat. En la pura gramàtica hi ha l’arrel de no sé quins esclavatges. No hi ha res neutre i pur: tot és sospitós. Tot, sí, menys la sospita.

 

De tot s’ha de recelar. Tot és problemàtic. En tot hi hem de veure porqueria opressiva i rastres de menyspreu i d’abús immediat. S’ha de desconfiar de tot, però no del propi recel. Només els altres són sospitosos. Nosaltres no, perquè hem fet moltes lectures i estem al dia, i sobretot perquè anem amb l’autocrítica a la mà, com abans s’anava amb el silici.

“Com deia Hamlet: si donem a cadascú el que mereix, qui no mereix una pallissa? Però uns més que d’altres, clar. I ara es tracta precisament d’això: d’apallissar-nos i d’apallissar, sobretot a través de les xarxes socials, tots aquells que semblin no estar gaire al dia de les Noves Causes”

Està passant una cosa molt rara. Com més injust és el món, o com més injust sembla, més sentim la necessitat de fer justícia, sovint per sobre de les nostres possibilitats. La necessitat de trobar culpables es basa sovint en la impossibilitat d’operar una justícia veritable. És quan no pots fer res per l’ideal que t’has de dedicar a almenys assenyalar dissidents, desinformats, ironistes, qualsevol que no sigui plenament conscient o mostri reticències amb l’Última Causa. Fins i tot quan trobes per fi un “enemic real” —un feixista de barra de bar—, o potser te’l crees amb el teu menyspreu, perquè, ai, els menyspreats tendeixen a fer-se menyspreables.

 

Així acaba transformant la vida social en un pur exhibicionisme moral, i les xarxes en una escenificació política i de cara a la galeria de com de bons som nosaltres i com de dolents són aquells a qui posem el dit a sobre, incansablement. Twitter —per exemple— es basa en comunicar, però el camí més curt entre dues persones és l’odi, per això l’algoritme fa que corri abans un insult o una mentida que no la veritat o un missatge de bona fe. Les xarxes socials polaritzen la societat, no la uneixen, perquè això és el que els surt més a compte econòmicament.

 

No són negocis neutres, no són unions asèptiques com un fil telefònic: acaben fent —a còpia de block i unfollow, sempre exhibit davant dels propis— que tothom només vegi el que és com ell, o el que és el contrari simètric que ell, al qual haurà de fustigar i sotmetre.

 

Això, convertir en negoci la vigilància sobre l’opinió, unit amb la dèria justiciera de les polítiques d’identitat, converteixen el discurs públic en un polvorí, la política en un espectacle de titelles patètics i les relacions socials en una cosa alienada, ball de bastons enmig d’un camp de mines, o, en el millor dels casos, en una simple excusa per fer tabola i transformar-ho tot en un joc de collonades sense la més mínima importància. També han creat el guru o la guru de l’ofensa, l’expert en noves sensibilitats que ens il·lumina de continu sobre com parlar o com lluitar perquè tot canviï, a cop de hashtag o de consumir d’altres coses de quilòmetre zero.

 

Un viatge de l’ansietat a la indignació a través de la depressió. L’únic que en el fons importa és no avorrir-se. S’ha aconseguit que el capitalisme de la vigilància sigui ara més que mai un capitalisme de la vigilància moral. L’ètica protestant va posar en marxa l’invent, però ara, a més, el reinventa així. Perfecte. Rebel·lar-se mai havia tingut tant d’espai a l’enorme centre comercial en què s’ha convertit la comunicació de masses.

 

Com sempre, han estat els teòricament rebels qui han ideat, sense voler-ho, altres formes de fer girar la roda de l’invent de la compra venda conservadora. Allà on no arriba l’acomiadament lliure hi arriba la cultura de la cancel·lació.

 

 

 

Si vols llegir més articles com aquest, ajuda’ns a fer possible ElTribú.

Fes-te tribunero fundador!

Bitcoin i els comitès d’experts | Guillem Laporta

ElTribú

| 24 març, 2021

Bitcoin i els comitès d’experts | Guillem Laporta

24 març, 2021 |

Guillem Laporta – @bcnguillem

Una de les coses que més em fascina de la democràcia i de la política en general és la capacitat d’externalitzar responsabilitats. Ho hem vist darrerament amb els diferents comitès d’experts encarregats de gestionar la pandèmia arreu del món. La idea és senzilla: arreplegues un grup de prohoms, preferiblement ben vestits, amb cabells blancs i amb un currículum ple de sigles, i els demanes que estampin el seu segell a qualsevol cosa que voldries fer però no t’atreveixes a dir. Se sobreentén que si tot va bé serà gràcies a la teva visió estratègica a l’hora de nomenar-los. Si els resultats no acompanyen, sempre podràs dir que obeïes un consell de savis, i és impossible saber-ne més que ells. Una de les institucions que il·lustren aquest genial mecanisme són els bancs centrals. La idea és suggerent: deixar en mans d’experts el control de l’oferta monetària i els tipus d’interès, de tal forma que els polítics no puguin potinejar amb coses tan fonamentals i llunyanes a la seva comprensió, que per a això ja tenen els impostos i tota altra mena de regulacions més mundanes.

 

En països on la relació entre política i banc central és manifestament incestuosa, a tall d’exemple, la República Bolivariana de Veneçuela, són recurrents les imatges de bitllets essent emprats com a combustible per a les llars de foc, o directament per eixugar-se… les mans. La raó no és altra que la necessitat del govern de pagar les seves festes, vull dir, de dinamitzar l’economia, imprimint bitllets de forma compulsiva, deteriorant així el seu poder adquisitiu i permetent adquirir cada cop menys bens i serveis.

 

A Europa, però, aquestes coses no ens passen, suposo que perquè a Occident som gent civilitzada, fins al punt que una dona empoderada dirigeix el Banc Central Europeu (BCE). Concretament, una advocada laboralista que col·lecciona ministeris de la República Francesa, condemnada per negligència en un cas de malversació de fons públics. Suposo, també, que aquestes coses no ens passen perquè aquí el BCE és realment independent, com demostren les quinquenals batalles entre polítics francesos i alemanys per controlar-lo, amb el corresponent joc de cartes per equilibrar els poders dins la Comissió Europea. Semblaria estrany que un entramat tan pulcrament dissenyat pogués sucumbir a les mateixes temptacions expansionistes que al país hereu de Bolívar. De moment, el que sabem és que el darrer any el BCE ha continuat comprant deute de governs a un ritme sense precedents a la història, el que vindria a ser el somni humit de qualsevol polític de dretes o d’esquerres.

“Davant del risc inflacionari, cada vegada més gent està optant per comprar Bitcoin o d’altres cryptomonedes més o menys semblants. Deixant de banda qüestions tecnològiques, la diferència fonamental entre un Bitcoin i un Euro o un Dòlar, és que el valor d’un Bitcoin no depèn del que decideixi un comitè d’experts a Frankfurt o Washington”

Amb aquest panorama sobre la taula, el chit-chat entre economistes versa darrerament sobre les conseqüències d’aquestes intervencions i la possible onada inflacionària que podrien provocar. A una banda de l’espectre, hi ha els qui afirmen que el risc inflacionari és mínim i que els bancs centrals sempre podran controlar un sobrescalfament de l’economia. A l’altra banda, hi ha els qui creuen que els instruments dels bancs centrals són limitats i que la inflació acabarà destruint el diner tal i com l’entenem. Són debats normalment força avorrits, però que posen de manifest la incertesa del moment.

 

Davant del risc inflacionari, cada vegada més gent està optant per comprar Bitcoin o d’altres cryptomonedes més o menys semblants. Deixant de banda qüestions tecnològiques, la diferència fonamental entre un Bitcoin i un Euro o un Dòlar, és que el valor d’un Bitcoin no depèn del que decideixi un comitè d’experts a Frankfurt o Washington. Això és així perquè la producció de Bitcoin està limitada assimptoticament a 21 milions d’unitats, de tal manera que cada nova unitat costa més de crear, i aquest cost només és assumible per un productor o “miner” si el valor de mercat del Bitcoin és suficientment alt, cosa que depèn de quanta gent vulgui Bitcoin en aquell moment. De fet, aquest esquema és semblant a l’or, al menys quan aquest s’utilitzava com a mitjà d’intercanvi. A diferència de Bitcoin, però, l’or no té una oferta estrictament limitada – sempre es poden descobrir noves mines o trobar reserves fora de la Terra –, és difícil de transportar i no permet fraccionar-lo de forma infinit-decimal. A més, l’or normalment l’extrauen grans corporacions que en controlen l’oferta, i Bitcoin pot ser creat per qualsevol persona que disposi d’un ordinador. El fet que un Bitcoin sigui costós de produir i la seva oferta sigui descentralitzada i limitada, fa que ningú pugui manipular el seu valor a través de l’oferta, com ocorre amb l’Euro o el Dòlar quan els bancs centrals imprimeixen nous bitllets o incrementen els seus balanços. Així, doncs, molts veuen en el Bitcoin un escut contra la inflació i un possible successor de les divises tradicionals com a mitjà d’intercanvi si aquestes perden la confiança dels seus usuaris, és a dir, de tots nosaltres.

 

De forma incipient, diverses empreses han començat a utilitzar la cryptomoneda com a mitjà de pagament, incloent Wikipedia, Microsoft, Burger King, Travala o Tesla, aquesta última també reemplaçant una part dels seus actius en dòlars per Bitcoin. Si bé l’ús del Bitcoin com a mitjà d’intercanvi és a dia d’avui limitat, gran part de la seva demanda actual s’explica per l’expectativa que pugui créixer. La perspectiva que Amazon, per exemple, comenci a acceptar Bitcoin a canvi de matalassos és la ‘tesi d’inversió’ de cada cop més gent i el malson dels comitès d’experts. Quina incidència podrien tenir les seves polítiques monetàries si la moneda que pretenen controlar cada cop s’utilitza menys?

 

Sigui com sigui, les afirmacions dels responsables bancaris d’una banda i altra de l’Atlàntic, assegurant que tenen la situació sota control, no deixen de ser inquietants. Cada cop recorden més a les dels seus homòlegs sanitaris, que garantien que l’expansió del virus era una qüestió impensable a Occident, circumscrita únicament als xinesos a causa dels seus particulars hàbits alimentaris.

 

 

Si vols llegir més articles com aquest, ajuda’ns a fer possible ElTribú.

Fes-te tribunero fundador!

El Tribunal #4 | amb Gregorio Luri

ElTribú

| 23 març, 2021

El Tribunal #4 | amb Gregorio Luri

23 març, 2021 |

Joves i educació

Parlem amb Gregorio Luri sobre joves i educació. Escola Concertada, Formació Professional, Homeschooling…

 

Si voleu veure més continguts com aquests, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

La crueltat de Baudelaire | Marina Porras

ElTribú

| 23 març, 2021

La crueltat de Baudelaire | Marina Porras

23 març, 2021 |

[Les flors del mal. Charles Baudelaire. Traducció i edició de Pere Rovira. Editorial Proa]

 

Aquest 2021 fa 200 anys que va néixer, “cast com el paper, sobri com l’aigua, mogut a la devoció com un combregant, inofensiu com una víctima”, Charles Baudelaire. El creador de Les flors del mal fa l’efecte d’un déu destructor sobre la tradició poètica. Després d’ell, els artistes estan obligats a mirar-se el món d’una altra manera, perquè ja no és el mateix. Tal com ho veu Ferrater, Baudelaire és com una plataforma giratòria que dóna una orientació nova a tota la poesia occidental, és l’iniciador d’una nova sensibilitat.

 

Des de molt jove, Baudelaire es gira contra el seu món i agredeix la idea de veritat i de bellesa que havia imposat una cultura francesa vulgar i cada vegada  més asfixiant. Baudelaire ataca la seva tradició des d’una posició de desplaçat, de poeta maleït, i ho fa de l’única manera que es poden fer els talls, amb contundència i sense dubtar: “El món ha adquirit una espessor de vulgaritat que dóna al menyspreu de l’home espiritual la violència pròpia d’una passió”.

 

Com totes les coses importants que s’escriuen, Les flors del mal té efectes. El primer és que a ell el porten als tribunals. L’acusen d’obscenitat per aquestes flors que, segons ell, “extreuen del mal la bellesa”. Baudelaire havia ensenyat amb cruesa les mesquineses, la brutícia i la lletjor del món als seus hipòcrites lectors, semblants i germans; i aquests s’hi van tornar.

 

A Baudelaire el va llegir molt bé un home que va néixer exactament mig segle més tard que ell, un compatriota que venia de la mateixa societat sobre la que Baudelaire havia escopit. Marcel Proust i Charles Baudelaire van passar la joventut a l’ull de l’huracà, al cor de les tenebres de l’imperi parisenc, però se’n van allunyar d’adults. Els dos van fer un gest violent contra els seus, però des de llocs i amb armes diferents. Els dos van haver de ser alhora dins i fora de la seva societat: dins per viure-la i entendre-la, i fora per a poder-la explicar amb la distància que demana l’art.

 

Al seu assaig Contra Sainte Beuve, Proust s’inventa una conversa amb la seva mare, i en un diàleg mig viscut mig imaginat discuteix amb ella sobre alguns escriptors francesos. Fa gràcia imaginar-se Proust, nen malalt i mimat, intentant explicar a la seva mamà – símbol de l’alta burgesia culta francesa, diana dels insults de Baudelaire – la grandesa de veure el seu propi món destruït.

Baudelaire ataca la seva tradició des d’una posició de desplaçat, de poeta maleït, i ho fa de l’única manera que es poden fer els talls, amb contundència i sense dubtar: “El món ha adquirit una espessor de vulgaritat que dóna al menyspreu de l’home espiritual la violència pròpia d’una passió”.

Proust explica a la seva escandalitzada mare que entén que Baudelaire només li agradi a mitges, perquè ha trobat en les seves cartes coses cruels, molt difícils de dir – fins i tot de pensar –, sobre la seva família. Diu: “cruel ho és en la seva poesia, cruel amb una sensibilitat infinita, tant més sorprenent en la seva duresa com els sofriments que ridiculitza, que presenta amb aquella impassibilitat, que sentim que els ha sentit fins al fons dels seus nervis”.

 

Proust no tria els adjectius en va. Quan descriu Baudelaire com a cruel és perquè als poemes hi ha vist un home absolutament despietat, però ha intuït alguna cosa que va més enllà de la maldat. És cruel “amb una sensibilitat infinita”. És a dir, té ganes de fer mal, però abans d’escriure’l aquest mal l’ha ferit a ell. El dolor que causa és un dolor que ha sentit “fins al fons dels seus nervis”.

 

Baudelaire és un home que ho veu tot, ho aguanta tot, i sap anar més enllà del seu fàstic. Veu el fons més despietat de les coses, el lloc per on hi ha l’esquerda i per on es trencaran. Proust admira el seu gest perquè “sent tots els dolors, però té prou autocontrol per suportar-los”. La majoria dels qui veuen el fons de les coses ho aprofiten per fer mal, o fan veure que no ho veuen, perquè el risc d’assumir-ho és massa gran.

 

Baudelaire tria l’opció dels genis, enfrontar-se a la seva sensibilitat ferida per transformar-la: “aquesta subordinació de la sensibilitat a la veritat, a l’expressió, és en el fons una marca del geni, de la força, de l’art superior a la pietat individual”. L’artista, ens ensenya Baudelaire, ha de ser cruel perquè ha de tenir prou força per explicar alguna cosa que faci mal. Lo difícil és trobar la manera de ser-ho; trobar, com diu Proust, “per a tots els dolors, formes inaudites, formes d’un planeta que ha habitat només ell i que no s’assembla a res del que coneixíem”.

 

El violí s’estremeix com un cor a qui fem mal, diu un vers de Baudelaire, en un resum perfecte. El poeta sap que la bellesa surt fent mal, fins i tot sap que de vegades no hi ha més remei que fer mal per crear bellesa. Però que Baudelaire faci sonar el violí no vol dir que no sàpiga quin patiment fa néixer amb el seu so. D’assumir el fons d’aquesta idea de crueltat i ser capaç de transformar-la en art, d’extreure del mal la bellesa, és d’on surten aquestes flors inesgotables.

 

 

Si vols llegir més articles com aquest, ajuda’ns a fer possible ElTribú.

Fes-te tribunero fundador!

El saqueig del monopoli del Taxi | Alexander Golovin

ElTribú

| 22 març, 2021

El saqueig del monopoli del Taxi | Alexander Golovin

22 març, 2021 |

@andersivera

Molts cops hem hagut de sentir arguments provinents del lobby del taxi sembrant la por sobre un possible monopoli del sector per part d’Uber o Cabify en cas que es libertitzés el mercat. Cal dir que aquí, a l’advertir sobre els perills dels monopolis, el lobby del taxi té tota la raó del món. Al Cèsar el que és del Cèsar. Quan els mercats són monopolitzats -o bé oligopolitzats- tendeixen a disparar el seus preus en benefici de l’empresa que els controla, i en detriment de l’usuari.

 

Per norma general, els monopolis tendeixen a ser el resultat d’imposar barreres regulatòries d’entrada al sector que impedeixen als nous competidors plantar cara als ja establerts. És a dir, que mentre les administracions no restringissin l’accés al mercat, amb intenció de protegir les empreses ja existents com Uber o Cabify, aquestes no tindrien capacitat per controlar el sector. Sempre que tota persona amb vehicle particular pogués accedir a alguna plataforma d’intermediació, podria oferir el mateix serveix i, per tant, competir amb els conductors adscrits a companyies com Uber, Cabify o Mytaxi.

 

De fet, el problema és just el contrari: és el taxi qui, a través de l’amenaça i el xantatge, sempre ha buscat restringir qualsevol mena de competència per així poder imposar preus i condicions abusives als usuaris. Fent servir eslògans tan plens d’enginy i profunditat com “Fuck Uber”, activites del monopoli com Tito “Vito” Álvarez, sempre han deixat molt clar que no accepten l’entrada de cap tipus de competidor.

“És el taxi qui, a través de l’amenaça i el xantatge, sempre ha buscat restringir qualsevol mena de competència per així poder imposar preus i condicions abusives als usuaris. Activites del monopoli com Tito “Vito” Álvarez, sempre han deixat molt clar que no accepten l’entrada de cap tipus de competidor”

Fer servir termes com xantatge o actituds mafioses per referir-nos a les pràctiques d’organitzacions com EliteTaxi no és exagerat ni sobrer. Algú s’imagina altres sectors actuant de la mateixa manera i amb mètodes semblants? Seria impensable veure forners organitzats i paralitzant la ciutat amb l’objectiu de no permetre la creació de nous competidors en el sector del pa de quilo o les ensaïmades. Aberrant és la paraula.

 

I tot això passa quan l’actual regulació del sector de l’arrendament amb conductor (VTC) a Catalunya ja és una de les més restrictives de tota Europa. Entre d’altres restriccions, Catalunya limita la quantitat de llicències, la capacitat de marcar el preu, i prohibeix als cotxes romandre estacionats i poder ser compartits per diferents usuaris.

 

A diferència del que es pugui pensar, la voluntat de liberalitzar el sector del taxi no és una obsessió ideològica: es deu a la necessitat d’acabar amb un sistema de privilegis propi d’una casta. Els últims anys, les restriccions d’entrada i de preu en el mercat del taxi a Barcelona han provocat un sobrepreu d’almenys un 12,3% i una pèrdua anual en el benestar dels consumidors d’almenys 61,4 milions d’euros. En canvi, els valors de les llicències de taxi han augmentat un 503,7% mentre que, per posar només un exemple, l’IBEX-35 ho ha fet un 233,7%. Un autèntic saqueig al consumidor.

 

 

Si vols llegir més articles com aquest, ajuda’ns a fer possible ElTribú.

Fes-te tribunero fundador!

Tots malalts | Ferran Caballero

ElTribú

| 19 març, 2021

Tots malalts | Ferran Caballero

19 març, 2021 |

@ferrancab

La pandèmia ha reforçat la naturalesa terapèutica de la nostra societat. El govern va dir “cuideu-vos” i la gent va començar a repetir “cuideu-vos”. Com a lloros. A l’acomiadar-se als mails, a les reunions per zoom, a les classes online, a la cua del super, a l’ascensor i a l’escala. O sigui que aquesta és una por que els nostres governs van promoure deliberadament i de la que són, per tant, responsables. És una por que ha tingut, que té i que tindrà conseqüències greus i és una por que els està permetent dissimular la seva incompetència durant la pandèmia i els permetrà dissimular la seva incompetència quan aquesta passi. 

 

“Cuideu-vos” volia dir “obeiu-nos”, i quan aquesta obediència (sense precedents en democràcia) s’ha demostrat insuficient, perquè la seva capacitat per protegir-nos s’ha demostrat insuficient, aleshores presenten plans de salut mental per als joves i ens recomanen que ens posem en mans dels especialistes. Caldria preguntar-se quina funció es reserven encara els nostres dirigents, quina responsabilitat reconeixen encara com a pròpia, ara que la obediència que han aconseguir imposar a través de la por i de l’arbitrarietat sancionadora s’ha demostrat incapaç de “cuidar-nos”. Tot i que potser ni cal, perquè és evident que ja tothom espera més menys dels polítics que dels psicòlegs. Hi havia maneres més barates i més dignes d’estalviar-nos la teràpia, però consistien en fer la seva feina i assumir les seves responsabilitats. 

 

Va passar massa desapercebuda, per exemple, aquella pulla cínica, sàdica, que Pedro Sánchez va dedicar a Pablo Iglesias per acomiadar-lo. Sánchez va voler felicitar-lo per la seva gran tasca, en aquells moments tan complicats, al capdavant de les residències d’avis. Jo, que sóc el menys cínic i els menys sàdic dels tres, no m’atreveixo a recuperar les xifres de morts que la fantàstica gestió de les residències d’avis ha causat en aquest país. Però sí que m’atreveixo encara a recordar que són els mateixos que poden enviar-se felicitacions enverinades per haver deixat morir milers d’avis a les residències, que són aquests homenets fascinats per la pornografia del poder que han descobert a House of cards (l’americana, a més), els que s’atreveixen ara a vendre’ns plans de salut mental. Que són els mateixos que gestionaven les residències d’avis a i el Departament de Salut, els mateixos que ens expliquen molt tranquilament que la culpa d’això que ens passa és de la reforma laboral del PP i, en general, del sistema capitalista, els que ara ens envien al psicòleg.

“Han convertit la vida en patologia, la política en psicologia i la psicologia en empatia i acompanyament. I ho han fet perquè això els permet seguir prometent solucions sense haver de respondre dels problemes”

Aneu al metge, diuen. I deixeu-nos en pau, que la culpa no és nostra. Aneu al metge perquè ja es veu que en aquestes condicions lo normal és estar malalt. Aneu al metge i fugiu de la medicació, ens deia Errejón l’altre dia, com si els medicaments que l’escandalitzen els receptés la senyora de la merceria. I tot això ho diuen ara els mateixos que, a la comissió del costat o dos tuits enrere, insisteixen que poques coses són tan urgents com “despatologitzar la transsexualitat”. Though this be madness, yet there is method in it. Perquè el que de debò no poden suportar, el que ens resulta veritablement intolerable, és que alguna cosa s’interposi entre la seva realitat i el seu desig. El que espanta els homes, i especialment els dirigents polítics d’esquerres, és la seva impotència per crear-se una realitat a mida. Quan el desig topa amb la realitat, és que la realitat s’ha tornat patològica.

 

El discurs sobre la salut mental no és sobre salut mental perquè els polítics no acostumen a reconèixer cap problema que no es vegin amb cor de resoldre. Per això tendeixen a reduir tots els problemes als límits de la seva ideologia i per això el discurs d’Errejón, que demanava a la vegada més metges i menys medicines, era un discurs polític que cridava a reformar el sistema per acabar amb l’angoixa de tants familiars morts, de tanta gent a qui se li han ensorrat les expectatives vitals i de tants joves sense esperança en el futur. Aquestes són en realitat les suposades malalties que necessiten compassió i comprensió, les malalties que podem compartir a les xarxes perquè són les que compartim tots. Són les malalties que els permet dir que la culpa és del sistema i que ells ho resoldran amb un increment pressupostari. I és pornogràfic veure com aquestes campanyes orquestrades per garantir la deguda obediència de les bones persones barregen i confonen els intents de suïcidi i les depressions profundes amb el vague malestar existencial que caracteritza qualsevol persona amb dos dits de front. 

 

Aquí no es tracta de fer que el sistema funcioni a base de pastilles, com deia Errejón i venia a dir Rosique. Es tracta que les falses promeses de seguretat i protecció que repeteixen una i altra vegada i encara que la realitat no deixi de desmentir-los ens deixa a tots una mica més indefensos davant la realitat, especialment quan tot ve que cau. La desesperança dels joves no es cura enviant tota una generació al psicòleg. Han convertit la vida en patologia, la política en psicologia i la psicologia en compassió i acompanyament. I ho han fet perquè això els permet seguir prometent solucions sense haver de respondre dels problemes. En l’únic que tenen raó és en que no hi ha prou pastilles per guarir aquesta vella ferida.

El Tribunal #3 | amb Marc Arza

ElTribú

| 18 març, 2021

El Tribunal #3 | amb Marc Arza

18 març, 2021 |

Raça, identitat i traducció.

Parlem amb Marc Arza sobre Amanda Gorman, la polèmica sobre les seves traduccions, raça i identitat.

 

Si voleu veure més continguts com aquests, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Escola Concertada: objectiu a batre | Paris Grau

ElTribú

| 18 març, 2021

Escola Concertada: objectiu a batre | Paris Grau

18 març, 2021 |

El mes de juliol de l’any passat, el Síndic de Greuges de Catalunya va presentar un informe que portava per títol: Estimació del cost de la plaça escolar a Catalunya. Un informe que ha passat sense pena ni glòria. Fa pocs dies, però, des del portal de notícies Catalunya Religió se’n van fer ressò a través de l’article Quant costa l’escola concertada?.

 

Ens hauríem de preguntar per què ha passat desapercebut un informe que afecta a un dels pilars del nostre sistema, l’educació. La resposta és molt senzilla; el Síndic ha certificat allò que la Generalitat de Catalunya i una part important de la classe política no volia escoltar: l’Escola Concertada està infrafinançada.

 

A Catalunya hi trobem un gran nombre diniciatives educatives impulsades per particulars, organitzacions socials o religioses; el que anomenem Escola Concertada. Són més de 700 escoles, més de 20.000 docents i escolaritzen més del 30% dels nens i nenes de Catalunya. A la ciutat de Barcelona, sense anar més lluny, els centres concertats acullen més del 50% dels infants de la ciutat.

 

Aquestes dades, però, no són rellevants ni pel Govern de la Generalitat ni pel dAda Colau. Bé, sí que ho són, però per reduir-les a zero. Lexistència de centres educatius que no siguin 100% públics, que no tinguin un ideari públic, on les famílies puguin escollir lliurement segons les seves preferències i creences, és, pels governs de la gent i del poble, una realitat a extingir.

“Davant d’aquesta manca de recursos, aquells centres que es troben en una situació de dificultat econòmica reben la següent resposta per part de l’administració: o tancar, i deixar els mestres sense feina i els nens sense escola, o passar a ser centre públic, i renunciar al seu ideari. Xantatge pur i dur”

Fer desaparèixer lEscola Concertada és un objectiu que fa anys que es persegueix per part dun sector important dels partits polítics desquerres, molts dels quals porten els seus fills a centres concertats o privats, dit sigui de passada.

 

Admetre que es vol acabar amb l’Escola Concertada per qüestions ideològiques potser encara és poc políticament correcte, malgrat sigui la seva voluntat real; per això han optat per la via de l’ofec econòmic continuat. L’infrafinançament no és nou, com tampoc ho és la manca de compromís per part de l’administració. Algunes dades que ho demostren: el departament deducació de la Generalitat de Catalunya paga un 33% menys per una plaça a lescola concertada que per una a lescola pública; el 61% de les despeses no les cobreix el concert i les han de finançar les famílies; les famílies que opten per lescola concertada han de cobrir un 35% dels costos. Tot i escolaritzar més del 30% dels alumnes, l’Escola Concertada rep el 21% del pressupost del Departament d’Educació. Davant d’aquesta manca de recursos, aquells centres que es troben en una situació de dificultat econòmica reben la següent resposta per part de l’administració: o tancar, i deixar els mestres sense feina i els nens sense escola, o passar a ser centre públic, i renunciar al seu ideari. Xantatge pur i dur.

 

La desaparició de l’Escola Concertada suposa, en primer lloc, l’eliminació de la capacitat d’elecció per part de les famílies de l’educació que volen pels seus fills; en segon lloc, la manca de diversitat de propostes educatives; en tercer lloc, la desaparició de la iniciativa social en l’àmbit educatiu; i en quart lloc, l’homogeneïtzació social.

 

L’existència de l’Escola Concertada mostra la riquesa i la pluralitat de la societat, així com del sistema educatiu, a la vegada que permet que les famílies puguin escollir aquella educació que  més els convenci. Hem normalitzat que l’Estat reguli tota activitat, fins i tot on podem estudiar i quin ha de ser l’ideari del centre, com també hem normalitzat que tot servei ha de ser públic.

 

Catalunya serà pública o no serà. A mi, sincerament, no em fa cap gràcia.

 

 

Si vols llegir més articles com aquest, ajuda’ns a fer possible ElTribúFes-te tribunero fundador!

El qüestionari | Joan Foguet

ElTribú

| 17 març, 2021

El qüestionari | Joan Foguet

17 març, 2021 |

Periodista – @joanfoguet

Un referent intel·lectual.

 

Josep Pla.

 

Un referent polític.

 

Entre Maquiavel i Churchill no em feu triar.

 

Un llibre.

 

De filosofia política, Camí de servitud. I de novel·la, Incerta glòria, que jo sí que me l’he llegit.

 

La idea política més sobrevalorada i la més infravalorada.

 

La més sobrevalorada: la transparència.
La més infravalorada: la bondat, cal llegir i entendre Aristòtil.

 

Llibertat o igualtat?

 

Llibertat, i després a jugar sense fer-nos mal.

 

Una ciutat.

 

Chicago a l’estiu, Londres a l’hivern i Roma quan vulguis.

“Perquè el nom és boníssim. I sobretot perquè cal poder tenir un petit recer on tots estiguem d’acord en que no estem d’acord”

La pitjor amenaça per a la democràcia liberal.

 

El cofoisme de pensar que som la generació més ben preparada de la Història i que farem els canvis necessaris per salvar la humanitat d’ella mateixa. El populisme som nosaltres.

 

Una beguda.

 

Garnatxa negra, cava i cervesa: triar és renunciar.

 

Què vols que et digui Déu, si existeix, quan arribis al cel? 

 

“Mira Joan, no arribo a tot allà a baix, em sap greu, ja en parlarem, de moment vés passant que trobaràs gent divertida”.

 

Com serà Catalunya l’any 2050?

 

Aconseguirà ser un país emprenedor i avorrit, ple de projectes però que es seguirà lamentant de les seves circumstàncies i sense entendre com és que encara és una nació.

 

Un lema vital.

 

Malgrat nosaltres tot anirà bé / Paciència.

 

Per què ElTribú.Cat?

 

Perquè el nom és boníssim. I sobretot perquè cal poder tenir un petit recer on tots estiguem d’acord en que no estem d’acord.

 

 

 Fes un pas endavant i ajuda’ns a fer realitat El Tribú. Fes-te tribunero fundador del diari fent clic aquí.

El Tribunal #2 | amb Maria Vila

ElTribú

| 16 març, 2021

El Tribunal #2 | amb Maria Vila

16 març, 2021 |

Entre la ganduleria i l’autoritarisme.

Parlem amb la Maria Vila sobre eleccions, restriccions, autoritarisme i ganduleria.

 

 

Si voleu veure més continguts com aquests, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

La vella intolerància dels nous entusiasmats | Jordi Feixas

ElTribú

| 16 març, 2021

La vella intolerància dels nous entusiasmats | Jordi Feixas

16 març, 2021 |

Ha esdevingut un dels credos del nostre temps: no hi ha veritats fermes, no hi ha creences morals que es puguin considerar superiors i, per tant, no hi ha patrons als quals puguem assignar el paper de guardians o mestres de la nostra conducta. Bona part de la filosofia del segle passat ha dedicat molts esforços a recordar-ho: tota posició moral canvia amb el temps, tot ideal és contingent i no hi ha essències o permanències que puguin aspirar a ser guies absolutes de les nostres vides. El resultat és l’arribada del relativisme i de la consciència de la precarietat de qualsevol idea, una consciència que marcaria l’assoliment d’aquell moment en la història de la humanitat on no hi ha persona més tolerant i oberta de mires que nosaltres. En un món així, punta de llança del progrés humà, l’única raó que hi ha per viure segons un ideal és que l’haguem escollit.

 

La força d’aquestes idees és tan potent que ja s’han convertit en part del que som. Tot i així, i enmig de tot el reguitzell de propaganda a favor del dret a escollir i d’una llibertat sense límits per ser allò que vulguem ser, assistim a l’espectacle desolador d’una societat cada cop més puritana i inquisidora. Els casos de linxament públic i censura d’idees o persones considerades impròpies dels codis morals progressistes són cada cop més habituals, orquestrades amb tota la potència mediàtica de la tècnica telemàtica i amb el recolzament d’aquell tarannà democràtic que associa la quantitat d’individus indignats amb la bondat de la seva causa. La societat suposadament més conscient de l’estatut relatiu de tota creença està donant lloc a formes de dogmatisme inquisitorial d’una magnitud que no necessita ni llei ni arguments per enfonsar l’adversari. Hem tornat al poder del teatre del qual parlava Plató, però el teatre s’ha fet global i els dissidents del judici popular no es poden resignar ni a l’ostracisme. En temps de globalitat internauta, la condemna popular arriba a tot arreu.

“La societat suposadament més conscient de l’estatut relatiu de tota creença està donant lloc a formes de dogmatisme inquisitorial d’una magnitud que no necessita ni llei ni arguments per enfonsar l’adversari”

Així, la societat més convençuda del canvi i de la contingència de tota creença revela, amb una paradoxal claredat, allò permanent que hi ha en tota agrupació humana: la seva tendència totalitzadora i homogeneïtzadora. El comportament dels nous inquisidors progressistes ens recorda que no hi ha canvi històric que hagi eliminat el que sembla permanent en nosaltres: la necessitat que té l’ésser humà de viure segons unes certeses que l’acullin i amb unes institucions col·lectives que vetllin per la veritat que uneix els qui la professen.

 

Per tot això, avui en dia no hi ha causa més propera a la llibertat humana que la de qui és conservador. Perquè conservar vol dir aturar-se davant l’obsessió pel canvi, per la velocitat transformadora i per la immediatesa efímera que s’imposa arreu i atrevir-se a contemplar aquelles constants en la nostra humanitat que els apòstols de la innovació moral no volen contemplar. Entre aquestes continuïtats hi ha la necessitat que té tota comunitat de tenir uns ideals compartits i la possibilitat, sempre latent, que la fidelitat cap a ells esdevingui un perill per la llibertat individual. Aprendre una cosa així passa per observar les experiències passades i algunes de les persones que van pensar-les bé abans que nosaltres. Tant unes com les altres es fan ressò del fet que gairebé tot element humà té un perill en el seu excés i que no hi ha ideal polític, per noble que sigui, que no amagui els riscos que van lligats a les febleses dels qui el defensen. Ser conscient d’això és adquirir un compromís amb la moderació, l’única causa que, coneixent la imperfecció de totes les causes, permet aspirar a un futur millor sense que l’entusiasme de les nostres il·lusions aixafi allò de bo que hi ha en les nostres realitats. I això, avui dia, passa per conservar la llibertat davant d’aquells que, tot proclamant que qualsevol vida és possible, més aviat ens imposen que hi ha vides més possibles que d’altres. Un fenomen polític ben poc original perquè, al capdavall, és un fenomen ben humà.

 

Si vols llegir més articles com aquest, ajuda’ns a fer possible ElTribú. Fes-te tribunero fundador!

D'ideals a clixés. Postil·les al dret a la propietat

ElTribú

| 15 març, 2021

D'ideals a clixés. Postil·les al dret a la propietat

15 març, 2021 |

@valenciaguillem

Dilluns passat el canal 3/24 publicava al seu web i a les xarxes una notícia amb el titular “Una parella amb 3 fills serà desnonada després de no poder negociar una reducció del lloguer de 50 euros”. Explicava la notícia que una família del barri de Vallcarca a Barcelona serà expulsada de casa seva per la immobiliària de La Caixa, que hauria iniciat el -costosíssim- llançament per impagament del lloguer després de negar-se a una rebaixa de 50 euros mensuals. Quan el lector arribava a les últimes línies, però, saltava la sorpresa: una brevíssima menció al deute de més de 20.000 euros que acumulava la família en mensualitats de lloguer impagades després d’haver rebutjat no una, sinó dues ofertes de lloguer social de la mateixa immobiliària (en rigorós compliment de la normativa vigent, de les més garantistes a Europa), una d’elles a escassos 10 minuts en metro de la seva llar actual.

 

Finalitzada la lectura, hom és pregunta: on és la notícia? Se situa en l’extrema normalitat democràtica que l’incompliment reiterat d’una obligació d’una part alliberi l’altra part (en aquest cas, que el propietari recuperi la possessió de la seva propietat per l’incompliment de l’arrendatari), més encara quan s’han complert totes les salvaguardes prèvies degudament establertes atenent a la naturalesa particular del contracte i del seu objecte (a causa de l’especial protecció constitucional que mereix l’habitatge). L’alternativa és l’expropiació forçosa de facto per incompareixença del governant de la propietat dels ciutadans, sense garanties ni tutela judicial.

 

Deia John Adams, pare fundador dels Estats Units d’Amèrica, que “en el moment en què s’admet a la societat la idea que la propietat no és tan sagrada com la llei de Déu, quan no es protegeix amb tota la força de la llei i de la justícia, comencen l’anarquia i la tirania”. A Catalunya, però, redactors i periodistes -capturats pels polítics i captius dels seus biaixos- semblen conjurats per fer-nos entendre a tots nosaltres, pobres ignorants, que la propietat és un invent malèfic fill del capital, objectiu a batre per aconseguir una societat millor. El que a finals del segle XVIII era un ideal en construcció i des del 1948 un dret humà (l’article 17 de la Convenció Universal de Drets Humans proclama el dret a la propietat individual i col·lectiva, del que ningú pot ser privat arbitràriament), avui a Catalunya és una de les qüestions més polèmiques i impopulars en el discurs i debat públic.

 

Com deia John Adams, pare fundador dels Estats Units d’Amèrica, “en el moment en què s’admet a la societat la idea que la propietat no és tan sagrada com la llei de Déu, quan no es protegeix amb tota la força de la llei i de la justícia, comencen l’anarquia i la tirania”.

 

Fa anys que la premsa a Catalunya ha abandonat qualsevol vestigi d’imparcialitat en els debats en què apareix el dret a la propietat en qualsevol forma: la llibertat d’empresa, l’habitatge o les polítiques públiques en general. És difícil distingir una peça “periodística” dels digitals catalans sobre l’accés a l’habitatge de qualsevol de les peces propagandístiques que elabora el Sindicat (sic.) de Llogaters pel seu web. Símptoma de tot plegat és que a les últimes eleccions al Parlament de Catalunya del 14 de febrer només un dels partits que finalment van obtenir representació parlamentària, el Partit Popular, portava en els seus programes electorals una referència explícita a la protecció i enfortiment del dret a la propietat.

 

No sorprèn ningú, doncs, que Catalunya sigui en els últims temps referent de les pitjors pràctiques legislatives i regulatòries en matèria de protecció del dret a la propietat: des de la infame Llei 11/2020 (inconstitucional i contraproduent) que imposa els controls més intensos de tota Europa en els preus dels lloguers, fins a l’ordenança municipal de l’Ajuntament de Barcelona que prohibeix la llar compartida (lluny de les bones pràctiques en matèria de lloguer turístic), passant pel Decret 19/2020 que permetia als okupes saltar-se la cua en l’assignació d’habitatge social avalant-ne l’ocupació, inclús delictiva. Tampoc sorprèn que tinguem el segon sistema tributari de la UE i de l’OCDE amb una major càrrega impositiva sobre la propietat.

 

Que la premsa i la classe política s’hagin instal·lat en el tòpic -perniciós- de què el dret a la propietat en la seva plenitud és incompatible amb una societat justa i pròspera no ens ha de confondre: la realitat se situa als antípodes. L’evidència i l’experiència demostren que un sistema respectuós amb el dret a la propietat és essencial pels drets fonamentals dels ciutadans, i a l’inrevés, els sistemes en què el dret a la propietat és més dèbil són especialment perjudicials per als més desafavorits. No és casualitat que les economies més desenvolupades, pròsperes i competitives a Europa, Amèrica o Àsia siguin també les que tenen un millor sistema de protecció del dret de propietat. Tampoc ho és que les repúbliques postsoviètiques que avui tenen pitjors condicions socials i econòmiques (Bielorússia o les repúbliques d’Àsia central) siguin les que van persistir en la concepció comunista de la propietat.

 

No cal anar a l’Europa de l’Est, però, per trobar exemples dels efectes negatius d’una protecció deficient del dret a la propietat: l’Institut Ostrom va estudiar fa pocs anys l’impacte que tenien les ocupacions (la violació del dret a la propietat més habitual i normalitzada) a Mataró, on els ocupes passaven (i passen) per davant de persones en risc d’exclusió social ocupant habitatges buits que l’Ajuntament estava en procés d’incorporar al parc de lloguer social. De fet, encara avui cap de les innovacions legislatives a què els nostres hiperactius parlaments ens tenen acostumats ha previst explícitament que es pugui desallotjar a qui ocupa il·legalment habitatge de titularitat pública destinat al lloguer social.

 

Cal entendre, com ens recorda Judith Shklar, el paper que juga i ha jugat la propietat en la tolerància i la protecció de la llibertat de les minories quan no han tingut més poder i influència que la que els donaven les seves propietats.

 

La reiterada manca d’atenció del legislador català i espanyol als efectes econòmics de les regles i normes, especialment quan afecten el dret a la propietat, és una irresponsabilitat amb conseqüències sagnants per a la societat catalana, més encara quan gairebé el 70% dels ciutadans de Catalunya són propietaris d’un habitatge. Sorprèn que hàgim de recordar tan sovint que legislar contra el dret a la propietat, més enllà de ser una mesura efectista per acontentar una minoria política molt mobilitzada que ha capturat el legislador, posa en risc el correcte curs de l’economia i operacions financeres legítimes, incentivant l’ús indegut de la propietat en perjudici de tothom.

 

Malgrat això, no hem de caure en una defensa utilitarista del dret a la propietat, assumint -erròniament- que el seu valor no és altre que el dels seus efectes positius a la societat. Ans el contrari, la importància del dret a la propietat no rau en qüestions econòmiques o d’eficiència, sinó en el seu paper com a garant d’harmonia i virtut cívica. Considerar només des de la perspectiva quantitativa els beneficis d’un ple dret a la propietat és incomplet i no respon a la realitat. Sense aquest aspecte no es pot entendre, com ens recorda Judith Shklar, el paper que juga i ha jugat la propietat com a institució al llarg de la història en la tolerància i la protecció de la llibertat de les minories, des dels Calvinistes fins als Hugonots, quan no han tingut més poder i influència que la que els donaven les seves propietats.

 

De fet, la defensa del dret a la propietat ha de ser per principi (i no per la seva utilitat) perquè només d’aquesta manera es pot defensar el seu valor social sense buidar-lo del contingut. Deia Aristòtil que el sistema ideal de propietat és aquell en què “posseïm béns privats, però els fem comuns per l’ús que en fem d’ells“. Aquesta màxima, als antípodes del fantasma totalitari i ignorant que recorre Catalunya on tot és de tothom i res és de ningú, adquireix en temps de crisi més sentit que mai: els ciutadans que -legítimament- defensen la seva propietat, són els que poden compartir-la amb amics, familiars i conciutadans a través d’actes virtuosos, voluntaris i de generositat.

 

 

Si t’ha agradat aquest article, ajuda’ns a fer possible ElTribúFes-te tribunero fundador!

El Tribunal #1 | Amb Miquel Bonet

ElTribú

| 13 març, 2021

El Tribunal #1 | Amb Miquel Bonet

13 març, 2021 |

La presidència de Laura Borràs o “qui dia passa any empeny”.

Parlem amb en Miquel Bonet sobre què podem esperar de la nova legislatura i de la nova presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs.

 

 

Raça, identitat i traducció | Marc Arza

ElTribú

| 12 març, 2021

Raça, identitat i traducció | Marc Arza

12 març, 2021 |

La poetessa Amanda Gorman va saltar a la fama global fa poques setmanes quan va recitar un dels seus poemes a la cerimònia de possessió del President Biden i la Vicepresidenta Harris. Una dona negra, jove i rebel per marcar distàncies amb els anys de Donald Trump. A Catalunya l’editorial Univers havia encarregat la traducció de la darrera obra de Gorman al poeta Víctor Obiols, però els representants de la poetessa han demanat un canvi de traductor. Volen “una dona, activista i preferiblement negra” per fer la feina. Un home blanc no serveix per traduir els poemes d’una dona negra.

 

El cas trasllada a Catalunya una polèmica d’arrel holandesa. L’escriptora Marieke Lucas Rijneveld havia de traduir l’obra de Gorman al neerlandès, però una forta polèmica a les xarxes (una shitstorm de manual) ho va impedir fa pocs dies. Una columnista va escriure un article al diari Volkskrant, el nom té gràcia i resulta adequat al cas, i Twitter va fer la resta. L’editorial holandesa va decidir que les xarxes tenien raó i que no n’hi havia prou amb una escriptora dona per traduir Amanda Gorman, calia buscar-ne una que fos dona i negra. Els agents de la jove poetessa americana no volen més shitstorms i traslladaran l’ocurrència a totes les traduccions que autoritzin a partir d’ara. Es el mercado, amigo!

“S’hauria agraït una mínima estructura intel·lectual capaç d’explicar que una mala idea no és menys dolenta per ser molt woke. Algú podria haver argumentat que per traduir l’Amanda Gorman no cal haver anat a una escola privada ni haver estudiat a Harvard com la jove poetessa americana”

La cosa és tan esperpèntica que costa de creure. Provar d’imaginar un escriptor blanc que exigís traductors blancs per als seus llibres és impossible, afortunadament. Si algun idiota gosés fer-ho seria condemnat immediatament a la mort civil i els seus llibres serien retirats de totes les biblioteques del món. D’on surt la idea, doncs? D’enlloc. Ho ha decidit la massa, la turba postmoderna que cada dos per tres converteix Twitter en una desfilada de gent enfadada que remena torxes i forques. Una activista escriu un article afirmant que una dona blanca no pot traduir una poetessa negra i la turba 2.0 organitza un aquelarre que porta la traductora a renunciar a l’encàrrec. I aquí pau i després glòria. El soroll de les identitats ofeses fa tanta por que l’editorial de la poetessa ha convertit la tempesta holandesa en un nou criteri que aplica arreu del món.

 

Potser algú podria haver plantat cara. S’hauria agraït una mínima estructura intel·lectual capaç d’explicar que una mala idea no és menys dolenta per ser molt woke. Algú podria haver argumentat que per traduir l’Amanda Gorman no cal haver anat a una escola privada ni haver estudiat a Harvard com la jove poetessa americana. Que el gènere i el color de la pell donen identitat però no són la identitat. Que traduir és més que canviar la llengua d’un text i que per fer-ho cal entendre l’autor, però també conèixer els lectors. Que ser hereu dels oprimits no et dóna carta blanca per discriminar ningú pel seu color de pell. Algú podria haver plantat cara i els implicats podrien haver aguantat la pressió de la turba 2.0 una mica més. Plegar-se als capricis i les ocurrències de la massa és més còmode i fàcil que resistir, sempre, però cada idea absurda que s’imposa a cop de shitstorm fa el món una mica pitjor.

 

 

Si t’ha agradat aquest article, ajuda’ns a fer possible ElTribúFes-te tribunero fundador!

L'excusa dels ganduls | Maria Vila

ElTribú

| 11 març, 2021

L'excusa dels ganduls | Maria Vila

11 març, 2021 |

Com més ens allunyem del 14 de febrer més es fa evident que la intenció d’ajornar les eleccions no tenia res a veure amb la preservació del dret a la salut, sinó amb la mandra que els feia organitzar uns comicis en un context com l’actual. Com totes les dicotomies que se’ns han presentat al llarg de la pandèmia, allò de “la gent haurà de triar entre el dret a vot i el dret a la salut” s’ha demostrat fal·laç. La gent que va decidir votar no s’ha contagiat pel fet d’anar a votar: ni hi hagut cap repunt de contagis lligat a la jornada electoral, ni els membres de les meses es van contagiar aquell dia. Celebrar unes eleccions era perfectament segur si s’organitzaven bé.

 

És clar que hauria estat més fàcil ajornar-les (o cancel·lar-les, que és el que en realitat pretenia el decret). Com s’ha vist darrerament, no cal trencar-se gaire les banyes si pots prohibir-ho tot sense que ningú no es queixi gaire. No hi ha cap necessitat de pensar per afinar les mesures si a l’altra banda la por del virus és tan gran que ha acabat minant les conviccions i ha posat al descobert que aquella grandiloqüència amb què es parlava dels drets era retòrica buida. La pandèmia és l’excusa dels ganduls, i és per aquí per on es colen els autoritaris.

“No hi ha cap necessitat de pensar per afinar les mesures si a l’altra banda la por del virus és tan gran que ha acabat minant les conviccions i ha posat al descobert que aquella grandiloqüència amb què es parlava dels drets era retòrica buida. La pandèmia és l’excusa dels ganduls, i és per aquí per on es colen els autoritaris.”

A Catalunya, però, sempre hi ha un factor que ho distorsiona tot, i és que les institucions catalanes són, avui, una cort de zombis. En aquest context, oposar-se a l’intent de desconvocatòria electoral podia arribar a semblar grotesc, un intent d’aferrar-se al no res de manera desesperada. Si, a sobre, és un tribunal qui manté les eleccions a la data que s’havien convocat, tot torna a ser culpa d’Espanya.

 

Efectivament, el Parlament és una institució morta. Guanyés qui guanyés, Catalunya no viuria cap canvi substancial precisament perquè al Parlament se l’ha matat a força de banalitzar-lo i aprovar-hi resolucions simbòliques sense cap idea de fons. I aleshores, quan estàs acostumat a simbolismes que no tenen cap tipus de transcendència, et poses a desconvocar unes eleccions i ho fas amb la mateixa lleugeresa i amb el mateix poc rigor que quan promulgues lleis que no tens cap intenció de complir. Perquè saps que no tens res a defensar. Que, total, aquest Parlament no és l’expressió de la sobirania de ningú, i no cal que te’n facis responsable. Ho pots colar tot.

 

Només cal veure com aquells que qüestionaven la legitimitat d’unes eleccions amb una baixa participació -tement un mal resultat- ara exhibeixen la seva majoria en vots com si fos un trofeu i s’enfaden quan Pedro Sánchez els respon que es tracta d’una petita part dels cens. Són els mateixos que, després d’haver-lo organitzat, no deduïen de l’1 d’octubre un mandat clar perquè no havia anat a votar tothom. I són els mateixos que, ara que s’ha demostrat que celebrar les eleccions el 14 de febrer no suposava cap risc adicional, canvien d’argument i invoquen la baixa participació i el sobrecost de l’organització per continuar mantenint que hauria estat millor ajornar-les. Tota contradicció esdevé irrellevant quan el que hi ha en joc no és més que unes institucions de fireta. Si no ens enfrontem a aquestes contradiccions no podrem adreçar la qüestió de fons que fa que aquestes institucions només serveixin per repartir càrrecs.

 

 

Si t’ha agradat aquest article, ajuda’ns a fer-ne més. Fes-te tribunero fundador!

El qüestionari | Guillem València

ElTribú

| 10 març, 2021

El qüestionari | Guillem València

10 març, 2021 |

Jurista – @valenciaguillem

Un referent intel·lectual.

 

El nostre Tomàs d’Aquino: Sant Ramon de Penyafort.

 

Un referent polític.

 

Prat de la Riba.

 

Un llibre.

 

El Corpus del Patrimoni Culinari Català.

 

La idea política més sobrevalorada i la més infravalorada.

 

La més sobrevalorada: l’acord.
La més infravalorada: el dret a la propietat (també la consuetud).

 

Llibertat o igualtat?

 

Llibertat, sempre.

 

Una ciutat.

 

Londres al març. Barcelona la resta de l’any.

“Per refer el corpus ideològic de tot el que hi ha a la dreta del centre a Catalunya, necessàriament lluny de l’infantilisme de la premsa nostrada i -sobretot- del TN vespre. Després de la contrició -passada- i la penitència -present-, El Tribú és el nostre (el meu) propòsit d’esmena”

La pitjor amenaça per a la democràcia liberal.

 

Les Facultats de Ciències (sic.) Polítiques de Catalunya.

 

Una beguda.

 

El Gin Garden de l’Ascensor.

 

Què vols que et digui Déu, si existeix, quan arribis al cel? 

 

Existeix. Vas fer bé.

 

Com serà Catalunya l’any 2050?

 

Si res no canvia, menys rica i plena.

 

Un lema vital.

 

Cerca i trobaràs.

 

Per què ElTribú.Cat?

 

Per refer el corpus ideològic de tot el que hi ha a la dreta del centre a Catalunya, necessàriament lluny de l’infantilisme de la premsa nostrada i -sobretot- del TN vespre. Després de la contrició -passada- i la penitència -present-, El Tribú és el nostre (el meu) propòsit d’esmena.

 

 

Fes un pas endavant i ajuda’ns a fer realitat El Tribú. Fes-te tribunero fundador del diari fent clic aquí.

La legitimitat en l’ús de la violència | Irune Ariño

ElTribú

| 9 març, 2021

La legitimitat en l’ús de la violència | Irune Ariño

9 març, 2021 |

@irunearino

En democràcia existeix el pacte implícit que les reivindicacions legítimes dels individus que en formen part s’han de canalitzar de forma pacífica i en els espais de discussió pública adients (que, efectivament, també poden ser els carrers). Recórrer a la violència és la derrota d’una part de la societat que no és capaç de conviure amb persones que pensen diferent i, encara menys, d’articular espais de debat genuïns on tothom es pugui expressar en llibertat.

 

Comentava la Juliana Canet, col·laboradora i presentadora de programes juvenils a la ràdio i la televisió, que porta 10 anys sortint al carrer pacíficament per reivindicar la independència de Catalunya, i que tot i això, no s’ha aconseguit res, que no s’ha sentit escoltada, i que per tant, la violència no només és necessària sinó que sovint està també justificada. Aquestes declaracions semblen assumir que hi ha preferències polítiques (que no drets fonamentals) que han de ser satisfetes sempre que un cert nombre de persones així ho vulguin, encara que aquestes no constitueixin la majoria dels ciutadans i ni tan sols dels electors. Perd de vista que, potser el problema rau en que la majoria, en aquest cas de catalans, no hi està d’acord i que aquests tenen tant dret com ella a que la seva veu sigui escoltada i el seu punt de vista pres en consideració.

“Recórrer a la violència és la derrota d’una part de la societat que no és capaç de conviure amb persones que pensen diferent i, encara menys, d’articular espais de debat genuïns on tothom es pugui expressar en llibertat”

Tornant a les protestes originades a Catalunya arran de l’empresonament de Pablo Hasél, i esteses a d’altres indrets de l’Estat, aquests dies hem sentit a dir que un Estat que empresona cantants pels missatges de les seves cançons no es pot dir democràtic. Ara bé, aquesta idea també parteix de certes assumpcions que poden no ser del tot acurades.

 

En primer lloc, Pablo Hasél no ha estat condemnat a una pena de privació de la llibertat per uns tweets i unes cançons. Això, si més no, no és del tot cert. Més aviat, i si som curosos i ens ajustem a la realitat, el que ha passat és hi ha hagut una sèrie de judicis, que inclouen la suspensió o rebaixa d’algunes penes, en els quals s’ha considerat que uns fets provats són constitutius de delicte. Una qüestió diferent és que no ens agradi, en primer terme, que aquests fets constitueixin delicte, i encara menys, que la pena associada sigui la de privació de la llibertat (la més elevada en el nostre Codi Penal). Però per això existeixen uns mitjans a disposició dels ciutadans que permeten canviar les lleis que no els agraden. I, de fet, un dels partits del Govern ja ha anunciat la presentació d’una proposició de llei que va en aquesta línia.

 

D’altra banda, podem considerar que els fets provats no són suficients com per a imputar els delictes que se l’han imputat. Però aquesta és una qüestió que els juristes, que tenen la informació necessària, i no jo, hauran de debatre.

 

Finalment, el punt que em sembla més rellevant és l’error de pensar que tenim el dret a utilitzar mitjans violents contra béns públics i contra béns dels nostres conciutadans per a reivindicar qualsevol causa que considerem legítima. Seria injust, i ingenu, dir que la democràcia és un sistema perfecte i que els governants escollits a les urnes actuen sempre de forma justa, observant i vetllant pel respecte als nostres drets individuals. És evident que això no és així. Però la pregunta que ens hem de fer, un cop més, és si això justifica l’ús de la violència.

 

Hi ha lleis injustes i davant d’aquestes lleis, com deia Henry David Thoreau (1849), “les persones, sota un govern com l’actual, creuen generalment que han d’esperar fins convèncer la majoria per canviar-les. Creuen que si oposen resistència, el remei serà pitjor que la malaltia. Però és culpa del govern que el remei sigui pitjor que la malaltia. És ell qui el fa pitjor.” Si aquesta llei exigeix a un individu ser “agent de la injusticia” el consell de Thoreau és incomplir-la. I aquest incompliment no requereix ni legitima la violència. Aquesta condició és part del compromís de minimitzar el dolor aliè i restringir l’ús de la força justificada a la legítima defensa. A més, un ús massiu i descontrolat de la força pot acabar provocant que moltes persones considerin les reivindicacions com a ilegítimes i acabin per rebutjar-les.

No ens deveu res | Elena García Dalmau

ElTribú

| 8 març, 2021

No ens deveu res | Elena García Dalmau

8 març, 2021 |

Un dels fenòmens més fascinants que explica l’Abel Cutillas al seu assaig Per una literatura capitalista és com Nietzsche transforma la idea de l’escriptor que assenyala el sol per la de l’escriptor que crea sols nous, d’aquell que assenyala les veritats a ser qui en crea de noves, de ser un «il·luminador» a ser un «il·lusionista». D’aquesta idea, de la fonamentació de la literatura en l’engendrament constant de nous elements, en deriva el fet que l’únic sistema econòmic on la literatura pot assolir la seva màxima esplendor sigui «el capitalisme descordat».

 

Cent trenta anys abans que l’Abel Cutillas, Émile Zola escrivia al seu assaig L’argent dans la littérature una crítica als crítics del mercantilisme literari. Després d’un recorregut històric en què fa un repàs a la situació dels intel·lectuals i literats anterior a la Il·lustració i les revolucions francesa i industrial, marcada per la relació parasitària entre els autors i els seus mecenes, Zola defensa les virtuts d’una cultura mercantilitzada i es posiciona en contra que el parasitisme que semblava superat ressorgeixi en forma d’una cultura mantinguda per l’Estat. Davant la petició dels joves que sigui la institució la que s’encarregui de protegir la literatura, l’autor contesta que qualsevol literatura engendrada per subvenció estatal serà mediocre i que «l’única cosa que el govern pot fer per nosaltres és donar-nos una llibertat absoluta».

 

El contrast entre la situació d’un La Fontaine que moria sota l’empara de baronesses i salonières i d’un Lamartine que moria en la pobresa només s’explica amb les transformacions socials de finals del divuit. L’escriptor ja no és el ninot del senyor que li proporciona protecció econòmica, sinó que esdevé «un obrer com qualsevol altre, que es guanya la vida amb el seu treball», i els diners ja no s’entenen com la propineta que els donen els senyors als seus protegits sinó com l’element emancipador del creador. És l’inici de la literatura moderna.

 

És especialment interessant l’apologia que fa l’autor del concepte d’agon, de la idea de la lluita, de l’enfrontament amb l’altre o, en el seu cas, contra un mateix i el propi context. Si els artistes no estan disposats a lluitar i arribar fins a l’extenuació per originar la seva obra, assolir la fama i seduir el públic, diu Zola, potser el que haurien de fer és dedicar-se a qualsevol altra cosa. Si, en canvi, tenen el talent i la força, l’instint i la resistència, «acabar[an] obtenint la fama i la riquesa». És curiós que, trenta-cinc anys més tard, el Valle-Inclán aparentment més contrari a l’ètica liberal burgesa fes la mateixa reivindicació en relació al públic: «L’artista ha d’imposar-se al públic quan està segur de la seva honradesa artística, i si no ho fa així és perquè està mancat de personalitat i energia». L’autor que lluita per tenir un públic no és gaire diferent de l’home fet a si mateix.

 

L’assaig de Zola és essencial per entendre com funciona el món de la cultura a partir de la Modernitat i és una obra que hauria de ser de lectura obligatòria a totes les facultats de lletres occidentals precisament com a remei a la mesquinesa que plaga les nostres universitats i acadèmies en forma de joves i no tan joves amiguets dels soixante-huitards. Jo que em vaig passar l’adolescència entre xerrades i festes a cases okupades amb els amics i fires de llibres anarquistes amb l’avi mai no havia trobat tants falsos progressistes com a les aules i passadissos de l’Autònoma.

“No ens deveu res. Ja ens heu ofert més que mai els havia estat ofert a les generacions més joves, mai havia estat tan baix el preu a pagar per la llibertat. Podem pensar-ho tot, podem plasmar-ho tot, podem escriure-ho tot. La llibertat individual que ens ha estat dipositada i que és el gran símbol de la nostra època passa per la possibilitat de l’èxit, sí, però també per l’acceptació del risc constant al linxament, al fracàs i a l’oblit”

La paradoxa deliciosa en què es troba el món cultural contemporani és una deriva dels conflictes que va inventar el Maig del 68 i, cinquanta anys més tard, encara tenim qui insisteix a defensar que la cultura és un element que hauria de contraposar-se al poder, quan en tenim prou d’obrir qualsevol llibre (el Quixot mateix) per adonar-nos-en que hi ha hagut poques coses que s’hagin mantingut més estables al llarg de la història de la cultura que la relació entre escriptors i mecenes, entre autors i diners, entre literatura i poder. A qualsevol debat pretesament intel·lectual (i penso en l’experiència traumàtica de l’insultant Debat sobre [la] cultura catalana que es va fer el desembre del 2019 al CCCB) ens trobarem que aquells que reivindiquen la distància entre el món de la cultura i el món del poder són els mateixos que ploren perquè les polítiques de subvencions estatals dedicades a l’art sempre són insuficients.

 

Quan un és incapaç d’assumir les conseqüències d’allò que diu o fa fuig cap endavant. Quan un és incapaç d’assumir com funciona el món real prefereix allunyar-se del poder que no pas acceptar-ho i, si cal, enfrontar-s’hi. Aleshores és quan sorgeixen les Juana Dolores de torn a plorar perquè les han comparades amb algú altre i, és clar, tothom i totdon sap que la competició és culpa del malvat capitalisme i l’omnipresent patriarcat i no el risc que assumeixes quan decideixes sortir a la plaça pública.

 

Cal deixar de plorar i cal deixar de plorar-li a l’estat perquè ens protegeixi com a creadors. Ja no és tan sols que els joves no haguem crescut prou sinó que no estem disposats a fer l’esforç d’estendre els braços per tocar Déu i encara ens queixem que l’Estat no ens proporcioni tamborets subvencionats. No. «No us devem res», escriu Zola, dirigint-se als escriptors novells. No ens deveu res. Ja ens heu ofert més que mai els havia estat ofert a les generacions més joves, mai havia estat tan baix el preu a pagar per la llibertat. Podem pensar-ho tot, podem plasmar-ho tot, podem escriure-ho tot. La llibertat individual que ens ha estat dipositada i que és el gran símbol de la nostra època passa per la possibilitat de l’èxit, sí, però també per l’acceptació del risc constant al linxament, al fracàs i a l’oblit.

 

Podem escriure-ho tot. El capitalisme és el millor sistema que hem parit els homes perquè és l’únic que ha aconseguit incorporar la dissidència com una part més de l’estructura en comptes de necessitar eliminar-la per sobreviure. No us confongueu. Que els anarquistes seguiu publicant coses d’anarquistes i els comunistes seguiu publicant coses de comunistes no és a pesar de sinó gràcies al sistema. I no ens equivoquem. Que l’Elizabeth Duval pugui escriure lamentant-se que la seva obra pugui esdevenir un objecte de consum i que després faci diners gràcies a ella és una benedicció. Que cada any es reediti el Manifest del Partit Comunista i es creïn 20 noves editorials filo-anarquistes no suposa cap tipus d’amenaça per l’statu quo, sinó que evidencia un fenomen que hauríem de celebrar amb un mínim de tres banquets anuals.

 

Tenim el temps, tenim els espais, tot està predisposat perquè seguem a les fosques en una habitació pròpia i ens dediquem únicament a encendre cigarretes i a escriure. No ens deveu res. Hi ha un buit al cel perquè hi puguem instituir nous sols. Ara només ens toca demostrar que som dignes hereus de tot el que ens heu regalat.

El Tribunal #.0 | Amb Montserrat Nebrera

ElTribú

| 6 març, 2021

El Tribunal #.0 | Amb Montserrat Nebrera

6 març, 2021 |

Us presentem El Tribunal, el podcast d’El Tribú.

 

El Tribunal serà un espai setmanal de discussió sobre l’actualitat política a partir dels articles publicats a El Tribú. Encara en fase de proves, en aquest primer episodi conversem amb Montserrat Nebrera sobre “totes les veus de Vox“.

 

El qüestionari | Manel Vidal

ElTribú

| 5 març, 2021

El qüestionari | Manel Vidal

5 març, 2021 |

La segona calba més brillant de Catalunya – @massanagranaire

Un referent intel·lectual.

 

El Facebook de Manuel Delgado.

 

Un referent polític.

 

Quimi Portet.

 

Un llibre. 

 

Jo només il·lumino la catalana terra, de Valero Sanmartí.

 

La idea política més sobrevalorada.

 

El pacifisme.

 

La més infravalorada.

 

El caos.

 

Llibertat o igualtat? 

 

Sense igualtat la llibertat és un teatre.

 

Una ciutat. 

 

Barcelona.

“Perquè si d’una cosa hi ha dèficit a Catalunya és de diaris digitals”

La pitjor amenaça per a la democràcia liberal.

 

Ara mateix, la por de morir.

 

Una beguda.

 

La ratafia.

 

Què vols que et digui Déu, si existeix, quan arribis al cel? 

 

Tot això no calia.

 

Com serà Catalunya l’any 2050?

 

Avorridíssima.

 

Un lema vital. 

 

Que no falti de res.

 

Per què ElTribú.Cat?

 

Perquè si d’una cosa hi ha dèficit a Catalunya és de diaris digitals.

 

 

 

Fes un pas endavant i ajuda’ns a fer realitat El Tribú. Fes-te tribunero fundador del diari fent clic aquí.

El qüestionari | Cristian Campos

ElTribú

| 5 març, 2021

El qüestionari | Cristian Campos

5 març, 2021 |

Periodista – @crpandemonium

Un referent intel·lectual i un referent polític.

 

Et dic l’últim: Douglas Murray, sotsdirector de la revista The Spectator i autor de La masa enfurecida. És un tipus que pensa recte, amb sentit comú i sense escarafalls. No demano més. Políticament, diré una boutade: Isabel Díaz Ayuso, l’única política espanyola que ha guanyat totes i cadascuna de les batalles que li ha plantejat Pedro Sánchez. Des d’una postura estrictament utilitarista, gairebé maquiavèl·lica, té tot el meu respecte.

 

Un llibre.

 

Un buen puñado de ideas, la selecció de tuits de G.K. Chesterton recopilada per Enrique García-Máiquez. Els intel·lectuals en diuen aforismes, però són tuits avant la lettre.

 

La idea política més sobrevalorada i la més infravalorada.

 

Et diria que, en els dos casos, la democràcia.

 

Llibertat o igualtat? 

 

Si algun dia responc “igualtat” a aquesta pregunta, foteu-me un tret com als cavalls coixos perquè m’haurà arribat l’hora.

 

Una ciutat.

 

Ay. La de la llibertat. Madrid.

“Perquè per fi hi hagi un The Spectator a España”

La pitjor amenaça per a la democràcia liberal.

 

La de sempre. La superstició. És a dir, la ignorància. És a dir, el socialisme.

 

Una beguda.

 

Et diria que l’Old Fashioned per fer-me el guai, però la resposta sincera és la Coca-Cola. Va, vinga, el terme mitjà: el pepetonic, un gintònic amb Tío Pepe en lloc de ginebra.

 

Què vols que et digui Déu, si existeix, quan arribis al cel? 

 

“Ja era hora que m’arribés el relleu. Tot teu”.

 

Com serà Catalunya l’any 2050?

 

La platja d’Aragó. Crec que els catalans estan infravalorant el potencial destructiu de la seva aposta per dos dels pitjors populismes actualment existents: el nacionalista i el socialista.

 

Un lema vital.

 

“Si me queréis, irse”.

 

Per què ElTribú.Cat?

 

Perquè per fi hi hagi un The Spectator a Espanya.

 

 

Fes un pas endavant i ajuda’ns a fer realitat El Tribú. Fes-te tribunero fundador del diari fent clic aquí.

El qüestionari | Jordi Amat

ElTribú

| 4 març, 2021

El qüestionari | Jordi Amat

4 març, 2021 |

Escriptor i filòleg – @jordiamat22

Un referent intel·lectual i un referent polític.

 

Tony Judt i Angela Merkel.

 

Un llibre.

 

La realidad y el deseo, de Luis Cernuda.

 

La idea política més sobrevalorada i la més infravalorada.

 

“El poble mana, el govern obeeix”, “els petits canvis són poderosos”.

 

Llibertat o igualtat? 

 

La llibertat que no es compromet amb la igualtat és disfuncional.

 

Una ciutat.

 

Londres.

“Perquè la qualitat d’una democràcia exigeix el contrast d’idees”

La pitjor amenaça per a la democràcia liberal.

 

L’enquistament de la desigualtat.

 

Una beguda.

 

Gintònic sense complements.

 

Què vols que et digui Déu, si existeix, quan arribis al cel? 

 

“A la cua!”.

 

Com serà Catalunya l’any 2050?

 

Una regió europea pròspera.

 

Un lema vital.

 

“Això qui ho paga?”

 

Per què ElTribú.Cat?

 

Perquè la qualitat d’una democràcia exigeix el contrast d’idees.

 

 

Fes un pas endavant i ajuda’ns a fer realitat El Tribú. Fes-te tribunero fundador del diari fent clic aquí.

El qüestionari | Andreu Barnils

ElTribú

| 4 març, 2021

El qüestionari | Andreu Barnils

4 març, 2021 |

Periodista – @andreubarnils

Un referent intel·lectual.

 

David Graeber.

 

Un referent polític.

 

No, gràcies.

 

Un llibre.

 

El Eco de los Pasos, memòries de Joan Garcia Oliver.

 

La idea política més sobrevalorada.

 

Democràcia.

 

I la més infravalorada.

 

Acràcia.

 

Llibertat o igualtat?

 

Llibertat.

 

Una ciutat.

 

Nova York.

“Per apujar el nivell del rival”

La pitjor amenaça per a la democràcia liberal.

 

Els liberals.

 

Una beguda.

 

Vichy.

 

Què vols que et digui Déu, si existeix, quan arribis al cel?

 

Que hi hagi llum.

 

Com serà Catalunya l’any 2050?

 

Independent, no sé si lliure.

 

Un lema vital.

 

Viure, i deixar viure.

 

Per què ElTribú.Cat?

 

Per apujar el nivell del rival.

 

 

Fes un pas endavant i ajuda’ns a fer realitat El Tribú. Fes-te tribunero fundador del diari fent clic aquí.

El qüestionari | Xavi Noriguis

ElTribú

| 4 març, 2021

El qüestionari | Xavi Noriguis

4 març, 2021 |

Heroi olímpic – @xavinoriguis

Un referent intel·lectual i un referent polític.

 

García Marquez.

Referent polític cap, gràcies a Déu.

 

Un llibre.

 

El otoño del Patriarca.

 

La idea política més sobrevalorada i la més infravalorada.

 

El sufragi.

Hauria de pensar i ara mateix no tinc temps perquè haig d’anar votar.

 

Llibertat o igualtat?

 

Igualtat sempre, la resta ve rodada.

 

Una ciutat.

 

Roma de dia.

“Amb gel o sense?”

La pitjor amenaça per a la democràcia liberal.

 

Els populismes i els articles del David Fernàndez.

 

Una beguda.

 

El vi blanc d’aquell celler que se’l fan ells.

 

Què vols que et digui Déu, si existeix, quan arribis al cel?

 

Amb gel o sense.

 

Com serà Catalunya l’any 2050?

 

Bastant millor del que ens pensem, que tampoc deu ser gran cosa ara mateix.

 

Un lema vital.

 

Deixa en pau la gent.

 

Per què ElTribú.Cat?

 

Bàsicament perquè sou amics meus, si no de què.

 

 

Fes un pas endavant i ajuda’ns a fer realitat El Tribú. Fes-te tribunero fundador del diari fent clic aquí.

Desmitificar les revolucions | Alexander Golovín

ElTribú

| 3 març, 2021

Desmitificar les revolucions | Alexander Golovín

3 març, 2021 |

Fer la revolució està de moda, i el país sembla haver-s’hi abocat de ple. Aquesta mitificació –gairebé religiosa- del concepte de revolució pot tenir sentit en alguns països com França, on aquest terme representa encara l’esperança de reeditar una suposada grandesa passada. Ara bé, quina explicació té a Catalunya? Per què als catalans ens agrada tant la paraula revolució, si portem segles de derrota com a estat nació que en algun moment –massa llunyà- fou imperi?

 

Segurament, la raó més pràctica per combatre la romantització de les revolucions és la seva incompetència com a mètode per canviar la societat. Existeix una clara dissociació entre inestabilitat del poder i transformació de l’ordre social. Mentre la França del segle XIX va viure més revolucions que la Gran Bretanya, aquesta última va acabar vivint el progrés i la transformació econòmica molt més ràpidament. De la mateixa manera, Catalunya no es pot permetre el luxe d’intents de revolucions precoces quan porta massa temps sense realitzar les reformes que urgentment necessita.

“Catalunya no es pot permetre el luxe d’intents de revolucions precoces quan porta massa temps sense realitzar les reformes que urgentment necessita”

L’estancament d’un Estat, la corrupció de les seves elits i la disfuncionaltat de les seves institucions pot provocar forts sentiments de ràbia i situacions on la violència és vista com l’únic recurs. Tots, però especialment els governants i totes aquelles figures amb influència pública, tenim l’obligació moral de promoure la raó per sobre d’aquesta hipotètica violència. Hauríem de preferir la teràpia a la cirurgia i la reforma a la revolució, de la mateixa manera que les persones raonables prefereixen la pau a la guerra.

 

És guerra perquè tot canvi de règim sobtat i brutal provoca sorts i fracassos igual d’injustos i d’incontrolables, i perquè un poder revolucionari és sempre tirànic. S’exerceix a despit de les lleis, expressa una voluntat relativa d’un grup més o menys nombrós i no té en compte els interessos de la població fora d’aquest conjunt. La presa i l’exercici del poder mitjançant la violència és el fracàs de les vies democràtiques. Revolució i democràcia sempre són conceptes oposats.

 

Si alguna cosa ens ensenya amb claredat la història és que les revolucions no mereixen les grans consideracions de les quals gaudeixen actualment a Catalunya. Com deia Raymond Aron, els homes que pensen les revolucions no són els que les fan, i rarament els que les comencen veuen el seu epíleg. És qüestió de temps que el monstre del fracàs deixi de ser un temor i passi a ser una realitat. Afortunadament, som a temps de capgirar aquesta direcció i d’evitar que la lluita del tots contra tots produeixi una obra en la que no ens vegem reconeguts.

El qüestionari | Jordi Baeza

ElTribú

| 3 març, 2021

El qüestionari | Jordi Baeza

3 març, 2021 |

Trader – @JorBaeBel

Un referent intel·lectual.

 

Robert Nozick.

 

Un referent polític.

 

Justin Amash.

 

Un llibre.

 

Anarquia, Estat i Utopia.

 

La idea política més sobrevalorada i la més infravalorada.

 

Sobrevalorada la idea de nació. Infravalorada la fragilitat de l’ordre social.

 

Llibertat o igualtat?

 

Individualitat.

 

Una ciutat.

 

A la primavera Miami o Nassau, a l’estiu Praga, a la tardor París i a l’hivern Barcelona.

“Tenim inflació de digitals. El país es repeteix perquè no reté i perquè als vanitosos els encanta repetir-se per escoltar-se. I en política tot està inventat”

La pitjor amenaça per a la democràcia liberal.

 

Que deixi de ser liberal via majoritarisme ètic, via populisme i després via conflicte armat.

 

Una beguda.

 

Llet. Vi. Cola. Cafè doble o triple. Whisky. Cacaolat. Tot té el seu moment.

 

Què vols que et digui Déu, si existeix, quan arribis al cel?

 

Que la vida era una merda. I que ara ve el millor i que fins ara no m’ho he cregut.

 

Com serà Catalunya l’any 2050?

 

Un Principat Republicà integrat dins la Confederació Llibertària Hispana. I viurem bastant millor del que mereix la majoria.

 

Un lema vital.

 

Quant val que em deixis en pau?

 

Per què ElTribú.Cat?

 

No ho sé. Tenim inflació de digitals. El país es repeteix perquè no reté i perquè als vanitosos els encanta repetir-se per escoltar-se. I en política tot està inventat.

 

 

 

Fes un pas endavant i ajuda’ns a fer realitat El Tribú. Fes-te tribunero fundador del diari fent clic aquí.

El qüestionari | Toni Florido

ElTribú

| 2 març, 2021

El qüestionari | Toni Florido

2 març, 2021 |

President de l’ACAI i membre fundador de l’Institut Ostrom@toni_florido

Un referent intel·lectual.

 

Josep Pla.

 

Un referent polític.

 

Prat de la Riba.

 

Un llibre.

 

La rebel·lió, de Menachem Begin.

 

La idea política més sobrevalorada i la més infravalorada.

 

El Comunisme i el Liberalisme.

 

Llibertat o igualtat?

 

Llibertat.

 

Una ciutat.

 

Jerusalem.

“Perquè algú ha de fer la guerra cultural a l’esquerra”

La pitjor amenaça per a la democràcia liberal.

 

El paternalisme.

 

Una beguda.

 

El vi.

 

Què vols que et digui Déu, si existeix, quan arribis al cel? 

 

Tranquil.

 

Com serà Catalunya l’any 2050?

 

Millor que ara.

 

Un lema vital.

 

Massada no tornarà a caure.

 

Per què ElTribú.Cat?

 

Perquè algú ha de fer la guerra cultural a l’esquerra.

 

 

  Fes un pas endavant i ajuda’ns a fer realitat El Tribú. Fes-te tribunero fundador del diari fent clic aquí.

El qüestionari | Josep Martí Blanch

ElTribú

| 2 març, 2021

El qüestionari | Josep Martí Blanch

2 març, 2021 |

Periodista – @JosepMartBlanch

Un referent intel·lectual.

 

Dr. Samuel Johnson.

 

Un referent polític.

 

Margareth Thatcher.

 

Un llibre.

 

L’home sense atributs de Musil, en ficció. Si això és un home de Primo Levy, en memorialística. Els assaigs de Montaigne, en assaig.

 

La idea política més sobrevalorada i la més infravalorada.

 

La més sobrevalorada i la més infravalorada són la mateixa: la democràcia.

 

Llibertat o igualtat?

 

Llibertat amb responsabilitat i igualtat d’oportunitats.

 

Una ciutat.

 

De maig a octubre, Londres. D’octubre a maig, Barcelona.

“Per què no som anglesos i no ens serveix The Spectator”

La pitjor amenaça per a la democràcia liberal.

 

La pròpia democràcia quan es traeix a si mateixa.

 

Una beguda.

 

Suc de garnatxa negra.

 

Què vols que et digui Déu, si existeix, quan arribis al cel?

 

Allà al fons trobaràs als que enyoraves. I els que no hi són ja arribaran.

 

Com serà Catalunya l’any 2050?

 

Un lloc on viurà gent que farà coses bé i malament. S’haurà canviat el nom. Es dirà Vegània i la carn estarà prohibida. Tothom serà funcionari i cobraran en vales que es podran bescanviar per bens i serveis.

 

Un lema vital.

 

Entre el poc i el massa hi ha la mesura.

 

Per què ElTribú.Cat?

 

Perquè no som anglesos i no ens serveix The Spectator.

 

 

 Fes un pas endavant i ajuda’ns a fer realitat El Tribú. Fes-te tribunero fundador del diari fent clic aquí.

El qüestionari | Juan Milián

ElTribú

| 1 març, 2021

El qüestionari | Juan Milián

1 març, 2021 |

Politòleg – @JuanMilian

Un referent intel·lectual.

 

La mar Mediterrània.

 

Un referent polític. 

 

Alexis de Tocqueville.

 

Un llibre.

 

Qualsevol de Michel Houellebecq.

 

La idea política més sobrevalorada.

 

El relativisme.

 

I la més infravalorada.

 

L’escepticisme.

 

Llibertat o igualtat?

 

Llibertat.

 

Una ciutat.

 

Barcelona.

“Perquè hem de resistir”

La pitjor amenaça per a la democràcia liberal.

 

Les falses religions.

 

Una beguda.

 

La primera copa de vi del sopar.

 

Què vols que et digui Déu, si existeix, quan arribis al cel?

 

Per què has trigat tant?

 

Com serà Catalunya l’any 2050?

 

Menys paranoica. Espero.

 

Un lema vital.

 

Itàlia.

 

Per què ElTribú.Cat?

 

Perquè hem de resistir.

 

 

Fes un pas endavant i ajuda’ns a fer realitat El Tribú. Fes-te tribunero fundador del diari fent clic aquí.

El qüestionari | Elena García Dalmau

ElTribú

| 1 març, 2021

El qüestionari | Elena García Dalmau

1 març, 2021 |

Estudiant de filologia – @__dalmau

Un referent intel·lectual.

 

Eliot.

 

Un referent polític.

 

Arendt.

 

Un llibre.

 

Les Bacants, d’Eurípides.

 

La idea política més sobrevalorada i la més infravalorada.

 

La fal·làcia que allò personal és polític.

L’instint.

 

Llibertat o igualtat?

 

Meritocràcia.

 

Una ciutat.

 

Barcelona, però només si cremen els tendals verds que tenim als barris proletaris, que fan lleig.

“Envolta’t sempre de gent més intel·ligent que tu”

La pitjor amenaça per a la democràcia liberal.

 

Que seguim aplaudint més les extravagàncies d’en Žižek que la intel·ligència d’en Peterson.

 

Una beguda.

 

Sazerac.

 

Què vols que et digui Déu, si existeix, quan arribis al cel?

 

Ets aquí per un intercanvi de presoners, no t’emocionis tant.

 

Com serà Catalunya l’any 2050?

 

Rica en i plena de psicoanalistes.

 

Un lema vital.

 

Envolta’t sempre de gent més intel·ligent que tu.

 

Per què ElTribú.Cat?

 

Perquè calen espais liberals en català, perquè cal envoltar-se sempre de gent intel·ligent i perquè el Ferran ens persegueix pel carrer com si treballés a Intermón Oxfam.

 

 

Fes un pas endavant i ajuda’ns a fer realitat El Tribú. Fes-te tribunero fundador del diari fent clic aquí.

El xaman aristocràtic | Marina Porras

ElTribú

| 1 març, 2021

El xaman aristocràtic | Marina Porras

1 març, 2021 |

[Pandora. Henry James. Viena Edicions, col·lecció Petits Plaers. Traducció de Xavier Pàmies]

 

Hi ha escriptors que se’t gasten. Passada la fascinació del principi i la lectura compulsiva, n’has tret tot el que n’havies de treure i els esgotes. Els recordes amb la complicitat de les coses que t’han acompanyat, però ja no et poden descobrir res. Amb els llibres passa una mica allò que diu Proust que passa amb les persones, que ens sentim atrets per qualsevol vida que representi alguna cosa de desconegut, per una última il·lusió per destruir.

 

Amb els escriptors, com amb la resta d’humans, hi ha mèrit en els que aguanten. A mi em passa amb Henry James. No és que sempre sigui brillant, però el llindar de la seva prosa mitjana està tan amunt que sempre t’aguanta per una cosa o altra. El mèrit de James és que no s’esgota precisament per la seva obra immensa, perquè és tan extensa que hi cap de tot. Passa el mateix amb la seva intel·ligència, que és horitzontal i s’expandeix per un repertori molt ample, i gairebé sempre guanya per esgotament. James té relats de fantasia i terror, contes i novel·les sobre artistes, relats que són jocs literaris, i moltes pàgines dedicades al retrat social dels europeus i americans, que són els seus animalons preferits.

 

Pandora forma part d’aquests últims, dels relats de societat. No és dels millors de James però és interessant per veure com li funcionen els trucs. La protagonista és una noia, i sempre és curiós veure com James tracta els personatges femenins, amb una misogínia d’homosexual reprimit molt divertida. Està escrit en una època (1884) en què James viatjava molt entre Europa i Estats Units, quan els americans començaven a deixar de creure en la farsa de la cultura europea. El llibre és ple d’americans que deixen l’existencialisme fleumàtic als de l’altra banda de l’Atlàntic perquè entenen que els convé enfocar la vida al profit de manera descarada. Però a Pandora, com sempre en James, rep tothom: els europeus per vanitosos, els americans per trepes; i les dues nacionalitats per hipòcrites.

“Amb els llibres passa una mica allò que diu Proust que passa amb les persones, que ens sentim atrets per qualsevol vida que representi alguna cosa de desconegut, per una última il·lusió per destruir”

El protagonista masculí de la història és un alt funcionari alemany que agafa un vaixell per arribar a Washington, on l’ha destinat el govern. A bord coneix Pandora, una jove americana simpàtica que viatja amb una família de baixa estofa. El funcionari creu que la noia fa esforços per sortir-se’n tot i la seva inexperiència. Evidentment s’enamora dels encants de la noia, però tothom li ha advertit des d’Europa, família aristòcrata inclosa, que no es refiï de les noies americanes, que volen crear un estil de dona nou que no li convé.

 

Quan arriben a Amèrica, cadascú se’n va per la seva banda. Ell es dedica a treballar i a entendre, a còpia de burles, que no pot anar per les festes avorrint al personal preguntant-los de quin llinatge familiar provenen. A Amèrica ningú vol explicar d’on ve i a ningú li importa. Pandora i el jove es retroben al cap d’uns mesos en una d’aquestes festes on ell ronda com un peix bullit condecorat. Ella sembla una altra: ha après totes les convencions i juga amb els homes importants de tot arreu, fins i tot – broma cruel de James, contra el provincianisme americà – li demana favors al president d’Estats Units.

 

James s’ho passa molt bé construint aquesta mena de faula moral sense moral que és Pandora, on la noia dóna una lliçó al funcionari aristòcrata (no desvelarem el final, però evidentment la noia és més espavilada del que sembla). No sabem si ell ha fet bé de no refiar-se’n d’ella, que probablement li hagués pres el pel, o si és un pobre noi que ha desaprofitat una oportunitat d’or i li han passat la mà per la cara. Sigui com sigui, James la fa guanyar a ella dues vegades, com a dona i com a americana.

 

El mèrit del relat, a banda de l’humor àcid amb el que James s’agrada tant, és que Pandora no es tanca, i el llibre deixa més dubtes al final que al principi. James es mou en un terreny d’encontres i embolics socials per aprofundir en una idea que és molt seva com a escriptor, i que és l’arma que li permet sortir-se’n sempre: l’ambigüitat. James posa el dubte al centre perquè els seus relats no s’acabin mai, perquè sempre hi hagi un pes de responsabilitat que surti del llibre i l’acabi rebent el lector, desconcertat i encuriosit. Aquesta tàctica a mig camí entre el bruixot xamànic i el mag virtuós, que no saps si enreda les coses o les eleva, és el que explica que Henry James no s’esgoti mai i faci sempre tanta companyia.

El qüestionari | Jordi Feixas

ElTribú

| 26 febr., 2021

El qüestionari | Jordi Feixas

26 febr., 2021 |

Professor de Filosofia política – @jordifeixas

Un referent intel·lectual.

 

Leo Strauss

 

Un referent polític.

 

Will McAvoy.

 

Un llibre.

 

El quadern gris.

 

La idea política més sobrevalorada i la més infravalorada.

 

El món que voldríem i el món que tenim.

 

Llibertat o igualtat?

 

Virtut.

 

Una ciutat.

 

Millor una masia solitària, entre vinyes del Penedès.

“Ordre, elegància, intel·ligència i bona ortografia. És a dir: excepcional”

La pitjor amenaça per a la democràcia liberal.

 

Nosaltres mateixos.

 

Una beguda.

 

El vi, que sempre és sincer.

 

Què vols que et digui Déu, si existeix, quan arribis al cel?

 

Ben jugat, nano. Gaudeix dels que t’esperen.

 

Com serà Catalunya l’any 2050?

 

Posaria la mà al foc que més vella. El que no tinc tan clar és que sigui més sàvia.

 

Un lema vital.

 

“Bondat, bellesa i veritat”.

 

Per què ElTribú.Cat?

 

Ordre, elegància, intel·ligència i bona ortografia. És a dir: excepcional.

 

 

Fes un pas endavant i ajuda’ns a fer realitat El Tribú. Fes-te tribunero fundador del diari fent clic aquí.

El qüestionari | Anna Pazos

ElTribú

| 26 febr., 2021

El qüestionari | Anna Pazos

26 febr., 2021 |

Periodista – @annapazos

Un referent intel·lectual.

 

Svetlana Kirilenko.

 

Un referent polític.

 

Tony Soprano.

 

Un llibre.

 

Relats autobiogràfics, de Thomas Bernhard.

 

La idea política més sobrevalorada i la més infravalorada.

 

El consentiment. La precisió.

 

Llibertat o igualtat?

 

No.

 

Una ciutat.

 

Grècia.

“Perquè uns amics m’ho han demanat i la gent d’esquerres som així”

La pitjor amenaça per a la democràcia liberal.

 

No ho sé, però m’agradaria invertir-hi en borsa.

 

Una beguda.

 

El que demani la Marina.

 

Què vols que et digui Déu, si existeix, quan arribis al cel?

 

Shalom.

 

Com serà Catalunya l’any 2050?

 

Una mica pitjor.

 

Un lema vital.

 

La vida s’obre camí.

 

Per què ElTribú.Cat?

 

Perquè uns amics m’ho han demanat i la gent d’esquerres som així.

 

 

Fes un pas endavant i ajuda’ns a fer realitat El Tribú. Fes-te tribunero fundador del diari fent clic aquí.

Bullshit i testosterona | Ferran Caballero

ElTribú

| 26 febr., 2021

Bullshit i testosterona | Ferran Caballero

26 febr., 2021 |

@ferrancab

Que qui vigila el vigilant, preguntes mentre llences una ampolla de vidre contra el cordó policial. Doncs tu, fill meu. Tu. Però tu ets qui has decidit omplir les institucions d’irresponsables i el carrer de piròmans, en la que seria, si ho fos, l’acció més ben coordinada en molts i molts anys per assegurar l’autodestrucció del país.

 

Hem premiat uns polítics que porten anys dient i prometent que fins que tinguin tot el poder que els donaria la independència no pensen assumir cap de les petites responsabilitats que els ofereix l’autonomia. I això, que bé podia portar cap al totalitarisme, ha quedat en la mera però absoluta irresponsabilitat política.

 

No és sorprenent que es facin els sorpresos, els incapaços d’entendre que les revolucions no es fan a la seva pressumpta manera sinó al carrer, amb bullshit i testosterona. Tampoc és sorprenent que els entusiasmi descobrir en els joves que protesten la mateixa retòrica buida que omple els seus discursos oficials. Es comporten com a pares comprensius i orgullosos i tenen bones raons per fer-ho, perquè veuen en els joves la continuació de la seva hipocresia per altres mitjans.

 

El bullshit del revolucionari al carrer encaixa perfectament amb el discurs dels seus pares i mestres i líders mediàtics. I és aquí, en la normalitat del discurs públic i no en l’excepcionalitat dels aldarulls i la violència al carrer, on es mesura la qualitat de la democràcia. En les anàlisis tan sofisticades i comprensives que fan de les causes de la revolució i el descontentament juvenil i que obliden, d’entrada, que l’acció humana no té causes, només motius i excuses. I que qui pretén trobar les causes més profundes i complexes de les accions dels altres només exhibeix els seus prejudicis més arrelats. És per això, boomers, que per molt que hi hagi, perquè sempre n’hi ha, molts motius per protestar, no vol dir que els qui protesten ho facin pels vostres motius.

“La revolució no es pot fer amb un intel·lectual que te la justifiqui, una televisió pública que te la publiciti i un ministeri que te la financi”

Aquesta comprensió és un paternalisme. I el mínim que es podria esperar d’uns joves revolucionaris com déu mana és que responguin a aquesta falta de respecte amb un ok boomer. Que quan els qui tan insisteixen en escoltar els joves els expliquen que protesten per la manca de futur i per l’atur juvenil i el règim del ’78 els contestin ok boomer. Perquè, ¿què més han de fer els joves, què més han de dir, perquè els prenguin seriosament com els revolucionaris que pretenen ser? Sort de la policia. Perquè la policia serà l’enemic, però l’enemic és sovint l’únic que ens pren seriosament. I sort, diguem-ho tot, que la revolució sempre pot trobar una realitat, per trista i per cutre que sigui (un Decathlon, una botigueta de fundes de mòbil o de menjars per emportar), contra la qual dirigir la seva ràbia adolescent.

 

Perquè la gràcia de ser jove, la gràcia de la revolució, és que els pares, els profes i els poders no els entenguin. El discurs paternalista, que no paternal, els roba fins i tot això. I els roba, per tant, la possibilitat d’aprendre a viure en un món que sovint no s’entén. Són la mare que llegeix el diari mentre el nen aprèn a anar en bici i crida mama mama mira què faig. I la òstia, inevitablement, se la fotrà el nen.

 

Els joves revolucionaris haurien de fugir de la comprensió d’intel·lectuals i polítics com a pitagòrics de les faves. Haurien de fugir de polítics tan compresius com Pedro Sánchez, tan i tan comprensiu que fins i tot entonava una versió molt pròpia, molt dolça i unplugged, de l’”apreteu i feu bé d’apretar”, hores abans d’apujar la quota d’autònoms i de fer, per tant, molt més difícil que els joves, tan ben entesos, tan mal tractats, puguin guanyar-se la vida pel seu compte. Aquests discursos tan comprensius són una falta de respecte als joves, un paternalisme hipòcrita i llefiscós que per una banda els elogia pel que fan malament mentre que per l’altra els fa molt més difícil poder fer les coses bé.

 

I els joves revolucionaris haurien de fugir de l’aplaudiment dels intel·lectuals a sou, dels vencedors de la penúltima revolució fracassada, que aplaudeixen des del despatx una nova i pretesa revolució que no és més que el preu que paguem els altres pel seu sou públic. Aquests són els que ens diuen que hem d’escoltar els joves, però a qui estaria bé sentir de tant en tant és als adults. Als qui puguin recordar que aquest tiktok se l’ha inventat un boomer i que l’està pagant un pare, per entendre’ns. Els que quan senten que els hem robat el futur siguin capaços de respondre que el futur no era vostre i que aquí teniu tota una civilització muntada per fer-vos la vida una miqueta més fàcil del que l’han tingut tots els humans que us han precedit.

 

Perquè la revolució no es pot fer amb un intel·lectual que te la justifiqui, una televisió pública que te la publiciti i un ministeri que te la financi. Això no és serio. Les revolucions es fan amb bullshit i testosterona i amb una policia i un govern i un profe i un pare i uns quants boomers en contra.

El qüestionari | Miquel Colomer

ElTribú

| 25 febr., 2021

El qüestionari | Miquel Colomer

25 febr., 2021 |

Professor emèrit – @miquelcolomert

Un referent intel·lectual.

 

Montaigne.

 

Un referent polític.  

 

Churchill.

 

Un llibre.

 

La Bíblia.

 

La idea política més sobrevalorada i la més infravalorada.

 

L’igualitarisme. La meritocràcia.

 

Llibertat o igualtat? 

 

Llibertat.

 

Una ciutat.

 

¿Només una? Va. Trieste. No hi he estat mai.

“Tribú: cap o representant d’una tribu; oficial o magistrat romà; orador polític, sobretot popular. ¿Sobre ElTribú.cat? M’encanta aquest nom”

La pitjor amenaça per a la democràcia liberal.

 

El masclisme i el feminisme. El relativisme.

 

Una beguda.

 

Xampany. I també el whisky. Me’n faig un fart.

 

Què vols que et digui Déu, si existeix, quan arribis al cel?

 

No ho sé, si hi aniré, al cel.

 

Com serà Catalunya l’any 2050?

 

No ho sé.

 

Un lema vital.

 

Sense dir res a ningú.

 

Per què ElTribú.Cat?

 

Tribú: cap o representant d’una tribu; oficial o magistrat romà; orador polític, sobretot popular. ¿Sobre ElTribú.cat? M’encanta aquest nom.

 

 

Fes un pas endavant i ajuda’ns a fer realitat El Tribú. Fes-te tribunero fundador del diari fent clic aquí.

El qüestionari | Montserrat Dameson

ElTribú

| 25 febr., 2021

El qüestionari | Montserrat Dameson

25 febr., 2021 |

Estudiant de Dret i Ciències polítiques – @damesonpareras

Un referent intel·lectual.

 

Jordi Graupera.

 

Un referent polític.

 

Angela Merkel.

 

Un llibre.

 

Ortodoxia, de Chesterton.

 

La idea política més sobrevalorada i la més infravalorada.

 

La més sobrevalorada, l’igualitarisme.

La més infravalorada, el nacionalisme.

 

Llibertat o igualtat? 

 

La llibertat ens iguala sense imposar. Així que llibertat.

 

Una ciutat.

 

París.

“Perquè tots plegats ho necessitem”

La pitjor amenaça per a la democràcia liberal.

 

El populisme.

 

Una beguda.

 

Gintònic.

 

Què vols que et digui Déu, si existeix, quan arribis al cel? 

 

Existeix. I amb un “Benvinguda, t’ho has guanyat” em donaria per satisfeta.

 

Com serà Catalunya l’any 2050?

 

Fent una predicció des del 2021, el 2050 serà més espanyola, més pobra i menys atractiva.

 

Un lema vital.

 

Estima i fes el que vulguis.

 

Per què ElTribú.Cat?

 

Perquè tots plegats ho necessitem.

 

 

 Fes un pas endavant i ajuda’ns a fer realitat El Tribú. Fes-te tribunero fundador del diari fent clic aquí.

El qüestionari | Marc Arza

ElTribú

| 24 febr., 2021

El qüestionari | Marc Arza

24 febr., 2021 |

CEO d’Startsud – @marcarza

Un referent intel·lectual.

 

Isaiah Berlin.

 

Un referent polític.

 

Jordi Pujol.

 

Un llibre.

 

La idea d’Europa de George Steiner.

 

La idea política més sobrevalorada i la més infravalorada.

 

La més sobrevalorada és la confiança en la raó.

La més infravalorada són les constants històriques. Sempre que sembla que han estat superades tornen a fer-se presents.

 

Llibertat o igualtat?

 

Llibertat, dignitat i igualtat d’oportunitats.

 

Una ciutat.

 

Nova York.

“Necessitem eines per defensar les idees liberals i conservadores que avui són absolutament absents de la conversa política catalana. Necessitem veus i arguments que equilibrin el debat públic perquè s’assembli més al d’altres societats europees”

La pitjor amenaça per a la democràcia liberal.

 

Perdre de vista aquella frase d’Immanuel Kant que diu que de la fusta torta de la humanitat mai no se’n podrà fer res dret. La democràcia liberal és molt fràgil i delicada.

 

Una beguda.

 

El vermut.

 

Què vols que et digui Déu, si existeix, quan arribis al cel?

 

Alguna cosa has après.

 

Com serà Catalunya l’any 2050?

 

Dependrà força del que passi els propers cinc o deu anys. La digitalització, la transició sostenible i la forma com encarrilem la tensió política catalana durant aquesta dècada ens diran si l’any 2050 serem una regió europea dinàmica, pròspera i comfortable o un racó trist i perifèric.

 

Un lema vital.

 

M’agrada el que Jaume Vicens Vives feia servir al seu exlibris: super adversa augeri.

 

Per què ElTribú.Cat?

 

Necessitem eines per defensar les idees liberals i conservadores que avui són absolutament absents de la conversa política catalana. Necessitem veus i arguments que equilibrin el debat públic perquè s’assembli més al d’altres societats europees.

 

 

Fes un pas endavant i ajuda’ns a fer realitat El Tribú. Fes-te tribunero fundador del diari fent clic aquí.

El qüestionari | Santi Trullenque

ElTribú

| 24 febr., 2021

El qüestionari | Santi Trullenque

24 febr., 2021 |

Director de cinema – @santitrullenque

Un referent intel·lectual i un referent polític.

 

Intel·lectual/espiritual: Sri Nisargadatta Maharaj.
Polític: Golda Meir.

 

Un llibre.

 

La Ilíada d’Homer i Els germans Karamazov de Dostoievski.

 

La idea política més sobrevalorada i la més infravalorada.

 

Sobrevalorada: L’igualitarisme i/o l’acció afirmativa.
Infravalorada: Israel.

 

Llibertat o igualtat?

 

Llibertat individual sempre.

 

Una ciutat.

 

Los Angeles.

“Per a fer més suportable la decadència imparable. Per a sucumbir amb elegància i virtut”

La pitjor amenaça per a la democràcia liberal.

 

El marxisme cultural i la dessacralització de l’home. El secularisme materialista i/o l’absència de Déu.

 

Una beguda.

 

Champagne.

 

Què vols que et digui Déu, si existeix, quan arribis al cel? 

 

Existeix i té el rostre de Groucho Marx: “No portarà, per casualitat, un ximpanzé a la butxaca?”

 

Com serà Catalunya l’any 2050?

 

A manca de saber si la profecia d’Alexandre Deulofeu es compleix, i sense un canvi radical de paradigma, serà tribal, irrellevant i residual.

 

Un lema vital.

 

Caràcter és destí.

 

Per què ElTribú.Cat?

 

Per a fer més suportable la decadència imparable. Per a sucumbir amb elegància i virtut.

 

 

Fes un pas endavant i ajuda’ns a fer realitat El Tribú. Fes-te tribunero fundador del diari fent clic aquí.

El preu de les bones intencions | Martí Jiménez Mausbach

ElTribú

| 24 febr., 2021

El preu de les bones intencions | Martí Jiménez Mausbach

24 febr., 2021 |

Director de Recerca de l’Institut Ostrom@MartiJim7

El 1799, el primer president nord-americà, George Washington, va caure malalt amb el que avui creiem que va ser una infecció de l’epiglotis. Segons els textos contemporanis, li van administrar tot els remeis disponibles, però sense produir cap efecte terapèutic. L’expresident va morir poques hores més tard.

 

Els metges de Washington eren experts reputats i van aplicar els procediments mèdics existents en aquella època. Per què no van poder ajudar-lo? El cert és que el cos humà és extremadament complex. Per reparar-lo, generalment cal una comprensió detallada i precisa dels seus mecanismes i de la naturalesa del trastorn que l’afligeix, uns coneixements que ningú en aquell moment posseïa. Sense aquesta comprensió, gairebé qualsevol intervenció significativa acabava essent perjudicial.

 

Els activistes i líders polítics actuals es troben regularment en una situació força similar a la dels metges de l’era premoderna. Tenen teories més aviat rudimentàries sobre el funcionament de la societat i les causes subjacents als problemes socials, a partir de les quals extrauen una varietat de remeis, molt sovint ineficaços o nocius.

 

Quanta gent té el problema? Quanta gent es preveu que el tingui en el futur? La intervenció pública mitigarà el problema? Quins són els objectius i els efectes esperats de la intervenció pública? Aconseguirà els seus objectius? En quina magnitud? Quins són els principals beneficis, costos i riscos de les mesures? Existeixen polítiques o solucions alternatives que puguin tenir resultats similars amb un cost més baix?

 

A casa nostra, ni els programes electorals, ni els programes econòmics de govern ni les proposicions de llei ni les Iniciatives Legislatives Populars (ILP) han d’anar precedides d’una memòria d’impacte que abordi les preguntes esmentades. Així doncs, s’aproven mesures com la regulació de preus del lloguer o la rebaixa lineal de les taxes universitàries sense avaluar-ne l’impacte, el cost d’oportunitat o les seves potencials alternatives. De fet, molt sovint, i per insatisfactori que ens sembli, l’aproximació més sàvia per part dels decisors públics és, simplement, no actuar.

“Molt sovint, i per insatisfactori que ens sembli, l’aproximació més sàvia per part dels decisors públics és, simplement, no actuar”

Si l’anterior és cert, per què observem just el contrari? L’activitat reguladora a Espanya s’ha quadruplicat els darrers 35 anys: de 2.207 lleis, decrets i decrets lleis a 8.436. La campiona és Catalunya, amb el 12% de la producció legislativa.

 

Votants, activistes i líders polítics es mouen principalment, no per un ideal de justícia, sinó pel desig de ser percebuts com a justos. Aquestes dues motivacions estan íntimament relacionades, i a primera vista es podria pensar que pràcticament no es distingeixen: si vull que se’m vegi com un actor que treballa per la justícia, el que he de fer és treballar per la justícia.

 

Tanmateix, existeix almenys una manera de distingir el desig de X del desig de percebre’s com a promotor de X. Es tracta d’observar els esforços de l’individu en qüestió per esbrinar què promou X. La persona que busca X necessita coneixements exactes sobre allò que promou X. Aquell qui només cerca l’aparença de treballar per aquella causa, necessita creences fortes, però no necessàriament creences vertaderes, raonades, demostrades.

 

Si hom perseguís ideals elevats com la justícia o el bé comú, treballaria dur per esbrinar què promou aquests ideals i s’endinsaria en la millor evidència disponible per corregir els errors de les seves suposicions. Si, en canvi, només busca posicionar-se com a lluitador d’una causa justa, tindrà poca cura en contrastar els seus arguments i evitarà l’evidencia que pugui minar les seves creences. És més, adoptarà hàbits que el conduiran a mantenir creences fortes, difícils de revertir.

 

Tornant a la desafortunada mort de George Washington, recomano als nostres líders que segueixin el jurament hipocràtic de la medicina: Primum est non nocere, no faràs cap mal!

El qüestionari | Salvador Sostres

ElTribú

| 23 febr., 2021

El qüestionari | Salvador Sostres

23 febr., 2021 |

Escriptor – @sostresarticulo

Un referent intel·lectual i un referent polític.

 

Bill Waterson, Johan Cruyff.

 

Un llibre.

 

Altazor.

 

La idea política més sobrevalorada i la més infravalorada.

 

Igualitarisme, Pinochet.

 

Llibertat o igualtat?

 

Ordre.

 

Una ciutat.

 

Barcelona.

“Tall de parmesà”

La pitjor amenaça per a la democràcia liberal.

 

La poca dutxa.

 

Una beguda.

 

Sake.

 

Què vols que et digui Déu, si existeix, quan arribis al cel?

 

Que ha enviat al puto infern el qui ha escrit “si existeix”.

 

Com serà Catalunya l’any 2050?

 

Igual que ara.

 

Un lema vital.

 

Tall de parmesà.

 

Per què ElTribú.Cat?

 

És un far a la marina.

 

 

  Fes un pas endavant i ajuda’ns a fer realitat El Tribú. Fes-te tribunero fundador del diari fent clic aquí.

El qüestionari | Oriol Vidal-Barraquer

ElTribú

| 23 febr., 2021

El qüestionari | Oriol Vidal-Barraquer

23 febr., 2021 |

Politòleg i consultor – @oriolvbc

Un referent intel·lectual.

 

Maggie Smith.

 

Un referent polític.

 

Si dic Santi Vila em fareu un vanishment com a la JK Rowling?

 

Un llibre.

 

Una princesa a Berlín, d’Arthur Solmssen.

 

La idea política més sobrevalorada i la més infravalorada.

 

L’apocalipsi, d’una banda, l’optimisme, de l’altra.

 

Llibertat o igualtat?

 

Llibertat.

 

Una ciutat.

 

Londres.

“Perquè la política catalana necessita debat d’idees homologables a la resta del món avançat”

La pitjor amenaça per a la democràcia liberal.

 

La desconfiança.

 

Una beguda.

 

El vermut.

 

Què vols que et digui Déu, si existeix, quan arribis al cel?

 

“Ho veus Oriol? S’ha de fer cas a les àvies!”

 

Com serà Catalunya l’any 2050?

 

Confio que més pròspera i més lliure que ara.

 

Un lema vital.

 

Les persones no som persones sense les persones.

 

Per què ElTribú.Cat?

 

Perquè la política catalana necessita debat d’idees homologables a la resta del món avançat.

 

 

  Fes un pas endavant i ajuda’ns a fer realitat El Tribú. Fes-te tribunero fundador del diari fent clic aquí.

Primera esmena | Jordi de la Torre

ElTribú

| 22 febr., 2021

Primera esmena | Jordi de la Torre

22 febr., 2021 |

@jorditor

Fa dies que he de sentir dir que ningú no hauria d’anar a la presó per les opinions que expressa i que la violència no és mai la solució en una democràcia. Això últim confio que no s’ho creu absolutament ningú i crec que no val la pena ni parlar-ne, però potser un altre dia sí, ja veurem. La primera idea tampoc no crec que la comparteixi gaire gent, però sí que em va bé que en parlem ara.

 

He sentit gent que protesta perquè dimarts vam tancar Pablo Hasél en una gàbia però que diuen que no comparteixen les coses que deia, i fins i tot que els semblen repugnants i ell un mal educat i coses encara molt més grosses*. Però diuen que és totalment irrellevant què va dir. S’ha de poder dir tot (sense càstig penal, s’entén; els cops de roc d’altres conciutadans a títol personal són un debat diferent). Totes les opinions, com a mínim.

 

Ja dic que no sé si això s’ho creu gaire gent. Podemos, per exemple, ha presentat una proposició de llei al Congrés “para la protección de la libertad de expresión”. Proposen derogar alguns articles del codi penal que consideren contraris a la llibertat d’expressió. Concretament volen eliminar els delictes d’injúries a la corona i altres institucions de l’estat, ofenses als sentiments religiosos i enaltiment del terrorisme. Però, com era de preveure, no diuen res d’altres delictes d’opinió, com per exemple tot l’univers dels anomenats delictes d’odi. És a dir que del tot del tot irrellevant el contingut de les opinions sembla que no ho seria. No acabem de fer net.

 

L’article 510 del Codi Penal, per exemple (que Podemos no esmenta en la seva proposició de llei) prohibeix amb penes de presó expressions que fomentin o promoguin públicament l’odi, l’hostilitat o la discriminació per motius racistes, antisemites, religiosos, ètnics, d’orientació o identitat sexual, de gènere, etc. També prohibeix amb penes de presó coses com la “negació” o “trivialització” del genocidi o el “menyspreu” o “descrèdit” de grups racials, ètnics, nacionals, etc. o la “justificació” de certs delictes contra aquests grups. I més coses que ja comentarem un altre dia.

“Hem delegat en uns quants jutges la definició precisa del contingut d’aquesta llibertat, sense massa limitació textual. D’això n’ha sortit una jurisprudència voluminosa sobre què protegeix i què no la llibertat d’expressió, fent tota mena d’equilibris i de distincions arbitràries”

Qui defensa Hasél però creu que està bé que Pedro Varela (un llibreter de Barcelona que venia obres feixistes) anés a la presó ha d’explicar per què les opinions d’un s’han de protegir i les de l’altre no. Potser hi ha maneres raonables de fer-ho, però no val dir que és irrellevant el que digui Hasél, i que l’únic que importa és el seu dret a dir-ho, quan és evident que no és així.

 

Un problema endèmic que tenim amb la llibertat d’expressió és que no sabem ben bé què invoquem ni com ho hem de fer per regular-ne la intensitat. A Espanya (igual que a la majoria de democràcies) és un dret fonamental protegit pel dret positiu, però amb extrema imprecisió. La Constitució Espanyola veig que protegeix el dret “a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions”, però diu que aquesta llibertat té el seu límit en el respecte als drets i deures fonamentals i particularment el dret a l’honor, la intimitat, la pròpia imatge, i la protecció de la infantesa i la joventut, que pots comptar què pot voler dir tot plegat. El Conveni Europeu de Drets Humans també protegeix la “llibertat d’expressió”, que segons diu “comprèn la llibertat d’opinió”, però explica de seguida que aquesta llibertat es pot restringir per llei amb mesures “necessàries, en una societat democràtica” per protegir, res, poca cosa… Per exemple: la seguretat nacional, la integritat territorial, la seguretat pública, la defensa de l’ordre i la prevenció del crim, la protecció de la salut, la moral, la reputació, la confidencialitat, o l’autoritat i la imparcialitat del poder judicial. És a dir, sota cap concepte excepte per tots els motius que generalment justifiquen les actuacions estatals de tota mena.

 

A la pràctica, això vol dir que hem delegat en uns quants jutges la definició precisa del contingut d’aquesta llibertat, sense massa limitació textual. D’això n’ha sortit una jurisprudència voluminosa sobre què protegeix i què no la llibertat d’expressió, fent tota mena d’equilibris i de distincions que a mi em semblen arbitràries. En resum, algunes opinions es poden perseguir i altres no i ja ho anirem veient sobre la marxa.

 

Això no té per què ser així. La llibertat d’expressar opinions es podria protegir de manera molt més clara i precisa. No cal limitar-se com hem fet fins ara a invocar de manera genèrica la “llibertat d’expressió”, identificar excepcions també extremadament genèriques (protecció de la moral i de l’ordre?) i esperar que els jutges facin els equilibris oportuns.

 

Un possible començament seria, per exemple, aclarir explícitament que la simple expressió d’opinions no pot ser castigada. Vindria a ser com estendre a tota la ciutadania la immunitat que donem als diputats per les opinions que expressen en l’exercici de les seves funcions. Si creiem de veritat que l’estat no ha de perseguir la simple expressió d’opinions no veig cap motiu de pes per no fer-ho. Quedaria evidentment la qüestió de distingir entre el que és estrictament opinió i altres tipus d’expressió, com passa ara amb la immunitat dels diputats. L’altre dia Carles Puigdemont donava pistes de per on podrien anar els trets lliberticides en aquest escenari quan deia al Parlament Europeu que el “feixisme no és una opinió”. Però confio que la definició d’”opinió” acceptada pels diccionaris i per la jurisprudència estigui a prova d’aquest tipus de trampes semàntiques.

 

Entenc que n’hi hauria prou amb una reforma del codi penal que digués precisament això, que no es podrà condemnar ningú per cap delicte sobre la base exclusivament d’opinions que hagi expressat. Reformar la Constitució o el Conveni Europeu, que seria encara millor, seria una feinada i segurament a curt termini no cal.

 

Si més no, seria interessant que qui s’oposi a la idea expliqui exactament quines opinions creu que sí que s’han de poder castigar i per què. I sobretot que no pugui mai més criticar un empresonament simplement perquè “tothom té dret a expressar les seves opinions encara que no ens agradin”.

 

* Masclista, fins i tot.

El qüestionari | Laura Fabel

ElTribú

| 22 febr., 2021

El qüestionari | Laura Fabel

22 febr., 2021 |

Periodista – @laurafabel

Un referent intel·lectual i un referent polític.

 

He deixat de tenir-ne… Els meus avis eren més savis.

 

Un llibre.

 

La rebel·lió dels animals, de George Orwell. Per dir-ne un que és entretingut i profund al mateix temps…

 

La idea política més sobrevalorada i la més infravalorada.

 

La més sobrevalorada, qualsevol utopia. La més infravalorada, el reformisme.

 

Llibertat o igualtat?

 

Llibertat. Prioritzar la igualtat a tota costa significa acabar amb la llibertat. Mentre que la llibertat permet també avançar cap a la igualtat.

 

Una ciutat.

 

Roma.

“Perquè em fa il·lusió tornar a escriure en català”

La pitjor amenaça per a la democràcia liberal.

 

Les xarxes socials.

 

Una beguda.

 

Aigua natural.

 

Què vols que et digui Déu, si existeix, quan arribis al cel?

 

Que no hi ha infern, però sí justicia.

 

Com serà Catalunya l’any 2050?

 

Seguirà parlant del franquisme espanyol.

 

Un lema vital.

 

Panta Rei (Heràclit). I res humà m’és aliè (Terenci).

 

Per què ElTribú.Cat?

 

Perquè em fa il·lusió tornar a escriure en català.

 

 

  Fes un pas endavant i ajuda’ns a fer realitat El Tribú. Fes-te tribunero fundador del diari fent clic aquí.

El qüestionari | Martí Jiménez Mausbach

ElTribú

| 22 febr., 2021

El qüestionari | Martí Jiménez Mausbach

22 febr., 2021 |

Vicepresident i Director de Recerca de l’Institut Ostrom@MartiJim7

Un referent intel·lectual.

 

Elinor Ostrom, Premi Nobel d’Economia.

 

Un referent polític.

 

Roger Douglas, Ministre de Finances de Nova Zelanda (1969-1990).

 

Un llibre.

 

Les virtuts burgeses. Ètica per a l’era del comerç, de Deirdre McCloskey.

 

La idea política més sobrevalorada i la més infravalorada.

 

La idea més sobrevalorada és la del consens. El desacord és inevitable en una societat plural. El liberalisme és el sistema institucional que no pretén minimitzar el desacord, sinó minimitzar la necessitat d’acord.

La idea més infravalorada és la de l’interès compost. Si un país passa de créixer de l’1% al 5%, la diferència de benestar en un sol any és relativament petita, però amb el pas del temps la diferència és abismal. Si l’economia nord-americana hagués crescut un punt percentual menys per any, entre 1870 i 1990, el 1990 serien més pobres que Mèxic.

 

Llibertat o igualtat?

 

Les persones lliures prenen decisions lliures. Les decisions lliures porten resultats desiguals.
Igualtat jurídica, llibertat individual i fraternitat voluntària.

 

Una ciutat.

 

Copenhagen.

“Igualtat jurídica, llibertat individual i fraternitat voluntària”

La pitjor amenaça per a la democràcia liberal.

El pensament de suma zero. Nosaltres o ells? Per què no tots dos?

 

Una beguda.

 

El gintònic fred i el cacaolat calent.

 

Què vols que et digui Déu, si existeix, quan arribis al cel?

 

Prefereixo que em recordin a la Terra.

 

Com serà Catalunya l’any 2050?

 

Desitjo que sigui el país on no es malgasta ni una gota de talent. On tothom percep que està construint o ajudant altres persones a construir, o ensenyant a construir, o tenint cura d’aquells que estan construint.

 

Un lema vital.

 

Sigues família per als amics, amic per als desconeguts, i desconegut per als enemics.

 

Per què ElTribú.Cat?

 

Perquè l’empobriment del capital social, polític i econòmic d’un país és directament proporcional a l’empobriment del seu debat públic. Necessitem idees que perforin la comoditat i el servilisme, que cultivin la cultura del descobriment.

 

 

 Fes un pas endavant i ajuda’ns a fer realitat El Tribú. Fes-te tribunero fundador del diari fent clic aquí.

El qüestionari | Pau Labró

ElTribú

| 19 febr., 2021

El qüestionari | Pau Labró

19 febr., 2021 |

Membre del Consell de Redacció i analista financer – @LabroPau

Un referent intel·lectual i un referent polític.

 

M’agradaria reivindicar la figura de Joan Sardà Dexeus. Les seves idees van tenir una incidència real i molt positiva en la vida econòmica, política i social d’un país destruit per la dictadura i l’autarquisme.

 

Un llibre.

 

La riquesa de les nacions, d’Adam Smith. Entre d’altres coses, és una bona crítica a l’imperialisme europeu, fet que els crítics de l’economia de mercat acostumen a obviar, i refuta la idea que la vida humana és un joc de suma zero.

 

La idea política més sobrevalorada i la més infravalorada.

 

La més sobrevalorada, que cal canviar el model productiu del país.
I un concepte que tendim a oblidar és la importància dels incentius. És una obvietat però la qualitat de les nostres lleis i polítiques públiques millorarien si tinguéssim en compte aquests efectes de segona derivada.

 

Llibertat o igualtat?

 

Llibertat per poder donar sentit i forma a la teva vida sense emprenyar ni que t’emprenyin massa. Això no hauria de ser incompatible amb una actitud d’agraïment per l’herència intel·lectual i material d’aquells que ens han precedit ni amb l’objectiu d’ampliar l’horitzó d’oportunitats pels qui vindran.

 

Una ciutat.

 

Guardo un bon record de les capitals mediterrànies del sud d’Europa.

“Perquè confio en les persones que hi ha al darrere”

La pitjor amenaça per a la democràcia liberal.

 

Una economia estatalitzada. Parafrasejant a Hayek, no és possible mantenir un sistema democràtic sense economia de mercat.

 

Una beguda.

 

El cava durant el dinar familiar dels diumenges.

 

Què vols que et digui Déu, si existeix, quan arribis al cel?

 

Tranquil, has fet tot el que has pogut.

 

Com serà Catalunya l’any 2050?

 

Més que una predicció un desig: espero que no siguem una societat tan hiperpolititzada. Potser per falta de tradició, tenim unes altes expectatives del que ens poden oferir les institucions democràtiques i hem reduït de forma progressiva el rol de la iniciativa i la responsabilitat individuals. Tampoc estem ajudant gaire a les generacions joves actuals. D’una banda, els insuflem grans aspiracions vitals i revolucionàries però alhora mantenim polítiques que els perjudiquen.

 

Un lema vital.

 

Coneix-te a tu mateix i evitaràs alguns ridículs.

 

Per què ElTribú.Cat?

 

Perquè confio en les persones que hi ha al darrera.

 

 

Fes un pas endavant i ajuda’ns a fer realitat El Tribú. Fes-te tribunero fundador del diari fent clic aquí.

El qüestionari | Bernat Dedéu

ElTribú

| 19 febr., 2021

El qüestionari | Bernat Dedéu

19 febr., 2021 |

Filòsof i músic en construcció – @BernatDedeu

Un referent intel·lectual.

 

Voltaire.

 

Un referent polític.

 

Pere El Gran.

 

Un llibre.

 

La Ilíada.

 

La idea política més sobrevalorada i la més infravalorada.

 

El progrés. La guerra.

 

Llibertat o igualtat?

 

Submissió.

 

Una ciutat.

 

Manhattan.

“Perquè no fa cap mena de falta”

La pitjor amenaça per a la democràcia liberal.

 

La manca d’imaginació.

 

Una beguda.

 

Quan era alcohòlic, l’Old Fashioned. Ara sóc un menyspreable senyor que beu Ginger Beer amb gel i llimona.

 

Què vols que et digui Déu, si existeix, quan arribis al cel?

 

Guess you were wrong, fuckhead.  

 

Com serà Catalunya l’any 2050?

 

Espantosa, sòrdida i nauseabunda.

 

Un lema vital.

 

Deixa’m en pau.

 

Per què ElTribú.Cat?

 

Perquè no fa cap mena de falta.

 

 

 Fes un pas endavant i ajuda’ns a fer realitat El Tribú. Fes-te tribunero fundador del diari fent clic aquí.

Totes les veus de VOX | Montse Nebrera

ElTribú

| 19 febr., 2021

Totes les veus de VOX | Montse Nebrera

19 febr., 2021 |

@MNebrera

La visió simplista dels populismes com una categoria única es contradiu amb la tendència predominant de criminalitzar els que es situen a la dreta, mentre es comprèn, justifica i fins i tot integra en les estructures de poder els que ho fan per la banda esquerra. Sigui com sigui, la paraula ha entrar en l’argot polític espanyol amb Vox, i si els populismes es defineixen per apel·lar directa i visceralment al poble que, com un tot rousseaunià, està cridat a emetre una compacta voluntat general al marge de la democràcia liberal, s’ha de dir que una anàlisi profunda de Vox permet veure-hi més d’una voluntat, més d’una veu.

“En tots els partits hi ha corrents, de vegades molt contraposades, però no es concedeix el benefici de la pluralitat interna a una formació que s’arracona sense apel·lació possible en l’extrema dreta”

Perquè l’amalgama Vox inclou: nacionalistes espanyols, mirall o reflex dels perifèrics, per als quals el sentiment patriòtic s’arrenglera sols entorn la idea d’Espanya i que, per tant, serien partidaris d’una vertebració territorial com la de França, però a la carlista, entenent i afavorint els que sempre han anomenat “les Espanyes”; els partidaris del compromís polític amb transcendència religiosa per als quals certes polítiques d’esquerra relacionades amb la vida, la identitat de les persones o els conceptes de família i educació són un perill per a la pau i la cohesió social, com està succeint en països com Bèlgica o Holanda; i també inclou els crítics amb la partitocràcia en general, perquè entenen que, a la recerca del poder, els partits han oblidat les seves obligacions, una de les quals, evitar els problemes que genera una immigració caòtica i irregular, no han gestionat amb competència, fent-ne recaure els efectes sobre les classes més desafavorides.

 

En tots els partits hi ha corrents, de vegades molt contraposades, però no es concedeix el benefici de la pluralitat interna a una formació que s’arracona sense apel·lació possible en l’extrema dreta. Amb traços tan gruixuts, uns traços que a més sols es dibuixen a una banda, és impossible aprofundir en la cultura política, i aquesta dificultat ho és també per a la democràcia. Una democràcia, per cert, que vàrem acordar que no seria militant, i que per tant, admet qualsevol partit, ens agradi o no, excepte el que justifiqui la violència per a la consecució dels seus fins.

El qüestionari | Roger Montañola

ElTribú

| 18 febr., 2021

El qüestionari | Roger Montañola

18 febr., 2021 |

Director Senior a Llorente y Cuenca@roger_mont

Un referent intel·lectual.

 

Hans Rosling.

 

Un referent polític.

 

Josep Antoni Duran Lleida.

 

Un llibre.

 

Factfulness.

 

La idea política més sobrevalorada i la més infravalorada.

 

Pagar més impostos fa societats més igualitàries.

Necessitat de auditar i reduir la despesa pública.

 

Llibertat o igualtat? 

 

Sense llibertat no hi pot haver igualtat.

 

Una ciutat. 

 

Barcelona.

“Cal donar la batalla!”

La pitjor amenaça per a la democràcia liberal.

 

El Bonisme generalitzat.

 

Una beguda.

 

Vi negre.

 

Què vols que et digui Déu, si existeix, quan arribis al cel? 

 

“Que te quiten lo bailao”.

 

Com serà Catalunya l’any 2050?

 

Si segueix igual, trista, acomplexada i decadent.

 

Un lema vital.

 

Ja reposarem en pau.

 

Per què ElTribú.Cat?

 

Cal donar la batalla!

 

 

 Fes un pas endavant i ajuda’ns a fer realitat El Tribú. Fes-te tribunero fundador del diari fent clic aquí.

El qüestionari | Eric Herrera

ElTribú

| 18 febr., 2021

El qüestionari | Eric Herrera

18 febr., 2021 |

Empresari i músic. President de l’Institut Ostrom@erichpunti

Un referent intel·lectual.

 

John Locke, perquè és un intel·lectual total. Impulsa la revolució científica moderna creant l’empirisme; i impulsa la revolució política moderna creant el liberalisme.

 

Un referent polític.

 

Margaret Thatcher, perquè més enllà d’errors i encerts, em fascina la força i les conviccions d’una dona d’origen humil que va canviar i modernitzar un país de dalt a baix. Fins i tot enfrontant-se als seus propis companys de partit, homes retrògrads i anquilosats.

 

Un llibre.

 

Camí de Servitud, de F. A. von Hayek.

 

La idea política més sobrevalorada i la més infravalorada.

 

Els drets socials.

L’autogestió cooperativa.

 

Llibertat o igualtat?

 

Llibertat.

 

Una ciutat.

 

Barcelona.

“En un país cada vegada més abocat al discurs infantilitzat, calen plataformes intel·lectuals que superin els debats provincians i reforcin les idees de la llibertat”

La pitjor amenaça per a la democràcia liberal.

 

El populisme reaccionari.

 

Una beguda.

 

El vi.

 

Què vols que et digui Déu, si existeix, quan arribis al cel?

 

Benvingut al paradís del llibertinatge.

 

Com serà Catalunya l’any 2050?

 

No ho sé. Però podria ser una regió europea (a l’entorn de BCN) estratègicament ben col·locada dins un marc global basat més en les grans metròpolis que en els Estats.

 

Un lema vital.

 

“No són els anys de la teva vida el que compta. És la vida en els teus anys”, Abraham Lincoln.

 

Per què ElTribú.Cat?

 

En un país cada vegada més abocat al discurs infantilitzat, calen plataformes intel·lectuals que superin els debats provincians i reforcin les idees de la llibertat.

 

 

Fes un pas endavant i ajuda’ns a fer realitat El Tribú. Fes-te tribunero fundador del diari fent clic aquí.

El qüestionari | Guillem Cerdà

ElTribú

| 18 febr., 2021

El qüestionari | Guillem Cerdà

18 febr., 2021 |

Estudiant de filologia – @guillem_cerda

Un referent intel·lectual.

 

Jaume Vallcorba.

 

Un referent polític.

 

Arcadi Espada.

 

Un llibre.

 

El Quixot.

 

La idea política més sobrevalorada i la més infravalorada.

 

Huawei.

Apple.

 

Llibertat o igualtat? 

 

Llibertat.

 

Una ciutat.

 

Barcelona.

“Jo hagués preferit fitxar pel NYT però per algun lloc s’ha de començar”

La pitjor amenaça per a la democràcia liberal.

 

Alexander Golovín. Puto rus.

 

Una beguda.

 

Margarita Montjoi.

 

Què vols que et digui Déu, si existeix, quan arribis al cel? 

 

Un cinc pelat.

 

Com serà Catalunya l’any 2050?

 

Més pobra.

 

Un lema vital.

 

Tot per a mi.

 

Per què ElTribú.Cat?

 

Jo hagués preferit fitxar pel NYT però per algun lloc s’ha de començar.

Les bullangues de Hasél | Jordi Graupera

ElTribú

| 17 febr., 2021

Les bullangues de Hasél | Jordi Graupera

17 febr., 2021 |

Tots els Estats poden suportar certa tensió sense moure’s. El cas Hasél ara mateix és perfectament assumible per l’Estat espanyol. I no només sense despentinar-se, sinó també fent-se encara més estable, perquè és una prova d’estrès que pot superar i per tant immunitzar-s’hi. Fins i tot si canvien el codi penal per alliberar-lo, només haurà canviat una mica la relació de forces entre PP i PSOE i el paper que els seus jutges poden jugar en les seves batalles internes. Potser tindrà costos en una negociació a porta tancada en un despatx de la Unió Europea, per mala imatge. Res. A més, per cost d’oportunitat, desvia el focus que hi havia sobre d’altres coses. I assenyala un dret, el de la lliure expressió, amb el que tothom, tothom que ha sortit aquests dies a fer comunicats de suport, merdeja d’una manera o altra. La majoria de les institucions que s’han queixat poden prescindir de les coses que diu Hasél. Potser no poden restar callats si ell posa en evidència que el dret és el de tots i que la història no s’ha acabat sinó que es recrudeix com més va. El resultat són bullangues i comunicats.

 

Més coses: un dret és l’obligació d’algú de defensar-lo. Quan qui ho ha de fer no ho fa, també es qüestiona l’autoritat de qui té encarregat fer-ho. Aleshores, com a Lleida, els particulars potser entenen que és també el seu deure sagrat protegir aquests drets. La divisió del treball entre governants i governats es trenca quan els governants no protegeixen els drets dels governats. Etcètera.

 

També: una manifestació és un exèrcit en la reserva. Té la missió d’enviar el senyal que si volem, no ens governen. Però fa molt de temps que és només un simulacre que pot expressar preferències electorals i prou. I les preferències electorals no signifiquen gran cosa, ara mateix, excepte el canvi de guàrdia de qui governa: canviar-ne uns per uns altres.

“Una manifestació és un exèrcit.  Té la missió d’enviar el senyal que si volem, no ens governen”

Si això no duu a la revolució, i no sembla que hi dugui, duu aleshores a un cert cinisme, a una mena de desànim col·lectiu que degrada les relacions personals, professionals i cíviques. S’escampa una mena de desesperança perquè ni hi ha propòsit ni hi ha progrés, i aquesta desesperança és la llavor de l’egoisme, en el sentit de treure partit per un mateix dels béns que fan possible la vida comuna: des de la urbanitat fins a robatori dels recursos públics.

 

Les destrosses de les manifestacions ens avisen d’això. Són el símbol perfecte d’aquesta degradació cívica a la que ens portem tots plegats, els governants i els governats. Per elles mateixes, les destrosses no signifiquen res: són gairebé un ritual que en realitat pacifica la manifestació perquè li dona a tothom un paper d’acord als seus límits de cada dia. Ahir es veia en la gent que reculava quan es van començar a incendiar contenidors. Es veia també en el fet que qui respon amb bales de foam són una divisió concreta dels mossos, no pas tots. És un ritual que redueix el conflicte als seus especialistes. Però suposen una mena d’avís, com va passar a Urquinaona, de la degradació interior, de l’incendi interior de la nostra porqueria, els nostres contenidors de merda, que deixen de poder contenir-la i s’escampa com fum per tot el nostre organisme.

 

Un altre aspecte: la pèrdua d’autoritat dels mossos, que es va veure a Vic. Els mossos d’esquadra estan perdent gran part de l’autoritat que els permet funcionar. No han perdut la por que fan, però és una por que cada cop més depèn dels seus excessos i no de la seva proporcionalitat o sentit de la justícia. Això també degrada de la vida pública. Al final, els mossos serveixen no pas per protegir l’ordre públic i la seguretat, sinó per protegir els representants públics i la seva seguretat. És una fórmula perfecta per a l’enviliment de les relacions humanes.

 

Només ens queda construir espais cívico-morals, sense deixar que els poders públics hi entrin gaire. Que els discursos polítics no ens influeixin gaire. Que no influeixin en els nostres afectes, en les nostres preferències. L’altra possibilitat és la revolució. Però té els seus perills, ja en parlarem un altre dia, que ara mateix em penso que la majoria de la població veu com una alternativa pitjor que no pas el perill de la degradació creixent de la nostra vida. Potser el punt de desequilibri arribarà en algun moment i tot rebentarà, o potser farem tard. Però una cosa que sí que estem veient és que almenys les coses no surten del tot de franc, com l’empresonament de Hasél. El preu, però, és relativament baix pels poders polítics perquè ho paguen amb quatre destrosses ara, i en còmodes terminis de degradació cívica, cosa que els és completament igual. Els és més igual a ells que als nois que posen benzina a la merda.

El qüestionari | Pepe Albert de Paco

ElTribú

| 17 febr., 2021

El qüestionari | Pepe Albert de Paco

17 febr., 2021 |

Periodista – @albertdepaco

Un referent intel·lectual.

 

Arcadi Espada.

 

Un referent polític.

 

Cayetana Álvarez de Toledo.

 

Un llibre.

 

El Manifest Comunista.

 

La idea política més sobrevalorada i la més infravalorada.

 

L’alliberament i la submissió.

 

Llibertat o igualtat? 

 

Igualtat.

 

Una ciutat. 

 

Barcelona.

“Sóc de l’Espanyol, ja no em ve d’aquí”

La pitjor amenaça per a la democràcia liberal.

 

La democràcia.

 

Una beguda.

 

Un whisky fumat al restaurant L’Havanna.

 

Què vols que et digui Déu, si existeix, quan arribis al cel?

 

Tu rai!

 

Com serà Catalunya l’any 2050?

 

Un joc olímpic.

 

Un lema vital.

 

Et diré un contralema: ‘Així ja m’está bé’.

 

Per què ElTribú.Cat?

 

Sóc de l’Espanyol, ja no em ve d’aquí.

 

 

Fes un pas endavant i ajuda’ns a fer realitat El Tribú. Fes-te tribunero fundador del diari fent clic aquí.

El qüestionari | Maria Vila

ElTribú

| 17 febr., 2021

El qüestionari | Maria Vila

17 febr., 2021 |

Advocada i professora associada – @mvilaredon

Un referent intel·lectual.

 

Amos Oz.

 

Un referent polític.

 

Angela Merkel.

 

Un llibre.

 

Gods, Wasps and Stranglers: The Secret History and Redemptive Future of Fig Trees, de Mike Shanahan.

 

La idea política més sobrevalorada i la més infravalorada.

 

L’estatisme i el dret a l’autodeterminació.

 

Llibertat o igualtat?

 

Una cosa porta a l’altra.

 

Una ciutat.

 

Tel Aviv.

“Perquè cal un espai de modernitat en català on es puguin defensar unes idees que no es troben enlloc, malgrat que no sé si són ben bé les meves”

La pitjor amenaça per a la democràcia liberal.

 

La democràcia liberal.

 

Una beguda.

 

Manhattan.

 

Què vols que et digui Déu, si existeix, quan arribis al cel?

 

Si existeix no crec que perdi el temps parlant amb mi, però benvinguda i ens ho passarem bé.

 

Com serà Catalunya l’any 2050?

 

Independent.

 

Un lema vital.

 

En contra dels lemes vitals.

 

Per què ElTribú.Cat?

 

Perquè cal un espai de modernitat en català on es puguin defensar unes idees que no es troben enlloc, malgrat que no sé si són ben bé les meves.

 

 

Fes un pas endavant i ajuda’ns a fer realitat El Tribú. Fes-te tribunero fundador del diari fent clic aquí.

El qüestionari | Montserrat Nebrera

ElTribú

| 16 febr., 2021

El qüestionari | Montserrat Nebrera

16 febr., 2021 |

Advocada i professora de Dret Constitucional – @MNebrera

Un referent intel·lectual.

 

Plató.

 

Un referent polític.

 

Alexander Hamilton, malgré tout.

 

Un llibre.

 

El retorn dels cèsars, de José Manuel Otero Novas, que ho va dir tot molt abans que Harari.

 

La idea política més sobrevalorada i la més infravalorada.

 

La igualtat entre sexes. La virtut.

 

Llibertat o igualtat? 

 

Només som iguals en valor. La llibertat és una conquesta infinita.

 

Una ciutat.

 

Qualsevol metròpoli ben gestionada, i l’individu, la primera nació.

“Només som iguals en valor. La llibertat és una conquesta infinita”

La pitjor amenaça per a la democràcia liberal.

 

La informació possible en el món dels algoritmes cibernètics.

 

Una beguda.

 

Aigua potable, i vi negre.

 

Què vols que et digui Déu, si existeix, quan arribis al cel? 

 

Per què vas dubtar quan ja m’havies sentit?

 

Com serà Catalunya l’any 2050?

 

Post-apocalíptica, si no ens hi posem.

 

Un lema vital.

 

Conserva el que la història demostra que funciona.

 

Per què ElTribú.Cat?

 

Per desfer l’equívoc de que “liberal-conservadorisme” és un oxímoron.

 

 

Fes un pas endavant i ajuda’ns a fer realitat El Tribú. Fes-te tribunero fundador del diari fent clic aquí.

El qüestionari | Jordi de la Torre

ElTribú

| 16 febr., 2021

El qüestionari | Jordi de la Torre

16 febr., 2021 |

Un referent intel·lectual i un referent polític.

 

Això dels “referents” només serveix per acabar fent cas d’idees estúpides de gent que ha tingut altres idees (poques) no tan estúpides. La immensa majoria d’idees que pugui tenir qualsevol dels nostres “referents” no tenen cap interès i millor que no en fem cap cas.

Però perquè no es digui que no vull jugar amb els altres nens, de polític suposo que em quedaria amb l’opció òbvia: els Reis Catòlics. Trump prometia però ha acabat perdent. De totes maneres el que és especialment urgent és acabar amb socialdemòcrates com Winston Churchill o Margaret Thatcher com a referents polítics, sobretot entre la dita dreta de Catalunya.

Intel·lectual, Robin Hanson.

 

Un llibre.

 

Home, si n’haguéssim de salvar només un suposo que coneixent-nos acabaríem salvant l’Alcorà, per respecte.

 

La idea política més sobrevalorada i la més infravalorada.

 

La més sobrevalorada suposo que és la de la llei i els seus derivats com el seu “imperi” o l’estat de dret. Crec que tendim a veure’ls com la causa de moltes coses bones quan en realitat en són conseqüències.

La més infravalorada durant dècades, ho hem descobert en aquests últims mesos, ha estat la de No Saturar les UCIs dels Hospitals. Es parlava molt de llibertat, igualtat, justícia, democràcia, etc. però ha hagut d’arribar la grip aquesta dos punt zero perquè aprenguem que qualsevol idea política està supeditada al nou valor suprem de No Saturar les UCIs dels Hospitals. Així que històricament deu haver estat la idea més infravalorada, suposo, perquè no se’n parlava gaire i ha resultat ser la màxima aspiració de la política, el fi que tot ho justifica.

 

Llibertat o igualtat? 

 

Mira, qualsevol cosa menys la carraca de la “igualtat d’oportunitats, que no de resultats”. No es pot ser més repel·lent. Tampoc no sé si són conscients del desgavell de dimensions còsmiques que provocaria mirar d’acostar-se a la igualtat d’oportunitats de veritat. Però s’ha de reconèixer que és una idea útil per identificar gent perillosa. En qualsevol cas insisteixo que és un debat obsolet, de poca volada, les dues coses són petites i ridícules davant el nou valor suprem universal de No Saturar les UCIs dels Hospitals.

 

Una ciutat.

 

Nova York no.

“Si algun dia arriba la democràcia liberal ja tindrem temps de preocupar-nos de les amenaces. No ens avancem”

La pitjor amenaça per a la democràcia liberal.

 

Si algun dia arriba la democràcia liberal ja tindrem temps de preocupar-nos de les amenaces. No ens avancem.

 

Una beguda.

 

Últimament somio sovint que estic connectat per via intravenosa a una mena de suero i que ja no em cal obrir la boca per beure ni menjar.*

 

Què vols que et digui Déu, si existeix, quan arribis al cel? 

 

M’han dit que tenies alguna pregunta.

 

Com serà Catalunya l’any 2050?

 

Suposo que ocuparà més o menys el mateix espai que ara, no veig possibilitats d’expansió. Més petita tampoc no crec que es faci, em sembla que tot el que havíem de perdre ja ho hem perdut.

 

Un lema vital.

 

Però vaja, ja veurem.

 

Per què ElTribú.Cat?

 

Perquè no hi escriu gent d’esquerres, m’han dit.

 

* L’escenari del somni és sempre una casa o un hotel. Ni somiant no gosaria contribuir a saturar un Hospital.

 

Fes un pas endavant i ajuda’ns a fer realitat El Tribú. Fes-te tribunero fundador del diari fent clic aquí.

TTT (Temptació Tercer Tripartit) | Miquel Bonet

ElTribú

| 15 febr., 2021

TTT (Temptació Tercer Tripartit) | Miquel Bonet

15 febr., 2021 |

Ara no hi és. Però hi serà. Ja hi podeu pujar de peus. A mesura que els republicans es vagin reunint amb els negociadors de Junts i constatin de nou que els convergents els intentaran apunyalar per l’esquena a la mínima ocasió, la temptació apareixerà, espectral, com el fantasma de l’àvia que emergeix en vigília i et xiuxiueja a cau d’orella: «això no anirà bé nen».

 

Ara us diran que no, que ni parlar-ne, que són els del 155 i que és el PSC més lerrouxista de la història —i serà innegable, C’s ha fet molt bé la feina d’arrossegar-lo abans de morir, com un mascle inseminador de pregadeu— i que blablablà. Però la TTT, estarà allà, en tots els passadissos del Parlament com un elefantet bufó i maldestre. En totes les sales de Zoom en un racó de la pantalla, escoltant-t’ho tot i amb el micròfon mutejat. Serà a tot arreu, com un home del frac intentant cobrar un deute fins i tot abans de contraure’l.

 

I el noi Pere Aragonès i la seva colla també hauran de seduir la tropa de la CUP, que vés a saber amb quina bertranada es despenjaran i quin peatge demencial poden exigir a canvi de l’abstenció que garanteixi un govern exactament igual que el que teníem des de la inhabilitació de Quim Torra, però amb l’interinatge d’Aragonès fet oficial.

“Quina putada el resultat del 14-F! Aquest empat capciós a 33 —l’edat de la presumpta mort de Crist—, que faculta els republicans a pactar govern amb els socialistes, sense renunciar a la presidència”

Potser passaran tres dies o cinc o dotze i s’esgotarà el termini per formar govern. Mentrestant la simpàtica temptació s’anirà engreixant i fent-se una noia ferma i de profit. Quina putada el resultat del 14-F! Aquest empat capciós a 33 —l’edat de la presumpta mort de Crist—, que faculta els republicans a pactar govern amb els socialistes, sense renunciar a la presidència. No seria tan difícil vendre-ho. Requeriria una bona oferta del PSOE, de canviar vots d’investidura per indults, d’una posada en escena creïble de la Taula de Diàleg que va humiliar a Rufián. De no demanar gaires conselleries ni vicepresidències.

 

Us deu semblar que Pedro Sánchez no cedirà res de tot això, però no n’estem tan lluny. En el suport als pressupostos espanyols ja hi havia promeses soterrades en aquest sentit, i és el somni humit de Pablo Iglesias, que sense dominar Catalunya li va coixa tota la seva estratègia espanyola. És fins i tot un risc que el PSOE podria assumir, de tan bé que li ha anat el 14-F, guanyant i enfonsant el seu competidor directe, el PP; i aïllant i centrifugant el nombrós vot fatxa català cap a la ratera de VOX, en una clarificació política que, malgrat els udols pesadíssims dels autoanomenats antifeixistes, només es pot que celebrar. La TTT també traurà el cap per Madrid per dir holis.

 

I, potser, ja que hi som, seria desitjable que uns i altres hi cedissin i es concedissin aquest premi merescut. Per l’alternança de govern; perquè amb els convergents —que ara tenen un bon cacau muntat amb la queixalada del PDeCAT, que li ha robat la Presidència a la Lauríssima, gràcies a déu— no es podrà avançar en el procés d’emancipació nacional; perquè el que serà important la pròxima legislatura serà la unitat per xuclar fons europeus, o pel que sigui. Però tard o d’hora, us ho asseguro, algú es mirarà el gerro del sobre de la taula, fins al moment inadvertit, i dirà: «mireu quines flors més boniques». I temptadores.

El qüestionari | Xavi Salvatella

ElTribú

| 15 febr., 2021

El qüestionari | Xavi Salvatella

15 febr., 2021 |

Consultor de Comunicació i Diplomàcia Corporativa – @xavisalvatella

Un referent intel·lectual.

 

F.A. Hayek.

 

Un referent polític.

 

The Iron Lady.

 

Un llibre.

 

Aigua de mar, del més gran.

 

La idea política més sobrevalorada i la més infravalorada.

 

El dogma socialista; discernir per matisos.

 

Llibertat o igualtat? 

 

La igualtat plena mai no és llibertat.

 

Una ciutat.

 

Jerusalem.

“Perquè ens ho mereixem. I Catalunya, també”

La pitjor amenaça per a la democràcia liberal.

 

Els qui diuen defensar-la abraçats als diversos nacionalismes.

 

Una beguda.

 

Un guaro amb gel mentre ella em parla en paisa.

 

Què vols que et digui Déu, si existeix, quan arribis al cel? 

 

L’Espanyol no guanyarà mai la Champions perquè ja és prou miracle que existeixi.

 

Com serà Catalunya l’any 2050?

 

Una nació dels Estats Units d’Europa amb el drama de ser part del sud d’una civilització en el seu ocàs final.

 

Un lema vital.

 

Demà ens morirem.

 

Per què ElTribú.Cat?

 

Perquè ens ho mereixem. I Catalunya, també.

El qüestionari | Irune Ariño

ElTribú

| 15 febr., 2021

El qüestionari | Irune Ariño

15 febr., 2021 |

Politòloga i Subdirectora de l’Instituto Juan de Mariana@irunearino

Un referent intel·lectual.

 

Chandran Kukathas, per la seva recerca i defensa de la tolerància i de la immigració. Crec que Kukathas és un dels intel·lectuals liberals que més bé representa aquesta filosofía, la màxima de la qual és que tothom té dret a perseguir els seus plans vitals amb llibertat sempre que ho faci de forma pacífica.

 

Un referent polític.

 

Pel que fa a referents polítics, sempre n’he tingut dos, de fet tots dos catalans tot i que de partits diferents: l’Artur Mas i l’Albert Rivera. Sempre em van semblar dels millors oradors que han passat pel Parlament i dos líders carismàtics que van saber fer un pas al costat quan tocava.

 

Un llibre.

 

Un que he llegit fa poc: Hayek’s Modern Family, de Steven Horwitz. Una bona explicació de la familia com a institució evolutiva i capdal per a la estructuració social de qualsevol societat. Es tracta també d’una defensa ampla de la família.

 

La idea política més sobrevalorada i la més infravalorada.

 

Com a idea sobrevalorada, el mantra del postmodernisme que atribueix a la socialització i la cultura la causa de quasi totes les institucions socials que reprodueixen dinàmiques que no els agraden. I com a més infravalorada, el dret d’associació (a tots els nivells), la idea que els individus han de tenir dret a associar-se amb altres individus en qualsevol àmbit humà. També per a constituir unitats administratives alternatives dins d’un mateix Estat o generant-ne un de nou.

 

Llibertat o igualtat?

 

Llibertat com a valor suprem per a desenvolupar-se personalment. I igualtat davant la llei i igualtat d’oportunitats.

 

Una ciutat.

 

Saragossa, sempre, la ciutat on vaig nèixer, on hi tinc les arrels, no només meves, sinó familiars. Però bé, Figueres també, que és on viscut la major part de la meva vida.

“Els mitjans de comunicació, es diu, són el quart poder, el contrapès dels governs. ElTribú.cat neix amb aquest ànim”

La pitjor amenaça per a la democràcia liberal.

 

El populisme de dretes i esquerres que maquilla l’atac a la llibertat a través d’una impostada genuina comprensió dels problemes de la “gent”.

 

Una beguda.

 

Aigua per a la sed i cervesa per a la resta. Una beguda per prendre amb els amics, amb els companys de feina, amb la familia. Per parlar de coses tribials o per tenir una discussió filosòfica.

 

Què vols que et digui Déu, si existeix, quan arribis al cel? 

 

Que se li ha fet llarga l’espera (tant de bo) i que em vol dir 4 coses.

Ara de debò. M’agradaria que em digués que m’estava esperant, que he anat contra allò establert, que he seguit els meus instints i que ho he fet bé.

 

Com serà Catalunya l’any 2050?

 

No sé com serà però si sé com m’agradaria que fos. M’agradaria que fos un lloc més obert i amb més llibertat. Un lloc on ningú et pregunti d’on vens, com et sents o què parles a casa. Però també un lloc on el poder polític tingui més inconvenients a l’hora d’intervenir en la vida dels seus ciutadans.

 

Un lema vital.

 

In vino veritas.

 

Per què ElTribú.Cat?

 

Els mitjans de comunicació, es diu, són el quart poder, el contrapès dels governs. O això intenten, alguns. ElTribú.cat neix amb aquest ànim. L’ànim de donar la veu a una part de la societat catalana que s’havia quedat òrfena i de contribuir a eixamplar l’esfera de la llibertat d’expressió. ElTribú.cat vol ser un referent periodístic rigoròs en l’àmbit català. I per tots aquests motius és quasi una obligació moral sumar-se al projecte.

Qüestionant els candidats | Àngels Chacón

ElTribú

| 14 febr., 2021

Qüestionant els candidats | Àngels Chacón

14 febr., 2021 |

Candidata del PDeCAT@angelschacon

Un referent intel·lectual i un referent polític?

 

No sóc una persona de referents, intento escoltar i valorar les opinions de tothom, però sense idolatrar ningú.

 

Quin és el segon candidat més preparat de cara a gestionar la crisi sanitària i la recuperació econòmica?

 

La Joana Ortega clarament, una dona preparada i que ha demostrat ser capaç de gestionar el país en una situació de crisi econòmica molt complexa. Ara amb ella hi tornarem.

 

Un llibre?

 

La resistència íntima, de Josep Maria Esquirol.

 

La idea política més sobrevalorada y la més infravalorada?

 

La immediatesa, els canvis i les transformacions en política, requereixen de meditació, consensos i sovint més temps del que voldríem. La més infravalorada, malauradament, la coherència, ho hem vist darrerament.

 

Llibertat o igualtat?

 

No hem d’escollir, llibertat per escollir en igualtat de condicions. Llibertat individual i col·lectiva. Però sí, llibertat per escollir el futur del nostre país, llibertat per poder escollir l’escola dels nostres fills, llibertat per poder crear una empresa i tenir les màximes facilitats.

 

Una ciutat?

 

La meva Igualada.

 

“La gent es mereix la veritat i prometre l’impossible i generar frustració en la societat erosiona la nostra democràcia”

La pitjor amenaça per a la democràcia liberal?

 

Els extrems, vinguin d’on vinguin, i el populisme. La gent es mereix la veritat i prometre l’impossible i generar frustració en la societat erosiona la nostra democràcia.

 

Quin és el millor sistema econòmic i per què el capitalisme?

 

Tot aquell sistema que generi oportunitats sense permetre que ningú es quedi enrere.

 

Una beguda?

 

L’orxata.

 

En què ha millorat Catalunya en els darrers 10 anys? En què ha empitjorat?

 

Hem avançat cap a una majoria social molt àmplia que anhela ser un país més lliure, i hem demostrat que volem autodeterminar-nos com a nació. Ara bé, hem deixat de ser un referent a nivell internacional i les nostres institucions han vist minvat el seu prestigi. Nosaltres volem recuperar la veu catalana al món i el prestigi de les institucions catalanes.

 

Com serà Catalunya el 2050?

 

Aquí està la clau, depèn de qui la governi. Si depèn de nosaltres, un subjecte polític i econòmic referent a Europa i al món.

 

Un lema vital?

 

Viu i deixa viure.

 

Que vol que li digui Déu, si existeix, quan arribi al cel?

 

Has estat una persona coherent.

 

Quan és legítim que un polític menteixi?

 

Que menteixi, mai.

Qüestionant els candidats | Marta Pascal

ElTribú

| 13 febr., 2021

Qüestionant els candidats | Marta Pascal

13 febr., 2021 |

Candidata del PNC@martapascal

Un referent intel·lectual i un referent polític.

 

Ramon Trias Fargas i Àngela Merkel.

 

Qui és el segon candidat més preparat de cara a gestionar la crisi sanitària i la recuperació econòmica?

 

La nostra número 2 de la candidatura, Rosa Orriols. És assessora de la OMS. Som l’únic partit que porta professionals sanitaris als primers llocs de la candidatura.

 

Un llibre.

 

Llegeixo molt assaig polític, però permeteu-me que escombri cap a casa i em quedi amb Perdre la por. Un manifest a favor de la política, on reflexiono sobre el paper de la política catalana en els últims anys i, sobretot, quin ha de ser el projecte de futur com a país.

 

La idea política més sobrevalorada i la més infravalorada.

 

Crec que en política totes les idees són legítimes si són honestes i democràtiques.

 

Llibertat o igualtat? 

 

Són dos conceptes perfectament compatibles. No he estat mai de blanc o negre.

 

Una ciutat.

 

Qualsevol que estigui a prop del Mediterrani. Tinc pendent una visita a Atenes.

“Jo sempre dono la cara”

La pitjor amenaça per a la democràcia liberal.

 

Els populismes i els extremismes. Malauradament els tenim massa a prop.

 

Quin és el millor sistema econòmic i per què el capitalisme?

 

Jo crec en la meritocràcia, el talent i la igualtat d’oportunitats.

 

Una beguda.

 

Coca-cola.

 

En què ha millorat Catalunya en els últims 10 anys? En què ha empitjorat?

 

No es tracta de millorar o empitjorar, sinó que aquests últims deu anys han servit sobretot per descobrir que les coses s’han de fer diferent.

 

Com serà Catalunya lany 2050?

 

Serà com els catalans volem que sigui. A mi m’agradaria que tornés a ser una nació capdavantera a Europa i on la gent hi visqués bé i s’hi guanyés bé la vida.

 

Un lema vital.

 

No sé si és un lema, però tinc clar que quan tinc un objectiu no llenço mai la tovallola.

 

Què vol que li digui Déu, si existeix, quan arribi al cel?

 

Vas ser honesta.

 

Quan és legítim que un polític menteixi?

 

Mai.

 

A La República, Plató explica el mite de Giges; un pastor que va trobar un anell que, al fer-lo girar, el feia invisible. Si vostè trobés un anell com aquest, per a què el faria servir?

 

Jo sempre dono la cara.

Qüestionant els candidats | Jéssica Albiach

ElTribú

| 13 febr., 2021

Qüestionant els candidats | Jéssica Albiach

13 febr., 2021 |

Candidata d’En Comú Podem@jessicaalbiach

Un referent intel·lectual i un referent polític.

 

Petra Kelly.

 

Qui és el segon candidat més preparat de cara a gestionar la crisi