p39.2

9800€ de 25000€

9800€ de 25000€

Sense un gra de sal #13 | Claudio

ElTribú

| 20 juny, 2021

Sense un gra de sal #13 | Claudio

20 juny, 2021 |

@clorgu

“La visión prudencial de la política no piensa en la política como un ejercicio teleológico. La tarea del estadista no es lograr un cierto telos independientemente de las circunstancias particulares, sino debe abordar los desafíos y mantener el barco en la superficie de las aguas”, Ferenc Hörcher.

 

“The European project tends to replace representative governments in a national frame by a governance of rules in a post-national frame. Political governments are said to rest on risky processes and dangerous affects”, Pierre Manent.

 

 

“Depression began its ascent when the disciplinary model for behaviors,the rules of authority and observance of taboos that gave social classes and both sexes a specific destiny, broke against norms that invited us to undertake personal initiative by enjoining us to be ourselves. Depression presents itself as an illness of responsibility in which the dominant feeling is that of failure. The depressed individual is unable to measure up; he is tired of having to become himself”, Alain Ehrenberg, The Weariness of the Self.

 

“Así, la elección se establece entre un Mesías que acaudilla una lucha, que promete libertad y su propio reino, y este misterioso Jesús que anuncia la negación de sí mismo como camino a la vida. ¿Cabe sorprenderse de que las masas prefirieran a Barrabás?” J.Ratzinger, Jesús d Nazaret.

 

“Le courage ne caractérise pas généralement les intellectuels, qui ne possèdent comme patrimoine que leur réputation, et le regard porté sur eux par leurs concitoyens”, Chantal Delsol.

EL TRIDENT FRANCÉS.

 

3. Chantal Delsol (I)

“Ce que je recherche, c’est l’inconnu. Je n’ai que faire de rapporter des classifications zoologiques, géologiques, botaniques, ou dans tous les domaines. Tout ce que nous connaissons dans cet ordre de chose ne nous apporte rien (qui soit un remède).
Si nous ne trouvons rien d’inconnu, rentrer au port signifiera pour nous mourir, avec plus de certitude que dans un naufrage”, Jean Giono, Fragments d’un Paradis.

 

“La philosophie, ça peut être aussi apprendre à vivre sans se fermant dans une espèce de forteresse pour ne pas soufrir” 

 

“La personne se construit comme sujet en reconnaissant par elle-même la dure loi de la réalité”, Il n’y a ni homme ni femme (La Nouvel Âge des Pères)

 

“Le courage ne caractérise pas généralement les intellectuels, qui ne possèdent comme patrimoine que leur réputation, et le regard porté sur eux par leurs concitoyens”, Populisme. Les demeurés de l’Histoire.

 

“Aujourd’hui nous savons qu’il n’y a pas des bonnes dictatures. Nous savons qu’une mauvaise démocratie est toujours meilleure qu’une ‘bonne’ dictature. Donc, nous n’avons plus, pour ainsi dire, des recours, et c’est ainsi que la démocratie perd son aura. Et nous sommes là

 

“La démocratie moderne repose sur trois principes: la politique est une chose humaine, incertaine, la définition du bien commun est elle-même aléatoire; une philosophie de la personne: tout adulte est adulte, capable de prendre des décisions; on croit à l’amélioration possible du monde grâce à nous

 

“La démocratie exige, non seulement le respect des lois, mais un certain type de comportement qui sous-tend les lois”, Le Crépuscule de l’Universel.

 

“Les Lumières n’étaient pas seulement une récusation du monde chrétien, mais une mise à l’épreuve en général de la cohérence du monde chrétien”, Il n’y a ni homme ni femme (La Nouvel Âge des Pères).

 

“Jamais un peuple ne se soulève au nom d’un concept. Il est trop lié à la vie et ne comprend que la vie. Il ne peut défendre des idées que si celles-ci répondent aux exigences de la quotidienneté. Les concepts ne l’intéressent pas, ni les grands récits, et c’est seulement par tromperie qu’on peut les lui faire adopter”, Populisme. Les demeurés de l’Histoire.

 

“Mais l’équilibre! Nul ne sait où il se trouve. Il dépend de facteurs multiples, qu’il s’agit de mesurer subjectivement. Aucune nation ne peut se donner un ministère de l’équilibre”, Le Crépuscule de l’Universel.

 

“On a remplacé l’attente du salut spirituel par le progrès temporel, et aujourd’hui on ne croit même plus au progrès temporel. On revient à une conception d’éternel retour, on n’a plus de temps fléché, et l’idée de salut est remplacée par l’idée de destin. On y perd une part de notre liberté; et c’est tout un pan de la démocratie qui s’effondre avec

 

“La gouvernance, type de gouvernement sans gouvernement, voudrait remplacer le débat entre les visions du monde par la négociation des intérêts … la querelle entre les finalités (ou guerre des dieux) est censée être remplacée par un compromis entre les intérêts matériels (on peut négocier les intérêts, mais on ne peut négocier les croyances)

 

“Normalement la politique ne lutte pas contre le mal, mais contre l’adversité – quelle différence ! L’adversité est le pays de l’ennemi sur lequel on ne porte pas de jugement de valeur, mais dont on sait qu’il souhaite vous anéantir”, La Haine du Monde.

 

“Finalement on aperçoit combien la raison elle-même se trouve saisie et capturée par le mythe. Croire que le monde humain pourrait s’ériger à l’abri de la seule raison, après avoir éliminé les mythes, c’est déjà un mythe“.

 

“Il ne faudrait pas prendre cette défense de la particularité pour du relativisme. Il ne s’agit pas de prétendre que l’esclavage était légitime du temps des Athéniens, pendant qu’il ne l’est pas aujourd’hui. Il s’agit plutôt d’affirmer que la réalité du monde dépasse toute théorie, que nul monde culturel ne frise la perfection, et que les mondes culturels sont aimés en dépit de leur imperfection. Il devient alors tout à fait absurde de refuser le statut de démocratie au régime de Périclès, en raison de l’esclavage. C’est du provincialisme, relatif au temps et non à l’espace, que de croire sa propre époque la seule valable et bonne historiquement”, Le Crépuscule de l’Universel.

 

“La démocratie n’est pas quelque chose de technique, ce n’est pas une science… Je crois que le bon sens de l’homme ordinaire est aussi capable que la science de celui qui est champion dans la métaphysique des sphères: jusqu’à 1989, les intellectuels français étaient en grand majorité marxistes… Mais le bon peuple votait Pompidou-Poher, lui!

 

“Ce qui distingue la droite de la gauche, c’est la manière de décrire cet homme dont tout le monde veut le bien… D’où vient le mal qui se décline en misère, injustice, oppression? Que doivent faire les gouvernants pour que les humains soient plus heureux?

 

“Un homme seul mourant au nom de ses valeurs, c’est un seigneur. Un peuple qui se suicide au nom de ses institutions, c’est un peuple d’idéologues”, Chantal Delsol, La Republique, une question française.

 

“Le combat des dissidents pour la vérité est un combat contre le rationalisme vu comme un nihilisme (la rationalité pure ne décrit que le vide). Au totalitarisme comme rationalité s’oppose la vie vécue comme témoignage. Au totalitarisme comme tout politique s’oppose le geste individuel, qui à lui seul porte le monde, parce qu’il le construit et parce qu’il le nomme

 

“Salvo votar a Le Pen. No puede hacer mucho porque no tiene pensadores. Pueden revolverse, usar la fuerza. Cuando no tienes la palabra, usas la fuerza hasta el momento en el que haya pensadores que les defiendan o al menos les entiendan“.

 

“Marine Le Pen et son père avant elle s’inscrivent et s’inscrivaient dans cette défense de la civilisation occidentale qui était collée à la chrétienté en tant que civilisation chrétienne… finalement c’est ce mouvement défenseur de la civilisation occidentale qui a provoqué les fascismes corporatistes du 20ème siècle

 

“La pensée antimoderne, quand elle a voulu se concrétiser, a agi comme une utopie : il lui fallait terroriser, sans réussir pour autant à s’imposer”, Le Crépuscule de l’Universel.

 

“Se fabriquer un diable est trés mauvais pour la démocratie… Si un parti est le diable il faut l’interdire

 

“L’humanisme, stricto sensu, désigne une croyance qui situe l’homme au centre, d’un point de vue métaphysique et par là, moral – quant à sa dignité et à sa responsabilité. La pensée classique occidentale d’origine judéo-chrétienne, et la pensée des Lumières qui la suit et la radicalise est à cet égard typiquement un humanisme – même si les Lumières commencent
à opérer ce décentrement qui détrône l’homme de sa place solaire. Ce décentrement est aujourd’hui accompli … Ce qui nous anime dorénavant, c’est plutôt quelque chose comme la philanthropie, qui consiste à aimer les humains et à nourrir pour eux de la compassion”, Le Crépuscule de l’Universel.

 

“Le mot populisme est une injure aujourd’hui. Il n’y a pas de gens qui se disent populiste“.

 

“Dès qu’un leader politique est traité de populiste par la presse, le voilà perdu. Car le populiste est un traître à la cause de l’émancipation, donc à la seule cause qui vaille d’être défendue… Ils sont devenus les ennemis majuscules d’un régime qui prétend n’en pas avoir”

 

“L’horreur contemporaine des «populismes» provient de cette crainte de voir resurgir les passions chaudes (la peur, la vanité, l’héroïsme) qu’on avait crues définitivement remplacées par les passions froides (l’intérêt, le calcul, le commerce)”, Le Crépuscule de l’Universel.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

El locutori #6 | Gregorio Luri

ElTribú

| 19 juny, 2021

El locutori #6 | Gregorio Luri

19 juny, 2021 |

Gregorio Luri | @GregorioLuri

Anacharsis Cloots

 

Jean-Baptiste Cloots, baró du Val-de-Grâce, milionari, ateu i càndid, va ser un jacobí prussià nacionalitzat francès el 1792. Pel seu extremisme va ser qualificat per Wieland de “dimoni sans-culotte”. Cloot, però, es presentava orgullós com “la veu de la raó”. I per això, i no per ser un dimoni o un sans-culotte, va acabar -i jo crecc que en lògica conseqüència- guillotinat. 

 

Malgrat les seves evidents espurnes de genialitat i ser, alhora, l’inventor del terme “nihilisme” i el seu protomàrtir, no ha merescut ni una humil nota a peu en la història de la filosofia, flagrant injustícia a la que aquest humil Locutori vol posar remei. 

 

Va acudir entusiasmat a París a viure la revolució en primera fila i el primer que va fer va ser canviar-se el nom. Va triar el sonor d’Anacarsis i amb ell exercia “d’enemic personal de Jesucrist”, “d’orador del gènere humà” i de portaveu de “les armes de la raó contra les armes de la demència”. Mai va dubtar ni de que la raó estava de la seva part, ni de que ell estava de part del gènere humà.

 

Considerava evident que per ser un republicà cabal havia de ser un nihilista cabal, ja que només una república d’ateus pot fundar una “república dels drets de l’home”. El nihilisme no necessita invocar cap principi abstracte per fonamentar la llei. Però Robespierre, que tenia el poder, estava convençut que era necessari postular l’existència d’un Ésser Suprem per fer intel·ligible el cosmos i legítima la llei. Anacharsis li va contestar: “Jo em conformo amb un cosmos incomprensible i tu dobles la dificultat postulant un Theos incomprensible”.

 

Aquest home tan pur que va ser Robespierre, ssempre disposat a santificar el crim,  dictava que “no s’ha d’atacar un culte establert més que amb prudència i una certa delicadesa, per por que un canvi sobtat i violent es presenti com un atemptat a la moral i una dispensa de la mateixa probitat”. El conflicte entre tots dos es va resoldre de la manera pròpia de l’època. Cloots va ser arrestat el 2 de desembre de 1793 i lliurat a la dialèctica inapel·lable de la laguillotina el 24 de març de 1794, sota l’acusació d’ateisme.

 

Herman Melville, que no deixa d’interferir en aquest locutori amb la seva balena blanca, descriu així la tripulació del Pequod: “Una diputació d’Anacarsis Cloot de totes les illes de la mar, i de tots els racons de la terra, acompanyant el vell Acab per portar totes les queixes del món davant les barres d’un tribunal del què no molts d’ells tornaran”.

 

Anarquista

 

Confessió d’Steven Pinker a La taula rasa: “Com a jove adolescent al Canadà que s’enorgullia del seu pacifisme durant els romàntics anys seixanta, jo creia fermament en l’anarquisme de Bakunin. Em burlava de les tesis dels meus pares que si el govern en algun moment deposés les armes s’obririen les portes de l’infern. Les nostres previsions enfrontades es van sotmetre a prova a les 8 del matí del 17 d’octubre de 1969, quan la policia de Mont-real es va posar en vaga. Cap a les 11.20 es va produir el primer robatori en un banc. Al migdia, la majoria de les botigues de centre de les ciutats havien tancat a causa del pillatge. En unes hores més, els taxistes van cremar el garatge d’un servei de limusines que els havia estat fent la competència amb els clients de l’aeroport, un franctirador apostat en una teulada havia matat un policia provincial, els esvalotadors van assaltar diversos hotels i restaurants, i un metge va matar un lladre que havia entrat a casa seva en un barri residencial. Al final del dia, s’havien comès sis robatoris en bancs, s’havien saquejat cent botigues, s’havien produït 12 incendis, s’havia trencat una quantitat ingent de vidres i els danys a la propietat ascendien a tres milions de dòlars, abans que les autoritats de la ciutat haguessin de recórrer a l’exèrcit i, naturalment, a la Policia Muntada per restaurar l’ordre. Aquesta prova empírica decisiva va deixar la meva política esquinçada (i va ser la bestreta de la meva vida com a científic) “.

“L’home no és ni àngel ni bèstia, i qui vol ser àngel, fa el bèstia”, Pascal.

Àngel

 

Sobre els àngels, tres cites:

 

Georg Christoph Lichtenberg: “Com es riuen de nosaltres els nostres cosins, l’àngel i el mico”.

 

Pascal: “L’home no és ni àngel ni bèstia, i qui vol ser àngel, fa el bèstia”.

 

Sant Tomàs: “Els àngels són els anunciadors del silenci de Déu”.

 

Animal metafísic

 

Schopenhauer tenia a l’home per “un animal metafísic”. Trobem aquesta expressió en un capítol de El món com a voluntat i representació, titulat “Sobre la necessitat metafísica de l’home”, suggerint que la metafísica és una aspiració tan elemental com el menjar o la beguda.

 

Nietzsche afegirà que l’home no pot deixar de ser metafísica per una raó molt elemental: no pot deixar de parlar: “Molt em temo que no ens lliurarem de Déu, ja que encara creiem en la gramàtica” (El crepuscle dels ídols).

 

Rémi Brague puntualitza a Les Ancres dans le ciel que no n’hi ha prou amb dir que l’home fa metafísica. Cal afegir que existeix de manera metafísica. L’antropologia implica en ella mateixa una crida a la metafísica. Heidegger ho mostra en el nom que ell li dóna a l’home: “Dasein”, “ser-aquí”. L’home, vol dir-nos, no és un ens i, per tant, no el podem definir per una característica determinada: apareix més aviat com una manera de ser”.

 

Anaxàgores

 

Plutarc, Vida de Pèricles: “Diuen del mateix Anaxàgores que desatès per les moltes ocupacions de Pèricles, jeia amb el cap cobert, ja vell, disposat a deixar-se morir; quan va arribar a Pèricles aquesta notícia, va córrer espantat a la recerca del seu amic i li pregava amb tota classe de súpliques, plorant no per aquell, sinó per si mateix, davant la por de perdre aital conseller de la república. Anaxàgores es va descobrir i li va dir: “Pèricles, també els que necessiten la llum la nodreixen amb oli”.

 

Animal racional

 

Jonathan Swift: “He reunit material per escriure un tractat que prova la falsedat de la definició de l’home com animal rationale; i demostrar que només és rationis capax. Sobre aquest gran fonament de misantropia he erigit els meus Viatges de Gulliver”.

 

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

El Tribunal #10 | amb Roger Medina

ElTribú

| 18 juny, 2021

El Tribunal #10 | amb Roger Medina

18 juny, 2021 |

Parlem amb Roger Medina sobre els “sorprenents” efectes que han tingut la regulació del lloguer i la pujada del Salari Mínim Interprofessional (SMI)

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Però tu on has nascut? | Jordi de la Torre

ElTribú

| 18 juny, 2021

Però tu on has nascut? | Jordi de la Torre

18 juny, 2021 |

Jordi de la Torre | @jorditor

Kamala Harris va dir fa uns dies a Guatemala que si algú es planteja creuar Mèxic i arribar fins a la frontera dels Estats Units que no ho faci. Que els Estats Units continuaran fent complir les seves lleis i defensant la seva frontera. I que si arribes a la frontera et faran tornar*. Va aprofitar per recomanar una mica de boca-orella, dir a amics i familiars que no facin el viatge, que no val la pena. També va parlar d’ajudar a crear oportunitats a Guatemala perquè la gent no se’n vagi als Estats Units. Em sembla que no falta res. El missatge s’entén bé. Trump ja no és president i els nord-americans potser han escollit una vicepresidenta femella i que no sabem ben bé què però que blanca no és, d’acord. Però que ningú no es pensi que per això deixaran ara de discriminar i de negar drets a la gent en funció del lloc on han nascut o de qui són els seus pares. Suposo que l’administració va pensar que podia haver-hi confusió i que calia sortir a aclarir-ho. Aclarit.

 

Els nord-americans no són els únics que pensen majoritàriament que si has nascut al costat equivocat de certes línies imaginàries, que et bombin, haver-ho pensat millor quan vas omplir el formulari on tries el lloc de naixement. A veure si n’aprens. Probablement ho pensen pràcticament tots els països del món. A Espanya mateix vam tenir fa poc l’episodi de Ceuta i el govern d’esquerres va enviar-hi l’exèrcit i Europa unida es va indignar perquè el rei del Marroc permetia, fomentava, que vingués gent a molestar-nos. Fa dècades i molts governs socialistes que tenim filferro espinós a Ceuta i Melilla.

 

Tota restricció migratòria passa necessàriament per acceptar que podem negar drets a persones perquè han nascut allà i no aquí o perquè els seus pares són qui són, tenen la nacionalitat que tenen. Crida una mica l’atenció que ho acceptem amb tanta naturalitat. Que se’n parli tan poc a dreta i esquerra. Estic d’acord amb Vox que l’esquerra no parla prou d’immigració. No ens ha acabat d’explicar mai per què li sembla acceptable discriminar de manera radical en funció del lloc de naixement o de la nacionalitat dels pares. És a dir, no ha explicat mai per què està fonamentalment d’acord amb Vox. I suposo que s’entén que Vox i jo demanem més explicacions. 

“Trump ja no és president i els nord-americans potser han escollit una vicepresidenta femella i que no sabem ben bé què però que blanca no és, d’acord. Però que ningú no es pensi que per això deixaran ara de discriminar i de negar drets a la gent en funció del lloc on han nascut o de qui són els seus pares”

No crec que, amb la tecnologia actual, abans de néixer puguis triar més fàcilment el lloc de naixement o la nacionalitat dels pares que per exemple la raça. Però sembla que pràcticament tothom accepta que podem limitar drets en funció del lloc de naixement o de la nacionalitat dels pares però no de la raça. Per què?

 

La resposta no sé quina és però segur que no pot venir d’arguments sobre els efectes econòmics de la immigració ni els canvis culturals, religiosos, etc. sobre la població diguem-ne autòctona. Acceptar que els efectes econòmics o culturals de la immigració sobre la població autòctona justifiquen limitar l’entrada d’estrangers assumeix la rellevància de la distinció autòcton/estranger a l’hora de reconèixer i negar drets. Parteix de la base que el criteri rector és el que convé als autòctons per sobre dels estrangers, i per tant no respon a la meva pregunta. Vindria a ser com intentar justificar la legitimitat de la discriminació racial perquè hem d’evitar que els negres els prenguin la feina als blancs.

 

Ho dic també per qui parla de la necessitat de regular la immigració, d’ordenar-la, que l’important és lluitar contra les “màfies”, immigració sí, però legal, que si fomentar la immigració qualificada i no sé què. Molt bé, però primer ens haurien d’explicar exactament per què creuen que algú mereix menys drets per haver nascut aquí o allà. I s’entén que haver de demanar permís per venir a treballar, fins i tot si el permís fos relativament fàcil d’aconseguir, ja és tenir menys drets que algú a qui no li calen permisos.

 

Hi ha qui posa el crit al cel pel filferro de Melilla, per les devolucions en calent o pels CIEs. Però són només símptomes, no són el problema. Tancar els CIEs o aturar les devolucions en calent estaria bé, però al final són petites causes que no han de distreure’ns de l’enemic de veritat, que són les lleis sobre immigració.

 

Després hi ha la qüestió dels efectes econòmics que deia. Els llocs de treball dels autòctons, que és un clàssic d’aquests debats. Ja he dit abans que cap d’aquests arguments no s’aguanta si no acceptem primer que per algun motiu els autòctons, pel fet de ser autòctons, van primer, tenen més drets i ens n’hem de preocupar més. Però és que a més la idea que l’arribada d’immigrants té un efecte econòmic negatiu sobre els treballadors autòctons no té suport empíric. I l’economista Michael Clemens explicava fa uns anys que el preu que paguem cada any (en forma de menor productivitat global) per mantenir els estrangers lluny dels nostres barris i les nostres empreses pot rondar entre el 50 i el 150% del producte interior brut mundial.

 

Ens ha de fer molt de fàstic veure estrangers feinejant a prop nostre, perquè ni per no saturar les UCIs dels hospitals en temps del Covid hem arribat a pagar un preu tan alt.

 

* Ho va dir un parell de cops, que no hi anés ningú. Feia que no amb el cap i semblava molt seriosa. És raonable pensar que aquesta vegada ho deia de veritat. No com quan als debats electorals deia, després vam saber que de broma, que ella es creia a totes les dones que acusaven a Joe Biden de tocar-les més del compte. De totes maneres no tota la seva intervenció a Guatemala va ser seriosa. La vicepresidenta va parlar també dels “camins legals” per emigrar de Guatemala als Estats Units. Com els bons humoristes, sense somriure.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

A Déu el que és de Déu | Xavier Ortells

ElTribú

| 17 juny, 2021

A Déu el que és de Déu | Xavier Ortells

17 juny, 2021 |

@XavierOrtells

Entre d’altres mèrits, la-sèrie-de-què-tothom-parla, Mare of Easttown (HBO), ens confronta amb una elecció moral important. Què hauríem fet, de trobar-nos en la situació de la Mare Sheenan? Hauríem detingut el jove Ryan Ross, obeint el deure i fent així triomfar la veritat i la justícia, o hauríem acceptat i respectat la decisió d’uns pares (i de la nostra millor amiga) d’assumir ells la responsabilitat i protegir així el seu fill? La sèrie, a través de la seva protagonista i de la resolució dels diferents conflictes, pren partit per la veritat. Però les raons que justifiquen narrativament aquesta tria són religioses: la veritat ens farà lliures, podem ser perdonats i perdonar-nos i a través de la penitència ens retrobem amb la gràcia. A Mare of Easttown la Veritat esdevé l’instrument que permet la redempció de tots els personatges (fins i tot del capellà, que en ser exculpat del crim present és exculpat, implícitament, d’un abús anterior que no s’acaba d’esclarir).

 

Un final més modern (en el sentit literari del terme), més fosc, hauria fet potser que la Mare entengués i respectes les raons que porten uns pares a protegir el seu fill per damunt de tot. Com a conseqüència, la Mare hauria hagut de viure en la mentida i hauria traït el deure professional (cosa que ja ha provat de fer quan la interessada ha estat ella, col·locant heroïna al cotxe de la seva jove). No seria aquesta opció més realista, no estaria més d’acord amb la vida contemporània i la manera com maldem per no veure’ns arrossegats pels remolins de culpa i cinisme? Un altre guió possible (podem anomenar-la l’opció francesa) hauria pogut justificar la mateixa tria en base a una confiança laica en el sistema i la justícia. La meva parella, que treballa en la justícia de menors, apunta que la solució de la sèrie és, des d’un punt de vista pràctic, la més assumible: el menor sortirà del centre d’internament en 5-6 anys i la família podrà refer la seva vida, mentre que si s’ho hagués carregat el pare, la pena seria molt més llarga (sinó mortal: la pena capital és legal a Philadelphia, si bé no se n’ha executat cap des de 1999) i el menor potser acabaria rebentant en un moment o altre (un altre dels milers de ionquis dels EEUU).

“La sèrie, a través de la seva protagonista i de la resolució dels diferents conflictes, pren partit per la veritat. Però les raons que justifiquen narrativament aquesta tria són religioses”

Les tries de la sèrie i l’univers moral sobre el que es basteix la trama es fan evident en el capítol final que, titulat ‘Sagrament’, ens presenta un reguitzell de referències catòliques: des de l’explícit sermó del pare Mark, exhortant-nos a l’amor al proïsme, el perdó i el poder curatiu de la comunitat, passant per diferents confessions alliberadores i arribant a les icones creades per l’abraçada de Mare i Lor (una pietà) i l’ascens final de la Mare-Marianne per una escala (de Jacob) a un altell-cel purificat de dolor. El pecat (d’egoisme, d’ira, de gola; fins i tot l’original, el d’un nen) genera dolor i culpa però un cop encarem la veritat i demanem un perdó sincer, la redempció és possible.

 

En Manel Ollé em tuitava que la catarsi de la sèrie se’ns presenta amb un embolcall de teràpia psicològica que fa digerible aquesta narrativa de redempció a audiències contemporànies i descregudes (quan no obertament anti-clericals). Ja ens deia Foucault que el psicòleg és el nou confessor. No obstant, aquesta desviació podria no ser tan necessària als EEUU. Tot i que no és ni de bon tros el primer cop que la ficció nord-americana es basa en narratologia cristiana (de fet, quan no ho fa?), és interessant llegir la sèrie en el context actual: d’una banda, la presidència de Biden (com els personatges de la sèrie, un catòlic de Pennsilvània d’origen irlandès) i la seva croada per guarir ferides i cosir comunitats, i de l’altra, dels debats intel·lectuals en la dreta americana sobre el post-liberalisme i el paper de la religió, com en el cas de The Benedict Option de Rod Dreher (2017) i la seva crida a la formació de comunitats catòliques virtuoses.

 

És interessant de comprovar, al cap i a la fi, com una ficció essencialment religiosa és consumida sense gaire consciència de ser-ho. El cristianisme hauria esdevingut l’aire que respirem i en Tom Holland pot vendre milions d’un (horrorós) best-seller sobre How the Christian Revolution Remade the World, per explicar-nos els orígens cristians del nostre progressisme. Ens creiem menys, o gens, religiosos però acceptem lògiques narratives basades en un corpus doctrinal d’origen inequívoc. Segurament si una pel·lícula iraniana o egípcia presentés la tria de l’heroi basada en l’Alcorà detectaríem a seva religiositat, potser a més la criticaríem per retrògrada. Potser la consideraríem exòtica, com qui visita temples budistes a l’Àsia, tan relaxants, però no entén que una església és per molta gent lloc de pau i comunitat.

 

Que sigui una sèrie catòlica no li resta vàlua, necessàriament. Tota literatura es basa en un univers moral, o en la seva destrucció. Però una lectura de Mare of Easttown que no l’entengui com una obra essencialment cristiana ratllarà el frau. A Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Capitalisme, la màquina de fer | Marc Arza

ElTribú

| 16 juny, 2021

Capitalisme, la màquina de fer | Marc Arza

16 juny, 2021 |

Marc Arza@marcarza

L’esquerra Mr. Wonderful fa temps que va canviar els arguments per les consignes. “El capitalisme mata”. “No odies els dilluns, odies el capitalisme”. “El capitalisme no funciona, la vida és una altra cosa”. Això diuen. Les samarretes van imposar el pensament de 140 caràcters molt abans que Twitter fes acte de presència. El capitalisme, com el patriarcat o el neoliberalisme, és l’ase dels cops. Tot el que no agrada és culpa del capitalisme: la violència, la pobresa, el racisme, la desigualtat o la pandèmia. Com si aquestes xacres no fossin una constant de la humanitat que ja precedia el món d’Adam Smith. Com si no fos justament ara, al món del capitalisme global, que aquests mals són menys presents que mai. 

 

Al cap i a la fi, si juguem a la generalització grollera i convertim el capitalisme en responsable de tots els mals, també li haurem d’atribuir tots els béns de la modernitat.  La penicil·lina, la píndola anticonceptiva, l’aire condicionat o l’alfabetització universal. Res, poca cosa, ja es veu. En diem capitalisme, economia de mercat, lliure mercat o lliure empresa, l’eina té molts noms, però ha demostrat una capacitat productiva gairebé infinita. Per bé i per mal. Dels primers telers a la digitalització passant pel colonialisme. Què és el capitalisme? Res massa concret, un instrument extremadament útil i versàtil. La navalla suïssa dels sistemes econòmics.

“Tot el que no agrada és culpa del capitalisme: la violència, la pobresa, el racisme, la desigualtat o la pandèmia. Com si no fos justament ara, al món del capitalisme global, que aquests mals són menys presents que mai”

El capitalisme és, senzillament, una màquina de fer. Una màquina de fer tremendament efectiva. Capaç de multiplicar per 100 la riquesa de la Xina en poc més de quatre dècades. De país pobre a potència econòmica consolidada en menys temps del que dura una vida laboral. El capitalisme, la màquina de fer, ha industrialitzat el món, l’ha omplert d’infraestructures, alimenta nou mil milions de persones i, avui mateix, fabrica vacunes massivament per aturar un virus que fa un any i mig ni tan sols coneixíem. I a partir d’ara, què n’hem de fer d’aquest instrument poderós que ha fet progressar el món durant tres segles llargs? Orientar-lo a resoldre els reptes i les necessitats d’un món canviant.

 

Si la transició energètica és indispensable. Si la revolució sostenible és necessària. Si ens cal portar cap a la circularitat la forma com produïm, consumim i reciclem. Si tot això és veritat i urgent, la màquina per fer-ho, per fer-ho bé i fer-ho de pressa, es diu capitalisme. L’evolució de les lleis, els incentius i els valors que mouen els actors econòmics han canviat de forma substancial els mercats d’arreu del món. El nou capitalisme és el vell capitalisme amb un rumb ajustat als reptes d’avui. La mateixa energia que va servir per explotar el petroli, fabricar massivament automòbils de combustió i destruir ecosistemes, serveix per estendre les renovables, desenvolupar la mobilitat sostenible i explorar el creixement immaterial a través de la digitalització. La vella màquina de fer aplicada als reptes nous.

 

Capitalisme o sostenibilitat? Sostenibilitat? Doncs capitalisme sostenible!

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Sense un gra de sal #12 | Claudio

ElTribú

| 13 juny, 2021

Sense un gra de sal #12 | Claudio

13 juny, 2021 |

Claudio

“The problem with youth is that there is a place where it cannot go, but which its parents and grandparents have experienced in all its vividness: the past. The young have never seen the past and therefore have no intimate realization of it”, Solzhenitsyn & the engine of history, by Robert D. Kaplan.

 

“When you depend for your basic freedoms on convention, rather than law, once the convention is broken, the spell is broken. Once you get to a position where it is unthinkable to lock people up, nationally, except when somebody thinks it’s a good idea, then frankly there is no longer any barrier at all. We have crossed that threshold. And governments do not forget these things”, How science has been corrupted, by Matthew Crawford.

 

 

“As Philip Rieff once commented, in past times people did not go to church to be made happy; they went to have their misery explained to them”, Deaths delayed, by Carl R. Trueman

 

“The Poles associated with Solidarnosc thought they were fighting for truth, moral nobility, classical metaphysics, respect for religion, and the family. They were insufficiently appreciative of the nihilist turn taken in the West, which began in the 1960s”, Beyond the “Fanaticism of the Center”: Giving Poland and Hungary Their (Qualified) Dueby Daniel J. Mahoney.

 

 

 

“The stigma of being a bourgeois oppressor was not irremediable,” he recalls. “You could join the Communist party, a trade union, or a guerrilla commando in Mozambique. But white privilege? Where do you go to get over that? The dermatologist?”. Régis Debray, Radical Conservative, by Christopher Caldwell

 

“Biden is even more tedious than Voltaire.” Houellebecq’s yawn of boredom when contemplating the self-annihilation of modernity…

“Depuis 30 ans, les Européens se sont interdit de s’aimer tels qu’ils sont…Ils s’aiment comme le commencement d’une humanité nouvelle”, Pierre Manent.

EL TRIDENT FRANCÉS.

 

2. Pierre Manent (III)

 

“La condition de l’être humain se détermine comme liberté sous la loi. Or c’est précisément cette possibilité que la philosophie des droits de l’homme entend par-dessus tout écarter”, La Loi Naturelle et les Drois de l’Homme.

 

“Modern man refuses even to consider that posterity will be no more interested in him than he was interested in the generation which preceded him”, Charles Péguy, The Neglected IV.

 

“The last attack against natural law happened through an aspect that we seemed not to be able to put aside, as it is connected to a natural fact, that is, the difference between sexes”, Natural Law and the Imperative of Timeless Principles.

 

“L’important, ce n’est pas le territoire, ce n’est pas l’intégrité de la population, ce ne sont pas les origines. L’important, c’est cet instrument commun par lequel nous nous gouvernons ensemble…c’est le régime, c’est la politeia”, Démocratie et nation: Entretien avec Pierre Manent.

 

“Merely human compassion—fellow-feeling—is a passion or a sentiment that, as such, is not capable of being morally qualified. Left to itself, compassion for the victim easily changes into compassion for the torturer”, Who Is the Good Samaritan?.

 

La compassion seule ne permet pas de fonder un ordre juste“.

 

“La caridad es algo muy diferente al sentimiento del prójimo o la compasión. No se basa en el sentimiento ni en la imaginación … Aquí tenemos que confesar la verdad: los hombres no tenemos tendencia al amor y la amabilidad … la caridad no ve la apariencia conmovedora de nuestro prójimo, sino que apunta a la presencia invisible de Dios, del que nuestro prójimo es el rostro. ¡Perdón por este resumen de teología católica!“.

 

“Nous nous sommes enfermés dans cette alternative mortifère parce que nous nous sommes installés dans l’immanence come dans le vrai lieu de l’humanité”, Situation de la France.

 

“L’universalisme est l’âme même de l’Europe. Mais nos principes universels sont liés à des expériences intellectuelles, morales, religieuses, politiques particulières. Ils ne sont pas dans les formules qui les proclament“.

 

“La situación de “Europa” no es menos incómoda que la de la nación política: al igual que esta última, Europa se encuentra atenazada entre la región nativa y el género humano. El único marco conveniente a esta “sociedad civil” que es tan popular, es el mundo, o el globo. Su única lógica es la mundialización, o la globalización … El único principio viviente en nombre del cual hoy “se está construyendo Europa” –la “sociedad civil”– excluye la construcción de Europa, dado que, al quedar reducido a sí mismo, excluye toda construcción política”, Los problemas actuales de la democracia.

 

Depuis 30 ans, les Européens se sont interdit de s’aimer tels qu’ils sont…Ils s’aiment comme le commencement d’une humanité nouvelle“.

 

“La perversité de notre situation, se concentre dans la relation entre les migrations et la religion de l’humanité … La rencontre à laquelle nous sommes conviés est celle d’un présumé innocent et d’un présumé coupable ; elle est ordonnée par une inégalité morale de principe. C’est que la religion de l’humanité n’a pas été produite par l’humanité réunie mais par la vieille chrétienté fatiguée d’elle-même ou révoltée contre elle-même”,  Christianisme et immigration : le christianisme face à la religion de l’humanité.

 

“Il est urgent, je crois, de mesurer la nocivité pour nous désormais du mode de pensée hérité de l’expérience des guerres de Religion et de la construction subséquente de l’État neutre. Cet État a triomphé bien au-delà de ce qui était nécessaire ou utile; : à force de protéger notre liberté et nos droits, il a jeté un soupçon paralysant sur tous les objets de notre réflexion morale et sociale … Il s’agit de reconnaître qu’on peut débattre du bien humain sans déclencher la « guerre des dieux », c’est-à-dire des hommes”, Retrouver la raison.

 

“Aussi exalté soit-il, le sentiment de soi des Européens, ou de la classe dirigeante européenne, ne suffit pas à produire une légitimité politique. La conviction de la supériorité européenne se nourrissait jadis du sentiment que la nation européenne, la république démocratique dans le cadre national, représentait le stade ultime de la civilisation humaine. Aujourd’hui, ce même orgueil d’être parvenu au sommet de la civilisation, se nourrit du rejet de la nation : les Européens n’admettent plus qu’un seul point de vue sur le monde, le point de vue de l’humanité sans frontières, le point de vue de l’homme en général

 

Chesterton i els dogmes. Conversa amb Rémi Brague. 

 

El Trident a Le Charivari (II)

Funambulisme institucional | Guillem Espaulella

ElTribú

| 11 juny, 2021

Funambulisme institucional | Guillem Espaulella

11 juny, 2021 |

@gespaulella

Què defineix una democràcia sana? Sobre quins postulats ha de fonamentar-se per poder erigir-se com a tal? Existeix un prisma de valors objectiu per articular-la? Com a estudiant de Ciències Polítiques, no és estrany esdevenir un receptor habitual d’aquest tipus de qüestions. Vinguin formulades per part d’un conegut encuriosit, d’un professor soporífer que pretén -sense èxit- subvertir la passivitat dels seus alumnes o d’un d’aquells familiars que viu sota la impressió que “estudies per President”, el cert és que és excessivament habitual trobar-se reflexionant -o si més no filosofant- sobre què és exactament allò que se suposa ens diferencia de tots aquells Estats pels quals la “democràcia” significa poc més que un component semàntic per completar un nom oficial poc fidel a la seva realitat.

 

Les possibles respostes són tan variades com vàlides. N’hi ha que parlen de la sobirania de la voluntat popular (alguns en diuen avui mandat). D’altres -masses- se centren en elements purament majoritaris, mentre que un grup en manifest retrocés treu pit de la preponderància constitucional. Si bé és cert que totes aquestes aproximacions contenen un punt de raó (al cap i a la fi, què són els règims actuals sinó un constant equilibri d’aquests elements), jo sempre em presento com a advocat d’un component que, englobant part del ja expressat, es troba molt més en desús en aquest tipus de debats del que hom podria pensar: la figura institucional.

 

Les institucions són la garantia última de les nostres llibertats. L’expressió física dels postulats mínims sobre els quals s’articula la teoria de la democràcia liberal. Els espais tangibles on es desenvolupa la vida democràtica, on allò de la separació de poders, la independència judicial i la fiscalització entre estaments deixa de ser negre sobre blanc per esdevenir realitats materials. Representen la dignitat i els drets fonamentals, la defensa de la igualtat davant de la llei i la salvaguarda de quelcom tan essencial com és la propietat. És en la seva forma, en els seus processos, costums i imatge on verdaderament resideix allò que avui dia tot occidental entén per democràcia, i és respectant-les inequívocament com aquesta es mantenén en el temps.

“Resulta escandalosa la facilitat amb què els nostres diputats erosionen i carreguen contra la solemnitat d’allò que ens fa lliures i que sustenta el règim democràtic tractant les assemblees com si fossin un pati d’escola”

És per tot això que sobta -i indigna- la frivolitat i l’arrogància amb què una part gens negligible de la classe política actual es dedica a denigrar i menystenir l’institucionalisme legislatiu i governamental. Resulta escandalosa la facilitat amb què els nostres diputats erosionen i carreguen contra la solemnitat d’allò que ens fa lliures i que sustenta el règim democràtic tractant les assemblees com si fossin un pati d’escola. Que la indignitat i la mediocritat han estat les bases de la política de masses dels darrers anys és cosa ben sabuda. La deslleialtat electoral i la baixesa dialèctica són instruments inevitables quan el cinisme pren el control, però hi ha una diferència que mai pot ser transgredida entre allò que és polític i allò que és institucional. Les formes d’un àmbit mai poden ser extrapolades a l’altre; la banalització del discurs, el reduccionisme retòric i la fal·làcia conceptual tan pròpies de la campanya electoral actual prenen una nova dimensió destructiva quan són exportades a les cambres legislatives: un parlament convertit en un escenari de cabaret pseudointel·lectual és l’inici de la decadència institucional i l’empetitiment de la legitimitat efectiva dels governants. Cap àmbit és secundari quan parlem del manteniment de la supremacia institucional. L’estètica i les formes són tant o més cabdals que qualsevol altre element, i els qui no ho entenen no mereixen ser-hi.

 

Aquesta tendència ha anat sovint de la mà d’allò del que en deien la “nova política”; una mena de regeneracionisme descafeïnat que a mitjans de dècada trepitjava amb força sobre totes les sensibilitats del tauler ideològic. Uns venien de Catalunya, on el seu experiment de demagògia simplista feia temps que els conreava rèdit electoral. Els altres, capitalitzadors partidistes de la més que comprensible indignació col·lectiva, han sabut també mamar d’aquesta performance institucional, però és clar, tampoc és que s’hagin dedicat a fer res més. El seu llegat? Un circ parlamentari.

 

En definitiva, un acaba pensant que si efectivament aquests eren la nova política, quasi que preferíem quedar-nos amb el que hi havia abans. Com a mínim sabien estar.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

L’Hermitage i el conservadorisme d’esquerres | Alexander Golovin

ElTribú

| 10 juny, 2021

L’Hermitage i el conservadorisme d’esquerres | Alexander Golovin

10 juny, 2021 |

Alexander Golovin | @andersivera

Un grup d’inversors privat vol obrir un nou equipament cultural, relacionat amb el famós museu de l’Hermitage, a la nostra ciutat. A priori sembla complicat veure on és el problema però, com ja és tradició a Barcelona, el conservadorisme d’esquerres s’hi ha oposat com s’oposa a tot projecte que l’allunyi de l’objectiu final dels qui ara mateix la governen: ser una ciutat de províncies més. 

 

Ada Colau i els seus “comuns” no haurien trigat ni dos minuts a acceptar, a ulls clucs, el mateix projecte si en comptes del museu rus fos el Museo del Prado. Sota el seu discurs de subordinació de la ciutat a Madrid, la seva capital, el projecte hauria estat aclamat com a símbol de fraternitat entre pobles ibèrics i celebrat per la patuleia socialista. 

 

Si bé no hi ha cap mena de dubte en què una seu del museu madrileny també seria una excel·lent notícia, la qüestió principal no és aquesta. El més depriment d’aquests dies han estat tots els aspirants a gestors culturals públics que han afirmat que a Barcelona no li cal una institució com la de l’Hermitage, o que les obres que s’hi exposarien no serien de qualitat ni d’interès per al públic barceloní. 

“El que realment necessita Barcelona no és més derrotisme o més dirigisme, sinó més inversions, més oferta cultural i més llibertat”

Els dirigistes culturals no entenen que l’administració no és qui ha de decidir quin és el contingut cultural de cap institució privada, sinó afavorir la creació de nous espais i facilitar l’existència dels actuals. Seria fantàstic que tots els visitants de la ciutat volguessin visitar la Fundació Tàpies o la col·lecció romànica del MNAC, però el museu més visitat de la ciutat és el de Futbol Club Barcelona. Semblaria absurd, doncs, demanar tancar el museu el de Barça per afavorir l’afluència a d’altres espais culturals més clàssics.

 

A diferència del que s’ha afirmat, a les pàgines d’art russes s’hi explica com la seu barcelonina comptarà amb objectes de l’amplíssima col·lecció del museu rus i que, amb el temps, crearà la seva pròpia col·lecció enfocada en la història de la ciutat. Els crítics, però, també obliden l’impacte econòmic que tindria l’establiment de l’Hermitage. Per començar el turisme cultural té una despesa diària un 35% superior al no cultural i, segons l’avaluació de l’Ajuntament, l’Hermitage generaria 377 llocs de treballs (directes i indirectes). Si tenim en compte que el cost pressupostari és zero, perquè el sòl del Port és d’explotació econòmica, encara es fa més difícil oposar-s’hi.

 

Malauradament, l’única manera que hi hauria de convèncer aquests sectors del món cultural -amb aspiracions públiques- seria que ells en fossin els directors. Per sort, els inversors són gent amb cert criteri pels diners i per tant no els confiaran als mateixos que continuen degradant la ciutat. El que realment necessita Barcelona no és més derrotisme o més dirigisme, sinó més inversions, més oferta cultural i més llibertat.

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Dalí i Proust, sardines d’or | Marina Porras

ElTribú

| 9 juny, 2021

Dalí i Proust, sardines d’or | Marina Porras

9 juny, 2021 |

Marina Porras | @mporrasmarti

La bellesa serà comestible o no serà

Salvador Dalí

 

A casa tinc un llibre sobre Marcel Proust amb una fotografia seva enorme a la coberta. Exposat sobre uns prestatges, fa de retrat. A la foto hi surt amb el cap tort i es posa la mà a la barbeta amb un gest tremendament efeminat. Té el bigoti espès molt ben pentinat i mira a càmera amb aquella mirada fosca i inquietant que tenia. Una nit, en alguna festa absurda, m’havien donat un d’aquests collarets hawaians amb flors de plàstic de colors. Abans d’anar a dormir, em va fer gràcia posar les floretes al cap del Marcel, i des d’aleshores el collaret ha quedat penjat del retrat. El gest de posar-li les flors va ser inconscient, però sempre havia pensat que no era la primera vegada que veia Proust envoltat de garlandes de colors. 

 

La memòria, diu Faulkner, creu abans que l’enteniment recordi; i l’altre dia vaig tenir la reminiscència que explicava el meu gest. Un amic em va passar la foto d’una festa a casa de Salvador Dalí a Port Lligat. La piscina del jardí està plena de models, i dues d’elles aguanten un retrat enorme de Marcel Proust, envoltat per una garlanda de colors. A sota del retrat hi ha Dalí agenollat, amb una barretina, acompanyat de senyores boniques. Amb la foto va venir el record. El 2016, en unes jornades proustianes a la Universitat de Girona, el professor Vicent Santamaria havia fet una conferència sobre Proust i Dalí, i havia ensenyat fotos de la festa. En aquell moment em van impressionar però no devia estar pel tema i, aparentment, proustianament, tot havia quedat oblidat. 

 

 

Diu Santamaria a Proust a Catalunya que Dalí es va aficionar a Proust després d’abandonar els surrealistes francesos. Llegint-lo, l’empordanès va trobar-hi afinitats compartides. El va fascinar la seva sensibilitat per la pintura, sobretot per Vermeer de Delft i Gustave Moreau. També els unia Wagner – eren devots de Tristany i Isolda, l’òpera d’amor absolut –.  “Amb la seva introspecció masoquista i el seu esbocinament anal i sàdic de la societat – escriu Dalí – Proust ha aconseguit de crear una espècie de prodigiosa sopa de crancs, impressionista, supersensible i gairebé musical”.

 

Un dels punts àlgids de la seva devoció és 1971, centenari del naixement de Proust, quan França es revoluciona amb la seva obra. A París s’inaugura una exposició sobre ell, i Dalí la visita  – o almenys, sabem que en va guardar el catàleg a la biblioteca –. Quan aquell estiu la revista Vogue li demana de fer un número especial, Dalí accepta a condició de tenir llibertat total. El resultat és un número ple de les seves fixacions: Ramon Llull, Francesc Pujols, els hologrames, la informàtica o la immortalitat. En una de les pàgines hi ha la foto de la festa a Port Lligat; amb els retrats de Proust, Raymond Roussel i Mao Zedong engalanats. 

 

 

Al número de la revista, Dalí dedica una pàgina sencera a Proust. És una mena de fotomuntatge surrealista on resumeix la seva mitomania. Hi veiem una reproducció de Les Énerves de Jumièges, un quadre espantós d’Évariste-Vital Luminais, on l’empordanès hi troba una quantitat de misteri i angoixa viscerals. Proust el cita a Contra Sainte Beuve i a la Recerca hi ha una abadia amb el nom de “Jumièges”. El quadre representa dos joves moribunds en una mena de sarcòfag flotant, entre la vida i la mort, entre el somni i la vigília; i l’aigua té reflexos daurats. També hi ha una foto del retrat de Proust, flanquejat per Dalí en barretina i el torero francès Jacques Brunet. El seu traje de luces també té reflexos daurats, com l’aigua del quadre. 

“Dalí, artista alquímic, va veure els trucs i la brillantor de Proust, i per això el seu homenatge és una conversa magnífica entre dos genis”

Al mig de la pàgina, Dalí hi posa una llauna de sardines amb una pàtina d’or – més reflexos daurats – amb pedres precioses i un retrat d’Amanda Lear, la seva nova musa. “En literatura – escriu Dalí  – Proust ens tranquil·litza oferint-nos un univers propi i limitat a una llauna de sardines, preferiblement de Nantes. Tenir un univers propi està molt millor que ser propietari d’un cotxe, i si, a més, pel mateix preu es posseeix una antimatèria, molt millor!”. El motiu pel que Dalí substitueix la famosa magdalena per una llauna de sardines l’hem d’anar a buscar a la seva lectura de la Recerca.

 

 

Es veu que, mentre pintava, Dalí tenia algú al costat que li llegia en veu alta. Com que Gala no hi era aquell estiu, se’n va encarregar l’Amanda. Li llegia el volum de la Recerca A l’ombra de les noies en flor. Al final del llibre, Marcel està trist i tot l’estiu li sembla apagat, desencisat, moribund. Es lleva sempre al migdia, i no veu entrar el sol fins que la seva criada enretira la pila de cortines que tapen la llum de la finestra de l’habitació. Proust tanca així el volum:

 

I mentre la Françoise retirava les pinces dels muntants del finestral, deslligava les teles, corria les cortines, el dia d’estiu que descobria semblava tan mort, tan immemorial com una sumptuosa i mil·lenària mòmia que la nostra vella criada no hagués fet altra cosa que desembolicar amb tota precaució de totes les seves benes, abans de fer-la aparèixer, embalsamada en el seu vestit d’or.

 

Quan la Françoise enretira les cortines per fer entrar el sol és com si desemboliqués el sarcòfag d’una mòmia vestida d’or. Dalí queda – no m’estranya – fascinat per aquesta imatge, i marca el fragment del llibre amb una ratlla i una creu i escriu ¡BRAVO!, amb exclamacions i majúscules. Dalí transcriu la frase i la posa a la pàgina de Vogue per tancar el fotomuntatge. El text de Proust és la base de la pàgina, i lliga l’or de la memòria amb l’or de les sardines, l’or del traje de luces del torero i l’or de l’aigua del quadre dels moribunds.

 

L’or és un element suprem per a Dalí, i barrejat amb el menjar és l’ideal fet comestible, abastable. “Dalí ha dit sardina a propòsit de Proust, perquè, si bé és molt probable que aquest no veiés mai una mòmia egípcia embenada amb or (…) en canvi és probable que hagués vist apujar una persiana com s’obre una llauna de sardines de Nantes al sol i, fins i tot, d’haver-ne menjat”. I continua explicant-se, amb mala llet, dient que si Proust podia disfressar el seu xofer Albert i transformar-lo en Albertine a La Recerca  – l’home amant de Proust a la vida real, la senyoreta amant de Marcel a la novel·la – també pot disfressar una sardina de Faraó, “i amagar el rot que provoca una sardina cèltica de Nantes amb el gust insípid de la famosa magdalena”.

 

Dalí, artista alquímic, va veure els trucs i la brillantor de Proust, i per això el seu homenatge és una conversa magnífica entre dos genis. Dalí veu en Proust  un visionari capaç de crear un món propi i superior a partir de la realitat material més banal i prosaica – per això, per emfatitzar-ho en llenguatge dalinià, la magdalena es transforma en sardina –. Dalí es va fascinar per Proust perquè era, com ell, un místic materialista i idealista. Tots dos barregen la matèria més basta i la més elevada: el menjar i l’or, la banalitat i l’espiritualitat. El gest és afí, i per això en els dos hi veiem la intuïció dels genis, aprofitant un món que mor; arreplegant i sublimant el que tenien a l’abast, des d’una magdalena o una sardina fins als lingots d’or que uneixen la bellesa i la mort.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

De riders, lleis i bones intencions | Guillem València

ElTribú

| 8 juny, 2021

De riders, lleis i bones intencions | Guillem València

8 juny, 2021 |

Guillem València | @valenciaguillem

Diu la màxima aristotèlica que la llei és ordre, i la mala llei incita el mal ordre. Fa uns quants anys que la política espanyola i catalana segueixen fil per randa aital màxima, possiblement fruit de la incongruència de les majories parlamentàries que sustenten el govern a Espanya i Catalunya (malgrat que servidor és de l’opinió que també hi juga un paper que la política s’hagi reduït a un joc d’autoconsum per repartir, sempre enfora, el cost de la incompetència dels mateixos governants).

 

L’últim fruit del mal govern a Espanya és l’obsessió fatal de la Sra. Díaz, Ministra de Treball: la Llei Rider (malanomenada “nova”, malgrat incideix en els pitjors vicis que arrossega el marc laboral espanyol des del franquisme). La hiperactivitat efectista –motorització normativa, en llenguatge Schmittià- del Ministeri que dirigeix la Sra. Díaz (però també de la resta del seu Govern i del legislador) i que ens ha dut fins aquí, no per habitual és menys nociva. Ja ho deia Tacitus als seus Annals: corruptissima republica, plurimæ leges.

 

La Llei Rider, de fet, és un Reial Decret -el 9/2021- d’un sol article que amb prou feines ocupa mitja pàgina. En una mena d’expiació preventiva, però, el Ministeri de Treball ha vestit el Reial Decret amb un preàmbul de ni més ni menys cinc pàgines i mitja; una proporció realment extrema entre palla i contingut, m’atreviria a dir que de rècord.

 

Però encara que es vesteixi de seda, la mona, mona es queda. Les modificacions que aquesta Llei aplica a l’Estatut dels Treballadors són exemple de mala llei per principi, per la forma i pel fons. Per principi, perquè la Llei s’ha debatut i redactat d’esquena al sector que regula. Ni l’associació empresarial majoritària al sector, ni cap agrupació representativa de repartidors més enllà d’una minoria sorollosa i polititzada, han estat convidats a la taula de negociació.

 

És una mala llei, també, per la forma: quin sentit té que una reforma exprés de l’Estatut dels Treballadors tramitada per Reial Decret per ser “d’extrema i urgent necessitat” (amb tot el que això comporta), entri en vigor a l’agost, tres mesos després de la seva aprovació?

 

Sobretot, però, és una mala llei pel fons: el gran hit de la Llei Rider és la introducció a l’Estatut dels Treballadors d’una presumpció de laboralitat que, de fet, ja existia des de la Sentència del Tribunal Suprem de 25 de setembre de 2020. Dit en altres paraules: a l’Estatut dels Treballadors, abans de la reforma de la Llei Rider, ja s’hi deia -i no hi havia gaire espai per dubtes- que una prestació de serveis dins de l’àmbit d’una empresa es presumeix com a laboral.

 

La Llei Rider afegeix, més enllà d’aquesta presumpció de laboralitat general (per dir-li d’alguna manera), una altra d’específica: es considerarà que té una relació laboral qui faci de repartidor de productes de consum o mercaderies a través d’una plataforma digital. Aquesta presumpció específica requereix, però, bastants més requisits per presumir l’existència d’una relació laboral que no pas la presumpció general, de manera que al fals autònom que vulgui demostrar que és un treballador li serà més difícil fer-ho si s’empara en la nova presumpció de la Llei Rider. 

“Els riscos de les bones (i ignorants) intencions de la Sra. Díaz no els assumeix ella. No en va el 91% dels repartidors es mostren preocupats per l’impacte de la Llei Rider en els seus ingressos, i el 79% d’ells creuen que perdran la feina”

Recordem, tanmateix, que la Llei Rider no exclou la prova en contra que pugui aportar l’empresari que cregui que la relació no és laboral: si la plataforma digital insisteix que el repartidor és autònom, s’haurà d’anar a judici perquè sigui un jutge qui ho decideixi – com ja passava, de fet, abans de la Llei Rider.

 

La pregunta que hom es fa és, doncs, quin és el sentit d’una normativa que busca -assumim- reduir la conflictivitat judicial al sector però, per contra, fa encara més difícil pels repartidors demostrar que tenen una relació laboral, sense resoldre cap de les qüestions jurídiques de fons? La resposta, a parer meu, és clara: en cap moment hi ha hagut voluntat de resoldre cap d’aquestes qüestions.

 

Demostració d’això és que, malgrat que els experts en la matèria ja van avisar d’aquestes qüestions des de l’inici de les negociacions, la Ministra de Treball ha construït el debat al voltant de la Llei Rider no en la seva efectivitat, sinó en termes de la seva “bondat”. És una bona llei, diu la Sra. Díaz, perquè és una llei “empàtica”, amb bones intencions, que protegirà els ara indefensos repartidors. El -greu, gravíssim- problema rau en el fet que els riscos de les bones (i ignorants) intencions de la Sra. Díaz no els assumeix ella, sinó qui justament ni tan sols ha pogut participar en la redacció de la Llei; la Llei que ara, potser, els expulsa del mercat laboral. No en va el 91% dels repartidors es mostren preocupats per l’impacte de la Llei Rider en els seus ingressos, i el 79% d’ells creuen que perdran la feina per la seva acció de govern.

 

Mentre que els bons governants d’Europa busquen adaptar la legalitat a la realitat del sector (al Regne Unit han impulsat una nova categoria de worker adaptada als treballadors del sector digital, i França ha creat la figura d’autoentrepreneur pel treballador independent de les mateixes plataformes), el Govern d’Espanya insisteix a replicar les velles concepcions de les relacions laborals, expulsant de la legalitat qualsevol iniciativa empresarial que no s’ajusti al marc laboral del segle XIX en què cau la Llei Rider, o pitjor encara, que no s’ajustin a la concepció que tingui la Ministra de torn sobre què és un “bon” treball i el que no ho és.

 

A la fi, i més enllà d’una mala llei, ens trobem davant d’una oportunitat perduda: primer, perquè no ens podem permetre expulsar del mercat laboral milers de treballadors per insistir en una concepció purista d’un massa antiquat dret laboral. I segon, perquè només una vertadera Llei de Treballadors de Plataformes (i no el pegat que és la Llei Rider) donarà sortida a les necessitats de tots els agents del sector: afrontant la deguda salvaguarda que mereixen les condicions laborals dels repartidors, però també la necessària seguretat jurídica àmpliament reclamada per les plataformes i pel mateix col·lectiu de repartidors.

 

En l’aparent competició sense final entre els nostres governants per aprovar la pitjor llei i dur a terme la pitjor acció política, la Sra. Díaz apareix a la majoria de travesses com una de les preferides per guanyar – gràcies en part, no en tinguin cap dubte, a la Llei Rider, que s’estudiarà d’aquí a no molt temps a les Facultats de Dret del país per ensenyar als futurs juristes com no ha de ser una llei. No només per la seva evident mala qualitat i tècnica legislativa, sinó sobretot perquè poques pèrdues d’oportunitat seran tan sagnants per tanta gent tan vulnerable com aquesta Llei.

 

Sapiguem-la -i sapiguem-los- responsable d’insistir en normes laborals completament desfasades. Molt lluny de la pretesa bondat amb que s’ha justificat la seva aprovació, a partir d’aquest mes d’agost (quan entri en vigor), la Llei Rider serà l’argument amb que es decidirà enviar a l’atur a gent que, com dirà la Sra. Díaz, “mereixen un lloc de treball” – “qualsevol”, afegirà la Ministra, “menys el que ja tenen”.

 

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

És el moment | Xavi Salvatella

ElTribú

| 7 juny, 2021

És el moment | Xavi Salvatella

7 juny, 2021 |

Xavier Salvatella | @xavisalvatella

És el moment de dir prou i alhora som-hi. El procés s’escola. I no per la metadona feta indults necessaris sinó perquè en queden només quatre que se’l creguin. S’obre definitivament un nou temps que ens interpel·la amb tota contundència. Cada català, pensi el que pensi, ja sap a hores d’ara que tot això no dona més de sí. Cal vehicular intel·ligentment aquest bany de realisme, guiar aquestes aigües que aniran cobrint ambdues trinxeres fins a deixar-hi, només i ben enfangats, els soldats més extremistes. Els uns ja saben que no és plausible la independència a curt termini i els altres, que el problema catalán serà el que marcarà els designis de l’estat de les autonomies postpandèmic.

 

És el moment d’aplegar-nos, decisió gens còmoda -ho sé- per a tots els que hem conformat els nostres ideals civils i polítics des del lliure pensament. I cal fer-ho perquè la representació ideològica a les institucions catalanes no correspon a la pluralitat real del país. Hi faltem nosaltres i hi faltem únicament i exclusiva per culpa nostra. No hem estat capaços de bastir una alternativa a la moneda de dues cares del processisme. I no ho hem fet només per l’evident context advers o la covardia dels que havien de fer el gest. No ho hem fet perquè hem preferit preservar el nostre hortet a sortir a combatre plegats el foc que amenaça tota la vil·la. Que malament tot, però que els piròmans facin que ja els hi plantem cara amb quatre tuits i a veure si els socialistes ens donen també el número 36 de la seva llista.

“Els fracassos electorals del PDeCAT, del PNC i de la resta de partits del catalanisme de centre que no es van ni presentar el 14F són la nostra derrota. Potser ja és hora d’aprendre la lliçó”

És el moment de reconèixer que tots els nostres think tanks, múltiples partits ínfims i fins i tot aquest diari d’opinió on em llegeixen no són suficients. Diguin el que diguin els enderiats, per sort vivim en una democràcia i les idees es defensen, sobretot, a les institucions. I per fer-ho, en el món del màrqueting emocional i les coses simples, es necessiten candidatures amb el punt just de transversalitat però les idees-força ben clares. Ho podem veure en els debats recurrents: des de l’ampliació de l’aeroport fins al rol global de la nostra capital; qui defensa una idea certa de llibertat, de catalanitat universal, de lliure mercat, de progrés real? La pregunta queda sense resposta perquè ens hem acostumat a perdre. La victòria de Ciutadans el 2017 és la nostra derrota. Els darrers governs i l’actual que només comparteixen una Ítaca cada cop més difusa són la nostra derrota. Els fracassos electorals del PDeCAT, del PNC i de la resta de partits del catalanisme de centre que no es van ni presentar el 14F són la nostra derrota. Potser ja és hora d’aprendre la lliçó.

 

És el moment de deixar de dir-nos que teníem raó en afirmar que el procés no portaria la independència sinó només a que, a efectes pràctics, la CUP i l’alcaldessa Colau tutelin el nostre dia a dia i el nostre esdevenir com a societat. Cal urgentment treballar per, en primer terme, salvar Barcelona i, a continuació, rellançar el país. És el moment perquè un nou cicle és a punt de començar i no ens perdonaríem mai no haver sabut evitar que ens segueixin complicant la vida.

Sense un gra de sal #11 | Claudio

ElTribú

| 6 juny, 2021

Sense un gra de sal #11 | Claudio

6 juny, 2021 |

Claudio

“À l’acharnement contre les nobles et les prêtres on voit succéder l’irritation contre les propriétaires, puis contre les talens, puis contre la beauté même; enfin, contre tout ce qui pouvait rester de grand et de généreux à la nature humaine” G. de Staël, Consodiérations sur la Révolution Française.

 

“Yet it is a grave problem, how far an irreligious civilization can subsist at all, or how soon it is bound to degenerate into a state of barbarism: whether humanitarianism is essentially capable of maintaining itself in actual reality or is fated to defeat its own ends”, A. Kolnai

 

 

“If you’re ugly, old or badly-dressed, don’t expect crying to work; if you’re male, it’s a gamble; and if you’re not in the in-group, you can forget it. But if your face fits (and you don’t ugly-cry) then you can do what you like. And as long as you sob in public now and then, you’ll be considered a paragon of compassion“.

 

“Es funktioniert alles. Das ist gerade das Unheimlich (Tot funciona. Això és justament el que fa por).”, M. Heidegger, entrevista a Der Spiegel, 31 de maig de 1976.

 

 

“Rarement sans doute le citoyen, l’homme social, a-t-il eu autant de difficulté à être sincère qu’aujourd’hui”, Pierre Manent.

EL TRIDENT FRANCÉS.

 

2. Pierre Manent (II)

 

“Il est difficile d’être l’ami de la démocratie ; il est nécessaire d’être l’ami de la démocratie. (…) Pour bien aimer la démocratie, il faut l’aimer modérément”,  Tocqueville et la nature de la démocratie.

 

“Nietzsche discerne que le principe de la supériorité scientifique de l’homme moderne, à savoir, encore une fois, le ‘point de vue historique’, produit la disposition de l’âme la plus plate, celle du touriste. La vérité effective de la religion moderne de l’humanité, c’est le tourisme”, Cours Familier de Philosophie Politique. 

 

“La pregunta por la democracia y la pregunta por el hombre son inseparables … La promesa democrática es equívoca. Ella lleva a esperar una suerte de fin de la historia, un estado de la humanidad en donde las necesidades materiales y morales de los hombres estarían, en lo esencial, satisfechas. Pero una condición tal significaría el despliegue final y el cumplimiento de la humanidad del hombre o, al contrario, su degradación última … ¿qué será de nuestra humanidad? Nos convertimos en turistas de nuestra propia historia“.

 

“The advantage of the non-representative republic, especially the Roman Republic, is that it makes available to us the spirit and motives of republican government, which are more visible because they are not veiled or distorted by the enormous artifice of representation“.

 

“Quelque chose manque, qui est de pouvoir regarder le paysage naturel et humain, en habitant son prope regard … Les Grecs d’ailleurs considéraient  que c’etait la possibilité la plus haute, liée a une sorte de posture aristocratique qu’on peut trouver intenable aujourd’hui. C’est au contraire la seule aristocratie compatible avec notre démocratie”, Le Pouvoir du Roman.

 

“Rarement sans doute le citoyen, l’homme social, a-t-il eu autant de difficulté à être sincère qu’aujourd’hui”, Situation de la France, Avant-Propos.

 

“Science is never allowed to come back to illuminate reality and life. Democracy is predicated on the basic intelligence of the common man, which in turn is predicated on the inherent intelligibility of life, at least of the current occurrences of life. As a result, democracy is the regime that has the least tolerance for nihilism. (And nihilism breeds contempt for democracy.)

 

“Le communisme en tant qu’idée appartient au monde démocratique; vues sous un certain angle même, l’idée communiste et l’idée démocratique semblent se confondre. Telle est la raison simple de l’étonnante indulgence dont le communisme n’a cessé de bénéficier dans les sociétés démocratiques, et dont il béneficie encore”, Cours Familier de Philosophie Politique.

 

“This strange exchange by which the subject deprives himself of the sure law that resided in his being, in his conscience, in order to go off in search of an indeterminate and unstable rule in the encounter with similarly disarmed subjects, this search for the self through the effacement of what gives the self its integrity, would merit a long examination, at once historical and systematic. Here we will limit ourselves to the consequences of this transformation of the agent into the subject“.

 

“Inmobiles dans la jouissance … nos nations réinterprètent toutes choses humaines d’une manière qui justifie leur paresse politique et leur inertie spirituelle. Ainsi peuvent elles a la fois … s’irriter de leur paralysie et se féliciter de leur vertues. (…) Un État qui entend garantir le plus complètement possible les ‘droits humains’ des sociétaires. Un État? Avons-nous besoin d’un État pour cela?”, La Raison des Nations.

 

“Dans la pénombre morale de l”Etat, le citoyen désapprend à obéir et plus encore à commander”, La Loi Naturelle et les Droits de l’Homme.

 

“The doctrine now triumphant, congealed into a pedantic and arrogant orthodoxy, can be summarized as follows: Peoples or classes—indeed, human communities or associations in general—do not have any sovereignty or intrinsic legitimacy. They cannot make up the framework of human action. The only humanly significant realities, the only ones which are entitled to incontestable rights, are the individual on the one hand and humanity on the other; between these two, strictly speaking, there is nothing of worth“.

 

“Et ce que le multiculturalisme nous prépare, c’est un monde ou cette construction, cette élaboration d’enjeux communs, non seulement n’est pas faite, mais est même inconcevable, parce que’elle est exclue dès l’abord par la manière même dont on pose le problème. L’ideal humain, c’est maitenant la simple yuxtaposition”, La Démocratie de notre Temps (amb Marcel gauchet i Alain Finkielkraut)

 

“L’idée de l’autonomie n’a pour ainsi dire rien à voir avec celle de maîtrise de soi”, La Loi Naturelle et les Droits de l’Homme.

 

“La liberté que nous revendiquons le plus volontiers, c’est une liberté sans raison … pusiqu’elle a toujours à sa disposition un ‘droit’ ou une ‘valeur’, instances merveilleuses puisqu’il suffit de les déclarer pour qu’elles soient. (…) Les gouvernements qui ont depuis longtemps renoncé a l’ambition de conduire nos actions, sont pleins de zèle pour organiser nos perceptions”, Situation de la France.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

El locutori #5 | Gregorio Luri

ElTribú

| 5 juny, 2021

El locutori #5 | Gregorio Luri

5 juny, 2021 |

Gregorio Luri | @GregorioLuri

Amor

 

Quina cosa més sorprenent és l’amor que fins i tot fa suportables les tardes de diumenge! Encara que només fos per això, ja estarien justificades les tones de poesia amorosa que hem anat produint al llarg de la història. 

 

Cioran, a qui no es pot considerar un exemple de filòsof optimista, assegura en la seva Història de la decadència, que precisament aquesta és la seva única i transcendent missió: “L’única funció de l’amor és fer-nos suportables les tardes de diumenge, cruels i incommensurables, que ens deixen ferides que ens fan mal durant la resta de la setmana -i fins i tot durant l’eternitat”.

 

De l’amor sempre es parla o poc o massa, perquè la seva paraula més pròpia és el gemec. Quan es parla de l’amor, es teoritza; és a dir, se l’empobreix. L’amor no es diu. Possiblement tampoc es fa. Es pateix, fatalment. Per això Plató, a, Convit, una de les grans obres del cànon occidental, posa a gent molt culta a parlar de l’amor de forma educada, però tots callen quan es presenta abruptament, d’improvís, un jove borratxo per assenyalar el seu estimat. Qui parla de l’amor ha d’emmudir quan l’amor es fa present. La vivència de l’amor té alguna cosa d’inefable.

 

Quan Hölderlin es va enamorar de Sussette Gontard li va donar el nom de Diotima i pensant en ella va escriure aquests versos:

 

“A la gana li diem amor: i allà on nosaltres

 

ja no veiem res, creiem als nostres déus”.

 

Eros és el déu més antic. Sense la força de la seva passió tot seria caos: un munt desordenat de coses neutres indiferents entre si. Eros fa del caos un cosmos, és a dir, una obra cosmètica.

 

Veiem els efectes d’Eros, però no sabem atrapar la seva força a la presó de les paraules perquè, com ens va advertir Fernando Pessoa, “qui estima mai sap el que estima, ni per què estima, ni el que és estimar… estimar és l’eterna innocència, i l’única innocència és no pensar”. Kojève ens diu una cosa semblant: “L’amor es caracteritza precisament pel fet que atribueix sense raó un valor positiu a l’estimat o a l’ésser de l’estimat”.

 

L’amor i la raó no acostumen a caminar de la mà. Orfeu no planifica el seu descens a l’infern a la recerca d’Eurídice. No pensa en els perills que hi pot trobar. Però nosaltres intuïm que, potser, no s’hagués mogut per Helena i que, per Eurídice és molt probable que els grecs mai haguessin anat a combatre a Troia (Lev Shestov, A la balança de Job).

“L’única funció de l’amor és fer-nos suportables les tardes de diumenge, cruels i incommensurables, que ens deixen ferides que ens fan mal durant la resta de la setmana -i fins i tot durant l’eternitat”, Cioran.

El fet de descendir fins als inferns per amor es d’una temeritat admirable, extrema i, alhora, potencialment a l’abast de tothom. Ningú de nosaltres podria jurar que no farà cap excés per amor. L’amor descobreix en nosaltres possibilitats de ser que esperaven latents en el nostre interior una passió que les pogués posar de manifestar. Enamorats, descobrim possibilitats inèdites de nosaltres mateixos. Herman Melville manifesta la seva sorpresa envers la força de l’amor en aquesta fenomenal novel·la filosòfica que és Moby Dick: “Què en són d’elàstics els nostres rígids prejudicis quan ve l’amor a doblegar-los!” Plutarc, tan proper a Plató, ja sabia que Eros és un tirà: fa callar les altres passions, és el dictador davant el qual els altres poders desapareixen (De l’amor). L’amor ens proporciona la valentia o la temeritat imprescindible per creure que tots els límits són transitables.

 

“Què és el que busca l’amor?”, ens pregunta Sören Kierkegaard al Diari d’un seductor. “Busca infinitud”, ens respon. És a dir, alguna cosa més enllà del refugi, la certesa, la seguretat. Kierkegaard s’hagués espantat davant la utopia íntima de Gramsci, la de gaudir d’un amor segur i un treball alegre. Al parer del filòsof danès, el que més tem l’amor és el límit, l’estabilitat, el consol de la rutina garantida, una casa de protecció oficial. Per a ell, l’amor té més a veure amb el caçador que somia amb la presa que amb la presa caçada. “Eros és un caçador terrible”, diu Plató i recorda Ortega en aquell meravellós assaig que és el seu Pròleg a Vint anys de Caça Major del Comte de Yebes.

 

Aquesta relació problemàtica entre desig i aversió del límit, que ja està present en el mite del naixement d’Eros del Convit de Plató, és resumida així per Octavio Paz: “L’amor també és una resposta: per ser temps i estar fet de temps, l’amor és, simultàniament, consciència de la mort i temptativa per fer de l’instant una eternitat. Tots els amors són desgraciats perquè tots estan fets de temps, tots són el nus fràgil de dues criatures temporals i que saben que moriran; en tots els amors, fins i tot en els més tràgics, hi ha un instant de joia que no és exagerat dir sobrehumana: és una victòria contra el temps, un albirar l’altra banda, aquell enllà que és un aquí, a on res canvia i tot el que és realment és” (La flama doble).

 

Seria d’il·lusos pretendre esgotar en aquestes línies el fenomen amorós, que té dimensions antropològiques, certament, però, segons els antics, també còsmiques i, molt especialment, epistemològiques. Quan s’estima, allò que es coneix, assegurava Agustí d’Hipona, encara que sigui molt poc conegut, la mateixa capacitat d’amor el fa millor i més completament conegut. Pedro Malón de Chaide, tira d’aquest fil agustinià a La conversió de la Magdalena: “Les coses que tenim en més vàlua que nosaltres, millor és estimar-les que entendre-les, però les coses de menys vàlua, millor entendre-les que estimar-les”. Quan estimem, ens apropiem del valor de la cosa estimada. Si és gran, sortim guanyant, si és escàs, potser sortim perdent. Això és el que volia dir Agustí quan assegurava que “si terra estimes, terra ets; si cel estimes, cel ets; i si a Déu estimes, Déu ets”.

 

Spinoza, en aquesta mateixa línia, és contundent: “Tota la nostra felicitat i la nostra desgràcia depenen només de la qualitat de l’objecte al qual ens hem unit mitjançant l’amor” (Tractat de la reforma de l’enteniment).

 

¿I de l’amor propi, què en direm? Per dir alguna cosa amb sentit i brevetat, anem a la Summa de Sant Tomàs: “L’amor amb què un home s’estima a si mateix és forma i arrel de tota amistat, ja que tenim amistat amb els altres en tant que amb ells ens portem com amb nosaltres mateixos. Per això diu Aristòtil en el llibre IV de l’Ètica que tot allò que és amistós cap a un altre procedeix de l’amistat cap a un mateix”.

 

Erasme recull el testimoni tomista a Elogi de la follia per explicar-nos que la naturalesa ha donat a cada home i a cada país una certa “philautía”. La “philautía” és definida per Erasme com: “ipse sibi palpatur”, és a dir, com la capacitat de celebrar o festejar-se un mateix. Hi afegeix que, si l’adulació de l’altre pot semblar servil, la que ens dediquem a nosaltres mateixos “permet que cadascú resulti als seus propis ulls més satisfactori i estimable, el que suposa ja una part molt substancial de la felicitat”. Efectivament, el benestar anímic és indissociable del nostre reconeixement satisfet en el relat que fem de nosaltres mateixos. Però podem trobar valor en nosaltres si no el trobem, primer, en els ulls de qui ens reconeix com persones valuoses?

 

Em costa acceptar que hi ha amor on no hi ha cap manifestació del “caçador temible” de Plató. Per això tendeixo a pensar que Hegel i Kojève tenen raó en la seva dialèctica de l’amo i l’esclau: per estimar-nos ens cal trobar alguna estima en la mirada que ens dirigeixen les persones que estimem. Com en l’home tot és qüestió de graus, la perversió d’aquesta cacera porta a la patologia del “donjuanismo”, descrita així en un sonet d’un poeta anònim de segle XVII:

 

– El que tiene mujer moza y hermosa

¿qué busca en casa y con mujer ajena?

¿La suya es menos blanca y más morena

o floja, fría, flaca? – No hay tal cosa.

– ¿Es desgraciada? – No, sino amorosa.

– ¿Es mala? – No, por cierto, sino buena

Es una Venus, es una Sirena,

un blanco lirio, una purpúrea rosa.

– Pues ¿qué busca? ¿A dó va? ¿De dónde viene?

¿Mejor que la que tiene piensa hallarla?

Ha de ser su buscar en infinito.

– No busca éste mujer, que ya la tiene.

Busca el trabajo dulce de buscarla,

que es lo que enciende al hombre el apetito.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

El debat #2 | Investidura, indults i independència

ElTribú

| 4 juny, 2021

El debat #2 | Investidura, indults i independència

4 juny, 2021 |

Parlem amb Marc Arza, Roger Montañola i Victor Puig sobre la nova legislatura, els indults i el procés d’independència.

 

També disponible a iVoox, Spotify i Apple Podcasts.

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Acomiadament gratuït? | Roger Medina

ElTribú

| 4 juny, 2021

Acomiadament gratuït? | Roger Medina

4 juny, 2021 |

@RogerMedina_

En els darrers dies s’ha constituït una nova organització empresarial encapçalada pels qui van perdre les eleccions de Pimec. Sota el nom de Patronal Catalana’ aquesta institució de nova creació ha arrancat amb una gran polèmica per algunes de les seves reivindicacions. Així, en paraules del seu impulsor Pere Barrios, l’entitat busca “recuperar la vertadera funció patronal” i “sense por de travessar línies vermelles”. Proposen, entre d’altres, modernitzar les plantilles de les empreses, implementar una nova tarifa d’autònoms o impulsar la contractació gratuïta de personal a les empreses de nova creació. Però sens dubte la proposta que ha generat més controvèrsia ha estat la de reduir els costos d’acomiadament per acabar amb la “rigidesa laboral”.

 

El funcionament del mercat laboral fa dècades que és un dels principals problemes de l’economia espanyola, i un llarg nombre de reformes han intentat modificar aquesta situació, totes amb escàs èxit. Des dels anys 80, Espanya ha estat 56 trimestres amb una taxa d’atur per sobre del 20%. En altres paraules, en els darrers 41 anys Espanya ha estat l’equivalent a 14 anys amb una taxa d’atur per sobre del 20% i només ha aconseguit durant un sol trimestre mantenir-la per sota del 8%, a mitjans del 2007.

 

La majoria d’anàlisis assenyalen la dualitat o segmentació laboral com una de les causes més destacades a l’hora d’explicar el seu mal funcionament. L’existència, a grans trets, de dos tipus de treballadors amb contractes de condicions enormement divergents, uns de temporals i d’altres d’indefinits, genera un greuge comparatiu amb importats conseqüències econòmiques. Els contractes indefinits acostumen a portar associats majors salaris, majors possibilitats de promoció i majors dosis de seguretat i estabilitat, mentre que els temporals estan associats a feines de menor qualificació, salaris més baixos o una manca de formació i promoció. Algunes estimacions suggereixen que la baixa taxa de conversió de contractes temporals a indefinits podria explicar fins a un 13% de la caiguda de la productivitat, un altre dels problemes persistents de l’economia espanyola. A més, la temporalitat afecta de manera més intensa a joves, dones i immigrants.

 

Aquesta forta dualitat provoca, entre d’altres conseqüències, una anomalia en el comportament dels salaris i l’ocupació. Així, l’ocupació està molt fortament lligada al cicle econòmic, i caigudes o increments del PIB provoquen també caigudes o increments de l’ocupació pràcticament de la mateixa magnitud, mentre que el salari real en alguns casos mostra un patró anticíclic, experimentant creixements davant de caigudes de l’ocupació i el PIB, i trigant molt més a ajustar-se. Això en part s’explica pel fet que els primers llocs de treball que es destrueixen són els temporals, associats a menors retribucions, i això fa créixer el salari mitjà. Una prova més que, en gran part, els ajustaments laborals a curt termini a Espanya es produeixen més en les quantitats (en forma d’acomiadaments) que no pas en els preus (reducció de salaris). 

 

L’alta protecció laboral espanyola d’un segment dels treballadors contrasta amb models laborals amb una major flexibilitat, però no necessàriament menys seguretat i benestar pel treballador. Un exemple habitual de flexibilitat laboral en el debat públic són els països nòrdics. Aquests estats compten amb un filosofia de les relacions laborals anomenada flexiseguretat, ja que combina altes dosis de flexibilitat laboral en forma de reduïts costos de contractació i acomiadament amb una xarxa de seguretat en situacions d’atur, com un sistema de polítiques actives d’ocupació eficaç que facilita la ràpida reinserció laboral i generoses polítiques passives d’ocupació (prestacions d’atur).

“Les ocupacions canviaran i dificultar el reajustament tot mantenint rigideses en els fluxos d’ocupació per protegir llocs de treball (que en molts casos poden esdevenir obsolets) en comptes de protegir els treballadors només dificultarà quelcom inevitable i prolongarà la problemàtica històrica de l’economia espanyola”

L’informe Doing Business del Banc Mundial compara, entre d’altres, les indemnitzacions per acomiadament entre països. Si ens fixem en les dades relatives a les indemnitzacions per acomiadaments procedents (severance pay for redundancy dismissal) per perfils d’antiguitat d’1, 5 i 10 anys, observem com la xifra per Espanya és de 2.9, 14.3 i 28.6 setmanes de salari, respectivament. En el cas de Dinamarca, Finlàndia, Noruega i Suècia aquesta xifra és de 0 setmanes de salari per tots els perfils d’antiguitat. Altres països que tampoc compten amb cap tipus d’indemnització en cas d’acomiadament procedent són Àustria o Suïssa. En el cas dels acomiadaments improcedents (compensation following unfair dismissal) també veiem diferències notables, tot i que en algun cas concret observem xifres més properes a les d’Espanya. Així, a Espanya, per una antiguitat de 20 anys, el nombre de mensualitats a percebre era de fins a 42 amb la normativa laboral vigent abans de la reforma laboral de 2012, mentre que amb l’actual és de 24 mensualitats. A Suècia aquesta xifra ascendeix a fins a 32 mensualitats, i es configura com l’excepció nòrdica, ja que a Finlàndia són 14 mensualitats, a Noruega 12 i a Dinamarca 5.3. Els casos d’Àustria i Suïssa esmentats prèviament van en la mateixa línia, i ambdós compten amb 6 mensualitats en cas d’indemnització per acomiadament improcedent.

 

El model laboral anteriorment descrit sembla fer-ho millor en termes de temporalitat que el dual, rígid i escleròtic mercat laboral espanyol. Així, segons les darreres dades disponibles, Espanya és el país de la Unió Europea amb una major taxa de temporalitat, amb un 24.7% de treballadors (aquesta xifra va arribar a superar el 34% el 2006). Més de deu punts per sota trobem Suècia, on la taxa de temporalitat ascendeix al 14.5%, seguida per Finlàndia amb un 13.7%, Dinamarca amb un 10.5% i Noruega amb un 7.8%, mentre que Suïssa i Àustria tenen una taxa de temporalitat del 13.1% i el 8.1%, respectivament.

 

La despesa en polítiques actives d’aquests països es troba entre l’1% i el 2% del PIB, essent Dinamarca el cas més elevat, amb un 2.3%. A Dinamarca, als beneficiaris d’un subsidi d’atur menors de 30 anys se’ls hi ha d’oferir (i ells han d’acceptar) algun tipus de política activa d’ocupació en els tres mesos següents al cobrament del primer subsidi. A més, també disposaran de mesures d’activació (a través de formació i assessorament) més o menys continuada fins que trobin una nova ocupació. Pels majors de 30 anys aquest període s’amplia a 12 mesos després del cobrament del primer subsidi. A Espanya aquest tipus de polítiques rep el 0.9%. Un altre cosa destacada és la composició d’aquesta despesa; mentre que la majoria de països focalitzen aquesta despesa en la intermediació laboral i la inserció de grups amb dificultats o la formació, a Espanya es focalitza majoritàriament en els incentius a l’ocupació privada.

 

Aquests mateixos països tampoc tenen un salari mínim interprofessional en els termes en els que l’entenem aquí. Així, a data d’avui, ni Àustria, ni Dinamarca, ni Finlàndia, ni Suècia, ni Noruega, ni Suïssa, ni tampoc Itàlia (i Alemanya abans del 2015) compten amb un salari mínim interprofessional fixat per una normativa governamental centralitzada. Això no vol dir que no tinguin unes retribucions mínimes, però estan fixades a nivell sectorial mitjançant convenis establerts per mecanismes de negociació col·lectiva entre sindicats i empreses.

 

Un altra de les propostes que apareix de manera recurrent al debat públic i que contribuiria a introduir certa flexibilitat laboral és l’anomenada motxilla austríaca. Aquest instrument consistiria en la introducció d’un fons de capitalització per cada assalariat que finançaria una part de la indemnització en cas d’acomiadament. El fons estaria dotat d’una quantitat equivalent a un determinat nombre de dies per any treballat, i l’import seria deduït de la indemnització en cas d’acomiadament. El treballador recuperaria l’import acumulat en un fons no només en cas d’acomiadament sinó també en cas que decidís canviar de lloc de treball, cosa que pot afavorir la mobilitat laboral i dotar de més sobirania el treballador. Al final de la vida laboral podria decidir destinar l’import acumulat en l’esmentat fons a complementar la jubilació. La gran virtut d’aquest mecanisme és que millora l’alineament entre les decisions d’acomiadament de l’empresa i la productivitat de cada treballador, ja que les diferències en la quantitat d’indemnització a la qual l’empresa ha de fer front es redueixen, i el tipus de contracte o l’antiguitat del treballador ja no serien factors tan rellevants a l’hora de prendre decisions de gestió de personal.

 

La introducció d’elements de flexibilitat com els anteriorment esmentats molt probablement toparia amb enormes resistències socials si no es duen a terme reformes per potenciar l’altra cara del model, això és, la seguretat. És per això que propostes com les de la recent fundada ‘Patronal Catalana’ han estat rebudes amb tanta bel·ligerància, perquè només posen el focus en l’àmbit de la flexibilitat, sense reclamar una millora de les polítiques actives d’ocupació i un mecanisme per avaluar-ne la seva efectivitat.

 

El que és evident és que el canvi tecnològic i les innovacions disruptives ens han de fer replantejar el marc de relacions laborals existent i fer una progressiva transició cap a models on, en paraules de l’economista francès Jean Tirole, guardonat amb el Premi Nobel d’Economia l’any 2014, es protegeixi el treballador i no el lloc de treball. Per això és important compatibilitzar la flexibilització laboral amb mesures de suport i de transició. Les ocupacions canviaran i dificultar el reajustament tot mantenint rigideses en els fluxos d’ocupació per protegir llocs de treball (que en molts casos poden esdevenir obsolets) en comptes de protegir els treballadors només dificultarà quelcom inevitable i prolongarà la problemàtica històrica de l’economia espanyola.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més articles com aquest.

Temps de prosa a can Barça | Xavi Noriguis

ElTribú

| 3 juny, 2021

Temps de prosa a can Barça | Xavi Noriguis

3 juny, 2021 |

Xavi Noriguis | @xavinoriguis

Venen temps de prosa a Can Barça. Mentre la premsa va fent el seu petit agost particular amb portades de sona X i últimes hores, jo volia creure que la cosa estava més preparada del que es projectava i, tot i que era inevitable no contemplar el plausible escenari de la continuïtat de Koeman, sempre vaig creure en un gir de guió en forma del Rijkaard de torn a la banqueta. Sembla que s’han confirmat els pitjors auguris. No sembla que el continuisme sigui el millor dels negocis a risc de perdre un altre any que havia de ser una reconstrucció des de la base. És veritat que el mercat era el que era, que els dies passaven i es corria el risc d’anar al supermercat a comprar amb l’estómac buit i acabar comprant allò que tots sabem i que no ens agrada gens. Si a aquest còctel hi afegim les condicions que posaria qualsevol entrenador de nivell, i que ara mateix serien difícilment assumibles, doncs ja ho tindríem.

 

El discurs de Joan Laporta durant la campanya electoral va ser molt clar: cruyffisme i més cruyffisme. El mandat –hehehe- del President és diàfan. I bàsicament seria fer tot el contrari del que ha fet la directiva anterior i no tinc cap dubte que en un moment o altre ho veurem. Això era (i és) buscar un entrenador que posi la pilota com a primer pilar de la construcció del joc, que jugui amb extrems oberts, que fabriqui els espais on realment s’han de crear: entre la defensa i el porter rivals, que prioritzi el talent per sobre del físic a l’hora de confeccionar la plantilla, que pressioni en camp rival i que enterri –si us plau demano- la puta merda del doble pivot en un ritual nocturn de sacrifici a la Masia. No és un exercici de retòrica ni d’estètica – per bé que no ens desagrada-, ans el contrari, és pur resultadisme si tenim en compte quan i de quina manera hem guanyant i quan hem sigut uns “aixecaRecopes”. Tots sabem qui és l’home i també sabem que –ara per ara- sembla impossible. I cal afegir el drama que ara no hi ha el Johan per dir-li al Jan “Oye, pon a este a entrenar”.

 

Des d’aquesta perspectiva, la notícia de la continuïtat de Ronald Koeman és del tot decebedora. Jo era a Wembley el dia D d’aquell enfeinadíssim 1992 i creieu-me germans si us dic que mantinc un vincle sentimental amb Ronald Koeman que difícilment tindré amb altres jugadors. Com a entrenador va agafar l’equip en una conjuntura molt complicada i ha fet algunes coses que cal destacar, com la motivació de Messi, la valentia amb alguns joves i el seu discurs en algunes rodes de premsa. Però no cal allargar-se en el tema dels enfrontaments amb rivals directes ni repetir que –tret de comptades excepcions amb rivals menors- la majoria de partits han estat una castanya important i molt lluny del que volem els culers que ens podem cordar les sabates tot sols. En temps de maniqueisme s’haurien de fer les coses amb naturalitat i sense estridències absurdes. Hola Ronald, ets un dels nostres i t’estimem, però busquem una altra cosa.

 

No ho cremem tot ara, més que res perquè ja no queda res per cremar. Però és l’hora dels bons, dels petits, dels descarats i dels valents.

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més articles com aquest.

Comprendre l'horror | Elena García Dalmau

ElTribú

| 2 juny, 2021

Comprendre l'horror | Elena García Dalmau

2 juny, 2021 |

Elena García Dalmau | @__dalmau

Durant l’audiència general de dimecres passat, el Papa Francesc va fer un gest bastant inhabitual i va besar-li el braç esquerre a una de les fidels. La dona va aixecar la màniga de la seva camisa i va deixar veure, sota la tela, les marques desdibuixades però encara presents de l’horror, en forma d’un nombre de cinc xifres que són l’empremta més visible de l’experiència concentracionària. 

 

Imre Kertész va escriure el 1997 que totes les situacions modernes rimen amb Auschwitz i els gairebé 25 anys que han passat des d’aleshores ens demostren que la filosofia, la història i l’art no han pogut pensar des de cap altra perspectiva. Cada any es publiquen centenars de tesis doctorals, novel·les i pel·lícules que tenen al seu centre el paisatge europeu tacat per l’ombra de l’extermini. Però la popularització d’un tema només demostra les obsessions –pors i desitjos, però també fílies– d’un període històric concret, i no implica necessàriament una explicació més clara o una aproximació més fidel als fets exposats. Juan Mayorga ho explica clarament als seus Elipses quan afirma que la memòria no serveix com a homenatge per si mateixa sinó que també pot ser instrumentalitzada i repetir els mateixos tòpics conceptuals del passat. 

 

Què succeirà quan els testimonis directes de les tragèdies del segle passat desapareguin i què n’hem de fer amb les lliçons històriques de què som dipositaris és una de les qüestions de més pes que desenvolupa Mayorga a la seva obra, dramàtica i assagística. Per contra al que trobem a pel·lícules com El fotògraf de Mauthausen, l’autor rebutjarà un ús excessiu i gratuït de la violència i l’aspiració mimètica de la representació dels camps, i defensarà, profundament influït per Benjamin, que la funció de la cultura moderna és la de raspallar la història a contrapèl i fer evident tot allò que, fins aleshores, havia restat ocult: davant el relat històric i el llenguatge dels vencedors, el silenci dels vençuts; davant la mimesi artística que només provoca un shock infèrtil i incomunicable als espectadors, la producció d’una experiència de la història verbalitzable, creadora, crítica. 

“La funció de la cultura moderna és la de raspallar la història a contrapèl i fer evident tot allò que, fins aleshores, havia restat ocult”

Simplificar les idees és, tot sovint, la manera més senzilla que trobem per explicar-les als altres, i també a nosaltres mateixos, però és, en el fons, una excusa. El fotògraf de Mauthausen és una escapatòria, com ho és El violí d’Auschwitz de la Maria Àngels Anglada. La recreació en la violència i en el sentimentalisme són un únic gest de fugida cap endavant. Les tortures al ritme de la Mondscheinsonate de Beethoven i la salvació de les víctimes a través de la música són la mateixa anècdota que, de tantes vegades repetida, perd la seva significació. Lliçó memoritzada, com la del meu alumne que cada vegada que sent parlar del nazisme només sap dir que «eren dolents, molt i molt dolents».

 

Hi ha una distància evident en els plantejaments de les obres fetes pels testimonis i aquelles composades per les generacions posteriors. La dificultat d’engendrar pel·lícules sobre la Xoà no es troba tan sols en la construcció d’un relat fefaent històricament parlant, sinó en una mena d’impossibilitat conceptual en la construcció dels personatges i del caràcter de les obres, que tot sovint no es correspon a la realitat dels camps que van exposar els supervivents. Als escrits testimonials no hi trobem narradors que es pensen a si mateixos com a herois, com a éssers que han aconseguit derrotar el seu propi destí perquè són més forts, o més valents, o millors. Tot el contrari: hi veiem la culpabilitat envers la possibilitat de la vida, la incomprensió cap a supervivència, el no saber per què ells, precisament ells, han sobreviscut i els altres –de vegades més forts, i més valents, i millors– no.

 

Som els hereus de Grècia i només entenem el món a través de la tragèdia. És igual que coneguem o no l’obra completa de Sòfocles, perquè quan ens plantem davant la pantalla del cinema esperem sense saber-ho la lluita activa, heroica, d’un personatge contra el seu destí inexorable. El fotògraf Boix sobreviurà a la pel·lícula, com el Daniel d’El violí d’Auschwitz, gràcies al seu enginy i als canvis de la sort. Res més allunyat de les paraules de Levi quan afirmava que el Lager és l’espai on a l’home li és presa la seva humanitat. Sense humanitat no hi ha individu, sense individu no hi ha consciència, sense consciència no hi ha enginy, sense enginy no hi ha heroi, i sense heroi no hi ha tragèdia. Però setanta-cinc anys de voluntat de restauració i homenatge a la memòria no poden esborrar vint-i-cinc segles de tragèdia, i al suïcidi de Levi hi veiem amagat, de forma inevitable, el mateix destí que tremola a les conques dels ulls arrencats d’Èdip.

 

El que remou més en contemplar el gest del Papa és saber que poques vegades podrà repetir-se. Maksymowicz té 81 anys i només en tenia 3 quan va ser deportada a Auschwitz. El que remou més en contemplar aquestes imatges és saber que el proper papa, quan vulgui retre homenatge a les víctimes de la Xoà, ho haurà de fer davant d’un espai buit. El temps passa i el nombre de supervivents que poden donar testimoni de l’experiència dels camps de concentració disminueix cada any que deixem enrere. D’aquí dues dècades no quedaran testimonis vius que puguin aixecar la màniga de la camisa i fer-nos veure en cinc nombres la barbàrie en què pot caure la Humanitat si es deixa caure. Ens apropem a l’inici d’un camí on haurem d’enfrontar-nos sols a la consciència de la nostra història i en què serà només nostra la responsabilitat que els testimonis no es perdin en l’oblit.

A veure què en feu | Ferran Caballero

ElTribú

| 1 juny, 2021

A veure què en feu | Ferran Caballero

1 juny, 2021 |

Ferran Caballero | @ferrancab

Tothom que viu i treballa a Catalunya i que vol, a més, ser català, sembla estar d’acord en que els indults són imprescindible. Però ningú acaba d’explicar ben bé ni per què ni per a què. Se suposa que no cal, perquè és una qüestió d’humanitat. Però qui parla en nom de la humanitat menteix, deia Schmitt. És una humanitat que no es reconeix als altres presos que també tenen família i també porten quatre anys o més a la presó i que també deuen tenir ganes de recuperar la seva vida i tot quant etc. Evidentment, el “free tothom” no s’ha hagut de prendre mai al peu de la lletra i tothom sap que sempre ha volgut dir “free tots els qui el moment i la situació aconselli que siguin els nostres”.

 

L’independentisme sap que no necessita explicar-se i que faltaria més quan no han fet res del que tornaran a fer i per això fa veure que somia que del perdó en sabrà fer permís. Res. Tot és “a cambio de nada”, com piula aquell rufià després de cada servei. Tot és intentar fer passar per capitulació de l’Estat el que és càlcul electoralista del govern. I per herois els qui no arriben ni a amnistiats.

 

Tot és com aquell gest heroic o botifler de Cuixart amb Iceta o d’Iceta amb Cuixart, aquell contacte ambigu que ja no sé si era abraçada, estel o carícia. Tot és com la cosa aquella de feminitzar l’himne però només una estrofeta. Però en aquestes obres de ficció, si toques una coma ho toques tot i si et pretens autor del que canvies també et fas autor de tot el que deixes. Si hi ha segadores, per qué hi ha enemics? Si hi ha enemics, per què se’ls abraça? Són coses que mereixen ser explicades però que aquí no s’expliquen mai. Perquè els únics que podrien són els únics que no poden.

“L’independentisme sap que no necessita explicar-se i que faltaria més quan no han fet res del que tornaran a fer i per això fa veure que somia que del perdó en sabrà fer permís. Res. Tot és “a cambio de nada”, com piula aquell rufià després de cada servei”

Per això els únics que diuen alguna cosa són els eterns nostàlgics de la tercera via, que asseguren que els indults són una condició indispensable per normalitzar la situació i per avançar i el diàleg i tot això. Però ningú sap de quina normalitat parlem quan parlem de normalitat. I suposo que tothom sap que el relat de com de necessaris són els indults i com n’és de valent Sánchez no són més que propaganda socialista. Que està molt bé i és tan digne o més que tantes altres coses que es fan i es desfan en la nostra política, però que és això i no és gaire més. Propaganda i una mica de xantatge moral per aconseguir acabar la legislatura més o menys en pau i per anar donant temps a que els fons europeus i la suposadament exemplar capacitat espanyola per l’oblit els facin la feina bruta abans de les properes eleccions. No m’estranya que Ivan Redondo es cregui Aaron Sorkin.

 

Si els presumptes indultats i els presumptes analistes callen és perquè ja no sabrien dir la veritat. Sent molt generosos, que tampoc és un defecte, podem dir que com a mínim des de finals del ‘17 la política catalana està posada al servei dels interessos dels líders independentistes. Contradient l’esperit i la lletra d’allò d’Espriu i l’home que mor pel poble o el poble que mor per l’home però aquest cop com a farsa. Perquè a la resta només ens queda fer-nos els tontos i creure que allò de “ho tornarem a fer” o el discurs d’Aragonès el jove i gris gestor prometent culminar la independència i fer inevitable l’autodeterminació és heroicitat o bullshit segons ens escolti Catalunya o els jutges Suprem. No costa gaire d’entendre, o com a mínim de comprendre, que no tothom tingui les mateixes ganes ni els mateixos incentius en passar per idiota. Catalunya és plena de pepiños que no voldrien de cap manera influir en les eleccions americanes i que callen, doncs, perquè no sabrien ni per on començar a explicar a què ve tanta generositat del govern enemic o com hi pensen (co)rrespondre. És a dir, explicar quin projecte tenen per a nosaltres, ara que ja s’han salvat ells. Callen i deuen fer bé, perquè no crec que tinguin res millor que el silenci per oferir-nos.

 

Tenim una oportunitat! van cantant aquells. Doncs a veure què en feu.

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

Biden, el virus i la Xina | Javier Borràs Arumí

ElTribú

| 31 maig, 2021

Biden, el virus i la Xina | Javier Borràs Arumí

31 maig, 2021 |

Javier Borràs Arumí | @jborrasarumi

Les declaracions de Biden donant a entendre que la covid-19 podria haver-se escapat d’un laboratori xinès s’han rebut de dues maneres. Per una banda, amb credulitat: malgrat que no hi ha noves proves contrastables que sostinguin aquesta hipòtesi, la premsa s’ha fet eco de la notícia i li ha donat espai mediàtic pel fet de sortir de la boca de Biden. Com a reacció, ha aparegut la previsible reacció indignada: això Trump ja ho va dir, hipòcrites! El debat s’ha centrat en la dicotomia Biden-Trump. L’important de les paraules de Biden, però, no és la diferència entre ambdós presidents, sinó la continuïtat d’un mateix discurs. Un pot cridar més i l’altre pot cridar menys, un pot parlar del perill groc i l’altre de drets humans. No importa. Sigui quina sigui la retòrica, Biden i Trump són dos soldats d’un mateix exèrcit quan es tracta de la Xina.

 

Malgrat el discurs multilateralista amb el que Biden va arribar al poder, la seva acció respecte de Pequín no ha fet sinó reforçar el que ja havia fet Trump. Els aranzels, les sancions i les llistes negres contra tecnològiques xineses s’han mantingut, i Biden fins i tot ha ampliat el nombre d’individus i empreses afectades per elles. Les escasses trobades amb la Xina han continuat sent tenses i de retòrica agressiva. Alguns han analitzat aquesta postura de Biden des del punt de vista de l’electorat americà: el nou president no vol semblar més tou que Trump. Potser en això hi ha part de veritat, però no copsa l’element fonamental de la continuïtat entre ambdós presidents. Si Biden i Trump actuen de manera similar respecte la Xina és perquè comparteixen un mateix i fonamental objectiu: contrarestar l’ascens de la Xina com a potència, amb els mitjans que siguin necessaris. L’impuls principal que els mou és el poder, no la ideologia, i per això no hi ha quasi diferències en política exterior xinesa entre el president recolzat pels woke i el president recolzat pels supremacistes blancs.

 

El que ha fet Trump i està fent Biden no és estrany: la història de la humanitat s’ha basat a contrarestar el poder de les potències que poden rivalitzar amb la pròpia. Tots els grans estats busquen l’equilibri de poder, independentment que els seus dirigents tinguin motivacions més elevades o abjectes. Que Biden cregui que amb la seva proposta d’una Aliança de les Democràcies està lluitant per la llibertat i els drets humans mundials és indiferent: el resultat d’aquesta estratègia és la creació d’un teixit d’estats que facin de contrapès a la Xina. Amb això no vull negar que la trajectòria humana i personalitat de Biden tinguin certa empremta en la seva acció internacional. Segurament la té, però és secundària i no altera el fet fonamental: que la direcció de la seva política exterior ja ve condicionada per l’equilibri de forces internacionals. Si la Xina fos un país de PIB mitjà i amb un exèrcit reduït, els mateixos valors de Biden es traduirien en un altre tipus d’acció exterior. L’estratègia de Biden no és una estratègia contra la Xina, sinó una estratègia contra una potència rival en ascens.

“Malgrat el discurs multilateralista amb el que Biden va arribar al poder, la seva acció respecte de Pequín no ha fet sinó reforçar el que ja havia fet Trump. Els aranzels, les sancions i les llistes negres contra tecnològiques xineses s’han mantingut, i Biden fins i tot ha ampliat el nombre d’individus i empreses afectades per elles”

Les últimes declaracions sobre la hipòtesi del virus s’han d’entendre dins d’aquest context de lluites de poder internacionals. És possible que Biden cregui en aquesta teoria, però l’important és analitzar per què ha decidit posar-la com a focus d’atenció mundial. La hipòtesi del virus forma part d’una sèrie de moviments en política exterior que Biden ha dut a terme en els últims mesos, que busquen reforçar aquesta xarxa d’estats oposats a l’ascens xinès. La crisi pandèmica actual no ho fa fàcil: la Xina n’ha sortit reforçada. Al país, ara mateix, es fa vida normal. La Xina va ser la primera gran economia a recuperar-se del terrabastall econòmic de l’epidèmia i ha realitzat moviments de política interior -collar encara més Hong Kong- que no podria haver realitzat si estigués en una posició de debilitat. La pandèmia ha empitjorat la seva imatge a Occident i als països desenvolupats d’Àsia Oriental, però al món en desenvolupament l’atractiu de les inversions xineses es manté estable. En termes relatius respecte de les altres grans potències, la Xina és ara més poderosa que abans de la pandèmia.

 

Entre els moviments que Biden està tirant endavant per limitar la Xina hi ha la ja esmentada Aliança de les Democràcies, que pot ser efectiva per atreure els socis occidentals dels Estats Units (Austràlia, Canadà, Regne Unit, en part la UE) després d’anys de retòrica bruta de Trump -molts d’aquests països ja recelaven de l’ascens de la Xina abans de Biden-. Però en el cas dels aliats asiàtics, que opten per posicions més neutralistes, el president nord-americà ha hagut de canviar la pastanaga pel pal i pressionar a Corea del Sud i el Japó perquè adoptessin postures més explícitament anti-xineses. Que Biden anunciés fa dies que es reuniria amb Putin, ara mateix la potència més propera a Pequín, és part del mateix joc. El problema principal que s’està trobant el president dels Estats Units és que la baula fonamental d’aquesta xarxa anti-xinesa, l’Índia, està immersa en una crisi sanitària com no se n’havia vist a cap altre país durant la pandèmia. L’Índia té la massa geogràfica i poblacional per competir amb la Xina i és l’única potència asiàtica que la podria mirar de tu a tu, però la pandèmia no ha fet més que eixamplar la distància econòmica i de desenvolupament que ja existia entre ambdós països.

 

Malgrat que les paraules de Biden sobre el virus ens semblin un capítol més de la telenovel·la que és la política americana, amaguen un conflicte de fons que afectarà els presidents nord-americans durant generacions. Darrere de l’anècdota s’amaga el poder i la història.

 

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

Sense un gra de sal #10 | Claudio

ElTribú

| 30 maig, 2021

Sense un gra de sal #10 | Claudio

30 maig, 2021 |

@clorgu

Friends world was a soft-focus picture of the adult life the baby boomers hoped they’d created for their offspring: maximally connected, but also maximally free… 22% of millennials reported having no friends

 

 

 

“Depuis près de deux siècles, exactement depuis la Révolution française, la politique s’exerce au nom d’une conception qui, prétendue plus humaine, dénature l’inimitié et la rend plus cruelle, occupée qu’elle est à découvrir des coupables”, Julien Freund, La négation de l’ennemi.

 

“A limitation of view, wich appears so clear and practical, but wich amounts to little more than a mental fog, is inseparable from political activity”, Michael Oakeshott, The claims of politics.

 

“One of the drawbacks to life is that it contains moments when one is compelled to tell the truth.” P.G. Wodehouse, Hot Water.

 

The Foucault realignment tells us something significant about the balance of power in the West,where the cultural left increasingly understands itself as a new establishment of “power-knowledge,”requiring piety and loyalty more than accusation and critique”

 

“Maybe one of the values for us of studying Shakespeare is that he was a pre-modern thinker and thus can offer alternatives to our modern, democratic ways of thought. (…) Shakespeare appears to take aristocracy seriously. In accordance with the classic principle of decorum, all his tragic heroes are of noble birth, the fate of a whole community rests upon what they do. To be sure, Shakespeare repeatedly distinguishes nobility by nature from nobility by convention. Many of his nobly born characters turn out to be quite ignoble in their actions. But still, Shakespeare’s aim seems to be precisely to distinguish true nobility from false”, Paul Cantor, Can Shakespeare Survive Woke?.

“Qui ne sait parler que le langage des droits individuels ne traitera jamais de manière pertinente un problème social ou politique”, Pierre Manent, Situation de la France.

EL TRIDENT FRANCÉS.

 

2. Pierre Manent (I)

 

“Mientras haya pensadores con voluntad de estilo, como Pierre Manent o Rémi Brague -por citar sólo dos nombres-, yo no me siento intelectualmente huérfano”, Gregorio Luri

 

“Parmi les penseurs de la politique, il préfère les Anciens. D’abord parce que les Modernes ont construit leurs systèmes en réaction contre eux… Ensuite, parce que la forme politique dans laquelle ils vivaient et qui était l’objet de leurs réflexions, à savoir la cité (polis), possède deux privilèges objectifs”, Rémi Brague sobre Pierre Manent.

 

“L’homme, un certain type d´homme de moins, est capable de prendre ses distances avec les intérêts urgents de la vie humaine, de les suspendre pour poser des questions auxquelles in ne trouvera pas de réponse certaine, ultimement de suspendre et pour ainsi dire de congédier la peur de la mort pour s’interroger sur les articulations de l’être”, Le Regard Politique.

 

“Être homme est un fait à constater, et même à célébrer, plus qu’une tâche à accomplir” Cours Familier de Philosophie Politique

 

“- ¿Qué pensadores considera que deben ser leídos en el momento actual?

– Aristóteles, por un motivo muy preciso: es quien mejor explica por qué organizar la vida política consiste en poner cosas en común, y cómo se hace. Es la pregunta que debemos formular hoy. La ideología dominante supone que podemos ordenar la vida colectiva sólo con reglas del juego. Éstas son útiles, pero no permiten poner nada en común.”

“Rome a laissé un héritage inmense… La radicalité de l’entreprise moderne fut pour une part le prix à payer pour se dégager enfin de ce testament aliénant.

(…)

… une interprétation de notre histoire politique qui soit vraiment indépendante de la conceptualisation moderne que je critique ou rejette. Je ne parviendrai à résoudre cette difficulté que lorsque je serai en mesure de proposer ine interprétation du développement de l’Europe qui ne soit pas centrée sur le projet moderne”, Le Regard Politique.

 

“Qui ne sait parler que le langage des droits individuels ne traitera jamais de manière pertinente un problème social ou politique”, Situation de la France.

 

“Michael Oakeshott once remarked that great political philosophies are generally answers to specific political predicaments. It is easy to document this proposition from Plato and Aristotle, through Machiavelli and Hobbes, to Rousseau and Hegel. As I observed at the outset, the twentieth century did not elicit such comprehensive answers from political reflection, and this despite the fact that its predicament was of the most extreme sort: devastating world wars, murderous revolutions, beastly tyrannies. If there ever was a time for writing a new Leviathan, that was it. But our most impressive documents are novels: which political treatise on communism is a match for 1984 or Animal Farm or One Day in the Life of Ivan Denisovich or The Yawning Heights?”, The return of political philosophy.

“L’espoir mis par Tocqueville dans la grand synthèse americaine entre l’abstraction démocratique et la nature humaine s’effondre aux yeux de James et de Henry Adams … L’arret sur la nature permis par la dynamique démocratique, ne dure pas. La démocratie est emportée au-delà de la nature, et cette dernière articulation naturelle, où l’homme et la femme, quioque egaux, ont des regards différents qui ne se superposent pas, est emportée par l’abstraction démocratique.”, Le Pouvoir du Roman (amb Mona Ozouf i Alain Finkielkraut).

 

“Strauss’ understanding leaves us uncertain of the relationship between the practical and theoretical parts of Jerusalem, between the law and the mystery of being. In our sorry situation, we could do worse than inquire into the understanding that the most authoritative and influential Christian theologians developed on these questions”, Between Athens and Jerusalem.

“Mais si la séparation de l’Église et de l’État est précieuse comme règle de nos actions, elle deviendrait ruineuse si nous en faisions la règle de notre pensée”, La Raison des Nations.

 

“Human beings have always acted in some way, but they have not always known that they were capable of acting. There is something terrible in human action: what makes us human is also what exposes us, takes us out of ourselves, and sometimes causes us to lose ourselves”, City, Empire, Church, Nation.

“La loi et la nature sont rarement d’accord. Par conséquent, pour fonder une doctrine sur la loi naturelle, on est bien obligé, quand même, de préparer, si j’ose dire, le matériau”, Le Regard Politique.

 

“La construction politique moderne n’aurait jamais pu s’enclencher sans prendre appui sur notre nature, plus précisément sur la passivité de notre nature, telle qu’elle s’impose à nous spécialement dans l’affect de la peur”, La Loi Naturelle et les Drois de l’Homme.

 

“L’État souverain et le gouvernement représentatif sont les deux grands artifices qui nous ont permis d’accomoder dans la civilisation et la liberté d’incroyables masses d’hommes”, La Raison des Nations.

 

“La plus sûre manière de ne pas voir ce que l’on a sous les yeux et de commettre les erreus de jugement politique et moral les plus graves, c’est de regarder le monde humain selon la polarité du réel et de l’idéal, de l’être et du devoir-être”, La Loi Naturelle et les Drots de l’Homme.

 

“Il s’agit de l’entreprise de Machiavel, qui vise à supprimer, en tout cas à reduire le trop gran ‘écart’ que la religion chrétienne a installé entre les paroles des hommes et leurs actions. Les hommes parlent d’une certaine façon et agissent d’une autre … leurs actions sont différentes de ce qu’elles seraient s’ils ne parlaient pas ainsi”, Montaigne, La Vie sans Loi.

 

“Ce n’est pas tant que les hommes ne parviennent pas a la faire ce qu’ils devraient faire, le point décisif est qu’íls ne parviennent pas à la clarté sur ce qu’ils font. Ils ne savent pas ce quí’ls font, et Machiavel ne leur pardonne pas”, La Loi Naturelle et les droits de l’Homme.

 

“Enseigner aux hommes à se conduire comme, de toute façon, ils se conduisent c’est ce que j’appele “l’mpératif machiavélien”.”, Le Regard Politique.

 

“Dévalorisant radicalement les prétentions des grands à la ‘vertu’, et faissant du peuple le support de la seule ‘honnêteté’ que l’on puisse trouver dans la cité, Machiavel est le premier penseur démocratique.” Histoire Intelectuelle du Libéralisme.

 

“I appreciated the difficulty of this path, which was oriented by the idea of the best that we can do in this situation. In other words, I offered a proposal that in my opinion is the opposite of Machiavelli.”, Taking Religion Seriously (amb Rémi Brague)

“Il y a une tension entre les deux versions de la démocratie. Personnellement, j’ai plus de sympathie pour la version prosaïque que pour la version mystique qui expose à beaucoup de dangers. Mais le fait que la démocratie présente cette dualité de faces lui donne une force irrésistible parce que ceux mêmes qui seront, comme moi, sceptiques ou inquiets ou anxieux à l’égard des ambitions mystiques de la démocratie devront admettre que sa définition prosaïque est difficile à réfuter.”, Démocratie et nation: Entretien avec Pierre Manent.

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

Alejandro Fernández: "Aquest govern és el pitjor que li pot passar a Catalunya"

ElTribú

| 29 maig, 2021

Alejandro Fernández: "Aquest govern és el pitjor que li pot passar a Catalunya"

29 maig, 2021 |

Alexander Golovin i Ferran Caballero

 

Entrevista a Alejandro Fernández, President del PP Català.

Finalment tenim nou govern a Catalunya. Què n’espereu, d’aquest govern i dels propers anys?

 

Des de la perspectiva de la llibertat, de l’estabilitat i del progrés de Catalunya és una autèntic desastre. És un govern que encara depèn políticament de Waterloo, i això significa inestabilitat i baralles constants, i que depèn en els seus valors de la CUP, que significa deslegitimació dels mossos d’esquadra, del concepte de seguretat ciutadana, del concepte de la propietat privada, del concepte dels impostos moderats… Dintre de l’àmbit democràtic, crec que aquest tipus de govern que tindrà és el pitjor que li pot passar ara mateix a Catalunya.

 

Per què creu que s’ha produit aquest gir dels últims anys cap a posicions més populistes i extremistes?

 

Jo crec que el procés separatista es basa precisament en la idea de la dissolució de l’eix esquerra-dreta. Això té un inici que és el pacte de Junts Pel Sí, que el que fa és ajuntar Esquerra i l’antiga Convergència dient bàsicament que l’objectiu és la indepenedència i que un cop la tinguem ja cadascú es podrà permetre el luxe de ser de dretes o d’esquerres però que de moment l’objectiu de la independència és l’únic que ha de guiar l’acció política. I això passa a miges. Hi ha uns que sí que renuncien a fer la batalla ideològica, renuncien a les seves antigues idees de centre-dreta, que és l’antic catalanisme liberal-conservador, però en canvi els altres no només renuncien sinó que troben l’oportunitat de fer-les hegemòniques. 

 

Després hi ha una altra part que és difícilment mesurable demoscòpicament o en termes d’anàlisi polític, que és això que diu l’Albert Soler al seu llibre de que ens havíem cansat de viure bé. En una societat rica com és la societat catalana arriba un moment en el que pràcticament tothom adopta postures de gauche divine, de fill mal criat que té la casa de luxe a l’Empordà, que viu a la zona alta de Barcelona, però que es permet la llicència d’anar a manifestacions i llençar pedres contra les botigues de luxe. Aquest tipus de conductes infantiloides que s’han instal·lat a Catalunya i que el més sorprenent és que moltes vegades les apliquen els fills amb l’aplaudiment dels pares. És símptoma també d’una decadència d’una comunitat com és Catalunya.

 

I aquesta decadència com es reverteix? Aquest govern ofereix com a mínim l’oportunitat de plantejar una batalla ideològica?

 

És veritat que les darreres eleccions han tingut altres condicionants, com la pandèmia i la baixíssima participació, però alguns teníem l’esperança que fossin les primeres, no del post-procés, però on determinats temes poguessin entrar a l’agenda política. Nosaltres ho vam intentar, amb la nostra oposició en solitari a les lleis en favor de l’okupació ilegal, de la limitació del lloguer, que és una barbaritat, de la limitació de la llibertat d’elecció de centre i el model educatiu per part dels pares, de l’estigmatització de l’escola diferenciada… Però tot aquests tipus de debat a l’hora de la veritat no ha tingut cap tipus de rellevància en el votant. Per tant, a partir d’ara serem molt prudents a l’hora de pensar en establir algun tipus d’oportunitat per canviar això. Al final arribarà, però la història de Catalunya ens demostra que a Catalunya li va bé quan el debat identitari polític desapareix de l’agenda. I que, de fet, a Catalunya li va molt malament quan passen uns anys d’autogovern, perquè sempre s’acaba deteriorant en un debat que és irresoluble.

 

Creu que en aquesta legislatura o en un futur proper hi ha alguna possibilitat que el PP arribi a enteses sobre qüestions ideològiques amb independentistes o nacionalistes com veiem que fan les esquerres en alguns dels temes que ara comentava?

 

Aquest problema el tenen els de Junts. Els de Junts ens demanaven siusplau, en privat, que portessim al Constitucional allò que ells mateixos havien votat. Sabien perfectament que el que estaven votant en polítiques d’habitatge o ensenyament és inconstitucional i a més un atac a la llibertat individual, però ho votaven igualment. Semblava que aquest tipus d’enteses seria més fàcil amb el PDeCAT, però a l’hora de la veritat, i fins que no van sortir del govern, no ho van fer ni en una sola votació. 

 

I quin ha de ser el paper del PP dins aquest debat? Perquè la campanya li va fer guanyar moltes simpaties entre gent nacionalista o fins i tot independentista que dubtava entre votar el PDeCat i votar-lo a vostè. 

 

Aquests dies repeteixo molt allò d’Adolfo Suárez de “queredme menos y votadme más”. Però és cert que més enllà de la conjuntura política i del resultat crec que s’ha de tenir serenitat i mirar a mig termini i, de fet, si les eleccions s’haguessin repetit tot indica que el resultat hagués estat radicalment diferent per nosaltres i això indica que tenim marge per créixer. Tinc molt clar que no canviaré per un mal resultat. No em convertiré en una cosa que no sóc. 

 

Però a les últimes eleccions Vox ha aconseguit entrar i amb força i a llocs on el PP no havia aconseguit penetrar. Què creu que Vox ha donat a aquest tipus de votant que el PP no li havia donat pogut donar fins ara?

 

Nosaltres sí que vam tenir un moment on vam ser capaços de penetrar en aquest tipus d’electorat, que és l’època que vam tenir de la majoria absoluta de Rajoy, que va coincidir amb uns resultats molt bons a Catalunya, en molts municipis importants on vam aconseguir alcaldía o vam ser segona o tercera força. I Vox ha aconseguit una trasnferència de vot directe del PP, en part per les agressions que van patir a Vic i que provoquen un efecte de solidaritat que abans rebíem nosaltres. 

 

Però aquí hi ha un procés que ja va passar a França, on el FN va ser capaç de penetrar en els votants de barris degradats comunistes. I aquí ha passat una mica el mateix. El PP ha tingut uns resultats millors que fa tres anys a molts barris de Barcelona però, en canvi, a les parts de rendes més baixes i entre votants que probablement en el passat havien votat per formacions d’esquerres, els resultats de Vox han estat molt notables. Això té molt a veure amb la manera d’abordar el discurs de la seguretat ciutadana, de la immigració, etc.

 

Sembla que són bons temps pel populisme…

 

És veritat. Són bons temps pels populistes de totes les tendències. El problema que hi ha és que en aquest sistema hi ha molts incentius perquè tothom es converteixi en populista, perquè sembla que és el que dona redits electorals. Pedro Sánchez hi ha caigut, convertint el partit en una mena de moviment de culte al líder i destruint l’herència socialdemòcrata europea de la que havia estat depositari el PSOE. Però crec sincerament que el PP ha evitat aquesta temptació i que ha sigut capaç de definir clarament què és en relació a VOX. Nosaltres som una altra història.

 

I quina història son? Perquè la victòria d’Ayuso…

 

Això és com quan es deia que Cayetana Álvarez de Toledo s’assemblava a Vox, quan no he sentit crítiques més elavorades al pensament de Vox que les de Cayetana. I passa el mateix amb Ayuso. Nosaltres som el PP europeu, el partit de Merkel i dels pares fundadors d’Europa, no el d’Umberto Bossi o Le Pen. Ayuso no té res a veure amb tot allò. Sí que és veritat que dintre la familia del PP Europeu seria la més neoliberal, però això no té res a veure amb Vox. No és proteccionsime, sinó tot el contrari, no són teories de la conspiració, sinó tot el contrari, no és trencament de la convivència sinó tot el contrari. Mentre la campanya dels altres s’ha basat en el guerracivilisme, la campanya d’Ayuso s’ha basat en l’optimisme, en l’alegria, en l’obertura i en la llibertat econòmica. El seu és un to més popular, com el que ja feia servir Esperanza Aguirre, perquè això depèn del perfil personal de cada polític, però no és populista. 

 

Però és cert que Ayuso ha fet un discurs identitari i molt desacomplexat, molt clar i directe, que ha servit per frenar Vox. 

 

Això també depèn de com sigui cada comunitat. El discurs de Feijóo també va frenar Vox, els va deixar a 0, i és un discurs més regionalista i més conservador. El discurs d’Ayuso no funcionaria a Galicia i el de Feijóo a Madrid probablement tampoc.

 

I és cert que Ayuso guanya també la batalla de la identitat, però és una identitat inclusiva, que no es basa en dir que la meitat de madrilenys no son madrilenys, o que són enemics de Madrid. És tot el contrari. És una identitat molt optimista i molt integradora. I fins i tot convida la resta de la gent a sentir-se madrilenya i anar a Madrid i “viure a la madrilenya”. La identitat catalana, ara mateix, i tal i com la defineix la gent que té el monopoli ideològic a Catalunya, és tot el contrari. Es basa en el conflicte, en la creació d’un enemic extern i intern… és profundament excloent. I no només per la qüestió lingüística sinó per l’origen de les persones. A Junts no se n’amaguen i han convertit aquest discurs en la seva base i a ERC fan veure que ho han modulat una mica però van ser els inventors de la cosa. 

 

És veritat que durant un temps va funcionar molt bé la idea que la identitat catalana era la d’una societat integradora, acollidora, de la feina ben feta, però ara ningú ens percep així i dins de la pròpia societat catalana aquesta, evidentment, tampoc és la visió majoritària.  

 

I creu que es pot recuperar, aquesta imatge? Hi ha polítiques concretes que portin a aquests canvis culturals o és un altre tipus de batalla?

 

Jo crec que això només ho pot acabar curant el temps. No és la primera vegada que ens passa això a Catalunya. Abans ho deia, a Catalunya l’autogovern no sempre li ha anat massa bé, les coses com siguin. Una de les característiques històriques de com s’havia vist la identitat catalana era l’especial capacitat per les arts, la cultura i el geni creador. I és curiós que ara mateix no surt ningú. La producció literaria mai no havia estat tan cutre, la producció artística mai havia estat tan cutre… bàsicament perquè la ideologia penetra a tot arreu i acaba liquidant fins i tot el talent. 

 

Arcadi Espada diu que la gent a Siberia viu a -40º i s’hi acostuma. No pot ser que aquí també ens acostumem a viure amb aquest conflicte d’indentitats nacionals que hi ha a Catalunya?

 

Hi ha els veterans que volen tornar a la Catalunya convergent, tots aquests del catalanisme… però ja se’n poden oblidar. Entenc que van viure molt bé en aquella època, però allò no tornarà. I després hi ha els processistes, que no volen que res canvïi perquè viuen d’això. Quan es parla de conflicte a Catalunya es parla de resoldre’l o bé fent un referèndum o bé tornant al peix al cove. Però es necessita alguna cosa nova, i ha de sorgir de la gent jove d’aquí. 

 

A mi no em convenç quan em diuen que la joventut catalana serà més indepe i processista. Ara mateix el procés separatista és el modus vivendi d’una generació de polítics catalans de la mateixa manera que el pujolisme va ser una manera de viure d’una generació molt concreta de polítics catalans. I arribaran noves fornades de gent que diran que això ens porta a la decadència i que s’ha acabat. Jo no sóc pessismista a llarg termini. Crec que les coses canvien i que no hi ha cap tipus de maledicció bíblica que ens condemni a estar eternament així. I, de fet, ja en tenim alguns petits símptomes entre els joves, que poden agafar si volen el catalanisme com a bagatge cultural, però que han de fer coses noves. 

 

Però és molt difícil separar aquest catalanisme cultural de la política. Dins de l’unionisme hi havia una certa preocupació, que crec que ha desaparegut una mica, de dir que com que les escoles estan en mans del nacionalisme surten tots independentistes d’esquerres. Vostè vol dir que això no passa o que es resol d’una altra manera? 

 

Jo tinc una visió una mica diferent del que es contempla com el discurs hegemònic en el món no indepe. A mi em preocupa el sistema educatiu en la mesura en que afecta els continguts i la llibertat dels alumnes i de les seves families. Però no tinc una visió catastrofista del futur perquè ara mateix els continguts siguin dolents o es produeix manipulació ideològica, que es produeix. Per una raó. La fornada més radicalment independentista va sorgir a ERC quan ningú era independentista a Catalunya. Parlo de la generació de Carod-Rovira, que havien estudiat tots amb la “formación del espíritu nacional” i amb el braç alçat. I no sembla que els calés gaire.

 

La llibertat troba les seves escletxes. La gent canvia. Em preocupa més que la gent rebi una bona educació, que no sigui manipulada, que sigui competitiva, meritocràtica… que sigui, en definitiva, de qualitat. 

“Jo crec que el sistema d’immersió, pels objectius que els mateixos impulsors es van marcar, és un fracàs. Sempre diuen que cada vegada es parla menys el català. I resulta que portem 30 anys d’immersió. Alguna cosa hi deu tenir a veure”

I com es pot millorar l’educació catalana?

 

Pujol va cometre un greu error, que és el d’assumir tots els prejudicis col·lectivistes d’esquerres en educació. En el seu primer programa electoral, Pujol no defensava la immersió lingüística sinó les dues xarxes educatives com el PNB. I va ser Marta Mata qui el va convèncer. La pedagogia comprensiva i la immersió lingüística, de fet, són dues cares de la mateixa moneda, perquè són visions col·lectivistes de l’aprenentatge on no es pensa tant com un sistema educatiu que fa que un individu adquireixi uns coneixements que després li puguin servir per guanyar-se la vida, sinó com un sistema de socialització.

 

Després s’hi van anar a afegint varies coses, que són més puntuals però que són importants. A més de l’atac a la l’escola público-concertada, la zonificació escolar. La público-concertada i el districte lliure, únic, dóna una oportunitat a les families que són humils però que donen molta importància a l’educació dels seus fills perquè puguin escollir centre educatiu en unes condicions econòmiques raonables. Si no, estàs condemnat d’origen en funció de la teva classe social, que és el que pretén l’esquerra amb la zonificació. L’esquerra vol que mai tinguis la temptació de voler ser una altra cosa de la que ets per naixement, perquè l’esquerra es nodreix dels pobres.

 

A Catalunya s’han convinat totes aquestes visions col·lectivistes; les reformes educatives de la LOGSE, la zonificació, l’atac a l’escola público-concertada… I, per tant, s’ha de canviar tot. El sistema educatiu català és un desastre per a la igualtat d’oportunitat dels alumnes.

 

I com pot ser que hi hagi tantes families que porten els fills a la concertada però que, en canvi, no protestin davant d’aquests atacs?

 

Perquè les coses encara no estan tan destruides com perquè hi hagi una alarma generalitzada sobre si la podran pagar-la o no i, per tant, encara es poden permetre el luxe de pensar en termes d’independència sí o independència no. És el que té el populisme independentista, que diu a la gent que tot això és un sacrifici d’un cert temps, perquè després quan arribi la independència serem tan feliços i tan rics que aquests 8 o 10 anys de sacrifici hauran pagat la pena. I molta gent això s’ho empassa. Però el que passarà és que Catalunya no serà independent i que al final no podràs pagar l’escola dels teus fills. Hi ha gent que sí que se n’adona, però encara són minoria i això no es nota electoralment.

 

Però en l’educació hi ha a més el problema bàsic del nacionalisme, que és la qüestió de la llengua. La immersió lingüística respon a la idea que els poders públics han de fer alguna cosa per preservar la llengua.

 

El problema no és només la valoració de l’èxit o no de la immersió, és la negació de la possibilitat del debat. Al País Basc no es fa immersió lingüística, però algú creu que el PNB és enemic de l’Euskera? Aquí la defensa de la immersió és obligatòria. I si no la defenses ets un enemic del català. Però la immersió no és un sistema majoritari a les comunitats que són bilingües o trilingües. La immersió obligatòria no és l’única manera de protegir una llengua. I després s’han de veure els resultats. Algú s’ha preguntat per què després de la immersió les dades, ja no només de catalanoparlants, sinó de producció cultural en català, són les pitjors de la història? Potser és que la immersió no és tan bona i que aquest sistema té d’altres objectius que tenen més a veure amb la col·lectivització dels esperits que no pas amb la protecció de la llengua catalana. Jo crec que el sistema d’immersió, pels objectius que els mateixos impulsors es van marcar, és un fracàs. Sempre diuen que cada vegada es parla menys el català. I resulta que portem 30 anys d’immersió. Alguna cosa hi deu tenir a veure.

 

Però el de la llengua sembla ser el gran camp de batalla, que amb l’aparició de Ciutadans es va portar al Parlament i que afecta al debat de la immersió i també a TV3.

 

El problema de TV3 no és que s’hi parli en català, sinó que és un instrument propagandístic de la Independència i això es pot fer en català, castellà o anglès. I té un altre problema, que proporcionalment és la televisió pública més cara d’Europa. Tornem a la pregunta d’abans: s’ha de fer promoció del català des de les institucions públiques? Doncs de la mateixa manera que de la llengua castellana. No hi ha un Instituto Cervantes? A mi em sembla bé que es faci promoció pública, però el problema és que de vegades això s’identifica amb un projecte polític concret que és el de la independència.

 

Voldria tornar a la qüestió del populisme. A l’ultima campanya, per exemple, hi havia una batalla per seduir aquest tipus de votant convergent mític que podria representar el centredreta, però després també de lluita contra el populisme de VOX. Vostè mateix va acusar VOX en diverses ocasions, durant els debats electorals, de tenir posicions populistes. Creu que va ser una estratègia fracassada?

 

És evident que els populismes es retroalimenten i si, per exemple, fas una política d’immigració irresponsable el que acabes provocant és que el populisme de l’altre costat es nodreixi de raons. Això provoca que qui intenta abordar aquestes qüestions d’una manera racional queda desmarcat del debat públic. Ho hem vist amb els MENA. La Macarena Olona, diputada de VOX, deia que era una vergonya que des de determinades posicions d’esquerres es parlés de tots el homes com a potencials violadors. Els violadors són els violadors, no els homes en general. Doncs de la mateixa manera no tots els joves MENA són delinqüents. Segons les dades dels mossos són un 18%, i per tant no es pot parlar de tots ells com a delinqüents. En canvi és molt més fàcil dir que tots són delinqüents i entrar en aquest joc de baixes passions. Jo bàsicament vaig fer referència a dos punts. Primer, al fet de parlar d’islamització de Catalunya com a estratègia política, que em sembla que és una hipèrbole i que no estem a les croades, i després que no em semblava gaire coherent presentar-te a un parlament autonòmic dient que vols tancar-los.

 

Però la relació del PP amb VOX és també un reflex de  la situació crítica en la qual es troben els partits liberal-conservadors arreu.

 

Absolutament. De fet a Espanya és un dels pocs llocs on s’ha aguantat més el model bipartidista. A altres països, els equivalents al Partit Socialista o al Partit Popular ha desaparegut. Aquí de moment tenim una mala salut de ferro i aguantem, però veiem que la gent que vota altres tipus de partits populistes no és que ells siguin populistes o votants d’extrema dreta, sinó que senten indignació i aquesta es trasllada a les urnes d’aquesta manera. S’ha d’intentar fer pedagogia, però a vegades la pedagogia no serveix.

 

Perquè aquí es barregen dues coses que són estil i ideologia. El seu estil em sembla molt optimista en un moment on sembla que creix el discurs catastrofista sobre el paper de les xarxes socials, per exemple, o de les emocions negatives en política… que porten a un discurs i una forma de fer política molt més agressiva.

 

Recordo que quan tenia 14 anys, quan anaves a posar-te el desodorant, et deien: “No te’n posis més d’una vegada, sinó la capa d’ozó s’acabarà i morirem tots!”. Sembla que només podies aplicar-te’n a una aixella per dia, era una bogeria. Sempre hi ha hagut aquestes teories mil·lenaristes que diuen que el món s’acaba. És veritat que les xarxes socials ajuden a crear un clima negatiu, sobretot perquè et porta a llegir només les opinions semblants a les teves, i això trenca el pluralisme polític i converteix en enemic irreconciliable el que pensa diferent. Només t’arriben fake news de l’adversari i idealització dels teus. Això li va bé a Podemos, a Vox i als separatistes.

 

Però segur que hi haurà alguna millora. Fa uns anys la gent tenia autèntic pànic a agafar l’avió a causa dels terribles atemptats islamistes i ara això ja no passa. De la mateixa manera, la situació al món i a Catalunya també és reversible.

 

Ideològicament com es tradueix això?  Perquè el problema del populisme és tant de formes com d’ideologia.

 

Són antiliberals! I antidemocràtics, en el fons. Utilitzen la democràcia com un mitjà per després aconseguir l’hegemonia. En el fons ens està passant una cosa molt semblant, amb instruments diferents, al que ens va passar al període d’entre guerres: una crisi greu de la legitimitat de la democràcia representativa i liberal. I això com s’aconsegueix combatre? Doncs hi ha ocasions, com va ser el cas, en què no tens més remei que anar a la guerra, però el sistema va corregir alguna de les seves deficiències i va donar pas a mig segle de creixement, de reducció de la pobresa… Ara tornem a estar en una etapa de greu crisi, però encara no he trobat un sistema millor que el de la democràcia liberal.

 

Veig que en les seves respostes sempre em surt per la banda liberal…

 

Sóc un liberal convençut, tot i que amb tocs conservadors. Els meus punts conservadors no són tant en qüestions morals o de conducta, sinó més el respecte al llegat de les generacions pretèrites. Una posició que els populistes sempre menystenen. Es creuen que han vingut a redimir el món i a fer-ne un del nou. Doncs no, un conservador és una persona que té la humilitat per reconèixer que la seva capacitat per transformar el món és limitada, i és una persona conscient de les dificultats que han passat els nostres avantpassats i que per tant cal respectar el llegat que ens han deixat. És allò que diu Roger Scruton que és molt fàcil destruir les coses bones i molt difícil de crear-ne.

 

Precisament una de les traduccions del pessimisme que sembla que s’ha instal·lat entre nosaltres és la baixa natalitat.

 

Jo tinc tres filles i per tant ja he fet la meva feina. Ara us toca a vosaltres! Més enllà de la broma, hi estic totalment d’acord. Una de les pitjors conseqüències de tot el que està passant és la societat hedonista, on no existeix cap sentiment de sacrifici ni de responsabilitat envers la comunitat. És evident que és una decisió personal, però si algú es pensa que els meus pares, que provenien de les muntanyes asturianes, que el meu pare era camioner i va tenir tres fills gairebé a la vegada, ho va tenir fàcil i còmode… No podia anar a dinar al restaurant els diumenges, clar. Però ara ens costa fer aquests sacrificis, perquè és veritat que et dona molt però que és un sacrifici. També és veritat que els poders públics hi han d’intervenir de manera decidida i ajudar, per exemple, a la conciliació familiar.

 

Perquè en aquesta qüestió hi ha una conjunció de problemes liberals i conservadors, per exemple en qüestions com la gestió subrogada, amb l’avortament…

 

Tinc dubtes. Jo sóc provida convençut, però que assumeix com és el món i crec que la prohibició no té cap sentit. En època de Franco ja anaven a Londres, ara qualsevol pot anar a una França sense fronteres. Tot i així hi ha d’haver un punt de responsabilitat personal, l’avortament no es pot convertir en un mètode conceptiu com està passant ara. Hi ha més de 80.000 avortaments l’any i és una barbaritat. La meva posició és més de pedagogia a favor de la vida que no pas de prohibició. En aquests temes és difícil posicionar-se, però en general sóc més aviat contrari a la gestació subrogada.

 

A les passades eleccions madrilenyes hem vist com Ayuso es va imposar a Chueca, tot i no fer tants anys de l’oposició del PP al matrimoni igualitari. Persones com Cayetana Álvarez de Toledo han estat molt contundents amb determinats discursos feministes. Quin camí ha de seguir el PP en aquest sentit?

 

El PP no ha de tenir cap mena de complexe en aquests temes. Fa temps que el PP guanya a Chueca, l’afiliació d’homosexuals al PP és com a qualsevol altre partit… Aquests no és el tema. I sobre el feminisme el mateix. Només cal mirar les dirigents històriques que ha tingut el PP, com per exemple Rita Barberà, Esperanza Aguirre, Teofila Martínez o Soraya Saénz de Santamaria… No hi ha color si les compares amb les de l’esquerra. Nosaltres hem de fer un discurs d’igualtat real i s’ha acabat. És que a més és el discurs liberal, un discurs antiidentitari que no divideixi la societat en compartiments.

 

Han de fer batalla cultural, com els retreu sovint Vox?

 

Sí, però la batalla cultural no és només combatre el feminisme radical, és també la defensa de la propietat privada o la llibertat educativa. És igual d’important i a vegades sembla que només ho sigui el feminisme. Qui ha presentat els recursos contra les lleis catalanes que ataquen la propietat privada o la llibertat educativa els ha fet el PP, no VOX. I aquest és un problema, pensar que la batalla cultural és només combatre el feminisme radical o defensar els toros.

 

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

Les serps només parlen a Harry Potter | Paris Grau

ElTribú

| 28 maig, 2021

Les serps només parlen a Harry Potter | Paris Grau

28 maig, 2021 |

Paris Grau | @ParisGrau

Gabriel Rufián, diputat dERC al Congrés dels Diputats, va afirmar fa pocs dies que els catòlics creiem en serps que parlen, coloms que embarassen, que les dones provenen de la costella de lhome i que si ens portem malament, arribarà una pluja de foc i ens cremarà a tots”. La seva intervenció pretenia deslegimitar al grup parlamentari de VOX davant la seva negativa en la votació de la tramitació de la llei trans al Congrés dels Diputats. 

 

El diputat dERC ja ens té acostumats a les seves intervencions-performance, al seu to macarra o al seu intent de fer-se el graciós; per tant, no ha de sorprendre a ningú la seva enèsima sortida de to. El que sí que ha sorprès, a propis i estranys, és la seva poca cultura religiosa. Millor dit, el seu nul coneixement sobre la religió catòlica.

 

Potser és important fer-li arribar al senyor Rufián algunes nocions sobre catolicisme. Per exposar algunes daquestes nocions, la pregunta més fàcil a fer-se és: en què creiem els catòlics? La resposta és ben senzilla: en el Credo. En les seves dues fórmules: la configurada en el segle IV d.C. als Concilis de Nicea (325) i Constantinoble (381), i que rep el nom de Credo Nicea – Constantinoble, i una segona fórmula que la tradició marca que fou escrit pels Apòstols el dia de Pentecosta (50 dies després del diumenge de Resurrecció).

 

A més del Credo, els catòlics també creiem en els dogmes, que són veritats de fe que lEsglésia Catòlica ensenya com a revelades per Déu i que s’han configurat gràcies a la tradició, a les Sagrades Escriptures i a lEsperit Sant. Els principals sorgeixen del Credo, i en són vint-i-un, tot i que posteriorment, al llarg de la història, se n’han incorporat daltres.

 

Alguns dels dogmes més famosos” són, per exemple, els que fan referència a la Mare de Déu: Immaculada Concepció de Maria, proclamat el 8 de desembre de 1854, o Maria Mare de Déu, proclamat al Concili dEfes de lany 431; els que fan referència al Papa, com per exemple el del Primat del Papa i el de la Infal·libilitat Papal, tots dos proclamats el 18 de juliol de 1870 durant el Concili Vaticà I; o els que fan referència als Sagraments, que segons lEsglésia Catòlica són set: Baptisme, Confirmació, Eucaristia, Reconciliació, Unció dels malalts, Ordenació sacerdotal i Matrimoni. 

 

En el seu discurs, Gabriel Rufián feia referència a quatre qüestions que es troben recollides, dalguna forma semblant a la que ell expressava, a la Bíblia. Dues d’elles a l’Antic Testament, una al Nou Testament i una altra que es troba tant en l’Antic com en el Nou Testament. La primera delles, la serp que parla, es troba en l’Antic Testament. Aquest passatge el trobem al llibre del Gènesi, en el moment en el qual Adam i Eva es troben davant de l’arbre del fruit prohibit, i la serp i la dona estableixen un breu diàleg.

“Rufián deu pensar que els cristians creiem que la Bíblia va ser dictada paraula per paraula i que s’ha de creure, per tant, de forma literal tot el que hi apareix escrit. Deu pensar que Adam i Eva parlaven pàrsel, com si de personatges de Harry Potter es tractessin. Però res fa pensar que fossin membres de la casa Slytherin”

La segona afirmació del diputat feia referència a la creació de lhome i de la dona per Déu, també recollida en el Gènesi (Gn 1, 26-27 i Gn 2, 7-24):

 

Déu digué: Fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s’hi arrosseguen.” Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona. (Gn 1, 26-27)

 

Llavors el Senyor-Déu va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de vida, i l’home es convertí en un ésser viu. […] Llavors el Senyor-Déu es digué: No és bo que l’home estigui sol. Li faré una ajuda que li faci costat.” […] Llavors el Senyor-Déu va fer caure l’home en un son profund. Quan quedà adormit, prengué una de les seves costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat. De la costella que havia pres a l’home, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l’home.L’home exclamà: – Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn! El seu nom serà “dona”, perquè ha estat presa de l’home. Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des d’aquest moment formen una sola carn. (Gn 2, 7-24)

 

La tercera referència a lAntic Testament i que també apareix en el Nou, en alguns fragments de l’Apocalipsi, és la de la pluja foc. El Déu dIsrael no només envia foc com a forma de càstig, sinó també en ocasions en les quals vol mostrar la seva presència, com per exemple sobre les ofrenes tal i com es narra al Levític. En el cas de l’Apocalipsi, s’explica que el foc caurà sobre Satanàs (Ap 20, 9), no sobre els humans.

 

La referència més explícita al Nou Testament és la de creure que els coloms embarassen. En aquest cas feia referència a lanunci que larcàngel Gabriel fa a Maria: L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l’anomenaran Fill de Déu (Lc 1, 35).

 

A la Bíblia apareix, en alguns passatges, la presència de Déu a través dun colom; però seran la tradició i la pintura les que presentaran a lEsperit Sant com un colom, tot i que a les Escriptures trobarem que l’Esperit Sant també té forma de llengües de foc o de vent, entre d’altres. En el text de Lluc queda clar que en cap cas es fa referència a un colom.

 

Rufián deu pensar que els cristians, i concretament els catòlics, creiem que la Bíblia va ser dictada paraula per paraula i que s’ha de creure, per tant, de forma literal tot el que hi apareix escrit. Deu pensar que Adam i Eva parlaven pàrsel, com si de personatges de Harry Potter es tractessin. Però res fa pensar que fossin membres de la casa Slytherin.

 

A diferència de l’Islam, que considera que l’Alcorà va ser dictat per Déu, paraula per paraula, al profeta Mahoma, el cristianisme considera que les Escriptures van ser inspirades per Déu, no dictades. És cert que algun grupuscle cristià sí que interpreta de forma literal la Bíblia, però no és el cas del catolicisme. LEsglésia Catòlica, al llarg de la història, ha estudiat les Sagrades Escriptures, les ha interpretat i les ha predicat; ha estat capaç de criticar-les, com també han fet les diferents branques protestants o lEsglésia Ortodoxa. És més, el cristianisme ha potenciat lestudi dallò que forma part de la divinitat: la Teologia. Universitats, manuals, tractats, discussions, Concilis, que al llarg dels temps han tractat la divinitat. Un exemple: la Summa Teològica de Sant Tomàs dAquino.

 

El diputat Gabriel Rufián ha demostrat que els seus coneixements sobre la religió catòlica són nuls. Com també són nuls els seus coneixements sobre Sagrada Escriptura i exegesi sobre la mateixa. A més de recomanar-li estudiar una mica, voldríem recordar-li que, com va dir Josep Tarradellas, “en política es pot fer tot, menys el ridícul”.

 

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

La burla del senyor diputat | Jordi Feixas

ElTribú

| 26 maig, 2021

La burla del senyor diputat | Jordi Feixas

26 maig, 2021 |

Jordi Feixas | @jordifeixas

Els dies s’allarguen i, en determinats moments, l’ambient sembla recuperar el to agradable i el color esperançat d’aquella primavera que ja té ganes de convertir-se en estiu. Amb una alegria tímida, encara esclava de tot el que hem patit, l’anhelada benvinguda a la vida d’exterior coincideix amb la recuperació de les nostres imperfectes llibertats. D’aquelles llibertats que, durant massa temps, foren segrestades sense l’accés a les proves i a les justificacions inherents al govern d’un poble lliure. Així, el retrobament amb la millor cara de la vida mediterrània, que no és altra que la bona conversa vespertina al voltant d’una taula ben servida, té el regust d’una falsa conquesta. D’una autonomia que més aviat fa patent el precedent perillós perpetrat per uns governants que, per molt democràtics que siguin, sempre aspiren a un nou eixamplament del seu poder.

 

Disposat a passar pàgina, hom es fa acompanyar de les millors amistats i del millor vi de la nostra terra, gaudint de la terrassa d’aquell establiment del poble que amb tantes dificultats ha aguantat el cop d’una economia alentida. I quan les bones converses i la suavitat del clima permeten intuir una certa recuperació de l’ànim, sentim un diputat a Corts alertant-nos dels qui creuen en “serps que parlen, coloms que embarassen i pluges de foc que castiguen”, en el que probablement fou un intent de burla contra els catòlics d’un partit rival. 

“Al capdavall, la vida democràtica sempre ha sigut un terreny més fèrtil per les burles que desacrediten, o per la retòrica sentimental que sedueix, que no pas pels arguments que susciten l’acord del rival”

Aquest és el to habitual del debat polític actual. Certament, criticar la seva vulgaritat potser té part d’aquella auto-indulgència pròpia del ciutadà d’una democràcia-liberal. D’aquell sentir-se millor per comparació amb uns polítics que, en el fons, són com nosaltres tot i tenir un poder del qual nosaltres no gaudim. Al capdavall, la vida democràtica sempre ha sigut un terreny més fèrtil per les burles que desacrediten, o per la retòrica sentimental que sedueix, que no pas pels arguments que susciten l’acord del rival.

 

Tot i així, convé recordar que som quelcom més que demòcrates. Som moderats perquè sabem que la igualtat i la llibertat adquireixen tot el seu sentit quan es fan servir per dirigir la mirada cap a la nostra millor versió. La història ens ha ensenyat que el preu de democratitzar qualsevol cosa és obrir camins a la mediocritat i, precisament per això, recordem que els pares de les nostres formes de vida política volien llibertat i igualtat per donar una oportunitat a l’excel·lència. Perquè els millors d’entre els propis poguessin adquirir i demostrar aquelles virtuts que els farien dignes de posseir les claus del seu govern. Aquesta és la manera republicana d’evitar caure en les baixeses dels règims populars i dels seus irresponsables seductors sentimentals de multituds, que tants cops en la història han posat el destí dels pobles al servei de causes ben poc relacionades amb el bé comú. Aquest és el republicanisme d’aquells fundadors que, unint l’esperança moderna amb la serenor clàssica, enaltien la felicitat pública d’un govern sempre vigilat i en mans d’una aristocràcia, no del diner o del poder heretat, sinó del talent natural i de la virtut adquirida amb esforç. Perquè, certament, cal estar preparats per la pitjor cara de la nostra humanitat, però sense que la consciència de les nostres foscors ens legitimi a oblidar l’aspiració al que és bo i al que és millor.

 

Així, les limitacions recents de les nostres llibertats i les baixeses dialèctiques dels nostres representants ens recorden dues lliçons, una de moderna i una de clàssica. La primera, que no hi ha poder provinent del poble que pugui desfer-se de la vigilància dels qui en són l’origen. La segona, que estimar la democràcia passa per frenar amb exigència elitista les tendències igualitàries i mediocres que constitueixen el preu a pagar per una vida en llibertat. Ara bé, que aquestes siguin lliçons encertades no les converteix en receptes fàcils. Totes dues pressuposen l’educació en el cultiu de l’esperit, i en les distincions morals entre persones més i menys dignes d’elogi i d’honors públics, que només s’obté en la lectura de les millors obres del passat. I, si alguna cosa és pròpia del nostre temps, és el rebuig planificat d’aquesta educació. Potser perquè ella seria, precisament, la que permetria a les noves generacions criticar el caràcter i intencions dels qui, des del poder, volen condemnar-la a l’oblit.

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

Que miris el partit, et diuen | Jordi de la Torre

ElTribú

| 25 maig, 2021

Que miris el partit, et diuen | Jordi de la Torre

25 maig, 2021 |

Jordi de la Torre | @jorditor

Els números del futbol femení no surten per enlloc. No interessa a gairebé ningú. És de poca qualitat. Canviarà poc. I les nenes tenen coses millors a fer. 

 

La Champions femenina va costar-li a la UEFA 14,6 milions d’euros i va generar amb prou feines un milió d’euros (temporada 2019-2020, aquest any encara no ho sabem). Si els preocupa l’efecte Covid no pateixin perquè les xifres de la temporada 2018-2019 són molt semblants. Segurament totes plegades hi hauríem sortit guanyant si l’agost del 2019 la UEFA hagués repartit 10 milions d’euros entre les jugadores i ens haguéssim estalviat els partits aquests que ara és de mala educació no mirar perquè les nenes, els somnis.

 

El Barça femení preveia ingressar aquesta temporada cap a cinc milions d’euros (un milió per drets televisius i gairebé quatre milions per publicitat i merchandising). El Real Oviedo va quedar quinzè a la segona divisió masculina la temporada passada i va generar 13 milions d’euros (set milions per drets televisius, una mica més de tres milions per publicitat i merchandising i la resta altres coses). Crida l’atenció que un equip mediocre tirant a dolent de segona divisió generi set vegades els ingressos televisius del Barça femení però menys ingressos per publicitat i merchandising que el Barça femení. Una hipòtesi és que les noies del Barça els quatre xavos que generen (gairebé tot per publicitat i merchandising) és perquè poden fer servir la marca Barça que ha desenvolupat gairebé exclusivament l’equip masculí durant dècades. No perquè ningú tingui cap interès en els partits que juguen les noies. L’altra hipòtesi deu existir, sempre existeix una altra hipòtesi. Si se’ls acut em sembla que a baix es poden deixar comentaris.

“Els números del futbol femení no surten per enlloc. No interessa a gairebé ningú. És de poca qualitat. Canviarà poc. I les nenes tenen coses millors a fer”

Suposo que els ingressos per retransmissions són un bon indicador de l’interès entre el públic i que l’interès entre el públic és un bon indicador de la qualitat dels partits. (El que no faré és posar-me a mirar partits per comprovar-ho, el meu empirisme a vegades m’ha jugat males passades però té límits.) Una possibilitat alternativa és que qui compra els drets de retransmissió sigui un sonat que es vol arruïnar subsidiant el futbol masculí i silenciant el futbol femení, però és una possibilitat remota i el meu consell és que no hi apostin gaires diners. També podria ser que, tot i el poc interès que generen, la qualitat futbolística dels partits de dones de primer nivell sigui en realitat molt superior a la de partits masculins de categories inferiors que generen un interès similar. Però seria una mica misteriós que sempre hagin generat tan poc interès entre el públic. Una possibilitat és que sigui culpa de les coses del masclisme (si no què?), que per motius que no tenen res a veure amb la qualitat futbolística decideix ignorar un futbol femení de gran qualitat. Però a mi no em consta que el masclisme sigui precisament hostil a la idea de mirar-se noies de vint-i-pocs corrent amunt i avall d’un camp de gespa si juguen igual de bé a futbol que els homes.

 

La hipòtesi més probable (jo proposo que l’acceptem) és que la qualitat dels partits femenins que es juguen avui és baixa, molt lluny del màxim nivell del futbol masculí. Queda saber per què. Hi ha les diferències físiques entre homes i dones, que és sabut que són de dretes. Hi ha també la possibilitat (jo diria que complementaria) que les dones avui juguin pitjor que els homes perquè la falta de tradició, estereotips culturals, etc. fa que des de petites juguin menys a futbol que els homes. S’hauria de veure quina part d’aquesta tradició s’explica també per les pròpies diferències biològiques, però ara no és moment. Accepto que un factor cultural independent del factor biològic pot explicar algunes coses. La prova són les diferències substancials al màxim nivell del futbol masculí entre països grans sense tradició com la Xina, el Canadà i els Estats Units i països petits amb tradició com Portugal i Holanda.

 

El problema, com saben molt bé els promotors de la Superlliga, és que fins i tot al futbol masculí hi ha una desigualtat enorme. La immensa majoria de futbol masculí genera molt poc interès i molt pocs ingressos. Hi ha només un grup petitíssim a dalt de tot que és capaç de generar bona part de l’interès futbolístic mundial. La resta interessa a quatre fanàtics com el director d’aquest diari, però cada vegada són menys i més vells, i no mou gaires diners i menys que en mourà aviat.

 

Ser dels pocs escollits que molta gent vol veure jugar repetidament és molt difícil, i si no pots posar tota la carn a la graella (perquè et falta el factor biològic) és pràcticament impossible. Si acceptem (també proposo que sí) que les diferències biològiques expliquen com a mínim una part de la diferència de qualitat entre el futbol masculí i el femení, el futbol femení està condemnat a no passar mai de l’anècdota. Exactament igual que la immensa majoria del futbol masculí. No dic que algun partit esporàdic com una final de Champions o del Mundial femení no pugui generar un cert interès a base de publicitat desmesurada i virtue signalling, però poca cosa més.

 

A més queda pendent que algú m’expliqui per què és important que les nenes juguin més a futbol. Què se suposa que han de deixar de fer per dedicar més temps al futbol? D’algun lloc han de treure el temps i no acabo d’entendre per què seria millor que el dediquessin a jugar a futbol. No hem de descartar que les nenes tinguin coses molt millors a fer que somiar que un dia seran un Messi femella.

 

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

Sense un gra de sal #9 | Claudio

ElTribú

| 23 maig, 2021

Sense un gra de sal #9 | Claudio

23 maig, 2021 |

@clorgu

“From the moment I picked it up until I put it down, I was convulsed with laughter. Some day I intend reading it.”, Groucho Marx,

 

“En marge de l’idéologie dominante, celle du progrès, une autre philosophie de l’histoire survit dans l’ombre, chargée d’opprobre, parfois maudite, celle qui dénonce les idoles modernes, annonciatrices de la décadence. Je ne songe pas à ceux qui, tels Spengler haïssent les civilisations des villes, l’égalité des individus, la démocratie, je songe à ceux qui, tels Pareto, aiment la liberté de l’esprit des personnes, mais jugent qu’au-delà d’un certain seuil, la liberté dissout les préjugés et les croyances, précipite l’effondrement de l’ordre existant et, du même coup, rend inévitable la montée d’une autre minorité dirigeante, moins sceptique et plus brutale”. Raymond Aron, Plaidoyer pour l’Europe décadente.

 

 

“Perché un principe che può fare ciò ch’ei vuole, è pazzo; un popolo che può fare cio che vuole, non è savio”. Machiavelli, Discorsi.

 

“We laughed at some things because we had grown so much older; we were serious about others because we were still so young.” Beryl Markham, West with the Night.

 

“[Mary] Beard clearly feels that she has nothing to learn from Thucydides or Cicero, apart from all the ways in which they were her moral inferiors.”. “I’m certainly not the first to notice that 19th century Victorian “white supremacists” wrote with more earnest curiosity and a more open mind about India than our contemporary academics write about our own ancestors.”

 

La formule du mélodrame serait en somme : «Un seul est juste et justifiable» et la formule tragique par excellence «Tout sont justifiables, personne n’est juste». Albert Camus, Sur l’avenir de la tragédie.

 

“There’s a rule, I think. You get what you want in life, but not your second choice too.” Alison Lurie, Real People.

 

Per seguir el diumenge com Déu mana:

 

 

“Dire aujourd’hui : je n’écoute que ma conscience, signifie autrement : je ferai comme je l’entends, selon mon caprice et personne ne saurait me retenir

R. Brague

EL TRIDENT FRANCÉS.

 

1. Rémi Brague (II)

 

“Ainsi, il n’y a pas deux cultures. Il y en a une seule. Mais elle est bien petite, et elle n’est ni littéraire ni scientifique. Elle n’est tout simplement pas de l’ordre du savoir. Nous autres modernes sommes en effet placés devant des savoirs qui ne peuvent plus nous humaniser. Devant ce problème, nous sommes, que nous soyons ‘littéraires’ ou ‘scientifiques’, spécialistes de savoirs adamantins ou gélatineux, tous logés à la même enseigne”,  Modérément Moderne.

 

The concept of value is my favorite enemy

 

“Les ‘valeurs’ sont impuissantes à faire vivre ; elles supposent elles-mêmes la Vie”, Modérément Moderne.

 

“Dire aujourd’hui : je n’écoute que ma conscience, signifie autrement : je ferai comme je l’entends, selon mon caprice et personne ne saurait me retenir

 

“L’époque que nous vivons est ainsi, plutôt que celle de la puissance de la parole, celle de son impuissance radicale. Puissance et parole s’excluent l’une l’autre. En effet, là où il y a puissance, dans la maîtrise technique qui dicte et ordonne, et qui le peut parce qu’elle a d’abord calculé ce sur quoi elle peut compter, l’instance qui exerce ses pouvoirs n’est plus une parole. Et à l’inverse, là où il y a parole, dans le dialogue démocratique, la puissance est exclue d’entrée de jeu. Un argument donné devra recevoir sa valeur de la façon dont il sera accepté, et jamais de la façon dont il sera énoncé. Une parole qui se prétendrait puissante de par son origine serait aussitôt suspecte, et du coup disqualifiée. De la sorte, la parole divine, en tant que divine, n’a plus de place dans le monde moderne.”, Du Dieu des Chrétiens et d’un ou deux autres.

 

“Lorsque saint Paul écrit “tout pouvoir vient de Dieu”, l’empereur était Néron.”

 

“C’est un argument à la Petain. La societé va dans un sens, donc suivons la. Nous sommes tous des malades d’un reste mal digéré, et surtout mal compris, de foi en la providence. Nous sommes sûrs que ça va finir par s’arranger.

 

“Dans la vie de tous les jours, pour un piéton comme pour un automobiliste, revenir en arrière est la conduite la plus raisonnable lorsque l’on constate qu’on s’est engagé dans un cul-de-sac.”, Le Propre de l’Homme. Sur une légitimité menacée.

 

“Le point capital est sans doute que la représentation que l’on se fait de l’adversaire n’est plus la même que dans l’Antiquité  … Pour l’Antiquité, l’homme superstitieux était ridicule. On pouvait le plaindre, on pouvait s’en moquer, mais on ne pouvait guère le craindre. Les Temps modernes répètent l’histoire, mais ici, elle commence par la comédie et finit par la tragédie. Le superstitieux devient dangereux. Nous assistons à la naissance du concept qui devait fournir aux Lumières leur cauchemar préféré : le ‘fanatisme’.”, Modérément Moderne.

 

“L’athéisme peut même être ce qu’il y a de mieux dans le marxisme-léninisme, parce qu’il est à tout le moins ce qu’il a de plus sincère, le seul point sur lequel il ne mente pas.”, Sur la Religion.

 

“Así, la famosa ‘ideología de género’ supone, en sus manifestaciones más radicales, una especie de dualismo que prevalece sobre aquel del que a menudo acusamos a Platón o Descartes. Parece como si una libertad suspendida en el aire decidiese, con autoridad soberana, encarnarse en un cuerpo.”, ¿A dónde va la Historia?.

 

“On observe en tout cas une inflation de formules devenues lancinantes et tendant à diluer la vérité, comme ‘chacun sa vérité’, ‘ma part de vérité’. Est également en plein essor le culte de la ‘tolérance’, notre dernière vertu, celle dont personne ne rit, que dis-je ? celle dont il est interdit de rire.”, Modérément Moderne.

 

“Le passé, notre passé, a peut-être bien des aspects sombres. Il a été le lieu de bien des crimes et de bien des sottises. Mais il a, à tout le moins, un double mérite: d’une part, il a existé, alors que nul ne sait si le futur existera; d’autre part, ce qui est plus important: il nous a produits, nous qui nous plaçons à son égard en position de juges”. Ne pas trahir (:) la tradition.

 

“Well, who wants to keep the human race going?”. PG Wodehouse, Jeeves in the Offing (citat per R. Brague).

 

“Per tant, Dostojevskij, com Camus, no arriba al fons de la questió. I és per això que hom pot fer dues objeccions de sentit comú: d’una banda, la gran majoria de la humanitat, incloent persones indubtablement intel.ligents, continuen vivint i moren al llit, cosa que representa una mena de plebiscit quitidià a favor de la bondat de la vida; d’altra banda, moltes persones suporten bé la idea que amb la mort tot s’haurà acabat, i, per tant, la pèrdua de la fe en la immortalitat de l’ànima no és tan greu com ens voldrien fer creure … Dostojevskij implícitament i Camus rere d’ell d’una manera particularment explícita es pregunten només si la vida val la pena de ser viscuda. Ara bé, jo crec que l’autèntica qüestió és saber si la vida val la pena de ser donada.”,  La Infraestructura Metafísica.

 

“La cultura europea es por entero un esfuerzo por remontarse a un pasado que no ha sido nunca el suyo, pero en relación con el cual ha habido una caída irrecuperable, un ‘extrañamiento’ dolorosamente sentido. No es necesario detenerse aquí en lo que esta visión del pasado tiene de ficticio … Pero sólo es para mí decisiva la conciencia de que somos gente que ha llegado tarde y el tener que remontarnos a una fuente que no somos ‘nosotros’ y que nunca hemos sido ‘nosotros’. Esta conciencia tiene como consecuencia un desplazamiento de la identidad cultural de Europa de tal índole que ésta no tiene otra identidad que una identidad excéntrica.” Europa, La Vía Romana.

 

“Subrayaría simplemente que la cultura que los conquistadores europeos introdujeron no fue europea sino grecolatina, y que la religión que predicaron tampoco es europea sino proveniente de Oriente Medio.”

 

“La società europea in cui viviamo ha dimenticato l’importanza del perdono ed è avvelenata da un pesante senso di colpa; per quello che di drammatico troviamo nella nostra storia, per quello che come occidente abbiamo fatto. Direi che la malattia dell’occidente contemporaneo è la confessione senza assoluzione, senza perdono. Ma senza perdono, non c’è neppure nuovo inizio.“.

 

“Em pregunto en canvi si no hauríem justament de desitjar una mica menys d’aquesta Europa. Certament, constitueix un bé. Però la bona manera de tenir relació amb aquest bé és de desitjar-lo? Europa pot ser quelcom que es desitja, un objecte de voluntat?”, Una certa idea de tradició.

 

“Or, je me demande parfois, non sans angoisse, si ‘croire à l’Europe’, plutôt qu’une restriction, ne serait pas au contraire l’expression la plus achevée d’une absolue incroyance, et si l’Europe ne serait pas le lieu même du nihilisme.”, Modérément Moderne.

 

Fuck autonomy!

 

El Trident a Le Charivari (I)

 

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

El locutori #4 | Gregorio Luri

ElTribú

| 22 maig, 2021

El locutori #4 | Gregorio Luri

22 maig, 2021 |

Gregorio Luri | @GregorioLuri

Amistat i la filosofia

 

Fustel de Coulanges va defensar a La ciutat antiga que la filosofia requereix, com a imprescindible brou de cultiu, un entorn en què s’hagi fet present l’amistat (philía) i una certa distància respecte aquells àmbits en què la família exerceix el seu domini hegemònic.

 

La filosofía s’enfronta a la ideologia familiar en defensar que hi ha més deures que els que es contrauen amb la pàtria i la família, i més virtuts que les patrimonials; en proclamar que hi ha una dignitat que s’origina en el fet primordial de ser home i ser capaç de conviure amb iguals. És des d’aquesta igualtat des d’on és possible preguntar-se per les possibilitats d’associació que permetin una existència feliç.

 

Segons Fustel, Plató va ser el filòsof que va descriure el relat d’aquesta oposició i va intentar resoldre-la amb la creació de l’Acadèmia, on per primera vegada una societat d’amics s’imposa com a tasca comuna la recerca del saber.

 

Amb la filosofia la consciència crítica ja no es deixa modelar pels valors ancestrals. Amb ella, en definitiva, la “res pública” hauria aparegut com a alternativa a la “pàtria”.

 

En el Convit de Plató (hi podem afegir el diàleg del mateix títol de Xenofont), trobem una nova forma de la sociabilitat masculina en la qual la paraula esdevé un lloc de trobada, tant de les pròpies metamorfosi del logos com de les personals dels amics que trien democràticament de què parlar i en quin ordre fer-ho.

 

Quan Aristófanes ridiculitza en una de les seves comèdies, Les aus, els utopistes que s’imaginen la vida com la prolongació indefinida d’un convit entre amics, ens estaria mostrant com van rebre els conservadors d’Atenes aquesta nova “moda”. Però ja no era possible la marxa enrere.

 

Sigui o no certa la tesi de Fustel de Coulanges, el que és evident és que l’amistat ha tingut grans defensors entre els filòsofs. En veuren uns exemples.

 

Ciceró

 

Això és el que ens diu Ciceró al De amicitia:

 

És propi d’amics veritables reprendre i ser represos, fent el primer amb franquesa, però sense acritud, i rebent la reprensió amb paciència i sense ressentiment.

 

La pesta de l’amistat és l’adulació, l’afalac i l’excessiva condescendència. “És difícil exagerar criticant aquest vici dels homes frívols i pèrfids, que sempre tracten d’agradar amb les seves paraules, però mai diuen la veritat.

“Tindrà amics qui millor sàpiga acaronar, encara que es tracti de la fera més abominable. No tinc amics perquè cap home és digne de la meva amistat”

Schopenhauer

 

Gracián

 

Llegim a El Criticón que “qui té amics bons i veritables” suma a les seves capacitats les de tots ells: sap el que ells saben, coneix i discorre amb la seva intel·ligència col·lectiva, veu pels seus ulls, escolta per les seves orelles, actua amb las seves mans i amb els seus peus es mou per on ells van… per contra, qui no té amics, no disposa ni de mans, viu manco i camina a cegues. Quan el solitari cau, no té qui l’ajudi a aixecar-se.

 

Oliva Sabuco

 

Segons la filòsofa espanyola Oliva Sabuco (1562-1620), “dos ambaixadors romans, grans enemics, van ser enviats pel Senat a realitzar conjuntament unes gestions en un país estranger. En sortir de Roma va dir l’un: “Ja que hem d’anar junts, deixem la nostra enemistat en aquestes mates i a la tornada la recollirem.” L’altre es va mostrar d’acord i van complir la seva missió com si fossin grans amics. En retornar a Roma, van arribar a les mates on era la seva enemistat. “Què en fem, la recollim?”, va preguntar un. “No, que es quedi aquí,” va respondre l’altre.

 

Etienne de Bourvon

 

Al Tractatus de diversis materiis predicabilibus Etienne de Bourvon ens vol demostrar amb aquesta història la lleialtat d’un amic:

 

“Un filòsof àrab moribund li va preguntar al seu fill quants amics tenia. ‘Molts’, li va contestar el fill. El pare li va comentar que ell, encara que vell, tot just en tenia un i li va recomanar que posés els seus suposats amics a prova. Va aconsellar-li de trossejar una vedella a trossos petits, ficar-los dins un sac, i demanar als amics que l’amaguessin, dient-los que havia comès un delicte i que anaven a registrar casa seva. Cap dels seus amics en va acceptar. El pare va fer la prova amb el seu amic i aquest va cavar immediatament un forat per amagar el sac”.

 

La meva conclusió és que si els meus amics i jo forméssim un grup mafiós, aquesta història ens seria de gran utilitat. Però no estic gens segur que sigui incondicionalment bona i, per això, m’escandalitza una mica la moralitat d’Etienne de Bourbon, que escriu aquest llibre com un repertori d’exemples per confeccionar sermons religiosos: “De la mateixa manera Crist no abandona els seus amics en perill”, conclou.

 

Heròdot

 

No és Heròdot exactament un filòsof, però les seves històries han tingut un ampli ressò filosòfic. És el cas de la seva relació de l’amistat entre el rei Amasis d’Egipte i Polícrates, el tirà de l’illa tràcia de Samos.

 

Polícrates era un home afortunat. La seva poderosa flota dominava les rutes comercials de l’Egeu, proporcionant-li quantiosos beneficis. Era tan afortunat que el seu bon amic Amasis va començar a preocupar-se seriosament per la desmesura de la seva bona fortuna, perquè els déus són envejosos i no solen suportar la bona sort continuada de cap humà. Polícrates era tan afortunat que la seva vida, tan impròpia d’un home, acabaria cridant l’atenció dels déus. Amasis, mogut per la seva sincera amistat, va aconsellar-li que s’ocasionés a si mateix alguna desgràcia per humanitzar la seva vida.

 

Commogut pel consell del seu amic, Polícrates va buscar un objecte la pèrdua del qual hagués de lamentar molt. Va triar un esplèndid anell d’or que estava adornat amb una refulgent maragda. Es va embarcar en una nau de cinquanta rems i quan va creure estar suficientment lluny de Samos, el va tirar a la mar, tornant al seu palau al mateix temps afligit i feliç. Se sentia estranyament preocupat perquè, en conèixer la recança, va gaudir d’una nova forma de felicitat.

 

Set dies després, un pobre pescador es va presentar davant Polícrates. Volia regalar-li un enorme peix que acabava de pescar a alta mar. Polícrates ho va acceptar agraït, però els seus cuiners van trobar en les seves entranyes, en l’obrir-lo per netejar-lo, l’anell que havia volgut perdre. Quan Amasis es va assabentar d’això, va decidir posar fi a la seva amistat amb Polícrates, per així, quan finalment li arribés la terrible desgràcia que els déus acabarien llançant sobre ell, no haver de compartir, per imperatius de l’amistat, l’inevitable dolor.

 

Schopenhauer, a contracorrent

 

Schopenhauer és la nota filosòficament discordant envers l’amistat. Ell, que va ser un bon lector de Gracián, sembla estar pensant a El Criticón quan es sincera d’aquesta manera: “No hi ha res que delati menys coneixement dels assumptes humans que argüir com a prova del mèrit i la vàlua d’un ésser humà el que tingui molts amics: com si els homes lliuressin l’amistat en funció del mèrit i la vàlua! Com si no es comportessin igual que els gossos, que estimen a qui els acarona i els dóna rosegons i ja no es preocupen de res més! Tindrà amics qui millor sàpiga acaronar, encara que es tracti de la fera més abominable. No tinc amics perquè cap home és digne de la meva amistat”.

 

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

El debat | Israel i Palestina

ElTribú

| 21 maig, 2021

El debat | Israel i Palestina

21 maig, 2021 |

Parlem amb Maria Vila, Toni Florido i Paul Sánchez Keighley sobre la situació actual i el conflicte d’Israel i Palestina.

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

Un carruatge de morts | Marina Porras

ElTribú

| 20 maig, 2021

Un carruatge de morts | Marina Porras

20 maig, 2021 |

Marina Porras | @mporrasmarti

 

[Una família. Toni Sala. L’Altra Editorial.]

Donar la família per descomptada és molt útil per a sobreviure. Ningú en surt indemne, de mirar-se-la de prop. Escriure sobre la família és reescriure’s, és fer grosses les esquerdes d’una terra que necessites sòlida i inamovible, perquè és el fonament que t’aguanta i sobre el que et construeixes. Escriure sobre la família és perillós perquè escurça la distància amb la que et mires el món, redueix un espai de marge que et protegeix. La família és l’amor sense motius, els vincles que no cal sotmetre a preguntes. També és allò que amagues perquè tot s’aguanti: “l’emotivitat s’estava arraulida a sota l’estora – escriu Sala – i ningú diu que no fos una bèstia furiosa si es decidia a sortir”. Toni Sala ha evitat fins ara una idea que el perseguia, escriure sobre casa seva. Li feia por, diu, que els seus braços no suportessin aquest cos. 

 

Sala ha abandonat la ficció en aquest llibre, i no ha disfressat el narrador ni els personatges. Escriu en primera persona, amb una veu honesta però controlada; que escriu per reescriure’s però que no vol prendre mal. Sala no ha escrit per a passar comptes, ho ha fet per salvar la seva idea de món. En aquest llibre ningú en surt condemnat, perquè aquest és un pes que els seus braços no suportarien. Sala ha fet un llibre per defensar una veu, per protegir amb la memòria el seu territori. Per això aquí s’hi veu tan bé el cor del seu univers, el que Sala no es podria vendre mai: llengua, família i país; segurament per aquest ordre. Sala és un dels pocs escriptors catalans vius que té un món propi blindat. La seva prosa sempre aguanta, no es deixa utilitzar per a discursos ni per a modes interessades, ni es deixa apropiar per escriptors que volen viure del mateix univers però s’ho vendrien tot per vanitat. 

 

Passa sempre als seus llibres, però aquí més que en cap altre: tot ressona i arrossega, tot forma part d’un imaginari que el sobrepassa. Hi ha la brutalitat de Guimerà, el món de la natura fantàstica de Ruyra, els lligams entre la terra i els homes que han descrit Bertrana o Català. El pes de la llengua es nota d’una manera física i concreta, inadulterable: “en els moments de més solitud les paraules s’estanquen, i ens consola remoure el llot que han acumulat al fons, la seva riquesa, la vida sedimentada que han arrossegat fins aquí”. Les paraules surten d’un lloc més fondo que nosaltres, i aquesta consciència de la llengua no és un descobriment individual. El deu a una família que “criats en una ciutat amb indústria, associaven les lletres al progrés personal i intuïen que a la base de la cultura hi ha la consciència de la llengua, conformadora d’existència, o sigui de llibertat, o sigui de riquesa”. Sala escriu amb aquesta herència. 

 

L’escriptor ve d’una família de fondistes. Ha crescut i viscut en llocs de pas, en terra de ningú: ha dormit en habitacions d’hotels i al sostre d’un estable. Ha passat la infantesa i l’adolescència lligat al paisatge, que se’ns explica amb els estius sensuals de la Costa Brava i el descobriment de l’erotisme lligat a les estrangeres. Ha vist els pares fundar un hotel, ha passejat hostes amb cavall, ha treballat al bar, construint un univers a partir de converses escoltades a peu de barra. Ha tingut una relació ambivalent amb els pares; potser buscant, sense saber-ho, la distància concreta per conviure-hi sense deixar-se arrossegar, empès per la intuïció que no s’hi podia lligar del tot. 

 

Sala ha crescut soterrat sota el pes asfixiant del negoci familiar. El negoci dóna sentit pràctic a l’existència i ajuda a fer avançar sense pensar gaire: “Hi ha una manera catalana i salvatge de desentendre’s dels fills. No té res a veure amb la fórmula nord-americana segons la qual un milionari troba que el seu fill ha d’aprendre a obrir-se camí sol i a buscar-se la vida tal com ell va fer quan era jove i no tenia res. El distanciament català entre pares i fills ve de la por al sentimentalisme i no té cap mena d’intenció didàctica”. El negoci fa de mur de contenció i protegeix contra la por a donar un sentit transcendent a la vida. Treballar t’endreça, et limita i et concreta. És una lluita contra el buit: “Per no quedar a la intempèrie, la família es tanca en si mateixa en un sistema autàrquic de pagesos que caven i caven el seu tros com funcionaris, sense aixecar al cap, mentre al seu voltant van sortint autopistes, McDonald’s i naus industrials”. 

“Escriure sobre la família és reescriure’s, és fer grosses les esquerdes d’una terra que necessites sòlida i inamovible, perquè és el fonament que t’aguanta i sobre el que et construeixes. Escriure sobre la família és perillós perquè escurça la distància amb la que et mires el món, redueix un espai de marge que et protegeix”

 

Sala vol, igual que molts catalans amb consciència de la seva generació, salvar el món dels avis i perdonar els pares. Uns van conèixer la Catalunya anterior a la guerra, els altres van néixer, sense saber-ho, amb el signe de la derrota. Amb els pares morts, té espai per descriure sense esbudellar les figures presents però distants que van ser per a ell. S’encara amb sinceritat i  pietat amb la relació difícil i tensa dels matrimoni, feta de silencis que pesen i de buits que no es podien omplir. Tot i l’aura de resignació que els envolta, els descriu com uns actors de Hollywood, com si l’aspecte físic en redimís la història. Al final, la imatge és el que la memòria convoca.

 

El pare és l’únic lligam fort que l’escriptor té amb la família Sala, eclipsada per la força i la influència dels Isern. L’avi triomfador contrasta amb el gendre perdedor. La seva mort als quaranta-set anys va reafirmar la condició de dèbil de la família: “la mort pot no ser res pels que marxen, però funciona sobre els que es queden com una vergonya, per reafirmar-los en la vida. Celebren que es queden, és un orgull la mort dels altres, una vergonya aliena”. La figura del pare està explicada des de molt endins del fill, perquè és el que està més lluny. El pare és el deslligat del nucli de la família. És un solitari, com l’autor del llibre, i com els protagonistes de les cançons de Sinatra que el pare cantava, en veu baixa, a la barra del seu bar.

 

La mare és una dona “distant, fiable i potser oracular”, i carrega el pes dels silencis. És la filla preferida del patriarca, i s’entenia amb el pare d’una manera amb que no es va entendre amb el marit ni els fills. És una d’aquelles dones que viu refugiada en un món interior que no comparteix amb ningú, perquè només estava fet d’enyor: “Potser la mare feia esforços per conservar el seu món de petita. S’havia fet gran, s’havia casat, havia tingut tres fills l’un darrere l’altre i potser no li agradava el que s’havia trobat. La insatisfacció també és genètica”. M’acompanyarà molt de temps la imatge d’aquesta mare que passava sola els hiverns en un hotel tancat, acompanyada dels seus gossos, com un fantasma protegint un món desaparegut, com una supervivent ferida del món: “Era com si hagués nascut prematurament desenganyada, i que no hagués calgut res perquè visqués com en un suïcidi sord”.

 

L’aire ancestral d’aquest llibre el convoca l’avi Isern, un home de llum i ombra, que Sala descriu amb l’aire jovial, intel·ligent i civilitzat dels guixolencs. El nen es va fascinar per la figura d’aquest patriarca, que tenia l’encant dels emperadors i el magnetisme de la victòria: “La generació del meu avi, els nascuts a l’entorn dels anys deu com Rodoreda o Calders, van ser vençuts com a catalans, però s’empenyien des del món modern de la preguera i no crec que es poguessin rendir ni volent”. Sala era el net preferit, i va créixer entre els seus cavalls com un vaquer mimat. L’avi convoca un món més violent que els dels pares, més despietat, però també més fort i carregat de sentit. Sala vol salvar la seva història perquè, com la seva mare, també està venjant la desaparició d’aquell món.

 

Com que és un llibre escrit per protegir i no per passar comptes, el narrador és dur però mai cruel. Hi ha un fons de pietat que embolcalla totes les figures, per tèrboles que siguin. Llegint Sala tinc la sensació, i en aquest llibre se m’ha fet molt forta, que hi ha un fons de mala llet que l’escriptor es guarda només per a ell mateix, i que no vol mirar gaire. Potser, com les coses que pesen massa, ha quedat arraulida sota l’estora, com una bèstia furiosa adormida. Per escriure sobre la família sense tornar-te boig hi ha d’haver un punt de resignació, d’acceptació i de pau amb la part de la història que va més enllà de tu mateix i que no has pogut dominar. Hi ha molts fantasmes en aquest llibre, i Sala els ha convocat amb honestedat i màgia blanca, perquè descansin millor. Potser per això, al final del llibre, l’escriptor acaba veient l’hotel de la seva família com un gran carruatge de morts que travessa la nit.

 

 

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

L'odi al jueu | Martí Ausàs

ElTribú

| 19 maig, 2021

L'odi al jueu | Martí Ausàs

19 maig, 2021 |

@MartiHatikva

L’any 1933, Adolf Hitler guanyava les eleccions a Alemanya després d’una campanya d’estigmatització i culpabilització del poble jueu. La seva propaganda va fer circular, entre d’altres mentides, que la comunitat jueva era la culpable de la decadència del país i que malgrat representar només el 0.77% de la població posseïa el 20% de la riquesa. El seu mandat va resultar en l’extermini industrialitzat en camps de concentració i forns crematoris de dues terceres parts de la població jueva europea. L’Holocaust. 

 

Tanmateix, l’odi als jueus no el va inventar el nazisme. Els mites antisemites que caracteritzen el jueu com algú que controla tots els espais de poder des de l’ombra; que és àvar i usurer; que té una doble lleialtat en favor de la seva pròpia comunitat i en detriment del país on viu; que mata infants… s’arrosseguen des dels temps bíblics, amb el mite del poble Deïcida, i s’han anat reinventant en funció del moment i el lloc. Així, a la Europa medieval s’afirmava que els jueus assassinaven nens cristians com a ritual religiós per recrear la mort de Crist i al segle XIV se’ls va acusar d’haver enverinat els pous per espargir la pesta bubònica. Al segle XV, els Reis Catòlics els van expulsar de la península Ibèrica amb l’excusa que havien conspirat per convertir al judaïsme a tots els catòlics i principis del segle XX, a la Rússia Tzarista, es va difondre la teoria d’un suposat pla jueu per controlar els moviments comunistes i aconseguir el poder mundial. 

 

De la mateixa manera que l’antisemitisme no el va inventar Hitler, tampoc no es va acabar amb la victòria dels Aliats a la segona guerra mundial. Adaptant els mateixos mites als nous temps, la judeofòbia continua incessant la seva batalla per marcar un relat que culpabilitzi els jueus de tots els mals que ens afecten. Ho hem vist recentment quan grups de manifestants conspiranoics arreu del món culpaven als jueus d’haver-se inventat l’actual pandèmia per satisfer una suposada agenda de dominació mundial, pintant parets amb estrelles de David al costat de la paraula ‘Plandemia’ -com va passar al barri del Born de Barcelona-. I ho estem veient aquests dies durant l’escalada de violència entre l’organització terrorista que governa la franja de Gaza i Israel. 

“La crítica a Israel és el paraigües sota el qual, avui, s’amaga l’antisemitisme més ferotge. Per l’antisemita, Israel encarna tots els prejudicis que històricament s’han atribuït als jueus i troba en això que anomenen ‘antisionisme’ una manera de seguir perpetuant els mites judeòfobs sense aixecar cap sospita. Avui el jueu ja no és àvar perquè roba diners amb la usura dels seus préstecs, és àvar perquè roba terra als Palestins per ambicions imperialistes”

La crítica a Israel és el paraigües sota el qual, avui, s’amaga l’antisemitisme més ferotge. Per l’antisemita, Israel encarna tots els prejudicis que històricament s’han atribuït als jueus i troba en això que anomenen ‘antisionisme’ una manera de seguir perpetuant els mites judeòfobs sense aixecar cap sospita. Avui el jueu ja no és àvar perquè roba diners amb la usura dels seus préstecs, és àvar perquè roba terra als Palestins per ambicions imperialistes. Ja no mata nens cristians per fer rituals macabres, mata nens Palestins per recrear-se en la seva maldat. Ja no conspira per instigar a la revolució comunista, conspira per desestabilitzar l’Orient Mitjà com a poder a l’ombra dels Estats Units. Ja no manipula catòlics per convertir-los al judaïsme, manipula els mitjans de comunicació per alinear-los amb els seus interessos.

 

L’Aliança Internacional pel record de l’Holocaust, formada per 41 Estats, ha redactat una definició d’antisemitisme que ha estat adoptada per totes les democràcies del món, inclosos Canadà, Estats Units, Argentina o la Unió Europea. Segons aquesta definició, és un acte d’antisemitisme negar als jueus el seu dret a l’autodeterminació, per exemple, al·legant que l’existència de l’Estat d’Israel és una obstinació racista. De la mateixa manera, considera antisemita establir comparacions entre les actuals polítiques de l’Estat d’Israel i les dels nazis. També, acusar als ciutadans jueus de ser més lleials a Israel que als interessos dels seus propis països; considerar als jueus com a grup de ser responsables de les accions de l’Estat d’Israel; o aplicar un doble raser demanant a Israel un comportament no esperat ni exigit a cap altre país democràtic.

 

Malgrat la claredat d’aquesta definició, les protestes que han tingut lloc aquesta passada setmana a diverses ciutats europees sota el pretext de la defensa de Palestina, han donat via lliure a una desfilada de consignes i representacions antisemites sense que cap activista antiracista, cap organització de drets humans, cap moviment progressista, n’hagi fet una denúncia pública. Hem assistit a cants de ‘mort als jueus. Violeu les seves filles’ i a la representació de la figura d’un jueu a través d’un ninot inflable amb el nas gros i punxegut i banyes de dimoni a Londres, que ja ha rebut la condemna del seu primer ministre Boris Johnson. A Alemanya, Angela Merkel ha condemnat els clams instigant a la violència contra els jueus i demanant l’extermini de l’Estat d’Israel i el seu portaveu ha afirmat que se sent avergonyit de que els jueus no puguin moure’s lliurement i amb seguretat dins del país. Actes semblants a Brussel·les, a París, a Madrid o a Amsterdam amb banderes d’Israel amb l’estrella de David substituïda per l’esvàstica nazi, banderes de l’organització terrorista Hamas, proclames per una Palestina lliure des del Jordà fins al mediterrani -és a dir per l’eliminació d’Israel- i, entretant, sinagogues i escoles jueves protegides per policia amb armes llargues per evitar que fossin vandalitzades.

 

La sobredimensió del conflicte Israel-Palestina i la passió que desperta entre persones que no es preocupen per absolutament cap altre conflicte internacional. La desproporció en els minuts de Televisió que ocupa en comparació a altres guerres malgrat no tractar-se, ni de lluny, del conflicte en actiu amb el major número de víctimes. La denegació a Israel del seu dret a defensa després d’haver rebut més de 3000 míssils dirigits a matar la seva població civil, sabent que qualsevol altre Estat sota un atac similar hauria respost, com a mínim, amb la mateixa contundència. L’afirmació que Israel és un estat il·legítim i temporal. Tot això són actes d’antisemitisme, no de crítica legítima a un govern.

 

Fa 80 anys aquí, a casa nostra, es va aconseguir crear una maquinaria d’extermini institucionalitzada per acabar amb tota la població jueva del continent. Un odi d’unes dimensions tan monstruoses no desapareix d’un dia per l’altre.

 

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

El refugi de la tecnocràcia | Pau Labró Vila

ElTribú

| 18 maig, 2021

El refugi de la tecnocràcia | Pau Labró Vila

18 maig, 2021 |

Pau Labró@LabroPau

Fa uns dies rememoràvem el desè aniversari del 15M, un moviment heterogeni però amb alguns trets comuns. Defensa de la democràcia directa i assembleària, indignació amb les institucions existents i una concepció de la vida política i social com una lluita de suma zero. Era també un moviment crític amb l’economia de mercat i amb les polítiques de reducció del deute públic. Després que Rajoy obtingués la majoria absoluta el novembre d’aquell mateix any, el 15M serviria com una de les bases per reconstruir l’oposició política, que finalment ens ha acabat governant els darrers anys.  

 

Més enllà del bullici a les places, aquella època també ens va deixar una altra imatge simbòlica. El 26 de juliol del 2012, Mario Draghi, el llavors governador del banc central europeu (BCE), va declarar que “complint els límits del seu mandat, faria tot el què calgués per preservar l’euro”. En aquell moment, els estats del sud d’Europa es trobaven en una crisi de múltiples dimensions, tant a nivell econòmic i bancari com fiscal. De fet, sis dies abans del primer aniversari del 15M, el govern espanyol va nacionalitzar la matriu financera de Bankia. Hi havia dubtes sobre la continuïtat de la moneda única europea.

 

Aquestes dues imatges posen de manifest dos corrents antagònics, però que es retroalimenten i que han incidit darrerament en les nostres institucions. D’una banda, els defensors d’una democràcia directa i deslligada de restriccions, que s’exerceix a les places i als carrers. I, de l’altra, aquells qui creuen que els problemes polítics es poden adreçar científicament a través dels experts i sense necessitat de recórrer a una opinió pública, que es considera generalment ignorant en un entorn de creixent especialització i complexitat. El referèndum grec, alguns defensors del brexit, els intents de Trump d’influir en la política monetària o la distribució dels fons d’ajuda europeus són exemples d’aquestes tensions.

 

Sense voler obviar les crítiques que es poden fer als primers, vull reconèixer que la gestió de la crisi econòmica va suposar un deteriorament de la participació democràtica en el si de la Unió Europea, que ja de per si sola és un embolic institucional complex. Un fet, el deteriorament institucional, que també ressona actualment amb la gestió d’una altra emergència, la sanitària. 

“La mala actuació dels nostres governants, responsabilitat també dels ciutadans que els votem i els vigilem, ens castiga doblement. Ens fa més dependents econòmicament i ens obliga a mercadejar els nostres drets individuals democràtics a favor de la tecnocràcia”

En aquest context, un cas paradigmàtic ha estat el rol del BCE, que s’ha convertit en el guardià de l’euro i ha ampliat a bastament les seves atribucions, escapant en alguns casos de límits borrosos i guanyant poder també en organismes multilaterals. La seva política de compra d’actius financers per controlar les condicions financeres, per exemple, condiciona d’una manera decisiva les polítiques fiscals, bancàries i empresarials dels països europeus. I, fins i tot, pot afectar aspectes tan allunyats de la política monetària com el medi ambient o la redistribució de recursos. Aquest poder, en principi temporal, s’ha enfortit encara més a partir de l’esclat de la pandèmia de principis del 2020 i ha estat generalment inqüestionable, més enllà de certa oposició per part dels tribunals alemanys.

 

Paul Tucker, antic banquer i regulador del Banc d’Anglaterra, analitza els riscos de les agències no democràtiques, particularment dels bancs centrals, en les societats liberals en el llibre Unelected Power. Reconeix la necessitat d’aquestes agències per qüestions d’eficiència i per mantenir compromisos de credibilitat, fet que no sempre poden garantir les institucions democràtiques. Tanmateix, el seu rol i principis d’actuació han de ser únics i estar clarament predeterminats, si és possible també en situacions d’emergència, evitant donar-los la iniciativa en qüestions redistributives, ideològiques o que impliquen judicis de valor en nom de la societat.

 

Tampoc cal oblidar que polítiques irresponsables a nivell nacional, moltes vegades impulsades per aquests defensors de la democràcia directa, han fet augmentar la nostra dependència d’aquestes institucions no democràtiques. La incapacitat o la poca voluntat dels nostres governants d’implementar reformes que reverteixin la debilitat i la decadència econòmica dels països ens deixa sempre amb molt poc marge a l’hora d’afrontar crisis sobrevingudes. El tímid govern de Rajoy va desaprofitar el 2012 la possibilitat de reformar l’administració pública i d’impulsar reformes econòmiques, deixant escapar una oportunitat que poques vegades es repeteix. Que el govern català hagi incrementat els impostos de successió durant la pandèmia és potser una immoralitat que neix d’aquell pecat original.

 

La unitat monetària europea requereix d’una gestió pública eficient i previsora, molt més que en altres dissenys institucionals. La debilitat econòmica implica la pèrdua de sobirania i, en últim terme, de legitimitat democràtica de la Unió Europea. La mala actuació dels nostres governants, responsabilitat també dels ciutadans que els votem i els vigilem, ens castiga doblement. Ens fa més dependents econòmicament i ens obliga a mercadejar els nostres drets individuals democràtics a favor de la tecnocràcia. Una tecnocràcia que, com un cant de sirena, sembla que ens pugui resoldre els nostres problemes econòmics, socials, mediambientals o de política exterior d’una forma definitiva i sense que nosaltres ens haguem de preocupar per res.

 

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

Censurar subnormals | Alexander Golovin

ElTribú

| 17 maig, 2021

Censurar subnormals | Alexander Golovin

17 maig, 2021 |

Alexander Golovin | @andersivera

Arran del debat públic que s’ha produït aquests dies entorn el conflicte israelià, no han trigat a aparèixer veus provinents de l’extremisme d’esquerra i dreta que han defensat la necessitat de censurar –als mitjans públics catalans- les opinions sionistes. 

 

A crits de “subnormal”, “miserable” i alguna que altra amenaça, alguns famosos garants de les llibertats personals -com Pau Llonch- han decidit fer una crida pública perquè es porti al CAC qualsevol opinió sionista que pugui transmetre Pilar Rahola. Alguns altres, fins i tot, han arribat més lluny i han demanat cessar “l’escurçó sionista” que segons ells és la periodista. 

 

Si pretenen censurar el sionisme per ignorància és preocupant, i si ho fan per distància ideològica és perillós, però en qualsevol escenari un acte tan trist com el que comentem no és un bolet sorgit perquè sí, sinó que és producte d’una mentalitat que s’ha anat fent hegemònica a casa nostra: la legitimació -com a eines polítiques vàlides- del xantatge, l’escarni públic i el corporativisme de gallet fàcil en detriment dels arguments racionals.

“A Catalunya hem cedit el discurs sobre el que està bé i el que està malament a grups minoritaris que imposen un clima asfixiant i que persegueixen l’eix vital d’una societat liberal i democràtica: el lliure intercanvi d’idees”

Si és possible acabar un debat complex amb un insult o amb una mofa cap a la persona que planteja una opinió contrària, és perquè han creat un clima en el qual per sortir victoriós d’una discussió ja no cal demostrar tenir raó, sinó senzillament pertànyer al grup correcte. Com explicava molt bé Ferran Sáez, ja al final dels anys 90, el sistema entraria en declivi quan els nous moviments socials esdevinguessin pseudopartits polítics als quals no els caldria passar per les urnes perquè ja tindrien la raó per definició. Malauradament, aquest mal auguri s’ha fet realitat.

 

A Catalunya hem cedit el discurs sobre el que està bé i el que està malament a grups minoritaris que imposen un clima asfixiant i que persegueixen l’eix vital d’una societat liberal i democràtica: el lliure intercanvi d’idees. Fins a cert punt és comprensible que aquest sigui el seu objectiu, perquè sense aquesta cotilla els seria difícil participar en segons quins debats sense implosionar, però no és acceptable per aquells que seguim creient en la funció social del debat lliure.

 

Fins ara no ens havíem plantejat de debò el problema que suposen aquestes autoritats de la puresa moral per pur conformisme: no era un amenaça real a les nostres llibertats més elementals. En el moment en el qual han evolucionat fins a la policia discursiva que són actualment, hem vist que oposar-s’hi ha de ser una responsabilitat col·lectiva.

 

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

Sense un gra de sal #8 | Claudio

ElTribú

| 16 maig, 2021

Sense un gra de sal #8 | Claudio

16 maig, 2021 |

@clorgu

To that conflict of four hundred years we owe the rise of civil liberty. If the Church had continued to buttress the thrones of the king whom it anointed, or if the struggle had terminated speedily in an undivided victory, all Europe would have sunk down under a Byzantine or Muscovite despotism. For the aim of both contending parties was absolute authority. But although liberty was not the end for which they strove, it was the means by which the temporal and the spiritual power called the nations to their aid.

 

Acton, The History of Freedom in Christianity

 

 

Only the learned read old books and we have now so dealt with the learned that they are of all men the least likely to acquire wisdom by doing so. We have done this by inculcating the Historical Point of View. The Historical Point of View, put briefly, means that when a learned man is presented with any statement in an ancient author, the one question he never asks is whether it is true. (…) To regard the ancient writer as a possible source of knowledge … this would be rejected as unutterably simple-minded.

 

CS Lewis, The Screwtape Letters

 

L’últim concert de Leonard Bernstein a Europa, tres mesos abans de morir:

 

 

 

“L’égalité produit, en effet, deux tendances : l’une mène directement les hommes à l’indépendance, et peut les pousser tout à coup jusqu’à l’anarchie ; l’autre les conduit par un chemin plus long, plus secret, mais plus sûr, vers la servitude”

 

Alexis de Tocqueville, De la Démocratie en Amérique

“Le fait que la réduction du peché a la sexualité tende a devenir plus nette à mesure que les années passent est un des signes de l’effrayant manque d’imagination qui caractérise l’homme moderne”

EL TRIDENT FRANCÉS.

 

“C’est ainsi qu’il faut distinguer la pensée conservatrice, fortement imprégnée des penseurs catholiques (Pierre Manent, Chantal Delsol et Rémi Brague en constituant les figures de proue), qui connaît un renouveau, de la pensée populiste-identitaire, portée par exemple par des figures comme Alain de Benoist, Éric Zemmour ou Michel Onfray, qui affichent une radicalité révolutionnaire et une volonté de larguer les amarres d’avec les précautions d’une conversation civique qu’ils estiment minée”

 

Eugénie Bastié, La Guerre des Idées

 

1. Rémi Brague (I)

 

“On croit d’habitude que l’art (technè) vient aprés la nature (phusis); il faudra comprendre que l’âme est anterieure à tout ce qui est corps, et qu’en conséquence la prétendue nature n’est autre qu’un art divin”, La Loi de Dieu.

 

“C’est en tout cas ce que suggère une étonnante incise de Platon : “Le choeur unanime des sages affirme en effet que l’Intellect est pour nous roi du ciel et de la terre, et, ce faisant, c’est en réalité d’eux-mêmes qu’ils font un objet de vénération (heautous ontôs semnunontes)” [Platon, Philèbe, 28c6-8 ; le verbe signifie le plus souvent “se prendre au sérieux”; je traduis en faisant ressortir l’étymologie]. Ces mots sont suivis par un “peut-être ont-ils raison” que je comprends comme ironique. Traduisons l’idée centrale en clair, et brutalement: les sages se donnent un modèle du monde qui leur assure une domination, au moins symbolique. La souveraineté de l’Intellect est la légitimation des “intellectuels”.”, La Sagesse du Monde.

 

“La histoire de la philosophie nous délivre du réve naïf d’assister à une renaissnace ‘socratique’ de la philosophie comme dialogue. Elle nous rapelle que le Socrate des dialogues de Platon est une pure fiction.”, Introduction au Monde Grec.

 

“Que faire, si l´humanisme dont on y cherche la racine est, dans le meilleur des cas, l’avènement d’un type humain qui ne peut subsister sans des conditions qui le sapent, si, en d’autres termes, l’homme athénien ne peut se développer qu’à condition que la cité soit impérialiste?”, Introduction au Monde Grec.

 

“Desconfío instintivamente de las construcciones que ven por doquier señales de la decadencia de una verdad que habría sido dada anteriormente mediante una especie de milagro”, ¿A dónde va la Historia?

 

“La raison constitue un cas particulier d’une règle génerale d’après laquelle il convient d’accueillir le donné tel qu’il se donne”, Sur la Religion

 

“La trascendance n’est pas quelque chose qui serait “au-dessus” de nous. C’est quelque chose qui est “en dessous” de nous.”

 

“What if the Good is a condition of life rather than one of its modes?”, The necessity of the good

 

“Mais ‘croire en soi’, c’est le critère même de la folie. Seul Dieu peut ‘croire en l’homme’.” Du Dieu des Chrétiens et d’un ou deux autres.

 

“Se prétendre capable de déterminer soi-même ses propes limites n’a rien de humble, cést en realité le comble de l’orgueil”, Modérément moderne: Les Temps Modernes ou l’invention d’une supercherie.

 

“Le vrai problème n’est pas celui du monothéisme exclusif dans son opposition au culte d’autres dieux rabaissés au rang d’idoles. Il est celui du rapport idolâtrique au divin, tel qu’il fait de celui-ci le miroir du désir humain et, le cas échéant, de ses perversions”, Sur la Religion.

 

“Au fond, y a-t-il jamais eu un véritable polythéisme? … Ce qu’apportent les révélations, c’est plutôt la fin du ‘cosmothéisme’, selon le quel le divin ne se distingue pas du physique”, Entretien, Au Moyen du Moyen Âge.

 

“La physique compense l’impossibilité d’une théologie affirmative. Ou, à l’inverse, la théologie négative ouvre la voie a la physique. Peut-être même faut-il aller jusqu’à dire que la physique est la seule théologie affirmative que nous puissons avoir”, La Physique est-elle intéressante?, Au Moyen du Moyen Âge.

 

“L’homme moderne se sent n’être qu’une partie de la nature, mais ne pas recevoir du dehors des caractéristiques qui le feraient celui qu’il est. En un mot, il prétend être nature, sans pour autant avoir de nature”, Modérément Moderne.

 

“Il paradosso della scienza moderna, post-galileana, è che noi impariamo sempre più cose oggettive, ma che ci interessano poco. Un amico di Galileo diceva che la Bibbia insegnava come andare in cielo ma non com’è fatto il cielo. Possiamo seguire quest’idea e fare notare che mentre a tutti interessa come andare in cielo, il modo in cui il cielo è costruito non è poi così interessante per tutti. Sono interessi teorici, ma nulla ci dicono in più su come ci dobbiamo comportare. Le ha cambiato la vita sapere com’è fatto l’atomo?

 

“Pero ningún conocimiento nos puede decir qué debemos hacer. En último término, cualquier conocimiento nos abandona ante la acción moral.”, ¿A dónde va la Historia?

 

“I don’t like “the sacred” very much. One can sacralize just about anything. Cows, of course, but also things far more dangerous: the nation, race, the proletariat, property, history, etc. And these new idols demand human sacrifices: “The gods will have blood!” Instead, what pushes us to lowliness is holiness. But holiness is itself humble“.

 

“Dieu ne cherche pas notre bonheur. Il ne cherche pas non plus notre malheur, d’ailleurs. Il cherche notre bien, c’est-à-dire notre sanctification”, Du Dieu des Chrétiens et d’un ou deux autres.

 

“Si l’on veut une définition de la sainteté, je dirais que c’est la sacralité de ce qui ne peut pas être sacré comme tel, à savoir la volonté. Et ce qui est saint n’est pas à mes yeux ce pour quoi on peut et doit mourir, mais avant tout ce qui rend la vie possible et bonne”, Sur la Religion.

 

“Les Occidentaux d’aujourd’hui s’intéressent à toutes sortes de spiritualités, pourvu qu’elles ne demandent pas un engagement, qu’elles restent facultatives, en un mot, que cela ne mange pas de pain. Si la religiosité se réduit à ce qui nous permet de nous sentir bien, elle ne se distingue pas du wellness, voire de la magie, puisque celle-ci vise à capter l’énergie du sacré pour la mettre au service de nos désirs. La religion, elle, exige une conversion. Non pas au sens d’adhésion à un système ou d’affiliation à un groupe, mais une révolution dans la pensée et la vie“.

 

“Les démons refusent de se repentir précisément parce qu’ils savent que Dieu leur pardonnerait”, Le pape, l’enfer et Rémi Brague.

 

“Le fait que la réduction du peché a la sexualité tende a devenir plus nette à mesure que les années passent est un des signes de l’effrayant manque d’imagination qui caractérise l’homme moderne”, Du Dieu des Chrétiens et d’un ou deux autres.

 

“Hay una palabra para significar la ligereza de una bailarina y el indulto de un juez: gracia

 

“Per svegliarci, il prima passo è smettere di sognare. Il sogno è il custode del sonno“.

 

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

Alfons López Tena: “Junqueras és el personatge més sinistre del Procés"

ElTribú

| 15 maig, 2021

Alfons López Tena: “Junqueras és el personatge més sinistre del Procés"

15 maig, 2021 |

Guillem Laporta@bcnguillem

 

Entrevista a Alfons López Tena.

Molta gent es pregunta a què es dedica a l’actualitat. Com és un dia normal per a vostè?

 

Doncs molta gent es quedarà amb la idea de saber-ho perquè no ho penso dir. Jo ja no estic en la vida pública. Si estàs en una activitat pública has de retre comptes més enllà de la pròpia activitat, però no és el meu cas.

 

Els seus tweets ja no parlen gairebé mai de Catalunya. Per què?

 

Perquè vaig desconnectar a partir del moment en què vaig arribar a la conclusió que a Catalunya no hi havia cap solució possible. He canviat de llengua [a l’anglès] i he canviat de mentalitat, no estic pendent de les qüestions catalanes.

 

Vostè es considera català?

 

Sí. Però això ha deixat de tenir importància. En cada persona sempre hi ha tota una sèrie d’elements identitaris, com és la llengua, la nacionalitat, la religió, el gènere, l’orientació sexual o la ideologia. En segons quins moments de la seva vida, alguns d’aquests elements tenen una major o menor preeminència. Ara mateix, el fet de ser català, per a mi, no en té. 

 

Ser català és…

 

És com tenir els ulls marrons, una característica personal sense rellevància. 

 

I quins temes l’interessen actualment?

 

Últimament he estat escrivint sobre el populisme autoritari i sobre les manifestacions dels últims anys. Tot i així, des del moment de la derrota de Trump, aquest és un tema que ja està superat, encara que sempre hi haurà països més o menys desgraciats que cauen en mans de dictadors, governants autoritaris o tril·lers, com és el cas de Catalunya, l’Índia, Turquia o Polònia. 

 

Quin nexe hi ha entre el procés i l’autoritarisme populista global dels últims 6 anys?

 

És la mateixa cosa. Quan es diu que “la voluntat del poble està per sobre de la llei”, això significa que els governants no han de retre comptes perquè estan sotmesos a unes malèvoles forces de l’exterior que ens volen destruir. Vaig començar a percebre aquest paral·lelisme amb l’ascens de Modi al poder a l’Índia el 2014: els mateixos discursos, el mateix plantejament ideològic, la mateixa exclusió dels que són pròpiament catalans o pròpiament indis d’aquells que no ho són. 

 

L’inici del Procés els anys 2010-2012 coincideix amb l’entrada del seu ex-partit, de Solidaritat, al Parlament. Vostè es considera un iniciador del Procés?

 

No. Solidaritat va ser el producte d’una fase anterior, del descrèdit de Convergència i d’Esquerra al no reconèixer que el nou Estatut havia estat un fracàs. Davant de la manca d’alternatives, van sorgir varies iniciatives cíviques, ideològiques i polítiques, com ara les consultes per a la independència, les quals jo vaig promoure. Quan els dos partits van veure que allò els podia posar en qüestió, llavors van llençar el Procés. Cal recordar que el 2010 Esquerra anava a continuar un govern tripartit amb Montilla i l’aspiració de Convergència era aconseguir el “sisè pacte fiscal millor de la història”. En realitat, el Procés comença el 2012, que és quan es va produir la manifestació de l’ANC, la convocatòria electoral de Mas i la federació de candidatures. 

 

Com s’explica que després de tot el que ha passat no hi hagi cada dia al menys 10.000 independentistes assaltant les seus d’Esquerra i de JxCat?

 

Perquè la gent no volia la independència, volia estar entretinguda. D’aquí les seves referències a Ítaca, concretament la versió casolana de Lluís Llach, que diu que no importa el resultat, sinó el camí. I això és el que la gent va votar i continua votant. 

 

En els últims anys han sorgit moviments com Primàries que intenten recuperar l’esperit independentista més enllà dels partits tradicionals. Què en pensa d’aquests moviments?

 

Que fan tard, ja està tot el peix venut. Alguns d’ells em van demanar suport i presència, però els hi vaig negar per dos motius. El primer és que, com he dit, considero que no hi ha res a fer. En segon lloc, perquè aquests moviments es basen en l’engany de dir que l’1 d’octubre era un referèndum d’independència i que el poble es va manifestar desbordant la classe política. La “gran fita” de l’1 d’octubre es deu a Puigdemont i Junqueras. Com poden dir, d’una banda, que la gran fita és l’1 d’octubre i, per l’altra, dir que no s’ha de votar els seus promotors, sinó a ells? Electoralment és letal, que és el que ha passat, a banda de ser deshonest. 

 

A les eleccions catalanes de 2012 Solidaritat ja no va entrar al Parlament. Aquella nit electoral vostè va dir: “Catalunya no ha votat per la independència, ha votat per l’extinció”. Els temps li ha donat la raó?

 

Jo crec que sí. De què està més a prop ara Catalunya respecte el 2012? de la independència o de l’extinció? 

 

No sembla que hi hagi indicis que estigui més a prop de la independència…

 

Em fa l’efecte que deu ser de l’extinció, no? Perquè de la independència és evident que no ho està. Fins i tot aquells propagandistes que en el seu moment deien que estàvem “a un pam de la independència”, com ara Vicent Partal, o que feien llibres com “Per què hem guanyat?”, de Francesc-Marc Álvaro, ho admeten. Doncs continuem estant “a un pam”. El que hem guanyat no es veu per enlloc, a banda del que hagi pogut guanyar personalment el senyor Marc Álvaro. La meitat del catalans van optar per opcions fake i l’altra meitat pel no a la independència. I això, en una situació de subordinació econòmica i política, com és el cas català dins d’Espanya, porta a l’extinció. 

 

 

En quant temps?

 

Depèn. L’extinció és l’assimilació i provincialització. Fa deu anys Barcelona aspirava a ser la seu de l’Agència Europea del Medicament i això ara no és ni plantejable. Barcelona ha quedat reduïda a una ciutat de tercer ordre. La competició amb Madrid fa temps que la va perdre, i a nivell internacional no compta per a res. Una ciutat que ha perdut la seu d’empreses i que a més no té un Estat al darrera està abocada a ser un destí purament turístic.

 

Juntament amb els periodistes que mencionava, molts d’altres es van posicionar a favor del Procés, però a partir del 2017 van començar a desdir-se’n i a contradir-se amb el que abans havien afirmat.  Per què?

 

Perquè han perdut. La seva maniobra i la dels polítics que adulaven era aconseguir un millor tracte del poder i de decisió dintre de l’estat espanyol amb l’amenaça de la independència com a alternativa. Com va dir Clara Ponsatí entre rialles, jugar de farol. Quan les coses es fan així, el resultat és perdre, i la derrota no té pares.

“El règim clientelar i semi-mafiós de Convergència i Esquerra s’ha consolidat. Han estat capaços de transformar-se per mantenir allò que realment els importa, els pressupostos i els càrrecs. A més, s’ha infantilitzat la societat catalana i s’ha creat una divisió profunda. Aquesta infantilització s’expressa en un victimisme basat en el fracàs”

Com definiria el periodisme a Catalunya?

 

N’hi ha? Jo el definiria com un aparell d’agitació i propaganda al servei del poder. D’un poder, en aquest cas, autonòmic, que és el més trist. Perquè si un vol donar suport al poder, com a mínim que sigui un poder de debò, no un poder de tercera regional.

 

Si haguéssim de fotografiar la Catalunya abans del Procés i la Catalunya de 2021, quines coses han canviat per bé i per mal?

 

Per bé, cap. Per mal, que el règim clientelar i semi-mafiós de Convergència i Esquerra s’ha consolidat. Han estat capaços de transformar-se per mantenir allò que realment els importa, els pressupostos i els càrrecs. A més, s’ha infantilitzat la societat catalana i s’ha creat una divisió profunda. Aquesta infantilització s’expressa en un victimisme basat en el fracàs. Fracassar et legitima perquè et fa víctima. La infantilització també s’expressa en la improvisació intel·lectual de conceptes que han existit des de sempre i que ells descobreixen com si fossin el Mar Mediterrani. Conceptes que entenen i apliquen malament i arriben a rebregar-los fins que ja no serveixen per a res.

 

Per exemple?

 

Últimament, el nou concepte que han descobert és el de Causa Justa.

 

En què es basa aquest innovador concepte?

 

Ells no ho saben, perquè, com aquell qui diu, senten campanes i no saben d’on. Estem parlant d’una gent que s’ha dedicat a la política des d’un punt de vista purament pràctic. És a dir, xarxes clientelars, territori, pasta i ja està. En conseqüència, el món de les idees no és el seu. En l’àmbit internacional, la Causa Justa és una de les teories amb més recorregut pel que fa a la independència com a remei. És a dir, en aquelles situacions en les quals l’opressió és insostenible, l’únic remei és la independència per evitar mals majors. Aquesta teorització va tenir un moment àlgid amb la independència de Kosovo. A això s’estan agafant ara, a la història que la nostra és una Causa Justa perquè, com que els tribunals espanyols no són justos, això justifica la independència. Els passa com a les famílies contemporànies respecte a les de fa segles: abans tenien quinze fills i se’n morien set, però ara en tenen un o dos, el que suposa que els fills són la gran inversió vital dels pares. Aquí igual: inverteixen en una idea, encara que no l’entenguin, perquè és l’única que tenen.

 

Què legitima per  a vostè la independència de Catalunya?

 

Doncs que existeix un poble que considera que estarà més ben governat per ell mateix que no governat des d’un govern que no és el seu . Molts ciutadans a Catalunya consideren que el govern espanyol és un govern aliè i en discuteixen la seva pròpia existència i legitimitat. Aquesta és la justificació.

 

 

Vostè al principi deia que el Procés ha dut a l’exclusió dels catalans considerats “no propis”.  Però aquesta justificació que està descrivint comporta considerar legítimes unes institucions respecte unes altres i deixar de banda una part del poble.

 

Són coses diferents. Quan hi ha un nucli de població, posem, el cas de Salou que es va segregar de Vilaseca, que considera que no el tenen en compte, que no el governen bé o que és una minoria, llavors decideix tenir el seu propi Ajuntament. És la discussió del marc mateix, ja que és impossible aconseguir el control d’aquest govern per raons estructurals, perquè son una minoria perpètua. Això no es planteja a Catalunya respecte a les institucions catalanes, però sí respecte al govern espanyol.

 

Quin és el personatge més sinistre del procés?

 

Oriol Junqueras. És el més cínic de tots. Junqueras té el mateix objectiu que tots els altres,  però al seu cas s’hi sumen una sèrie de mancances personals que el fan especialment, diguem-ne, ansiós. I deixem-ho en ansiós. A partir d’aquí, tot ho fa en funció de col·locar-se ell. I així com alguns altres personatges del Procés actuen amb una certa elegància, Junqueras ho fa com un Latin King. És mala persona, traïdor, mentider i apunyala per l’esquena, com et poden dir tots els que han tractat amb ell. El més sinistre és Junqueras, però és una dura competició.

 

El que ens espera a Catalunya després del procés és pitjor del que hem vist fins ara?

 

Sí. Quan un poble ja no té una ambició col·lectiva degenera i perd pistonada. Ara ja no se’n, parla del desequilibri de les balances fiscals, que en el seu dia va generar grans adhesions. Ara es dediquen a defensar que la pobresa està molt bé. És a dir, no aconseguim els recursos per la via del pacte fiscal ni per la via de la independència? Val, llavors diem que els recursos no tenen importància perquè ser pobre està molt bé; d’aquí conceptes com “pobresa energètica” i “pobresa menstrual”. Criden als quatre vents que som un país pobre, enlloc d’optar per un discurs d’anar endavant i d’aconseguir objectius. Un país que té una mentalitat col·lectiva com aquesta esdevé pobre. Fer-se ric és molt difícil, però per ser pobre n’hi ha prou amb deixar-se endur pel corrent.

 

A què atribueix aquesta esquerranització de la societat catalana?

 

A la impotència. També al fet que molts dels seus sectors han abdicat alhora de defensar propostes, iniciatives, i fer batalla ideològica. És allò que va dir Manuel Valls en un famós sopar: una burgesia que no és classe dominant no és més que una colla de rics petulants. Què ha creat la burgesia catalana els últims 40 anys? Quina empresa ha fet gran que ja no hi fos? L’única cosa a la que es poden agafar els propagandistes de la cosa barcelonina és la restauració, però ja està.  Quines empreses, quins creadors, quins intel·lectuals, quines obres, quins edificis…? Poc o res.

 

Per què a Catalunya no podem tenir una Ayuso?

 

Sí que en teniu, d’Ayusos catalanes: Dolors Sabater, Carme Forcadell, Laura Borràs, són absolutament Ayusos catalanes!

 

Ja els agradaria… Ayuso mai defensaria la llei dels lloguers que han aprovat al Parlament ni un augment dels impostos.

 

Això no té res a veure. A Catalunya fan una sèrie de lleis declaratives que no s’aplicaran mai. I amb això ja ens quedem contents. Són mesures fetes per a ser anul·lades pel malèfic TC i poder dir que ens oprimeixen.

 

Comunisme o llibertat?

 

Aquesta opció no existeix. Aquest podria ser l’eslògan de la campanya electoral de Keiko Fujimori al Perú, on efectivament hi ha un candidat alternatiu que és d’extrema esquerra comunista i ella, que és l’extrema dreta autoritària i corrupta. A Madrid, l’alternativa al PP no és el comunisme, ni el PP és la llibertat. El PP espanyol sempre ha estat al costat dels règims autoritaris de Polònia i Hongria. És un partit autoritari.

 

És més autoritari el PP o Podemos?

 

Ho és més Podemos, perquè Podemos té una teoria al darrera, i el PP no. El PP, en aquest sentit, és com Convergència o com ERC. És simplement “a pillar”, i ja està. Però Podemos, que podria haver estat una amenaça comunista a Europa fa 10 anys, ha quedat desactivat i liquidat. El fracàs de Podemos s’explica perquè el seu  plantejament era el d’una pistola d’una sola bala: prendre el cel per assalt, com deia Pablo Iglesias. Això és el que van fer els bolxevics a les eleccions russes que van perdre, i com sabien que era l’última oportunitat que tenien, llavors van fer la revolució amb el cop d’Estat. El problema és que Podemos no va tenir la força suficient per tenir el control de l’Estat. A més, Podemos tenia un problema de miscasting; la cultura comunista és absolutament centralista i autoritària i es basa en què la legitimitat surt del Secretari General, no de la base proletària, és a dir, dels “Círculos”, com en deien ells. Aquestes són dues cultures que es prenen de bufetades. A partir que Iglesias va aplicar la cultura pròpia d’”aquí mano jo”, llavors tots els que s’havien apuntat als processos participatius de la formació van anar despenjant-se.

 

Qui l’ha vist i qui el veu ara, Pablo Iglesias…

 

Un professor universitari de la universitat Complutense de Madrid no és un coronel. Només cal posar de costat a Chávez i a Pablo Iglesias. Veient-los un entén per què un guanya, encara que sigui per a destruir el país, i l’altre perd.

 

Ja sé que no vol explicar el seu dia a dia, però com li va això de ser un espia del CNI?

 

La veritat és que és una pèrdua de categoria. A Madrid corrien rumors que jo era un agent de la CIA i del Mossad, però a Barcelona em diuen que soc un agent del CNI. Francament, entre ser un agent del CNI o ser-ho de la CIA i el Mossad, com a geni del mal m’estimo més les dues darreres. Com que aquests processistes són uns provincians, l’única cosa que se’ls acut és el CNI. En tot cas, jo ni confirmo ni desmenteixo.

 

 

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

El Tribunal #9 | amb Juan Milián

ElTribú

| 14 maig, 2021

El Tribunal #9 | amb Juan Milián

14 maig, 2021 |

Juan Milián | @JuanMilian

A la recerca d’una Ayuso catalana.

 

Parlem sobre Madrid i Barcelona, Catalunya i Espanya, el coronavirus, l’esquerra, el populisme, el paper del PP i el futur de la dreta catalana.

 

 

També disponible a

 

Apple Podcasts

 

Ivoox

 

i Spotify

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

Crònica d'una revolta | Elena García Dalmau

ElTribú

| 13 maig, 2021

Crònica d'una revolta | Elena García Dalmau

13 maig, 2021 |

Elena García Dalmau | @__dalmau

Són quarts de vuit i encara no hi ha moviment a la facultat. En Walter Benjamin dirà que és perquè les revolucions trenquen el contínuum del temps i que per això va haver-hi una hecatombe de rellotges el 1830 a França i que per això els meus companys de generació no deuen tenir gaire pressa per començar a moure els contenidors. Però quan trobem els primers encaputxats tots duen rellotges, i l’únic contínuum que porten als ulls és l’ombra de la son, i al cos, la nostàlgia dels llençols acabats d’estendre. 

 

Són dies de reivindicacions estudiantils. Ahir i avui són els dies de la «VAGA [així, en majúscules] 12 i 13M» i, contra tot pronòstic, els qui volem fer classe podem entrar fàcilment a la facultat. Creuem passadissos, baixem escales, i malgrat les taules superposades i les taquilles recol·locades no hi veiem cap dels conflictes que acostumen a aflorar aquests dies: cap crit, cap música, cap alumne indignat, cap professor canós i impacient envestint els joves amb la seva mala hòstia aragonesa. L’estranyesa de la situació es multiplica quan unes noies del sindicat obren una de les taquilles i ens diuen amb molta amabilitat que si volem accedir a les aules podem fer-ho per la porta lateral de la facultat, que està oberta. Ens mirem entre nosaltres i no entenem res. Cadascun pensa i defensa una teoria conspiratòria més esperpèntica. De sobte, algun treu el mòbil i ens llegeix que a quarts de vuit el deganat ha cancel·lat les classes presencials de tot el dia perquè hi ha hagut una «pernoctació d’estudiants NO autoritzada», que aquesta pernoctació NO autoritzada ha impossibilitat la neteja de les aules i que la NO-neteja de les aules es contradiu amb el pla sanitari de la universitat contra la Covid. A mi no m’agrada perdre i encara menys assumir la derrota, però no puc no lloar qui ha sabut fer servir el cap, entendre l’estratègia i guanyar el joc. «Han guanyat abans i tot de començar la partida», li dic al meu amic. «Va, tira», diu. 

“Se’ns apropen dos nois encaputxats i ens increpen i quan ens diuen «polititzeu-vos, eh?» sento tanta condescendència que ni tan sols faig l’esforç d’explicar-los que precisament si hem assistit avui a classe és perquè estem extremadament polititzats”

Quan sortim de nou ens trobem la meitat de sindicals corrents amunt i avall en grupets de sis sense que ningú els persegueixi i l’altra meitat estirats a la gespa. S’esvaeix la sensació de derrota. Se’ns apropen dos nois encaputxats i ens increpen i quan ens diuen «polititzeu-vos, eh?» sento tanta condescendència que ni tan sols faig l’esforç d’explicar-los que precisament si hem assistit avui a classe és perquè estem extremadament polititzats.

 

Els joves del sindicat es comporten com els nanos de la CUP de famílies benestants i terceres residències, la culpabilitat dels Lorca, Gil de Biedma i dels Ferlosio de torn, versió moderna de la caritat cristiana, però mil cops més barata (i hipòcrita) (i bruta), perquè afiliar-se al SEPC o a les seves versions de partit no els suposa cap renúncia ni cap contribució econòmica. Abans deixàvem monedes als plats dels homes cecs que esperen a les portes de les esglésies, i ara tan sols porten les taules de la facultat de viatge turístic –de la porta principal a la porta de les aules, de les aules al passadís mig buit–. I mentrestant, les dones de la neteja han perdut dues hores de treball perquè les aules que netegen normalment de set a vuit del matí avui eren plenes del jovent revolucionari dels Països Catalans i del món, i a la cafeteria hi ha només una quarta part dels qui normalment hi som a aquesta hora, i el meu amic i jo no podem beure prou cafès per compensar les despeses dels qui no s’han apropat a la facultat avui, i sols contemplem la derrota de la història que no pren la forma d’una muntanya infinita de cendra sinó que se’ns concreta clarament en els gots de cartró que s’acumulen, les màquines de cafè que s’aturen, les pastes meloses que es descomponen i els entrepans calents que es fan malbé.

 

 

 

Aquestes són les ÚLTIMES HORES de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

Contra la renda bàsica universal | Marc Arza

ElTribú

| 12 maig, 2021

Contra la renda bàsica universal | Marc Arza

12 maig, 2021 |

Marc Arza | @marcarza

L’atur i la redundància del treball humà han estat una angoixa constant des que els luddites calaven foc als telers a l’inici de la industrialització. La por que ara provoquen la intel·ligència artificial o la robotització és la darrera febrada d’una grip que ve de lluny. Potser mai no havíem viscut un canvi tecnològic tan radical i accelerat com el d’ara però fins avui, i ja fa 250 anys dels luddites, l’amenaça d’un atur estructural generalitzat i persistent no s’ha fet realitat. Les persones han seguit sent necessàries i han pogut guanyar-se la vida en condicions progressivament més confortables, treballant en noves feines i activitats que el canvi ha anat fent aparèixer. Destrucció creativa. 

 

Però l’amenaça hi és i podria passar que en algun moment el ritme entre la destrucció i la creació es descompassi generant nivells de desocupació més gruixuts i persistents del que les societats desenvolupades consideren tolerable. Les esquerres del món acostumen a respondre a cada nova pregunta amb la mateixa resposta i en aquest cas tampoc no han fallat. La seva proposta davant d’un hipotètic creixement de l’atur provocat per la nova automatització és un subsidi per a tothom a càrrec del pressupost públic i alimentat per nous impostos. Cal suposar que l’han batejat com a Renda Bàsica Universal (RBU) perquè Somni Humit del Peronisme (SHP) resultava un nom poc comercial. 

Voltaire ho va explicar de forma impecable en una frase que fa dir al protagonista al seu Càndid o l’optimisme: “el treball ens allibera de tres grans mals: l’avorriment, el vici i la pobresa”.

Hi ha força raons per explicar que la renda mínima és una mala idea: el forat que provocaria als comptes públics, la distorsió que generarien els nous impostos que s’activarien per fer-hi front o el seu efecte desincentivador del treball i l’esforç. Hi ha motius variats i diversos per oposar-s’hi però un dels millors té a veure amb la incapacitat de les esquerres per entendre la importància del treball més enllà del sou. El treball no és una ni una forma d’esclavatge ni un mal necessari. La feina és molt més que una activitat forçada que es fa a canvi d’un salari i un subsidi universal només cobriria una part petita de les carències que provocaria la falta de treball. Voltaire ho va explicar de forma impecable en una frase que fa dir al protagonista al seu Càndid o l’optimisme: “el treball ens allibera de tres grans mals: l’avorriment, el vici i la pobresa”.

 

La feina aporta ordre, comunitat i sentit a les persones. Totes les feines amb molt poques excepcions. No cal ser cirurgià cardiovascular o advocat especialista en drets humans perquè el treball sigui una font d’estructura, relacions socials, autonomia  individual i contribució social que cap subsidi universal podria igualar. Treballar, contribuir al món amb el propi esforç, d’una o altra manera, és una font de dignitat, una paraula gruixuda que sovint es fa servir massa frívolament. Si un dia l’automatització provoca un creixement fort i persistent de l’atur el que caldria, en primer lloc, és centrar els esforços en alliberar el treball de les càrregues fiscals que avui el tenallen. Estimular la creació de més i millor feina enlloc de jugar a repartir xecs com un aprenent de bruixot.

 

 

 

Aquestes són les ÚLTIMES HORES de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

Les imatges de la vergonya | Ferran Caballero

ElTribú

| 11 maig, 2021

Les imatges de la vergonya | Ferran Caballero

11 maig, 2021 |

Ferran Caballero | @ferrancab

Si dissabte estàveu tant contents és perquè fins aleshores havíeu obeït massa. Dissabte no era el dia per celebrar el que ens deixen fer sinó per avergonyir-nos de tot el que ens hem deixat fer. Però en aquest país semblem tots com aquest noi tan seriós i conscienciat que surt dient que tota aquesta festa és una gran irresponsabilitat i que entén que no està bé i que ja veurem la incidència que tindran aquestes celebracions. Però tu ets aquí, li pregunten. I respon que sí, que “estoy aquí ahora mismo, es verdad que estoy aquí ahora mismo, pero porque se me permite”. Com volent dir que a qui se li acut donar-li llibertat si ja saben què en farà. Com volent dir que la llei ha protegir-nos de nosaltres mateixos més que no pas dels altres.

 

És l’únic que va parlar, però no és l’únic que ho hagués dit així. És una curiosíssima concepció de la llibertat la de qui portava mascareta fins les 10 i se la treia a les 12 per celebrar el final del toc de queda bevent i ballant i abraçant-se i qui sap què amb qui sap qui. És una lamentable concepció de la responsabilitat la de qui espera que la llei el protegeixi d’ell mateix i de les seves febleses i incoherències. Semblem ionquis demanant siusplau que s’enduguin d’aquí aquesta merda perquè ja veieu que no ens en sabem estar.

 

Les imatges de dissabte són una vergonya perquè són les d’una societat infantilitzada i submisa que només es creu lliure quan li diuen que és lliure i que fins i tot per emborratxar-se amb els amics necessita el permís de les autoritats. L’autèntica irresponsabilitat no era sortir a les 12, sinó haver-se tancat a les 10. Ningú que acceptés el mandat inútil, caduc, ja manifestament arbitrari d’aquelles dues hores; les dues hores més vergonyoses de l’any, pot considerar-se un ciutadà lliure.

“Si dissabte estàveu tant contents és perquè fins aleshores havíeu obeït massa. Dissabte no era el dia per celebrar el que ens deixen fer sinó per avergonyir-nos de tot el que ens hem deixat fer”

Qui només surt de casa quan li donen permís pot sortir a celebrar la vida i l’amistat i l’amor i l’alcohol i pot celebrar que és jove i que ve l’estiu i que encara hi ha Lliga. Pot celebrar totes aquestes coses i moltes més i cadascú les que vulgui perquè això és un país lliure, però no pot celebrar la llibertat. La llibertat és una altra cosa. I és una cosa que, com deien no fa tant els independentistes, no es demana sinó que es pren. És una de les poques veritats que ha dit l’independentisme els últims anys i no és casualitat que s’hagi oblidat i s’hagi buidat de contingut justament quan la conversa s’ha posat seriosa i quan invocar la llibertat obligava a alguna cosa. Quan la llibertat era desobeir el govern català i els mossos i la urbana de Colau com es deia que calia desobeir Espanya i totes les lleis injustes com Rosa Parks i totes aquelles collonades.

 

Els que sortien a les 12 a emborratxar-se són Rufián fent-se el gallet amb Vox, perquè Vox li serveix a la vegada per insultar Espanya i per seguir-ne vivint. Perquè Vox li permet dir que España és un estat feixista sense haver de fer res del que caldria fer si ho fos de veritat.

 

La societat catalana porta tants anys entenent i esperant la llibertat com una mena de concessió dels governants que no sembla capaç d’entendre-la d’una altra manera. D’entendre-la, precisament, com a protecció contra l’arbitrarietat del poder polític. Si després de tots aquests anys de procés i després d’aquest any de pandèmia encara sortim a celebrar els permisos carcelaris remenant la cua com els gossets quan els deixen sortir a fer el pipí del dia és que tenim exactament el que ens mereixem.

 

S’ha fet molta conya amb la Libertaz d’Ayuso i el madriles way of life i la canyeta de després de la feina. S’ha dit, ho ha dit fins i tot Otegi l’home de pau i expert en la matèria, que això no és autèntica llibertat perquè amb Franco també hi havia cervesa i també hi havia bars i jo diria que fins i tot hi havia amistats. Que totes aquestes llibertats tan concretes, tan enyorades, tan limitades durant tot aquest any no són l’autèntica llibertat. Que tot això de poder obrir el teu petit negoci una estona cada dia, de poder circular pel carrer sense que t’aturi la policia quan li vingui de gust per demanar-te on vas, d’on vens i què pretens, de poder sopar a casa teva amb els teus amics; que tot això podria no ser llibertat sinó més aviat llibertinatge. Que l’autèntica llibertat és una altra cosa molt més elevada, molt més autèntica, que ja no és el nostre dret sinó la concessió del govern de torn i que consisteix, bàsicament, a fer el que ens diguin que hem de fer quan ens diguin que ho podem fer. A toc de pito, a punta de pistola.

 

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

Alliberar patents? | Martí Jiménez Mausbach

ElTribú

| 10 maig, 2021

Alliberar patents? | Martí Jiménez Mausbach

10 maig, 2021 |

Martí Jiménez Mausbach | @MartiJim7

Més d’un any després de l’esclat de la pandèmia i transcorreguts ja cinc mesos des que es va administrar la primera vacuna, el ritme de vacunació avança a un ritme molt desigual entre els diferents països del món. 

 

Aquest endarreriment té implicacions no només pels països de menor renda, amb menor accés a les vacunes i per tant majors taxes de transmissió i mortalitat, sinó per a països com el nostre: com més retardem la immunitat de la població mundial enfront del virus, major serà la probabilitat que aquest acabi mutant i desenvolupant variants resistents a les vacunes. A tall d’exemple, les vacunes d’Astrazeneca i Novavax presenten nivells d’eficàcia significativament inferiors contra la variant sud-africana B.1.351. 

 

Davant d’aquesta disjuntiva, l’octubre de 2020 l’Índia i Sud-àfrica van presentar una sol·licitud davant l’Organització Mundial del Comerç (OMC) demanant la renúncia a la propietat industrial de les vacunes. La moció, que compta amb el suport de prop de seixanta països, sol·licita que s’eximeixi als països membres de l’OMC d’aplicar i vigilar el compliment de l’Acord sobre els Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual relacionats amb el Comerç (ADPIC) mentre duri la crisi sanitària. 

 

A aquesta reclamació s’hi afegeix el recent anunci del president nord-americà Joe Biden sobre un possible alliberament temporal de les patents de les multinacionals Pfizer-BioNTech, Moderna i Janssen.

 

El període d’exclusivitat de vint anys que atorga la patent a la pràctica entre vuit i deu anys reals de comercialització, és el termini previst perquè les empreses que desenvolupen fàrmacs, vacunes i altres innovacions biomèdiques puguin amortitzar la inversió i obtenir els beneficis corresponents a la seva activitat. 

 

L’alternativa a les patents en altres sectors és el secret industrial. L’empresa pot optar per seguir explotant la seva innovació sense obtenir un monopoli legal sobre la mateixa, sempre i quan oculti la informació de la seva invenció a la llum pública. Aquest mecanisme, però, és problemàtic en el sector biofarmacèutic, on l’ètica i qualitat científica requereixen la màxima transparència en la publicació de la metodologia i els resultats dels assajos clínics en registres habilitats per aquesta funció.

“L’expropiació de patents trencaria la seguretat jurídica en el mercat, desincentivant la recerca i el desenvolupament de noves vacunes en una futura pandèmia. El principal problema de la proposta d’alliberar temporalment les patents de les vacunes és que és una proposta fútil, que no tindrà cap impacte en escalar la manufactura de vacunes”

En canvi, quan l’empresa sol·licita una patent i en contra del que molta gent creu es veu obligat a divulgar la invenció de manera completa perquè professionals capacitats puguin reproduir-la. La informació divulgada amb la sol·licitud d’una patent dona seguretat jurídica al seu titular, perquè encara que la informació ja sigui pública, ningú podrà utilitzar-la sense la seva autorització, però també a la resta d’actors, que podran comprovar possibles errors en el procés de desenvolupament i posar-los de manifest. Això últim el control difús per part de la comunitat científica és especialment rellevant en productes com ara les vacunes.

 

Transcorreguts els vint anys, la patent ingressa en el domini públic i, llavors sí, qualsevol pot utilitzar-la lliurement. Des del meu punt de vista, sembla raonable qüestionar si aquest període és sempre adequat per a totes les innovacions i si mecanismes alternatius, com ara els premis, els compromisos de compra anticipada (AMC) o fins i tot la compra de patents pel sector públic, podrien suposar una alternativa viable. Tanmateix, l’expropiació de patents trencaria la seguretat jurídica en el mercat, desincentivant la recerca i el desenvolupament de noves vacunes en una futura pandèmia.

 

Dit això, el principal problema de la proposta d’alliberar temporalment les patents de les vacunes és que és una proposta fútil, que no tindrà cap impacte en escalar la manufactura de vacunes per tres motius:

 

En primer lloc, que una farmacèutica posseeixi una patent sobre un determinat producte no implica que altres farmacèutiques no puguin produir-lo a través d’acords de llicències d’ús. A finals de març s’havien signat 263 acords de llicència entre fabricants amb l’objectiu d’augmentar la producció. L’empresa Reig Jofre, per exemple, produirà 250 milions de dosis de la vacuna de Janssen a la seva planta de Barcelona. Empreses que van fracassar en els seus esforços en desenvolupar vacunes –la inversió en I+D biofarmacèutica és un esport de risc – com ara GSK, Merck o Sanofi, estan avui fabricant diverses de les vacunes aprovades pels reguladors.

 

En segon lloc, la suspensió dels drets de propietat intel·lectual no permetrà que màgicament, de la nit al dia, els potencials competidors puguin fabricar les vacunes. Els acords de llicència inclouen un procés de transferència de tecnologia, no només de la fórmula explícita de la vacuna sinó de coneixement tàcit, no articulat i difícilment transmissible, adquirit a través d’un procés de prova i error. Sovint l’empresa cedent (per exemple Janssen) visita les instal·lacions de l’empresa llicenciatària (per exemple Reig Jofre) i supervisa la producció dels primers lots. Alliberar les patents sense que les empreses propietàries col·laborin activament en instruir els nous productors en cadascun dels passos a seguir servirà de ben poc. Recentment coneixíem que a la planta de l’empresa Emergent Biosolutions es van arruïnar quinze milions de dosis, ja que per error es van barrejar components de les fórmules de les vacunes de Janssen i AstraZeneca.

 

En tercer lloc, el principal coll d’ampolla per escalar la producció mundial de vacunes no és l’existència de patents –de fet les de Moderna i AstraZeneca ja són públiques– sinó la capacitat de producció instal·lada per a fabricar-les. Actualment no hi ha capacitat latent o ociosa disponible per a fabricar les vacunes que empren la nova tecnologia d’ARNm –Pfizer-BioNTech i Moderna–, requerint complexes instal·lacions de microfluídica, a més de matèries primeres escasses com alguns enzims o lípids, congeladors de neu carbònica i personal entrenat i altament qualificat. Fins i tot la fabricació de vacunes tècnicament més senzilles com les d’adenovirus (AstraZeneca, Janssen, Gamaleya), virus inactivats (Sinovac, Sinopharm) o les de naturalesa proteica (Novavax) tenen limitacions importants com el nombre de bioreactors disponibles o quelcom tan trivial com la falta de bosses de plàstic!

 

Si els nostres polítics tenen interès en escalar massivament la producció de vacunes el que han de fer és incentivar l’augment de la capacitat instal·lada del sector privat −pagant més per dosi i incloent en el contracte disposicions per instal·lar nova capacitat dedicada− o invertint directament des del sector públic en l’increment dels factors productius necessaris –com ara bioreactors, enzims, lípids, nucleòtids, o fins i tot, bosses de plàstic.

 

Malauradament, el seu interès sovint no rau en buscar les millors solucions disponibles, sinó només posicionar-se com a lluitadors d’una causa justa, mobilitzant els sectors socials més crèduls i defugint de les seves pròpies responsabilitats.

 

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

Sense un gra de sal #7 | Claudio

ElTribú

| 9 maig, 2021

Sense un gra de sal #7 | Claudio

9 maig, 2021 |

@clorgu

“I read Shakespeare and the Bible, and I can shoot dice. That’s what I call a liberal education”

 

Tallulah Bankhead, My Autobiography

 

“If everything seems under control, you’re just not going fast enough”

 

Mario Andretti

 

“Browning, like every one else, had to discover first the universe, and then humanity, and at last himself. With him, as with all others, the great paradox and the great definition of life was this, that the ambition narrows as the mind expands”

 

G. K. Chesterton

 

“La sabiduría no consiste en moderarse por horror al exceso, sino por amor al límite”.

 

Nicolás Gómez Dávila

 

After Goliath, by Kingsley Amis

 

What shall he done to the man
that killeth this Philistine?

i Sam. 17: 27.

 

The first shot out of that sling
Was enough to finish the thing:

The champion laid out cold
Before half the programmes were sold.
And then, what howls of dismay
From his fans in their dense array:

From aldermen, adjutants, aunts,
Administrators of grants,

Assurance-men, auctioneers,

Advisers about careers,

And advertisers, of course,

Plus the obvious b-s in force:

The whole reprehensible throng
Ten times an alphabet strong.

But such an auspicious debut
Was a little too good to be true,

Our victor sensed; the applause
From those who supported his cause
Sounded shrill and excessive now,

And who were they, anyhow?

Academics, actors who lecture,

Apostles of architecture,
Ancient-gods-of-the-abdomen men,
Angst-pushers, adherents of Zen,
Alastors, Austenites, A-test
Abolishers—even the straightest
Of issues looks pretty oblique
When a movement turns into a clique,
The conqueror mused, as he stopped
By the sword his opponent had dropped:
Trophy, or means of attack
On the rapturous crowd at his back?

He shrugged and left it, resigned
To a new battle, fought in the mind,

For faith that his quarrel was just,

That the right man lay in the dust.

“I read Shakespeare and the Bible, and I can shoot dice. That’s what I call a liberal education”

Tallulah Bankhead, My Autobiography

Conservadorisme (II)

 

“These facts and reflections offer what seems an ironical, bitter, and belated confirmation of the famous arguments with which Edmund Burke opposed the French Revolution’s Declaration of the Rights of Man. They appear to buttress his assertion that human rights were an “abstraction”, that it was much wiser to rely on an “entailed inheritance” of rights which one transmits to one’s children like life itself, and to claim one’s rights to be the “rights of an Englishman” rather than the inalienable rights of man. According to Burke, the rights which we enjoy spring “from within the nation,” so that neither natural law, nor divine command, nor any concept of mankind such as Robespierre’s “human race,” “the sovereign of the earth,” are needed as a source of law.

The pragmatic soundness of Burke’s concept seems to be beyond doubt in the light of our manifold experiences”

 

Hannah Arendt, Imperialism, The Origins of Totalitarianism

 

“What does Aristotle say in the Tenth Book when he speaks of the political science of the sophists? … He says they think that it is perfectly sufficient in order to be a good teacher of legislators to make collections of the most renowned laws, and let them read that, and not have a theory.

To which Aristotle in his wisdom says: How can they detect the best laws if they don’t know in the first place what is a good law? But you can easily see that from the somewhat narrower horizon of the practitioner, it makes perfect sense to say: I don’t want to discuss things which never were. The defect of this is, among other things, that it is conceivable that the best thing possible for man was never actualized. All modern belief in progress, all modern political idealism, is surely based on this.”

 

Leo Strauss, seminari Ciceró, 1959

 

“If it is boring to have to listen to the dreams of others being recounted, it is insufferable to be forced to re-enact them”

 

Michael Oakeshott, On Being Conservative

 

“Entre los valores del mundo de la vida que el conservador intenta preservar, quizás el principal sea la confianza de la gente en el lenguaje y en las normas cotidianas que nos ofrecen cierta confianza en la previsibilidad, porque son capaces de producir un orden espontáneo que sin duda es frágil e imperfecto, pero es capaz de dar respuesta a no pocas necesidades del ser anfibio que es el animal político”

 

Gregorio Luri, La Imaginación Conservadora

 

“Le conservateur c’est quelqu’un qui pense que tout a des limites. Mais tout. Même les plus belles choses. La liberté a des limites. Montaigne disait: même la vertu a des limites” 

 

Chantal Delsol

 

Pero nosotros, que nos creemos más listos que Aristóteles, no vemos el límite como lo que conforma, sino como lo que obliga y por ello nos empeñamos en poner en cuestión el ser del límite.

 

Gregorio Luri, Carvallo, el filósofo carabinero

 

“I am a member of no political party. I vote, if I have to vote, for the party wich is likely to do the least harm. To that extent, I am a Tory”

 

Michael Oakeshott, citat en el seu obituari Daily Telegraph, 21/12/1990

 

“Conservatism is a respectable outlook, and its adherents usually have to have some firmness of character to stick by what is so unpopular in universities. I just do not happen to be that animal. Any superficial reading of my book will show that I differ from both theoretical and practical conservative positions. My teachers—Socrates, Machiavelli, Rousseau, and Nietzsche—could hardly be called conservatives. All foundings are radical, and conservatism always has to be judged by the radical thought or events it intends to conserve”

 

Allan Bloom

 

“Les sentinelles de l’antifascisme sont la maladie de l’Europe décadente. Ils me font penser à cette phrase de Rousseau persiflant les cosmopolites, ces amoureux du genre humain qui ignorent ou détestent leurs voisins de palier. La passion trépidante de l’humanité et le mépris des gens sont le terreau des persécutions à venir. Votre ami Alain de Benoist a commencé d’écrire de bonnes choses là-dessus. Dites-le-lui, il faut aller dans ce sens : la contrition pathologique de nos élites brouille ce qui fut la clé du génie européen ; cette capacité à se mettre toujours en question, à décentrer le jugement. Ceux qui nous fabriquent une mémoire d’oppresseurs sont en fait des narcissiques. Ils n’ont qu’un souci : fortifier leur image de pénitents sublimes et de justiciers infaillibles en badigeonnant l’histoire de l’Europe aux couleurs de l’abjection. Regardez ce qu’écrit Bernard-Henri Lévy sur Emmanuel Mounier… C’est un analphabète malfaisant. En 1942, j’étais avec Mounier à Lyon… en prison ! En épousant l’universel, ils s’exhaussent du lot commun ; ils se constituent en aristocratie du Bien… L’universel devient la nouvelle légitimité de l’oligarchie!”

 

Lucien Freund

 

 

Aquests són els últims dies de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudir de tots els avantatges d’aquesta modalitat!

El locutori #3 | Gregorio Luri

ElTribú

| 8 maig, 2021

El locutori #3 | Gregorio Luri

8 maig, 2021 |

Gregorio Luri | @GregorioLuri

Alain

 

“La societat -escriu Alain al seu Propos sur le bonheur– és una meravellosa màquina que permet a les bones gents ser cruels sense saber-ho”. I dues pàgines més endavant, com si volgués deixar del tot clar el seu pensament sobre aquesta qüestió, passa a tractar d’aquelles famílies tan estretament unides que cada membre s’erigeix en vigilant fidel de la salut dels altres. A la família, diu, ningú s’emmascara, per això el mal humor es transmet amb tanta naturalitat i ingenuïtat d’un a un altre. “Els novel·listes han assenyalat freqüentment que el primer senyal de la infidelitat d’una dona és l’increment de l’amabilitat i la cortesia”. Les famílies poden morir, conclou, per excés d’espontaneïtat. Dues pàgines més endavant, remata la seva tesi d’aquesta manera: “Hegel diu que l’ànima immediata, o natural, està sempre malenconiosa i com aclaparada”.

 

Baltasar Álamos de Barrientos

 

Dues frases dels Aforismes al Tàcit espanyol:

 

“Els qui escriuen de monarques que no tracten d’eixamplar el seu imperi, no poden escriure coses grans”.

 

“El Príncep miri molt, i consideri primer què es resolgui en els casaments de les dones de la casa Reial, perquè solen ser causes d’extraordinàries mudances a l’Estat”.

 

Álamos de Barrientos va escriure aquest llibre a la presó en 1594. Hi ha qui diu que Carl Schmitt va aprendre en les seves pàgines que la política consisteix, en la seva essència, en la distinció entre amics i enemics.

 

Albert el Gran

 

Sant Albert Magne, dominic, sacerdot, bisbe i doctor de l’Església. Destacat teòleg, geògraf, filòsof, alquimista … un autèntic polímata de la ciència medieval que ofereix un meravellós consell a qui vulgui guanyar-se la vida amb l’ofici de endeví: “Si vols conjecturar el futur, pren la pedra que es diu quelonita. És de color violeta, i de diversos altres colors, i es troba al cap del cargol. Si algú portés aquesta pedra sota la seva llengua, profetitzarà el futur. Ara bé, el seu poder només és efectiu quan la lluna comença a créixer o a minvar.

 

Alcibíades

 

Segons Kierkegaard, en l’elogi que Alcibíades dedica a Sòcrates en el Convit de Plató hi apareix per primera vegada en la història la representació de l’individu, és a dir, de la personalitat única i inclassificable. Hi ha, diu Alcibíades, diferents categories en què es poden agrupar els diferents tipus de persones, però Sòcrates és impossible de classificar. No se’l pot comparar amb cap altre home. Com a molt es pot dir que s’assembla a un silè. És “átopo”, inclassificable, la seva vida no hi cap en cap definició. Això és cert, però també ho és que en un altre diàleg de Plató, el Teetet, Sòcrates diu de si mateix: “Sóc totalment desconcertant (átopos) i no produeixo més que perplexitat (aporia)”.

 

Els antics, però, em sembla que consideraven Xantipa, la dona de Sòcrates, encara més singular que el seu home. Elià assegura a les seves Històries curioses que Alcibíades va enviar a Sòcrates un gran pastís cuinat amb molta cura. Xantipa el va considerar un regal destinat a inflamar la passió amorosa del seu marit, i, en una arrencada de còlera, com era propi del seu caràcter, el va tirar a terra i el va trepitjar. El que no sé molt bé és com cal interpretar la reacció de Sòcrates, que va dir-li: “Doncs bé, tu tampoc en gaudiràs”.

Donoso Cortés escriu a l’Assaig sobre el catolicisme, el liberalisme i el socialisme: “Per perfecte que sigui l’ordre en la societat, no ho és mai tant que bandegi del tot l’amargor i el tedi”.

Alegria

 

Gustav Janouch li va resumir al seu amic Kafka d’aquesta manera un conte xinès: “El cor és una casa amb dues alcoves. En una resideix la pena i en una altra l’alegria. Mai s’ha de riure massa, ja que es pot despertar a la pena que viu a la cambra del costat.

 

– ¿I l’alegria? -va preguntar Kafka- ¿La pot despertar una pena sorollosa?

 

– No -va contestar Janouch-. L’alegria és dura d’oïda. No pot sentir la pena de la cambra contigua.

 

Kafka va assentir.

 

Al Farabi

 

A Leo Strauss li agradava explicar en les seves classes aquesta història d’el filòsof musulmà Al Farabi:

 

En una ciutat governada per un cruel dèspota vivia un home honest, piadós i asceta que, sentint-se objecte de la ira del tirà, va decidir exiliar-se’n.

 

Com en aquella ciutat la por havia convertit els ciutadans en delators, aviat van arribar a l’orella del tirà les intencions de l’home honest. Immediatament va ordenar als seus guàrdies que de cap manera li permetessin sortir de la ciutat.

 

L’home honest va decidir llavors disfressar-se de rodamón, i tocant un tambor es va presentar en una de les portes de la muralla, cantant com si estigués borratxo. Quan el guàrdia li va preguntar qui era, va dir que era l’home honest i piadós asceta que volia fugir del poder del tirà.

 

El guàrdia el va deixar passar sense creure el que deia.

 

Abu Bakr Muhammad ibn Zakariyya. O sigui, Al Razi:

 

El metge i filòsof Al Razi (mort cap al 930) comença la seva Medicina espiritual amb aquestes paraules: “Déu, exalçat sigui el seu nom, ens ha donat la raó per obtenir gràcies a ella, tant del present com del futur, els millors beneficis que puguem aconseguir; és el millor do que Déu ens ha donat. Hem de recolzar-nos en la raó per poder jutjar totes les coses. Hem d’actuar segons el que ens mana fer”. Aplicant aquest criteri, en una altra obra, La conducta virtuosa del filòsof, arriba a la conclusió que “de vegades es fa necessari beure per dissipar les penes”. És a dir, gràcies a que som racionals podem, de tant en tant, deixar de banda la religió i donar-nos una alegria.

 

Una frase d’Al Razi sobre la medicina: “La veritat en medicina és una meta inabastable, i allò que és descriu als llibres val molt menys que el coneixement d’un metge savi i experimentat”.

Amargor

 

Donoso Cortés escriu a l’Assaig sobre el catolicisme, el liberalisme i el socialisme: “Per perfecte que sigui l’ordre en la societat, no ho és mai tant que bandegi del tot l’amargor i el tedi”.

 

Sant Ambròs

 

Quan, cap a l’any 300 de la nostra era, Sant Agustí va observar al seu mestre Sant Ambròs llegint per si mateix, en silenci, sense moure els llavis, sense murmurar, va considerar el fet tan extraordinari que el va registrar a les seves Confessions. Fins llavors la lectura era un exercici sonor. Es llegia en veu alta. O sigui, que llegim els autors anteriors a Sant Ambròs com ells no van imaginar mai que poguessin ser llegits.

L'inici de la reconquesta? | Irune Ariño

ElTribú

| 7 maig, 2021

L'inici de la reconquesta? | Irune Ariño

7 maig, 2021 |

Irune Ariño | @irunearino

S’han fet moltes anàlisis de les últimes eleccions madrilenyes. Els guanyadors estan eufòrics i intenten fer una lectura dels resultats poc realista i molt grandiloqüent. Des del meu punt de vista, és important esclarir alguns aspectes. 

 

En primer lloc, aquestes eleccions han servit per trencar dos mites àmpliament difosos per alguns sectors de l’esquerra. El primer, que votar en dia laborable fa que la participació disminueixi. I el segon, que un augment de la participació beneficia les forces d’esquerres. Els resultats del 4 de maig són la prova que en Ciències Polítiques hi ha poques lleis universals i que el món del comportament polític és molt més contraintuïtiu del que ens pensem. En aquest cas, el nivell de participació ha estat el més elevat de la història democràtica de la Comunitat de Madrid. Però és que si ens fixem en altres eleccions que s’han celebrat en dia laborable, també hi trobem dades de participació molt elevades. Per exemple, a les eleccions generals del 82, les autonòmiques de Cantabria del 87, de la Rioja de 2007 o de Catalunya el gran. Pel que fa a la relació entre augment de participació i vot d’esquerres, no cal afegir-hi gaire cosa.

 

La victòria d’Ayuso ha tingut una lectura massa triomfalista per part d’alguns sectors del Partit Popular, que auguren l’inici de la reconquesta del govern de la Nació. Però hi ha molts aspectes que apunten a la necessitat de desvincular-la de les sigles del PP, de la figura de Pablo Casado, o dels resultats d’unes potencials eleccions generals. Això és degut a l’important transvasament de vots que hi ha hagut entre blocs. Però no només això, el context en que el s’han produït aquestes eleccions ha estat molt important. La pandèmia, el creixement de la polarització ideològica i afectiva i el fet que partits com Ciutadans o Podem estiguessin tan desgastats i tinguessin tan poc marge de maniobra, posava les coses molt fàcils a la candidata de Casado per articular un discurs mobilitzador lligat al seu paper en la gestió de la segona i tercera onades del virus. 

 

En el cas de Podem, aquest poc marge de maniobra, lligat amb la falta de lideratge d’una cap de llista que no s’havia sabut fer veure a l’Assemblea de Madrid més que per les qüestions relacionades amb la seva possible inhabilitació, va quedar pal·lès amb el moviment d’Iglesias per encapçalar la candidatura. L’ex-vicepresident ha aconseguit salvar els mobles d’un partit totalment fagocitat per l’escissió malasañera d’Errejón, però al preu del seu propi sacrifici. 

“La victòria d’Ayuso ha tingut una lectura massa triomfalista per part d’alguns sectors del Partit Popular, que auguren l’inici de la reconquesta del govern de la Nació. Però hi ha molts aspectes que apunten a la necessitat de desvincular-la de les sigles del PP, de la figura de Pablo Casado, o dels resultats d’unes potencials eleccions generals”

Ciutadans no ha tingut la mateixa sort. És clar que el seu daltabaix no és culpa d’Edmundo Bal, sinó que obeeix a diverses raons. La primera, la falta de lideratge del partit i la sèrie de decisions equivocades que han anat prenent en l’últim any i mig. Els resultats de la formació que havia liderat Albert Rivera són tan culpa de la presidenta, i de la seva executiva que, a diferència de les passades eleccions catalanes, quan va acompanyar Carlos Carrizosa durant la valoració dels resultats, en aquest cas ha volgut desmarcar-se’n. Com si a aquestes alçades algú pogués creure que el partit a Madrid és mínimament responsable de la davallada. Però, per ser justos, també hi ha qüestions que van més enllà dels seus errors i que tenen més a veure amb el context i les especificitats dels seus votant. El votant de Ciutadans és un votant amb poca fidelitat de partit i molt procliu a abstenir-se i que en aquest cas i a diferència de Catalunya, ha optat pel vot útil que representava el PP d’Ayuso. A més, no podem perdre de vista que les dues grans victòries que el partit ha aconseguit en els últims anys (les autonòmiques de 2017 a Catalunya i les generals de l’abril de 2019), han estat molt vinculades al context polític, el lideratge i l’estratègia. Una majoria dels vots obtinguts eren vots “cedits” que, previsiblement, quan la situació canviés tornarien als seus partits o marxarien a l’abstenció.

 

Aquesta estratègia de desvinculació entre la direcció nacional del partit i la candidatura madrilenya ha estat també la del PSOE. Mentre que Gabilondo i el seu equip seguien la nit electoral des d’un hotel, sense representació (visible) de la direcció nacional del partit, Ábalos feia les declaracions des de Ferraz, com si el resultat que valorava fos d’un altre partit del que governa a la Moncloa.

 

El PP de Díaz Ayuso no estat l’únic partit guanyador. L’escissió malasañera que representa Más Madrid es va erigir com el gran líder del bloc d’esquerres i com la gran i veritable oposició al govern autonòmic. Un cop més, però, hem de ser curosos amb la lectura dels seus resultats, que també estan en gran part circumscrits al context. En primer lloc, la pandèmia ha permès posar en valor la candidatura de la metgessa (i mare) Mónica García que, davant la falta d’oposició de l’absent PSOE de Gabilondo, s’havia alçat com a única i veritable oposició a Ayuso. Pensar que això suposa la consolidació del seu projecte és massa aventurat. No sabem  si el partit d’Errejon serà capaç d’augmentar la seva rellevància a nivell nacional.

 

El que si que sabem del cert és que l’aclaparadora victòria d’Ayuso i el modest resultat de VOX li donen la força suficient per no veure condicionada la formació del govern, i probablement tampoc les decisions que prengui, pel partit d’Abascal. Ara bé, els qui han votat Díaz Ayuso en comptes de Monasterio no ho tindran tan clar quan els toqui escollir entre Casado i Abascal.

 

En tot cas, el temps ho dirà.

 

Aquesta és l’última setmana de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudiu de tots els avantatges associats a aquesta modalitat!

Un bon ús de la llibertat | Maria Vila

ElTribú

| 6 maig, 2021

Un bon ús de la llibertat | Maria Vila

6 maig, 2021 |

Maria Vila | @mvilaredon

Des que va començar tot això, sempre he tingut el dubte de si les nostres autoritats són una colla de ganduls o si, simplement, fan bandera del fet de no tenir cap sensibilitat pels principis més bàsics de l’estat de dret. Per aplicar mesures de prevenció que tinguin sentit és necessari dur a terme un judici de proporcionalitat consistent a mirar d’assolir la màxima efectivitat amb el mínim d’afectació als drets fonamentals. Això, evidentment, és una feinada que bona part dels polítics i alts càrrecs no volen o no saben fer.

 

Jo, que semblo molt desconfiada però sempre tendeixo a pensar que no cal veure mala fe on només hi ha incompetència, porto més d’un any pensant que la gesticulació al voltant de les restriccions és fruit d’un autoritarisme inconscient que només neix de la ignorància i la ganduleria. 

“És el que jo entenc per un bon ús de la llibertat: l’exercici dels drets fonamentals per protegir-nos del comportament arbitrari de l’administració i la mirada crítica contra els seus sopars de duro. I desobeir quan calgui” 

 

Hi pensava aquesta setmana, arran de la notícia que el toc de queda desapareixerà -almenys de moment- la nit de dissabte a diumenge a les 12 i que, per tant, el darrer toc de queda serà dissabte de 10 a 12 de la nit. Pensava que aquestes absurdes dues hores serien eliminades pel govern, que per altra banda sempre ha tingut la possibilitat d’eliminar el toc de queda malgrat la vigència de l’estat d’alarma. Pensava que, si no ho feien, era simplement perquè són uns ganduls. Però aleshores vaig entrar a twitter, i vaig topar amb unes declaracions del conseller Miquel Sàmper on, parlant de la nit de dissabte, deia que esperava que la gent no fes un mal ús de la llibertat i que el desplegament policial per a evitar-ho seria fort. Novament, i malgrat la meva predisposició a pensar el contrari, vaig veure que no: són tan autoritaris com sovint semblen. 

 

En aquest sentit, doncs, la desaparació del toc de queda no té res a veure ni amb una preocupació sobtada pels drets fonamentals ni amb una millora de les dades que, ves quina casualitat, coincideix exactament amb el final de l’estat d’alarma. El toc de queda desapareix perquè el govern no es veu amb cor de defensar davant del Tribunal Superior de Justícia que és una mesura necessària i proporcionada. I no és que no s’hi vegin amb cor perquè són uns ganduls, sinó que són conscients que la mesura és impossible de justificar des d’un punt de vista científic, i sempre ho ha estat. La conclusió natural, per tant, és que el toc de queda s’ha mantingut durant tots aquests mesos perquè han considerat que el control social que implica era desitjable i políticament rendible davant d’una societat que, segurament empesa per la por, ha reclamat mesures contundents pel simple fet de tenir la tranquil·litat que les autoritats “feien alguna cosa”, encara que aquesta cosa no tingués cap sentit. 

 

Malgrat que hi ha certa discussió sobre si, prèviament, s’hauria de reformar la llei de salut pública per preveure potencials mesures concretes -sobretot per sancionar-ne l’incompliment de manera ajustada a dret-, d’ara endavant el Govern haurà de tenir cura d’acompanyar d’informes totes les seves intencions de limitar drets fonamentals. La seva validació per part del TSJC no equivaldrà a la seva homologació total, perquè la intervenció del Tribunal es limitarà a aprovar-la o desaprovar-la només des de la perspectiva dels drets fonamentals afectats. Caldrà estar atents a les resolucions que es publiquin i no deixar-ne passar ni una o, en el cas que el TSJC les tombi, anticipar-nos a la cantarella de “els jutges contra els experts” (experts que no sabem qui són), que ja vam veure en relació a la desconvocatòria de les eleccions al Parlament. És el que jo entenc per un bon ús de la llibertat, fent servir les paraules de Sàmper: l’exercici dels drets fonamentals per protegir-nos del comportament arbitrari de l’administració i la mirada crítica contra els seus sopars de duro. I desobeir quan calgui. 

 

 

Aquesta és l’última setmana de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudiu de tots els avantatges associats a aquesta modalitat!

Un problema mental | Salvador Sostres

ElTribú

| 4 maig, 2021

Un problema mental | Salvador Sostres

4 maig, 2021 |

Salvador Sostres | @sostresarticulo

Guanyar és això i el que fem nosaltres és perdre. La llibertat és votar la dreta i l’inframon independentista, escorat a l’extrema esquerra, no entén la llibertat que tant reclama i per això no l’obté. Els madrilenys són avui més intel·ligents que els catalans. La política és només l’efecte i la causa és el nivell intel·lectual. El problema de l’independentisme no és Espanya sinó que parla d’uns temes i en uns termes equivocats. Absurds, però sobretot equivocats. I la mena de gent tarada que sosté el debat públic, dels més altisonants als més pragmàtics, son una derrota vital prèvia, una desfeta moral, vides sense criteri ni importància. Això és important entendre-ho. Catalunya, en els darrers anys, Catalunya i una determinada idea de Catalunya, ha deformat els catalans, els ha contrafet, els ha eixugat la dignitat, el sentit del ridícul.

 

Ayuso ha guanyat perquè els madrilenys han volgut guanyar, perquè s’han volgut sobreposar a la queixa, a la mentida i al cinisme que a Catalunya representa l’independentisme i a Madrid l’esquerra. Madrid és la ciutat més lliure d’Espanya perquè els madrilenys enten millor la llibertat i per tant la realitat. També entenen millor la democràcia.

 

El problema de Catalunya no s’arreglarà fins que no millori el nivell mental dels catalans. Fins que no millori el que s’escriu, el que es llegeix; fins que no s’erradiqui el victimisme, fins que no s’accepti la realitat que no servim per a l’articulació política del xoc frontal, fins que no acceptem que Espanya és una gran història d’èxit i que si els catalans no tenim la independència és perquè no la volem, perquè ningú no triga 300 anys a aconseguir el que vol si realment ho vol. Els catalans no millorarem fins que no acceptem que tenim més a perdre que a guanyar, i que fa temps que ens comportem com uns autèntics retardats mentals.

 

Els madrilenys n’han après ràpid. Tenen uns interessos molt concrets i són capaços de defensar-los. Saben fer servir la seva llibertat. El nivell de la conversa és un altre. Han entès el negoci de les coses i han guanyat.

Aquesta és l’última setmana de la nostra campanya de micromecenatge.

Aprofiteu aquesta última oportunitat per fer-vos “tribuneros fundadors” i gaudiu de tots els avantatges associats a aquesta modalitat!

Violència a classe | Andreu Navarra

ElTribú

| 3 maig, 2021

Violència a classe | Andreu Navarra

3 maig, 2021 |

@AndreuNavarra

L’agressió contra una professora de Vidreres amb un ganivet ha tornat a posar sobre la taula el problema de la violència a les classes, un problema que resulta impopular de plantejar. El primer impuls dels que no tenen ganes de pensar-hi és el pur i simple negacionisme. Com passava fins fa poc amb la violència masclista, la culpa la té la víctima. Però algun dia caldrà dir prou. De la mateixa manera que defensem, amb raó, la tolerància zero amb el bullying o amb les agressions sexuals, en algun moment ens haurem de plantejar per què el sistema culpabilitza els docents agredits d’haver estat insultats o colpejats, o haurem de preguntar-nos què passaria si activéssim protocols reals contra la violència a les aules, ja que segurament millorarien automàticament tots els indicadors acadèmics.

 

Perquè això passés, el primer seria tornar a considerar l’aprenentatge com la nostra prioritat. Tancant els ulls a la violència a les aules, mirant a un costat, li neguem a una bona part de la nostra joventut el seu dret a rebre una formació pública de qualitat. És terrible veure a l’alumnat més interessat en formar-se avergonyit o aterrit davant pràctiques i dinàmiques que no només li impedeixen aprendre sinó que li provoquen una ansietat evident.

 

Després hi ha aquelles persones que justifiquen aquesta violència afirmant que els professors resulten avorrits. Estranya manera de justificar vexacions, insults, cops, assetjaments… Poso en dubte que els docents siguin avorrits: el que passa és que estan intentant fer la seva feina en un context social particularment hostil i antiintelectualista, i aquest és el seu pecat, la seva heretgia: buscar i posar en pràctica la dignitat democràtica, en un temps que premia el cinisme i fomenta la grolleria més primitiva.

 

És veritat que la violència a classe no és un fenomen general, però si hom examina notícies que li van arribant des de la premsa local no és normal que un professor se suïcidi a Astúries perquè uns malvats l’assetjaven al poble (desembre de 2020), així com tampoc no és normal que un alumne apunyali a la seva professora perquè no li agradava la seva nota (València, juny de 2019). O que caigui un professor d’història sota les fletxes d’una ballesta, o que tants docents hagin rebut amenaces de mort o comentaris sexistes alguna vegada. Sembla mentida el que hem arribat a normalitzar. A vegades el ressentiment social contra el professorat és tan visceral que a alguns adults se’ls escapa un “que es fotin”, com en els casos d’aporofòbia o pur i dur classisme.

 

A més, no és il·legal ser avorrit. No és molt encoratjador haver de reconèixer-ho, però fins i tot un docent avorrit té dret a treballar sense ser violentat. Segons aquesta lògica, tindríem permís o legitimitat per a colpejar pastissers avorrits, o insultar lampistes no molt carismàtics. Docents n’hi ha de tota mena: bons professionals, mals professionals, eficients o negligents. No obstant això, entre els centenars que he conegut el perfil que més abunda és el de la professora conscienciada i vocacional, inquieta i empàtica, molt atenta a les necessitats de l’alumnat real. I és realment trist que se les insulti diàriament dient que és un col·lectiu “obsolet”, “reaccionari”, “decimonònic” o “franquista”. L’únic que és realment franquista és desconèixer, calumniar i obstaculitzar el funcionament normal i pacífic de les institucions docents.

 

No és il·legal ser avorrit o seriós, però sí que és pecat en aquesta societat nostra visceral i ploranera, on es va a l’escola per “ser” no se sap què, però no a adquirir coneixements sobre el món. Si alguna cosa no és espectacular o banal, concita l’odi de la persona visceralitzada. En el fons, els adults que creuen que el professorat mereix una lliçó amenaçadora veuen la cultura o la ciència com una imposició incòmoda. Els violents són percebuts com bandolers romàntics, amb tota la seva aura de rebel·lia i disconformitat ideològica. Com que no hi ha accés a la violència política, la drecera és atacar el professorat.

 

Avui en dia els polítics saben explotar amb molta habilitat aquest argumentari populista, que acaba plasmat en les successives lleis d’educació. Que vivim en una edat romàntica no hi ha dubte, com tampoc no hi ha dubte que sense un guiatge racional i científic la nostra democràcia té molt pocs números per a sobreviure molt de temps més. Des de sempre la nostra esquerra tradicional va tenir la batalla per la cultura com un dels seus principals objectius. Socialistes, republicans, llibertaris, fundaven biblioteques populars, escoles diverses, i pressionaven per a democratitzar l’accés a la universitat. Avui s’apunten al populisme ultradretà més ranci, i fan seus els eslògans antiintel·lectualistes que s’estenen pels mitjans amb molt poca vergonya i encara menys coneixement del que passa a les aules reals.

 

I és que entre una democràcia avançada i la mera llei de la selva, que és el que venim desitjant i implantant a casa nostra, només hi ha el sistema educatiu, que es debilita expressament per a consolidar la nostra societat puritana, sectària, anticientífica, classista, desigual, violenta i dogmàtica.

“L’escola no té clars els seus objectius acadèmics i de convivència. Hi ha persones que no saben què hi van a fer, a l’escola o a l’institut, i en aquest context sense brúixola pot passar qualsevol cosa, com per desgràcia ha acabat passant”

Ahir mateix vaig llegir, al mur d’un sindicat de docents, el següent post, que transcric sencer: “Bona nit. Us exposo el meu cas a veure si algú em pot aconsellar. L’altre dia, una alumna de segon de batxillerat va amenaçar a una altra a la meva classe i després de posar-li la sanció corresponent ha manifestat públicament que boicotejarà les meves classes. No és la primera vegada que amenaça a una companya i fins i tot ha arribat a seguir-les fins a casa. Es tracta d’una alumna molt conflictiva amb una situació personal peculiar i complicada. Voldria saber si hi ha algun protocol que l’institut s’hagi d’aplicar, tant per protegir als altres alumnes com a professorat. Gràcies.”

 

Qui pensa en els companys que necessiten esgarrapar dècimes per estudiar el que volen, en aquella classe? És que no tenen dret aquesta docent i aquest alumnat de segon de batxillerat a gaudir d’un ambient de treball tranquil i pacífic? Fins quan haurà de passar un docent espanyol dedicant la meitat del seu temps a controlar situacions hostils, tenses, amenaçadores, o fins quan serà culpabilitzat de rebre tota mena d’assetjaments, amb l’única protecció de demanar una baixa mèdica quan el cos o el cervell li diuen prou? Fins quan romantitzarem el caos, el desordre, els crits i la manca de sentit de convivència?  Tampoc no s’està pensant en aquesta alumna conflictiva, ja que no arriba molt lluny qui no té límits, qui confon els seus capricis o impulsos amb una veritat legítima, qui no sent la més bàsica empatia entre persones. Actuem amb negligència amb els drets de tots.

 

Busquem crear una societat de clients i no de ciutadans. L’escola no té clars els seus objectius acadèmics i de convivència. Hi ha persones que no saben què hi van a fer, a l’escola o a l’institut, i en aquest context sense brúixola pot passar qualsevol cosa, com per desgràcia ha acabat passant.

 

Reconeguem-ho: fa dècades que hem normalitzat l’existència d’actes violents a les aules. Ens neguem a reconèixer el problema i estem molt lluny de plantejar el problema en la seva dimensió real. Un problema que, segons les estimacions d’una enquesta del sindicat USTEC de l’any 2016, afecta al 70% del professorat actiu. Fa massa temps que no sabem a què acudim a classe, si a tallar capricis i crisis, a implantar alienacions i sistemes de domini, o a forjar una ciutadania informada.

 

Jo mateix, un dia, vaig veure els vídeos que havia gravat un professor de matemàtiques on es veia un grup d’adolescents donant cops a la porta de casa seva i cridant-li amenaces. Jo mateix he patit que em segueixin fins casa de forma amenaçadora, i coses que no explico aquí per no fer demagògia ni sensacionalisme. No pot ser que el sistema no faci absolutament res, que es permeti a l’interior dels nostres instituts del que fora d’ells seria un delicte.

 

Se m’acut que potser es concentra contra el professorat l’odi social perquè és la baula més feble de la cadena estatal. Arrasar una comissaria, cremar un contenidor, atacar un policia, pot sortir molt car. Però humiliar un docent, llançar-li objectes, posar en dubte sistemàticament la seva idoneïtat, surt completament gratis. És més, pot ser que fins i tot sigui un trofeu, a tenor del que publiquen diàriament alguns mitjans.

 

El que passa és molt inquietant: la violència contra el professorat es percep com una cosa “normal”, de la mateixa manera que eren normals en el passat el dret de cuixa, els càstigs físics o les potestats dels cacics. Estem davant d’un tabú vergonyant. Amb una fredor irresponsable, s’admeten diversos graus de violència a les aules, culpabilitzant-ne el docent, i negant-se a admetre la seva existència.

 

Però ja he vist a massa companyes de baixa, massa docents víctimes de la hostilitat ambiental i de l’ansietat. El primer pas perquè això deixi de passar és que es faci visible tot aquest patiment pel qual han de passar alumnes i docents, any rere any, en tram obligatori, sense que ningú sembli inquietar-se massa.

 

De tota manera, tot aquest article potser era sobrer. La prioritat ara mateix és mostrar la solidaritat total amb la professora agredida, i tot el suport a la comunitat educativa de l’Institut de Vidreres. I expressar la convicció que la dignitat d’un docent prové del seu compromís amb l’exercici de la seva funció, a pesar de la hostilitat ambiental i a pesar de tots els obstacles, misèries i banalitats que s’oposen al desenvolupament normal de la docència al nostre país.

 

Com deia, ara cal que recolzem la persona agredida i ens comencem a posar d’acord en com evitem que això torni a passar.

 

 

 

El Tribú és possible gràcies als seus “tribuneros fundadors”.

Si voleu llegir més articles com aquest, doneu-nos suport fent-vos tribuneros.

Sense un gra de sal #6 | Claudio

ElTribú

| 2 maig, 2021

Sense un gra de sal #6 | Claudio

2 maig, 2021 |

@clorgu

“I don’t believe that people would ever fall in love or want to be married if they hadn’t been told about it. It’s like abroad: no one would want to go there if they hadn’t been told it existed”.

 

Evelyn Waugh, Decline and Fall

 

Christa Ludwig. In memoriam. (via @danicapoblog)

 

 

 

“You know what I am? I’m a nationalist. OK? I’m a nationalist”.

 

Donald Trump

 

“Celui qui n’a pas le droit de dire «America first» à moins d’être ridiculisé par le choeur des grands, ne deviendra pas un citoyen du monde, car cela n’existe pas : il deviendra nationaliste”.

 

Chantal Delsol, Le Crépuscule de l’Universel

 

Hi havia una vegada… la volea

 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by TJ (@thetennisjunk)

“Oposar-se al mal no és possible. Sí que ho és oposar-se al bé”.

Anton Chekhov, Quaderns

Conservadorisme (I)

 

“Hillos.- Aixequeu-lo, companys, i a mi poseu-me una gran indulgència, però constatant la gran insensibilitat que demostra en els deus el que està succeint. Engendren un fill, s’en diuen pares i es miren uns sofriments com aquests! Si l’esdevenidor, ningú no el veu, el present en tot cas és una llàstima per a vosaltres i una vergonya per a ells; sobretot, és cruel; cruel per a l’home qu’endura aquesta desgràcia.

El Corifeu.- Tu tampoc, joveneta, no et quedis aquí, lluny de casa teva. Has vist unes morts terribles, unes estranyes morts, i une sofrences múltiples, tot just ara patides; i res de tot això que no sigui Zeus”. 

 

Sófocles, Les Dones de Traquis, 1265-75 (trad. C. Riba)

 

“Oposar-se al mal no és possible. Sí que ho és oposar-se al bé”.

 

Anton Chekhov, Quaderns

 

“Conservative, n. A statesman who is enamored of existing evils, as distinguished from the Liberal, who wishes to replace them with others”.

 

Ambrose Bierce, Devil’s Dictionary

 

“It is impossible to be just a conservative, and nothing more, or to be a conservative simpliciter, if only because, in any society, there are always legitimate motives for radical reforms. The conservative thinker has this superiority over the revolutionary one nevertheless; he understands his adversary better than his adversary understands him; his frame of reference is larger and deeper, it tends to merge with “the world,” that is, those articulations of human life and the human condition which do not change. While the revolutionary  stresses, even proclaims, the sovereignty of the Subject individual and collective—the conservative acknowledges “the sovereignty of the Object””.

 

Pierre Manent, Prefaci a Privilege and Liberty and Other Essays in Political Philosophy, d’Aurel Kolnai

 

“The quarrel between liberals and conservatives is essentially a quarrel over the nature of human beings and their relation to society. The quarrel between revolutionaries and reactionaries, on the other hand, has little to do with nature. It is a quarrel over history”.

 

Mark Lilla, Republicans for Revolution

 

“I am a Tory Anarchist. I should like every one to go about doing just as he pleased—short of altering any of the things to which I have grown accustomed”.

 

Max Beerbohm, Servants, And Even Now

 

“Valentine: Then what is your Toryism?  

Christopher: Duty. Duty and service to above and below. Frugality. Keeping your word. Honouring the past. Looking after your people. And beggaring yourself if need be before letting duty go hang”.

 

Ford Madox Ford, Parade’s End

 

“Motto: “Please step forward to the rear!” This is an approximate translation of a request I once heard on a tram-car in Warsaw. I propose it as a slogan for the mighty International that will never exist”.

 

Leszek Kolakowski, How to be a Conservative-Liberal-Socialist

 

“Burke’s main argument against the “abstract principles” of the French Revolution is contained in the following sentence: “It has been the uniform policy of our constitution to claim and assert our liberties, as an entailed inheritance derived to us from our forefathers, and to be transmitted to our posterity; as an estate specially belonging to the people of this kingdom, without any reference whatever to any other more general or prior right.” The concept of inheritance, applied to the very nature of liberty, has been the ideological basis from which English nationalism received its curious touch of race-feeling ever since the French Revolution. Formulated by a middle-class writer, it signified the direct acceptance of the feudal concept of liberty as the sum total of privileges inherited together with title and land. Without encroaching upon the rights of the privileged class within the English nation, Burke enlarged the principle of these privileges to include the whole English people, establishing them as a kind of nobility among nations”.

 

Hannah Arendt, Imperialism, The Origins of Totalitarianism

 

“Il n’y a point d’homme dans le monde. J’ai vu dans ma vie des Français, des Italiens, des Russes; je sais même, grâce à Montesquieu, qu’on peut être Persan; mais quant à l’homme je déclare ne l’avoir rencontré de ma vie; s’il existe c’est bien à mon insu”.

 

Joseph de Maistre, Considérations sur la France (1796)

Tirsa's Last Shake | Santi Trullenque

ElTribú

| 30 abr., 2021

Tirsa's Last Shake | Santi Trullenque

30 abr., 2021 |

Santi Trullenque

 

Tirsa’s Last Shake és un un curtmetratge documental, inèdit fins ara, rodat durant els darrers dies del que fóra el millor còctel-bar d’Europa. El Tirsa abaixà les persianes per sempre el 27 de desembre de 2014. El documental intenta capturar l’ambient i el savoir faire d’aquest establiment emblemàtic i ara ja mític; així com oferir un bocí de la saviesa del seu propietari, en Manel Tirvió, que ens parla de l’ofici i del què ha de tenir un còctel per esdevenir perfecte.

El Tribú és possible gràcies als seus “tribuneros fundadors”.

Si voleu veure més contingut com aquest, doneu-nos suport fent-vos tribuneros.

El Tribunal #8 | amb Marc Aragonès

ElTribú

| 30 abr., 2021

El Tribunal #8 | amb Marc Aragonès

30 abr., 2021 |

. Bitcoin.

 

Especulació o estalvi? Milionaris o arruïnats?

 

El Tribú és possible gràcies als seus “tribuneros fundadors”.

Si voleu veure més contingut com aquest, doneu-nos suport fent-vos tribuneros.

El nom fa la cosa | Josep Adolf Martí i Bouis

ElTribú

| 29 abr., 2021

El nom fa la cosa | Josep Adolf Martí i Bouis

29 abr., 2021 |

@Jamartib

El nom, sovint, fa la cosa. Per això gran part de l’èxit polític ve donada per la dominació del relat i la nomenclatura. A la història del Gènesis, el primer home exerceix la seva nova condició d’administrador del món posant nom a totes les criatures al seu voltant, demostrant així la seva diferència i superioritat. No ens falten exemples més propers. Quan França es va negar a donar suport a la guerra d’Iraq de 2003, el republicà Bob Ney va decidir que les patates fregides (french fries) s’anomenarien “patates de la llibertat”, freedom fries. Quan Pedro Sánchez va anunciar, ara fa ja mig any, el toc de queda, va decidir batejar-lo amb un nom diferent, com exercint de nou el poder d’Adam. “Esto es una restricción de movilidad nocturna, no un toque de queda”, deia el president de l’Estat sense ni aguantar-se el riure. No massa diferent al cap i a la fi de la distinció imaginativa que feia Pinochet entre la seva dictablanda i la dictadura dels altres. 

 

Per molta gimnàstica conceptual que requereixi fer-ho, guanyar el relat és tenir la partida mig acabada. Establir els termes obliga els oponents a jugar fora de casa, en un entorn hostil i donat als maximalismes. És per això que trobo incomprensible la capitulació lingüística dels qui defensen encara avui que això del gènere té més de blanc o negre que d’arc de Sant Martí. Fa ja un lustre que, progressivament, desapareix del vocabulari públic la paraula transsexual i guanya adeptes el mot transgènere. Els més innocents podrien pensar que no hi ha cap diferència entre les dues. Al cap i a la fi, el DIEC encara les lliga semànticament, i el canvi de la primera a la segona pot ser vist com res més que un senyal de respecte a aquelles persones que se senten atrapades a un cos sexualment diferent del de la seva ment. Hi ha batalles més importants que no pas el nom amb què ens referim a aquest col·lectiu, i als individus que el formen.

 

Però el cert és que esdevé una missió veritablement difícil argumentar contra les peticions del col·lectiu transgènere – que es reconegui la multiplicitat de gèneres, l’ús mixt d’espais privats com lavabos o vestuaris, o l’obligatorietat de referir-se a qualsevol persona amb pronoms arbitràriament decidits – un cop hom accepta els seus conceptes i terminologia. Els fons de la qüestió està implícitament present en el nom que decidim utilitzar: què canvia realment quan una persona decideix prendre certes hormones i passar per la sala d’operacions a treure o afegir massa genital? O, fins i tot, què canvia quan una persona decideix no fer res d’això i igualment dir que ha canviat d’equip? Aquells per qui la simple pregunta és un signe d’heterodòxia potser tindran ja les mans al cap. Però, per a la resta de nosaltres, val la pena pensar quines són les conseqüències d’una paraula o altra. Són els testicles necessàriament masculins? És la menstruació necessàriament femenina? Una persona amb pèls al muixó, pot decidir anar al bany de les senyores? Per barroeres que siguin les preguntes, resulta fonamental que la societat se les faci. Rere la ridícula però inofensiva tonteria del “niños, niñas, niñes” de la ministra Montero s’amaga una revolució conceptual que nega qualsevol relació entre allò que amaguem entre les cames i el que som des d’un punt de vista de gènere.

“Fins i tot els moviments feministes contemporanis que defensen canvis radicals en com vivim i ens organitzem es basen en aquesta dicotomia sexual humana: la “bretxa salarial”, per exemple, només té significat si hi ha dos gèneres a comparar, i la defensa de la seva fi es pot veure perjudicada si els mateixos activistes no saben ben bé què és ser dona”

Posem que la persona, operada o no, que així s’hi considera és realment transgènere i no transsexual. El primer element que cal remarcar és que la paraula admet una varietat de fenòmens diversíssima. Ja que l’element definitori és la consideració personal, el físic deixa de ser un element d’importància a l’hora de definir els conceptes d’home i dona. Se’ls hi treu qualsevol definició rígida, sigui aquesta cromosomàtica, genital, o més àmpliament anímica, i esdevenen simplement punts en un ventall de possibilitats. Dit d’una altra manera, el fenomen transgènere implica la dissolució del gènere i de la condició sexuada de l’ésser humà, base fonamental de la familia i la nostra societat. Fins i tot els moviments feministes contemporanis que defensen canvis radicals en com vivim i ens organitzem es basen en aquesta dicotomia sexual humana: la “bretxa salarial”, per exemple, només té significat si hi ha dos gèneres a comparar, i la defensa de la seva fi es pot veure perjudicada si els mateixos activistes no saben ben bé què és ser dona. D’igual manera, l’existència d’espais exclusivament femenins, com poden ser vestuaris, lavabos, o fins i tot sales d’actes (me’n vaig trobar una fa poc a un local autogestionat del centre ciutat) no té sentit si cadascú és un gènere sui generis. En el cas extrem del gènere fluid, la última importació del món anglosaxó, un individu podria entrar un dia i un dia no, depenent de si la seva “identitat de gènere” és una o altra en aquell moment en particular. Aquesta oscil·litat líquida no serà problemàtica per a molts dels nostres conciutadans, i no és aquest el lloc per fer-los canviar d’idea. Són aquells qui, per una raó o altra, no combreguen amb la nova ortodòxia neixent els qui han de ser especialment curosos amb la llengua. Mentre que la paraula transsexual manté la distinció binària que la majoria de persones al món encara entén com a òbvia, el terme transgènere neix en rebel·lió contra ella.

 

El segon element és que, des d’un punt de vista legal, el canvi de transsexual a transgènere sembla dur a la llarga a una progressiva desaparició d’aquelles barreres medico-socials establertes per protegir persones vulnerables abans de fer canvis fonamentals a la seva fisiologia. Denegar un canvi de sexe a una criatura és fàcil de defensar; denegar-li un canvi de gènere, quan aquest ha estat separat de qualsevol condició genital, no tant. En efecte, la Cort Suprema del Regne Unit va dictaminar fa poc que no s’haurien de prescriure aquests tractaments a menors de 16 anys, ja que no estaven preparats per consentir a tan magna decisió. Els jutges consideraren que el canvi sexual, la substracció i addició quirúrgica o hormonal, ténen un caràcter definitiu, i per tant han de ser fortament regulats en menors d’edat. Per molt que el pre-adolescent senti una forta identificació amb el gènere contrari, no ha de poder actuar de manera permanent fins que no hagi pogut reflexionar-ho bé. Ara bé, la sentència es refereix només al canvi sexual i hormonal. El que bloqueja, en última instància, és el tractament físic, la transsexualitat juvenil. Si, com a societat, acceptem que el gènere no necessita ésser acompanyat per un canvi visible, obrim la porta a fer irrellevant sentències com la britànica. Els jutges, com la majoria de nosaltres, encara treballen amb la idea que ha d’haver-hi una mínima correlació entre el que es veu i el que és. El fenomen transgènere, no. El que no val és oposar-se a lo primer, especialment en criatures i adolescents, utilitzant el llenguatge del segon: és donar-li una legitimitat que, simplement, no té.

 

La imminent aprovació d’una “Llei Trans” a Espanya fa que el debat públic sobre el concepte d’identitat sexual sigui més rellevant ara que mai. La resistència atípica d’algunes socialistes dins del Gobierno i del grup parlamentari del PSC mostren que aquesta no és, necessàriament, una trinxera ideològica. A l’equip contrari a l’autodefinició de gènere i la seva dissolució hi caben diversos grups, que en altres circumstàncies no compartirien ni el pa. Feministes contràries a l’aparició de dones fàl·liques; activistes històriques que veuen perillar la igualtat entre sexes si aquests desapareixen; pares que no volen que els seus fills s’alterin el cos irremeiablement; catòlics que veiem perillar encara més l’estabilitat social de la familia. Una aliança precària que queda encara més debilitada si es veu forçada a utilitzar els conceptes de l’altre bàndol.

 

Si es vol tenir qualsevol possibilitat de guanyar el debat cultural, no es poden simplement utilitzar els termes que els activistes de l’altre costat han preparat anticipadament. És més fàcil dir-ho que fer-ho, per descomptat, ja que tots els mitjans de comunicació, amb l’excepció d’aquells més propers a la dreta castellana, compren periòdicament la nova edició de la nomenclatura aprovada pel comissariat ideològic de torn. Però no per això és menys important. No es pot defensar l’existència i necessitat de la dicotomia home/dona i, a la vegada, utilitzar la terminologia transgènere, ja que parteixen de pressuposicions emfàticament diferents i fan referència a realitats paral·leles. L’oposició política al moviment transgènere, doncs, ha d’anar lligada a una terminologia alternativa que defineixi els mateixos fenòmens sense comprar la cosmovisió oferta per l’activisme. Mentre no aparegui una millor alternativa, pot ser que anem traient la pols a la transsexualitat.

 

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Per sort, el món no es vol assemblar a Occident | Javier Borràs Arumí

ElTribú

| 28 abr., 2021

Per sort, el món no es vol assemblar a Occident | Javier Borràs Arumí

28 abr., 2021 |

Javier Borràs Arumí | @jborrasarumi

Els liberals occidentals miren la resta del món i els hi agafa una crisi de confiança. Per què països com l’Índia, Turquia, Iran o la Xina ja no es volen assemblar a Occident? Per què apareixen models polítics democràtics i autoritaris diferents del liberalisme europeu o americà? Per què hi ha generacions de joves asiàtics o africans que ja no veuen Occident com allò al que volen aspirar? Per què, fins i tot, hi ha joves que no volen vestir com els americans o europeus, volen continuar sent religiosos i rebutgen les llibertats socials i sexuals que Occident els ofereix?

 

En resum: el model occidental està en crisi?

 

La resposta és afirmativa si entenem el projecte liberal occidental com un procés d’homogeneïtzació progressiu de les expectatives i aspiracions vitals de l’ésser humà. En canvi, si entenem el liberalisme com una defensa de la pluralitat davant els processos totalitzadors, podem dir-ho de manera ben clara: el món actual és una victòria per a Occident.

 

És cert que si mirem, per exemple, els països asiàtics, veurem poques còpies de les societats occidentals. Hi ha casos que es podrien apropar: Japó, Taiwan, Corea del Sud. Si observem de més a prop, comencem a veure les diferències: el conservadorisme social està molt més estès i la idea de “perseguir els teus somnis” molt més supedita als desitjos familiars. Si mirem els casos d’Iran o l’Índia, la presència i poder de la religió marca diferències fonamentals amb els països occidentals. En països autoritaris com la Xina o el Vietnam, la diferència ja comença des del model d’Estat.

 

Cap d’aquests països és una còpia d’Occident. Però a tots aquests països hi ha penetrat Occident. El Japó i l’Índia són democràcies. A la Xina i al Pakistan cada dia hi apareixen nous emprenedors que aspiren a complir el somni capitalista. A Nigèria o Indonèsia més dones arriben a llocs de poder polític o empresarial. A escala mundial, la idea d’Occident és ara mateix una disgregació de valors que s’han implantat de manera heterogènia a diferents societats. El món és més variat i alhora més semblant a Occident.

“A escala mundial, la idea d’Occident és ara mateix una disgregació de valors que s’han implantat de manera heterogènia a diferents societats. El món és més variat i alhora més semblant a Occident”

El món, en definitiva, és plural. Un món on existeixen models i aspiracions diverses és una victòria contra els totalitarismes homogeneïtzadors del segle XX. Un sistema internacional on tots ens assembléssim cada vegada més seria una victòria per al liberalisme? L’argument és que si tots compartim els mateixos valors i seguim els mateixos camins, eliminarem el conflicte, és a dir, la política. El liberalisme, així entès, és un camí que, a costa de voler ser més sòlid, cada cop es va fent més estret. Per contra, el liberalisme pluralista amplia les possibilitats de modes de vida, incrementant la incoherència i heterogeneïtat humana.

 

Es pot argumentar que, a canvi de defensar la pluralitat, Occident es fa més dèbil. Però si apliquem la lògica capitalista a escala mundial, el resultat podria ser el contrari. La pluralitat de models porta a la competició i la competició porta al moviment. Un món on Occident no competeix és un món on Occident està estancat. Les forces del “mercat” de models mundial poden sacsejar aquesta mescla de complaença i inseguretat tan característiques de moltes societats occidentals actuals. La competició comporta conflictes però també noves idees -d’Occident cap a la resta del món, de la resta del món cap a Occident-.

 

El pluralisme mundial també es pot defensar des del conservadorisme occidental. L’homogeneïtzació liberal allunya les societats de les seves pròpies arrels i arracona segles d’acumulació d’intel·ligència pràctica (la tradició). La transformació de la polis, sota l’homogeneïtzació liberal, es produeix a partir de la importació de la novetat tangencial i no de la reforma feta en harmonia amb la música que ha ballat la comunitat des de fa generacions. El passat és plural i també la seva herència. Destruir els pares i substituir-los per la importació ens fa intel·lectualment més pobres i ens deixa indefensos.

 

La pluralitat internacional actual ofereix alternatives vitals que amplien les fronteres del liberalisme, competició d’idees que sacsegen l’estancament de les societats i canvi i construcció sense desarrelament. Tenim sort que el món no es vulgui assemblar a Occident.

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

I també intel·ligent, Majestat | Elena García Dalmau

ElTribú

| 27 abr., 2021

I també intel·ligent, Majestat | Elena García Dalmau

27 abr., 2021 |

Elena García Dalmau | @__dalmau

Nevenka ha estat, per mi, un retorn als que van ser, possiblement, els anys més feliços de la meva vida. Ponferrada, i els paisatges del Bierzo, i el caràcter tribalment protector de la seva gent, i la dolçor del seu accent són alguns dels records que atresoro amb més força de la meva infantesa. I d’entre les imatges dels carrers tantes vegades recorreguts sorgeixen les imatges de la visita dels monarques a la ciutat i com es mouen pels carrers i com respira la ciutat amb la seva presència. I d’entre les històries tantes vegades escoltades sorgeix de cop la veu orgullosa de la Nevenka Fernández explicant com, durant la seva visita, el rei va dir-li que era una dona molt bella, i com ella s’hi va dirigir per contestar-li: «i també intel·ligent, Majestat».

 

Com els episodis d’Allen v. Farrow, Nevenka és, sobretot, un insult a la intel·ligència dels espectadors, pel seu maniqueisme i, especialment, pel maquillatge barat que hi posen per dissimular el seu clar posicionament. No cal ser un geni per entendre determinades coses, i si sents un mínim de respecte cap als teus espectadors no poses música tètrica cada vegada que apareix el condemnat, ni jugues a les llums i les ombres com si per confirmar la veracitat del que defenses et calguessin el cop de destral i la mirada del Nicholson pel forat de la porta trencada. Si sents un mínim de respecte cap als teus espectadors, i cap al teu ofici, entens que la negació de l’Ismael Álvarez a participar al documental no es pot fer servir com a pretext per amagar la seva perspectiva de la història, sinó que, com explica l’Arcadi Espada, la seva absència hauria d’assegurar una exposició encara més minuciosa dels seus arguments.

 

Titllar de neutralitat, de ‘newtral’, aquest tipus de creacions i d’organitzacions intrínsecament tendencioses és convertir l’objectivitat en un element parcial per definició, destruint-la com a idea, i recorda massa els acadèmics que en nom de la igualtat introdueixen dones sense geni al cànon occidental, destruint-lo com a concepte, o els estudiants negres que increpaven el seu professor quan intentava defensar-se en nom de la veritat i que rebia com a única resposta que la-Veritat-era-en-realitat-un- concepte-eurocèntric-i-il·lustrat-que-havia-servit-i-serveix-per-perpetuar-el-sistema-i- el-seu-racisme-estructural, destruint-la com a valor. I això, Ana Pastor, sí que supura una pudor molt concreta.

“La intel·ligència té relació amb el que fem i amb el que deixem de fer, però també amb el que deixem que facin o no amb la nostra persona, i amb la nostra imatge, i amb la nostra història”

El que ens hauríem de plantejar és fins on arribarà i quins límits té la flexibilització moral que s’està proposant amb aquest tipus de documentals i també la imatge que intenten vendre de determinats grups socials. Si acceptem la superioritat testimonial de la dona i la seva predisposició natural a la Veritat Eterna i Immutable, què n’hem de fer, amb els altres col·lectius? També haurem de creure els nens i adolescents i no qüestionar mai el seu testimoni als judicis? Hi ha un forat molt profund que s’obre en els valors que ens conformen si acceptem aquestes idees, i abandonar la presumpció d’innocència i partir de la base que tothom és culpable fins que es demostra el contrari, més que facilitar que aquells que es troben en un context d’abús de qualsevol tipus denunciïn la seva situació, ens convida al retorn del Leviatan i al món del revengisme i la destrucció del Yahvé més sanguinari.

 

Aquest documental serveix també per explicar un fenomen més inquietant que perilla de normalitzar-se al món contemporani. Va haver-hi un judici i l’alcalde de Ponferrada va ser condemnat i no entraré a analitzar els detalls perquè sóc filòloga i no jurista. Però va haver-hi una condemna i una retribució i unes conseqüències als actes comesos i, tot i que pugui molestar més o menys com de trencades van quedar la vida i la carrera de la Nevenka, no sé fins a quin punt és legítim desenterrar cadàvers vint anys més tard i en un context guerracivilista entre els sexes i tornar a explicar uns fets que, repeteixo, ja van ser condemnats, quan ha passat tant de temps entre l’explicació i l’experiència. No es tracta del judici a una agressió que no ha estat denunciada fins el dia d’avui, ni d’un cas d’abús que hagi proscrit per culpa dels tempos que marca el sistema judicial, sinó d’uns fets que van tenir cas, judici i resposta legal, i que per voluntat d’una iniciativa privada tornen a l’espai –i a l’escarni– públic. Vivim en una societat que creu en la reinserció fins que deixa de creure-hi, i que entén que un drogoaddicte, un esquizofrènic o un assassí poden començar de nou i que cal invertir diners perquè puguin tornar al carrer, però que alhora defensa que un agressor sexual és un agressor sexual i ho serà sempre i encara més si tenia poder i encara més si pot tornar –que no pot– a accedir-hi. Ho diu la pròpia Nevenka al final del documental: «Una persona així no pot ser diferent de com és». Bé.

 

La intel·ligència que la Nevenka va voler reivindicar davant el rei trontolla quan explica que va voler reivindicar la seva intel·ligència davant el rei, i cau definitivament quan deixa que el Millás la compari amb un peixet de colorins perseguit per malvats peixos negres i depravats. La intel·ligència té relació amb el que fem i amb el que deixem de fer, però també amb el que deixem que facin o no amb la nostra persona, i amb la nostra imatge, i amb la nostra història. La resta, peixets taronges que els compres als nens a la fira del barri perquè deixin de plorar i que acaben dins una bossa de plàstic flotant panxa enlaire.

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

¿Tenir cura dels lloros? | Miquel Colomer

ElTribú

| 26 abr., 2021

¿Tenir cura dels lloros? | Miquel Colomer

26 abr., 2021 |

El conseller Bargalló, explicant les causes que faran que l’actual Batxillerat acabi modificat, parla d’adequar-ho, tot plegat, a la demanda del mercat laboral. M’ha estranyat de bon de veres, la veritat. Tenen 18 anys els estudiants quan acaben el Batxillerat, última etapa de formació abans de l’accés a la Universitat o a centres de Cicles formatius de grau superior que, aleshores sí, marcaran el camí cap a la dedicació professional més desitjada per cadascú. Però es veu que no van per aquí les coses a hores d’ara. El nou Batxillerat, sigui el que sigui, sembla que serà fet pensant ja en la futura feina i no pas en la formació i aprenentatge general que encara fa falta entre els 16 i 18 anys. Bé, i el cas és que pensant tot això m’ha arribat la notícia que al mercat laboral fan falta ara mateix, molta falta es veu, cuidadors de lloros. I cuidadores, és clar. Calla, dic, “COM TENIR CURA DELS LLOROS”, podria ser ben bé una especialitat destacada dins els graus de Formació Professional que tants mals de cap proporciona a la secta de pedagogs que representa que té cura de tot el sistema d’ensenyament, perdó, d’educació, que ens ha conduït fins on ara som. Com tenir cura dels lloros, com alimentar-los, com ensenyar-los nous mots, com procurar que es reprodueixin adequadament…D’aquesta manera, i és només un exemple, el conseller i la seva secta serien ja molt a prop d’abandonar la formació genèrica i generalista i avançar cap a un model lligat a les necessitats del territori (perquè en diuen territori, sí, i no pas país, és molt gros!) i a “les noves inquietuds dels alumnes”. 

 

En fi. Coses d’aquest present horrorós que ens toca viure. S’ha ben acabat la recerca del mèrit i de l’excel·lència a través de l’esforç. Tot ben flexible i fora també el vell estudi memorístic (¿de què serveix la memòria?) que tanta ansietat provoca als alumnes, pobrets. Ja no hi ha notes, ja no es pot suspendre ningú, ni fer repetir cursos. Tothom endavant cap enlloc, se sàpiguen coses o no se’n sàpiguen. ¿El saber, dius? ¿Quina importància té, el saber? Gamificació, que és una de les paraules i conceptes de moda, que tot esdevingui un joc. Com per exemple això de tenir cura dels lloros. 

 

Perquè s’ha ben acabat també per part de mestres i professors tot allò d’emocionar, de seduir, de commoure i de convèncer a través de les explicacions dels temes diversos de cada matèria o assignatura que, per cert, són coses que ja no existeixen -ara em sembla que se’n diuen àrees o competències o alguna cosa així. Te’ls feies teus, aleshores, els alumnes. Potser no tots, és clar, però satisfeia d’allò més contemplar aquelles mirades alçades i embadalides davant cada concepte nou que se’ls anava apareixent. I vinga prendre notes, i vinga exposar dubtes. La sensació d’ara és que el que de veritat es promou a les aules del país -si més no a les públiques- no és sinó la ignorància, la veritable misèria.

 

Recordo ara Fumaroli (acs) quan deia que li semblava que una de les debilitats del món en què vivim és el caràcter ambigu, equívoc, gairebé humiliat, de l’ensenyament. I que pràcticament no es pot ensenyar i, si es fa, es fa d’una manera silvestre (adjectiu que significa mancat de cultura), a través de la publicitat, els videojocs, la televisió i els aparells de la cosa digital. Mercantilització de l’ensenyament, ha de ser econòmicament rendible tot allò que s’estudiï i sempre segons la necessitat dels mercats i ben allunyat de qualsevol humanisme, com més millor. I és que és aquest el mal veritable en què som ara instal·lats.

“S’ha ben acabat la recerca del mèrit i de l’excel·lència a través de l’esforç. Tot ben flexible i fora també el vell estudi memorístic (¿de què serveix la memòria?) que tanta ansietat provoca als alumnes, pobrets. Ja no hi ha notes, ja no es pot suspendre ningú, ni fer repetir cursos. Tothom endavant cap enlloc, se sàpiguen coses o no se’n sàpiguen”

Canviaran el Batxillerat, doncs. Potser fins i tot el nom desapareixerà, vés a saber. Que tot sigui fàcil i no demani gaire esforç. El triomf de l’igualitarisme i del relativisme és ja del tot absolut. Recordo en aquest sentit aquell dia que vaig ser testimoni de com professors-tutors lliuraven butlletins amb els resultats finals de la feina de tot un curs, vestits amb calça curta i sandàlies si no amb xancletes. Professors, dic. Cap sorpresa, vaig pensar, d’altra banda. La devaluació de tot no és cosa que vingui d’avui. L’hem anat covant i ens l’hem guanyada a pols. Inexistència del més mínim sentit formal i aristocràtic de l’ofici. Ja et pots anar queixant de retallades, ja, que el primer de retallar ets tu amb tota la teva indigència del gust. Són resultats mancats de valor, o si més no de tot el que haurien de tenir, si te les lliura algú que va amb calça curta. Hi ha molta feina a fer, i cal molta neteja i endreça en aquest país nostre que no ha anat mai sobrat, és veritat, d’esperits aristòcrates. I no es tracta pas da cap aristocràcia de la reialesa. Es tracta de les formes, es tracta de l’obra i el pensament de persones tan enyorades com per exemple Prat de la Riba, o el mateix Cambó. Hem anat sempre mancats d’aquella seva tradició. I d’aquella incidència seva en la cultura, en les finances, en els plans educatius, en les obres públiques, en el foment de l’art. Som allò que l’ensenyament ha fet de nosaltres. L’estudi per l’estudi, ensenyar a estimar el saber i les seves formes. Ser decent. Però hem davallat fins aquí i tenim això, encara: tutors, no tots és clar, repartint el resultat de la feina de tot un curs amb calça curta. És que fa calor, vaig sentir que deien.

 

Ensenyar, d’altra banda, és cosa de les escoles, col·legis i instituts. Transmetre el saber i els coneixements. Educar, en canvi, és cosa de les famílies, siguin del tipus que siguin. I és evident que per educar de vegades, no sempre, cal reprimir (qui estalvia la vara odia el seu fill, llegim a Proverbis, 13:24. I Kant afirmava que l’ésser humà és l’única criatura que ha de ser educada). Perquè és ben veritat que és a casa on s’aprèn, o s’hauria d’aprendre, a saludar, a ser agraït i donar les gràcies, a ser net i endreçat, a ser honest, a ser puntual, a ser correcte, a parlar bé, a no dir grolleries, a respectar els semblants i els no tan semblants, a menjar amb la boca tancada i fent servir bé els coberts, a no robar, a no dir mentides, a tenir cura de la propietat, també de l’aliena. Totes aquestes coses que segur que un moment o altre fan que t’acostis a la repressió i dir que això no es fa així, que què t’has cregut, fes el favor de fer-ho bé que, si no, et castigaré. I que, en canvi, és a l’escola on s’ensenya i s’aprèn, o s’hi hauria d’aprendre, sempre és clar que l’aprenent vulgui aprendre, aritmètica i matemàtiques, la llengua i la literatura, la ciència diversa, la història i la geografia, l’anglès i tantes altres llengües com sigui possible, la geometria, les arts diverses. I, finalment, que també és a l’escola on s’haurien de reforçar, tan sols reforçar, els valors que les famílies, a casa, han inculcat, o haurien d’haver inculcat, als fills. I és que és aquest, segurament, l’ordre natural de les coses. O hauria de ser-ho si més no. I que no hi ha drets sense el compliment, primer, dels deures.

 

Estudi, lectura, reflexió, esforç. Aquests valors. I imposició d’ordre i disciplina. I tenir cura de les formes, molta cura amb les formes que hem tant desprestigiat aquests darrers temps. Igual que l’ortografia. Fer faltes d’ortografia és la primera mostra de mala educació. Es comença per fer faltes d’ortografia i s’acaba pensant que es pot anar a classe amb xancletes i que, a més, això no té perquè tenir cap importància. Però el fet és que anar a classe amb xancletes significa que no dónes cap importància a la classe. És que després vaig a la platja, i total! I aquest “total” vol dir que la platja passa per davant de la classe, oi? O, és que fa calor! Doncs ens aguantem. Perquè hem vingut a aguantar i no a deixar-nos anar. Ni a tenir cura dels lloros.

 

Perquè a més a més, és clar, no es pot educar el noi o la noia sense contrariar-los, és impossible, i per poder il·lustrar el seu esperit s’ha de formar primer la seva voluntat, i això fa mal, això és dolorós. Quan la família socialitzava i educava, és a dir, reprimia, aleshores l’escola podia encarregar-se d’ensenyar. ¿Socialitza, encara, la família? ¿Educa, encara, la família? No és exactament el mateix educació i ensenyament. Sensació que l’escola pública és avui el nostre titànic i el pensament únic que hi predomina representa el fet paradoxal que l’educació s’hagi convertit en un dels principals obstacles en el camí de la intel·ligència i de la llibertat de pensament. I així arriba el temps d’exàmens i el temps de correccions. I no cal parlar de cap antologia dels disbarats. A les escoles i instituts sempre n’hi ha hagut. Però potser ara han guanyat en èmfasi i qui hi incorre es queda tan ample, no passa cap vergonya i al damunt encara defensa el disbarat, o el minimitza. Gabriel Ferrater es llicencià en Filologia Romàntica. És clar, total per una té de més! No sé quina importància pot tenir una té de més! Ningú no està lliure de dir bajanades; l’únic que és greu és dir-les emfàticament (Montaigne). De vegades, més val callar. ¿Ensenyament o Educació? Totes dues coses a hores d’ara. Departament d’Ensenyament i Educació. Perquè és molt millor restar callat i que sospitin la teva niciesa que no pas parlar i aclarir-los el dubte, conseller.

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Sant Jordi | Les recomanacions dels tribuns #3

ElTribú

| 25 abr., 2021

Sant Jordi | Les recomanacions dels tribuns #3

25 abr., 2021 |

Gregorio Luri

 

La Educación Superior en América, de Robert Hutchins (ed. Àngel Pascual)

 

Eric Herrera

 

La Resposta Liberal, de l’Institut Ostrom (ed.)

Essencial per evitar manipulacions i visions esbiaixades sobre la qüestió.

 

Immigration and freedom, de Chandran Kukathas. 

Una bona defensa de com les retriccions a la immigració són una amenaça per la democràcia liberal.

 

Irune Ariño

 

Desde las ruinas del futuro, de Manuel Arias Maldonado.

Un dels millors llibres que he llegit en l’últim any i mig. Una deliciosa anàlisi de les implicacions de la pandèmia en la que ens trobem inmersos desde la filosofia política. Davant malastrucs que auguren la caiguda de les democràcies liberals i els oportunistes que la desitgen, el llibre és un cant a la defensa de les bondats de la modernitat. Una modernitat que ens ha dut l’etapa de major pau i prosperitat de la història de la humanitat. És una lectura àgil que proposa reptes constants.

 

Desmontando el feminismo hegemónico, de Irune Ariño (Coord.), Santiago Calvo, Cuca Casado, Francisco Capella i Marina de la Torre.

Un llibre col·lectiu publicat a inicis de 2021, que he tingut el plaer de coordinar. El llibre intenta, de la forma més exhaustiva possible, analitzar la posició del feminisme hegemònic a l’actualitat en temes com les diferències sexuals entre homes i dones, la bretxa salarial i el sostre de vidre, la mercantilizació i la violència de génere. Vol ser una denúncia del caràcter anticientífic de molts dels raonaments d’aquest feminisme i proposar una manera més respectuosa amb l’evidència, d’entendre els reptes que el feminisme del segle XXI té sobre la taula.

Sortegem dos lots de llibres. Entreu al nostre Twitter per veure com hi podeu participar!

Pau Labró

 

Revolta, de Josep Pous i Pagès.

El relat d’una persecució brutal de l’estat contra el negoci i les aspiracions vitals d’un venedor de mistos tenaç.

 

Treure una marededéu a ballar, de Perejaume.

El retorn físic i poètic de les marededéus trobades a la terra on van néixer i pertanyen.

 

Claudio

 

Cuore, d’Edmondo De Amicis.

Llibre que ja només recordaràn els que ja són avis, però no és tard perquè el llegeixin els pares i el passin a la prole, com a contrapès a tanta educació melmelada.

 

Antologia de Alvaro de Campos, de Fernando Pessoa.

Per als que no estiguin familiaritzats amb la llengua lusitana, n’hi ha una magnífica edició bilingüe en castellà de José Antonio Llardent. Sé que n’hi ha una en català de Joaquim Sala Sanahuja, a Edicions 62, que no he llegit. Un dels més grans del segle passat.

 

Toni Florido

 

La Rebelión. Historia del Irgun, de Menachem Begin.

Una obra que ens permet entendre què significa el compromís en majúscules.

 

La Segona Guerra Mundial, de Winston S. Churchill.

Una obra que ens permet entendre el poder de la voluntat i les conviccions.

 

Israel 1957, de Josep Pla.

Una obra que ens permet conèixer el Pla i l’Israel menys coneguts, però no menys fascinants.

 

El Talmud dels Jueus. Antologia de saviesa rabínica, de Manuel Forcano.

Una obra que ens permet retrobar-nos amb la saviesa del judaisme, saviesa que és part de la nostra cultura.

 

 

Participeu al nostre concurs i guanyeu un dels lots de llibres que hem elaborat amb les recomanacions dels nostres tribuns!

Sense un gra de sal #5 | Claudio

ElTribú

| 25 abr., 2021

Sense un gra de sal #5 | Claudio

25 abr., 2021 |

@clorgu

“The old tyrants invoked the past; the new tyrants will invoke the future”.

 

GK Chesterton

 

“Que des esprits sérieux puissent aujourd’hui parler des ‘droits des animaux’ montre bien que nous avons perdu tout sens de ce que sont les ‘droits de l’homme’. Nous avons réduit leur exigence à celle d’une simple philantropie”.

 

Chantal Delsol, Le Crépuscule de l’Universel.

 

“Natural right largely reflects the absence of nature as a source of guiding norms. Being so thinly natural, such rights readily transformed into human rights, grounded not in our shared nature but in our radical individuation.

Natural rights were meant to replace natural law in guiding our practical judgments. But law guides or commands; right, in contrast, is permissive—a kind of claim to freedom to do…whatever”.

 

Michael P. Zuckert

 

“You are more likely to irritate readers than to impress them”.

 

The Economist Style Guide

 

“A middle-class liberal society leads to communism. The children of the middle class—Marx, Wells, Lenin & Greene—agree only too well with their fathers that non-coerced exchange is a capital idea. For the middle-class intellectual, non-coerced exchange has not gone far enough.

The middle-class man becomes a socialist or leftist; and this is because Marx was very wrong, our social opinions are not derived from the property we hold”.

 

Liberalism, communism, and the middle class.

 

“L’autorité ne va pas sans prestige, ni le prestige sans éloignement”.

 

Charles de Gaulle.

“Estar sol com en la infantesa, quan els adults basquejaven al voltant, ocupats en coses que semblaven grans i importants”.

Rilke

Amb el que acabem de dir, queda clar que la saviesa és ciència i intel.lecció de les realitats més eminents per llur natura. Pero això hom diu d’Anaxàgoras, de Tales i dels qui se’ls assemblen que són savis, i no pas assenyats. Car hom s’adona que ignoren allò que els convé, alhora que hom reconeix que allò que saben és extraordinari, admirable, difícil, diví i, tanmateix, inútil, per tal com no cerquen pas els béns humans.

 

Aristòtil, Ètica Nicomaquea, VI, 1141b (trad. Josep Batalla)

 

EL SOTAESCALA

 

Disset anys més tard va tornar a Roma. Va anar a casa de son pare a demanar almoina, però ningú no el conegué. Acollit com a mendicant, hi visqué durant disset anys més a casa seva, sense ésser reconegut, pregant i ensenyant el catecisme als nens. Hi dormia sota l’escala de l’entrada. Sabent que anava a morir, va escriure la seva història en un paper, explicant perquè va renunciar al casament, el viatge a Edessa i la seva vida posterior. Va morir i, segons la llegenda, només son pare va poder obrir-li la mà per a prendre el paper i llegir-lo, deixant-lo sorprès en adonar-se que era el seu fill.

 

Aleix de Roma, Viquipèdia

 

Així, el poeta és aquí, on sembla no ser, i sempre és en un altre lloc d’on creu ser. Viu estrany a la casa del temps, sota les escales, per on tots passen i ningú repara en ell (…) S’imposa el no donar-se a conèixer (…) Aquest viure desconegut en la pròpia casa, sota l’escala, en la foscor, al costat dels gossos, un estrany i alhora a casa, com un mort, un fantasma en boca de tots (…) i sense tasca domèstica, sense ofici, sense dret ni deure, excepte el de (…) nit i dia sospesar-ho tot i viure-ho tot, amb terrible dolor i tremenda alegria (…) Però ell, l’espectre que jeu en la foscor, ho posseeix tot, ja que cada part d’això és una ferida oberta en la seva ànima i brilla alhora com un carboncle en el seu hàbit diví.

 

Hugo von Hofmannsthal, El Poeta i aquest Temps.

 

L’enfant a beaucoup de vertus que nous n’avons plus parce que nous sommes construction, nous les adultes, nous sommes, nous essayons d’être, ce que nous voulons être et je pense que l’enfant est un philosophe, parce quand il pose tout le temps la question pourquoi, c’est bien le debut de la philosophie, et puis, oui, l’enfant est un poète, et je racontais pour ça l’histoire de saint Alexis, la légende de saint Alexis, qui était parti de chez lui pendant une vingtaine d’années, qui est rentré méconnaissable, qui a demandé asile dans la maison et le palais de son père, et son père, ne le reconnaissant pas, l’a logé dans la soupente de son escalier, où il est resté des années. Et le poète Hoffmannsthal racontait comment saint Alexis, c’est toujours une légende mais c’est très intéressant, étant sous la soupente d’une maison qu’il connaissait, écoutait tout et il entendait les soupirs, il entendait les pleurs, il entendait les déclarations d’amour, mais il ne pouvait pas en parler, et ça, Hoffmannsthal disait, c’est ça le poète, et je pense que l’enfant c’est ça, il est là, on fait pas attention à lui, il n’a pas droit à la parole, il a rien à dire, et au fond, il sait tout.

 

Chantal Delsol: une philosophe devant l’enfance (des de min. 20 aprox.) Transcrit par Claudette C. Merci vivement.

 

Il n’y a pas de jour où, rêvant à ce que j’ai été, je ne revoie en pensée le rocher sur lequel je suis né, la chambre où ma mère m’inflingea la vie…

 

François-René de Chateaubriand, Mémoires de outre-tombe, Cap. III.

 

(…) ‘You look as though you wished the place in Hell,’ My friend said, ‘judging from your face.’ ‘Oh well, I suppose it’s not the place’s fault,’ I said. ‘Nothing, like something, happens anywhere.’

 

Philip Larkin, I Remember, I Remember.

 

“He stood regarding this dismal object for some minut and a half, then he stepped towards it, lifted the lid and put his head inside. Dust and other discolouring matter shook upwards as he did so; but Father Brown never observed his own appearance, whatever else he observed. He remained thus for a measurable period, as if engaged in some mysterious prayers. Then he came out again, with some ashes on his hair, and walked unconcernedly away”.

 

G.K. Chesterton, The Salad of Colonel Cray.

 

(…) Alors, ô ma beauté! dites à la vermine Qui vous mangera de baisers, Que j’ai gardé la forme et l’essence divine De mes amours décomposés!

 

Charles Baudelaire, Une Charogne.

 

“Estar sol com en la infantesa, quan els adults basquejaven al voltant, ocupats en coses que semblaven grans i importants”.

 

R.M. Rilke, Roma, 23 de desembre de 1903, Cartas a un jove poeta.

 

“He pregat per tornar a la infantesa, i ha tornat a mi; i sento que continua essent tan dura com llavors i que no ha servit de res fer-se gran”.

 

R.M. Rilke, Els Quaderns de Malte (trad. J. Llovet).

 

“Mira, jo visc. De què? Ni infantesa ni futur minven. En el cor, m’hi floreix a vessar l’existència”.

 

R.M. Rilke, Novena Elegia (trad. Manuel Balasch).

 

“Hom se n’adona, també, i cada vegada una mica millor, com de necessari era anar encara més lluny que aquest amor; naturalment, s’estima a cadascuna d’aquestes coses quan es van fent, però, si es demostra, el que es fa és pitjor; se les jutja en lloc de dir-les. Es deixa de ser imparcial; i el millor, l’amor, roman fora de l’obra, no entra en ella, queda al seu costat sense formar-ne part. Així és com va néixer la pintura de sensació (que en res ha millorat a la de la forma). Es pinta: això d’aquí ho estimo, en comptes de: aquí està. Amb la qual cosa, cadascun pot ben bé veure si ho he estimat. D’aquesta manera, no es mostra, i fins i tot molts afirmaran que no hi havia cap amor allí. De tal manera s’esgota, sense deixar cap resta, en l’acte de crear. Aquest esgotament de l’amor en un treball anònim, del qual sorgeixen coses tan pures, potser no ha estat realitzat per ningú tan completament com pel vell: la seva naturalesa interna, mudada en desconfiada i isarda, li ha estat un suport”.

 

R. M. Rilke, carta a Clara Rilke, 13 d’octubre de 1907 (trad. ET)

 

“Van Gogh y Cézanne consiguieron morirse en vida. Así lo reconocieron sus contemporáneos: cuando Cézanne se dirigía a su taller, diariamente, ‘los chiquillos corrían detrás de él, arrojándole piedras como a un perro’. Y Rilke, que en 1907, fecha de las cartas, todavía no ha logrado prescindir de princesas, casitas con jardín, corbatines, distracción, fatuidad, arribismo, sarcasmo, peluquería, balnearios, en fin, miserias, ve pasar a los perros por la calle con una expresión de desesperada envidia. Años más tarde, entre 1912 y 1922, tras la desolación de Duino, lo conseguirá: comenzará entonces a llevar una vida de perro y a escribir poemas que todavía hoy pueden leerse durante toda una vida”.

 

Félix de Azúa, El Aprendizaje de la Decepción.

 

“… mirant amb tal devota objectivitat, amb la fe i l’imparcial i interessada absorció d’un gos que es veu en un mirall i pensa: un altre gos”.

 

R.M. Rilke, carta a Clara Rilke 23 d’octubre de 1907.

 

Feu-vos tribuneros fundadors!

Sant Jordi | Les recomanacions dels tribuns #2

ElTribú

| 24 abr., 2021

Sant Jordi | Les recomanacions dels tribuns #2

24 abr., 2021 |

Marc Arza

 

Com ordenar una biblioteca, de Roberto Calasso.

Un petit assaig dedicat als llibres i les biblioteques. L’ordre o el desordre de les col.leccions de llibres com a porta d’accés al coneixement analògic. El criteri del bibliòfil i la serendípia com a eines de cerca 1.0.

 

Història de la Segona República Espanyola, de Josep Pla.

L’original català d’un text que fins fa poc es pensava que havia escrit en castellà. Encarregat  a Pla per Francesc Cambó com una història contra la Segona República. Més moderat i equànime que alguns historiadors antirepublicans actuals però àcid i dur en la crítica contra el desordre polític dels primers anys trenta.

 

Montserrat Nebrera

 

En no ficció: Qualsevol de Roger Scruton, perquè en tots ells es fa palès que liberalconservadorisme no és un terme contradictori. I les Memòries d’Albert Speer, per contextualitzar les nostres dèries actuals.

 

En ficció: cap que surti per a la fira. El Quixot, perquè sempre és contemporani i Laura a la ciutat dels Sants, de Miquel Llor, perquè ens ajuda a saber que la intimitat és un dret que ha tingut una vida breu.

 

Alexander Golovin

 

Lénine, l’Inventeur du Totalitarisme, de Stéphane Courtois.

El retrat més exacte i just d’un personatge que gaudeix d’un inmerescut vel de santedat. Ara també el podeu trobar en castellà.

 

¡Vete a la mierda!, de Henry Louis Mencken.

És la recopilació dels millors articles del que va ser el periodista més divertit, intel·ligent i mordaç del segle XX.

Sortegem dos lots de llibres. Entreu al nostre Twitter per veure com hi podeu participar!

Paris Grau

 

El fill del xofer, de Jordi Amat.

Un llibre per entendre com es conforma la Catalunya post-Franco i la pretesa nacionalització per part de Jordi Pujol, des de Banca Catalana fins a TV3.

 

El pueblo soy yo, d’Enrique Krauze.

Com diu el propi autor en el pròleg: “Éste es un libro contra la entrega del poder absoluto a una sola persona”. Un anàlisi del populisme, sobretot del llatinoamericà.

 

Miquel Colomer

 

El Casalot (Bleak House), de Charles Dickens.

Ed Destino amb traducció immensa de Xavier Pàmies. Llicò de narració i també de llengua. Amb la recomanació que en féu, a més, l’enyorat professor Joan Solà.

 

Obra Selecta de Cyril Connolly.

Sobretot la part que té com a títol La Tomba Inquieta. El llibre és de traducció castellana a càrrec Miguel Aguilar, Mauricio Bach i Jordi Fibla. Edució i introducció de Jaume Andreu. Ed DeBolsillo. “Aquells que saben no parlen; / aquells que parlen no saben”. (Those who know don’t speak; / Thouse who speak don’t know). El vaig descobrir a través de la lectura de la conversa de Nadal Suau i Daniel Capó amb José Carlos Llop: Una conversación. Una meravella!

 

Martí Jiménez

 

Open Borders: The Science and Ethics of Immigration, de Bryan Caplan.

Una de les millors contribucions al debat sobre la immigració. Evidència científica i reflexió ètica en forma de còmic il·lustrat.

 

Stubborn Attachments: A Vision for a Society of Free, Prosperous, and Responsible Individuals, de Tyler Cowen.

Una reivindicació provocadora i estimulant del creixement econòmic i la seva importància pel progrés moral i el futur de les properes generacions.

 

Ferran Caballero

 

Seny i sentiment, de Jane Austen.

Perquè, com deia el mestre, els joves poden creure que Dostoievski és el millor novel·lista, però els adults haurien de concedir aquest reconeixement a Jane Austen.

 

The decadent society, de Ross Douthat.

Pessimisme lúcid, intel·ligent i virtuós, que ens ajuda a entendre i encarar la nostra situació.

 

 

 

Participeu al nostre concurs i guanyeu un dels lots de llibres que hem elaborat amb les recomanacions dels nostres tribuns!

El locutori #2 | Gregorio Luri

ElTribú

| 24 abr., 2021

El locutori #2 | Gregorio Luri

24 abr., 2021 |

Gregorio Luri@GregorioLuri

Activitat negativa

 

Hegel va donar el nom d’”activitat negativa” al projecte fanàtic de substituir la realitat per l’abstracte… sense tenir cap pla pràctic per millorar la realitat.

 

Actor

 

Deia Hobbes que tot individu és ja un actor de si mateix. No podia imaginar-se fins a quin extrem és això cert.

 

Mahendranath era un actor de teatre de Bangla Desh, especialitzat en el paper de l’heroi mitològic Lakhinder. Brodava especialment l’escena en la qual l’heroi ressuscita després d’haver estat mossegat per una serp verinosa. Havia passat la seva vida entre cobres i coneixia perfectament com tractar-les per treure’n el verí, com moure’s davant d’elles per encantar-les, com provocar el seu atac i retirar-se a temps. Però un dia una cobra a la qual no se li havia extret el verí, el va atacar de veritat i Mahendranath va saber immediatament que li quedaven pocs minuts de vida. Així que va decidir utilitzar els espasmes de dolor per acomiadar-se del món amb la millor actuació de la seva existència. Va caure a l’escenari entre convulsions i ganyotes d’espantós patiment tan realistes que el públic es va quedar tota la nit immòbil esperant la seva resurrecció.

 

L’home, deia Ortega, és un animal metafòric.

 

Admiració

 

Les coses, vistes amb atenció, no ens deixen indiferents. Als esperits tràgics els fan plorar (el cas d’Heràclit) i als esperits irònics els fan riue (el cas de Demòcrit). 

 

Plató, que dominava les arts de la tragèdia i la comèdia, va voler situar la filosofia entre Heràclit i Demòcrit, però una mica més a prop del segon que del primer. Va donar forma així a una filosofia d’educació de la mirada en la qual es ressaltés la instantània força de convicció de la bellesa. Fins i tot va utilitzar sovint l’encanteri de la bellesa literària com aliat de la seva voluntat de persuasió. Com molt bé sabia Shakespeare (que també escrivia tragèdies i comèdies), davant la bellesa “el seny de l’home es dissol en el braser dels sentits”. 

 

Si la perplexitat és l’origen de la filosofia, no mereixen el nom de filòsofs els homes sempre raonables, assenyats, mesurats, coherents, lògics… que mai no ens donen un ensurt, mai ens treuen de polleguera ni ens porten a la vora de l l’abisme, ni ens provoquen un malestar, ni ens encomanen una perplexitat o un vertigen… 

 

Adam

 

Ho diu Erasme a l’Enquiridion: “En Adam tots naixem sense noblesa”.

 

Adolescència

 

Sòcrates anava a la cacera de joves filòsofs entre els adolescents atenesos perquè sabia que es trobaven a l’edat de l’admiració. 

 

Steven Pinker confessa a La tabula rasa que d’adolescent creia fermament en l’anarquisme i es burlava dels seus pares quan li deien que si el govern renunciés a l’ús de la força, s’obririen les portes de l’infern. Va descobrir que tenien raó el 17 d’octubre de 1969. Aquell dia la policia de Montreal es va posar en vaga. Cap a les 11 es va produir el primer robatori d’un banc. A les 12, la majoria de les botigues del centre de la ciutat havien tancat a causa del pillatge. Poc desprès, els taxistes van calar foc el garatge d’un servei de limusines que els havia estat fent la competència. Un franctirador apostat en una teulada va matar un policia. Els avalots van assaltar hotels i restaurants. Un veí va disparar contra un lladre que havia entrat a casa seva. Al capvespre, s’havien comès sis robatoris en bancs, s’havien saquejat cent botigues, s’havien produït 12 incendis i els danys a la propietat ascendien a tres milions de dólars. Aquesta experiència li va permetre a Pinker posar-se al costat dels seus pares.

“Les coses, vistes amb atenció, no ens deixen indiferents. Als esperits tràgics els fan plorar (el cas d’Heràclit) i als esperits irònics els fan riue (el cas de Demòcrit)”

Adoradors del nom

 

Hi ha un bon grapat de matemàtics místics i, al meu parer, no els hi falten raons. La matemàtica és capaç de descobrir veritats universals i eternes i, sobretot, transmissibles en aquesta raó comuna que és el mateix llenguatge matemàtic. A les equacions matemàtiques el racional és eternament real. Entre els matemàtics russos van ser famosos els místics coneguts com “adoradors del nom”, un dels quals va ser Dmitri Egorov.

 

Per no amagar el seu misticisme, Egorov va ser acusat de reaccionari. Va admetre que, efectivament, era creient, matemàtic i místic i va afegir que les autoritats polítiques no havien de ficar-se en les seves creences personals. Al Moscou de 1924 aquesta era una pèssima estratègia defensiva. Malgrat el seu prestigi científic, va ser expulsat del seu lloc de treball a l’Institut d’Enginyeria Civil.

 

Per substituir-ho va ser cridat Nikolai Chebotariov, un jove revolucionari, bon matemàtic i ateu, casat amb la doctora Maria Smirnitskaia. La feina li obria grans possibilitats professionals, però es va negar a ocupar el lloc d’algú que, com Egorov, estava molt millor qualificat que ell. El van enviar a un lloc irrellevant.

 

Egorov va ser detingut al setembre de 1939 i enviat a una presó remota, a Kazan. Com que li impedien practicar els seus rituals religiosos, es va declarar en vaga de fam. El seu estat es va agreujar tant que el van ingressar en un hospital. La metgessa que el va atendre va ser Maria Smirnitskaia, la dona de Chebotariov, qui, en adonar-se de la seva extrema gravetat, va redactar un certificat de defunció i va aconseguir portar  Egorov a casa seva cobrint-lo amb un llençol. Va morir l’endemà. Maria Smirnitskaia i Nikolai Chebotariov el van enterrar d’amagat en una tomba anònima.

 

Uns anys després, la policia estalinista va detenir un altre adorador del nom i bon amic de Egorov, Pável Florenski. “Nosaltres -el va advertir el seu interrogador- no podem comportar-nos com el govern tsarista i castigar la gent per un delicte ja comès. Nosaltres ens hem de anticipar”. Florenski va ser afusellat al gulag de les illes Solovetski, al mar Blanc.

 

Adorno

 

Adorno no feia cap altra cosa que ocupar-se per l’estat de la nostra consciència.

 

Va arribar a la conclusió que el temps d’oci capitalista és tòxic. En lloc de ser un temps conscienciador i alliberador que ens esperonés a canviar la vida col·lectiva, posava els treballadors indefensos en mans de la estandardització de “la industria cultural”. Per entendre’ns: la indústria cultural ocupa en el pensament d’Adorno el lloc de l’opi del poble que per a Marx havia ocupat la religió. El cine, els museus, la televisió, la ràdio, la premsa, la música pop, el jazz i, molt especialment, la llavor anomenada cançó-protesta… no eren més que opiacis, esquers enverinadors de consciències distretes. Al seu parer, l’home més perillós dels Estats Units era… Walt Disney, la nova cara del feixisme.

 

Deia Ciceró que no hi ha ximpleria, per gran que sigui, que no hagi estat postulada per algun filòsof. De Ciceró ençà el nombre de filòsofs no ha deixat de créixer. Doncs bé, algunes de les pàgines més estúpides que mai hagi escrit un filòsof es troben en la crítica d’Adorno a la “industria cultural”. A vegades sembla que la seva il·lusió més pregona fos la de bombardejar les consciències proletàries, segrestades pel consum massiu de productes estandarditzats, amb música d’Arnold Schoenberg. Això no té res a veure amb la voluntat de provocar la perplexitat o l’admiració en el lector. És, simplement, l’expressió d’un filòsof amb voluntat de predicador. Pura activitat negativa.

 

Aeropagita. Pseudo Dionís Areopagita

 

Pascal Quignard, La nit sexual: En dues ocasions Pseudo Dionís Areopagita va escriure en grec: “Mentre que el sol emet raigs de llum, Déu envia raigs de tenebra”.

 

Agustí

 

Quan els bàrbars, després d’arrasar l’imperi romà, van assetjar la ciutat d’Hipona, Agustí resava diàriament aquesta pregària: “Oh, Déu meu, lliureu el vostre poble de l’enemic, o doneu-li la necessària fortalesa per sotmetre’s a la vostra voluntat, o traieu-me a mi d’aquest món!” Déu li va concedir l’última petició.

 

El 24 d’agost de l’any 410 Alaric havia saquejar la ciutat de Roma durant tres dies per, posteriorment, incendiar-la. Els cristians es van enfrontar a un fet desolador: ni les tombes dels apòstols havien protegit la Ciutat Santa. Com es preguntava Jeroni, “Si Roma pot perir, què pot estar segur?”

 

Agustí va ser el primer en gosar donar una resposta consoladora als esdeveniments que estaven revoltant la història. És La ciutat de Déu. Els cristians són pelegrins d’aquest món, ens diu, i ciutadans d’una ciutat celestial. Inicialment va pensar en un altre títol: Les dues ciutats, considerant el que un teòleg cristià que havia exercit gran influència sobre ell, Ticoni, havia escrit: “Hi ha dos regnes i dos reis, Crist i el Diable. Un té com a capital Jerusalem, l’altre Babilònia”. Es va decidir finalment per un títol esperançador, el del nom de la ciutat a la qual pertany el futur del cristià.

 

La imatge antagònica de dues ciutats que expliquen la nostra situació al món ha conegut una llarga posteritat. Donarà peu, per exemple, a Lev Shestov a la formulació de la seva fèrtil antítesi entre Jerusalem i Atenes.

 

Agustí va morir a Hipona el 28 d’agost de l’any 430. Déu, com hem vist, va respondre a la darrera petició de la seva pregària i ens va deixar a nosaltres davant l’enorme enigma de la història.

 

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Sant Jordi | Les recomanacions dels tribuns #1

ElTribú

| 22 abr., 2021

Sant Jordi | Les recomanacions dels tribuns #1

22 abr., 2021 |

Marcel Gascón

 

The Uses of Pessimism: And the Danger of False Hope, de Roger Scruton.

Scruton (que troba raons per estar d’acord amb… Mohamed Atta!) desemmascara una a una les trampes de l’utopisme adolescent que volen fer passar per progrés. I ens explica per què el projecte de la Unió Europea n’és el seu primer exponent.

 

La meva vida, la meva llibertat, d’Ayaan Hirsi Ali.

Creus que ho saps tot de l’Ayaan Hirsi Ali? Jo també m’ho pensava. Fins que vaig llegir aquest llibre que diu molt sobre els problemes d’Occident i, sobretot, de la importància de la llibertat per algú que no l’ha tinguda. Això sí, si el lliges no podràs evitar enamorar-te de l’Ayaan.

 

Josep Adolf Martí i Bouis

 

Crim i Càstig, de Fiódor Dostoievski.

Comparteixo amb molts altres lectors la il·lusió per endinsar-me dins la nova traducció de Crim i Càstig, a càrrec de Miquel Cabal Guarro. La traducció d’un llibre de tanta envergadura, sobre tot quan es fa amb el suport editorial de La Casa dels Clàssics, representa en si mateixa una fita important. En aquest cas en particular, a la importància del llibre se li suma la rellevància perenne de Dostoievski. Cap altre autor ha arribat a diagnosticar de la mateixa manera els efectes de la mort de Déu dins la persona. Tant Crim i Càstig com Els Germans Karamàzov, traduït de manera brillant (tot i que amb controvèrsia) per Joan Sales al segle passat, poden espiritualitzar el nostre Sant Jordi i dur-nos cara a cara amb la problemàtica de la fenomenologia humana. Un problema del qual mai no podrem escapar.

 

La Sociedad Paliativa, de Byung-Chul Han.

No em fa particularment feliç recomanar un llibret de Byung-Chul Han. Ja deuen ser uns vint els títols que Herder li ha publicat a Espanya, gairebé tots brevíssims i fets a mida per persones amb poca capacitat de concentració, com un servidor. Sempre acabo trobant que la meitat del nou llibre està treta, si no paraula per paraula al menys pensament per pensament, del llibre anterior. Així i tot, sempre els acabo llegint igualment. El filòsof metal·lúrgic i el seu pensament personalíssim desemmascaren la nostra societat i les seves contradiccions. Les seves lectures d’altres grans filòsofs no passarien el test del peer review, però aquest no és el lloc per fer-ne crítica. Davant de l’evident mestratge de Han, només ens queda seure còmodament i veure què ens diu sobre la obsessió contemporània amb eliminar el dolor i curar-nos de tots els mals. Si la lectura ens resulta profitosa, sempre la podem acompanyar amb qualsevol dels seus altres llibres: cap d’ells ens costarà més que un menú de barri. Potser aquesta és la gràcia, tant per l’autor com pel lector, de publicar com ho fa Han.

 

Maria Vila

 

No diguis res, de Patrik Radden Keefe.

Perquè és capaç de retratar la violència des de totes les perspectives i sense lliçonetes moralitzants, cosa que sempre s’agraeix.

 

Gods, wasps and stranglers, the secret history and redemptive future of fig trees, de Mike Shanahan.

Perquè les religions no es poden deslligar de la biologia i les figueres són el centre de tots els móns.

Les recomanacions dels nostres tribuns

 

Guillem València

 

10% Less Democracy: Why You Should Trust Elites a Little More and the Masses a Little Less, de Garett Jones.

Perquè donar-li voltes al tòpic churchillià que “la democràcia és la pitjor forma de govern, excepte totes les altres” sempre paga la pena.

 

Lo cant dels mesos, de Víctor Català (de la mà de l’Enric Cassases).

És una reedició essencial d’una part de la primera obra de Víctor Català, i reivindica un dels fruits amb menys circulació del modernisme català.

 

Miquel Bonet

 

Curset. Mètode de català per a tothom, d’Olga Capdevila, Joan Ferrús i Míriam Martín Lloret.

Publicat per Blackie Books, que són uns progres barcelonins que volen caure simpàtics a la tribu catalana. M’agrada perquè és un manual de català complet i actualitzat, amb un humor blanc i barretinaire a l’abast de tothom però amb un punt de sàtira nacional prou divertit. Té dibuixets monos, colors, una composició atractiva de qualitat i més de tres-centes pàgines. A pes, surt a compte.

 

De sobte pensa en mi, de Jordi Dausà Mascor.

Una gran novel·la que descriu amb cruesa al·lucinada el rerepaís hillbillie del Baix Empordà. Narració tensa, molta acció, grans personatges, un treball literari d’alt nivell amb les veus narratives i un estil depurat que tant pot recordar a Víctor Català com a David Lynch. Un Canto jo i la muntanya balla però ben fet, sense sublimar la ruralitat, sense mariconades i sense que faci adormir. Un llibre per xalar (amb un final i una coberta discutibles, això sí).

 

Javier Borràs

 

The Uninhabitable Earth, de David Wallace-Wells.

El millor i més seriós llibre de divulgació sobre el canvi climàtic. El seu millor punt és explicar com el canvi climàtic afecta àrees de la vida que mai relacionaries amb aquest problema.

 

Solitud, de Víctor Català. És un clàssic i el vaig gaudir molt.

 

The Varieties of Religious Experience, de William James. La millor manera de fer entendre la intensitat, el caliu i la transformació del sentiment religiós a un ateu.

 

Jordi Feixas

 

El mercader de Venècia, de William Shakespeare.

Amb el Mercader, el filòsof-poeta anglès ens situa magistralment davant d’alternatives fonamentals sobre l’amor, la justícia i el fonament que pot unir –o no– una comunitat. Per coses com aquestes, llegir Shakespeare sempre equival a gaudir descobrint la pròpia humanitat.

 

Natural Right and History, de Leo Strauss.

Llegida atentament i amb segones intencions, l’obra il·lumina respectuosament la relació que hi ha entre les nostres necessitats polítiques i les nostres aventures intel·lectuals. I això ja és aprendre molt sobre nosaltres mateixos, la filosofia genuïna i la condició comunitària que sempre ens acompanya.

A favor i en contra de la Superlliga | Andreu Juanola

ElTribú

| 22 abr., 2021

A favor i en contra de la Superlliga | Andreu Juanola

22 abr., 2021 |

Mentre escric aquestes ratlles sobre la SUPERLLIGA m’arriba un avís al mòbil que els equips anglesos s’han fet enrere i no hi participaran, cosa que fa que perdi bastanta forma i que el més segur sigui que, a curt termini, no es faci realitat. Jo us deixo els pensaments que he tingut des que es va anunciar que molts dels equips importants europeus s’adherien a aquesta competició.

 

A la majoria de gent que ens agrada el futbol i utilitzem aquest esport per defugir dels nostres problemes del primer món no ens agraden els grisos, perquè busquem que ens distreguin sense que haguem de pensar.  Ens agrada ser categòrics; aquest jugador és dolent, aquest equip ha jugat molt bé, l’entrenador és un desastre, el nou fitxatge no l’he vist jugar però no pinta gens bé. Amb l’arribada de la SUPERLLIGA ens ha explotat el cap a tots i quan dic tots vull dir a tots els aficionats d’un equip poderós, d’un equip que jugaria aquesta competició tan controvertida.

 

No tenim tota la informació però em disposo a donar la meva opinió amb les quatre coses que ens han explicat, potser aquest article ha quedat obsolet però guardeu-vos-el perquè en un futur pot ser de vital importància. És molt fàcil opinar essent seguidor del Barça però corres el risc de ser un flipat, de ser una d’aquelles persones que et diu, tocant-te el braç i amb una halitosi que tombaria d’esquenes un elefant, que l’essència del futbol es veu amenaçada. No es pot dir això quan ja has acceptat que alguns equips cobrin més diners de les televisions i distorsionin totes les competicions, quan tampoc t’has enfadat molt perquè alguns clubs hagin venut els seus equips a persones molt riques que, avorrits de tants diners, s’han comprat aquest passatemps. No t’he vist protestar cada vegada que el Barça fitxa jugadors joves d’arreu del món prometent-los coses que el seu club d’origen mai els podrà donar. Per tant, deixa estar l’essència del futbol perquè no vius als anys quaranta. 

“President de tot això seria Florentino Pérez i, si ara ja mana sense tenir cap càrrec oficial en cap institució que organitzi cap competició, podria ser que directament es vestís d’àrbitre i xiulés tots els partits del Madrid”

Jo en principi estic a favor de la SUPERLLIGA o si més no estic molt més a prop del sí que del no. Per una banda desenganxes els equips d’unes institucions fosquíssimes, corruptes i de senyors amb vicis que comporten penes de presó elevades. Els hi fots el negoci enlaire i jo sempre estaré a favor de desmontar qualsevol festa major de la corrupció. Des del punt de vista de l’espectador és molt atractiu poder gaudir de més partits entre equips amb jugadors boníssims. Amb el sistema actual de la Champions visita el teu estadi un màxim de 2 o 3 bons equips europeus per temporada. I això és poc. T’has de menjar molts menús del dia per poder gaudir, poc sovint, d’un menú degustació d’estrella Michellin. Pel que fa als diners, que ningú en vol parlar però que decideixen un tant per cent elevat de les nostres decisions, també hi surten guanyant els equips participants. No us marejaré amb xifres econòmiques perquè, com vosaltres, tampoc ho he entés del tot, però creieu-me que econòmicament és un caramel pels clubs. Un últim argument per estar a favor i com a catalanet acomplexat, la SUPERLLIGA beneficiarà el Barça perquè, al meu entendre, perjudicarà el Reial Madrid. El Madrid té a les seves vitrines 13 Champions. Si la Champions s’elimina, aquests títol tindran molt menys valor, seran com una Copa de Fires, començarem a comptar una altra vegada de zero i per fi tindrem l’oportunitat de superar-los a Europa.

 

Les competicions domèstiques no es veurien gens afectades, com molts pensen. La SUPERLLIGA només vol canviar el format europeu per fer-lo més atractiu de cara a l’espectador i és per això que l’essència del futbol, que l’equip petit guanyi al gran, que surtin jugadors bons de canteres modestes… seguirà existint. No crec que als equips que participin en aquesta nova competició els deixi d’interessar guanyar les lligues nacionals. Els aficionats d’aquests grans clubs estan acostumats a guanyar algun títol o a lluitar-los fins el mes de maig, i si ho aposten tot a Europa potser al mes de gener ja no tindran cap opció de guanyar-ne cap.

 

Ara que us tinc del tot convençuts que aquesta competició és el millor que li ha passat al futbol des del debut de Messi al camp de l’Oporto, us vull dir que trobo molt injusta la manera d’entrar en aquesta Lliga. En casi tots els aspectes de la nostra vida, els diners ja han superat els mèrits. En el futbol també una mica, però els bitllets encara no s’ho han pogut menjar tot. Els clubs actuals més poderosos han comprat un bitllet vitalici per jugar cada any aquesta competició i només uns pocs equips es veurien afectats pels seus mals resultats en benefici d’uns altres. I és aquí on jo mateix xoco, on veig claríssima la diversió però a un preu que jo no vull ni puc comprar. Si aquesta competició s’hagués montat fa uns anys, el Manchester City no hi seria, l’Atlético de Madrid tampoc i segurament l’Ajax o l’Olimpique de Lion la podrien jugar. Perquè una cosa és inventar-se una lliga l’any 2021, però el futbol fa més de 100 anys que es practica i la història s’ha de respectar. La única solució que jo veig és una barreja del que es proposa amb aquesta SUPERLLIGA i l’actual Champions. Que cada any hagis de fer mèrits per ser-hi però un cop hi siguis puguis jugar contra els millors equips d’Europa cada setmana. Tot equip europeu tindria opcions d’entrar-hi però alguns tindrien més possibilitats ja que juguen a països on el nivell del futbol és molt més alt, tot i que sé que són uns mèrits comprats amb diners, perquè com més diners tens més fàcil és aconseguir els teus objectius. Un últim argument per no veure-ho amb bons ulls és que el president de tot això seria Florentino Pérez i, si ara ja mana sense tenir cap càrrec oficial en cap institució que organitzi cap competició, podria ser que directament es vestís d’àrbitre i xiulés tots els partits del Madrid.

 

En definitiva, segurament la SUPERLLIGA no veurà la llum en els pròxims anys però sí que és un toc d’atenció a la FIFA i a la UEFA avisant-los que s’han d’actualitzar, que han d’escoltar més els clubs que arrosseguen les masses. Només demano que el Barça, sigui quina sigui la competició europea que disputi, no faci el ridícul com els últims anys.

 

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Un model fiscal imposat o desitjat? | Pau Vila

ElTribú

| 21 abr., 2021

Un model fiscal imposat o desitjat? | Pau Vila

21 abr., 2021 |

Aquests darrers dies sha viralitzat una infografia publicada pel diari econòmic Expansión que il·lustrava la pressió fiscal per Comunitats Autònomes. Catalunya no en sortia ben parada: es trobava a la darrera posició, amb la pressió més intensa. Aquestes dades han suscitat certa discussió perquè es basen en una metodologia poc habitual: la pressió fiscal normativa, un indicador sintètic que avalua el grau de competitivitat del sistema fiscal considerant també el nivell deconomia submergida. 

 

El cert és, però, que encara que ens basem en les dades possiblement més ortodoxes de la pressió fiscal – ingressos fiscals sobre el PIB – les conclusions a les quals arribem són molt similars. En aquest cas, Catalunya queda en segona posició en el rànquing de Comunitats Autònomes amb major pressió fiscal sobre el PIB en aquells impostos amb capacitat normativa, només superada per Balears. La posició relativa de Catalunya és també molt similar si fem el mateix càlcul emprant la renda primària al denominador. 

 

Un contribuent solter i sense fills, menor de 65 anys i amb un sou brut anual de 30.000 euros, pagaria 5.102 euros a Catalunya i 4.795 a Madrid. Comprar un immoble dobra nova de 150.000 euros costaria 6.000 euros més a Catalunya que a Madrid per lImpost sobre Transmissions Patrimonials (ITP) i Actes Jurídics Documentats (AJD). A més, la comunitat madrilenya bonifica al 100% l’Impost de Patrimoni i al 99% l’Impost de Successions i Donacions per als familiars directes. La migració de contribuents daltres comunitats i, en part, lefecte capitalitat, compensen la potencial pèrdua recaptatòria per aplicar tipus més baixos. 

 

Per expressar-ho duna manera més gràfica, des de fa uns anys es celebra el Dia de lAlliberament fiscal”, una efemèride flexible que cada any cau en el mes i dia en el qual deixem de treballar per lEstat. Correspon al dia en què acabaríem de pagar impostos si els acumuléssim des de l1 de gener i hi dediquéssim la totalitat de les rendes percebudes. A Catalunya, el darrer any es va celebrar el 5 de Juliol: els catalans vam dedicar de mitjana més de la meitat de les nostres rendes anuals a satisfer obligacions tributàries. A Madrid, destinen una semana menys a l’Estat: el seu dia de l’alliberament fiscal és el 27 de Juny. Per tant, està fora de dubte que Catalunya és un territori on la càrrega impositiva sobre els ciutadans i empreses és elevada, però aquesta realitat té dues lectures completament contraposades. 

 

Una primera lectura és la que justifica aquesta qüestió com a conseqüència inevitable dun model de finançament erràtic, que genera un dèficit fiscal elevat i que força a Catalunya a estar en la tessitura dhaver de desenvolupar una fiscalitat agressiva per permetre la subsistència de lestat del benestar. Una segona lectura és la que accepta aquest fenomen com a elecció de model de país: hem escollit la via de la fiscalitat elevada perquè creiem que és un vehicle que garanteix una redistribució més eficient dels recursos. Aquestes visions són contraposades en tant en quant la realitat fiscal no pot ser alhora volguda i un accident forçat pel nostre context geopolític. I daquestes lectures en deriven conseqüències diferents.

“Fins i tot si acceptem que Catalunya es veu forçada a desenvolupar una fiscalitat expansiva, els models dimpost i sectors on es focalitzen no són els més òptims per evitar la destrucció de teixit productiu”

Si assolim un consens en relació a la primera lectura, que la fiscalitat catalana és com és perquè patim un greuge en el finançament autonòmic, caldrà centrar els esforços en dues direccions. La primera, no deixar de denunciar que perdem competitivitat, que destruïm teixit econòmic i que foragitem oportunitats dinversió com a conseqüència dun sistema de finançament mal plantejat, que ni tan sols garanteix lordinalitat entre regions – i això, en última instància, ens empobreix. La segona, ser coherents amb la suposada voluntat desdevenir un país competitiu tot vertebrant els impostos autonòmics en base a aquest objectiu, una qüestió avui en dia totalment absent del debat polític.

 

En IRPF, Catalunya ingressa menys en percentatge del PIB que la mitjana de la UE. Això no es deu a uns tipus marginals més alts, sinó al fet que els salaris mitjans i mitjans baixos estan menys gravats en IRPF. Al contrari del que sovint s’esgrimeix, la progressivitat a casa nostra és molt més alta i la recaptació més baixa, ja que els grans números de declarants se situen on els tipus són més baixos. Cal afegir, a més, que des de l’1 de gener de 2021, el tipus marginal màxim de l’IRPF a Catalunya és del 51% per al nou tram a partir dels 300.000 euros. La gran diferència amb els països escandinaus, per exemple, són els impostos indirectes (sobre producció i consum). Així doncs, som el país amb el tipus efectiu dIVA més baix de la UE, degut sobretot al gran nombre d’exempcions a les quals s’aplica un tipus reduït. 

 

Alhora, la constant creació de nous impostos amb una afectació important sobre les activitats gravades contribueix encara més a la inseguretat jurídica que posa en risc les oportunitats empresarials. És el cas, per exemple, de lImpost a la generació i transport delectricitat – introduït al projecte de pressupostos autonòmics del 2020 – i de lestira-i-arronsa sobre lImpost de Successions, que ha fluctuat les últimes dècades i encara no sha aconseguit eximir-ne per complet la transmissió de Pimes familiars de generació en generació. Fins i tot si acceptem que Catalunya es veu forçada a desenvolupar una fiscalitat expansiva, els models dimpost i sectors on es focalitzen no són els més òptims per evitar la destrucció de teixit productiu.

 

En canvi, si optem per la segona lectura, lacceptació duna fiscalitat directa sobre el treball i sobre lestalvi anormalment intensa en relació amb els nostres veïns – som la regió de lOCDE amb un Impost de Patrimoni més alt després dAragó – aleshores caldrà avaluar si aquest camí escollit realment ens porta a un decrement de les desigualtats. I, com ja comença a ser un patró a Catalunya, aquestes eleccions no aguanten un procés davaluació de polítiques públiques. Els països que tenen menor desigualtat són els que tenen una major proporció dimpostos indirectes (IVA) i menys reduccions i exempcions.

 

En resum, el proper govern hauria de decidir si vol navegar cap a una fiscalitat elevada, o intentar revertir aquesta posició, tot reivindicant la correcció dels agravis de finançament que pateix Catalunya i elaborant un codi tributari més atractiu. Un bon principi seria l’exempció total de la transmissió de Pimes familiars de l’Impost de Successions, la simplificació dels impostos sobre el consum o abandonar la temptació de crear nous impostos ad-hoc a cada nova entrega de pressupostos autonòmics, una tendència que lamina la seguretat jurídica i posa en risc la captació d’oportunitats.

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Moralitats | Marina Porras

ElTribú

| 20 abr., 2021

Moralitats | Marina Porras

20 abr., 2021 |

Marina Porras | @mporrasmarti

Tot i que fa temps que volto per la literatura barcelonina dels anys cinquanta, no havia trobat una bona excusa per llegir a fons El pie de la letra, els assaigs de Gil de Biedma. Ho posposava pel prejudici estúpid de creure, tal com diu la llegenda, que els textos assagístics importants d’aquesta generació són els de Carlos Barral i els de Josep Maria Castellet, i que Gil de Biedma – com fins fa poc tothom s’atrevia a dir de Gabriel Ferrater – ho fiava tot a la poesia. Als dos se’ls explica com a genis que van a la seva, però que s’inclouen en un discurs cultural que ja estava creat. Llegint-los ens adonem que això és una d’aquelles mentides que es van imposant per manca de rèplica.   

 

El pie de la letra ensenya que són els germans Ferrater – el Joan per la banda de la teoria pura, i el Gabriel per la banda de la diguem-ne crítica aplicada – els que articulen un discurs que Gil de Biedma interioritza i aplica perfectament als seus assaigs. Això costa de veure perquè els llibres de teoria de Joan Ferraté són impossibles de trobar, i amb els de Ferrater passa a mitges. En canvi, els assaigs de Gil de Biedma s’han anat editant i reeditant sense problemes. 

 

Un dels textos més divertits que hi he trobat és el que em confirma una sospita que havia hagut de mantenir callada per culpa d’aquestes confusions de l’època. És un text que recull unes declaracions estúpides de Barral que van molt bé per veure la diferència entre el que van fer Gil de Biedma i Ferrater i el que l’editor no va fer. També ajuda a entendre el to de burla amb el que els germans Ferrater parlaven d’ell a les seves cartes. 

“No t’has de deixar embrutar pels discursos de l’entorn. Has d’evitar que fer-se vell vulgui dir podrir-se. Per això Gil de Biedma troba un aliat en Ferrater, un senyor que defensa que anar cap al passat és el mitjà més subtil i més eficaç per innovar. Aliar-se amb els avis, contra els pares”

Es tracta d’un col·loqui on Gil de Biedma discuteix amb Carlos Barral, Beatriz de Moura i Juan Marsé. La conversa es titula, amb la pedanteria habitual, “Sobre el hábito de la literatura como vicio de la mente y otras ociosidades”. Parlen sobre poesia medieval, que va ser importantíssima per al poeta. Barral diu això, i no cal ni explicar l’embolic mental per constatar que no entenia el gest poètic de Ferrater, ni tan sols el de Gil de Biedma:

 

tú crees, por ejemplo, que, en todos nosotros, de cuando en cuando, ¿hay una nostalgia de la literatura anterior, meramente objetiva y descriptiva? Por ejemplo, los regresos de Gabriel Ferrater a la poesía medieval, simplemente porque esa poesía debía ser infinitamente más cómoda, porque te excluía del público (…) esos regresos de Gabriel Ferrater estaban llenos de trampas. Por ese camino, vas a parar a una poesía más que modesta, a una poesía generalmente mediocre.

 

Barral no comprenia que Gil de Biedma i Ferrater havien hagut de buscar els poetes medievals precisament per evitar arribar a dir una cosa com aquesta. El que buscaven a la poesia medieval era una manera de fugir d’aquests discursos, de quedar-se tancats en el seu temps. El pie de la letra explica per què Gil de Biedma és un artista que es pot llegir sense necessitat d’encasellar-lo en cap escola, mentre que Barral i Castellet perden molt quan els llegeixes sense conèixer el seu context.

 

Tant Ferrater com Gil de Biedma van entendre que per a fer alguna cosa de valor necessitaven tornar a aprendre a llegir, i que això només es pot fer escapant de la pròpia tradició. Per fer alguna cosa que tingui valor, un escriptor s’ha de desempallegar de tot i tothom – per reenganxar-s’hi després –.

 

Enlloc es veu tan bé com en les obsessions compartides per Ferrater i Gil de Biedma: els medievals, Eliot, Auden, i Baudelaire. A aquest últim Biedma li dedica un assaig molt bonic, a partir d’un dels seus aforismes enlluernadors: “el geni és la infantesa retrobada voluntàriament”. És una altra manera de dir que no t’has de deixar embrutar pels discursos de l’entorn. Has d’evitar que fer-se vell vulgui dir podrir-se. Per això Gil de Biedma troba un aliat en Ferrater, un senyor que defensa que anar cap al passat és el mitjà més subtil i més eficaç per innovar. Aliar-se amb els avis, contra els pares.

 

El pie de la letra ajuda a veure el contrast entre els gestos pensats en llibertat i el pensament boví i de cara a la galeria com el de Barral al col·loqui, creient que la poesia medieval serveix per justificar-te si no triomfes amb el públic. Diu Gil de Biedma que una de les coses que l’atreien de Baudelaire és la seva ànsia insatisfeta per fugir “anywhere out of the world”. Tot i el posat de vedette ostentosa del que de vegades s’embafava Gil de Biedma, al fons d’alguns dels seus textos hi ha aquesta necessitat de fugida i alliberament que diferencia els artistes dels buròcrates de la cultura.

 

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

El PROCICAT o la democràcia | Alexander Golovin

ElTribú

| 18 abr., 2021

El PROCICAT o la democràcia | Alexander Golovin

18 abr., 2021 |

Alexander Golovin | @andersivera

Des dels seus inicis, la democràcia ha conviscut amb centenars de discursos i propostes per a reformar-la. Contra el que ha pogut semblar sempre, per canviar el sistema, no calia cap revolta, revolució, ni cap flamant moviment polític acompanyat d’innovadores concepcions del món. Només una sopa de 8 lletres: PROCICAT. 

 

EL PROCICAT s’ha convertit, en qüestió de mesos, en el comitè central de poder a Catalunya. El PROCICAT pot decidir fins on i amb qui et pots moure, quan pots obrir el teu negoci, fins quina hora pots sortir al carrer i qui pot entrar o no a casa teva. En canvi, nosaltres, els que patim les conseqüències d’aquestes decisions, no tenim dret a saber qui en forma part, què hi diuen i en base a què decideixen les mesures que ens apliquen.  No és sobrer recordar als periodistes d’investigació del país que hem trigat gairebé un any a saber d’aquest funcionament que, a més de gens transparent, és poc democràtic.  

“Els nostres representants han d’abandonar el paternalisme, el vici de tot polític, i entendre que “posar la vida al centre” no ho és tot. En canvi, la llibertat i la democràcia sí”

A Harry Potter utilitzen alohomora per obrir portes i wingardium leviosa per fer levitar objectes. A Catalunya, amb PROCICAT, talment com si d’un encanteri més es tractés, pots suspendre llibertats fonamentals sense justificació prèvia. Sense dubte un embruixament de màgia negra només apte per alumnes avançats de Hogwarts.

 

La vacunació avança, i cada cop afloraran més dubtes entorn de mesures de dubtosa eficàcia però inequívocament restrictives i arbitràries. En tots aquests mesos, no han sabut ensenyar-nos un sol estudi que demostri l’efectivitat del toc de queda. Tampoc la raó per la qual van triar les deu de la nit per tancar-nos a casa, i no dos quarts d’onze o les dotze. De la mateixa manera que tampoc han sabut dir-nos quin és el sentit de portar una mascareta a l’aire lliure, quan no hi ha cap aglomeració o estem sols. Malauradament, aquestes restriccions busquen dotar-nos d’una falsa sensació de seguretat i recordar-nos en tot moment el pes col·lectiu que duem a sobre. Segurament un llaç al dit, un gomet al front o canviar-nos l’anell de dit tindrien una incidència molt semblant.

 

No podem canviar les decisions passades, però podem aprendre’n i exigir-ne de diferents, més transparents, més eficients i més respectuoses amb la democràcia, ara que s’acosta la recta final d’aquest malson pandèmic. Els nostres representants han d’abandonar el paternalisme, el vici de tot polític, i entendre que “posar la vida al centre” no ho és tot. En canvi, la llibertat i la democràcia sí.

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Sense un gra de sal #4 | Claudio

ElTribú

| 18 abr., 2021

Sense un gra de sal #4 | Claudio

18 abr., 2021 |

@clorgu

“Le combat est contre les intellectuels, contre ceux qui méprisent également les héros et les saints, contre ceux qui haïssent la grandeur même, qui se sont faits les tenants officiels de la petitesse, de la bassesse, et de la vilenie.”

 

Charles Péguy, Nôtre jeunesse

 

 

“The common good is not better merely as a sum of the private goods of many individuals. Nor is it the good of their community considered as a quasi-individual; rather a true common good is good for each of the persons who partake of it—a good to which they are ordered. This cannot be emphasized enough: the common good is a personal good. The subordination of persons to this good is thus not enslaving. They are not being ordered to someone else’s good (the good of ‘the nation’ or ‘humanity,’ considered abstractly), rather they are ordered to their own good, but this is a good that they can only have together in a community.”

 

The Good, the Highest Good, and the Common Good

 

“Man does not need the undetermined freedom of nothingness – the assurance that no one willed him, no one made him – but rather the determined freedom of knowing that he is willed, that he, he specifically, is needed and unconditionally necessary.”

 

Joseph Ratzinger

 

The troubles of our proud and angry dust
Are from eternity, and shall not fail.
Bear them we can, and if we can we must.
Shoulder the sky, my lad, and drink your ale.

 

A.E. Housman, Last Poems, IX

 

“No perquè t’emboliquis et desembolicaràs”

“… perquè entre tumults i disturbis el malvat té més força; la pau i l’ordre públic exigeixen de la virtut”

 

Tàcit, Histories, IV, 1.

 

“Leli: Molt bé, t’ho diré! I potser em menysprees, ja que has preguntat a Escipió sobre aquestes coses celestes, i jo penso que han d’estudiar-se preferentment les que tenim a la vista. Per què, com el nét de Lucio Paulo, del qual Escipió és oncle matern, nascut en una família tan noble i en aquesta tan il·lustre república, em pregunta com s’han vist dos sols i no em pregunta per què no hi ha en una mateixa república dos senats o fins i tot dos pobles?”

 

Ciceró, República, I, 19, 32.

 

“Laelius puts the question very simply as follows. What is the question of the two suns? It is of no concern. The question of the two Roman peoples is the problem. Referring to the approaching civil war. That was the age of the Gracchi and all this kind of things. The Roman people split. This duality of Rome is much more important for a Roman than the duality of the suns.”

 

Leo Strauss, seminari sobre Ciceró, 1959.

 

“My surprise reached a climax, however, when I found incidentally that he was ignorant of the Copernican Theory and of the composition of the Solar System. That any civilized human being in this nineteenth century should not be aware that the earth travelled round the sun appeared to be to me such an extraordinary fact that I could hardly realize it. “You appear to be astonished,” he said, smiling at my expression of surprise. “Now that I do know it I shall do my best to forget it.” “To forget it!” “You see,” he explained, “I consider that a man’s brain originally is like a little empty attic, and you have to stock it with such furniture as you choose. A fool takes in all the lumber of every sort that he comes across, so that the knowledge which might be useful to him gets crowded out, or at best is jumbled up with a lot of other things so that he has a difficulty in laying his hands upon it. Now the skillful workman is very careful indeed as to what he takes into his brain-attic. He will have nothing but the tools which may help him in doing his work, but of these he has a large assortment, and all in the most perfect order. It is a mistake to think that that little room has elastic walls and can distend to any extent. Depend upon it there comes a time when for every addition of knowledge you forget something that you knew before. It is of the highest importance, therefore, not to have useless facts elbowing out the useful ones.” “But the Solar System!” I protested. “What the deuce is it to me?” he interrupted impatiently; “you say that we go round the sun. If we went round the moon it would not make a pennyworth of difference to me or to my work.”

 

Arthur Conan Doyle, Study in Scarlet

 

“Of course, there is the section on Solon, the Athenian legislator, and Aristotle defends him, defends Solon, against the charge that he originated, God forbid, democracy. What he did was a perfectly decent thing, Aristotle says, in which the people had that share in power without which they cannot possibly be in sympathy with the regime: the right to elect and the right to audit the magistrates after their term of office. And he gives one of those historical explanations which are so eminently sound and which, of course, doesn’t stem from him: that it was the Persian War and the crucial role which the navy acquired there, of course an accident, and not Solon’s planning, wich accounted for the emergence of denocracy in Athens (…) In this other book, this much more popular work, The Constitution of Athens, Aristotle gives a definition of the good citizen wich strikingly differs from the definition of the good citizen given here [Politics]. The definition of the good citizen given here is that the good citizen is relative to the regime, so that a man who is a good citizen under a democracy is a bad citizen under an oligarchy and vice versa and so on and so on In the Constitution, this more popular writing, he takes a much more common sensical view and says the good citizen is a man who is public spirited or just regardless of the difference of regimes. Here you see the issue.”

 

Leo Strauss, seminari sobre la Política d’Aristòtil, 1960

 

“Consent -meaning that voluntary membership must be assumed for every citizen in the community- is obviously (except in the case of naturalization) at least as open to the reproach of being a fiction as the aboriginal contract. The argument is correct legally and historically but not existentially and theoretically. Every man is born a member of a particular community and can survive only if he is welcomed and made at home within it. A kind of consent is implied in every newborn’s factual situation; namely, a kind of conformity to the rules under which the great game of the world is played in the particular group to which he belongs by birth. We all live and survive by a kind of tacit consent, which, however, it would be difficult to call voluntary. How can we will that is there anyhow? We might call it voluntary, though, when the child happens to be born into a community in which dissent is also a legal and de-facto possibility once he has grown into a man. Dissent implies consent, and is the hallmark of free government; one who knows that he may dissent knows also that he somehow consents when he does not dissent.”

 

Hannah Arendt. Civil Disobedience

 

“(…) a wise man as such cannot compel. One against many. So we must have something else, and this is called consent. And one can generally say that in classical political thought, the articulation of the political problem starts from the angle of wisdom, whereas in modern political thought the articulation starts from the angle of consent.”

 

Leo Strauss, seminari sobre el Gorgias de Plató, 1963

 

“Ell va reconèixer la guerra popular i els partisans —Parteigänger segons diu Clausewitz— com un factor essencial de les «forces que fan explosió en la guerra», i els va introduir en el seu sistema de teoria de la guerra (…) Però en general continua sent l’oficial de carrera d’un exèrcit regular de la seva època, encara que de tendències reformistes. Ell mateix no podia desenvolupar fins a l’última conseqüència els gèrmens que comencen a brollar. Com veurem, això va ocórrer molt més tard, i feia falta un actiu revolucionari professional (…) Lenin podia aprendre molt de Clausewitz, i ho va aprofitar a fons. No solament la cèlebre fórmula de la guerra com a continuació de la política, sinó també el saber que la distinció d’amic i enemic és el primari en una època de revolució, i decisiu tant per a la guerra com per a la política. Només la guerra revolucionària és guerra autèntica per a Lenin, perquè té el seu origen en una enemistat absoluta.”

 

Carl Scmitt, Teoria del Partisà

 

“Només existeix un odi; és a dir que no hi ha diferència entre l’odi individual o col.lectiu: el que odia a l’individu, és molt possible que sucumbeixi a l’odi d’un grup o que el propagui per ell. Probablement fins i tot l’odi tribal – religiós, ideològic doctrinal, social, nacional o qualsevol altre – representa un embut que, en la seva última instància succiona a tots els que estan predisposats per a l’odi individual. En altres paraules el nucli més característic i el potencial humà de tots els odis tribals el constitueix el conjunt de persones capaces de sentir un odi individualitzat.”

 

Vaclav Havel, Sobre l’Odi, Conferència. Oslo, 29-8-1990

 

Non ideo, quia involvis, evolveris.

No perquè t’emboliquis et desembolicaràs.

 

Sant Agustí de Hipona, Contra els Acadèmics, III, 3, 6

La paradoxa de la intolerància | Marc Arza

ElTribú

| 15 abr., 2021

La paradoxa de la intolerància | Marc Arza

15 abr., 2021 |

Marc Arza | @marcarza

El botó d’arrencada pot ser l’extrema dreta convocant un acte públic en algun lloc sensible. Un barri de tradició esquerranosa o un poble clarament independentista. Els autoanomenats antifeixistes, (caldria parlar-ne amb calma d’aquesta etiqueta, però avui no toca) s’organitzen per fer tota la resta. De seguida un grup més o menys nombrós es mobilitza per boicotejar la convocatòria que les forces de seguretat hauran d’acabar protegint. Les imatges estan servides. Crits, empentes, alguna pedrada, potser algun cop de puny i una càrrega dels antidisturbis per acabar la jornada. Tothom se’n va cap a casa amb l’orgull de la feina feta, però el més interessant de tot és el que ve a continuació. 

 

El debat sobre la tensió viscuda es traslladarà a les xarxes socials. Algú gosarà defensar des de la discrepància més absoluta el dret de l’extrema dreta a expressar-se i fer-se sentir. I ja serem al cap del camí. No passarà gaire temps abans que la paradoxa de la tolerància faci acte de presència en una versió infantil, simplista, desfigurada i perillosa. El resum: s’ha de ser intolerant amb els intolerants per evitar que s’aprofitin de la llibertat per acabar-la destruint.

“En un context en que titllar els rivals polítics de feixistes és el pa de cada dia la paradoxa de la tolerància, mal entesa, es pot convertir en una eina més perillosa que l’amenaça que pretén combatre”

Sir Karl Popper va escriure La societat oberta i els seus enemics quan les cendres de la Segona Guerra mundial encara fumejaven. Són dos volums gruixuts que defensen a peu i a cavall la llibertat i la societat oberta però ara resulta que cal parar atenció a unes poques ratlles que obren una escletxa a la intolerància. Popper planteja la paradoxa de la tolerància en una nota a peu de pàgina al primer volum de l’obra. Una nota a peu de pàgina. Però afortunadament aquell austrohongarès refugiat a Londres posava atenció a les paraules que feia servir, també a les notes a peu de pàgina.

 

Quan Popper avisa que cal vigilar i lligar curt els intolerants per evitar que acabin amb la societat oberta fent servir uns drets que voldran destruir, ajusta força el perfil de l’amenaça. Afirma que cal defensar la societat tolerant de la massacre a mans dels intolerants (“against the onslaught of the intolerant”) i dels que voldrien respondre al diàleg i la raó amb l’ús dels punys i les pistoles (“by the use of their fists or pistols”). La paradoxa de la tolerància s’orienta fonamentalment a protegir la llibertat de la violència política, no a reprimir les opinions extremes per repugnants i incòmodes que puguin arribar a ser.

 

Qui són els intolerants a qui caldria limitar els drets d’expressió política? Qui decideix qui són? Segons quin criteri? Amb quines garanties? Si tots som tan lliures com ho és el menys lliure de nosaltres, la pregunta és qualsevol cosa menys retòrica. Els límits a la tolerància amb els intolerants acabaran sent els nostres. En un context en que titllar els rivals polítics de feixistes és el pa de cada dia la paradoxa de la tolerància, mal entesa, es pot convertir en una eina més perillosa que l’amenaça que pretén combatre. La tolerància només té sentit quan s’aplica a les idees i els moviments polítics que ens repugnen. Per qualsevol altra cosa no ens cal la tolerància, en tenim prou amb la indiferència. Com la llibertat d’expressió, que només és autèntica quan és llibertat d’ofendre, la tolerància només és de debò quan exercir-la provoca mal de panxa.

 

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

El Tribunal #7 | amb Melcior Comes

ElTribú

| 15 abr., 2021

El Tribunal #7 | amb Melcior Comes

15 abr., 2021 |

Melcior Comes | @MelciorComes

Xarxes i violència. Colau deixa Twitter i nosaltres mereixem una pallissa.

 

 

Si voleu veure més continguts com aquests, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

A genollons | Marcel Gascón Barberà

ElTribú

| 13 abr., 2021

A genollons | Marcel Gascón Barberà

13 abr., 2021 |

@GasconMarcel

Primer van ser els jugadors de la selecció nacional de Polònia, que es van quedar drets al començament del seu partit de classificació per al Mundial contra Anglaterra (31 de marc) mentre els rivals s’agenollaven contra el racisme. La setmana passada l’escena es va repetir a l’Europa League quan els onze titulars de l’Slàvia de Praga es quedaven drets mentre els de l’Arsenal de Londres (i els àrbitres!) feien penitència sobre la gespa amb el genoll enterra.

 

La resistència a aquesta assumpció sobreactuada de culpabilitat col·lectiva no s’ha vist només, ni ha començat, a l’Europa postcomunista. Al desembre de l’any passat, els seguidors del Millwall van escridassar els seus propis jugadors per agenollar-se en solidaritat amb els marxistes antisistema del Black Lives Matter. 

 

L’actitud de l’afició d’aquest equip londinenc centenari de tradició obrera que ara milita a la segona divisió va ser criticada a la premsa majoritària d’esquerres i condemnada pels amos del club i la Federació Anglesa. 

 

Amb paraules més suaus, als aficionats dissidents se’ls va desqualificar com una espècie de white trash insensible, ignorant i racista, i l’agenollar-se, el taking the knee als camp de futbol anglesos, ha continuat sent una etiqueta de civilitat amb la què és recomanable complir si no es volen tindre problemes.

 

Els dos refusos a sometre’s a l’imperatiu ideològic del moment tenen, segurament, motivacions paregudes. La diferència està en els actors. En els dos primers exemples, els dissidents són futbolistes d’èlit, professionals, que tenen el suport dels seus clubs i de parts importants de l’establishment dels seus països. 

 

En el cas anglès, els rebels són gent anònima sense un prestigi o una posició social que defensar, que sovint és l’única que es pot permetre dir el que pensa sense els filtres que, en nom de la sofisticació i la complexitat, imposen els acadèmics i els periodistes.

 

La comparació dels dos casos, i moltes altres coses que passen a una banda i a l’altra de la línia avui imaginària amb que els comunistes separaren Europa, suggereix que l’ambient és més respirable a la meitat oriental del continent per als que ens passa amb lo woke com a les feministes espanyoles amb la talla treinta y ocho.

 

Jo visc a Bucarest i ho puc confirmar. Encara que Romania no sigui part de l’aliança conservadora de Visegrad (seran il·liberals, però ja voldríem a Espanya els seus resultats en economia, vacunació i gestió del virus), aquestes societats han patit més fa menys temps, i no estan tan malcriades com per creure’s tots els romanços dels pijos de les dues costes que s’avorreixen a Amèrica.

“A genollons a genollons s’esgarren els pantalons. Per què he de demanar perdó agenollat pel racisme, si mai he tractat malament un negre?”

Aquest escepticisme cap a les teories dissolvents amb què ara es disfressa el totalitarisme de sempre s’explica també, és clar, per haver conegut el comunisme. Jo sóc un gran partidari de l’anècdota per explicar les coses. Fa poc vaig conèixer a Pavel Susara, un escriptor romanès que ha obert el seu museu privat per no haver d’embrutar-se de política progre cada vegada que s’apropa a l’art. 

 

Només d’asseure’m amb ell i servir-me el primer got de tsuica (l’aiguardent de prunes romanès) em va deixar clar que es declarava un enemic jurat d’un neo-marxisme que, amb la complicitat d’una dreta acomplexada davant d’Europa, ja domina bona part de les professions liberals també a Romania.

 

Susara va patir l’any passat un intent de cancel·lació per part de grups feministes que demanaven que se li retirara un premi per un article ple d’exabruptes en el què criticava la passivitat de les feministes davant la viol·lació d’una xica.

 

“On són aquestes conys espatllats … que es passen el dia buscant misògins, seixstes i altres infractors de la correcció política?”, es preguntava Susara, que anomenava aquestes feministes “filles de Hillary [Clinton] i nebodes de Stalin”.

 

Un dels motius de la prevenció de Susara cap als cancel·ladors són les seues experiències de l’era comunista. Al desembre de 1985, quan era museògraf a la ciutat de Calarasi, a la vora del Danubi, Susara va estar present amb el seu amic escriptor Ion Anghel Manastirea al procés públic que el règim havia muntat contra Anghel per una novela realista sobre la fam que passaven els llauradors amb Ceausescu. 

 

En presència del cap de propaganda del Partit, un grup de camperols denunciaren a Anghel per “denigrar els èxits” del socialisme atribuint-los un llenguatge vulgar que, segons els feien dir els apparatchiks, no havien fet servir mai. (Una de les faltes d’Anghel, per cert, era fer dir als personatges masculins la paraula ‘muiere’, un terme per a dona que els comunistes consideraven intolerablement masclista.)

 

Anghel es va negar a inculpar-se, i ho va pagar amb la degradació a policia ras a la seua feina a la policia de tràfic. Però haver estat present a un d’aquells juís populars on l’acusat havia de seguir el guió i assumir una culpa imaginària ha de ser per força un bon antídot per no doblar el cap davant de la nova policia de la virtut i la moral.

 

Tornant, per acabar, a aquest taking the knee amb el què no traga Visegrad. Els menys catòlics del meu poble (Atzeneta del Maestrat, a la província de Castelló) solien dir de l’anar a missa: a genollons a genollons s’esgarren els pantalons. Per què he de demanar perdó agenollat pel racisme, si mai he tractat malament un negre?

 

 

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Fins quan durarà la festa? | Jordi de la Torre

ElTribú

| 12 abr., 2021

Fins quan durarà la festa? | Jordi de la Torre

12 abr., 2021 |

Jordi de la Torre | @jorditor

Fa uns dies que la policia va esbotzar la porta d’un pis a Madrid perquè sospitava que a dins hi celebraven una festa estant les UCIs com estan. Fa sis mesos que passem les nits sota arrest domiciliari, i nou que ens hem de tapar la cara per sortir al carrer. L’Arcadi Espada s’ha hagut de sentir de tot per qüestionar la història d’assetjament sexual de la regidora Nevenka. Un fiscal del cas de la “manada” de Sabadell també s’ha hagut de sentir coses lletges per haver-li preguntat a la Víctima en persona si estava “segura” d’algunes de les coses que deia i per haver intentat aclarir alguns detalls fàctics de la violació grupal que denunciava. Rociíto ha denunciat uns abusos que la justícia havia desestimat i ha rebut mostres de suport d’altes autoritats. Algú comentava, sobre el cas Rociíto, la distància que a vegades separa la “veritat judicial” de la “veritat real”. No deien el mateix del cas Nevenka. Bé, l’Arcadi sí, suposo. A Minnesota continua el judici contra l’agent de policia Derek Chauvin per la mort de George Floyd. Un dels bufets més prestigiosos i progressistes dels Estats Units treballa amb la fiscalia, sense cobrar, per mirar d’aconseguir la pena més dura possible contra Chauvin. Algú es preguntava a Twitter si calia perdre el temps amb un judici havent-t’hi com hi ha un vídeo dels fets.

“No és fàcil, no encaixa gaire amb la lògica evolutiva que governa el nostre cervell, desenvolupar una adhesió genuïna a valors liberals de naturalesa més aviat procedimental. De fet és una mica misteriós que haguem arribat tan lluny, coneixent-nos.”

La presumpció d’innocència, les garanties processals, els límits a les actuacions policials, la llibertat d’expressió, l’abolicionisme penal, potser servien quan no acabàvem de confiar en els que manaven. Però ara que manem nosaltres i hem fet lleis bones, que protegeixen la Dona i les UCIs dels hospitals, vols dir que hem d’acceptar totes aquestes traves profilàctiques?  Hem de deixar que continuï la festa al pis de Madrid, estant les UCIs com estan, només perquè la policia no porta no sé quin paper del jutge? I que la noia de Sabadell hagi de tornar a explicar tots els detalls de la violació que diu que va patir i respondre preguntes impertinents? I d’acord que a vegades hem dit que la presó és un instrument obsolet, però ara que hi podem tancar els dolents de veritat (principalment homes condemnats per delictes sexuals, polítics i empresaris corruptes i policies que maten negres), ens hem de seguir prenent seriosament la idea que la presó és una eina d’opressió i que hem d’explorar alternatives?

 

La resposta no és gens òbvia. Bé, per mi sí que ho és perquè sóc un liberal fanàtic des de petit, però amb els anys i l’exposició (generalment involuntària) a altres formes de vida he anat aprenent que el meu cas no és representatiu. No és fàcil, no encaixa gaire amb la lògica evolutiva que governa el nostre cervell, desenvolupar una adhesió genuïna a valors liberals de naturalesa més aviat procedimental. De fet és una mica misteriós que haguem arribat tan lluny, coneixent-nos. Però no sabem fins quan durarà la festa, com il·lustra molt gràficament la porta que la policia va rebentar a Madrid.

 

Amb la pandèmia, però també amb altres coses com el descobriment de la Dona com a font de veritat absoluta, anem veient que el consens liberal és fràgil, de fet suposo que sempre ha estat més aviat de cartró pedra. Va funcionant mentre no interfereix en autèntics consensos substantius sobre com fer el bé. Però pateix quan topa amb coses serioses i que no admeten dubte moral com una festa en temps del Covid, una dona que diu que l’han violada, Vox, Trump, o un vídeo d’un policia amb el genoll al coll d’un negre.

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Sense un gra de sal #3 | Claudio

ElTribú

| 11 abr., 2021

Sense un gra de sal #3 | Claudio

11 abr., 2021 |

@clorgu

“Dandysme. Qu’est-ce que l’homme supérieur ? Ce n’est pas le spécialiste. C’est l’homme de loisir et d’éducation générale. Etre riche et aimer le travail”. Baudelaire, Mon cœur mis à nu, 1864.

 

 

In a democracy in decline, “the old come down to the level of the young; imitating the young, they are overflowing with facility and charm, and that’s so that they won’t seem to be unpleasant or despotic.” Plato, Republic 563a–b.

 

“We are now no longer faced with foreign cultures that wish to imitate us and to become like us, but rather by cultures that are proud of their differences and ready to mock and discredit the principles and values that we tended to offer them as gifts”. Chantal Delsol, The waning of universalism.

 

“Se le donne sono frivole è perché sono intelligenti a oltranza”, Alda Merini.

 

“My friends & I had long joked, “Gender is a social construct!” every time one of us needed shoring up after a messy encounter with the expectations of the gender-conforming heterosexual world. But without that world, we now added a rueful punchline: “Too bad there’s no more ‘social’!””. Schrödinger’s Trans?

 

In a democracy in decline, “the old come down to the level of the young; imitating the young, they are overflowing with facility and charm, and that’s so that they won’t seem to be unpleasant or despotic.”

Democràcia i modèstia.

 

“A magnanimous man is a man who demands for himself high honors while deserving them. Say a man like Churchill, if he had demanded high honors for himself. But if a man has high honors for himself without deserving them, that is a deplorable case. But there is another case where a man does not demand high honors for himself and he doesn’t deserve high honors. That is not a vicious man. Aristotle says he’s sophron, which in this context we couldn’t translate by a modest man. A magnanimous man is not modest, according to conventional notions of modesty. But if someone has no merits and knows it and acts on it, then he is a modest man. So we see a relativity to the acting human being”.

 

Leo Strauss, seminari sobre la Ètica d’Aristòtil, 1968.

 

“I am not usually accused, even by my friends, of being of a modest or retiring disposition”, Winston Churchill, 1908.

 

“La démocratie, c’est l’exercice social et politique de la modestie”, Albert Camus, Réflexions sur une démocratie sans catéchisme.

 

“En un diàleg es pot guanyar o perdre. El que guanya sap que les seves posicions han sigut reforçades o, almenys, que no han sigut refutades. El que perd sap que les seves posicions són insostenibles i que ha de refer el seu pensament. Però si això és així, qui guanya realment dels dos? Epicur insistia que en un diàleg sempre guanya el derrotat, perquè aprèn més. Cinquena virtut del diàleg: guanya qui perd”.

 

Gregorio Luri, Les virtuts del diàleg.

 

“I am a democrat because I believe in the Fall of Man. I think most people are democrats for the opposite reason. A great deal of democratic enthusiasm descends from the ideas of people like Rousseau, who believed in democracy because they thought mankind so wise and good that everyone deserved a share in the government. The danger of defending democracy on those grounds is that they’re not true. And whenever their weakness is exposed, the people who prefer tyranny make capital out of the exposure. I find that they’re not true without looking further than myself. I don’t deserve a share in governing a hen-roost, much less a nation. Nor do most people — all the people who believe advertisements, and think in catchwords and spread rumours. The real reason for democracy is just the reverse. Mankind is so fallen that no man can be trusted with unchecked power over his fellows. Aristotle said that some people were only fit to be slaves. I do not contradict him. But I reject slavery because I see no men fit to be masters”.

 

C.S. Lewis, Equality, Present Concerns.

 

“If you are a lover of Mankind in the abstract like Walt Whitman, who wished the best for Mankind, you will probably do no harm and might even write good poetry and give pleasure, right?

“Right.”

“If you are a theorist of Mankind like Rousseau or Skinner, who believes he understands man’s brain and in the solitariness of his study or laboratory writes books on the subject, you are also probably harmless and might even contribute to human knowledge, right?”

“Right.”

“But if you put the two together, a lover of Mankind and a theorist of Mankind, what you’ve got now is Robespierre or Stalin or Hitler and the Terror, and millions dead for the good of Mankind. Right?”

“Right,” I say indifferently.

 

Walker Percy, The Thanatos Syndrome, p. 121

 

“But I believe that the new self-determination of man can be saved from destroying itself only by recognizing its own limits in an authoritative traditional framework which upholds it. Tom Paine could proclaim the right of each generation to determine its institutions anew, since the range of his demands was in fact very modest. He unquestioningly accepted the continuity of culture and of the order of prívate property as the framework of self-determination. Today the ideas of Tom Paine can be saved from self-destruction only by a conscious reaffirmation of traditional continuity. Paine’s ideal of unlimited gradual progress can be saved from destruction by revolution only by the kind of traditionalism taught by Paine’s opponent, Edmund Burke”.

 

Michael Polanyi, The Tacit Dimension, 1966.

 

 

 

Si voleu veure més seccions com aquesta, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

El locutori | Gregorio Luri

ElTribú

| 10 abr., 2021

El locutori | Gregorio Luri

10 abr., 2021 |

Gregorio Luri | @GregorioLuri

Diccionari capciós, esbiaixat i capritxós de la meva filosofia.

 

Abelard i Eloïsa

 

Començar aquest diccionari amb un filòsof emasculat bé podria semblar un atemptat a l’eros filosòfic. Però també pot interpretar aquest començament com un suport a la vella tesi dels mitòlegs grecs: “Al principi era Eros”. El que va posar en marxa Eros amb la relació amorosa d’Abelard i Eloïsa va ser, a curt terme, una història humana complexa que es recull a la Historia Calamitatum mearum, que Abelard va començar a redactar l’endemà de la seva castració, que es troba disponible per a qui vulgui llegir-la. A llarg terme, Eros va esperonar Rousseau per escriure Julie ou la Nouvelle Héloïse, una de les fonts d’inspiració del romanticisme, perquè l’Esperit bufa com vol i crea relats unint com li ve de gust els fils solts de les més diverses històries.

 

A la Historia Calamitatum mearum trobem també una confessió filosòfica rellevant d’Abelard: “Vaig començar explicant a les meves classes el fonament mateix de la nostra fe amb arguments trets de la raó humana. Per a això vaig compondre un tractat de teologia destinat als estudiants amb el títol De la Unitat i de la Trinitat divina. El vaig compondre a requeriment dels alumnes mateixos que em demanaven raons humanes i filosòfiques. “Raons i no paraules”, em deien. “És superflu proferir paraules”, continuaven dient, “si no es comprenen. Ni es pot creure res si abans no s’entén. I és ridícul que algú prediqui el que ni ell mateix entén i que els mateixos als que ensenya no puguin entendre-ho”. El llibre va acabar a la foguera, suposant, de fet, la segona emasculació d’Abelard.

 

Però a mi el que veritablement m’interessa d’Abelard -sense menystenir cap dels seus patiments-, no és res del que ell va dir o fer, sinó la breu descripció psicològica que li fa Bernat de Claravall en una de les seves cartes: “homo sibi dissimilis”. És a dir: era un home diferent de si mateix. I en aquestes parques paraules trobo jo el primer pas de l’antropologia filosòfica. Jo -psicològicament- m’hi reconec.

“Començar aquest diccionari amb un filòsof emasculat bé podria semblar un atemptat a l’eros filosòfic. Però també pot interpretar aquest començament com un suport a la vella tesi dels mitòlegs grecs: ‘Al principi era Eros’.”

Absolut

 

Si es vol entendre alguna cosa d’això tan gran que es coneix amb el nom de “absolut” cal acudir a Hegel i a Melville. Jo aconsellaria anar primer a Hegel per preparar-se com cal la lectura de Moby Dick i trobar-se així en condicions de percebre l’absolut com el que sempre hi és, aguaitant, proper, terrible, misteriós i ineludible.

 

Acadèmia

 

Si els filòsofs professionals no s’haguessin precipitat a elevar Sòcrates als altars, convertint-lo en el sant patró del gremi, estarien en millors condicions per comprendre per què va ser acusat de pervertir els joves d’Atenes i, especialment, per nodrir la sospita que Plató es va veure a si mateix com un d’aquests joves pervertits. Potser va ser per amagar la seva perversió pel que Plató va retirar la filosofia de l’àgora i la va recloure a l’Acadèmia. L’Acadèmia és la filosofia en retirada.

 

Alguna cosa així ens suggereix Joan de Salisbury al seu Policraticus. Plató, diu, va voler fundar l’Acadèmia en un lloc molt allunyat d’Atenes en el qual hi havia freqüents sacsejades de terra, perquè els filòsofs tinguessin sempre por i així ser modestos i, per tant, aptes per a la saviesa. Possiblement Joan de Salisbury es basa a l’Adversus Iovinianum de Jerònim, on llegim que Plató va triar per a la seva escola un lloc pestilent, perquè així, els seus deixebles, ocupats en protegir-se de la malaltia, controlarien els ardors de la carn i es dedicarien exclusivament als de l’intel·lecte. Aquesta versió es troba també a la Historia Calamitatum mearum d’Abelard (que no sé jo si en aquest cas es el més fiable dels testimonis). Els mites tenen l’avantatge que ens permeten triar, als qui anem fluixos de fe, d’entre diverses versions, la que més ens interessa. Em quedo amb la del Policraticus.

 

Sento defraudar alguns, però l’Acadèmia de Plató no tenia res a veure amb una sauna gai i no nego, amb això, que una sauna no pugui ser un bon lloc per a filosofar. Per començar, l’Acadèmia era una institució oberta també a les dones. Coneixem el nom de dues d’elles: Lastenia de Mantinea i Asiotea de Fliunte. I, pel que sembla, van provocar més d’un ardor eròtic.

 

Per Epícrates, un autor de la comèdia mitjana, sabem que l’Acadèmia era bàsicament un parc en el qual Plató, Espeusip i Menedem exercien de professors ensenyant els joves a practicar la “diairesis”, és a dir, la classificació natural de les coses, preferentment animals i plantes, segons el seu gènere i la seva espècie. La classificació culminava amb una definició. Un cop plantejada la qüestió “què és una carabassa?” (és l’exemple que posa Epícrates), els joves meditaven en silenci fins que un d’ells s’alçava per proposar una resposta que era debatuda entre tots.

 

Això de meditar en silenci abans de contestar és una cosa que avui està molt oblidada als centres educatius. Als nostres dies sembla molt més innovador esperonar el que Hegel anomenava “la impaciència de l’opinió”. La recerca de definicions tampoc sembla gaire moderna. És més motivador desconstruir-ne.

 

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

El Tribunal #6 | amb Javier Borràs Arumí

ElTribú

| 9 abr., 2021

El Tribunal #6 | amb Javier Borràs Arumí

9 abr., 2021 |

Javier Borràs Arumí | @jborrasarumi

Tractats, boicots i democràcia. La Xina existeix, i això té uns riscos.

 

 

Si voleu veure més continguts com aquests, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Junts, l'oposició artròpode | Oriol Vidal-Barraquer

ElTribú

| 9 abr., 2021

Junts, l'oposició artròpode | Oriol Vidal-Barraquer

9 abr., 2021 |

Oriol Vidal-Barraquer | @oriolvbc

Els partits independentistes estan negociant la configuració del proper govern de la Generalitat i diuen que el principal escull entre ERC i Junts és el paper que ha de tenir el Consell per la República en el lideratge del procés independentista (sic). Enmig d’aquesta situació, el Consell per la República ha decidit treure a la llum la seva identitat digital. Una espècie de carnet de soci -amb un cost de 12 €- que a hores d’ara permet fer-se subscriptor de Vilaweb i poca cosa més. Suposo que en veure la iniciativa, els negociadors d’Esquerra s’hauran prostrat als peus dels de Junts davant d’aquesta evidència de la utilitat de l’associació amb seu social al domicili del president a l’exili i que l’acord és imminent. 

 

(Per cert, a Google Street View la casa de la República surt difuminada, com si es tractés d’uns impúdics mugrons femenins a Instagram. No en sé el motiu…)

 

Les negociacions entre els neo-convergents i els de Puigdemont -no, no m’he equivocat- deuen ser entretingudes. Com si es tractés d’un acudit ens podríem preguntar què passa si poses un exmilitant d’Iniciativa, una doctora en economia per Harvard, un buròcrata convergent, un activista indepe-de-tota-la-vida i una exdiputada al Congrés en una habitació? Doncs que tens l’equip negociador de Junts: Jordi Sánchez, Elsa Artadi, Josep Rius, Francesc de Dalmases i Míriam Nogueras son qui negocia la investidura en nom del partit de Borràs i Puigdemont. Els planyo.  

 

Els planyo perquè segueixo sense entendre què tenen en comú més enllà de no ser d’Esquerra Republicana i d’haver de respondre davant una munió de persones amb sou públic que deuen estar nervioses per saber què serà d’elles en els propers quatre anys. 

 

Enmig d’aquest sidral negociador comencen a sonar uns cants de sirena respecte la possibilitat que Junts investeixi Aragonès i es quedi a l’oposició. La proposta, si és que arriba a tal, sembla que és ben vista per un seguit de gent que -com jo- comparteixen la necessitat que Catalunya i el Sobiranisme disposin d’una força política de centre-dreta. Una força que sigui capaç de defensar posicionaments ideològics propis més enllà d’immolar-se penjant pancartes i assenyalar les tebiors indepes dels altres. Al cap i a la fi, si Junts quedés a l’oposició d’un govern investit amb els vots de la ultra-esquerra cupaire, part dels elements de xoc haurien de ser ideològics, oi?

“Com si es tractés d’un acudit ens podríem preguntar què passa si poses un exmilitant d’Iniciativa, una doctora en economia per Harvard, un buròcrata convergent, un activista indepe-de-tota-la-vida i una exdiputada al Congrés en una habitació?”

Em sembla una esperança profundament il·lusa. En primer lloc per la seva poca possibilitat d’esdevenir real. Potser m’equivoco, però em sorprendria que un partit que supera les seves profundes inconsistències internes com un artròpode -amb un exoesquelet de càrrecs i nòmines- renunciés a allò que el manté dempeus. 

 

Perquè com sinó s’aguanta un partit on hi conviuen liberals à la Canadell, gent profundament d’esquerres (i anti-convergent) com Aurora Madaula, neo-pragmàtics com Alonso-Cuevillas, rapsodes de la turbo-independència i la dignitat com la presidenta Borràs i una munió d’ex-convergents desorientats? Doncs via nòmina. En la nostra política, els bitllets són la millor mordassa per silenciar divergències i la millor massilla per tapar esquerdes. 

 

I és precisament aquesta inconsistència interna de Junts la que em fa pensar que encara que estigués a l’oposició seria incapaç de qüestionar les polítiques esquerranoses del nou govern. En seria incapaç més enllà d’algun twit de l’ala més convergent i el silenci còmplice dels que dins de Junts tenen somnis humits amb les propostes de l’acord amb la CUP. 

 

Estic convençut que en la intimitat part de l’equip negociador es posa les mans al cap amb la Renda Bàsica Universal, literalment impagable; amb l’atac gratuït i dogmàtic a l’escola concertada; amb la voluntat d’hiper-regulació de la vida econòmica; amb les propostes de fiscalitat expansiva; o amb el silenci en relació a la necessitat de tenir una administració professionalitzada més àgil i flexible. El problema és que en entrevistes, platós, declaracions i comunicats, les divergències no són aquestes sinó l’orgull ferit per l’acord amb la CUP i les vies de “confrontació amb l’Estat”. 

 

Mirin, jo ja he assumit que els propers 4 anys Catalunya seguirà tenint un govern d’esquerres que no ajudarà a generar les condicions necessàries per abordar els reptes globals als que ens enfrontem. El que realment em preocupa és que en el debat polític a casa nostra no hi hagi algú que defensi, en català i des de la catalanitat, que collar la llibertat i pujar els impostos no és la resposta a tots els mals. Les persones de bona voluntat poden esperar que aquest paper el faci Junts, però si m’ho permeten, l’esperança els durarà menys que la República. 

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Colombià | Salvador Sostres

ElTribú

| 8 abr., 2021

Colombià | Salvador Sostres

8 abr., 2021 |

Salvador Sostres | @sostresarticulo

L’accent colombià és el que més m’agrada perquè és el que millor expressa indignació pel que ja tothom sabia que no podia sortir bé. Els colombians tenen les paraules més extraordinàries per acompanyar el desastre i la cort de sentiments que el desastre comporta. Hi ha un caràcter, hi ha una entonació, hi ha un deix i unes paraules que estan perfectament pensades per al cop, l’atracament, la trama delictiva elaborada, l’assassinat, de manera que ho diuen tan bé i el so del que et diuen et sembla tant la teva mascarada, que en l’acció, els malfactors et semblen els bons i el agents de la llei que intenten aturar-los et fan nosa.

 

Jo, a partir d’ara, les coses que vulgui dir i que em creguin, les diré en colombià. No en l’accent, que no és el meu, ni en les paraules folklòriques, que no m’han agradat mai, sinó en el to i en els girs, en la contundència, en una manera de mirar l’abisme que et fa resultar molt creïble i els que et creuen no saben que podries ser a cinc minuts de l’estimball. Hi ha una fatalitat que es transmet millor que de qualsevol manera en colombià, un colombià incisiu, letal, malcarat i alhora amb un humor sobre ell mateix que no fa riure exactament, però que posa del bon humor que ens posem les persones intel·ligents quan una demostració de talent ens impressiona.

 

Jo de fet les coses ja he començat a dir-les en colombià en privat, i veig que la meva filla em mira estrany i alguns cambrers de confiança, però fan el que dic, i ho fan ràpid, i ho fan bé, i no se senten exactament insultats però sí posats davant d’un repte que no poden eludir, i és ben bé que l’atenen i no em fan esperar.

 

Tots els colombians que històricament han parlat com jo ara he començat a parlar han acabat abatuts per la Policia o extraditats als Estats Units. Vull dir que suposo que jo no trigaré gaire, tampoc, a conèixer un d’aquests dos destins. La vida és breu d’altra banda, i s’ha d’aprofitar. Parlar colombià és aprofitar tant la vida que de fet no passa res si mors alguns anys abans.

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

El valor de mil paraules | Ferran Caballero

ElTribú

| 7 abr., 2021

El valor de mil paraules | Ferran Caballero

7 abr., 2021 |

Ferran Caballero | @ferrancab

En una democràcia representativa tothom està obligat a fer teatre, però només alguns estan condemnats a no poder dissimular-ho. No perquè no en siguin capaços, sinó perquè no s’ho poden permetre. Perquè han portat la ficció tan lluny que el pes de la realitat i de les responsabilitats que comporta se’ls faria insuportable. Per això han de deixar clar que lo seu és ficció, perquè han après que només així poden evitar que se’ls exigeixi que responguin dels seus actes i discursos. Per això encallen les negociacions per fer govern, perquè van del que fan i no poden dir-nos i del que poden dir-nos però no poden fer. Perquè van de diners, i els polítics no parlen dels diners que no ens poden prometre, i perquè van de les coses del procés, de les que parlen molt precisament perquè no hi ha res a fer. 

 

També per això han apartat Cuevillas. Admetent, de forma sorprenentment explícita, que ells sí que volen fer teatre i declaracions simbòliques i que no pensen tolerar que ningú posi en dubte ni la seriositat de la seva ficció ni que això és el que toca fer perquè no queda res més. Aquest havia de ser el to de la legislatura i aquest és el to que tindrà. I serà així fins i tot si a Junts al final no li surt bé el farol, o fins i tot si al final no era un farol i comencen a flirtejar amb la idea d’allargar la seva oposició a la realitat fent d’oposició al Parlament. Aquest és l’únic to que de moment poden oferir a la legislatura i a la política catalana.

 

Per això sembla que les negociacions només posin nerviosos els qui esperen començar a cobrar o els qui ja cobren per fingir interès. Tota la resta sembla passar-s’ho la mar de bé lluitant contra el feixisme, perquè comprometre’s amb les grans causes de la humanitat, ho deuen haver après d’Ada Colau, eximeig de qualsevol compromís amb les petites i miserables causes de Catalunya i dels catalans. I per això fan veure que lluiten contra el feixisme com feien veure que lluitaven per la independència de Catalunya. De la mateixa manera i amb el mateix discurs, perquè aquests són, de fet, dos moments de la mateixa farsa. Així ho feia aquella jove diputada d’Esquerra, tres voltes ridícula, asseguda tota sola i tossudament alçant un paperet per plantar cara el feixisme. I així ho feia Junts pocs dies després, perquè en això tampoc poden ser menys, fent el paperina amb el logo d’Acció antifeixista dels Països Catalans. Convergents d’extrema esquerra que criden no passaran! per fer-nos creure que ja han passat. Tots els paperets que calgui per dissimular el paperot. Perquè l’única manera que una imatge valgui més de mil paraules és que les paraules ja no valguin res. Les úniques que encara volen dir alguna cosa, perquè prometen i comprometen, paraules com DUI o Referèndum, aquestes ja no s’atreveixen a pronunciar-les. I les que més diuen són les que menys volen dir. 

“Convergents d’extrema esquerra que criden no passaran! per fer-nos creure que ja han passat. Tots els paperets que calgui per dissimular el paperot. Perquè l’única manera que una imatge valgui més de mil paraules és que les paraules ja no valguin res.”

La lliuta contra el masclime, que és central, i contra tots els mals en general, que es resumeix en la lluita contra el feixisme i l’extrema dreta, per exemple. Això ja només vol dir fer el numeret cada cop que es creuin amb un diputat de Vox. I això demostra, una vegada més, els efectes perversos de la seva hipocresia. Els partits d’esquerres i els partits d’aquest govern fantasma (passat, present i futur) estan encaparrats en convertir Vox en l’únic tema de la legislatura. I ells mateixos, els que deien que el millor era ignorar-lo, segueixen fent, com van fer durant tota la campanya, just el contrari del que prometen. Mentre declaren que lluitaran contra el feixisme no donant-li cap poder ni protagonisme, es passen el dia insultant-lo i convulsionant com orangutans epilèptics cada cop que veuen algú de Vox.

 

Mentre ens adverteixen dels perills del feixisme que ve, són ells mateixos els qui imposen, per activa i per passiva, el toc de queda, les mascaretes al carrer, a la platja i si no us porteu bé fins i tot a casa i sota la dutxa. S’han carregat la llibertat de moviment, de reunió i la inviolabilitat del domicili. I segueixen dedicant tot el temps i tota la força que els deixa lliures la lluita contra el feixisme a fomentar la por al virus i a la policia i la obediència cega a les seves capricioses i arbitràries mesures. És a dir, l’autoritarisme. Un autoritarisme que no neix de la pretensió de substituir la democràcia liberal per una dictadura militar sinó del fet d’anar-se acostumant, amb gran naturalitat i un punt d’ingenuitat, a fer servir el xantatge moral, la por als veïns i a l’autoritat, la criminialització de la dissidència i la promesa de protecció i de cura, física i mental, per silenciar la crítica al poder precisament quan aquest s’exerceix de forma més arbitraria i ineficaç.

 

Els nostres polítics juguen a ser antifeixistes de la mateixa manera com diu Bruno Maçaes que els millennials juguen a ser socialistes, com si la història fos una lluita pel control de la producció de mems. I amb la mateixa il·lusió que res del que facin tindrà cap impacte sobre una realitat de la que ja s’encarreguen els virus xinesos i els fons de rescat europeus. Els antics revolucionaris podien ser escarmentats per la realitat perquè estaven disposats a enfrontar-s’hi, per canviar-la o per morir en l’intent. Però en la nostra teatrocràcia, en canvi, vivim com si el fet de passar-se el dia lluitant contra el franquisme i fent retuits de cites de Lenin no tingués cap efecte sobre la realitat. I això, que tant lamenten els suposats revolucionaris, és a la vegada un trist consol pels liberals i els conservadors. Si comparem les tonteries que fan amb les barbaritats que prometen, per força ens ha de semblar que no n’hi ha per tant. Perquè si aquest autoritarisme no ha d’acabar en una dictadura militar, tampoc ens ha de costar tant resignar-nos a una llarga i lenta decadència que ens faci cada dia una mica més pobres i una mica menys lliures.

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Bomberes i doctores | Elena García Dalmau

ElTribú

| 5 abr., 2021

Bomberes i doctores | Elena García Dalmau

5 abr., 2021 |

Elena García Dalmau | @__dalmau

Des que alguns sectors socials van començar a reivindicar l’ús de formes de llenguatge «no discriminatòries» hem vist com la llengua ha començat a ocupar un lloc central als debats públics. Durant aquesta última dècada, i especialment durant els últims anys, hem pogut observar com el rebuig del masculí genèric i l’ús de formes alternatives per expressar la neutralitat de gènere, com el desdoblament o l’ús de la «x», han passat de ser un fenomen aïllat i amb poca repercussió a ser pràcticament un requisit formal en l’àmbit públic. Que les llengües canvien amb el temps i que no hi ha res de més natural que les modificacions històriques que experimenten és innegable. Però hem de ser conscients que el que estem presenciant no és un procés de transformació natural de la llengua, sinó les conseqüències d’una politització excessiva i injustificada del llenguatge.

 

Una de les proves que tot sovint ha fet servir un determinat feminisme per assenyalar la suposada opressió sistemàtica que produeix el llenguatge consisteix a demanar un grup de nens que dibuixin un conjunt de professions que han estat històricament masculines. Els diuen: «dibuixeu bombers i doctors». I els nens dibuixen. I dibuixen homes, és clar. Aleshores, els diuen «dibuixeu bombers i bomberes, doctors i doctores» i tot esdevé la culminació de la diversitat sexual i de gènere i tothom està content perquè han identificat que la solució als rols de gènere es troba en un simplíssim procés de modificació lingüística.

 

Però a la vida les coses mai no són tan fàcils com ho semblen i si creuem el canal de la Mànega i visitem les escoles dels nostres veïns i fem exactament el mateix experiment els resultats no canvien. L’anglès és una llengua que no té flexió de gènere (fora de casos molt concrets, com els pronoms personals) i per dir «bomberes» i «doctores» fa servir el mateix terme que per «bombers» i «doctors» i no hi ha cap matís a la llengua que pugui portar els nens a relacionar el gènere de la paraula amb el gènere de la figura que dibuixen i ells segueixen dibuixant homes.

“El llenguatge no és l’origen de cap discriminació, ni el mitjà que ha fet servir cap sistema d’opressió per imposar uns individus per sobre els altres. El llenguatge s’ha conformat com l’únic instrument a través de tots els temps i els espais que hem pogut fer servir per expressar la nostra llibertat”

El que demostra aquest experiment és que determinats aspectes de la llengua no incideixen tant com ens pensem en la nostra concepció del món. A les llengües hi ha uns nivells que considerem més influenciats pel món que ens envolta i d’altres que són encara per a nosaltres d’un origen incert, que els qui es dediquen a la recerca científica del llenguatge intenten desvetllar. Que les societats que no coneixien l’Amazones no tinguessin cap paraula per referir-se a les milers d’espècies d’aus que hi viuen reflecteix una realitat social concreta. Que hi ha paraules que en femení tenen una connotació negativa que no tenen en masculí reflecteix una realitat social concreta. Que la forma neutra i masculina coincideixin o no en una llengua, en canvi, no configura que la naturalesa del sistema sigui o no discriminatòria, de la mateixa manera que la presència o absència de determinats sons o la posició en què trobem els verbs a les oracions no són símptoma de cap exclusió social. Si fos cert que la terminació de les paraules configura la nostra visió del món, quan penséssim en «les autoritats» o en «les forces armades» tots imaginaríem en primer lloc i sense forçar-ho dones fent discursos o vestides amb uniformes, pilotant avionetes i conduint tancs. Si fos cert que la terminació de les paraules configura la nostra visió del món, la societat anglesa viuria a anys llum de la nostra i ningú no és tan mesquí ni ignorant com per afirmar que la situació de la dona allà hagi estat gaire més favorable al llarg de la història que no pas aquí.

 

És un altre símptoma de la nostra època i del nostre estimat país que dediquem temps, espais i diners a debats estèrils en comptes d’invertir-los en polítiques reals i veritablement influents. Si a Catalunya la solució la busquem al llenguatge, a Anglaterra prenen la iniciativa i, en comptes d’ensenyar-los lliçons de morfologia, porten als nens bomberes i doctores per tal que els expliquin que poden fer tot allò que vulguin.

 

Potser, com a ciutadans crítics que som, hauríem de plantejar-nos també qui emet els enunciats contra el llenguatge i –sense pecar d’una idealització absurda del món acadèmic– adonar-nos-en que la majoria d’especialistes aporten arguments empírics que s’oposen a aquesta transformació artificiosa de la llengua. Si bé és cert que el nostre coneixement inconscient del llenguatge com a parlants natius és d’una profunditat fascinant, un discurs revolucionari no pot fonamentar-se en els paranys pseudocientífics de quatre periodistis, escriptoris i activistis. Hi ha un abisme entre el saber pràctic que ens permet comunicar-nos sense pensar-hi gaire i assumir que es pot fer una crítica a la llengua que tot i ser instintivament comprensible s’ha demostrat empíricament falsa.

 

Com explica la Maria Carme Junyent, assumir que el patriarcat és qui té el domini del llenguatge implica entendre que els homes posseeixen «un poder que no tenen». El llenguatge no és l’origen de cap discriminació, ni el mitjà que ha fet servir cap sistema d’opressió per imposar uns individus per sobre els altres. El llenguatge s’ha conformat com l’únic instrument a través de tots els temps i els espais que hem pogut fer servir per expressar la nostra llibertat.

 

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Sense un gra de sal #2 | Claudio

ElTribú

| 4 abr., 2021

Sense un gra de sal #2 | Claudio

4 abr., 2021 |

“I’ve seen the next generation- perhaps it’s just as well if the whole thing ends right here.”, Groucho Marx

 

“Le conservateur c’est quelqu’un qui pense que tout a des limites. Même la liberté.”

“Le populisme c’est du conservatisme qui n’ose pas à se dire.”, Chantal Delsol

 

“You found it offensive? I found it funny. That’s why I’m happier than you”, Ricky Gervais

 

“Three articles of Civil Service: it takes longer to do things quickly; it is more expensive to do them cheaply; it is more democratic to do them in secret.”, Sir Humphrey Appleby

 

“Les pays de l’Union européenne ne veulent plus de cette liberté ni de cette responsabilité. Ils chérissent leur impuissance car elle garantit leur innocence.”, Pierre Manent, Le Figaro Magazine

 

“A los artistas hay que cerrarles y prohibirles por completo las puertas que quieran atravesar. No se les debe dar nada, sino ponerlos en la calle.”, Thomas Bernhardt

 

“I’ve seen the next generation- perhaps it’s just as well if the whole thing ends right here.”

 

Sobre la traició:

 

 

England begging Poland for forgiveness for selling them to Stalin in Yalta in 1945:

 

“La trahison est une question de dates”, André Thérive, Essai sur les trahisons.

 

“In the 20th Century, treason became a vocation whose modern form was specifically the treason of ideas.”, Whittaker Chambers.

 

“Je songe à la réplique du général Malet – inspirateur en 1812 de la Conjuration contre Napoléon – aux juges qui l’intorregeaient sur ses complices: ‘Vous et toute la France si j’avais reussi.'”,  Gustave Thibon, Au soir de ma vie.

 

“Alcibiades had to balance, and he owed his power to the fact that there were these opponents — Tisssphernes and Athens. Tissaphernes had to remain anti-Athenian to some extent, otherwise it would have led to a simple Athenian victory and. then no longer need for Alcibiades. .And that I think is the general character of Tissaphernes’ policy just as in intra-Athenians affairs the same. The Oligarchs can’t use him, and the democrats can’t use him, but as long as the oligarchs and the democrats are in a conflict Alcibiades is necessary. One could say he thrives en discord. But this has also its other side. Because he thrives on discord, he is a mediator — a man who brings about mediate, moderate solutions. We see here the connection between very selfish motives and very sensible political solutions.” Leo Strauss, seminari sobre Tucídides, 1962

 

“Una vegada, per exemple, en un exercici de lluita, sentint-se premut, per tal de no caure acostà a la seva boca els braons del que l’estrenyia, i els mossegà com si volgués menjar-se’ls. L’altre, deixant anar la presa, exclamà: ‘Alcibíades, mossegues com les dones!’. ‘No, replicà ell, com els lleons!'”, Plutarc, Vides Paral·leles, Alcibíades, II, 2 (trad. Carles Riba)

 

 

 

Si voleu veure més seccions com aquesta, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Algoritmes, matemàtiques i societat | Sílvia Casacuberta

ElTribú

| 3 abr., 2021

Algoritmes, matemàtiques i societat | Sílvia Casacuberta

3 abr., 2021 |

Sílvia Casacuberta | @SiCaPu

El premi Abel d’aquest any —considerat el més prestigiós en l’àmbit de les matemàtiques, ja que no n’existeix un premi Nobel— ha estat concedit als investigadors László Lovász i Avi Wigderson. La sorpresa d’enguany és, però, que la seva recerca no s’emmarca dins de la matemàtica “clàssica”, sinó que és pionera en el camp de la informàtica teòrica.

 

Què és la informàtica teòrica?

 

La informàtica teòrica té un gran impacte en el nostre dia a dia: des de la criptografia que ens permet comunicar-nos i fer pagaments online de manera segura, passant pels algoritmes que troben les rutes més ràpides a Google maps, fins a la intel·ligència artificial que ens recomana anuncis personalitzats a les xarxes.

 

En poques paraules, la informàtica teòrica consisteix en el tractament matemàtic de la informàtica. Quan pensem en informàtica, segur que el primer que ens imaginem és un ordinador. Però, què en té, de matemàtic, un objecte tan pràctic com un ordinador? Precisament el que ens interessa és definir rigorosament el que pot fer aquesta màquina sense haver de considerar les seves característiques físiques. Imaginem-nos el següent problema: volem ordenar de petit a gran els n nombres d’una llista. Un possible algoritme (pensem-lo com una recepta de cuina) per a solucionar aquest problema consisteix en col·locar-nos al principi de la llista, mirar el primer parell de nombres, i intercanviar-los si no estan ordenats. A continuació mirem la següent parella, intercanviem els dos nombres si no estan ordenats, i repetim aquest procés fins arribar al final de la llista. Aleshores tornem al principi de la llista, i repetim els passos anteriors successivament fins que la llista estigui ordenada.

 

Quant tarda aquest algoritme? En el millor cas, la llista ja està ordenada, i per tant només hem de fer una passada a la llista. Aleshores això costaria n operacions. En el pitjor cas, la llista està ordenada a l’inrevés (de gran a petit), i per tant haurem de fer n passades per la llista de llargària n. Per tant, el total és de n2 operacions. El que és rellevant, com hem dit, és que ara podem parlar de la complexitat d’aquest algoritme (de fet, anomenat bubble sort) sense haver de pensar en ordinadors.

 

Aquest seria un exemple senzill per entrar en el món de la complexitat dels algoritmes, però a partir d’aquesta formalització matemàtica podem obtenir resultats gairebé màgics. Per exemple, considerem el problema següent: donat un programa d’ordinador, volem decidir si el programa finalitzarà en algun moment o si continuarà executant-se per sempre. Ja va ser Alan Turing el 1936 qui va demostrar que un algoritme que solucioni aquest problema no pot existir. La màgia, precisament, és que podem demostrar que tal algoritme no existirà mai, independentment del progrés del hardware dels ordinadors.

“La informàtica teòrica té un gran impacte en el nostre dia a dia: des de la criptografia que ens permet comunicar-nos i fer pagaments online de manera segura, passant pels algoritmes que troben les rutes més ràpides a Google maps, fins a la intel·ligència artificial que ens recomana anuncis personalitzats a les xarxes”

P vs NP i la criptografia

 

El problema probablement més famós de la informàtica teòrica és el de P vs NP. De fet, és un dels 7 problemes del mil·lenni, i per tant qui el solucioni s’endurà un milió de dòlars per part del Clay Mathematics Institute. Direm que un problema pertany a P si existeix un algoritme que el solucioni “ràpidament”. D’altra banda, un problema pertany a NP si, donada una possible solució del problema, podem verificar “ràpidament” que la solució és correcta. Per exemple, actualment no coneixem cap algoritme per factoritzar nombres ràpidament (per tant, no sabem si “factoritzar” pertany a P o no). Tanmateix, si algú diu “els factors primers de X són A, B, i C”, simplement podem multiplicar A per B per C i mirar si dona X, i això sí que ho podem fer ràpidament (per tant, “factoritzar” pertany a NP). La gran pregunta de la informàtica teòrica és si P és igual a NP; és a dir, si les dues classes contenen els mateixos problemes.

 

Precisament gran part de la criptografia moderna (un altre camp molt important de la informàtica teòrica, i en la qual tant Lovász com Wigderson han contribuït) es basa en el fet que no coneixem cap algoritme per a factoritzar nombres ràpidament, i podem basar la seguretat de la nostra comunicació diària, des de WhatsApp fins a correus electrònics, en claus que depenen de nombres primers.

 

Intel·ligència artificial

 

El poder no només matemàtic sinó també social dels algoritmes és cada vegada més palpable a causa de l’explosió actual de la intel·ligència artificial. En aquest cas, en comptes de donar la recepta de cuina a l’ordinador, volem que l’ordinador l’aprengui ell mateix a partir d’un “entrenament” amb dades. Per exemple, voldríem trobar un algoritme per al problema següent: donem una imatge a l’ordinador, que pot ser o d’un gos o d’un gat, i l’ordinador ens ha de saber dir si la imatge és un gos o un gat. Com podem definir una successió de passos lògics per arribar a tal conclusió? Sembla molt complicat de fer. En comptes d’això, li donarem a l’ordinador moltes imatges de gossos i de gats, li demanarem què creu que és cada imatge, i el recompensarem o el castigarem en funció de si ho encerta o no. Increïblement, després de l’entrenament, l’ordinador serà capaç (en la majoria dels casos) de saber classificar imatges que no ha vist. La importància de la intel·ligència artificial rau en què aquest mètode el podem aplicar a molts camps diferents, i molt més importants que classificar gats i gossos: des de reconèixer malalties en imatges mèdiques fins a predir pagaments d’hipoteques.

 

El problema, tanmateix, és que actualment els investigadors encara entenen poc per què aquests algoritmes d’intel·ligència artificial funcionen tan bé i quines son exactament les característiques que aprenen durant l’entrenament. En canvi, estem deixant que cada vegada més preguin decisions d’alta importància social. Per aquest motiu, molts informàtics teòrics estan treballant en establir un fonament matemàtic i sòlid per a aquests tipus d’algoritmes. Un cop més, tal com ja van saber veure László Lovász i Avi Wigderson fa 50 anys, les matemàtiques ens ajuden a entendre el món que ens envolta des del poder de l’abstracció.

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Casa meva és casa vostra (o no) | Guillem València

ElTribú

| 2 abr., 2021

Casa meva és casa vostra (o no) | Guillem València

2 abr., 2021 |

Guillem València | @valenciaguillem

L’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona calcula que l’any 2020 més de 130.000 persones van passar a estar en risc de pobresa i la renda mitjana de les llars de l’Àrea Metropolitana de Barcelona es va reduir un 7%. La reducció més intensa de renda, però, l’han patit les famílies del primer decil, les més desafavorides, que han perdut fins a un 18% dels seus ingressos. En aquest context, i vist que res indica que aquest any 2021 l’activitat econòmica remunti als nivells anteriors a la pandèmia, és més important que mai establir els mecanismes necessaris per ajudar les famílies més afectades per la crisi econòmica causada per la resposta a la Covid-19.

 

La capacitat protectora de les administracions, sia via els ERTE, els ajuts als autònoms o la posada en marxa de l’Ingrés Mínim Vital, s’ha demostrat insuficient i erràtica a tal efecte – qui en depèn s’ha hagut d’acostumar (forçosament) als retards i errors en el pagament de les prestacions i a l’estat calamitós de l’administració electrònica amb qui els ciutadans han de bregar per qualsevol sol·licitud. Hem de donar gràcies, però, que la Generalitat hagi abandonat l’infaust sistema en què les ajudes públiques s’assignaven per ordre de sol·licitud, una mena de jocs de la fam a la catalana. 

 

Per principi, servidor és de l’opinió que, quan l’administració es veu desbordada per una crisi inesperada i no pot remeiar tots els efectes de l’empobriment general de la ciutadania, és més important que mai potenciar la capacitat de ciutadans i famílies per complementar els seus ingressos (o compensar la seva reducció o pèrdua). Aquest estiu, de fet, qui tinguin una habitació buida a casa seva podrà llogar-la i gaudir d’aquest nou ingrés. Tarragonins, empordanesos i ebrencs tindran la possibilitat de beneficiar-se del nou Decret de Turisme, aprovat pel Parlament de Catalunya l’estiu passat i que permet compartir -a canvi d’un preu- el domicili habitual com a servei d’allotjament per a terceres persones, fins a trenta-un dies l’any. No és, però, una llar d’ús turístic: l’habitatge no pot dedicar-se únicament al turisme, sinó que l’activitat turística complementa l’ús habitual de residència.

 

Malgrat això, qui tingui la dissort de viure a la ciutat comtal no podrà fer-ho. La Comissió de Govern de l’Ajuntament de Barcelona, encapçalada per l’Excel·lentíssima Senyora Alcaldessa, va acordar aquest gener suspendre totes les llicències i declaracions responsables d’inici d’activitat de llars compartides, prohibint que els barcelonins que ho vulguin o ho necessitin puguin complementar la seva renda llogant aquells espais de la seva llar que no facin servir. En comptes de posar una de les innovacions més interessants de la nova economia digital -rendibilitzar fàcilment recursos ociosos, com una habitació buida- al servei de la ciutadania, l’Ajuntament de Barcelona ha decidit expulsar de la legalitat als barcelonins que vulguin seguir practicant amb deler l’hospedatge de viatgers (Romans 12:13).

“Quan l’administració es veu desbordada per una crisi inesperada i no pot remeiar tots els efectes de l’empobriment general de la ciutadania, és més important que mai potenciar la capacitat de ciutadans i famílies per complementar els seus ingressos (o compensar la seva reducció o pèrdua)”

Janet Sanz, tinent d’alcalde d’Ecologia, Urbanisme, Infraestructures i Mobilitat, que fins fa pocs anys afirmava que –cito literalment– “qui té una casa i lloga una habitació ha de poder fer-ho legalment“, va justificar la prohibició de la llar compartida a Barcelona afirmant que “670.000 cases podrien acollir turistes“, confonent l’oferta potencial amb la demanda i la realitat del mercat. No entraré a valorar en aquestes línies els motius d’aquest canvi d’opinió (vessaran rius de tinta d’aquí a uns anys sobre l’efecte nociu de Casp 43 i l’Observatori DESC a la política catalana) ni l’evident il·legalitat i inconstitucionalitat d’una afectació d’aquesta magnitud al dret a la propietat i a la llibertat d’empresa per via d’un reglament municipal. És més senzill: la decisió del consistori barceloní imposa una restricció absurda que perjudicarà directament als barcelonins, més encara en mig d’una crisi com la que vivim.

 

L’Ajuntament justifica la il·legalització de la llar compartida (mesura sense equivalent entre les capitals europees: totes permeten d’una manera o altra aquesta activitat econòmica) al·legant beneficis que no ho són per a ningú, i perjudicis inexistents. Beneficis que no ho són per ningú perquè quan la meitat de les famílies han perdut ingressos, la resposta de l’administració no pot ser excloure una de les millors opcions per complementar-los. Perjudicis inexistents, també, perquè volen prohibir la llar compartida per protegir “la funció social de l’habitatge i el comerç de barri”, però ignoren que els visitants que fins ara s’hi ha allotjat destinen més del 40% del seu pressupost al comerç local i no desplacen el lloguer residencial (perquè s’aprofita la infraestructura ja existent de la que no se’n fa ús).

 

És incomprensible que, malgrat que una de les reivindicacions fundacionals dels Comuns fos la transformació del model turístic de Barcelona, la política de l’Ajuntament encapçalat per Ada Colau sembli feta, lletra a lletra, per protegir el sector hoteler i expulsar els operadors no professionals del sector turístic – a costa, si cal, dels barcelonins més vulnerables en el moment en què més mal els podia fer.

 

L’acord del Consell de Govern que prohibeix la llar compartida encara s’ha d’aprovar al plenari del Consell Municipal – alguns grups municipals ja s’hi han mostrat en contra, però la suma de Comuns, Socialistes i Esquerra Republicana (que estant al Govern va aprovar el Decret de Turisme que regularitzava la llar compartida) és suficient per tirar endavant una mesura que, si es ratifica, incidirà molt negativament en la seguretat jurídica del règim d’ús de la propietat i perjudicarà els ciutadans i la seva relació amb l’administració.

 

Tot i això, les tres principals forces, juntament amb la resta de grups municipals, tenen una oportunitat d’or per replantejar els termes del debat abans de la votació -ben aviat- al Consell Municipal. Davant d’un fenomen que ja existeix i seguirà existint, la resposta de l’administració ha de ser regular-lo incloent i legitimant totes les parts, tot repartint equitativament drets i obligacions. Lluny dels tòpics que ceguen el debat polític a Catalunya i Barcelona, el moment exigeix adaptar la regulació local per transformar el model turístic de la ciutat i repartir els seus beneficis entre tots els barcelonins. El Decret de Turisme ofereix a l’Ajuntament una molt bona eina per fer-ho: les llars compartides. La desaprofitaran?

 

 

Si voleu llegir més articles com aquest, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Laura d'Aràbia | Miquel Bonet

ElTribú

| 31 març, 2021

Laura d'Aràbia | Miquel Bonet

31 març, 2021 |

Miquel Bonet | @MiquelBonet_

Hi ha una conversa que em té fascinat. La mantenen el príncep àrab Faisal i l’arqueòleg militar T.E. Lawrence, conegut com a Lawrence d’Aràbia, a la pel·lícula que duu aquest mateix nom per títol. Estic bastant content perquè aquests dies de política catalana opiàcia, he aconseguit veure-la—ja té més de cinquanta anys— per primer cop sense adormir-me. El cas és que, en una tenda enmig del desert, el dirigent saudita, estranyat perquè Lawrence li dóna consells contraris als interessos britànics que hauria de defensar, li pregunta: «Vostè és anglès. ¿És que no és fidel a Anglaterra?». Lawrence li hauria pogut contestar que en realitat era gal·lès, però prefereix dir-li que sí que és fidel a Anglaterra, però «entre altres coses».

 

Faisal interpreta aquestes «altres coses» com un cinisme europeu poc avingut amb l’honor i el patriotisme i s’irrita amb el colonialisme romàntic de l’heroi, més preocupat per la seva glòria individual que per la revolució àrab o l’expansionisme britànic: «Cap àrab estima el desert. Ens agrada l’aigua i els arbres verds. No hi ha res al desert i no hi ha cap home que necessiti el no-res». Cal recordar, posats a fer, que les monarquies saudites van acabar abraçant amb fervor el cinisme occidental, sobretot quan van començar a participar en l’explotació dels pous de petroli o del canal de Suez —llavors funcionava i no s’hi varaven vaixells. De fet, aquest cinisme esfèric, aquest regal que Lawrence va portar al Pròxim Orient i que ell expressava de manera artística com a una individualitat nietzscheana arrecerada sota d’interessos geopolítics és en realitat la mateixa naturalesa de la política moderna. La gestió de les «altres coses» és el nucli de la democràcia i té un component personal que no s’ha de perdre de vista.

 

El teatret que hem viscut en els dos intents fracassats de Pere Aragonès per esdevenir president de la Generalitat s’ha de llegir en aquestes coordenades arabesques: les declaracions programàtiques en pro de la llibertat dels pobles i els valors republicans i els moviments de les diverses faccions s’han d’analitzar en funció de l’accés al petroli, que a Catalunya es troben en determinades conselleries amb grans pressupostos, com ara Salut, o en la CCMA, que és un pou sense fons que a més d’una estructura inflada i atrofiada encara permet controlar el pensament de la tribu.

“Les declaracions programàtiques en pro de la llibertat dels pobles i els valors republicans i els moviments de les diverses faccions s’han d’analitzar en funció de l’accés al petroli, que a Catalunya es troben en determinades conselleries amb grans pressupostos, com ara Salut, o en la CCMA, que és un pou sense fons que a més d’una estructura inflada i atrofiada encara permet controlar el pensament de la tribu”

I, entre «les altres coses», també hi ha hagut un component no menyspreable de gestió d’egos. Com en el cas de Lawrence, l’empenta de Laura d’Aràbia ha servit a Junts per superar la posició perdedora del 14-F i conquerir Aqaba travessant el desert. La consecució de la presidència del Parlament és, en termes de poder real, poca cosa. Però en el camp del domini del timing i la possessió de pilota és clau: la situació actual permet a l’actual govern provisional perpetuar-se, si ho fan bé, fins a l’estiu. Mentrestant tots els càrrecs electes, direccions generals i canongies diverses continuen cobrant. Perquè no ho havia dit abans, però les «altres coses», es paguen.

 

No cal ni esmentar el paper galdós d’ERC, que s’ha deixat guanyar tot l’avantatge i la iniciativa per Junts. Negant-se a explorar —ni que fos una escenificació— cap entesa amb els socialistes com la que tenen al Congrés dels Diputats, han quedat indefensos i a mercè de les guerrilles juntaires, que faran el que voldran d’ells i podran forçar el pacte en les condicions que més els interessin —màxim accés a la repartidora, mínim desgast polític—, tal com la seva premsa afí ja s’ha encarregat de difondre.

 

El nou paper institucional de la Laura d’Aràbia, a més a més, té la virtut d’apartar-la d’aquesta política real i deixar-la arraconada en el poder simbòlic del paper d’arbitressa. Com en el cas de l’espia del Foreign Office, un cop el van haver fet servir per desgastar l’exèrcit turc, tant el general britànic Allenby com el príncep Faisal es van quedar ben descansats quan se’n va tornar a casa i va deixar de donar pel sac. La gran pregunta ara —a banda de si tindran la barra de forçar una repetició d’eleccions per allargar la comèdia uns mesos més— és si Carles Puigdemont podrà evitar ser escombrat pels mateixos mecanismes que regeixen la gestió de «les altres coses», o podrà mantenir aquest pols romàntic pel control d’un desert sota del qual no hi ha aigua ni arbres verds ni tan sols aquell oasi de palmeres trufades de dàtils on vam créixer.

 

 

Si voleu veure més continguts com aquests, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

El Tribunal #5 | amb Pol Borrellas

ElTribú

| 30 març, 2021

El Tribunal #5 | amb Pol Borrellas

30 març, 2021 |

Mercat i habitatge.

Parlem amb Pol Borrellas sobre mercat i habitatge. Lloguer, successions i gratacels a BCN.

 

Si voleu veure més continguts com aquests, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

Hotel per hores | Guillem Cerdà

ElTribú

| 30 març, 2021

Hotel per hores | Guillem Cerdà

30 març, 2021 |

Abans tot era molt més fàcil. Un dels calvaris de la nova normalitat ha estat per a mi el fet de viure encara a casa dels pares. Si bé històricament havia aconseguit convèncer-los per passar els caps de setmana fora de la ciutat (i així aprofiteu per desconnectar una mica, deia jo), el confinament municipal i comarcal va optar per sancionar exemplarment aquestes meves actituds. Em va semblar just. Però si un de tant en tant té una mica de noia i viu a casa dels pares, llavors què.

 

Degut a la meva poca afició a la cosa hotelera, una bona colla d’amics es va afanyar a recomanar-me una sèrie de llocs on, quan hi arribo, no he de moure gairebé ni un dit. Me’ls trien. Hi ha hagut molts dies en què tenia la impressió que ells en tenien més ganes que no pas jo, ja que la meva il·lusió no anava molts cops més enllà de la purament simbòlica. Com quan una nit que, a falta de deu minuts pel toc de queda, jo sense saber-ho ja tenia una habitació reservada al meu nom.

“Abans tot era molt més fàcil”

A mi follar ja m’agrada, però no sé si tant com per haver de demanar un crèdit a cada caprici passavolant. De vegades, en ple atac d’angoixa, no he tingut més remei que acollir-me a l’opció dels hotels per hores. No es pot ser més tronat. Deu ser una estampa realment curiosa veure sortir una parella d’un hotel del luxe a quarts de set del matí i a corre-cuita perquè ell “no portava prou suelto”. Naturalment, amb aquesta noia en qüestió no hem tornat a coincidir.

 

Barcelona no és una ciutat que hagi destacat precisament pels seus grans hotels, i l’esquerra que governa no hi ha parat ni hi pararà mai especial esment. Cal reactivar el sector hoteler—que és una cosa molt de dretes tinc entès, i un ram diguem-ne que ho està passant malament; i cal fer-ho, principalment, per portar la contrària a l’esquerra. Lògicament l’esquerra no pot entendre el nostre gust i l’alegria nostra de viure, ni encara menys la necessitat que la meva llei de l’oferta i la demanda implica.

 

Per tal d’acontentar la sensibilitat editorial d’aquest diari jo estic disposat a qualsevol cosa. Però aquests dies de Setmana Santa, aprofitant l’aixecament del confinament comarcal, estaré uns quants dies sense visitar-ne cap. Mentrestant em quedaré a casa, que diuen els meus pares que passen uns dies a la Cerdanya. Hauré de treballar: ara entenc que el sector hoteler només podrà sobreviure a costa de nosaltres. I si algú ha aconseguit que jo treballi, no en tingueu cap dubte, és que la dreta a Catalunya comença a caminar.

 

 

Si vols llegir més articles com aquest, ajuda’ns a fer possible ElTribú.

Fes-te tribunero fundador!

Europa s'ha d'enfrontar a la Xina? | Javier Borràs Arumí

ElTribú

| 29 març, 2021

Europa s'ha d'enfrontar a la Xina? | Javier Borràs Arumí

29 març, 2021 |

Hi ha dos problemes amb la pregunta “Europa s’ha d’enfrontar a la Xina?”. El primer és el verb: la pregunta implica el que la Unió Europea hauria de fer, no el que té capacitat de fer ni el que està fent realment. Ens movem en el terreny inestable dels desitjos. El segon problema és que falta un adjectiu: parlem de enfrontament econòmic, polític o militar? Quin terreny ens importa? Els podem deslligar?

 

Com que no ens interessa el debat abstracte, baixem a observar tres fets recents que han implicat la Unió Europea i la Xina. El primer és el tractat d’inversions entre la UE i la Xina que ambdues potències van acordar el passat desembre. El segon són les sancions creuades que la UE i la Xina s’han imposat aquesta passada setmana. El tercer és el boicot per part dels consumidors xinesos a multinacionals tèxtils com la sueca H&M. Aquests tres temes ens ajudaran a discutir la nostra pregunta inicial.

 

En primer lloc, el tractat d’inversions entre la Xina i la UE (CAI, en anglès). Es tracta d’un acord que la Unió Europea porta anys negociant amb la Xina i que va fructificar aquest passat mes de desembre. La UE va anunciar l’acord com una gran victòria: a partir d’ara, les empreses europees tindrien moltes més facilitats per invertir a la Xina i un nou mercat s’obriria al capital europeu. En realitat, sembla que l’acord és més humil del que es vol vendre: el CAI no obrirà gaires sectors nous a la inversió europea, sinó que més aviat blindarà legalment els ja existents. Actualment hi ha multitud de sectors que la Xina ha liberalitzat i on hi permet inversió estrangera. El que farà l’acord serà blindar sota el dret internacional aquesta liberalització, per si a la Xina se li acudís fer marxa enrere en les seves reformes de lliure inversió. Tot això sembla un bon objectiu, però està clar que no és cap revolució ni victòria dràstica. De fet, podríem esperar veus crítiques amb la possible falta d’ambició de l’acord. Això no ha passat. Però, alhora, aquest acord econòmic ha estat el més criticat de la història de la UE des de fa temps. Per què?

 

Perquè l’actual discussió sobre el tractat d’inversions no és sobre economia. És sobre valors. Hi ha, principalment, dues postures contràries al tractat. La primera, la dels que consideren que firmar qualsevol tractat econòmic amb la Xina és legitimar-la i fomentar les seves violacions dels drets humans. La segona, la dels que creuen que el tractat d’inversions no és prou estricte en les seves clàusules sobre drets laborals. Aquests crítics argumenten, utilitzant informes que diuen que a la regió autònoma xinesa de Xinjiang es produeix “treball esclau”, que la UE hauria d’utilitzar el tractat d’inversions com a mecanisme per evitar aquests fets. El tractat ja preveu la creació d’un comitè d’investigació si es denuncien abusos laborals. Però els crítics ho consideren insuficient.

 

Qui són, aquests crítics? No són ni la Comissió Europea ni els governs dels estats membres de la UE. La Comissió va ser l’encarregada de negociar l’acord sota la supervisió dels diferents governs de la UE. No hi hauria hagut acord si els governs dels països de la UE no hi haguessin donat el seu vistiplau. És probable que tots ells considerin que és un tractat que val la pena des del punt de vista econòmic. 

“Tota acció té el seu cost. I els costos ara són més alts que mai. Un debat sincer sobre la Xina hauria de posar sobre la taula totes les conseqüències que estem disposats a assumir per defensar les nostres conviccions”

Les crítiques contra l’acord han vingut, principalment, des del Parlament Europeu. Recordem que aquest tractat s’ha acordat però no ratificat. Un dels organismes que l’ha de ratificar és, precisament, el Parlament Europeu. És aquí on es preveuen més obstacles: molts eurodiputats han posat el focus en el debat sobre els valors i no en el de l’economia. En altres acords recents de la UE amb varietat de països -democràtics i no democràtics- la seva ratificació s’ha realitzat sense gaire enrenou. Això ja sembla impossible amb la Xina. Ens trobem amb un conflicte fonamental: els objectius econòmics de la Comissió i dels estats membres de la UE xoquen amb el focus en els valors del Parlament Europeu. Separar les diferents àrees d’interacció amb la Xina -l’econòmica, la dels valors, la política- cada cop es complica més.

 

Això lliga amb el segon cas que volíem comentar: les sancions creuades entre la Xina i la UE. El Consell de la Unió Europea (òrgan de representació dels governs dels estats membres de la UE) va imposar sancions a funcionaris i empreses xineses a Xinjiang per les acusacions de violacions de drets humans a la regió. Els mateixos estats membres que donen suport al tractat d’inversions van votar aplicar sancions a la Xina. Ho van fer de manera coordinada amb els Estats Units, Canadà i el Regne Unit. La UE no aplicava sancions a la Xina des de la repressió de Tian’anmen de 1989.

 

Què s’esperava aconseguir amb aquestes sancions? No està clar. Sancions més dures sobre Rússia o Corea del Nord han estat ineficients a l’hora de fer canviar el comportament d’aquests governs. Possiblement, l’objectiu era enviar el missatge que la UE es “preocupa” i “fa alguna cosa” respecte a la situació a Xinjiang. El que va passar després, probablement, va sorprendre  molts representants de la UE. La Xina va respondre aplicant les seves pròpies sancions. Aquestes afecten diversos organismes de la UE i una varietat d’eurodiputats especialment crítics amb la Xina. Però també el think tank alemany MERICS, que no s’ha caracteritzat mai per una postura agressiva. Les sancions xineses, òbviament, encara han polititzat més el debat sobre l’acord d’inversions de què parlàvem abans. La UE esperava que la Xina, per estalviar-se problemes, no respondria a unes sancions en bona part simbòliques. En resum: creien que sancionar la Xina sortiria gratis.

 

I això ens porta a l’últim fet recent que volia comentar: el boicot de consumidors xinesos a empreses tèxtils occidentals, en primer lloc la sueca H&M, com a resposta al fet que hagin deixat de comprar cotó de Xinjiang. El més interessant d’aquest cas és que H&M ja fa mesos que va tallar les relacions comercials amb Xinjiang. Algunes empreses boicotejades ni tan sols han parlat mai de les violacions de drets laborals. Però totes elles formen part de Better Cotton Initiative (BCI), una organització que supervisa estàndards laborals en la recol·lecció de cotó arreu del món. Fa mesos, BCI va decidir -sense que hi hagués gaire enrenou- incloure Xinjiang com un dels llocs vetats a la seva llista de “compra ètica” de cotó. Empreses com Nike o Adidas havien decidit, segurament, formar part de Better Cotton Initiative per evitar queixes dels seus consumidors occidentals sensibilitzats en temes de drets dels treballadors. Ser part de BCI era una decisió empresarial ètica i també econòmica, pensada per evitar boicots imprevisibles que poguessin aparèixer a les xarxes socials. Però, com hem vist aquesta setmana, el boicot no ha vingut del consumidor occidental, sinó del xinès. Té la seva lògica: el comprador mitjà occidental no té com a gran tema de preocupació la situació a Xinjiang, però el consumidor nacionalista xinès sí que percep com un atac personal aquesta decisió empresarial. A les xarxes socials xineses hi ha hagut milions de missatges de denúncia contra aquestes marques. A molts centres comercials les botigues d’H&M estan buides. Desenes de famosos xinesos han decidit tallar els seus llaços comercials amb aquestes multinacionals per no ser esquitxats pel boicot.

 

Una cosa és òbvia: cap de les marques boicotejades esperava una reacció d’aquest tipus. Van interpretar la inclusió de Xinjiang a la llista negra del BCI amb la mateixa lleugeresa que si s’hi hagués inclòs Birmània o Bangladesh. És possible que cap multinacional hi prestés cap mena d’atenció. Un altre cop: pensaven que sortiria gratis.

 

Tornem a la pregunta inicial: “Europa s’ha d’enfrontar a la Xina?”. La resposta dependrà de les prioritats econòmiques, polítiques i ètiques de cadascú. Però el que demostren tots aquests fets que hem analitzat és que la resposta que donem a aquesta pregunta no pot tenir en compte només les nostres intencions, sinó també les possibles conseqüències. Tota acció té el seu cost. I els costos ara són més alts que mai. Un debat sincer sobre la Xina hauria de posar sobre la taula totes les conseqüències que estem disposats a assumir per defensar les nostres conviccions.

 

 

 

Si vols llegir més articles com aquest, ajuda’ns a fer possible ElTribú.

Fes-te tribunero fundador!

Sense un gra de sal | Claudio

ElTribú

| 28 març, 2021

Sense un gra de sal | Claudio

28 març, 2021 |

@clorgu

Especial diumenge de Rams:

 

“Aquesta llei es manté: tot esperit finit, o bé creu en Déu, o bé creu en ídols”.

 

Max Scheller, L’etern en l’home

 

“Quand nous ne parlons pas à Dieu ou pour Dieu, c’est au diable que nous parlons et il nous écoute… dans un formidable silence”.

 

Leon Bloy, Le Révélateur du Globe

 

“La formule «Dieu est mort»: elle implique que la mort a été plus forte que la vie et que le Dieu Vivant, et donc que le seul dieu qui nous reste désormais, c’est la Mort. On peut identifier dans notre «culture» actuelle pas mal de signes qui le montrent”.

 

R.Brague, entrevista 2013

 

“‘I don’t deny that there should be priests to remind men that they will one day die. I only say that at certain strange epochs it is necessary to have another kind of priests, called poets, actually to remind men that they are not dead yet”.

 

G.K. Chesterton, Manalive

 

 

“Aquesta llei es manté: tot esperit finit, o bé creu en Déu, o bé creu en ídols”

“Il s’agit donc de préciser comment le discours s’y prend pour obtenir le même résultat que les armes, et quels aspects culturels il mobilise pour désarmer l’adversaire, le mettre dans son camp, le dominer.

Il me semble que ce discours peut prendre deux aspects :

donner envie,

jeter la honte.

(…)

On peut dire ensuite qu’un premier moment de l’histoire moderne de l’Occident a consisté à donner envie. Parce qu’il est devenu à présent de plus en plus difficile pour l’Occident de donner envie, alors il s’efforce de jeter la honte (on a davantage peur du mal qu’envie du bien). Ce qui fonctionne de moins en moins. Bien sûr, certains dirigeants particulièrement cyniques ont toujours été insensibles à ce genre de discours (Mao). Mais surtout, on constate plusieurs cultures ont décidé depuis peu de ne plus se laisser désarmer par les discours occidentaux.

On doit se poser la question : l’Occident, parce qu’il est enviable, est-il seul à utiliser la culture comme moyen de puissance?”

 

Chantal Delsol, Culture et puissance

 

“Trump didn’t win on a platform of capitalism and liberty and whatever. He won on a platform of being anti-establishment. But which establishment? Not rich people. Trump is rich. Powerful people? Getting warmer. Smart people? Now you’re burning hot”.

 

A Modest Proposal For Republicans: Use The Word “Class”

 

“Lorsque toute la vie est pénétrée de rapports juridiques, il se crée une atmosphère de médiocrité morale qui asphyxie les meilleurs élans de l’homme”.

 

Aleksandr Soljenitsin

 

“Mais il faut entendre le mépris complet, le mépris des autres, le mépris de soi-même, enfin et surtout le mépris du mépris qui rend libre.”

 

Léon Bloy, Quatre ans de captivité à Cochons-sur-Marne

 

Presentació del llibre Manicomio de verdades, de Rémi Brague.

 

 

En memòria d’Adam Zagajewski:

 

Éramos nosotros los bárbaros.
Era ante nosotros que temblabais en los palacios.
Nos esperabais con el corazón estremecido.
Era sobre nuestras lenguas que decíais:
quizá se formen sólo de consonantes,
de susurros, murmullos y hojas secas.
En los negros bosques vivíamos nosotros.
Era a nosotros que nos temía Ovidio en Tomos,
éramos nosotros los que veneraban a dioses
cuyos nombres no sabíais pronunciar.
Pero también nosotros conocimos la soledad
y el temor, y deseamos la poesía.

 

Si vols llegir més articles com aquest, ajuda’ns a fer possible ElTribú.

Fes-te tribunero fundador!

No siguis pretensiós | Roger Montañola

ElTribú

| 26 març, 2021

No siguis pretensiós | Roger Montañola

26 març, 2021 |

Roger Montañola@roger_mont

Matilda Bergadà i Alba, nascuda a Vilassar de Dalt el 1904, fou la meva besàvia. No hi ha massa res a destacar de la seva vida -que jo en tingui record- excepte dues qüestions:

 

1-      sempre tenia Lacasitos (botons en deia ella) a la butxaca de la bata i sempre me’ls oferia amb una mica de borrissol -aquell que queda al fons del teixits, ja m’entenen-  que quedava enganxat als caramels.

 

2-      M’aconsellava limitar les meves ambicions, per petites que aquestes foren, sota la premisa: “no siguis pretensiós”.

Na Matilda inculcava una idea majoritaria de la catalanor. “No facis massa soroll; no vulguis progressar en excés; que no se’t noti massa; com més decepercebut passis, millor”. Podria ser una anècdota, però no ho és quan es converteix en el mainstream de la nostra societat.

 

Durant els darrers anys, amb l’expansió del procés, aquesta tesi ha anat consolidant-se. És cert que costa cercar una explicació però, probablement, podem trobar exemples que mostrin com el guiatge de la Matilda no era res més que una peça més en l’engranatge social d’empetitir-nos com a individus.

“Na Matilda inculcava una idea majoritaria de la catalanor. “No facis massa soroll; no vulguis progressar en excés; que no se’t noti massa; com més decepercebut passis, millor”. Podria ser una anècdota, però no ho és quan es converteix en el mainstream de la nostra societat”

Posem alguns exemples. L’ambició econòmica, la més flagrant. Pocs empresaris són admirats a Catalunya i, si ho són per alguns, sempre hi ha qui fa circular una ombra de dubte “hmmm, clar, aquest té calers perquè… qualsevol cosa negativa, completin vostès la frase”.

 

La joventut catalana coneix i, en massa casos admira, a Pablo Hasél. Pocs, però, coneixen a Oscar Pierre (fundador de l’unicorn Glovo). A Hasél tot se li permet, però a Pierre se li posarà en dubte des de la seva posició familiar fins la relació laboral dels milers de riders que gràcies a la seva genial idea tenen l’oportunitat de portar un plat a taula cada dia.

 

Què passaria si en Pierre Hagués nascut a USA? Doncs que seria molt més ric i molt més admirat. I a Madrid? Doncs quelcom similar. A Catalunya, però, el ressentiment cap a l’èxit aliè esdevé una barrera mental i psicològica que no només ens perjudica, sinó que ens empetiteix com a societat.

 

Aspirar a canviar aquesta dinàmica no és un desig sinó un deure. Cal deixar clar, però, que confiar en l’ambició personal i en la necessitat del progrés o l’èxit és una batalla en les essències, no en les aparences. Per constatar-ho cal veure com en l’excés de pintura i la manca de fonaments també erren molts individus. L’exemple es troba en alguns carrers de Madrid on joves estudiants o becaris, adornats de tratjos ben planxats i gomina, creuen ésser Rockefeller per l’aparença sense tenir idea de com es guanyen les garrofes.

 

La Catalunya d’avui sembla abocada a ser el regne de la autocomplaença. Va tot tant bé que les nostres prioritats, una vegada anul·lada la nostra ambició personal, s’han focalitzat en promoure gent d’estètica abertzale que anuncia a “bombo i plateret” que el que cal és assenyalar, sí, sí, assenyalar, tots els qui ells consideren “feixistes”.

 

Som aquí, a la Catalunya dels Hasél i els Andiñacs, a la que renunciar als Oscar Pierre. Serem molt bona gent, i ens ho direm, però cada dia serem més pobres econòmicament i el que és pitjor, serem més pobres d’esperit.

 

No siguis pretensiós!

 

 

 

Si vols llegir més articles com aquest, ajuda’ns a fer possible ElTribú.

Fes-te tribunero fundador!

Vigilància moral | Melcior Comes

ElTribú

| 25 març, 2021

Vigilància moral | Melcior Comes

25 març, 2021 |

Melcior Comes@MelciorComes

És ben cert que les problemàtiques socials són variades. Continuar al dia de totes elles no és una tasca fàcil; cal estar molt despert per saber quina és l’última lluita, allà on toca ara mostrar-se plenament conscient dels desastres i injustícies que no podem fer més que denunciar.

 

S’ha d’estar al dia dels propis privilegis, i no deixar d’assenyalar-los, de fustigar-se per a fer-li veure a tothom que és l’hora de posar-se les piles de l’autocrítica. Com deia Hamlet: si donem a cadascú el que mereix, qui no mereix una pallissa? Però uns més que d’altres, clar. I ara es tracta precisament d’això: d’apallissar-nos i d’apallissar, sobretot a través de les xarxes socials, tots aquells que semblin no estar gaire al dia de les Noves Causes.

 

S’ha d’estar al corrent de les diferents formes en què el classisme, el masclisme, el racisme s’esmunyen pertot, en les nostres accions, és cert, però també en la nostra manera de parlar. Si algú no sap què és una persona no binària, mereix tot el nostre menyspreu, perquè el feixisme s’ha de combatre sempre, des de l’arrel, només de treure una mica la punta de la llengua. S’ha d’anar a la cacera del prejudici. S’ha de ser un perdiguer de la moralitat. Perquè si no et consideres víctima de res és que segurament formes part de l’opressió carnissera.

 

Així, s’ha d’aconseguir que la paraula ‘nazi’ defineixi qualsevol cosa, des d’un senyor amb corbata que tal vegada paga pocs impostos a un partidari de les restriccions en política migratòria, o qualsevol que no entengui que tota masculinitat és tòxica, que per alguna cosa és masculina, i heteronormativa, sí, i per tant patriarcal i supremacista ominosament blanca. No adonar-se és no estar al dia de les capacitats esmunyedisses, perversament hàbils, del discurs dominant. Un simple ‘nosaltres’ pot detonar una guerra; un simple ‘nosaltres’ pot ser —és— ja una heretgia.

 

Perquè no adonar-se que qualsevol ‘nosaltres’ és blanc, masculí i òbviament sexista és no estar disposat a admetre que poden ser injustes les matemàtiques o la mateixa llei de la gravetat. En la pura gramàtica hi ha l’arrel de no sé quins esclavatges. No hi ha res neutre i pur: tot és sospitós. Tot, sí, menys la sospita.

 

De tot s’ha de recelar. Tot és problemàtic. En tot hi hem de veure porqueria opressiva i rastres de menyspreu i d’abús immediat. S’ha de desconfiar de tot, però no del propi recel. Només els altres són sospitosos. Nosaltres no, perquè hem fet moltes lectures i estem al dia, i sobretot perquè anem amb l’autocrítica a la mà, com abans s’anava amb el silici.

“Com deia Hamlet: si donem a cadascú el que mereix, qui no mereix una pallissa? Però uns més que d’altres, clar. I ara es tracta precisament d’això: d’apallissar-nos i d’apallissar, sobretot a través de les xarxes socials, tots aquells que semblin no estar gaire al dia de les Noves Causes”

Està passant una cosa molt rara. Com més injust és el món, o com més injust sembla, més sentim la necessitat de fer justícia, sovint per sobre de les nostres possibilitats. La necessitat de trobar culpables es basa sovint en la impossibilitat d’operar una justícia veritable. És quan no pots fer res per l’ideal que t’has de dedicar a almenys assenyalar dissidents, desinformats, ironistes, qualsevol que no sigui plenament conscient o mostri reticències amb l’Última Causa. Fins i tot quan trobes per fi un “enemic real” —un feixista de barra de bar—, o potser te’l crees amb el teu menyspreu, perquè, ai, els menyspreats tendeixen a fer-se menyspreables.

 

Així acaba transformant la vida social en un pur exhibicionisme moral, i les xarxes en una escenificació política i de cara a la galeria de com de bons som nosaltres i com de dolents són aquells a qui posem el dit a sobre, incansablement. Twitter —per exemple— es basa en comunicar, però el camí més curt entre dues persones és l’odi, per això l’algoritme fa que corri abans un insult o una mentida que no la veritat o un missatge de bona fe. Les xarxes socials polaritzen la societat, no la uneixen, perquè això és el que els surt més a compte econòmicament.

 

No són negocis neutres, no són unions asèptiques com un fil telefònic: acaben fent —a còpia de block i unfollow, sempre exhibit davant dels propis— que tothom només vegi el que és com ell, o el que és el contrari simètric que ell, al qual haurà de fustigar i sotmetre.

 

Això, convertir en negoci la vigilància sobre l’opinió, unit amb la dèria justiciera de les polítiques d’identitat, converteixen el discurs públic en un polvorí, la política en un espectacle de titelles patètics i les relacions socials en una cosa alienada, ball de bastons enmig d’un camp de mines, o, en el millor dels casos, en una simple excusa per fer tabola i transformar-ho tot en un joc de collonades sense la més mínima importància. També han creat el guru o la guru de l’ofensa, l’expert en noves sensibilitats que ens il·lumina de continu sobre com parlar o com lluitar perquè tot canviï, a cop de hashtag o de consumir d’altres coses de quilòmetre zero.

 

Un viatge de l’ansietat a la indignació a través de la depressió. L’únic que en el fons importa és no avorrir-se. S’ha aconseguit que el capitalisme de la vigilància sigui ara més que mai un capitalisme de la vigilància moral. L’ètica protestant va posar en marxa l’invent, però ara, a més, el reinventa així. Perfecte. Rebel·lar-se mai havia tingut tant d’espai a l’enorme centre comercial en què s’ha convertit la comunicació de masses.

 

Com sempre, han estat els teòricament rebels qui han ideat, sense voler-ho, altres formes de fer girar la roda de l’invent de la compra venda conservadora. Allà on no arriba l’acomiadament lliure hi arriba la cultura de la cancel·lació.

 

 

 

Si vols llegir més articles com aquest, ajuda’ns a fer possible ElTribú.

Fes-te tribunero fundador!

Bitcoin i els comitès d’experts | Guillem Laporta

ElTribú

| 24 març, 2021

Bitcoin i els comitès d’experts | Guillem Laporta

24 març, 2021 |

Guillem Laporta – @bcnguillem

Una de les coses que més em fascina de la democràcia i de la política en general és la capacitat d’externalitzar responsabilitats. Ho hem vist darrerament amb els diferents comitès d’experts encarregats de gestionar la pandèmia arreu del món. La idea és senzilla: arreplegues un grup de prohoms, preferiblement ben vestits, amb cabells blancs i amb un currículum ple de sigles, i els demanes que estampin el seu segell a qualsevol cosa que voldries fer però no t’atreveixes a dir. Se sobreentén que si tot va bé serà gràcies a la teva visió estratègica a l’hora de nomenar-los. Si els resultats no acompanyen, sempre podràs dir que obeïes un consell de savis, i és impossible saber-ne més que ells. Una de les institucions que il·lustren aquest genial mecanisme són els bancs centrals. La idea és suggerent: deixar en mans d’experts el control de l’oferta monetària i els tipus d’interès, de tal forma que els polítics no puguin potinejar amb coses tan fonamentals i llunyanes a la seva comprensió, que per a això ja tenen els impostos i tota altra mena de regulacions més mundanes.

 

En països on la relació entre política i banc central és manifestament incestuosa, a tall d’exemple, la República Bolivariana de Veneçuela, són recurrents les imatges de bitllets essent emprats com a combustible per a les llars de foc, o directament per eixugar-se… les mans. La raó no és altra que la necessitat del govern de pagar les seves festes, vull dir, de dinamitzar l’economia, imprimint bitllets de forma compulsiva, deteriorant així el seu poder adquisitiu i permetent adquirir cada cop menys bens i serveis.

 

A Europa, però, aquestes coses no ens passen, suposo que perquè a Occident som gent civilitzada, fins al punt que una dona empoderada dirigeix el Banc Central Europeu (BCE). Concretament, una advocada laboralista que col·lecciona ministeris de la República Francesa, condemnada per negligència en un cas de malversació de fons públics. Suposo, també, que aquestes coses no ens passen perquè aquí el BCE és realment independent, com demostren les quinquenals batalles entre polítics francesos i alemanys per controlar-lo, amb el corresponent joc de cartes per equilibrar els poders dins la Comissió Europea. Semblaria estrany que un entramat tan pulcrament dissenyat pogués sucumbir a les mateixes temptacions expansionistes que al país hereu de Bolívar. De moment, el que sabem és que el darrer any el BCE ha continuat comprant deute de governs a un ritme sense precedents a la història, el que vindria a ser el somni humit de qualsevol polític de dretes o d’esquerres.

“Davant del risc inflacionari, cada vegada més gent està optant per comprar Bitcoin o d’altres cryptomonedes més o menys semblants. Deixant de banda qüestions tecnològiques, la diferència fonamental entre un Bitcoin i un Euro o un Dòlar, és que el valor d’un Bitcoin no depèn del que decideixi un comitè d’experts a Frankfurt o Washington”

Amb aquest panorama sobre la taula, el chit-chat entre economistes versa darrerament sobre les conseqüències d’aquestes intervencions i la possible onada inflacionària que podrien provocar. A una banda de l’espectre, hi ha els qui afirmen que el risc inflacionari és mínim i que els bancs centrals sempre podran controlar un sobrescalfament de l’economia. A l’altra banda, hi ha els qui creuen que els instruments dels bancs centrals són limitats i que la inflació acabarà destruint el diner tal i com l’entenem. Són debats normalment força avorrits, però que posen de manifest la incertesa del moment.

 

Davant del risc inflacionari, cada vegada més gent està optant per comprar Bitcoin o d’altres cryptomonedes més o menys semblants. Deixant de banda qüestions tecnològiques, la diferència fonamental entre un Bitcoin i un Euro o un Dòlar, és que el valor d’un Bitcoin no depèn del que decideixi un comitè d’experts a Frankfurt o Washington. Això és així perquè la producció de Bitcoin està limitada assimptoticament a 21 milions d’unitats, de tal manera que cada nova unitat costa més de crear, i aquest cost només és assumible per un productor o “miner” si el valor de mercat del Bitcoin és suficientment alt, cosa que depèn de quanta gent vulgui Bitcoin en aquell moment. De fet, aquest esquema és semblant a l’or, al menys quan aquest s’utilitzava com a mitjà d’intercanvi. A diferència de Bitcoin, però, l’or no té una oferta estrictament limitada – sempre es poden descobrir noves mines o trobar reserves fora de la Terra –, és difícil de transportar i no permet fraccionar-lo de forma infinit-decimal. A més, l’or normalment l’extrauen grans corporacions que en controlen l’oferta, i Bitcoin pot ser creat per qualsevol persona que disposi d’un ordinador. El fet que un Bitcoin sigui costós de produir i la seva oferta sigui descentralitzada i limitada, fa que ningú pugui manipular el seu valor a través de l’oferta, com ocorre amb l’Euro o el Dòlar quan els bancs centrals imprimeixen nous bitllets o incrementen els seus balanços. Així, doncs, molts veuen en el Bitcoin un escut contra la inflació i un possible successor de les divises tradicionals com a mitjà d’intercanvi si aquestes perden la confiança dels seus usuaris, és a dir, de tots nosaltres.

 

De forma incipient, diverses empreses han començat a utilitzar la cryptomoneda com a mitjà de pagament, incloent Wikipedia, Microsoft, Burger King, Travala o Tesla, aquesta última també reemplaçant una part dels seus actius en dòlars per Bitcoin. Si bé l’ús del Bitcoin com a mitjà d’intercanvi és a dia d’avui limitat, gran part de la seva demanda actual s’explica per l’expectativa que pugui créixer. La perspectiva que Amazon, per exemple, comenci a acceptar Bitcoin a canvi de matalassos és la ‘tesi d’inversió’ de cada cop més gent i el malson dels comitès d’experts. Quina incidència podrien tenir les seves polítiques monetàries si la moneda que pretenen controlar cada cop s’utilitza menys?

 

Sigui com sigui, les afirmacions dels responsables bancaris d’una banda i altra de l’Atlàntic, assegurant que tenen la situació sota control, no deixen de ser inquietants. Cada cop recorden més a les dels seus homòlegs sanitaris, que garantien que l’expansió del virus era una qüestió impensable a Occident, circumscrita únicament als xinesos a causa dels seus particulars hàbits alimentaris.

 

 

Si vols llegir més articles com aquest, ajuda’ns a fer possible ElTribú.

Fes-te tribunero fundador!

El Tribunal #4 | amb Gregorio Luri

ElTribú

| 23 març, 2021

El Tribunal #4 | amb Gregorio Luri

23 març, 2021 |

Joves i educació

Parlem amb Gregorio Luri sobre joves i educació. Escola Concertada, Formació Professional, Homeschooling…

 

Si voleu veure més continguts com aquests, ajudeu-nos a fer possible ElTribú.

Feu-vos tribuneros fundadors!

La crueltat de Baudelaire | Marina Porras

ElTribú

| 23 març, 2021

La crueltat de Baudelaire | Marina Porras

23 març, 2021 |

[Les flors del mal. Charles Baudelaire. Traducció i edició de Pere Rovira. Editorial Proa]

 

Aquest 2021 fa 200 anys que va néixer, “cast com el paper, sobri com l’aigua, mogut a la devoció com un combregant, inofensiu com una víctima”, Charles Baudelaire. El creador de Les flors del mal fa l’efecte d’un déu destructor sobre la tradició poètica. Després d’ell, els artistes estan obligats a mirar-se el món d’una altra manera, perquè ja no és el mateix. Tal com ho veu Ferrater, Baudelaire és com una plataforma giratòria que dóna una orientació nova a tota la poesia occidental, és l’iniciador d’una nova sensibilitat.

 

Des de molt jove, Baudelaire es gira contra el seu món i agredeix la idea de veritat i de bellesa que havia imposat una cultura francesa vulgar i cada vegada  més asfixiant. Baudelaire ataca la seva tradició des d’una posició de desplaçat, de poeta maleït, i ho fa de l’única manera que es poden fer els talls, amb contundència i sense dubtar: “El món ha adquirit una espessor de vulgaritat que dóna al menyspreu de l’home espiritual la violència pròpia d’una passió”.

 

Com totes les coses importants que s’escriuen, Les flors del mal té efectes. El primer és que a ell el porten als tribunals. L’acusen d’obscenitat per aquestes flors que, segons ell, “extreuen del mal la bellesa”. Baudelaire havia ensenyat amb cruesa les mesquineses, la brutícia i la lletjor del món als seus hipòcrites lectors, semblants i germans; i aquests s’hi van tornar.

 

A Baudelaire el va llegir molt bé un home que va néixer exactament mig segle més tard que ell, un compatriota que venia de la mateixa societat sobre la que Baudelaire havia escopit. Marcel Proust i Charles Baudelaire van passar la joventut a l’ull de l’huracà, al cor de les tenebres de l’imperi parisenc, però se’n van allunyar d’adults. Els dos van fer un gest violent contra els seus, però des de llocs i amb armes diferents. Els dos van haver de ser alhora dins i fora de la seva societat: dins per viure-la i entendre-la, i fora per a poder-la explicar amb la distància que demana l’art.

 

Al seu assaig Contra Sainte Beuve, Proust s’inventa una conversa amb la seva mare, i en un diàleg mig viscut mig imaginat discuteix amb ella sobre alguns escriptors francesos. Fa gràcia imaginar-se Proust, nen malalt i mimat, intentant explicar a la seva mamà – símbol de l’alta burgesia culta francesa, diana dels insults de Baudelaire – la grandesa de veure el seu propi món destruït.

Baudelaire ataca la seva tradició des d’una posició de desplaçat, de poeta maleït, i ho fa de l’única manera que es poden fer els talls, amb contundència i sense dubtar: “El món ha adquirit una espessor de vulgaritat que dóna al menyspreu de l’home espiritual la violència pròpia d’una passió”.

Proust explica a la seva escandalitzada mare que entén que Baudelaire només li agradi a mitges, perquè ha trobat en les seves cartes coses cruels, molt difícils de dir – fins i tot de pensar –, sobre la seva família. Diu: “cruel ho és en la seva poesia, cruel amb una sensibilitat infinita, tant més sorprenent en la seva duresa com els sofriments que ridiculitza, que presenta amb aquella impassibilitat, que sentim que els ha sentit fins al fons dels seus nervis”.

 

Proust no tria els adjectius en va. Quan descriu Baudelaire com a cruel és perquè als poemes hi ha vist un home absolutament despietat, però ha intuït alguna cosa que va més enllà de la maldat. És cruel “amb una sensibilitat infinita”. És a dir, té ganes de fer mal, però abans d’escriure’l aquest mal l’ha ferit a ell. El dolor que causa és un dolor que ha sentit “fins al fons dels seus nervis”.

 

Baudelaire és un home que ho veu tot, ho aguanta tot, i sap anar més enllà del seu fàstic. Veu el fons més despietat de les coses, el lloc per on hi ha l’esquerda i per on es trencaran. Proust admira el seu gest perquè “sent tots els dolors, però té prou autocontrol per suportar-los”. La majoria dels qui veuen el fons de les coses ho aprofiten per fer mal, o fan veure que no ho veuen, perquè el risc d’assumir-ho és massa gran.

 

Baudelaire tria l’opció dels genis, enfrontar-se a la seva sensibilitat ferida per transformar-la: “aquesta subordinació de la sensibilitat a la veritat, a l’expressió, és en el fons una marca del geni, de la força, de l’art superior a la pietat individual”. L’artista, ens ensenya Baudelaire, ha de ser cruel perquè ha de tenir prou força per explicar alguna cosa que faci mal. Lo difícil és trobar la manera de ser-ho; trobar, com diu Proust, “per a tots els dolors, formes inaudites, formes d’un planeta que ha habitat només ell i que no s’assembla a res del que coneixíem”.

 

El violí s’estremeix com un cor a qui fem mal, diu un vers de Baudelaire, en un resum perfecte. El poeta sap que la bellesa surt fent mal, fins i tot sap que de vegades no hi ha més remei que fer mal per crear bellesa. Però que Baudelaire faci sonar el violí no vol dir que no sàpiga quin patiment fa néixer amb el seu so. D’assumir el fons d’aquesta idea de crueltat i ser capaç de transformar-la en art, d’extreure del mal la bellesa, és d’on surten aquestes flors inesgotables.

 

 

Si vols llegir més articles com aquest, ajuda’ns a fer possible ElTribú.

Fes-te tribunero fundador!

El saqueig del monopoli del Taxi | Alexander Golovin

ElTribú

| 22 març, 2021

El saqueig del monopoli del Taxi | Alexander Golovin

22 març, 2021 |

@andersivera