p39.2

9800€ de 25000€

9800€ de 25000€

Tesis sobre això nostre (o com començar l’any fent amics) | Jordi Feixas

ElTribú

| 17 gen., 2022

Tesis sobre això nostre (o com començar l’any fent amics) | Jordi Feixas

17 gen., 2022 |

Jordi Feixas | @jordifeixas

I. L’any nou confirma que seguim perdent en els designis de la fortuna i del joc, en una loteria que és l’instrument al qual recorren les persones quan han perdut l’esperança en la pròpia capacitat de conquerir el futur.  

 

II. L’avenç hivernal del virus ha tornat a donar ales a governs, també a enervats de tota mena, per vulnerar les nostres imperfectes llibertats o per assenyalar discrepants, i fer-ho en nom de l’evident superioritat de les seves causes. La qüestió ens recorda que el poder i les conviccions són tan políticament necessaris com perillosos, especialment quan porten a l’oblit de la primera lliçó de la vida en llibertat, que és que el preu a pagar per gaudir-ne sempre és la feblesa comunitària i la mediocritat generalitzada. Un preu que, temps enrere, havíem entès que valia la pena assumir, sabent com sabíem que la llibertat és la condició de possibilitat de la millora social, que sempre és precària i lenta si es vol lliure, i del coneixement i l’excel·lència humana, que sempre seran fenòmens escassos i individuals, no polítics. 

 

III. Les festes pandèmiques del 10 de Downing Street i l’escarni públic sobre el primer ministre Boris Johnson ens recorden que l’individu democràtic no perd mai cap ocasió per exercir, públicament, una mica d’aquella superioritat moral que és sinònim d’auto-indulgència terapèutica. I que la democràcia liberal s’ha de moure, necessàriament, en el difícil equilibri entre l’exigència de superioritat als seus líders i la recorrent, però no excessivament sovintejada, consciència reconfortant que no són tan diferents d’aquells a qui lideren.

 

IV. Els primers compassos de l’any ens han portat nous casos de denúncia social mediàtica, mostrant una vegada més que la hipocresia d’una societat democràtica és proporcional al nombre i contundència de les seves declaracions de puresa moral. Un fenomen tan humà com la vida en societat i les terribles tiranies que aquesta genera, especialment quan es prefereix la superioritat moral de la indignació, que pot demostrar bones intencions però no certeses, a la protecció de la innocència de les persones. Fins que les proves, i no el clam popular, demostrin el contrari. 

 

V. No miris amunt ha estat un dels fenòmens nadalencs de la televisió de pagament. Un film que ens retrata tan bé, com per convidar-nos a riure dels estatunidencs sabent que nosaltres, més crítics i informats, no ens deixaríem extingir pel populisme, la ceguesa i crueltat de les tendències mediàtiques o la prioritat del poder i el diner respecte la veritat. Per un aclariment sobre el fenomen, veure tesi III. 

“Aquest temps nostre de governs que pretenen posar les grapes a les llars, taules i converses de la gent; on l’ofensa sentimental es menja a poc a poc la llibertat d’expressió; on discurs polític i tècnica fomenten la cessió de la individualitat a l’homogeneïtzació baixa i grollera”

VI. Si alguna cosa il·luminen amb claredat els confinaments i les trobades nadalenques, és el valor dels grans personatges que ens regala la vida i del bo i millor que es pot fer amb ells, que no és altra cosa que compartir la seva unicitat al voltant d’una taula ben servida. En el fons, en moments com els d’aquests dies passats és fàcil sospitar que tota la bona educació del món té sentit, fonamentalment, per això. Sigui la formació de la persona instruïda, sigui la de qui ha viscut intensament, tot plegat sembla portar-nos aquí: al luxe de compartir el caràcter i les històries d’aquells a qui educació i experiència han convertit en personatges interessants. En definitiva, a la generació espontània d’aquests ambients on s’esdevé el millor de la nostra condició –la conversa acompanyada dels millors tasts, on el plaer del cos i de la ment troben aquella harmonia que només pot ser una harmonia humana.

 

VII. Ara que comença un any nou, recordem que sobre els grans personatges i la bona conversa no hi ha context o temporalitat que condicionin definitivament el sublim del fenomen. Amb alguns hi coincidim en històries fora del comú del nostre dia a dia i d’altres apareixen en la quotidianitat més senzilla. Alguns arriben per ser escena, d’altres capítol i uns pocs estan cridats a ocupar les pàgines de tot el llibre. N’hi ha que es queden, n’hi ha que marxen, alguns es perden i d’altres, malauradament, tens la sensació que te’ls pren una injustícia que s’escapa de tota comprensió. Sigui com sigui, tot està bé mentre el final de la història que ens ofereixen sigui el final que pertoca, que sempre és un final a temps.

 

VIII. Si acceptem VI i VII, la nostra preocupació pel futur d’un dels millors fenòmens humans està plenament justificada. Especialment, en aquest temps nostre de governs que pretenen posar les grapes a les llars, taules i converses de la gent; on l’educació ha renunciat a l’exigència que és l’única oportunitat per l’excel·lència singular; on l’ofensa sentimental es menja a poc a poc la llibertat d’expressió; on discurs polític i tècnica fomenten la cessió de la individualitat a l’homogeneïtzació baixa i grollera; on l’aspiració a l’originalitat del qui pensa va cedint terreny al domini tirànic dels qui consumeixen consignes… Moments, al capdavall, plenament democràtics. I que fan cada cop més difícil el sorgiment d’aquells personatges extra-ordinaris, sense els quals el gran do del taulejar no és possible.

 

IX. Cal admetre l’altra cara que tenen les trobades festives: el peatge d’haver d’aguantar una mediocritat especialment molesta i que és comuna entre aquells que tenen convicció de certesa absoluta i vocació de censors. Es reconeixen fàcilment perquè traslladen als altres les pròpies limitacions a l’hora d’imaginar les intencions que hi pot haver rere les paraules i actes de les persones. Intencions que sempre confirmen –naturalment– les pitjors sospites en contra de la puresa dels seus dogmes.

 

X. El filòsof Leo Strauss ens va ensenyar que, precisament perquè som aliats de la democràcia, no podem ser-ne aduladors. No es pot oblidar el risc, sempre present, que aquest règim provoca sobre la possibilitat de seguir buscant la millor versió de la nostra humanitat.

 

XI. La democràcia tendeix a generar l’aparició d’aquells que aspiren a treure el cap, que es reivindiquen com a diferents en mig de la monòtona mediocritat, fent gala d’un agonisme tan propi d’això nostre que els grecs de l’Atenes democràtica ja el practicaven. A ulls d’aquest règim polític, és el vici aristocràtic –a vegades portador de veritables excel·lències i, la majoria de cops, simple brindis al sol de qui es vol esplèndid i especial quan és còpia exacte, tan sols més cridanera, de la majoria de mortals. L’honestedat intel·lectual demana admetre que qui els escriu aquest article bé podria patir d’aquesta mateixa afecció –vostès decidiran si en la primera o en la segona de les seves accepcions. Al capdavall, Fred Ballinger ja ens avisà que la frivolitat és una temptació irresistible.

Sense un gra de sal #37 | Claudio

ElTribú

| 16 gen., 2022

Sense un gra de sal #37 | Claudio

16 gen., 2022 |

@clorgu

As Machiavelli pointed out in his History of Florence, the poor, enduring oppressive conditions, were always ready to answer the call for a fight for freedom; but the net result of each revolt was merely to establish a new tyranny.

James Burnham, The Managerial Revolution

 

A Vichyite postcard from 1942.

 

 

We are, without a doubt, living through the dumbest time in our history:

 

 

Much of the media supports the creation of a global technocracy. This hostility to democracy as an obstacle to top-down ‘progress’ is dovetailing with another source of anti-democratic distrust. People around the world no longer embrace the basic notion of self-government.

 

 

Paradoxically, Salazar’s distrust of the ballot box, belief in rule by experts, and readiness to endorse censorship in order to control the flow of ideas now enjoy more favour among globalists on the left than among nationalists on the right.

“If we generalize from this, from this particular example, we see that war has an element of truth which peace lacks. War brings up things which are concealed in peace time”, Leo Strauss

A classe amb Strauss (IV)

 

That man who is sophisticated and judges properly, that is what we mean by a gentleman. So the practical test of the truth of a moral teaching, from the point of view of Plato and Aristotle, would be that it reflects in everyday life the gentleman.
Seminari sobre Ciceró, 1959

 

If we generalize from this, from this particular example, we see that war has an element of truth which peace lacks. War brings up things which are concealed in peace time.
Seminari sobre Tucídides, 1962

 

Look at the situation in an absolute monarchy. As long as you have an earthly authority higher than the king, say, the pope, then the situation is different because then the pope or some other court could call the king before them. That’s different. But to that extent one could also say that if there is a spiritual authority, the monarchy cannot be unqualifiedly absolute. The medieval expression for what we now call sovereignty was someone or a society not recognizing a superior. But every Catholic absolute monarchy by definition recognizes a superior, the pope.
Seminari sobre Groci, 1964

 

The distinction between facts and values and the denial of the possibility of rationally solving values questions is one thing. The attempt to reduce the political to the subpolitical is another thing. And it is not evident that the two things belong necessarily together. But still, in fact they do belong together, and one can roughly state the connection as follows. The basis of the fact/value distinction is a distinction between the is and the ought. With the additional premise that knowledge of the ought, i.e., of the true ought, is impossible. The is, reality, nature, does not posses in itself any values. These values are entirely dependent on the spectator or maybe on the acting man. Values are specifically human, and, furthermore, man is a derivative; man must ultimately be understood in terms of the non human and, forgive me for saying it, in terms of the sub-human. Because from our ordinary point of view, we regard of course brutes as sub-human – lacking certain possibilities of a high order wich man posesses. This seems to be the connection between these two premises. At any rate, the fundamental premise of this kind of science, of wich the prevalent school in present day political science is a specimen, is that there is no essential difference between man and brutes. The name for that is evolution. We are now in the year 1959, and this remind us of 1859, the year in wich Darwin’s The Origin of the Species appeared. Therefore we do not have to labor this point. Now this view that there is no essential difference between men and brutes rests on the broader premise thet there are not essential differences at all; there are only differences of degree, only quantitative differences. And, therefore, if this premise is accepted, all understanding must be fundamentally mathematical, quantitative, exact. This is the connection between these various points. The alternative to this view is the assertion that there are essential differences, and the classic repressentatives of this view are Plato and Aristotle. This is the background of quite a few courses which I give, and in particular of the present course.
Seminari sobre Les Lleis de Plató, 1959

 

In the ancient view, things belonged to a whole from which they took meaning. But if meaning originated in man, then we have to have logic, because the mind gives all meaning.
Seminari sobre Aristófanes, 1960

 

Now this best regime is delineated by political science in the Aristotelian sense on the basis of knowledge of the end of man; and this end of man could be known by theoretical science, science of nature. Then, however, the following difficulty arises and therefore we need rhetoric in a radical way: let us assume that the best regime is not available. But then we must rest satisfied with an imperfect regime, obviously. But what does this mean? We can perhaps say this: for all practical purposes, all human life according to Aristotle takes place in imperfect regimes. Now if the perfect regime is that which is based on the nature of man’s perfection, on what wisdom dictates, then we have in fact everywhere a rule not based on wisdom simply but on something qualifying wisdom. We may call this consent. In every political society in fact there are principles which are partly what wisdom, understanding the end of man, would dictate, and partly what is accepted or acceptable by the particular community. Now the concrete principles governing a society are this combination. Non–universal endoxa, non–universal because they differ, endoxa (I hope the word endoxa has now sunk in)—means that which is in opinion, non–universal endoxa of one kind or another. And therefore while the sophistic view is wrong—and therefore the sophists were wrong in reducing politics to rhetoric⎯one point is true: the principles to which we defer in the last analysis in any political debate are not simply true. Why? They cannot be. But the political scientist in the Aristotelian sense differs from the rhetorician because he does not merely appeal to these principles but opens the whole issue of all possible regimes and their respective values, which the rhetorician would never do. The rhetorician would always argue on the basis of the established regime without raising the question of its relative rank.

Seminari sobre la Retòrica d’Aristòtil, 1964

 

Is the philosopher simply a bee or ant, as it were, glorified; does he not in his way look down on this kind of vulgar virtue as much as the tyrant does in his?
Seminari sobre el Menó de Plató

El locutori #18 | Gregorio Luri

ElTribú

| 15 gen., 2022

El locutori #18 | Gregorio Luri

15 gen., 2022 |

Gregorio Luri | @GregorioLuri

Louis Auguste Blanqui

 

Blanqui és va ser el revolucionari més influent de França al llarg del segle XIX, el primer en mobilitzar els estudiants donant-los el seu famós lema: “Ni déu ni mestre”, la qual cosa no deixa de ser paradoxal. Els seus seguidors, els blanquistes, van crear clubs revolucionari per tota la geografia francesa. 

 

Un dia, en una reunió del Club Blanqui de la sala de la Redoute, va protestar contra la retòrica dels que acabaven d’intervenir amb aquestes paraules: “Tot això és molt bonic, però del que hem de tractar és de l’illa de Polònia”. “Però què diu aquest!” – va cridar algú –“Si Polònia no és una illa!”. L’obrer va replicar enfurismat: “Com que Polònia no és una illa? Qui és el reaccionari que em contradiu?” Al meu parer és aquest un magnífic exemple de les conseqüències de la renúncia als mestres.

 

Boeci

 

A la Consolació de la filosofia ens transmet Boeci aquesta petita història:

 

“Un home, després d’atacar i insultar un altre que s’havia atribuït falsament el títol de filòsof, no per practicar la veritable virtut sinó per vanaglòria, li va afegir que reconeixeria si era un veritable filòsof només si suportava amb calma i paciència les injúries que li dirigís.

 

Durant un cert temps, el segon va donar mostres de paciència i després de rebre els insults, va dir en to gairebé de triomf:

 

– T’adones que sóc un filòsof?

 

El primer li va etzibar molt sarcàsticament:

 

– Me n’hauria adonat si haguessis romàs callat.

 

Bondat

 

Advertiment de Carl Schmitt: “No creguis que ja ets bo pel simple fet de no tenir poder”. Avui podríem afegir: “No creguis que ja ets bo pel simple fet de declarar-te una víctima”.

 

Dietrich Bonhoeffer

 

El teòleg protestant Dietrich Bonhoeffer va ser condemnat a mort i penjat en el camp de concentració de Flossenbürg la matinada del 9 d’abril de 1945. Amb ell van ser penjats també el seu germà Klaus i els seus cunyats Hans von Dohnanyi i Rüdiger Schleicher. Tots quatre van ser obligats a anar despullats al patíbul. Tres setmanes després el camp va ser alliberat.

 

Va ser detingut per oposar-se a l’església propugnada pel nazisme, la Deutsche Christen, però el descobriment per part de la Gestapo de la seva participació a l’atemptat contra Hitler del 20 de juliol de 1944, va ser el que el va conduir a la mort.

 

Lluís Duch deia que era un conservador i afegia que aquest va ser el cas de la gran majoria dels qui a Alemanya es van oposar a la barbàrie nacional-socialista. 

 

Bonhoeffer no només es va oposar amb determinació al poder polític del nazisme, sinó que va posar en evidència la connivència amb el règim de molts cristians. “Només -deia- qui crida a favor dels jueus pot cantar també gregorià”.

 

Un any abans de la presa del poder pels nazis ja havia previst en un sermó el que passaria: “No ens hem d’estranyar si vénen temps difícils per a la nostra Església en què s’exigirà el martiri. Però aquesta sang, si realment encara tenim el coratge i l’honor i la fidelitat de vessar-la, no serà tan innocent i lluminosa com la dels primers cristians. Sobre la nostra sang pesa una culpa: la culpa del servidor inútil que va ser llançat a les tenebres exteriors”.

 

Es diu sovint que si Heidegger no va ser culpable de connivència teòrica amb el nazisme, sí que ho va ser, almenys, de no haver previst el que venia a sobre. Aquesta és exactament la crítica que Bonhoeffer dirigeix ​​a la teologia acadèmica: havia estat incapaç de dotar els cristians d’arguments morals per enfrontar-se a la barbàrie nazi.

 

“El coratge civil”, va escriure Bonhoeffer, “només pot sorgir de la responsabilitat lliure de l’home lliure”.

Advertiment de Carl Schmitt: “No creguis que ja ets bo pel simple fet de no tenir poder”. Avui podríem afegir: “No creguis que ja ets bo pel simple fet de declarar-te una víctima”.

Bosc

 

Els quaderns de Fritz Kocher fou el primer llibre publicat per Robert Walser, el 1904. És, entre d’altres coses, un cant d’amor al bosc. Walser hi assegura que a les persones que pateixen els agrada visitar el bosc, perquè la impregnació de la seva calma els ajuda a suportar el seu patiment. Al silenci frondós del bosc, a més de sentir esperonada la nostra imaginació, ens adonem de la inutilitat “d’amargar la vida als altres amb continus laments”.

 

Walser va morir mentre passejava pel bosc de Schochenberg, el matí del 25 de desembre de 1956. Se li va aturar el cor i va caure d’esquena sobre la neu. Poc desprès van trobar el seu cos sense vida dos nens que patinaven amb els seus trineus. Tenia la boca oberta, com si encara estigués dialogant amb els arbres.

 

Brooks, Louise

 

La meva admirada Louise Brooks -de qui em confesso fervent devot- va encarregar al seu germà que posés el següent epitafi al marbre de la seva tomba:

 

“La manera com he portat la meva vida m’omple d’horror. He fracassat en tot: en ortografia, en aritmètica, en equitació, en natació, en tennis i en golf; en dansa, en cant i en la comèdia; com a dona, amant, puta i amiga. Ni tan sols he tingut èxit a la cuina. I no puc recórrer a la banal excusa del “no ho he intentat”. Ho he intentat amb totes les meves forces.”

 

El seu caritatiu germà no va complir aquest darrer desig de Lulú-Pandora.

 

James Boswell

 

Boswell és ben conegut per la seva Vida de Samuel Johnson, considerada la millor biografia en llengua anglesa. Va conèixer personalment Rousseau (a qui li va demanar, en un notable gest d’insensatesa, que fos el seu director de consciència), Voltaire, Robert Burns, Adam Smith, Edmund Burke, David Hume… Va acompanyar aquest darrer durant les seves darreres hores de vida i va gosar preguntar-li si volia penedir-se dels seus pecats, per poder trobar-se amb els seus amics a l’altra vida. Hume li va contestar que cap dels seus amics havia cregut en la vida després de la mort, per la qual cosa no esperava trobar-ne cap al més enllà.

 

James Boswell, que va ser el primer a utilitzar l’adjectiu “romàntic”, va morir als cinquanta-cinc anys, assassinat -com a ell li agradava dir- per la violència dels seus plaers i el seu gust gargantuesc per les “Venus de les cantonades”.

 

Bougainville

 

Louis-Antoine de Bougainville assegura al seu Voyage autour du monde (1771) que va trobar la felicitat a Tahití, un paradís on no calia treballar gaire per obtenir les subsistències quotidianes i on dones -i homes- es llançaven de bon grat als braços dels mariners forans.

 

El propòsit de la seva vida a partir d’aquest descobriment va ser importar a Europa la felicitat del sud. I ¿no és cert que en veure una buguenvíl·lea en plena florescència es desperta en nosaltres alguna cosa semblant a un enyor o, per dir-ho platònicament, a una reminiscència?

Top 10 Sèries | Daniel Llobet

ElTribú

| 14 gen., 2022

Top 10 Sèries | Daniel Llobet

14 gen., 2022 |

Per ordre de més preferida a menys:

 

Time

L’obsessió d’occident per les presons culmina aquí, a Liverpool. Els seus tres capítols són suficients per entendre què significa pels anglesos la redempció. Els dos actors protagonistes ajuden, i molt. És força reconfortant veure com  la BBC no té por a res.

 

Hacks

Si hem de fugir de les sitcoms, fem-ho com ‘Hacks’, cap endavant i sense complexos. Em pregunto de què serveix una ideologia, si amb ella no pots escriure una comèdia tan impecable com aquesta. L’encerten fins i tot amb el lloc: Las Vegas, ciutat del pecat.

 

Succession (Temporada 3)

Quan la nit s’engresca ningú mai no vol marxar a casa i com diu Andrés Calamaro: “Tomamos hasta el agua del florero”. A veure qui la diu més grossa. Així és com he gaudit aquesta temporada: celebrant l’estupidesa a cada broma, i oblidant la ressaca de l’endemà—terrible, per cert.

 

Invincible

És Succession en dibuixos animats. S’ha de tenir en compte que en aquest cas l’hereu és fill únic, i parlo per experiència personal quan dic que tot el consentiment de la infantesa passa factura a l’adolescència. I no, la sèrie no és japonesa.

 

Love, Death and Robots (Temporada 2)

Cada capítol podria esdevenir una pel·lícula diferent, i amb tan sols uns segons de mirar-ne un ja ets capaç d’imaginar tota la història que hi ha al darrere. Aplaudeixo amb gran efusivitat la idea que engloba tota la sèrie: amor, mort i robots.

 

The Serpent

Costa de creure que estigui basada en fets reals, més que res perquè l’heroi és holandès. Tota la resta funciona, tanmateix, no seran suficients unes crispetes per veure com un psicòpata vietnamita assassina desenes de turistes hippies al sud-est asiàtic; recomano també llaminadures i cervesa.

 

The Billion Dollar Code

Sempre s’ha d’anar mirant què fan els alemanys, encara que la seva americanització sigui ja preocupant. Sorprèn que tres de les últimes grans produccions que han fet per a Netflix tractin sobre hackers. Aquesta minisèrie, però, és la que ho fa amb més traça, i de passada, exemplifica a la perfecció per a què serveixen aquest tipus de formats.

 

Rick and Morty (Temporada 5)

Aquest tipus de sèries d’animació poden acabar caducant a causa de la seva pròpia extravagància. L’avi-geni i el net-tanoca anaven cap aquesta direcció, però aquesta temporada ho ha salvat tot. La història pren una maduresa inesperada i condueix als personatges a motivacions reals, més enllà del nihilisme absurd al qual estàvem acostumats.

 

Doctor Portuondo

Està rodada a Barcelona, i com gairebé tot el que passa en aquesta ciutat, tendeix a caure en l’ànsia, l’obsessió i el melodrama. Benvolgut sigui, aleshores, un Doctor Portuondo que ens ajudi a treure’ns tota aquesta ximpleria de sobre.

 

Mare of Easttown

Per si no sabíem com funcionava la policia de les zones rurals dels Estats Units ens ho han tornat a explicar. Jo aquí només he vingut per Kate Winslet, i m’hi he quedat, és clar.

 

 

D’un amant del petit setè art.

Popper i el col·lapse comunista | Marc Arza

ElTribú

| 13 gen., 2022

Popper i el col·lapse comunista | Marc Arza

13 gen., 2022 |

Marc Arza | @marcarza

Les llibreries de vell són un espai per l’atzar intel·lectual. Passejant la vista per les lleixes i les piles de llibres topes, de forma desordenada, amb autors, obres i idees de tota mena. Hi ha molta fullaraca, però també hi ha respostes que no sabies que buscaves. Fa pocs dies, mentre remenava volums sense gràcia en una llibreria de baix preu, em va caure a les mans un llibre de Sir Karl Popper de fa trenta anys. Un recull d’articles i conferències publicat a mitjans dels anys noranta, quan al savi de la societat oberta li quedaven pocs mesos de vida.

 

El títol de la traducció castellana, com sempre mig inventat, és La responsabilidad de vivir. Un dels últims articles del recull reflexionava sobre el col·lapse del comunisme que el món havia viscut feia pocs anys. Que pogués gaudir la caiguda del Mur és una gran cosa, fa goig imaginar-se’l veient el final d’aquell monstre que havia ajudat a combatre. Popper era ben conscient de la fragilitat de la democràcia: “una democràcia mai podria ser realment estable. Just en el moment en què s’estabilitzés començaria a ser considerada com a natural i, per tant, la llibertat entraria en perill. Els humans deixarien d’esforçar-se per ella, per conservar-la i cuidar-la, perquè no podrien ni imaginar el que suposaria una pèrdua de la llibertat”. Que la democràcia liberal arribes triomfant a les acaballes dels anys vuitanta no era gens evident durant bona part d’aquell segle XX assetjat pels totalitarismes. “Gairebé tots els intel·lectuals declaraven que la democràcia era una fase transitòria en la història de la humanitat”, escriu referint-se als anys trenta.

“Els populismes de dreta i esquerra tornen a fer soroll i un nou puritanisme pretén tancar les societats obertes jugant a fer-se l’ofès. I ara què?”

Per Popper la causa de la mort de l’imperi soviètic i la derrota de les seves idees era clara: “El marxisme ha mort de marxisme. O, més exactament dit: el poder marxista ha mort per l’esterilitat de la teoria marxista”. La profecia d’una imparable concentració de la riquesa i la misèria creixent del proletariat no es va complir. La industrialització va generar un enorme creixement de la productivitat i una gran riquesa que va millorar la vida dels capitalistes, però també la dels treballadors. El text de Popper és de victòria, i costa llegir-lo avui sense un regust estrany a mig camí entre l’oportunitat perduda i la celebració prematura. La història no es va acabar i després dels anys noranta Occident i les democràcies liberals no han parat d’encarar crisis i amenaces: règims autoritaris com la Xina i Rússia han guanyat protagonisme, els populismes de dreta i esquerra tornen a fer soroll i un nou puritanisme pretén tancar les societats obertes jugant a fer-se l’ofès. I ara què?

 

Doncs ara més Popper. De la lectura d’aquell volum se’n pot extreure una triple recepta que continua sent vàlida. La fragilitat de la democràcia liberal i el deure de defensar-la sempre i a tothora com a punt de partida. La necessitat d’una labor intel·lectual constant per desmanegar els arguments dels enemics de la societat oberta com a segona derivada. Pensar i escriure per defensar la llibertat. Popper i molts d’altres van ser tan importants per guanyar la Guerra Freda com l’OTAN i els portaavions de la Navy. Però hi ha alguna cosa més. Fer que la democràcia i el lliure mercat funcionin i funcionin per tothom. Els textos de Popper acaben sovint amb aquesta idea i aquella conferència sobre la fi del comunisme no va ser una excepció. Superar la polarització, apartar la “ferralla ideològica”, combatre la burocràcia i centrar-se en la llibertat, la responsabilitat i la prosperitat compartida. Pensar i actuar.

 

 

ElTribú

ElTribú

Editor

ElTribú

ElTribú

Editor

ElTribú

ElTribú

Editor

ElTribú

ElTribú

Editor

ElTribú

ElTribú

Editor

Tesis sobre això nostre (o com començar l’any fent amics) | Jordi Feixas

17 gen., 2022 |

Jordi Feixas | @jordifeixas

I. L’any nou confirma que seguim perdent en els designis de la fortuna i del joc, en una loteria que és l’instrument al qual recorren les persones quan han perdut l’esperança en la pròpia capacitat de conquerir el futur.  

 

II. L’avenç hivernal del virus ha tornat a donar ales a governs, també a enervats de tota mena, per vulnerar les nostres imperfectes llibertats o per assenyalar discrepants, i fer-ho en nom de l’evident superioritat de les seves causes. La qüestió ens recorda que el poder i les conviccions són tan políticament necessaris com perillosos, especialment quan porten a l’oblit de la primera lliçó de la vida en llibertat, que és que el preu a pagar per gaudir-ne sempre és la feblesa comunitària i la mediocritat generalitzada. Un preu que, temps enrere, havíem entès que valia la pena assumir, sabent com sabíem que la llibertat és la condició de possibilitat de la millora social, que sempre és precària i lenta si es vol lliure, i del coneixement i l’excel·lència humana, que sempre seran fenòmens escassos i individuals, no polítics. 

 

III. Les festes pandèmiques del 10 de Downing Street i l’escarni públic sobre el primer ministre Boris Johnson ens recorden que l’individu democràtic no perd mai cap ocasió per exercir, públicament, una mica d’aquella superioritat moral que és sinònim d’auto-indulgència terapèutica. I que la democràcia liberal s’ha de moure, necessàriament, en el difícil equilibri entre l’exigència de superioritat als seus líders i la recorrent, però no excessivament sovintejada, consciència reconfortant que no són tan diferents d’aquells a qui lideren.

 

IV. Els primers compassos de l’any ens han portat nous casos de denúncia social mediàtica, mostrant una vegada més que la hipocresia d’una societat democràtica és proporcional al nombre i contundència de les seves declaracions de puresa moral. Un fenomen tan humà com la vida en societat i les terribles tiranies que aquesta genera, especialment quan es prefereix la superioritat moral de la indignació, que pot demostrar bones intencions però no certeses, a la protecció de la innocència de les persones. Fins que les proves, i no el clam popular, demostrin el contrari. 

 

V. No miris amunt ha estat un dels fenòmens nadalencs de la televisió de pagament. Un film que ens retrata tan bé, com per convidar-nos a riure dels estatunidencs sabent que nosaltres, més crítics i informats, no ens deixaríem extingir pel populisme, la ceguesa i crueltat de les tendències mediàtiques o la prioritat del poder i el diner respecte la veritat. Per un aclariment sobre el fenomen, veure tesi III. 

“Aquest temps nostre de governs que pretenen posar les grapes a les llars, taules i converses de la gent; on l’ofensa sentimental es menja a poc a poc la llibertat d’expressió; on discurs polític i tècnica fomenten la cessió de la individualitat a l’homogeneïtzació baixa i grollera”

VI. Si alguna cosa il·luminen amb claredat els confinaments i les trobades nadalenques, és el valor dels grans personatges que ens regala la vida i del bo i millor que es pot fer amb ells, que no és altra cosa que compartir la seva unicitat al voltant d’una taula ben servida. En el fons, en moments com els d’aquests dies passats és fàcil sospitar que tota la bona educació del món té sentit, fonamentalment, per això. Sigui la formació de la persona instruïda, sigui la de qui ha viscut intensament, tot plegat sembla portar-nos aquí: al luxe de compartir el caràcter i les històries d’aquells a qui educació i experiència han convertit en personatges interessants. En definitiva, a la generació espontània d’aquests ambients on s’esdevé el millor de la nostra condició –la conversa acompanyada dels millors tasts, on el plaer del cos i de la ment troben aquella harmonia que només pot ser una harmonia humana.

 

VII. Ara que comença un any nou, recordem que sobre els grans personatges i la bona conversa no hi ha context o temporalitat que condicionin definitivament el sublim del fenomen. Amb alguns hi coincidim en històries fora del comú del nostre dia a dia i d’altres apareixen en la quotidianitat més senzilla. Alguns arriben per ser escena, d’altres capítol i uns pocs estan cridats a ocupar les pàgines de tot el llibre. N’hi ha que es queden, n’hi ha que marxen, alguns es perden i d’altres, malauradament, tens la sensació que te’ls pren una injustícia que s’escapa de tota comprensió. Sigui com sigui, tot està bé mentre el final de la història que ens ofereixen sigui el final que pertoca, que sempre és un final a temps.

 

VIII. Si acceptem VI i VII, la nostra preocupació pel futur d’un dels millors fenòmens humans està plenament justificada. Especialment, en aquest temps nostre de governs que pretenen posar les grapes a les llars, taules i converses de la gent; on l’educació ha renunciat a l’exigència que és l’única oportunitat per l’excel·lència singular; on l’ofensa sentimental es menja a poc a poc la llibertat d’expressió; on discurs polític i tècnica fomenten la cessió de la individualitat a l’homogeneïtzació baixa i grollera; on l’aspiració a l’originalitat del qui pensa va cedint terreny al domini tirànic dels qui consumeixen consignes… Moments, al capdavall, plenament democràtics. I que fan cada cop més difícil el sorgiment d’aquells personatges extra-ordinaris, sense els quals el gran do del taulejar no és possible.

 

IX. Cal admetre l’altra cara que tenen les trobades festives: el peatge d’haver d’aguantar una mediocritat especialment molesta i que és comuna entre aquells que tenen convicció de certesa absoluta i vocació de censors. Es reconeixen fàcilment perquè traslladen als altres les pròpies limitacions a l’hora d’imaginar les intencions que hi pot haver rere les paraules i actes de les persones. Intencions que sempre confirmen –naturalment– les pitjors sospites en contra de la puresa dels seus dogmes.

 

X. El filòsof Leo Strauss ens va ensenyar que, precisament perquè som aliats de la democràcia, no podem ser-ne aduladors. No es pot oblidar el risc, sempre present, que aquest règim provoca sobre la possibilitat de seguir buscant la millor versió de la nostra humanitat.

 

XI. La democràcia tendeix a generar l’aparició d’aquells que aspiren a treure el cap, que es reivindiquen com a diferents en mig de la monòtona mediocritat, fent gala d’un agonisme tan propi d’això nostre que els grecs de l’Atenes democràtica ja el practicaven. A ulls d’aquest règim polític, és el vici aristocràtic –a vegades portador de veritables excel·lències i, la majoria de cops, simple brindis al sol de qui es vol esplèndid i especial quan és còpia exacte, tan sols més cridanera, de la majoria de mortals. L’honestedat intel·lectual demana admetre que qui els escriu aquest article bé podria patir d’aquesta mateixa afecció –vostès decidiran si en la primera o en la segona de les seves accepcions. Al capdavall, Fred Ballinger ja ens avisà que la frivolitat és una temptació irresistible.

Sense un gra de sal #37 | Claudio

16 gen., 2022 |

@clorgu

As Machiavelli pointed out in his History of Florence, the poor, enduring oppressive conditions, were always ready to answer the call for a fight for freedom; but the net result of each revolt was merely to establish a new tyranny.

James Burnham, The Managerial Revolution

 

A Vichyite postcard from 1942.

 

 

We are, without a doubt, living through the dumbest time in our history:

 

 

Much of the media supports the creation of a global technocracy. This hostility to democracy as an obstacle to top-down ‘progress’ is dovetailing with another source of anti-democratic distrust. People around the world no longer embrace the basic notion of self-government.

 

 

Paradoxically, Salazar’s distrust of the ballot box, belief in rule by experts, and readiness to endorse censorship in order to control the flow of ideas now enjoy more favour among globalists on the left than among nationalists on the right.

“If we generalize from this, from this particular example, we see that war has an element of truth which peace lacks. War brings up things which are concealed in peace time”, Leo Strauss

A classe amb Strauss (IV)

 

That man who is sophisticated and judges properly, that is what we mean by a gentleman. So the practical test of the truth of a moral teaching, from the point of view of Plato and Aristotle, would be that it reflects in everyday life the gentleman.
Seminari sobre Ciceró, 1959

 

If we generalize from this, from this particular example, we see that war has an element of truth which peace lacks. War brings up things which are concealed in peace time.
Seminari sobre Tucídides, 1962

 

Look at the situation in an absolute monarchy. As long as you have an earthly authority higher than the king, say, the pope, then the situation is different because then the pope or some other court could call the king before them. That’s different. But to that extent one could also say that if there is a spiritual authority, the monarchy cannot be unqualifiedly absolute. The medieval expression for what we now call sovereignty was someone or a society not recognizing a superior. But every Catholic absolute monarchy by definition recognizes a superior, the pope.
Seminari sobre Groci, 1964

 

The distinction between facts and values and the denial of the possibility of rationally solving values questions is one thing. The attempt to reduce the political to the subpolitical is another thing. And it is not evident that the two things belong necessarily together. But still, in fact they do belong together, and one can roughly state the connection as follows. The basis of the fact/value distinction is a distinction between the is and the ought. With the additional premise that knowledge of the ought, i.e., of the true ought, is impossible. The is, reality, nature, does not posses in itself any values. These values are entirely dependent on the spectator or maybe on the acting man. Values are specifically human, and, furthermore, man is a derivative; man must ultimately be understood in terms of the non human and, forgive me for saying it, in terms of the sub-human. Because from our ordinary point of view, we regard of course brutes as sub-human – lacking certain possibilities of a high order wich man posesses. This seems to be the connection between these two premises. At any rate, the fundamental premise of this kind of science, of wich the prevalent school in present day political science is a specimen, is that there is no essential difference between man and brutes. The name for that is evolution. We are now in the year 1959, and this remind us of 1859, the year in wich Darwin’s The Origin of the Species appeared. Therefore we do not have to labor this point. Now this view that there is no essential difference between men and brutes rests on the broader premise thet there are not essential differences at all; there are only differences of degree, only quantitative differences. And, therefore, if this premise is accepted, all understanding must be fundamentally mathematical, quantitative, exact. This is the connection between these various points. The alternative to this view is the assertion that there are essential differences, and the classic repressentatives of this view are Plato and Aristotle. This is the background of quite a few courses which I give, and in particular of the present course.
Seminari sobre Les Lleis de Plató, 1959

 

In the ancient view, things belonged to a whole from which they took meaning. But if meaning originated in man, then we have to have logic, because the mind gives all meaning.
Seminari sobre Aristófanes, 1960

 

Now this best regime is delineated by political science in the Aristotelian sense on the basis of knowledge of the end of man; and this end of man could be known by theoretical science, science of nature. Then, however, the following difficulty arises and therefore we need rhetoric in a radical way: let us assume that the best regime is not available. But then we must rest satisfied with an imperfect regime, obviously. But what does this mean? We can perhaps say this: for all practical purposes, all human life according to Aristotle takes place in imperfect regimes. Now if the perfect regime is that which is based on the nature of man’s perfection, on what wisdom dictates, then we have in fact everywhere a rule not based on wisdom simply but on something qualifying wisdom. We may call this consent. In every political society in fact there are principles which are partly what wisdom, understanding the end of man, would dictate, and partly what is accepted or acceptable by the particular community. Now the concrete principles governing a society are this combination. Non–universal endoxa, non–universal because they differ, endoxa (I hope the word endoxa has now sunk in)—means that which is in opinion, non–universal endoxa of one kind or another. And therefore while the sophistic view is wrong—and therefore the sophists were wrong in reducing politics to rhetoric⎯one point is true: the principles to which we defer in the last analysis in any political debate are not simply true. Why? They cannot be. But the political scientist in the Aristotelian sense differs from the rhetorician because he does not merely appeal to these principles but opens the whole issue of all possible regimes and their respective values, which the rhetorician would never do. The rhetorician would always argue on the basis of the established regime without raising the question of its relative rank.

Seminari sobre la Retòrica d’Aristòtil, 1964

 

Is the philosopher simply a bee or ant, as it were, glorified; does he not in his way look down on this kind of vulgar virtue as much as the tyrant does in his?
Seminari sobre el Menó de Plató

El locutori #18 | Gregorio Luri

15 gen., 2022 |

Gregorio Luri | @GregorioLuri

Louis Auguste Blanqui

 

Blanqui és va ser el revolucionari més influent de França al llarg del segle XIX, el primer en mobilitzar els estudiants donant-los el seu famós lema: “Ni déu ni mestre”, la qual cosa no deixa de ser paradoxal. Els seus seguidors, els blanquistes, van crear clubs revolucionari per tota la geografia francesa. 

 

Un dia, en una reunió del Club Blanqui de la sala de la Redoute, va protestar contra la retòrica dels que acabaven d’intervenir amb aquestes paraules: “Tot això és molt bonic, però del que hem de tractar és de l’illa de Polònia”. “Però què diu aquest!” – va cridar algú –“Si Polònia no és una illa!”. L’obrer va replicar enfurismat: “Com que Polònia no és una illa? Qui és el reaccionari que em contradiu?” Al meu parer és aquest un magnífic exemple de les conseqüències de la renúncia als mestres.

 

Boeci

 

A la Consolació de la filosofia ens transmet Boeci aquesta petita història:

 

“Un home, després d’atacar i insultar un altre que s’havia atribuït falsament el títol de filòsof, no per practicar la veritable virtut sinó per vanaglòria, li va afegir que reconeixeria si era un veritable filòsof només si suportava amb calma i paciència les injúries que li dirigís.

 

Durant un cert temps, el segon va donar mostres de paciència i després de rebre els insults, va dir en to gairebé de triomf:

 

– T’adones que sóc un filòsof?

 

El primer li va etzibar molt sarcàsticament:

 

– Me n’hauria adonat si haguessis romàs callat.

 

Bondat

 

Advertiment de Carl Schmitt: “No creguis que ja ets bo pel simple fet de no tenir poder”. Avui podríem afegir: “No creguis que ja ets bo pel simple fet de declarar-te una víctima”.

 

Dietrich Bonhoeffer

 

El teòleg protestant Dietrich Bonhoeffer va ser condemnat a mort i penjat en el camp de concentració de Flossenbürg la matinada del 9 d’abril de 1945. Amb ell van ser penjats també el seu germà Klaus i els seus cunyats Hans von Dohnanyi i Rüdiger Schleicher. Tots quatre van ser obligats a anar despullats al patíbul. Tres setmanes després el camp va ser alliberat.

 

Va ser detingut per oposar-se a l’església propugnada pel nazisme, la Deutsche Christen, però el descobriment per part de la Gestapo de la seva participació a l’atemptat contra Hitler del 20 de juliol de 1944, va ser el que el va conduir a la mort.

 

Lluís Duch deia que era un conservador i afegia que aquest va ser el cas de la gran majoria dels qui a Alemanya es van oposar a la barbàrie nacional-socialista. 

 

Bonhoeffer no només es va oposar amb determinació al poder polític del nazisme, sinó que va posar en evidència la connivència amb el règim de molts cristians. “Només -deia- qui crida a favor dels jueus pot cantar també gregorià”.

 

Un any abans de la presa del poder pels nazis ja havia previst en un sermó el que passaria: “No ens hem d’estranyar si vénen temps difícils per a la nostra Església en què s’exigirà el martiri. Però aquesta sang, si realment encara tenim el coratge i l’honor i la fidelitat de vessar-la, no serà tan innocent i lluminosa com la dels primers cristians. Sobre la nostra sang pesa una culpa: la culpa del servidor inútil que va ser llançat a les tenebres exteriors”.

 

Es diu sovint que si Heidegger no va ser culpable de connivència teòrica amb el nazisme, sí que ho va ser, almenys, de no haver previst el que venia a sobre. Aquesta és exactament la crítica que Bonhoeffer dirigeix ​​a la teologia acadèmica: havia estat incapaç de dotar els cristians d’arguments morals per enfrontar-se a la barbàrie nazi.

 

“El coratge civil”, va escriure Bonhoeffer, “només pot sorgir de la responsabilitat lliure de l’home lliure”.

Advertiment de Carl Schmitt: “No creguis que ja ets bo pel simple fet de no tenir poder”. Avui podríem afegir: “No creguis que ja ets bo pel simple fet de declarar-te una víctima”.

Bosc

 

Els quaderns de Fritz Kocher fou el primer llibre publicat per Robert Walser, el 1904. És, entre d’altres coses, un cant d’amor al bosc. Walser hi assegura que a les persones que pateixen els agrada visitar el bosc, perquè la impregnació de la seva calma els ajuda a suportar el seu patiment. Al silenci frondós del bosc, a més de sentir esperonada la nostra imaginació, ens adonem de la inutilitat “d’amargar la vida als altres amb continus laments”.

 

Walser va morir mentre passejava pel bosc de Schochenberg, el matí del 25 de desembre de 1956. Se li va aturar el cor i va caure d’esquena sobre la neu. Poc desprès van trobar el seu cos sense vida dos nens que patinaven amb els seus trineus. Tenia la boca oberta, com si encara estigués dialogant amb els arbres.

 

Brooks, Louise

 

La meva admirada Louise Brooks -de qui em confesso fervent devot- va encarregar al seu germà que posés el següent epitafi al marbre de la seva tomba:

 

“La manera com he portat la meva vida m’omple d’horror. He fracassat en tot: en ortografia, en aritmètica, en equitació, en natació, en tennis i en golf; en dansa, en cant i en la comèdia; com a dona, amant, puta i amiga. Ni tan sols he tingut èxit a la cuina. I no puc recórrer a la banal excusa del “no ho he intentat”. Ho he intentat amb totes les meves forces.”

 

El seu caritatiu germà no va complir aquest darrer desig de Lulú-Pandora.

 

James Boswell

 

Boswell és ben conegut per la seva Vida de Samuel Johnson, considerada la millor biografia en llengua anglesa. Va conèixer personalment Rousseau (a qui li va demanar, en un notable gest d’insensatesa, que fos el seu director de consciència), Voltaire, Robert Burns, Adam Smith, Edmund Burke, David Hume… Va acompanyar aquest darrer durant les seves darreres hores de vida i va gosar preguntar-li si volia penedir-se dels seus pecats, per poder trobar-se amb els seus amics a l’altra vida. Hume li va contestar que cap dels seus amics havia cregut en la vida després de la mort, per la qual cosa no esperava trobar-ne cap al més enllà.

 

James Boswell, que va ser el primer a utilitzar l’adjectiu “romàntic”, va morir als cinquanta-cinc anys, assassinat -com a ell li agradava dir- per la violència dels seus plaers i el seu gust gargantuesc per les “Venus de les cantonades”.

 

Bougainville

 

Louis-Antoine de Bougainville assegura al seu Voyage autour du monde (1771) que va trobar la felicitat a Tahití, un paradís on no calia treballar gaire per obtenir les subsistències quotidianes i on dones -i homes- es llançaven de bon grat als braços dels mariners forans.

 

El propòsit de la seva vida a partir d’aquest descobriment va ser importar a Europa la felicitat del sud. I ¿no és cert que en veure una buguenvíl·lea en plena florescència es desperta en nosaltres alguna cosa semblant a un enyor o, per dir-ho platònicament, a una reminiscència?

Top 10 Sèries | Daniel Llobet

14 gen., 2022 |

Per ordre de més preferida a menys:

 

Time

L’obsessió d’occident per les presons culmina aquí, a Liverpool. Els seus tres capítols són suficients per entendre què significa pels anglesos la redempció. Els dos actors protagonistes ajuden, i molt. És força reconfortant veure com  la BBC no té por a res.

 

Hacks

Si hem de fugir de les sitcoms, fem-ho com ‘Hacks’, cap endavant i sense complexos. Em pregunto de què serveix una ideologia, si amb ella no pots escriure una comèdia tan impecable com aquesta. L’encerten fins i tot amb el lloc: Las Vegas, ciutat del pecat.

 

Succession (Temporada 3)

Quan la nit s’engresca ningú mai no vol marxar a casa i com diu Andrés Calamaro: “Tomamos hasta el agua del florero”. A veure qui la diu més grossa. Així és com he gaudit aquesta temporada: celebrant l’estupidesa a cada broma, i oblidant la ressaca de l’endemà—terrible, per cert.

 

Invincible

És Succession en dibuixos animats. S’ha de tenir en compte que en aquest cas l’hereu és fill únic, i parlo per experiència personal quan dic que tot el consentiment de la infantesa passa factura a l’adolescència. I no, la sèrie no és japonesa.

 

Love, Death and Robots (Temporada 2)

Cada capítol podria esdevenir una pel·lícula diferent, i amb tan sols uns segons de mirar-ne un ja ets capaç d’imaginar tota la història que hi ha al darrere. Aplaudeixo amb gran efusivitat la idea que engloba tota la sèrie: amor, mort i robots.

 

The Serpent

Costa de creure que estigui basada en fets reals, més que res perquè l’heroi és holandès. Tota la resta funciona, tanmateix, no seran suficients unes crispetes per veure com un psicòpata vietnamita assassina desenes de turistes hippies al sud-est asiàtic; recomano també llaminadures i cervesa.

 

The Billion Dollar Code

Sempre s’ha d’anar mirant què fan els alemanys, encara que la seva americanització sigui ja preocupant. Sorprèn que tres de les últimes grans produccions que han fet per a Netflix tractin sobre hackers. Aquesta minisèrie, però, és la que ho fa amb més traça, i de passada, exemplifica a la perfecció per a què serveixen aquest tipus de formats.

 

Rick and Morty (Temporada 5)

Aquest tipus de sèries d’animació poden acabar caducant a causa de la seva pròpia extravagància. L’avi-geni i el net-tanoca anaven cap aquesta direcció, però aquesta temporada ho ha salvat tot. La història pren una maduresa inesperada i condueix als personatges a motivacions reals, més enllà del nihilisme absurd al qual estàvem acostumats.

 

Doctor Portuondo

Està rodada a Barcelona, i com gairebé tot el que passa en aquesta ciutat, tendeix a caure en l’ànsia, l’obsessió i el melodrama. Benvolgut sigui, aleshores, un Doctor Portuondo que ens ajudi a treure’ns tota aquesta ximpleria de sobre.

 

Mare of Easttown

Per si no sabíem com funcionava la policia de les zones rurals dels Estats Units ens ho han tornat a explicar. Jo aquí només he vingut per Kate Winslet, i m’hi he quedat, és clar.

 

 

D’un amant del petit setè art.

Popper i el col·lapse comunista | Marc Arza

13 gen., 2022 |

Marc Arza | @marcarza

Les llibreries de vell són un espai per l’atzar intel·lectual. Passejant la vista per les lleixes i les piles de llibres topes, de forma desordenada, amb autors, obres i idees de tota mena. Hi ha molta fullaraca, però també hi ha respostes que no sabies que buscaves. Fa pocs dies, mentre remenava volums sense gràcia en una llibreria de baix preu, em va caure a les mans un llibre de Sir Karl Popper de fa trenta anys. Un recull d’articles i conferències publicat a mitjans dels anys noranta, quan al savi de la societat oberta li quedaven pocs mesos de vida.

 

El títol de la traducció castellana, com sempre mig inventat, és La responsabilidad de vivir. Un dels últims articles del recull reflexionava sobre el col·lapse del comunisme que el món havia viscut feia pocs anys. Que pogués gaudir la caiguda del Mur és una gran cosa, fa goig imaginar-se’l veient el final d’aquell monstre que havia ajudat a combatre. Popper era ben conscient de la fragilitat de la democràcia: “una democràcia mai podria ser realment estable. Just en el moment en què s’estabilitzés començaria a ser considerada com a natural i, per tant, la llibertat entraria en perill. Els humans deixarien d’esforçar-se per ella, per conservar-la i cuidar-la, perquè no podrien ni imaginar el que suposaria una pèrdua de la llibertat”. Que la democràcia liberal arribes triomfant a les acaballes dels anys vuitanta no era gens evident durant bona part d’aquell segle XX assetjat pels totalitarismes. “Gairebé tots els intel·lectuals declaraven que la democràcia era una fase transitòria en la història de la humanitat”, escriu referint-se als anys trenta.

“Els populismes de dreta i esquerra tornen a fer soroll i un nou puritanisme pretén tancar les societats obertes jugant a fer-se l’ofès. I ara què?”

Per Popper la causa de la mort de l’imperi soviètic i la derrota de les seves idees era clara: “El marxisme ha mort de marxisme. O, més exactament dit: el poder marxista ha mort per l’esterilitat de la teoria marxista”. La profecia d’una imparable concentració de la riquesa i la misèria creixent del proletariat no es va complir. La industrialització va generar un enorme creixement de la productivitat i una gran riquesa que va millorar la vida dels capitalistes, però també la dels treballadors. El text de Popper és de victòria, i costa llegir-lo avui sense un regust estrany a mig camí entre l’oportunitat perduda i la celebració prematura. La història no es va acabar i després dels anys noranta Occident i les democràcies liberals no han parat d’encarar crisis i amenaces: règims autoritaris com la Xina i Rússia han guanyat protagonisme, els populismes de dreta i esquerra tornen a fer soroll i un nou puritanisme pretén tancar les societats obertes jugant a fer-se l’ofès. I ara què?

 

Doncs ara més Popper. De la lectura d’aquell volum se’n pot extreure una triple recepta que continua sent vàlida. La fragilitat de la democràcia liberal i el deure de defensar-la sempre i a tothora com a punt de partida. La necessitat d’una labor intel·lectual constant per desmanegar els arguments dels enemics de la societat oberta com a segona derivada. Pensar i escriure per defensar la llibertat. Popper i molts d’altres van ser tan importants per guanyar la Guerra Freda com l’OTAN i els portaavions de la Navy. Però hi ha alguna cosa més. Fer que la democràcia i el lliure mercat funcionin i funcionin per tothom. Els textos de Popper acaben sovint amb aquesta idea i aquella conferència sobre la fi del comunisme no va ser una excepció. Superar la polarització, apartar la “ferralla ideològica”, combatre la burocràcia i centrar-se en la llibertat, la responsabilitat i la prosperitat compartida. Pensar i actuar.