p39.2

9800€ de 25000€

9800€ de 25000€

El locutori #16 | Gregorio Luri

ElTribú

| 27 nov., 2021

El locutori #16 | Gregorio Luri

27 nov., 2021 |

Gregorio Luri | @GregorioLuri

Bentham pel cap

 

Quan el filòsof Jeremy Bentham, un dels creadors de l’utilitarisme, va morir, el 6 de juny de 1832, creia haver deixat tots els seus assumptes lligats i ben lligats. A les seves darreres voluntats havia descrit minuciosament tot, incloent-hi el que havia de fer-se amb el seu cos, a qui es referia com el seu “Auto Icon”. Volia que es conservés incorrupte i va posar especial èmfasi en el tractament del seu cap. 

 

Al seu amic, el doctor Southwood Smith, el va deixar encarregat de tot. 

 

El resultat final havia de mostrar l’Auto Icon en una de les seves postures més habituals: assegut a la seva cadira, concentrat en el desenvolupament d’alguna idea filosòfica i vestit amb la roba de cada dia. Es guardaria a l’interior d’una mena d’armari especialment dissenyat per poder transportar-lo fàcilment i on hi hauria gravat, amb caràcters ben visibles, el seu nom i la data de la seva mort. Li feia il·lusió pensar que els seus amics i deixebles es trobarien al voltant de les seves despulles mortals per continuar filosofant i desenvolupar l’utilitarisme. Bentham, que no va ser, precisament un exemple d’humilitat, es considerava, d’acord amb les seves pròpies paraules, “the founder of the greatest happiness system of morals and legislation”.

 

Southwood Smith va posar la millor voluntat per satisfer les peticions del seu amic, però el destí, que sempre es reserva la darrera paraula, s’hi va interposar i el resultat va ser una pífia. El rostre de l’Auto-Icon va perdre gairebé per complet qualsevol familiaritat amb el de Bentham i Southwood Smith va decidir mantenir el que es pogués del cos i substituir el cap del seu estimat amic per una reproducció de cera. Per satisfer al peu de la lletra les seves darreres voluntats, va dipositar el cap original, amb les seves ulleres, entre els peus de l’Auto Icon. El lloc escollit per guardar el conjunt va ser el claustre sud de l’edifici principal de l’University College, de Londres.

 

Aquell cap filosòfic va constituir una temptació irresistible per als estudiants. Però no precisament per la seva capacitat per esperonar les seves inquietuds intel·lectuals, encara que no es pot negar que va estimular la seva concepció de l’utilitarisme. M’explico. El 1975 van “segrestar” el cap i tot seguir van demanant un rescat de 100 lliures; una altra vegada va desaparèixer i va reaparèixer de manera sorprenent en una consigna de l’estació d’Aberdeen. La gota que va fer vessar el got va ser quan el trist cap de Jeremy Bentham es va trobar de bon matí enmig del camp de futbol. A partir d’aquell dia es conserva, solitari, en un lloc segur i l’Auto Icon llueix, sense cap rivalitat iconogràfica, el cap de cera que aliena definitivament Bentham del seu cos.

 

Benito Cerreño.

 

Un dia de finals de febrer de 1805, Amasa Delano, capità del Perseverance, va abordar al Pacífic Sud un vaixell espanyol en dificultats, el Tryal, que transportava uns 70 esclaus procedents de l’Àfrica Occidental. Delano va passar unes nou hores a bord del Tryal. Va parlar amb el capità i els mariners, va repartir aigua entre els esclaus i va organitzar les reparacions, sense adonar-se que, en contra de les aparences, eren els esclaus, i no el capità espanyol, els qui estaven al comandament. Gairebé dos mesos abans s’havien amotinat i, dirigits per un ancià anomenat Babo i el seu fill Mori, havien executant la majoria de la tripulació. A continuació van ordenar al capità, Benito Cerreño, que els portés de tornada al Senegal.

 

Cerreño va decidir seguir un rumb erràtic per intentar trobar algun vaixell que el pogués ajudar. I així va divisar el Perseverance, que estava caçant foques. Babo va decidir permetre que Delano pugés a bord i va ordenar als seus que es comportessin com si encara fossin esclaus. Mori no es va separar ni un segon de Cerreño. Mentre fingia ser un servent humil i devot, l’obligava a fingir que estava al càrrec de tot. 

 

Atemorit,  Cerreño li va explicar a Delano que el deplorable estat del seu vaixell es devia a una dramàtica tempestat. Delano va picar l’ham i encara que se sentia incòmode davant el comportament massa fred Cerreño i, sobretot, davant de la diligència de Mori, no va ser capaç d’endevinar les raons que ocasionaven la seva incomoditat. No se li passava pel cap la possibilitat que el capità fos en realitat l’hostatge de la seva “mercaderia” i que la seva autoritat fos una farsa que calia representar de manera versemblant per preservar la vida. Els amotinats eren titellaires de la condició humana. El que a Amasa Delano li semblava una malenconiosa manca d’interès de Cerreño pel seu càrrec s’explicava perquè el suposat criat que cada matí l’afaitava era, literalment, l’amo del seu coll.

 

En aquests fets es va basar Herman Melville per escriure la novel·la Benito Cereno, una de les més ombrívoles de la literatura nord-americana, que potser es podria llegir com un comentari -protagonitzat per la realitat, que a vegades ella mateixa filosofeja-  del mite de la caverna de Plató.

 

“Qui no és un esclau?” ens pregunta Melville a la immortal Moby-Dick.

“No som –li diu Schmitt a Kempner- més que mariners i tot llibre només és per a nosaltres un llibre de bord”

Benito Cereno i Schmitt.

 

El 18 d’octubre del 1941, Ernst Jünger escriu al seu diari desprès de trobar-se amb Carl Schmitt a Paris: “Carl Schmitt compara la seva situació amb la del capità blanc de Melville, Benito Cereno, dominat pels seus esclaus negres i per això cita el següent aforisme: “Non possum scribere contra eum, qui potest proscribere”.

 

En altres llocs Carl Schmitt es va presentar a si mateix, després de la derrota d’Alemanya, com el “Benito Cereno del dret internacional”.

 

“No som –li diu Schmitt a Kempner- més que mariners i tot llibre només és per a nosaltres un llibre de bord”.

 

Benet Cereno i Tierno Galván

 

«Nosaltres, els humans, estem embarcats en un irremeiable embarcament, des de la irremediabilitat del qual procurem fingir-nos viatgers i navegants en un continu conat de superació i oblit del fet brut de flotar. Flotants des de l’absurd cap a l’absurd, som, com a criatures existents, simples conats de racionalitat.» Això és el que escriu Enrique Tierno Galván en un dels seus textos més personals, Benito Cereno o el mite d’Europa.

 

En una carta a L. López Ballesteros del 15 de novembre de 1951 confesa Schmitt: “Tierno considera Benito Cereno com un símbol d’Espanya, jo el considero com el símbol de la intel·ligència en un sistema totalitari. Però tots els veritables mites tenen significats infinits”.

 

Benuzzi

 

Felice Benuzzi, membre del servei colonial italià a Àfrica, va ser fet presoner pels britànics en esclatar la segona guerra mundial i reclòs en un camp des del qual es veia el cim del Mont Kenya. Per a la resta de presoners, aquell cim era només un element del paisatge, per a Benuzzi, però, era una incitació irresistible a l’aventura. El veia com “una muntanya etèria emergint d’un mar agitat de núvols” i sentia la necessitat de posar-hi els peus. Així que el gener de 1943 va fugir del camp amb dos compatriotes, deixant una nota per al comandant en la qual es comprometia a tornar-hi. Va fer el cim -5.199 metres- i va complir la seva paraula. El comandant, després de lloar el seu esperit esportiu, el va castigar a 28 dies de reclusió… dels quals finalment en va fer 7. Potser el britànic havia llegit el Benito Cereno de Melville i no volia veure’s inferior moralment al seu presoner.    

 

Berkeley

 

Copio el que va escriure Ignacio Ruiz Quintano en una de les seves columnes a l’ABC: “És conegut que, quan al bisbe Berkeley li va donar per negar la matèria, el doctor Johnson, que vindria a ser com el Punset del XVIII anglès, va donar una puntada de peu a una pedra tot cridant: “Així refuto jo l’immaterialisme!” Però els psicoanalistes recalcitrants, que vindrien a ser com els organillers de Viena, en van deduir que si el bisbe s’entestava a negar la matèria era per venjar-se d’una tremenda colitis que patia”.

 

Aquest gest de donar un cop de peu a una pedra creient que així refutem la metafísica, quan l’única cosa que aconseguim es prendre mal, ens condemna, inevitablement, a ser el Benito Cereno de nosaltres mateixos.

 

Potser l’Auto-Icon de Bentham conserva un sentit antropològic insospitat pel filòsof utilitarista: el que tenim als peus no es cap altra cosa que el nostre cap i per això alguna vegada el confonem amb una pedra.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Parlar en ministra | Elena García Dalmau

ElTribú

| 26 nov., 2021

Parlar en ministra | Elena García Dalmau

26 nov., 2021 |

Elena García Dalmau | @__dalmau

A les manifestacions cal arribar-hi sempre tard perquè sempre fan tard. 25N, Passeig de Gràcia cap a Plaça Catalunya, i l’entorn és tan femení i ple de tamborets, pancartes i micròfons com sempre. El centre retòric de la manifestació és, com els últims anys, l’interseccionalisme, terme que explica que la vida t’anirà infinitament pitjor si ets una dona trans, lesbiana, negra, hinduista i puta; l’opressió resultant de mesclar totes les opressions. I Fúria Feminista emet, com a resposta antirepressiva, el discurs resultant de mesclar tots els discursos. La Conferència Episcopal és masclista i criminal. Em cuiden les amigues, no la policia. El violador ets tu. Després de vint minuts caminant i escoltant cantarelles ja no sé si estic a una manifestació o a una lectura col·lectiva i mòbil de la Lectura Fácil de la Cristina Morales així que jugo al bingo. La relació entre les vindicacions feminista i trans és coherent en un moviment que ha resolt de cop i com si res el conflicte nature i nurture fent fora del grup dels moralment impecables els qui neguen que tot educació, res de biologia; que tot gènere, res de sexe. Però de debò que hi ha coses complicades de casar. Avortament lliure i retorn dels nacionalistes exiliats[sic]. Línia. Llibertat sexual[sic] i reconeixement de les feines agràries, ramaderes i pesqueres. Reforma judicial i enderrocament del sistema liberal. Bingo.

 

El feminisme contemporani ha volgut posar-li una mica de sucre queer a la píndola marxista de la Lidia Falcón sense adonar-se que pretendre canviar el sistema i alhora destruir-lo és estar a missa i repicant. Els antisistemes que parlen en ministre. En ministra Montero, particularment. La ministra fa la paraula i la paraula fa la cosa, així que en l’enumeració de violències que es mencionen al discurs la vicària n’és la segona. Una visita breu a Google i a Trends confirma la sospita: hi ha un abans i un després de la senyora Montero. No hi ha rastre de la «violència vicària» als manifestos dels anys anteriors. Ni tan sols el 2017, quan el Parlament de Catalunya va introduir-la com una forma de violència de gènere. No hi ha rastre als mitjans de l’expressió «violència vicària» ‒escassa abans del 2020, nul·la abans del 2017‒, i quan apareix ho fa indistintament del sexe del victimari. Però la Irene ‒com pot vostè passar i no veure-la‒ és un fenomen de masses i des de la seva intervenció la violència vicària és nucli de manifestos, pic de muntanya de cerques i argument inqüestionable de l’existència d’un multiforme patriarcat. I com que l’existència del multiforme patriarcat és tan inqüestionable com la de la trinitat divina, no cal que expliqui la vicaria basant-se en estudis i estadístiques fiables –escassos internacionalment, nuls en i sobre l’Espanya de l’última dècada– que hi donin suport.

 

Malgrat tot, és innegable que el feminisme ha suposat un avanç democràtic, econòmic, personal i sexual en la vida humana. Malgrat tot, això no és un manifest antifeminista. Però aquests antisistemes que parlen en ministre. Però aquests manifestants que volen que l’Estat blindi els pressupostos per defensar les dones mentre diuen que als jutges i a la policia ni aigua. Però la Irene, veritat última, jugant a les endevinalles i als trencaclosques.

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

El pressupost coix d'un país coix | Marc Arza

ElTribú

| 25 nov., 2021

El pressupost coix d'un país coix | Marc Arza

25 nov., 2021 |

Marc Arza | @marcarza

Podria ser perquè fa anys que la Generalitat aprova el seu pressupost amb els vots de la CUP i dels Comuns. Podria ser perquè l’independentisme es va creure que es podien comprar vots a canvi de subsidis. Podria ser perquè alguns que havien sigut de Convergència es volen fer perdonar els orígens. Podria ser per tot això i per alguna cosa més, però el cas és que fa molt de temps que cada nou debat de pressupostos gira de forma gairebé exclusiva al voltant d’un sol eix: seran els pressupostos més socials de la història. Així, amb la grandiloqüència gratuïta que la política catalana gasta massa sovint des de fa una dècada.

 

El pressupost de la Generalitat no és poca cosa, gairebé quaranta mil milions d’euros. És evident que una part important d’aquests diners han d’anar a fer polítiques que garanteixin la igualtat d’oportunitats i una vida digna per tots els ciutadans del país. El pressupost és el mapa de l’acció del govern i en una societat madura i desenvolupada com la nostra hauria de ser un mapa amb una doble xarxa de camins i carreteres. Els camins de la protecció i les carreteres de la projecció. Fins no fa massa era així, el debat pressupostari era un moment de política majúscula i al costat de l’escola, la sanitat i el benestar social hi apareixien els projectes de projecció industrial, cultural, esportiva, internacional, d’infraestructures i del coneixement. La protecció de la igualtat i la dignitat dels ciutadans al costat de la generació de noves oportunitats per una Catalunya d’ambició. Igualtat d’oportunitats, en definitiva.

“Cada nou debat de pressupostos gira de forma gairebé exclusiva al voltant d’un sol eix: seran els pressupostos més socials de la història”

La igualtat s’ha menjat les oportunitats i fa més de mitja dècada que el pressupost es ven com un catàleg de prestacions socials. El símptoma perfecte d’una política sense nord. Allò que havia estat el centre polític català oscil·la ara entre els pactes amb l’extrema esquerra i els acords amb l’esquerra extrema. La cosa és una bassa d’oli perquè tots són molt socials i molt bones persones.

 

Seria injust negar que alguns projectes d’impuls econòmic i projecció nacional generen tensió entre els partits que aprovaran el pressupost de 2022. Hard Rock, l’ampliació de l’aeroport i la candidatura olímpica del Pirineu han estat motiu de brega. Anem a pams. Hard Rock és un bon projecte per la Costa Daurada, Barcelona necessita un gran aeroport i la candidatura olímpica pot ser una oportunitat per molt que sembli una idea del segle passat. Podrien ser bones iniciatives complementàries dins un programa ambiciós, però al centre del projecte retraten un país de segona fila.

 

Indústria, formació, creació cultural, llengua, innovació, digitalització, presència europea i global, res d’això no ha estat central en el debat pressupostari. Ni tan sols la sostenibilitat i les renovables han aconseguit obrir-s’hi un espai. Despesa de present sense inversions de futur. El pressupost coix d’un país coix. El pressupost sense idees d’una política sense idees. El pressupost més social de la història, això sí.

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Els dies que vindran? | Xavier Ortells

ElTribú

| 24 nov., 2021

Els dies que vindran? | Xavier Ortells

24 nov., 2021 |

@XavierOrtells

Fa un parell d’anys, recordareu, va fer forrolla la sèrie britànica Years and Years (BBC/HBO). L’atractiu de la sèrie es basava en projectar, sobre un futur molt proper, la plausibilitat d’una lògica catastròfica de conflictes militars i col·lapse econòmic i social a partir de les crisis que animaven el nostre inestable present (ja abans del Covid). Per bé que no em va atraure el primer capítol, hi vaig persistir, animat per recomanacions d’amics amb criteri i, sobretot, perquè hi sortia l’Emma Thompson. Tot i reconèixer-li virtuts, el resultat final de la sèrie em va deixar molt mal gust de boca, especialment per l’èxit que va tenir entre les audiències, que van comprar que presentava un llòbrec futur amb moltes possibilitats d’esdevenir-se. 

 

Com és sabut, el recurs de la distopia (com la utopia) i, en general, tota projecció futurística, no serveix tant per a especular sobre l’esdevenidor, sinó per a reflexionar sobre el present. Però a la vegada ens en separa, i la distància temporal ofereix un miratge de protecció, un espai virtual, una buffer zone des d’on podem mirar-nos i criticar-nos perquè encara no ha passat. En un producte de ficció on el futur imaginat és tan proper (la segona meitat dels 2020), aquesta diferència es redueix, és clar. Però, a més, en el cas de Years and Years, el futur de la sèrie no és essencialment diferent, i el plantejament distopic esdevé un trampa. Un trampa a dos nivells: a nivell narratiu, en emprar recursos fantàstics en un desenvolupament que es planteja altrament versemblant, però també a nivell de la percepció de l’audiència, que davant un producte de ficció i entreteniment es dissassocia dels valors i lògiques amb què sembla funcionar en el seu dia a dia.

“La reducció ab Hitlerum no és nova, ni tampoc la dictadura del final feliç. Però és simptomàtic de la nostra alienació respecte la realitat que els nostres valors i narratives perdin lògica i versemblança en canviar de canal i sintonitzar el telenotícies”

L’exemple més extrem l’ofereixen els camps de concentració per a pobres i refugiats Ertswhile, una versió extrema de pràctiques reals i contemporànies que ja existeixen però que, en caracteritzar-se amb totes les maldats del nazisme, se’n diferencien higiènicament. De nou, res de nou, doncs fer servir el fantasma nazi ens col·loca en el cantó bo de la història, i quan Polònia proposa aixecar murs de contenció a la frontera amb Bielorrusia, la UE ho aprova perquè són murs legítims i democràtics.

 

L’altra tupinada narrativa és el happy ending, que arriba de la mà d’una revolució final que destrueix els camps Ertswhile i el règim feixistoide. En una sèrie que planteja la crisi de totes les institucions (potser només se’n salva la família), recórrer a l’aixecament popular i violent com a deus ex machina que ens reconcilia, catàrticament, amb el present, és una estafa. Mentre hom acceptava aquesta resolució fantasiosa, es contemplava sense massa escarafalls la repressions policial i militar d’aixecaments a Catalunya, Hong Kong, el Kurdistan, i un llarg etc.; mentre es condemnava la destrucció de contenidors, a l’univers de la sèrie es celebrava un atac armat contra les institucions. Però clar, eren institucions nazis.

 

Evidentment, no es tracta d’acabar amb la suspensió de la incredulitat que demana tota ficció, ni de demanar a uns guionistes que s’adiguin a les dinàmiques polítiques o socials com si fossin historiadors o sociòlegs. D’altra banda, tot i la seva revifada, la reducció ad Hitlerum no és nova, ni tampoc la dictadura del final feliç. Però és simptomàtic de la nostra alienació respecte la realitat que els nostres valors i narratives perdin lògica i versemblança en canviar de canal i sintonitzar el telenotícies.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

La dona amagada | Marina Porras

ElTribú

| 23 nov., 2021

La dona amagada | Marina Porras

23 nov., 2021 |

Marina Porras | @mporrasmarti

[La dona amagada. Colette. Traducció de Maria-Mercè Marçal. Editorial Comanegra]

 

Feia anys que em perseguia el record borrós d’una lectura de Chéri, la novel·la de Colette, que en aquell moment no em va interessar gaire. Sabia que en part era culpa meva per no haver-hi parat prou atenció, però estava segura que no em perdia res important. Tenia Colette al cap al costat d’Anaïs Nin, una senyora intel·ligent però massa vaporosa, amb unes tendències evasives que sempre m’han molestat i agradat a parts iguals. No volia tornar-hi, però el nom de Colette m’apareixia de tant en tant i no me la podia treure de sobre. 

 

Ferrater la cita quan diu que Proust, al principi de la seva carrera, podria haver-se quedat en l’estil preciosista de l’autora francesa, tot i reconèixer-li la capacitat d’explicar la sensualitat d’una manera poderosa. Maria-Mercè Marçal va traduir els seus contes i hi va fer un pròleg que comença dient: “L’any 1914, Katherine Mansfield escrivia en el seu diari: «Tot està quiet. He tornat a llegir l’Entrave. Suposo que Colette és l’única dona a França que fa això. En aquest moment no hi ha ningú que m’interessi més que ella». Si ho deia Mansfield, m’hi havia de tornar a posar. Ha pagat la pena. 

 

En un dels seus contes, “L’atzucac”, un tractat molt bo sobre la gelosia, un home s’enamora en un rampell i s’endú la noia en qüestió de viatge. Ella està encantada que algú l’estimi tant com per fer aquesta bogeria per ella. Com qui no vol la cosa, Colette eleva el relat i diu que “la dona guarda, en el fons d’ella mateixa, una confiança dedicada al raptor”. Potser jo vaig llegir Chéri massa d’hora, però només cal aquesta frase per entendre per què Ferrater devia aixecar la cella llegint-la, i per què Mansfield se’n va enamorar. La sentència també confirma que jo no estava tan equivocada, perquè la podria haver escrit Anaïs Nin.

La gràcia dels gestos és el contrast entre el poc que s’ensenya i tot el que s’amaga. Colette juga a explicar aquesta ambivalència i ho fa just en el moment que les senyores començaven a mirar-se d’una manera més crua.

Colette no em sembla tan bona com Mansfield perquè no té dins el mateix monstre, l’impuls d’anar allà on fa més mal amb els seus relats. Colette és més suau, més pietosa, decorativa. Sap molt bé en quin món es mou i com es comporten els amants que l’habiten, que són el centre del seu interès. A Colette l’atrau la sensualitat, les ones del desig – i si pot ser efímer i insignificant, millor –. És ràpida a l’hora de veure per on es trencaran les coses, i per això té alguns contes magnífics sobre el desencís de parelles que s’acaben de conèixer i veuen com el conte de fades se’ls desfà a les mans.

 

A Mansfield li agradava per la subtilesa, per la manera de construir drames íntims aparentment freds, distanciats. Colette agafa els gestos i els transforma en imatges claríssimes, netes, que queden gravades al cervell d’una manera molt plàstica. Hi ha un conte que es construeix només a partir d’una mà. Una noia té el braç del seu marit a sobre una de les primeres nits que dormen junts. El relat comença amb ella contenta de sentir-se aixafada per aquell pes viril, i acaba amb el seu fàstic visceral cap a aquella mà imperfecta, després d’haver-la observat massa de prop.

 

La gràcia dels gestos és el contrast entre el poc que s’ensenya i tot el que s’amaga. Colette juga a explicar aquesta ambivalència i ho fa just en el moment que les senyores començaven a mirar-se d’una manera més crua. Només pel fet de ser pionera d’aquesta mirada mereix ser rescatada. A partir d’aquests contes m’agradarà que Colette m’acompanyi, encara que sigui de lluny i una mica borrosa, perquè s’ha de reconèixer el mèrit dels qui s’atreveixen a ser els primers d’obrir un camí.

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

ElTribú

ElTribú

Editor

ElTribú

ElTribú

Editor

ElTribú

ElTribú

Editor

ElTribú

ElTribú

Editor

ElTribú

ElTribú

Editor

El locutori #16 | Gregorio Luri

27 nov., 2021 |

Gregorio Luri | @GregorioLuri

Bentham pel cap

 

Quan el filòsof Jeremy Bentham, un dels creadors de l’utilitarisme, va morir, el 6 de juny de 1832, creia haver deixat tots els seus assumptes lligats i ben lligats. A les seves darreres voluntats havia descrit minuciosament tot, incloent-hi el que havia de fer-se amb el seu cos, a qui es referia com el seu “Auto Icon”. Volia que es conservés incorrupte i va posar especial èmfasi en el tractament del seu cap. 

 

Al seu amic, el doctor Southwood Smith, el va deixar encarregat de tot. 

 

El resultat final havia de mostrar l’Auto Icon en una de les seves postures més habituals: assegut a la seva cadira, concentrat en el desenvolupament d’alguna idea filosòfica i vestit amb la roba de cada dia. Es guardaria a l’interior d’una mena d’armari especialment dissenyat per poder transportar-lo fàcilment i on hi hauria gravat, amb caràcters ben visibles, el seu nom i la data de la seva mort. Li feia il·lusió pensar que els seus amics i deixebles es trobarien al voltant de les seves despulles mortals per continuar filosofant i desenvolupar l’utilitarisme. Bentham, que no va ser, precisament un exemple d’humilitat, es considerava, d’acord amb les seves pròpies paraules, “the founder of the greatest happiness system of morals and legislation”.

 

Southwood Smith va posar la millor voluntat per satisfer les peticions del seu amic, però el destí, que sempre es reserva la darrera paraula, s’hi va interposar i el resultat va ser una pífia. El rostre de l’Auto-Icon va perdre gairebé per complet qualsevol familiaritat amb el de Bentham i Southwood Smith va decidir mantenir el que es pogués del cos i substituir el cap del seu estimat amic per una reproducció de cera. Per satisfer al peu de la lletra les seves darreres voluntats, va dipositar el cap original, amb les seves ulleres, entre els peus de l’Auto Icon. El lloc escollit per guardar el conjunt va ser el claustre sud de l’edifici principal de l’University College, de Londres.

 

Aquell cap filosòfic va constituir una temptació irresistible per als estudiants. Però no precisament per la seva capacitat per esperonar les seves inquietuds intel·lectuals, encara que no es pot negar que va estimular la seva concepció de l’utilitarisme. M’explico. El 1975 van “segrestar” el cap i tot seguir van demanant un rescat de 100 lliures; una altra vegada va desaparèixer i va reaparèixer de manera sorprenent en una consigna de l’estació d’Aberdeen. La gota que va fer vessar el got va ser quan el trist cap de Jeremy Bentham es va trobar de bon matí enmig del camp de futbol. A partir d’aquell dia es conserva, solitari, en un lloc segur i l’Auto Icon llueix, sense cap rivalitat iconogràfica, el cap de cera que aliena definitivament Bentham del seu cos.

 

Benito Cerreño.

 

Un dia de finals de febrer de 1805, Amasa Delano, capità del Perseverance, va abordar al Pacífic Sud un vaixell espanyol en dificultats, el Tryal, que transportava uns 70 esclaus procedents de l’Àfrica Occidental. Delano va passar unes nou hores a bord del Tryal. Va parlar amb el capità i els mariners, va repartir aigua entre els esclaus i va organitzar les reparacions, sense adonar-se que, en contra de les aparences, eren els esclaus, i no el capità espanyol, els qui estaven al comandament. Gairebé dos mesos abans s’havien amotinat i, dirigits per un ancià anomenat Babo i el seu fill Mori, havien executant la majoria de la tripulació. A continuació van ordenar al capità, Benito Cerreño, que els portés de tornada al Senegal.

 

Cerreño va decidir seguir un rumb erràtic per intentar trobar algun vaixell que el pogués ajudar. I així va divisar el Perseverance, que estava caçant foques. Babo va decidir permetre que Delano pugés a bord i va ordenar als seus que es comportessin com si encara fossin esclaus. Mori no es va separar ni un segon de Cerreño. Mentre fingia ser un servent humil i devot, l’obligava a fingir que estava al càrrec de tot. 

 

Atemorit,  Cerreño li va explicar a Delano que el deplorable estat del seu vaixell es devia a una dramàtica tempestat. Delano va picar l’ham i encara que se sentia incòmode davant el comportament massa fred Cerreño i, sobretot, davant de la diligència de Mori, no va ser capaç d’endevinar les raons que ocasionaven la seva incomoditat. No se li passava pel cap la possibilitat que el capità fos en realitat l’hostatge de la seva “mercaderia” i que la seva autoritat fos una farsa que calia representar de manera versemblant per preservar la vida. Els amotinats eren titellaires de la condició humana. El que a Amasa Delano li semblava una malenconiosa manca d’interès de Cerreño pel seu càrrec s’explicava perquè el suposat criat que cada matí l’afaitava era, literalment, l’amo del seu coll.

 

En aquests fets es va basar Herman Melville per escriure la novel·la Benito Cereno, una de les més ombrívoles de la literatura nord-americana, que potser es podria llegir com un comentari -protagonitzat per la realitat, que a vegades ella mateixa filosofeja-  del mite de la caverna de Plató.

 

“Qui no és un esclau?” ens pregunta Melville a la immortal Moby-Dick.

“No som –li diu Schmitt a Kempner- més que mariners i tot llibre només és per a nosaltres un llibre de bord”

Benito Cereno i Schmitt.

 

El 18 d’octubre del 1941, Ernst Jünger escriu al seu diari desprès de trobar-se amb Carl Schmitt a Paris: “Carl Schmitt compara la seva situació amb la del capità blanc de Melville, Benito Cereno, dominat pels seus esclaus negres i per això cita el següent aforisme: “Non possum scribere contra eum, qui potest proscribere”.

 

En altres llocs Carl Schmitt es va presentar a si mateix, després de la derrota d’Alemanya, com el “Benito Cereno del dret internacional”.

 

“No som –li diu Schmitt a Kempner- més que mariners i tot llibre només és per a nosaltres un llibre de bord”.

 

Benet Cereno i Tierno Galván

 

«Nosaltres, els humans, estem embarcats en un irremeiable embarcament, des de la irremediabilitat del qual procurem fingir-nos viatgers i navegants en un continu conat de superació i oblit del fet brut de flotar. Flotants des de l’absurd cap a l’absurd, som, com a criatures existents, simples conats de racionalitat.» Això és el que escriu Enrique Tierno Galván en un dels seus textos més personals, Benito Cereno o el mite d’Europa.

 

En una carta a L. López Ballesteros del 15 de novembre de 1951 confesa Schmitt: “Tierno considera Benito Cereno com un símbol d’Espanya, jo el considero com el símbol de la intel·ligència en un sistema totalitari. Però tots els veritables mites tenen significats infinits”.

 

Benuzzi

 

Felice Benuzzi, membre del servei colonial italià a Àfrica, va ser fet presoner pels britànics en esclatar la segona guerra mundial i reclòs en un camp des del qual es veia el cim del Mont Kenya. Per a la resta de presoners, aquell cim era només un element del paisatge, per a Benuzzi, però, era una incitació irresistible a l’aventura. El veia com “una muntanya etèria emergint d’un mar agitat de núvols” i sentia la necessitat de posar-hi els peus. Així que el gener de 1943 va fugir del camp amb dos compatriotes, deixant una nota per al comandant en la qual es comprometia a tornar-hi. Va fer el cim -5.199 metres- i va complir la seva paraula. El comandant, després de lloar el seu esperit esportiu, el va castigar a 28 dies de reclusió… dels quals finalment en va fer 7. Potser el britànic havia llegit el Benito Cereno de Melville i no volia veure’s inferior moralment al seu presoner.    

 

Berkeley

 

Copio el que va escriure Ignacio Ruiz Quintano en una de les seves columnes a l’ABC: “És conegut que, quan al bisbe Berkeley li va donar per negar la matèria, el doctor Johnson, que vindria a ser com el Punset del XVIII anglès, va donar una puntada de peu a una pedra tot cridant: “Així refuto jo l’immaterialisme!” Però els psicoanalistes recalcitrants, que vindrien a ser com els organillers de Viena, en van deduir que si el bisbe s’entestava a negar la matèria era per venjar-se d’una tremenda colitis que patia”.

 

Aquest gest de donar un cop de peu a una pedra creient que així refutem la metafísica, quan l’única cosa que aconseguim es prendre mal, ens condemna, inevitablement, a ser el Benito Cereno de nosaltres mateixos.

 

Potser l’Auto-Icon de Bentham conserva un sentit antropològic insospitat pel filòsof utilitarista: el que tenim als peus no es cap altra cosa que el nostre cap i per això alguna vegada el confonem amb una pedra.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Parlar en ministra | Elena García Dalmau

26 nov., 2021 |

Elena García Dalmau | @__dalmau

A les manifestacions cal arribar-hi sempre tard perquè sempre fan tard. 25N, Passeig de Gràcia cap a Plaça Catalunya, i l’entorn és tan femení i ple de tamborets, pancartes i micròfons com sempre. El centre retòric de la manifestació és, com els últims anys, l’interseccionalisme, terme que explica que la vida t’anirà infinitament pitjor si ets una dona trans, lesbiana, negra, hinduista i puta; l’opressió resultant de mesclar totes les opressions. I Fúria Feminista emet, com a resposta antirepressiva, el discurs resultant de mesclar tots els discursos. La Conferència Episcopal és masclista i criminal. Em cuiden les amigues, no la policia. El violador ets tu. Després de vint minuts caminant i escoltant cantarelles ja no sé si estic a una manifestació o a una lectura col·lectiva i mòbil de la Lectura Fácil de la Cristina Morales així que jugo al bingo. La relació entre les vindicacions feminista i trans és coherent en un moviment que ha resolt de cop i com si res el conflicte nature i nurture fent fora del grup dels moralment impecables els qui neguen que tot educació, res de biologia; que tot gènere, res de sexe. Però de debò que hi ha coses complicades de casar. Avortament lliure i retorn dels nacionalistes exiliats[sic]. Línia. Llibertat sexual[sic] i reconeixement de les feines agràries, ramaderes i pesqueres. Reforma judicial i enderrocament del sistema liberal. Bingo.

 

El feminisme contemporani ha volgut posar-li una mica de sucre queer a la píndola marxista de la Lidia Falcón sense adonar-se que pretendre canviar el sistema i alhora destruir-lo és estar a missa i repicant. Els antisistemes que parlen en ministre. En ministra Montero, particularment. La ministra fa la paraula i la paraula fa la cosa, així que en l’enumeració de violències que es mencionen al discurs la vicària n’és la segona. Una visita breu a Google i a Trends confirma la sospita: hi ha un abans i un després de la senyora Montero. No hi ha rastre de la «violència vicària» als manifestos dels anys anteriors. Ni tan sols el 2017, quan el Parlament de Catalunya va introduir-la com una forma de violència de gènere. No hi ha rastre als mitjans de l’expressió «violència vicària» ‒escassa abans del 2020, nul·la abans del 2017‒, i quan apareix ho fa indistintament del sexe del victimari. Però la Irene ‒com pot vostè passar i no veure-la‒ és un fenomen de masses i des de la seva intervenció la violència vicària és nucli de manifestos, pic de muntanya de cerques i argument inqüestionable de l’existència d’un multiforme patriarcat. I com que l’existència del multiforme patriarcat és tan inqüestionable com la de la trinitat divina, no cal que expliqui la vicaria basant-se en estudis i estadístiques fiables –escassos internacionalment, nuls en i sobre l’Espanya de l’última dècada– que hi donin suport.

 

Malgrat tot, és innegable que el feminisme ha suposat un avanç democràtic, econòmic, personal i sexual en la vida humana. Malgrat tot, això no és un manifest antifeminista. Però aquests antisistemes que parlen en ministre. Però aquests manifestants que volen que l’Estat blindi els pressupostos per defensar les dones mentre diuen que als jutges i a la policia ni aigua. Però la Irene, veritat última, jugant a les endevinalles i als trencaclosques.

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

El pressupost coix d'un país coix | Marc Arza

25 nov., 2021 |

Marc Arza | @marcarza

Podria ser perquè fa anys que la Generalitat aprova el seu pressupost amb els vots de la CUP i dels Comuns. Podria ser perquè l’independentisme es va creure que es podien comprar vots a canvi de subsidis. Podria ser perquè alguns que havien sigut de Convergència es volen fer perdonar els orígens. Podria ser per tot això i per alguna cosa més, però el cas és que fa molt de temps que cada nou debat de pressupostos gira de forma gairebé exclusiva al voltant d’un sol eix: seran els pressupostos més socials de la història. Així, amb la grandiloqüència gratuïta que la política catalana gasta massa sovint des de fa una dècada.

 

El pressupost de la Generalitat no és poca cosa, gairebé quaranta mil milions d’euros. És evident que una part important d’aquests diners han d’anar a fer polítiques que garanteixin la igualtat d’oportunitats i una vida digna per tots els ciutadans del país. El pressupost és el mapa de l’acció del govern i en una societat madura i desenvolupada com la nostra hauria de ser un mapa amb una doble xarxa de camins i carreteres. Els camins de la protecció i les carreteres de la projecció. Fins no fa massa era així, el debat pressupostari era un moment de política majúscula i al costat de l’escola, la sanitat i el benestar social hi apareixien els projectes de projecció industrial, cultural, esportiva, internacional, d’infraestructures i del coneixement. La protecció de la igualtat i la dignitat dels ciutadans al costat de la generació de noves oportunitats per una Catalunya d’ambició. Igualtat d’oportunitats, en definitiva.

“Cada nou debat de pressupostos gira de forma gairebé exclusiva al voltant d’un sol eix: seran els pressupostos més socials de la història”

La igualtat s’ha menjat les oportunitats i fa més de mitja dècada que el pressupost es ven com un catàleg de prestacions socials. El símptoma perfecte d’una política sense nord. Allò que havia estat el centre polític català oscil·la ara entre els pactes amb l’extrema esquerra i els acords amb l’esquerra extrema. La cosa és una bassa d’oli perquè tots són molt socials i molt bones persones.

 

Seria injust negar que alguns projectes d’impuls econòmic i projecció nacional generen tensió entre els partits que aprovaran el pressupost de 2022. Hard Rock, l’ampliació de l’aeroport i la candidatura olímpica del Pirineu han estat motiu de brega. Anem a pams. Hard Rock és un bon projecte per la Costa Daurada, Barcelona necessita un gran aeroport i la candidatura olímpica pot ser una oportunitat per molt que sembli una idea del segle passat. Podrien ser bones iniciatives complementàries dins un programa ambiciós, però al centre del projecte retraten un país de segona fila.

 

Indústria, formació, creació cultural, llengua, innovació, digitalització, presència europea i global, res d’això no ha estat central en el debat pressupostari. Ni tan sols la sostenibilitat i les renovables han aconseguit obrir-s’hi un espai. Despesa de present sense inversions de futur. El pressupost coix d’un país coix. El pressupost sense idees d’una política sense idees. El pressupost més social de la història, això sí.

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

Els dies que vindran? | Xavier Ortells

24 nov., 2021 |

@XavierOrtells

Fa un parell d’anys, recordareu, va fer forrolla la sèrie britànica Years and Years (BBC/HBO). L’atractiu de la sèrie es basava en projectar, sobre un futur molt proper, la plausibilitat d’una lògica catastròfica de conflictes militars i col·lapse econòmic i social a partir de les crisis que animaven el nostre inestable present (ja abans del Covid). Per bé que no em va atraure el primer capítol, hi vaig persistir, animat per recomanacions d’amics amb criteri i, sobretot, perquè hi sortia l’Emma Thompson. Tot i reconèixer-li virtuts, el resultat final de la sèrie em va deixar molt mal gust de boca, especialment per l’èxit que va tenir entre les audiències, que van comprar que presentava un llòbrec futur amb moltes possibilitats d’esdevenir-se. 

 

Com és sabut, el recurs de la distopia (com la utopia) i, en general, tota projecció futurística, no serveix tant per a especular sobre l’esdevenidor, sinó per a reflexionar sobre el present. Però a la vegada ens en separa, i la distància temporal ofereix un miratge de protecció, un espai virtual, una buffer zone des d’on podem mirar-nos i criticar-nos perquè encara no ha passat. En un producte de ficció on el futur imaginat és tan proper (la segona meitat dels 2020), aquesta diferència es redueix, és clar. Però, a més, en el cas de Years and Years, el futur de la sèrie no és essencialment diferent, i el plantejament distopic esdevé un trampa. Un trampa a dos nivells: a nivell narratiu, en emprar recursos fantàstics en un desenvolupament que es planteja altrament versemblant, però també a nivell de la percepció de l’audiència, que davant un producte de ficció i entreteniment es dissassocia dels valors i lògiques amb què sembla funcionar en el seu dia a dia.

“La reducció ab Hitlerum no és nova, ni tampoc la dictadura del final feliç. Però és simptomàtic de la nostra alienació respecte la realitat que els nostres valors i narratives perdin lògica i versemblança en canviar de canal i sintonitzar el telenotícies”

L’exemple més extrem l’ofereixen els camps de concentració per a pobres i refugiats Ertswhile, una versió extrema de pràctiques reals i contemporànies que ja existeixen però que, en caracteritzar-se amb totes les maldats del nazisme, se’n diferencien higiènicament. De nou, res de nou, doncs fer servir el fantasma nazi ens col·loca en el cantó bo de la història, i quan Polònia proposa aixecar murs de contenció a la frontera amb Bielorrusia, la UE ho aprova perquè són murs legítims i democràtics.

 

L’altra tupinada narrativa és el happy ending, que arriba de la mà d’una revolució final que destrueix els camps Ertswhile i el règim feixistoide. En una sèrie que planteja la crisi de totes les institucions (potser només se’n salva la família), recórrer a l’aixecament popular i violent com a deus ex machina que ens reconcilia, catàrticament, amb el present, és una estafa. Mentre hom acceptava aquesta resolució fantasiosa, es contemplava sense massa escarafalls la repressions policial i militar d’aixecaments a Catalunya, Hong Kong, el Kurdistan, i un llarg etc.; mentre es condemnava la destrucció de contenidors, a l’univers de la sèrie es celebrava un atac armat contra les institucions. Però clar, eren institucions nazis.

 

Evidentment, no es tracta d’acabar amb la suspensió de la incredulitat que demana tota ficció, ni de demanar a uns guionistes que s’adiguin a les dinàmiques polítiques o socials com si fossin historiadors o sociòlegs. D’altra banda, tot i la seva revifada, la reducció ad Hitlerum no és nova, ni tampoc la dictadura del final feliç. Però és simptomàtic de la nostra alienació respecte la realitat que els nostres valors i narratives perdin lògica i versemblança en canviar de canal i sintonitzar el telenotícies.

 

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.

La dona amagada | Marina Porras

23 nov., 2021 |

Marina Porras | @mporrasmarti

[La dona amagada. Colette. Traducció de Maria-Mercè Marçal. Editorial Comanegra]

 

Feia anys que em perseguia el record borrós d’una lectura de Chéri, la novel·la de Colette, que en aquell moment no em va interessar gaire. Sabia que en part era culpa meva per no haver-hi parat prou atenció, però estava segura que no em perdia res important. Tenia Colette al cap al costat d’Anaïs Nin, una senyora intel·ligent però massa vaporosa, amb unes tendències evasives que sempre m’han molestat i agradat a parts iguals. No volia tornar-hi, però el nom de Colette m’apareixia de tant en tant i no me la podia treure de sobre. 

 

Ferrater la cita quan diu que Proust, al principi de la seva carrera, podria haver-se quedat en l’estil preciosista de l’autora francesa, tot i reconèixer-li la capacitat d’explicar la sensualitat d’una manera poderosa. Maria-Mercè Marçal va traduir els seus contes i hi va fer un pròleg que comença dient: “L’any 1914, Katherine Mansfield escrivia en el seu diari: «Tot està quiet. He tornat a llegir l’Entrave. Suposo que Colette és l’única dona a França que fa això. En aquest moment no hi ha ningú que m’interessi més que ella». Si ho deia Mansfield, m’hi havia de tornar a posar. Ha pagat la pena. 

 

En un dels seus contes, “L’atzucac”, un tractat molt bo sobre la gelosia, un home s’enamora en un rampell i s’endú la noia en qüestió de viatge. Ella està encantada que algú l’estimi tant com per fer aquesta bogeria per ella. Com qui no vol la cosa, Colette eleva el relat i diu que “la dona guarda, en el fons d’ella mateixa, una confiança dedicada al raptor”. Potser jo vaig llegir Chéri massa d’hora, però només cal aquesta frase per entendre per què Ferrater devia aixecar la cella llegint-la, i per què Mansfield se’n va enamorar. La sentència també confirma que jo no estava tan equivocada, perquè la podria haver escrit Anaïs Nin.

La gràcia dels gestos és el contrast entre el poc que s’ensenya i tot el que s’amaga. Colette juga a explicar aquesta ambivalència i ho fa just en el moment que les senyores començaven a mirar-se d’una manera més crua.

Colette no em sembla tan bona com Mansfield perquè no té dins el mateix monstre, l’impuls d’anar allà on fa més mal amb els seus relats. Colette és més suau, més pietosa, decorativa. Sap molt bé en quin món es mou i com es comporten els amants que l’habiten, que són el centre del seu interès. A Colette l’atrau la sensualitat, les ones del desig – i si pot ser efímer i insignificant, millor –. És ràpida a l’hora de veure per on es trencaran les coses, i per això té alguns contes magnífics sobre el desencís de parelles que s’acaben de conèixer i veuen com el conte de fades se’ls desfà a les mans.

 

A Mansfield li agradava per la subtilesa, per la manera de construir drames íntims aparentment freds, distanciats. Colette agafa els gestos i els transforma en imatges claríssimes, netes, que queden gravades al cervell d’una manera molt plàstica. Hi ha un conte que es construeix només a partir d’una mà. Una noia té el braç del seu marit a sobre una de les primeres nits que dormen junts. El relat comença amb ella contenta de sentir-se aixafada per aquell pes viril, i acaba amb el seu fàstic visceral cap a aquella mà imperfecta, després d’haver-la observat massa de prop.

 

La gràcia dels gestos és el contrast entre el poc que s’ensenya i tot el que s’amaga. Colette juga a explicar aquesta ambivalència i ho fa just en el moment que les senyores començaven a mirar-se d’una manera més crua. Només pel fet de ser pionera d’aquesta mirada mereix ser rescatada. A partir d’aquests contes m’agradarà que Colette m’acompanyi, encara que sigui de lluny i una mica borrosa, perquè s’ha de reconèixer el mèrit dels qui s’atreveixen a ser els primers d’obrir un camí.

El Tribú no seria possible sense la col·laboració dels seus lectors.

Fes-te tribunero o fes una aportació puntual i ajuda’ns a publicar més continguts com aquest.